Resum
El sistema circulatori, també anomenat sistema cardiovascular o sistema vascular, és un sistema d’òrgans que permet que la sang circuli i transporti nutrients (com els aminoàcids i els electròlits), l’oxigen, el diòxid de carboni, les hormones i les cèl·lules sanguínies des del cap fins a les cèl·lules del cos, amb la finalitat de proporcionar alimentació i ajuda en la lluita contra malalties, estabilitzar la temperatura i el pH i mantenir l’homeòstasi.
L’aparell circulatori és sobretot un sistema de transport, que facilita el desplaçament per l’organisme de diferents substàncies, principalment l’oxigen i els nutrients, i per això el seu funcionament està íntimament lligat a l’aparell respiratori. No obstant això, la llista de funcions és molt àmplia i inclou les següents:
- Transportar oxigen des dels pulmons fins als teixits i diòxid de carboni des dels teixits fins als pulmons per a la seva eliminació a través de l’aire expirat.
- Distribuir els nutrients a tots els teixits i cèl·lules de l’organisme.
- Transportar productes de rebuig que són produïts per les cèl·lules fins al ronyó perquè siguin eliminats a través de l’orina.
- Transportar substàncies fins al fetge perquè siguin metabolitzades per aquest òrgan.
- Distribuir les hormones que es produeixen en les glàndules de secreció interna. Gràcies al sistema circulatori, les substàncies hormonals poden actuar en llocs molt allunyats del lloc en el qual han estat produïdes.
- Protegir l’organisme enfront de les agressions externes de bacteris i virus fent circular per la sang leucòcits i anticossos.
Els vasos sanguinis són part del sistema circulatori i transporten la sang pel cos. Els vasos més importants són els capil·lars, que permeten l’intercanvi d’aigua i substàncies entre la sang i els teixits (si es trenquen aquests vasos, capil·lars, la sang surt fora de la pell) i els teixits, mentre que les artèries i venes duen la sang del cor fins als capil·lars, i de tornada al cor.
Per la seva banda, els vasos limfàtics condueixen la limfa a les venes. La limfa és l’element fonamental del sistema limfàtic; es tracta d’un líquid que conté glòbuls blancs, encarregats de defensar el cos dels gèrmens.
El sistema circulatori és l’encarregat de transportar la sang des del cor fins a totes les diferents parts del cos. S’encarrega de transportar els nutrients i l’oxigen a totes les cèl·lules i rebre substàncies nocives d’origen metabòlic i transportar-les als òrgans d’excreció. La circulació sanguínia es fa amb dos circuits:
- El pulmonar, o menor, que porta la sang des del ventricle dret del cor cap als pulmons, on s’oxigena i la retorna a l’aurícula esquerra.
- El general, o major, que porta sang oxigenada des del ventricle esquerre del cor fins a la resta d’òrgans del cos i retorna aquesta sang, ja desoxigenada, al cor, de manera que queda completament separada la sang rica en oxigen de la sang rica en diòxid de carboni
Una patologia cardíaca o cardiopatia és una malaltia que afecta el cor. Les cardiopaties representen una de les causes de mort més freqüents en el món desenvolupat, i és la primera causa de mort als Estats Units. A Catalunya cada setmana moren trenta persones a causa de malalties del cor. No s’ha de confondre amb el terme de malaltia cardiovascular, una sèrie de malalties que afecten el cor i/o els vasos sanguinis.
El sistema circulatori i sistema respiratori estan relacionats: el sistema respiratori està format pels pulmons, que són l’òrgan encarregat de purificar la sang. La sang és purificada pels alvèols, que són petites terminacions cegues dels bronquíols, on es produeix l’entrada d’oxigen a la sang per després ser distribuïda a les cèl·lules del cos. Aquestes cèl·lules, després d’utilitzar l’oxigen, alliberen diòxid de carboni a la sang, que és portat als alvèols pulmonars per ser expulsats del cos i així, novament, poden captar oxigen útil.
L’anatomia d’un sistema respiratori típic és el tracte respiratori. El tracte es divideix en un tracte respiratori superior i inferior:
- La part superior inclou el nas, les cavitats nasals, els sins, la faringe i la part de la laringe per sobre dels plecs vocals.
- El tram inferior inclou la part inferior de la laringe, la tràquea, els bronquis, els bronquíols i els alvèols.
La funció dels pulmons és fer l’intercanvi gasós amb la sang, per això els alvèols estan en estret contacte amb els capil·lars. En els alvèols es produeix el pas d’oxigen des de l’aire cap a la sang i el pas de diòxid de carboni des de la sang cap a l’aire. Aquest pas es produeix per la diferència de pressions parcials d’oxigen i diòxid de carboni (difusió simple) entre la sang i els alvèols.
La inspiració té lloc quan la contracció del diafragma i els músculs intercostals externs augmenten el volum de la cavitat toràcica i fan que el pulmó s’expandeixi. La pressió intraalveolar ocorre de manera negativa respecte a l’atmosfèrica: entra aire al pulmó fins que desapareix el gradient de pressió.
L’expiració succeeix quan el diafragma es relaxa i la cúpula diafragmàtica puja passivament per la seva elasticitat; en aquest cas, la pressió intrapulmonar es fa de manera positiva respecte a l’atmosfèrica: el pulmó disminueix el seu volum i l’aire surt a l’exterior, fins que desapareix el gradient de pressió i la pressió intraalveolar s’iguala a l’atmosfèrica. En estat de repòs, el volum d’aire que entra al pulmó durant una inspiració es diu volum corrent i és 500 cm³, i la freqüència respiratòria és de 14 cicles per minut.
La respiració cel·lular és la degradació total, per mitjà de l’oxidació, d’algunes substàncies orgàniques fins a matèria inorgànica per alliberar energia.
El combustible pot ser la glucosa, un àcid gras o altres molècules orgàniques com aminoàcids o cossos cetònics. El carburant s’obté mitjançant la digestió i arriba a les cèl·lules a través del sistema circulatori. El comburent és l’oxigen que s’extreu de l’aire mitjançant l’acció dels pulmons i també arriba a les cèl·lules gràcies al transport per la via sanguínia, viatjant fixat en l’hemoglobina que hi ha en els eritròcits (glòbuls vermells).
Entre les malalties respiratòries tractades per la pneumologia es troben les de les vies aèries altes, com laringitis, faringitis, i les de vies respiratòries baixes, que tenen diferents etiologies, com les de tipus al·lèrgic, com l’asma bronquial; infeccioses, com la patologia pulmonar infecciosa (pneumònia, tuberculosi); de tipus tumoral, com el càncer de pulmó, i les cròniques, com la MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica) i l’emfisema pulmonar.
Els signes vitals són mesures de diverses característiques fisiològiques humanes, generalment preses per professionals de la salut, per valorar les funcions corporals més bàsiques. Són indicadors que reflecteixen l’estat fisiològic dels òrgans fonamentals (cervell, cor, pulmons).
Els signes vitals expressen de manera immediata els canvis funcionals que succeeixen en l’organisme, canvis que d’altra manera no podrien ser qualificats ni quantificats. També són coneguts com els mesuraments funcionals més bàsics del cos. Orienten sobre alteracions de salut.
Hi ha cinc signes vitals principals que els metges i altres professionals de salut s’examinen de forma sistemàtica:
- Temperatura corporal
- Pols (o freqüència cardíaca)
- Pressió arterial
- Freqüència respiratòria
- L’oximetria de pols
Aquestes mesures es prenen per ajudar a avaluar la salut física general d’una persona, donar pistes a possibles malalties i mostrar progressos cap a la recuperació. Els rangs normals dels signes vitals de la persona varien amb l’edat, el pes, el sexe i la salut general.
La termoregulació o regulació de la temperatura és la capacitat per modificar la seva temperatura dins de certs límits, fins i tot quan la temperatura circumdant és força diferent del rang de temperatures-objectiu.
El pols arterial és la pulsació provocada per l’expansió de les artèries com a conseqüència de la circulació de sang bombada pel cor. S’obté en general en parts del cos on les artèries es troben més properes a la pell, com en els canells, en el coll o fins i tot la templa.
La respiració (o ventilació) és el procés d’alliberament dels pulmons per facilitar l’intercanvi de gasos amb el medi ambient intern, principalment aportant oxigen i evaporant diòxid de carboni. La funció més important de la respiració és el subministrament d’oxigen al cos i l’eliminació del seu producte residual de diòxid de carboni.
La pressió (o tensió) arterial (PA) és la pressió exercida per la circulació de la sang a les parets dels vasos sanguinis, i és un dels principals signes vitals. En cada batec del cor, la PA varia entre un màxim (pressió sistòlica) i un mínim (pressió diastòlica) de pressió.
La PA mitjana disminueix a mesura que la circulació sanguínia va des del cor, per les artèries, i té el seu major descens en les petites artèries i arterioles, i segueix disminuint a mesura que la sang es mou a través dels capil·lars i torna al cor per les venes.
El terme pressió arterial generalment fa referència a la pressió que es mesura en el braç d’una persona, concretament en l’artèria braquial, utilitzant un esfigmomanòmetre.