Resum
Tota intervenció ha de ser planificada. Segons A. Garcia i J. M. Ramírez (1996), “Planificar no és un exercici estètic que es justifica a si mateix, sinó una activitat instrumental al servei d’una oferta d’atencions als ciutadans. Permet «pensar» prèviament quina és la millor oferta possible, tenint com a referència les necessitats existents i els recursos disponibles; concreta els beneficis que espera obtenir d’aquesta oferta; aporta racionalitat per descriure els processos de producció més adequats; i estableix controls útils per constatar els resultats i efectes que s’aconsegueixen, a fi de reordenar el procés de la forma més convenient”.
El terme infància ha anat canviant al llarg del temps. Des de l’antiguitat molts pensadors s’han preocupat per la infància, però la majoria la societat valorava els infants com a potencials adults i no com una etapa preciosa amb característiques i necessitats pròpies. Podem afirmar que Rosseau va descobrir la infància als ulls de la societat, destacant la importància que té i la necessitat d’una educació adequada.
Amb l’arribada de la modernitat s’incorpora un nou model de infància que té molt en compte l’afectivitat. Es valora que la gent tingui el desig de tenir fills no únicament amb l’objectiu de garantir la permanència humana, sinó perquè el fet de tenir fills obre les portes a un possible intercanvi afectiu, ofereix l’oportunitat d’estimar-los i deixar-se estimar. Els intercanvis afectius adquireixen valor en si mateixos. En realitat tota la societat comença a protegir i a estimar la infància.
A poc a poc la infància esdevé una cosa valuosa que cal protegir. Després de la Segona Guerra Mundial milers de nens i nenes a tot el món van quedar desemparats, sense família i sense llar. L’impacte de la guerra i la postguerra va ser molt negatiu en tota la societat, la qual tenia grans mancances. Aquesta situació provoca a Europa i Amèrica una sensibilitat especial vers els nens i les nenes que havien quedat al carrer. És el moment en què sorgeixen els organismes de protecció a la infància. Aquests organismes han tingut un paper decisiu en el reconeixement difusió i control dels drets de la infància.
Els estats creen lleis i posen en marxa diferents accions per tal de garantir els drets dels infants, es creen departaments estatals encarregats de vetllar pel benestar i la protecció dels infants. Els poders públics tenen cura dels infants des d’aquells àmbits que tenen més relació amb la infància com són sanitat, benestar i ciutadania i educació.
L’infant, durant el procés de creixement, és un subjecte vulnerable i per tant necessita una protecció especial. El reconeixement d’aquesta vulnerabilitat planteja la necessitat d’una normativa específica que en garanteixi i en reguli la protecció fins que sigui adult.
Possiblement el document més rellevant en qüestió de protecció a la infància és la Convenció dels drets dels infants elaborada el 1989. La Convenció recull tot el que fa referència als drets humans, és a dir, reconeix els drets civils, polítics, econòmics, culturals i socials. La Convenció consta de dos protocols facultatius i un total de 54 articles organitzats en tres grups per facilitar-ne l’estudi i una visió més clara: un primer grup el formen els drets individuals dels infants, com el dret a la vida i a la llibertat, entre d’altres; un segon grup són els drets dels infants amb relació als altres éssers humans, com la llibertat d’expressió, de pensament… I un tercer grup és el que formen els drets relatius a la família, tenint en compte que són els pares o els tutors qui garantiran el compliment dels drets dels menors.
L’estat del benestar o estat social és una construcció de les societats democràtiques occidentals que s’ha anat desenvolupant i estenent a partir dels anys quaranta del segle XX. Aquest model pretén combinar el creixement econòmic i el progrés social. Les idees bàsiques presents al seu origen són: la intervenció de l’estat en la regulació econòmica a fi d’apaivagar els efectes socials de les crisis econòmiques; la intervenció de l’estat en la distribució de la riquesa, el foment de la igualtat d’oportunitats i l’eradicació de la pobresa i la necessitat d’establir pactes entre els diferents grups socials.
De la Constitució espanyola de 1978 sorgeixen diferents lleis estatals i autonòmiques, d’entre les quals possiblement les que més afecten la infància són la protecció jurídica del menor i la responsabilitat penal dels menors. La protecció dels menors requereix figures jurídiques importants com són la pàtria potestat, la tutela, la guarda i custòdia, la curatela, l’acolliment familiar, l’adopció, el defensor judicial i l’emancipació.
Tots els especialistes manifesten, sense gairebé discrepància, que per dur a terme una intervenció socioeducativa de qualitat i adaptada a les necessitats socials actuals són necessaris recursos d’intervenció. Aquests recursos es poden classificar en: programes i serveis d’atenció a la infància com a resposta a situacions familiars diverses i programes de caràcter assistencial i de suport a menors en situació de risc.
Els programes i serveis d’atenció a la infància es despleguen gràcies al sistema sanitari, al sistema educatiu amb la seva escolarització obligatòria i al sistema de benestar social. Dins dels programes de caràcter assistencial trobem serveis molt més específics amb una oferta que varia molt d’unes comunitats autònomes a unes altres.