Programes i activitats d'intervenció socioeducativa amb infants en risc social

La universalitat del sistema sanitari i l’escolarització obligatòria són aspectes fonamentals d’atenció i protecció a la infància del nostre país.

El Sistema Nacional de Salut, regulat per la Llei general de sanitat 14/1986, de 25 d’abril, afecta tota la població, i dóna, en especial a la infància, un alt nivell de protecció.

Les principals característiques de la Llei general de sanitat són:

• La universalitat de l’assistència sanitària, és a dir, tota la població, sigui quina sigui la seva situació, té dret a l’atenció mèdica.
• L’accessibilitat i desconcentració, amb l’objectiu de ser tan propera com sigui possible a la població beneficiària.
• La descentralització en la gestió de recursos sanitaris, la qual cosa implica cada comunitat sanitària en la presa de decisions sobre la despesa i la gestió dels recursos.
• L’atenció primària, és a dir, la base de l’atenció sanitària és el primer nivell d’atenció.

Segons la llei vigent, les administracions públiques tenen l’obligació de garantir un nombre de places escolars suficients per poder atendre la població que ho demana. Però la realitat és que els serveis estan distribuïts de manera desigual, tant al territori espanyol com al català, de manera que hi ha grans diferències entre unes comunitats autònomes i unes altres, així com entre l’entorn urbà i el rural. Aquest fet és conseqüència de múltiples causes com la manca de pressupost, la coordinació insuficient entre les diferents administracions i, per què no dir-ho, d’un compromís polític insuficient en matèria d’educació atesa la realitat del país.

Els desequilibris territorials en l’escolarització infantil es podrien resoldre mitjançant l’acció dels diferents ajuntaments, com a instàncies de govern més properes a la ciutadania. Però en aquest nivell la resposta també és molt desigual. Hi ha ajuntaments que entenen que les famílies tenen dret a una escolarització amb unes garanties mínimes de qualitat i universalitzen l’oferta pública, però també hi ha ajuntaments que tenen una oferta merament testimonial.

És àmpliament conegut que una escolarització en edats primerenques estimula les habilitats cognitives dels infants i afavoreix el rendiment acadèmic en etapes posteriors. Representa un mecanisme compensatori de determinades mancances socials o familiars i, per tant, representa un mecanisme d’igualtat d’oportunitats.

Per tant, correspon a les autoritats competents garantir l’accés a l’escolarització primerenca dels seus fills, amb independència de la renda o de les circumstàncies familiars dels ciutadans, i garantir d’aquesta manera el principi d’igualtat d’oportunitats educatives dels menors.

Des de l’àmbit de les polítiques socials, hi ha arguments a favor que cal garantir una oferta educativa d’educació infantil a tota la població:

• En primer lloc, l’escolarització de la primera infància representa un benefici per a les futures generacions, ja que estimula les habilitats cognitives i afavoreix el rendiment acadèmic en etapes posteriors.
• En segon lloc, l’escolarització precoç és un mecanisme d’igualtat d’oportunitats, ja que les famílies més desfavorides en termes socials i econòmics, poden compensar determinades mancances a la vegada que preparen els seus fills per a un futur millor.
• En tercer lloc, l’accés igualitari als serveis promou els drets individuals davant de la dependència familiar o l’ús de les xarxes informals entre famílies.
• En darrer lloc, l’assistència dels més petits a les escoles infantils facilita la conciliació entre el treball remunerat i la vida familiar.

El Pla estratègic nacional d’infància i adolescència (2006-2009) va ser promogut pel Govern espanyol, mitjançant els Ministeris de Treball i d’Assumptes Socials, i hi han col·laborat les comunitats autònomes, la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) i el moviment associatiu.

El principal objectiu del Pla estratègic és promoure el benestar de la infància i l’adolescència, tenint sempre en compte les seves necessitats i interessos, i amb la finalitat de millorar-ne la qualitat de vida i el ple desenvolupament de les seves capacitats com a persones actives de drets.

El Pla estratègic (2006-2009) es basa en els principis i continguts de la Convenció sobre els drets de l’infant, i assumeix el compromís de fer efectiva la Convenció a través de les mesures que es proposen amb els principis i drets fonamentals de la Constitució espanyola i amb tot el marc normatiu, tant estatal com autonòmic.

En el Pla estratègic es defineixen de manera consensuada les grans línies estratègiques de desenvolupament de les polítiques d’infància i adolescència que es desenvoluparan mitjançant actuacions integrals i transversals dels diferents organismes i institucions que hi estan relacionats. Per tant, aquest pla estratègic interactua amb els altres plans estatals, autonòmics i locals relacionats amb la infància i amb la millora de la qualitat de vida de l’infant en l’àmbit material. El contingut del Pla es concreta en una sèrie d’objectius estratègics: estableix una seqüència molt detallada de les mesures per assolir aquests objectius i indica l’organisme competent per aplicar-les i les entitats o organismes col·laboradors.

La infància i l’adolescència de Catalunya ha estat des de fa anys un àmbit d’especial atenció per part de la Generalitat com ho palesa el nombre important de disposicions que ha elaborat el Parlament i les actuacions que ha dut a terme el Govern.

Els infants són, sobretot, una part important de la família i de la societat, i són precisament la part que pot necessitar més protecció.

Quan es parla de serveis públics adreçats a la infància i l’adolescència cal distingir, d’una banda, entre aquells que es configuren a partir d’una xarxa d’infraestructures de prestació com són, per exemple, escoles bressol, centres oberts, casals infantils, instal·lacions esportives, habitatges d’inclusió, biblioteques, centres cívics, etc. i aquells altres serveis que es presten a través d’equips de professionals, sense un tipus concret de centre de referència: programa A partir del carrer, EAIA, MEINAS, plans comunitaris, difusió de la cultura tradicional…

A més, també cal distingir entre aquells serveis que són de cobertura universal i aquells la cobertura dels quals es concentra en un col·lectiu específic dins la franja d’edat de la infància o de l’adolescència, per exemple, infants en risc social, amb discapacitats o amb necessitats educatives especials.

El Pla estratègic de suport a la infància i l’adolescència té la finalitat d’estendre la qualitat de vida a tots els menors i s’orienta, principalment, en tres sentits:

• Facilitar el desenvolupament de l’infant i de l’adolescent com a individus i com a subjectes.
• Promoure que l’infant i l’adolescent es formin per poder participar activament en la societat.
• Garantir la satisfacció de les necessitats bàsiques de la infància i l’adolescència.

Perquè els objectius del Pla estratègic de suport a la infància i l’adolescència es puguin posar en pràctica són necessaris uns principis i criteris que n’orientin el desplegament. Aquest principis i criteris són:

• Obertura: cal tenir una estreta relació dialèctica amb la realitat en la qual vol incidir positivament. Així, és condició necessària que estigui obert a les propostes pràctiques o teòriques que li arribin, sobretot si vénen de sectors implicats o coneixedors, amb un elevat grau de flexibilitat operativa per incorporar-les al seu bagatge o projecte, després de la corresponent anàlisi crítica.
• Integralitat: s’han de considerar l’infant i l’adolescent en totes les seves dimensions i des d’una concepció integral de la persona. La consideració de la persona humana com un tot, obliga a tenir en compte, simultàniament, les seves necessitats de desenvolupament físic, social, afectiu, mental, cognitiu i educatiu, entre d’altres. Per això l’atenció integral a la infància no es pot assolir des d’una única esfera d’actuació competencial, ni es pot produir sense una comprensió i intervenció adequades sobre els múltiples factors que, estretament interrelacionats entre si, repercuteixen en el benestar de l’infant i l’adolescent.
• Participació: els infants i els adolescents són subjectes actius en el desplegament dels seus drets en el marc del Pla estratègic, i es tenen especialment en compte les percepcions i les avaluacions d’aquests infants i joves.
• Discriminació positiva: amb l’objectiu de promoure prioritàriament polítiques compensatòries destinades a promoure la igualtat social en benefici dels infants i dels adolescents més desafavorits. La discriminació positiva posa en pràctica mesures orientades a afavorir aquells col·lectius que difícilment arriben, per sí sols, a una situació d’igualtat d’oportunitats.
• Flexibilitat: el Pla estratègic s’ha d’adequar, en cada moment, a la realitat canviant i a les necessitats socials emergents.
• Normalització: el Pla estratègic s’ha de dur a terme, sempre que sigui possible, amb recursos normalitzats i integradors, defugint les compartimentacions que generen segregacions o discriminacions.
• No-diferenciació (en la mesura que sigui possible) dels subjectes o els col·lectius sobre els quals s’actua, afavorint-ne la participació en la vida social i els recursos disponibles per al conjunt de la població. D’aquesta manera es pretén evitar la segregació i el marcatge d’aquests col·lectius amb etiquetes estigmatitzadores. S’ha de procurar mantenir el menor en el seu medi familiar o, quan això sigui inviable, s’ha de disposar d’un medi familiar alternatiu.
• Globalitat: els infants i adolescents no són conceptualitzats com a ens aïllats, sinó en el seu context més immediat.
• Subsidiarietat: l’infant i l’adolescent han de resoldre les seves necessitats per ells mateixos dins del context familiar, de l’entorn social en el qual estaven immersos i, en cas que no puguin o tinguin dificultats per fer-ho, hi ha d’intervenir l’administració més propera per resoldre aquestes necessitats.
• Universalitat: el Pla estratègic s’adreça a tots els infants sense condicionar-ne el desenvolupament, d’acord amb el principi de no-discriminació. Segons aquest principi, les institucions públiques han de promoure les condicions que facin possible a tots els infants i adolescents l’accés als diferents recursos que els siguin necessaris.
• Corresponsabilitat i coordinació: el Pla comprèn la reciprocitat d’interessos i el treball de corresponsabilitat i coordinació que propiciï beneficis mutus entre les diverses administracions i òrgans, entre ells i entre aquests i els infants o els adolescents (també les entitats que treballin per a ells o els representin).
• Complementarietat: és imprescindible tenir nexes d’interrelació i cooperació entre aquelles institucions públiques o privades que actuen sobre les necessitats dels infants i els adolescents per evitar les duplicitats, les llacunes o els greuges competencials.
• Descentralització i desconcentració: aquests criteris permeten una accessibilitat més gran dels ciutadans als recursos, satisfent les seves necessitats, sempre que sigui possible, en el seu entorn residencial, i afavoreixen la gestió i presa de decisions en els diferents nivells de planificació, la qual cosa possibilita detectar les necessitats i satisfer-les d’una manera més àgil.
• Dinamització comunitària: la voluntat d’assolir el màxim desenvolupament comunitari en tots els nivells sectorials ha de ser un component bàsic en el disseny i l’aplicació de totes les mesures sobre la infància que es prevegin, tant directes com indirectes. És important la coordinació entre aquestes institucions, tant si són públiques com privades.
• Diversificació: en l’elaboració de programes, en l’oferta de serveis i en el disseny de recursos, cal adaptar-se als diferents tipus de necessitats i situacions relacionades amb els infants i els adolescents i el seu entorn.

Els principis i criteris del Pla estratègic (2006-2009) s’han de regir per la normativa vigent: la Convenció dels drets de l’infant.

Els principis bàsics que estructuren qualsevol de les actuacions del Pla estratègic (2006-2009) són:

• La participació: tots els infants i adolescents han de poder expressar la seva opinió en tots els afers que els afectin, d’acord amb les seves condicions de maduresa.
• La prevenció: les intervencions han d’estar orientades a detectar els signes de risc i evitar la reiteració o l’agreujament de les situacions de violació dels drets fonamentals dels infants i els adolescents. La majoria dels problemes que afecten els infants i els adolescents es poden abordar millor mitjançant accions preventives, que eliminen els riscos per a tota la infància, que amb accions pal·liatives, que incideixen només en les situacions més greus, quan el dany ja s’ha produït.
• La promoció: tots els infants i adolescents han de rebre informació adequada per tal d’assolir el desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat i qualitat de vida en un marc solidari, tolerant, lliure i igualitari.
• La provisió: tot infant i adolescent ha de rebre assistència i atenció especial per raó de la seva maduresa mental i física per al desenvolupament correcte de les seves aptituds.
• La protecció: tot infant i adolescent ha de ser protegit davant qualsevol situació de desatenció dels seus drets, tant per maltractament o negligència com per desemparament, abús, manipulació, discriminació, etc.

El sistema públic de serveis socials està format per un conjunt de serveis i prestacions que, juntament amb altres sistemes (com l’educació i la sanitat, entre d’altres), té com a finalitat la promoció i el desenvolupament ple de totes les persones, famílies… per aconseguir un nivell més elevat de benestar social i una millor qualitat de vida (vegeu la figura). En el sistema públic de serveis socials hi ha dos nivell d’atenció:

• L’atenció primària o primer nivell d’atenció és el que reben els ciutadans o les ciutadanes quan s’adrecen als centres de serveis socials o a les unitats de serveis socials de l’ajuntament.
• El segon nivell de atenció és el que es duu a terme des dels serveis socials específics, sectorials o especialitzats. Des d’aquest nivell d’atenció es dóna resposta a situacions d’especial complexitat en les quals és necessària una alta especialització com pot ser l’atenció a les famílies en situacions especials.

Els serveis socials tenen diferents tipus d’equipaments:

• Centres de serveis socials: són centres públics i oberts a tota la població, els quals disposen d’equips tècnics professionals amb mitjans per satisfer les prestacions bàsiques.
• Centres d’acollida: són centres residencials destinats a l’acollida, amb caràcter d’urgència i de manera transitòria, de persones, famílies o grups amb dificultats socials.
• Albergs: són centres adreçats a persones sense llar o persones en itinerància que passen per una situació de necessitat. En aquests centres se’ls ofereix allotjament i alimentació durant un període de temps limitat. A més, se’ls informa i assessora per donar suport a la seva reinserció social.

Des de les diferents comunitats autònomes es poden iniciar diferents accions en l’àmbit de la educació no obligatòria. El principal objectiu és que els infants menors de tres anys puguin rebre una atenció socioeducativa de qualitat. Així com facilitar la conciliació de la vida laboral amb la familiar.

Per a poder accedir a aquest serveis, les persones s’han d’adreçar als serveis socials de la seva comunitat o ajuntament, ja que l’oferta és molt desigual en el territori.

Hi ha diferents tipus de serveis orientats a prendre cura dels infants menors de tres anys, els més habituals són:

• Llar d’infants: És el servei socioeducatiu més estès a totes les poblacions, en elles es dóna atenció als infants de dilluns a divendres en un horari força ampli i hi ha certa diversitat en l’oferta. Possiblement és el servei de menors de tres anys que permet una millor conciliació entre la vida familiar i la laboral.
• Cases d’infants: Aquest servei ofereixen un complement a la família. Els nens i les nenes hi poden assistir de dilluns a divendres en un horari més reduït que a les llar d’infants. Les cases d’infants mantenen reunions periòdiques amb les famílies per tal d’orientar-les sobre els problemes quotidians en la manera de prendre cura i educar els infants.
• Ludoteques: Aquest servei s’adreça sobretot als moments de lleure i ofereix als infants i a les seves famílies una sèrie de jocs i joguines que poden fer servir en el mateix centre o bé se’ls poden endur a casa en préstec.
• Serveis de suport educatiu en l’àmbit rural: Es tracta d’un tipus de serveis educatius molt estesos en algunes zones rurals on la població està molt dispersada en el territori. En aquest tipus de servei són els professionals els que s’acosten a l’entorn de la família per tal d’orientar-la de manera periòdica i sistemàtica sobre les qüestions importants en referència a la manera de prendre cura i educar els fills. Els professionals assessoren i donen suport a al família segons les qüestions que van sorgint i sobretot en tot a allò que pot preparar els infant per a la seva futura incorporació als centres educatius.
• Centres de trobada per a infants i adults: La finalitat d’aquest tipus de serveis és afavorir que aquelles famílies que no disposen d’espais de joc, de trobada i de relació, tinguin un lloc on fer-ho que també els serveixi per prevenir situacions de risc i resoldre amb èxit les diferents problemàtiques que van sorgint en el dia a dia del prendre cura dels fills i la seva educació.

La principal finalitat del programa és donar suport i atenció a les famílies que per diferents raons es poden trobar en un moment d’especial dificultat. Aquest programa es subdivideix en tres, i en cadascun d’ells es pretén atendre les diferents situacions per les que pot passar una família.

Les famílies que ho necessiten han d’anar als serveis socials de la seva localitat i demanar si hi ha aquest tipus de programa. Per tal de donar suport al programa, els ajuntaments compten amb equips de professionals de la psicologia, el treball social i l’educació social que estudien les diferents situacions de la família i estableixen un projecte d’intervenció social segons la situació en què es trobi.

• El Programa d’educació familiar i atenció a les famílies desafavorides o en situació de risc i famílies monoparentals. Aquest programa té com a objectiu ajudar a la família a superar la situació de dificultat social, bé orientant a algun dels seus membres a programes de formació laboral, bé mitjançant les visites de l’educador o educadora familiar per a orientar a la família sobre una millor organització de la llar – alimentació adequada, educació en la autonomia dels més petits, etc. Assumir en soledat totes les responsabilitats que implica prendre cura i educar els fills acostuma a ser causa d’estrès, per aquest motiu el Programa d’educació familiar i atenció a les famílies desafavorides o en situació de risc i famílies monoparentals també contempla l’atenció psicològica, individual o de grup. Amb la finalitat d’afavorir la inserció laboral en molts dels programes es facilita l’atenció dels menors durant l’horari no escolar.
• Programa d’orientació i/o mediació familiar i punts de trobada familiar. En el marc d’aquest programa es poden trobar diferents tipus de serveis:
  • Servei d’Orientació Familiar: en aquest tipus de servei s’orienta a les famílies amb diferents problemàtiques derivades les relacions entre els pares i els fills, relacions en el sí de la parella, etc. L’objectiu d’aquest servei és que aquestes problemàtiques no es transformin en conflictes greus en el sí de la família i puguin arribar a provocar una ruptura de les relacions.
  • Servei de Mediació Familiar: aquest tipus de servei s’adreça a les parelles que han decidit separar-se.
  • Servei d’Orientació i Mediació Familiar: aquest tipus de serveis ofereix conjuntament els dos tipus de serveis anteriors, orientació familiar per a la millora de les relacions i mediació en cas de separació familiar.
  • Punt de Trobada: aquest tipus de servei ofereix un espai neutral perquè en casos de separació o divorci, el pare o la mare que no conviu amb el menor, el pugui veure segons el regim de visites establert pel jutge. Aquest servei s’utilitza quan no és possible realitzar un regim de visites de mutu acord.
• Programa de suport a les famílies víctimes de violència familiar: aquest programa té com a objectiu crear o ampliar els serveis d’atenció i tractament a les famílies que tenen problemes interns de violència familiar, maltractaments o abusos sexuals. Els ajuntaments poden ampliar aquests serveis en funció de les diferents unitats de serveis socials de què disposen i/o establint convenis amb diferents organitzacions no governamentals, fundacions, etc. Aquest serveis, atès el seu grau d’especialització i pel fet d’adreçar-se a un tipus de família concret, es troben per regla general en les seus administratives de les diferents comunitats autònomes i/o en les principals ciutats.

Tot seguit s’analitzaran alguns d’aquests programes i serveis, en tant que també afecten els infants: els centres maternoinfantils i la casa d’acollida i els pisos amb suport per a dones maltractades.

Aquest tipus de servei s’adreça a aquelles mares que necessiten suport, orientació i ajut degut a la situació que viuen, la qual presenta greus problemes de diversa índole, uns problemes que fan impossible que la mare pugui garantir el benestar dels seus infants, ni tan sols abans de néixer.

El servei està format per dos tipus de recursos, clarament diferenciats pel moment en què neix l’infant. Un d’aquests tipus de recursos acull les dones embarassades fins el moment del part. Quan donen a llum, elles juntament amb els seus fills poden passar al segon tipus dels recursos, del qual poden gaudir fins que l’infant arriba a l’edat de tres anys.

El servei té un doble vessant, per una banda, procura acollir les dones i que d’aquesta manera puguin superar la situació d’angoixa que els provoquen les experiències viscudes; de l’altra, intenta donar als infants models d’educació alternatius als viscuts en la família, perquè no reprodueixin més endavant les experiències viscudes.

A la casa d’acollida es treballa perquè les dones i els seus infants puguin millorar el seu estat físic i psíquic, mentre la dona es forma i troba un lloc de treball que li permeti assolir l’autonomia econòmica. Els infants reben allí atenció directament a través del suport del personal especialitzat, així com de manera indirecta a través de l’ajut i la formació que reben les mares. Ara bé, a la casa d’acollida són les mateixes mares les principals encarregades de prendre cura dels infants.

Encara que algunes cases d’acollida disposen d’una llar d’infants pròpia, tant les mares com els fills utilitzen els recursos de l’ajuntament on les cases d’acollida es troben situades.

Els destinataris dels pisos amb suport són dones amb fills menors d’edat. Els pisos amb suport estan vinculats a una casa d’acollida, per aquest motiu acostumen a estar situats aprop de la casa d’acollida. La finalitat és que si la dona necessita ajuda dels professionals que l’han estat acompanyant al llarg del procés de reinserció abans de l’arribada al pis amb suport, aquests puguin actuar ràpidament i desplaçar-se amb facilitat.

Es tracta d’un servei que es gestiona des dels serveis socials especialitzats en dones, però l’única manera d’accedir-hi és a través d’una casa d’acollida per a dones maltractades, ja que es tracta d’un recurs pont entre la casa d’acollida per a dones maltractades i la completa reinserció a la societat de la dona i dels seus infants. El serveix té l’objectiu de facilitar a tots dos una integració social de manera esglaonada.

D’altra banda, les dones que poden accedir al servei són només aquelles que l’equip de professionals de la casa d’acollida determina, d’acord amb el procés evolutiu que han seguit durant la seva estada a la casa d’acollida, per tal que, abans de reincorporar-se plenament a la societat, passin per una situació intermèdia.

Com que els nuclis familiars residents són diversos, és a dir, com que hi viuen diverses mares en companyia dels seus infants i comparteixen les instal·lacions del pis o la llar, es fa necessària una organització interna perquè la casa sigui els més agradable possible.

Els objectius que es plantegen els professionals que intervenen en el pis amb suport estan en consonància amb els objectius dels programes que es duen a terme a les cases d’acollida, per tal de continuar el pla de treball ja iniciat allà amb la dona i els seus infants:

• Oferir allotjament.
• Acollir temporalment les dones i els infants.
• Facilitar la integració sociolaboral de les dones.

Quan una dona, que és mare d’un fill menor de tres anys, decideix fer-se càrrec de la criança, cura i educació del seu infant, malgrat la seva situació de privació de llibertat, mare i infant disposen de dos serveis gestionats des del Departament de Justícia: el Departament de Mares i les unitats dependents o pisos tutelats.

El Departament de Mares. L’espai físic on es troba el “Departament de Mares” és en un mòdul totalment separat de la resta d’unitats en què es compleix condemna a la presó de Wad Ras. Es tracta d’un mòdul situat en un edifici independent dins del recinte penitenciari per tal de permetre que tant les “mares” recluses com els seus infants es puguin moure lliurement pels espais habilitats per a aquesta funció.

Els espais que formen el Departament de Mares són els dormitoris de les recluses, que comparteixen amb els infants; el menjador, que fa també les funcions de sala d’estar; la sala de jocs pels més petits; la cuina; el pati; una llar d’infants pròpia i els despatxos pels professionals que hi intervenen.

A cada dormitori –que no és pròpiament una cel·la– hi dorm una o màxim dues dones recluses en companyia dels seus respectius fills. El dormitori serveix alhora perquè mare i fill puguin descansar com per guardar tot el material necessari per a l’atenció de l’infant, a més de les pertinences personals dels dos.

És l’espai on la mare i l’infant poden gaudir de més intimitat sense restriccions de cap mena. A més, la mare pot decorar-lo com s’estimi més tot pensant en l’educació del seu fill, sempre que la companya amb qui comparteix l’espai, si escau, estigui d’acord.

Les portes de les estances que formen el mòdul no es tanquen amb clau, a diferència del que passa a la resta del centre penitenciari. L’ambient que es respira a tot el “Departament de Mares” és acollidor i tranquil comparat amb la cultura de procedència de cadascuna de les mares.

Les destinatàries del servei que ofereix el “Departament de Mares” són aquelles dones que es troben en una d’aquestes quatre situacions:

• Dones que en el moment en què han d’ingressar a un centre penitenciari fan una sol·licitud per tal d’ingressar juntament amb el seu fill o filla menor de tres anys.
• Dones que, un cop són a la presó, sol·liciten poder ingressar-hi amb el seu fill o filla menor de tres anys.
• Dones que ingressen embarassades a la presó i demanen que quan neixi el nadó pugui quedar-se amb elles.
• Dones que es queden embarassades en un contacte cara a cara que ha tingut lloc a la presó o en un permís de cap de setmana, i, com en el cas anterior, demanen que quan neixi el nadó pugui romandre amb elles.

Ara bé, amb la sol·licitud que fa la dona no n’hi ha prou perquè es pugui autoritzar, de forma automàtica, l’ingrés de l’infant a la presó i, concretament, l’ingrés de l’infant i de la mare al Departament de Mares. Els passos a seguir per obtenir aquesta autorització són aquests:

• Per part de la mare es fa arribar a l’equip multidisciplinari que forma el “Departament de Mares” una sol·licitud d’ingrés del seu fill juntament amb ella a la presó. La sol·licitud pot provenir tant d’una presó catalana, perquè la mare ja hi està complint la condemna, com des del jutjat on es proposa l’ingrés de la dona a la presó per tal que compleixi la condemna que el jutge ha dictat.
• Un cop rebuda i analitzada la sol·licitud, cal una valoració positiva per part de l’equip multidisciplinari que integra el “Departament de Mares”. Entre els aspectes que es valoren destaquen:
  • Com ha estat la vida de l’infant afora, és a dir, en quines condicions vivia l’infant quan la mare va demanar el seu ingrés, ja que si les condicions eren bones, és molt probable que no es permeti la entrada per tal de no trencar l’equilibri assolit.
  • El perfil de la mare. Pot ser que es vegi que la mare no està prou capacitada per desenvolupar les funcions de mare en les condicions que requereix la presó i, en aquestes condicions, tampoc no s’autoritzarà l’entrada de l’infant.
  • El temps que tots dos poden passar junts. En primer lloc, es mira l’edat de l’infant, ja que hi ha estudis que demostren que l’adaptació de l’infant a la presó és més fàcil com més petit és, i més important que la institucionalització del menor és la no-separació de la mare i el fill. En segon lloc, el temps que li resta a la mare de compliment de la condemna per tal que hi hagi prou temps per a l’adaptació de tots dos. Si el temps que li resta de compliment és poc i la sortida és aprop, hi ha un altre recurs que consisteix en “ampliar el règim de visites” i permetre, així, que mare i fill es relacionin amb més assiduïtat dins de la presó.
  • Les característiques de la família extensa, és a dir, l’equip multidisciplinari valora si la família extensa reuneix les condicions necessàries per fer-se carreg de l’infant, ja que de ser així se’n denegarà l’entrada a la presó.
• Quan l’equip de professionals autoritza l’entrada de l’infant a la presó, falta encara que la mare signi un contracte en què es comprometi, en primer lloc, a no consumir drogues ni traficar-hi durant l’estada al “Departament de Mares”. En segon lloc, el compromís de no barallar-se amb altres recluses ni amb cap altra persona que formi part del “Departament de Mares”; i en tercer i darrer lloc, la mare s’ha de comprometre a no desobeir les ordres del personal del centre penitenciari. Els professionals que intervenen en el “departament” han de fer un treball orientat a autoresponsabilitzar les mares ja que, en principi, a una mare no se la pot sancionar perquè la prioritat és el seu fill.

Els diferents professionals que intervenen en el “Departament de Mares” gestionen tots els serveis que van adreçats als infants i a les mares, ja sigui dins de la presó com fora, per exemple:

• El servei d’assessorament i control d’infants i mares. S’hi ha un seguiment individualitzat de cadascuna de les dones i els respectius infants. La informació obtinguda es guarda a la anomenada carpeta de tutoria que forma part de l’expedient personal de la mare i a la qual té accés el Jutge de Vigilància Penitenciària i el Fiscal de Menors en tot allò que afecta el menor.
• La preparació de la família extensa. Durant els quatre primers mesos de vida del nadó, una persona diplomada en treball social es dedica a preparar la família extensa perquè pugui rebre l’infant els caps de setmana i les vacances, així com per a la rebuda final un cop arribi a l’edat de tres anys.
• La llar d’infants interna és gestionada, des del mateix departament, per un tècnic en educació infantil. Encara que la llar és oberta les 24 hores del dia, l’horari d’atenció als infants, pel tècnic, és des de les 9 del matí fins a les 14h30 de la tarda, i dues tardes a la setmana fins a les 18 hores. El tècnic aprofita les tardes que hi és per observar i valorar com reben les mares els infants que tornen de la llar d’infants externa, i així poder detectar si hi ha qualsevol incidència en les relacions mare-fill.
• Coordinació amb la llar d’infants externa, amb seguiment dels infants per part del tècnic en educació infantil, així com per facilitar i supervisar les comunicacions de les mares.
• Coordinació amb famílies d’acollida de curta i mitjana estada que substitueixen la família extensa quan no és viable com a recurs.

L’internament el Departament de Mares (vegeu la figura) s’organitza segons l’edat dels infants:

• Des que el nadó neix i fins els quatre o sis mesos, la mare és la que ha de tenir-ne cura durant tot el dia. En aquesta etapa la mare no participa de les activitats pròpies de la presó, sinó que es dedica, gairebé en exclusiva, a l’atenció del seu nadó. Si no té prou coneixements per realitzar aquesta tasca i necessita ajut, malgrat que no hi hagi una demanda explícita per part de la reclusa, des del “Departament de Mares” se li dona suport en tot allò que necessiti.
• A partir dels quatre o sis mesos de vida, l’infant pot començar a anar a la llar d’infants que es troba dins del recinte de la presó, i que depèn del “Departament de Mares”. Hi ha un període d’adaptació de la mare i l’infant a la llar interna, com passa a l’exterior.
• Al voltant dels dotze mesos de vida del nadó, és a dir, quan l’infant comença a caminar, es produeix la seva sortida diària a l’exterior de la presó. De dilluns a divendres va a una llar d’infants externa al centre penitenciari i els caps de setmana surt amb la família, ja sigui amb la família extensa o amb la família acollidora. Aquesta situació s’allargarà fins als tres anys, edat en la qual l’infant haurà de deixar definitivament la presó.

El “Departament de Mares” està integrat per un equip multidisciplinari (vegeu la taula), els professionals del qual o bé presten serveis exclusivament al departament com és el cas del tècnic superior en educació infantil, o són compartits amb la resta d’unitats de la presó o, encara, són professionals que es desplacen periòdicament per atendre mares i infants in situ, en funció de les necessitats del moment.

La supervisió de tot el funcionament del “Departament de Mares” corre a càrrec del sotsdirector de tractaments penitenciaris. Si bé totes les decisions que afecten el regim de vida de les mares s’han de comunicar al jutge de Vigilància Penitenciaria, que té lliure accés a l’expedient personal de la mare, i aquelles decisions que afecten a més a més de la mare al menor, s’han de comunicar també al fiscal de Menors, que és el responsable, en darrera instància, del menor.

Unitats dependents de la presó o pisos tutelats. Les unitats són un servei que depèn directament del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i van adreçades únicament a dones, mares d’infants menors de tres anys, i els seus infants, sempre que les dones hagin assolit el tercer grau penitenciari en el compliment de la condemna.

Només poden accedir a les unitats dependents aquelles dones que en el moment en què demanen que pugui ingressar amb elles el seu infant menor de tres anys, ja gaudien d’un règim obert i podien sortir tots els dies de la presó. Mentre la dona és al pis tutelat continua complint condemna i depèn orgànicament del centre penitenciari on complia inicialment aquesta condemna.

Les unitats dependents van sorgir en el moment en què dones que havien passat d’un règim ordinari de compliment de condemna a un règim obert havien de tornar al règim ordinari, és a dir, havien de tornar dins del centre penitenciari en quedar-se embarassades i voler fer-se càrrec de l’atenció del seu nadó. En aquell moment es va fer palesa la necessitat de trobar algun recurs que permetés a les dones continuar gaudint de la part de llibertat que havien consolidat i a la vegada fer-se càrrec de la criança i educació del seu nadó. Com a resposta van sorgir aleshores les unitats dependents o pisos tutelats que, sense permetre a la dona tornar al seu nucli familiar anterior a l’estada a la presó, li permetia complir les funcions de mare amb el nadó que acabava de donar a llum en règim de semillibertat.

Les dones que són en pisos tutelats no comparteixen només uns espais comuns sinó que també comparteixen la criança de les seves criatures en què dues dones que comparteixen dormitori canvien els bolquers a les seves filles.

Hi ha d’altres modalitats d’atenció per a les famílies, algunes s’ofereixen davant d’una situació especial com és una malaltia de llarga durada, d’algunes altres es poden beneficiar tant les famílies que es troben en una situació especial com si són famílies sense problemàtiques greus, com és el cas de les granges escoles o les biblioteques.

L’aula hospitalària. Des de fa uns anys, a molts hospitals d’arreu de Catalunya s’han anat desenvolupant aules hospitalàries per tal de garantir la continuïtat del procés educatiu dels nens que, degut a la seva prolongada hospitalització, no poden continuar el procés d’escolarització d’una manera normalitzada en el centre educatiu d’origen. El pes específic d’aquest servei és educar en la malaltia.

Les aules hospitalàries acostumen a estar integrades en el Servei de Pediatria de l’hospital on són emplaçades però depenen en el seu funcionament del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Es troben normalment a la planta de pediatria de l’hospital, en un espai ample que reuneix les condicions necessàries. Funcionen de dilluns a divendres en horari de matí, o de matí i tarda, segons les necessitats dels infants que atenen.

Animació hospitalària. L’animació hospitalària és un servei que incideix directament en l’ocupació que del temps de lleure o d’oci fan els infants menors de 16 anys que estan hospitalitzats i els familiars que en tenen cura durant la seva estada hospitalària.

Quan l’infant està malalt intueix, o millor sap, que li està passant alguna cosa. Sovint, el desconeixement de la situació genera angoixes i temors. Si a aquesta situació s’afegeix el fet que l’infant es troba en un entorn que no és l’habitual i que disposa d’uns espais de temps en què no sap què fer o no pot fer res amb els recursos de què disposa, la seva estada a l’hospital pot esdevenir “desagradable” i avorrida. L’infant pot generar noves angoixes que s’afegiran a les que comporta veure’s malalt, el desconeixement de la malaltia i del seu desenvolupament, així com de la situació en què es troba.

Per tal d’evitar a l’infant un estat de mal humor, angunies i pors innecessàries, als hospitals hi ha persones que s’encarreguen de fer que la seva estada i la dels seus familiars sigui el més agradable possible. Es tracta dels animadors infantils que treballen al centre hospitalari en base a un projecte d’animació sociocultural.

Granja escola i l’aula de natura. Les granges escola i les aules de natura són serveis situats a les zones rurals que tenen com a principal funció oferir als infants la possibilitat d’estar en contacte directe amb la natura.

Tant les granges escola com les aules de natura són dos serveis que s’han de dur a terme en cases de colònies que reuneixin unes característiques específiques segons el servei de què es tracta.

Les característiques que han de reunir les granges escola vénen especificades per la normativa que va crear la Generalitat de Catalunya quan va regular les activitats adreçades als infants.

Les principals activitats que es desenvolupen a la granja escola tenen a veure amb el contacte directe amb la natura i són fonamentalment activitats relacionades amb el procés d’elaboració artesanal de determinats productes, el camp i els animals.

Les aules de natura tenen en comú amb les granges escola el fet que també s’hi fan activitats relacionades amb la natura, normalment inserides en programes d’educació mediambiental amb una ètica compromesa amb la conservació del medi ambient.

La metodologia de tots dos programes es basa en l’observació i l’experimentació, la manipulació i el joc, i parteix dels programes pedagògics previs basats en la realització de diferents tallers i d’activitats que estan relacionades amb el medi ambient i que es complementen, de vegades, amb activitats esportives.

Biblioteques. Centrades entorn dels llibres, les biblioteques ofereixen a l’infant la possibilitat de desenvolupar, a partir dels llibres, la seva capacitat imaginativa l mateix temps que descobreix el seu entorn, es relaciona i estableix vincles.

Les principals activitats que es poden desenvolupar en una biblioteca són:

• Lectura i consulta de llibres. L’infant pot llegir, fullejar i consultar tant llibres com revistes quan li vingui de gust en un espai condicionat principalment per a aquesta funció.
• Servei de préstec de llibres per tal que els infants puguin compartir els llibres amb altres persones com familiars, amics o amigues o companys i companyes d’escola, fora de l’ambient de la biblioteca.
• Tasques relacionades amb els deures escolars. Des de l’escola acostuma a haver-hi encàrrecs d’aquest tipus.
• L’hora del conte. Hi ha unes hores a la setmana, gairebé a totes les biblioteques públiques, dedicades a narrar i escoltar contes adreçats als més petits.
• Diferents tipus d’activitats manuals i lúdiques que tenen com a part central els llibres.

Servei per a petits lectors. Es tracta d’un servei que ofereixen ja moltes biblioteques catalanes, especialment de les biblioteques que pertanyen a la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona.

Aquest serveix s’adreça als infants més petits, que encara no saben llegir. El servei està pensat perquè els infants hi vagin acompanyats d’un adult que serà l’encarregat d’acompanyar-los en la lectura dels llibres i s’ocuparà de l’infant mentre són a la biblioteca. L’objectiu del programa servei per a petits lectors és doble:

• Fomentar el gust per la lectura i les ganes de llegir dels infants.
• Donar a conèixer als infants i als pares els recursos que la biblioteca pública posa al seu abast.

Bebeteques. La primera bebeteca catalana va ser la creada a la Biblioteca Infantil i Juvenil de Can Jutjosa de Parets del Vallès, al Vallès Oriental. Encara que es tracta d’una biblioteca de règim municipal, des de l’Ajuntament de Parets del Vallès es va signar un conveni amb el govern de la Generalitat de Catalunya per dur a terme el projecte.

El servei inclou un espai dedicat exclusivament als nadons amb un fons de llibres específics triats en funció de les necessitats dels pares, les mares i els infants. Aquests llibres es poden treure en règim de préstec. A més, s’hi organitzen diferents activitats que giren al voltant del món de la lectura i entorn als temes d’interès com són l’educació i la criança dels bebès.