Primers auxilis en lesions per traumatismes físics

Un accident és un succés involuntari i sobtat que ocasiona danys a les persones (lesions), els béns materials o el medi ambient. Els tipus d’accident poden ser a la llar, a la feina, de trànsit, esportius, al carrer…

La biomecànica dels accidents estudia les forces físiques que hi intervenen i també la seva relació amb les diferents parts de l’organisme humà, i estableix quines són les lesions que és més probable que passin. Amb la pauta de lesions més probables en un accident es pot fer l’avaluació en primers auxilis i es poden buscar lesions que en el primer moment no es veuen.

On més ha avançat la biomecànica és en l’estudi dels accidents de trànsit, perquè són molt freqüents i tenen un preu econòmic i humà altíssim per les morts i les seqüeles. Per exemple, si se sap com reacciona el cos davant un xoc frontal es poden preveure determinades conseqüències que permeten una actuació més ràpida i eficient. Les lesions més freqüents en els diferents tipus de xoc són:

• Xoc frontal: en aquest tipus d’accident, les lesions més importants seran a la cara i al cap, el coll, la columna vertebral i el tòrax. També són freqüents les fractures de maluc, fèmur i genoll.
• Xoc lateral: en aquest cas es produeixen lesions diverses, com fractures costals, de pelvis i lesions d’òrgans interns, lesions cranioencefàliques, toràciques o abdominals.
• Xoc per darrere: les lesions més freqüents són de coll, esquinç cervical, luxació o fractura.
• Atropellament: les lesions afectaran les extremitats inferiors, els malucs i el cap, i hi haurà cremades per fregament contra el terra i aixafament si el cotxe passa per sobre.
• Accidents de moto: el més freqüent són els traumatismes cranioencefàlics si no es porta casc, fractures de clavícula, vertebrals, de maluc, de pelvis o de les extremitats. També pot haver-hi cremades i ferides per fricció.

Els accidents causen traumatismes (lesions produïdes per agents externs) que moltes vegades són politraumatismes, és a dir, traumatismes que afecten diferents zones o òrgans corporals. Els traumatismes físics poden ser:

1. Mecànics: estan causats per qualsevol objecte, i les lesions que poden provocar són fractura, esquinç, contusions, luxació, ferides i introducció de cossos estranys.
2. Tèrmics: els agents que els causen són la calor, el fred i l’electricitat. Provoquen lesions com ara cremades, acalorament i cop de calor.

Davant d’una persona accidentada cal aplicar el PAS, que vol dir:

• Protegir: primer has de vetllar per la teva seguretat, després pel teu entorn i després per l’accidentat.
• Alertar: després avisa emergències trucant al 112 i informa de la ubicació i del nombre de ferits.
• Socórrer: finalment, fes una primera valoració primària del seu estat. Comprova si està conscient sacsejant-lo, i a continuació comprova si respira.

El PAS permetrà no agreujar la situació i que la persona pugui ser atesa en les millors condicions possibles per emergències mèdiques. Quan s’ha de tractar la víctima, l’ordre de prioritats és:

1. Fer una valoració primària i actuar segons la situació en què ens trobem assegurant que les vies aèries es mantinguin obertes i lliures d’obstacles.
2. Controlar les hemorràgies.
3. Fer una valoració secundària.
4. Tractar les ferides i cremades greus.
5. Immobilitzar les lesions en articulacions i ossos.
6. Aplicar el tractament adient per a qualsevol altra lesió o afecció que trobem.
7. Observar i anotar els signes vitals.

La valoració primària consisteix a avaluar l’estat de la víctima i localitzar els perills que comprometin la seva vida. Es comprova si la víctima està conscient (sacsejant-la i fent-li preguntes) i si respira.

Vegeu el següent vídeo del SEM, on s’explica què fer en cas d’accident:

La valoració secundària es fa quan estem segurs que la víctima està fora de perill i un cop s’ha fet la valoració primària. Això significa esbrinar què ha passat i, per tant, serà necessari fer un historial i portar a terme un examen o exploració física:

• L’historial: es tracta de descriure com s’ha produït el succés, com s’ha atès la víctima i com s’inicia i evoluciona la malaltia. Per obtenir aquesta informació es faran preguntes a la víctima. Per recordar les preguntes més importants es fan servir les sigles AMPLIA, que es mostren en la taula. Si la víctima està inconscient o és incapaç de cooperar s’han de buscar pistes externes sobre el seu estat, potser té targetes amb cites per anar al metge, algun paper que indiqui medicacions que pren, potser si porta un terròs de sucre a la butxaca ens dóna idea que és diabètic.

• L’exploració física: un cop fet l’historial i després de fer les preguntes a la víctima per esbrinar els seus símptomes, se li ha de fer un examen detallat. Potser l’hem de moure, i en aquest cas ens hem d’assegurar que ho farem al mínim possible i només si és imprescindible.

L’exploració física començarà al cap i es farà fins als peus:

1. Tocar amb suavitat el cuir cabellut buscant possibles hemorràgies, inflamacions o enfonsaments que poden indicar una fractura. Si se sospita una lesió en el coll cal no moure la víctima.
2. Observar cada orella per esbrinar si té sang o algun fluid, que poden ser signes d’alguna lesió interna. Parlar amb la víctima a cada orella per saber si respon i hi sent.
3. Explorar els ulls: observar si estan oberts, observar la mida de les pupil·les i comprovar si les dues pupil·les són iguals; en un estat normal les dues pupil·les estan iguals:
   1. Valorar si la reacció de les pupil·les a la llum és correcta; és a dir, si es contrauen en rebre llum directa.
   2. Buscar objectes estranys, sang o vessament als ulls.
4. Explorar el nas com s’ha fet a les orelles per esbrinar si té sang o algun fluid, que poden ser signes d’alguna lesió interna.
5. Observar la respiració: mirar si hi ha algun objecte estrany en l’interior que pugui obstruir les vies respiratòries, explorar alguna olor a l’alè i buscar ferides o irregularitats a la boca o a les dents.
6. Observar el color, la temperatura i l’estat de la pell. Una pell pàl·lida, freda i seca suggereix un traumatisme. Una pell vermella i calenta pot indicar febre o insolació. La coloració blava indica anòxia o falta d’oxigen.
7. Afluixar la roba al voltat del coll.
8. Demanar a la víctima que respiri a fons i observar com el pit s’eixampla amb facilitat i de la mateixa manera pels dos costats.
9. Palpar amb suavitat per tota l’amplada de les clavícules i buscar qualsevol deformació, irregularitat o dolor.
10. Comprovar el moviment dels braços; observar el color dels dits.
11. Palpar amb suavitat l’abdomen de la víctima per detectar signes d’hemorràgia.
12. Palpar els malucs i les cames per detectar signes de fractura, deformitats o zones adolorides.
13. Comprovar el moviment i la sensibilitat dels peus. Fixar-se en el color de la pell; si és blavós pot indicar un problema circulatori o una lesió a causa del fred.

Entre les lesions físiques produïdes per causes mecàniques trobem, de menys a més importància: la contusió, l’esquinç, la luxació i la fractura.

En general, en primers auxilis, si la víctima ha patit una caiguda, s’ha torçat una extremitat o ha rebut un cop fort, pot ser que no es tingui la seguretat de si té una lesió muscular o contusió, un esquinç, una luxació o una fractura.

Per aquest motiu existeix l’anomenada RICER, una tècnica de primers auxilis adreçada a tractar aquestes situacions durant les primeres 48 hores. El nom RICER prové de les inicials en anglès dels cinc passos immediats que s’han de seguir després de patir una torçada, esquinç o fractura:

• Repòs (R de Rest): si es produeix una d’aquestes lesions és fonamental no fer cap activitat que suposi dolor o esforç. S’ha de fer repòs absolut, ja que qualsevol situació que impliqui moure la zona lesionada pot augmentar el sagnat o la inflor.
• Gel (I d’Ice): aplicar gel a la zona afectada és indispensable, ja que reduirà el dolor i la inflamació. Durant les primeres 24 hores és recomanable administrar gel durant 15 minuts cada dues hores, i les següents 24 hores, cada quatre hores.
• Compressió (C de Compression): és important embenar l’àrea afectada, tot i que no massa fort. L’embenat ha de començar just sota de la lesió i ha anar pujant fins a acabar aproximadament un pam per sobre de la zona afectada.
• Elevació (E d’Elevation): s’ha de mantenir elevada la zona lesionada perquè la inflamació es redueixi. És aconsellable utilitzar una cadira o un coixí per a les extremitats inferiors (aquestes han de quedar per sobre del maluc), i un cabestrell si la lesió és al braç.
• Visita el metge (R de Referral): és important que el metge avaluï la lesió (mitjançant raigs X, ultrasons…) i, així, doni un diagnòstic i un tractament definitius.

Les contusions són lesions produïdes per un cop o impacte sobre la pell, sense arribar a trencar-la, és a dir, no hi ha ferida. Són el que col·loquialment coneixem com a cops.

L’actuació que cal fer en cas de contusió és:

1. Aplicar fred a la zona afectada per reduir la inflamació.
2. Mantenir en repòs la zona afectada.
3. Immobilitzar-la si es creu necessari.

Normalment no és necessari anar a un centre sanitari; només és necessari si la víctima presenta pèrdua de consciència, sagnat per la boca, nas i/o oïdes, si presenta vòmits, deformitat en l’extremitat, si no pot moure l’articulació o si hi ha sospita de lesió profunda (possibilitat d’òrgans interns afectats).

Les lesions musculars cada vegada són més freqüents a causa d’un progressiu increment del nombre de persones que practiquen activitats esportives. També es produeixen com a conseqüència de males postures o sobreesforços en l’ambient laboral. Poden anar des d’un petit cop o contusió fins al trencament de fibres musculars i de tot el múscul.

Quan una persona té una lesió muscular presenta:

• Dolor localitzat: en les lesions lleus no recordarà el moment en què s’ha fet la lesió perquè es nota un dolor suau; en les més greus, en el moment de la lesió ja es nota un dolor localitzat intens.
• Inflamació: en les més lleus, en la palpació es notarà la contracció muscular, mentre que en les més greus es notarà una gran inflamació.
• Hematoma.
• Impotència funcional, de caràcter més lleu que en les fractures.

L’actuació davant d’una lesió muscular és:

1. Retirar els objectes que poden comprimir la zona.
2. Aplicar fred a la zona afectada per reduir la inflamació.
3. Mantenir en repòs i lleugerament aixecada la zona afectada.
4. Anar a un centre sanitari perquè valori la situació.

L’esquinç és la separació temporal de dues superfícies articulars que provoca l’estirament o el trencament dels lligaments; es pot produir com a conseqüència d’un estirament brusc, un cop o una torçada. La gravetat de la lesió dependrà de la força aplicada. Els més habituals són els esquinços de turmell (torçada) i l’esquinç cervical (en accidents de trànsit).

Quan una persona es fa un esquinç presenta:

• Dolor localitzat en la zona de la lesió; pot moure l’articulació, encara que el moviment li augmenti el dolor.
• Inflamació: reacció inespecífica del teixit conjuntiu com a resposta a una agressió física, química o bacteriana, que serveix per eliminar, diluir o encerclar l’agent agressiu i els teixits lesionats. L’expressió clínica habitual està constituïda per calor, vermellor, inflor i dolor, i el substrat histològic és la vasodilatació i la presència d’un exsudat, que pot ésser serós, fibrinós o purulent.
• Hematoma.
• Impotència funcional, de caràcter més lleu que en les fractures.

Els esquinços es classifiquen en:

• Grau I: de caràcter lleu. Es produeix una distensió del lligament que no arriba a causar un dany greu.
• Grau II: esquinçament d’algunes fibres del lligament, mentre que l’articulació roman estable.
• Grau III: de caràcter més sever. S’arriba a produir el trencament del lligament, la qual cosa origina una articulació inestable.

L’actuació que cal fer en cas d’esquinç és:

1. Retirar els objectes que poden comprimir la zona.
2. Aplicar fred a la zona afectada per reduir la inflamació.
3. Mantenir en repòs i lleugerament aixecada la zona afectada.
4. Immobilitzar l’articulació afectada amb un embenat ferm però no gaire ajustat per donar estabilitat. Si la immobilització augmenta el dolor es retirarà fins que la puguin fer els professionals sanitaris.
5. És convenient el trasllat a un centre sanitari per valorar l’abast de la lesió i l’aplicació d’un embenat adequat durant aproximadament una setmana.

La luxació és la separació permanent de les superfícies articulars. La diferència entre un esquinç i una luxació és que en l’esquinç la posició de l’os no varia, mentre que en la luxació els ossos se separen i aquesta separació més gran del normal es pot observar en una radiografia o fins i tot a ull nu.

Sabrem que és una luxació perquè el dolor és molt fort, l’articulació està deformada i pràcticament no es pot moure.

L’actuació que cal fer en cas de luxacions és:

1. Immobilitzar l’articulació en la mateixa posició que ha quedat. Mai s’ha d’intentar recol·locar els ossos en el seu lloc, ja que es podrien lesionar altres estructures de l’articulació.
2. S’aconsella el trasllat immediat a un servei d’urgències per reduir i tractar la lesió.

En funció del lloc on es produeixi la luxació acostuma a tenir una causa o una altra, però generalment s’originen per caigudes o accidents (de trànsit, esportius…). N’és un bon exemple la subluxació del cap radial o colze de mainadera quan s’estira el braç d’un nen per evitar que caigui.

La fractura és la ruptura d’un os a conseqüència d’un traumatisme. Les fractures poden ser obertes (quan hi ha ferida a la pell) o tancades (quan la pell està intacta). Es manifesten per la presència d’un dolor intens, deformitat i/o escurçament de l’extremitat, i per inflamació i hematoma. La zona afectada no es pot moure voluntàriament. Si la fractura és oberta existeix risc d’infecció.

L’actuació que cal fer en cas de fractura és:

1. Si és una fractura a les extremitats inferiors no s’ha de moure la víctima per evitar agreujar la lesió, excepte en el cas que l’entorn on es trobi suposi un risc per a la seva vida; per exemple, en cas d’incendi.
2. Si és en extremitats superiors, retirarem els anells, les polseres i el rellotge, immobilitzarem el braç, el canell o el dit fent servir una superfície rígida a mode de fèrula de suport i mantindrem aixecat el membre mentre traslladem l’accidentat a un centre sanitari.
3. Si presenta ferides, abans d’immobilitzar les taparem amb gases fent una lleugera pressió per parar l’hemorràgia, si fos el cas.

Existeixen unes fractures que tenen unes peculiaritats especials; ens referim a les fractures de mandíbula i ossos de la cara, clavícula i, finalment, l’avulsió o fractura d’una dent.

La fractura de mandíbula i ossos de la cara generalment està causada per cops o violència directa. Presenta dolor en moure la mandíbula, hemorràgia nasal i hematomes, dificultat per parlar i engolir i irregularitat en l’arcada dentària (és a dir, asimetries amb possibles pèrdues o trencament de dents). L’actuació que cal fer és:

1. Treure amb cura els elements solts, com ara dents o pròtesis.
2. Guardar les dents trencades en una gasa humida en sèrum fisiològic o en un pot amb llet per a la seva possible reimplantació.
3. Indicar a la víctima que s’assegui amb el cap inclinat cap endavant per evitar ennuegament.
4. Subjectar la mandíbula amb la mà o amb un embenat.
5. No deixar que parli.
6. Traslladar-lo al centre sanitari.

Les fractures de clavícula són freqüents sobretot en esportistes, causades per caigudes del cos a sobre de la mà o l’espatlla. L’actuació que cal fer és:

1. Immobilitzar amb una bena: passar la bena per cada braç i per les aixelles i lligar-les per darrere de l’esquena.
2. Subjectar el braç afectat amb un cabestrell.

En cas d’avulsió o fractura d’una dent, considerem que no és un cop molt fort en tota la mandíbula, sinó que com a resultat d’un cop, alguna dent pot sortir sencera de la boca (avulsió) i caure a terra, o bé trencar-se i caure’n un tros. L’actuació que cal fer és (vegeu la figura):

1. Conservar la calma, és molt important.
2. Recollir la dent o la part de la dent trencada del terra agafant-la per la corona, no per l’arrel, i si és possible rentar-la amb sèrum fisiològic o aigua. Mai s’ha de rentar amb sabó.
3. En el cas que hagués caigut la dent sencera (no és molt freqüent), posar-la de nou en el seu alvèol (si la víctima o auxiliador es veu capaç) en la posició correcta.
4. Anar ràpidament a l’odontòleg, preferiblement abans d’una hora, portant la dent o el tros de la dent en un got amb sèrum fisiològic (preferiblement) o llet (no desnatada). També és possible portar-la dins la boca, al costat de la galta, si no es té a l’abast llet o sèrum.

Un dels accidents més freqüents són les ferides, ja siguin en forma de rascades, talls o contusions. Aquestes lesions són molt habituals perquè la pell és la primera barrera de defensa del cos i es pot danyar en situacions molt diverses.

Si són ferides no gaire importants el cos les cura i deixen de sagnar, però si són importants podem necessitar ajuda externa per controlar la sortida de sang. Parlem d’hemorràgia quan es produeix una pèrdua de sang a conseqüència de la ferida.

Quan es produeix una ferida, abans de res, cal mantenir la calma. L’actuació que cal fer dependrà de:

• Si la ferida és lleu i superficial: la més freqüent no acostuma a necessitar assistència sanitària.
• Si la ferida és més greu i, per tant, més profunda. En aquest cas, necessita assistència sanitària.

Es considera que la ferida és greu o important si la ferida:

• És molt extensa i/o profunda.
• Sagna abundantment.
• S’ha produït per un objecte punxant.
• S’ha produït per una mossegada.
• Està molt contaminada per terra, vidres, roba o un algun altre objecte estrany i no podem netejar-la en profunditat.

Com actuar davant d’una ferida lleu?

1. Fer una correcta higiene de mans. Usar guants d’un sol ús si se’n disposa.
2. Rentar la ferida des del centre cap enfora amb sèrum o aigua i sabó neutre i gases estèrils. No utilitzar cotó.
3. Si hi ha cossos estranys, insistir amb el sèrum o aigua a raig per facilitar la seva extracció. Si no és possible extreure’ls amb el sèrum o aigua cal acudir al centre de salut.
4. Assecar la ferida amb gases estèrils.
5. Aplicar un antisèptic tòpic com la clorhexidina. No utilitzar ni aigua oxigenada ni alcohol.
6. Si existeix sagnat lleu, pressionar la ferida durant uns minuts. Això serà suficient per detenir-lo.
7. Cobrir la ferida amb un apòsit.
8. Si es tenen dubtes sobre si necessita punts de sutura, acudir al centre de salut.

Cal anar als serveis sanitaris si:

• La persona que ha tingut la ferida no s’ha vacunat mai del tètanus, no està segura de quantes dosis li han donat o fa més de 10 anys de la darrera vacuna. El millor és que vagi a un centre sanitari per saber si és necessari que la vacunin del tètanus.
• L’hemorràgia no s’atura, té algun cos incrustat, si la ferida és a causa d’alguna mossegada o si s’ha infectat.

Com actuar davant una ferida greu sense gaire hemorràgia?

1. Mantenir la calma.
2. Avisar el 112. Mantenir la persona còmoda, abrigada (sobretot si l’hemorràgia és important), vigilada i en un lloc segur. No deixar-la sola.
3. Fer una correcta higiene de mans i usar guants.
4. Rentar la ferida amb gases i sèrum o aigua i sabó neutre.
5. Cobrir la ferida amb gases estèrils.
6. Si s’ha produït per un objecte punxant, no extreure’l.
7. Si hi ha hemorràgia, pressionar amb gases estèrils o un drap net el punt de sagnat per evitar major pèrdua de sang. Si la ferida està en una extremitat, intentar mantenir-la elevada.
8. Si hi ha amputació d’algun membre, cobrir la zona amputada amb una gasa estèril humitejada. El membre amputat s’embolica en gases estèrils també humitejades i es col·loca en una bossa de plàstic. Omplir una altra borsa amb gel i col·locar dins la bossa que conté el membre amputat.
9. Traslladar la víctima immediatament al centre sanitari més proper.

Com actuar davant una ferida greu amb hemorràgia important?

1. Col·locar la persona en una zona segura, asseguda o estirada a terra.
2. Agafar un drap net, una tovallola o una samarreta i pressionar sobre la ferida per evitar major pèrdua de sang. Si l’hemorràgia persisteix i el drap està molt mullat, no es retira i se’n col·loquen més a sobre, sense aixecar ni treure els que ja hi ha col·locats. Mantenir la pressió durant un mínim de 10 minuts.
3. Si la ferida és en un braç o una extremitat, elevar-la.
4. Si la persona es mareja, estirar-la a terra i aixecar-li les cames.
5. En cas que no es controli l’hemorràgia, trucar a emergències mèdiques 112.
6. És important no netejar la ferida fins que l’hemorràgia s’hagi aturat, perquè es podria desfer el quall.
7. No retirar objectes clavats, perquè podrien estar contenint l’hemorràgia.

Vegeu el següent vídeo de la Creu Roja sobre ferides i hemorràgies:

Vegeu també el següent vídeo del SEM sobre les hemorràgies:

L’hemorràgia nasal o epistaxi és una hemorràgia freqüent i és el resultat d’esternudar, mocar-se o com conseqüència d’un cop, i acostuma a aturar-se fàcilment. L’actuació que cal fer és:

1. Recomanar a la víctima que s’assegui i que inclini el cap cap endavant per així drenar la sang dels narius. Si la víctima inclinés el cap cap endarrere, la sang podria anar a la gola i li podria produir vòmits.
2. Indicar a la víctima que es pinci el nas amb els dits.
3. Donar-li un mocador net i indicar-li que no parli, ni empassi, ni estossegui.
4. Passats 10 minuts ja pot deixar de pinçar el nas.
5. Quan l’hemorràgia hagi parat, netejar la zona afectada, o que ho faci la mateixa víctima.
6. Avisar la víctima que es quedi tranquil·la sense fer gaire activitat durant una bona estona (es recomanen dues hores en cas d’hemorràgia nasal molt important).

L’hemorràgia d’orella o otorràgia és la sortida de sang a l’exterior per l’oïda deguda moltes vegades a una perforació al timpà; la causa d’aquesta perforació pot ser un cos estrany o un cop fort al lateral del cap. La víctima sent dolor agut, seguit de sordesa i potser mareig. La sang aquosa és un signe greu, perquè pot indicar que s’ha produït una fractura al crani i que s’està filtrant el fluid que envolta el cervell. L’actuació que cal fer té l’objectiu de portar la víctima al més aviat possible a un centre sanitari:

1. S’ha d’ajudar la víctima a recolzar-se amb el cap inclinat cap al costat lesionat per facilitar el drenatge de sang.
2. Subjectar la víctima (usar guants estèrils si és possible) amb un apòsit estèril contra l’orella.
3. Traslladar-la a l’hospital.

Es denominen cossos estranys aquells elements que s’introdueixen en el cos, tant per una ferida com en els seus orificis (orella, nas, ulls), i que s’han de treure. Aquests cossos estranys poden ser des de partícules de pols o sorra a l’ull fins a objectes que un nen petit es pot introduir al nas o a la boca. No acostumen a ser problemes greus, però sí que poden ser molt molestos. Com sempre, en primers auxilis és molt important actuar amb calma.

En cas de cos estrany, l’actuació que cal seguir és:

1. Cal rentar amb aigua o sèrum durant 20 minuts.
2. Si el cos estrany està clavat cal tranquil·litzar la víctima i no extreure’l.
3. No s’han d’utilitzar col·liris ni pomades.
4. Cal tapar l’ull amb gases humides o un mocador.
5. S’ha de traslladar la víctima al centre sanitari adequat.

Els cossos estranys poden ser estelles, petits fragments de fusta, metall o vidre que es poden clavar i són un risc d’infecció perquè no estan netes. Normalment es poden treure amb unes pinces desinfectades (desinfectar amb alcohol). Per exemple:

• Si està clavada molt profundament i és difícil de treure s’ha de deixar on és i anar a un centre de salut. En aquest cas s’encoixina la zona circumdant per poder embenar per sobre de l’estella.
• Si s’ha aconseguit treure amb unes pinces cal netejar la zona per reduir el risc d’infecció i traslladar la víctima a un centre sanitari per verificar l’estat de salut.

Un cos estrany a l’ull pot ser pols, una pestanya o una lent de contacte que flota per la conjuntiva. Normalment es poden treure sense problemes, però s’ha d’evitar tocar res que s’hagi clavat a l’ull. Si el cos estrany està clavat cal anar al centre sanitari al més aviat possible.

Si no té res clavat a l’ull, l’actuació que cal fer és:

1. Recomanar que la víctima s’assegui.
2. Examinar l’ull de la víctima.
3. Si es pot veure algun cos estrany a la part blanca de l’ull s’ha de rentar ruixant amb aigua molt abundant usant un got, directament de la dutxa o amb sèrum també a doll. L’aigua o el sèrum s’han de posar des del llagrimal cap enfora i sense refregar.
4. Si així no s’aconsegueix eliminar el cos estrany s’ha de provar de treure amb una gasa humida o amb la punta humida d’un mocador de paper.
5. Si així no s’aconsegueix s’ha d’anar al centre sanitari.

Cal anar al metge, sempre havent rentat l’ull amb abundant aigua, quan:

• Es cregui que el cos estrany està clavat.
• Persisteix el dolor.
• Afecti la capacitat visual.
• L’agent causant és un líquid càustic (coles, líquids correctors…).

No és aconsellable treure els cossos estranys de l’orella, atès que hi ha risc de perforar el timpà, i s’ha d’anar sempre a un centre sanitari.

Si es dóna el cas especial de tenir un insecte dins l’orella hem de tranquil·litzar la víctima i demanar-li que s’assegui. S’ha de matar l’insecte perquè no produeixi picades, i per tant és aconsellable introduir-hi oli i després ruixar amb compte l’orella amb aigua tèbia perquè l’insecte floti. Si així no s’aconsegueix treure’l s’ha de portar la víctima al centre sanitari.

La introducció de cossos estranys al nas és relativament freqüent en nens, sobretot en edat preescolar. Normalment es tracta de petites peces de joguines, peces de collarets o polseres o de material escolar, com la plastilina.

S’acostumen a detectar el mateix dia en què s’ha produït, sigui perquè es visualitzen o perquè el nen ho explica o es queixa de dolor. Però en altres ocasions, si estan introduïts profundament poden passar desapercebuts durant dies, o fins i tot setmanes, i detectar-se perquè el nen presenta supuració o secreció pudent o mal de cap.

Si el cos estrany té una localització superficial i és fàcil d’extreure es pot intentar. S’ha de fer que el nen es moqui tapant la fossa nasal contrària per expulsar l’objecte mitjançant l’empenta que produeix l’aire en ser exhalat. En cas contrari, o si tenim dubtes, és millor anar al centre sanitari.

Les lesions per la calor es poden produir per exposició a fonts de calor com el foc o el sol. La gravetat i la profunditat de la cremada dependrà de la font de calor i del temps de contacte amb la pell. Diferenciarem entre cremades i cop de calor.

Una cremada pot ser de primer, de segon o de tercer grau (vegeu la figura):

• Primer grau: la pell presenta un color vermellós, hi ha sensació de dolor.
• Segon grau: la pell té un color vermellós, presenta butllofes i hi ha sensació de dolor.
• Tercer grau: la pell està carbonitzada i pot arribar a afectar els músculs i els ossos; acostumen a no fer mal per la destrucció de les fibres nervioses sensitives (a diferència dels altres dos casos).

En funció de què ha ocasionat la cremada, de la dimensió i de l’estat de la ferida, cal seguir unes pautes diferents (tal com indica el SEM); distingirem entre cremades menors i greus.

Les pautes per a les cremades menors són:

• Tingueu sempre en compte l’ordre de les accions: protegir, alertar i socórrer. Un cop hàgiu comprovat que l’entorn és segur, aparteu la víctima de l’agent causant de la cremada si la vostra seguretat no corre perill.
• Traieu-li la roba, però no li tragueu la roba si està enganxada a la pell o si la cremada és molt extensa.
• Renteu la cremada amb sèrum fisiològic o amb aigua. Si és amb aigua, s’ha de fer durant aproximadament 10-15 minuts a temperatura tèbia. L’aigua elimina agents nocius i disminueix el dolor i la inflor. En cremades extenses, eviteu deixar-hi tovalloles o gases humides durant molta estona, per risc de baixada de temperatura corporal. Si és possible, oferiu al ferit un entorn amb una temperatura confortable.
• Per impedir infeccions cal cobrir la lesió i l’àrea circumdant amb gases, mai amb benes adhesives ni esparadrap que toqui directament la pell, ja que podrien empitjorar la cremada. Si no teniu gases a mà podeu usar un drap net que no faci borrissol. S’ha d’intentar que la lesió no es comprimeixi.
• Si la pell presenta butllofes no les rebenteu, perquè podria provocar infeccions.
• Traslladeu la víctima a un centre sanitari. Els professionals mèdics valoraran si cal aplicar la vacuna del tètanus i si és millor cobrir la ferida o deixar-la al descobert.

Pel que fa a les cremades greus, en la primera atenció heu de seguir les recomanacions exposades per a les cremades menors amb la diferència que, en aquest cas, la persona afectada pot necessitar tractament especialitzat. Per tant, l’avís als sistemes d’emergències 112 ha de ser immediat.

En cas que la cremada hagi estat causada per foc o altes temperatures cal que seguiu algunes recomanacions:

• Elimineu-ne o suprimiu-ne la causa sempre que la vostra seguretat no corri perill.
• Si la roba està afectada per les flames, eviteu que la persona afectada corri.
• Emboliqueu-la amb una peça de roba (manta o abric), de manera que les flames s’apaguin. Eviteu accions que puguin lesionar-la encara més.
• Refredeu la cremada ruixant-la amb molta aigua tèbia (entre 10 i 20 ºC) i feu-ho així durant deu o quinze minuts.
• Un cop apagades les flames, protegiu les cremades amb llençols nets i, encara millor, amb compreses estèrils humides. Eviteu deixar tovalloles o gases humides durant molta estona per risc de baixada de temperatura corporal, sobretot si les cremades són extenses.
• Tapeu la persona que pateix la cremada amb una manta per evitar-li un refredament general i ajudeu-la a mantenir-se en posició horitzontal.
• Si la cremada és a l’esquena, estireu-la cap per avall o recolzeu-la sobre un dels costats. La persona ha d’estar cap per amunt si les cremades les té a la part del davant del cos o en algun dels laterals.
• No li doneu res per menjar o beure, sobretot si la cremada és de caràcter greu.

Vegeu el vídeo de la Creu Roja sobre les cremades per calor:

Quan les temperatures són molt altes, la calor excessiva pot ser un perill per a la salut. Les temperatures molt extremes, sobretot si van acompanyades d’humitat (raó per la qual hi ha més episodis de cop de calor a la costa que a l’interior), produeixen una pèrdua de líquids i de sals minerals (clor, potassi i sodi, entre d’altres) necessaris per a l’organisme. Aquest fet pot provocar deshidratació i esgotament i fa que empitjorin moltes malalties cròniques.

Si l’exposició a temperatures tan elevades dura cert temps (més de 10 minuts) es pot patir un cop de calor, que és una situació que pot acabar sent greu.

A mesura que la temperatura de l’aire puja, el cos es manté fresc amb l’evaporació de la suor, però si fa molta calor i hi ha humitat aquest procés d’evaporació s’alenteix i la temperatura corporal pot elevar-se fins a nivells perillosos. La calor excessiva pot arribar a perjudicar la salut i a provocar el cop de calor, que és la situació en què el cos ja no pot regular la temperatura, ja sigui perquè fora fa molta calor, per un esforç físic important o perquè tenim febre i no hem pres prou líquid.

La persona que té un cop de calor té els següents símptomes:

• Mal de cap
• Esgotament
• Malestar i mareig
• Pell molt calenta, però no suada

L’actuació que cal fer en cas de cop de calor és:

1. Allunyar la víctima de la font de calor, si està al sol, col·locar-la a l’ombra, però en cap cas se l’ha de banyar en aigua freda directament. Si es pot, oferir-li un ambient amb aire condicionat.
2. Abaixar la temperatura, i si passa a casa, obrir les finestres o engegar un ventilador.
3. Donar-li aigua o una beguda isotònica, sempre que la persona afectada no vomiti i estigui conscient (heu de poder-hi mantenir una conversa). No heu de donar mai aliments ni líquids a una persona inconscient o el nivell de consciència de la qual no sigui completament normal.
4. Treure l’excés de roba i/o mullar la persona amb aigua.
5. Si perd la consciència s’haurà de col·locar la víctima en posició lateral de seguretat (PLS).
6. Si deixa de respirar s’hauran de començar les maniobres d’RCP.

El més important és la prevenció:

• Beu líquids sovint, sobretot si fa calor o es fan esforços físics.
• A casa, controlar la temperatura.
• Al carrer, evitar el sol directe.
• Limiteu l’activitat física durant les hores de més calor.
• Hidrateu-vos freqüentment.
• Vigileu l’alimentació, evitant els àpats copiosos.

Vegeu el següent vídeo del SEM sobre el cop de calor:

La temperatura corporal central, la del cervell i dels òrgans que hi ha a les cavitats abdominal i toràcica, es manté estable entre 36,5 i 37,5 ºC, perquè existeix un equilibri entre la producció de calor de l’organisme i la pèrdua de calor. Quan està per sota de 35 ºC de temperatura corporal parlem d’hipotèrmia.

La hipotèrmia es produeix quan l’organisme ja no té capacitat per combatre la pèrdua de calor a través de la pell i dels pulmons. És poc freqüent, però pot tenir conseqüències greus. Per això cal prendre precaucions per evitar-la i reaccionar ràpidament davant els símptomes. En cas de necessitar atenció urgent s’ha de trucar al 112 o al 061.

Quan l’organisme es troba amb aquest descens de la temperatura activa per si sol una resposta per regular-la. Sorgeix la sensació de fred, la pell està freda i es desencadenen tremolors (que es poden aturar voluntàriament), que provoquen la producció de calor del cos. En aquest punt encara no parlem d’hipotèrmia. A mesura que la temperatura del cos va baixant més comença a aparèixer una certa descoordinació dels moviments complexos i una actitud negativa de la persona afectada.

Les causes de la hipotèrmia són diverses. Les més comuns són:

• No anar prou abrigats o portar posada roba humida molt de temps en circumstàncies de vent i fred (la temperatura corporal baixarà progressivament).
• Caure en aigües molt fredes (es pateix una pèrdua de calor ràpida i sobtada).
• No tenir aliment suficient o fer un exercici important en una situació de clima molt fred (atès que el manteniment de la temperatura de l’organisme consumeix moltes calories).

Les persones que tenen més possibilitat de patir hipotèrmia són la gent gran o nens petits, els qui tenen alguna malaltia crònica (en especial amb problemes circulatoris o cardíacs), els que presenten malnutrició i persones que pateixen cansament intens.

Es manifesta amb símptomes que van des de tremolors generalitzats i desorientació (en els casos lleus) fins a la pèrdua de la consciència acompanyada de baixada de tensió i pols dèbil en els casos més greus. Els símptomes més generals són:

• Somnolència
• Debilitat
• Pèrdua de concentració
• Pell pàl·lida i freda
• Confusió
• Tremolor incontrolable
• Freqüència cardíaca i respiratòria lentes

L’actuació que cal fer en cas d’hipotèrmia és:

1. Portar la víctima a un lloc més càlid i valorar-ne l’estat.
2. Trucar al 112, sobretot si la hipotèrmia sembla greu.
3. En cas que la persona estigui inconscient, comprovar la respiració. Si cal, començar la reanimació cardiopulmonar.
4. Si la víctima porta roba mullada, treure-la.
5. Portar la persona afectada a un lloc que estigui a una bona temperatura ambient i abrigar-la. Col·locar-la entre mantes o tovalloles, diaris o paper, de manera que la temperatura del cos pugui anar pujant gradualment. Si no teniu cap font de calor ambiental a prop, ajudeu la persona a escalfar-se emprant el vostre propi cos; això pot ajudar a elevar lentament la temperatura de la víctima. Cobrir el cap de la persona afectada. No utilitzeu calor directa, com ara bosses d’aigua calenta, mantes elèctriques o làmpades de calor, ja que l’escalfament massa ràpid pot causar problemes de circulació de la sang o pot causar una aturada cardíaca sobtada per fibril·lació ventricular.
6. Donar a la víctima begudes calentes i suaus (sense cafeïna ni alcohol), sempre que no estigui perdent el coneixement o estigui inconscient o amb convulsions. Evitar donar-li alcohol, ja que accelera la pèrdua de temperatura corporal.

El més important, com sempre, és la prevenció:

• Si podeu evitar-ho no sortiu a l’exterior si les temperatures són extremament fredes, especialment si el vent bufa fort.
• Si porteu roba humida, traieu-vos-la al més aviat possible.
• Abrigueu-vos i porteu roba adequada per al fred, com ara barret, guants, roba i calçat impermeables.
• Eviteu els canvis bruscos de temperatura.
• Escalfeu els aliments que ingeriu.
• Informeu-vos dels horaris dels centres d’atenció sanitària.

Per la seva banda, la congelació succeeix en condicions climàtiques gèlides o ventoses i fredes. En aquestes circumstàncies, les extremitats, sobretot els dits de la mà i del peu, es congelen a causa de la baixa temperatura. En casos greus, la congelació pot acabar en una pèrdua permanent de sensibilitat i donar com a resultat una necrosi (mort dels teixits) si es danyen els vasos sanguinis.

Els símptomes de congelació són:

• Formigueig als dits.
• Pal·lidesa seguida d’entumiment.
• Envermelliment de la pell, augment de la sensibilitat i sensació de dolor.
• Canvi de color de la zona afectada, primer blanc i després esquitxat de blau. Quan es recuperi, la pell es pot posar vermella, calenta, adolorida i amb butllofes. Quan hi ha necrosi, el teixit es torna negre a causa de la falta d’irrigació sanguínia.

En cas de congelació cal seguir les següents recomanacions:

• Transportar immediatament la persona afectada a un servei d’emergència. Consultar un metge.

En cas que sigui impossible el pas anterior, se seguiran els següents passos:

• Moure la víctima a un lloc càlid, si és possible. En cas contrari, cobrir la part afectada amb material aïllant (una peça de llana, per exemple), però que no la fregui.
• Treure amb compte el calçat i tota la roba mullada.
• Afluixar o treure la roba ajustada o joies que puguin impedir la circulació.
• Fer un embenat sobre la zona afectada sense prémer, que quedi solt. Col·locar una gasa entre els dits per absorbir la humitat i evitar que s’enganxin entre si.
• No tractar de reescalfar ràpidament l’àrea afectada (amb assecadors o radiadors, per exemple), ja que es pot cremar la pell, que es troba més indefensa després d’una congelació.
• No descongelar les zones afectades si hi ha risc de nova congelació (els cristalls que es formen en els teixits poden ser més grans que els formats al principi).
• No fregar l’àrea ni aplicar-hi calor directament. El més indicat és introduir les mans o els peus en aigua a una temperatura d’entre 35 i 37 ºC. Aplicar a la resta de parts afectades draps mullats amb aquesta aigua, sense pressionar i mantenint la temperatura amb aportacions d’aigua.
• No permetre que la persona afectada begui alcohol.

Quan el corrent elèctric travessa el cos pot produir cremades i lesions internes, i fins i tot una aturada cardíaca. La causa pot ser un llamp o el corrent de baixa o alta tensió. La major part de lesions estaran en l’entrada i la sortida del corrent, però també hi pot haver lesions internes. La posició i la direcció de les ferides d’entrada i sortida ens indicaran l’extensió de les ferides internes i del grau de xoc.

En aquest tipus de cremades es poden trobar residus de color groc o marró en els punts d’entrada o sortida del corrent elèctric al cos; també hi podem trobar cremades inflamades o carbonitzades. La víctima d’una descàrrega elèctrica es pot troba inconscient o amb símptomes de xoc.

L’actuació que cal fer en cas de lesions per l’electricitat és:

• Sempre desconnectar el corrent elèctric, però mai directament amb el cos, sinó amb fustes o altres aïllants (vegeu en el vídeo).
• Abans de tocar la víctima, assegurar-se que no està en contacte amb el corrent elèctric (tocar la víctima amb guants aïllants o amb pals de fusta). No tocar-la mai amb les mans nues.
• Es tractaran les cremades: refrescar les cremades d’entrada i sortida amb abundant aigua fresca.
• Posar un apòsit, drap o tovallola sense borrissol per evitar que la ferida s’infecti.
• Trasllat de la víctima a l’hospital.
• En cas que la víctima la trobem inconscient, la prioritat, una vegada sabem que no hi ha perill, és obrir la via aèria i comprovar la respiració.

La prevenció general per no patir lesions per electricitat és:

• No tocar mai els aparells elèctrics amb els peus nus encara que el terra estigui sec.
• No canviar ni desmuntar cap aparell elèctric sense haver-lo desendollat.
• No tenir aparells elèctrics al costat de la dutxa/banyera.
• Tenir els endolls de la casa amb seguretat.
• Per fer qualsevol reparació elèctrica a casa, desconnectar sempre l’interruptor general.
• No manipular televisions ni monitors d’ordinador, ja que en l’interior hi ha molta tensió.

L’ofegament és un accident que mereix especial atenció perquè pot produir la mort i per les seqüeles que ocasiona. Un terç de les persones que són ingressades a l’hospital per ofegament són menors de 14 anys. De fet, és la setena causa més freqüent d’accidents infantils. Per cada 30 nens que moren ofegats, només n’hi ha 1 que se salva, encara que amb seqüeles.

Els accidents d’ofegament en aigua són més freqüents a l’estiu i afecten majoritàriament nens de menys de 7 anys (pic màxim entre 1 i 3 anys) i adolescents d’entre 15 i 18 anys. La incidència és major en nens que en nenes: per cada quatre accidents de nens hi ha un de nena.

Les causes dels ofegaments són:

• Nens que cauen a l’aigua (mar, riu, piscines, llac…) de manera accidental i que no saben nedar o no són auxiliats a temps. En aquest grup també considerem els nens, en general menors d’un any, que s’ofeguen a la banyera de casa seva per falta de vigilància.
• Nens grans o adults que s’ofeguen en practicar alguna activitat aquàtica (com la vela o, simplement, nedar): cauen a l’aigua mentre practiquen esport sense experiència suficient, sobreestimen les seves pròpies forces mentre es banyen o cometen imprudències. Acostumen a presentar traumatismes, ferides o lesions al cap i al coll causades en capbussar-se en aigües poc profundes que poden acompanyar-se de pèrdua de consciència.
• Desmai a l’aigua, tant per insolació com sobreestimació de les forces o ingestió de fàrmacs (majoritàriament adolescents).
• Perforacions timpàniques, que poden donar lloc a excitacions laberíntiques i vertígens. La col·locació de taps en nens que pateixen tal lesió pot prevenir aquest quadre.
• Aparició de rampes musculars per esgotament físic. Poden prevenir-se amb repòs, relaxació i extensió de la musculatura contreta abans de llançar-se a l’aigua.
• Maniobra d’inspiració profunda abans de llançar-se a l’aigua (maniobra de Valsalva) o hiperventilació deliberada abans de submergir-se.
• L’entrada a l’aigua de forma sobtada després d’haver estat exposat al sol durant molt temps. La seva prevenció consisteix a dutxar-se abans d’entrar a l’aigua.

La simptomatologia més freqüent és pèrdua de consciència, absència de moviments respiratoris, dilatació de les pupil·les… L’actuació que cal fer en cas d’ofegament és:

• Si es tracta d’un nadó que es troba a la banyera:
  1. Agafar el nen en braços i treure’l de l’aigua.
  2. Demanar ajuda immediata.
  3. Mantenir-li el cap més baix que la resta del cos per disminuir el risc d’aspiració d’aigua.
  4. Constatar si respira espontàniament i, en cas contrari, practicar la respiració artificial.
  5. Traslladar el nadó al centre hospitalari més proper.
• Si es tracta d’un nen gran o adult (a la piscina, al mar…):
  1. Intentar el rescat amb la mà o servint-se d’una corda, fusta o un objecte que floti. En cas que el nen estigui lluny, procurar apropar-se al més ràpidament possible portant algun objecte per poder-lo subjectar.
  2. Si les aigües són poc profundes i l’accidentat no respira, utilitzar un braç per sostenir el cos de la víctima i amb l’altra mà sostenir el cap i tancar el nas mentre s’efectuen cinc respiracions de rescat.
  3. Traslladar l’accidentat a la vora de l’aigua, demanar ajuda i continuar amb les maniobres de reanimació (RCP).
  4. Si les maniobres han estat efectives i la víctima comença a respirar, col·locar en una posició de seguretat (PLS).
  5. Si l’accidentat no respon se’l traslladarà al centre hospitalari més proper.

Mentrestant, les mesures de prevenció són:

• No deixar els nens ni un segon sols quan estiguin en banyeres, piscines…
• Col·locar estores per evitar relliscades al fons de les banyeres.
• No permetre que els nens s’allunyin de la vora de l’aigua, tot i anar amb matalàs inflable.
• Vigilar que els nens no s’apartin del seu camp de visió mentre siguin a l’aigua.
• Ensenyar a nedar, o com a mínim a flotar, als nens tan aviat com sigui possible.
• No banyar-se immediatament després de menjar.
• Dutxar-se abans d’introduir-se a l’aigua per evitar els canvis de temperatura o entrar a l’aigua a poc a poc.
• Seguir tots els senyals indicatius sobre l’estat del mar.
• Escollir platges vigilades per socorristes.
• Encara que siguin bons nedadors és convenient portar un salvavides quan es practiquin esports aquàtics.