Rendibilitat de les inversions, solvència i eficàcia de l'empresa

Per analitzar la viabilitat o no d’una inversió cal tenir en compte:

• Desemborsament inicial (D₀). És la quantitat que es paga en el moment de fer la inversió.
• Durada temporal de la inversió (n) o vida útil. És el nombre d’anys durant els quals es produirà.
• Sortides de diners (P_i) com a conseqüència del pagament de la inversió i/o del manteniment de la seva vida útil. Per exemple, les reparacions, els costos laborals, etc., on (i) és el número de període i P₁ serien els pagaments realitzats durant el primer període.
• Entrades de diners (C_i) en relació amb els cobraments previstos per la inversió.
• Fluxos nets de caixa (cash-flow). És la diferència entre els cobraments (C_i) i els pagaments (P_i) que suporta l’empresa durant cadascun dels (n) períodes que dura la inversió.
  
• Valor residual (R). És el valor que s’espera que tingui la inversió al final de la seva vida activa o útil. El valor residual formarà part dels cobraments de l’últim flux de caixa.

En un segment horitzontal es representa la durada temporal de la inversió. Aquesta durada es divideix en (n) períodes de temps. Els pagaments representen una sortida de diners, per la qual cosa portaran signe negatiu (-), mentre que els cobraments representen entrades de diners i tindran signe (+) (vegeu la figura):

Exemple del diagrama temporal d'una inversió

FIL, SA compra una màquina per 500 u.m. per dur a terme un projecte d’inversió que durarà 5 anys. Lliura 250 u.m. en el moment de l’adquisició i espera obtenir en cadascun dels anys uns cobraments de 300 u.m. i fer uns pagaments de 100 u.m. Al final del cinquè any espera poder vendre la màquina per 75 u.m.

• D₀ = 250 u.m.
• F₁ = C₁ – P₁ = 300 u.m.- 100 u.m. = 200 u.m.
• F₂ = C₂ – P₂ = 300 u.m.- 100 u.m. = 200 u.m.
• F₃ = C₃ – P₃ = 300 u.m.- 100 u.m. = 200 u.m.
• F₄ = C₄ – P₄ = 300 u.m.- 100 u.m. = 200 u.m.
• F₅ = C₅ – P₅ + R = 300 u.m. – 100 u.m. + 75 u.m. = 275 u.m

La representació gràfica d’aquesta inversió és la que podeu veure a la figura.

Es tracta de valorar la viabilitat d’una inversió o de seleccionar una inversió entre diferents alternatives de manera que en tot moment se seleccioni la o les opcions que permetin maximitzar el valor de l’empresa. Aquests mètodes han de donar resposta satisfactòria a dues qüestions bàsiques:

• Si tenim una única opció d’inversió, és avantatjós dur-la a terme?
• Si tenim dos o més projectes, quin seria el més adient?

Per tal de valorar i seleccionar inversions, bàsicament hi ha dos tipus de mètodes:

• els mètodes de selecció estàtics
• els mètodes de selecció dinàmics

Per aquests mètodes, el valor del diner és constant al llarg del temps. És a dir, els fluxos de caixa tenen el mateix valor encara que es produeixin en moments diferents. No es té en compte ni l’interès ni la inflació. A la pràctica s’utilitzen per analitzar la liquiditat d’una inversió o la possibilitat de recuperar els diners invertits, la qual cosa permet obtenir una primera valoració i fer una selecció prèvia de les diferents alternatives que es presenten.

Alguns dels mètodes estàtics més utilitzats són els següents:

• Criteri del termini de recuperació o pay-back (T).
• Criteri del flux total i el del flux mitjà de caixa per unitat monetària invertida.

A l’hora de decidir entre diferents inversions cal considerar el benefici que se’n deriva però també el risc que comporten. Resulta clar que com més llarg és el termini de recuperació de la inversió, major risc hi ha, per la qual cosa pot ser interessant establir el termini que l’empresa tardarà a recuperar la inversió. Per tant, el termini de recuperació és una dada que cal considerar en la presa de decisions sobre projectes d’inversió amb risc.

En el càlcul del pay-back estàtic es poden donar dues situacions:

a) Els fluxos de caixa són iguals i positius:

On:

• T = pay-back
• D₀ = desemborsament inicial
• F = fluxos de caixa (iguals i positius)

b) Els fluxos de caixa són desiguals:

En aquest cas, el termini de recuperació serà el temps necessari perquè es compleixi la igualtat següent:

Aquests criteris estàtics relacionen els fluxos nets de la inversió respecte al desemborsament i la mitjana dels fluxos respecte a la inversió inicial, respectivament. Seran preferibles les inversions que ofereixin una taxa més alta.

El primer cas es calcula dividint la suma dels fluxos de caixa de la inversió pel desemborsament inicial. Si el valor és inferior a 1 es considera que la inversió no és adient ja que el quocient indica que no s’està recuperant la inversió realitzada. Si per exemple el valor resultant és d’1,21, implica que durant la durada de la inversió aquesta genera 1,21 unitats monetàries per cada unitat invertida, és a dir, un 21%.

El flux mitjà de caixa compara el valor mitjà dels cobraments generats amb el desemborsament inicial. El seu càlcul consisteix a fer la mitjana de tots els cobraments i comparar aquest valor amb la inversió realitzada. Si per exemple el valor del quocient és 0,11 significa que la inversió genera una rendibilitat mitjana durant el període analitzat de l’11%. Seran preferibles aquelles inversions que generin una major rendibilitat mitjana en el mateix espai temporal.

Aquests mètodes, a diferència dels estàtics, tenen en compte el moment concret durant el qual es produeix l’entrada i/o sortida de diners.

Els diferents mètodes dinàmics són:

• Criteri del termini de recuperació amb descompte o pay-back dinàmic (TD).
• Criteri del valor actual net (VAN) o valor capital (VC).
• Criteri de la taxa de rendibilitat interna (TRI).

Aquest criteri és molt semblant al criteri estàtic del pay-back; la diferència rau en el fet que en tractar-se d’un criteri dinàmic es té en compte el temps i es valoren de manera diferent els fluxos de caixa segons el moment en què es produeixen.

En aquest cas, el termini de recuperació (TD) o pay-back dinàmic és el temps necessari perquè es compleixi la igualtat següent:

on VA_1..n són els valors actuals dels diferents fluxos de caixa que han d’equivaler a la inversió inicial.

A l’hora de seleccionar entre diferents inversions que recuperin la inversió inicial s’escollirà la que tingui un pay-back més curt, perquè ofereix un menor risc.

En aquest criteri es té en compte la taxa de cost del capital que hi ha en el mercat a l’hora de valorar l’equivalència del rendiment de la inversió en el període actual.

L’expressió matemàtica del VAN és:

On:

• D₀ = desemborsament inicial.
• F_i = flux de caixa del període (i).
• r = taxa de descompte o taxa d’actualització. S’utilitza la taxa del cost del capital que permetrà finançar el projecte.

La representació gràfica del VAN es pot observar a la figura

Els possibles valors poden ser positius, negatius o zero amb les següents interpretacions:

• (VAN) > (0): és aconsellable fer la inversió. El valor actual dels fluxos de caixa esperats i actualitzats a una taxa igual al cost del capital que permetran finançar el projecte són, en el seu conjunt, superiors al cost o desemborsament inicial de la inversió.
• (VAN) = (0): el projecte d’inversió es refusarà. El valor actual dels fluxos de caixa esperats i actualitzats a una taxa igual al cost del capital que permetran finançar el projecte són, en el seu conjunt, iguals al cost o desemborsament inicial de la inversió. És a dir, la rendibilitat de la inversió és zero.
• (VAN) < (0): la inversió es refusarà. El valor actual dels fluxos de caixa esperats i actualitzats a una taxa igual al cost del capital que permetran finançar el projecte són, en el seu conjunt, inferiors al cost o desemborsament inicial de la inversió.

A diferència del VAN, amb la TRI no trobem un valor actual sinó la taxa que ens permet recuperar el desemborsament inicial.

És, per tant, la rendibilitat esperada per a la inversió o el màxim cost del passiu que pot suportar la inversió.

Matemàticament s’haurà de calcular el valor de r en la següent expressió:

Per calcular aquesta taxa s’han de tenir en compte dues possible situacions: que només hi hagi fins a dos fluxos de caixa o que n’hi hagi més.

En el primer cas es pot resoldre la incògnita de la TRI com una equació de primer o segon grau en funció de si ens trobem amb un o dos fluxos, respectivament.

En el cas que hi hagi més de dos fluxos de caixa se seguiran les següents passes:

1. Es farà una taula amb l’import del VAN per a diferents valors d’( r ).
2. Es representarà gràficament el VAN seguint l’exemple de la figura.
3. Un cop se sap l’interval [r^*,r^**] on es troba la r que fa que al VAN sigui zero, es calcula la TRI.

Aquest últim càlcul es pot fer o bé per tempteig, és a dir, anar provant diferents valors d’r compresos a [r^* : r^**] fins que se’n trobi un per al qual el VAN sigui al més pròxim possible a zero o per interpolació. En aquest últim s’aplica la següent fórmula:

On r és en tant per cent.

Exemple del càlcul de la TRI (més de dos fluxos de caixa)

Calculeu la TRI de la inversió de la taula.

Taula Fluxos de la inversió

Inversió	D0	F1	F2	F3	F4
B	1.000	400	500	600	700

Com que el VAN ha de ser igual a zero, i canviant (1 + r) per t, tenim:

Elaborem la taula amb els valors del VAN per a diferents valors d’r.

Taula Valors VAN segons diferent r

r (%)	r (tant per u)	t	VAN
10	0,1	1,1	705,75
20	0,2	1,2	365,35
30	0,3	1,3	121,73
40	0,4	1,4	-58,3
50	0,5	1,5	-195,06

Representarem aquest valors a la gràfica de la figura

Com es pot observar, tant en la taula com en la figura, la r que fa que el VAN sigui zero està compresa entre els valors 30 i 40%. Caldria anar provant altres valors entre els esmentats fins que es trobés una r que fes que el VAN s’aproximi al més possible a zero. Si se segueix aquesta metodologia s’estaria calculant la TRI per tempteig.

A través de la interpolació caldria aplicar la fórmula:

Substituint pels valors corresponents:

A l’hora de decidir si la inversió és interessant o no s’ha de tenir present la taxa del cost del capital que ha de finançar la inversió (i) per comparar-la amb la TRI del projecte:

• Si r > i → convé fer la inversió, perquè la rendibilitat esperada de la inversió és superior a la taxa de cost del capital que ha de finançar el projecte.
• Si r ≤ i → no convé fer la inversió, perquè la rendibilitat esperada per la inversió no és superior a la taxa de cost del capital que ha de finançar el projecte.

El mètode TRI permet comparar projectes que presenten inversions inicials i períodes completament diferents calculant la rendibilitat mínima que ofereix la inversió. S’ha de tenir en compte, però, que es basa en el supòsit que els beneficis (fluxos de caixa) derivats de la inversió es poden reinvertir a la TRI obtinguda.

En la valoració d’una inversió, l’aplicació del VAN o de la TRI comporta la mateixa valoració d’un mateix projecte d’inversió sempre que el VAN sigui positiu. En aquest cas, la TRI és sempre superior a la taxa prefixada, per la qual cosa ambdós criteris coincideixen en la valoració del projecte d’inversió a realitzar.

En la selecció entre diferents projectes d’inversió pot succeir que els dos criteris els atorguin diferents prioritats: cada mètode empra una taxa de reinversió diferent en el sentit que a través del VAN se suposa que els fluxos de caixa intermedis i final es reinverteixen a la taxa de descompte i en la TRI se suposa que la reinversió dels fluxos es realitza al tipus resultant, la TRI.

Una altra manera d’analitzar el risc econòmic és a través del punt mort, que també rep el nom de punt d’equilibri o llindar de rendibilitat. Es tracta d’un càlcul que pretén determinar la xifra de vendes necessària per tal que l’empresa tingui cobertes totes les despeses i comenci a tenir beneficis.

Per poder calcular el punt mort hem de separar els costos fixos i els costos variables de l’empresa. Algunes vegades aquesta tasca és senzilla, segons el tipus de despesa que s’analitzi, però en d’altres és complicada i cal recórrer a estimacions percentuals per determinar la proporció entre dos tipus de costos:

• Els costos fixos. Són aquells que no varien o no estan relacionats amb el nivell d’activitat de l’empresa. L’import és el mateix tant si el nivell de vendes és alt com si és baix. Alguns clars exemples de costos fixos són: el lloguer del local, les amortitzacions, les despeses del personal fix, els interessos de préstecs, les assegurances, els impostos municipals, etc.
• Com a costos variables identifiquem aquells directament relacionats amb el volum d’activitat de l’empresa. L’import és diferent en funció del nivell de vendes i varien proporcionalment a aquesta xifra. Exemples d’aquest tipus de costos són les matèries primeres, els components i les mercaderies, el personal extra o eventual, les comissions per vendes, etc.

El càlcul del punt mort es pot fer sobre xifres o unitats anuals tant del global de l’empresa com d’un servei o activitat específic.

Si el punt mort o llindar de rendibilitat (PM) implica que es cobreixen els costos, ens trobem que el benefici en aquest punt serà igual a zero.

Tenint presents les següents variables:

• IT = ingressos totals.
• P = preu.
• Q = quantitat.
• CF = costos fixos.
• CV = costos variables.
• Cvu = costos variables unitaris o mitjans.
• CT = costos totals.

Sabent que:

On:

Per tant:

Si els costos totals són la suma dels fixos i de les variables

i

podem arribar a:

Substituint l’expressió dels IT de l’equació (2) i la dels CT de l’equació (3) en l’expressió (1) obtenim:

Aïllant Q:

L’expressió P-Cvu és el marge de contribució o marge de cobertura, i és la part del preu de venda que es destina a cobrir costos fixos.

A partir del punt mort, el preu de venda dels productes únicament ha de compensar els costos variables, ja que els costos fixos ja han estat coberts totalment i la seva activitat comença a generar beneficis. Els excedents o marge del preu de venda que es destinava a compensar els costos fixos, a partir del punt d’equilibri són una generació neta de beneficis.

Es pot veure gràficament a la figura.

La comptabilitat reflecteix la realitat econòmica i financera de l’empresa, de manera que és necessari interpretar i analitzar l’esmentada informació per poder entendre en profunditat l’origen i el comportament dels recursos de l’empresa:

• Anàlisi patrimonial: és l’estudi i la composició de l’actiu (estructura econòmica), del passiu (estructura financera) i de l’equilibri entre aquests quan hi ha una correcta correlació.
• Anàlisi financera: estudia la solvència i la liquiditat per fer front a les obligacions de l’empresa.
• Anàlisi econòmica: valora els resultats del compte de pèrdues i guanys per valorar la rendibilitat de l’empresa, accionistes…

Aquests estudis de la informació comptable es fan mitjançant la utilització d’indicadors i raons (ràtios) financeres, i això és el que permet que la comptabilitat sigui útil a l’hora de prendre les decisions, ja que la comptabilitat per si mateixa no és suficient per fer una bona diagnosi de la situació de l’empresa. L’objectiu últim és servir de base per prendre decisions.

L’anàlisi del balanç o anàlisi patrimonial estudia la composició del patrimoni de l’empresa, el pes relatiu de cada element en el conjunt i la relació que hi ha entre masses patrimonials d’actiu i passiu.

Malgrat les indicacions anteriors sobre quina és la situació òptima del patrimoni, hi ha conceptes que ens permeten relacionar les masses patrimonials i poder extreure conclusions de la situació patrimonial de l’empresa, com per exemple el fons de maniobra.

Analíticament, el fons de maniobra (FM) és la diferència entre l’actiu circulant i el passiu circulant:

O el que és el mateix:

Es pot veure la representació gràfica a la figura.

L’àrea ombrejada que s’observa a l’actiu és la part de l’actiu circulant finançada amb passiu fix (recursos permanents), i l’àrea ombrejada al passiu és la part de passiu fix que finança l’actiu circulant. En aquest cas estem davant d’un fons de maniobra positiu perquè FM = (actiu corrent – passiu corrent) > 0 o bé FM = (recursos permanents – actiu no corrent) > 0.

Exemple del càlcul del fons de maniobra

Suposem que l’empresa PROS, SA presenta la següent situació patrimonial nostrada a la figura.

En aquest cas, la totalitat de les fonts de finançament a curt termini, la suma del passiu corrent com els proveïdors, deutes c/t, etc., que ascendeix a 4.880 u.m., financen només una part de les inversions a curt termini, actiu corrent com les existències, els clients, els bancs, etc. La resta d’actiu corrent 11.680 u.m. – 4.800 u.m. = 6.880 u.m. és finançada per fonts de finançament a llarg termini, passiu fix com el capital, deutes a llarg termini, etc. Aquesta diferència de 6.880 u.m. és el fons de maniobra de l’empresa

De l’anterior es pot deduir que el FM representa aquella part dels recursos permanents que financen alguns elements de l’actiu corrent que tenen una permanència en conjunt a llarg termini en l’empresa.

Com a principals exemples podem trobar les existències, els saldos de clients o el disponible de l’empresa:

• Les empreses, per tal d’evitar la ruptura d’estocs, tenen un estoc de seguretat. Aquesta quantitat d’existències acostuma a ser una quantitat fixa i és, per tant, una inversió permanent dins l’actiu corrent.
• Els saldos de clients o crèdit mínim mitjà que es concedeix habitualment als clients (30, 60, etc., dies) és també una fracció fixa que sol variar poc i, consegüentment, es pot considerar una inversió permanent dins l’actiu corrent.
• Els saldos de bancs i caixes, per afrontar com a mínim petits pagaments, també solen mantenir un saldo bastant estable i es poden considerar una inversió fixa dins l’actiu corrent.

Un FM negatiu indica a l’empresa que amb els seus recursos permanents no es finança tot l’immobilitzat, o dit d’una altra manera, que una part de l’actiu no corrent és finançat amb passiu corrent, exigible a curt termini. Alternativament, podem dir que l’actiu corrent no pot liquidar la totalitat del seu passiu corrent, exigible a curt termini.

A la figura s’observa una estructura del balanç amb (FM) negatiu, ja que (l’actiu corrent) < (passiu corrent). És a dir, una part del (passiu corrent) està finançant l’(actiu no corrent). Aquest fet explica per què el (FM) ombreja l’(actiu no corrent) i el (passiu corrent).

En el càlcul del fons de maniobra és important saber quina és la durada del cicle d’explotació d’una empresa per poder classificar aquest marge com a correcte o no en funció del sector econòmic al qual pertany. Aquest cicle ens indica quan es triga des que les primeres matèries entren en el magatzem fins que es venen i es cobren. Aquesta dada és important perquè, com més curt sigui aquest cicle, més vegades es pot repetir durant un exercici econòmic i millors resultats es poden obtenir. A partir de la comparació de la durada del cicle de diferents empreses del mateix sector poden tenir un bon indicatiu de l’eficàcia d’una determinada empresa.

Anomenem període mitjà de maduració (PMM) al temps que de mitjana passa des que les primeres matèries o mercaderies entren al magatzem de l’empresa fins que es procedeix al cobrament final de les vendes, tal com es pot observar a la figura.

A l’hora d’analitzar el període mitjà de maduració, aquest es pot descompondre, en el cas d’una empresa industrial, en cinc sotsperíodes:

• Període mitjà d’aprovisionament (PM_a): nombre de dies que, per terme mitjà, una u.m. de primeres matèries és al magatzem.
• Període mitjà de fabricació (PM_f): nombre de dies que, per terme mitjà, es tarda mitjançant el procés productiu a convertir una u.m. de matèria primera en producte acabat.
• Període mitjà de venda (PM_v): nombre de dies que, per terme mitjà, es tarda a vendre una u.m. de producte acabat.
• Període mitjà de cobrament (PM_c): nombre de dies que, per terme mitjà, es tarda a cobrar una u.m. de producte acabat venuda.
• Període mitjà de pagament (PM_p): nombre de dies que, per terme mitjà, es tarda a pagar una u.m. de primera matèria o mercaderia comprada als proveïdors.

Un concepte clau a l’hora de calcular el període mitjà de maduració són les anomenades ràtios de rotació d’una massa patrimonial. Aquestes ràtios indiquen el nombre de vegades que, durant un any, es renova l’esmentada massa patrimonial. En cas que la ràtio de rotació de primeres matèries fos 4 significaria que l’estoc mitjà de mercaderies al magatzem es renova quatre cops a l’any o, dit d’una altra manera, que durant un any s’ha venut quatre vegades l’estoc mitjà de mercaderies.

El càlcul dels diferents sotsperíodes es fa calculant en primer lloc les diferents ràtios de rotació per, a continuació, calcular el valor del sotsperíode.

1. Període mitjà d’aprovisionament (PM_a)

La rotació dels aprovisionaments n_a indica el nombre de vegades que, per terme mitjà i durant l’exercici econòmic, es renova la mitjana d‘estocs de primeres matèries.

On:

Per tant, si sabem que (n_a) és el nombre de vegades que durant un any es renova l’estoc de primeres matèries, podrem calcular el nombre de dies que les esmentades primeres matèries romanen al magatzem o període mitjà d’aprovisionament:

2. Període mitjà de fabricació (PM_f)

Les rotacions de fabricació (n_f) indiquen el nombre de vegades que, per terme mitjà i durant l’exercici econòmic, es renova la mitjana d‘estocs de productes en curs de fabricació.

On:

Per tant, el període mitjà de fabricació (PM_f) serà:

3. Període mitjà de vendes (PM_v)

Les rotacions de les vendes (n_v) indiquen el nombre de vegades que, per terme mitjà i durant l’exercici econòmic, es renova la mitjana d‘estocs de productes acabats.

On:

Per tant, el període mitjà de vendes (PM_v) serà:

4. Període mitjà de cobrament (PM_c)

Les rotacions dels cobraments (n_c) indiquen el nombre de vegades que, per terme mitjà i durant l’exercici econòmic, es renova el deute dels clients i altres drets de cobrament (clients + clients efectes comercials a cobrar):

On:

5. Període mitjà de pagament (PM_p)

Les rotacions dels pagaments a proveïdors (n_p) indiquen el nombre de vegades que, per terme mitjà i durant l’exercici econòmic, es renova el deute als proveïdors i altres obligacions de pagament (proveïdors + efectes comercials a pagar):

On:

Per tant, el període mitjà de pagament (PM_p) serà:

6. Període mitjà de maduració econòmic (PMM) i cicle de caixa o període mitjà de maduració financer (PMMF)

Per calcular el període mitjà de maduració es diferenciarà entre període mitjà de maduració econòmic (PMM) i període mitjà de maduració financer o cicle de caixa (PMMF).

A la figura es pot visualitzar gràficament la relació entre el període de maduració econòmic i el financer.

Exemple del càlcul del PMM i del PMF

Tenint en compte els diferents sotsperíodes que componen el període de maduració de l’empresa dels exemples anteriors, s’ha de calcular el PMM i el cicle de caixa.

Les dades obtingudes han estat les que mostra la taula.

Taula Sotsperíodes del període de maduració de l’empresa

Sotsperíode	Temps (dies)
PMa	49,8
PMf	35,1
PMv	33,18
PMc	60,83
PMp	36,5

El cicle d’explotació d’aquesta empresa dura 178,91 dies, dels quals l’empresa n’ha de finançar 142,41, com es pot observar a la figura.

Les empreses que es dediquen a la compravenda d’un determinat producte per revendre’l no tenen procés productiu, per la qual cosa els seus sotsperíodes es limitaran al d’aprovisionament o emmagatzematge (PM_a), el de cobrament (PM_c) i el sotsperíode de pagament (PM_p).

Per tant, el PMM per a una empresa comercial s’expressa com:

I el seu cicle de caixa:

Tal com es pot observar a la figura:

Cal observar que, en situacions normals, cada cop que acaba un cicle l’empresa recupera el cost i, previsiblement, obté un benefici. Per tant, com més curt sigui el cicle d’explotació d’una empresa més benefici obtindrà.

L’empresa necessita finançar el procés de producció des que es paga als proveïdors de les primeres matèries fins que es procedeix a la producció, la venda i el cobrament dels productes acabats. Això vol dir que ha de comptar amb prou fons per finançar el PMM, que inclou els dies d‘emmagatzematge, els dies de producció, els dies que els productes acabats romanen al magatzem sense ser venuts i els dies de cobrament als clients de l’empresa.

Per tal de calcular el fons de maniobra caldrà conèixer el nombre de dies que es tarda a desenvolupar cadascuna de les fases del procés (sotsperíodes del PMM) i el flux total del període de cada massa patrimonial (p. ex.: primeres matèries, productes en curs, etc.).

Si es coneix el flux total anual de cada massa patrimonial es pot obtenir el flux diari dividint l’esmentat flux per 365 dies. Per exemple, en el cas del flux diari de les primeres matèries:

Si es coneix el nombre de dies que de mitjana les primeres matèries romanen al magatzem (PM_a), en multiplicar el flux diari per l’esmentat període mitjà obtindrem el flux de primeres matèries que, per terme mitjà, haurem de finançar en cada cicle d’explotació. De manera anàloga es poden calcular la resta de fluxos mitjans:

Tenint en compte que:

S’ha de tenir en compte que dins del circulant, tant de l’actiu com del passiu, hi ha altres elements patrimonials que no s’han tingut en compte per al càlcul, com ara el deute amb les administracions públiques dins del passiu o la tresoreria dins l’actiu circulant. L’empresa podrà estimar un valor per a tots aquests comptes i preveure de manera més acurada les necessitats del fons de maniobra necessari.

La relació entre el (FM_A), aquell del qual disposa l’empresa i el (FM_N), el mínim per dur a terme l’activitat, ens dóna informació sobre l’equilibri financer a curt termini de l’empresa.

Les possibles situacions són les següents:

• (FM_A) ≥ (FM_N): empresa en equilibri financer
• (FM_A) < (FM_N): empresa en desequilibri financer a curt termini.

Per solucionar aquest desequilibri s’hauria de portar a terme alguna de les següents mesures:

• Reduir els terminis del cicle de maduració per tal de reduir les necessitats de fons de maniobra.
• Incrementar el finançament propi o l’exigible a llarg termini.
• Vendre actiu fix.
• Reduir l’exigible a curt termini.

En funció de la distribució de les masses patrimonials de l’empresa, aquesta pot estar en diferents situacions financeres:

• Estabilitat financera a curt termini.
• Insolvència provisional a curt termini. Concurs de creditors.
• Estabilitat financera a llarg termini.
• Insolvència definitiva a llarg termini. Fallida.

És la situació ideal, en la qual els recursos financers permanents (net + passiu no corrent) financen l’actiu no corrent i una part de l’actiu corrent.

En aquest cas, el FM > 0.

Situació en què el (FM) és negatiu perquè (actiu corrent < passiu corrent). L’empresa amb el seu circulant no pot fer front al seu exigible a curt termini. És important assenyalar que de l’existència d’un fons de maniobra negatiu no se’n deriva, de manera immediata, la insolvència provisional. Caldria analitzar el fons de maniobra mínim o necessari de l’empresa tenint presents els terminis de pagament i cobrament de proveïdors i clients, respectivament.

Per sortir de la situació d’insolvència provisional o manca de liquiditat cal, fins que l’empresa pugui recuperar la seva capacitat de pagament a curt termini, un increment del finançament a llarg termini o recursos permanents (patrimoni net + passiu no corrent), com per exemple la reestructuració de deute de curt a llarg termini.

En analitzar la situació financera a llarg termini cal comparar l’actiu, exclòs l’actiu fictici, amb el seu exigible total.

És la situació en què l’actiu real és menor a l’exigible total. En aquest cas, l’empresa no pot fer front als seus deutes fins i tot encara que liquidi tots els béns i drets que formen l’actiu. L’empresa es troba en una situació d’insolvència financera definitiva a llarg termini, i en aquests casos el procés concursal deriva en la liquidació de l’empresa. Aquesta liquidació implica la venda dels actius per fer front als deutes. L’empresa ha entrat en fallida i es liquida perquè no té opcions de continuar la seva activitat.

Consisteix a valorar més exhaustivament la composició i l’estabilitat financera de l’empresa, la seva solvència i la seva liquiditat per fer front a les obligacions de l’empresa.

Per tal que una ràtio aporti informació ha d’existir alguna relació significativa entre les magnituds amb les quals es calcula. Així, el quocient entre la xifra del patrimoni net d’una empresa i les existències no aportarà, en principi, cap informació significativa. En canvi, el quocient entre l’actiu corrent i el passiu corrent ens donarà una informació sobre la capacitat de l’empresa per fer front als seus deutes a curt termini.

Aquesta anàlisi financera a partir de les ràtios ens permetrà:

• Determinar el tipus i el grau d’endeutament de l’empresa.
• Avaluar la capacitat de l’empresa per retornar els seus deutes.
• Determinar l’evolució de l’empresa al llarg del temps.
• Comparar els seus valors amb els que tenen altres empreses del mateix sector.

Estudien la quantitat i la qualitat del deute que té l’empresa a partir de la ràtio d’endeutament i la ràtio de qualitat del deute. La primera, la ràtio d’endeutament d’una empresa, es calcula mitjançant la següent expressió:

Se solen donar com a valors òptims d’aquesta ràtio els situats entre 0,4 i 0,6. En cas de ser superior a 0,6 indica que el volum de deutes és excessiu i l’empresa està perdent autonomia financera enfront de tercers (s’està descapitalitzant). Si és inferior a 0,4 pot passar que l’empresa tingui un excés de capitals propis.

La ràtio d’estructura o de qualitat del deute indica la proporció del total de deutes de l’empresa que són exigibles a curt termini. Es calcula mitjançant la següent expressió:

En la mesura que aquesta ràtio s’apropi a 1, el deute de l’empresa és de menor qualitat, ja que cal fer-hi front en un termini de temps més curt.

Les ràtios d’equilibri financer estudien les possibilitats que té l’empresa d’afrontar els seus pagaments. En trobem les següents:

• ràtio de disponibilitat
• ràtio de tresoreria o acid test
• ràtio de liquiditat o de fons de maniobra
• ràtio d’insolvència o garantia

La ràtio de disponibilitat mostra la proporció dels deutes de l’empresa a curt termini que es podrien liquidar amb els comptes de tresoreria de l’empresa (caixa i bancs).

Com més petita sigui aquesta ràtio, més gran serà la possibilitat que l’empresa experimenti problemes a l’hora de fer front als pagaments. Tanmateix, si és molt gran hi haurà un excés d’actiu líquid, ja que hi ha deutes que no cal tornar fins al cap d’un temps.

Es considera com a raonable un valor a l’entorn del 0,3. En tot cas, sempre ha de ser inferior a 1.

La ràtio de tresoreria indica, sota el supòsit que no s’aconsegueixi vendre les existències que són la part menys líquida de l’AC, la capacitat de l’empresa per tornar els seus deutes a curt termini sense córrer el risc de suspensió de pagaments.

Per tal de no patir problemes de liquiditat, el valor d’aquesta ràtio ha d’estar entre 0,8 i 1, aproximadament. Si és més baix de 0,8 l’empresa pot estar en una situació d’insolvència provisional (antigament: suspensió de pagaments, en termes jurídics) per mancar els actius líquids suficients per assegurar els pagaments. Si la ràtio de tresoreria és molt superior a 1, això vol dir que possiblement hi ha un excés d’actius líquids i per tant la rendibilitat d’aquests baixa.

La ràtio de liquiditat mostra la situació de liquiditat de la tresoreria de l’empresa però no d’una manera tan immediata com la ràtio de tresoreria, ja que inclou les mercaderies que són menys líquides que els altres components de l’actiu circulant.

Per allunyar-se del risc de manca de liquiditat o d’insolvència provisional, el valor de la ràtio sempre ha de ser superior a 1. Es considera que el valor és idoni quan està entre 1,5 i 2. En tot cas, si és inferior a 1 l’empresa tendeix a la insolvència provisional.

La ràtio de solvència o garantia mesura la capacitat total de l’empresa per afrontar els seus deutes i s’utilitza com a indicador de l’equilibri financer a llarg termini.

El valor ha de ser superior a 1, i l’òptim és quan està entre 1,5 i 2. En canvi, per sota d’1 hi ha una situació d’insolvència definitiva a llarg termini, abans anomenada fallida en termes jurídics.

La taula mostra un quadre resum de les ràtios financeres.

Taula Principals ràtios financeres

NOM	EXPRESSIÓ	VALORS
ENDEUTAMENT		Valor idoni entre 0,4 i 0,6 > 0,6 → Excés de deute < 0,4 → Excés de capitals propis
ESTRUCTURA DEL DEUTE		Com més s’apropi a 1, de menor qualitat és el deute
DISPONIBILITAT		Sempre ha de ser inferior a 1 Valor raonable al voltant de 0,3 Molt per sobre de (0,3) indica tresoreria ociosa
TRESORERIA (acid test)		Valor idoni entre 0,8 i 1 <0,8 → perill d’insolvència provisional o suspensió de pagaments Molt superior a 1 → excés de liquiditat
LIQUIDITAT		Valor mínim = 1 Valor idoni entre 1,5 i 2 < 1 → perill d’insolvència provisional o suspensió de pagaments < 1,5 → hi ha perill d’insolvència > 2 → perill de tresoreria ociosa
SOLVÈNCIA (o garantia)		Valor mínim = 1 Valor òptim superior a 1,5 i al voltant de 2 < 1 → situació d’insolvència definitiva (fallida de l’empresa)

L’anàlisi econòmica permet als diversos agents interessats en la marxa de l’empresa analitzar els aspectes relacionats amb el rendiment. Aquesta anàlisi es fa mitjançant el compte de resultats i permet determinar quina és la rendibilitat que obtenen els propietaris de l’empresa, identificar les activitats de les quals l’empresa obté beneficis o que li generen pèrdues, conèixer l’evolució de la rendibilitat al llarg del temps, avaluar la dinàmica de les vendes de l’empresa i finalment quantificar l’aportació dels diversos productes als resultats de l’empresa.

L’anàlisi de la rendibilitat de l’empresa és un estudi en termes relatius dels resultats de l’empresa que relaciona els beneficis amb les inversions o els recursos propis de l’empresa, i d’aquesta manera s’intueix si l’activitat és eficient. Quan els propietaris i els gestors d’una empresa valoren la rendibilitat de les inversions de la companyia, calculen el que anomenem la rendibilitat econòmica.

Aquesta rendibilitat ens indica la taxa amb la qual són remunerats els actius de l’empresa. Si la rendibilitat econòmica creix significa que l’empresa obté més rendiment per les seves inversions.

La rendibilitat econòmica (Re) relaciona els beneficis abans d’impostos i interessos (BAII) amb l’actiu total (inversions totals):

A partir de l’expressió de la rendibilitat econòmica, introduint les vendes, es pot obtenir una interpretació més àmplia. Es defineix el rendiment econòmic en funció de la rendibilitat de les vendes i la rotació de les mateixes.

La rendibilitat econòmica es pot incrementar incidint en els seus components:

• Incrementant la rendibilitat de les vendes mitjançant l’augment dels ingressos per vendes i/o reduint els costos.
• Incrementant la rotació tot reduint l’actiu i obtenint el mateix volum d’ingressos per vendes i/o incrementant els ingressos per vendes sense modificar l’actiu.

La rendibilitat financera també es coneix com a rendibilitat del capital o rendibilitat de l’accionista. Correspon a la relació entre el benefici després d’impostos i els recursos propis (capital i reserves) de l’empresa.

A partir de l’expressió de la rendibilitat es podria ampliar el concepte descomponent la fórmula per arribar a una interpretació més àmplia, introduint les vendes i l’actiu a l’expressió de la rendibilitat financera:

L’anterior fórmula es pot expressar com:

On:

• és el marge que indica els beneficis nets que generen cada u.m. de vendes
• és la rotació de vendes que correspon a les vendes generades per cada u.m. d’actiu.
• és el palanquejament, la relació entre l’actiu i els recursos propis.

La rendibilitat financera pot modificar-se a positiu en funció dels factors que integren el seu càlcul:

• Incrementant la rendibilitat de les vendes: augmentant els ingressos i/o reduint els costos d’aquestes.
• Incrementant la rotació: reduint l’actiu i/o incrementant els ingressos per vendes amb la mateixa inversió.
• Incrementant el palanquejament: el fet d’augmentar la relació actiu/recursos propis es pot aconseguir augmentant l’actiu mitjançant l’endeutament de l’empresa sense modificar l’aportació dels socis; aquest increment dels recursos aliens pot tenir un efecte positiu sobre la rendibilitat financera, ja que a la mateixa aportació de recursos propis es poden obtenir més beneficis, sempre que el cost del capital sigui inferior al rendiment de les inversions (rendibilitat econòmica). En cas contrari, l’increment d’aquest cost podria reduir els beneficis i per tant la rendibilitat.

La taula mostra un quadre resum de les ràtios de rendibilitat econòmica i financera:

Taula Principals ràtios de rendibilitat econòmica i financera

Rendibilitat econòmica (Re)
		Rendibilitat vendes	Rotació
Rendibilitat financera (Rf)
		Marge	Rotació	Palanquejament