L’acte i el procediment administratiu

Els contractes, convenis, acords i altres es distingeixen dels actes administratius ja que requereixen per a la seva perfecció la concurrència de les voluntats de les parts, a diferència dels actes, que són una expressió unilateral de l’Administració.

L’acte administratiu es diferencia del reglament. Bàsicament consisteix en una declaració d’una de les parts, en aquest cas, l’Administració. En aquest sentit s’exclouen del concepte d’acte administratiu els actes dels administrats, els contractes, els reglaments, les execucions coactives i els actes sotmesos a ordenaments diferents del dret administratiu.

Destaquen com a característiques rellevants dels actes administratius:

• El contingut dels actes administratius ha d’estar d’acord amb la seva finalitat i ajustar-se al que disposin les normes jurídiques.
• El seu dictamen no pot ser reglamentari, es basa en la potestat administrativa.
• No poden anar en contra de les lleis ni de la Constitució.
• La seva publicació en un diari oficial és necessària perquè tinguin efectes jurídics.
• Únicament els actes subjectes al dret administratiu que realitza l’Administració es consideren actes administratius.
• Són actes produïts per un òrgan competent i s’ajusten al procediment establert.

Com a norma general, els actes administratius s’han de produir per escrit a través de mitjans electrònics. Ara bé, com tota norma també hi ha excepcions. Els actes administratius poden tenir altres formes quan la seva naturalesa exigeixi una altra manera més adequada d’expressió i en quedi constància. Així, els actes administratius poden ser:

• Orals: dissolució d’una manifestació per part de l’autoritat competent.
• Visuals: senyal de circulació que limita la velocitat.
• Acústics: sirena de l’ambulància que ens obliga a deixar-la passar.
• Òptics: semàfor; el color verd ens autoritza a travessar el pas de vianants.

L’acte administratiu es determina pel seu caràcter de voluntat, coneixement, judici o desig; expressat en forma de declaració:

• Voluntat: ens podem trobar davant d’una declaració de voluntat en el supòsit d’un acord favorable d’una llicència d’obres o la resolució d’un recurs de reposició.
• Judici: poden ser objecte de declaració de judici els actes consultius, els informes, els actes d’intervenció i fiscalització financera.
• Desig: es poden citar com a declaracions de desig, les propostes o peticions d’un òrgan a un altre.
• Coneixement: entre les declaracions de coneixement podem citar els certificats, les anotacions o registre de títols, i l’aixecament d’actes.

No es pot establir una classificació única dels actes administratius. Es podrien establir tantes classificacions com actes administratius existeixen. A continuació, en veurem un recull en funció dels criteris més importants.

Pel contingut:

• Actes constitutius: poden ser favorables (obtenció d’una plaça de funcionari, concessió de llicència per iniciar una activitat) o de gravamen; o desfavorables (imposen obligacions, sancionen o anul·len actes favorables, per exemple una sanció).
• Actes declaratius: fan referència a l’acreditació d’una situació o d’un fet sense incidir en el seu contingut, per exemple una certificació o notificació.

Per la seva potestat:

• Actes reglats: els elements que componen l’acte venen predeterminats per una norma, per exemple una jubilació d’un funcionari a l’edat prevista, ser admès a un concurs d’oposició si es tenen els requisits establerts a la convocatòria.
• Actes discrecionals: la determinació del contingut és dictat per l’òrgan administratiu competent, tot respectant els límits establerts, fer passar una autopista per una població o una altra, atorgar una subvenció amb la quantitat sol·licitada o amb un import inferior.

Per l’òrgan emissor:

• Acte simple: si l’acte procedeix d’un únic òrgan administratiu, o una ordre de tancament d’un local emesa per l’alcalde.
• Acte complex: en l’elaboració de l’acte hi intervenen dos o més òrgans administratius; seria el cas de les ordres ministerials aprovades per diversos ministeris.

Per la situació en què es troba:

• Acte de tràmit: no incideix en la decisió final, li manca contingut decisori i no finalitza l’expedient; la seva funció és preparar la decisió final; podem citar una providència perquè l’expedient passi a un altre òrgan.
• Acte definitiu o resolutori: decideix sobre les qüestions plantejades a l’expedient i posa fi al procediment; l’interessat pot interposar recurs. Per exemple, la denegació d’una llicència urbanística.

Per l’efecte que causa als destinataris:

• Acte singular: per a un destinatari concret o diverses persones concretes; seria el cas de la resolució que menciona quinze persones que seran funcionaris del cos de professors de secundària.
• Acte general: va dirigit a una pluralitat de destinataris sense determinar; la resolució d’una convocatòria d’oposicions n’és un exemple.

Per la possibilitat de recurs:

• Acte impugnable: és un acte que esgota la via administrativa, no escau presentar-hi recurs, únicament pot ser revisat pel jutge o el tribunal contenciós administratiu. La resolució a un recurs d’alçada posa fi a la via administrativa.
• Acte no impugnable: hi ha la possibilitat de recórrer davant de l’Administració.

Per la forma de manifestar la voluntat:

• Acte exprés: consisteix en una manifestació de voluntat expressada per l’Administració; se sol formalitzar per escrit; un exemple seria una resolució que es notifica a una persona interessada.
• Acte presumpte o silenci administratiu: situació que sorgeix quan l’Administració no efectua cap decisió d’un assumpte determinat plantejat per una part interessada, en virtut del silenci durant un temps determinat respecte a la seva resolució. Un exemple: que hagi vençut el termini assenyalat per una norma jurídica per dictar una resolució.

Els actes administratius derivats de les Administracions públiques que es trobin subjectes al dret administratiu es presumeixen vàlids i produeixen efectes des de la data en què es dicten, excepte que se’n disposi una altra cosa.

Tanmateix, l’eficàcia quedarà demorada quan ho exigeixi el contingut de l’acte o quedi supeditada a la seva notificació, publicació o aprovació.

En alguna excepció es podrà donar eficàcia retroactiva als actes quan:

• Es dictin en substitució d’actes anul·lats.
• Produeixin efectes favorables a l’interessat, sempre que els supòsits de fet haguessin existit en la data a què es retrotregui l’eficàcia de l’acte i aquesta no vagi en contra de drets o interessos legítims de terceres persones.

Un acte es considera vàlid quan reuneix tots els requisits o elements que requereix l’ordenament jurídic; en conseqüència, un acte no serà vàlid en el cas que falti algun element o requisit.

Un altra casuística serà si l’acte està viciat. Aleshores aquest acte és invàlid, si bé, segons la importància i transcendència del vici de què es tracti, la invalidesa podrà aconseguir el grau de nul·litat o d’anul·labilitat. S’analitzen a continuació les diferències entre ambdues.

El termini màxim en el qual s’ha de notificar la resolució expressa és el que fixa la norma reguladora del procediment corresponent. Aquest termini no pot excedir els sis mesos, llevat que una norma amb rang de llei n’estableix-hi un de superior o així ho prevegi el dret de la Unió Europea.

El termini serà de tres mesos quan no s’hagi fixat termini màxim per la norma reguladora del procediment.

El termini del procediment comença a comptar:

• En els procediments iniciats d’ofici, des de la data de l’acord d’iniciació.
• En els iniciats a sol·licitud de l’interessat, des de la data en què la sol·licitud hagi tingut entrada al registre electrònic de l’Administració o organisme competent per a la seva tramitació.

Es pot dir que si un acte administratiu incorre en infraccions que no afecten elements essencials o que no es produeix indefensió de l’interessat ens trobem davant d’actes anul·lables.

El concepte d’anul·labilitat s’estableix en benefici de l’interessat que queda afectat per el vici de l’acte. L’interessat té la possibilitat de sol·licitar la nul·litat de l’acte.

Per altra banda, en la mateixa llei es permet convalidar actes anul·lables; d’aquesta forma es poden corregir els vicis, i els seus efectes comencen a comptar a partir de la data en què té lloc la convalidació.

Seguint el criteri de la norma, són anul·lables:

• Els actes de l’Administració que incorrin en qualsevol infracció de l’ordenament jurídic, fins i tot la desviació de poder.
• El defecte de forma només determina l’anul·labilitat quan l’acte no tingui els requisits formals indispensables per assolir el seu fi o doni lloc a la indefensió dels interessats.
• La realització d’actuacions administratives fora del temps establert per a aquestes només implica l’anul·labilitat de l’acte quan així ho imposi la naturalesa del terme o termini.

Es pot considerar un acte irregular quan compleix amb el requisits legals encara que hi hagi algun defecte de forma. Es podria donar el cas que l’Administració volgués enviar una notificació al domicili de l’interessat, i per error l’enviés a un altre domicili. En aquest cas ens trobem davant un defecte de forma. El cas contrari el trobem si l’interessat ha falsejat les dades, i en aquest cas el defecte de forma es tradueix en l’anul·labilitat de l’acte administratiu.

Els actes nuls de ple dret lesionen els drets i les llibertats recollits en la Constitució. Són aquells en què no és possible complir el contingut de l’acte. L’efecte immediat de la nul·litat suposa la ineficàcia de l’acte sense que hagi d’intervenir un jutge.

Segons la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, la nul·litat absoluta s’identifica amb la nul·litat de ple dret en els casos següents:

• Els que lesionin els drets i les llibertats susceptibles d’empara constitucional.
• Els dictats per un òrgan manifestament incompetent per raó de la matèria o del territori.
• Els que tinguin un contingut impossible.
• Els que siguin constitutius d’infracció penal o es dictin com a conseqüència d’aquesta.
• Els dictats que prescindeixen totalment i absolutament del procediment legalment establert o de les normes que contenen les regles essencials per a la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats.
• Els actes expressos o presumptes contraris a l’ordenament jurídic pels quals s’adquireixen facultats o drets quan no es tinguin els requisits essencials per adquirir-los.
• Qualsevol altre que s’estableixi expressament en una disposició amb rang de llei.

També són nul·les de ple dret les disposicions administratives que vulnerin la Constitució, les lleis o altres disposicions administratives de rang superior, les que regulin matèries reservades a la llei i les que estableixin la retroactivitat de disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals.

En cas que es pugui demostrar qualsevol dels punts anteriors, en relació amb la nul·litat de ple dret, l’acte es determinarà nul per les seves característiques:

• Un acte nul té efectes des del primer dia en què es produeix.
• Els actes no poden ser convalidats. La nul·litat es pot sol·licitar en tot moment.
• Una resolució que declara que l’acte no existeix estableix la nul·litat de ple dret.
• No cal que l’interessat demani la nul·litat, qualsevol persona ho pot fer, ja que es considera que afecta tothom.
• Si a un acte li manca eficàcia des del seu naixement, no produeix efectes.

La notificació és un requisit formal més de l’acte; no és pròpiament un acte, és un mecanisme posterior on s’informa del contingut de l’acte i la voluntat de l’òrgan. L’omissió de l’acte posa en risc la seva eficàcia.

Tots el actes administratius i les resolucions que afectin els drets i interessos de les persones afectades hauran de ser notificats.

En la notificació les persones interessades coneixen el contingut i la naturalesa d’un acte administratiu que els afecta, i també dels instruments jurídics dels quals poden disposar per a rebatre l’acte notificat.

El contingut que haurà de figurar en la notificació com a elements bàsics:

• Ha de contenir el text íntegre de la resolució, amb indicació de si posa fi o no a la via administrativa.
• Ha d’expressar els recursos que siguin procedents, en via administrativa i judicial.
• Ha d’indicar l’òrgan davant del qual s’hagin de presentar els recursos.
• El termini per interposar recurs.

Les notificacions s’han de practicar preferentment per mitjans electrònics i, en tot cas, quan l’interessat estigui obligat a rebre-les per aquesta via.

Els interessats que no estiguin obligats a rebre notificacions electròniques poden decidir i comunicar en qualsevol moment a l’Administració pública, mitjançant els models normalitzats que s’estableixin a aquest efecte, que les notificacions successives es practiquin o es deixin de practicar per mitjans electrònics.

Independentment del mitjà utilitzat per a les notificacions, són vàlides sempre que permetin tenir constància del seu enviament o posada a disposició, de la recepció o l’accés per part de l’interessat o el seu representant, de les seves dates i hores, del contingut íntegre, i de la identitat fidedigna del remitent i destinatari.

En tot cas, sempre que els interessats per raó de la seva capacitat econòmica, tècnica, dedicació professional o altres motius, quedi acreditat que tenen accés i disponibilitat dels mitjans electrònics necessaris, les administracions poden establir l’obligació de practicar electrònicament les notificacions per a determinats procediments i per a certs col·lectius de persones físiques.

La notificació té dos efectes sobre l’acte jurídic:

1. Constitueix una condició jurídica per a l’eficàcia dels actes administratius respecte de les persones interessades que hi veuen afectats els seus drets o interessos.
2. Actua com a requisit perquè comencin a transcórrer els terminis d’objecció de l’acte notificat, que es computen a partir de l’endemà de la notificació.

Publicar vol dir ‘fer públic’, portar a coneixement de tothom. Els actes administratius seran publicats de forma genèrica:

• Quan expressament ho estableixin les normes reguladores de cada procediment.
• Per raons d’interès públic apreciades per l’òrgan que en tingui competència.

Els elements de la publicació per a la redacció del contingut són els mateixos que els de la notificació. La publicació esdevé un requisit jurídic per a la seva eficàcia, igual que passa amb la notificació.

En els següents casos, els actes administratius han de ser objecte de publicació, i aconsegueix tenir els mateixos efectes que la notificació:

• Quan l’acte tingui com a destinatari una pluralitat indeterminada de persones o quan l’Administració consideri que la notificació efectuada a un sol interessat és insuficient per garantir la notificació a tots.
• Quan es tracti d’actes integrants d’un procediment selectiu o de concurrència competitiva de qualsevol tipus.

En cas que la notificació per mitjà d’anuncis o la publicació d’un acte lesioni drets o interessos legítims, s’ha de limitar a publicar al diari oficial que correspongui una indicació breu i concisa del contingut de l’acte i del lloc on els interessats poden comparèixer, en el termini que s’estableixi, per conèixer el contingut íntegre de l’acte esmentat i deixar constància d’aquest coneixement.

Les administracions públiques s’encarreguen de multitud d’actuacions en la seva activitat diària: tramiten expedients, dicten resolucions i les notifiquen o resolen recursos, reben sol·licituds, entre d’altres. Totes aquestes actuacions s’efectuen de manera ordenada i en el marc d’una organització establerta.

La Constitució espanyola, en l’article 103, determina que l’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb sotmetiment ple a la llei i al dret.

Per arribar a aconseguir una resolució final per part de les administracions públiques, seguint els principis mencionats en l’apartat anterior, abans s’hauran hagut de fer una sèrie d’actes. Aquest conjunt de tràmits o procediments constitueixen el procés administratiu.

En aquest sentit, la llei disposa el procediment pel mitjà del qual s’originen els actes administratius, garantint, si escau, la defensa de l’interessat.

Per arribar a la resolució final del procediment administratiu, s’han de produir diferents fases per anar avançant en el procés. En aquestes fases hi poden intervenir totes les parts interessades.

A la figura podeu veure l’esquema bàsic de les fases del procediment administratiu. S’han de considerar els terminis fixats en cada fase com a precepte per anar avançant en el procés.

Els procediments es poden iniciar d’ofici o a sol·licitud de l’interessat.

Els procediments s’inicien d’ofici per acord de l’òrgan competent, per iniciativa pròpia o com a conseqüència d’una ordre superior, a petició raonada d’altres òrgans o per denúncia. L’inici del procediment d’ofici pot ser per diferents circumstàncies. A la taula n’hem destacat les més comunes.

Quan l’inici es fa a sol·licitud de la part interessada, aquesta pot presentar una instància o sol·licitud a l’òrgan corresponent de l’Administració. Les sol·licituds presentades han de contenir els apartats que s’indiquen a continuació:

• Nom i cognoms de l’interessat que presenta la sol·licitud o instància i, si és procedent, de la persona que el representi.
• Identificació del mitjà electrònic o, en el seu defecte, lloc físic en què vol rebre la notificació.
• Exposició dels fets, raons i petició en què es concreti la sol·licitud, de forma clara i concisa.
• Lloc i data, la data és important per concretar els terminis.
• Signatura del sol·licitant per demostrar la voluntat de qui fa la sol·licitud.
• Òrgan, centre o unitat administrativa a la qual s’adreça i el seu codi d’identificació corresponent.

En aquesta fase es dinamitza el procediment. És un pas previ a la fase d’instrucció, sotmès al principi de celeritat. S’ha d’impulsar d’ofici en tots els seus tràmits i a través de mitjans electrònics, respectant els principis de transparència i publicitat.

D’acord amb el principi de simplificació administrativa, s’han d’acordar en un sol acte tots els tràmits que, per la seva naturalesa, admetin un impuls simultani i no sigui obligat el seu compliment successiu.

Els tràmits que hagin de dur a terme els interessats s’han de fer en el termini de deu dies a partir de l’endemà de la notificació de l’acte corresponent, excepte en el cas en què la norma corresponent fixi un termini diferent. En sol·licitar els tràmits que hagin de complir altres òrgans, s’ha de consignar en la citació cursada el termini legal establert en aquest acte.

Les qüestions incidentals que es generin en el procediment, fins i tot les que es refereixin a la nul·litat d’actuacions, no en suspenen la tramitació, excepte la recusació.

En el transcurs d’aquesta fase es fan els actes d’instrucció necessaris per determinar, conèixer i comprovar els fets en virtut dels quals s’hagi de pronunciar la resolució. Les aplicacions i els sistemes d’informació utilitzats per a la instrucció dels procediments han de garantir el control dels temps i terminis, la identificació dels òrgans responsables i la tramitació ordenada dels expedients, així com facilitar la simplificació i la publicitat dels procediments.

En tot cas, l’òrgan instructor ha d’adoptar les mesures necessàries per aconseguir el total respecte als principis de contradicció i d’igualtat dels interessats en el procediment.

Per poder arribar a una resolució, l’òrgan encarregat de tramitar el procediment necessita informació rellevant, i així resoldre el procediment administratiu. Es pot reunir aquesta informació a través de diferents mitjans:

• Al·legacions: els interessats, en qualsevol moment del procediment anterior al tràmit d’audiència, poden presentar al·legacions i aportar documents o altres elements de judici que estimin oportuns. En tot moment, han de ser tinguts en compte per l’òrgan competent en redactar la proposta de resolució corresponent.
• Prova: els fets rellevants per a la decisió d’un procediment es poden acreditar per qualsevol mitjà de prova admissible en dret; l’instructor del procediment només pot rebutjar les proves proposades pels interessats quan siguin manifestament improcedents o innecessàries, mitjançant una resolució motivada. Si en cap moment l’Administració no considera certs els fets al·legats pels interessats o la naturalesa del procediment ho exigeixi, hi ha la possibilitat d’acordar l’obertura d’un període de prova per un termini no superior a trenta dies ni inferior a deu, amb la finalitat que es puguin practicar totes les que cregui pertinents.
• Informes: són opinions procedents de tècnics amb facultats o especialitzats en l’àmbit en qüestió. S’han de demanar els que siguin preceptius per les disposicions legals, i els que es considerin necessaris per resoldre, amb la concreció dels aspectes que els requereixin.
• Tràmit d’audiència: és un tràmit que ha de ser anterior a la redacció de la proposta de resolució, en un termini no inferior a deu dies ni superior a quinze. Els interessats poden al·legar i presentar els documents i les justificacions que considerin oportunes.

L’òrgan al qual correspon la resolució del procediment pot acordar un període d’informació pública fent l’anunci al diari oficial corresponent a fi que qualsevol persona física o jurídica pugui examinar l’expedient, o la part de l’expedient que s’acordi.

Posen fi al procediment administratiu la resolució, el desistiment, la renúncia, la declaració de caducitat i la impossibilitat material de continuar la tramitació:

• Resolució: posa fi al procediment i decideix totes les qüestions plantejades pels interessats i altres derivades del mateix procediment. En el contingut de la resolució hi ha de constar la decisió motivada, s’ha d’indicar expressament els recursos que li són procedents en contra, l’òrgan administratiu o judicial davant del qual s’haurien de presentar i el termini per interposar-los.
• Desistiment i renúncia: tot interessat pot desistir de la seva sol·licitud o renunciar als seus drets, sense que vagi en contra de l’ordenament jurídic o en cas que la qüestió susciti interès general.

• Caducitat: com a norma general la caducitat es produeix per inactivitat de l’interessat en els procediments iniciats per sol·licitud. En els procediments iniciats a sol·licitud de l’interessat, quan es produeixi la paralització per causa que li sigui imputable, l’Administració li advertirà que, transcorreguts tres mesos, es produirà la caducitat. Transcorregut aquest termini sense que el particular requerit dugui a terme les activitats necessàries per reprendre la tramitació, l’Administració acordarà l’arxivament de les actuacions i ho notificarà a l’interessat. Contra la resolució que declari la caducitat escauran els recursos pertinents.
• Terminació convencional: la terminació del procediment es pot produir per la impossibilitat material de continuar-lo per causes sobrevingudes. La resolució que es dicti ha de ser motivada. Les administracions públiques poden subscriure acords, pactes, convenis o contractes amb persones tant de dret públic com privat, sempre que no siguin contraris a l’ordenament jurídic ni versin sobre matèries no susceptibles de transacció i tinguin per objecte satisfer l’interès públic.

L’acció d’execució requereix prèviament l’existència d’un acte administratiu que obligui algú a fer o no alguna cosa. L’acte administratiu que serveix de base a l’acte executiu ha d’establir una obligació i aquesta obligació no s’ha d’haver complert perquè es pugui imposar l’execució forçosa. L’acte que acordi l’execució ha de ser notificat a l’interessat.

Les administracions públiques no han d’iniciar cap actuació material d’execució de resolucions que limiti drets dels particulars sense que prèviament hagi estat adoptada la resolució que li serveixi de fonament jurídic.

Les administracions públiques, a través dels seus òrgans competents en cada cas, poden procedir, amb una advertència prèvia, a l’execució forçosa dels actes administratius, tret dels supòsits en què se suspengui l’execució d’acord amb la llei, o quan la Constitució o la llei exigeixin la intervenció d’un òrgan judicial.

L’execució forçosa per part de les administracions públiques s’ha d’efectuar, respectant sempre el principi de proporcionalitat, pels mitjans següents:

• Constrenyiment sobre el patrimoni. És el mecanisme d’execució forçosa més utilitzat en virtut d’un acte administratiu que s’ha de satisfer una quantitat líquida de diners.
• Execució subsidiària. Les administracions públiques realitzen l’acte, per si mateixes o a través de les persones que determinin, a costa de l’obligat, de manera que aquest s’haurà de fer càrrec de les despeses que es derivin de l’execució.
• Multa coercitiva. La multa coercitiva no constitueix una sanció que corregeix una infracció administrativa, sinó un recurs per forçar l’interessat a complir una determinada obligació.
• Compulsió sobre les persones. S’obliga a complir l’acte amb la força, és la forma d’executar més dràstica. Els actes administratius que imposin una obligació personalíssima de no fer o suportar poden ser executats per compulsió directa sobre les persones en els casos en què la llei ho autoritzi expressament, i dins sempre del respecte degut a la seva dignitat i als drets reconeguts a la Constitució.

Els interessats en el procediment administratiu s’estableix que són qualsevol persona que complexi dues condicions: tenir la capacitat d’obrar davant les administracions públiques i tenir un interès o conveniència en l’acte administratiu de què es tracti.

La capacitat d’obrar davant les administracions públiques la tenen les persones físiques o jurídiques que tenen aquesta condició segons les normes civils, els menors d’edat per a l’exercici i la defensa d’aquells drets i interessos l’actuació dels quals estigui permesa per l’ordenament jurídic sense l’assistència de la persona que n’exerceixi la pàtria potestat, tutela o curatela. A banda, s’exceptua el supòsit:

• dels menors incapacitats, quan l’extensió de la incapacitació afecti l’exercici i la defensa dels drets o interessos de què es tracti, i
• dels grups d’afectats, les unions i entitats sense personalitat jurídica i els patrimonis independents o autònoms, quan la llei ho declari expressament.

Per altra part, la mateixa llei preveu que tinguin interès en el procediment els següents supòsits:

• Els qui el promoguin com a titulars de drets o interessos legítims individuals o col·lectius.
• Els qui, sense haver iniciat el procediment, tinguin drets que puguin ser afectats per la decisió que s’adopti en aquest.
• Aquells els interessos legítims dels quals, individuals o col·lectius, puguin ser afectats per la resolució i es personin en el procediment mentre no s’hagi dictat una resolució definitiva.

Si les associacions i organitzacions representatives d’interessos econòmics i socials són titulars d’interessos legítims col·lectius també poden ser part interessada en els procediments administratius en els termes que la llei reconegui.

Quan la condició d’interessat derivi d’alguna relació jurídica transmissible, la persona que rep la successió adopta la condició d’interessat, sigui quin sigui l’estat del procediment.

Els interessats en un procediment administratiu tenen els drets següents:

1. Conèixer l’estat de la tramitació dels procediments en què tinguin la condició d’interessats; el sentit del silenci administratiu que correspongui, en cas que l’Administració no dicti ni notifiqui una resolució expressa dins el termini; l’òrgan competent per a la seva instrucció, si escau, i la resolució; i els actes de tràmit dictats. Així mateix, també tenen dret a accedir i a obtenir una còpia dels documents continguts en els procediments esmentats.
2. Consultar la informació de l’estat del procediment a través de mitjans electrònics en el punt d’accés general electrònic de l’Administració.
3. Identificar les autoritats i el personal al servei de les administracions públiques sota la responsabilitat de les quals es tramitin els procediments.
4. A no presentar documents originals llevat que, de manera excepcional, la normativa reguladora aplicable estableixi el contrari. En cas que, excepcionalment, hagin de presentar un document original, tenen dret a obtenir-ne una còpia autenticada.
5. A no presentar dades i documents no exigits per les normes aplicables al procediment de què es tracti, que ja estiguin en poder de les administracions públiques o que hagin estat elaborats per aquestes.
6. A formular al·legacions, utilitzar els mitjans de defensa admesos per l’ordenament jurídic, i a aportar documents en qualsevol fase del procediment anterior al tràmit d’audiència, que han de ser tinguts en compte per l’òrgan competent en redactar la proposta de resolució.
7. A obtenir informació i orientació sobre els requisits jurídics o tècnics que les disposicions vigents imposin als projectes, actuacions o sol·licituds que es proposin dur a terme.
8. A actuar assistits d’un assessor quan ho considerin convenient en defensa dels seus interessos.
9. A complir les obligacions de pagament a través dels mitjans electrònics previstos en la normativa.

A banda, en el cas de procediments administratius de naturalesa sancionadora, els presumptes responsables tenen els drets següents:

• A ser notificats dels fets que se’ls imputin, de les infraccions que aquests fets puguin constituir i de les sancions que, si escau, se’ls puguin imposar, així com de la identitat de l’instructor, de l’autoritat competent per imposar la sanció i de la norma que atribueixi aquesta competència.
• A la presumpció de no-existència de responsabilitat administrativa mentre no es demostri el contrari.

Els procediments administratius els ha de resoldre obligatòriament l’Administració: ha de dictar resolució expressa de tots els procediments i els ha de notificar amb independència de la forma d’iniciació.

El termini màxim per a notificar la resolució serà determinat per la normativa reguladora corresponent al procediment, tot i que no pot ser superior als sis mesos, tret que una norma amb rang de llei estableixi un termini més llarg. En els casos en què no es fixi un termini per normativa, aquest ha de ser com a màxim de tres mesos.

El fet que existeixi obligació de resoldre implica que també s’inclogui el deure de notificar la resolució de l’acte administratiu. S’exceptuen d’aquesta obligació els supòsits del procediment per pacte o conveni, així com els procediments relatius a l’exercici de drets sotmesos únicament al deure de declaració responsable o comunicació a l’Administració.

El legislador ha previst en la llei quines conseqüències comporta l’incompliment de l’obligació de resoldre. No totes les sol·licituds poden ser ateses i estableix un mecanisme per evitar que es puguin tenir indefinidament procediments pendents de dictar una resolució. Aquest mecanisme és el silenci administratiu, quan ha vençut el termini màxim per notificar a la persona o persones interessades una resolució. Es pot donar coneixement de la resolució per silenci administratiu de forma positiva o negativa:

• Forma positiva: en procediments iniciats a sol·licitud de l’interessat, es pren com a base el venciment del termini màxim sense haver-se notificat resolució expressa legítima a l’interessat per a entendre-la estimada per silenci administratiu. Per tant, es ratifica la consolidació del silenci positiu com a regla general.
• Forma negativa: el silenci administratiu és negatiu en procediments que inicia d’ofici l’Administració i poden reconèixer drets a favor de l’administrat; en aquest cas implica la desestimació de la sol·licitud.

En cas que el silenci tingui una forma negativa, es poden produir efectes negatius i positius. El primer dels efectes que produeix el silenci és que es considera que constitueix un autèntic acte administratiu que posa fi al procediment; és un efecte positiu. Per altra banda, es considera que el silenci té efectes negatius en els següents supòsits:

• Quan una norma amb rang de llei o una norma de dret de la Unió Europea o de dret internacional aplicable a Espanya estableixin el contrari.
• En els procediments relatius a l’exercici del dret de petició.
• En els procediments l’estimació dels quals tingui com a conseqüència que es transfereixin al sol·licitant o a tercers facultats relatives al domini públic o al servei públic, impliquin l’exercici d’activitats que puguin danyar el medi ambient i en els procediments de responsabilitat patrimonial de les administracions públiques.
• En els procediments d’impugnació d’actes i disposicions i en els de revisió d’ofici iniciats a sol·licitud dels interessats. No obstant això, quan el recurs d’alçada s’hagi interposat contra la desestimació per silenci administratiu d’una sol·licitud pel transcurs del termini, aquest s’entén estimat si, arribat el termini de resolució, l’òrgan administratiu competent no dicta ni notifica cap resolució expressa del recurs presentat.

Els actes administratius són susceptibles de revisió. La mateixa norma (Llei del procediment administratiu comú de les administracions públiques) preveu la possibilitat de la seva revisió per part de l’Administració, tot i que l’acte ja s’ha dictat. Per tant, és un mecanisme previst legalment per revisar els actes procedents de les administracions públiques a instància de les persones i la ciutadania en general.

La revisió es pot dur a terme a través de dues alternatives diferents: es pot fer mitjançant una revisió d’ofici per part de l’Administració, o bé, mitjançant la presentació de recursos per reclamar a l’Administració l’anul·lació o la modificació d’actes administratius.

L’Administració té la possibilitat de revisar d’ofici els actes administratius que ha dictat; amb aquest mecanisme, canvia un acte administratiu resolt per una altre acte de signe contrari. Aquesta revisió no sols afecta els actes administratius, també afecta els reglaments i les disposicions generals que l’Administració hagi determinat.

Atenent al que la Llei del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP) disposa en el seu articulat, es poden diferenciar quatre apartats:

• Revisió d’actes nuls de ple dret. Les administracions públiques, en qualsevol moment, per iniciativa pròpia o a sol·licitud d’interessat, i amb el dictamen favorable previ del Consell d’Estat o òrgan consultiu equivalent de la comunitat autònoma, han de declarar d’ofici la nul·litat dels actes administratius que hagin posat fi a la via administrativa o que no hagin estat recorreguts dins el termini.
  Un cop iniciat el procediment de revisió d’ofici, l’òrgan competent per declarar la nul·litat o lesivitat pot suspendre l’execució de l’acte, quan aquesta pugui causar perjudicis de reparació impossible o difícil.
  En referència als procediments de revisió d’ofici d’actes nuls dictats per ens locals, tenen competència per resoldre’ls els òrgans que determina la regulació de règim local.
  Es poden establir indemnitzacions que puguin correspondre a les persones interessades que podrien patir un perjudici a conseqüència de la nul·litat de l’acte o la disposició, en el cas que es declari la nul·litat de la resolució, amb el requisit de responsabilitat patrimonial de l’Administració. Es pot interposar recurs contenciós administratiu contra aquesta resolució.
• Revisió d’actes anul·lables declaratius de drets. En l’exercici de revisió dels actes favorables per als interessats que siguin anul·lables amb la seva declaració prèvia de lesivitat per a l’interès públic, les administracions públiques només poden impugnar, davant dels jutjats i tribunals de l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu, aquests actes.
  La declaració de lesivitat no es pot adoptar una vegada transcorreguts quatre anys des que es va dictar l’acte administratiu i exigeix l’audiència prèvia de tots els qui hi apareguin com a interessats.
• Revocació d’actes de gravamen. Les administracions públiques poden revocar, mentre no hagi transcorregut el termini de prescripció, els seus actes de gravamen o desfavorables, sempre que aquesta revocació (excepcions): no constitueixi dispensa o exempció no permesa per les lleis, ni sigui contrària al principi d’igualtat, a l’interès públic o a l’ordenament jurídic.
  La finalitat de la revocació no és tenir tractes de favor o afavorir desigualtats entre ciutadans, ni tampoc que els particulars puguin evitar obligacions.
  La competència per revocar un acte administratiu de gravamen o desfavorable la té aquell òrgan que l’ha dictat.
• Rectificació d’errors. En qualsevol moment i en forma d’ofici o per iniciativa dels interessats, l’Administració pot rectificar els errors materials, de fet o aritmètics existents en els seus actes.
  Amb aquest mecanisme es pretén corregir o esmenar errors que es troben en els actes. La seva manifestació ha de ser evident. La voluntat del contingut de l’acte no pot ser alterada. A la pràctica els errors més comuns són noms, dates, operacions aritmètiques o transcripcions, errors que no evidencien una alteració del missatge que pot ocasionar anul·lació, revocació o substitució de l’acte per un de nou.

La llei, en el capítol II, inclou la possibilitat de recórrer els actes administratius com a forma de defensar i garantir els drets que tenen els interessats. Pot generar la revisió dels actes el mateix òrgan que ha emès l’acte administratiu o un altre òrgan de l’Administració.

L’al·legació és un dret de l’administrat de manifestar la seva voluntat i defensar els seus interessos durant la tramitació del procediment administratiu, i fonamentalment durant els períodes d’informació pública dels actes i disposicions.

El recurs és aquell acte administratiu exercit per una persona física o jurídica (l’administrat) per a obtenir la modificació, revocació o invalidació d’una resolució administrativa, generalment quan aquesta causa un greuge a l’administrat.

La diferència entre un recurs i un requeriment és que el requeriment únicament pot ser interposat per una altra Administració pública, i no per un particular. La seva concepció és com un mitjà entre administracions per tal d’evitar haver de resoldre les diferències de criteri en la via judicial. El termini per interposar un requeriment és de dos mesos, i per dictar i notificar la resolució és d’un mes.

Es distingeixen tres tipus de recursos ordinaris administratius: el recurs d’alçada i el recurs potestatiu de reposició, i el recurs de revisió com a extraordinari.

Aquest tipus de recurs el poden interposar els interessats contra resolucions i actes de tràmit que es poden recórrer, i no posen fi a la via administrativa.

Per resoldre el recurs d’alçada l’òrgan competent és el superior jeràrquic que ha dictat l’acte impugnat, i es pot interposar davant de qualsevol dels dos òrgans.

En funció de si l’acte és exprés o presumpte hi ha un termini d’un a tres mesos per poder interposar recurs.

Per dictar i notificar la resolució l’òrgan competent compta amb un màxim de tres mesos, sense poder interposar cap altre recurs administratiu, ja que aquesta resolució posa fi a la via administrativa, excepte l’extraordinari de revisió.

Si s’ha presentat un recurs d’alçada en temps i forma, i aquest no ha estat estimat, l’administrat pot optar per anar a la via judicial, interposant un recurs contenciós administratiu davant del jutge competent.

El recurs potestatiu de reposició es pot interposar contra els actes que posen fi a la via administrativa davant el mateix òrgan que ha dictat l’acte impugnat.

El recurs de reposició és de caràcter potestatiu perquè l’interessat pot optar per interposar-lo o per interposar directament el recurs al contenciós administratiu davant els tribunals de justícia.

L’òrgan que té competència per resoldre el recurs de reposició és el mateix que ha dictat l’acte impugnat.

El temps o termini per interposar el recurs és d’un mes, si l’acte és exprés. En cas de no ser-ho, el termini s’amplia fins a tres mesos.

L’administració competent té un termini per dictar i notificar la resolució del recurs d’un mes, i no es pot interposar cap altre recurs.

La seva característica principal és el seu caràcter d’extraordinari, ja que es pot fer contra actes ferms en via administrativa i no contra disposicions generals, i només per a determinades situacions indicades a la Llei del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP).

El termini de presentació serà de tres mesos a comptar des del coneixement dels documents o des que la sentència judicial va quedar ferma, en els següents motius:

• Que apareguin documents de valor essencial per a la resolució de l’afer que, encara que siguin posteriors, que evidenciïn l’error de la resolució recorreguda.
• Que en la resolució hi hagin influït essencialment documents o testimonis declarats falsos per una sentència judicial ferma, anterior o posterior a aquella resolució.
• Que la resolució s’hagi dictat com a conseqüència de prevaricació, suborn, violència, maquinació fraudulenta o una altra conducta punible i s’hagi declarat així en virtut d’una sentència judicial ferma.

En canvi, el termini serà per a quatre anys següents a la data de la notificació de la resolució impugnada, si el motiu és que en dictar l’acte s’hagi incorregut en error de fet, que resulti dels mateixos documents incorporats a l’expedient.

L’òrgan al qual correspon conèixer del recurs extraordinari de revisió s’ha de pronunciar no tan sols sobre la procedència del recurs, sinó també, si escau, sobre el fons de la qüestió resolta per l’acte recorregut.

Si, una vegada transcorregut el termini de tres mesos des de la interposició del recurs extraordinari de revisió, no s’ha dictat i notificat la resolució, s’entén el recurs desestimat, i queda lliure la via jurisdiccional contenciosa administrativa.

L’òrgan administratiu que va dictar els actes en ferm també és el competent per resoldre el recurs extraordinari de revisió.

Tret que una disposició ho indiqui d’una altra manera, en principi els recursos es presenten davant l’òrgan competent de l’Administració que ha dictat l’acte administratiu.

Tenen legitimació per interposar recurs administratiu la persona o persones interessades en l’acte. Hi ha alguns supòsits on hi està legitimada qualsevol persona, que queden establerts en les normes que ho dictin a aquest efecte.

En el moment de redactar el document de recurs, s’han de tenir en compte una sèrie de consideracions, que en faciliten la tramitació:

1. Encapçalament: s’ha d’indicar el nom, cognoms i identificació personal de la persona que formalitza el recurs. Ha d’expressar quin és el mitjà preferent per a les notificacions i especificar el tipus de recurs i l’acte que es recorre.
2. Exposició de motius: els motius de la impugnació han d’estar ordenats, preferiblement separant els arguments i numerant-los. Els vicis i defectes que facin anul·lable un acte no poden ser al·legats.
3. Sol·licitud: el recurrent ha de manifestar què vol aconseguir amb la interposició del recurs (que es tingui per presentat el recurs, que s’anul·li una resolució, que es prenguin mesures disciplinàries…)
4. Lloc, data, signatura del recurrent.
5. Titularitat de l’òrgan: especificar l’òrgan, centre o unitat administrativa al qual s’adreça i el seu codi d’identificació.