Tramitació de l’assegurança de les mercaderies durant el transport internacional terrestre

La Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions és l’organisme que autoritza les entitats asseguradores per a l’exercici de la seva activitat a Espanya, seguint les lleis que regeixen l’activitat asseguradora i que estan recollides en:

• Text refós de la Llei d’ordenació i supervisió de les assegurances privades, RDL 6/2004, de 29 d’octubre, i el seu reglament. Estableix els requisits que han de complir les empreses asseguradores, tant en la seva forma jurídica com en el seu capital social. També regula la intervenció estatal en els seus recursos per garantir als usuaris el cobrament de les indemnitzacions en cas de sinistre.
• Llei 50/1980, de 8 d’octubre, de contracte d’assegurança (LCS). Estableix les normes de la redacció dels contractes d’assegurances, per tal d’impedir la limitació de drets dels usuaris mitjançant clàusules abusives.

Poden contractar aquesta assegurança no solament el propietari del vehicle o de les mercaderies transportades, sinó també el comissionista de transport i les agències de transport, o qualsevol persona que tingui interès en la conservació de les mercaderies. En qualsevol cas, l’asseguradora té l’obligació d’indemnitzar els danys que siguin conseqüència de sinistres ocorreguts durant el termini de vigència del contracte, encara que els seus efectes es manifestin amb posterioritat, però sempre dins dels sis mesos següents a la data d’expiració.

La cobertura de l’assegurança comença, llevat d’un pacte exprés en contra, quan es lliuren les mercaderies al transportista per al seu transport en el punt de sortida del viatge assegurat, i acaba quan aquestes s’han lliurat al destinatari en el punt de destinació, sempre que el lliurament es faci dins el termini previst a la pòlissa. I també inclou, si no s’indica el contrari, el dipòsit transitori de les mercaderies i la immobilització del vehicle o el seu canvi durant el viatge quan això sigui necessari a causa de les incidències pròpies del transport assegurat.

El Consorci de Compensació d’Assegurances

És una entitat pública que té com a finalitat donar cobertura als riscos no inclosos en les pòlisses privades. Actua per indemnitzar aquelles persones que, tot i tenir subscrita una pòlissa privada, pateixen danys com a conseqüència de riscos extraordinaris no inclosos en les garanties. Així mateix, actua com a fons de garantia quan es donen circumstàncies de manca d’assegurança, insolvències de l’assegurador, etc.

Com en tot contracte, el d’assegurança és un document en el qual s’estableix l’obligació que té una de les parts (assegurador), a canvi de rebre una quantitat (prima), d’indemnitzar l’altra part (assegurat), segons es determini, pels perjudicis que s’arribin a produir en un esdeveniment determinat.

L’assegurador és la persona jurídica que, a canvi de cobrar una prima, es dedica professionalment a assumir riscos dels altres, sempre d’acord amb una normativa establerta, i es compromet a abonar una indemnització si es produeix el sinistre objecte de cobertura. La normativa diu específicament que no pot ser una persona física. A més, per exercir com a asseguradora, una empresa ha d’estar inscrita en el Registre d’Entitats Asseguradores de la Direcció General d’Assegurances, tenir autorització del Ministeri d’Economia i Hisenda i no dedicar-se a cap altra classe d’activitat.

L’assegurat és la persona física o jurídica directament afectada per la cobertura de la pòlissa. Tot i que pot coincidir o no amb l’assegurat, el prenedor de l’assegurança és qui estableix formalment la relació contractual amb l’entitat asseguradora. És qui signa el contracte, per tant, qui adquireix els compromisos, especialment el del pagament de les primes. Quan el prenedor contracta l’assegurança per cobrir els propis riscos és quan coincideix amb l’assegurat.

Per últim, la figura del beneficiari és aquella en la qual recauen els beneficis que es deriven del contracte en cas que es produeixi un sinistre. Segons la llei, al prenedor de l’assegurança li correspon tant la designació del beneficiari com qualsevol modificació posterior de la situació inicial.

Relacions entre l’assegurat i l’asseguradora

Cadascuna de les parts de l’assegurança té una sèrie d’obligacions i drets. En el cas de l’asseguradora, a banda del dret a cobrar la prima, té, entre altres obligacions, les d’informar el prenedor de l’assegurança sobre el contracte, lliurar-li tota la documentació i satisfer la indemnització en cas de sinistre. En relació amb les clàusules, no poden ser abusives ni lesives i cal destacar aquelles que limiten drets de l’assegurat.

Per la seva banda, l’assegurat està obligat a pagar la prima i a informar immediatament del sinistre l’asseguradora. A l’hora de formalitzar el contracte, ha d’informar de les circumstàncies que poden influir en el risc assegurat i, durant el risc, de les circumstàncies que el poden agreujar. Com a drets, l’assegurat ha de percebre tota la informació i el contracte, i en cas que es produís un sinistre, ha de rebre la indemnització acordada. Davant dels possibles increments de prima, ha de ser informat per poder decidir si els accepta o vol resoldre el contracte.

Els mediadors d’assegurances: agents i corredors

Uns altres actors vinculats amb la relació contractual de l’assegurança però que no hi intervenen són els mediadors, que, de manera legal i professional, intervenen entre l’entitat asseguradora i els clients potencials per posar d’acord ambdues parts. Les companyies d’assegurances utilitzen els seus propis mitjans per a la captació de possibles clients a través de la manera tradicional, amb la presència d’una xarxa d’oficines a determinades zones geogràfiques on l’asseguradora distribueix els seus propis productes, i també a través d’agents d’assegurances o corredors d’assegurances.

L’agent d’assegurances és una persona física o jurídica que està vinculada a l’empresa o empreses mitjançant un contracte d’agència (contracte mercantil), pel qual se l’autoritza a fer gestions destinades a la captació de clients. L’entitat asseguradora abona a l’agent una comissió sobre les vendes o altres drets econòmics. En canvi, el corredor d’assegurances és una persona física o jurídica que fa l’activitat de mediació d’assegurances privades sense mantenir vincles contractuals amb les entitats asseguradores, i que ofereix assessorament independent, professional i imparcial als qui ho desitgin. És a dir, fa la mateixa feina que l’agent d’assegurances però sense pertànyer a cap companyia.

Com a elements reals que formen part de l’assegurança hi ha l’objecte o cobertura, el risc, el dany, el sinistre, la prima i el valor assegurat.

La Llei 50/1980, de 8 d’octubre, de contracte d’assegurança (LCS) indica que poden ser objectes de l’assegurança tant les mercaderies com el mitjà de transport utilitzat.

Les mercaderies assegurables han de ser objecte de lícit comerç i el Codi de comerç exigeix que estiguin degudament identificades mitjançant pes, número, volum i classe. Quan no es pot identificar el conjunt de les mercaderies en la pòlissa (quan la mercaderia no està preparada) es pot realitzar en l’avís que s’envia a la companyia d’assegurances.

El risc fa referència a la possibilitat que es pugui produir una situació danyosa i, en els contractes d’assegurança de transport terrestre, la llei exigeix indicar en la pòlissa la concreció del risc. La delimitació del risc es modula segons la naturalesa de la mercaderia, les característiques del vehicle utilitzat, l’estiba, el viatge… Si hi ha un sinistre, l’assegurat pot gaudir de la presumpció de la cobertura només acreditant que el sinistre ha existit, i és l’assegurador qui ha de provar la causa que l’exclogui d’haver d’indemnitzar-lo.

L’interès assegurable es tracta d’una qualitat que legitima una persona per poder assegurar les mercaderies durant el trajecte. Moltes vegades les mercaderies transportades canvien de propietat al llarg del transport, mitjançant l’emissió i entrega de títols com CMR, albarans i altres que, mitjançant nominació, endós o cessió, permeten la transmissió de la propietat sense la tinença física de la mercaderia. Amb freqüència, les mercaderies s’embarquen sense saber a priori la identitat del comprador o receptor o, inclús, durant el transport, el comprador inicialment designat pel venedor i prenedor de l’assegurança pot tornar-les a vendre. Davant aquesta situació, s’aplica la pràctica d’assegurar les mercaderies per compte de qui correspongui o bé amb pòlisses emeses a l’ordre.

La suma assegurada és el valor que s’assigna a l’interès assegurable i en la pòlissa. Es concreta en una xifra que s’anomena capital assegurat. Aquest import és el límit màxim que l’assegurador està obligat a pagar en cas que es produeixi un sinistre.

Per determinar el dany en les assegurances terrestres, l’LCS indica que la suma assegurada representa el límit màxim de la indemnització i que l’assegurança no pot ser objecte d’enriquiment injust per a l’assegurat. Les parts, de comú acord, poden fixar el valor de l’interès assegurat que s’ha de tenir en compte per al càlcul de la indemnització. La fixació del valor assegurat es pot fer en la mateixa pòlissa o en qualsevol document posterior, com les factures comercials. Aquestes pòlisses s’anomenen a primer risc, i són freqüents en el transport de mercaderies. S’utilitzen quan el prenedor considera que el sinistre només pot afectar una part del valor assegurable, ja que l’interès de l’assegurat es refereix a un conjunt de béns que, per qualsevol raó, és molt difícil que resultin afectats en únic sinistre. En la pràctica, el valor assegurat s’acostuma a fixar en el 100% del preu contractual de les mercaderies que s’ha pactat, en la mateixa moneda, més un 10% addicional.

A canvi de la prestació que rep el prenedor de la pòlissa en cas de sinistre, ha de pagar una quantitat que rep el nom de prima. Per calcular la prima de tarifa, a més de la suma assegurada (el valor donat pel prenedor a l’objecte assegurat), s’utilitzen les bases tècniques de l’assegurança, que són els càlculs actuarials que es realitzen, per a cada model o branca d’assegurança, a partir d’un tractament estadístic del risc que es desitja assegurar.

La normativa estableix que les pòlisses, és a dir, el conjunt de documents en què es plasmen els termes del contracte d’assegurança, s’han de formalitzar per escrit així com qualsevol modificació que se’n faci.

La Llei de contracte d’assegurances (LCS) introdueix dos documents característics en la contractació de l’assegurança: la sol·licitud d’assegurança i la proposta. El procés comença amb la sol·licitud d’assegurança, document no vinculant en què el prenedor sol·licita a l’empresa asseguradora que s’emeti la corresponent pòlissa. Seguidament, l’empresa asseguradora passa un qüestionari previ, que inclou preguntes sobre les circumstàncies que afecten el risc que s’ha d’assegurar, i procedeix a estimar i valorar els riscos. A partir d’aquí, fa una proposta d’assegurança concreta al prenedor en què es recullen les característiques per les quals es regeix la relació entre les parts i el preu que el prenedor ha de pagar a l’assegurador per la cobertura del risc. La proposta s’ha de fer per escrit i ha de contenir els elements essencials del contracte, sense oblidar expressar detalladament totes les condicions generals que l’assegurador inclourà en la futura pòlissa.

La llei dóna un mínim de 15 dies perquè el prenedor pugui prendre una decisió. Aquest prenedor generalment pot tenir pressa i voler una conclusió ràpida del contracte davant la immediatesa del viatge o transport. En aquests casos, les parts opten per la contractació mitjançant un sol acte o document, a l’espera que s’emeti la corresponent pòlissa. En tot cas, el prenedor pot fer de qualsevol manera la declaració d’acceptació de la proposició de l’assegurança, però sempre dins dels 15 dies o del termini superior establert en la proposició. En tot cas, és convenient, a efectes d’assegurar el seu valor probatori, fer-ho per escrit.

De vegades l’assegurador té impresos uns documents que, encara que s’anomenin sol·licitud d’assegurança, signifiquen una verdadera proposició d’assegurança. Aquests impresos es redacten en forma de qüestionaris, que inclouen el càlcul de les primes i impostos, i són completats amb les dades del prenedor i de l’objecte assegurat juntament amb la firma o el segell d’ambdós, assegurador i prenedor.

Si el prenedor accepta la proposta, les dues parts signen en senyal d’acceptació de la pòlissa, en què es recullen les condicions generals, particulars i especials del contracte. Arribat a aquest punt, el procés es dóna per acabat.

En cas que es produís un sinistre abans d’emetre la pòlissa, en virtut dels documents mencionats l’assegurador està obligat a complir el seu deure d’indemnitzar.

L’assegurador té el deure de lliurar la informació precontractual al prenedor amb els aspectes relacionats amb l’entitat asseguradora, com la domiciliació, la legislació aplicable…

La pòlissa del contracte s’ha de redactar, a elecció de l’acceptant de l’assegurança, en qualsevol de les llengües oficials al lloc on es formalitzi. Si l’acceptant ho sol·licita, s’ha de redactar en una altra llengua diferent, de conformitat amb la Directiva 92/96, del Consell de la Unió Europea, de 10 de novembre de 1992.

Com a mínim, la pòlissa d’assegurança ha d’incloure les dades personals de les parts, el concepte pel qual s’assegura, la naturalesa del risc cobert així com la designació dels objectes assegurats i de la seva situació. Cal especificar la suma assegurada o l’abast de la cobertura, així com l’import de la prima, els recàrrecs i els impostos, el venciment, el lloc i la forma de pagament. Per acabar, cal indicar la durada, amb expressió del dia i l’hora, en què comencen i acaben els efectes del contracte.

En el transport de mercaderies és molt freqüent que s’inclogui la clàusula per compte de qui correspongui. En una mateixa expedició poden concórrer diversos agents, comissionistes i operadors i, per tant, és lògic aplicar els interessos progressivament, segons pertoquin uns i altres en cada moment.

La pòlissa flotant o d’abonament

Les pòlisses poden ser individuals o flotants, aquestes últimes són les més utilitzades pels operadors del comerç internacional. Amb freqüència, l’assegurat necessita cobertura per una sèrie d’expedicions el valor de les quals es desconeix a priori. La pòlissa flotant o d’abonament és, en definitiva, un instrument eficaç en tots aquells casos en els quals s’expedeixen càrregues regularment, però sense poder anticipar-ne la quantitat o el moment de l’expedició. En virtut de les característiques especials del risc (variabilitat de l’objecte assegurat, modificació de la quantia del capital cobert, etc.), es concedeix a l’assegurat, dins d’uns límits i previ reconeixement de determinades condicions, una garantia oberta en què es poden establir augments o reduccions. Normalment la pòlissa flotant és conseqüència del desig de simplificar els tràmits administratius que exigeix l’actualització d’una pòlissa en la qual el risc estigui subjecte a variacions contínues.

La pòlissa flotant se sol contractar per un any de durada, i es prorroga d’any en any. En aquestes pòlisses la prima es fixa prenent com a base el valor total calculat per al conjunt dels viatges previstos en el període concertat. A l’inici se sol establir una prima mínima provisional.

Certificat d’assegurança

El certificat d’assegurança és un document que estableix l’assegurador en el qual s’indica que s’ha subscrit una assegurança i s’ha preparat una pòlissa. En la pràctica de les assegurances de transport, s’utilitzen certificats quan s’ha contractat una pòlissa oberta flotant o quan, per raons diverses, la pòlissa no acompanya l’enviament o el vehicle.

Hi ha una adaptabilitat total entre els tipus de mercaderies i l’oferta de clàusules específiques, amb la possibilitat de contractar i complementar les clàusules angleses de l’Institut d’Asseguradors de Londres amb les clàusules espanyoles. Això permet adaptar la pòlissa a les necessitats particulars dels clients, ja que, per exemple, es poden contractar condicions espanyoles per a transports terrestres i, alhora, condicions angleses per a transports internacionals marítims en el transport multimodal. Per tant, el client pot triar les cobertures més àmplies i flexibles que necessiti.

L’àmbit de cobertura de l’assegurança es pot estendre des del magatzem de l’exportador fins al magatzem de l’importador, cobrint la totalitat del trajecte d’un viatge. En aquest cas s’inclouen totes les estances que no constitueixen emmagatzematges (per exemple, esperes en transbords, esperes en trànsits, esperes en la tramitació de despatxos de duana, etc.). Així mateix, també cal assegurar àmbits més restringits, segons les necessitats de cada cas (per exemple, assegurar el trajecte des del port de càrrega fins al port de descàrrega).

La cobertura bàsica més elemental (accidents propis del mitjà de transport) s’atorga generalment a les condicions generals de les pòlisses d’assegurança de transport internacional marítim, aeri o terrestre. Normalment, les condicions generals inclouen: incendis, bolcades, descarrilaments, enfonsaments, encallades, col·lisions, avaria grossa, abordatges, fenòmens naturals i, en general, fets fortuïts, i també assumeixen els costos incorreguts en els salvaments o en els seus intents.

Hi ha una amplíssima gamma de cobertures d’ús comú o creades específicament per a riscos determinats. Entre les clàusules d’ús comú més significatives, cal destacar les Institute Cargo Clauses (ICC), de l’Institut d’Asseguradors de Londres (ILU).

El contracte de compravenda internacional

Tota operació comercial internacional gira entorn del contracte de compravenda internacional de mercaderies. Les parts contractants, venedor i comprador, acorden una compravenda de mercaderies, i en fixen els termes en un document privat, una ordre de comanda, una factura proforma o un contracte, de manera que per modificar qualsevol de les condicions pactades és necessària la conformitat de les dues parts.

El contracte de compravenda internacional és una eina contractual transmissora de la confiança entre les parts; és el que més clarament i millor reflecteix la funció del tràfic mercantil internacional. Aquesta operació comercial requereix ser amb ànim de lucre, professionalitat, habitualitat i permanència.

En aquest sentit, segons el Conveni o Convenció de Viena de 1980 sobre els contractes de compravenda internacional de mercaderies, el contracte es forma per la recepció de l’acceptació a una oferta, la realització d’un acte relatiu a l’expedició de la mercaderia i el pagament del preu.

Davant aquesta relació contractual i els possibles factors que poden influir-hi és convenient cobrir-se dels riscos que es poden produir.

El risc és el factor que determina fonamentalment la prima de l’assegurança. Hi ha diversos factors que influeixen sobre el risc que suposa l’operació per a la companyia asseguradora i que traslladarà sobre la prima o cost de l’assegurança.

• El perfil de serietat i la solvència financera de l’assegurat. Les companyies asseguradores tenen en compte aquesta informació i, especialment, l’historial de sinistralitat.
• Les mercaderies que s’han d’assegurar, el seu envàs i embalatge. Cada mercaderia pot presentar uns riscos específics a causa de la seva naturalesa: peribles, líquides, fràgils, pesades, etc. Per altra banda, en les pòlisses se sol especificar que les mercaderies s’han de transportar utilitzant l’embalatge adequat a la seva naturalesa i al mitjà de transport. Un envàs i embalatge inadequats poden provocar un sinistre inesperat i no cobert. En el mercat hi ha una gran varietat de tècniques i mitjans d’envàs i embalatge adequats a cada tipus de mercaderia. Per exemple, el contenidor sol oferir unes garanties de seguretat que poden suposar una reducció de la prima.
• El mitjà de transport i les característiques tècniques. Els riscos d’un transport marítim no són els mateixos que els d’un transport per carretera. Així mateix, l’estat, l’antiguitat i altres característiques dels vehicles poden influir en el cost de l’assegurança.
• El trajecte o ruta de transport internacional, en funció la distància que s’ha de recórrer, els possibles transbordaments i operacions que requereixi el transport. El seu risc varia i, per tant, també varia la prima de la seva assegurança.

El cost de l’assegurança també depèn del valor assegurable, que ha de correspondre al valor que tinguin els béns en el lloc de destinació, és a dir, en el moment de la terminació del viatge, d’acord amb la suma del valor de la mercaderia, el nolit, els impostos d’importació, les despeses duaneres, l’empaquetatge o embalatges i altres despeses inherents al transport.

Altres aspectes que afecten la prima d’assegurança són: els transbordaments intermedis, l’emmagatzematge, les dates d’embarcament, l’historial de sinistres de l’assegurat, etc.

Desglossament del cost de l’assegurança

Quan es fa el càlcul de l’assegurança, el primer factor que s’analitza és la prima de risc o prima pura. Es tracta del càlcul que fa l’asseguradora i que és determinat en cada cas per la probabilitat que un risc es produeixi en funció de les bases estadístiques, actuarials i financeres que la mateixa asseguradora analitzi. És a dir, és la prima que l’asseguradora necessita tècnicament per suportar el risc.

A la prima de risc se li sumen recàrrecs com el de la seguretat -calculat per possibles desviacions que es produeixin en la prima de risc per intensitat o freqüència de sinistralitat segons períodes, tenint en compte les magnituds que defineixen l’estabilitat de cada entitat asseguradora-, el de recàrrec de beneficis, i altres despeses classificades en despeses de gestió interna (personal, costos administratius, de tramitació…) i despeses de gestió externa o adquisició (comissions de mediadors, despeses comercials, publicitat…).

A la prima neta cal aplicar-hi la prima del Consorci de Compensació d’Assegurances i altres impostos com el recàrrec de la Comissió Liquidadora d’Entitats Asseguradores (CLEA), l’arbitri de bombers (en pòlisses d’incendi) i l’impost especial. Com que el sector d’assegurances no està subjecte a IVA, les pòlisses porten un impost específic que actualment està fixat en el 6%.

Per acabar, hem de saber quin és l’import que s’ha d’assegurar: la suma del valor de la mercaderia + cost dels nòlits + valor de la prima de l’assegurança * 110%

Hi ha diversos tipus d’assegurança: per viatge i per temps, oberta, forfait, flotant i combinada o global.

La pòlissa per viatge i per temps en la modalitat de viatge implica que la durada i la vigència de l’assegurança van unides a la durada del viatge. Una vegada acabat, la cobertura del risc expira. A falta de pacte en contra, comprèn no només el desplaçament de la mercaderia del lloc d’origen al de destí, sinó també totes les operacions accessòries i necessàries: càrrega, descàrrega, estiba… I també inclou l’emmagatzematge intermedi. En la modalitat de temps, les parts contracten l’assegurança per un període de temps determinat (dies, mesos o anys) sense que importi, a efectes de cobertura, el nombre d’operacions que es facin en aquest període. Si el viatge s’inicia dins del període contractat i finalitza fora del mateix període, la cobertura no comprèn tot el viatge sinó fins on arribi el període contractat.

La pòlissa oberta es contracta per més d’una expedició o viatge. Cobreix la quantitat d’una operació de transport de mercaderies que es realitza en diverses expedicions o embarcaments. Aquesta modalitat de transport pot obeir a raons diverses, com les necessitats del ritme de fabricació, el volum, les exigències del comprador… A diferència de les pòlisses flotants, les pòlisses obertes es contracten per a una mateixa operació comercial i tenen com a assegurat el mateix comprador o receptor de la mercaderia.

En una pòlissa global la quantitat de mercaderia, els vehicles i les dates d’expedició són indeterminats en el moment de firmar la pòlissa. No és necessari que l’assegurat doni a l’assegurador l’avís d’aplicació després de cada expedició. És una pòlissa molt semblant a la flotant, a la pòlissa oberta i a la forfait, ja que no es requereix la determinació de les mercaderies en el moment de firmar el contracte.

La pòlissa a tant alçat, també anomenada pòlissa forfait, és una pòlissa en què es fixa un límit de valor assegurat, sense que importi el nombre d’expedicions que es realitzin. Es tracta d’una assegurança basada en un capital assegurat màxim global. En aquesta modalitat de pòlissa l’assegurador fixa el límit de la indemnització que s’ha de satisfer independentment de quin sigui el valor real de les mercaderies transportades. L’assegurat no està obligat a comunicar a l’assegurador les successives expedicions. Aquest tipus de pòlissa s’utilitza normalment per cobrir el transport de mercaderies homogènies i en trànsit regular. Permet que l’assegurat pugui gaudir de cobertura en diferents circumstàncies sense haver de contractar una pòlissa per a cadascuna d’elles.

En les assegurances de danys, el principi de la indemnització és que, ocorregut el sinistre, l’assegurador ha de fer la reparació del dany patrimonial sofert pel titular de l’interès assegurable, i així, restablir el seu equilibri econòmic perjudicat. És a dir, les assegurances de danys són contractes de mera indemnització i no poden constituir mai fonts d’enriquiment.

La situació en la qual la suma assegurada supera notablement el valor de l’interès assegurat rep el nom de sobreassegurança. En cas que es produís, qualsevol de les parts pot proposar una reducció de la suma assegurada i de la prima, i l’assegurador restitueix l’excés de la prima rebuda. En cas que succeís un sinistre, l’assegurador indemnitza només el dany efectivament causat.

El cas contrari és el de la infraassegurança: quan la suma assegurada és inferior al valor de l’interès, i l’assegurador únicament està obligat a indemnitzar el dany causat en idèntica proporció en què la suma cobreixi l’interès. Aquesta norma només s’executa quan té lloc un sinistre parcial.

En cas que es pugui produir un increment del risc potencial, l’assegurador pot establir de manera unilateral una sobreprima, és a dir, una prima addicional, si es justifica a l’assegurat. També es pot donar el cas que l’assegurat sol·liciti una ampliació de la cobertura i, en aquest cas, l’assegurador l’estudia i, si ho veu factible, procedeix amb el cobrament de la sobreprima corresponent.

Les activitats de comerç internacional, el transport i les condicions de compravenda generen riscos que poden incidir en la pèrdua parcial o total de la mercaderia. Per això és important que tant compradors com venedors adoptin certes mesures, com la contractació de pòlisses d’assegurança que emparin les seves mercaderies durant els moviments de la càrrega des del seu origen fins al seu destí final. És important assenyalar que les condicions i negociacions en què es realitzen les compravendes internacionals estan regides pels incoterms, que busquen donar claredat tant a comprador com a venedors sobre els seus drets i obligacions relacionats amb el lliurament de la mercaderia, la transferència de riscos, la distribució de despeses i els tràmits documentals.

Això significa que depenent de l’Incoterm que regeixi la negociació internacional, la part interessada a protegir-se dels riscos ha de negociar adequadament les cobertures de la pòlissa d’assegurança que empari la mercaderia i protegeixi el seu patrimoni.

Obligacions de l’exportador de proveir l’assegurança de càrrega

La part que ha de fer-se càrrec de la contractació de l’assegurança en els Incoterms terrestres és la detallada a continuació i resumida a la taula:

• EXW (Ex-works o ‘a peu de fàbrica’): com el venedor té com a única responsabilitat posar la mercaderia a disposició del comprador en els seus locals en un embalatge adaptat no ha d’assumir ni gestionar cap assegurança per al transport.
• FCA (Free Carrier o ‘franc a transportista’, punt de lliurament convingut): El venedor tampoc té cap responsabilitat quant a assegurança. El transport local en camió està cobert per l’assegurança de responsabilitat del portador.
• CPT (Carriage Paid To o ‘ports pagats fins a’, lloc de destinació convingut): El venedor tampoc té cap responsabilitat ni assumirà l’assegurança del transport principal.
• CIP (Carriage and Insurance Paid To o ‘ports i assegurança pagats fins a’, lloc de destinació convingut): el venedor/exportador té l’obligació de proveir una assegurança de càrrega. La pòlissa d’assegurança contractada per l’exportador ha de permetre al comprador fer reclamacions directes a la companyia d’assegurances. És obligació del venedor/exportador fer arribar aquesta pòlissa o certificat d’assegurança al comprador. També és important, com a mesura preventiva, que el venedor/exportador faci arribar al comprador, prèviament a la seva contractació, una còpia de les condicions de la cobertura de la pòlissa i esperar la seva conformitat. Els riscos mínims que s’han de cobrir en condicions CIP Incoterms 2020 són els disposats per les clàusules (A) de les clàusules de càrrega de l’Institut de Londres o altres clàusules similars.
• DPU (Delivered At Place Unloaded o ‘lliurada al punt de destinació descarregada’, lloc convingut descarregada) i DAP (Delivered al Place o ‘lliurat al punt de destinació’, lloc convingut) i DDP (Delivered Duty Paid o ‘lliurat amb drets pagats’, lloc de destinació convingut): En els incoterms del grup D el venedor té les màximes obligacions en aquest tipus d’Incoterms i tot i que no és obligatori fer una assegurança a favor del comprador, és molt adient fer-la per cobrir-se dels possibles riscos que es puguin ocasionar fins al lliurament de la mercaderia en el destí acordat.

Objecte de l’assegurança terrestre

Poden ser objecte de l’assegurança les mercaderies transportades, el mitjà utilitzat o altres objectes assegurats pel que fa als danys materials que puguin patir en ocasió o a conseqüència del transport.

Per danys materials a les mercaderies s’entén tant la pèrdua com l’avaria, i la indemnització consisteix bé en el seu cost, bé en la seva reparació. Si no hi ha cap estimació, la indemnització ha de cobrir, en cas de pèrdua total, el preu que tenen les mercaderies en el lloc i en el moment en què es carreguen i, a més, totes les despeses realitzades per lliurar-les al transportista i el preu de l’assegurança, si recau sobre l’assegurat.

També comprèn les despeses de salvament, consistents en la recuperació i reenviament de les mercaderies. Llevat de pacte exprés en contra, la cobertura comprèn el dipòsit transitori de les mercaderies i la immobilització de vehicle o el seu canvi durant el viatge quan es deu a incidències pròpies del transport assegurat i no ha estat causat per alguns dels esdeveniments exclosos de l’assegurança.

Si es tracta del mitjà de transport, en cas de pèrdua total del vehicle, l’assegurat pot abandonar l’assegurador, si així s’ha pactat.

Quant a l’àmbit temporal de cobertura, es pot contractar per viatge o per temps determinat, havent d’indemnitzar en tot cas els danys que siguin conseqüència de sinistres esdevinguts durant el termini de vigència del contracte, encara que els seus efectes es manifestin amb posterioritat, però sempre dins els sis mesos següents a la data de la seva expiració.

Llevat de pacte, s’entén que la cobertura de l’assegurança comença des que es lliuren les mercaderies al portador per transportar-les al punt de partida del viatge assegurat, i acaba quan es lliuren al destinatari en el punt de destinació, sempre que el lliurament es realitzi dins el termini previst en la pòlissa.

La comunicació del sinistre a l’asseguradora, l’aportació de tota la documentació referida, la minoració de danys i, finalment, el pagament de la indemnització són algunes de les principals accions que es duen a terme després d’un sinistre.

El primer pas, obligatori, és comunicar el sinistre a la companyia asseguradora. L’obligació correspon al prenedor, assegurat o beneficiari (article 16 de la Llei). El termini general és de 7 dies des del moment de conèixer el sinistre, però se solen pactar terminis menors (de fins a 24 hores). En el moment de la comunicació del sinistre cal aportar la documentació referida. Aquesta documentació varia en funció de si el contracte és d’un carregador o un portador.

Si es tracta d’un contracte d’assegurança d’un usuari de transport (carregador/destinatari), s’ha d’adjuntar, entre d’altres, la carta de port CMR i la resta de documentació de la mercaderia com l’albarà o la factura, la reclamació al transportista en temps i forma i, si escau, la contestació, el certificat del comissari d’avaries, la valoració del pèrit i la factura comercial de la càrrega transportada.

Si el transportista és qui comunica un sinistre a l’asseguradora amb la qual té coberta la seva responsabilitat, li ha de remetre la reclamació que ha rebut del que té dret sobre la mercaderia (carregador o destinatari), la carta de port CMR i la resta de documentació de la mercaderia: albarà, cmr o carta de port, l’acta de peritatge o valoració del comissari d’avaries, la còpia de la denúncia o declaració davant l’autoritat competent, com en el cas de robatori. I si és una operació de transport ATP (a temperatura controlada), la documentació relativa al bon estat de l’aparell de fred i els documents relatius a la temperatura d’aquest servei de transport.

Pel que fa a la disminució de danys, l’article 17 de la Llei de contracte d’assegurança disposa que l’assegurat o prenedor han d’emprar els mitjans al seu abast per minorar les conseqüències del sinistre.

Al final del procés es realitza el pagament de la indemnització tal com s’estipula a l’article 18 de la Llei. Si, finalment, l’asseguradora ha de pagar la indemnització al beneficiari, haurà de fer-la efectiva en un termini màxim de 40 dies. La indemnització té la finalitat de reparar danys i, per tant, s’indemnitza el dany efectiu, però no ha de suposar mai un benefici per a qui la rep (article 26).

L’assegurat pot nomenar un pèrit si no es conforma amb l’informe de danys emès per l’asseguradora. En concret, l’article 62 de la Llei determina que la indemnització en cas de pèrdua total cobreix el preu de la mercaderia en el lloc de càrrega i el preu del transport si l’ha de pagar l’assegurat. L’article especifica també que en el cas que les mercaderies fossin destinades a la venda, la indemnització es regula pel valor que aquestes tenen en el lloc de destinació.

Hi ha diversos simuladors que ens permeten gestionar i valorar les millors opcions d’assegurances en funció de les diferents necessitats. A partir d’unes dades determinades, aquests simuladors ens faciliten les primes i les garanties que tindrem assegurades per aquestes primes. D’aquesta manera es pot comparar la prima de l’actual pòlissa d’assegurança amb la resta de la competència.

De forma general, en un simulador es demana què es vol assegurar: vehicle, mercaderia, flotes… En cas de tractar-se del vehicle, cal informar del pes màxim autoritzat del camió (MMA/PMA en tones), l’àmbit de circulació del camió, l’ús públic o privat, el tipus de mercaderies que s’han de transportar (mercaderies generals, mercaderies perilloses…), el valor de nou del camió (sense IVA), el codi postal, la data d’inici de l’assegurança i les dades contacte.

En cas de mercaderies en general, es demana l’àmbit del transport de les mercaderies (nacional, UE, resta del món), el valor de les mercaderies assegurades per vehicle, el nombre de vehicles amb mercaderies que s’han d’assegurar, el codi postal, la data inici de l’assegurança i les dades de contacte.