Normalització en terminologia mèdica

La major part dels termes quirúrgics es construeixen a partir d’arrels, prefixos i sufixos fonamentalment de procedència grecollatina i utilitzen la derivació i la composició com a mecanismes de creació de noves paraules.

El procediment per desxifrar-ne el significat es fonamenta en la consideració següent: “Si, d’una banda, sabem descompondre els termes mèdics en prefix-arrel-sufix i, d’una altra, coneixem el significat de cadascun dels elements, deduirem fàcilment el significat del terme.” (Manual de terminologia sanitària bàsica. canalsalut.gencat.cat).

Hi ha unes normes que són de gran utilitat quan es vol formar una paraula o llegir el seu significat:

• Aproximadament el 90% de les vegades, la part de la paraula que s’indica primer s’escriu al final. Per exemple, extirpació de la melsa:
  • Extirpació: ectomia
  • Melsa: esplen
  • Extirpació de la melsa: esplenectomia
• Generalment, quan es fa referència a òrgans o parts del cos, les paraules es formen seguint l’ordre en què apareixen (però la primera part indicada se segueix escrivint al final). Per exemple, punció evacuadora de la cavitat pleural:
  • Punció: centesis
  • Cavitat pleural: toraco
  • Punció evacuadora de la cavitat pleural: toracocentesis
• En la majoria dels termes mèdics, la lectura del seu significat ha de començar per la partícula escrita al final de la paraula. Per exemple, fixació de l’estómac a la paret abdominal:
  • de l’estómac: gastro
  • fixació: pèxia
  • Fixació de l’estómac a la paret abdominal: gastropèxia

Els diferents procediments quirúrgics poden aparèixer en la història clínica:

• Utilitzant el procediment general:
  1. Incisió
  2. Extirpació
  3. Inserció
  4. Excisió
  5. Reparació
• Utilitzant el procediment específic; és molt més comú. Per exemple:
  • Apendicectomia
• Utilitzant l’epònim (és un nom propi d’una persona, tipus Alzheimer) que generalment apareix com:
  • Operació de…

Alguns procediments generals es transformen en específics, afegint a l’òrgan afectat una terminació específica segons el procediment que s’hagi realitzat a aquell òrgan:

• Totes les incisions amb tall acaben en –otomia: traqueotomia o ureterotomia.
• Les incisions amb agulla acaben en –centesis: paracentesis o toracocentesis.
• La creació d’una obertura artificial acaba en –stomia: gastrostomia o colostomia.
• L’extirpació d’un òrgan acaba en –ectomia: vasectomia o tiroidectomia.
• La reparació acaba en –plàstia: rinoplàstia o mamoplàstia.

A continuació, mostrem els sufixos d’ús quirúrgic més habituals i exemples del seu ús:

Centesis : punció. Perforació quirúrgica. Per exemple:

• Raquicentesis (raqui: columna vertebral): punció lumbar per a l’extracció de líquid cefalorraquidi.
• Toracocentesi: punció evacuadora de la cavitat pleural amb l’objectiu d’extreure el líquid patològic format en ella.

Desis: fixació quirúrgica (s’empra generalment per a operacions de sistema osteo artromuscular i ulls). Per exemple:

• Artròdesis: fixació quirúrgica d’una articulació. Anquilosi artificial.
• Iridòdesis (irido: iris): operació de fixar una porció de l’iris per crear una pupil·la artificial.

Ectomia: extirpació quirúrgica d’una estructura o òrgan designat per l’arrel a la qual s’uneix. Per exemple:

• Apendicectomia: extirpació quirúrgica de l’apèndix vermiforme.
• Colecistectomia (colecist: vesícula biliar): extirpació quirúrgica de la vesícula biliar.
• Esplenectomia (esplen: melsa): escissió o extirpació de la melsa.

Pèxia: fixació quirúrgica. Per exemple:

• Gastropèxia: fixació de l’estómac a la paret abdominal o una altra part.
• Histeropèxia: fixació quirúrgica de l’úter desplaçat.
• Mastopèxia: operació de cirurgia estètica que té per finalitat elevar i fixar la mama.
• Nefropèxia: operació per fixar el ronyó flotant, anomenat mòbil, que descendeix amb facilitat.

Rafia: sutura. Per exemple:

• Enterorràfia: sutura d’una ferida traumàtica o quirúrgica de les parets intestinals.
• Gastrorràfia: sutura d’una ferida o incisió a l’estómac.
• Hepatorràfia: operació de sutura del fetge, en cas de trencament o ferida traumàtica o per tancar una incisió quirúrgica prèvia.

Scopia: examen o inspecció amb instrument òptic adequat. Per exemple:

• Citoscòpia: examen directe de la bufeta.
• Endoscòpia: examen o inspecció directa d’una cavitat o conducte del cos per mitjà d’instruments òptics adequats al lloc objecte de la inspecció.
• Gastroscòpia: examen directe de l’interior de l’estómac.

Stomia: obertura quirúrgica. Abocar. Anastomosi entre dos òrgans separats normalment entre si (es fa servir la partícula “ostomia” quan s’escriu sola i no se li anteposa una arrel). Per exemple:

• Cistostomia: formació d’una obertura a la bufeta urinària.
• Colostomia: formació d’una obertura artificial permanent en el còlon.
• Gastroenterostomia: fer una boca de comunicació entre l’estómac i l’intestí.

Tomia: incisió. Secció. Tall. Per exemple:

• Neurotomia: secció quirúrgica d’un nervi.
• Enterotomia: incisió quirúrgica de l’intestí.
• Nefrotomia: incisió quirúrgica de ronyó.

Trípsia: triturar. Aixafar. Per exemple:

• Litotrípsia: esmicolament o fragmentació d’un càlcul.
• Neurotrípsia: aixafament o trituració d’un nervi.

Clàstic(a): fracturar l’os. Per exemple: osteoclàstic.

Clisi: rentar, netejar. Per exemple: venòclisi.

Tom: instrument per tallar. Per exemple: osteòtom.

El procediment quirúrgic és un mètode utilitzat per diagnosticar o tractar malalties, consisteix en un examen directe de la localització anatòmica de la patologia a través d’una intervenció quirúrgica. Es realitzen en quiròfan o gabinets i poden necessitar anestèsia o sedació. Els procediments quirúrgics generals són els següents:

Incisió (-tomia): és un tall que es realitza a la pell (ferida quirúrgica = pèrdua de continuïtat de la pell) per a diagnòstic o tractament. S’utilitzen instruments de tall.

Excisió / Extirpació / Resseció (-ectomia): és l’eliminació o extirpació de teixit realitzada per un metge o cirurgià utilitzant un escalpel (bisturí) o un altre instrument dissenyat per tallar. Pot ser diagnòstic i curatiu (terapèutic). Es porta a terme mentre el pacient es troba sota l’anestèsia general. Es realitza una incisió, s’extirpa la part malalta i finalment es suturen els dos extrems sans i es tanca la incisió.

Disseció: és un procediment de tall o separació del teixit, utilitzat pels cirurgians durant els procediments quirúrgics.

Drenatge: és la utilització de mitjans mecànics per a l’eliminació del contingut de teixits o cavitats. El drenatge és un procediment pel qual s’inserta una agulla a través de la paret de la cavitat per a obtenir una mostra de qualsevol líquid que s’enviï al laboratori per a la seva anàlisi. L’anàlisi de laboratori ajuda a determinar la causa per la qual està present el líquid.

Intubació: és la introducció d’un tub o sonda en un conducte de l’organisme (tràquea) o fins a l’estómac, amb la finalitat de:

• facilitar l’entrada d’aire en els pulmons
• d’evitar l’entrada d’aliments als pulmons
• en el cas de la zona gàstrica per introduir nutrients

En tota història clínica (HC) d’un pacient que s’ha d’intervenir, ha d’existir un estudi previ per part del servei d’anestèsia, estudi preoperatori, en què s’acostuma a fer una completa anamnesi i exploració clínica. Resultat d’aquest estudi, és la valoració del risc anestèsic. L’escala més freqüent utilitzada és la de l’American Society of Anesthesiologists Physyycal Status Scale (ASA).

Classificació de l’estat físic segons l’ASA:

• Classe I. Individu sa amb malaltia localitzada, sense alteració orgànica, fisiològica, bioquímica o psiquiàtrica.
• Classe II. Pacient amb malaltia lleu independent de la causa de la intervenció. Presenta una alteració sistèmica lleu o moderada que pot o no pot estar relacionada amb la patologia que requereix cirurgia (diabetis, HTA, obesitat mòrbida).
• Classe III. Pacient amb malaltia greu no incapacitant. Presenta una greu alteració sistèmica que pot o no pot estar relacionada amb la patologia que requereix cirurgia (angina, IAM en els últims mesos, diabetis amb seqüeles vasculars, etc.).
• Classe IV. Pacient amb una malaltia incapacitant que condiciona risc de mort. Presenta una alteració sistèmica que és imprescindible tractar independent de la cirurgia. (Insuficiència cardíaca descompensada o insuficiència respiratòria).
• Classe V. Pacient moribund amb expectativa de vida menor de 24 hores amb operació o sense (embòlia pulmonar massiva).
• Classe VI. Pacient requereix cirurgia d’emergència.

Coneixent el grau ASA d’un pacient hem de considerar en els graus II, III, IV i V que necessàriament han d’existir patologies que incideixen en les cures i que han de ser trobades en la història i per tant hauran de ser codificades.

És el període que passa entre el final d’una operació i la completa recuperació del pacient o la recuperació parcial d’aquest, amb seqüeles. Pot, en cas de fracassar el tractament, finalitzar amb la mort.

El podem dividir en:

1. Immediat. Es controlen els signes vitals, es prestarà atenció a l’aparició d’hemorràgia tant interna com externa (hematèmesis) pot aparèixer fallada renal aguda o produir-se una dehiscència de la sutura
2. Mediat. Es prestarà atenció al control de febre, alteracions hidroelectrolítiques, funció intestinal
3. Allunyat. En aquest període es controla l’evolució de la cicatrització, així com l’evolució de la malaltia tractada.

Factors derivats de la gravetat del procés a operar. Són els que deriven de la malaltia, de l’entitat a tractar quirúrgicament, de la localització o extensió (és diferent operar el dit d’un peu o l’intestí):

• Factors sense relació directa amb la patologia:
  • Edat
  • Obesitat
  • Malaltia cardíaca/pulmonar
  • Estat nutritiva
  • Sistema vascular perifèric
• Factors derivats de la gravetat (no depenen de la persona):
  • Anestèsia del procés derivat de la malaltia
  • Acte quirúrgic
  • Recuperació
  • Cures intensives

Complicacions postoperatòries. Són reaccions anormals a un procediment mèdic-quirúrgic que s’ha realitzat correctament. No seran complicacions les nosocomials (processos adquirits al mateix hospital), iatrogènics (si és sinònim de produït pel metge o els medicaments).

Comlicacions i condicions de postopratori. Les condicions associades a un procés postoperatori no necessàriament es podran considerar com a complicacions. Com ja s’ha indicat ha d’estar clarament expressada aquesta relació. Per exemple, una síndrome de buidament gàstric (dúmping) postgastrectomia no és complicació sinó una condició d’aquella tècnica.

Efectes tardans. Seran les seqüeles produïdes per una patologia aguda o un procediment fet amb anterioritat.

Els procediments quirúrgics especials són els següents:

ANASTOMOSI. És una connexió quirúrgica creada entre dues estructures. Normalment es refereix a la connexió creada entre estructures tubulars, com els vasos sanguinis o les nanses de l’intestí. Per exemple:

• Una anastomosis intestinal és un procediment que es realitza quan un segment intestinal és extirpat quirúrgicament i els dos extrems restants es cusen o s’uneixen (s’anastomosen).
• La fístula arteriovenosa (obertura creada entre artèria i vena) per realitzar una hemodiàlisi.
• O també en les artèries coronàries (bypass o derivacions coronàries).

LEGRAT/CURETATGE. És un raspat de la superfície a curar o examinar, mitjançant una cureta (bisturí, nansa metàl·lica…). Ex: Legrat uterí és un procediment que es realitza per raspar o legrar i recol·lectar teixit (endometri) de l’interior de l’úter. S’utilitza per a:

• Diagnosticar condicions utilitzant mostres de teixit recol·lectat (biòpsia).
• Tractar el sagnat irregular.
• Extreure teixit fetal o de placenta (s’utilitza en alguns avortaments).

CAUTERITZACIÓ:

• Aplicar un agent per destruir teixit.
• S’utilitza corrosió química, calor, congelació o electricitat.
• L’electrocauterització és el procés de destrucció de teixits amb l’ús de l’electricitat. Per cauteritzar (cremar o destruir) el teixit, s’utilitza una petita sonda amb corrent elèctric que passa a través d’ella. Es fa servir de manera rutinària en intervencions quirúrgiques per extirpar teixits lesionats o indesitjats. Igualment, es pot utilitzar per cauteritzar i segellar vasos sanguinis, ajudant a reduir o detenir sagnats o hemorràgies massives.

COLECISTECTOMIA. Es realitza per treure una vesícula biliar malalta. La cirurgia es realitza per treure una vesícula que s’infecta (colecistitis), que està inflamada o que està bloquejada (obstruïda) per estar plena de càlculs biliars.
Es fa una petita incisió just sota de la caixa toràcica, en el costat dret de l’abdomen. Després, se separa el fetge per exposar la vesícula biliar.
La majoria dels pacients que se sotmeten a una colecistectomia laparoscòpia se’n van a casa el dia de la cirurgia o l’altre dia i reprèn la seva dieta i les seves activitats normals immediatament.
Els que se sotmeten a una colecistectomia oberta requereixen de 5 a 7 dies d’hospitalització. Les activitats normals al cap de 4 a 6 setmanes.

CIRURGIA PER LÀSER. S’utilitza una font de llum per retirar teixits malalts o tractar vasos sanguinis sagnants. També es fa servir amb propòsits estètics que inclouen l’eliminació d’arrugues, tatuatges o pigues.
Un làser és un feix de llum que pot enfocar-se amb precisió i s’utilitza per tractar els teixits mitjançant l’escalfament de les cèl·lules. La cirurgia làser es pot emprar per a:

• Extirpar tumors amb un dany mínim al teixit sa circudant amb cicatrització mínima.
• Segellar petits vasos sanguinis o limfàtics.
• Segellar terminacions nervioses amb la finalitat de reduir el dolor.
• Extirpar berrugues, pigues i tatuatges.
• Reduir l’aparició d’arrugues de la pell.

LLIGADURA. És una cirurgia que es realitza amb la finalitat d’unir estructures. Un exemple és la lligadura de trompes; produeix esterilitat permanent, ja que s’evita el pas de l’òvul fins a l’úter i s’obstrueix el pas d’espermatozoides cap a la trompa.
Es fa una petita incisió a l’abdomen i s’introdueix un petit telescopi (laparoscopi). Les trompes es lliguen i després es tallen per separat. Se sutura la incisió feta a la pell.

LAPAROTOMIA. És una cirurgia que es fa amb diferents propòsits: obrir, explorar, examinar i tractar els problemes que es presenten en l’abdomen.
Es fa amb anestèsia general. El cirurgià realitza una incisió a l’abdomen i examina els òrgans abdominals. Es recomana per diagnosticar una malaltia abdominal no diagnosticada per altres mètodes o quan hi ha un trauma.
Entre les malalties que poden diagnosticar-se amb major precisió per aquest mètode trobem: els tumors abdominals, les hemorràgies d’origen desconegut, còlics abdominals no diagnosticats i qualsevol afecció abdominal que no es pugui diagnosticar d’altra manera.

CIRURGIA REFRACTIVA. Està especialitzada en defectes refractius (patologies oculars), com la miopia, estigmatisme i hipermetropia.

RESECCIÓ. És l’extirpació quirúrgica o resecció d’una part malalta del cos humà. Exemple: Colectomia, resecció de còlon; resecció d’una part de l’intestí gruixut.
Es duu a terme mentre el pacient es troba sota anestèsia general, es practica una incisió, s’extirpa la part malalta i finalment se suturen els dos extrems sans i es tanca la incisió. Es realitza en:

• Càncer
• Diverticulitis
• Obstrucció de l’intestí a causa de teixit cicatricial
• Malalties inflamatòries

COLOSTOMIA. Obertura intestinal a l’exterior.
És un procediment quirúrgic en què surt l’extrem de l’intestí gruixut a través de la paret abdominal i la femta es buida en la bossa adherida a l’abdomen. Aquest procediment es realitza després d’una resecció intestinal i pot ser temporal o permanents.
En la colostomia ajuda el drenatge de la matèria fecal del colon a la bossa de colostomia.

EXENTERACIÓ PÈLVICA. Quan en un procés neoplàsic estan afectats el recte, òrgans propers com la bufeta, pròstata o úter, es realitza una exenteració pèlvica que consisteix en l’extirpació de tots els òrgans. També és necessària aquí la colostomia i si s’extirpa la bufeta, serà necessari realitzar una urostomia que consisteix a crear una sortida en l’abdomen per a l’orina.

LOBECTOMIA. L’extirpació de lòbuls, per tant és pròpia d’òrgans amb lòbuls com el pulmó. Es fa una incisió entre les costelles per exposar el pulmó, s’examina la cavitat toràcica i s’extirpa el lòbul. S’inserta un tub per drenar aire, fluids i sang de la cavitat. Després se suturen costelles i pell. Pulmó dret 3 lòbuls (superior, mig i inferior) i esquerra (superior i inferior).

EMPELT. És un material sintètic o humà que s’utilitza per reemplaçar teixit corporals normals:

• Dacron: generalment es fabrica en forma tubular per utilitzar en la substitució o reparació de vasos sanguinis. Produeix molt poques reaccions (és inert) i el cos ho tolera fàcilment.
• Empelt ossi: es realitza per col·locar un os nou en l’espai ubicat entre o al voltant d’un os trencat (fractura) o orifici (defectes) de l’os. L’os nou que es va a empeltar (inserir) es pot agafar del mateix pacient (autoplàstia) o d’un donant (homoplàstia).
• Empelt cutani: és un pedaç cutani que s’extreu quirúrgicament d’una àrea del cos i es trasplanta a una altra. S’utilitza en: Lesions extenses, cremades, cirurgies per accelerar el procés de curació, àrees d’infecció amb pèrdua considerable de pell i raons cosmètiques en cirurgies reconstructives.

ARTRODESIS. Intervenció quirúrgica per aconseguir estabilitzar una articulació. Un exemple són els claus intramedul·lars, els claus de Kirchner.

TRASPLANTAMENTS D’ÒRGANS. Depèn de la relació genètica entre el donant i el receptor, poden ser:

• Autotrasplantament: quan el donant i el receptor són el mateix. Per exemple, un empelt de la pròpia pell.
• Isotrasplantament: quan el donant i el receptor són genèticament idèntics, com en el cas dels bessons univitel·lins (bessons idèntics).
• Alotrasplantament: quan el donant i receptor són de la mateixa espècie, però genèticament diferents entre dos éssers humans. Per exemple el cas de trasplantaments entre dos éssers humans no relacionats.
• Xenotrasplantament: quan el donant i receptor són de diferent espècie (per exemple, porc i humà).

CATETERITZACIÓ. És una intervenció que consisteix en la introducció d’un catèter dins d’un vas sanguini o del cor. Aquest procediment es realitza per obtenir informació diagnòstica sobre el cor o els vasos sanguinis o tractament de certes malalties cardíaques.
Es pot utilitzar per determinar la pressió i el flux sanguini en les cambres del cor, prendre mostres de sang dins del mateix i examinar artèries.
Es realitza usualment per avaluar la malaltia cardíaca valvular, el funcionament del cor i el subministrament de sang o anomalies congènites del cor. També es pot fer servir per a determinar la necessitat d’una cirurgia cardíaca.

ANESTÈSIA I SEDACIÓ:

• Anestèsia: Va lligat a un estat de pèrdua de la sensibilitat i de sentits. Evita que se senti dolor i l’anestesiòleg vigila la funció: pulmonar, cardíaca i renal. S’empra en processos quirúrgics i dolorosos. Tipus: General, regional i local.
• Sedació: La sedació s’usa com a tècnica coadjuvant per facilitar un altre tractament intentant mantenir el pacient lliure d’ansietat o dolor. Per tant el que es pretén és mantenir el pacient calmat, cooperatiu, sense dolor i sense que interfereixi en el desenvolupament de les cures.

Existeixen endoscopis que s’inserten a través d’incisions per observar articulacions (artroscòpia, laparoscòpia) o pel nas o boca per estudiar els pulmons (broncoscòpia) i altres que s’usen per observar l’interior de la bufeta (cistoscòpia) o l’interior de l’úter (histeroscòpia).

Durant una endoscòpia el pacient pot estar sedat. L’examen revela un funcionament i aparença normals de l’àrea examinada. Per exemple, amb l’endoscòpia gastrointestinal, el revestiment del tracte gastrointestinal ha d’estar llis i lliure de tumoracions o de lesions atípiques. Les endoscòpies també es poden utilitzar per realitzar procediments terapèutics, incloent-hi el tractament de les lesions que sagnant i l’extirpació de pòlips.

LAPAROSCÒPIA. És la tècnica més utilitzada actualment atès que s’eviten les grans incisions de les cirurgies tradicionals. Es redueix el risc d’hemorràgies i altres complicacions perquè els talls i la manipulació de vísceres són mínims. En aquesta tècnica es realitzen de 3 a 5 incisions de 0,5 a 1 cm i s’introdueixen els següents instruments: una càmera de vídeo, un telescopi i instruments quirúrgics que solen ser molt prims i fins.

• Es fa una petita incisió just sota del melic, s’inserta una agulla i s’injecta CO₂ per elevar la paret abdominal creant un espai gran. Després s’inserta un tub anomenat trocar on a través d’ell permet el pas d’una videocàmera i posteriorment s’inserta el laparoscopi.
• En l’actualitat s’ha estès a un gran nombre d’intervencions quirúrgiques com la de vesícula biliar, d’hèrnia hiatal, correcció del reflux gastroesofàgic, inserció d’anell esofàgic per control d’obesitat, apendicectomia, reseccions de l’intestí gruixut i en l’àrea de Ginecologia operacions d’ovari, trompa de Fal·lopi, d’úter, etc.

ARTROSCÒPIA. És un mètode per visualitzar o portar a terme una cirurgia en una articulació, utilitzant un artroscopi. S’administra un anestèsic local o regional Generalment aquest procediment es realitza en l’articulació del genoll, l’espatlla, el colze o el canell. Es pot fer servir per retirar fragments de cartílag o d’os, fer una biòpsia del teixit o practicar una cirurgia menor. La reconstrucció dels lligaments es poden portar a terme utilitzant l’artroscopi en molts casos.

Els sufixos de tècniques de diagnosi més habituals són els següents; s’indica sufix, significat i exemple:

• -foresi transmissió, acció de portar: electroforesi.
• -graf aparell per registrar: electrocardiògraf.
• -grafia registre d’imatges: radiografia.
• -grama registre, gràfic: escrit electrocardiograma.
• -metre aparell de mesura: termòmetre.
• -metria mesurament / mesurar: audiometria.
• -scopi instrument per mirar: laringoscopi.
• -scòpia examen òptic / observació: gastroscòpia.

A Espanya, des de l’aprovació del Reial decret 2015/1978 del 15 de juliol, derogat actualment pel Real Decret 124/1984, de l’11 de gener, pel qual es regula l’obtenció de títols d’especialitats mèdiques, aquells llicenciats en Medicina i Cirurgia que desitgin exercir com a especialistes han d’obtenir el títol, expedit pel Ministeri d’Educació i Formació Professional, de metge especialista mitjançant la superació dels programes de formació teòrica i pràctica que cada especialitat comporta, amb el sistema MIR.

Les especialitats mèdiques estan reconegudes al nostre país pel Reial decret 183 / 2008, de 8 de febrer, pel qual es determinen i classifiquen les especialitats en Ciències de la Salut i es desenvolupen determinats aspectes de sistema de formació sanitària especialitzada. Entre d’altres són:

1. Anàlisis clíniques
2. Anatomia patològica
3. Anestesiologia i reanimació
4. Angiologia i cirurgia vascular
5. Aparell digestiu
6. Bioquímica clínica
7. Cardiologia
8. Cirurgia cardiovascular
9. Cirurgia general i de l’Aparell digestiu
10. Cirurgia oral i Maxil·lofacial

Els sufixos d’especialitat o especialista més habitual són els següents; indicant sufix, significat i exemples:

• -iatre -a especialista en un camp d’estudi: pediatre.
• -iatria especialitat mèdica: psiquiatria.
• -ista especialista en un camp d’estudi: dentista.
• -òleg / -òloga especialista en un camp d’estudi: oncòleg.
• -logia especialitat mèdica: odontologia.

La ciència necessita crear la seva pròpia terminologia, adequada a les seves necessitats de comunicació i expressió. La terminologia mèdica té el propòsit d’expressar en termes precisos els conceptes complexos i idees del món de la medicina, i també la unificació de criteris. Cada terme té un significat únic acceptat per la comunitat científica, facilitant, així, l’intercanvi d’informació en l’àmbit internacional.

Dues característiques importants defineixen les llengües d’especialitat: la precisió i la universalitat.

La terminologia científica utilitza un lèxic de gran exactitud. La precisió és fonamental a l’hora d’establir els termes. Cada significat, d’abast ben delimitat, s’ha de correspondre amb un únic terme i viceversa de tal manera que la relació entre la noció i el mot que la representa ha de ser unívoca i no ha de donar lloc a l’ambigüitat.

Una altra característica d’aquest registre lingüístic és la universalitat. La interrelació entre científics de tot el món i el flux constant d’informació són propis d’aquesta activitat i ultrapassen les fronteres polítiques, lingüístiques i culturals.

Aquest fet obliga les llengües d’especialitat a ser vehicles aptes d’expressió entre la comunitat científica internacional i és una de les raons per les quals se segueix una tendència universalment acceptada, que és la de formar els termes científics a partir d’arrels cultes. D’altra banda, el procés de construcció de nous termes s’ha d’adaptar als mecanismes de formació de mots propis de cada llengua.

Per exemple, el terme mèdic hipertensió en castellà és hipertensión; en francès, anglès i alemany, hypertension, i ipertensione en italià; tots provenen d’una mateixa arrel, però s’han adequat al sistema propi de cada llengua.

La terminologia mèdica s’inclou en el grup dels llenguatges d’especialitat. Aquests neixen en el moment en què les diverses disciplines científiques es desenvolupen i necessiten donar nom al conjunt d’elements (eines, conceptes, processos, experiments…) que fan servir per vehicular les activitats pròpies de cada àrea de coneixement (biologia, química, matemàtiques, medicina…).

Tots aquests fets fan que els llenguatges d’especialitat s’incloguin en el registre lingüístic cientificotècnic i s’allunyin d’altres varietats de la llengua d’ús més general que persegueixen funcions comunicatives diferents (llenguatge col·loquial, estàndard, argot…). La terminologia mèdica internacional és majoritàriament de fonament grecollatí, alguns mots de la terminologia mèdica internacional procedeixen principalment dels països que han estat els escenaris centrals de la medicina científica.

El francès fou el primer que desenvolupà aquesta funció i va ser desplaçat per l’alemany i posteriorment per l’anglès. Els termes provinents d’aquestes llengües s’han afegit al nostre vocabulari mitjançant la traducció literal (calcs) o bé la incorporació d’aquests directament (manlleus). De l’època d’hegemonia francesa provenen termes com xancre, tic i tissular. En l’actualitat predominen els termes de procedència anglesa (anglicismes) com estàndard, estrès i molts altres. Aquests fets ajuden a explicar la constitució del vocabulari mèdic que utilitzen els professionals de la salut.

Per tant actualment, està format per una gran majoria de termes d’origen grecollatí i per una minoria de termes provinents de llengües que han dominat durant un determinat període de temps el camp de la medicina, com ara l’àrab, el francès, l’alemany… I sobretot l’anglès.

Els sistemes de registre de pacients i notificació milloren amb aquest procés, ja que la terminologia clínica s’empra en l’avaluació clínica, la gestió i l’atenció dels pacients.

A la pràctica, després de l’alta hospitalària dels pacients, es realitza la codificació dels diagnòstics i procediments en els quals ha estat sotmès el pacient.

La codificació suposa la transformació d’un text en un codi resultant de la combinació de lletres i números associat a un text estandarditzat (literal). Amb aquest procés estem realitzant una normalització de la informació clínica que utilitza com a referència la Classificació Internacional de Malalties en la seva 10a Revisió Clínica, amb les modificacions pertinents per a la seva aplicació al Sistema Nacional de Salut.

A partir de les expressions reflectides en la documentació clínica, busquem les expressions en l’Índex Tabular de Malalties, o en l’estructura de diccionari, per arribar a un codi que és utilitzat en l’explotació de la informació clínica. L’ús de la història clínica electrònica també necessita una terminologia clínica normalitzada. L’intercanvi d’informació entre les diferents aplicacions informàtiques requereix l’ús de normes per a les tecnologies de la informació que permetin la comunicació entre aquestes, i de normes per al seu contingut, com una terminologia que asseguri la correcta interpretació i fiabilitat de la informació compartida.

A Catalunya, la CIM-10 s’utilitza principalment per a la codificació de les causes de mort i de les malalties i els problemes relacionats amb la salut que s’atenen en centres d’atenció primària (CAP), d’urgències d’atenció primària (CUAP) i de salut laboral, entre d’altres.

Aquesta classificació forma part del catàleg de diagnòstics i procediments del Pla de sistemes del CatSalut.

La Classificació estadística internacional de malalties i problemes relacionats amb la salut, 10a revisió (CIM-10), és la traducció al català de la International Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems, Tenth Revision (ICD-10), de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

El Comitè per a l’Actualització i Revisió de la Família de Classificacions de l’OMS-10 (FIC) valora les necessitats d’actualització de l’ICD i elabora les propostes per a les reunions anuals dels centres col·laboradors per a les classificacions de l’OMS. Un cop aprovades les revisions a la reunió anual, el Comitè s’encarrega de la seva aplicació.

La primera versió oficial al català, la va dur a terme el Centre de Terminologia TERMCAT, a partir de l’obra original, amb la corresponent autorització de l’OMS.

La versió de la Classificació internacional de malalties, 10a revisió (CIM-10) vigent a Catalunya des de l’1 de gener de 2014 fins al 31 de desembre de 2015 conté les actualitzacions (updates) acceptades per l’OMS des de l’any 1998 fins al 2010, ambdós inclosos.

D’aquesta nova versió no se’n farà cap edició en PDF, com es va fer amb la primera edició.

Una classificació és un sistema d’ordenació de diferents elements o termes en funció d’uns criteris preestablerts. En el cas de la CIM-10, els elements són expressions diagnòstiques, agrupades per l’etiologia, topografia, anatomia patològica i/o naturalesa de la lesió produïda.

La necessitat de donar la màxima informació en el mínim espai i d’evitar repeticions ens porta sovint a emprar mots i expressions abreujats.

El món científic utilitza gran quantitat de sigles i símbols, especialment en el camp de la medicina, on es van començar a utilitzar en les prescripcions mèdiques.

La tendència actual de les ciències de la salut és fer servir cada cop més les abreviacions i, sobretot, les sigles. L’especialització (proliferen noms complicats tant per designar les malalties com les proves diagnòstiques) i la utilització d’aquests mots moltes vegades al dia n’afavoreixen la creació i utilització.

Les abreviacions són mots escurçats i es classifiquen en abreviatures, sigles i símbols.

Hi ha termes o expressions que poden ser abreujats de dues maneres diferents: en forma d’abreviatura i en forma de sigla i acrònim (per exemple: “s.coop.” i “SCOOP” per societat cooperativa), o bé en forma d’abreviatura i en forma de símbol (per exemple: “angl.” i en anglès [llengua]).

L’abreviatura és la representació d’un mot al qual s’han suprimit algunes lletres a partir de la inicial. S’escriu amb minúscula o majúscula, d’acord amb la manera com s’escriu el mot sencer. Les abreviatures ja establertes duen un punt al final o bé una barra obliqua (mai els dos signes alhora) del mot per diferenciar-les dels mots no abreujats. Per exemple: “exc.” per excepció, “Excma.” per Excel·lentíssima, “c/” per carrer…

Les abreviatures que s’escriuen amb punt final es poden formar:

• Per suspensió, en què s’omet la part final del mot. Exemple:
  • adm. per administració, cap. per capítol
  • inject. per injectable, odont. per odontologia

• Per contracció, en què totes o algunes de les lletres interiors se suprimeixen. Exemple:
  • Dr. per doctor, gral. per general
  • pl. per plaça, pral. per principal

Només es pot posar una marca de plural en les abreviatures formades per contracció, ja que conserven el final del mot. Exemple: Sres. per senyores.

Conserven l’accent si el mot sencer en du. Exemple: pàg. per pàgina, núm. per número, màx. per màxim.

Quan no estan establertes, es formen amb un punt situat davant la primera vocal de la síl·laba a partir de la qual s’escurça el mot.

Les abreviatures es llegeixen desenvolupant els mots. Així, escrivim “p.o.”, però llegim per ordre.

Els símbols són abreviacions de noms d’unitat de pes i mesura, d’elements químics, de monedes, etc., acceptades internacionalment.

Els símbols no porten punts ni espais entremig. Tampoc no presenten marques de plural. Exemple: g per gram, km per quilòmetre

S’escriuen amb minúscula o amb majúscula d’acord amb les normes ISO (International Organization for Standardization) i altres convencions internacionals. Exemple: MEUR per milions d’euros, H per hotel, h per hora.

Entre un símbol i la xifra que el precedeix hi ha d’haver un espai. Exemple: 13 cm per 13 centímetres.

Els símbols es poden representar per mitjà de lletres (“rpm” per revolucions per minut), de xifres (7, VII) o de pictogrames o ideogrames (ø per diàmetre, % per tant per cent).

Una sigla està formada per la lletra o grup de lletres inicials de les paraules que formen el nom d’entitats, d’organismes, d’associacions, de patologies, d’instruments, de tècniques de diagnòstic, etc. En canvi, els acrònims es formen a partir de les síl·labes de la denominació.

Les sigles, habitualment, s’escriuen amb lletra majúscula, i no s’han de posar punts al final de cada mot escurçat ni s’han de deixar espais entremig. Exemple:

• PIB per producte interior brut
• CAP per centre d’atenció primària

Cal mantenir, però, la forma de les sigles i dels acrònims ja establerts. Exemple:

• HbcAg per antigen del nucli (core) del virus de l’hepatitis B.

Les sigles no tenen accent gràfic, ni forma de plural, però conserven el gènere i el nombre del primer nom sense abreujar. Exemple:

• la PAO per la prescripció d’article ortoprotètic
• el DIU per dispositiu intrauterí
• les HCAP per les històries clíniques d’atenció primària
• els CAP pels centres d’atenció primària

S’apostrofen d’acord amb les regles ortogràfiques i segons si es llegeixen:

• Per síl·labes: s’apostrofen com qualsevol altra paraula. Exemple: la UNED per la Universitat Nacional d’Educació a Distància. O l’ICS per I’Institut Català de la Salut.
• Lletra per lletra: s’apostrofen tenint en compte la paraula que resulta de lletrejar–les. Exemple: l’MTS per la malaltia de transmissió sexual i es lletreja l’emateessa, la UP per la unitat productiva i es lletreja la upé.

Cal evitar, tant com sigui possible, de duplicar sigles per indicar que el terme és plural. Exemple: els EUA en comptes dels EEUU, per indicar els Estats Units d’Amèrica.

Hi ha sigles que esdevenen mots comuns, és a dir, que s’estableixen com a termes nous. Quan es produeix aquest fenomen, s’escriuen amb totes les lletres, en minúscula, s’accentuen i poden tenir derivats i plurals. Exemple: la sigla SIDA (per síndrome d’immunodeficiència adquirida) ha esdevingut un mot nou amb significació pròpia, la sida.

Una mateixa sigla pot representar denominacions diferents. Exemple: AV pot significar accident vascular o auriculoventricular. DT pot significar vacuna contra la diftèria i el tètanus, delírium trèmens o disposició transitòria.

Evidentment, podrem deduir fàcilment quin significat representa segons el context on es troba la sigla en qüestió.

Cal evitar l’ús abusiu de les sigles quan tinguin un àmbit reduït o quan siguin del tot innecessàries.

El primer cop que apareix una sigla en un text va entre parèntesis darrere la denominació desplegada que representa, tret dels casos en què ja sigui molt coneguda.

Els acrònims estan formats per lletres o segments inicials o finals extrets dels mots que componen un sintagma*. Exemple: CatSalut per Servei Català de la Salut; IMSERSO per Institut de Migracions i Serveis Socials.