Resum
Els primers auxilis són les mesures que s’han d’adoptar amb un accidentat o malalt sobtat en el mateix lloc dels fets fins que arribi l’assistència mèdica.
Els principis bàsics per prestar-los són els següents: no agreujar l’estat de la persona lesionada, utilitzar el sentit comú i facilitar l’accés a l’atenció especialitzada.
La seqüència d’actuació en primers auxilis és PAS:
- Protegir per evitar que s’agreugi la situació de les persones lesionades i que es produeixin nous accidents.
- Avisar qui calgui, donant la màxima informació possible.
- Socórrer la persona accidentada proporcionant-li una primera assistència fins a l’arribada del personal especialitzat.
A l’hora de socórrer, s’ha d’efectuar la valoració primària dels ferits, que consisteix en l’exploració de les constants biològiques (consciència, respiració i pols) amb l’única finalitat de detectar-ne la presència, sense entretenir-se a quantificar.
Si la persona accidentada està conscient, passem a fer l’avaluació secundària. Si no, n’avaluem la respiració. En cas que la persona accidentada respiri, podrem iniciar l’avaluació secundària i col·locarem la persona en posició lateral de seguretat si no hi ha cap traumatisme.
Si la víctima no respira, obrim les vies aèries mitjançant la maniobra front-barbeta. Si la persona accidentada continua sense respirar, iniciarem la reanimació cardiopulmonar (RCP). Amb la tècnica de la reanimació cardiopulmonar, se substitueix la funció respiratòria (amb la respiració artificial) i la funció cardíaca (amb el massatge cardíac extern).
Si la víctima respira però no cobra la consciència, s’ha de posar la víctima en posició lateral de seguretat.
El ritme de la reanimació cardiopulmonar recomanat per a un socorrista és de cicles de 30 compressions a un ritme de 100 compressions per minut.
Quan es produeix una aturada cardiorespiratòria fer servir un desfibril·lador al més aviat possible pot augmentar les possibilitats de supervivència. Els DEA (desfibril·ladors externs automàtics) són aparells electrònics portàtils que diagnostiquen i tracten l’aturada cardíaca causada per una fibril·lació ventricular.
L’alteració de la consciència és l’estat en què el cervell té anul·lats determinats actes reflexos i només reacciona davant de determinats estímuls. En funció de la profunditat o grau d’inconsciència es poden distingir diferents tipus d’alteracions de l’estat de consciència, com la lipotímia, el coma i l’epilèpsia.
L’obstrucció de la via aèria per un cos estrany (OVACE) impedeix que l’aire, i per tant l’oxigen, arribi als pulmons i al cervell. Pot ser lleu o greu.
Qualsevol víctima d’una OVACE que a qui s’hagin practicat compressions abdominals hauria de ser examinada per un metge.
Un cop s’ha comprovat la presència de consciència i la respiració, s’inicia l’avaluació secundària, que consisteix a determinar l’estat de la víctima mitjançant la localització de totes les lesions. Si és possible, l’exploració del pacient s’ha de començar parlant amb ell. L’examen s’ha de fer començant pel cap fins als peus utilitzant les dues mans simultàniament.
Les cremades són les lesions que es produeixen per una exposició excessiva a la calor. Poden tenir com a causa el foc, l’electricitat, agents químics, vapors o líquids a temperatures altes o radiacions. La gravetat d’una cremada es valora per la seva extensió (percentatge de superfície cremada), localització i grau de profunditat.
Per determinar l’extensió d’una cremada es pot utilitzar la regla dels 9 o regla de Wallace. En cremades petites i disperses o quan les cremades afecten nens, hem de recórrer a la regla de l’1%.
Respecte a la localització, hi ha zones més perilloses: cara, mans, peus, genitals, orificis naturals, articulacions i zones de flexió…
Com més profunda és la cremada, més gran és el risc d’infecció. Segons la profunditat de la pell afectada, les cremades es classifiquen de menys a més profunditat en grau 1, grau 2 i grau 3.
Es considera que les cremades són greus quan són de tercer grau, o s’estenen per complet a braços i cames, o la seva extensió és superior al 5% o a l’1% en cas de cremades de segon grau, o bé quan afecten la cara, les mans, els peus o la zona genital, o són de segon grau però afecten nens, persones grans i persones accidentades amb malalties prèvies significatives.
En cas de cremades, s’ha d’eliminar la causa, refrescar la zona amb aigua freda abundant i tapar-les amb apòsits estèrils per evitar infeccions. Si les cremades són elèctriques, és important tallar el corrent i no tocar la persona accidentada fins a no estar segurs que ja no està en contacte amb el corrent. En cas de cremades químiques s’ha de començar per ventilar l’àrea, segellar l’envàs del producte i, si cal, canviar la persona accidentada de lloc.
Una hemorràgia es pot definir com la sortida de sang dels vasos sanguinis causada pel seu trencament. Les hemorràgies es poden classificar segons el vas trencat (arterials, venoses i capil·lars), segons a on va parar la sang (externes, internes i exterioritzades) i segons la gravetat (classe I, classe II, classe III, classe IV).
En cas d’hemorràgia, és important prevenir el xoc hemorràgic o hipovolèmic, per això s’ha d’afluixar la roba, s’ha de col·locar la víctima en posició antixocs, s’han d’evitar les pèrdues de calor i s’ha d’insistir en el control de l’hemorràgia.
Per controlar una l’hemorràgia externa s’ha d’aplicar per ordre el següent: compressió directa (pressió en el punt que sagna utilitzant un apòsit el més net possible), compressió arterial (trobar l’artèria principal del braç o de la cama i aturar la circulació sanguínia, comprimint amb els dits l’artèria contra l’os) i, com a últim recurs, un torniquet(compressió de tots els vasos sanguinis en una zona circular propera).
En cas d’hemorràgia interna, s’ha de prevenir el xoc hipovolèmic i traslladar urgentment la víctima a un centre sanitari.
En les hemorràgies exterioritzadesla sang flueix a l’exterior a través d’un orifici natural, com pot ser el nas (epistaxi), l’oïda (otorràgia) o la boca. En cas d‘epistaxi, s’ha de seure amb el cap endavant i efectuar una pressió directa sobre les aletes del nas contra el septe nasal. En cas d’otorràgia, mai no s’ha de taponar l’oïda i s’ha de col·locar la persona en posició lateral de seguretat sobre l’oïda que sagna. En cas d’hemorràgia per la boca, s’ha de posar una gasa neta sobre la ferida i pressionar, almenys durant deu minuts.
Una ferida és tota pèrdua de continuïtat a la pell o a les mucoses, com a conseqüència d’un traumatisme. Segons l’element que les produeix es pot parlar de diferents tipus de ferides: ferida tallant o incisa, ferida punxant, ferida contusa o laceració, abrasió o rascada…
Segons la gravetat, les ferides es classifiquen en ferides lleus (ferides superficials i netes, en les quals no hi ha factors de gravetat) i ferides greus (ferides que poden afectar els teixits o òrgans interns, que són extenses o profundes, que tenen separació de vores o estan localitzades en ulls, tòrax, abdomen, que presenten hemorràgia o en les quals hi ha factors de gravetat).
En cas de ferides lleus s’ha de netejar la ferida des del centre fins a la perifèria, aplicar un antisèptic i deixar a l’aire. Si sagna, s’ha de tapar amb gases estèrils i subjectar amb un embenat o esparadrap.
En cas de ferides greus s’ha de controlar l’hemorràgia i prevenir l’aparició del xoc, tapar la ferida i traslladar urgentment la víctima a un centre sanitari. No s’han d’extreure cossos estranys enclavats.
Les contusions són lesions de les parts toves de l’organisme, produïdes per un traumatisme directe, que no alteren la integritat de la pell. Les contusions es poden classificar en contusió simple, de primer grau o equimosi, de segon grau o hematoma i de tercer grau. En cas de contusions s’ha d’aplicar fred local.
Una fractura és el trencament complet o incomplet d’un os per un traumatisme, contracció muscular brusca o distensió lligamentosa. Les fractures es poden classificar en tancades i obertes. En cas de fractura s’ha d’immobilitzar el membre fracturat utilitzant fèrules rígides i encoixinat per no lesionar les articulacions.
Les fractures de columna són delicades i s’ha d’actuar extremant les precaucions, per tal de no lesionar o de no agreujar les lesions de la medul·la espinal. No s’ha de moure el pacient. En cas que calgui moure’l, és important mantenir en bloc l’eix cap-coll-tronc.
Una intoxicació aguda és el quadre clínic originat per la presència d’un tòxic a l’organisme. Les intoxicacions solen ser el resultat de la ingestió de productes tòxics o exposició a aquests productes: alcohol, drogues, certs medicaments, menjar en mal estat, diferents productes químics… En cas d’intoxicacions s’ha de separar la víctima de la font tòxica, identificar el tòxic, trucar als serveis d’emergència i donar-los tota la informació possible.
La farmaciola és el lloc on es guarden els materials utilitzats en cures de primers auxilis.
L’obligatorietat dels centres de treball de disposar de material per a primers auxilis en cas d’accident està prevista en l’RD 486/1997. Aquesta normativa també estableix els elements mínims que hauria de contenir una farmaciola en un centre de treball: desinfectants i antisèptics autoritzats, gases estèrils, cotó, benes, esparadrap, tiretes (apòsits adhesius), pinces, tisores i guants d’un sol ús.
Les farmacioles s’han de guardar en un lloc fresc, fosc i sec. Han d’estar sempre tancades, amb un sistema d’obertura fàcil. Cal revisar-ne periòdicament el contingut i reposar el material a mesura que caduca o s’esgota, per tal que estigui sempre a punt per a la seva utilització.
Els apòsits serveixen bàsicament per tapar les ferides i reduir el risc d’infecció. També s’utilitzen per controlar les hemorràgies greus. Els apòsits poden ser apòsits adhesius o tiretes, apòsits estèrils i apòsits no estèrils.
Les benes són productes sanitaris que, en forma de tira, serveixen de lligadura, s’adapten al membre o zona del cos on s’apliquen i exerceixen diferents funcions. S’utilitzen especialment en cas de ferides, hemorràgies, fractures, esquinços i luxacions. En concret, les benes s’apliquen per protegir, fixar apòsits, comprimir, immobilitzar membres o articulacions, reduir la inflor… Hi ha tres tipus principals de benes:
- benes de rotllo (de gasa, elàstiques o de crepè),
- benes tubulars (elàstica o de gasa) i
- benes triangulars.
Hi ha diferents maneres de col·locar les benes o d’embenat: l’embenat circular (donant voltes amb el rotllo de bena, superposant la bena de manera que tapi completament la volta anterior), l’embenat en espiral (donant voltes amb el rotllo de bena, de manera que la bena cobreixi entre la meitat i dues terceres parts de la volta anterior) i l’embenat de vuit (dirigint de manera alternativa la bena cap amunt i cap avall, de manera que en la part posterior sempre es creui).
L’embenat de braços i cames, es pot fer amb una bena en rotllo i consisteix bàsicament en un embenat en espiral. L’embenat de colze i genoll es pot fer amb una bena en rotllo i consisteix bàsicament en un embenat de vuit. L’embenat dels dits es pot fer fàcilment utilitzant una bena tubular de gassa.
El cabestrell s’utilitza per recolzar la mà, el braç o avantbraç en cas de ferides, cremades, fractures, esquinços i luxacions. Es pot utilitzar una bena triangular.
La norma general és que no s’han de moure els accidentats, però en situacions d’emergència (incendis, ensorraments, ofegament…) les víctimes es poden moure i s’imposa l’evacuació urgent, malgrat els riscos que comporta. Si fos necessari traslladar la persona accidentada, es fa en llitera, o amb mantes o lones. En alguns casos hem de protegir la columna vertebral; per a això podem utilitzar la tècnica del tronc rodant per moure la persona accidentada. És preferible que el transport es faci entre diverses persones.
L’empresari té l’obligació d’analitzar les possibles situacions d’emergència i adoptar les mesures que seguin necessàries, entre elles, l’organització dels primers auxilis.
Així, l’empresari ha de designar el personal encarregat de posar en pràctica les mesures establertes en matèria de primers auxilis, lluita contra incendis i evacuació; comprovar periòdicament el funcionament correcte d’aquestes mesures; assegurar-se que el personal té la formació necessària, que és suficient en nombre i que disposa del material adequat, i d’organitzar les relacions que siguin necessàries amb serveis externs a l’empresa per aplicar les mesures adoptades, de manera que es garanteixi la rapidesa i eficàcia. D’altra banda, l’RD 486/97 estableix els requisits mínims que han de complir les empreses quant a materials i locals de primers auxilis. Tant el material com els locals destinats a primers auxilis han d’estar clarament senyalitzats.
Dintre de l’elecció dels membres de l’equip de primers auxilis (EPA) i de la seva formació, s’ha de contemplar que també puguin atendre bé les víctimes i afectats des d’un punt de vista psicològic, perquè es poden viure d’ansietat molt forta.
Les empreses han de disposar de personal format en l’aplicació dels primers auxilis. Aquesta formació ha de ser voluntària, adequada, suficient i periòdica. El nombre mínim de persones que s’han de formar com a socorristes laborals depèn de factors com la grandària de l’empresa, els riscos, el nombre de treballadors… A més dels coneixements bàsics i generals, el socorrista ha de tenir una formació específica adequada als riscos de l’empresa.
A banda d’aquesta formació en socorrisme, que es pot impartir a més o menys treballadors, atès que qualsevol treballador pot ser testimoni d’un accident, s’ha d’informar tots els treballadors sobre la seqüència bàsica d’actuació en primers auxilis (PAS) i, a més, s’ha d’informar els nous treballadors sobre l’organització dels primers auxilis en l’empresa.