Caracterització i classificació de productes

La teoria clàssica estableix diversos nivells de producte que estan relacionats amb les necessitats o els desitjos dels consumidors a partir dels quals es defineixen les dimensions del producte, de forma gradual i configurant una oferta més completa.

• Producte bàsic o essencial. És el que respon a la utilitat del producte i les necessitats bàsiques que pot satisfer. Per exemple, una persona compra pa per cobrir la necessitat de menjar o adquireix un perfum per aconseguir bona olor corporal. D’altra banda, els consumidors de cafè busquen un efecte revitalitzant o energitzant, és a dir, l’obtenció d’un benefici sensorial i funcional.
• Producte genèric. És el producte considerat en si mateix amb independència de la seva marca i amb els atributs necessaris per acomplir el benefici bàsic, és a dir, es refereix a la versió mínima del producte, amb uns determinats atributs i beneficis, amb el qual s’obté el benefici essencial que cobreix una necessitat bàsica del consumidor. Per exemple, la funció bàsica d’unes sabates és protegir els peus d’una persona, però, evidentment, no tothom utilitza el mateix tipus de calçat malgrat que el motiu pel qual ho fa és sempre el mateix. Es pot fer cafè a partir de càpsules o bé amb el cafè molt que podem trobar en un paquet de 250 grams.
• Producte esperat. És el producte que disposa dels atributs que el consumidor espera trobar-hi, és a dir, el que respon a les expectatives del consumidor. Per exemple, el que s’espera d’unes sabatilles esportives és que siguin còmodes, que tinguin un disseny atractiu, que s’ajustin perfectament al peu, que esmorteixin els impactes en córrer, etc. Quan adquirim un paquet de cafè mòlt esperem que l’envàs el protegeixi de la humitat, que contingui la data de caducitat, que tingui un determinat sabor, etc.
• Producte augmentat. És el producte que supera les expectatives del producte esperat, ja que incorpora atributs de valor afegit a un producte bàsic i esperat per fer-lo més atractiu per al consumidor i diferenciar-lo dels altres productes del mercat. Per exemple, hi ha sabatilles esportives fetes amb materials innovadors que garanteixen una millor estabilitat, lleugeresa, ajustament al peu i esmorteïment. En alguns envasos de cafè s’inclouen les instruccions per preparar-lo òptimament, algunes receptes i un telèfon o lloc web d’atenció al client.
• Producte potencial. Es refereix al conjunt de canvis i millores que pot experimentar el producte en el futur per incrementar el seu valor, adaptar-se als canvis que es van produint en les necessitats del consumidor i augmentar la seva satisfacció. Per tant, és el producte ideal, amb els atributs que podria incorporar en el futur. Per exemple, les sabatilles esportives es poden anar adaptant a les necessitats dels clients que practiquen un esport determinat. D’altra banda, alguns fabricants de cafè van ampliant la seva varietat de productes per mantenir l’interès del consumidor i estimular-ne el consum.

Les empreses que fabriquen productes han de considerar totes les seves dimensions per donar una resposta adequada al mercat.

Els productes tenen un conjunt d’atributs, tangibles i intangibles, que el consumidor espera obtenir per a la satisfacció de les seves necessitats i desitjos.

Els atributs del producte poden ser:

• Tangibles: característiques tècniques, funcionals i estètiques.
• Intangibles: serveis addicionals i característiques psicològiques.

Les característiques tangibles del producte poden ser:

• Tècniques. Són atributs físics intrínsecs al producte que defineixen i identifiquen la seva composició física o química (ingredients, materials, etc.), les seves qualitats organolèptiques (sabor, olor, etc.), el seu procés de fabricació o la seva qualitat. Totes aquestes característiques són especialment importants quan el consumidor les pot percebre, ja que poden representar l’element distintiu amb relació als productes de la competència.
• Funcionals. Són atributs que li confereixen al producte una utilitat pràctica, per exemple, la forma de l’envàs, el contingut de l’etiqueta i, en general, la seva forma de presentació. Per exemple, alguns productes milloren la seva funcionalitat amb un disseny de l’envàs que en facilita la utilització. Totes aquestes particularitats serveixen per facilitar l’ús del producte.
• Comercials. Són tots aquells aspectes que estan relacionats amb la comercialització del producte. Per exemple, les formes de presentació, el disseny de l’envàs, la marca, els canals de distribució, la quota de mercat, el cicle de vida, etc.

Aquestes característiques tangibles es poden identificar de forma més o menys fàcil perquè són objectives. N’hi ha d’altres que són subjectives i és més difícil identificar-les, són les característiques intangibles.

Les característiques intangibles són atributs extrínsecs al producte i depenen de la capacitat de les empreses d’oferir prestigi, fiabilitat i seguretat. Per tant, no formen part intrínseca del producte sinó que estan relacionats amb les empreses (fabricants i distribuïdors).

Els consumidors assignen unes característiques determinades a cada producte, la qual cosa fa que els percebin d’una forma concreta: un producte modern o antiquat, femení o masculí, divertit o avorrit, agradable o desagradable, saborós o insípid, etc. Algunes investigacions han demostrat que les persones tendim a sentir-nos identificades amb uns productes determinats en funció de les connotacions psicològiques o emocionals que hi establim. També s’ha demostrat que hi ha una relació estreta entre les persones amb qui ens relacionem i els productes que consumim, fet que genera conductes socials.

Un exemple de tot això és el fet que els productes baixos en calories o light se solen associar al sexe femení, la qual cosa genera prejudicis sobre el seu consum. D’altra banda, és força habitual el prejudici o la mania pels productes xinesos o americans, que són considerants negatius per al desenvolupament del país.

Totes aquestes característiques no depenen directament del producte, sinó que estan relacionades amb aspectes psicològics dels consumidors.

Com que la majoria de productes de consum es distribueixen a través del comerç detallista, el valor afegit que aquests distribuïdors poden aportar als productes i a les marques és molt important.

Entre les característiques intangibles o psicològiques dels productes destaquen les següents:

• Imatge de l’establiment. La imatge o reputació de l’establiment on s’ofereix un producte determinat pot afectar, positivament o negativa, la percepció del valor de marca d’un producte. Al llarg de tot el canal de distribució, però especialment en l’àmbit detallista, els productes i serveis incorporen un valor afegit provinent dels intermediaris que pot millorar tant la seva qualitat com la imatge de marca. La percepció, bona o dolenta, de les persones sobre una empresa es forma a partir d’impressions, sensacions, opinions, valoracions, etc. i està relacionada amb qüestions com la credibilitat, fiabilitat, moralitat i coherència de l’empresa, creada a partir de comportaments professionals, ètics i morals. La reputació o imatge de l’establiment és clau per al seu posicionament en el mercat, especialment en aquests temps en què els usuaris són crítics actius i generadors de tendències a les xarxes socials, amb la qual cosa poden influir directament sobre la reputació de l’empresa en molt poc temps. L’experiència del client és fonamental per aconseguir una bona imatge de l’establiment comercial en tant que, si es poden satisfer les necessitats del públic objectiu i superar les seves expectatives, també s’aconseguirà la recomanació a altres persones per part dels clients.
  Diversos estudis han demostrat que hi ha una relació directa entre la imatge positiva d’un establiment detallista i la qualitat percebuda dels productes de l’assortiment. Per tant, la distribució de productes a través d’establiments amb una bona imatge i un nom prestigiós suposa, per al mercat, un indici que les marques que ofereixen són de bona qualitat. La bona imatge del detallista pot provocar en els consumidors un alt grau de satisfacció i un augment de les seves expectatives de qualitat, la qual cosa es transmet a altres consumidors pròxims que se sentiran atrets per l’establiment amb la confiança de trobar marques de qualitat i una bona carta de serveis.

Imatge de l'establiment i valor de marca

Per a les marques, el fet d’estar presents en l’assortiment d’establiments comercials que gaudeixen d’una imatge positiva suposa un atractiu de cara a ser acceptades pels consumidors. Per als establiments comercials, el fet de disposar de marques prestigioses i de qualitat també els permet forjar-se una bona reputació o imatge. Així, aquest és un cercle que es retroalimenta per construir el valor de marca dels productes i la imatge o reputació de l’establiment comercial. Vegeu la figura.

• Qualitat percebuda. És el grau d’excel·lència que s’ha fixat en una empresa per satisfer la seva clientela clau i es concreta a partir del nivell de serveis oferts i el nivell de serveis esperats per la clientela. Del grau de coincidència entre el que s’ofereix i el que s’espera se’n deriva el nivell de qualitat percebuda, de manera que com més coincidència es produeixi, més positiva és la percepció de qualitat.
• Notorietat de marca. És la permanència d’una determinada identitat de marca en la memòria dels consumidors, així com la capacitat que aquests tenen per identificar-la i associa-la amb una oferta determinada i una proposta de valor. El grau de coneixement que els individus tenen sobre una marca i els seus atributs depèn de la seva exposició prèvia. La notorietat de marca és només un indicador per determinar el seu posicionament.
• Lleialtat de marca. És el compromís que adquireix el consumidor per tornar a comprar un producte o servei d’una marca concreta, respecte a altres alternatives disponibles en el mercat, com a resultat del valor percebut, la confiança que transmet i el vincle emocional que hi estableix. Segons el grau de satisfacció i l’experiència de compra i consum que la marca proporcioni, els clients es poden convertir en autèntics enaltidors de la marca o bé en autèntics detractors.
• Imatge de marca. És la percepció o la representació mental d’un conjunt d’idees, creences i impressions, reals o psicològiques, que el públic en general (consumidors, clients, no clients, etc.) atribueix a una marca determinada. Per tant, es tracta d’un concepte subjectiu que no s’ha de confondre amb la identitat de marca (forma com es vol que sigui percebuda). Les persones podem establir relacions afectives i de fidelitat amb les marques mitjançant associacions d’idees (positives o negatives). En la configuració de la imatge de marca, tant d’un producte com d’una organització, hi intervenen un conjunt de factors tangibles i intangibles que generen una sèrie d’emocions i valors, però, evidentment, és imprescindible que el producte tingui una sèrie de qualitats físiques que siguin coherents amb la imatge de marca.
• Valor afegit. Tots els productes que hi ha al mercat poden incorporar una sèrie d’aportacions de valor per part dels diferents agents que participen en la cadena de producció i distribució per aportar als consumidors el valor que requereixen per satisfer les seves necessitats, això és el que s’anomena cadena de valor. La cadena de valor és la seqüència completa d’activitats o de parts que proporcionen valor a un producte i li permeten competir en el mercat.

El valor del producte es forma a partir de diversos components que s’incorporen en algun moment del procés de creació de valor afegit. Es poden distingir quatre tipus de components de valor sobre els quals els consumidors mostren les seves preferències:

• Valor de servei: assortiment, informació, comoditat, disponibilitat del producte, rapidesa, tracte personal i professionalitat.
• Valor de producte: qualitat, marca, innovació, ecologia, salubritat, disseny de l’envàs i formats de presentació.
• Valor econòmic: preu del producte, ofertes o promocions, condicions de pagament i possibilitats de finançament.
• Valor d’identificació: imatge, associació d’idees, marca, confiança, vincles emocionals, missatges i altres aspectes psicològics.

Amb una mirada retrospectiva, la situació actual és molt diferent de la de fa uns anys, en què el fabricant tenia un protagonisme molt notable en l’aportació de valor. Tanmateix, actualment és el detallista qui assumeix una gran part d’aquestes tasques de valor afegit.

Els detallistes ofereixen una sèrie de serveis addicionals que complementen el producte, li aporten valor i cada vedada són més rellevants, com els que s’ofereixen amb la compra d’alguns productes (garantia, reparacions, finançament, lliurament a domicili, instal·lació, servei postvenda, etc.). Aquests serveis poden influir considerablement en la decisió de compra del client, perquè les diferències entre les característiques tècniques o funcionals entre alguns productes són mínimes. De fet, és habitual que un mateix producte sigui percebut de forma diferent pels consumidors segons els serveis addicionals als quals poden optar.

Des del punt de vista del màrqueting i segons el tipus de consumidors que els utilitzen, es poden establir dos grans grups de productes i serveis:

• Productes de consum: béns i serveis que els consumidors finals utilitzen per al seu consum personal i constitueixen l’última baula de la cadena de producció.
• Productes industrials: béns i serveis que s’adquireixen per al seu processament o ús posterior en un negoci. Es diferencien dels productes de consum per la seva finalitat o propòsit. Formen part d’aquest grup les matèries primeres, els components, els subministraments, els béns de capital i els serveis.

Cal tenir en compte que el concepte de producte és molt ampli i s’hi poden incloure també les experiències (viatges, esports d’aventura, etc.), organitzacions (escoles, universitats, fundacions, etc.), idees (projectes de negoci, socials, etc.), persones (professionals, actors, etc.) i llocs (ciutats, països, parcs, etc.).

Els productes de consum es poden classificar tenint en compte múltiples criteris: durada, freqüència de compra, marca, patró de consum, rotació, capacitat d’atracció, etc.

Segons la seva durada, els productes de consum poden ser:

• Productes de consum durable. Es poden utilitzar diverses vegades i de forma contínua al llarg del temps. Per exemple, la roba, un ordinador, una rentadora i un cotxe, entre d’altres.
• Productes de consum no durable o destructiu. Es consumeixen o destrueixen amb un o pocs usos. Per exemple, els aliments, els productes per a la higiene personal, un bolígraf, etc.

Segons la seva freqüència de compra, els productes de consum poden ser:

• Productes de compra habitual. S’adquireixen de forma freqüent i no representen un procés de decisió de compra gaire planificat. Per tant, es tracta d’una compra poc reflexiva i amb poca implicació del client, perquè el risc d’equivocar-se no té conseqüències importants, ja que el seu preu no és molt elevat. Aquest tipus de productes es poden subclassificar en:
  • Productes corrents o d’ús general. S’adquireixen de forma regular o habitual i, en alguns casos, el consumidor ja té una marca de referència. Per això no ha de fer comparacions ni li representa gaire esforç fer la compra. Per exemple, el pa, l’arròs, un dentifrici, el gel de bany, etc.
  • Productes de compra impulsiva. S’adquireixen sense cap tipus de planificació prèvia i es tracta de productes que estan disponibles a molts llocs i molt visibles, la qual cosa contribueix a incentivar les compres no previstes per part dels clients. Per exemple, els caramels, les piles, la xocolata, etc.
  • Productes de compra d’emergència. S’adquireixen quan sorgeix una necessitat urgent i inesperada, per això la seva compra no està planificada. Per exemple, un paraigua quan comença a ploure, les cadenes per a les rodes del cotxe en cas de nevades, un analgèsic, etc.

  Els productes de compra habitual s’anomenen productos de conveniencia en castellà i convinience product en anglès.

• Productes de compra esporàdica. Es tracta de productes que no s’adquireixen habitualment i que requereixen un procés de compra més reflexiu en el qual es busca més informació i es fan més comparacions entre les diferents alternatives. Normalment es tracta de productes amb un preu més elevat i que suposen una inversió considerable. Per això el procés de compra és més prudent i requereix més implicació, ja que el risc d’equivocar-se en l’elecció té conseqüències importants per al consumidor. Quan es tracta de productes molt homogenis el consumidor normalment es limita a comparar les diferents ofertes i els preus, en canvi, quan es tracta de productes molt heterogenis es tenen en compte les característiques específiques de cada producte, com els atributs i els serveis addicionals que s’ofereixen. Alguns exemples d’aquest tipus de productes són els electrodomèstics, la roba de qualitat, el mobiliari, els automòbils, etc.
• Productes d’especialitat. Es tracta de productes que, per les seves característiques especials o pel prestigi de la marca, un grup de compradors està disposat a fer un esforç més gran i no fa comparacions perquè ja té clar quin és el que vol. En aquest tipus de productes són molt importants els atributs estètics o d’imatge. Per exemple, una càmera fotogràfica amb unes determinades prestacions per a un aficionat a la fotografia o una bossa de mà d’una marca prestigiosa, entre d’altres.

Segons la marca, els productes de consum poden ser:

• Productes líders o de primera marca. Són coneguts com a productes estrella, corresponen a marques amb un bon posicionament i àmpliament reconegudes pels consumidors. Disposar d’aquest tipus de productes contribueix a millorar la imatge del punt de venda.
• Productes de segona marca. Són menys coneguts i, per tant, tenen un posicionament més baix en la ment dels consumidors, malgrat que gaudeixen de bona reputació entre les persones que els coneixen.
• Productes de marca del distribuïdor. Són aquells que es comercialitzen sota el nom de marca del mateix distribuïdor (normalment un supermercat o un hipermercat), i la seva característica principal és un preu reduït amb comparació amb la resta de productes homòlegs de primeres marques. La marca del distribuïdor pot ser el mateix nom (per exemple: Eroski, Carrefour, Consum, Bonpreu, etc.) o bé un nom específic (per exemple: Aliada, del Corte Inglés i Hipercor, o Hacendado i Bosque Verde, de Mercadona). A diferència de les altres marques, que centren les seves campanyes de publicitat en els mitjans de comunicació, les marques del distribuïdor utilitzen només la publicitat en el punt de venda (PPV).
  Malgrat que també es coneixen com a marques blanques, no és exactament el mateix. L’origen dels productes de marca blanca al nostre país es remunta al final de la dècada dels 70 del segle XX i es caracteritzaven perquè tots els seus envasos eren molt senzills, del mateix color, amb una etiqueta molt simple amb el nom genèric del producte i s’oferien com l’alternativa més econòmica, amb una qualitat acceptable. Durant la dècada dels 90, aquestes marques van evolucionar quant a envàs i polítiques de marxandatge, però mantenint una diferència de preu més petita. Per això el nom de marca blanca ha deixat de ser representatiu de la seva identitat inicial i actualment aquests tipus de productes són designats com a marques pròpies o del distribuïdor. En altres països sí que existeixen productes que són estrictament marques blanques, com és el cas de No name, una gamma de productes alimentaris i domèstics que ofereix l’empresa canadenca Loblaw Companies Limited (http://www.loblaw.ca). Aquests productes eliminen qualsevol aspecte innecessari i se centren en la qualitat, amb l’objectiu de promoure l’estalvi del consumidor. Per això tots els envasos tenen el mateix disseny gràfic. Vegeu la figura:

Font: Creative Commons

Segons el seu patró de consum els productes poden ser:

• Productes complementaris. Són productes que es consumeixen de forma conjunta amb altres, o bé que són necessaris per al seu ús. Per exemple, la gasolina és un producte complementari del cotxe i el raspall de dents és complementari del dentifrici. Quan dos productes són complementaris i el preu d’un augmenta, la demanda de l’altre pot disminuir. Per tant, els productes complementaris tenen una elasticitat de la demanda negativa (inferior a zero).

• Productes substitutius. Són productes que satisfan la mateixa necessitat o una de similar. Per exemple, la sacarina és substitutiva del sucre; el cafè, del te, o la margarina, de la mantega. Quan dos productes són substitutius i el preu d’un augmenta, es pot incrementar la demanda de l’altre. Per tant, els productes substitutius tenen una elasticitat de la demanda positiva (superior a zero).
• Productes independents. Són productes el patró de consum dels quals no té cap relació, és a dir, que les seves demandes respectives no estan relacionades de forma directa i la variació del preu d’un dels productes no té un efecte significatiu en la demanda de l’altre: elasticitat de la demanda zero.

Segons la seva rotació en el punt de venda, els productes de consum poden ser:

• Productes de rotació alta. Són productes que es venen en grans quantitats i molt ràpidament, ja sigui perquè estan associats a un determinat moment de consum, com els productes nadalencs, o bé perquè són de consum massiu, com els productes bàsics d’alimentació (aigua, llet, pa, ous, etc.). Aquest tipus de productes té un ritme elevat d’entrades i sortides, per això s’han de reposar amb freqüència. Se solen situar a les zones fredes del punt de venda per convertir-les en zones més concorregudes.
• Productes de rotació baixa. Són productes que no es venen petites quantitats i de forma esporàdica, ja sigui perquè es tracta de productes de compra molt esporàdica, com ara la sal o el bicarbonat, o bé perquè tenen un preu molt elevat, com ara un vi gran reserva (gran període de maduració).
• Productes de rotació mitjana. Són productes que es venen habitualment, però en petites quantitats i de forma sostinguda al llarg del temps. Per exemple, en un supermercat, els productes de neteja de la llar i d’higiene personal o els detergents per a la roba.

Segons la seva capacitat d’atracció, els productes de consum poden ser:

• Productes de reclam. Són productes que s’ofereixen a un preu rebaixat per afavorir-ne la venda i atraure els consumidors cap al punt de venda perquè en comprin d’altres.
• Productes estrella. Són aquells productes pels quals es caracteritza especialment el punt de venda, és a dir, són el punt fort de l’assortiment, ja sigui perquè són els més venuts o bé perquè són els que proporcionen més beneficis. Aquest tipus de productes s’han d’identificar amb l’objectiu de combinar-los amb altres productes que proporcionin marges de benefici alts, per aconseguir més rendibilitat. També és habitual situar aquests productes en zones que obliguin el client a recórrer més superfície de venda per trobar-los, així veurà altres productes que no busca però que pot acabar comprant.
• Productes imant. Són productes que atrauen molt l’atenció o desperten la curiositat de la clientela, però no són necessàriament els que es venen més. Per exemple, un vestit de festa daurat en una botiga de roba pot ser molt atractiu, però segurament no és el que més es ven, malgrat que capta fàcilment l’atenció del client. Aquest tipus de productes se solen situar en zones molt visibles del punt de venda i s’utilitzen per generar circulació. Per valorar la capacitat d’atracció d’un producte es pot calcular l’índex d’atracció i l’índex de compra.

Existeixen altres tipus de productes de consum que tenen en compte altres característiques i entre els quals destaquen els següents:

• Productes de temporada. Són productes que tenen una demanda variable segons la demanda en diferents moments de l’any. Per exemple, els gelats, les joguines o l’equipament escolar, entre d’altres. També són productes de temporada aquells que es produeixen i consumeixen majoritàriament en determinades èpoques de l’any, com ara la fruita de pinyol a l’estiu.
• Productes de preferència. Són productes que no impliquen gaire esforç de compra al client i tenen una predilecció de marca alta. Per exemple, la cervesa o un diari, entre d’altres.
• Productes no buscats. Es tracta de productes dels quals el consumidor en desconeix l’existència o bé que, tot i conèixer-la, no se n’ha plantejat l’adquisició, encara que pugui satisfer una determinada necessitat. La majoria d’innovacions importants no són buscades fins que els consumidors en tenen coneixement gràcies a la publicitat i valoren els seus beneficis. Per exemple, els detectors de fum, les alarmes, les pòlisses d’assegurances i els plans de pensions, entre d’altres.

Aquest tipus de productes requereixen molta publicitat per donar-los a conèixer, estratègies de venda personal i altres activitats de màrqueting.

• Productes locals o de proximitat. Són productes procedents de la regió o la zona on es comercialitzen i, malgrat que no siguin molt coneguts, tenen una demanda creixent perquè el consumidor cada vegada valora més el consum sostenible i aquest tipus de productes coneguts com a productes de quilòmetre zero.

Productes de km 0

La creixent preocupació per reduir l’empremta ecològica (impacte de l’activitat humana sobre el medi) que comporten la manipulació, l’embalatge i el transport de matèries primeres a milers de quilòmetres ha propiciat l’aparició de la filosofia slow food o quilòmetre zero.
Trobareu més informació al web https://goo.gl/wkBxBh.

• Productes de primer preu. Són productes amb un preu baix i un marge reduït, però representen un bon reclam per al punt de venda i atrauen molts clients.

La combinació adequada d’aquests tipus de productes conforma l’assortiment del punt de venda, és a dir, la seva oferta comercial.

Dins de cadascuna de les agrupacions o nivells de l’assortiment, amb la finalitat de facilitar les tasques de gestió de l’establiment comercial i de compra per part dels clients, els productes es poden classificar tenint en compte diversos criteris.

Segons les seves similituds, l’agrupació dels productes segons les seves semblances es pot fer tenint en compte, entre d’altres, els criteris següents:

• Procediment de fabricació:
  • Fet a mà o en sèrie
  • Conserves o salaons
  • Sense colorants ni conservants
  • Enllaunats
  • Vins joves o anyencs
• Matèries primeres utilitzades en la fabricació:
  • Làctics, carns, verdures…
  • Acer, vidre, fusta…
  • Cel·lulosa, plàstic, alumini…
  • Cotó, fibra, seda…
• Formes de conservació:
  • Temperatura: ambient, refrigerat (d’1º a 8º centígrads), congelat (-18º centígrads)…
  • Atmosfera controlada: al buit, deshidratat, liofilitzat, fumat…
  • Aplicació de calor: pasteuritzat, esterilitzat, uperitzat…
  • Agents conservants: salaó, vinagre, oli…
  • Fermentació: làctica o alcohòlica
• Formes de funcionament:
  • Manual, bateria, piles, corda, solar…
  • Autoadhesiu, imantat, preencolat…

Segons el seu origen, la classificació es pot fer tenint en compte una procedència comuna a partir dels criteris següents:

• Mateix origen geogràfic:
  • Ceràmica de la Bisbal, de Breda, de Manises…
  • Pernil de Jabugo, de Guijuelo, de Salamanca…
  • Vi del Priorat, del Penedès, de l’Empordà, de la Rioja, de Ribera del Duero…
• Mateix fabricant o proveïdor:
  • Sony (televisions, ràdios, equips de música…)
  • Nestlé (cafè, cacau, xocolata…)

Segons el seu ús o forma d’utilització, els productes es poden agrupar tenint en compte el tipus de consumidors als quals es dirigeix o segons la forma com s’utilitza. Per exemple:

• Tipus de consumidor:
  • Final, empresa, majorista…
  • Dona, home, mainada…
  • Dietètics, celíacs, diabètics…
• Ús complementari:
  • Material escolar, material d’oficina…
  • Parament de la cuina, bany, jardí…
  • Platja, muntanya, càmping…
• Formes de rentat i assecat:
  • En sec, a mà, a màquina…
  • Assecadora, al sol…
• Satisfacció de necessitats homogènies:
  • Tenir cura de la pell: cremes hidratants, antiarrugues, locions…
  • Saber l’hora: rellotges de cuina, de polsera, de paret…
  • Escriure: bolígrafs, llapis, plomes estilogràfiques….

Si bé les classificacions se solen fer tenint en compte criteris que estableixen semblances entre diferents productes, també es poden fer classificacions tenint en compte criteris com les diferències, és a dir, les característiques que els fan diferents de la resta i que s’exclouen de les classificacions anteriors.

En les classificacions per diferències, els productes es poden agrupar segons els criteris següents:

• Utilització de l’adverbi “no”:
  • Productes peribles i no peribles
  • Productes d’oferta i no oferta
  • Productes d’alimentació i no alimentació
• Utilització del pronom “altre”: és habitual que en cada nivell (secció, família, subfamília, etc.) hi hagi un grup de productes que no es poden classificar en cap categoria.
  • Altres detergents, altres suavitzants, altres lleixius…
  • Altres complements

Aquests criteris de classificació dels productes de l’assortiment es poden aplicar als diferents nivells o agrupacions i, normalment, se solen utilitzar diversos criteris combinats per establir les classificacions en cada nivell.

D’altra banda, la classificació de l’assortiment d’un establiment comercial està molt relacionada i, per tant, condicionada per la implantació de les referències en el punt de venda, és a dir, la forma en què estan distribuïdes en les diferents zones de superfície comercial.

Hi ha diverses classificacions de productes que tenen per objectiu constituir un marc per poder establir estadístiques bàsiques i definir en termes de productes les categories de les activitats econòmiques.

La Classificació nacional de productes per activitat (CNPA) és una macroclassificació de productes que constitueix la versió europea de la Classificació central de productes (CPC) elaborada i recomanada per l’ONU. A diferència de la CPC, que classifica els productes segons la seva naturalesa (propietats físiques i composició), la CNPA segueix el criteri d’origen del producte, és a dir, els productes estan agrupats d’acord amb l’activitat econòmica de la qual procedeixen i s’ajusta a la Nomenclatura estadística d’activitats econòmiques de la unió europea (NACE).

També existeix la Classificació catalana de productes per activitat (CCPA), de més ampli abast, ja que inclou tots els béns i serveis que produeix el conjunt de l’economia i consta de més d’11.000 codis i entrades.

La versió del 2014 actualitza la CCPA de l’any 1996, per tal que sigui comparable amb les classificacions de productes per activitats homòlogues en els àmbits internacional (CPC versió 2) i europeu (CPNA-2008).

El condicionament del producte és el procediment d’adequació d’un producte per ser comercialitzat en el mercat a través de l’adaptació de l’envàs, l’embalatge, l’etiquetatge, el transport i qualsevol altra necessitat intrínseca del producte, com és el cas de la conservació.

Aquest procés de condicionament del producte requereix el compliment de normatives i lleis que regulen diversos aspectes del producte a cada país, entre les quals destaquen:

• Condicions de conservació
• Envasos i embalatges
• Etiquetatge

Les condicions de conservació i emmagatzematge de productes depenen de la naturalesa del producte i, malgrat que existeixen una sèrie de requisits genèrics, cal tenir en compte que alguns productes tenen requeriments específics quant a les necessitats i condicions de conservació.

Si no es respecten les condicions de conservació i manipulació que requereix cada producte es pot incórrer en riscos sanitaris o de seguretat.

Les condicions de conservació són especialment importants per als productes alimentaris, que són envasats per la indústria d’origen o bé, segons el producte, en el mateix punt de venda.

L’emmagatzematge del producte a l’establiment comercial ha de complir una sèrie de requisits bàsics que garanteixin la seva conservació adequada. L’espai on s’emmagatzemen productes ha de:

• Garantir les condicions de neteja i higiene òptimes per a la conservació impecable.
• Proporcionar la temperatura i la humitat ambiental adequada segons el tipus de producte.
• Respectar els requisits i les condicions específiques de conservació segons el tipus de productes.
• Permetre la separació dels productes amb orígens diferents i que requereixen formes de conservació concretes (refrigerats, congelats, ambient sec, etc.).
• Disposar del mobiliari adequat per assegurar l’aïllament del producte del el terra.

La majoria de productes de consum van dins d’envasos i embalatges que, malgrat que tenen una durada efímera, compleixen una sèrie de funcions bàsiques com ara:

• Protegir i conservar el contingut.
• Facilitar l’emmagatzematge i el transport del producte.
• Proporcionar informació sobre el producte i la seva forma d’utilització.
• Diferenciar el producte segons les seves característiques i la marca.
• Contribuir a suggerir un estil determinat, tant del producte com de la marca.
• Aportar significació al producte i elements d’atracció per captivar o seduir el consumidor.

Les qüestions que intervenen en el disseny d’envasos i embalatges perquè puguin complir totes aquestes funcions són molt diverses: els materials emprats, la forma, els diferents elements que els componen, l’ergonomia i el component gràfic (estructura, disposició, fotografies, il·lustracions, colors, textures, tipus d’acabat, informació de l’etiqueta, etc.), entre d’altres.

La imatge dels envasos i embalatges dels productes és molt rellevant per a la seva comercialització, i és una part molt important de les activitats de màrqueting relacionades amb el producte.

L’aspecte exterior del producte és fonamental per a la seva protecció o conservació, però també té moltes implicacions sobre les vendes. Per això no és una qüestió trivial i els fabricants dediquen molts esforços a l’embalatge dels seus productes.

Hi ha diversos tipus d’envasos i embalatges, que es poden classificar de la forma següent:

• Embalatge primari o envàs. És l’embolcall que està en contacte directe amb el producte i té la funció de contenir-lo, protegir-lo i conservar-lo. Per exemple, si analitzem un dentifrici, l’envàs o embalatge primari és el recipient o tub de plàstic que conté la pasta de dents.
• Embalatge secundari. És l’embolcall de material rígid o flexible que conté un o diversos envasos primaris i que generalment es rebutja en el moment d’utilitzar el producte. La seva funció és protegir l’embalatge primari, facilitar-ne l’emmagatzematge i presentar el producte en el punt de venda. Habitualment són capses o estoigs de diversos materials. Per exemple, en el cas d’un dentifrici, l’embalatge secundari és la capsa, normalment de cartró, que conté el tub amb la pasta de dents i sobre el qual hi ha impresa la informació del producte (marca, característiques, beneficis, codi de barres, etc.).
• Embalatge terciari. És el que permet fer un agrupament de les unitats d’embalatge secundari i que impedeixen que es malmeti o deteriori durant el transport i l’emmagatzematge entre la fàbrica i el punt de venda. Per exemple, les capses que contenen els tubs de dentifrici (secundari i primari) es disposen dins d’una caixa de cartró ondulat que les agrupa i constitueix la unitat de venda al detallista (caixa que conté diverses unitats del producte).

A la figura es mostren els tres tipus o nivells d’embalatge:

En el punt de venda el producte s’exposa en el seu embalatge primari o secundari (un tetrabric de llet (primari) o un dentifrici amb capsa (secundari)). Per això s’hi imprimeixen els elements gràfics corresponents per facilitar el reconeixement del producte que conté (ingredients, data de caducitat, nom de la marca, logotip, el codi de barres i altres informacions referents a l’empresa fabricant). Ocasionalment, l’embalatge també pot incloure informació publicitària o promocional per afavorir la venda del producte.

El concepte d’embalatge és genèric, perquè es pot referir a diversos tipus de materials com paper, cartró, cel·lofana, plàstic, etc. En canvi, el concepte d’envàs és específic per a l’embalatge primari.

Els envasos i embalatges han de complir una sèrie de característiques i exigències, entre les quals destaquen les següents:

• Funcionals: protecció, transport, emmagatzematge, presentació, facilitació de l’ús i manteniment en condicions òptimes del producte fins al seu consum.
• Econòmiques: han d’adequar-se al producte que contenen i s’ha d’evitar que encareixin molt el producte i que generin costos excessius de transport, distribució i emmagatzematge.
• Ecològiques: la preocupació pel medi ambient és una qüestió molt important cada vegada és més valorada pels consumidors. Per això s’han d’evitar els embalatges innecessaris i procurar que siguin reciclables, biodegradables o reutilitzables, així com evitar que el seu procés de fabricació generi molts residus.
• Comunicatives: han de proporcionar informació als usuaris, han de permetre la identificació i la localització del producte, així com contribuir a la identificació de la marca.

L’etiquetatge dels productes és obligatori i es deriva de dos drets bàsics dels consumidors: dret a la seguretat i dret a la informació. El contingut de les etiquetes dels productes proporcionen als consumidors les dades sobre el producte i permeten fer una elecció d’acord amb els seus gustos, necessitats i preferències.

L’etiquetatge de qualsevol producte ha de proporcionar informació objectiva, eficaç, veraç i suficient.

L’etiquetatge dels productes industrials ha de contenir, com a mínim, la informació següent:

• Nom o denominació comercial del producte. Ha de permetre identificar exactament el producte i la seva naturalesa, a més de diferenciar-lo dels altres.
• Composició. Cal consignar-la quan l’aptitud per al consum o la utilització del producte depèn dels materials emprats per a la seva fabricació o bé és una característica de la seva puresa, riquesa, qualitat, eficàcia o seguretat.
• Data de caducitat o de consum preferent. És obligatòria sempre que es tracti de productes que perdin alguna de les seves qualitats amb el pas del temps.
• Contingut net. Expressat en unitats de massa o volum, quan es tracta de productes que es poden utilitzar en fraccions, o en nombre d’unitats si s’escau.
• Característiques essencials, instruccions i advertiments. Trets principals del producte, instruccions d’ús o preparació, consells i recomanacions per a la seva conservació o manipulació, condicions de seguretat i riscos que es poden derivar si se’n fa un ús incorrecte.
• Número de sèrie o lot de fabricació. Cal consignar-lo quan el procés de fabricació es realitza en unitats o conjunts identificables.
• Origen. Només hi ha de constar si la seva omissió pot induir el consumidor a error.
• Potència màxima, tensió d’alimentació i consum energètic. Només és necessari en el cas de productes que utilitzen energia elèctrica per al seu funcionament.
• Consum i tipus d’energia. Cal fer-ho constar quan es tracta de productes que funcionen amb energia que no sigui l’electricitat.

Totes les dades obligatòries de l’etiquetatge han de constar amb caràcters clars, ben visibles, indelebles i fàcilment llegibles per al consumidor.

Les etiquetes amb contingut obligatori s’han de col·locar sobre el mateix producte o en el seu envàs, de manera que siguin perfectament visibles per al consumidor o usuari. Tanmateix, en els productes durables d’ús repetit o per raons justificades de manca d’espai, les dades obligatòries poden constar en fullets o documents adjunts.

Des de l’entrada en vigor del Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010, de 20 de juliol), les persones consumidores, sense perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb les seves característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat. D’acord amb la normativa estatal, les informacions de l’etiquetatge han de constar almenys en la llengua espanyola oficial a tot l’Estat.

Hi ha diversos tipus d’etiquetes, entre les quals destaquen les següents:

• Etiqueta de conformitat europea (marcatge CE). Aquest marcatge és el procediment mitjançant el qual el fabricant o l’importador informa els usuaris i les autoritats competents que el producte compleix els requisits essencials de la legislació vigent. Si l’afecta una determinada Directiva, també s’indica. Vegeu el marcatge CE a la figura.

• Etiquetes ecològiques. Identifiquen i certifiquen, de forma oficial, que els productes o serveis que acompanyen són respectuosos amb el medi ambient. Vegeu la figura.

• Etiquetes distintives d’origen i qualitat. Són etiquetes que identifiquen l’origen i la qualitat dels productes agroalimentaris, per exemple, la IGP (indicació geogràfica protegida), la DOP (denominació d’origen protegida) i l’ETG (especialitat tradicional garantida), regulades per la UE. En l’àmbit de Catalunya també existeix la “marca Q” de qualitat alimentària per als productes agroalimentaris amb característiques diferencials fixades per un reglament específic. En la figura podeu veure els principals distintius d’origen i qualitat.

• Etiquetes de recursos sostenibles i renovables. Se certifica que el producte prové de boscos o cultius gestionats de forma sostenible i responsable, del reciclatge o de fonts controlades. Vegeu la figura.

• Etiquetatge energètic. L’etiqueta energètica es troba en els electrodomèstics i informa del consum d’energia i altres dades relatives a cada tipus d’aparell, per tal que el comprador pugui escollir el més adequat a les seves possibilitats i necessitats. A més de l’eficiència energètica hi figura informació sobre les característiques més rellevants del producte. Vegeu la figura.

• Etiquetatge de productes alimentaris. El contingut mínim de l’etiqueta dels productes alimentaris envasats ha de ser, com a mínim: denominació de l’aliment, llista d’ingredients, ingredients, substàncies o coadjuvants tecnològics que causen al·lèrgies o intoleràncies (Regalement 1169/2011 de la UE, sobre la informació alimentària facilitada al consumidor), quantitat de determinats ingredients, quantitat neta de l’aliment (pes net), data de duració mínima o data de caducitat dels productes molt peribles, condicions especials de conservació, nom o raó social i adreça de l’operador de l’empresa alimentària, país d’origen o lloc de procedència, condicions d’utilització (si la manca d’aquesta informació fa difícil un ús adequat de l’aliment), grau alcohòlic en les begudes amb més d’un 1,2% de volum d’alcohol, lot de producció i informació nutricional.
  La informació nutricional és obligatòria des del 13/12/2016 i se sol concretar en una etiqueta similar a les que es mostren a la figura, amb la indicació del valor energètic, les proteïnes, els hidrats de carboni, els greixos, la fibra i les vitamines i minerals. Aquesta informació s’ha d’indicar per a 100 grams o per a 100 mil·lilitres de producte, si bé també es pot presentar per porció, sempre i quan s’indiqui el nombre de porcions contingudes en l’envàs. La informació sobre vitamines i sals minerals s’ha d’expressar en el percentatge de les quantitats diàries recomanables (QDR) que proporcionen 100 grams o 100 mil·lilitres o porció de producte, que és la quantitat que una persona adulta ha de consumir al dia per mantenir un bon estat de salut.
  Quan es tracta de productes d’origen animal, com la carn, el peix, la llet i els derivats, s’ha d’indicar el número de registre sanitari de l’envasador. Vegeu la figura.
  Alguns aliments també incorporen el semàfor nutricional, un sistema que permet conèixer d’una manera clara, senzilla i ràpida la quantitat de calories, sucres, greixos, greixos insaturats i sal que conté una ració de consum d’un producte. Aquest sistema el va dissenyar la Food Standard Agency del Regne Unit per millorar la comprensió de l’etiquetatge nutricional dels aliments envasats i consisteix a assignar un color del samàfor (vermell, groc o verd) a cada element de la informació nutricional, per facilitar la presa de decisions per part del consumidor.

• Etiqueta de comerç just. S’utilitza en productes que garanteixen una producció sota les normes internacionals de comerç just, mitjançant controls periòdics per organitzacions independents.Vegeu la figura.

Evidentment, a part d’aquestes etiquetes, n’existeixen moltes altres però aquest recull només pretén ser una mostra de les més habituals.

Normalment, en l’etiquetatge de productes s’utilitzen una sèrie de símbols o pictogrames que proporcionen diversos tipus d’informació, entre els quals destaquen els següents:

• Pictogrames de reciclatge i recollida selectiva. Indiquen si l’embalatge prové de materials reciclats, si es pot tornar a reciclar o si requereix algun sistema de recollida específic. En la figura es mostren els símbols més representatius d’aquest tipus.

• Pictogrames en l’etiquetatge dels productes alimentaris. A més dels símbols relacionats amb l’embalatge, en els productes alimentaris n’hi pot haver altres que proporcionen informació sobre la forma d’ús o el tipus d’ingredients que conté. Vegeu la figura.

• Pictogrames de l’etiqueta del calçat. L’etiqueta del calçat ha d’informar sobre el material utilitzat en la fabricació de cadascuna de les tres parts, amb els símbols que apareixen a la figura.

• Pictogrames de conservació de productes tèxtils. A més de la composició del producte, és a dir, les fibres amb què s’ha fabricat i la informació del fabricant, l’etiqueta d’aquests productes sol incloure informació per a la seva conservació i s’utilitzen els símbols que apareixen a la figura.

• Pictogrames de productes cosmètics. Els consumidors tenen dret a rebre informació correcta i completa sobre els cosmètics que utilitzaran, de manera que puguin identificar el producte, la seva funció, els ingredients, la forma d’ús i qualsevol precaució que s’hagi de prendre per evitar riscos. D’altra banda també existeix una gran varietat d’etiquetes i certificats que garanteixen les qualitats dels ingredients. En la figura es mostren els símbols més representatius en l’etiquetatge d’aquests productes.

• Pictogrames de substàncies químiques i perilloses. Adverteixen dels riscos potencials que pot comportar la manipulació i utilització d’aquestes substàncies en l’estat en què es comercialitzen. En la figura hi figuren els pictogrames principals d’aquest tipus.

• Altres pictogrames de seguretat (no obligatoris). A més de la simbologia de perill obligatòria, alguns productes inclouen altres pictogrames que ajuden a utilitzar els productes químics de forma segura. Vegeu la figura.

En els establiments comercials, tant en el magatzem com a la sala de vendes, hi ha una gran quantitat de mercaderies que cal que s’identifiquin de forma adequada per tal de localitzar-les i gestionar-les de forma eficient.

La codificació de l’assortiment permet identificar un article amb pocs dígits i accedir a una gran varietat d’informació a través d’un sistema informàtic.

Normalment, tots els productes de consum que arriben al punt de venda ja porten imprès un codi de barres que tots els intermediaris poden utilitzar en les diferents etapes del procés de distribució. Tanmateix, en alguns casos les empreses utilitzen un sistema de codificació intern que identifica els productes de l’assortiment mitjançant un codi numèric o alfanumèric.

La codificació interna dels productes pot ser:

• Codificació no significativa. Consisteix a assignar una sèrie de codis de forma correlativa i a l’atzar, de manera que aquests, per si mateixos, no aporten cap tipus d’informació sobre el producte. Per exemple, els números de DNI o les matrícules actuals dels vehicles són sistemes de codificació no significativa, ja que no aporten cap tipus d’informació sobre la persona o sobre el vehicle.
• Codificació significativa. Consisteix a assignar un codi, format per diferents components, de manera que es pot deduir informació sobre el producte (procedència, categoria, família, etc.). Per exemple, el Pla general comptable utilitza un sistema de codificació significativa, ja que només amb el codi d’un compte se’n pot obtenir molta informació.

El sistema de codificació de l’assortiment emprat ha de complir els requisits següents:

• Identificar les referències inequívocament. S’ha d’assignar a cada referència un codi únic que la identifiqui i la diferenciï de qualsevol altra, que només es pugui interpretar d’una sola manera.
• Disposar d’una estructura lògica. L’estructura del codi ha de ser coherent i lògica, segons els diferents nivells o grups de l’assortiment.
• Aportar la màxima informació possible. Quan s’opta per un sistema de codificació significativa, el codi del producte ha d’aportar la màxima informació possible per si mateix, és a dir, hauria de permetre reconèixer ràpidament de quin tipus de producte es tracta i la seva ubicació dins de l’assortiment.
• Ser breu. S’han d’utilitzar els dígits o les posicions imprescindibles per evitar que el codi sigui excessivament llarg, com més breu sigui més fàcil serà la seva manipulació i gestió.
• Permetre la seva ampliació amb facilitat. Qualsevol sistema de codificació ha de preveure la possibilitat d’incorporar més codis o referències sense que s’hagi d’augmentar el nombre de dígits, ja que l’assortiment del punt de venda és dinàmic i s’incorporen productes nous amb una certa freqüència.

Existeixen diversos sistemes per a la codificació interna de l’assortiment, entre els quals destaquen els següents:

• Codificació numèrica. És el sistema de codificació més utilitzat i el seu avantatge principal és que els números són infinits. Entre els diferents sistemes de codificació numèrica destaquen:
  • Correlativa. Consisteix a assignar una sèrie ordenada de nombres a cada producte. No és una forma de codificació pràctica i només es pot utilitzar en establiments que tinguin un assortiment molt reduït.
  • Decimal. Cada posició del codi permet 10 dígits diferents (del 0 al 9) i, normalment, són fàcilment identificables i es poden memoritzar, per tant, faciliten la identificació del producte. A més, si és necessari, es pot assignar més d’una posició o dígit als nivells de l’assortiment més extensos, per exemple, les famílies i les subfamílies. Aquest sistema de codificació és més utilitzat per a la codificació interna de l’assortiment.

• Números múltiples d’11. Consisteix a assignar un codi a cada referència que sigui múltiple d’11, ja que aquests números compleixen la propietat següent: la suma dels dígits que es troben en posició senar menys la suma dels dígits en posició parell és igual a zero, onze o múltiple d’onze. Això permet establir sistemes de control informàtics perquè es rebutgin els codis que no compleixin aquesta propietat, la qual cosa evita errors en els codis per teclejar-los incorrectament.

• Codificació alfabètica. Consisteix a assignar codis formats únicament per lletres, la qual cosa permet utilitzar fins a 27 posicions diferents (de la A a la Z). Tanmateix, aquest no és el sistema més adequat per a la codificació de l’assortiment, especialment si es tracta d’assortiments de grans dimensions. D’altra banda, és més fàcil cometre errors de pronunciació i escriptura.
• Codificació alfanumèrica. Consisteix a assignar codis formats per lletres i números i, tot i que és millor que la codificació alfabètica, també és més fàcil cometre errors de pronunciació i escriptura. De tota manera, pot ser útil per identificar els nivells més alts de l’assortiment amb la seva inicial (D – departament, S – secció, C – categoria, etc.) i utilitzar els números per als nivells inferiors.

L’inconvenient principal de la codificació interna és que només es pot utilitzar dins de l’empresa que ha establert el sistema de codificació.

El desenvolupament tecnològic i la complexitat de la distribució comercial moderna varen propiciar l’aparició de sistemes estàndard de codificació, reconeguts internacionalment, mitjançant els quals diversos fabricants i distribuïdors comparteixen un mateix llenguatge en les seves transaccions.

La cadena de subministrament està formada per tots els processos que intervenen, de forma directa o indirecta, en la satisfacció de les necessitats dels consumidors i inclou els proveïdors, els magatzems, els productors, els canals de distribució, els intermediaris (majoristes i detallistes) i els consumidors finals.

D’aquesta manera va sorgir el codi de barres, que pot ser imprès en l’envàs o embalatge dels productes i ser llegit per un escàner o lector òptic, la qual cosa facilita enormement la introducció del codi a un sistema informàtic i l’obtenció d’informació diversa sobre el producte, sigui quina sigui la seva procedència.

L’origen de la codificació comercial es remunta a l’any 1974, després de diversos anys de desenvolupament, el primer codi de barres de 12 dígits i amb finalitats comercials es va aplicar als Estats Units d’Amèrica (EUA), a través de l’Universal Product Code (UPC) amb dos objectius principals:

• Processar la informació dels productes per millorar la gestió comercial.
• Evitar la formació de cues d’espera en les caixes de sortida dels establiments comercials.

La utilització del codi de barres als EUA es va començar a generalitzar ràpidament. D’aleshores ençà, aquest sistema de codificació ha continuat desenvolupant-se i avui dia pràcticament la totalitat dels productes de consum el porten imprès.

A Europa, l’any 1974, 12 països varen constituir una comissió de fabricants i distribuïdors amb l’objectiu de fer un estudi per al desenvolupament d’un sistema de codificació que permetés:

• Obtenir un codi universal per a tot Europa i que es pogués llegir en els terminals punt de venda.
• Compatibilitzar el sistema amb els codis de barres que ja existien als EUA (especialment l’UPC).
• Proporcionar un codi breu i senzill que es pogués teclejar fàcilment i ser transformat a barres per a la lectura amb dispositius òptics.

Arran d’aquest estudi es va crear l’European Article Number (EAN) l’any 1977 que s’expandeix ràpidament i com que, a partir de 1981, comencen a incorporar-se països no europeus es canvia el seu nom per International Article Numbering Association (Associació Internacional de Numeració d’Articles), tot i que manté les sigles EAN.

L’any 2005 l’associació European Article Number Association (EAN) es va fusionar amb l’Uniform Code Council (UCC) per formar una nova i única organització mundial anomenada GS1 (Global System 1), amb seu a Brussel·les (Bèlgica) i de la qual formen part més de 100 països dels cinc continents.

L’Associació Espanyola de Codificació Comercial (AECOC), amb seu a Barcelona, és la representant a l’Estat espanyol de GS1, que lidera mundialment el desenvolupament i la promoció dels estàndards tecnològics per a la comunicació en els negocis: codis de diversos tipus, facturació electrònica, intercanvi d’informació, logística i transport, traçabilitat, etc.

Els productes de consum s’identifiquen amb un codi de barres únic per a cada referència (GS1 EAN/UPC) que es pot llegir fàcilment amb un lector òptic i disposar immediatament d’informació com ara la referència, família, subfamília, secció, nom del producte, marca, preu, etc.

Quan es tracta de productes que varien en alguna de les seves característiques (format, envàs, pes, etc.), com passa amb els productes frescos envasats (fruita, carn, peix, etc.), s’utilitza un altre sistema de codi de barres (GS1 DataBar) que permet incorporar informació addicional a l’article (número de lot, data de caducitat, pes i altres atributs).

Els codis GTIN (Global Trade Item Number), que han transformat el món de la distribució, són un conjunt de codis de barres que s’imprimeixen en l’envàs o embalatge de pràcticament tots els productes de consum i són els estàndards GS1 més utilitzats.

Aquests codis de barres estan formats per dues parts diferenciades:

• Codificació. És l’assignació d’una sèrie de caràcters numèrics o alfanumèrics a un producte o a un conjunt de productes que formen una unitat (una caixa, un palet, etc.).
• Simbologia. És el mètode específic per a la representació dels caràcters numèrics o alfanumèrics que conformen el codi de barres.

L’eficàcia en la lectura dels codis de barres mitjançant lectors òptics depèn de les característiques correctes del símbol.

Dins del conjunt de codis GTIN per a la identificació d’unitats de productes de consum es distingeixen les tres estructures de dades següents:

• GTIN-13. És el més utilitzat arreu del món per identificar unitats de productes de consum comercialitzades al detall. Està format per 13 dígits agrupats de la forma següent:
  • Prefix GS1. Els 2 o 3 primers dígits, segons el país, són assignats internacionalment a cada autoritat nacional responsable de l’assignació de codis. El prefix corresponent a AECOC GS1 Espanya és el 84, la qual cosa no significa necessàriament que l’article s’hagi fabricat en aquest país, sinó que l’empresa, amb independència de la seva nacionalitat i ubicació, utilitza aquest sistema mitjançant el codi assignat per l’autoritat espanyola.
    Els 5 dígits següents corresponen de forma única a una empresa associada a AECOC. Cal tenir en compte que aquests dígits no identifiquen el fabricant del producte, sinó el propietari de la marca, per tant, en el cas de les marques del distribuïdor s’identifica aquest, no el fabricant.
  • Codi del producte. Els 5 dígits següents (fins a la posició 12) els ha de completar l’empresa per identificar els diferents productes. Es tracta d’un número no significatiu, és a dir, que els dígits que conté no estan relacionats amb cap tipus de clasificació ni tenen associada cap tipus d’informació específica.
  • Dígit de control. Ocupa l’última posició, la 13a, i la seva finalitat és evitar errors. Es calcula mitjançant un algorisme que depèn de la resta de dígits del codi, és a dir, dels altres 12 números. S’utilitza per assegurar que el codi ha estat escanejat o teclejat de forma correcta i així evitar errors.

Exemple d'estructura del codi GTIN-13

GTIN-13: 8410014351142
Indicador del país: 84 (AECOC GS1 Espanya)
Propietari de la marca: 10014 (Idilia Foods, SL – Barcelona)
Prefix GS1: 8410014 (inclou prefix del país i codi del propietari de la marca)
Codi del producte: 35114
Dígit de control: 2

Per calcular el dígit de control se segueix el procediment següent:

1) S’ordenen els dígits del codi de dreta a esquerra començant pel dígit de control.
2) Es multipliquen per 1 les posicions senars.
3) Es multipliquen per 3 les posicions parells.
4) Se sumen els valors de les ponderacions anteriors.
5) Es resta de la desena superior el valor de la suma de les ponderacions.

El resultat d’aquest algorisme és el dígit de control.

• GTIN-12. S’utilitza només als EUA i al Canadà i és equivalent al GTIN-13 però només té 12 dígits, el primer dels quals indica el número del sistema (la majoria de productes tenen un número de l’1 al 7) la qual cosa indica la seva mida i pes (que no pot ser variable). Des del segon fins al sisè dígit hi ha el número de fabricant que és assignat per l’organisme nacional responsable per evitar duplicitats. Des del setè fins a l’onzè dígit és el codi de producte que assigna el fabricant o distribuïdor i, finalment, l’últim dígit que es troba en dotzena posició és un dígit de control per a la verificació i es calcula a partir d’un algorisme en el qual s’involucren els onze números anteriors.
• GTIN-8. Aquest tipus de codi només s’aplica als articles de dimensions molt reduïdes en els quals seria molt complicat encabir un codi més llarg de 13 dígits, tot i que és una derivant d’aquest. La seva estructura està formada per un prefix GS1 (2 o 3 dígits), la referència d’article (4 o 5 dígits) i el dígit de control.

El sistema utilitzat per a la representació gràfica dels codis GTIN, mitjançant barres verticals de diferents gruixos i amb espais en blanc d’amplada variable, se’n deriven les simbologies estàndards de GS1 següents:

• EAN-13. L’estructura d’aquesta simbologia és 1-6-6, és a dir, a l’esquerra del conjunt de barres hi ha un sol dígit, després hi ha un grup de 6 dígits i, finalment, un altre grup de 6 dígits. S’utilitza a tots els països que formen part del sistema GS1.
• UPC-A. L’estructura d’aquesta simbologia és 1-5-5-1, és a dir, a l’esquerra del conjunt de barres hi ha un sol dígit, després hi ha un grup de 5 dígits, a continuació un altre grup de 5 digits i, finalment, un dígit a la dreta de les barres. Només s’utilitza als EUA i al Canadà.
• EAN-8. L’estructura d’aquesta simbologia és 4-4 i sense números fora de les barres, és a dir, a sota de les barres hi ha dos grups de 4 dígits cadascun.
• UPC-E. L’estructura d’aquesta simbologia és 1-6-1, és a dir, a l’esquerra del conjunt de barris hi ha un sol dígit, després hi ha un grup de 6 dígits i, a la dreta de les barres, un altre dígit. Només s’utilitza als EUA i al Canadà.

En la figura es mostren els quatre tipus de simbologies dels codis d’articles amb els stàndards GS1.

Existeixen aplicacions gratuïtes en línia que permeten generar símbols de codis de barres, en trobareu moltes com aquesta: Online Barcode Generator.

A més d’identificar unitats de productes o referències, al punt de venda detallista també arriben agrupacions de productes com les caixes, per exemple, que incorporen una codificació específica.

Quan aquesta codificació ha de ser llegida en el punt de venda detallista s’ha d’utilitzar la simbologia ITF-14 que es forma a partir dels codis GTIN-13 o GTIN-12 (en els EUA i Canadà) per formar el codi de barres. Aquest codi normalment s’imprimeix sobre caixes de cartró ondulat, de fet, la característica principal d’aquesta simbologia és que ofereix més qualitat d’impressió directa sobre el cartró de les caixes que solen agrupar les unitats de venda dels productes.

La gran quantitat de productes que hi ha en el mercat procedeixen de llocs molt diversos, han estat elaborats a partir de matèries primeres diferents i sotmesos a processos de fabricació, conservació, emmagatzematge i transport fins que arriben al punt de venda.

La possibilitat de reproduir l’historial d’un producte, a fi de localitzar ràpidament l’origen dels problemes que puguin sorgir en la seva elaboració o distribució i evitar-los en el futur, es coneix com a traçabilitat.

Els avenços tecnològics han fet possible posar a disposició dels agents del mercat un conjunt d’eines mitjançant les quals es porten a terme procediments que permeten conèixer la història, la ubicació i la trajectòria d’un producte o lot de productes al llarg de la cadena de subministrament en un moment donat.

En definitiva, la traçabilitat és el conjunt d’accions, mesures i procediments tècnics que permeten identificar i registrar un producte des del seu naixement fins al final de la cadena de subministrament.

Per això es requereix un sistema mitjançant el qual es pugui relacionar el producte final amb el seu origen (agricultor, parcel·la, tractaments, etc.) i els processos als quals ha estat sotmès, i poder-lo ubicar en un lot de productes determinat en qualsevol punt de la cadena de subministrament.

Aquest sistema de control implica la identificació i registre de tots els tipus d’empaquetatge del producte en les diverses fases per les quals passa abans d’arribar al punt de venda, mitjançant números d’identificació, de lot o de sèrie, que són la clau per garantir la traçabilitat del producte.

És evident que la traçabilitat no està en mans d’una sola empresa, sinó que relaciona diverses empreses al llarg de la cadena de subministrament, per tant, el sistema de transmissió de la informació entre els diferents agents de la cadena ha de ser únic, un llenguatge comú que sigui comprensible per a totes les parts. Aquí és on es posen en relleu els estàndards GS1 d’identificació de mercaderies i de transmissió electrònica de dades, els quals faciliten aquesta missió, ja que són reconeguts i regulats internacionalment.

Els objectius principals de la traçabilitat són:

• Proporcionar més seguretat als consumidors.
• Detectar ràpidament les possibles errades comeses en la cadena de subministrament.
• Garantir la màxima qualitat possible del producte, conservant òptimament les seves propietats.
• Reduir el malbaratament dels productes mitjançant el control estricte de la seva caducitat.
• Controlar de forma individual els lots de fabricació.
• Millorar la gestió de les existències emmagatzemades.
• Controlar l’evolució del producte.
• Retirar i eliminar selectivament els productes amb qualsevol incidència.

En la cadena logística o de subministrament dels productes de consum es poden diferenciar els tipus de traçabilitat següents:

• Traçabilitat ascendent (cap enrere). Consisteix en el seguiment de l’origen d’una mercaderia i dels processos pels quals ha passat abans d’arribar al punt en el qual es troba, per tant, els registres són claus per rastrejar el producte fins al seu origen, des de qualsevol punt fins a la seva fase anterior. És aplicada pels intermediaris i els distribuïdors. La informació que es pot obtenir és: qui és el proveïdor de la mercaderia, quan s’ha rebut, que es fa amb la mercaderia en la seva recepció, quins controls ha passat fins a la seva recepció, etc. Permet conèixer l’origen de la mercaderia, el proveïdor.
• Traçabilitat descendent (cap endavant). Consisteix a fer el seguiment de la situació dels lots de productes al llarg de la cadena de subministrament i és aplicada pels fabricants. La informació que es pot obtenir és: lot de fabricació, data de caducitat, a qui es lliura, mitjançant quin mitjà de transport, etc. Permet conèixer la destinació de la mercaderia, el client.
• Traçabilitat interna. Consisteix en la traça que va deixant un producte per tots els processos interns d’una empresa, amb les seves manipulacions, composició, maquinària emprada, torn de fàbrica, temperatura, lot de fabricació, etc., per tant, tot allò que pot fer variar la qualitat del producte quan arriba al consumidor final.

Per obtenir la traçabilitat d’un producte cal anar registrant els indicis que va deixant mentre es mou per la cadena de subministrament. Hi ha diverses maneres d’enregistrar aquests indicis, com ara sensors de temperatura, d’humitat, etc., però no existeixen gaires mètodes per a la transmissió d’aquesta informació entre els diferents agents de la cadena, els més generalitzats són la codificació GS1-128 i el codi electrònic de producte (EPC).

Per obtenir la traçabilitat d’un producte cal anar registrant els indicis que va deixant mentre es mou per la cadena de subministrament. Hi ha diverses maneres d’enregistrar aquests indicis, com ara sensors de temperatura, d’humitat, etc., però no existeixen gaires mètodes per a la transmissió d’aquesta informació entre els diferents agents de la cadena, els més generalitzats són la codificació GS1-128 i el codi electrònic de producte (EPC).

El codi EPC (electronic product code) és un codi que pretén substituir els codis de barres més generalitzats i que identifica cada producte de forma única en qualsevol lloc del món. A cada codi de producte se li afegeix un numerador de manera que és possible distingir dos productes del mateix tipus. Tanmateix, és complicat afegir més números als codis estàndards perquè s’allargarien molt i no seria viable per a la majoria de productes de consum. Per això, la solució es troba en els xips electrònics diminuts amb tecnologia d’identificació per radiofreqüència RFID (radio frequency identification) que poden emmagatzemar molta informació sobre el producte.

La codificació GS1-128 és un sistema d’identificació que s’utilitza en l’àmbit logístic, no en l’entorn del comerç detallista, i identifica caixes o palets que circulen per la cadena de subministrament. Aquest codi utilitza una sèrie d’identificadors d’aplicació que aporten informació sobre dates de caducitat, números de lot, quantitat, pes i molts altres atributs que els usuaris poden requerir.

L’etiqueta GS1-128 és la forma de visualitzar la informació estandarditzada de la codificació i és un requisit imprescindible que tota la informació que contingui el codi també estigui indicada de manera que pugui ser llegida per les persones.

Des del punt de vista de la gestió de la informació, la traçabilitat consisteix a associar de forma sistemàtica el flux d’informació a un flux físic de mercaderies, de manera que en qualsevol moment es pugui relacionar la informació corresponent als números de lot o grups de productes determinats.

Amb la finalitat d’assegurar la continuïtat d’un flux d’informació, cada empresa ha de comunicar a la següent en la cadena de subministrament els identificadors dels lots o grups de productes. En cada esglaó de la cadena s’hi afegeix, de forma successiva, més informació complementària.

Cadascun dels agents de la cadena ha d’enregistrar les informacions que corresponen a la seva etapa.

Aquest sistema es basa en el registre d’informació en tres nivells:

• Informació que s’afegeix en una etiqueta amb codi de barres directament sobre la mercaderia i que viatja físicament amb aquesta. Una part d’aquesta informació és el codi de barres, la qual cosa permet la seva lectura automàtica mitjançant un lector òptic, i una altra part de la informació s’indica mitjançant textos llegibles per tal de fer possible un control visual en cas que sigui necessari.
• Informació que es transmet per via electrònica entre un agent de la cadena de subministrament i el següent.
• Informació que s’ha d’emmagatzemar en les bases de dades de cada agent de la cadena perquè pugui ser recuperada si cal.

Tot plegat fa imprescindible que cada agent de la cadena disposi d’unes bases de dades preparades per poder emmagatzemar la informació necessària requerida (lots rebuts, nombre d’unitats, dates de caducitat, lloc d’emmagatzematge, etc.) per aconseguir la traçabilitat en qualsevol moment i en qualsevol punt de la cadena de subministrament.

Per poder executar els procediments de traçabilitat dels productes cal disposar d’un sistema compost de:

• Sistemes d’identificació (de productes unitaris, d’envasos i embalatges, de palets, etc.).
• Sistemes de captura de dades (lectors òptics, radiofreqüència, etc.).
• Programari de tractament i gestió de dades (gravació de xips RFID, emmagatzematge de les dades capturades, intercanvi de dades amb els sistemes de gestió empresarial, etc.)

A més, evidentment, el sistema de traçabilitat també ha de disposar de personal capacitat i competent perquè la informació que es troba al sistema sigui veraç i fiable.