Resum
Un accident és un succés o esdeveniment involuntari i sobtat que ocasiona danys a les persones –lesions–, els béns o el medi ambient.
Les lesions que pot produir un accident poden ser lleus, greus, molt greus i mortals, i aquesta gravetat determinarà les actuacions que cal portar a terme, així com els recursos i la urgència en la prestació dels primers auxilis.
Els accidents es poden classificar en funció del lloc on es produeixen, però també atenent a la seva biomecànica, és a dir, a les forces físiques que hi intervenen i també a la seva relació amb les diferents parts de l’organisme humà.
Tot accident causa un traumatisme, que es defineix com les lesions produïdes per agents externs. Segons sigui aquest agent extern, els accidents es poden classificar en físics, químics o biològics.
Els traumatismes físics poden ser de tipus mecànic o tèrmic. Els mecànics poden ser causats per qualsevol objecte, i les lesions que produeixen són hemorràgies, contusions, fractures i luxacions, ferides i cossos estranys. Els tèrmics causen cremades, acalorament i cop de calor.
Les hemorràgies es produeixen per la sortida de sang dels vasos sanguinis quan se’ls trenca una paret. La seva gravetat dependrà del vas que sagna, el lloc on s’aboca el sagnat i el temps i la velocitat del sagnat. Això determinarà el volum de sang que pot perdre la víctima, que és el que farà que l’hemorràgia sigui més lleu o més greu.
L’actuació davant d’una hemorràgia externa es basarà en unes mesures per tal de mantenir l’estat general de la víctima i per aturar l’hemorràgia. En el cas que el sagnat no s’aturi caldrà trucar al 112 i seguir les seves recomanacions. Una d’aquestes podria ser la realització d’un torniquet. El seu objectiu és aturar la irrigació arterial del membre ferit, però cal tenir en compte que és molt perillosa i que només s’ha de fer servir de manera excepcional quan la vida de la víctima perilli.
En el cas que la víctima presenti un cos estrany incrustat és convenient, vista la dificultat per decidir quina seria l’actuació correcta, trucar al 112.
Pel que fa a les hemorràgies internes, sempre s’ha de trucar al 112 i seguir les seves recomanacions a l’espera que arribin els serveis d’emergència; tot i així, per tal de vigilar la seva evolució cal posar la víctima en posició lateral de seguretat.
Es pot donar el cas que en una hemorràgia greu la víctima entri en xoc, una situació en què arriba tan poca sang als diferents òrgans del cos que aquests van fallant: el cor, els pulmons, el cervell… Si no s’atén adequadament, el xoc evoluciona cap a l’empitjorament, fins a la mort.
L’epistaxi és una hemorràgia exterioritzada en què surt sang des de les fosses nasals, en general cap endavant, pels forats del nas. En aquest cas sempre cal fer seure la víctima amb el cap inclinat cap endavant. Digueu-li que respiri per la boca i amb dos dits pinceu-li els costats del nas durant cinc minuts. Les compreses d’aigua molt freda al clatell també ajuden a deturar l’hemorràgia, perquè la fredor contreu els vasos sanguinis del cap.
Les contusions són lesions, resultat d’un traumatisme per un agent físic que no trenca la pell però que afecta els teixits que hi ha per sota. Moltes contusions articulars lesionen els lligaments i causen esquinços i trencaments lligamentosos. Les contusions es poden classificar en funció de l’afectació produïda, i l’actuació que cal portar a terme serà en funció del seu grau.
Les fractures es produeixen pel trencament d’un os, i poden ser obertes o tancades. Per avaluar-les, però, cal tenir elements de judici, com poden ser els antecedents, els símptomes i els signes que presenta.
Les luxacions són el resultat del desplaçament de les dues facetes òssies, una respecte de l’altra, tot perdent el contacte normal.
Tant en les factures com en les luxacions, si s’ha de moure la víctima caldrà fer-ho amb compte, encara que la lesió estigui immobilitzada, ja que una sacsejada li podria desplaçar els fragments i agreujar les lesions. Cal vigilar que continuï podent moure els dits i que l’extremitat no estigui freda.
Les ferides són lesions que trenquen la continuïtat de l’òrgan, de la pell, de les mucoses o d’un òrgan intern. Totes les ferides causen dolor i una hemorràgia més o menys gran. Hi ha diferents tipus de ferides segons l’agent causant i el mecanisme que les ha produït. Així mateix, les ferides poden presentar complicacions. Les actuacions en primers auxilis s’han d’orientar a evitar o reduir la infecció, contenir l’hemorràgia i protegir la ferida, però variaran en funció de si la ferida és lleu o greu.
Els cossos estranys són tots els objectes externs, sòlids o líquids, que estan introduïts en un orifici natural –boca, nas, oïda, uretra, vagina o anus–, en una cavitat corporal o més profundament a l’interior de l’organisme. Generalment, la introducció és accidental, i és més freqüent en els infants.
Els traumatismes tèrmics, com hem esmentat abans, produeixen cremades, acalorament i cop de calor.
Les cremades tèrmiques són traumatismes locals, causats per la calor intensa, que pot venir d’agents sòlids, líquids o gasosos i també per una flama directa. La gravetat d’una cremada es determina pel producte entre la seva profunditat i la superfície que abasta. En funció de la profunditat de les cremades, aquestes es classifiquen en cremades de primer, segon i tercer grau.
Pel que fa al càlcul de la seva extensió s’utilitza com a unitat la superfície del palmell i dels dits de la víctima, que equivalen aproximadament a l’1% de la seva superfície corporal. En canvi, per calcular el percentatge de superfície corporal afectada en les cremades grans en persones adultes fem servir la regla que anomenem «dels nous».
Tenint en compte la gravetat de les cremades, aquestes es classifiquen en cremades lleus o greus, i per tant l’actuació de primers auxilis es farà en funció de la determinació de la gravetat.
L’acalorament o esgotament per calor és un quadre lleu i freqüent. El seu exemple més freqüent és la insolació.
El cop de calor és una acumulació de calor en l’organisme de la persona, que no l’ha pogut dissipar a l’ambient.
Als traumatismes tèrmics s’hi podrien afegir les lesions per fred, com poden ser la congelació i la hipotèrmia.
La congelació és una lesió local pel fred que fa que es presenti amb una seqüència determinada i en diferents graus. Les actuacions de primers auxilis dependran del grau de congelació.
La hipotèrmia és el descens de la temperatura corporal per sota dels nivells fisiològicament acceptables. Aquest descens tindrà repercussions greus, que poden arribar fins a la mort.
Pel que fa a les lesions per l’electricitat, aquestes són produïdes pel pas del corrent elèctric. Els efectes més evidents del pas del corrent són immediats, és a dir, cremades elèctriques en els punts d’entrada i sortida del corrent, espasmes musculars violents o alteració del ritme cardíac.
L’asfíxia és la interrupció de l’intercanvi de gasos normal entre els pulmons i l’aire exterior. Hi ha diferents fets que la provoquen: l’obstrucció de la via aèria per cossos estranys, la compressió de la via, l’ofegament -submersió i hidrocució- i la respiració de gasos tòxics. L’actuació en primers auxilis depèn de la causa que l’ha produït.
Els traumatismes químics solen ser causats pels medicaments, les drogues i altres compostos, i donen com a resultat intoxicacions i reaccions al·lèrgiques.
Les mossegades, les picades i els aliments són la causa dels traumatismes biològics. Les lesions que produeixen són inflamacions, infeccions i reaccions al·lèrgiques.
Els traumatismes químics i biològics entren al nostre organisme a través de diferents vies: digestiva, respiratòria, percutània, per la pell o per les mucoses.
Les intoxicacions produeixen un efecte nociu d’un agent químic sobre una persona que l’ha ingerit, inhalat o absorbit a través de la pell. La seva gravetat depèn de la dosi rebuda, la velocitat d’administració, la via d’entrada i l’estat previ de la persona. Per tant, en presència d’una intoxicació cal fer-ne una avaluació d’emergència i continuar amb l’avaluació urgent.
Tot i així, com que hi ha moltes intoxicacions urgents, sovint calen actuacions concretes que es poden obtenir a través del telèfon d’emergències, d’urgències, del Centro Nacional de Información Toxicológica i de la Unitat de Toxicologia Clínica de l’Hospital Clínic. L’actuació que cal portar a terme dependrà de l’estat de la víctima i de l’agent tòxic, tot tenint en compte la via d’entrada del tòxic.
En les picades i les mossegades, l’actuació general consisteix a desinfectar immediatament la zona afectada per evitar la transmissió de bacteris i virus procedents de l’animal. Si no hi ha desinfectant a mà, com a mínim cal rentar la zona amb aigua corrent i sabó. Després convé deixar l’extremitat afectada en repòs i aplicar-hi fred local per reduir l’absorció del verí. Tot i així, hi ha actuacions específiques en funció de quina sigui la picada o mossegada.
Pel que fa a les reaccions al·lèrgiques, cal definir primer al·lèrgia com una reacció intensa del sistema immunitari de la persona contra un agent estrany que no és perillós per a ella. Per raons no gaire ben conegudes, el sistema immunitari interpreta que l’agent sí que és perillós i l’ataca, i en l’atac perjudica la mateixa persona. Cal diferenciar al·lèrgia d’intolerància. La intolerància és la impossibilitat de suportar o de resistir un aliment o un medicament, i pot ser innata –una sensibilitat alta al compost, particular d’aquella persona– o adquirida –per sensibilització o per al·lèrgia.
L’al·lèrgia pot tenir manifestacions diverses com urticària, picors, edemes, inflamació nasal i de la gola, dificultat respiratòria, reacció anafilàctica…
La reacció anafilàctica és una reacció al·lèrgica general, molt intensa i d’inici. Aquesta reacció pot portar al xoc, anomenat xoc anafilàctic, amb risc de mort. En presència d’aquesta reacció cal actuar ràpidament, ja que és una emergència mèdica. En primers auxilis, el primer que s’ha de fer és telefonar al 112 perquè, un cop ho confirmin, organitzin una atenció professional urgent.
Però no només actuarem davant d’accidents, sinó que la nostra actuació també la podrem portar a terme davant signes i símptomes cardiovasculars, trastorns respiratoris urgents, alteracions neurològiques, hipoglucèmia i hiperglucèmia, i davant un part imminent.
Amb referència als signes i símptomes cardiovasculars, un que mereix especial rellevància és el dolor toràcic, a banda de les arrítmies o la dificultat respiratòria. Però cal saber que no tots els dolors toràcics són símptomes de lesió cardíaca. Davant d’un dolor toràcic caldrà fer una avaluació d’emergència sempre que la víctima hagi perdut la consciència, ja que això determina la possibilitat d’una aturada cardiorespiratòria.
Dins dels trastorns respiratoris urgents trobem la dificultat respiratòria, que és la sensació de manca de l’aire suficient. El terme tècnic per a aquesta alteració és dispnea. S’entén dispnea com la manca d’alè, incapacitat de respirar profundament, necessitat de panteixar per prendre aire, sensació de no rebre prou aire… La persona sol sentir neguit o angoixa i també respiracions ràpides, xiulets i borbollejos, cianosi dels llavis, les ungles i els dits, de vegades febre i tos, i de vegades inflor a la cara, la llengua o la gola, amb dificultat o impossibilitat per parlar.
Davant d’aquesta situació cal avaluar si la respiració és suficient per a les necessitats de la persona. Si no és el cas, caldrà iniciar la reanimació. Si és suficient però la sensació de dificultat respiratòria és prou intensa o duradora, serà una urgència mèdica.
Pel que fa a la crisi asmàtica, la persona presenta dificultat respiratòria, tos i xiulets –és el so que fa l’aire quan passa per les vies aèries estretides–. Si aquesta persona sap el seu diagnòstic, aleshores sap el tractament que s’ha administrar, i que generalment serà un aerosol.
Les alteracions neurològiques poden donar manifestacions diverses com la pèrdua de consciència, les alteracions motores o sensitives i les convulsions. Dins de les alteracions de la consciència trobem la somnolència, la confusió, l’estupor i el coma. Algunes de les causes més habituals de la pèrdua de consciència són la commoció i el desmai.
La commoció és el blocatge (inhibició) brusc de les funcions cerebrals, especialment de la consciència, que ha estat causat per un traumatisme, rebut generalment al cap. El desmai, també anomenat síncope o lipotímia, és una pèrdua sobtada de la consciència motivada per una disminució transitòria del reg sanguini del cervell. Les actuacions que cal portar a terme seran diferents en funció de si és un o l’altre.
Les alteracions motores són les dificultats per moure les extremitats, per parlar o per fer qualsevol altre moviment, mentre que les alteracions sensitives són les sensacions estranyes en aquests punts o fins i tot el fet de no notar-hi cap sensació. Unes causes molt comunes per les quals una persona pot notar de sobte alteracions motores o sensitives són els traumatismes amb fractures òssies o ferides que afectin la medul·la espinal o els nervis en els seus trajectes al llarg del cos. Aquestes es poden presentar en l’infart cerebral, que es pot detectar amb una exploració molt senzilla, l’escala de FAST.
Les convulsions són contraccions sobtades, involuntàries i enèrgiques dels músculs esquelètics. N’hi ha de dos tipus, les clòniques i les tòniques. Una les causes més comunes són l’epilèpsia, els atacs histèrics i la febre alta. Cal saber diferenciar un atac d’epilèpsia de l’atac d’histèria; així, l’atac histèric es dóna davant de testimonis, és més espectacular que l’epilèptic i la persona no se sol fer mal en caure i tampoc no se sol mossegar la llengua, ni orinar-se o defecar-se a sobre.
En la febre cal valorar sobretot si es dóna en infants i aplicar-hi l’algoritme d’actuació. Quan aquesta supera els 40 °C apareixen les convulsions febrils.
Una altra alteració que es pot donar és l’augment o la disminució de la glucosa en la sang, que dóna lloc a la hiperglucèmia i a la hipoglucèmia, respectivament. La hipoglucèmia és el descens de la concentració de glucosa a la sang per sota de les concentracions normals, mentre que la hiperglucèmia és l’augment de la concentració de glucosa a la sang per damunt de les concentracions normals.
Així mateix, caldrà distingir entre una persona agitada, persona que presenta uns gestos, una mímica i uns moviments específics, aïllats o combinats, i també per unes paraules o frases particulars, plenes d’emoció i sovint poc coherents, i una persona violenta.
I finalment, una de les actuacions que es poden portar a terme és davant d’un part imminent. Davant d’aquesta situació cal valorar-la i conèixer les diferents accions pel que fa a la fase de preparació, durant la sortida del fetus, quan el nadó ja ha sortit, l’atenció que se li ha de procurar al nadó i les actuacions quan ha sortit la placenta i la cura que se li ha de donar a la mare.
Totes les actuacions abans esmentades han d’anar acompanyes de suport a la víctima, l’anomenat suport psicològic. Per poder-lo donar cal conèixer les reaccions psicològiques en situacions d’urgència que pateixen tant les víctimes com els testimonis, així com els elements de la comunicació, els recursos comunicatius que cal emprar en una situació d’aquestes característiques, els condicionants que ens podem trobar i quines accions poden portar a terme i que estiguin al nostre abast.