Primers auxilis en patologia orgànica d'urgència i en part imminent

Les malalties cardiovasculars són un grup de desordres del cor i dels vasos sanguinis, entre les quals s’inclouen:

• La cardiopatia coronària: malaltia dels vasos sanguinis que irriguen el miocardi.
• Les malalties vasculars cerebrals: malalties dels vasos sanguinis que irriguen el cervell.
• La cardiopatia reumàtica: lesions del múscul cardíac i de les vàlvules cardíaques degudes a la febre reumàtica, una malaltia causada per bacteris estreptococs.
• Les arteriopaties perifèriques: malalties dels vasos sanguinis que irriguen els membres superiors i inferiors.
• Les cardiopaties congènites: malformacions del cor presents des del naixement.
• Les trombosis venoses profundes i les embòlies pulmonars: coàguls de sang (trombes) en les venes de les cames que poden soltar-se (èmbols) i impactar en els vasos del cor i els pulmons.

Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort a tot el món. Cada any moren més persones per malalties cardiovasculars que per una altra causa. Aproximadament, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), un 31% de les morts de tot el món són per malalties cardiovasculars.

Les malalties cardiovasculars suposen aproximadament el 10% de totes les urgències i malauradament cada vegada són més freqüents, atès que la població es va envellint. Uns hàbits alimentaris i de vida saludable satisfactoris poden prevenir l’aparició de factors de risc d’aquestes malalties.

Les patologies més greus, amb més mortalitat i més freqüents en urgències són:

• Cardiopaties isquèmiques: angina de pit i infart de miocardi.
• Malaltia vascular cerebral: ictus.

Vegeu el següent vídeo:

Una angina de pit és un dolor toràcic que es produeix quan al cor no arriba suficient quantitat de sang, situació que es coneix com a isquèmia miocàrdica (falta de sang al múscul del cor). És una situació reversible i que dura poc temps. Si aquesta falta d’oxigen o isquèmia miocàrdica dura temps es pot produir una necrosi miocàrdica (mort d’algunes cèl·lules del cor), el que es coneix com a infart de miocardi.

La causa més freqüent d’angina de pit i dels infarts és l’arterioesclerosi, una malaltia que afecta les parets de les artèries coronàries. En aquestes s’hi dipositen plaques de greix a l’interior de les parets del vas que obstrueixen de forma parcial o total la circulació de la sang al seu interior. Aquestes plaques de greix són produïdes per un excés de colesterol.

Els anomenats factors de risc coronari són malalties que afavoreixen l’arterioesclerosi; els més importants són la hipercolesterolèmia (tenir el colesterol alt), la diabetis, la hipertensió arterial i el tabaquisme. L’arterioesclerosi pot afectar també altres artèries de l’organisme, com les del cervell, i causar un ictus.

L’angina de pit i l’infart de miocardi poden manifestar-se de formes diverses; la simptomatologia és diferent en homes i dones. El principal símptoma de l’infart de miocardi és un dolor al pit intens i perllongat. És un dolor que pot irradiar a altres parts del cos, com per exemple els braços, i que sol anar acompanyat de suor freda, debilitat i, de vegades, nàusees i vòmits. En les dones, el dolor al pit no és tan freqüent com en els homes, ja que hi ha altres símptomes que cal tenir en compte, com la dificultat per respirar, la debilitat, la sensació d’indigestió, la fatiga i el dolor al coll o a la mandíbula.

Vegeu el següent vídeo:

L’actuació que cal fer davant d’una angina de pit o un infart de miocardi és:

1. El més important és estar tranquil i trucar ràpidament al 112, el telèfon d’emergències.
2. Ajudar la víctima a seure i assegurar-se que estigui còmoda.
3. Tranquil·litzar la víctima.
4. En cas d’haver patit prèviament un infart o una angina de pit i/o disposar de nitroglicerina, es pot prendre un comprimit de nitroglicerina sublingual.
5. En cas d’infart, la víctima pot quedar inconscient, i en aquest cas cal:
   • Obrir les vies respiratòries.
   • Comprovar la respiració.
   • Si és necessari, posar en marxa el procediment d’SVB.

L’ictus és la conseqüència de les malalties que causen l’alteració de la circulació de la sang al cervell. Aquesta alteració consisteix en el taponament o el trencament d’una artèria, que fa que no arribi sang a una part del cervell i que, per tant, les cèl·lules cerebrals morin. Ictus és el nom científic, però popularment es coneix amb diferents noms: feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral, trombosi…

Els ictus poden produir diferents graus de discapacitat que necessitin rehabilitació. Si l’afectació dura menys de 24 hores parlem d’un ictus transitori. La majoria es resolen completament en menys d’una hora.

L’ictus és la primera causa de discapacitat, la primera causa de mort en les dones i una de les deu causes més freqüents de mortalitat en la infància. A Catalunya provoca més de 13.000 ingressos hospitalaris l’any, fet que significa que es produeix un ictus cada 40 minuts.

La característica principal de l’ictus és que qualsevol dels seus símptomes es manifesta de manera brusca; els més comuns són:

• Debilitat que afecta un costat del cos.
• Pèrdua de visió en un ull o pèrdua parcial en tots dos.
• Pèrdua o dificultat de la parla.
• Pèrdua de força o paràlisi en un costat del cos o de la cara.
• Pèrdua de sensibilitat en un costat del cos o de la cara.
• Inestabilitat, desequilibri i incapacitat per caminar.
• Mal de cap molt fort o sobtat, no habitual.

Les causes defineixen el tipus d’ictus; els més freqüents són:

• L’ictus isquèmic: el tipus més comú. Succeeix quan s’altera l’arribada de la sang a les diferents zones del cervell. L’alteració de la circulació provoca que les cèl·lules cerebrals de l’àrea afectada morin per manca d’irrigació sanguínia, és a dir, per manca d’oxigen (isquèmia). Aquesta alteració pot ser causada per l’estrenyiment o el bloqueig de les artèries que van al cervell, i és un procés conegut com arterioesclerosi o ateromatosi. Pot produir el taponament de les artèries amb la formació d’un coàgul que impedeix el pas de la sang (trombosi cerebral). A vegades el coàgul prové del cor, i llavors parlem d’embòlia cerebral.
• Un ictus hemorràgic: és aquell en el qual les artèries es trenquen a causa, generalment, d’elevacions de la pressió arterial o bé d’una malformació prèvia, i la sang es filtra pel cervell i provoca danys. Un tipus particular d’hemorràgia és quan la major part del sagnat és a la superfície del cervell, i llavors s’anomena hemorràgia subaracnoïdal.
• Les malformacions: les més freqüents són els aneurismes, que és una bossa formada per la dilatació de les parets d’una artèria en un punt delimitat, i les malformacions arteriovenoses (MAV), que s’atribueixen generalment al desenvolupament anòmal del sistema vascular cerebral.

Sovint, la persona que pateix un ictus no pot donar l’alerta, i és molt important que tothom sigui capaç de reconèixer quan una persona n’ha patit un. Qualsevol persona pot reconèixer o sospitar un ictus fàcilment, aplicant la maniobra RAPID:

1. R: digues a la víctima que rigui; veuràs que torça la boca.
2. A: digues a la víctima que aixequi un braç; veuràs que un no el podrà aixecar o li costarà molt.
3. P: digues a la víctima que parli; veuràs que li costarà i potser no l’entendràs.
4. I: es tracta d’un ictus, que es presenta de manera molt brusca.
5. D: Actua de pressa; si té algun dels símptomes anteriors, truca ràpidament al 112.

La prevenció dependrà del tipus d’ictus que s’hagi patit, i sempre requerirà els consells dels professionals de la salut. En general, i especialment en el cas de l’ictus isquèmic, que és el més freqüent, es recomana:

• Seguir una dieta equilibrada.
• Evitar l’obesitat.
• Fer l’exercici físic que recomanin els professionals i adoptar estils de vida saludables.
• No fumar.
• Moderar el consum d’alcohol.
• Controlar, amb l’ajuda dels professionals de la salut, les malalties que augmenten el risc d’ictus: hipertensió arterial, diabetis, colesterol elevat (dislipèmia), malalties del cor.

Vegeu el següent vídeo:

La hipòxia és una condició patològica que sorgeix quan la sang no porta una quantitat suficient d’oxigen als teixits. Està causada per diferents factors, com per exemple l’asfíxia, una intoxicació o una funció pulmonar o cerebral deficient.

Pot arribar a ser greu i fins i tot mortal. Si és lleu es redueix la capacitat de la víctima per pensar amb claredat, però si l’oxigen al cervell s’interromp durant més de tres minuts, les cèl·lules cerebrals poden morir.

Les seves manifestacions o simptomatologia és:

• Respiració ràpida.
• Dificultat per parlar.
• Tos seca persistent.
• Pell blava (cianosi): en un principi afecta només els llavis, la base de les ungles o els lòbuls de les orelles, però si la situació va a més afecta la resta del cos.
• Ansietat i inquietud.
• Mal de cap.
• Nàusees amb possibilitat de vòmit.
• Possible parada respiratòria si no es tracta a temps.

La hipòxia pot tenir diverses causes, ja que hi ha moltes situacions que la poden produir, com per exemple ennuegament, estrangulació, ofegament, inhalació de fum i gasos, ferida penetrant al tòrax, hiperventilació, asma i crup. L’actuació que cal portar a terme serà diferent en cada cas.

En un atac d’asma, la musculatura de les vies aèries pulmonars pateix unes contraccions i les parets de les vies respiratòries s’inflamen, fent cada cop les vies respiratòries més estretes i, com a conseqüència, dificultant el pas de l’aire.

La causa de l’atac a vegades és força clara, com pot ser l’al·lèrgia, un refredat o el fum del tabac. En canvi, altres vegades la causa és força desconeguda. El més normal és que la víctima porti un inhalador antiasmàtic per quan nota l’atac. L’actuació que cal fer és:

1. Tranquil·litzar la víctima.
2. Si porta la seva medicació, indicar-li que faci una inhalació.
3. L’atac hauria de passar al cap de pocs minuts.
4. Demanar-li que respiri a poc a poc i profundament.
5. Deixar-la posar de la manera que es trobi més còmoda.
6. No deixar a la víctima que s’estiri.
7. Si l’atac d’asma no s’atura, trucar al 112.

A banda, si és el primer atac d’asma, si l’inhalador no fa efecte al cap de 5 minuts, si la víctima empitjora o si té una manca d’alè que fa que tingui dificultats per parlar, caldrà:

1. Avisar immediatament el 112.
2. Utilitzar l’inhalador cada 5-10 minuts.
3. Controlar els signes vitals.
4. Si la víctima perd la consciència:
   • Obrir una via aèria.
   • Comprovar la respiració i, si cal, aplicar els procediments del suport vital bàsic (SVB).

La laringotraqueotitis o crup és un atac greu que fa molt difícil la respiració als nens a causa d’una infecció vírica que cursa amb la inflamació de la tràquea i de la laringe. Com a norma general, l’atac succeeix de nit i pot ser molt alarmant, però generalment no provoca conseqüències. Si persisteix o es veu que és greu, i a més hi ha febre, hi ha la possibilitat que sigui una epiglotitis.

Les manifestacions o els símptomes del crup són:

• Molèsties en respirar.
• Tos seca i entretallada.
• Xiulets i sorolls en inspirar (estridor).
• Pell blavosa (cianosi).
• En casos greus, el nen mourà els músculs que envolten el nas i la boca.
• Si sospita d’una epiglotitis quan:
  • El nen està assegut i s’aixeca de cop i volta amb molèsties i dolor en respirar.
  • El nen té molta febre.

L’actuació que cal fer és:

1. Asseure el nen sobre els nostres genolls subjectant-lo per l’esquena.
2. Tranquil·litzar-lo; si es posa nerviós el seu estat empitjorarà.
3. En un primer moment pot ser eficaç respirar aire fred.
4. Humidificar l’ambient. És a dir, portar el nen al bany i obrir totes les aixetes de l’aigua calenta per tal que s’empleni de vapor, o bullir aigua.
5. Demanar-li que respiri el vapor.
6. Si l’atac és greu, trucar al 112.
7. Si l’atac remet, quan el nen torni a la seva habitació és important que tingui humitat. Si no es té un humidificador, posar una tovallola sobre el radiador encès per evitar que es repeteixi l’atac.

Una hiperventilació és una respiració ràpida i profunda; generalment és una manifestació d’ansietat aguda, i acostuma a anar acompanyada d’un atac de pànic.

Quan s’hiperventila, l’equilibri entre l’oxigen (O₂) i el diòxid de carboni (CO₂) es trenca; és a dir, els nivells en sang d’O₂ augmenten i els de CO₂ disminueixen. Com a conseqüència, bàsicament, passen dues coses: que el nivell de CO₂ disminueix en sang, o que, a causa dels descensos del nivell de CO₂ en sang, el pH de la sang s’eleva.

Quan el nivell de CO₂ disminueix en sang, el cervell ho detecta i immediatament intentarà posar-hi remei. El primer que farà serà reduir l’impuls de respirar, de manera que es redueixin considerablement les quantitats d’O₂ inspirades. Això vol dir que, mentre s’està hiperventilant, es nota com el cos fa un esforç per respirar molt menys. Com a conseqüència:

• Aquesta sensació de no poder respirar bé posa nerviós i la persona farà un esforç per intentar respirar més, fet que provoca que el desequilibri entre O₂ i CO₂ persisteixi i s’agreugi.
• El cervell s’esforçarà més per fer respirar menys; fins i tot, si ho considera necessari, pararà momentàniament la respiració per equilibrar l’intercanvi d’O₂ i de CO₂.
• És normal que ens espantem quan passa això, especialment si no sabem per què passa, perquè tindrem la sensació que ens estem ofegant.

En el segon cas, pot passar que els descensos del nivell de CO₂ en sang produeixin un altre fenomen en l’organisme: una alteració del pH a la sang, en què el pH s’eleva. Un correcte equilibri d’aquests gasos en la sang fa que el pH es mantingui a un nivell constant adequat perquè pugui fer les seves funcions de manera òptima. Si aquest equilibri es trenca, la sang es torna alcalina. Quan això passa es pot experimentar una sèrie de sensacions que poden resultar desagradables però que no són perilloses ni indiquen que alguna cosa funcioni malament en el cos; parlem de:

• formigueig
• rampes
• marejos
• sensacions de fred o calor
• tensió muscular
• cames dèbils
• dificultats de visió
• palpitacions
• tremolors

Resumint, quan una persona hiperventila, altera les proporcions adequades d’oxigen i diòxid de carboni que existeixen a la sang. El nostre cos, quan detecta que això està passant, intenta posar-hi remei i forçar-nos a respirar a un ritme bastant més baix del que estem fent, la qual cosa provoca sensacions similars a les dificultats per respirar.

A causa dels canvis químics que es produeixen a la sang, també és possible que notem algunes de les sensacions referides anteriorment. Són un conjunt de sensacions que ens poden sorprendre i resultar-nos desagradables o molestes, però que no són perilloses.

L’actuació que cal fer en cas d’hiperventilació és:

• Si és la primera vegada que això passa, el més aconsellable és anar al metge perquè ens faci una exploració i intenti detectar si la hiperventilació es deu a una malaltia física o és producte de l’ansietat.
• Si s’hiperventila per motius d’ansietat, es pot intentar posar-hi remei:
  1. S’ha d’intentar que la respiració es torni regular. No s’ha d’intentar respirar més acceleradament. En cas que se sàpiga alguna tècnica de respiració relaxant, aplicar-la.
  2. S’ha de respirar més lentament i de manera menys superficial: es pot intentar respirar amb els llavis frunzits, com si es volgués apagar una espelma, o es pot tapar la boca i una fossa nasal i respirar, simplement, per la que queda destapada. Si es fa això s’aconsegueix augmentar la quantitat de CO2 als pulmons.
  3. Es pot respirar durant uns minuts col·locant una bossa de paper sobre la boca i el nas: s’aconseguirà inspirar part del CO2 que ja s’ha expirat, de manera que n’augmentarà la quantitat a l’organisme. Avui dia, alguns professionals de la salut no ho recomanen, ja que segons la seva opinió l’increment de CO2 que es produeix és massa alt.
  4. Es pot intentar fer qualsevol activitat que resulti relaxant.

El sistema nerviós és el sistema més complex del cos. L’encèfal és el centre de control de la consciència, el pensament, la memòria i la parla. Quan estem conscients estem desperts i molt atents al que ens envolta, però quan la consciència es debilita els reflexos poden fallar i es pot arribar fins i tot a la mort.

Per tant, la prioritat en tots els episodis de pèrdua de consciència és controlar i preservar la respiració i la circulació. Les causes de la inconsciència poden ser:

• Lesions en l’encèfal: ferides al cap i tumors cerebrals.
• Falta de nutrients (nivell d’oxigen i glucosa baix en sang): el flux de sang és normal, però a causa del desequilibri químic es perd la consciència. Això passa en la diabetis i en casos en què s’ha menjat molt poc (desmai o lipotímia).
• Activitat elèctrica anormal en l’encèfal: com passa en l’epilèpsia.
• Disminució de la irrigació sanguínia del cervell: a causa de la calor, com en la lipotímia o el desmai.

Per comprovar l’estat de la consciència s’ha d’utilitzar el codi AVDN, que avalua el nivell de resposta:

1. A d’Alerta: la víctima obre els ulls i respon les preguntes?
2. V de Veu: respon preguntes senzilles?
3. D de Dolor: reacciona quan se’l mou o se’l pessiga?
4. N de No: no respon a cap estímul.

El desmai és la pèrdua temporal de la consciència deguda a una disminució de la irrigació sanguínia del cervell. Pot ser una reacció al dolor, a l’esgotament, a la calor, a la manca de menjar o a l’estrès emocional, i pot passar a qualsevol edat.

En cas de lipotímia, la víctima perdrà la consciència caient a terra, presentarà una pell pàl·lida i freda per la falta d’hidratació, sobretot a l’estiu, o per la falta d’aire per aglomeracions de gent. Les baixades del nivell de sucre en la sang també propicien els desmais. En la majoria dels casos, la persona recupera la consciència en menys de cinc minuts.

L’actuació que cal portar a terme és:

1. Comprovar si la persona està conscient, preguntant-li com es troba i amb petites sacsejades a les espatlles. Si no torna en si, trucar a emergències mèdiques (112).
2. Si la víctima s’adona que està a punt de desmaiar-se cal demanar-li que s’estiri a terra.
3. Cal agenollar-se al seu costat i aixecar les cames de la víctima (es poden recolzar els seus turmells sobre una de les nostres espatlles) o posar coixins o algun objecte sota les cames de la víctima.
4. Cal assegurar-se que la víctima rep aire fresc.
5. Demanar a les persones que l’envolten que mantinguin una distància prudencial per tal que la víctima rebi aire fresc.
6. Mentre es recupera cal tranquil·litzar-la i ajudar-la a asseure’s a poc a poc.
7. Si la víctima nota que torna a estar a punt de desmaiar-se cal demanar-li que torni a estirar-se a terra.
8. Si se sap que és diabètic i se sospita que ha tingut una baixada de sucre (pal·lidesa amb suor freda i alteració de la consciència), facilitar-li sucre o una beguda dolça sempre que estigui conscient i pugui empassar. En el cas que es disposi de l’aparell i de l’experiència per utilitzar-lo, mesurar el nivell de glucosa a la sang; pot ser útil per assegurar que realment és una baixada de sucre (hipoglucèmia).

Vegeu el següent vídeo del SEM:

Vegeu també aquest vídeo elaborat per la Creu Roja:

Les lesions al cap poden ser des de poc importants fins a molt greus. Una lesió al cap pot produir una commoció cerebral, és a dir, un període breu d’inconsciència seguit d’una recuperació total. Altres lesions poden arribar a ser mortals. Hem de diferenciar entre commoció cerebral, compressió cerebral i fractura de crani:

• Commoció cerebral: és la conseqüència d’un cop al cap en què el cervell es mou una mica dins del crani. Aquest moviment o agitació s’anomena commoció. És freqüent en accidents de trànsit, lesions esportives, caigudes o cops rebuts en baralles. L’activitat cerebral es pertorba durant poc temps i per tant no té conseqüències fatals. La víctima perdrà la consciència, però en pocs minuts es recuperarà per complet. Si quan es recupera persisteix el mal de cap o la visió borrosa, la víctima ha d’anar als serveis mèdics corresponents.
• Compressió cerebral: també s’anomena hipertensió arterial, a causa del fet que augmenta molt la pressió sobre el cervell. Les causes més freqüents són accidents, accidents vasculocerebrals, infeccions i tumors cerebrals. Gairebé sempre requereix intervenció quirúrgica. La víctima estarà inconscient o amb un nivell de resposta deteriorat; si està conscient tindrà molt mal de cap, respiració lenta i sorollosa, somnolència i asimetria en la grandària de les pupil·les. En aquest cas sempre cal trucar al 112.
• Fractura de crani: és molt greu, perquè el cervell es pot lesionar per la fractura, així com per les hemorràgies internes. Si per l’orella o el nas surt un líquid clar o sanguinolent (líquid cefalorraquidi) pot indicar una lesió greu. Si la víctima té una lesió al cap i la consciència alterada sempre s’ha de sospitar d’una fractura de crani i s’ha de trucar ràpidament al 112. Si la víctima està conscient mentre s’espera el 112 cal estirar-la i controlar les constants vitals.

Les convulsions febrils són contraccions intenses i involuntàries de la musculatura que pateixen alguns nens per un augment brusc de la temperatura corporal. Són respostes del cervell a la febre, generalment per damunt dels 38 °C. En la majoria dels casos són conseqüència d’infeccions, sobretot víriques, com ara la grip o la varicel·la.

Gairebé una tercera part dels infants que han patit convulsions febrils en tornen a tenir per una infecció posterior. El risc augmenta en cas que el primer episodi es produeixi a una edat primerenca o per febre no elevada, i si hi ha antecedents familiars.

Són més freqüents entre els sis mesos i els cinc anys. Poden ser molt alarmants, però realment no acostumen a causar danys i no tenen res a veure amb l’epilèpsia, malgrat que després d’un d’aquests episodis s’ha de portar el nen al metge perquè pugui fer-ne una valoració.

Habitualment apareixen durant el primer dia de febre, duren pocs minuts i poden anar acompanyades d’una pèrdua de consciència, encara que no és freqüent. Les convulsions febrils no requereixen un tractament específic més enllà del que se segueix per a la febre i per a la infecció que pot causar-la. Mentre es produeixen convé seguir algunes recomanacions per actuar correctament, com ara col·locar l’infant estirat de costat i retirar objectes per evitar que es colpegi.

Els signes i els símptomes de les convulsions febrils són:

• Fer moviments bruscos i repetitius.
• Tremolar.
• Posar-se rígid.
• Quedar-se immòbil, amb el cos flàccid.
• Perdre el coneixement.
• Vomitar.
• Gemegar.
• Orinar o defecar involuntàriament.
• Desviar la mirada o mantenir-la fixa.
• Tenir els llavis de color blavós.
• Quan les convulsions acaben, l’infant tendeix a adormir-se.

L’actuació que cal fer en cas de convulsió febril és la següent:

1. Mantingueu la calma.
2. Col·loqueu el nen a terra estirat de costat per ajudar-lo a respirar millor.
3. Retireu tots els objectes propers per evitar que es colpegi.
4. Despulleu-lo.
5. Apliqueu-li tovalloles mullades sobre el cos.
6. Si fa més de dues hores que no li doneu cap medicament per a la febre podeu posar-li un supositori de paracetamol.
7. Eviteu sacsejar-lo, aturar els seus moviments i introduir-li els dits o qualsevol altra cosa a la boca.
8. En cas de convulsions febrils complexes, el pediatre pot recomanar l’administració de diazepam per via rectal, però en general el tractament de la febre en nens que han patit convulsions febrils ha de ser el mateix que el de la resta.

S’ha de portar el nen a urgències si:

• L’episodi de convulsions dura més de cinc minuts i si es repeteix en menys de 24 hores.
• Té dificultats per respirar.
• Presenta símptomes de deshidratació.
• Està endormiscat, decaigut o irritable.
• Es queixa de mal de cap intens i vòmits.

És una de les malalties neurològiques més freqüents i es considera la segona causa de consulta neurològica després de les cefalees (mals de cap). Es tracta d’un trastorn del cervell en el qual certs grups de cèl·lules presenten un excés de descàrregues elèctriques i transporten els senyals de manera caòtica. Segons la zona cerebral afectada es produeixen moviments (convulsions), sensacions, emocions o pèrdues de coneixement, que són les diferents manifestacions que presenta la malaltia. La simptomatologia és diversa segons l’àrea cerebral afectada:

• Espasmes o convulsions.
• Experimentació de fenòmens sensorials.
• Pèrdues de coneixement.
• Períodes de confusió.
• Fixació de la mirada.

L’epilèpsia pot afectar de manera molt important alguns aspectes concrets de la vida quotidiana: conduir, practicar determinats esports o fins i tot algunes activitats laborals, que poden quedar seriosament limitades en funció de la gravetat de la malaltia.

L’epilèpsia pot aparèixer a qualsevol edat. Afecta tant nens com adults, però l’epilèpsia primària acostuma a iniciar-se en els primers anys de vida. En un nombre molt reduït de casos, aquells en què no es controla la freqüència de les crisis, i a causa dels seus efectes sobre el sistema nerviós central, pot tenir com a conseqüència una lesió cerebral permanent generadora d’invalidesa i de discapacitat greu.

Les causes de l’epilèpsia varien amb l’edat. Algunes poden produir-se en una etapa determinada i després desaparèixer, i d’altres poden romandre durant tota la vida:

• L’herència: alguns tipus d’epilèpsia són hereditaris, però no tots.
• Les malformacions congènites hereditàries (arteriovenoses) o no hereditàries i presents en el naixement (per exposició a tòxics durant la gestació).
• L’anòxia cerebral o manca d’oxigen al cervell en el moment del part a causa d’un accident o malaltia cerebrovascular.
• Els traumatismes cranioencefàlics.
• Els tumors cerebrals.
• Malalties infeccioses com la meningitis, l’encefalitis o abscessos cerebrals.
• Les malalties degeneratives del sistema nerviós central.
• Els trastorns metabòlics adquirits: nivells de glucosa o calci insuficients a la sang, excés de sodi a la sang, insuficiència renal crònica…
• El consum excessiu d’alcohol.
• L’exposició a tòxics com el plom, el mercuri o el monòxid de carboni.

L’actuació que cal portar a terme en cas d’epilèpsia és:

1. Mantenir la calma.
2. No lligar la persona que pateix la crisi.
3. Treure-li les ulleres, si en porta.
4. Ajudar a respirar: afluixar el coll de la camisa, la corbata, fulards o altres peces que quedin massa fixes al coll. Quan li passi la crisi tornarà a respirar amb normalitat.
5. Apartar-li qualsevol cosa amb què es pugui ferir.
6. Mai posar res a la boca, ni mocadors ni llapis o bolígrafs per intentar que no es mossegui la llengua; fent això només s’impedeix la respiració.
7. Recolzar-lo sobre un dels costats perquè no se li bloquegin les vies respiratòries una vegada hagi deixat de tenir convulsions.
8. Posar coixins o alguna cosa que esmorteeixi els cops que pugui donar-se.
9. Esperar pacientment: no és necessari portar la víctima als serveis mèdics excepte si la crisi dura més de quinze minuts o si es repeteixen les crisis sense recuperar la consciència. És freqüent que després de la crisi el pacient caigui en un son profund i es trobi cansat i desorientat. S’ha de deixar que la víctima descansi.
10. Esperar que la crisi finalitzi. Recordar que en la majoria de casos les crisis cedeixen en pocs minuts.
11. Assegurar-se que la persona està totalment conscient un cop superada la crisi. Preguntar-li el nom, la data, on és i cap a on anirà a continuació. Un cop recuperat el nivell de consciència és aconsellable que se li retirin les pròtesis dentals, si és que en porta.

I caldrà trucar als serveis d’emergències (112) si:

• La crisi dura més de cinc minuts.
• La persona (o els familiars) no sap que pateix epilèpsia, no fa tractament específic o és el primer cop que li passa.
• La recuperació és molt lenta, si la persona sofreix un segon atac o si té dificultats per respirar durant o després de la crisi.
• La víctima està embarassada, té signes de patir alguna altra malaltia o s’ha ferit durant les convulsions.

Vegeu el següent vídeo del SEM:

Vegeu també aquest vídeo elaborat per la Creu Roja:

La diabetis és una malaltia endocrina que es caracteritza per uns valors sanguinis de glucosa anormalment alts com a conseqüència de la insuficient, nul·la o inefectiva secreció d’insulina. Els valors normals en sang oscil·len entre 70-110 mg glucosa/dl sang.

Les funcions de la insulina són:

• Facilitar l’entrada de la glucosa que circula en sang a la cèl·lula perquè aquesta la pugui aprofitar com a font d’energia.
• Emmagatzemar en forma de glucogen la resta de la glucosa que la cèl·lula no necessita i dipositar-la al fetge i a la musculatura.
• Dipositar els lípids sanguinis procedents de la digestió a les cèl·lules adiposes.
• De les seves funcions es dedueix que la insulina té un efecte hipoglicemiant i que per tant els pacients diabètics, que no la segreguen, presenten hiperglicèmies. El tractament d’aquesta malaltia endocrina va encaminat a reduir els nivells de glucosa en sang, ja sigui eliminant de la dieta els aliments rics en sucres de ràpida absorció i administrant antidiabètics orals (diabetis no insulinodependent) o injectant insulina subcutània (en casos de diabetis insulinodependent).

Existeixen dues situacions d’urgència en els pacients diabètics: la hiperglicèmia (o hiperglucèmia) i la hipoglicèmia (o hipoglucèmia). En la taula podeu observar-ne les diferències:

Vegeu el següent vídeo:

La hiperglicèmia o hiperglucèmia és l’augment excessiu de la concentració de glucosa en sang. El nivell de glucosa pot augmentar de manera transitòria després d’un menjar ric en hidrats de carboni, i habitualment pot ser asimptomàtic. Però quan els nivells de glucosa a la sang es mantenen elevats a causa de la manca d’insulina, els nivells de cetones en sang s’eleven. Com a conseqüència, la persona amb diabetis no se sentirà bé.

El nivell de glucosa en sang es considera elevat quan és superior a 250 mg/dl. Per això, si es detecten nivells superiors a 250 mg/dl de forma mantinguda és important comprovar els nivells de cetones en sang o orina.

Si es manté durant un període llarg de temps pot arribar a estats d’inconsciència en pocs dies. Requereix tractament especialitzat urgent. L’etiologia, o casuística, pot ser variada: menjar en excés, dosi insuficient d’insulina, estats infecciosos i febre. En general, les causes d’hiperglucèmia acostumen a ser:

• Administrar una quantitat d’insulina menor que la que es necessita o ometre’n alguna dosi.
• Ingerir més quantitat d’hidrats de carboni de la recomanada en el pla d’alimentació.
• Fer menys activitat física de l’habitual.
• Malaltia intercurrent (infeccions: faringitis, amigdalitis, grip…).

Les seves manifestacions o símptomes són:

• Pell calenta i seca
• Respiració ràpida
• L’alè presenta una olor de fruita/dolça
• Nàusees i vòmits
• Cansament i somnolència
• Orinar més del que és habitual
• Beure més del que és habitual
• Perdre pes
• Dolor abdominal
• Gana
• Llavis i llengua secs
• Irritabilitat
• Visió borrosa
• Si no s’hi posa remei es pot arribar a la inconsciència

L’actuació que cal portar a terme és:

• Si la persona s’administra insulina, injectar-se’n una dosi de reforç d’acció ràpida.
• Si la víctima està inconscient i respira, posar-la en posició lateral de seguretat i trucar al 112.
• Cal controlar i prendre nota dels signes vitals.

La hipoglucèmia o hipoglicèmia és un estat patològic que es produeix quan el nivell de sucre en la sang es troba en nivells anormalment baixos; concretament, per sota dels 55 mg/dl. Si qui pateix la baixada de sucre és un pacient diabètic es considera que és hipoglucèmia per sota dels 70 mg/dl.

La hipoglucèmia no és habitual entre la població en general, però sí que pot arribar a ser freqüent entre la població que pateix diabetis si no hi ha un control adequat de la malaltia. Les causes perquè una persona que té diabetis pugui tenir hipoglucèmia són variades: perquè l’organisme consumeix de forma massa ràpida la glucosa present en la sang, perquè la glucosa és alliberada de forma massa lenta en el torrent sanguini o perquè s’allibera un excés d’insulina en el torrent sanguini. En general, una persona amb diabetis pot tenir hipoglucèmia si:

• Ha consumit una dosi massa elevada d’insulina o d’algun medicament per a la diabetis.
• La insulina o algun medicament per a la diabetis s’han pres en un moment inadequat.
• S’ha ingerit una quantitat insuficient d’aliments, de manera que en el cos no hi ha prou glucosa.
• Es fa una activitat física intensa que requereix una aportació de glucosa major que la que disposa el cos.

Són molts els símptomes que senten les persones que pateixen una hipoglucèmia. La persona que pateix aquest episodi pot passar estona fins que té alguna simptomatologia, minuts o hores. En persones diabètiques acostuma a passar més temps que en persones no diabètiques. Els símptomes i signes més comuns són els que apareixen a la figura.

Gràfica informativa del SEM

A l’hora d’actuar davant d’una hipoglucèmia considerarem dues situacions molt diferents i molt freqüents: quan ocorre a casa o bé en un lloc on hi ha aliments a l’abast, i quan ocorre lluny de casa.

Quan la hipoglucèmia ocorre a casa o bé en un lloc on hi ha aliments a l’abast:

• Si és possible, cal mesurar la glucèmia.
• S’han de prendre per via oral sucres d’absorció ràpida, preferiblement en forma líquida:
  • un got d’aigua amb una cullerada (sopera) de sucre dissolt,
  • un suc de taronja amb una cullerada (sopera) de sucre dissolt,
  • una llauna de refresc de cola o similar, no light.

Quan hagin passat 15 minuts s’ha de tornar a mesurar la glucèmia i, si el valor ha augmentat i els símptomes milloren, cal prendre aliments glucídics d’absorció lenta, com per exemple bastonets de pa, un entrepà petit o un iogurt amb galetes.

Si el valor de la glucèmia augmenta però els símptomes persisteixen cal prendre 10 g (una cullera sopera) de sucre d’absorció ràpida, esperar uns 5 o 10 minuts i a continuació ingerir aliments glucídics d’absorció lenta.

Quan la hipoglucèmia ocorre lluny de casa, a la feina o en un viatge, tan bon punt es percebi qualsevol sensació de mareig, sospitosa de ser una hipoglucèmia, sempre s’ha de tractar com si ho fos, malgrat no tenir-ne la certesa:

• S’ha de dur sempre a l’abast sucre en bossetes o terrossos, llaminadures ensucrades, caramels, barretes de glucosa…
• També es pot entrar a un bar, demanar un refresc no light, un suc de fruita natural o un cafè amb llet i afegir-hi un sobre de sucre (si la llet és descremada s’absorbeix més ràpidament).
• Quan milloren els símptomes s’han d’ingerir un entrepà petit o unes galetes.

Quan s’administra la medicació habitual (hipoglucemiants orals, insulina o ambdues medicacions combinades) és fonamental mantenir els horaris previstos per als àpats per fer coincidir el moment del màxim efecte dels medicaments amb la digestió dels aliments. Un retard imprevist, un dejuni perllongat o un menjar que no contingui hidrats de carboni, entre d’altres, poden provocar una hipoglucèmia.

Hi ha algunes accions que ajuden a evitar-la, com ara picar alguna cosa esperant l’hora de l’àpat, afegir hidrats a l’alimentació o començar a menjar una fruita. Cada persona ha de trobar les solucions que s’adaptin millor a les seves circumstàncies personals. A l’hora del vermut cal recordar que:

• Les patates xip, les patates braves o les croquetes fan apujar la glucèmia.
• Les olives, les cloïsses o les escopinyes no fan pujar la glucèmia.

Encara que s’hagi pres la medicació habitual i s’hagi menjat adequadament (horari, tipus d’aliment i quantitat), la hipoglucèmia es pot presentar arran d’un exercici físic més intens o prolongat de l’habitual. Es pot prevenir amb un complement ric en hidrats per compensar la despesa energètica superior. Si això no es fa és molt probable que es pateixi una hipoglucèmia. Si l’exercici, tot i no ser molt intens, dura força estona, el suplement alimentari pot ser necessari al llarg de la pràctica de l’esport i una estona després. També en aquest cas, cada persona ha d’ajustar el tipus de complement alimentari, la quantitat i el moment de prendre’l segons la pròpia situació.

Vegeu el següent vídeo del SEM:

L’agitació psicomotriu és un estat d’hiperactivitat psíquica i motora desorganitzada, caracteritzada per alteracions afectives i de pensament, més que de nivell de consciència.

És una situació en què la víctima presenta com a signes inquietud, gesticulació, deambulació…; és a dir, una exaltació motora amb moviments automàtics o intencionals que no tenen cap objectiu o finalitat i que està acompanyada per un estat afectiu d’ansietat, còlera, pànic o eufòria en què es pot donar una desinhibició verbal.

La conducta que pot presentar la víctima pot ser impulsiva, negligent, desorganitzada i arriscada. L’origen o la causa de l’agitació pot ser orgànica o psiquiàtrica, com també pel consum de drogues, alguns medicaments, alcohol…

L’actuació que cal fer és:

1. Parlar amb la víctima i si es pot, intentar saber quina és la causa del problema.
2. No discutir-hi mai.
3. Si la víctima es comporta de forma agressiva no ens hem de posar mai en perill.
4. No hem d’intentar mai contenir ni reprimir la víctima.
5. Trucar al 112 si creiem que la situació es complica.

La febre és un augment de la temperatura del cos, i generalment és un signe d’infecció; per això, en si mateixa sol ser inofensiva i, probablement, útil. Sovint no necessita tractament.

La temperatura corporal mitjana és de 37 °C. No obstant això, pot oscil·lar entre 36,1 i 37,2 °C o més. Aquesta variació pot ser causada segons el nivell d’activitat o l’hora del dia. En general, les persones grans tenen una temperatura corporal més baixa que les persones més joves.

Es considera febre quan la temperatura:

• de l’artèria temporal, de l’oïda o del recte és de 38 °C o superior.
• bucal és de 37,8 °C o superior.
• axil·lar és de 37,2 °C o superior.

S’ha de tractar la febre? Quan un adult o un nen es posen malalts, l’objectiu principal és alleujar les molèsties i promoure el descans. Tractar la febre no abreuja ni perllonga en particular el curs d’una malaltia.

Com tractar la febre en un nen? És possible que els nens amb febre relativament alta no semblin estar malalts ni actuïn com si ho fossin. El tractament de la febre depèn del grau de molèstia. Si el nen està incòmode o inquiet, aquestes estratègies de cures a casa podrien resultar útils:

1. Fer que begui líquids.
2. Vestir-lo amb roba lleugera.
3. Si sent calfreds, col·locar-li una manta lleugera fins que li passin.
4. Els analgèsics també poden ser útils, però s’ha de tenir la precaució que hagin sigut prescrits abans pel metge.

S’ha de trucar al 112 o anar als serveis mèdics quan:

• En un nen, quan tingui rigidesa al coll o molt mal de cap, dolor abdominal, erupcions cutànies i dolor i inflamació en les articulacions.
• En un adult, quan tingui dificultat per respirar, dolor al pit, dolor abdominal i signes de deshidratació.

El part és l’última etapa de l’embaràs i s’acostuma a produir entre les setmanes 38 i 42. Normalment, totes les embarassades saben quan serà la data i ho tenen tot preparat per a l’esdeveniment. Però a vegades el part s’avança, el nadó arriba inesperadament i no hi ha temps d’anar al centre sanitari. És aquest el moment quan convé saber com s’ha d’actuar per ajudar en el part d’urgències fins que arriben els professionals sanitaris.

En un part d’urgència, els perills més importants que podem trobar són:

• L’asfíxia del nadó.
• L’hemorràgia postpart de la mare.

En primer lloc cal identificar els símptomes del començament del part, tot i que cada dona i cada part són diferents i no tots tenen lloc de la mateixa manera. Per tant, prenem com a model un part general en què es donen aquests signes i símptomes:

• Primer de tot es nota com si es tingués ganes d’orinar a causa de la pressió exercida en la bufeta i el recte.
• Els moviments fetals disminueixen.
• Comencen unes contraccions febles, no molt doloroses i sense ritme.
• Després d’un temps comencen a aparèixer les veritables contraccions, més doloroses, amb una freqüència de tres a sis en una hora.
• El tap mucós que segella el coll de l’úter es desprèn i la dona notarà com expulsa un flux espès i una mica sanguinolent.
• Es trenquen aigües i el sac amniòtic on ha crescut el bebè es trenca. En aquest moment les contraccions seran més freqüents i comença la fase d’expulsió del nadó.
• La durada del part depèn de si la dona ha estat mare prèviament. Les primerenques solen trigar més, però la mitjana oscil·la entre 7 i 14 hores.

Quina és l’actuació que cal dur a terme? Normalment, quan la dona trenca aigües o té contraccions freqüents hi ha temps suficient per arribar a un centre sanitari i que se li assisteixi el part, però pot donar-se el cas que el part s’efectuï en un altre entorn. En aquest cas, l’embarassada requerirà ajuda fins que arribin els professionals mèdics. L’ordre d’actuació serà el següent:

1. Tranquil·litzar l’embarassada: la dona ha de respirar tranquil·lament i amb la boca oberta.
2. Portar-la a un lloc al més còmode i net possible, en un llit o a terra, cobert amb llençols, mantes o roba. La zona genital ha de tenir un llençol al més net possible. En cas que no es disposi de llençol, s’utilitzaran tovalloles, paper net o roba neta. Si és possible, rentar els genitals de la mare amb aigua i sabó.
3. Estirar l’embarassada d’esquena amb els genolls flexionats i les cames separades. Així es podrà veure la dilatació dels genitals i se sabrà quan ha començat el període d’expulsió.
4. La dona pot estar en aquesta fase unes hores. Quan l’úter es dilata uns 10 cm, o si se li pot veure el cap al nadó, és el moment d’aplicar els primers auxilis i intervenir en el part. L’actuació serà la següent:
   • Durant aquesta fase és molt important assegurar la seguretat de la mare.
   • Durant les contraccions cal animar la mare a empènyer. Se li ha de dir que intenti no cridar ni parlar perquè l’empenta sigui més forta i efectiva. Entre contraccions ha de descansar i recuperar-se.
   • El primer que ha de sortir és el cap del nadó. Quan comenci a sortir se li col·loca una mà al cap i s’exerceix una pressió molt suau. L’objectiu d’això és que el part no es produeixi molt ràpid, sinó que el cap ha de sortir durant una contracció i gràcies a l’empenta de la mare.
   • Una vegada que el cap és fora es comprova que no té el cordó umbilical enrotllat al coll. En el cas que això passés cal no alarmar-se, i amb un dit estirar suaument i desenrotllar el cordó, passant-lo pel cap del nadó.
   • Arribat aquest punt, la resta es produeix molt ràpidament i gairebé sense intervenció. El cap del nadó se sosté mentre la mare segueix empenyent fins a aconseguir treure les espatlles. S’ha de tenir en compte que el nadó està cobert de fluids, i per tant s’ha de subjectar suau però fermament.
   • Es pot donar el cas que el nen vingui de natges. En aquest cas cal no alarmar-se, simplement subjectar i deixar que surti la resta del cos sense estirar-lo.
   • Un cop fora, es posarà el nadó damunt la mare. Això és important perquè els nounats perden molta calor, i la mare és capaç de regular la seva temperatura corporal amb la finalitat de protegir el nen.
   • Netejar la boca i el nas del nadó, ja que ha d’expulsar tot el líquid dels pulmons. No donar-li cops a l’esquena, només cal sostenir-lo cap per avall i fer-li massatges suaument a l’esquena. Si el nadó comença a tossir, esternudar o plorar és bon senyal.
   • Per tallar el cordó umbilical s’utilitzaran fils amples per lligar els extrems. El primer nus es farà a uns 10 cm del nadó, i el segon a 5 cm del primer. El tram de cordó entre els dos nusos ha d’estar net, i un cop comprovat es tallarà amb unes tisores al més netes possible. Un cop tallat cal comprovar que no hi ha pèrdua de sang pels extrems.
   • Al cap de 30 min aproximadament la mare sentirà unes contraccions per expulsar la placenta. No s’ha d’estirar el cordó, la dona sola és capaç d’expulsar-la.

Després caldrà fer les cures posteriors al part. S’ha de comprovar que tant el nadó com la mare es troben en bones condicions. Per a això, es valoren una sèrie de signes:

• El color del nadó: és normal que durant els primers minuts les mans i els peus es vegin d’un to blavós, una vegada que comenci a respirar més profundament anirà prenent un color més rosat. Si el nadó no respira s’ha li ha de netejar la boca i començar a fer respiracions artificials, insuflant suaument sobre la boca i nas.
• Temperatura: el millor per al nadó és estar en els braços de la seva mare, en contacte pell amb pell i, si és possible, estimulant-lo perquè prengui el pit al més aviat possible. Es cobriran la mare i el nadó amb un llençol o roba per evitar que agafin fred.
• Hemorràgia postpart: controlar els genitals de la mare per si hi ha sagnat. Una hemorràgia abundant és perillosa i motiu de màxima urgència mèdica.
• Intentar portar la mare i el nadó a l’hospital més proper al més aviat possible. Portar també la placenta, ja que pot facilitar dades als metges sobre el part.
• Un cop a l’hospital, cal intentar descriure als professionals com s’ha donat el part, quant ha durat i si la mare o el nadó han patit algun tipus de problema.

Què no s’ha de fer mai en un part d’urgència?

• No s’ha de pressionar l’abdomen de la mare durant el part. Podria causar danys en el fetus.
• No s’ha d’estirar el nadó. Tant si ve de cap com si ve de natges, se’l subjecta fermament, però en cap moment se l’ha d’estirar.
• No s’ha d’estirar el cordó umbilical per afavorir l’expulsió de la placenta.
• No s’han de donar cops a l’esquena del nadó un cop fora. Un massatge suau és suficient per estimular-lo.
• Un cop fora, el nadó està recobert de líquid i sang que s’han de netejar. Després s’observa en la pell una capa de greix blanquinosa. És la “vèrmix caseosa”, és bona per als nadons i els protegeix de les infeccions i del fred, de manera que no s’ha d’insistir a netejar-la.