Conceptes bàsics de psicologia

Qui soc jo? Com he arribat a ser qui soc? Quines coses han influït en la meva forma de pensar, sentir o actuar? La meva personalitat i el meu comportament han estat determinats genèticament o són més aviat fruit de l’entorn en el qual he viscut?

Intentar trobar resposta a aquestes i altres preguntes similars ha motivat l’interès dels científics des de sempre, primer dels filòsofs i més endavant dels psicòlegs i els sociòlegs.

La psicologia va sorgir a Europa i a Amèrica del Nord durant el segle XIX a partir de dues disciplines ja ben establertes en aquella època, la fisiologia i la filosofia. Si sabem com utilitzar-la, la psicologia ens pot ajudar en la comprensió de nosaltres mateixos i dels altres i, aplicada conjuntament amb altres ciències, pot ajudar a millorar la salut i el benestar de les persones.

Els processos mentals, també anomenats processos cognitius, es podrien definir com el conjunt de processos que permeten a la nostra ment captar, codificar, emmagatzemar i treballar amb la informació provinent tant de l’exterior com de l’interior.

Tots aquests processos ens ajuden a adaptar-nos al nostre entorn i influeixen en el nostre comportament.

• Percepció: és el procés a través del qual interpretem i donem sentit a la informació provinent dels òrgans dels sentits. Per exemple, a través del sentit de l’olfacte dues persones poden captar un mateix perfum, però la percepció que cadascuna d’elles tindrà d’aquell perfum no serà exactament igual. La percepció ens permet fer-nos una imatge mental de l’entorn que ens envolta, de manera que sapiguem com ens hi hem de moure i com hi hem d’interactuar. La percepció també ens dóna informació sobre el que succeeix dins del nostre propi cos: sabem si tenim calor, gana, set…
• Atenció: és el procés que ens permet enfocar els nostres recursos cap a uns determinats estímuls ignorant la resta. Sense aquest procés mental ens trobaríem aclaparats per la gran quantitat d’estímuls que rebem contínuament, tant externs com interns. Per això som capaços, per exemple, de llegir un llibre o escoltar una persona que parla tot i sentir el soroll de fons del carrer; en aquest cas concret, tot i que el sentit de l’oïda ens està enviant informació provinent del carrer, la nostra ment decideix no prestar-li atenció.
• Memòria: la memòria ens permet codificar la informació de manera que la puguem emmagatzemar i recuperar més endavant. Així podem recordar des de conceptes tan senzills com quina és la capital de França fins a procediments complexos com nedar o anar en bicicleta. La memòria ens permet tenir informació sobre les nostres experiències passades, de manera que podem fer prediccions sobre el futur i actuar en conseqüència. Sense la memòria no serien possibles alguns dels altres processos cognitius.
• Aprenentatge: és el procés a través del qual som capaços d’adquirir i modificar coneixements, habilitats, destreses, comportaments, etc. L’aprenentatge està estretament relacionat amb la memòria, és a dir, amb la nostra capacitat d’emmagatzemar informació i de recuperar-la després. D’aquesta manera som capaços, per exemple, d’aprendre a partir d’experiències passades, valorant les conseqüències d’una determinada conducta i modificant-la si cal. L’aprenentatge ens ajuda a respondre d’una manera més adaptada a les situacions presents i futures.
• Llenguatge: és el procés que ens permet comunicar-nos amb els altres a través d’un complex codi de símbols (lletres, paraules, gestos, expressions, etc.). El llenguatge ens permet descriure amb força precisió qualsevol cosa, ja formi part del present, el passat o el futur, i fins i tot regular internament la nostra conducta a través d’autoinstruccions. El llenguatge és important sobretot perquè facilita que puguem mantenir relacions socials complexes, fet que augmenta les nostres probabilitats de sobreviure en entorns hostils.
• Pensament: és el procés cognitiu que integra tota la informació i ens permet tenir representacions mentals sobre tot el que ens envolta. El pensament és capaç d’ordenar i agrupar la informació i, a partir d’aquí, elaborar conceptes i idees i establir relacions entre ells. Gràcies al pensament som capaços de realitzar operacions mentals molt diverses, com per exemple raonar, elaborar judicis, crear hipòtesis, resoldre problemes, fer deduccions o prendre decisions.
• Motivació: és el procés mental responsable d’iniciar, guiar i mantenir una determinada conducta orientada a assolir un objectiu o a satisfer una necessitat. Podríem dir que és com una força que ens fa actuar i ens permet seguir endavant, fins i tot en situacions difícils. És un procés bàsic en la nostra conducta: tot el que fem té una raó, una motivació. La motivació és responsable que ens aixequem a buscar un got d’aigua quan tenim set, que estudiem tota la nit perquè l’endemà tenim un examen, o que aprenguem un idioma per millorar les nostres expectatives laborals.

Si ara mateix ens posen davant una fotografia d’un moment feliç de la nostra infantesa és molt probable que tot de cop tinguem la sensació com d’una onada que ens recorre el cos, barreja de felicitat i nostàlgia; potser fins i tot se’ns dibuixa a la cara un mig somriure. Haurem experimentat el que coneixem com una emoció, en aquest cas força agradable. Si en canvi estem caminant pel bosc i de cop veiem una serp, segurament la por s’apoderarà de la nostra ment i del nostre cos: el cor bategarà més de pressa i notarem una esgarrifança que ens recorre la panxa i l’esquena. En aquest cas haurem experimentat una emoció desagradable: la por.

El psicòleg nord-americà Paul Ekman (n. 1934) va definir set emocions bàsiques, que es manifesten externament a través d’una sèrie d’expressions facials que tots reconeixem:

• Alegria
• Tristesa
• Por
• Ira
• Sorpresa
• Fàstic
• Menyspreu

Ekman va arribar a la conclusió que l’expressió facial de les emocions no estava determinada per una cultura concreta, sinó que tenia un origen biològic i, per tant, era universal per a tota l’espècie humana, almenys pel que fa a les emocions bàsiques.

Les respostes emocionals estan formades per tres components:

• Component fisiològic: durant una resposta emocional es produeix l’activació tant del sistema nerviós autònom com del sistema endocrí, alliberant-se una sèrie de neurotransmissors i hormones que tenen com a objectiu l’activació i la preparació física de l’organisme, de cara a poder donar una resposta ràpida a l’estímul que ha desencadenat l’emoció. Aquest component fisiològic és fàcilment detectable quan experimentem por, per exemple: el cor i la respiració s’acceleren, les pupil·les es dilaten, la secreció de saliva disminueix i s’asseca la boca, la musculatura es tensa, augmenta la glucosa en sang, etc. Les llàgrimes per exemple, no són res més que una resposta fisiològica a un estat emocional.
• Component expressiu o conductual: les emocions es manifesten a través d’expressions facials, moviments corporals, emissió de sons, canvis d’entonació i intensitat de la veu, conductes d’aproximació o evitació, etc. Aquest component està molt influenciat per factors socioculturals i educatius que poden modular l’expressió de les emocions.
• Component cognitiu: inclou els pensaments conscients que es generen en la nostra ment a partir d’una reacció emocional. O dit d’una altra manera, és la reflexió que fem sobre com ens sentim després d’experimentar una reacció emocional. Aquest component cognitiu de les emocions és el que coneixem com a sentiments.

Tots els següents són exemples de sentiments: afecte, amor, admiració, eufòria, optimisme, gratitud, satisfacció, enuig, odi, indignació, impaciència, enveja, venjança, gelosia.

La capacitat que tenim com a éssers humans d’experimentar emocions, tant si són agradables com si no ho són, representa una ajuda “extra” a l’hora d’adaptar-nos al nostre entorn.

Les emocions tenen tres funcions principals:

• Funció adaptativa: les emocions ens ajuden a donar una resposta més adaptada a les exigències de l’entorn. Per exemple, la reacció emocional que experimentem quan tenim por facilita la fugida o bé ens prepara per a una reacció corporal defensiva; al mateix temps, les expressions facials que adoptem quan tenim por servirien per frenar una reacció massa intensa per part d’un possible agressor.
• Funció social: la manifestació externa de les emocions (expressions facials, canvis de postura o del to de la veu, etc.) permet a les persones que ens envolten predir en certa manera el comportament que desenvoluparem, i a nosaltres ens permet predir el seu. La “visibilitat” de les emocions és, doncs, una forma subtil d’intercanviar informació amb els nostres interlocutors, la qual cosa facilita les nostres relacions interpersonals i la nostra adaptació a l’entorn social. Conscients de l’enorme poder que té l’expressió de les emocions, les persones adultes aprenen a reprimir l’expressió de les emocions en determinats entorns socials o en determinades situacions quan aquesta expressió pot generar algun tipus de conflicte. Així, per exemple, som capaços de controlar la nostra ira davant d’un superior o d’evitar riure en un funeral.
• Funció motivacional: les emocions i la motivació estan estretament lligades. Les emocions faciliten l’aparició de conductes motivades, i al mateix temps les conductes motivades produeixen reaccions emocionals. Si per exemple ens hem emocionat escoltant un concert de piano pot ser que això ens motivi a aprendre a tocar aquest instrument, o si ja en sabem, ens motivarà a intentar millorar la nostra tècnica.

En la nostra vida diària utilitzem el terme personalitat amb sentits ben diferents. Vegem-ne un parell d’exemples:

• Per definir persones molt reconegudes en el seu àmbit professional: “El Dr. Brugada és una personalitat en el camp de la cardiologia”.
• Per referir-nos a persones diferents de les altres, que no es deixen emportar fàcilment pel que altres diuen o fan: “La Maria té molta personalitat”.

Dit d’una manera més senzilla, la personalitat es podria definir també com la forma característica i habitual que té una persona de pensar, sentir i comportar-se.

Diversos autors han intentat definir diferents tipus de personalitat segons quins siguin els trets predominants en un individu determinat. Existeix un model força útil conegut com a model dels cinc grans, creat per dos psicòlegs nord americans, Robert McRae i Paul Costa, que examina l’estructura de la personalitat a partir de cinc elements o trets.

Aquests grans trets s’anomenen factors principals, i cadascun d’ells està constituït per un conjunt de trets de personalitat més específics:

• Factor O (openness): obertura a l’experiència. Representa la major o menor tendència d’una persona a buscar noves experiències personals i a pensar en el futur d’una manera creativa. Les persones molt obertes a l’experiència són imaginatives, aprecien l’art i l’estètica, tenen curiositat intel·lectual i se senten còmodes amb l’aventura i la varietat. Les persones amb una baixa obertura, en canvi, tenen interessos més convencionals, gaudeixen de les coses senzilles, solen considerar les ciències o l’art com a disciplines poc pràctiques, prefereixen la familiaritat abans que la novetat i són més moderades i aferrades a les tradicions.
• Factor C (consciousness): responsabilitat. Les persones amb alta puntuació en aquest factor són organitzades, amb capacitat de concentració, acaben les seves tasques i reflexionen abans de prendre una decisió. Aquest tret de personalitat s’associa amb una major probabilitat d’èxit tant a nivell acadèmic com professional. En el costat oposat hi trobaríem persones més despreocupades i espontànies.
• Factor E (extraversion): extraversió. Les persones molt extravertides són sociables i xerraires, es mostren obertes amb els altres i on millor canalitzen la seva energia és en contextos socials. Les persones introvertides, en canvi, són reservades i prefereixen fer activitats que no impliquin tenir contacte amb gaire gent, fet que no significa que siguin menys felices. Són persones més reflexives que les extravertides i amb menys tendència a l’acció. Sovint es confon la introversió amb la timidesa, tot i que són conceptes ben diferents. La timidesa implica una certa por o ansietat davant de les interaccions socials o, en casos extrems, una incapacitat per funcionar socialment. Una persona introvertida pot no ser gens tímida i mostrar-se animada com el que més en una festa amb amics, però si pot triar sempre prefereix les activitats amb menys gent.
• Factor A (agreeableness): amabilitat. Indica la major o menor capacitat d’una persona per mostrar-se respectuosa, tolerant i tranquil·la. La persona amable és aquella que confia en l’honestedat dels altres individus, té vocació d’ajudar i assistir a qui ho necessiti, es mostra humil i senzilla i és empàtica. En l’extrem contrari hi trobaríem persones més fredes i desconfiades, poc donades a cooperar.
• Factor N (neuroticism): neuroticisme. Aquest tret de personalitat indica la major o menor estabilitat emocional d’un individu, la seva capacitat d’afrontar amb tranquil·litat les situacions complicades de la vida. Les persones amb un neuroticisme elevat tenen tendència a l’ansietat, a preocupar-se i a posar-se nervioses en situacions no especialment estressants. Acostumen a sentir-se indecises, amb poca confiança en elles mateixes, gran sensibilitat a les crítiques i tendència a l’obsessió. En el costat oposat hi trobem persones capaces de gestionar situacions de crisi de forma tranquil·la, sense reaccions emocionals intenses.

Actualment s’accepta que una part de la personalitat està determinada per l’herència genètica, mentre que una altra part es va desenvolupant al llarg de la vida segons l’ambient en el qual ens movem i les circumstàncies que ens envolten. La personalitat tindria, doncs, una part innata i una part adquirida.

El temperament és la part de la personalitat que està determinada per l’herència genètica i per tant està present des del naixement i no és modificable.

Per entendre-ho, pensem per exemple en aspectes innats d’un individu, com poden ser el funcionament particular del seu sistema nerviós, del seu sistema endocrí (hormones) o el seu nivell d’alerta cerebral, aspectes que tindran una gran influència en la seva personalitat. Així, per exemple, les persones amb hipereactivitat del sistema nerviós simpàtic tindran tendència a l’ansietat. L’herència genètica condiciona per exemple la nostra tendència general a ser més agressius, més tranquils o més alegres.

Si considerem el temperament com la matèria primera de què està formada la personalitat, el caràcter seria el resultat de la interacció entre aquesta matèria primera i l’entorn. És, doncs, la part de la personalitat que es va modelant a partir de les experiències que vivim, la influència de les persones que ens envolten i la cultura on vivim i l’educació que rebem. El caràcter és, per tant, adquirit, modificable i educable.

La personalitat és, doncs, un concepte més ampli, que engloba el temperament i el caràcter, i també el comportament.