Les tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement (TAC)

Les tecnologies de la informació i la comunicació, les TIC, aplicades a l’àmbit de l’educació, són el fonament de les tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement, les TAC. Aquest fet implica emprar les tecnologies per millorar i innovar en els processos educatius, mitjançant un ús que afavoreixi la construcció dels aprenentatges. Es tracta sobretot d’un canvi metodològic que es fa possible amb la mediació de les tecnologies de la informació i la comunicació.

La pedagogia de les TAC es basa en una metodologia renovada adreçada a la creació col·lectiva de coneixement, a l’ensenyament individualitzat i a l’aprenentatge actiu mitjançant la col·laboració (figura).

Si partim de la idea de la construcció dels aprenentatges sabem que cada infant és el principal agent del seu propi coneixement. La mediació dels altres –educadors, iguals, altres infants i altres adults– li permetrà ajustar i reestructurar el coneixement propi, però serà necessari el diàleg i la contrastació a fi d’afermar allò que ha après o bé per reconsiderar-ho i partir d’un nou conflicte cognitiu.

En aquest context adquireix autèntic sentit la pedagogia de les TAC, facilitadora de l’expressió i la comunicació, la qual us permetrà plantejar qüestions a partir de la presentació de problemes, cercar informació i analitzar-la tot destriant-ne l’adequada i pertinent, dialogar, prendre decisions, arribar a consensos per interpretar les informacions, reordenar i estructurar les vostres accions, i comunicar el coneixement propi de manera precisa i entenedora, creativa i imaginativa, que obri la porta a nous interrogants i qüestions.

Per tot això els educadors han de tenir una actitud positiva i oberta, ja que el desenvolupament de les TAC exigeix un reciclatge continu per mitjà del qual podran incrementar els coneixements i adaptar la metodologia als nous recursos tecnològics. La tasca facilitadora dels educadors adquireix una gran rellevància en la selecció de la informació fiable i adequada, i els educadors esdeven guies en els processos de recerca, anàlisi, selecció, interpretació, síntesi i difusió de la informació que l’alumnat troba disponible a la Xarxa.

D’altra banda, en aquest nou context els educadors poden també cercar i trobar informació abundant i variada, crear continguts multimèdia fets “a mida” –és a dir, adaptats a les necessitats concretes de la tasca pedagògica en cada etapa– i compartir-los en xarxa, tot intercanviant informació amb altres persones.

La competència –més enllà del que se sap o del que se sap fer– és la capacitat per integrar i posar en pràctica totes les aptituds personals i els coneixements adquirits per actuar eficaçment en determinades situacions. Pel que fa a la tasca pedagògica, les competències bàsiques són les que garanteixen l’autonomia de l’alumnat per aprendre i desenvolupar-se de manera adequada en el seu entorn.

El repte principal en el nou entorn definit per la societat de la informació i la comunicació –denominada també “infosfera” i societat del coneixement– no és aprendre tecnologia sinó saber utilitzar les tecnologies per treballar en l’àmbit escolar i avançar en l’aprenentatge. Això requereix un esforç continu dels educadors per adaptar-s’hi i, en definitiva, assolir una bona competència digital.

En la societat de la informació i la comunicació el professorat ja no és la principal font d’informació, i no té sentit que faci classes magistrals tal com es feia temps enrere. Ara cal que actuïn com a guies dels alumnes, que els facilitin l’aprenentatge mitjançant els nous recursos, la creativitat i una actitud positiva i col·laboradora, tot propiciant una actitud proactiva i interrogativa de l’alumne davant el coneixement, de manera que aprengui a aprendre.

Els educadors, per dur a terme la seva tasca professional, han d’aportar aptituds diverses: el domini de les matèries que imparteixen, els coneixements pedagògics i l’habilitat per utilitzar les TIC. Així s’aconseguirà incorporar plenament els recursos digitals al currículum, tot relacionant-los amb la resta dels continguts i objectius.

Una de les funcions, així doncs, dels professionals de l’educació, és utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació, que han de conèixer i dominar com a eina metodològica. En aquest sentit, cal saber quines són les eines tecnològiques més útils en les tasques d’ensenyar i aprendre en cada una de les àrees del currículum, i també aplicar-les en la pràctica pedagògica quotidiana, de manera que facilitin al màxim l’aprenentatge. Per aquesta raó cal establir metodologies innovadores i creatives, i recursos organitzatius adaptats als nous mitjans disponibles, que permetin emprar la tecnologia de manera eficient i extreure’n el potencial màxim en tots els àmbits de l’ensenyament i l’aprenentatge. La tendència dels països més avançats és que el domini de les TIC esdevingui ben aviat una competència instrumental bàsica, i les proves PISA inclouen l’avaluació de la comprensió lectora en l’entorn digital.

En la competència digital, segons el Pla TAC de centre del Servei de Tecnologies per a l’Aprenentatge i el Coneixement, Departament d’Educació, Generalitat de Catalunya, es poden distingir cinc grans dimensions:

• la dimensió de l’aprenentatge, que abasta la transformació de la informació en coneixement i la seva adquisició;
• la dimensió informacional, que abasta l’obtenció, l’avaluació i el tractament de la informació en entorns digitals;
• la dimensió comunicativa, que abasta la comunicació interpersonal i la social;
• la dimensió de la cultura digital, que abasta les pràctiques socials i culturals de la societat del coneixement i la ciutadania digital;
• la dimensió tecnològica, que abasta l’alfabetització tecnològica i el coneixement i domini dels entorns digitals.

Les aplicacions que presenten simulacions didàctiques i lúdiques contribueixen a confrontar la realitat i el món virtual i potenciar la creativitat, l’autonomia personal, el desenvolupament de les aptituds i l’assimilació de coneixements.

L’alumnat no ha d’assimilar només coneixements específics, sinó també habilitats i actituds, i sobretot ha de ser capaç de llegir i interpretar textos i identificar i analitzar les idees principals, incloent-hi el pensament abstracte, i també ha de ser capaç d’aplicar-les i relacionar-les amb situacions i contextos diversos, no tan sols dins sinó també fora de l’escola.

Entre les principals competències que s’han d’integrar, els aspectes claus del procés d’aprenentatge –un aprenentatge actiu que continua gairebé al llarg de tota la vida–, cal assenyalar: la responsabilitat, la iniciativa, la capacitat de comunicar-se, de resoldre problemes i interactuar en xarxa, i també saber fer (i fer-se) preguntes, expressar arguments variats de manera entenedora (oralment i per escrit, basant-se en dades objectives) i exercir l’autoavaluació.

En aquest sentit, cal conèixer molt bé els recursos que posen al nostre abast les tecnologies de la informació i la comunicació i gestionar-los d’una manera eficaç a fi d’assolir els objectius fixats. Les TIC sovint afavoreixen actituds més positives per part de l’alumnat i el treball de qualitat, interactiu i en equip, ja que s’incrementen els recursos de recerca i es pot accedir més fàcilment a fonts d’informació molt diverses.

La incorporació de les competències TIC en els processos d’ensenyament-aprenentatge del nostre sistema educatiu té com a marc de referencia la Llei d’educació de Catalunya (2009), que inclou en els seus principis rectors específics:

• la competència per a la utilització autònoma i creativa dels sistemes digitals;
• la competència per a l’anàlisi i la contrastació de tota la informació, sigui quin sigui el mitjà de transmissió.

També regula en el seu article 21 que l’alumnat de Catalunya té dret a ser educat en el discurs audiovisual. És per aquesta raó que cal orientar els currículums també per capacitar els alumnes per a l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació i l’ús de les noves tecnologies.

La utilització de les TIC en l’àmbit de l’educació planteja qüestions com ara la necessitat que tant els educadors com l’alumnat assoleixin allò que alguns autors denominen “alfabetització tecnològica”. Aquest concepte defineix una nova alfabetització basada en noves maneres d’aprendre i de comunicar, i expressa fins a quin punt dominar les eines tecnològiques esdevé avui dia indispensable, ja que el coneixement està estretament vinculat amb el desenvolupament tecnològic.

Com ha estat una constant al llarg de la història, les diferències entre els diversos països pel que fa a l’accés a la tecnologia determinen les possibilitats de cada país de tenir unes condicions de benestar i de vida dignes.

Per intervenir en relació amb les desigualtats en l’accés a les noves TIC s’han posat en marxa diverses iniciatives a escala mundial. L’“ordinador a 100 dòlars” o “màquina dels infants” és un ordinador portàtil de baix cost i consum que fou desenvolupat per Nicholas Negroponte en el marc del projecte One Laptop per Child –‘un ordinador portàtil per infant’–, que, orientat a la difusió de les TIC en els països en desenvolupament, va ser endegat l’any 2005.

En les seves campanyes, el projecte One Laptop per Child permet als governs comprar a un preu molt baix ordinadors XO-1, que es fabriquen a Taiwan i que incorporen una càmera de vídeo i un micròfon. Es van distribuir un milió d’unitats els dos primers anys i alguns dels països interessats han estat l’Argentina, el Brasil, Nigèria, Líbia, Tailàndia, l’Uruguai, Mongòlia, o Ruanda (figura).

Després de la reunió a Lisboa l’any 2000, en què el Consell Europeu va establir el principi segons el qual “tot ciutadà [europeu] ha de posseir els coneixements necessaris per viure i treballar en la nova societat de la informació”, el programa europeu “Educació i Formació 2010” desenvolupa el marc de les competències clau i fa les recomanacions per tal de garantir l’accés de tots els ciutadans a aquestes competències per mitjà de la formació permanent.

La lluita contra l’exclusió tecnològica i per la inclusió digital és un objectiu que comparteixen les polítiques educatives de la Unió Europea per als propers anys, tal com reflecteix la Llei orgànica d’educació aprovada pel Parlament l’any 2009.

Al llarg de l’ensenyament obligatori és, així, imprescindible que l’alumnat arribi a conèixer suficientment les TIC –de quina manera es generen els recursos tecnològics, com es produeix, es processa i s’emmagatzema la informació, com funciona la xarxa, terminologia bàsica– i, en definitiva, sigui capaç de fer servir de manera autònoma les eines digitals disponibles en el seu entorn (maquinari, programari, accés a Internet) d’acord amb els objectius fixats a la planificació didàctica.

A més a més, és important que l’alumnat mostri una actitud positiva i estigui interessat per assimilar coneixements nous, ja que les TIC sempre estan en evolució i cal reciclar i ampliar contínuament les competències adquirides per adaptar-nos a les actuacions canviants de la societat del coneixement.

En la societat de la informació l’ús dels recursos informàtics arriba a tots els sectors econòmics i culturals. D’altra banda, les xarxes de comunicacions s’estenen per tot arreu, i fomenten la interactivitat per mitjà d’eines, dispositius i canals de comunicació molt diversos (telèfon, correu electrònic, videoconferència, blocs, xats, fòrums, videojocs en línia, comunitats virtuals, e-learning…).

En aquest context les TIC esdevenen instruments de comunicació i fonts de recursos molt importants, ja que contribueixen a impulsar funcions essencials de la tasca intel·lectual i de l’aprenentatge, com ara la creativitat, l’intercanvi i el treball en col·laboració; faciliten l’accés a la informació, el tractament, l’anàlisi i la transmissió de les dades obtingudes (en formats i suports diferents), alhora que la planificació i el control del treball.

En el marc dels nous reptes que la societat del coneixement planteja a l’educació, calen canvis organitzatius en els centres educatius per tal d’adequar-los a les noves necessitats: dotació d’infraestructures, professionals capacitats, adequació dels espais i els equipaments, etc.

Cal també prendre les decisions adequades en aquesta implantació, ja que ens farà poc servei disposar de més ordinadors si no tenim una bona xarxa que permeti la velocitat de navegació, o tindrà poc sentit generalitzar l’ús del llibre de text digital en totes les àrees si el que ens plantegem és treballar amb una metodologia basada en problemes i projectes que, en canvi, fa més aconsellable la producció de materials didàctics propis, per esmentar només alguns exemples.

Cal entendre també les repercussions històriques i culturals de la revolució tecnològica i els canvis que se’n deriven en la vida social i personal.

Pel que fa a les tasques educatives, la tecnologia ha estat utilitzada habitualment des de començaments del segle XX. Entre les primeres fites hi ha la metodologia de projectes (1918), un mètode pedagògic d’utilització de la informació per part dels infants creat per William H. Kilpatrick (1871-1965). Més endavant es va introduir a l’escola l’ús de la impremta, el magnetòfon, els projectors de diapositives i el cinema, entre altres tècniques. La pedagogia de Célestin Freinet (1896-1966) fou pionera en la proposta d’un model pedagògic basat en la recerca, l’observació, l’experimentació, l’activitat dels infants i l’expressió.

D’ençà de les darreres dècades del segle XX, els recursos tecnològics no han deixat de créixer en tots els àmbits, i com veiem tenen també un paper molt destacat en les tasques educatives.

Tot plegat fa que l’assoliment de les competències TIC tingui com a eixos principals el coneixement de la funció que han tingut els avenços tecnològics al llarg de la història i el significat que tenen avui dia, el seu impacte cultural i social i la necessitat d’utilitzar-los d’una manera responsable.

Tot i que els mitjans de comunicació de masses com la premsa, el cinema, la ràdio o la televisió han esdevingut ja “clàssics” en contraposició de les noves tecnologies, l’escola i els sistemes educatius han desaprofitat fins fa ben poc temps tot el seu potencial educatiu i fins i tot els han marginat en els currículums escolars, llevat de tímides experiències d’educació en comunicació, centrades sobretot en les seves característiques tecnològiques, d’alguns destacables projectes d’innovació educativa i d’altres aplicacions metodològiques promogudes per educadors entusiastes.

Des de fa ja moltes dècades, els mitjans de comunicació de masses formen part de la nostra vida i hi exerceixen una gran influència, en especial la televisió. Vivim en una cultura de masses però no sabem “llegir” críticament ni “parlar” els llenguatges audiovisuals, tot i que darrerament es reconegui, fins i tot en les nostres lleis, la necessitat d’aquesta alfabetització, d’assolir una mirada crítica envers els missatges i els continguts, i es consideri un dret aquesta educació en el llenguatge audiovisual, un dret encara emergent en el nostre context.

Educar per assolir la competència audiovisual implica, no la incorporació d’uns quants continguts i destreses noves, sinó desplegar estratègies que permetin a l’infant construir la capacitat de comprendre, d’analitzar críticament els missatges audiovisuals i també la producció pròpia de continguts, emprant a tal fi els llenguatges audiovisuals (figura).

Pel que fa als missatges publicitaris, poder interpretar-los de manera crítica i conèixer quins són els mecanismes que utilitzen per arribar a persuadir-nos, aprendre a llegir els seus missatges implícits i exercir la crítica dels models i pautes que ens proposen, és un dels guanys associats a la competència audiovisual.

Les TIC posen al nostre abast un conjunt de nous formats que integren també els mitjans de comunicació que hem anomenat “clàssics”, els flexibilitzen, simplifiquen els coneixements i sobretot els equipaments tecnològics necessaris per elaborar productes comunicatius.

Les TIC ofereixen múltiples opcions i oportunitats per a l’expressió i la comunicació creatives, són més accessibles a tothom i faciliten la tasca pedagògica d’educar la competència comunicativa dels infants des de ben petits. Ens permeten crear la nostra revista o el nostre diari digital, un llibre d’aula, enregistrar sons, compondre música, dissenyar un cartell publicitari o gravar un curtmetratge des d’aparells i amb tecnologies que formen part de la nostra quotidianitat: l’ordinador, l’MP3 i l’MP4, la càmera digital, el mòbil…

Els darrers anys les TIC han estat incorporades àmpliament a les llars i naturalment també a les activitats escolars. En el nostre entorn avui dia la major part de les escoles tenen aules d’informàtica amb recursos multimèdia. A més, molts centres tenen una pàgina web pròpia que reflecteix el treball que desenvolupa la comunitat educativa.

Si els comparem amb els sistemes tradicionals –llibres i quaderns de paper, pissarra de guix, llapis de grafit i colors, diapositives–, els instruments d’ensenyament i aprenentatge han evolucionat radicalment gràcies a les TIC: ordinador, perifèrics i accessoris diversos, programari amb aplicacions didàctiques, connexió a la Xarxa, impressora, escàner, pissarra digital, canó de projecció, càmeres digitals de fotografia i de vídeo, llibres electrònics, dispositius MP3 i iPod, telèfons mòbils, PDA i altres equipaments multimèdia, juntament amb recursos més tradicionals com el cinema, la ràdio, la televisió i fins i tot la publicitat.

Aquesta evolució també ha permès passar, en l’ús educatiu de les TIC, des del Web 1.0, centrat en la difusió de dades a la Xarxa, al Web 2.0, centrat en la participació dels usuaris, que poden afegir continguts, modificar-los, i també canviar la forma de presentació de les dades. Les seves eines (wiki, bloglines, tags, blocs, etc.) ofereixen noves possibilitats didàctiques i permeten afavorir els processos de construcció dels aprenentatges, però també compartir i intercanviar informació i coneixement amb els membres de la comunitat educativa i obrir realment les portes de l’escola a l’entorn.

Avui dia tots aquests recursos són eines al servei de l’ensenyament i l’aprenentatge en els diferents nivells educatius. Amb la introducció de les TIC a l’escola, la metodologia educativa ha evolucionat i s’ha transformat profundament, com a conseqüència de les noves possibilitats creatives i interactives de les noves tecnologies. Els alumnes poden interactuar entre ells i amb els educadors, i també accedir a una gran quantitat de dades (textos, imatges, arxius d’àudio i vídeo). La possibilitat de consultar i fins i tot de crear tota mena de materials multimèdia els permet dur a terme activitats interactives, fer les tasques de classe i elaborar els seus treballs de manera més lliure i més dinàmica.

El correu electrònic. Us podeu comunicar mitjançant el correu electrònic (una eina de comunicació asíncrona) i el xat, comunicació escrita feta de manera síncrona o instantània per mitjà d’Internet entre dues o més persones, ja sigui de manera pública (als xats on qualsevol usuari pot accedir a la conversa) o privada (als xats en què només es comuniquen dues persones a la vegada). O també podeu participar en fòrums o en grups de discussió sobre un tema concret a la Xarxa. I podeu crear els vostres arxius multimèdia (podcasts), normalment d’àudio o vídeo, i distribuir-los si els col·loqueu en una pàgina web (podcasting). En aquest cas disposeu de blocs com Wordpress i altres que permeten utilitzar eines gratuïtes, com ara WordTube o Podpress per fer-ho.

Les eines d’àudio. Els arxius de so els podeu escoltar i descarregar a l’ordinador o subscriure-us (així es descarregaran quan es pengin a Internet), mitjançant programes d’àudio com l’iTunes. Des de la plataforma Mac podeu aconseguir el programa Garage Band i amb ordinadors PC es pot fer amb l’Audacity.

Pel que fa als programes per treballar amb so com, per exemple, enregistrar la veu llegint textos o explicant contes als nens i després tornar-los a escoltar, es poden esmentar CoolEdit i Audacity, i en un entorn multimèdia més ampli, les aplicacions Clic i JClic.

E-books i e-reader. També podem llegir llibres electrònics o digitals, coneguts com a e-books, emprant un dispositiu lector (e-reader).

Portals educatius. A Internet, els portals educatius ofereixen informació i activitats útils per als educadors, l’alumnat i les famílies. Als portals www.edu365.cat i www.edu3.cat, creats pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, podem trobar recursos classificats per matèries i etapes educatives. Altres comunitats autònomes espanyoles i diverses institucions públiques i privades també tenen portals semblants (figura).

La pissarra digital interactiva. La PDI és un recurs molt útil en l’àmbit educatiu, també en l’etapa infantil, que augmenta la motivació i la participació dels nens i nenes i el treball en equip. L’ordinador amb connexió a Internet i també la connexió a un DVD i un equip de so ens permetran treure’n el màxim profit. Amb la PDI es poden projectar continguts digitals en una superfície interactiva en un format molt adequat per visualitzar-los en grup. Es pot interactuar directament sobre la superfície de projecció mitjançant un llapis punter o amb els dits si la PDI és tàctil. La superfície de projecció acostuma a ser una pissarra blanca que inclou el control de punter, que pot anar també en una capseta transportable.

Els projectors multimèdia, o canons de projecció, ens permeten projectar a la pantalla o a la paret el contingut d’un ordinador, un vídeo, un DVD, etc.

Eines per escriure, calcular i dibuixar. Els processadors de textos, el full de càlcul i les presentacions són els programes més utilitzats arreu, també a l’ensenyament. A més de les aplicacions més difoses (Word, Excel i PowerPoint de Microsoft), com més va s’utilitzen més els recursos de programari lliure i gratuït, sobretot l’OpenOffice.

Un programa de preescriptura molt utilitzat a l’escola infantil és el Creative Writer, mentre que el Cartooner permet la creació de còmics o historietes. Pel que fa als programes de dibuix més adients per als infants, cal esmentar Drawing, Paint, TuxPaint i Kid Pix, entre altres.

Videojocs. Els videojocs com més va interessen més als infants i, en els darrers anys, han fet perdre posicions a la televisió com a mitjà d’entreteniment infantil.

Podem fer un bon ús educatiu d’una eina com els videojocs si utilitzem els jocs adequats, seleccionant-los en funció de les seves característiques (continguts, aspectes formals, edat a la qual s’adrecen, habilitats que posen en joc, aptituds o requisits previs, etc.) i si es fa en un context d’interacció amb els adults i altres infants, que es pot arribar a plasmar en estones de joc compartit, en reflexions i converses sobre el joc, etc.

Cal tenir en compte que, malgrat que pel seu contingut un joc pot ser utilitzat per infants a partir de 3 anys, això no vol dir que aquests infants tinguin les habilitats necessàries, per la qual cosa cal fer una selecció adequada a cada infant, en la qual també tindrem en compte els seus interessos.

Televisió. Una altra eina que no podem deixar de banda a l’escola és la televisió, el mitjà de comunicació de masses més consumit pels infants (més de la meitat dels infants la comença a veure de manera continuada a partir dels 2 anys), tot i que Internet com més va guanyi terreny: en els darrers estudis es comprova que la mitjana de consum de productes televisius dels menors a Espanya és de més de 3 hores al dia.

La televisió forma part de la cultura de masses, és un potent agent de socialització i cal aprendre a desxifrar els missatges audiovisuals, a conèixer el llenguatge televisiu i a produir els propis missatges, tant des d’un vessant cultural i, per tant, simbòlic, com d’un altre de tècnic. Volem aprendre a escriure missatges audiovisuals i a produir-los.

Hem de conèixer la programació que veuen els nostres infants i entendre els productes que consumeixen, i no podem obviar el seu valor com a recurs en la nostra tasca educativa (figura). S’ha parlat de la televisió educativa (aquella creada per treballar aspectes curriculars, per “ensenyar” els infants, fins i tot per compensar la mancança d’escolarització de determinats sectors de població, com és el cas de Barri Sèsam, als Estat Units) en contraposició a la televisió d’entreteniment, i hem d’entendre que tota la programació televisiva és educativa, ja que transmet valors, idees, símbols i ens permet fer aprenentatges ben variats.

Font: http://www.flickr.com/photos/monroesdragonfly/

La televisió, així doncs, lluny de ser un enemic que calgui combatre, és un mitjà que ens permet aprendre a comunicar i que cal aprendre a consumir de manera racional i crítica. El treball amb les famílies ens ha de permetre reflexionar sobre els hàbits de consum televisiu, que cristal·litzen en l’àmbit domèstic: des de casa i des de l’escola podem aprendre a gestionar el temps de visionament, a seleccionar allò que veurem, a comentar plegats els programes.

Molt més ara que l’entrada de la TDT ho ha modificat tot i encara ho farà més en un futur: l’augment del nombre de canals fomentarà l’aparició de canals especialitzats en programació infantil i caldrà que les televisions públiques s’esforcin a mantenir programes de qualitat.

En el seu informe Programación Infantil de Televisión: Orientaciones y Contenidos Prioritarios (2005), l’Instituto Oficial de Radio y Televisión i la Dirección General de la Familia y la Infancia del Ministeri de Treball i Afers Socials concreten com han de ser els continguts i com han d’evolucionar els formats de la televisió infantil i juvenil (taula).

Cinema. Pel que fa al cinema i als productes cinematogràfics la seva utilització pedagògica ha estat centrada fins ara principalment a il·lustrar alguns continguts del currículum, per motivar el tractament d’algun tema, però encara queda molta tasca per fer, com en el cas de la televisió, en relació amb l’aprenentatge del llenguatge cinematogràfic i l’anàlisi crítica dels seus continguts. La projecció en grans pantalles amb els canons de projecció digitals ens acosten a l’escola i també a la llar múltiples possibilitats d’activitats didàctiques centrades en el cinema.

Ràdio. Si bé és un mitjà de comunicació amb moltes possibilitats didàctiques, i malgrat el fet que al nostre país tenim experiències pioneres –com la desenvolupada pel pedagog català Artur Martorell fa prop de seixanta anys a Ràdio Barcelona–, la ràdio és un dels mitjans menys utilitzats a l’escola. Facilita la lectura, la comprensió, i en l’etapa d’educació infantil és un molt bon recurs per a l’aprenentatge del llenguatge oral (vocabulari, comprensió i expressió, construcció gramatical…). A banda d’aquestes possibilitats ens podem acostar al coneixement dels elements del llenguatge radiofònic (veu, música, efectes, silenci), utilitzar-los per construir els nostres missatges i comunicar-nos, i també podem aprendre a analitzar de manera crítica els missatges radiofònics.

Premsa. La premsa també ens ofereix moltes possibilitats didàctiques i l’hauríem d’incorporar a l’escola com una altra eina més: com a material de l’aula i, emprant les noves tecnologies, de la mateixa manera que amb els altres mitjans de comunicació, ens faciliten la tasca d’analitzar-la, conèixer els elements del llenguatge periodístic i crear els nostres productes comunicatius (en format paper o digital).

EVEA o plataformes educatives. Els entorns virtuals d’ensenyament-aprenentatge (EVEA) o plataformes educatives són espais virtuals, accessibles per Internet, que reuneixen diverses aplicacions que faciliten l’organització dels continguts digitals, la gestió de l’aprenentatge i la comunicació.

Edublocs i xarxes socials. Els wikis o blocs educatius (edublocs) i les xarxes socials són les formes de TIC més utilitzades en l’àmbit educatiu per potenciar les tasques d’aprenentatge de l’alumnat, tant pel que fa al treball individual com en grup, i aporten materials multimèdia molt interessants.

Les xarxes socials són formes d’interacció col·lectiva en què les tecnologies facilitadores de l’intercanvi d’informació fan possible que els seus membres es comuniquin verbalment (textos) i gràficament (imatges, vídeos). S’hi accedeix mitjançant un navegador web i s’aprofiten tots els recursos d’Internet, com el xat, el correu electrònic o la gestió de continguts multimèdia.

Les xarxes socials ens permeten sentir-nos part d’un col·lectiu i editar, gestionar, transformar, publicar, distribuir i emmagatzemar continguts de tota mena. Es van iniciar a partir de 2001 i es van popularitzar dos anys més tard amb l’aparició de Myspace, Friendster i Tribe. Les més conegudes i utilitzades actualment a Espanya són Facebook i Tuenti, aquesta darrera la més popular entre la població jove de 18 a 24 anys. Orkut i del.icio.us són altres exemples de xarxes socials molt populars.

Les activitats més comunes a les xarxes socials són l’enviament de missatges i compartir imatges o fotografies, i les persones amb les quals s’interactua són, per aquest ordre, els amics actuals, antics amics, companys d’estudis i familiars.

Altres xarxes de professionals, com poden ser Xing o LinkedIn, tenen un públic de més edat que contínuament va en augment. En l’àmbit dels professionals de l’educació s’ha utilitzat molt fins ara la plataforma Ning per crear xarxes socials i comunitats virtuals específiques d’aquest àmbit de treball, encara que un futur proper deixarà de ser gratuïta i creiem que perdrà aquest paper rellevant.

Videblocs. Els videoblocs constitueixen un referent important en l’evolució de la producció audiovisual els darrers anys. Els usuaris esdevenen creadors i productors de continguts (gràcies a programes editors de vídeo com Pinnacle), que a més poden compartir mitjançant plataformes de vídeo per Internet, com ara Youtube, Vimeo, Dailymotion i Livestream, entre altres.

L’ús dels videoblocs, com el dels fotoblocs, té grans possibilitats en l’àmbit educatiu, i permet treballar de manera molt àgil i immediata. Es tracta d’eines molt útils a l’escola, en un vessant doble: d’una banda pel fet de transmetre continguts educatius per mitjà dels vídeos fets pels educadors; d’altra banda, pel component creatiu dels videoblocs fets pels alumnes.

Els educadors no s’han de limitar en cap cas a introduir les noves tecnologies a l’escola, sinó que n’han de garantir un bon ús des del punt de vista pedagògic. Han de valorar quins recursos són els més adients tot tenint en compte l’edat i l’estadi maduratiu dels infants, si són capaces de motivar-los a participar activament en l’aprenentatge i si els aporten informació atractiva i entenedora.

Es tracta no solament d’introduir a l’aula les eines tecnològiques, sinó també d’extreure’n totes les possibilitats mitjançant un plantejament didàctic adequat, amb una metodologia específica. No es tracta de fer les mateixes coses amb eines noves, sinó d’aprofitar les possibilitats de les noves tecnologies per transformar i enriquir els procediments i el sistema educatiu (creativitat, interactivitat). I cal dir que perquè les TIC esdevinguin realment TAC encara cal recórrer un camí molt llarg en aquest sentit.

Tot i que les noves tecnologies i, en especial Internet, són particularment valuoses com a eines educatives i ens faciliten l’accés a tota mena d’informació, a relacionar-nos i comunicar-nos de noves maneres i tenir noves possibilitats de lleure, hi ha un seguit de riscos i perills que cal conèixer per poder prevenir-los, molt més encara quan es tracta d’educar infants en les primeres etapes de la vida.

Alguns d’aquests riscos tenen a veure amb la manca de seguretat i control: per exemple, ens poden prendre les contrasenyes, les dades personals, suplantar la nostra identitat, fer malbé el nostre equip, etc.

Caldrà educar els infants en l’adopció de mesures de seguretat: no donar les dades personals, inventar contrasenyes difícils per protegir les dades personals, utilitzar contrasenyes segures (amb més de 8 caràcters i que combinen lletres i nombres, majúscules i minúscules); utilitzar una contrasenya diferent per a cada servei, no donar la contrasenya a ningú, no utilitzar com a contrasenyes dates d’aniversari, anys de naixement, no obrir els correus dels quals no coneguem la seva procedència i eliminar-los, utilitzar antivirus, mantenir-lo actualitzat i no desactivar l’antivirus si una web ens ho demana, no quedar amb desconeguts amb els quals s’ha contactat per Internet o, almenys, sense dir-ho als adults, no utilitzar el nom i cognoms reals en donar-se d’alta a les xarxes socials, i utilitzar sobrenoms, respectar les edats d’alta en les xarxes socials, no acceptar amics que no ho siguin en la vida real, etc.

L’adopció de mesures de seguretat per part dels educadors i les famílies, i fer que els infants prenguin consciència de la seva importància, ens permetran fer front a aquests perills.

La pèrdua del control de les imatges quan es publiquen a la Xarxa també cal que la tinguem en compte per protegir els infants: com a professionals, a banda de sol·licitar l’autorització o el consentiment dels pares per publicar-les, per exemple, a la revista o a la web de l’escola, hem de fer un ús responsable, en el respecte al dret a la intimitat de les persones.

Però els riscos més destacables en relació amb Internet dels infants més petits tenen a veure amb l’accés a continguts inadequats o perjudicials:

• aquells que ataquen l’honor, la intimitat i el secret de les comunicacions, dels infants i adolescents o dels adults;
• aquells que malmeten la identitat i l’autoestima de les persones, molt en especial en relació amb la seva condició física o psíquica;
• aquells de caràcter violent, degradants o afavoridors de la corrupció dels menors, i els relatius a la prostitució i la pornografia;
• aquells de caràcter racista, xenòfob o sexista, o els que promouen sectes o fan apologia del crim, el terrorisme o ideologies de caire totalitari;
• aquells que fomenten la ludopatia, la toxicomania, certes pautes de comportament alimentari incorrectes, com l’anorèxia o el consumisme abusiu, els abusos de tipus publicitari, enganys, estafes, etc.

La Llei catalana dels drets i les oportunitats de la infància i l’adolescència (2010), a banda d’establir que cal protegir de manera especial els infants i els adolescents com a consumidors, regula la protecció dels infants de missatges amb continguts perjudicials en els materials audiovisuals o multimèdia.

A banda d’educar l’infant amb el nostre exemple i de desenvolupar una relació de confiança i afectivitat que afavoreixi el desenvolupament de la seva autoestima, per tal que aprengui des de petit a defensar-se d’aquests riscos, també podem instal·lar filtres de contingut que impedeixin l’accés dels infants a determinades pàgines. Més endavant ja seran ells mateixos qui sabran navegar per pàgines segures.

Uns altres dels riscos de la Xarxa tenen a veure amb l’abús que en puguem fer (l’Organització Mundial de la Salut assegura que un de cada quatre usuaris en pateix addicció). Per evitar l’aïllament social i la pèrdua de la noció temporal que pateixen alguns usuaris, cal controlar el temps d’ús d’aquestes tecnologies, de la mateixa manera que és important fer-ho, per exemple, en l’educació per al consum televisiu.

Tot i que moltes campanyes i accions orientades a conscienciar els infants, les famílies i els professionals sobre la seguretat s’adrecen a infants a partir dels 8 anys, com és el cas de “A Internet, posa-hi seny”, impulsada des del Centre de Seguretat de la Societat de la Informació a Catalunya (CESICAT), val la pena reflexionar sobre la importància d’educar els infants i les famílies des de ben petits en pràctiques segures i ajudar-los a fer un bon ús de les noves tecnologies.

En primer lloc, perquè formen part de la nostra vida quotidiana i l’infant hi conviu des que neix, i observa models de consum i utilització d’aquestes tecnologies en tots els espais de vida quotidians. A més, perquè com més va els infants més grans i els adolescents els utilitzen més i més aviat: més de la meitat participen en xarxes socials, tres de cada deu naveguen sense la supervisió d’un adult, prop d’un 4% parla o xateja amb persones desconegudes, i cal protegir-los de possibles assetjaments.

Caldrà afavorir que les nenes i els nens puguin gaudir d’activitats d’oci amb les TIC que siguin adequades i de qualitat, però també potenciar en els infants des de ben petits altres activitats d’oci saludables, com l’esport, activitats a l’aire lliure, lectura, participació en organitzacions i activitats comunitàries amb altres infants, activitats en museus, teatres, cinemes o altres equipaments culturals, etc.

Algunes pautes que podem seguir amb els nens i nenes petits tenen a veure amb acordar amb ells la limitació de temps d’utilització, les pàgines que no s’han de visitar o la informació que no han de donar, per tal de protegir-los de continguts nocius i de possibles perills.