Reconeixement de l'estructura general de l'organisme

Els éssers vius, igual que la matèria inerta, estan constituïts per àtoms. De menor a major complexitat, hi ha el nivell atòmic, el molecular, el cel·lular i el pluricel·lular (amb formació de teixits, òrgans, aparells i sistemes), que acaben formant poblacions i comunitats com a éssers socials. Per això, sovint es parla de l’home com un ésser biopsicosocial, ja que la persona és fruit d’un equilibri en un ambient que canvia amb el temps.

La diferència entre éssers vius i matèria inerta no rau en la seva composició, ja que els elements del cos humà i dels organismes unicel·lulars poden ser els mateixos que els que componen les roques, però estan organitzats a nivell atòmic i molecular de forma diferent.

No tots els elements de la matèria inerta formen part dels éssers vius, sinó només una petita part. Els elements (àtoms) imprescindibles per a la vida s’anomenen bioelements, i són el carboni, l’hidrogen, l’oxigen, el nitrogen, el fòsfor i el sofre. Entre aquests bioelements es troben alguns elements en petites concentracions anomenats oligoelements, com el calci, el fòsfor, el sodi, el ferro, el iode, el zinc, el magnesi i el fluor, que si bé són més escassos que els anteriors tenen una gran importància en el metabolisme i es presenten en forma d’ions. De la combinació de bioelements s’originen unes molècules que reben el nom de biomolècules.

Els bioelements es poden combinar entre si i formar compostos més complexos anomenats biomolècules. Les biomolècules poden ser de dos tipus:

• Biomolècules inorgàniques: no tenen una base de carboni. Són molècules més petites i senzilles, com l’aigua (), que és la biomolècula que es troba en més quantitat, o el diòxid de carboni (), l’oxigen () i les sals minerals.
• Biomolècules orgàniques: estan fetes sobre una base de carboni i d’hidrogen combinats als quals es pot afegir algun altre element (com per exemple l’oxigen o el nitrogen, en el cas de les proteïnes). Són molècules grans, complexes i molt diverses. Els anomenats principis immediats són quatre: les proteïnes, els hidrats de carboni o glúcids, els greixos o lípids i els àcids nucleics.

Per tant, tots els éssers vius estan constituïts per una barreja de matèria orgànica i inorgànica. Unint biomolècules es formen els orgànuls cel·lulars, i la seva unió forma les cèl·lules.

Els éssers humans són, des del punt de vista biològic, uns éssers vius molt complexos, constituïts per més d’un bilió de cèl·lules.

De manera molt general, es pot dir que hi ha dos grans tipus de cèl·lules segons la seva morfologia:

• Cèl·lules procariotes: són les cèl·lules més senzilles, relativament petites (1-10 µm) i pròpies d’organismes unicel·lulars com els bacteris. Són cèl·lules que no disposen d’un nucli cel·lular definit, ja que no tenen membrana nuclear. El seu material genètic (ADN) és al citoplasma, en una zona anomenada nucleoide (vegeu la figura). Contenen pocs orgànuls diferents: bàsicament ribosomes, cilis i flagels. Segons la forma que manifesten hi ha diversos tipus de cèl·lules procariotes. Alguns són cocs, bacils, vibrions i espirils.

1. Pili 2. Plasmidi 3. Ribosomes 4. Citoplasma 5. Membrana plasmàtica 6. Paret cel·lular 7. Càpsula 8. ADN 9. Flagel bacterià (Font: Wikimedia)

• Cèl·lules eucariotes: són cèl·lules més complexes (vegeu la figura) i més grans que les procariotes (10-100 µm) i pròpies d’organismes més complexos, generalment pluricel·lulars (com els animals i els vegetals), encara que també en podem trobar d’unicel·lulars (com els protozous i els llevats). Són cèl·lules que disposen de nucli cel·lular definit, ja que tenen membrana nuclear. El seu material genètic, responsable de l’herència biològica, es troba al nucli. Contenen molts orgànuls diferents, com ribosomes, cilis o flagels, a més de reticle endoplasmàtic, aparell de Golgi, mitocondris, centríols i lisosomes. Segons el seu origen, hi ha cèl·lules animals i vegetals (que es diferencien respecte de les anteriors perquè posseeixen una paret vegetal rígida, amb grans vacúols i cloroplasts).

1. Nuclèol 2. Nucli 3. Ribosoma 4. Vesícula 5. Reticle endoplasmàtic rugós 6. Aparell de Golgi 7. Citosquelet (microtúbuls) 8. Reticle endoplasmàtic llis 9. Mitocondri 10. Vacúol, 11. Citoplasma 12. Lisosoma 13. Centríols (Font: Wikimedia)

Les cèl·lules es poden unir i formar estructures més complexes per generar un organisme pluricel·lular. Són organismes amb cèl·lules diferenciades amb funcions definides que en general no poden viure de forma independent, sinó que per a la seva supervivència unes cèl·lules necessiten altres cèl·lules.

En general, els éssers vius pluricel·lulars presenten teixits, encara que no tots, ja que les algues i els fongs són organismes pluricel·lulars que no presenten cèl·lules especialitzades en funcions diferents i, en aquest cas, totes les cèl·lules poden realitzar totes les funcions vitals. Tenen estructura de tal·lus.

En els éssers més complexos, com l’ésser humà, els teixits no funcionen per si sols, sinó que existeix una cooperació, de forma que teixits diferents s’agrupen i poden formar òrgans. Cada tipus de teixit està format per unes cèl·lules (eucariotes) característiques i diferenciades morfològicament, que s’han especialitzat segons la funció que realitzen dins el cos humà. Per tant, mirant al microscopi una cèl·lula “sana” d’un teixit humà se sap de quin teixit forma part, segons les característiques morfològiques de la cèl·lula i la seva agrupació dins el teixit.

Dintre de la complexitat biològica, els òrgans es troben entre un nivell d’organització superior al teixit i inferior al sistema. Els òrgans, segons la seva funció, s’agrupen en sistemes.

Són exemples d’òrgans animals el cor, els ulls, la pell, els ossos, el pàncrees, el ronyó, l’úter, la pròstata, l’estómac… Els òrgans interns reben el nom de vísceres.

Un exemple d’òrgan és el cor, que té la mida d’un puny, està dividit en quatre cavitats (dues aurícules i dos ventricles) que tenen la funció de rebre sang del sistema venós i bombejar-la de forma rítmica cap als ventricles, que van a la circulació arterial (figura). L’estimulació del cor està coordinada pel sistema nerviós autònom, que produeix un sistema de conducció elèctrica. El cor està format per múscul cardíac recobert per membranes conjuntives que l’aïllen dels altres òrgans de la caixa toràcica, amb funció protectora.

Font: Wikimedia

En biologia s’utilitza tant el terme sistema com aparell per designar el conjunt d’òrgans que fan una funció comuna, encara que es designa com a sistema aquell conjunt d’òrgans homogenis o molt semblants per la seva estructura o origen en què predomina un mateix tipus de teixit, mentre que es designa com a aparell quan els òrgans que el constitueixen són heterogenis o molt diferents en la seva estructura o origen. Fins i tot a vegades s’inclou el terme sistema dins el terme aparell, o s’utilitzen com a sinònims i s’anomena a tot sistema o aparell.

De tota manera, la classificació sovint depèn de l’autor, i els termes sistema i aparell sovint poden crear confusions.

En aquests materials s’usa la definició que diu que un sistema és un conjunt d’òrgans que tenen una funció determinada i comuna, però estan formats predominantment per un sol teixit. En són exemples el sistema nerviós, el sistema endocrí o hormonal i el sistema immunitari.

Són exemples d’aparells l’aparell digestiu, el respiratori, l’excretor, el circulatori, el reproductor i el locomotor. També es pot trobar amb la denominació de sistema, ja que en realitat l’agrupació dels sistemes englobaria l’aparell, encara que no és el més usual.

Les agrupacions d’òrgans en sistemes/aparells són, de manera abreujada:

• Sistema nerviós.
• Sistema endocrí o hormonal.
• Sistema immunitari.
• Aparell (o sistema) digestiu.
• Aparell (o sistema) respiratori.
• Aparell (o sistema) excretor.
• Aparell (o sistema) circulatori.
• Aparell (o sistema) reproductor.
• Aparell locomotor (és l’agrupació de dos sistemes: el sistema muscular i el sistema ossi).

Per exemple, el cor forma part de l’aparell circulatori, que està molt relacionat amb altres sistemes com l’aparell respiratori, ja que els pulmons oxigenen la sang i extreuen diòxid de carboni. També està relacionat amb l’aparell digestiu, ja que el fetge elimina substàncies de rebuig com la bilirubina, i amb l’aparell excretor, ja que els ronyons filtren la sang produint orina, amb substàncies de rebuig.

La cèl·lula, segons la teoria cel·lular, és la unitat funcional i morfològica de tots els éssers vius que pot realitzar les tres funcions vitals: relació, nutrició i reproducció. Als éssers humans, aquestes funcions cel·lulars s’han especialitzat i han originat cèl·lules especialitzades, amb teixits especialitzats i aparells i sistemes que realitzen les tres funcions vitals.

Quant a la funció de nutrició, la cèl·lula incorpora nutrients al seu interior per ser transformats en altres substàncies. Implica un intercanvi de matèria i energia amb el medi. A un nivell superior, la funció de nutrició està especialitzada i està coordinada per quatre aparells: l’aparell digestiu, l’aparell circulatori, l’aparell respiratori i l’aparell excretor.

Quant a la funció de relació, la cèl·lula rep estímuls i dona resposta del seu medi, tant a l’exterior com al seu interior. A un nivell superior, més especialitzat, coordina els seus aparells i sistemes perquè puguin funcionar de manera correcta. La funció de relació en l’ésser humà és coordinada per diferents sistemes: el sistema nerviós (integrat per cèl·lules nervioses especialitzades) i el sistema endocrí o hormonal (integrat per glàndules endocrines, que secreten unes substàncies químiques reguladores anomenades hormones), el sistema immunitari i el sistema musculoesquelètic (o aparell locomotor).

Quant a la funció de reproducció, les cèl·lules es divideixen en altres cèl·lules per mitosi o per meiosi, transmetent-los la informació genètica. L’aparell involucrat en els éssers humans és l’aparell reproductor. És una de les tres funcions vitals, i tot i que no és fonamental per a la supervivència de l’organisme, sí que ho és per a la de l’espècie. La funció de reproducció assegura la perpetuació de les espècies i la de la vida. La cèl·lula és la unitat reproductiva dels éssers vius. Tota cèl·lula ve d’una altra cèl·lula. La cèl·lula conté tota la informació genètica necessària per al seu funcionament. Aquesta informació es troba en les molècules d’ADN de diferent forma i disposició, depenent de si la cèl·lula és procariota o eucariota.

La capacitat que presenten els éssers vius per engendrar altres éssers vius de característiques similars és la reproducció. Des del començament de la història, i abans també, els homes han d’haver notat que tant el mascle com la femella transmetien característiques als seus fills (per exemple, el color de cabell, un nas gran o la forma dels ulls). Al llarg de la història, aquesta herència ha estat un factor important en l’organització social humana, determinant de la distribució de la riquesa o els privilegis socials. És una de les característiques més rellevants i que els diferencia respecte d’altres éssers inanimats.

La reproducció implica una transmissió de les característiques pròpies dels organismes progenitors a la seva descendència. Tal transmissió de característiques és el que es coneix amb el nom d’herència biològica. Els tipus d’herències biològiques descriuen com certes malalties es poden transmetre de pares a fills i aquests patrons ajuden a predir el risc de recurrència per als parents.

En sanitat, quan parlem d’herència tendim a pensar en l’herència biològica, genètica, però l’herència no es limita a la informació genètica que transmeten els pares als seus fills. Cada cop hi ha més evidència de la importància que té l’herència sociocultural en el neurodesenvolupament, i com la interacció amb el medi ambient sociocultural és també molt important. Així, hi ha estudis que evidencien com els factors ambientals actuen a través de la biologia i per tant influeixen en el neurodesenvolupament, creant una interrelació i influència mútua que es manifesta en l’epigenètica.

La seqüència d’ADN conté les instruccions per produir les proteïnes i altres elements funcionals, i els mecanismes epigenètics regulen com i en quin grau han d’expressar-se. Per tant, si el genoma inclou la seqüència completa de l’ADN, l’epigenoma, es refereix al conjunt d’elements que regulen l’expressió dels gens sense alterar la seqüència d’ADN. L’epigenètica actua com a pont entre els gens i l’ambient. Alguns factors ambientals, com l’estrès o la nutrició, poden iniciar processos químics que portin a canvis en l’epigenoma, que no és estàtic i pot modificar-se.

Al llarg de la nostra vida, l’epigenoma conté les experiències de la cèl·lula, així com la influència de l’ambient sobre aquestes. Així, és diferent en els diversos teixits i tipus cel·lulars de l’organisme, canvia al llarg de la vida o moment del desenvolupament i fins i tot en els diferents estats de salut.

Cada cop hi ha més evidència de malalties relacionades amb el factor epigenètic. El càncer n’és una, perquè implica tant canvis genètics, que afecten la seqüència de l’ADN, com canvis epigenètics. Les cèl·lules del càncer presenten estats epigenètics alterats. Entre els canvis epigenètics més comuns de les cèl·lules tumorals s’inclou la hipometilació global, la hipermetilació selectiva en algunes regions i el silenciament de gens. El caràcter reversible de les modificacions epigenètiques ha portat a plantejar el desenvolupament de fàrmacs epigenètics per tractar el càncer. Així, comença a haver-hi fàrmacs que tenen com a diana els enzims que regulen els mecanismes epigenètics.

Els organismes pluricel·lulars més senzills no tenen cèl·lules especialitzades, i totes les cèl·lules fan les mateixes funcions (com els fongs), però la gran majoria d’organismes pluricel·lulars han evolucionat cap a l’especialització i tenen cèl·lules que realitzen funcions diferents, organitzant-se en teixits. De la combinació dels teixits es formen els òrgans, i de la unió entre diversos òrgans es formen els aparells i sistemes. Aquestes associacions formen estructures cada vegada més complexes, que, a més, interaccionen fins a donar lloc a una gran estructura única, que és el cos.

L’ésser humà és un ésser social i tendeix a conviure en espais delimitats amb altres éssers humans. Sovint es parla de l’ésser humà com a ésser biopsicosocial, seguint el model d’aquest mateix nom, ja que la persona és fruit d’un equilibri en un ambient que canvia amb el temps. La salut és una combinació de factors biològics (quimicobiològics), psicològics (pensaments, emocions i conductes) i socials (l’home forma part d’una població o comunitat, una societat, i desenvolupa un sentiment de pertinença) i no tan sols factors biològics.

La concepció de l’ésser humà com a ésser biopsicosocial comprèn tots els plans, que estan en constant interacció. A vegades la delimitació és difícil, ja que no es poden separar els pensaments o les emocions de la seva biologia o l’organització social, com la família o les amistats.

Els teixits estan constituïts per cèl·lules semblants, amb un mateix origen embrionari, i que compleixen una mateixa funció. En els éssers més complexos, com l’ésser humà, els teixits no funcionen per si sols, sinó que existeix una cooperació, de forma que teixits diferents s’agrupen i poden formar òrgans. Cada tipus de teixit està format per unes cèl·lules (eucariotes) característiques i diferenciades morfològicament, que s’han especialitzat segons la funció que realitzen dins el cos humà.

Hi ha quatre grups de teixits diferents en els éssers humans:

• Teixit epitelial
• Teixit connectiu
• Teixit muscular
• Teixit nerviós

El teixit epitelial cobreix la superfície, les cavitats i els òrgans del cos i forma part de les glàndules. Aquest teixit constitueix el límit entre l’organisme i l’exterior (per exemple, determinades capes de la pell) o entre l’organisme i les cavitats internes (revestiment del cor). Per tant, una part del teixit es troba en contacte amb l’aire o amb els líquids interns i l’altra està unida al teixit conjuntiu encarregat de nodrir l’epiteli, ja que aquest no presenta vasos sanguinis, no està vascularitzat. Entre ambdós teixits hi ha una fina capa anomenada membrana basal.

Les funcions principals són:

• Protecció mecànica i enfront de les agressions (com és el cas de la pell).
• Si revesteix la superfície interna de l’organisme, transport, filtració, absorció, secreció i excreció.
• Secreció de substàncies (glàndules sudorípares).

El teixit epitelial es caracteritza perquè les cèl·lules estan molt unides i ordenades en capes úniques o múltiples que no contenen vasos sanguinis ni limfàtics.

Hi ha diversos tipus de teixit epitelial (vegeu la figura), ja que es poden classificar segons la funció, la forma de les cèl·lules i el nombre de capes:

1. Segons la funció:
   • Epiteli de recobriment i revestiment (pot o no tenir especialitzacions significatives, com l’epiteli intestinal).
   • Epiteli glandular (especialitzat en síntesi i alliberament de substàncies, com és el cas del pàncrees).
2. Segons la forma de les cèl·lules:
   • Cèl·lules planes.
   • Cèl·lules cúbiques.
   • Cèl·lules cilíndriques.
3. Segons el nombre de capes:
   • Epiteli simple: d’una sola capa, com als alvèols dels pulmons, el sistema cardiovascular o les cavitats seroses.
   • Estratificat: amb més d’una capa de cèl·lules. Es troba a l’epidermis, la còrnia o la conjuntiva.
   • Pseudoestratificat: epiteli simple que té els nuclis a diferents nivells i dona la sensació de tenir diverses capes, quan en realitat només en tenen una i es troba en el tracte respiratori superior.

Font: Wikimedia

Segons el nombre i la forma de les capes, l’epiteli es classifica en:

• Epiteli simple, format per una sola capa de cèl·lules, que pot ser:
  • Epiteli simple escamós: epiteli format per una sola capa de cèl·lules planes fortament unides. Es troba en els vasos sanguinis i limfàtics (endoteli vascular), la cobertura de l’ovari, els alvèols pulmonars i les cavitats seroses. La seva funció principal és l’intercanvi i la lubricació.
  • Epiteli simple cúbic: epiteli format per una capa de cèl·lules en forma de cub fortament unides. Es troba en els conductes del ronyó (túbuls renals). La seva funció és l’absorció i la secreció.
  • Epiteli simple columnar: epiteli format per una sola capa de cèl·lules allargades cilíndriques fortament unides. Es troba a tot l’intestí, tant prim com gruixut, així com a l’úter. La seva funció és l’absorció i la secreció.
• Epiteli estratificat, format per més d’una capa (extracte) ordenada en forma de línies. Pot ser:
  • Epiteli estratificat escamós: hi ha diferents extractes de cèl·lules escamoses planes. En el cas de l’epidermis de la pell, les cèl·lules més superficials estan queratinitzades (mortes) per conferir una major protecció davant agents externs. Per això rep el nom d’epiteli estratificat pla queratinitzat. Es pot trobar també epiteli estratificat pla no queratinitzat, que se sol anomenar transicional, en diferents formes de cèl·lules on es presenten diverses capes de cèl·lules planes on les més externes no presenten queratinització, com és el cas de l’epiteli que es troba a la vagina o a l’esòfag.
  • Epiteli estratificat cúbic: es troba a les glàndules sudorípares.
  • Epiteli estratificat cilíndric: és un epiteli poc freqüent, amb nombroses capes de cèl·lules de tipus cilíndric. Es troba en petites àrees de la conjuntiva ocular.
• Epiteli pseudoestratificat: format per cèl·lules que tenen contacte amb la làmina basal, però tenen diferents alçades i no totes arriben a la superfície. És un epiteli simple, però amb nuclis a diferents nivells, fet que fa pensar que seria estratificat quan no és així. Es troba a la tràquea i, en aquest cas, és de tipus ciliat.

La pell i l'epidermis

En general, els diferents òrgans estan constituïts per diferents tipus de teixits. I, de fet, la pell està constituïda per diferents teixits juxtaposats (vegeu figura):

• Epidermis, amb teixit epitelial estratificat pla queratinitzat (o escamós).
• Dermis, separada de l’anterior per la làmina basal. Està constituïda per teixit conjuntiu i és l’encarregada de nodrir l’epiteli, ja que està vascularitzada. També trobem teixit muscular, si és el cas, amb els músculs erectors del pèl.
• Hipodermis, formada per teixit adipós de funció d’aïllant tèrmic i mecànic i de reserva energètica. Per exemple, els vasos sanguinis i limfàtics, les glàndules i les fibres nervioses.

Font: Wikimedia

A més, a l’epidermis hi ha unes estructures anomenades annexos epidèrmics, com són les ungles, el pèl, les glàndules sudorípares i sebàcies, etc. Així, com es pot veure, l’epidermis no és equivalent a pell.

El teixit connectiu o conjuntiu és un tipus de teixit de sosteniment heterogeni que dona consistència al conjunt del cos. És el teixit més abundant i més àmpliament distribuït de l’organisme amb una abundant matèria intercel·lular, la substància fonamental (HO, sals, proteïnes, polisacàrids i fibres proteiques). La majoria d’aquest tipus de teixit està molt vascularitzat.

Està constituït per fibres extracel·lulars, cèl·lules i substàncies fonamentals:

1. Fibres extracel·lulars
   • Fibres de col·lagen: són fortes i flexibles, suporten tensions i donen flexibilitat. Les trobem en lligaments i tendons. Són incolores i estan formades per una proteïna: el col·lagen. Són gruixudes, agrupades en feixos, flexibles i resistents a la tracció. Donen consistència als teixits. Per ebullició es transformen en gelatina.
   • Fibres elàstiques: tenen com a principal component l’elastina i donen elasticitat. Es troben a pell i als vasos sanguinis. Estan formades per la proteïna elastina, de color groc. Són molt fines i no formen feixos, encara que s’entrecreuen amb les fibres col·làgenes. Com que són elàstiques, la seva funció és permetre el teixit tornar a la seva posició original. Resisteixen l’ebullició.
   • Fibres reticulars: estan formades per col·lagen de tipus III i glucoproteïnes que formen xarxes de suport. Es troben al fetge i en òrgans del sistema limfàtic. Són molt més primes que les de col·lagen. Són de naturalesa química molt semblant al col·lagen. També donen consistència al teixit.
2. Cèl·lules
   • Cèl·lules autòctones o fixes: són les cèl·lules pròpies del teixit connectiu. Per exemple, els fibroblasts (cèl·lules pròpies del teixit conjuntiu pròpiament dit) i els adipòcits (emmagatzemen greix).
   • Cèl·lules mòbils o immigrants: són cèl·lules que pertanyen a la sang o medul·la òssia. Destaquen els leucòcits (glòbuls blancs), mastòcits (important en les al·lèrgies), macròfags (per defensa) i plasmòcits (produeixen anticossos).
3. Substància fonamental: Substància d’aspecte gelatinós, transparent i incolor, característica del teixit connectiu, constituïda per proteïnes, mucopolisacàrids àcids i aigua. Dona viscoelasticitat i permet el pas de substància al teixit connectiu.

A diferència dels epitelis, els teixits conjuntius no es troben en superfícies lliures i generalment estan molt vascularitzats.

El teixit connectiu té diverses funcions, entre les quals destaquen:

• Sosteniment i consistència mecànica
• Emmagatzematge d’energia, com els adipòcits que emmagatzemen greix al teixit adipós
• Defensa davant d’infeccions i aïllament d’òrgans interns
• Nodriment d’altres teixits

També rep el nom de teixit conjuntiu pròpiament dit. És un teixit que no està gaire especialitzat, i segons la densitat es classifica en poc dens i dens, amb funcions diferenciades:

• Teixit conjuntiu lax o poc dens: està molt àmpliament distribuït en l’organisme i té aspecte irregular, ja que hi ha una proporció equilibrada entre cèl·lules, fibres i substància fonamental. Serveix de suport als epitelis de revestiment. Està format per fibres de col·lagen de forma laxa (sense tensió), sobretot en zones on la mobilitat és important.
• Teixit conjuntiu dens: té una major concentració de fibres de col·lagen, elastina i reticulina que l’anterior, abundants fibroblasts i escassa substància fonamental. La seva funció és de sosteniment mecànic.

També és anomenat teixit gras. És un teixit especialitzat constituït per cèl·lules que acumulen greix al seu citoplasma, els adipòcits. Es tracta d’una cèl·lula conjuntiva especialitzada en l’acumulació de reserves. Aquest teixit té funcions mecàniques per esmorteir i protegir òrgans interns (fetge, pulmons, etc.) o zones concretes (planta dels peus o coberta dels ronyons) i també funcions metabòliques, com a aïllant tèrmic o com a reserva d’energia. Aquest teixit constitueix un 15% en els homes i un 25% en les dones. Es disposa a la hipodermis, on forma el pannicle adipós, que en persones obeses pot assolir uns quants centímetres.

La seva distribució pel cos és diferent en homes i dones. Els homes tendeixen a acumular més greix en les zones superiors del cos, cintura i abdomen. Quan hi ha excés de greix i s’acumula en aquestes zones, l’evidència mostra que hi ha més predisposició a patir malalties com hipertensió, malalties cardiovasculars i diabetis. Aquesta estructura s’anomena androide o en forma de poma. En les dones és més característic que el greix s’acumuli en la zona inferior del cos, malucs i cames. Aquesta disposició de greix comporta menys riscos per a la salut i s’anomena ginoide o en forma de pera. Es relaciona molt com a mecanisme del cos per tal de mantenir una bona reserva energètica de cara a l’embaràs i la lactància.

També és anomenat cartílag. És un teixit especialitzat, elàstic, sense vasos sanguinis ni limfàtics, amb la substància fonamental gairebé sòlida. Les fibres més abundants són les de col·lagen. Les cèl·lules que el constitueixen són els condròcits. Aquest tipus de teixit revesteix articulacions, unions entre costelles i estèrnum, així com en l’oïda externa l’envà nasal. La seva funció és de suport.

El teixit ossi està compost per cèl·lules especialitzades i components extracel·lulars calcificats amb sals minerals, format sobretot per fibres de col·lagen. Es caracteritza per la seva rigidesa i resistència mecànica. Aquest teixit té funció mecànica, hematopoètica (responsable de la formació de cèl·lules sanguínies) i metabòlica. Es tracta d’un teixit que, malgrat la seva aparença estàtica, està en contínua renovació, reabsorbint-se i remodelant-se contínuament per afrontar les demandes d’ions en altres parts del cos i les seves necessitats mecàniques.

Una menció especial d’aquest teixit conjuntiu mereix la sang, per la seva importància en el món sanitari. La sang és una suspensió de cèl·lules en un medi aquós que, entre altres funcions, transporta oxigen i nutrients cap als teixits (sang arterial) i elimina residus (sang venosa).

La sang suposa prop d’un 8% del pes corporal. A la medul·la òssia vermella esdevé el procés de formació, desenvolupament i maduració dels elements cel·lulars presents a la sang (eritròcits, leucòcits i plaquetes) a partir d’una cèl·lula mare hematopoètica. La sang té diversos components. Per una banda, el plasma, la part líquida, molt ric en proteïnes. Destaquen com a més importants l’albúmina, els factors de la coagulació i les immunoglobulines. Per una altra, els elements cel·lulars: hematies, leucòcits i plaquetes (vegeu figura).

La sang té tres tipus d’elements cel·lulars (vegeu la figura):

• Glòbuls vermells o hematies: són cèl·lules sense nucli en forma de disc bicòncau de color vermell. Contenen hemoglobina i ferro al seu interior. Són les cèl·lules més nombroses i les encarregades de transportar oxigen i diòxid de carboni.
• Glòbuls blancs o leucòcits: són cèl·lules amb nucli, de formes diverses, que engloben cinc tipus diferents de cèl·lules: neutròfils, eosinòfils, basòfils, limfòcits i monòcits. Tots tenen una funció protectora davant d’agressions externes, ja que formen part del sistema immunitari.
• Plaquetes o trombòcits: no són cèl·lules, sinó fragments resultants de la ruptura dels megacariòcits. Tenen funció homeostàtica.

A banda, la sang conté el plasma, que és la seva part líquida, molt ric en proteïnes. Destaquen com a més importants l’albúmina, els factors de la coagulació i les immunoglobulines.

Font: Wikimedia

En relació amb els grups sanguinis, hi ha quatre grups sanguinis bàsics (sistema ABO): A, B, AB i O (que al seu torn poden ser Rh+ o Rh-). Els grups sanguinis estan definits per herència genètica i tenen molta importància en les transfusions sanguínies (vegeu la figura).

• Grup A: tenen antígens A als glòbuls vermells i anticossos antiB al plasma. Només poden rebre d’altres persones del grup A o del grup O.
• Grup B: tenen antígens B als glòbuls vermells i anticossos antiA al plasma. Només poden rebre d’altres persones del grup B o del grup O.
• Grup AB: tenen antígens A i B als glòbuls vermells i no tenen anticossos antiA ni antiB al plasma. És el grup receptor universal, ja que pot rebre sang dels altres grups (A, B, AB i O) però només pot donar a altres persones del grup AB.
• Grup O: no tenen antígens ni A ni B als glòbuls vermells i tenen anticossos antiA i antiB al plasma. És el grup donant universal, ja que pot donar a tots els grups, però només pot rebre de persones que tenen el mateix grup sanguini, el 0.

Font: Wikimedia

A banda del grup sanguini, també hi ha l’antigen Rh, Rh+/Rh-. A més dels antígens que determinen el sistema ABO, hi ha un altre antigen que determina el factor Rh i s’ha de tenir en compte en fer transfusions. Es calcula que prop del 90% de les persones posseeixen aquest antigen (Rh+), mentre un 10% no el posseeixen (Rh-). En aquest cas, el Rh+ pot rebre sang de persones tant Rh+ com Rh-, mentre que els Rh- només poden rebre sang de persones del mateix grup (vegeu la taula).

El teixit muscular és un teixit molt específic, format per cèl·lules especialitzades allargades, anomenades fibres musculars o miòcits, que tenen la propietat de contraure’s. S’escurcen en rebre un estímul nerviós i es relaxen (tornen a la seva posició anterior) en cessar l’estímul; d’aquesta manera, es genera el moviment. Els músculs estan formats per fibres musculars. El conjunt de músculs constitueix el sistema locomotor (vegeu la taula).

Taula Músculs del sistema locomotor

Sistema locomotor anterior	Sistema locomotor posterior

Font: Wikimedia

Les fibres musculars tenen una morfologia i estructura molt especials: són cèl·lules allargades amb un citoplasma que conté nombrosos mitocondris que proporcionen l’energia per a la contracció, un reticle endoplasmàtic llis que fa que la contracció arribi a tota la cèl·lula, i les miofibril·les, filaments proteics (actina i miosina) amb disposició paral·lela que són els responsables de la contracció.

Hi ha tres grans tipus de teixit muscular en funció de la seva estructura (vegeu la figura):

• Estriat esquelètic: en microscopi òptic té unes estriacions característiques. Aquest teixit està constituït per cèl·lules allargades de fins a 30 cm i amb molts nuclis (multinucleades). És utilitzat per moure el cos de manera voluntària i es troba en els músculs locomotors.
• Cardíac (involuntari, que només es troba al cor): constitueix la massa muscular del cor. Està format per cèl·lules estriades mononuclears en posició central, encara que a vegades es troba més d’un nucli, ramificades i unides entre si formant una malla, que faciliten la conducció de l’impuls nerviós. La seva estimulació depèn del sistema nerviós autònom, i és ràpida i involuntària.
• Llis: no té estriacions en mirar-lo al microscopi òptic. Les cèl·lules són mononuclears estimulades pel sistema nerviós autònom i la seva contracció és lenta (sovint continuada i rítmica) i involuntària (vegeu la taula), ja que el seu control no depèn de la nostra voluntat. Es troba formant part de les parets dels òrgans i les estructures internes com l’estómac, els intestins, els bronquis, la bufeta, l’úter i els vasos sanguinis.

Font: Wikimedia

El teixit nerviós s’encarrega de la recepció i transmissió d’estímuls. Les principals cèl·lules d’aquest teixit són les neurones, que s’interconnecten entre si formant una xarxa d’interconnexions i són les responsables de l’impuls nerviós.

Les neurones tenen la particularitat que no poden reproduir-se. Això vol dir que es tenen un nombre determinat de neurones quan es neix i posteriorment creixen, però no se’n creen de noves.

Segons la seva funció, hi ha tres tipus de neurones:

• Sensitives: neurones que en rebre l’estímul generen l’impuls nerviós i el transmeten cap al sistema nerviós central (SNC), és a dir, la medul·la espinal i l’encèfal.
• Motores: condueixen l’impuls nerviós des de l’SNC fins als òrgans diana (músculs i glàndules).
• D’associació: són les més nombroses. Connecten unes neurones amb les altres.

L’anatomia és una branca de la biologia que estudia l’estructura dels éssers vius. En el cas de l’anatomia humana, que descriu el cos humà, és una de les ciències bàsiques de la medicina.

L’anatomia humana se subdivideix en:

• Anatomia descriptiva: descriu els cossos de forma descriptiva i en detalla l’organització.
• Anatomia topogràfica: estudia la disposició regional de les diferents estructures.
• Anatomia microscòpica: estudia les estructures microscòpiques humanes (cèl·lules/teixits) o histologia mitjançant microscopis òptics o electrònics.
• Anatomia macroscòpica: estudia les estructures macroscòpiques humanes (òrgans) a ull nu, sense microscopi.
• Anatomia funcional o fisiològica: estudia la funció dels diferents òrgans i aparells del cos humà.

La part de l’anatomia que estudia les descripcions de la forma, la superfície, la posició, les direccions, els plans, el pes i la mida de les parts que componen el cos humà és l’anatomia descriptiva, que estudia l’estructura del cos humà tot descrivint-lo anatòmicament.

La posició anatòmica humana és aquella en què, per consens, l’individu està dempeus, amb el cap erecte mirant cap endavant, amb els peus estirats i junts (en adducció) i amb els palmells de les mans mirant endavant (avantbraços en supinació) estirats i enganxats al cos.

La posició anatòmica estàndard inclou els següents elements (vegeu la figura):

• el cos erecte (dempeus)
• el cap i el coll també erectes, mirant cap endavant
• els braços estesos cap avall, a cada costat del cos
• els palmells de les mans mirant cap endavant (avantbraços en supinació)
• les puntes dels dits mirant cap endavant
• les cames esteses i lleument separades (en abducció)
• els turmells i els peus igualment estesos (de puntetes, amb la punta del peu assenyalant cap endavant).

En relació amb la cara, aquesta queda mirant cap endavant. En aquesta posició, el ventre (palmell) de cada mà és de situació “ventral” o anterior, mirant cap endavant, però la planta de cada peu (ventre) mira cap enrere i és de posició dorsal o posterior.

Per entendre els plans anatòmics, hem de considerar prèviament els tres eixos de l’espai:

• L’eix vertical va de la capçalera als peus: és un eix “cefalopodal” (“cap-caudal”).
• L’eix horitzontal va d’un costat a un altre: és un eix posterior lateral.
• L’eix anteroposterior va d’endavant cap enrere: és un eix ventrodorsal.

Els tres eixos conformen els plans de l’espai que donen nom als plans anatòmics; els principals són (vegeu la figura):

• Els plans frontals o coronals s’orienten de forma vertical, de manera que divideixen el cos en anterior i posterior.
• Els plans sagital o lateral, igual que el pla coronal, s’orienten verticalment; perpendicularment divideixen del cos en zones dreta i esquerra. El pla que discorre centralment en el cos i al seu torn forma en igual mesura les zones esquerra i dreta es diu pla mitjà sagital.
• Els plans transversals, horitzontals o axials són relatius a una estructura en particular, i són perpendiculars a l’eix longitudinal d’aquesta estructura. Si l’estructura és el cos en conjunt, són equivalents als plans horitzontals. Defineixen les zones proximals i distals.

Tenint en compte els membres o òrgans, tot es pot relacionar en dos plans (vegeu la figura):

• Pla axial: és paral·lel a l’eix longitudinal d’una estructura.
• Pla transvers: és horitzontal i perpendicular a l’eix longitudinal d’una estructura.

Font: Wikimedia

A partir de la posició anatòmica, i tenint en compte els eixos i plans de referència, podem descriure la ubicació de parts o òrgans del cos, i la relació dels uns amb els altres.

S’utilitzen diferents adjectius oposats per relacionar i comparar diferents estructures anatòmiques (vegeu la figura):

Font: Wikimedia

• Anterior o ventral vs. posterior o dorsal: anterior o ventral indica la superfície frontal del cos, mentre que posterior o dorsal indica la superfície dorsal del cos.
• Medial versus lateral: medial s’utilitza per indicar estructures properes al pla sagital del cos, mentre que lateral indica que una estructura està allunyada d’aquest pla sagital.
• Superior o cranial vs. inferior o cabdal: superior es refereix a una estructura més a prop del cap, mentre que inferior o cabdal es refereix a una estructura més a prop de la planta dels peus.
• Proximal vs. distal: s’utilitzen per comparar posicions més properes o més allunyades de l’arrel d’un membre o de la cara central d’una estructura lineal.
• Intern vs. extern: intern significa a dintre (o proper al centre), sense tenir en compte la direcció, mentre que extern significa a fora o lluny del centre d’un òrgan o cavitat.

Tots aquests termes s’apliquen de forma molt habitual, amb finalitats diverses. Per exemple:

• Concretar la ubicació d’una estructura anatòmica o d’una lesió: «la columna vertebral és medial», «el braç dret està situat a la zona lateral dreta del cos», o «la ferida es localitza a la zona palmar de la mà dreta».
• Fer una descripció comparativa: «l’estómac té una posició cefàlica respecte a l’intestí», «l’estómac és ventral respecte al diafragma» o «l’esòfag és dorsal respecte a la tràquea i el cor».
• Descriure la direcció i el sentit de certs moviments: «el massatge a la cama s’ha d’aplicar en direcció proximodistal»

A més dels termes que deriven directament dels plans i eixos corporals, també s’utilitzen uns altres. N’és un exemple la parella superficial i profund, que identifiquen com de prop o lluny es troba una estructura de la superfície del cos. Un altre exemple és la parella palmar i plantar, que s’utilitzen en mans i peus.

El procés de moviment es descriu usant termes anatòmics específics; inclou el moviment dels òrgans, les articulacions, les extremitats i les seccions específiques del cos. La terminologia utilitzada descriu aquest moviment d’acord amb la seva direcció pel que fa a la posició anatòmica de les articulacions.

Els anatomistes utilitzen un conjunt unificat de termes per descriure la majoria dels moviments, encara que altres termes més especialitzats són necessaris per descriure la singularitat d’alguns moviments com els de les mans, els peus i els ulls.

En general, el moviment es classifica amb referència al pla anatòmic. La flexió i l’extensió són exemples de moviments angulars, en què els dos eixos d’una articulació acosten o allunyen els extrems. El moviment de rotació pot ocórrer en altres articulacions, com per exemple l’espatlla, i es descriuen com a intern o extern. Altres termes, com ara l’elevació i la depressió, es refereixen al moviment per sobre o per sota del pla horitzontal.

A continuació veurem una sèrie de termes generals que es poden utilitzar per descriure la majoria dels moviments que el cos produeix (vegeu la figura). La majoria dels termes tenen un altre d’oposat; per aquesta raó, es tracten de dos en dos:

• Flexió i extensió: el moviment de flexió-extensió es fa al voltant de l’eix transversal (dreta-esquerra) i sobre un pla sagital. En l’extremitat superior, els músculs flexors són anteriors i els extensors són posteriors. En canvi, en l’extremitat inferior, els músculs flexors són posteriors i els extensors són anteriors. Així, diferenciem entre:
  • Flexió: disminució de l’angle entre dos ossos o zones.
  • Extensió: augment de l’angle entre dos ossos o zones. A vegades, una hiperextensió pot provocar traumatismes.
• Abducció i adducció: els moviments d’abducció-adducció (ABD-ADD) es fan al voltant de l’eix anteroposterior i sobre un pla frontal (en les mans i els peus, l’eix del mig passa a estar en el dit del cor). Així, diferenciem entre:
  • Abducció: separació de l’eix del mig del cos.
  • Adducció: aproximació de l’eix del mig del cos.
• Elevació i depressió: té lloc a l’esquena. Elevar significa apujar l’esquena cap amunt, i la depressió significa abaixar l’esquena cap a baix.
• Rotació: el moviment de rotació es fa al voltant de l’eix vertical i sobre un pla transversal. Així, diferenciem entre:
  • Rotació interna: s’apropa al centre del cos.
  • Rotació externa: s’allunya del centre del cos.

A banda dels moviments generals, existeixen altres moviments típics de les articulacions concretes (vegeu la figura), com ara:

• Pronació-supinació: el fan l’avantbraç, la mà i el peu. La pronació consisteix a moure el palmell de la mà cap a baix, i la supinació és moure el palmell de la mà cap amunt.
• Inversió-eversió: té lloc al peu. L’eversió és quan la planta del peu mira cap a fora i la inversió és quan la planta del peu mira cap endins.
• Flexió dorsal-flexió plantar: té lloc al peu. La flexió plantar és flexionar el peu per posar-te de “puntetes”. En canvi, la flexió dorsal és flexionar el peu cap amunt com si els dits del peu assenyalessin cap amunt.
• Anteversió-retroversió: és quan els òrgans o les estructures es recolzen en el seu eix transversal, s’inclinen cap endavant (anteversió) o cap enrere (retroversió).
• Antepulsió-retropulsió: té lloc en un pla sagital. És la projecció cap endavant (antepulsió) o cap enrere (retropulsió). És típica de l’espatlla.
• Protrusió-retrusió: té lloc a la mandíbula. La protrusió és el moviment de moure la mandíbula cap endavant i la retrusió és moure la mandíbula cap endins.
• Inclinació: passa al tronc. Inclinar cap a un costat significa moure el tronc cap a un costat (la part inferior del tronc es queda quieta).
• Circumducció: ho fan les articulacions amb superfície esfèrica. És la suma de tots els moviments i de tots els plans. La més característica és el glenohumeral.
• Oposició-reposició: té lloc a la mà. L’oposició és apropar el dit gros als altres dits i la reposició és tornar a la posició anatòmica.

L’estudi de l’anatomia es pot realitzar des de dues perspectives:

• Per sistemes i aparells. Per exemple, descriure totes les estructures que formen l’aparell digestiu o el sistema immunitari, encara que estiguin situades en diferents zones del cos.
• Per regions anatòmiques. Per exemple, descriure totes les estructures anatòmiques que trobem en una determinada regió anatòmica: a la cara, al tòrax, etc.

Una primera divisió estableix quatre territoris: cap, coll, tronc i extremitats. Al seu torn, cada territori consta de diverses regions:

• Cap o regió cefàlica:
  • Regió cranial: correspon al crani i ocupa la part superior i posterior del cap.
  • Regió facial: correspon a la cara i ocupa la part anterior del cap.
• Coll o regió cervical. Part del cos que uneix el cap amb el tronc.
• Tronc:
  • Regió toràcica o tòrax: és la part superior del tronc, des del final del coll fins al diafragma:
  • En la seva paret anterior es distingeixen:
    • Regió esternal: a la part mitjana toràcica.
    • Regions mamàries: a dreta i esquerra de l’anterior.
  • A la paret posterior:
    • Regió dorsoespinal: a la part mitjana toràcica.
    • Regions escapulars: a dreta i esquerra de l’anterior.
    • Regió abdominopèlvica: és la part inferior del tronc. S’estén des del diafragma fins al terra de la pelvis.

La paret anterior del tronc està dividida en nou regions:

1. Hipocondri dret
2. Epigastri
3. Hipocondri esquerre
4. Buit o flanc dret
5. Mesogastri
6. Buit o flanc esquerre
7. Fossa ilíaca dreta (FID)
8. Hipogastri
9. Fossa ilíaca esquerra (FII)

La part posterior del tronc consta de vuit regions:

1. Hipocondri dret
2. Regió dorsoespinal
3. Hipocondri esquerre
4. Regió lumbar dreta
5. Regió lumbar esquerra
6. regió glútia dreta
7. regió sacrocoxígea
8. regió glútia esquerra

Per delimitar les regions anteriors de l’abdomen, cal traçar quatre línies que són:

• Una línia subcostal: és una línia horitzontal que uneix la vora costal inferior de la desena costella de tots dos costats.
• Una línia transilíaca: és també horitzontal, uneix la vora superior de les dues crestes ilíaques.
• Dues línies medioclaviculars: són dues línies verticals, perpendiculars a les anteriors, que passen pel punt mitjà de la clavícula i la mamil·la de cada costat i travessen les dues línies anteriors.

Pel que fa a les extremitats, tenim:

• Les extremitats superiors, on es troben les següents regions:
  • Regió deltoidal (espatlla)
  • Regió braquial (braç)
  • Regió olecraniana (colze)
  • Regió antebraquial (avantbraç)
  • Regió del canell
  • Regió de la mà

* Les extremitats inferior, on es troben:

• Regió del maluc
• Regió femoral (cuixa)
• Regió del genoll: regió patel·lar i regió poplítia
• Regió de la cama: regió crural i regió sural.
• Regió del peu

Al cos humà hi ha diverses cavitats o espais que ubiquen els òrgans interns (vegeu la figura):

• Cavitat dorsal: es localitza a la part posterior del cos i se subdivideix en dues cavitats.
  • Cavitat cranial, que conté el crani, que protegeix l’encèfal i les seves estructures nervioses.
  • Cavitat espinal o raquídia, que conté la medul·la espinal i els nervis espinals.
• Cavitat ventral: està envoltada de membrana serosa que recobreix tots els òrgans. Se subdivideix mitjançant el diafragma en dues cavitats.
  • Cavitat toràcica, al tòrax, delimitada per les costelles, l’estèrnum i les vèrtebres dorsals de la columna vertebral. Conté tres cavitats menors: la cavitat pericàrdica, que és un espai ple de líquid entre dues membranes que envolten el cor, i dues cavitats pleurals, que rodegen els dos pulmons. La porció central de la cavitat toràcica, entre les dues pleures, és el mediastí, on hi ha el cor, la tràquea, l’esòfag i alguns grans vasos sanguinis.
  • Cavitat abdominopelviana, delimitada pel diafragma en la seva porció superior. Se subdivideix en dues cavitats: la cavitat abdominal, que conté estómac, melsa, fetge, pàncrees, duodè, intestí prim i còlon, i la cavitat pelviana, que conté bufeta urinària, porcions de l’intestí gros i els òrgans reproductors interns de la dona.

Les parts de l’abdomen reben diferents noms, a partir de nou quadrants o bé només quatre quadrants:

• A partir de la divisió en nou quadrants, les parts són:
  • Part superior: hipocondri dret, epigastri, hipocondri esquerre
  • Part mitjana: flanc dret, mesogastri, flanc esquerre
  • Part inferior: fosa ilíaca dreta, hipogastri, fosa ilíaca esquerra
• Segons la divisió en quatre quadrants, les parts són: quadrant superior dret, quadrant superior esquerre, quadrant inferior dret i quadrant inferior esquerre (vegeu la figura).

Font: Wikimedia