Descripció de la regulació de l'activitat fisiològica i anatomia dels sistemes de relació i reproducció

El pacient neurològic pot estar afectat per patologies que li generen un alt grau de dependència, com el dany cerebral adquirit, la malaltia de Parkinson i la lesió medul·lar. Per arribar a entendre com funcionen aquestes patologies, abans caldrà conèixer l’anatomia i la fisiologia del sistema nerviós. Després, serà el moment de familiaritzar-se amb les cures d’atenció al pacient neurològic, que tenen la finalitat d’alleujar els signes i símptomes i proporcionar la màxima autonomia.

El sistema nerviós és una xarxa neuronal de cèl·lules especialitzades que transmeten informació sobre el propi organisme i el seu entorn. Principalment està constituït per milions de neurones i unes altres cèl·lules especialitzades anomenades glies. Aquesta xarxa coordina totes les accions de l’organisme mitjançant senyals químics i elèctrics que són transmesos d’una part a l’altra.

La seva principal funció és la de captar i processar ràpidament els senyals exercint un control i una coordinació sobre els altres òrgans de l’organisme per aconseguir una interacció eficaç amb el medi que l’envolta. Aquesta rapidesa de respostes ens diferencia d’altres éssers vius, com les plantes i fongs.

Per al seu estudi anatòmic, el sistema nerviós es divideix en dos apartats:

• El sistema nerviós central, que comprèn l’encèfal i la medul·la espinal.
• El sistema nerviós perifèric, que està constituït pels dotze parells de nervis que neixen de l’encèfal, pels trenta-un parells que neixen de la medul·la espinal i totes les ramificacions que s’estenen fins a la perifèria.

Per al seu estudi funcional, es divideix en:

• Sistema nerviós somàtic o voluntari, que innerva els músculs esquelètics.
• Sistema nerviós autònom o vegetatiu, que innerva els músculs llisos (formen la majoria d’òrgans i vasos sanguinis), el múscul cardíac i les glàndules.

Les neurones generen i condueixen impulsos entre els dos sistemes i dins dels dos sistemes. Aquests impulsos són transmesos gràcies a senyals electroquímics i neurotransmissors. En resposta als estímuls, les neurones sensorials del sistema nerviós perifèric generen i transmeten senyals al sistema nerviós central, que els processa i n’envia de retorn als músculs i glàndules. Podem dir que els circuits neurals regulen tant la percepció del món d’un organisme i el que està passant al seu cos, com el seu comportament.

La xarxa neuronal del sistema nerviós està constituït per dos tipus de cèl·lules especialitzades, les neurones i les glies.

Les neurones es caracteritzen per l’excitabilitat elèctrica de la seva membrana plasmàtica; estan especialitzades en la recepció d’estímuls i conducció de l’impuls nerviós entre elles o amb altres tipus cel·lulars, com ara les fibres musculars de la placa motora.

Això fa possible que processin i transmetin informació. Són cèl·lules altament diferenciades; la majoria de les neurones no es divideixen un cop aconseguida la seva maduresa.

Les neurones presenten unes característiques morfològiques (vegeu la figura) que permeten la realització de les seves funcions. Estan constituïdes per:

• Un cos cel·lular anomenat soma, amb un nucli central.
• Una o diverses prolongacions curtes que generalment transmeten impulsos cap al soma cel·lular, anomenades dendrites.
• Una prolongació llarga, anomenada axó, que condueix els impulsos des del soma cap a una altra neurona o òrgan diana.
  

Imatge: Paula González Llopis

Hi ha diferents tipus de neurones:

• Les neurones sensorials: responen al tacte, so, llum i altres estímuls que tenen un efecte sobre els òrgans sensorials i envien senyals a la medul·la espinal i al cervell.
• Les neurones motores: reben senyals del cervell i la medul·la espinal i ocasionen contraccions musculars i tenen efecte sobre les glàndules.
• Les neurones mixtes o de connexió: connecten neurones sensorials i motores entre elles i amb altres neurones del cervell i la medul·la espinal.

Les neurones transmeten l’impuls nerviós sense tocar-se. Això és possible mitjançant les sinapsis. Durant la sinapsi la dendrita d’una neurona connecta (sense tocar-se) mitjançant l’alliberament de neurotransmissors amb l’axó de la neurona receptora de l’impuls nerviós.

Les cèl·lules glials, conegudes també genèricament com glia o neuròglia, són cèl·lules no neuronals que proporcionen suport i nutrició, mantenen l’homeòstasi i formen la mielina, i participen en la transmissió de senyals en el sistema nerviós. En definitiva, desenvolupen la funció de suport i protecció de les neurones.

S’estima que en el cervell humà el nombre de cèl·lules glials és aproximadament el mateix que el de neurones. Les diverses cèl·lules de la neuròglia constitueixen més de la meitat del volum del sistema nerviós. Les neurones no poden funcionar en absència de les cèl·lules glials.

Segons la seva ubicació dins del sistema nerviós, sigui central o perifèric, les cèl·lules glials es classifiquen en dos grans grups: la glia central i la glia perifèrica.

El sistema nerviós central està format per l’encèfal i la medul·la espinal, dos òrgans que estan recoberts i protegits per unes membranes protectores anomenades meninges. A més, l’encèfal i la medul·la espinal estan protegits per estructures òssies, que són el crani i la columna vertebral respectivament.

Tot el sistema està protegit pel líquid cefalorraquidi (LCR), que és un líquid transparent i circula per l’espai subaracnoidal i el canal medul·lar. En condicions normals el seu volum pot oscil·lar entre 100 i 150 ml.

L‘encèfal és la part del sistema nerviós central (vegeu la figura) que es troba protegit a dins del crani. És l’encarregat de recollir la informació percebuda del medi o el propi organisme, processar-la i avaluar l’execució d’una resposta fisiològica o de conducta, sigui de forma conscient o inconscient. És format pel cervell, el cerebel i el tronc encefàlic.

Imatge: Paula González Llopis

El cervell és la part més voluminosa de l’encèfal. Per la part superior, està format per dos hemisferis: dret i esquerre. En cada hemisferi es diferencien quatre lòbuls: frontal, temporal, parietal i occipital.

Per sota dels hemisferis hi ha el diencèfal, format pel tàlem, l’hipotàlem i la hipòfisi. Una de les principals funcions del tàlem és el reconeixement de manera conscient de sensacions com el dolor, la temperatura i el tacte. L’hipotàlem té la funció d’enllaçar el sistema nerviós amb l’endocrí i la hipòfisi té funcions de regulació del sistema endocrí.

El cervell controla i coordina el comportament i les funcions mentals (les emocions, la memòria, l’aprenentatge, la cognició, la percepció i l’atenció), a més d’englobar els aparells sensitius primaris de la vista, l’oïda, l’equilibri, el gust i l’olfacte. El cervell també regula la transició entre els estats de son i vigília, fonamental per al funcionament correcte del cervell; ja que, per exemple, aprofita l’estat de son per organitzar la informació adquirida durant l’estat de vigília.

El cerebel es troba en un nivell posterior i inferior respecte dels hemisferis cerebrals. Consta de dues parts, com el cervell, unides per una massa central anomenada vèrmix. És l’òrgan destinat a coordinar i harmonitzar els moviments: en el control dels músculs, l’equilibri i la postura del cos. Quan es priva de cerebel un animal, aquest segueix viu, però els seus moviments no es coordinen.

El tronc de l’encèfal també s’anomena tija encefàlica, i es troba a la base del crani, per sota del cervell. El tronc de l’encèfal està format per tres seccions:

• El bulb raquidi, que forma la part inferior.
• El mesencèfal, que forma la part superior.
• La protuberància, que està al mig i estableix una comunicació directa entre el cervell i la medul·la.

El tronc de l’encèfal, igual que la medul·la espinal, fa funcions sensitives, motores i reflexes. El nucli del bulb conté diversos centres reflexos. Com a centres importants, troben el centre cardíac, el vasomotor, el respiratori i d’altres menys vitals com el vòmit, la tos, el sanglot i la deglució. El mesencèfal i la protuberància contenen els centres reflexos per a certs reflexos dels nervis cranials, com podrien ser els reflexos pupil·lars i els moviments oculars.

La medul·la espinal és un cordó nerviós, blanc i cilíndric tancat dintre de la columna vertebral. Està connectada amb l’encèfal a través del forat occipital, des d’on surt i recorre unes tres quartes parts de l’esquena, amb uns 45 cm de llargària. De la medul·la en neixen 31 parells de nervis espinals (vegeu la figura).

Imatge: www.xtec.cat

La seva funció més important és conduir, mitjançant la xarxa de nervis de què està formada, el corrent nerviós que transmet les sensacions fins a l’encèfal i els impulsos nerviosos que duen les respostes del cervell a la resta de l’organisme. Per la part superior, comença pel forat occipital del crani com a continuació del bulb raquidi i acaba a la vora inferior de la primera vèrtebra lumbar.

Podem dir que el sistema nerviós està format per totes les estructures nervioses que no formen part del sistema nerviós central. Podem distingir dos tipus de nervis: els cranials, que neixen de l’encèfal, i els raquidis o espinals, que neixen de la medul·la espinal (vegeu la figura).

Imatge: www.edu365.cat/aulanet/coshuma

Els nervis cranials neixen de la part inferior de l’encèfal i innerven el cap, coll i part superior del tronc. Estan formats per neurones sensitives, motores o mixtes segons la funció que realitzen. Són dotze parells de nervis (vegeu la figura):

1. Nervi olfactori (parell cranial I).
2. Nervi òptic (parell cranial II).
3. Nervi motor ocular comú (parell cranial III) o nervi oculomotor.
4. Nervi patètic (parell cranial IV) o nervi troclear.
5. Nervi trigemin (parell cranial V).
6. Nervi motor ocular extern (parell cranial VI) o nervi abducent.
7. Nervi facial (parell cranial VII).
8. Nervi vestibulococlear (parell cranial VIII) o nervi auditiu o estatoacústic.
9. Nervi glossofaringi (parell cranial IX).
10. Nervi vague (parell cranial X) o nervi cardioneumogastroentèric.
11. Nervi accessori espinal (parell cranial XI).
12. Nervi hipoglòs (parell cranial XII).

Imatge: Paula González Llopis

I segons el seu aspecte funcional, s’agrupen així:

• Els parells I, II i VIII estan dedicats a aferències sensitives especials.
• Els parells III, IV i VI controlen els moviments oculars, els reflexos fotomotors i l’acomodació.
• Els parells XI i XII són nervis motors purs (XI per l’esternoclidomastoidal i el trapezi i XII per als músculs de la llengua).
• Els parells V, VII, IX i X són mixtos.
• Els parells III, VII, IX i X porten fibres parasimpàtiques.

Els nervis espinals o raquidis i les seves ramificacions comuniquen l’SNC amb els receptors sensorials, els músculs i les glàndules. Els 31 nervis espinals (vegeu figura 4) es designen i enumeren segons la regió i el nivell des del qual emergeixen de la columna vertebral. S’agrupen de la manera següent:

• 8 parells de nervis cervicals (que s’identifiquen de C1 a C8)
• 12 parells de nervis toràcics (T1 a T12)
• 5 parells de nervis lumbars (L1 a L5)
• 5 parells de nervis sacres i un parell de nervis coccigeals

El sistema nerviós somàtic és aquella part del sistema nerviós capaç de ser controlada pel propi organisme a voluntat, just el contrari que el sistema nerviós autònom. Dins del sistema, distingim les funcions dels:

• Nervis cranials: són els que envien informació sensorial procedent del coll i el cap, cap al sistema nerviós central. Reben ordres motores per al control de la musculatura esquelètica del coll i el cap.
• Nervis espinals: són els que envien informació sensorial (tacte, dolor) del tronc i les extremitats cap al sistema nerviós central a través de la medul·la espinal. També envien informació de la posició i l’estat de la musculatura i les articulacions del tronc i les extremitats a través de la medul·la espinal. Reben ordres motores des de la medul·la espinal per al control de la musculatura esquelètica.

Quan parlem de sistema nerviós autònom, ens referim a la part del sistema nerviós que regula les activitats de la musculatura llisa (òrgans i vasos sanguinis), la musculatura cardíaca i les glàndules. És el sistema nerviós involuntari o inconscient i entre les seves funcions més importants trobem: la digestió, la circulació sanguínia i la respiració.

El sistema nerviós autònom es subdivideix en el sistema nerviós simpàtic i el parasimpàtic (vegeu la figura). Molts òrgans reben innervació simpàtica i parasimpàtica i, en general, un mateix òrgan pot tenir funcions antagòniques.

El sistema nerviós simpàtic és el responsable d’estimular les respostes necessàries en una situació d’alerta o emergència. Les seves principals funcions són:

• Acceleració i contracció cardíaca.
• Sudoració.
• Broncodilatació per afavorir la ràpida oxigenació.
• Redirecció del reg sanguini a músculs, cor i sistema nerviós.
• Augment de la visualització de l’entorn (midriasi).
• Estimulació de les glàndules suprarenals per a la síntesi i descàrrega d’adrenalina.

El sistema nerviós parasimpàtic és el responsable de controlar el sistema de repòs. Aquest sistema està controlat pel nervi vague, que arriba a gairebé totes les parts del cos. A més de contrarestar les accions del sistema simpàtic, regula funcions com:

• Activació de les funcions peristàltiques i secretores del sistema digestiu i urinari.
• Relaxació d’esfínters per excretar les femtes i l’orina.
• Regulació de la secreció respiratòria.
• Afavoreix l’excitació sexual.

Imatge: www.xtec.cat

Les patologies del sistema nerviós són molt nombroses i diverses, i poden afectar el sistema nerviós central o el perifèric. El pacient neurològic pot estar afectat per patologies que li generen un alt grau de dependència, com el dany cerebral adquirit, la malaltia de Parkinson i la lesió medul·lar.

Per arribar a entendre com funcionen aquestes patologies, després d’haver conegut l’anatomia i la fisiologia del sistema nerviós, ara serà el moment de familiaritzar-se amb el pacient neurològic afectat per dany cerebral adquirit, ictus cerebral, la malaltia de Parkinson i la lesió medul·lar.

El dany cerebral pot ser degut a diferents causes, com tumors, accidents vasculars cerebrals (ictus), malalties infeccioses i anòxia. La causa més freqüent, però, és la d’origen traumàtic i rep el nom de traumatisme cranioencefàlic (TCE).

El traumatisme cranioencefàlic (TCE) és un dels problemes més importants de salut dels països desenvolupats, ja que comporta que la persona afectada pugui quedar amb algun tipus de discapacitat, sigui funcional o cognitiva.

El dany que sofreix el cervell després d’un traumatisme és degut, d’una banda, a la lesió primària que seria el cop o contusió i, de l’altra, als seus efectes, que poden ser un edema o hemorràgia i que incrementen la pressió dins el crani. Aquestes lesions secundàries apareixen els primers dies després de l’accident i poden tenir com a seqüela un impacte funcional important.

La primera conseqüència del TCE acostuma a ser l’alteració de la consciència, el coma; la intensitat i durada del coma serà variable i en alguns casos si es perllonga pot tenir seqüeles importants a llarg termini.

Un accident vascular cerebral (AVC) o ictus és un episodi agut en què es produeix afectació de la circulació cerebral; l’AVC produeix una lesió irreversible en una secció del cervell a causa de la pèrdua de flux sanguini al cervell, produint una sèrie de símptomes i/o signes en funció de l’àrea afectada.

Quan la durada de la pèrdua de reg sanguini és breu, d’unes poques hores (menys de 24 hores), no es produeix una lesió irreversible i es parla d’accident vascular transitori.

La clínica és variada i depèn de l’àrea encefàlica afectada i pot cursar amb: hemiplegia del costat contrari al territori cerebral afectat, alteracions sensitives, disàrtria, afàsia, apràxia, pèrdua de camps visuals, incontinència d’esfínters, vertigen, mareig i nàusees entre d’altres.

Catalunya disposa d’un codi d’emergència implantat a tot el territori per al tractament d’aquesta malaltia, el Codi ictus, que organitza l’atenció a partir de la xarxa d’hospitals comarcals, de catorze hospitals de referència i del Sistema d’Emergències Mèdiques, i agilitza el temps que passa entre l’inici de l’ictus i l’atenció per part d’equips molt especialitzats, fet que incrementa la possibilitat de recuperació dels pacients afectats.

Hi ha diferents tipus d’ictus segons les causes que el provoquen:

• Ictus isquèmic: es produeix quan la sang no arriba a una àrea del cervell a causa d’un taponament en una artèria cerebral. Això fa que les cèl·lules cerebrals de l’àrea afectada siguin destruïdes per manca d’irrigació sanguínia, és a dir, per manca d’oxigen (isquèmia). Aquest taponament pot tenir diverses causes. Pot ser degut a l’estrenyiment o el bloqueig de les artèries que van al cervell per la presència de colesterol a la paret arterial (arterioesclerosi). El taponament d’una artèria cerebral també pot ser degut a un coàgul provinent d’una altra part del cos, per exemple del cor.
• Ictus hemorràgic: en aquest tipus d’AVC, les artèries es trenquen a causa, generalment, d’elevacions de la pressió arterial o bé d’una malformació prèvia, i la sang es dispersa pel cervell. Les malformacions més freqüents són aneurismes o malformacions arteriovenoses.

Els signes i símptomes de l’ictus apareixen de forma sobtada. N’hi ha alguns que ens poden ajudar a identificar un ictus:

• Debilitat que afecta un hemisferi corporal.
• Pèrdua de visió en un ull o parcial en tots dos.
• Pèrdua o dificultat de la parla.
• Pèrdua de força o paràlisi en un hemisferi del cos o de la cara.
• Pèrdua de sensibilitat en un hemisferi del cos o de la cara.
• Inestabilitat, desequilibri i incapacitat per caminar.
• Cefalea intensa i sobtada no habitual.

L’ictus transitori presenta els mateixos símptomes, però desapareixen sense deixar seqüeles. Això no vol dir que sigui menys important, ja que també suposa una situació d’alt risc, que requereix ser atesa de manera urgent i fer un posterior seguiment.

Per diagnosticar si una persona pot tenir un ictus, cal demanar-li que faci tres accions:

1. Somriure (per veure si hi ha asimetries en la mobilització de la cara)
2. Elevar els dos braços (per constatar si hi ha debilitat o pèrdua de força)
3. Parlar (per veure si pot fer-ho amb normalitat i se l’entén bé).

Si la persona no pot fer alguna d’aquestes accions, cal avisar els serveis d’emergències trucant al 112. L’ictus és una malaltia aguda greu que obliga generalment a fer un ingrés hospitalari per diagnosticar-ne la causa, tenir cura de la persona que el pateix i orientar el seu tractament. Per al diagnòstic definitiu seran necessàries proves complementàries.

En el tractament de l’ictus la celeritat és bàsica. Com més temps passa entre l’inici dels símptomes i el diagnòstic, menys possibilitats hi ha de tractar l’ictus i més de presentar seqüeles permanents.

Segons les característiques de la malaltia, el pacient pot ser ingressat en una unitat d’ictus, en una unitat de cures intensives o en una planta normal. En qualsevol cas, cal tenir cura de l’estat general de la persona malalta i de la seva nutrició. Si té alguna discapacitat, s’ha de començar el tractament rehabilitador quan ho permeti el seu estat de salut. El tractament de la malaltia pot ser farmacològic i quirúrgic.

Els símptomes poden millorar al llarg de l’ingrés hospitalari i haver desaparegut al moment de l’alta. En molts casos, però, la discapacitat pot persistir amb més o menys intensitat i pot afectar diferents àmbits de la vida. En aquestes situacions és necessari el tractament rehabilitador, que es pot fer:

• A l’hospital de l’ingrés
• En un centre de rehabilitació especialitzada
• A nivell domiciliari o bé en consultes externes o en hospitals de dia ambulatoris.

Les persones afectades per un ictus necessiten suport emocional. De vegades presenten fragilitat emocional, que pot ser deguda a la mateixa malaltia i a la dificultat d’assumir les discapacitats que ha produït. L’afectació emocional també dependrà de la pròpia personalitat del pacient d’abans de l’ictus. Aquest és un aspecte que han de tenir en compte els professionals sanitaris i persones que l’atenen.

La malaltia de Parkinson és un trastorn degeneratiu del sistema nerviós central que té com a símptomes principals: tremolor de repòs (a les mans, els braços, les cames i la mandíbula o el cap), rigidesa (en extremitats i el tronc) i lentitud en els moviments, i més inestabilitat postural (deteriorament de l’equilibri). És una malaltia crònica i progressiva i els símptomes s’agreugen amb el temps. A mesura que avancen, els pacients poden tenir dificultat per caminar, parlar o fer tasques senzilles.

La causa de la malaltia de Parkinson és l’afectació de les neurones responsables de la producció de dopamina. Aquestes neurones estan en una àrea del cervell coneguda com a substància negra. La dopamina és la responsable de transmetre senyals per produir moviments suaus i decidits.

La pèrdua de dopamina produeix patrons anormals d’activació nerviosa dins del cervell que causen deteriorament del moviment. Les persones amb Parkinson també perden els acabaments nerviosos que produeixen la norepinefrina, que controla moltes funcions autònomes del cos, com el pols i la pressió arterial.

Els quatre símptomes motors primaris de la malaltia de Parkinson són:

1. Tremolor de repòs: moviment rítmic endavant i enrere a una velocitat de quatre a sis batecs per segon. Les tremolors acostumen a iniciar-se a la mà, tot i que de vegades afecten un peu o la mandíbula. Acostumen a desaparèixer durant el son i milloren amb el moviment voluntari.
2. Rigidesa: els músculs romanen constantment tensos i contrets, hi ha resistència a la seva mobilització, i la persona té dolor, o sent rigidesa o debilitat.
3. Retard, pèrdua o alentiment del moviment espontani i automàtic: dificultat per realitzar moviments rutinaris.
4. Inestabilitat postural i alteració de la marxa: les persones afectades cauen amb més facilitat. A nivell postural, s’encorben a nivell cervical i d’espatlles i en la deambulació els passos són petits i els peus s’arrosseguen.

A més dels símptomes motors primaris, són freqüents l’apatia, l’estat d’ànim depressiu, les alteracions del son (somnolència o insomni), ansietat, alteracions de l’atenció i bradipsíquia (alentiment del pensament), fatiga i dolor.

El diagnòstic en fases inicials és difícil, perquè els símptomes es podrien associar al procés de l’envelliment. La valoració clínica i un examen neurològic seran els que permetran un diagnòstic de la malaltia.

El tractament és pal·liatiu per alleujar els símptomes. El tractament farmacològic per a la malaltia de Parkinson inclou tres categories:

• Fàrmacs que funcionen directament o indirectament per augmentar el nivell de dopamina al cervell (levodopa).
• Fàrmacs que actuen sobre altres neurotransmissors corporals per alleugerir símptomes com ara les tremolors i la rigidesa muscular.
• Fàrmacs que ajuden a controlar els símptomes no motors de la malaltia, com ara la depressió i l’ansietat.

A banda del tractament farmacològic, hi ha altres teràpies complementàries:

• Tècniques rehabilitadores: les quals poden millorar els trastorns de la marxa i de la veu, les tremolors i la rigidesa.
• Teràpies per millorar el deteriorament cognitiu.
• Dieta rica en fibra i amb abundància de líquids per alleujar el restrenyiment.
• La realització d’exercici físic per millorar la mobilitat i la flexibilitat.
• Altres teràpies complementàries com massatges, ioga, taitxí, hipnosi i acupuntura poden millorar la sensació de confort del pacient.

La lesió a la medul·la espinal produeix paràlisi de la mobilitat voluntària i absència de tota sensibilitat per sota de la zona afectada, i també comporta la manca de control sobre els esfínters de la micció i de l’evacuació intestinal, trastorns en el camp de la sexualitat i la fertilitat, alteracions del sistema nerviós vegetatiu i riscos de patir altres complicacions (úlceres de pressió, processos renals…).

Podem considerar la lesió medul·lar com una malaltia interdisciplinària perquè en el seu tractament hi intervenen professionals com metges d’urgència, personal d’infermeria, rehabilitadors… que han de treballar en estreta col·laboració.

Les causes poden ser:

• Traumatisme (accident de trànsit, esportiu, laboral…)
• Malalties com tumoracions, infeccions
• Malformacions congènites

La simptomatologia dependrà del nivell en què es troba la lesió:

• A nivell cervical produeix tetraplegia, que representa la pèrdua de sensibilitat i mobilitat d’extremitats superiors, tronc i extremitats inferiors.
• Si es produeix a nivell de les vèrtebres dorsals o lumbars dona lloc a paraplegia que es manifesta per una falta de sensibilitat i/o paràlisi total o parcial de les extremitats inferiors, i de la part del tronc que es troba per sota de la lesió
• Si es produeix a nivell de la zona sacra, l’afectació de la sensibilitat i la mobilitat voluntària és menor, de manera que, en la majoria dels casos, es preserva la capacitat de marxa, però la seqüela més notable és la pèrdua del control sobre els esfínters.

Durant la fase crònica també poden aparèixer complicacions que caldrà prevenir, com ara:

• Complicacions neurovegetatives: les complicacions neurovegetatives s’han de preveure en cas de manipulació vesical i caldrà fer controls de la pressió arterial i temperatura. Les més importants són:
  • Hipotensió ortostàtica. Apareix freqüentment en les maniobres urològiques, o en cas d’infecció urinària.
  • Hipertensió paroxística. Per hiperactivitat simpaticoreflexa de la medul·la.
  • Alteracions de la regulació tèrmica (hipotèrmia o hipertèrmia).
  • Alteracions de la sudoració.
• Complicacions respiratòries: la fisioteràpia respiratòria és fonamental per prevenir-les.
  • Disminució de la capacitat pulmonar.
  • Cansament.
• Complicacions urinàries: la reeducació vesical és fonamental per prevenir aquestes complicacions.
  • Infecció urinària.
  • Litiasi renal.
  • Insuficiència renal.
• Complicacions intestinals: la principal complicació és l’estrenyiment. Per prevenir-lo és important reeducar el pacient en una alimentació rica en fibra i en l’estimulació amb canvis de posició, massatges i percussions en el marc còlic. La posició de la defecació també és important.

No podem considerar les convulsions com una patologia pròpiament dita, ja que són un signe i l’epilèpsia n’és una de les causes més comunes. En general, l’epilèpsia és una de les malalties neurològiques més freqüents i es considera la segona causa de consulta neurològica després de les cefalees (mals de cap).

Es tracta d’un trastorn del cervell en el qual certs grups de cèl·lules presenten un excés de descàrregues elèctriques i transporten els senyals de forma desorganitzada. Segons la zona cerebral afectada es produeixen moviments (convulsions), sensacions, emocions o pèrdues de coneixement, que representen les manifestacions clíniques de la malaltia.

L’epilèpsia té un gran impacte, ja que pot afectar aspectes concrets de la vida quotidiana; com ara, conduir, practicar determinats esports o, fins i tot, algunes activitats laborals, que poden quedar seriosament limitades depenent de la gravetat de la malaltia.

Els sentits són la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte i el gust. En conjunt, tenen la funció de percebre tot allò que envolta l’organisme. La seva acció depèn de l’òrgan receptor dels estímuls externs de cada sentit i la transmissió d’aquest estímul gràcies al sistema nerviós.

La vista és el sentit que ens permet percebre la llum i ens orienta sobre la mida, la forma, el color, la distància, la posició i el moviment dels objectes que es trobin en el nostre camp de visió. És un dels sentits més importants per conèixer el medi del nostre entorn i poder-nos-hi relacionar.

Els òrgans receptors de la visió són els ulls, situats a la part frontal de la cara, a sobre el nas, i protegits pels ossos del crani i de la cara.

Per estudiar l’ull des d’una perspectiva anatòmica, distingirem la part del globus ocular i la part òptica.

De fora a dins, el globus ocular està format per tres membranes: l’escleròtica, la coroide i la retina:

• L’escleròtica és la membrana que constitueix la part blanca de l’ull i per la seva cara anterior continua amb la còrnia i per la part posterior per la beina del nervi òptic.
• La coroide conté els vasos sanguinis que irriguen la retina. El segment anterior de la coroide és l’iris, que és la porció que dona color als ulls, i la pupil·la, que és un orifici en la part central de l’iris per al pas de la llum.
• La retina té una estructura complexa i està formada bàsicament per diverses capes de neurones interconnectades mitjançant la sinapsi. La llum que incideix en la retina desencadena una sèrie de fenòmens químics i elèctrics que finalment es tradueixen en impulsos nerviosos que són enviats cap al cervell pel nervi òptic.

A la part òptica, perquè la llum arribi a la retina els raigs han de travessar diferents medis, com són la còrnia, l’humor aquós, el cristal·lí i el cos vitri.

• La còrnia: és la part anterior i transparent de l’escleròtica que permet el pas de la llum i que protegeix l’iris i el cristal·lí.
• El cristal·lí: és una lent que concentra les imatges sobre la retina.
• L’humor aquós: és un líquid que omple l’espai entre el cristal·lí i la còrnia.

La llum que entra per la part òptica es refracta en un punt de llum sobre la retina on es produeix una imatge capgirada i més petita que l’objecte original. La retina envia la informació d’aquesta imatge gràcies al nervi òptic cap a l’encèfal perquè sigui interpretada (vegeu la figura).

Imatge: Paula González Llopis

Els ulls, com a òrgan de la visió són alhora molt sensibles i hi ha moltes menes de patologies que poden patir. Entre elles destaquem els problemes de refracció de l’ull, en què la còrnia no enfoca correctament les imatges, cosa que produeix una visió imperfecta en les persones que ho pateixen. A més, l’ull també pot patir problemes causats per infeccions, traumatismes…

Les alteracions més rellevants són:

• La miopia: en aquesta alteració la imatge es forma abans d’arribar a la retina. La causa és que el glòbul ocular és massa llarg.
• La hipermetropia: és una alteració contrària a la miopia, en aquest cas la imatge es forma en un punt posterior a la retina. En aquest cas la causa és un glòbul ocular curt.
• L’astigmatisme: és una alteració de la refracció de la llum causada per la no uniformitat de la curvatura de la còrnia.
• La ceguesa: és la manca del sentit de la vista. D’entre les possibles causes hi ha patologies molt diverses:
  • Cataractes: és l’opacitat del cristal·lí i té tractament quirúrgic.
  • Glaucoma: més freqüent a partir dels cinquanta anys, ocasiona el 12% dels casos de ceguesa i té tractament especialment en les fases inicials.
  • Degeneració macular associada a l’edat: es pot tractar però no curar.
  • Retinopatia diabètica: es pot tractar però no curar.
  • Malnutrició: associada amb altres conseqüències.

El sentit de l’oïda ens permet detectar les vibracions que es produeixen al nostre voltant. L’aparell receptor responsable d’aquest sentit és l’orella.

L’orella conforma els òrgans d’equilibri, el sistema vestibular i de l’audició, el sistema auditiu.

Per estudiar el sistema auditiu en distingirem tres parts: l’orella externa, l’orella mitjana i l’orella interna:

• L’orella externa: està composta pel pavelló auricular o orella i pel conducte auditiu extern. En el conducte auditiu extern hi ha les glàndules productores de cera. Entre l’orella externa i la mitjana hi ha la membrana timpànica.
• L’orella mitjana: és on hi ha la cadena d’ossets que connecten la membrana timpànica de l’orella externa fins a la finestra coclear, que és una altra membrana de l’orella interna. Aquests ossets són: el martell, l’enclusa i l’estrep (vegeu la figura). Aquesta cadena d’ossets té la funció de transmetre les vibracions del timpà fins a l’oïda interna. També en l’orella mitjana hi ha el canal d’Eustaqui, que és en part ossi i en part fibrocartilaginós, que el manté en contacte amb la rinofaringe i manté una pressió constant en l’orella mitjana.
• L’orella interna conté els òrgans de l’audició i de l’equilibri. Conté la còclea, que és un conducte espiral (en forma de cargol), i en el seu interior hi ha l’òrgan de Corti, que allotja un líquid (endolimfa) i unes setze mil cèl·lules auditives amb pestanyes sensorials. A aquesta zona arriben les ones de pressió transmeses per la cadena d’ossets i són traduïdes en els impulsos nerviosos que recull el nervi auditiu i que es transmeten cap a l’encèfal.

El sistema vestibular és el responsable de l’equilibri i és determinat pel moviment de l’endolimfa situada dins la còclea. En interrompre el sentit de l’equilibri es produeixen marejos, desorientació i nàusees.

Imatge: www.xtec.cat

Les patologies més freqüents són:

• L’otitis mitjana: és la inflamació de la mucosa de l’orella mitjana. La causa més comuna és una infecció.
• L’otoesclerosi: és una malaltia produïda per la rigidesa de la membrana coclear.
• El vertigen: el vertigen representa un conjunt de símptomes, com rodament de cap, pal·lidesa de vegades, nàusees, sudoració i taquicàrdia.
• La sordesa: és la manca o afebliment de la capacitat auditiva. Hi ha dos tipus de sordeses: sordeses de transmissió, per lesió de l’orella externa o mitjana, i de percepció, per lesió coclear o nerviosa.

El tacte es troba principalment en la pell (vegeu la figura), en la qual hi ha diferents classes de receptors que s’encarreguen de transformar els diferents tipus d’estímuls de l’exterior en informació susceptible de ser interpretada pel cervell. Els sentits de la pell són:

• El tacte en si, que permet definir qualitats dels objectes com la forma, textura i duresa. Els principals receptors són els corpuscles de Merkel. Aquests corpuscles es troben en abundància als polpissos dels dits.
• La temperatura, que es percep gràcies a receptors específics per al fred i la calor. La transmissió de la percepció de temperatura es percep davant de canvis tèrmics.
• La pressió, que és detectada pels corpuscles de Ruffini i l’estímul es genera quan hi ha un canvi de pressió sobre una zona de la pell.
• El dolor, que és percebut per terminacions nervioses lliures de la pell. Un estímul de la sensació de dolor és la destrucció de teixits.

Imatge: Wikipèdia

Gràcies al sentit del gust podem percebre diferents sabors com el dolç, el salat, l’àcid i l’amarg. Els receptors del sentit del gust es troben a les papil·les anomenades gustatives de la llengua (vegeu la figura) i per a cadascun d’aquests sabors hi ha uns receptors específics que s’ubiquen en diferents zones de la llengua.

Les papil·les gustatives es poden observar a simple vista, i són una espècie de bulbs carnosos de diversos mil·límetres, i la majoria d’elles contenen uns botons gustatius que tenen uns pèls microscòpics molt sensibles denominats cilis que envien informació al cervell sobre el gust.

Imatge: Paula González Llopis

Per la seva banda, l’olfacte és el sentit responsable de detectar i processar les olors. Els estímuls són les substàncies aromàtiques o odoríferes despreses dels cossos volàtils. Les substàncies odorants són compostos químics volàtils transportats per l’aire.

Aquest sentit està molt vinculat al sentit del gust perquè quan els aliments són mastegats i paladejats alliberen substàncies volàtils que capta el sistema olfactiu i envien senyals al cervell. Aquest les interpreta conjuntament amb els senyals gustatius per tal de percebre’n el gust.

Les cèl·lules receptores de l’olfacte es troben a la mucosa nasal (vegeu la figura). Aquestes cèl·lules detecten les olors i envien l’impuls nerviós al bulb olfactori i el nervi olfactori els transmet cap a l’encèfal. Es calcula que podem distingir fins a 10.000 olors diferents.

Imatge: www.xtec.cat

El sistema endocrí és un conjunt d’òrgans, anomenats glàndules, que s’encarreguen de sintetitzar i secretar hormones que una vegada alliberades van al medi intern i arriben a altres òrgans. Les hormones són substàncies que s’encarreguen de regular l’activitat d’aquests òrgans i teixits. També hi ha glàndules exocrines; en aquest cas les substàncies que alliberen van a l’exterior.

A diferència d’altres sistemes o aparells del cos, com per exemple el respiratori o el circulatori, el sistema endocrí no compleix un cicle que comenci i acabi sempre de la mateixa manera. Per altra banda, el sistema endocrí té moltes funcions, però les principals estan relacionades amb el metabolisme, el creixement i la reproducció.

Anatòmicament el sistema endocrí està compost per un conjunt de glàndules endocrines distribuïdes arreu del cos. Aquestes glàndules sintetitzen i alliberen hormones al medi intern. Tot el sistema endocrí actua com una xarxa de comunicació cel·lular que respon a estímuls alliberant les hormones, que regularan diferents processos metabòlics de l’organisme. El sistema endocrí regula processos com el creixement dels ossos o el desenvolupament dels caràcters sexuals.

Morfològicament, les glàndules endocrines poden ser unicel·lulars, quan estan formades per una única cèl·lula, pluricel·lulars, agrupacions difuses de cèl·lules com les cèl·lules de Leyding, reticulars o trabeculars i fol·liculars. Les principals glàndules que componen el sistema endocrí humà són aquestes (vegeu la figura):

• Hipotàlem
• Hipòfisi
• Glàndula pineal
• Glàndula tiroide
• Glàndula paratiroide
• Glàndules suprarenals
• Gònades (testicle i ovari)
• Pàncrees

1. Hipotàlem 2. Glàndula pineal 3. Tiroide i paratiroide 4. Tim 5. Suprarenal 6. Pàncrees 7. Ovari 8. Testicle

Les hormones que sintetitzen i alliberen les glàndules endocrines també poden ser força diferents: des de glucoproteïnes fins a polipèptids, catecolamines o substàncies esteroidals. Sigui quina sigui la seva naturalesa química, quan aquestes substàncies químiques són alliberades a la sang, actuen sobre òrgans de recepció específica anomenats òrgans blanc o diana.

Una determinada hormona només actua sobre un tipus específic de cèl·lules, que són aquelles que a la seva membrana plasmàtica tenen els receptors adequats per a aquella hormona. Quan l’hormona s’uneix als receptors de la membrana de la cèl·lula es provoca una reacció al citoplasma que consisteix en la producció d’alguna substància destinada a activar alguna funció. És com la clau sobre una ferradura: quan la clau encaixa a la ferradura s’obre la porta.

Les característiques generals de les hormones són:

• Necessiten un estímul per ser sintetitzades.
• Són eficaces amb petites quantitats.
• Se secreten al torrent sanguini.
• Actuen sobre un òrgan blanc o diana.
• Són reguladors fisiològics que controlen una determinada funció.

L’hipotàlem és una glàndula que té la funció de coordinar el sistema nerviós i el sistema endocrí. L’hipotàlem, en rebre estímuls des del sistema nerviós, secreta hormones que majoritàriament actuen sobre la glàndula hipòfisi, com l’hormona alliberadora de tirotropina (HRH) o l’hormona alliberadora de prolactina i d’altres hormones que estimulen l’alliberament d’hormones per part de la hipòfisi.

L’hipotàlem també secreta dopamina, que actua sobre la hipòfisi inhibint l’alliberament de prolactina.

També són hormones sintetitzades per hipotàlem i que la hipòfisi s’encarrega d’emmagatzemar i alliberar l’oxitocina i la vasopressina.

La hipòfisi és una glàndula complexa que s’allotja en un espai ossi anomenat sella turca que està situat en l’os esfenoide, a la base del crani, en la fossa cerebral mitjana, i es connecta amb l’hipotàlem mitjançant el tronc hipofisiari. Té un pes aproximat de 0,5 a 0,6 g i s’hi distingeixen dues parts ben diferenciades:

• La part anterior o adenohipòfisi segrega hormones com l’hormona estimulant de les càpsules suprarenals (ACTH), l’hormona estimulant de la tiroide (TSH), l’hormona estimulant del creixement dels ossos (GH), les hormones estimulants de testicles i ovaris (FSH), i l’hormona estimulant de les mames, la prolactina (LTH).
• La part posterior o neurohipòfisi té la funció d’acumular i alliberar les hormones produïdes pels cossos cel·lulars hipotalàmics. Aquestes hormones són la vasopressina i oxitocina.

Les principals funcions de les hormones hipofisiàries:

• Hormona del creixement (GH): actua sobre ossos i teixits tous:
  • Estimula la captació d’aminoàcids i la síntesi de proteïnes
  • Accelera la velocitat del creixement
• Hormona estimulant de les càpsules suprarenals (ACTH):
  • Estimula la producció d’hormones esteroides de les glàndules suprarenals.
• Hormona estimulant de la tiroide (TSH):
  • Controla el creixement i desenvolupament de la glàndula tiroide
  • Regula la captació de iode
  • Regula la síntesi i alliberació d’hormones tiroides
• Hormona estimulant de les mames, la prolactina (LTH):
  • Estimula el desenvolupament de les glàndules mamàries
  • Estimula la producció de llet
• Hormona vasopressina (ADH):
  • Facilita la reabsorció d’aigua en els túbuls renals i regula la pressió arterial
• Hormona oxitocina:
  • Estimula les contraccions de l’úter durant el part
• Hormona estimulant de testicles i ovaris (FSH):
  • En la dona:
    • Estimula la maduració dels fol·licles ovàrics
    • Afavoreix l’ovulació
    • Estimula la producció d’estrògens i progesterona
  • En l’home:
    • Estimula la secreció de testosterona

Està situada al sistema nerviós central i per mitjà de la secreció de la melatonina regula els ritmes circadiaris (o circadians), els cicles reproductius temporals, els cicles del son i pot regular l’inici de la pubertat (vegeu la figura).

La glàndula tiroide és una glàndula situada a la base del coll, al cartílag tiroide de la laringe. El seu pes aproximat és de 20 g. Produeix l’hormona tiroxina i l’hormona calcitonina. L’hormona tiroxina accelera el metabolisme cel·lular i la calcitonina afavoreix el dipòsit de calci en els ossos.

Les glàndules paratiroides són quatre i estan situades en la cara posterior dels lòbuls tiroides. Segreguen l’hormona paratiroide (PTH). La principal funció d’aquesta hormona és regular l’absorció del calci que alliberen els ossos i mantenir els nivells sèrics en sang.

Les glàndules suprarenals són dues glàndules situades en la part superior del ronyó. El seu pes aproximat és de 4 g. Hi distingim dues parts: l’escorça suprarenal, on es produeixen les hormones corticoesteroides com són les glucocorticoides, les minerals corticoides i els andrògens suprarenals, i la medul·la suprarenal, on es produeixen l’adrenalina i la noradrenalina. La secreció d’adrenalina i noradrenalina es produeix en situacions d’alerta i tensió. Preparen l’organisme en cas de lluita o fugida.

Els ovaris, a més de produir els òvuls tenen funció glandular endocrina, ja que produeixen hormones anomenades estrògens, responsables de regular els caràcters sexuals femenins (veu aguda, desenvolupament de les mames…).

Els testicles a més de produir els espermatozous també tenen funció glandular endocrina, ja que produeixen l’hormona testosterona, que regula els caràcters sexuals masculins (veu greu, pell amb pilositat abundant…).

El pàncrees està situat per darrere i per sota de l’estómac (vegeu figura). Té una doble funció com a glàndula:

• La funció exocrina: perquè produeix el suc pancreàtic i l’aboca a l’intestí.
• La funció endocrina: amb la producció de l’hormona insulina i el glucagó.

ca.wikipedia.org

L’hormona insulina té diferents funcions sobre el metabolisme:

• Facilita que les cèl·lules del fetge, dels músculs i del teixit adipós puguin aprofitar la glucosa de la sang i per tant en regula els nivells.
• Permet que la glucosa sigui emmagatzemada en forma de glicogen al fetge i als músculs.
• Controla l’ús del greix com a font d’energia. Quan el nivell d’insulina és baix o nul, la glucosa no és captada per les cèl·lules del cos i comença a utilitzar el greix com a font d’energia, per exemple, mitjançant la transferència de lípids del teixit adipós al fetge per tal de mobilitzar-los com a font energètica.

L’hormona glucagó té la funció d’elevar el nivell de glucosa en sang, al contrari que la insulina. Quan l’organisme requereix més sucre, les cèl·lules alfa elaboren glucagó. El glucagó mobilitza les reserves de glucosa que hi ha al fetge en forma de glicogen.

Les malalties relacionades amb el sistema endocrí s’anomenen malalties endocrines. Són produïdes per un desordre hormonal i popularment conegut com a “desequilibri hormonal”. La disciplina que les estudia és l’endocrinologia. Les principals malalties hormonals són::

• Acromegàlia: més que una malaltia és una síndrome produïda per un excés de producció de l’hormona del creixement a partir de la pubertat. L’acromegàlia més comuna afecta els adults de mitjana edat, i pot comportar greus complicacions. A causa de la patogènia insidiosa i la lenta progressió de la malaltia és difícil de diagnosticar en les primeres etapes, i passa desapercebuda durant molt temps, fins que es detecten els canvis en les característiques externes, especialment de la cara.
• Goll: és un creixement de la glàndula tiroide que es fa visible amb una tumoració en la cara anterior del coll (figura). El goll generalment està associat a una excessiva producció de l’hormona tiroxina. La causa més freqüent és la deficiència de iode.

ca.wikipedia.org

• Hipotiroïdisme: la causa de l’hipotiroïdisme és la producció insuficient de l’hormona tiroxina. En els adults, l’hipotiroïdisme s’associa amb símptomes com: debilitat, fatiga, hipersensibilitat al fred, inflor de la cara i membres, pal·lidesa, abatiment, tristesa, apatia, augment de colesterol i triglicèrids, edemes a causa de mala circulació, sagnat menstrual intens i cicles menstruals curts des de l’últim període al següent, disminució de la intel·ligència, caiguda dels cabells, pell seca, ungles trencadisses, depressió, rigidesa en les articulacions, restrenyiment, hipertensió, sobrepès, detenció de la nutrició i desenvolupament. Quan es produeix durant la infància s’anomena cretinisme.

En l’home, l’aparell reproductor està íntimament connectat amb l’aparell urinari. Està format per un conjunt d’òrgans que comprenen (vegeu la figura):

• Òrgans genitals externs: penis, escrot, testicle i epidídim.
• Òrgans genitals interns: conductes deferents, vesícules seminals i conducte ejaculador.
• Glàndules genitals auxiliars: pròstata i glàndules bulbouretrals.

El penis és l’òrgan de la copulació en l’home. Es localitza davant la símfisi púbica i serveix de sortida comuna per a l’orina i el semen. Consisteix en un cos i una arrel (vegeu la figura):

• Cos del penis: és la part pendular lliure, coberta per pell molt fina, de color fosc i poc adherida. En el seu extrem distal es troba el gland. A prop de l’extrem final del gland es troba l’orifici de la uretra esponjosa o orifici extern de la uretra. La pell del penis es perllonga com una doble capa de pell donant lloc al prepuci, que cobreix el gland en una extensió variable.
  El penis està compost per la uretra en el pla mitjà i per tres cossos cilíndrics de teixit erèctil, tancats en una càpsula fibrosa. Dos dels cossos erèctils són els cossos cavernosos i estan situats a banda i banda del penis, a la part posterior de l’òrgan. L’altre cos erèctil és el cos esponjós, que es troba en la part anterior del penis. El teixit erèctil dels cossos cavernosos i del cos esponjós consisteix en uns espais venosos entrellaçats i intercomunicats entre si.
  El pes del cos del penis està sostingut per dos lligaments que el subjecten a la superfície anterior de la símfisi del pubis. El penis en estat normal es troba en flaccidesa. En aquest estat normal, el dors del penis es troba en posició anterior i la seva superfície anterior mira cap enrere.
• Arrel del penis: és la part superior de subjecció del penis i d’unió amb el cos. Conté els dos pilars que s’insereixen a cada costat de l’arc púbic, i cada pilar del penis està envoltat pel múscul. La contracció de tots els músculs esquelètics permet l’ejaculació.

L’escrot és un sac cutani exterior que conté els testicles i es localitza a nivell inferior i posterior del penis. Externament té una pell fosca i rugosa, i a sota teixit muscular llis i esquelètic. L’escrot està dividit en una meitat dreta i una esquerra, i cadascuna conté un testicle.

La localització exterior de l’escrot i la contracció de les seves fibres musculars regulen la temperatura dels testicles. Aquest fet és important, perquè la producció normal d’espermatozoides requereix una temperatura inferior en uns 2-3 graus a la temperatura corporal. Per regular la temperatura, les fibres musculars de l’escrot es contrauen, amb la qual cosa la pell de l’escrot s’arruga i alhora acosta els testicles al cos, fet que redueix la pèrdua de calor (vegeu la figura).

Els testicles són dues glàndules ovoides que es troben suspeses dins de l’escrot pel cordó espermàtic, un a cada costat del penis (vegeu la figura). Tenen uns 5 cm de llarg i 2,5 cm de diàmetre i un pes de 10-15 grams. Constitueixen les gònades masculines i tenen el mateix origen embriològic que els ovaris o gònades femenines. Produeixen les cèl·lules germinals masculines anomenades espermatozoides i les hormones sexuals masculines anomenades andrògens.

Cada testicle està envoltat per una capa de teixit conjuntiu anomenada túnica albugínia. Aquesta capa penetra a l’interior del testicle formant petits envans que divideixen el testicle en lobulets intercomunicats, i cadascun conté un tub seminífer. A l’interior de cada testicle hi ha diversos centenars de túbuls seminífers que s’uneixen per formar una xarxa de canals que rep el nom de rete testis. La rete testis està connectada amb l’epidídim mitjançant petits conductes. Alhora, els túbuls seminífers contenen dos tipus de cèl·lules:

• Les cèl·lules espermatogèniques, que donaran lloc als espermatozoides.
• Les cèl·lules de Sertoli, encarregades del manteniment del procés de formació d’espermatozoides o espermatogènesi.

Per la seva banda, les epidídims són dues estructures en forma de coma d’uns 4 cm de longitud, cada una de les quals es troba adossada a les superfícies superior i posterior-lateral de cada testicle (vegeu la figura). Cada epidídim consta d’un cos i una cua:

• El cos és un conducte molt contornejat i és on els espermatozoides són emmagatzemats per passar les etapes finals de la seva maduració. Els espermatozoides poden romandre emmagatzemats i viables a l’epidídim durant mesos.
• La cua de l’epidídim es continua amb el conducte deferent.

Els conductes deferents són dos, cada un comença a la cua de l’epidídim i acaba en el conducte ejaculador del seu costat, penetra en la cavitat abdominal i s’uneix al conducte de la vesícula seminal per formar el conducte ejaculador. Igual que l’epidídim, pot emmagatzemar espermatozoides durant mesos. En l’excitació sexual transporta l’esperma cap al conducte ejaculador per mitjà de contraccions peristàltiques del múscul llis de la seva paret (vegeu la figura).

Les vesícules seminals, també anomenades glàndules seminals, són dos tubs d’uns 15 cm molt enrotllats formant una estructura oval i situats a la part posterior de la bufeta. El conducte de cada vesícula seminal s’uneix al conducte deferent del seu costat per formar el conducte ejaculador. En el seu interior es produeix una secreció alcalina i espessa, rica en fructosa, proteïnes i prostaglandines que es barreja amb l’esperma al llarg del conducte ejaculador (vegeu la figura).

Finalment, trobem el conducte ejaculador; n’hi ha dos, un a cada costat, i es formen per la unió del conducte deferent i el conducte seminal. Tenen uns 2 cm de longitud. Travessen la pròstata i desemboquen en la uretra prostàtica, on expulsen el semen abans que aquest expulsat a l’exterior des de la uretra.

La pròstata és la glàndula accessòria més gran del sistema reproductor masculí, i té una mida similar a la d’una pilota de golf. Està situada a la pelvis, per sota de la bufeta urinària i darrere de la símfisi del pubis.

La pròstata envolta la primera part de la uretra, que s’anomena uretra prostàtica. També passen per la pròstata els conductes ejaculadors. La pròstata creix lentament des del naixement fins a la pubertat, després s’expandeix fins als 30 anys i roman estable fins als 45 anys. A partir d’aquesta edat pot engrandir-se i ocasionar molèsties.

El teixit glandular es localitza en la part posterior i lateral a la uretra prostàtica i produeix líquid prostàtic que és lletós i lleument àcid; conté àcid cítric, enzims proteolítics i substàncies antibiòtiques que contribueixen a disminuir el creixement de bacteris en el semen i en l’aparell reproductor femení.

La secreció prostàtica, a través de petits conductes que desemboquen a la paret posterior de la uretra, es descarrega en aquesta i s’afegeix al líquid seminal (vegeu la figura).

Les glàndules bulbouretrals, també anomenades glàndules de Cowper, són dues estructures petites, de la mida d’un pèsol, situades per sota de la pròstata. Aquestes glàndules produeixen un líquid alcalí. Durant l’excitació sexual, secreten aquest líquid a l’interior de la uretra de manera que es neutralitza l’acidesa de la uretra i del moc que lubrifica les parets de la uretra i l’extrem del penis, protegint així els espermatozoides. D’aquesta manera disminueix el nombre d’espermatozoides danyats durant l’ejaculació (vegeu la figura).

La uretra masculina és un tub muscular que transporta l’orina i el semen fins a l’orifici extern de la uretra o meat uretral, localitzat a l’extrem del gland (vegeu la figura). Es divideix en tres parts:

• Uretra prostàtica: té uns 3 cm de longitud i comença a la bufeta. Descendeix a través de la glàndula prostàtica i en la seva paret posterior desemboquen els conductes de la glàndula prostàtica i els conductes ejaculadors.
• Uretra membranosa: és la porció més curta de la uretra, i a cada costat es troba una glàndula bulbouretral.
• Uretra esponjosa: és la porció més llarga de la uretra, amb uns 15 cm de longitud, i travessa tota la longitud del penis. Acaba en l’orifici extern de la uretra, que comunica amb l’exterior, i també és la porció més estreta, amb un diàmetre aproximat d’uns 5 mm (cal anar amb compte a l’hora de sondar!). A la part superior d’aquesta uretra desemboquen els conductes de les glàndules bulbouretrals.

La reproducció sexual suposa l’intercanvi de material genètic. Els organismes originen descendents a través de la combinació de cèl·lules especialitzades anomenades gàmetes. Els gàmetes masculines són els espermatozoides. En els homes, el procés de producció dels espermatozoides es coneix com a espermatogènesi.

L’espermatogènesi té lloc només després de la pubertat en els túbuls seminífers dels testicles o gònades masculines, on les cèl·lules germinals, que són cèl·lules indiferenciades anomenades espermatogonis, es multipliquen per mitosi i contenen 46 cromosomes. Cada espermatogoni augmenta de mida i es converteix en un espermatòcit primari que continua tenint 46 cromosomes.

En dividir-se, l’espermatòcit primari dona lloc a dos espermatòcits secundaris, cadascun dels quals té ja 23 cromosomes, és a dir, la meitat de la dotació genètica d’una cèl·lula normal. Aquest procés de gametogènesi en el sexe masculí és l’espermatogènesi, i l’espermatòcit primari pateix meiosi per dividir el nombre diploide normal de cromosomes i formar cèl·lules haploides que contenen només 23 cromosomes que seran els espermatòcits secundaris.

Després de cada espermatòcit secundari s’originen dues cèl·lules filles anomenades espermàtides, que també contenen 23 cromosomes, i finalment es produeix la transformació de cadascuna de les espermàtides en un espermatozoide.

Es necessiten uns dos mesos per formar un espermatozoide a partir d’un espermatòcit primari, i aquest procés només passa a temperatures inferiors a la del cos humà. Per aquesta raó, els testicles estan allotjats a l’escrot, fora de la cavitat abdominal.

Cada dia, al voltant de 300 milions d’espermatozoides completen el procés d’espermatogènesi. Finalment, els espermatozoides immadurs o esperma s’envien a l’epidídim, on els creix la cua i guanyen mobilitat.

Per la seva banda, l’espermatozoide humà madur és una cèl·lula allargada d’unes 60 micres de llarg i prima. Té cap, cos i cua (vegeu la figura):

• En el cap es troba el nucli, que conté 23 cromosomes, és a dir, la meitat de la dotació cromosòmica completa d’una cèl·lula normal. Sobre l’exterior dels 2/3 anteriors del cap es troba un caputxó gruixut, l’acrosoma, que conté nombrosos enzims que ajuden l’espermatozoide a penetrar en l’oòcit durant la fecundació.
• El cos és la part intermèdia.
• La cua és mòbil. En realitat, és un llarg flagel que conté microtúbuls amb una estructura similar a la dels cilis que serveixen perquè l’espermatozoide pugui avançar. La cua fa un moviment flagel·lar a una velocitat d’1-4 mm/min que permet la mobilitat de l’espermatozoide.

Un cop produïda l’ejaculació, la majoria d’espermatozoides no sobreviuen més de 48 hores dins el sistema reproductor femení.

En el sistema reproductor masculí intervenen hormones secretades per l’hipotàlem i per la hipòfisi. La hipòfisi anterior o adenohipòfisi secreta les gonadotropines, que són d’importància fonamental per a la funció reproductora i actuen sobre les gònades o glàndules sexuals. En l’home actuen sobre els testicles. Aquestes hormones són:

• l’hormona fol·liculoestimulant (FSH)
• l’hormona luteïnitzant (LH)

La secreció de les gonadotropines depèn, al seu torn, de l’hipotàlem, que és una estructura que es troba en el sistema nerviós central i és responsable de la secreció de l’hormona alliberadora de gonadotropines (GnRH), que és transportada per la sang fins a l’adenohipòfisi i estimula l’alliberament de les gonadotropines.

L’LH actua sobre les cèl·lules de Leydig provocant l’alliberament de testosterona. Al seu torn, la testosterona, quan arriba a un determinat nivell, inhibeix la secreció d’LH en exercir un efecte de control negatiu, tant sobre l’adenohipòfisi com sobre l’hipotàlem.

L’FSH actua de manera sinèrgica amb la testosterona sobre les cèl·lules de Sertoli estimulant la secreció de la proteïna lligadora d’andrògens (ABP) cap a la llum dels tubs seminífers, al voltant de les cèl·lules germinals.

La funció principal dels testicles és l’espermatogènesi, però també és un òrgan endocrí. Les cèl·lules de Leydig produeixen i secreten l’hormona testosterona, que és un androgen i la principal hormona masculina. També se secreten altres andrògens com la dihidroepiandrosterona (DHA) i l’androstenediona, i es fabriquen petites quantitats d’estrògens.

Les funcions de la testosterona són:

• Intervé en el desenvolupament embrionari de l’aparell genital extern masculí. En l’embrió, un cop formats els testicles, aquests comencen a produir testosterona. Perquè es desenvolupi l’aparell genital extern de l’home només es requereix testosterona. En absència de testosterona es desenvolupa l’aparell genital extern de la dona.
• Controla la velocitat i el manteniment de l’espermatogènesi actuant sobre les cèl·lules de Sertoli, però només quan sobre aquestes ja ha tingut lloc l’acció de l’hormona fol·liculoestimulant (FSH) de l’adenohipòfisi.
• És responsable de diverses característiques del sexe masculí, com alguns aspectes del comportament, major massa muscular i modificacions de la laringe. També del desenvolupament de les glàndules accessòries de l’aparell reproductor masculí. Així mateix, contribueix a la libido o impuls sexual.

Els andrògens són inactivats en el fetge, i els productes resultants de la seva degradació són eliminats per l’orina.

L’aparell reproductor femení és molt diferent del masculí. El motiu és que la funció que realitza la dona en la reproducció és també diferent. La dona, a més de produir els òvuls, acull en el seu cos la fecundació i el desenvolupament de l’embrió i, un cop ha nascut, l’alimenta amb la llet que produeix. L’aparell reproductor femení està situat en la base de la cavitat pelviana i està format per (vegeu la figura):

• Òrgans genitals externs (comunament, vulva):
  • muntanya de Venus
  • llavis majors
  • llavis menors
  • vestíbul de la vagina
  • clítoris
  • bulbs del vestíbul
• Òrgans genitals interns:
  • vagina
  • úter
  • trompes de Fal·lopi
  • ovaris
• Glàndules genitals auxiliars:
  • glàndules vestibulars
  • glàndules parauretrals

Els òrgans genitals externs femenins es componen de (vegeu la figura):

1. Prepuci del clítoris
2. Clítoris
3. Llavi major
4. Llavi menor
5. Orifici uretral
6. Orifici vaginal

En la imatge també s’observa (7) el perineu i (8) l’anus.

La muntanya de venus, també anomenada muntanya del pubis, és una eminència arrodonida que es troba per davant de la símfisi del pubis. Està formada per teixit adipós recobert de pell amb pèl púbic.

Els llavis majors són dos grans plecs de pell que contenen en el seu interior teixit adipós subcutani i que es dirigeixen cap avall i cap enrere des de la muntanya del pubis. Després de la pubertat, les seves superfícies externes queden revestides de pell pigmentada que conté glàndules sebàcies i sudorípares i recoberta per pèl.

Els llavis menors es troben entre els llavis majors i envolten el vestíbul de la vagina. Són dos delicats plecs de pell que no contenen teixit adipós subcutani ni estan coberts per borrissol, però que posseeixen glàndules sebàcies i sudorípares. La porció que envolta el clítoris s’anomena prepuci del clítoris.

El vestíbul de la vagina és l’espai situat entre els llavis menors. En aquest espai es localitzen: un parell de centímetres per darrere del clítoris l’orifici de la uretra, i més enrere el de la vagina, de mida més gran, que està envoltat per una membrana mucosa anomenada himen. També en aquest espai se situen els conductes de sortida de les glàndules vestibulars majors (de Bartolino), que secreten moc durant l’excitació sexual, el qual s’afegeix al moc cervical i proporciona lubrificació, i els de les glàndules parauretrals (de Skenne), que estan situades a les parets de la uretra i que també secreten moc.

El clítoris és un òrgan petit, situat entre els extrems anteriors dels llavis menors. És cilíndric i està format per dos cossos cavernosos i un gland, que és la part exposada, molt sensitiva.

Els bulbs del vestíbul es troben a banda i banda de l’orifici vaginal, formats per teixit erèctil que està connectat amb el clítoris i s’omple de sang durant l’excitació sexual, engrandint-se i estrenyent l’orifici vaginal.

La vagina està situada per davant del recte i per darrere de la bufeta urinària. És l’òrgan femení de la copulació. És una cavitat allargada d’uns 8 a 15 cm de longitud, de parets musculoses i elàstiques (vegeu la figura).

Per la part superior comunica amb l’úter, ja que el coll de l’úter queda envoltat per un fons de sac vaginal, i per la part inferior desemboca en el vestíbul de la vagina, entre els llavis menors, i comunica amb l’exterior per l’orifici de la vagina. La mucosa de la paret interna de la vagina té grans reserves de glucogen que donen lloc a àcids orgànics que proporcionen un ambient àcid que dificulta el creixement bacterià.

L’úter, també anomenat matriu, és on s’allotjarà l’embrió i es desenvoluparà fins al seu naixement. Està situat darrere de la bufeta i davant del recte. És un òrgan muscular buit amb forma de pera d’uns 7 a 8 centímetres de longitud i uns 5-7 cm d’ample, amb les parets molt gruixudes i elàstiques.

En l’úter es distingeixen dues parts: el cos, en la part superior, on es troba el fons de l’úter, i el coll o cèrvix, en la part inferior. Per la seva part superior s’uneix per cada costat a les trompes de Fal·lopi, i pel coll o cèrvix s’uneix amb la vagina.

La paret del cos de l’úter té tres capes: la més externa s’anomena perimetri i és serosa; la intermèdia s’anomena miometri i està constituïda per múscul llis, i la capa més interna és mucosa i s’anomena endometri. L’endometri és on s’implanta l’òvul fecundat i la capa que s’expulsa pràcticament tota durant la menstruació.

Al coll de l’úter hi ha cèl·lules secretores que produeixen moc cervical, que és més alcalí durant el període d’ovulació, afavorint el pas dels espermatozoides, i més viscós la resta del temps, formant un tap cervical.

Les trompes de Fal·lopi són dos canals d’uns 10 centímetres de longitud que s’estenen des dels ovaris fins a l’úter. Són les encarregades de recollir els òvuls que venen des dels ovaris i dur-los a l’úter. En el seu interior, cadascuna posseeix unes pestanyes microscòpiques que, en vibrar, ajuden a impulsar l’òvul en el seu camí cap a la cavitat uterina. És en aquest recorregut quan l’òvul és fecundat per l’espermatozoide.

Els ovaris són dos òrgans en forma d’ametlla d’uns 4 cm, situats a dreta i esquerra de l’úter. Estan units a l’úter mitjançant uns lligaments. Els ovaris són les gònades femenines, i en ells es formen els gàmetes femenins, anomenats òvuls.

En els ovaris es troben els fol·licles ovàrics, que contenen els ovòcits en els diferents estats de maduració i cèl·lules que secreten estrògens. En el procés de l’ovulació, que es produeix cada 28 dies, el fol·licle ovàric madur allibera l’ovòcit, que és recollit per la trompa de Fal·lopi.

Els cossos lutis o cossos grocs es formen a partir dels fol·licles que ja han expulsat els òvuls. Són estructures endocrines que alliberen hormones com la progesterona, estrògens i relaxina que, si l’òvul no és fecundat, degeneren i són reemplaçats per una cicatriu fibrosa.

Abans de la pubertat, la superfície de l’ovari és llisa, i a mesura que passa el temps es va cobrint de cicatrius a mesura que van degenerant els cossos lutis.

Entre les glàndules genitals auxiliars tenim:

• Les glàndules vestibulars majors, que també s’anomenen glàndules de Bartoli i secreten moc durant l’excitació sexual, que lubrica el vestíbul de la vagina.
• Les glàndules vestibulars menors, que són més petites i es troben a banda i banda del vestíbul de la vagina, i també secreten moc que lubrica llavis i vestíbul.
• Les glàndules parauretrals, que desemboquen a cada costat de l’orifici extern de la uretra i també secreten moc amb funció lubricant.

A banda, també tenim les glàndules mamàries. Les mames són els òrgans que produeixen llet per a l’alimentació dels fills durant els primers mesos o setmanes de vida. Són glàndules exocrines que es troben una a cada costat de la línia mitjana per damunt del múscul pectoral. El teixit glandular està format per lòbuls. Cada lòbul posseeix un conducte lactífer que drena cap al mugró. Els elements que componen les glàndules mamàries són (vegeu la figura):

1. Teixit glandular, greix
2. Conducte lactífer
3. Lòbul
4. Teixit conjuntiu
5. Sinus del conducte lactífer
6. Mugró

L’element principal del teixit glandular són els alvèols, estructures tubulars buides d’uns quants mil·límetres de longitud, recoberts per cèl·lules epitelials i envoltats per cèl·lules mioepitelials. Aquests alvèols es reuneixen formant grups anomenats lòbuls, i cadascun d’aquests lòbuls posseeix un conducte lactífer que drena en els orificis del mugró. Les dones tenen normalment dues glàndules mamàries, una a cada mama, i cadascuna consta d’entre 10 i 12 lòbuls. La zona que envolta el mugró s’anomena arèola (vegeu la figura).

Per les cèl·lules mioepitelials, que poden contreure’s de manera similar a les musculars, la llet és impel·lida des dels alvèols, a través dels conductes lactífers, cap al mugró, on s’emmagatzema. A mesura que el nadó comença a succionar s’inicia el “reflex hormonal de relaxació” i la llet se segrega cap a la boca del nadó.

En general, el desenvolupament sexual i el creixement comença una mica abans en les noies que en els nois. Els canvis físics que experimenten les noies durant la seva maduració sexual són els següents (vegeu la figura; igual que en el cas de l’home, aquestes edats són aproximades):

• Entre els 10 i els 12 anys s’accelera el creixement i l’augment del pes. Es comencen a desenvolupar les glàndules mamàries i es produeix la primera menstruació. També es comença a formar el pèl púbic.
• Cap als 13-14 anys, la majoria de noies ja tenen la menstruació. La menarquia és la primera aparició. També es comença a formar pèl a les aixelles i les glàndules mamàries comencen a ser actives.
• Cap als 16-17 anys la menstruació ja és regular. S’eixamplen els malucs i les cuixes. Els pits estan completament desenvolupats. També s’ha format del tot el pèl púbic i el pèl de les aixelles.

Tot i que la cèl·lula germinal femenina (gàmeta femenina) és coneguda popularment com a òvul, després de l’ovulació realment és un ovòcit i conté 23 cromosomes, és a dir, la meitat de la dotació genètica d’una cèl·lula humana.

L’ovòcit només es convertirà en òvul madur en el moment de la fecundació, quan es produeixi la penetració de l’espermatozoide dins de l’oòcit o ovòcit.

En l’ovogènesi es formen els ovòcits, que són cèl·lules sexuals especialitzades produïdes pels ovaris; són les cèl·lules que transmeten la informació genètica entre generacions (vegeu la figura).

A diferència de l’espermatogènesi, que s’inicia en la pubertat en els homes, en les dones l’ovogènesi s’inicia molt abans del naixement. L’ovari del fetus conté moltes cèl·lules germinals que es divideixen i donen lloc als ovòcits primaris.

Els ovòcits primaris romanen en un estat de desenvolupament estacionari des de la seva formació, abans del naixement, fins immediatament abans de la pubertat, i estan envoltats per una senzilla capa de cèl·lules. En conjunt, l’ovòcit primari i la capa de cèl·lules que l’acompanyen constitueixen el fol·licle primordial.

En cada cicle sexual, les hormones gonadotropines, secretades pel lòbul anterior de la hipòfisi, estimulen diversos fol·licles ovàrics a continuar el seu desenvolupament, encara que només un sol arriba al grau de maduració necessari per ser ovulat.

Els fol·licles primordials maduren a fol·licles primaris que, al seu torn, donen lloc als fol·licles secundaris.

Finalment, el desenvolupament del fol·licle secundari dona lloc al fol·licle madur o de Graaf, a l’interior del qual l’ovòcit primari es converteix en ovòcit secundari, que és el que serà expulsat durant l’ovulació al llarg de la vida reproductora de la dona d’una manera cíclica i intermitent.

La fertilitat de la dona comença a disminuir cap als trenta anys. Aquesta disminució es fa més evident a partir dels quaranta anys fins a arribar a una edat en la qual és pràcticament nul·la i s’atura definitivament. El cos redueix la producció d’òvuls i s’inicia un període anomenat perimenopausa, en què els ovaris poden no ovular regularment i també hi ha una alteració en l’alliberament d’hormones. En aquest període la menstruació es pot presentar de manera irregular i poden aparèixer les primeres manifestacions característiques de la menopausa. Alguns trastorns del cicle que es poden produir són l’oligomenorrea (menstruacions poc freqüents), la polimenorrea (sagnat irregular amb períodes inferiors als 21 dies) i la hipermenorrea (menstruacions molt abundants).

El climateri és el pas de l’etapa fèrtil a la situació de repòs ovàric i comprèn els períodes de premenopausa i menopausa, i té una durada d’entre 5 i 15 anys.

En l’espècie humana, l’alliberament d’ovòcits pels ovaris és cíclica i intermitent, i ocasiona canvis cíclics que es produeixen en l’estructura i la funció de tot el sistema reproductor de la dona. Aquests canvis es coneixen com a cicle sexual femení i depenen de dos cicles interrelacionats: el cicle ovàric i el cicle uterí o menstrual, els quals, en conjunt, duren aproximadament 28 dies, encara que es produeixen variacions (vegeu la figura).

Els ovaris tenen la doble funció de produir ovòcits i de secretar hormones sexuals femenines. L’ovari produeix dos tipus principals d’hormones esteroides: els estrògens i la progesterona.

Al començament de cada cicle ovàric, que es considera coincident amb el primer dia de la menstruació, comencen a augmentar de mida diversos fol·licles primordials per la influència d’una hormona secretada per l’adenohipòfisi, l’hormona fol·liculoestimulant (FSH).

Els fol·licles primordials maduren a fol·licles primaris i després a fol·licles secundaris. Normalment, un d’aquests continua desenvolupant-se mentre els altres pateixen regressió. El nombre de fol·licles que es desenvolupen està determinat pels nivells de FSH de la sang circulant.

Es distingeixen tres fases en el cicle ovàric:

1. Fase fol·licular: va del dia 1 al dia 14 del cicle. Durant el desenvolupament fol·licular, el fol·licle secundari augmenta de mida i arriba a ser el fol·licle de Graaf o fol·licle madur a punt per descarregar l’òvul. Durant aquesta primera fase del cicle ovàric, el fol·licle en desenvolupament sintetitza i secreta estrògens i els nivells plasmàtics d’aquesta hormona augmenten progressivament fins a arribar a un valor màxim 2 dies abans de l’ovulació. Els estrògens són responsables del desenvolupament de l’endometri en la fase proliferativa del cicle uterí. Tot el procés fins aquí dura uns 14-16 dies comptats a partir del primer dia de la menstruació.
2. Fase d’ovulació: el fol·licle descarrega l’ovòcit, que s’allibera i és atret per les prolongacions o fímbries de la trompa de Fal·lopi per ser introduït a l’interior de la trompa i ser transportat cap a l’úter. Els nivells alts d’estrògens fan que les cèl·lules de l’adenohipòfisi es tornin més sensibles i, estimulades per hormones de l’hipotàlem prop del dia 14 del cicle, les cèl·lules de l’adenohipòfisi alliberen les hormones fol·liculoestimulant (FSH) i luteïnitzant (LH). L’LH causa la ruptura del fol·licle madur i per tant l’ovulació. Com que l’ovulació es produeix unes 9 hores després del pic plasmàtic d’LH, si es detecta l’elevació d’LH en plasma per una anàlisi de laboratori, es pot predir l’ovulació amb un dia d’antelació. Després de l’ovulació, la temperatura corporal augmenta de mig grau a un grau centígrad i es manté així fins al final del cicle; això es deu a la progesterona, que és secretada pel cos luti.
3. Fase luteica: va del dia 15 al dia 28 del cicle. Després de l’ovulació, les cèl·lules restants del fol·licle formen una estructura que s’anomena cos luti o cos groc, sota la influència de l’LH. El cos luti sintetitza i secreta estrògens i progesterona, que indueixen la fase secretora del cicle uterí, és a dir, preparen l’endometri per a la implantació de l’òvul fecundat. En cas d’embaràs, el cos luti es transforma en cos luti gestacional i persisteix fins al tercer mes d’embaràs conservant la seva funció secretora d’hormones. Si no hi ha fecundació, el cos luti degenera cap al final del cicle uterí i s’atrofia, quedant una cicatriu, i deixa de secretar estrògens i progesterona, de manera que baixen molt els nivells d’aquestes hormones en sang i, com a conseqüència, les capes superficials de l’endometri de l’úter es desprenen i són expulsades a l’exterior per la vagina durant la menstruació.

Durant el cicle uterí, les capes superficials de l’endometri experimenten canvis que poden dividir-se (com passa amb el cicle ovàric) en tres fases:

1. Fase menstrual: va del dia 1 al dia 4 del cicle. Durant aquesta fase s’expulsen a l’exterior per la vagina les capes superficials de l’endometri de l’úter. És el que s’anomena menstruació. És provocada per la disminució dels nivells plasmàtics d’estrògens i progesterona causada per l’atròfia del cos luti que deixa de secretar aquestes hormones. El flux menstrual està compost per uns 50-150 ml de sang, líquid intersticial, moc i cèl·lules epitelials despreses de l’endometri, i passa de la cavitat uterina a l’exterior a través de la vagina.
2. Fase proliferativa: va del dia 5 al dia 14 del cicle. Coincideix amb la fase fol·licular del cicle ovàric. Es caracteritza perquè les cèl·lules endometrials es multipliquen i reparen la destrucció que va tenir lloc a la menstruació anterior. L’hormona responsable d’aquesta fase és l’estrogen que secreten les cèl·lules del fol·licle ovàric en desenvolupament.
3. Fase secretora: va del dia 15 al dia 28 del cicle. Coincideix amb la fase luteínica del cicle ovàric. Les glàndules de l’endometri es fan més complexes en la seva estructura i comencen a secretar un líquid espès ric en sucres, aminoàcids i glicoproteïnes. En aquesta fase, l’endometri es prepara per a la implantació de l’òvul fecundat. Les hormones responsables d’aquesta fase són la progesterona i l’estrogen, secretades pel cos luti.

En el cicle sexual femení intervenen hormones secretades per l’hipotàlem, per la hipòfisi i pels ovaris.

La hipòfisi anterior o adenohipòfisi secreta gonadotropines, que són d’importància fonamental per a la funció reproductora i, com indica el seu nom, actuen sobre les glàndules sexuals: testicles en l’home i ovaris en la dona. Són l’hormona fol·liculoestimulant (FSH) i l’hormona luteïnitzant (LH):

• L’FSH arriba per la sang fins als ovaris i provoca el creixement dels fol·licles ovàrics abans de l’ovulació mensual i la secreció d’estrògens pel fol·licle que s’està desenvolupant.
• L’LH provoca la ruptura del fol·licle de Graaf i l’ovulació, així com la secreció d’estrògens i progesterona pel cos luti o estructura en què s’ha transformat el fol·licle després que ha expulsat l’ovòcit en l’ovulació.

L’hipotàlem és una estructura que es troba en el sistema nerviós central; sintetitza i secreta l’hormona alliberadora de gonadotropines (GnRH) que actua sobre l’adenohipòfisi i influeix en la secreció de l’FSH i l’LH per l’adenohipòfisi. Això explica el fet que els cicles i la fertilitat de la dona poden ser profundament afectats per les emocions.

Els ovaris produeixen dos tipus d’hormones, els estrògens i la progesterona. Ambdós es metabolitzen en el fetge i els productes resultants de la seva degradació són expulsats per l’orina. Vegem-ne les funcions respectives:

• Els efectes dels estrògens són:
  • Modulen la descàrrega de GnRH per l’hipotàlem i varien la sensibilitat de les cèl·lules de l’adenohipòfisi a aquesta hormona hipotalàmica.
  • Desenvolupen els òrgans genitals femenins.
  • Són els responsables de la morfologia femenina.
  • Desenvolupen les glàndules mamàries.
  • Redueixen els nivells de colesterol en plasma, fet que explica els menors riscos d’infart de miocardi en la dona premenopàusica respecte a l’home de la mateixa edat i la dona menopàusica.
  • Redueixen la fragilitat capil·lar.
  • Tenen efectes estimulants sobre l’estat d’ànim.
  • Tenen efectes protectors sobre el teixit ossi.
  • Produeixen retenció d’aigua i sodi per a l’organisme.
• Els efectes de la progesterona són:
  • Estimula el creixement de les glàndules mamàries.
  • Estimula les secrecions de l’endometri.
  • Té efecte calmant sobre l’estat d’ànim.
  • Puja la temperatura corporal.
  • Facilita el metabolisme dels estrògens.