Resum
Tota empresa té un conjunt de béns i drets necessaris per desenvolupar la seva activitat econòmica. Les inversions són l’adquisició d’aquests béns i drets necessaris per a la consecució dels objectius empresarials. Aquesta adquisició suposa la renúncia a un consum immediat a canvi de l’esperança d’obtenir uns futurs guanys.
Les inversions es classifiquen en funció del suport al qual s’apliquen (físic, immaterial o financeres), segons la durada (curt o llarg termini), segons la finalitat (reposició, expansives, estratègiques o de modernització) i segons si es relacionen amb altres inversions (substitutives, complementàries i independents).
Els elements d’una inversió que cal tenir en compte són el subjecte inversor, el subjecte, l’objecte de la inversió, els pagaments, els ingressos i el temps.
La decisió de realitzar o no una inversió depèn fonamentalment de dos factors: els beneficis esperats i el risc.
Tota inversió requereix d’una font de finançament, recursos provinents bé externament bé internament, per realitzar les seves inversions i per fer front a les seves despeses.
La direcció financera de l’empresa té les funcions de triar els projectes d’inversió més adequats, establir quines són les seves necessitats financeres, determinar les fonts on es poden obtenir els recursos financers, temporalitzar adequadament les necessitats financeres per tal de mantenir l’equilibri, estudiar el cost dels mitjans financers emprats i definir quina ha de ser la política de dividends en repartir els beneficis de l’empresa.
Les fonts de finançament a les quals pot acudir l’empresa es poden classificar en finançament propi d’origen intern o extern i aliè, a curt o a llarg termini.
El finançament propi està constituït per tots els recursos que romandran a l’empresa de manera estable i que no es té l’obligació de retornar. Dins del finançament propi cal distingir entre el finançament propi extern, que representa l’aportació dels socis a l’empresa i que, en no ser exigible a curt termini, hauria de finançar, de la part de l’estructura econòmica, preferentment a l’actiu fix, i el finançament propi intern, com poden ser les reserves i els fons d’amortització, i que constitueixen els fons que genera l’empresa i que no es distribueixen entre els socis, sinó que es destinen a l’ampliació o el manteniment de la seva activitat. Les amortitzacions reflecteixen part dels fons propis interns que recullen la pèrdua de valor de l’immobilitzat i serveixen per a la reposició d’aquest.
Els principals avantatges del finançament propi a destacar és que proporcionen a l’empresa una major autonomia i estabilitat, augmenten la capacitat d’endeutament, no s’ha de pagar un cost explícit, tenen efecte fiscal positiu, per a moltes pimes és la principal font de recursos i estimulen la inversió.
I entre els principals inconvenients es troba que poden afavorir dur a terme inversions poc rendibles, ja que no s’exigeix el retorn immediat, i que si s’incrementen suposen una disminució dels beneficis destinats als socis.
El finançament aliè és aquell que les empreses obtenen de tercers de manera temporal i que s’ha de retornar. En funció del termini, es classifica en finançament llarg termini, més d’un any, i a curt termini, a retornar en menys d’un any.
Quant als avantatges, és més barat que el finançament propi, les despeses són fiscalment deduïbles i és més flexible. Quant als inconvenients, un endeutament elevat pot reduir la capacitat de decisió de l’empresa i exigeix un flux financer suficient per a la seva devolució.
Un préstec a llarg termini és un contracte pel qual una persona o una entitat anomenada prestatari rep d’una altra, anomenada prestador, una determinada quantitat de diners amb la condició de retornar-la en el temps i en els terminis acordats pagant els interessos sobre el deute pendent segons la forma acordada.
Un emprèstit és un préstec a llarg termini que es divideix en parts alíquotes, anomenades obligacions.
El lísing és un recurs financer a llarg termini que consisteix en un contracte per mitjà del qual una empresa adquireix al seu nom un bé, de l’immobilitzat material, que posteriorment lloga a una empresa que en farà ús a canvi d’unes quotes que pagarà periòdicament amb una opció de compra per un valor residual.
El rènting és un recurs a llarg termini que consisteix en un contracte de lloguer o arrendament no financer mitjançant el qual una part, arrendador, s’obliga a cedir a una altra, arrendatari, l’ús d’un bé objecte del contracte, per un temps determinat i a un preu concret.
El préstec a curt termini es diferencia del de llarg termini en el fet que els fons prestats s’han de retornar abans d’un any.
Un descobert en compte és una forma de finançament que consisteix en el fet que l’empresa pot disposar de més diners dels que té en el seu compte corrent a canvi d’un interès força elevat.
La pòlissa de crèdit consisteix en el fet que una entitat financera posa a disposició d’una persona física o jurídica un compte corrent del qual es pot anar disposant de diners a mida que l’empresa ho consideri oportú fins a un límit i a un venciment prefixat.
La diferència entre el préstec i el crèdit rau en el fet que el primer proporciona la totalitat dels fons sol·licitats en una data acordada, mentre que en el crèdit l’usuari pot disposar només de les quantitats necessàries i en el moment requerit.
El crèdit comercial és un finançament automàtic que aconsegueix l’empresa quan deixa a deure les compres que fa als seus proveïdors.
El descompte d’efectes consisteix a avançar, per part d’una entitat financera, l’import del crèdit concedit als clients de l’empresa.
El facturatge és un tipus de contracte pel qual una empresa cedeix a una altra, anomenada societat factor, el cobrament de les seves factures.
Les fonts espontànies de finançament són aquelles que no necessiten una negociació prèvia.
El patrimoni empresarial és el conjunt de béns, drets i obligacions i deutes exigibles en un moment determinat. El patrimoni net representa la diferència entre la part positiva del patrimoni (béns i drets) i la part negativa (obligacions) que constitueix la valoració monetària de la part que pertany als propietaris.
Les masses patrimonials són agrupacions d’elements patrimonials que tenen unes característiques comunes. L’actiu i el passiu són en si mateixos masses patrimonials, perquè el primer engloba béns i drets i el segon obligacions. L’actiu s’ordena segons la major o menor disponibilitat o liquiditat, de menys a més i segons el major o menor temps de permanència a l’empresa, de més a menys.
Les masses patrimonials d’actiu ordenades per grau de liquiditat i permanència són:
- Actiu no corrent
- Immobilitzat intangible o immaterial.
- Immobilitzat material.
- Inversions immobiliàries.
- Inversions financeres.
- Actiu corrent
- Existències.
- Realitzable financer.
- Disponible.
Les masses patrimonials de net i de passiu ordenades de menor a major exigibilitat i de major a menor permanència són el net patrimonial, el passiu no corrent i el passiu corrent.
El balanç de situació és una foto fixa de la situació patrimonial de l’empresa en un moment concret. És l’estat comptable que ens permetrà estudiar tant l’estructura econòmica com financera de l’empresa.
El resultat de l’exercici és el benefici o la pèrdua que ha obtingut una empresa en un període de temps determinat, i es calcula fent la diferència entre els ingressos d’un període de temps i les despeses del mateix període.
El coneixement del cost de finançament permet analitzar les diferents fonts i triar la millor homogeneïtzant diferents alternatives de finançament, la qual cosa permet acceptar o rebutjar inversions.
Els costos implícits, també anomenats costos d’oportunitat, són els que s’originen en destinar els recursos a una finalitat en comptes d’una altra. El cost efectiu d’una font de finançament es quantifica mitjançant operacions financeres. Aquestes operacions es fonamenten en el fet que els intervinents intercanvien quantitats no simultànies, temps i quantitats diferents, però financerament equivalents. Els models matemàtics més habituals que permetran trobar aquestes equivalències i valorar el cost efectiu són la llei financera de capitalització simple i la de capitalització composta. La primera consisteix en el fet que els interessos que es generen en cada període de temps no s’acumulen al capital per al càlcul dels interessos corresponents al període següent. S’acostuma a utilitzar per a operacions financeres a curt termini. Les segones, capitalització composta, consisteixen en el fet que els interessos que es generen a cada període de temps s’acumulen al capital per al càlcul dels interessos corresponents al període següent. S’acostuma a utilitzar per a operacions financeres a llarg termini.
La capitalització és afegir al capital inicial els interessos per arribar al capital final; en canvi, l’actualització consisteix a calcular l’import actual partint d’un capital final conegut.
L’equivalència financera és quan, partint d’una mateixa quantitat inicial, s’arriba a una mateixa quantitat final durant un mateix temps, però amb períodes de capitalització diferents. La taxa anual equivalent, TAE, és el tipus equivalent a un altre però amb capitalització anual.
El cost efectiu del crèdit comercial és el tipus d’interès real que fa que siguin financerament equivalents l’import de la factura i l’import amb el qual el proveïdor considera liquidada l’operació.
La pòlissa de crèdit té uns costos associats tant a la disposició dels diners, interessos, com a la no-disposició, comissió per la part no utilitzada de la pòlissa.
Els interessos de cada saldo es calculen en base a la Llei de capitalització simple.
Bàsicament, els sistemes d’amortització de préstecs a llarg termini són tres: el sistema americà, el de quotes constants i el sistema francès. El primer es caracteritza perquè el capital prestat es retorna en un sol pagament, però al final de cada període de capitalització es paguen els interessos generats. El sistema de quotes d’amortització constants es basa en el fet que cada terme d’amortització inclou la mateixa quantitat de devolució del principal, i finalment el mètode francès d’amortització de préstecs es caracteritza perquè els termes d’amortització, capital més interessos, són constants al llarg del temps.
Els mètodes de selecció d’inversions tracten de valorar la viabilitat d’una inversió o de seleccionar una inversió entre diferents alternatives. Per tal de valorar i seleccionar inversions bàsicament hi ha dos tipus de mètodes: els estàtics, en què el valor del diner és constant al llarg del temps, com el pay-back, on es calcula el temps que es trigarà a recuperar la inversió en termes de fluxos nets de caixa, i els dinàmics, com el pay-back dinàmic, el VAN i la TRI.
El VAN d’un projecte d’inversió és la diferència que hi ha entre el valor actualitzat, a la taxa de cost del capital, de les entrades netes que genera i el desemborsament inicial. Es triarà entre els projectes amb un VAN positiu, el projecte amb el VAN més alt.
La TRI és la taxa d’actualització que permet recuperar la inversió inicial, és a dir, que atorga un valor nul al VAN. És, per tant, la rendibilitat esperada per a la inversió. Es triarà entre els projectes amb una TRI superior a la taxa del cost del capital, el projecte amb una TRI més alta.
El punt mort o llindar de rendibilitat és un càlcul que pretén determinar la xifra de vendes necessària per tal que l’empresa tingui coberts tots els costos i comenci a recollir beneficis.
L’anàlisi financera és l’estudi que es fa de la informació comptable mitjançant la utilització d’indicadors i raons (ràtios) financeres.
L’anàlisi del balanç o anàlisi patrimonial estudia la composició del patrimoni de l’empresa. El fons de maniobra indica la capacitat que té el patrimoni net i el passiu no corrent (passiu no exigible més exigible llarg termini), per finançar íntegrament l’actiu no corrent. Alternativament, valora la capacitat que té l’actiu corrent per fer front a tots els deutes a curt termini de l’empresa.
Un fons de maniobra positiu indica a l’empresa que amb el seu actiu corrent pot liquidar la totalitat del seu passiu corrent (exigible a curt termini), i que encara disposa d’un marge, l’import del fons de maniobra. En canvi, fons negatiu indica a l’empresa que una part de l’actiu no corrent està finançat amb passiu corrent(exigible a curt termini, amb el risc que pot comportar.
L’empresa es pot trobar en una de les següents situacions financeres:
- Estabilitat financera a curt termini, en què els recursos financers permanents financen l’actiu no corrent i una part de l’actiu corrent.
- Situació de concurs de creditors, que es dóna quan l’empresa es troba amb la impossibilitat de satisfer el pagament dels seus deutes a curt termini.
- Estabilitat financera a llarg termini, que es produeix quan els béns i drets que posseeix l’empresa són suficients per fer front als deutes amb tercers.
- Situació d’insolvència definitiva, que es produeix quan els béns i drets que posseeix l’empresa són insuficients per fer front als deutes amb tercers.
Anomenem període mitjà de maduració (PMM) el temps que de mitjana passa des que les primeres matèries o mercaderies entren al magatzem de l’empresa fins que es procedeix al cobrament final de les vendes. Dins del PMM cal distingir els següents sotsperíodes: període mitjà d’aprovisionament, de fabricació, de vendes, de cobrament i de pagament.
El període mitjà de maduració econòmic és el temps que triga a renovar-se l’actiu circulant, i el cicle de caixa o període mitjà de maduració financer és la part del període mitjà de maduració que no està finançada pels proveïdors.
Les principals ràtios que ens permeten valora l’estructura financera de l’empresa són la ràtio d’endeutament, la ràtio de qualitat del deute i les ràtios d’equilibri financer, que estudien les possibilitats que té l’empresa d’afrontar els seus pagaments (ràtio de disponibilitat, de tresoreria o acid test, de liquiditat i ràtio de solvència o garantia).
L’anàlisi econòmica es fa utilitzant les dades del compte de pèrdues i guanys per determinar quina és la rendibilitat que obtenen els propietaris, identificar les activitats de les quals l’empresa obté beneficis, conèixer l’evolució de la rendibilitat al llarg del temps, avaluar la dinàmica de les vendes de l’empresa i quantificar l’aportació dels diversos productes als resultats de l’empresa.
La rendibilitat econòmica de l’empresa és el rendiment obtingut per cada u.m. invertida en la seva activitat. La interpretació de la rendibilitat econòmica es pot ampliar mitjançant el càlcul de la rendibilitat de les vendes, que indica el benefici abans d’impostos i els interessos generats per cada u.m. de venda i la rotació que indica quina quantitat de vendes genera cada u.m. d’actiu.
La rendibilitat financera expressa el rendiment obtingut pels socis amb la seva inversió a l’empresa. La interpretació de la rendibilitat financera es pot ampliar mitjançant el càlcul del marge de les vendes que indica els beneficis nets que generen cada u.m. de vendes, la rotació de les vendes generades per cada u.m. d’actiu i el palanquejament que relaciona l’actiu amb els recursos propis.