Models teòrics sobre la personalitat i el comportament humà

També conegut com a psicobiologia, el model biomèdic parteix de la base que el comportament de les persones està influenciat sobretot per la fisiologia. Segons aquest model, el comportament normal d’una persona es produeix quan el cos està en estat d’equilibri, mentre que el comportament anormal seria conseqüència d’alguna patologia orgànica.

Els avenços en el camp de la investigació biomèdica han permès relacionar alguns trastorns del comportament amb anomalies concretes del funcionament de l’organisme. A continuació n’exposem alguns exemples:

• Trastorns en els quals s’han detectat anomalies en els nivells de neurotransmissors presents a la sinapsi neuronal. Se sap, per exemple, que en l’esquizofrènia els nivells del neurotransmissor dopamina són anormalment elevats; la disminució dels nivells de serotonina, en canvi, sembla estar relacionada amb trastorns de l’estat d’ànim com la depressió. El tractament d’aquests trastorns inclou, entre altres estratègies, l’ús de medicaments que actuen precisament en la sinapsi neuronal, i que provoquen un augment o una disminució dels neurotransmissors alterats.

• Trastorns en els quals es produeixen canvis estructurals en el cervell, ja sigui després d’un traumatisme o a causa de malalties degeneratives, com la malaltia de Huntington o la malaltia d’Alzheimer.

• Trastorns deguts a l’excés o al dèficit en la secreció d’alguna hormona (trastorns endocrins), i que tenen repercussions no tan sols a nivell físic, sinó també psíquic. Seria el cas per exemple de l’hipotiroïdisme, que sovint va acompanyat de depressió. Els canvis hormonals sembla que també són un factor important en el desenvolupament de la depressió postpart.

El neuròleg austríac Sigmund Freud (1856-1939) va ser el primer a intentar donar una explicació psicològica del comportament humà, i ho va fer a través de la seva famosa teoria psicoanalítica. Freud es considera el pare de la psicoanàlisi, un mètode que té com a objectiu el tractament dels trastorns mentals, i que dóna molta importància a l’anàlisi dels conflictes sexuals inconscients que s’originen ja des de la infantesa.

Segons el model desenvolupat per Freud, la personalitat està constituïda per tres components: l’allò, el superjò i el jo.

Vegem a continuació les característiques de cadascun d’ells:

• L’allò (id) opera en l’àrea inconscient de la ment i està format pels instints biològics o impulsos que l’individu intenta satisfer de forma inconscient seguint l’anomenat principi de plaer. Per exemple, si tens gana, l’instint et fa menjar; si algú et pega, l’instint t’impulsa a tornar-t’hi. Freud va anomenar aquests impulsos Eros i Thanatos. L’Eros, o instint de vida, impulsa els individus a sobreviure i per això regeix activitats com la respiració, l’alimentació o el sexe. El Thanatos, o instint de mort, està format per forces destructives, presents en tots els éssers vius. Si aquesta última energia es dirigeix cap als altres s’expressa en forma de conductes agressives i violentes. Freud creia que l’Eros és més poderós que el Thanatos, i facilita que les persones sobrevisquin en comptes d’autodestruir-se.
• El superjò (superego) és la part de la ment que ha internalitzat les normes morals de la societat en què vivim, i que ens fa diferenciar si una cosa està bé o malament. Es regeix pel principi de moralitat i ens empeny a tenir un comportament socialment acceptable. El superjò fa que ens sentim culpables si no seguim les normes. Seguint els exemples anteriors, si tens gana i estàs en una reunió de treball el superjò pensa que no està bé menjar en aquell moment, frenant l’instint de l’allò; si algú et pega, el superjò posa en qüestió el fet de tornar-s’hi…
• El jo (ego) opera tant en la part conscient de la ment com en la inconscient, i es regeix segons el principi de realitat. Es desenvolupa durant la infantesa i el seu objectiu és satisfer les demandes de l’allò però valorant la realitat, és a dir, tenint en compte les normes acceptades per la societat. El jo analitza una situació concreta i pren una decisió tenint en compte el que faria l’allò i el superjò. Seguint amb els mateixos exemples d’abans, si enmig d’una reunió tenim gana, decidim esperar que s’acabi; si ens peguen i tenim ganes de tornar-nos-hi, decidim demanar explicacions o fer una denúncia.

Quan hi ha un conflicte entre els objectius de l’allò i del superjò, el jo actua com a mediador.

Aquests són alguns dels mecanismes de defensa més coneguts:

• Repressió: va ser el primer mecanisme descrit per Freud. És el procés a través del qual el jo esborra esdeveniments i pensaments que serien pertorbadors si es mantinguessin en el nivell conscient. D’aquesta manera ens protegim, per exemple, dels sentiments d’hostilitat cap a persones del nostre entorn proper, o reprimim el record de fets passats traumàtics o el desig sexual envers algú quan creiem que no seria acceptable.
• Desplaçament: es refereix a la redirecció d’un impuls (generalment agressiu) que anava dirigit inicialment cap a una persona o objecte cap a una altra persona o objecte menys “perillosos”. Un cas típic de desplaçament seria per exemple quan a la feina hem hagut d’aguantar una esbroncada injusta del nostre cap sense atrevir-nos a replicar, i un cop arribem a casa donem un cop de porta quan acabem d’entrar o ens mostrem irritables o agressius amb la nostra parella.
• Sublimació: és un mecanisme similar al desplaçament, però en aquest cas l’impuls o el desig inacceptable es transforma en alguna forma d’expressió acceptable socialment, com l’expressió artística, l’esport o fins i tot l’activitat intel·lectual. Freud creia que l’art, la música, la investigació científica i altres activitats creatives eren una forma de canalitzar l’energia (sobretot la sexual, però també l’agressivitat) cap a comportaments acceptables i productius. Així, per exemple, sempre segons Freud, una persona molt agressiva podria sublimar aquest impuls fent-se soldat professional, boxejador o jugador de rugbi.
• Projecció: fa referència a la tendència de les persones a atribuir els seus propis pensaments, motius o sentiments que considera poc acceptables a una altra persona. Segons Freud, es tractaria d’un procés inconscient que ens protegeix de l’ansietat que ens causen les nostres pròpies característiques que de manera inconscient considerem inacceptables. Seria el cas, per exemple, d’un metge que trobés que tots els seus pacients són uns maleducats, per evitar acceptar que ell mateix no té un tracte gaire agradable.
• Negació: mitjançant aquest mecanisme tractem de protegir-nos contra una realitat que ens resulta desagradable, senzillament negant la seva existència. Es tracta d’un mecanisme habitual davant de la malaltia o la mort. Hi ha persones que immediatament després d’haver estat diagnosticades d’una malaltia crònica com la diabetis, per exemple, es comporten com si la malaltia no existís, ignorant les recomanacions terapèutiques. És una reacció que es pot donar també quan a un pacient se li diu que li queden pocs mesos de vida.
• Regressió: es refereix a qualsevol retrocés a situacions o hàbits anteriors i menys exigents. Molts pares que tenen un segon fill han observat una regressió del germà gran quan, a causa de la frustració que sent per la presència del germà petit, ara centre de tota l’atenció, torna a parlar com quan era més petit o fins i tot torna a mullar el llit, quan la fase de control d’esfínters ja havia estat superada.
• Formació reactiva: a través d’aquest mecanisme, determinats impulsos no tan sols es reprimeixen, sinó que es controlen exagerant el comportament oposat. Un exemple seria manifestar odi cap a una persona que realment ens atrau. La idea bàsica seria que els impulsos o sentiments inacceptables són tan amenaçadors que no n’hi ha prou amb reprimir-los.
• Racionalització: consisteix a substituir una raó real que no és acceptable per una altra que resulti acceptable. D’aquesta manera, una persona que decidís no declarar part dels seus guanys a Hisenda podria tranquil·litzar-se pensant que “tothom ho fa”, és a dir, donant una excusa racional.

Una altra aportació important de Freud va ser la seva teoria sobre les etapes del desenvolupament psicosexual, a través de la qual suggeria que la personalitat dels individus es desenvolupa al llarg de la infantesa seguint cinc etapes.

Segons aquest model, el comportament del nen en cada etapa es regeix per la necessitat de satisfer els seus impulsos, a través de la boca primer, de l’anus després i finalment dels genitals. Segons Freud, el fracàs de l’infant a l’hora de satisfer les seves necessitats en qualsevol d’aquestes etapes resultaria en dificultats psicològiques en l’edat adulta. Afirmava, per exemple, que problemes no resolts en l’etapa oral podrien derivar en futurs problemes de dependència, o que problemes en la fase anal podrien fer que el nen acabés desenvolupant trets obsessiu-compulsius.

La taula resumeix les característiques principals de cada etapa.

El conductisme és una escola de pensament que va sorgir als Estats Units a començaments del segle XX amb el propòsit d’estudiar el comportament humà d’una forma tan objectiva com fos possible, fent servir el mètode científic, en contraposició amb l’estudi de la ment, més subjectiu i poc científic, que havia estat fins aquell moment el mètode psicològic imperant a Europa.

El conductisme es va desenvolupar en els seus inicis a partir dels treballs d’investigació d’Ivan Pavlov (1849-1936) sobre les respostes de comportament condicionades.

Pavlov era un fisiòleg rus interessat en la fisiologia de la digestió, concretament en el reflex de salivació que es produïa de manera automàtica quan un gos veia el menjar. Va observar que després d’haver donat personalment menjar al gos en diverses ocasions, aquest ja començava a segregar saliva només de veure’l a ell, encara que no veiés el menjar, ja que havia après que quan apareixia Pavlov, menjava. Més endavant, Pavlov va començar a aplicar diferents estímuls, que en aquell moment es podien considerar neutres o incondicionats (no generaven cap resposta de salivació), just abans de donar el menjar al gos, com fer sonar una campaneta, per exemple. Va observar que al cap d’un temps, l’animal associava aquells estímuls amb el menjar. Un estímul prèviament neutre (fer sonar una campaneta) s’havia convertit en el que Pavlov anomenaria estímul condicionat, capaç per si sol de fer salivar el gos.

Pavlov va anomenar reflex condicionat o resposta condicionada a la salivació que es produïa després que el gos associés el so de la campaneta amb el menjar.

La teoria del condicionament clàssic de Pavlov és coneguda també amb el nom de model estímul-resposta o aprenentatge per associacions.

El psicòleg nord-americà John B. Watson (1878-1958) és considerat el veritable fundador del conductisme. En una conferència que va fer l’any 1913 afirmava que perquè la psicologia fos considerada veritablement científica s’havia de centrar en la conducta observable, i no pas en els estats mentals o en conceptes com “consciència” o “ment”, difícils d’analitzar de manera objectiva.

Partint dels experiments realitzats prèviament per Pavlov sobre les respostes de comportament condicionades, Watson va experimentar amb els principis del condicionament clàssic, però ho va fer amb humans en comptes d’animals. Va fer un experiment a través del qual va aconseguir condicionar un nen petit a tenir por d’una rata a còpia de produir un so fort i molest cada vegada que el nen la tocava.

Un altre psicòleg nord-americà, Burrhus Frederic Skinner (1904-1990), va modificar lleugerament la teoria del condicionament clàssic creada per Pavlov i popularitzada després per Watson. Tot i que admetia que el condicionament clàssic podia ser útil per explicar la conducta humana en determinades situacions, rebutjava la idea que la conducta només es pogués explicar a través d’aquest mecanisme.

Skinner creia que el nostre comportament es pot entendre com un procés d’adaptació a experiències agradables i desagradables, útils i no útils. En comptes de posar el focus en la manera com s’associen els estímuls, com havien fet Pavlov i Watson, es va fixar en com queden associades les accions que realitza un individu amb les conseqüències que genera aquesta acció.

Skinner va crear una forma d’aprenentatge associatiu coneguda com a condicionament operant o instrumental, basada en l’augment o la disminució de certes conductes depenent de si les seves conseqüències són positives o negatives. Segons el condicionament operant, una determinada conducta es pot modificar (augmentar o disminuir) manipulant les seves conseqüències (positives o negatives).

Tot seguit us exposem els principis bàsics del condicionament operant o instrumental com a tècnica per disminuir o augmentar conductes.

1. Càstig: si la conseqüència d’una determinada conducta és negativa actuarà com si fos un càstig, de manera que disminuirà la probabilitat que aquella conducta es repeteixi.
   • Càstig positiu: en aquest cas, la conseqüència d’una determinada conducta és algun tipus de multa o sanció, de manera que disminueix la probabilitat que en el futur aquesta conducta es repeteixi. Un exemple seria donar una bufetada a un nen perquè deixi de plorar.
   • Càstig negatiu: es produeix quan la conseqüència d’una conducta és la retirada d’algun estímul agradable. Estaríem aplicant un càstig d’aquest tipus quan per exemple prenem el mòbil a un adolescent perquè no estudia.
2. Reforçament: si la conseqüència d’una conducta és positiva actuarà com a reforç d’aquella conducta, fent que augmenti la probabilitat que es repeteixi. Podem parlar de dos tipus de reforçament: positiu o negatiu.
   • Reforçament positiu: es produeix quan la conseqüència d’una determinada conducta és l’obtenció d’un premi o algun tipus de reconeixement o felicitació.
   • Reforçament negatiu: es produeix quan la conseqüència d’una determinada conducta és la desaparició o no-aparició d’un estímul desagradable.

El reforçament és una tècnica utilitzada de manera habitual pel personal d’infermeria amb la intenció d’encoratjar determinades conductes dels pacients, però cal aplicar-la amb mesura. A vegades, els professionals sanitaris, de manera inconscient, es mostren més atents o amables amb els pacients més dòcils i dependents, i acaben reforçant aquesta dependència. En el cas d’un pacient amb problemes de mobilitat, per exemple, seria millor encoratjar-lo perquè intenti caminar sol deu minuts cada dia que no agafar-lo de la mà sistemàticament cada vegada que intenta caminar.

La psicologia cognitiva o cognitivisme és la branca de la psicologia que estudia la cognició, és a dir, la capacitat que tenim d’obtenir informació del nostre entorn i d’interpretar-la.

La cognició és possible gràcies als anomenats processos cognitius, com la percepció, l’atenció, l’aprenentatge, la memòria, etc.

Albert Bandura és un psicòleg canadenc (1925) creador de la teoria de l’aprenentatge social, que introdueix com a novetat la constatació que els éssers humans som capaços d’aprendre els uns dels altres a través de l’observació, o el que ell anomenà modelat.

Per exemple, si sabem jugar a futbol, una de les formes de millorar la nostra tècnica seria evidentment practicar molt, però també ens ajudaria a visualitzar de forma repetida vídeos de jugadors més bons que nosaltres.

Un altre exemple d’aprenentatge per observació el veiem en la facilitat que tenen sobretot els nens petits i els adolescents per imitar conductes que han vist en personatges famosos que apareixen en sèries, pel·lícules o xarxes socials de gran difusió, com Youtube o Instagram.

La teoria de l’aprenentatge social afirma que les persones són capaces d’aprendre mitjançant l’observació de les conseqüències que té la conducta d’altres persones. D’aquesta manera, una part de la nostra manera de comportar-nos l’hauríem adquirit senzillament observant el comportament d’altres persones, sense necessitat d’haver hagut d’experimentar nosaltres mateixos de manera repetida les conseqüències d’una determinada conducta.

A partir del seu interès pel tractament de la depressió i recollint les idees de la psicologia cognitiva, el psiquiatre nord-americà Aaron Beck (1921) va desenvolupar un model per tractar aquesta patologia conegut com a teràpia cognitiva, que posteriorment va utilitzar també per tractar altres trastorns.

Davant d’una determinada situació, els individus no responen de manera automàtica, sinó que abans d’emetre cap resposta perceben, interpreten i avaluen la situació en funció d’uns esquemes mentals previs que Beck anomena esquemes cognitius. Aquests esquemes provenen sobretot d’experiències prèvies d’aprenentatge. Vindrien a ser com uns mapes interns que anem creant a través de l’experiència i que ens permeten donar sentit al món.

Beck va identificar tres esquemes característics en els individus deprimits, que va denominar tríada depressiva, que els indueixen a tenir una visió negativa dels següents aspectes:

• Si mateix: les persones que pateixen depressió se solen considerar deficients i inútils. Atribueixen els seus errors a algun defecte físic, mental o moral, i pensen que els altres els rebutgen.
• El món: se senten derrotats socialment perquè pensen que no estan a l’altura de les exigències i que no són capaços de superar els obstacles.
• El futur: la persona deprimida pensa que la seva situació no es pot modificar i que seguirà sempre igual.

Segons Beck, en les persones que pateixen depressió el problema és que davant d’una determinada situació s’activen esquemes inadequats, de manera que es generen les anomenades distorsions cognitives, és a dir, maneres equivocades de pensar. Aquestes distorsions cognitives apareixen en forma de pensaments automàtics que provoquen estats emocionals negatius i conductes inadequades.

A continuació es descriuen les distorsions cognitives tal com les va definir Aaron Beck:

• Abstracció selectiva: consisteix a parar atenció a un únic aspecte o detall de la situació. Els aspectes positius se solen ignorar i es dóna més importància als esquemes negatius. Per exemple: has anat a una festa i t’ho has passat bé, però en un moment donat t’ha caigut la copa de vi a terra i s’ha trencat, i per això te’n vas a casa pensant que la festa ha estat un desastre.
• Pensament dicotòmic: la realitat es valora sense matisos, de manera extrema: les persones són o molt dolentes o molt bones, meravelloses o horribles, fortes o dèbils, triomfadores o perdedores, no hi ha termes intermedis. Per exemple: “Si no obtinc un 10 en aquest examen tan fàcil seré un fracassat”.
• Inferència arbitrària: consisteix a treure una conclusió negativa d’una situació tot i no existir cap evidència que la pugui avalar de forma suficient. Per exemple: “No aprovaré l’examen perquè soc un desastre”.
• Sobregeneralització: consisteix a extreure una conclusió basant-se només en unes quantes experiències o aplicar aquestes conclusions a altres situacions no relacionades. per exemple: “Avui se m’ha cremat l’arròs, mai no sabré cuinar bé”; “No m’han passat la pilota per marcar… segur que tampoc no voldran quedar amb mi per anar al cinema”.
• Magnificació i minimització: tendència a exagerar allò negatiu d’una situació, un fet o una qualitat pròpia, i minimitzar en canvi allò positiu. Per exemple: “He tret un 9 a l’examen… no sé com he pogut fallar aquesta pregunta… si segueixo així deixo la carrera”; “Només m’ha regalat una flor… no m’estima”.
• Personalització: fa referència al costum de relacionar els fets de l’entorn amb un mateix, mostrant-se susceptible. Per exemple: veiem que un amic fa mala cara i de seguida pensem que deu ser perquè està enfadat amb nosaltres.
• Visió catastròfica: avançar-se als esdeveniments pensant sempre que passarà el pitjor. Per exemple: “I si aquest mal de cap que tinc fos degut a un tumor?”.
• Exigència i perfeccionisme: consisteix a tenir regles rígides i exigents sobre com han de succeir les coses i com un mateix creu que hauria de ser. Per exemple: “La meva obligació és treure almenys un notable”; “M’he de treure el carnet de conduir a la primera”.
• Etiquetes globals: consisteix a posar etiquetes als altres o a un mateix a partir només d’una o dues característiques de la personalitat. Per exemple: “No sé canviar una bombeta, soc un inútil”.
• Culpabilitat: atribuir-se a un mateix o als altres tota la responsabilitat sobre els esdeveniments, ignorant altres factors que hi contribueixen. Per exemple: “No m’han donat la feina per culpa meva, a l’entrevista ho he fet fatal”.

El psicòleg nord-americà Martin Seligman (1942) és l’autor de la teoria de la indefensió apresa, important per entendre alguns aspectes de la depressió.

Tot i que la psicologia cognitiva ha proporcionat tècniques de psicoteràpia com la teràpia cognitiva o cognitivoconductual (força útils en el tractament de determinats trastorns com les fòbies, el trastorn obsessiu compulsiu, la depressió o l’esquizofrènia), ha estat considerada a vegades “poc científica”, ja que la naturalesa abstracta dels processos mentals fa difícil la seva anàlisi objectiva.

D’altra banda, la psicologia cognitiva proposa que per canviar un comportament cal canviar primer el pensament, i hi ha estudis que demostren que això no és sempre així. En alguns casos, canviar primer el comportament facilita un canvi posterior de l’esquema mental.

A mitjan segle XX, enmig d’un context en què creixia la preocupació per l’alienació dels individus en una societat cada cop més massificada i industrialitzada, amb l’amenaça de fons d’una guerra nuclear, va sorgir als Estats Units un grup de psicòlegs interessats sobretot en les qualitats intrínsecament humanes dels individus, com l’altruisme, la llibertat de decidir, l’autoestima o l’autorealització, qualitats que ens distingeixen d’altres animals. Aquest moviment és el que coneixem com a psicologia humanista.

Carl Rogers (1902-1987) va ser un influent psicòleg nord-americà que va proposar una visió més esperançada i humanista de l’ésser humà que la dels corrents psicològics anteriors.

Rogers creia en la bondat de l’ésser humà i creia també que cada persona conté dins seu el potencial per desenvolupar-se mentalment de manera saludable i creativa. La personalitat i el comportament serien per Rogers el resultat d’aquest procés de desenvolupament personal. El fracàs en la consecució del propi potencial estaria provocat per una combinació d’influències restrictives i distorsionadores causades per un entorn familiar, educatiu o social poc favorables.

Rogers va ser el creador de l’anomenada teràpia centrada en el client, a través de la qual el terapeuta intenta ajudar l’individu a acceptar-se i a entendre millor els seus sentiments, fent que pugui connectar amb els seus recursos interns de forma que pugui trobar el seu propi camí per seguir endavant cap a l’autorealització.

El psicòleg nord-americà Abraham Maslow (1908-1970) és conegut sobretot per la seva teoria de les necessitats humanes. Com a humanista, de la mateixa manera que Rogers, creia en la bondat intrínseca de l’ésser humà i en el seu desig innat d’autorealitzar-se.

Segons Maslow, el comportament humà està motivat sobretot per l’objectiu de cobrir certes necessitats, que va agrupar en cinc nivells i va ordenar de manera jeràrquica segons la importància que tenen per al nostre benestar:

Aquesta teoria s’acostuma a representar en forma de piràmide, amb les necessitats fisiològiques a la base i les necessitats d’autorealització al vèrtex superior de la piràmide (figura).

Font: Wikipedia, modificat per l'autor.

1. Necessitats fisiològiques: necessitat de respirar, beure aigua, menjar, dormir, sexe. Es tracta de necessitats vitals per a la supervivència.
2. Necessitats de seguretat: seguretat física, familiar, de salut, de feina, d’ingressos, etc. Tenir cobertes aquestes necessitats permet a l’individu tenir expectatives de futur.
3. Necessitats d’afiliació: necessitat de trobar parella, tenir una família, formar part d’una comunitat. Aquestes necessitats apareixen quan les persones busquen superar els sentiments de soledat i establir vincles afectius amb altres persones.
4. Necessitats de reconeixement: inclou la necessitat d’estima (respecte i reconeixement per part dels altres, fama, estatus, reputació, dignitat) i la d’autoestima (respecte cap a un mateix, autoconfiança, competència, independència).
5. Necessitats d’autorealització: necessitat de desenvolupar el propi potencial al màxim. Inclou també la necessitat de desenvolupar-se a nivell espiritual o moral, la necessitat de trobar una missió a la vida o la d’ajudar desinteressadament els altres.

Segons Maslow, a mesura que anem satisfent les necessitats més bàsiques anem desenvolupant necessitats superiors. D’aquesta manera, la necessitat d’autorealització, situada a la part més alta de la piràmide, apareix en els individus només si s’han pogut cobrir les necessitats anteriors.

Les teories sociològiques es dediquen a estudiar la influència de la societat en la conducta dels seus membres.

Aquests factors es coneixen com a determinants socials de la salut, i són les circumstàncies en què les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen.

Exemples de factors socials serien el tipus de sistema sanitari del lloc on vivim o el nostre estatus socioeconòmic. És evident que el fet de viure en un país on existeix un sistema sanitari públic d’accés universal i serveis socials fa que els individus que hi viuen tinguin un nivell de salut tant física com mental potencialment superior a individus que viuen en països on aquests serveis no hi són.

El sociòleg francès Émile Durkheim (1858-1917) va fer un interessant estudi sobre el suïcidi, en el qual arribava a la conclusió que aquest fenomen és degut més a causes d’origen social que a causes d’origen individual.

Durkheim va descriure quatre tipus de suïcidi, que es diferencien segons el tipus de lligams que l’individu estableix amb la societat que l’envolta:

• Suïcidi egoista: en aquest cas, els lligams de l’individu amb el seu entorn social són dèbils, es tracta d’individus poc integrats i amb poques obligacions socials. Un exemple el trobem en el cas d’individus que entren per exemple en una escola armats amb una metralladora i disparen indiscriminadament contra alumnes i professors per acabar després suïcidant-se. Darrere d’aquest tipus de tragèdia sovint s’hi amaga un suïcidi egoista per falta d’integració.
• Suïcidi altruista: es tracta d’individus que s’identifiquen de tal manera amb el seu grup social que arriben a no distingir el seu propi “jo” del grup. L’individu es pot sentir impulsat a suïcidar-se pel seu gran compromís amb el grup. Seria el cas dels terroristes suïcides que s’immolen ells mateixos en nom d’un grup o una causa.
• Suïcidi anòmic: és el cas de persones que no s’adapten adequadament als canvis, sovint molt ràpids, de la societat que els envolta. Seria el cas d’un pagès, per exemple, que no s’hagués pogut adaptar a la modernització del món rural.
• Suïcidi fatalista: es produeix quan les circumstàncies a les quals està sotmès l’individu són massa severes, fins al punt que la persona no veu la possibilitat d’abandonar la situació en la qual es troba. Aquest tipus de suïcidi el podríem trobar en societats esclavistes, en persones empresonades o en adolescents víctimes d’assetjament escolar.

La psicologia positiva és una de les escoles de pensament més recents en el camp de la psicologia. Aquest nou model va ser presentat l’any 1998 pel psicòleg Martin Seligman durant el seu discurs inaugural després de ser nomenat president de l’Associació Americana de Psiquiatria.

El model de psicologia positiva de Seligman recull les idees tant de la psicologia cognitiva com de la humanista, i a partir d’aquí centra la seva atenció en l’estudi dels trets positius dels individus, les seves virtuts, fortaleses, motivacions i capacitats.