Funcions i estructura de l'aparell digestiu

Com a tècnics sanitaris, heu de conèixer les característiques i comprendre el funcionament del sistema digestiu; això implica conèixer la seva anatomia (cavitat bucal, faringe, esòfag, estómac, l’intestí prim i el gros, fetge, vesícula biliar i pàncrees), la seva fisiologia (la digestió a la cavitat oral, a l’estómac, a l’intestí prim, l’absorció i el transport dels nutrients, l’activitat del còlon, la regulació i les fases de la digestió) i saber-ne detectar les patologies; així com ser capaços de valorar la necessitat de menjar i beure, apreciar els principals símptomes que l’identifiquen i que estan relacionats amb l’eliminació digestiva (restrenyiment, diarrea i altres variacions en la femta).

L’aparell digestiu, o sistema digestiu, és l’encarregat que els aliments, després de ser ingerits i triturats per les dents amb l’ajuda de la saliva produïda per les glàndules salivals, formin un bol alimentari i passin per l’esòfag en el seu camí cap a l’estómac, gràcies al moviment peristàltic. Un cop a l’estómac, s’inicia el procés de digestió.

L’aparell digestiu és el conjunt d’òrgans encarregats del procés de la digestió, és a dir, la transformació dels aliments perquè puguin ser absorbits i utilitzats per les cèl·lules de l’organisme (vegeu la figura). La funció que realitza és la de transport d’aliments, secreció de sucs digestius, absorció de nutrients i excreció mitjançant el procés de defecació.

L’aparell digestiu està format pel tub digestiu i les glàndules annexes (glàndules salivals, fetge i pàncrees). La seva longitud és de 10 a 12 metres, sis o set vegades la longitud total del cos.

En el seu trajecte al llarg del tronc, discorre per davant de la columna vertebral. Comença a la cara, baixa pel coll i travessa les tres grans cavitats del cos: toràcica, abdominal i pèlvica. Al coll està en relació amb el conducte respiratori, al tòrax se situa en el mediastí posterior entre els dos pulmons i el cor, i a l’abdomen i la pelvis es relaciona amb els diferents òrgans de l’aparell genitourinari.

Pel que fa a la seva histologia, la paret del tub digestiu està format per quatre capes concèntriques que són de dins cap a fora:

• Capa interna o mucosa. És el revestiment interior del tub digestiu i es troba en contacte directe amb els aliments. Està composta per una capa d’epiteli, una capa de teixit conjuntiu que es diu làmina pròpia i una capa fina de múscul llis denominada muscularis mucosae. En l’epiteli hi poden haver glàndules que secreten diferents substàncies cap a la llum. Per exemple, les glàndules gàstriques situades a la mucosa de l’estómac secreten àcid clorhídric i pepsinogen per facilitar la digestió.
• Capa submucosa. Es troba sota la mucosa i està composta de teixit connectiu. Conté vasos sanguinis, glàndules i nervis que formen el plexe de Meissner, que és un component del sistema nerviós entèric amb la funció de controlar la motilitat de la mucosa i la funció secretora de les glàndules.
• Capa muscular externa, composta, de la mateixa manera que la muscularis mucosae, per una capa circular interna i una altra longitudinal externa de múscul llis (excepte a l’esòfag, on hi ha múscul estriat). Aquesta capa muscular té a càrrec seu els moviments peristàltics que desplacen el contingut de la llum al llarg del tub digestiu. Entre les seves dues capes hi ha un altre component del sistema nerviós entèric, el plexe mientèric d’Auerbach, que regula l’activitat d’aquesta capa.
• Capa serosa o adventícia. S’anomena segons la regió del tub digestiu que revesteix, és a dir, serosa si és intraperitoneal o adventícia si és retroperitoneal. L’adventícia està conformada per un teixit connectiu lax. La serosa apareix quan el tub digestiu ingressa a l’abdomen, i l’adventícia passa a ser substituïda pel peritoneu.

El gruix de la paret i l’aspecte de superfície, que pot ser llisa o no, canvien depenent del lloc anatòmic. La mucosa pot presentar criptes i vellositats, la submucosa pot presentar plecs permanents o plecs funcionals. A la paret hi ha també els plexes submucós i mientèric, que constitueixen el sistema nerviós entèric, que es distribueix al llarg de tot el tub digestiu, des de l’esòfag fins a l’anus.

A la figura podeu veure les diferents capes de l’aparell digestiu:

1. Mucosa
2. Làmina pròpia de la mucosa
3. Muscularis mucosae
4. Lumen
5. Teixit limfàtic
6. Conducte de la glàndula
7. Glàndula en mucosa
8. Submucosa
9. Glàndula a submucosa
10. Plexe submucós de Meissner
11. Vena
12. Múscul circular
13. Múscul longitudinal
14. Teixit connectiu areolar
15. Epiteli
16. Plexe mientèric d’Auerbach
17. Nervi
18. Artèria
19. Mesenteri

La boca, també denominada cavitat bucal o cavitat oral, és l’obertura corporal per la qual s’ingereixen aliments. Està situada a la cara i constitueix en la seva major part l’aparell estomatognàtic, així com la primera part de l’aparell digestiu. La boca s’obre a un espai previ a la faringe anomenat cavitat oral, o cavitat bucal.

La boca pot considerar-se una estada amb cinc parets (vegeu la figura):

• Paret anterior: està formada pels llavis.
• Parets laterals: estan formades per les galtes.
• Paret inferior: formada pel pis de la boca, on s’ubica la llengua.
• Paret superior: o paladar, conformat per una porció òssia (paladar dur, la volta palatina) i membranós (paladar tou).
• Paret posterior: realment és un orifici irregular anomenat istme de la gola que comunica la boca amb la faringe.

La llengua és un múscul de tipus esquelètic que reposa a la part inferior de la boca. Com a part de l’aparell digestiu, la seva funció principal és la de manipular el menjar, ajudar a mastegar i a empassar (deglució). La llengua també és l’òrgan principal del gust. Una gran part de la superfície de la llengua es troba coberta per les papil·les linguals. Els annexos de la boca són les dents, i les glàndules salivals. Primer de tot explicarem les dents.

La dent humana és una peça anatòmica dura. Les dents tenen funcions digestives (tallar, moldre i triturar els aliments sòlids), i participar en l’articulació de paraules en el llenguatge oral. Les parts d’una dent, segons la seva composició, són:

• Esmalt: coberta de gran duresa que recobreix la corona en un 94%; està feta de material inorgànic, i és la part més dura de l’organisme.
• Dentina: per sota de l’esmalt de la corona i del ciment de l’arrel. Teixit més tou i elàstic que l’esmalt, el protegeix de les fractures.
• Ciment dental: teixit ossi sense irrigació ni nervis. En un 55% format per hidroxiapatita i la resta aigua. És la part més externa de l’arrel dental. En el ciment s’hi insereixen els lligaments periodontals que uneixen l’arrel amb l’os alveolar.
• Polpa dentària: també anomenat nervi, engloba els vasos sanguinis i les terminacions nervioses.

Alhora, hi ha quatre tipus de dents:

• Incisives: tallen.
• Canines o ullals: trenquen o esquincen.
• Premolars: trituren.
• Molars o queixals: molen.

A la figura podeu veure una secció d’una dent amb les diferents parts:

1. Dent
2. Esmalt
3. Dentina
4. Polpa dental
5. Polpa coronal o cameral
6. Polpa radicular
7. Ciment
8. Corona
9. Cúspide
10. Solc
11. Coll
12. Arrel
13. Furca
14. Àpex de l’arrel
15. Foramen de l’àpex
16. Solc gingival
17. Periodonci
18. Geniva
19. Lliure o interdental
20. Marginal
21. Alveolar
22. Lligament periodontal
23. Os alveolar
24. Irrigació i innervació
25. Dental
26. Periodontal
27. A través del canal alveolar

Les glàndules salivals secreten la saliva, que conté enzims que duen a terme la fase inicial de la digestió de l’aliment. Són les següents:

• Glàndules salivals majors. Formen unitats anatòmiques perfectament distingibles, se situen fora de la cavitat oral i desemboquen a la cavitat oral. Secreten saliva en resposta a estímuls.
• Glàndula paròtide. Secreció serosa. És la més voluminosa, i se situa sota el conducte auditiu extern, davant l’apòfisi mastoide i estiloide, i darrere la branca ascendent de la mandíbula (a les galtes). El seu conducte excretor, anomenat conducte de Stenon, desemboca a la mucosa oral a l’alçada del primer o segon molar.
• Glàndula submandibular. Seromucosa. Per la seva mida mitjana és la que forma més quantitat de saliva (60%). Se situa a la porció lateral just per sota de l’angle de la mandíbula. El seu conducte excretor, conducte de Warthon, desemboca a ambdós costats del fre lingual.
• Glàndula sublingual. Mucosa. És la més petita i se situa al terra de la boca, per sota de la mucosa del solc alveololingual. El seu conducte excretor, conducte de Bartholin, finalitza a ambdós costats del fre lingual.
• Glàndules salivals menors. Són glàndules microscòpiques seromucoses, mucinoses o seroses que produeixen el 5% de la saliva. Se situen disperses per tota la mucosa oral, com ara llavis, parets, llengua i paladar. Secreten saliva contínuament.

A la figura podeu veure les glàndules salivals:

1) Paròtide; 2) Submandibular; 3) Sublingual

La faringe és una estructura situada al coll i revestida de membrana mucosa; connecta la cavitat bucal i les fosses nasals amb l’esòfag i la laringe respectivament, i per ella hi passen tant l’aire com els aliments, i per tant forma part tant de l’aparell digestiu com del respiratori. Les dues vies queden separades per l’epiglotis, que actua com una vàlvula.

La faringe té una longitud d’uns tretze centímetres, estesa des de la base externa del crani fins a la sisena o setena vèrtebra cervical, a l’altura de la vora cabal del cartílag cricoide. Està situada davant de la columna vertebral i es divideix en tres seccions (vegeu la figura):

Font: Wikipedia

1. Nasofaringe o rinofaringe, just darrere de la cavitat nasal. La paret inferior és el paladar tou.
2. Orofaringe, també es diu faringe mitjana o bucofaringe, pel fet que per davant hi ha la boca o cavitat oral a través de l’istme de la gola. Per dalt està limitada pel vel del paladar i per baix per l’epiglotis. A l’orofaringe hi ha les amígdales palatines o angines.
3. Laringofaringe o hipofaringe. Comprèn les estructures que envolten la laringe per sota de l’epiglotis.

L’esòfag és una part de l’aparell digestiu format per un tub muscular d’uns 25 centímetres, que comunica la faringe amb l’estómac. S’estén des de la sisena o setena vèrtebra cervical fins a l’onzena vèrtebra toràcica. A través de l’esòfag passen els aliments des de la faringe fins a l’estómac.

L’esòfag discorre pel coll i pel mediastí posterior (posterior al tòrax), fins a introduir-se en l’abdomen superior de forma anterior, travessant el diafragma.

Per la seva banda, l’estómac és un òrgan muscular, corresponent a la primera porció de l’aparell digestiu a l’abdomen, excloent la petita porció de l’esòfag abdominal. És un reservori temporal del bol alimentari deglutit fins que es procedeix al seu trànsit intestinal, una vegada ben barrejat a l’estómac. La seva entrada s’anomena càrdies i la seva sortida pílor.

L’estómac és un òrgan en forma de “J” de 25 cm de longitud. Presenta posició intraperitoneal a la part esquerra de la cavitat abdominal. Per la part superior, està limitat pel diafragma. Per sota trobem el pàncrees i l’oment major, que penja de la curvatura major. L’estómac és la part més distensible del tub digestiu: la seva capacitat varia entre 50 ml i 4 l, cosa que serà condicionada per la quantitat d’aliment que conté.

S’obre a l’esòfag per la regió del càrdies (part superior dreta) i es continua amb el duodè de l’intestí prim per la part inferior, compartiments que es troben separats per l’esfínter pilòric (vegeu la figura).

Font: Viquipèdia

Si es traça una línia horitzontal imaginària a través de la regió del càrdies, es divideix l’estómac en una part superior anomenada fons o fundus i una part inferior anomenada cos, que entre les dues constitueixen aproximadament dos terços de l’estómac. La porció distal amb forma d’embut s’anomena regió pilòrica, i comença en una zona eixamplada, l’antre, i acaba en l’esfínter pilòric o pílor. La regió fúndica és la zona formada pel fundus i el cos.

La superfície interna de l’estómac presenta uns plecs visibles macroscòpicament que augmenten la superfície de contacte entre l’epiteli de l’estómac i la llum del tub, anomenats plecs gàstrics (vegeu la figura).

Font: Viquipèdia

La paret de l’estómac està formada per les capes característiques de tot el tub digestiu: mucosa, submucosa, muscular i serosa. La mucosa compta amb cèl·lules que produeixen moc, àcid clorhídric i enzims digestius. La capa muscular consta de fibres longitudinals, circulars i obliqües. La serosa correspon a l’embolcall més extern de l’òrgan. La paret de l’estómac està formada per quatre capes:

• Serosa, la més externa. Per a l’execució dels moviments peristàltics de l’estómac cal que aquest romangui lliscant respecte als òrgans veïns, fet que s’aconsegueix amb el recobriment extern peritoneal serós que presenta.
• Paret muscular, de musculatura llisa. Està constituïda per tres capes: longitudinal, circular i una capa exclusiva de l’estómac que és l’obliqua.
• Submucosa, de teixit connectiu.
• Mucosa, presenta les glàndules gàstriques i està formada per l’epiteli cilíndric, a diferència de l’epiteli pla estratificat de l’esòfag. Els vasos estan àmpliament ramificats en aquesta capa. Les glàndules gàstriques de la mucosa estan constituïdes per diverses cèl·lules secretores.

Finalment, l’intestí es compon de dues parts: l’intestí prim i el gros.

L’intestí prim és la porció del tub digestiu que s’inicia després de l’estómac (amb el pílor) i acaba a l’intestí gros (amb la vàlvula ileocecal), amb qui constitueix les subdivisions de l’intestí. Mesura aproximadament sis metres de llargada. A la figura podeu veure les tres parts dels budells:

• El duodè és un tub articulat buit que connecta l’estómac amb el jejú. És la primera part, i més curta, de l’intestí prim i és on té lloc la majoria del procés de digestió química.
• El jejú és una divisió de l’intestí prim que es troba a la meitat d’aquest, entre el duodè i l’ili. En aquesta part de l’intestí hi intervenen diferents enzims digestius que ajuden a digerir l’aliment perquè en sigui més fàcil l’absorció. És un dels punts on l’intestí prim és més estret. El jejú té una llargària de dos a vuit metres i un diàmetre de dos a quatre centímetres.
• L’ili és la secció final de l’intestí prim i segueix el jejú. L’ili terminal està separat del cec per la vàlvula ileocecal. L’ili és d’aproximadament 2-4 m de llarg, i el pH sol estar entre 7 i 8 (neutre o lleugerament bàsic).

Les funcions dels budells són:

• Digestió de nutrients a través d’enzims provinents de les glàndules intestinals i facilitada per una substància mucosa també d’origen glandular i de les cèl·lules caliciformes immerses a la membrana intestinal.
• Absorció de nutrients i qualsevol altra substància similar.
• Secreció de substàncies mitjançant la bilis cap a l’intestí gros.

L’intestí gros inclou la combinació del cec, còlon, recte i canal anal, és la darrera part del tracte gastrointestinal i del sistema digestiu. L’aigua s’absorbeix aquí i la resta de residus s’emmagatzema com a femta abans de ser eliminada per defecació.

L’intestí gros comença a la regió ilíaca dreta de la pelvis, on s’uneix a l’extrem de l’intestí prim al cec, a través de la vàlvula ileocecal. Després continua com a còlon ascendint a l’abdomen, i passant a continuació a través de l’amplada de la cavitat abdominal com el colon transvers, finalment baixa al recte i el seu extrem al canal anal (vegeu la figura).

L’intestí gros té aproximadament 1,5 metres de llarg, la qual cosa és aproximadament una cinquena part de la longitud total del tracte gastrointestinal. Histològicament la paret de l’intestí gros té la mateixa estructura que la resta del tub digestiu, està format per quatre capes concèntriques, i per fora està unit a estructures externes com els apèndixs epiploics.

A la figura podeu veure un esquema del còlon esquerre que mostra la disposició dels apèndixs epiploics i la seva vascularització:

A) Apèndixs epiploics; B) Artèria colònica segmentària; C) Artèria recta; D) Mesocòlon

Després d’unes dues hores des de la ingesta, el quim arriba a l’intestí gros, on ja no és processat en aquesta última etapa de la digestió. L’intestí gros es limita a absorbir els minerals, l’aigua i les vitamines (K i B12) que són alliberades pels bacteris que habiten en el còlon.

El còlon consta de quatre seccions:

• Còlon ascendent. És la primera secció i comença a l’àrea d’unió amb l’intestí tènue. El còlon ascendent s’estén cap amunt pel costat dret de l’abdomen.
• Còlon transvers. És la segona secció i s’estén a través de l’abdomen del costat dret cap al costat esquerre. Els seus dos extrems formen dos replecs que es diuen:
  • Replec còlic dret, que és la unió del còlon ascendent amb el còlon transvers.
  • Replec còlic esquerre, que és la unió del còlon transvers amb el colon descendent.
• Còlon descendent. És la tercera secció i continua cap avall pel costat esquerre.
• Còlon sigmoide. És la quarta secció i s’anomena així per la forma de S. El còlon sigmoide s’uneix al recte, i aquest desemboca al canal anal.

A la figura podeu veure un diagrama del recte i de l’anus:

1) Recte; 2) Esfínter extern; 3) Esfínter intern

El fetge és un important òrgan que té un pes mitjà de 1500 g, està situat a la part superior dreta de l’abdomen, sota el diafragma, segrega la bilis essencial per a la digestió dels greixos i compta amb moltes altres funcions, entre les quals la síntesi de proteïnes plasmàtiques, emmagatzematge de vitamines i glucogen i funció desintoxicant. És responsable d’eliminar de la sang diferents substàncies que puguin resultar nocives per a l’organisme, com ara l’alcohol, i les converteix en innòcues (vegeu la figura).

Font: www.xtec.cat

El fetge es divideix pel lligament falciforme en dos lòbuls principals, dret i esquerre. Hi ha altres dos lòbuls més petits, el lòbul quadrat i el lòbul caudat:

• lòbul dret, situat a la dreta del lligament falciforme;
• lòbul esquerre, estès sobre l’estómac i situat a l’esquerra del lligament falciforme;
• lòbul quadrat, visible només a la cara inferior del fetge; es troba limitat pel solc umbilical a l’esquerra, el llit vesicular a la dreta i l’hil del fetge per darrere;
• lòbul de Spieghel (lòbul caudat), situat entre la vora posterior de l’hil hepàtic per davant, la vena cava per darrere.

A la figura podeu veure les diverses parts d’un fetge:

1. Lòbul dret del fetge
2. Lòbul esquerre del fetge
3. Lòbul quadrat
4. Lligament rodó del fetge
5. Lligament falciforme
6. Lòbul caudat
7. Vena cava inferior
8. Conducte biliar comú
9. Artèria hepàtica
10. Vena porta
11. Conducte quístic
12. Conducte hepàtic comú
13. Vesícula biliar

La sang arriba al fetge a través de la vena porta i l’artèria hepàtica. El sistema porta constitueix el 70-75 per cent del flux sanguini i conté sang poc oxigenada i rica en nutrients provinent del tracte gastrointestinal i de la melsa. La sang arterial arriba a través de l’artèria hepàtica, branca del tronc celíac que conté la sang oxigenada. La sang de les dues procedències es barreja en els sinusoides hepàtics i abandona l’òrgan a través de les venes hepàtiques, també anomenades suprahepàtiques, que finalment drenen a la vena cava inferior.

Per la seva banda, la vesícula biliar és una víscera buida petita, amb forma d’ovoide o pera, que té una grandària aproximada d’entre 5 i 7 cm de diàmetre més gran. Es connecta amb l’intestí prim (duodè) per la via biliar comuna o conducte colèdoc. La seva funció és l’acumulació de bilis, conté un volum de prop de 50 ml de bilis que allibera al duodè a través dels conductes abans ressenyats, i entra al duodè a través de la papil·la o ampul·la de Vater. Està adherida a la superfície visceral del fetge.

A la figura podeu veure una secció longitudinal amb la ubicació de la vesícula biliar, i frontal del duodè i pàncrees. Com podeu veure, la vora anterior del fetge està aixecada enlaire (fletxa en marró), i l’estómac i els conductes intrahepàtics estan fets en transparència:

1. Vies biliars
2. Conducte biliar intrahepàtic
3. Conductes hepàtics dret i esquerre
4. Conducte hepàtic comú
5. Conducte cístic
6. Colèdoc o Conducte biliar comú
7. Ampul·la de Vater o hepatopancreàtica
8. Carúncula major o papil·la de Vater
9. Vesícula biliar
10. Lòbul dret
11. Lòbul esquerre del fetge
12. Melsa
13. Esòfag
14. Estómac
15. Pàncrees
16. Conducte de Santorini o pancreàtic accessor
17. Conducte de Wirsung o pancreàtic
18. Intestí prim
19. Duodè
20. Jejú
21. Ronyó dret (silueta)
22. Ronyó esquerre (silueta)

La funció de la vesícula és emmagatzemar i concentrar la bilis secretada pel fetge i que arriba a la vesícula a través dels conductes hepàtic i cístic, fins a ser requerida pel procés de la digestió.

A la figura podeu veure les diverses estructures de la vesícula biliar (A, la vesícula en si; B, els seus conductes), formada per:

1. Fons
2. Cos
3. Coll
4. Conducte cístic
5. Conducte hepàtic
6. Colèdoc

Emmagatzema la secreció biliar fins que un estímul adequat causa el seu alliberament per la contracció de la seva paret muscular. La secreció de la bilis per la vesícula és estimulada per la ingesta d’aliments, sobretot quan conté carn o greixos, moment en què es contreu i expulsa la bilis concentrada cap al duodè.

La bilis és un líquid de color marró verdós que té la funció d’emulsionar els greixos, produint microsferes i facilitant així la seva digestió i absorció, a més d’afavorir els moviments intestinals. A més, a través de la bilis s’excreten l’excés de colesterol i productes de rebuig del metabolisme de l’hemoglobina, com la bilirubina, a més d’alguns medicaments. Les situacions que retarden o obstrueixen el flux de la bilis provoquen malalties de la vesícula biliar.

Finalment, trobem el pàncrees, que és un òrgan de l’aparell digestiu i del sistema endocrí dels vertebrats. En els éssers humans es localitza en la cavitat abdominal, just darrere de l’estómac. És tant una glàndula exocrina com endocrina:

• Glàndula endocrina: té la funció de secretar al torrent sanguini diverses hormones importants, entre les quals hi ha insulina, glucagó, polipèptid pancreàtic i somatostatina.
• Glàndula exocrina: secreta suc pancreàtic al duodè a través del producte pancreàtic. Aquest suc conté bicarbonat, que neutralitza els àcids que entren al duodè procedents de l’estómac; i enzims digestius, que descomponen els carbohidrats, les proteïnes i els lípids dels aliments.

Pel que fa a la seva localització, el pàncrees, es troba per darrere de l’estómac, entre la melsa i el duodè, al nivell de la primera i la segona vèrtebres lumbars i al costat de les glàndules suprarenals. Forma part del contingut de l’espai retroperitoneal. La seva forma és allargada i es divideix en diverses parts anomenades cap, coll, cos i cua. En l’espècie humana mesura entre 15 a 20 cm de llarg, 4 a 5 de gruix, amb un pes que oscil·la entre 70 i 150 grams (vegeu la figura).

ca.wikipedia.org

Al pàncrees distingim els següents elements:

• Cap: dins de la concavitat del duodè o nansa duodenal formada per les tres primeres porcions del duodè i que puja obliquament cap a l’esquerra.
• Procés unciforme: posterior als vasos mesentèrics superiors.
• Coll: anterior als vasos mesentèrics superiors (artèria mesentèrica superior i vena mesentèrica superior). En la part posterior al coll es crea la vena porta.
• Cos: posterior a l’estómac cap a l’esquerra i ascendint lleugerament.
• Cua: acaba després de passar entre les capes del lligament esplenorenal. L’única part del pàncrees intraperitoneal.
• Conducte pancreàtic principal o conducte de Wirsung: comença a la cua dirigint-se a la dreta pel cos. En el cap canvia de direcció cap a l’inferior. En la porció inferior del cap s’uneix al conducte colèdoc i acaba en l’ampul·la hepatopancreàtica o de Vater, que s’introdueix al duodè descendent (segona part del duodè).
• Conducte pancreàtic accessori o conducte de Santorini: es forma de dues branques, la primera provinent de la porció descendent del conducte principal i la segona del procés unciforme. El canal comú que porta la bilis i les secrecions pancreàtiques al duodè està revestit per un complex circular de fibres de múscul llis que es condensen en l’esfínter d’Oddi a mesura que travessen la paret del duodè.

A la figura podeu veure les diverses parts del pàncrees:

1. Cap del pàncrees
2. Flexura del pàncrees
3. Intestí prim
4. Cos pancreàtic
5. Superfície anterior del pàncrees
6. Superfície inferior del pàncrees
7. Marge pancreàtic superior
8. Cua del pàncrees
9. Cara inferior del pàncrees
10. Porció mitjana del pàncrees
11. Cua pancreàtica
12. Duodè