Estructura i organització de les administracions públiques i de la Unió Europea

El Govern representa el poder executiu, segons l’article 97 de la Constitució. El Govern dirigeix la política interior i l’exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i amb les seves lleis.

L’Administració, entesa en el seu conjunt, està formada per institucions i organismes que la doten de representativitat; els funcionaris són els encarregats de gestionar els serveis públics sota el mandat i la direcció del Govern, és a dir l’Administració pública de l’Estat executa la presa de decisions del Govern.

L’Administració pública, en funció del seu àmbit territorial d’actuació, es divideix en:

• L’Administració general de l’Estat, formada per l’Administració central, perifèrica, exterior i la institucional, i exerceix les seves competències en tot el territori nacional.
• Les administracions autonòmiques. Les seves competències queden circumscrites dins el territori de cada comunitat autònoma.
• Les administracions locals. Les seves competències són exercides dins de l’àmbit provincial i municipal.

Les funcions i atribucions del Govern venen dictaminades per l’article 97 de la Constitució espanyola, que determina que el Govern central s’encarrega de dirigir la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat, alhora que exerceix la funció executiva i el dota de potestat parlamentària.

Com que Espanya és una monarquia parlamentària, el poder polític no recau en el rei, i qui té aquest mandat és el president del Govern, amb el conjunt de ministres que el formen, amb la finalitat de portar l’acció de govern. Entre les principals funcions del Govern cal destacar:

• Dirigir la política interior i exterior; la major part dels assumptes es centren en aquestes matèries.
• Conduir l’Administració, tant civil com militar. L’Administració queda supeditada a les directrius del president, que s’erigeix en la màxima representació.
• Encapçala la funció directiva. Proposa lleis per a l’aprovació de les cambres, i és l’òrgan executor de les lleis sorgides del poder legislatiu.
• Condueix la potestat legislativa. En circumstàncies concretes pot emetre normes amb caràcter de llei; són els anomenats decrets lleis i decrets legislatius.
• S’encarrega d’aprovar els pressupostos generals de l’Estat en forma de projecte de llei.
• Té la facultat de declarar l’estat d’alarma i d’excepció, alhora que pot instar al Congrés dels Diputats a la declaració de l’estat de setge.
• Té atribuïdes les funcions d’emetre deute públic o sol·licitar crèdit sempre que s’autoritzi per llei.

Una altra particularitat que té el poder executiu és la possibilitat de dividir en departaments els diferents assumptes a tractar: el Govern es reparteix en diversos ministeris; en funció del Govern que governa podem trobar-ne més o menys.

Els assumptes es tracten, deliberen, discuteixen i debaten en el Consell de Ministres, òrgan col·legiat; és imprescindible que les reunions es facin en presència del president.

El Govern d’Espanya està compost per les següents figures:

• President del Govern. És la màxima autoritat del Govern de la nació, s’encarrega d’escollir les persones que formen el Govern central, coordina i dirigeix els ministres. La durada del seu càrrec és per a quatre anys.
• Vicepresident o vicepresidents del Govern. No és obligatori que hi hagi aquesta figura. N’hi pot haver més d’un. Correspon al vicepresident o vicepresidents substituir el president durant absència o malaltia, i exercir les funcions que se li encomanin.
• Ministres. Són els responsables del departament assignat pel president; tenen les competències atorgades en l’exercici del seu càrrec i mandat.
• Comissions delegades del Govern. Són òrgans col·legiats que es creen per donar suport al Consell de Ministres, que és qui acorda la seva creació, modificació i supressió, sempre a proposta del president.

Els organismes i les institucions públiques formen el que s’anomena Administració pública. Aquests òrgans, que s’ordenen jeràrquicament, tenen per finalitat ajudar el Govern central a aconseguir les fites marcades, d’acord amb la llei. L’Administració s’encarrega de les funcions administratives necessàries per governar, es troba sota la direcció del Govern i executa les seves resolucions. Ha de servir amb objectivitat els interessos generals i desenvolupar funcions executives de caràcter administratiu.

Els principis generals amb els quals ha d’actuar l’Administració pública s’indiquen a la taula i són aplicables a qualsevol nivell de l’Administració: estatal, autonòmic, local i institucional.

L’Administració general de l’Estat té atorgades competències per tot el territori espanyol, actua amb personalitat jurídica pròpia i per prestar servei de forma eficaç es distribueix en òrgans centrals (Administració central), òrgans territorials (Administració perifèrica), òrgans a l’exterior (Administració general de l’Estat a l’exterior) i organismes públics.

Al capdavant de l’Administració hi ha el Govern, que dirigeix els òrgans centrals formats pels ministeris. Cada ministeri s’encarrega d’una àrea o parcel·la. Els seus afers es centren en l’activitat administrativa per a la qual ha estat creada. Per exemple, el Ministeri d’Hisenda s’encarrega de les àrees temàtiques de gestió de la hisenda pública, pressupostos i despeses, contractació i patrimoni de l’Estat.

Al capdavant del ministeri trobem el ministre, figura nomenada pel rei a proposta del president del Govern. El seu objecte és la direcció del seu ministeri i l’assumpció de responsabilitats que determina el càrrec per al qual se l’ha nomenat. Els diferents ministres es reuneixen periòdicament amb la presidència del president per tractar temes i prendre acords.

El secretari d’Estat és competent en tot allò que li delegui el ministre, a més de dirigir i coordinar les direccions generals que depenen d’ell i respondre davant el ministre dels assumptes fixats per la Secretaria d’Estat. A partir d’aquí s’ordenen jeràrquicament els òrgans directius, com poden ser els:

• Sotssecretaris: assessoren jurídicament el ministre, dirigeixen els serveis comuns i exerceixen la prefectura superior de tot el personal del ministeri.
• Secretaris generals: per la seva excepcionalitat, la seva gestió s’orienta sobre un sector d’activitat administrativa concreta, han d’aconseguir els objectius marcats i executar els projectes aprovats.
• Secretaris generals tècnics: s’assimilen a un director general, són dependents del sotssecretari, tindran les competències sobre serveis comuns que se’ls atribueixin i, en tot cas, les relatives a producció normativa, assistència jurídica i publicacions.
• Directors generals: s’encarreguen de la gestió d’una o diverses àrees funcionalment homogènies del ministeri, impulsen els projectes amb la finalitat d’aconseguir els objectius establerts i controlen el seu compliment.
• Sotsdirectors generals: estan subordinats al director general, i es responsabilitzen de l’execució de projectes, objectius i activitats que tenen assignades.

L’Administració general de l’Estat, per arribar a tots els territoris (comunitats autònomes, províncies, illes) es veu en la necessitat de repartir una sèrie d’òrgans territorials amb l’objectiu de representar el Govern; aquests òrgans formen l’Administració perifèrica de l’Estat.

• Delegats del Govern. Depenen de la presidència del Govern, representen el Govern a la comunitat autònoma, tot i que el president de la comunitat autònoma ostenta la representació ordinària de l’Estat. S’ocupen de la direcció i la supervisió de tots els serveis de l’Administració general de l’Estat i els seus organismes públics situats a la comunitat autònoma.
  La seva seu s’identifica amb la localitat on es trobi el Consell de Govern de la comunitat autònoma.
  Les seves funcions són les de representar el Govern a la comunitat autònoma corresponent, així com dirigir l’Administració de l’Estat al territori autonòmic i coordinar-la amb l’Administració pròpia de la comunitat autònoma, a més de vetllar i protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana al territori.
• Subdelegats del Govern. El delegat del Govern central tria un funcionari de carrera per exercir la representació del Govern central a la província, que depèn del delegat.
  Entre les seves competències hi ha l’exercici de coordinació de la protecció civil i la direcció dels cossos i forces de seguretat de l’Estat a la província seguint les instruccions del delegat del Govern. A més, ha de cultivar les relacions de coordinació, col·laboració i comunicació amb els organismes territorials que es trobin a la comunitat autònoma.
• Directors insulars. Són els encarregats de representar territorialment l’Estat a les diferents illes en què el reglament en disposi la presència.

L’Administració general de l’Estat a l’exterior s’encarrega de representar l’Estat espanyol als països que es troben fora dels límits territorials administratius, davant d’institucions o organismes internacionals i altres estats.

Per dur a terme aquesta missió l’Administració general de l’Estat a l’exterior està integrada per diferents institucions que depenen del ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació:

• Ambaixadors: és un agent diplomàtic que representa l’Estat davant països tercers. La seva residència es situa a la capital del país on està destinat.
• Representants permanents: són diplomàtics destinats a representar Espanya davant d’una organització internacional. Per exemple, davant la Unió Europea o l’ONU.
• Missions diplomàtiques: poden ser permanents o especials. És un grup de persones d’un estat presents en un altre estat per representar-lo. Pot ser en forma d’ambaixada (permanent) o per a una finalitat determinada (especial).
• Delegacions: són un grup de diplomàtics que assumeixen la representació exterior de l’Estat en tercers països i davant les organitzacions internacionals.
• Oficines consulars: conformen la representació de l’Administració pública de l’Estat espanyol davant un altre Estat. Entre les seves funcions hi ha l’establiment de visats a estrangers, el lliurament i/o renovació de documents i certificats oficials (com el passaport, la partida de naixement, etc.) i la protecció dels ciutadans nacionals fora de les fronteres pròpies.
• Institucions i organismes públics: són entitats establertes en territoris estrangers amb una finalitat concreta que se’ls ha encomanat, per exemple l’Institut Espanyol de Comerç Exterior (ICEX).

Els organismes públics són el conjunt d’entitats de dret públic que tenen vincles o depenen de l’Administració de l’Estat. La seva dependència està lligada a un ministeri. Gestionen i executen activitats d’àmbit administratiu o econòmic. A la taula es fa la descripció dels diferents organismes públics:

Els òrgans de control financer i econòmic de l’Administració tenen com a principal funció gestionar els recursos econòmics que s’obtenen amb la recaptació d’impostos, taxes, preus públics, transferències corrents, ingressos patrimonials i de capital. Hi ha diversos òrgans que estan facultats per impedir que es produeixin irregularitats i es controli la correcta gestió dels recursos.

A banda, comproven que els fluxos econòmics i financers es fan d’acord amb les normes i els principis establerts de la comptabilitat pública.

Les principals actuacions del Tribunal de Comptes són dues:

• Fiscalitzadora: es refereix a supeditar l’activitat economicofinancera de l’aparell estatal als principis de legalitat, eficiència i economia.
• Jurisdiccional: procedeix a l’enjudiciament de la responsabilitat comptable en què incorrin els qui tinguin al seu càrrec el maneig de béns, cabals o efectes públics.

A la Constitució espanyola es reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que formen part del territori espanyol, i estableix la solidaritat entre elles; és el que emana de l’article 2.

Paral·lelament, en el títol VIII, es descriu l’organització territorial de l’Estat, i en el seu article 137 esmenta que l’Estat s’organitza territorialment en municipis, províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin. A més a més, per a la gestió dels seus propis interessos gaudeixen d’autonomia, i això implica poder legislatiu i competències executives.

A Espanya, la norma bàsica de cada comunitat autònoma és l’Estatut d’autonomia. L’Estat l’ha de reconèixer i passa a formar part de l’ordenament jurídic. Regula les institucions del govern autonòmic i disposa les competències que ha d’assumir i les ha d’acceptar. En el contingut que figura als estatuts, com a mínim hi ha de constar:

• La denominació de la comunitat que es correspongui millor a la seva identitat històrica.
• La delimitació del territori.
• La denominació, l’organització i la seu de les institucions autònomes pròpies.
• Les competències assumides dins el marc establert en la Constitució i les bases per al traspàs dels serveis corresponents.

Els estatuts de les comunitats autònomes han de ser aprovats per llei orgànica a les Corts Generals. La seva reforma s’ajustarà al procediment que l’estatut disposi. Les diferents comunitats autònomes no poden implicar privilegis econòmics o socials. Tots els espanyols han de tenir els mateixos drets i les mateixes obligacions en qualsevol part del territori de l’Estat.

Les competències de les comunitats autònomes són les següents:

1. Organització de les seves institucions d’autogovern.
2. Les alteracions dels termes municipals compresos en el seu territori i, en general, les funcions que corresponguin a l’Administració de l’Estat sobre les corporacions locals, la transferència de les quals autoritzi la legislació sobre règim local.
3. Ordenació del territori, urbanisme i habitatge.
4. Les obres públiques d’interès per a la comunitat autònoma dins el seu territori.
5. Els ferrocarrils i les carreteres l’itinerari dels quals transcorri íntegrament dins el territori de la comunitat autònoma i, de la mateixa manera, el transport fet per aquests mitjans o per cable.
6. Els ports de refugi, els ports i els aeroports esportius i, en general, els que no compleixin activitats comercials.
7. L’agricultura i la ramaderia, d’acord amb l’ordenació general de l’economia.
8. Els monts i els aprofitaments forestals.
9. La gestió en matèria de protecció del medi ambient.
10. Els projectes, la construcció i l’explotació dels aprofitaments hidràulics, canals i regatges d’interès per a la comunitat autònoma; les aigües minerals i les termals.
11. La pesca en aigües interiors, el marisqueig i l’aqüicultura, la caça i la pesca fluvial.
12. Fires interiors.
13. El foment del desenvolupament econòmic de la comunitat autònoma dins els objectius marcats per la política econòmica nacional.
14. L’artesania.
15. Els museus, les biblioteques i els conservatoris de música d’interès per a la comunitat autònoma.
16. El patrimoni monumental d’interès per a la comunitat autònoma.
17. El foment de la cultura, de la investigació i, si escau, de l’ensenyament de la llengua de la comunitat autònoma.
18. La promoció i l’ordenació del turisme dins el seu àmbit territorial.
19. Promoció de l’esport i la utilització adequada del lleure.
20. Assistència social.
21. Sanitat i higiene.
22. La vigilància i la protecció dels seus edificis i de les seves instal·lacions. La coordinació i altres facultats en relació amb les policies locals en els termes que estableixi una llei orgànica.

L’article 156 de la Constitució estableix el gaudiment d’autonomia financera per a acomplir i exercir les seves competències, d’acord amb els principis de coordinació amb la Hisenda estatal i de solidaritat entre tots els espanyols.

El Consell de Govern és un òrgan col·legiat amb funcions executives i administratives que respon políticament davant del Parlament de forma solidària, sens perjudici de la responsabilitat directa de cada conseller per a la seva gestió.

El consell està integrat pel president, el qual és nomenat pel rei, i en la forma que ho disposi el president hi pot haver vicepresidents i consellers, amb responsabilitats en matèries concretes. Tots ells són políticament responsables davant l’assemblea.

L’assemblea legislativa és una organització institucional autonòmica escollida per sufragi universal d’acord amb un sistema de representació proporcional que asseguri també la representació de les diverses zones del territori.

Un Tribunal Superior de Justícia, sens perjudici de la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem, culminarà l’organització judicial dins l’àmbit territorial de la comunitat autònoma.

El control de l’activitat dels òrgans de les comunitats autònomes serà exercit:

• En allò que es refereixi a la constitucionalitat de les seves disposicions normatives amb força de llei, pel Tribunal Constitucional.
• Amb el dictamen previ del Consell d’Estat, en allò que pertoqui a l’exercici de funcions delegades, pel Govern.
• Per la jurisdicció contenciosa administrativa en allò que es refereixi a l’Administració autònoma i a les seves normes reglamentàries.
• En els aspectes econòmics i pressupostaris, pel Tribunal de Comptes.

En termes generals, les comunitats autònomes organitzen les seves estructures administratives prenent com a fonament les de l’Estat, de manera que les estructures organitzatives bàsiques són les conselleries o departaments i les direccions generals.

El conseller està al capdavant de la conselleria; la resta de l’estructura reprodueix la que hem vist a escala estatal en una dimensió més petita.

En l’àmbit de l’Administració perifèrica, l’Administració de la Generalitat de Catalunya s’estructura en delegacions territorials: hi ha delegacions a Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Catalunya Central, Terres de l’Ebre, Alt Pirineu i l’Aran, amb un delegat al capdavant de totes elles.

La Constitució també inclou l’existència d’altres administracions en nuclis de territori més petits. D’aquesta manera, d’acord amb els principis de descentralització, proximitat, eficàcia i eficiència, s’apropa l’Administració al ciutadà i la fa més representativa territorialment. En aquest punt ens trobem davant de les administracions locals.

Perquè sigui efectiva l’autonomia garantida constitucionalment a les entitats locals, la legislació de l’Estat i la de les comunitats autònomes haurà d’assegurar als municipis, les províncies i les illes el seu dret a intervenir en els assumptes que afectin directament el cercle dels seus interessos, atribuint-los les competències que escaigui en atenció a les característiques de l’activitat pública de què es tracti i a la capacitat de gestió de l’entitat local.

Els tractes que té l’Administració local amb la resta de les administracions públiques s’han de cenyir a la realització de col·laboració i coordinació, amb la responsabilitat d’intercanviar informació, tot respectant les atribucions de cada administració.

L’Administració local es divideix en tres entitats locals territorials i cadascuna d’elles disposa d’autonomia per a la gestió dels seus propis interessos; són:

• El municipi
• La província
• L’illa

En la seva qualitat d’administracions públiques de caràcter territorial, i dins de l’esfera de les seves competències, correspon al municipi, la província i l’illa gaudir d’autonomia per a la gestió dels seus respectius interessos, entre altres, la potestat reglamentària i d’autoorganització, tributària i financera; així mateix, li correspon també la capacitat sancionadora.

Són elements del municipi el territori, la població i l’organització:

• El terme municipal és el territori en què l’ajuntament exerceix les seves competències. Cada municipi pertany a una sola província.
• Tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s en el padró del municipi en el qual resideixi habitualment. El conjunt de persones inscrites al padró municipal constitueix la població del municipi.
• L’organització en matèria del govern i l’administració municipal, excepte en aquells municipis que legalment funcionin en règim de consell obert, correspon a l’ajuntament, integrat per l’alcalde i els regidors. Els regidors són triats mitjançant sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i l’alcalde és triat pels regidors o pels veïns.

L’alcalde és el president de la corporació i ostenta les atribucions següents:

• Dirigir el Govern i l’Administració municipal.
• Representar l’ajuntament.
• Convocar i presidir les sessions del Ple.
• Dirigir, inspeccionar i impulsar els serveis i obres municipals.
• Dictar bans.
• El desenvolupament de la gestió econòmica d’acord amb el pressupost aprovat, entre altres.

La designació de tinent d’alcalde correspon a l’alcalde. En cas d’absència, malaltia o vacant d’alcalde, assumeix les competències de l’alcalde i és responsable dels actes de govern mentre duri la seva substitució.

Els regidors formen part de la corporació municipal, són escollits pel conjunt de la població d’un terme o municipi. Els regidors trien i/o destitueixen l’alcalde del municipi i gestionen i coordinen l’activitat de l’ajuntament, adoptant les decisions relatives a la governació del municipi.

El Ple municipal és un òrgan col·legiat, de màxima representació política dels ciutadans en el govern municipal, format per tots els regidors i presidit per l’alcalde. Entre les seves atribucions hi ha el control i la fiscalització del govern municipal i l’aprovació de les ordenances municipals; també li correspon la votació sobre una moció de censura a l’alcalde i sobre la qüestió de confiança proposada per ell, així com l’aprovació o modificació del pressupost de l’ajuntament.

En municipis de més de 5.000 habitants, i en els de menys quan ho disposi el seu reglament orgànic o sigui acordat en Ple municipal, hi ha el que s’anomena Junta de Govern Local. És formada per l’alcalde i per un nombre de regidors que no pot excedir d’un terç del nombre legal dels membres que formen l’ajuntament.

Entre les seves atribucions hi ha l’assistència a l’alcalde en l’exercici de les seves funcions i les atribucions que l’Alcalde o un altre òrgan municipal li delegui o li atribueixin les lleis.

La Comissió Especial de Suggeriments i Reclamacions existeix en els municipis de més de 75.000 habitants, i en aquells altres en què el Ple ho acordi, pel vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal dels seus membres, o si així ho disposa el seu reglament orgànic.

A la Comissió Especial de Comptes li correspon dictaminar sobre l’examen, estudi i informe dels comptes anuals de l’ajuntament, que s’han d’aprovar en el Ple municipal.

Les finalitats pròpies i específiques de la província són garantir els principis de solidaritat i l’equilibri entre els municipis que la formen, en el marc de la política econòmica i social, especialment:

• Assegurar la prestació integral i adequada en la totalitat del territori provincial dels serveis de competència municipal.
• Participar en la coordinació de l’Administració local amb la de la comunitat autònoma i la de l’Estat.

El govern i l’administració autònoma de la província corresponen a la Diputació Provincial. A Catalunya hi ha quatre províncies, Tarragona, Barcelona, Lleida i Girona, i en conseqüència hi ha quatre diputacions. A les comunitats autònomes que només tenen una província, a les províncies insulars i a les províncies basques no existeix l’òrgan de diputació.

Les províncies fixen la demarcació territorial bàsica per a la prestació de serveis de l’Estat. L’organització de les províncies i les seves competències estan determinades en la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local, en la qual s’estableix que en totes les diputacions hi ha d’haver president, vicepresident, junta de govern i ple.

El president de la Diputació és escollit pels diputats, i el seu mandat és per a quatre anys. Es responsabilitza de dirigir el govern i l’administració de la província, i alhora de representar la diputació, té la missió de convocar i presidir les sessions del ple.

Tal com passa amb els tinents d’alcalde, els vicepresidents de la Diputació s’elegeixen entre el membres de la Junta de Govern. En cas de malaltia, absència o vacant substitueixen el president, que els nomena i cessa per la capacitat que se li ha atorgat.

El nombre de diputats ve determinat segons el nombre d’habitants que consten a cada província. La distribució dels diputats es fa per partits judicials de forma proporcional al nombre de residents i s’elegeixen entre els regidors dels municipis que en formen part.

El Ple de la Diputació el formen tots els diputats i és presidit pel president. En funció dels resultats de les eleccions municipals es distribueix la seva composició. Té funcions d’aprovació de les actuacions i de les polítiques institucionals de la corporació. Entre les competències del Ple destaca l’organització de la corporació, l’aprovació del pressupost, l’exercici d’accions judicials i administratives, l’aprovació de la plantilla i de la relació de llocs de treball, la fixació de les retribucions, i el control i la fiscalització dels òrgans de govern.

La Junta de Govern està integrada pel president i un nombre de diputats no superior a la tercera part del nombre legal de diputats. Correspon a la Junta de Govern l’assistència a la Presidència en l’exercici de les seves atribucions, com també les competències que li deleguin la mateixa Presidència, el Ple o les que les lleis li atribueixin.

Podem trobar altres òrgans complementaris, com són els diputats delegats, les comissions informatives, els consells sectorials, i els òrgans desconcentrats i descentralitzats per a la gestió de serveis. A més de tots els òrgans mencionats amb anterioritat, les diputacions també tenen òrgans que tenen per objecte l’estudi, l’informe o la consulta en assumptes que s’han de decidir en el Ple, a part de poder crear-ne altres.

Són competències pròpies de la diputació o entitat equivalent les que li atribueixin en aquest concepte les lleis de l’Estat i de les comunitats autònomes en els diferents sectors de l’acció pública i, en tot cas, les següents:

• La coordinació dels serveis municipals entre si.
• L’assistència i cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis, especialment els de menor capacitat econòmica i de gestió.
• La prestació de serveis públics de caràcter supramunicipal i supracomarcal.
• La cooperació en el foment del desenvolupament econòmic i social.
• Assistència en la prestació dels serveis de gestió de la recaptació tributària, en període voluntari i executiu.
• Prestació dels serveis d’administració electrònica.
• La coordinació mitjançant conveni de la prestació del servei de manteniment i neteja dels consultoris mèdics en els municipis amb població inferior a cinc mil habitants.

En el cas de les illes s’ha de diferenciar el territori de les illes Balears i de les illes Canàries. Els arxipèlags no tenen diputacions provincials. En aquest cas prenen la denominació de consells insulars i cabildos insulars respectivament.

Arxipèlag balear:

• Corresponen als consells insulars el govern, l’administració i la representació de les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera i de les illes que hi són adjacents, i gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels seus interessos.
• Cada consell insular està integrat pels diputats elegits per al parlament a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
• Els consells insulars són institucions de la comunitat autònoma de les Illes Balears i, al mateix temps, administracions locals.
• En la seva condició d’ens públics, els consells insulars gaudeixen de les potestats pròpies de les administracions públiques territorials.

Arxipèlag canari:

• Els cabildos insulars són institucions de la comunitat autònoma de Canàries.
• Els cabildos insulars constitueixen òrgans de govern, representació i administració de cada illa i gaudeixen d’autonomia en la gestió dels seus interessos i l’exercici de les seves competències pròpies, assumeixen a l’illa la representació ordinària del Govern i de l’Administració autonòmica i exerceixen les funcions administratives autonòmiques previstes en l’Estatut d’autonomia i en les lleis, així com les que els siguin transferides o delegades.

El títol IV de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de bases del règim local, en l’apartat 1.3 autoritza a establir altres entitats de l’Administració local, que poden adoptar diferents configuracions en funció de les agrupacions municipals, el seu àmbit territorial, tot disposant el funcionament i la composició dels òrgans de govern. Aquestes entitats disposen d’un àmbit major que el municipi. Ens referim a:

• La comarca: agrupa diversos municipis, les característiques dels quals determinen interessos comuns que requereixen una gestió pròpia o demanden la prestació de serveis mutus.
• Les àrees metropolitanes: són entitats locals integrades pels municipis de grans aglomeracions urbanes entre els nuclis de població de les quals existeixen vinculacions econòmiques i socials que fan necessària la planificació conjunta i la coordinació de determinats serveis i obres.
• La mancomunitat de municipis: és l’associació de municipis per a l’execució en comú d’obres i serveis determinats de la seva competència. Té personalitat i capacitat jurídiques per al compliment d’objectius específics i es regeix pels seus propis estatuts.
• Les entitats d’àmbit territorial inferior al municipi: les lleis de les comunitats autònomes sobre règim local regulen els ens d’àmbit territorial inferior al municipi, que mancaran de personalitat jurídica, com a forma d’organització desconcentrada per a l’administració de nuclis de població separats, sota la seva denominació tradicional de caserius, parròquies, llogarets, barris, consells, pedanies, aldees, llocs annexos i altres anàlegs, o aquella que estableixin. En el cas de Catalunya s’anomenen entitats municipals descentralitzades (EMD).

La Unió Europea és una associació econòmica i política, composta en l’actualitat per 27 països membres que conformen gran part del continent europeu; són estats sobirans i independents (vegeu la figura). Aquesta organització internacional va néixer en un període posterior a la Segona Guerra Mundial, amb la intenció de finalitzar les confrontacions que hi havia entre diferents estats europeus i per la reconstrucció d’Europa.

En els seus inicis es va crear amb la intenció d’impulsar la cooperació econòmica entre els diferents estats europeus, amb la idea de disminuir les possibilitats de conflicte, amb l’augment de la interdependència econòmica entre el conjunt de països que es van agrupar. Així, l’any 1958 es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que al principi establia una cooperació econòmica entre sis països: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.

Amb la redacció del Tractat de Maastricht, l’any 1992, s’incorpora formalment l’ús de la denominació d’Unió Europea (UE). I amb el pas del anys s’han anat adherint més països democràtics fins a 28 països que en formaven part, però el gener de 2020 el Regne Unit va abandonar la Unió Europea (UE), després de pertànyer-hi durant quaranta-set anys.

La UE ha fet possible més de mig segle de pau, estabilitat i prosperitat, ha contribuït a elevar el nivell de vida i ha creat una moneda única europea: l’euro (€). Més de 340 milions de ciutadans de la UE en dinou països l’utilitzen actualment com a moneda i gaudeixen dels seus beneficis.

La Unió Europea es regeix pel principi de democràcia representativa: els ciutadans estan directament representats al Parlament Europeu, mentre que els estats membres tenen la seva representació en el Consell Europeu i el Consell de la UE.

A la taula podeu veure la cronologia fonamental de la Unió Europea, des de la seva creació.

La Unió Europea és com altres organitzacions d’arreu del món una entitat internacional que agrupa diversos estats d’un territori concret. Per adherir-s’hi cal que els estats formulin un document d’adhesió. En el moment de la integració els estats membres cedeixen una part de la seva sobirania a la Unió Europea, per tal d’aconseguir d’una forma democràtica acords i normes que afecten l’interès comú dels ciutadans que la integren.

Per dur a terme les diferents accions i prendre decisions en conjunt, s’ha fet necessari dotar aquesta organització internacional d’estructures i organismes per a representar-la i defensar els interessos comunitaris.

En els diferents tractats s’han anat acordant les normes i procediments que han de seguir els estats membres. A mesura que s’han anat ratificant els tractats, ha anat evolucionant la Unió Europea fins a convertir-se en una institució que aplega gairebé 450 milions d’habitants de 27 estats.

Particularitats del funcionament de les institucions de la UE:

• El Consell Europeu reuneix els líders nacionals i europeus, estableix les prioritats generals de la UE.
• Els diputats al Parlament Europeu representen els ciutadans europeus.
• La Comissió Europea: els seus membres són nomenats pels governs nacionals i promou els interessos de la UE en el seu conjunt.
• Els governs defensen els interessos nacionals dels seus propis països en el Consell de la Unió Europea.

La finalitat de les institucions i els òrgans que formen la Unió Europea és la de promoure els valors de la Unió, defensar els seus interessos, a més dels ciutadans i els estats membres, i garantir l’eficàcia, la cohesió i la continuïtat de les polítiques i accions. Els organismes principals de la UE són:

• Parlament Europeu
• Consell Europeu
• Consell de la Unió Europea
• Comissió Europea
• Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE)
• Tribunal de Comptes Europeu (TCE)
• Banc Central Europeu (BCE)

L’elegeixen tots els ciutadans de la Unió Europea. Cada cinc anys es celebren eleccions europees als estats membres. El Parlament representa els ciutadans dels estats mitjançant els 705 eurodiputats dels 27 països de la UE (2020). És un òrgan de la UE triat per sufragi directe, amb responsabilitats legislatives, de supervisió i pressupostàries. El Parlament actua com a colegislador, compartint amb el Consell de la Unió Europea els poders per a adoptar i modificar propostes legislatives i decidir sobre el pressupost de la UE. Els tractats europeus han dotat el Parlament d’una àmplia varietat de poders com a única institució de la Unió triada per sufragi directe.

El Parlament té, juntament amb els representants dels governs dels estats membres en el si del Consell, la responsabilitat d’adoptar la legislació de la Unió. A banda, el Parlament i el Consell també han d’acordar el pressupost anual que tindrà la Unió. En conjunt, el Parlament exerceix tres funcions principals:

Funcions legislatives:

• Aprovar la legislació de la UE, juntament amb el Consell de la Unió Europea, a partir de les propostes de la Comissió Europea.
• Decidir sobre acords internacionals.
• Decidir sobre ampliacions.
• Revisar el programa de treball de la Comissió i demanar-li que elabori propostes de legislació.

Funcions de supervisió:

• Control democràtic de totes les institucions de la UE.
• Elegir el president de la Comissió i aprovar la Comissió.
• Possibilitat d’aprovar una moció de censura que obligui la Comissió a dimitir.
• Aprovar la gestió del pressupost, és a dir, la manera com s’han gastat els pressupostos de la UE.
• Examinar les peticions dels ciutadans i fer cerques.
• Debatre la política monetària amb el Banc Central Europeu.
• Formular preguntes de la Comissió i del Consell.

Funcions pressupostàries:

• Establir el pressupost de la UE juntament amb el Consell.
• Aprovar el pressupost de la UE a llarg termini.
• El treball del Parlament es compon de dues etapes: a les comissions es prepara la legislació; a les sessions plenàries s’aprova la legislació.

El Consell Europeu marca la direcció política general de la UE, però no té poder per aprovar lleis. Es reuneix almenys dues vegades cada semestre a Brussel·les, durant dos o tres dies; el presideix el president i està compost pels caps d’estat o de govern nacionals, a més del president de la Comissió.

En la majoria dels casos, el Consell Europeu adopta les seves decisions per consens. No obstant això, en alguns casos concrets que es descriuen en els tractats de la UE, decideix per unanimitat o per majoria qualificada. En les votacions no hi participen ni el president del Consell Europeu ni el president de la Comissió.

És un òrgan purament polític; les seves competències consisteixen en establir el programa d’actuació de la UE, normalment adoptant en les seves reunions conclusions en les quals delimita les qüestions d’interès i les mesures que han de prendre’s.

El Consell de la Unió Europea és responsable de coordinar les polítiques dels Estats membres en camps específics, com ara polítiques econòmiques i fiscals, educació, cultura, joventut i esport, política d’ocupació. Comparteix la seva capacitat legislativa i pressupostària amb el Parlament Europeu; la seu del qual es troba a Brussel·les.

El Consell defineix i implementa la política exterior i de seguretat de la UE sobre la base de les directrius establertes pel Consell Europeu. Això també inclou el desenvolupament de la UE i l’ajuda humanitària, defensa i comerç.

A les reunions del consell hi assisteixen representants de cada estat membre, que són ministres o secretaris d’estat. Tenen dret a comprometre el govern del seu país i emetre el seu vot. Les reunions estan presidides pel ministre de l’estat membre que ocupa la presidència de sis mesos del Consell. Les decisions, en funció de la temàtica, es prenen per majoria simple, majoria qualificada o vot unànime.

La Comissió Europea és l’òrgan executiu de la UE: decideix les prioritats polítiques i estratègiques de la Unió. El seu principal objectiu és representar i defensar els interessos de la UE en tot el conjunt. Alhora es responsabilitza de gestionar i executar les polítiques de la Unió, aplicar els seus programes i utilitzar els seus fons.

S’organitza en departaments que desenvolupen polítiques sectorials concretes sota la tutela dels comissaris. El president de la Comissió dirigeix les activitats de la institució.

La Comissió està dirigida per un grup de 27 comissaris, entre ells el president. Entre tots decideixen les prioritats polítiques i estratègiques de la Comissió. Cada cinc anys es nomenen nous comissaris.

Hi ha oficines repartides per tot el món, amb finalitats ben definides:

• Dins de la UE, les oficines de representació actuen com a portaveus de la Comissió en cada estat membre, difonen informació sobre les activitats de la UE i faciliten fullets, cartells i altres materials.
• Les oficines establertes fora de la UE, anomenades delegacions, són gestionades pel Servei Europeu d’Acció Exterior; defensen els interessos i les polítiques de la UE, a més de desenvolupar tota una sèrie de programes de comunicació.

Entre les seves funcions destaquen:

• Proposar noves lleis que protegeixen els interessos de la UE i els seus ciutadans en aspectes que no poden regular-se eficaçment en el pla nacional.
• Gestionar les polítiques europees i assignar els fons de la UE, fixant les prioritats de despesa de la UE de manera conjunta amb el Consell i el Parlament. Elaborar els pressupostos anuals perquè el Parlament i el Consell els aprovin i supervisar com es gasten els diners sota el control del Tribunal de Comptes.
• Vetllar perquè es compleixi la legislació de la UE, juntament amb el Tribunal de Justícia. La Comissió garanteix que la legislació de la UE s’apliqui correctament a tots els països membres.
• Representar la UE en l’escena internacional davant dels organismes internacionals, sobretot en qüestions de política comercial i ajuda humanitària. Negociar acords internacionals en nom de la UE.

La seva funció principal és garantir que la legislació de la UE s’interpreti i s’apliqui de la mateixa manera en cadascun dels països membres; garantir que els països membres i les institucions europees compleixin la legislació de la UE.

La seva seu està situada a Luxemburg per a resoldre conflictes legals entre els estats i les institucions de la UE. En determinades circumstàncies també hi poden accedir les empreses, organitzacions i particulars quan considerin que una institució de la Unió Europea ha vulnerat els seus drets.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea resol els assumptes que se li plantegen. Els més comuns són:

• Interpretar la legislació en qüestions prejudicials.
• Aplicar la legislació en procediments d’infracció; es generen recursos per incompliment.
• Anul·lar normes europees, disposant recursos d’anul·lació.
• Garantir que la UE actuï, adoptant recursos per omissió, si un estat omet deures que havia de complir.
• Sancionar les institucions europees per accions per danys i perjudicis, davant els ciutadans, empreses o organitzacions privades.

Els governs nacionals designen cada jutge i advocat general per un període renovable de sis anys. En cadascun dels tribunals, els jutges elegeixen el seu president per a un mandat renovable de tres anys.

Els membres del Tribunal de Comptes Europeu són nomenats pel Consell, un per país membre de la Unió Europea, amb la consulta prèvia al Parlament Europeu, per a un mandat renovable de sis anys. Trien un dels membres com a president per un període de tres anys.

La seva seu també s’ubica a Luxemburg, en la seva qualitat d’auditor extern independent de la UE. El TCE vetlla pels interessos dels contribuents europeus, comprova que els fons de la UE es perceben i s’utilitzen correctament, i contribueix a millorar la gestió financera de la UE.

Per assegurar el compliment dels seus objectius, audita els ingressos i les despeses de la UE per a verificar que la percepció, ús, rendibilitat i comptabilitat dels fons són els correctes. També supervisa qualsevol persona o organització que empri fons de la UE. Publica els resultats de les seves conclusions i recomanacions a través dels seus informes. Facilita dictàmens pericials als responsables polítics de la UE sobre com millorar la gestió financera i la rendició de comptes als ciutadans. Finalment, informa de les seves sospites de frau, corrupció o altres activitats il·legals a l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau.

Entre els principals objectius hi ha la gestió de l’euro, mantenir l’estabilitat dels preus i dirigir la política econòmica i monetària de la Unió. Amb seu a Frankfurt és una de les institucions més importants de la Unió Europea des de la seva creació l’any 1998.

El BCE també té altres objectius, com ara establir els tipus d’interès als quals presta als bancs comercials de la zona euro, controlant així l’oferta monetària i la inflació; gestionar les reserves de divises de la zona euro; vetllar per la seguretat i solidesa del sistema bancari europeu; autoritzar la producció de bitllets en euros per part dels països de la zona de l’euro; vigilar les tendències dels preus i avaluar els riscos per a l’estabilitat dels preus.

Formen part del Banc Central Europeu el president i el vicepresident i els governadors dels bancs centrals nacionals de tots els països de la UE.

A més de les institucions esmentades, hi ha una sèrie d’organismes especialitzats en uns àmbits concrets i juguen un paper important en el seu funcionament:

• Comitè Econòmic i Social Europeu, que representa la societat civil, la patronal i els assalariats.
• Comitè Europeu de les Regions, que representa les autoritats regionals i locals.
• Banc Europeu d’Inversions (BEI), amb la funció de finançar projectes d’inversió de la UE i ajudar les petites empreses a través del Fons Europeu d’Inversions.
• Defensor del Poble Europeu, dedicat a investigar les denúncies relatives a una mala gestió per part de les institucions i els organismes de la UE.
• Supervisor Europeu de Protecció de Dades. La seva finalitat és protegir la intimitat de les dades personals dels ciutadans de la Unió Europea.
• Oficina de Publicacions; gestiona la publicació d’informació sobre la UE.
• Oficina Europea de Selecció de Personal; s’encarrega de contractar el personal de les institucions de la UE i altres organismes.
• Escola Europea d’Administració; ofereix formació en àmbits específics al personal de la UE.
• Agències especialitzades i descentralitzades; s’encarreguen de diferents tasques tècniques, científiques i de gestió.

El dret de la Unió Europea s’ha anat construint a mesura que els estats membres han anat cedint porcions de la seva sobirania. Aquesta sobirania cedida ha anat a parar a les diferents institucions amb capacitat legislativa, que han dictat normes jurídiques que són d’obligat compliment per als estats.

D’acord amb els preceptes de cessió de sobirania, es poden establir cinc principis del dret europeu:

• Preeminència de l’ordenament europeu: el dret europeu té més rang que el dret de cada un dels estats en cas de confrontació.
• Autonomia: es basa en l’existència d’una reglamentació comunitària independent del dret internacional i dels drets dels estats membres.
• Aplicació immediata: l’ordenament comunitari és d’aplicació immediata, forma part de l’ordenament jurídic dels països membres.
• Efecte directe: tota norma comunitària dirigida al ciutadà ha d’aplicar-se directament, sense que hi pugui haver cap mena de mediació o acte d’incorporació per part de l’estat membre.
• Diversitat de l’ordenament jurídic: manifesta el caràcter heterogeni de les normes comunitàries, en funció de si es tracta de dret derivat, dret primari.

El dret primari és aquell que ha sorgit directament dels estats membres. Bàsicament el conformen els tractats constitutius de la UE. Els tractats són preceptes que atenen en funció de la validesa, terminis, efectes i interpretació les disposicions i normes estipulades pel dret internacional en assumpte de tractats.

Això vol dir que els tractats constitutius de la Unió Europea prevalen i sotmeten jeràrquicament les altres normes comunitàries, i que aquestes s’han de crear conforme als tractats.

Les institucions europees que tenen atribuïdes les competències legislatives amb la formulació de les seves normes creen el dret derivat. Està format pels actes jurídics vinculants (reglaments, directives i decisions), i no vinculants (recomanacions i dictàmens):

• Els reglaments són actes legislatius vinculants, d’abast general i eficàcia directa. S’han d’aplicar en la seva integritat en tota la Unió Europea. No és necessària cap norma jurídica d’origen intern o nacional que els transposi per completar-ne l’eficàcia plena.
• La directiva és una norma comunitària que obliga a assolir els objectius fixats a l’estat o estats destinatari/s. Correspon a cada país elaborar les seves pròpies lleis sobre com aconseguir aquests objectius.
• Les decisions són vinculants per a aquells a qui es dirigeixen (un país de la UE, una organització o ciutadà) i són directament aplicables. Tenen uns destinataris concrets i el seu efecte s’inicia amb la notificació al destinatari.
• Les recomanacions i els dictàmens no són vinculants, permeten a les institucions europees donar a conèixer els seus punts de vista i suggerir una línia d’actuació sense imposar obligacions legals. Contenen raonaments o explicacions de l’aplicació de reglaments i directives.