Activitats

El tracte es divideix en un tracte respiratori superior i inferior:

• La part superior inclou el nas, les cavitats nasals, els sins, la faringe i la part de la laringe per sobre dels plecs vocals.
• El tram inferior inclou la part inferior de la laringe, la tràquea, els bronquis, els bronquíols i els alvèols.

La cavitat nasal es divideix en dues fosses per un cartílag vertical: el septe nasal. Als laterals de la cavitat hi trobem els cornets i els meats. Els cornets interrompen la circulació de l’aire, conduint-lo cap a l’epiteli olfactiu, situat a la part més superior de la cavitat nasal. Es comunica amb els sins paranasals.

Els cornets són estructures formades per os esponjós, i la seva coberta és una prima i delicada mucosa nasal. Se situen en les parts laterals de cada cavitat nasal.

La seva irrigació sanguínia és rica i abundant, similar a la innervació, fent-los molt sensibles a canvis de temperatura, la qual cosa facilita la seva feina, que és:

• Humidificar l’aire que arriba als pulmons.
• Filtrar l’aire que es respira.
• Escalfar l’aire abans que ingressi als pulmons.

La faringe humana es divideix convencionalment en tres seccions:

• Nasofaringe, rinofaringe o càvum, que es troba just darrere de la cavitat nasal. La paret inferior és el paladar tou.
• Orofaringe, que es troba just darrere de la boca. La paret anterior és la base de llengua i la val·lècula; la paret lateral està formada per l’arc palatofaringi, l’arc palatoglós i l’amígdala palatina. La paret superior està formada per l’úvula (campaneta) i el paladar tou.
• Laringofaringe o hipofaringe, que inclou el si o recés piriforme i la paret posterior de la faringe. Està recobert per un epiteli pla estratificat.

La faringe intervé en importants funcions, com la deglució, la respiració, la fonació i l’audició.

L’estructura bàsica de la laringe humana està determinada per un conjunt de cartílags en els quals s’insereixen diversos lligaments i músculs. Els tres cartílags majors (tiroide, cricoide i epiglotis) són simples, i els tres menors (aritenoides, corniculats i cuneïformes) són dobles:

• Tiroide: és el major dels cartílags laringis.
• Cricoide: forma la base de la laringe.
• Aritenoides: són dos cartílags laringis en forma de piràmide.
• Epiglotis: és un cartílag laringi ample en forma de fulla.

Les dues funcions són:

• Protecció durant la deglució. Els músculs laringis intrínsecs tenen una funció protectora, amb la qual la laringe protegeix els pulmons de la introducció d’aliments o líquids durant la deglució. Quan això passa, l’epiglotis es doblega cap enrere i forma un precinte damunt de la laringe per evitar l’aspiració de substàncies estranyes.
• Fonació. A més a més d’ajudar a la respiració, els músculs laringis intrínsecs també tenen una funció que permet la producció de la veu.

Les vies respiratòries baixes, o les vies respiratòries inferiors, consisteixen en la tràquea, els bronquis (primaris, secundaris i terciaris), els bronquíols (incloent-hi terminals i respiratoris) i els pulmons (incloent-hi alvèols).

El tracte respiratori inferior també s’anomena arbre respiratori o arbre traqueobronquial per descriure l’estructura ramificadora de les vies respiratòries que subministren aire als pulmons, i inclou la tràquea, els bronquis i bronquíols.

El pulmó dret està dividit per dues cissures, la major i la menor, i en tres parts, anomenades lòbuls: el lòbul superior, el mitjà i l’inferior.

El pulmó esquerre té dos lòbuls, el superior i l’inferior, separats per una cissura anomenada cissura major. Això és degut al fet que el cor té una inclinació obliqua cap a l’esquerra i en el sentit de darrere cap endavant; la punta inferior, l’àpex, ocupa part de l’espai del pulmó esquerre, i en redueix el volum.

La inspiració té lloc quan la contracció del diafragma i els músculs intercostals externs augmenten el volum de la cavitat toràcica i fan que el pulmó s’expandeixi.

La pressió intraalveolar es fa negativa respecte a l’atmosfèrica i entra aire al pulmó fins que desapareix el gradient de pressió.

L’expiració té lloc quan el diafragma es relaxa i la cúpula diafragmàtica puja passivament per la seva elasticitat, la pressió intrapulmonar es fa positiva pel que fa a l’atmosfèrica, el pulmó disminueix el seu volum i l’aire surt a l’exterior fins que desapareix el gradient de pressió i la pressió intraalveolar s’iguala a l’atmosfèrica. En estat de repòs, el volum d’aire que entra al pulmó durant una inspiració es diu volum corrent i és de 500 cm³; la freqüència respiratòria és de 14 cicles per minut.

El sistema nerviós central s’ajusta de manera automàtica, sense intervenció de la voluntat, la freqüència i el ritme respiratori. Això és possible gràcies als centres nerviosos respiratoris que es troben localitzats en el bulb raquidi i en la protuberància del tronc de l’encèfal.

L’artèria aorta i les artèries caròtides disposen de minúsculs sensors anomenats quimioreceptors que analitzen la sang i verifiquen els nivells d’oxigen i CO₂ en aquesta.

La concentració elevada de CO₂ en sang és l’estímul més fort perquè la respiració sigui més profunda i augmenti la seva freqüència. Per contra, quan disminueix la concentració de CO₂ en sang, els centres respiratoris emeten ordres que minoren la freqüència i profunditat de la respiració. Tot i que els moviments d’inspiració i expiració poden controlar-se voluntàriament, la major part del temps es regulen de manera automàtica gràcies al centre respiratori que està ubicat al bulb raquidi del cervell.

L’asma és una malaltia crònica inflamatòria bronquial que cursa amb una hiperresposta de les vies aèries, provocant episodis recurrents de sibilacions, dispnea, sensació d’opressió al pit i tos, especialment durant la nit o a primera hora del matí. Aquests episodis s’associen habitualment amb una obstrucció generalitzada, però variable, dels bronquis, que sovint reverteix espontàniament o amb medicació.

Els tipus d’asma són els següents:

Asma episòdica ocasional:

• Menys d’1 episodi cada 10-12 setmanes
• Màxim de 4-5 episodis l’any
• Asimptomàtic en la intercrisi
• Bona tolerància a l’exercici

Asma episòdica freqüent:

• Menys d’1 episodi cada 5-6 setmanes
• Màxim de 6-8 episodis l’any
• Asimptomàtic en la intercrisi
• Sibilacions a esforços intensos

Asma persistent moderada:

• Més d’1 episodi cada 4-5 setmanes
• Símptomes lleus en la intercrisi
• Sibilacions a esforços moderats
• Símptomes nocturns menys de 2 vegades per setmana
• Necessitat d’agonista β2-adrenèrgic menys de 3 vegades per setmana

Asma persistent greu:

• Més d’1 episodi cada 4 setmanes
• Símptomes moderats o greus en la intercrisi
• Sibilacions a esforços mínims
• Símptomes nocturns més de 2 vegades per setmana
• Necessitat d’agonista β2-adrenèrgic més de 3 vegades per setmana

No cal complir tots els criteris per incloure un pacient en una categoria. Quan hi ha criteris de diferents nivells de gravetat s’ha de classificar el pacient en la categoria de més gravetat. Un pacient amb exacerbacions greus s’ha de classificar a la categoria immediatament superior.

La malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) és una pneumopatia caracteritzada per la presència d’una obstrucció crònica i poc reversible al flux aeri, causada principalment per la reacció inflamatòria al fum del tabac. És una malaltia prevenible i tractable, amb afectació extrapulmonar i que se sol acompanyar de comorbiditat.

El fum del tabac és el principal factor de risc de l’MPOC. Altres factors són: la pol·lució, els fums de combustió, els factors genètics i el dèficit de l’enzim alfa1-antitripsina.

La prevalença de l’MPOC a l’Estat espanyol és del 9,1 %; representa la quarta causa de mortalitat en el nostre país. Un 75 % dels casos o més segueixen sense diagnosticar. El diagnòstic precoç de l’MPOC requereix que es faci una espirometria a les persones fumadores i exfumadores a partir dels 40 anys, especialment si tenen símptomes respiratoris.

Els símptomes de la malaltia pulmonar obstructiva crònica són els següents:

Tos crònica (> 2 mesos/any i > 2 anys):

• Normalment és el primer símptoma.
• Sol ser productiva i de predomini matutí.
• És diària o intermitent.
• Rarament és només nocturna.

Producció crònica de l’esput:

• Pot ser diària o a temporades, i predominantment matutina.
• Un augment del volum o de la purulència de l’esput pot indicar infecció.
• Un volum > 30 ml/dia suggereix l’existència de bronquièctasi.

Dispnea:

• És progressiva.
• És persistent.
• Empitjora amb l’exercici i l’esforç.
• Empitjora en les infeccions respiratòries.
• Disminució de la tolerància a l’exercici.

En els pacients prèviament sans, la majoria de les infeccions agudes del tracte respiratori baix són virals, moderades i autolimitades. En aquest sentit, nombrosos estudis han demostrat que el tractament antibiòtic de les infeccions respiratòries baixes no complicades, si excloem les pneumònies, no és beneficiós.

Més del 90% dels casos de bronquitis aguda en pacients sense comorbiditat tenen una etiologia majoritàriament vírica. El tractament de la bronquitis aguda és simptomàtic. No es recomana l’ús d’antibiòtics, excepte en la sospita d’infecció per Bordetella pertussis.

Les PFR són normalment realitzades per un tècnic especialista. Les indicacions són les següents:

1. Valoració, evolució o confirmació diagnòstica de malalties pulmonars cròniques:
2. Malaltia pulmonar obstructiva crònica.
3. Asma.
4. Emfisema pulmonar.
5. Estudi de la dispnea crònica.
6. Valoració preoperatòria.
7. Valoració de l’afectació muscular en la respiració en malalties neurodegeneratives (per exemple: distròfia muscular de Duchenne).

Les proves estrictament respiratòries són:

• Espirometria, és la prova realitzada més habitualment.
• Pletismografia pulmonar, ocasionalment emprada en malalties pulmonars restrictives (per exemple, fibrosi pulmonar), per determinar altres volums pulmonars.
• Cardiopulmonars, quan es valora la funcionalitat no solament dels pulmons sinó també del cor
• Gasometria, arterial o venosa, majorment utilitzada en urgències.
• Prova de la marxa de 6 minuts, que determina la dessaturació d’oxigen durant l’exercici.

La grip pot agreujar patologies cròniques prèvies: pacients amb emfisema, bronquitis crònica o asma poden presentar episodis de dispnea durant la fase aguda de la grip i també pot agreujar una patologia coronària prèvia o descompensar un quadre d’insuficiència cardíaca. El tabac és un altre factor de risc que s’associa amb quadres més greus i un increment de la mortalitat, però no per la seva acció directa en la patogènia sinó per les lesions emfisematoses i bronquítiques, prèvies i subjacents que provoca.

La grip pot ser similar a un refredat, però se sol iniciar sobtadament amb febre alta, mal de coll, debilitat, malestar general, dolors musculars (miàlgies), dolor estomacal, dolors articulars (artràlgies), mal de cap (cefalea) i tos, que generalment és seca i sense mucositat. També pot provocar, més sovint en nens, nàusees, vòmits i diarrea.

En els casos més greus, la grip provoca pneumònia, que pot resultar fatal, especialment en els infants i la gent gran. Tot i que sovint se la confon amb un refredat, la grip és una malaltia molt més greu i és provocada per un tipus de virus diferent.

La pneumònia pot deure’s a una varietat de causes, incloent-hi infecció per bacteris, virus, fongs o paràsits, o una lesió química o física dels pulmons. La seva causa també pot descriure’s oficialment com a “idiopàtica” (és a dir, desconeguda) quan s’han exclòs les causes infeccioses.

Els malalts de pneumònia infecciosa sovint presenten una tos que produeix un esput verdós o groc, o flegma, i una febre alta que pot anar acompanyada d’esgarrifances febrils. La dispnea també és habitual, igual que un dolor toràcic pleurític, un dolor agut o punxant, que apareix o empitjora quan es respira fondo. Els malalts de pneumònia poden tossir sang, patir mal de caps o presentar una pell suosa i humida.

Altres símptomes possibles són manca d’apetit, fatiga, pell blava, nàusees, vòmits, canvis d’humor i dolors articulars o musculars. Les formes menys comunes de pneumònia poden causar altres símptomes; per exemple, la pneumònia causada per Legionella pot causar dolors abdominals i diarrea, mentre que la pneumònia provocada per tuberculosi o Pneumocystis pot causar únicament pèrdua de pes i suors nocturnes.

En la gent gran, la manifestació de la pneumònia pot no ser típica. Poden desenvolupar una confusió nova o més greu, o experimentar desequilibris, provocant caigudes. Els infants amb pneumònia poden presentar molts dels símptomes mencionats, però en molts casos simplement estan endormiscats o perden l’apetit.