Gestió del transport sanitari i altres prestacions assistencials complementàries

L’article 19 de la Llei 16/2003, de 28 de maig, de cohesió i qualitat del Sistema Nacional de Salut, estableix la prestació de transport sanitari i preveu que es faciliti d’acord amb les normes que reglamentàriament s’estableixin per a les administracions sanitàries competents.

El transport sanitari s’ha de portar a terme mitjançant els procediments i protocols que garanteixin la correcta ordenació de la demanda, la idònia utilització dels recursos, el respecte al principi d’igualtat en l’accés i l’ús adequat i responsable, i la no utilització abusiva o desviada.

Amb l’objectiu de garantir una adequada atenció i accés a la prestació del transport sanitari, així com per garantir que l’assignació del tipus de transport sanitari s’adequa a les necessitats específiques, a les condicions i al temps requerit per a cada trasllat, es fa necessària l’aprovació d’una instrucció que, tenint en compte l’experiència adquirida i les actuacions identificades per a la seva millora, actualitzi les previsions de la Instrucció 03/2006, sobre el transport sanitari en l’àmbit del CatSalut. Organització: modalitats, criteris d’indicació, procediments i seguiment.

La instrucció està d’acord amb l’article 11 del Decret 118/2014, de 5 d’agost, sobre la contractació i prestació dels serveis sanitaris amb càrrec al Servei Català de la Salut, que preveu les instruccions del Servei Català de la Salut i que estableix que les entitats proveïdores de serveis sanitaris han de complir les instruccions dictades pel Servei Català de la Salut en el marc de les seves competències.

El transport sanitari és el servei de trasllat de persones que no es poden desplaçar per elles mateixes. Es realitza amb vehicles especialment condicionats i amb personal amb formació adequada.

A Catalunya dins de la sanitat pública, el transport sanitari està indicat per un professional sanitari i es fa a través d’empreses d’ambulàncies contractades pel sistema sanitari públic.

La prestació de transport sanitari, que necessàriament ha de ser accessible a les persones amb discapacitat, consisteix en el trasllat de malalts per causes exclusivament clíniques la situació dels quals els impedeix desplaçar-se amb els mitjans ordinaris de transport.

Pel que fa a l’accés a la prestació de transport sanitari, tenen dret a aquesta prestació les persones malaltes o accidentades quan reben assistència sanitària a càrrec del Servei Català de la Salut, i que, per impossibilitat física o altres causes exclusivament clíniques, no poden utilitzar el transport ordinari per desplaçar-se a un centre sanitari o al seu domicili després de rebre l’atenció sanitària corresponent, en el cas que persisteixin les causes que justifiquin la necessitat. També inclou la situació d’urgència que impliqui risc vital o dany per a la salut de la persona interessada.

Els centres, serveis o establiments sanitaris d’origen i/o destinació han de ser del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT).

El professional sanitari (mèdic, d’infermeria o fisioteràpia) responsable que sol·licita el transport sanitari ha de prestar l’atenció sanitària en aquests centres, serveis o establiments sanitaris.

El transport sanitari s’ha de realitzar amb el tipus de vehicle corresponent i amb el personal que correspongui.

Sense perjudici del que preveu la Cartera de serveis comuns de transport sanitari pel que fa al transport sanitari no assistit i al transport sanitari assistit, a l’efecte de l’accés a la prestació del transport sanitari en l’àmbit del CatSalut, el transport sanitari es classifica de la següent manera:

• Segons el mitjà:
  • Transport terrestre: ambulàncies assistencials, ambulàncies no assistencials i vehicles de transport sanitari col·lectiu.
  • Transport aeri: helicòpters o avions adequats.
  • Marítim: llanxes de salvament marítim, embarcacions ràpides o vaixells hospital.
• Segons l’estat del pacient:
  • Transport sanitari de pacients crítics: per a pacients en risc vital degut al compromís de les seves funcions respiratòria, cardíaca o neurològica i inestables.
  • Transport sanitari de pacients greus no crítics: per a persones estables amb processos patològics o lesions que els ocasionen disfuncions orgàniques serveres que amenacen a deixar seqüeles, però que no suposen un risc vital imminent.
  • Transport sanitari de pacients no greus: transport especialitzat en el trasllat de persones estabilitzades amb lesions o insuficiències orgàniques que no suposen un risc vital.
• Segons el risc vital del pacient:
  • Transport sanitari d’emergència: s’activa quan es detecta un problema mèdic de prioritat absoluta que no admet demora donat el risc vital que suposa per a la persona malalta o accidentada.
  • Transport sanitari d’urgència: s’activa quan s’observa un risc vital que no presenta un perill immediat.
  • Transport sanitari endarrerible: s’activa quan s’observa que el pacient no demana una activació immediata dels serveis d’emergència.
  • Transport programat: s’activa normalment des del domicili del pacient a un centre sanitari per a un tractament, una prova diagnòstica, etc. Es programa amb un cert temps de marge.
• Segons les persones traslladades:
  • Transport sanitari col·lectiu: està preparat per transportar fins a un màxim de set persones amb alguna disminució, lesió lleu o limitació fisiològica que no requereixin assistència sanitària durant el trasllat.
  • Transport sanitari individual: està preparat per transportar una sola persona.
• Segons la destinació:
  • Transport primari: des del lloc on es produeix l’emergència extrahospitalària fins a l’hospital.
  • Transport secundari o interhospitalari: des d’un centre sanitari a un altre, generalment trasllada pacients crítics per motius diagnòstics o terapèutics.
  • Transport terciari: dins del propi recinte hospitalari.

En la gestió del transport sanitari de pacients hi ha uns drets i deures que són d’obligat compliment.

• Dret a rebre un tracte respectuós per part dels professionals implicats en el transport sanitari.
  • Dret a ser traslladat en un temps adequat i que es respectin els horaris.
  • Dret a conèixer i identificar els professionals que presten el servei.
  • Dret al fet que es garanteixi la seguretat personal.
  • Dret a presentar reclamacions i suggeriments (Instrucció 03/2004 del CatSalut. Reclamacions i suggeriments, o la corresponent instrucció vigent).

• Deure de fer una utilització correcta de la prestació.
  • Deure de respecte vers els professionals que el traslladen, així com envers les altres persones usuàries d’aquest servei i el seus familiars o acompanyants.
  • Deure de respectar els horaris de programació.
  • Deure de comunicar la impossibilitat d’assistir a una cita programada quan requereixi transport sanitari.
  • Deure de respectar i mantenir la confidencialitat respecte a terceres persones.

El transport sanitari urgent s’origina per una necessitat vital assistencial. Pot donar-se des del lloc on s’ha produït la necessitat fins al primer centre amb capacitat per atendre el pacient, però també consisteix en el trasllat urgent entre dos centres sanitaris.

El transport sanitari urgent forma part de la cartera comuna bàsica, que són els serveis assistencials i prestacions sanitàries coberts de manera completa per finançament públic.

El transport sanitari primari es dona des del lloc on s’ha produït l’emergència fins al primer centre amb capacitat per atendre el pacient. Pot requerir una primera assistència al mateix lloc on s’ha produït l’emergència o en ruta per part del personal qualificat.

En el cas de situacions de risc vital, aquestes actuacions assistencials in situ han de tenir prioritat absoluta.

La persona, qualificada o no, que alerta de l’emergència ha de contactar amb el centre coordinador sanitari del SEM telefonant al 061 CatSalut Respon i/o al 112, des d’on els professionals sanitaris valoraran la necessitat assistencial. En cas que sigui necessari, s’enviarà un professional sanitari o una ambulància segons la situació.

En qualsevol cas, si una persona es troba davant una situació d’urgència, les vies per sol·licitar assistència són el CAP o trucant al 061 CatSalut Respon. En cas que una persona es trobi davant una emergència (risc imminent per a la vida), la via per sol·licitar assistència és trucant al 112.

Dins el concepte d’urgència hi ha situacions molt diverses en funció de la gravetat. Hi ha urgències lleus, com un mal de queixals o un refredat, i urgències més importants, com un estat febril o una alteració de la tensió arterial. En aquests casos, els usuaris poden anar al CAP o bé trucar al telèfon 061 CatSalut Respon. En situacions d’emergències (situacions que comprometen la vida de la persona), la recomanació és no moure a la persona afectada i trucar al telèfon 112 d’emergències.

El centre coordinador sanitari del SEM valora el grau de l’alerta i activa el recurs adient segons el protocol d’actuació vigent.

En funció de les necessitats, els vehicles i els professionals sanitaris que es requereixin, el recurs pot ser de suport vital bàsic o de suport vital avançat.

El suport vital bàsic (SVB) és el realitzat amb vehicles condicionats i personal tècnic en emergències sanitàries (el conductor o conductora i una altra persona, ambdues amb la formació corresponent de personal tècnic en emergències sanitàries), que permeten l’assistència tecnicosanitària en ruta, maniobres de reanimació bàsiques i control de les funcions vitals.

El suport vital avançat (SVA) és el realitzat amb vehicles condicionats i personal tècnic en emergències sanitàries (el conductor o conductora), un infermer/a, amb o sense personal mèdic, que permeten una assistència intensiva, tècniques de reanimació avançades i tècniques de suport vital avançat.

D’acord amb les directrius i els criteris del Departament de Salut i del CatSalut, la destinació de la persona s’ha d’adequar a les seves necessitats d’assistència i als criteris operatius del centre coordinador sanitari del SEM, amb preferència pel centre del SISCAT amb capacitat resolutiva per a la seva patologia més proper al lloc on es produeixi la urgència.

El trasllat urgent secundari o interhospitalari és el trasllat de pacients, realitzat des d’un centre sanitari a un altre, que d’acord amb el criteri d’un professional sanitari responsable poden requerir atenció tecnicosanitària en ruta.

El professional sanitari del centre on s’origina la demanda ha de contactar amb el centre coordinador sanitari del SEM, el qual ha de valorar la demanda i activar el tipus de recurs adient.

Segons la situació d’estabilitat del pacient i els tipus i la intensitat dels procediments sanitaris que es requereixin durant el trasllat, aquest s’ha de realitzar en vehicle de suport vital bàsic o en vehicle de suport vital avançat.

El seguiment del transport sanitari urgent el fa el SEM mitjançant el centre coordinador sanitari. Amb la periodicitat que determini el CatSalut, el SEM ha de facilitar la informació adient que permeti l’avaluació i el seguiment del transport sanitari urgent. Ha de lliurar al CatSalut un informe de seguiment conjunt per Catalunya i desagregat per àmbits territorials.

El trasllat del TSU s’efectua al centre assistencial públic més proper i més adequat segons l’estat del pacient.

Identificació necessària per poder utilitzar aquest servei:

• Tot i ser universal, cal mostrar un document identificatiu, en cas de disposar-ne, i la targeta sanitària individual (TSI) o facilitar el codi d’identificació personal.
• També s’hi pot accedir amb altres documents que acreditin el dret d’accés (convenis, targeta sanitària d’altres comunitats, targeta sanitària europea, etc.).
• En cas d’accident de trànsit, laboral o esportiu, entre d’altres, en què hi hagi una companyia o entitat que ha de responsabilitzar-se de cobrir l’assistència, s’ha de comunicar en el moment que sigui possible i facilitar-ne les dades.

El TSNU s’origina per la necessitat de prestar assistència sanitària no urgent a persones amb una limitació d’autonomia que els impedeixi el desplaçament en mitjans ordinaris de transport. Consisteix en el trasllat entre el domicili de l’usuari i un centre sanitari, o a la inversa, o entre dos centres sanitaris per a la realització de proves diagnosticoterapèutiques o tractaments especialitzats.

Les modalitats de transport sanitari no urgent són individual o col·lectiu, en trasllats que majoritàriament són programats i que han de ser sol·licitats amb suficient antelació respecte al moment de fer efectiu el trasllat.

El transport sanitari no urgent forma part de la cartera comuna suplementària, que són les prestacions, i estan subjectes a aportació econòmica per part de l’usuari. Actualment aquesta aportació està pendent de regulació.

Per accedir al transport sanitari no urgent és indispensable la indicació d’un metge de la xarxa sanitària pública. No és possible accedir-hi per iniciativa pròpia.

La sol·licitud o indicació de transport sanitari no urgent es fa en els casos que, per impossibilitat física o altres causes clíniques, no es pugui utilitzar el transport ordinari per desplaçar-se a un centre sanitari o al seu domicili després de rebre l’atenció sanitària corresponent.

La sol·licitud és responsabilitat del professional sanitari responsable de l’assistència que motiva el desplaçament, atenent a causes clíniques i sempre que no suposi un risc afegit per a la salut del pacient.

Les sol·licituds s’han de realitzar d’acord amb els procediments i models que el CatSalut determini, ja sigui a través del formulari telemàtic com del model de sol·licitud de transport sanitari no urgent.

Cal emplenar totes les dades determinades pel CatSalut. En el cas que el grau de mobilitat del pacient sigui limitat, cal ajustar els criteris d’indicació a la seva situació clínica i utilitzar els recursos adequats. Així mateix, cal que es garanteixi la identificació de qui fa la sol·licitud o indicació del transport sanitari.

La sol·licitud telemàtica de transport sanitari ha d’estar coordinada a través dels suports telemàtics que el SEM determini.

En cas de contingència i per raons d’excepcionalitat, les sol·licituds de transport sanitari no urgent han de ser comunicades pels centres sanitaris a l’entitat prestadora de serveis de transport sanitari que ha de fer el trasllat, la qual ha de respectar els criteris d’indicació. De manera ordinària aquesta comunicació s’ha de fer telemàticament i amb la màxima antelació respecte al moment del trasllat.

El transport sanitari no urgent s’ha de fer preferentment mitjançant un vehicle de transport sanitari col·lectiu. Per tant, en principi, els serveis s’organitzen de manera col·lectiva. En qualsevol cas, les sol·licituds s’han d’ajustar a la situació clínica del pacient, tenint en compte les característiques del trajecte a l’efecte de facilitar el compliment horari.

En cas de situacions d’excepcionalitat, la consideració de transport individual o col·lectiu es pot ajustar als requeriments necessaris per fer-hi front. El tipus de transport s’ha d’especificar en la indicació.

En els casos en què calgui un canvi del tipus de transport, ja sigui per les necessitats del pacient en aquest moment o per criteris organitzatius autoritzats pel CatSalut, sempre s’ha de justificar.

El trajecte per realitzar un transport col·lectiu fins a la destinació té un temps per recollir pacients o temps de recollida. El temps de recollida màxim en cada ruta no pot ser superior a una hora. El mateix criteri s’ha d’aplicar a la tornada. La durada del trajecte del transport col·lectiu no pot excedir de més d’una hora en cas que sigui individual, tant per al transport sanitari d’anada com per a la tornada.

La indicació de transport sanitari individual ha d’estar expressament justificada.

En el cas de tractaments continuats (diàlisi, quimioteràpia, radioteràpia, etc.) s’ha de respectar especialment el temps d’inici, així com el temps de la seva finalització.

En els casos que sigui necessari un acompanyant del pacient, cal especificar-ho al model de sol·licitud de servei i s’ha de fer constar el motiu. Amb caràcter general, es pot autoritzar, com a màxim, un acompanyant per pacient. Sense perjudici del compliment de la indicació, la presència d’acompanyant pot estar condicionada a les places disponibles al vehicle.

La regió sanitària ha de vetllar per tal que se satisfaci la necessitat de persona acompanyant sempre que la situació o les circumstàncies del cas ho aconsellin.

En cas que la sol·licitud de transport sanitari s’autoritzi per a un període de temps, l’autorització ha de ser, com a màxim, per a un període de 6 mesos. Transcorregut el període màxim autoritzat, s’ha de trametre, si és necessari, la sol·licitud de renovació corresponent.

Identificació necessària per poder utilitzar aquest servei:

• Cal mostrar la targeta sanitària individual (TSI) o bé comunicar el codi d’identificació personal (CIP). L’usuari també es pot identificar amb altres documents que acreditin el dret d’accés de l’usuari (convenis, targeta sanitària d’altres comunitats, targeta sanitària europea, etc.).
• En cas d’accident de trànsit, laboral o esportiu, entre d’altres, en què hi hagi una companyia o entitat que ha de responsabilitzar-se de cobrir l’assistència o prestació, cal comunicar-ho i facilitar-ne les dades.
• En els casos que es conegui prèviament el dia del trasllat, cal que l’empresa d’ambulàncies que ha de realitzar el trasllat el tingui programat prèviament i amb suficient antelació.
• La modalitat de transport sanitari (individual o col·lectiu) depèn de les condicions clíniques del pacient. L’ha de determinar el professional que prescriu el trasllat, amb indicació justificada.
• El transport sanitari col·lectiu comporta l’organització de rutes amb criteris d’optimització del recorregut que cal respectar.
• Les persones menors de quinze anys o incapacitades han d’anar acompanyades d’una persona adulta. L’acompanyament de la resta de persones està condicionat a la indicació del metge prescriptor, i sempre limitada a un acompanyant.
• El trasllat es fa al centre assignat o a aquell que indiqui el professional assistencial.
• Aquests serveis estan subjectes a aportació de l’usuari, pendent de regulació.

Hi ha dos supòsits diferents al TSU i al TSNU respecte al trasllat sanitari. Són els següents:

• Transport sanitari per a pacients en situacions clíniques excepcionals. El centre coordinador sanitari del SEM, per tal de donar resposta a la demanda de transport realitzada, ja sigui urgent o no urgent, pot mobilitzar aquells recursos de transport sanitari urgent i transport sanitari no urgent més adequats a les necessitats del pacient, d’acord amb les directrius i els criteris del CatSalut.
• Transport sanitari entre comunitats autònomes. El CatSalut es pot fer càrrec del transport sanitari indicat per al trasllat dels seus assegurats que necessitin ser ingressats en centres hospitalaris del Sistema Nacional de Salut d’altres comunitats autònomes quan la destinació sigui un centre del SISCAT. D’acord amb el criteris del CatSalut, la destinació també pot ser el domicili del pacient en cas que, atesa la seva situació clínica, no sigui possible utilitzar un altre mitjà de transport.

En aquestes situacions de trasllat interhospitalari, la demanda s’ha de canalitzar d’acord amb el procediment establert a través del SEM, el qual ha d’activar el tipus de recurs adient.

Qualsevol altre supòsit l’ha de valorar la regió sanitària corresponent, d’acord amb les directrius i els criteris generals del CatSalut. En cas que la regió sanitària autoritzi el transport sanitari, el recurs necessari adient s’ha d’activar a través del SEM.

El transport sanitari està regulat mitjançant una normativa específica. La normativa vigent és:

• • RD 836/2012, de 25 de maig, pel qual s’estableixen les característiques tècniques, l’equipament sanitari i la dotació de personal de vehicles de transport sanitari per carretera.
• Reial decret 1030/2006 que regula la prestació del transport sanitari.
  • Resolució, de 6 d’agost de 1990, de delegació de l’atorgament de la certificació sanitària a les ambulàncies als delegats territorials del Departament de Sanitat i Seguretat Social a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona (DOGC núm. 1340, publicat el 7 de setembre de 1990).
• Instrucció 03/2006 del CatSalut per la qual s’estableix el marc organitzatiu del transport sanitari del CatSalut, les modalitats o tipus de transport sanitari, els criteris d’indicació, els procediments i circuits i els mecanismes de seguiment.

Tots els vehicles de transport sanitari han de disposar d’una certificació tècnicosanitaria expedida per l’òrgan competent en matèria de sanitat de la localitat en què el vehicle està residenciat i que, transcorreguts dos anys, s’ha de renovar anualment, prèvia inspecció de l’òrgan competent.

Les indicacions del trasllat per a cada tipus de patologia han d’estar clarament especificades en cada centre hospitalari, de forma consensuada amb els centres receptors (centres útils). En la seva elaboració han de participar els especialistes de l’àrea corresponent a cada patologia als centres emissor i receptor i els metges encarregats del transport sanitari en l’hospital emissor.

El transport sanitari secundari es realitza en cinc fases:

1. Activació: comprèn des de la recepció de la comunicació formal del trasllat fins que es contacta físicament amb el pacient i el personal responsable. L’objectiu d’aquesta fase és donar una resposta organitzada i en el menor temps possible a la necessitat de transferir un pacient crític a un centre de referència.
2. Estabilització: es refereix a totes aquelles actuacions protocol·litzades de suport que es considerin necessàries abans d’iniciar el trasllat. Aquestes mesures s’han de realitzar de manera ràpida i eficaç.
3. Trasllat: comença quan s’instal·la el pacient al vehicle i acaba amb el següent punt.
4. Transferència: és el moment que el pacient és transferit al personal de l’hospital de destinació.
5. Reactivació: una vegada completada la intervenció, es procedeix al retorn a l’hospital i a la preparació del material i el vehicle per a una nova activació.

Igual que en altres serveis hospitalaris, cal un responsable per dirigir els membres de l’equip de transport per dissenyar el funcionament i organitzar la formació del personal mèdic, d’infermeria i conductors, així com per establir les normes de qualitat, revisió, neteja i manteniment del material que ha d’utilitzar l’equip.

El director del servei estableix les indicacions o criteris mèdics per al transport en funció de les necessitats de l’hospital dissenyant protocols de qualitat, full de ruta, comprovació i revisió de la utilització del sistema de transport.

La decisió concreta del trasllat l’ha de prendre el metge responsable de l’assistència. Depenent del servei al qual estigui adscrit el pacient, el responsable pot ser un metge especialista o un metge d’urgències, auxiliat pel primer en casos concrets de difícil estimació.

La responsabilitat de la indicació inclou:

• Avaluació inicial del equip mèdic.
• Estabilització a l’àrea més apropiada (àrea de reanimació, observació, UCI o planta).
• Consentiment informat del pacient o familiars.
• Contacte previ o simultani amb el centre receptor.
• Tria del mitjà de transport.
• Activació del transport.
• Informe clínic i de proposta de trasllat.
• Informació al personal sanitari encarregat del transport.
• Trasllat de pacients crítics segons protocols de transport secundari i primari.

En cas de dubte o conflictes sobre la indicació del trasllat o el mitjà de transport, aquest serà resolt en ordre jeràrquic pel servei de crítics i urgències, sempre considerant els protocols específics per a cada patologia.

La documentació necessària per als trasllats en el transport sanitari està regulada per cada comunitat autònoma, que segueix uns criteris de manteniment i oferta de la qualitat assistencial i adequats a la població.

En el transport interhospitalari o secundari ha d’existir un consens entre el centre emissor i el receptor mitjançant uns protocols que garanteixin la qualitat assistencial i redueixin les complicacions que puguin aparèixer.

Al model de sol·licitud de transport sanitari no urgent podeu veure totes les dades que hi figuren, entre elles:

• Dades d’identificació del pacient
• Dades del centre prescriptor
• Motius per la indicació del transport
• Lloc de recollida
• Lloc de destinació

El Reial decret 1030/2006, de 15 de setembre, pel qual s’estableix la cartera de serveis comuns del SNS i el procediment per a la seva actualització, en l’article 11, parla de la cartera de serveis complementaris de les comunitats autònomes en els següents termes:

Aquest decret també conclou aquest apartat dient que el Consell Interterritorial del SNS és qui ha de conèixer i, en el seu cas, emetre recomanacions sobre la incorporació per part de les comunitats autònomes de les prestacions sanitàries complementàries a les prestacions comunes del SNS, i que les comunitats autònomes posaran en coneixement del Ministeri de Sanitat les prestacions o serveis complementaris no contemplats a la cartera de serveis del SNS i que s’hagin incorporat a la cartera de serveis específics d’aquesta comunitat autònoma.

Per tant, cada comunitat autònoma té la seva cartera de serveis i prestacions pròpia, que pot ser diferent de la d’altres comunitats.

Les prestacions complementàries del Servei Català de la Salut són: prestacions ortoprotètiques, teràpies respiratòries a domicili, tractaments amb productes dietoterapèutics complexos, atenció podològica per a les persones diabètiques amb patologies vasculars i neuropàtiques cròniques i transport sanitari.

Legislació relacionada amb les prestacions complementàries:

• Llei 14/1986, de 25 d’abril, general de sanitat, que estableix la regulació de les accions que condueixen a fer efectiu el dret a la protecció de la salut reconegut als articles 43 i següents de la Constitució.
• Reial decret 63/1995, de 20 de gener, sobre ordenació de les prestacions sanitàries del Sistema Nacional de Salut.
• Ordre de 3 de març de 1999 per a la regulació de les tècniques de teràpia respiratòria a domicili en el Sistema Nacional de Salut.
• Reial decret 1030/2006, de 15 de setembre, pel qual s’estableix la cartera de serveis comuns del SNA i el procediment per a la seva actualització.

La prestació ortoprotètica s’orienta a recuperar habilitats, capacitats o funcions que s’han deteriorat o perdut a causa d’una malaltia congènita o adquirida o d’un traumatisme.

El sistema de salut garanteix a les persones assegurades l’obtenció de les pròtesis externes, ortesis i cadires de rodes prescrites per metges especialistes de la xarxa sanitària pública i que estiguin inclosos a la cartera del sistema nacional de salut vigent.

El metge especialista ha de lliurar un document anomenat PAO (prescripció d’article ortoprotètic) i adreçar el pacient a la unitat de tramitació, habitualment dins el mateix centre sanitari.

A la unitat de tramitació el pacient ha de presentar la targeta sanitària individual i el PAO, per rebre un document de validació administrativa i la informació dels centres dispensadors d’articles ortoprotètics.

Els centres acreditats tenen un adhesiu identificador a la porta. El pacient hi ha de lliurar el PAO i el document de validació administrativa. Un cop rebut l’article, s’ha de signar el PAO i abonar, si s’escau, la part corresponent a l’usuari. El catàleg de prestacions ortoprotètiques inclou la relació de tots els articles, el preu i l’aportació màxima del CatSalut.

També és possible adquirir els articles ortoprotètics avançant el pagament i sol·licitant, després, el rescabalament de l’ajut del CatSalut sempre que la dispensació s’hagi efectuat per un centre no adherit al CatSalut i sigui posterior a la prescripció del metge especialista de la xarxa pública. En aquest cas, cal adreçar-se a la unitat de tramitació del centre sanitari.

L’oxigenoteràpia i altres teràpies respiratòries a domicili són recursos alternatius a l’hospitalització. A Catalunya es fan per prescripció del metge especialista (pneumòleg) i les empreses concertades que fan el subministrament.

Inclouen els tractaments següents:

• Oxigenoteràpia per al tractament domiciliari de malalts amb insuficiència respiratòria crònica (en cilindre o bala, concentradors i oxigen líquid)
• Pressió positiva contínua per al tractament de la síndrome d’apnea obstructiva del son.
• Nebulitzadors per a l’administració de medicació per via inhalatòria (elèctrics o ultrasònics).
• Ventilació mecànica com a suport ventilatori per als pacients amb insuficiència respiratòria greu.
• Monitoratge de constants vitals per a la prevenció de la mort sobtada del lactant.

Els tractaments amb productes dietoterapèutics complexos són tractaments amb aliments dietètics destinats a usos mèdics especials per a pacients que pateixen determinats trastorns metabòlics congènits d’hidrats de carboni i aminoàcids establerts en ordre ministerial.

Els han de prescriure els metges especialistes corresponents i han d’estar inscrits al registre general sanitari d’aliments com a ‘Aliments dietètics destinats a usos mèdics especials. Segons la tipologia del producte i del tractament poden ser de dos tipus:

• Per a trastorns metabòlics: es dispensen a les oficines de farmàcia.
• Nutrició enteral domiciliària: es dispensen als serveis d’atenció farmacèutica dels hospitals.

Els productes dietètics formen part de la Cartera comuna suplementària, que són les prestacions i estan subjectes a aportació econòmica per part de l’usuari.

El peu diabètic és una complicació d’una malaltia vascular i neuropàtica crònica que poden patir les persones amb diabetis i que pot tenir conseqüències greus com les ulceracions, i fins i tot pot arribar a necessitar amputacions.

Quan es diagnostica a l’atenció primària o a l’especialista, es deriva cap a un professional de podologia, que el pacient pot triar d’entre els del seu àmbit territorial. El pacient té dret, en principi, a tres visites anuals, però se’n poden aprovar de noves si la patologia ho necessita.

Per rebre l’atenció podològica per a peu diabètic cal residir a Catalunya i disposar de targeta sanitària individual.