Materials, tècniques i organització

El material de primers auxilis bàsic que s’utilitza en les cures de primers auxilis es conté en un armariet, de caràcter fix o portàtil, que s’anomena farmaciola. Les seves característiques i el contingut depenen de l’ús i de la capacitat de la persona que l’hagi de fer servir.

A més a més, fora de la farmaciola, poden formar part dels materials de primers auxilis tots aquells elements que ens serveixin per a l’atenció d’urgència a accidentats. De manera no exhaustiva, aquestes poden ser:

• Lliteres de transport d’accidentats.
• Sistema de subministrament d’oxigen (amb ampolla adequada a l’ús d’oxigenoteràpia).
• Mantes.
• Qualsevol altre que es disposi.

En cadascun dels centres de treball, així com en centres mòbils (generalment, els mitjans de transport de l’empresa) hi ha l’obligació de disposar de, com a mínim, una farmaciola. En tot cas el material que s’ha de tenir serà sempre el necessari per ser eficaç i, en coordinació amb el tècnic de prevenció, s’ha de tenir llistat i controlat per a procedir a les reposicions que precisin.

L’obligatorietat dels centres de treball de disposar de material per a primers auxilis en cas d’accident està prevista en l’RD 486/1997, reglament que estableix les disposicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball. En aquesta normativa s’estableix, a més, que el material ha de ser adequat al nombre de treballadors, als riscos a què estan exposats i a les facilitats d’accés al centre d’assistència mèdica més proper.

Una farmaciola completa i preparada per atendre les necessitats que sorgeixen durant els primers auxilis no requereix gaires elements.

Segons l’Ordre Ministerial TAS/2947/2007, la farmaciola contindrà només el material mínim establert pel Reial decret 486/1997, de 14 d’abril (annex VI. A3). Juntament amb aquestes disposicions, i com a bones pràctiques, prendrem com a referència l’NTP 458 sobre primers auxilis a l’empresa. Així, una farmaciola de primers auxilis es compondria de:

• Benes de diferents mides per poder protegir les ferides.
• Cotó hidròfil. S’utilitza per folrar tauletes o immobilitzadors i desinfectar l’instrumental. Mai s’ha d’utilitzar en ferides obertes, ja que les fibres poden enganxar-se a les ferides produint infeccions o retardant la curació.
• Desinfectants i antisèptics autoritzats; com poden ser aigua oxigenada, alcohol, sèrum fisiològic, solucions iodades o sabó desinfectant, per a la desinfecció de petites ferides. Una advertència: les solucions iodades poden produir reacció al·lèrgica per la qual cosa no s’han d’usar en persones al·lèrgiques al iode. Davant el dubte, és millor no fer-lo servir i procedir a netejar la ferida amb aigua i sabó. Pel que fa a l’alcohol no és aconsellable utilitzar-lo en una ferida perquè irrita els teixits. L’alcohol és aconsellable utilitzar-lo com a desinfectant de les pinces o tisores.
• Apòsits estèrils adhesius en bosses individuals, per tapar les ferides (com ara, tiretes).
• Esparadrap singlot al·lergènic 5 m x 2,5 cm: s’utilitza per fixar gases, apòsits o benes per suportar les vores de les ferides.
• Gases estèrils de diferents mides en bosses individuals tancades i esterilitzades, que ajudin a netejar i cobrir les ferides o aturar petites hemorràgies.
• Instrumental bàsic: tisores amb punta roma i pinces
• Guants d’un sol ús (làtex o vinil) per a la neteja assecat i oclusió de ferides; d’un sol ús, per evitar contaminar la ferida que s’està curant.

Aquest és el material preestablert de primers auxilis que proveeixen habitualment les mútues d’accidents de treball que les empreses (obligatòriament, per la Llei General de la Seguretat Social) contracten per cobrir les contingències professionals. El cost d’aquestes farmacioles està cobert per la mateixa Seguretat Social.

Les farmacioles no han de contenir medicaments.

Les farmacioles normalment contenen també uns números de telèfons bàsics d’urgència; generalment, seran aquests:

• Telèfon únic d’emergències (112)
• Telèfon de la mútua
• Servei d’ambulàncies concertat per l’empresa

És important fer la revisió periòdica de les farmacioles perquè tot estigui en bon estat d’ús quan succeeixi l’emergència.

Els llocs de treball han de disposar de material per a primers auxilis en cas d’accident, que haurà de ser adequat, quant a la seva quantitat i característiques, al nombre de treballadors, als riscos a què estiguin exposats i a les facilitats d’accés a centre d’assistència mèdica més pròxim. El material de primers auxilis s’ha d’adaptar a les atribucions professionals del personal habilitat per a la seva prestació.

En conseqüència, si bé el contingut de les farmacioles és estandarditzat (fix), podem ampliar el contingut dels materials de primers auxilis, adaptant-los a les necessitats concretes de l’empresa. Així, trobem materials auxiliars que algunes organitzacions afegeixen, com ara:

• Manta termoaïllant o isotèrmica.
• Bosses de gel sintètic (per congelar).
• Aigua o solució salina en contenidors d’un sol ús per la rentada d’ulls.
• Tovalloletes netejadores sense alcohol en cas de centres que no disposin fàcilment d’aigua i sabó.
• Bosses de plàstic per desfer-se del material de primers auxilis usat o contaminat.

Aquest material no hauria d’estar a la farmaciola de primers auxilis, sinó en un altre lloc i sempre a la cura de qui sàpiga fer-lo servir.

La tasca de revisió i de petició de reposició del material de les farmacioles hauria d’estar en mans d’un membre de l’equip de primers auxilis o dels treballadors designats per l’empresa per a la prevenció.

Les farmacioles s’han de guardar en un lloc fresc i sec, és a dir, amb temperatura i humitat poc elevades. Per tant, no haurien de ser ni a la cuina ni als vestidors. SSi és possible, no s’haurien de superar els 25 °C ni estar exposades a la llum solar directa.

La farmaciola ha d’estar sempre tancada, però el sistema d’obertura ha de ser fàcil. S’ha de col·locar, això sí, a una alçada fora de l’abast dels nens. En els vehicles, hauries d’estar col·locades en llocs preservats de la radiació solar i de la brutícia.

L’RD 486/1997, sobre el reglament que estableix les disposicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball, estableix que la situació del material de primers auxilis en el lloc de treball, la seva accessibilitat i la seva mobilitat, si escau, han de garantir que es puguin aplicar els primers auxilis amb la rapidesa necessària.

La normativa també estableix per a determinats llocs de treball l’obligatorietat de disposar d’un local destinat a primers auxilis. En els casos que l’RD 486/1997 disposi que hi ha d’haver un local de primers auxilis, com a mínim aquest local ha de comptar amb:

• Farmaciola.
• Llitera.
• Font d’aigua potable.

En aquests casos, la farmaciola s’ha d’ubicar en aquest local. Encara que pot ser convenient ubicar-les també, tenint en compte les dimensions del centre de treball o a les seccions laborals del centre, a més a més en altres localitzacions, com, per exemple, en un establiment industrial, unes oficines situades a diferent alçada.

Recordem que, com a qualsevol altre element d’emergències, les farmacioles han d’estar sempre senyalitzades perquè es puguin trobar fàcilment.

A la farmaciola tot ha d’estar etiquetat i endreçat. S’ha de procurar desar i tancar bé les ampolles i capses en un lloc sec, fresc i fosc.

És important equipar la farmaciola abans que faci falta amb urgència. A més, cal revisar-ne periòdicament el contingut i reposar el material a mesura que caduqui o s’esgoti, per tal que estigui sempre a punt per utilitzar.

La farmaciola s’ha de revisar de la manera següent:

• En funció de les necessitats particulars es recomana revisar-la un o dos cops a l’any.
• Com a norma general no hi han d’haver medicaments. Si, per algún motiu justificat n´hi han, aquests s’han de revisar:
  • Comprovarem són als seus envasos originals i conserven el prospecte.
  • Eliminarem tot medicament caducat o sobrant de tractaments anteriors. Aquests envasos s’han de portar a la farmàcia pel seu reciclatge.
• S’ha de comprovar que tot el material sanitari està en perfecte estat.

Els apòsits serveixen bàsicament per tapar les ferides i reduir el risc d’infecció. S’utilitzen també per controlar les hemorràgies greus. Els apòsits poden ser:

• apòsits adhesius o tiretes,
• apòsits estèrils i
• apòsits no estèrils.

Els apòsits adhesius o tiretes són útils per a talls petits i rascades. N’hi ha de moltes mides i formes. Poden ser de tela o de plàstic, aquestes últimes són resistents a l’aigua. També hi ha tiretes hipoal·lergògenes per a persones al·lèrgiques a l’adhesiu de les tiretes corrents. Els passos que s’han de seguir per a la utilització dels apòsits adhesius són els següents:

1. Netejar i assecar la pell al voltant de la ferida.
2. Treure l’embolcall de la tireta i subjectar-la per les bandes protectores.
3. Obrir les bandes protectores sense treure-les, de manera que es vegi l’apòsit.
4. Col·locar l’apòsit sobre la ferida, sense tocar-lo.
5. Treure les bandes protectores, estirant amb cura cap enfora.
6. Pressionar tots dos extrems de la tireta perquè quedi ben enganxada.

Els apòsits estèrils estan formats per una malla de gasa adherida a un rotllo de bena. Estan embolicats amb protectors segellats que eviten la contaminació i es mantenen estèrils fins que es trenca aquest embolcall. N’hi ha de diferents mides. Per aplicar-los, s’han de seguir els passos següents:

1. Treure l’embolcall de protecció.
2. Desenrotllar la bena amb precaució per no tocar l’apòsit.
3. Desplegar l’apòsit mentre se subjecta la bena. La gasa de l’apòsit s’ha de posar directament sobre la ferida.
4. Donar una volta al membre ferit amb l’extrem curt de la bena, per tal de fixar la gasa.
5. Donar voltes amb l’altre extrem de la bena al voltant del membre ferit.
6. Lligar tots dos extrems de la bena.

Sempre que sigui possible, es recomana utilitzar aquest tipus d’apòsits per a primers auxilis, ja que són fàcils d’aplicar. També hi ha apòsits estèrils sense el rotllo de bena adherit. En aquest cas, s’han de fixar sobre la ferida, per exemple amb una bena.

Finalment, tenim el cas dels Apòsits no estèrils. Quan no es disposa d’apòsits estèrils, es pot improvisar un apòsit utilitzant un pegat de gasa o material net que no deixi borrissol:

• En cas de fer servir un apòsit de gasa, s’ha de subjectar per les vores i col·locar directament sobre la ferida. A continuació s’ha de col·locar cotó sobre l’apòsit, per absorbir la sang que pugui brollar. Per acabar, és important assegurar la gasa i el cotó amb una bena o amb esparadrap (figura).
• Si es fa servir qualsevol altre material, com per exemple un drap, el procediment serà similar: s’ha de col·locar el drap sobre la ferida, si escau s’ha d’afegir més material per absorbir la sang i, per acabar, cal assegurar-ho tot amb una bena, un mocador…

Les benes són productes sanitaris que, en forma de tira, serveixen de lligadura; de manera que s’adapten al membre o zona del cos on s’apliquen i exerceixen diferents funcions. De fet, la utilització de les benes per a l’aplicació dels primers auxilis és variada. S’utilitzen especialment en cas de ferides, hemorràgies, fractures, esquinços i luxacions. En concret, les benes s’apliquen per protegir, fixar apòsits, comprimir, immobilitzar membres o articulacions, reduir la inflor… Hi ha tres tipus principals de benes:

• les benes de rotllo,
• les benes tubulars i
• les benes triangulars.

Les benes en rotllo o enrotllades s’utilitzen per fixar apòsits i subjectar articulacions lesionades, per immobilitzar, per comprimir… Quan s’apliquen, es van desenrotllant al voltant de la lesió i van formant l’embenat. La mida de la bena utilitzada ha de ser adequada per a la seva aplicació. Així, doncs, per exemple, per a un dit s’ha de fer servir una bena estreta, per a un braç, una de mitjana, i per a la cama, una bena ampla.

Entre les benes enrotllades, podem trobar de tres tipus:

• Benes de gasa. La gasa és un teixit que es caracteritza per la separació relativament gran amb què són col·locats els fils. Això fa que hi hagi una bona ventilació. S’utilitza aquest tipus de bena per subjectar apòsits. No és apte per controlar hemorràgies ni per subjectar articulacions, ja que no és un teixit ferm.
• Benes de crepè. El crepè és un teixit de lligament molt irregular, que forma una ondulació en la seva superfície. Les benes de crepè aconsegueixen la immobilització de la zona embenada amb una compressió moderada.
  Se’n recomana l’ús en lesions inflamades o que es puguin inflamar, ja que, com no comprimeixen, permeten la inflor. També es recomanen per subjectar articulacions que requereixin una mobilitat total.
  Les benes de crepè són reutilitzables, ja que es poden assecar al sol o amb qualsevol font de calor i no perden les propietats.
• Benes elàstiques. S’adapten a la forma del cos i aconsegueixen una immobilització considerable de la zona embenada, sense eliminar totalment la possibilitat de moviment. Són especialment adequades per subjectar articulacions que necessiten certa mobilitat.
  També hi ha benes elàstiques adhesives que permeten la immobilització total de la zona en què es col·loca i tenen un poder de compressió alt.

En la taula es fa un resum de quan es recomana aplicar els diferents tipus de benes per a problemes musculars o articulars.

Aplicació de les benes en rotllo per a problemes musculars o articulars

Tipus de benes	Utilització	Exemple
Benes de gasa	No s’apliquen per a problemes musculars o articulars.
Benes de crepè	Es recomanen quan hi ha inflamació o n’hi pot haver i quan cal mobilitat.
Benes elàstiques	Es recomanen quan no hi ha inflamació o ja no n’hi ha i és necessària una immobilització parcial.
Benes elàstiques adhesives	Es recomanen en cas de problemes en què la immobilització necessària sigui gairebé total.

Les benes tubulars, com el seu nom indica, són benes en forma de tub, sense costures. Es presenten en forma de rotllo. N’hi ha de dos tipus diferents:

• Bena tubular elàstica. S’utilitza per immobilitzar articulacions, com per exemple el colze o el turmell.
• Bena tubular de gasa. S’utilitza per als dits de peus i mans. Per col·locar-les, cal un aplicador. Estan especialment recomanades per a la fixació d’apòsits.

Les benes triangulars, com el seu nom indica, són benes en forma de triangle, generalment de tela o paper resistent. La seva mida és variable, en funció del lloc on s’hagin d’aplicar i de la funció que hagin de fer. La bena triangular té moltes aplicacions:

• Per immobilitzar i subjectar una extremitat i per formar un cabestrell. En aquest cas s’utilitza doblegada en plec ample o oberta.
• Per immobilitzar peus i turmells. En aquest cas s’utilitza generalment doblegada en plec estret.
• Per subjectar apòsits al seu lloc.
• Com a apòsit, si està esterilitzada i empaquetada individualment.

Els embenats són les maneres en què es poden posar les benes, i depenen del tipus de ferida o de la immobilització que s’hagi de fer. Hi ha diferents maneres de col·locar les benes, entre les quals destaquem les següents:

• L’embenat circular, que es fa donant voltes amb el rotllo de bena, superposant la bena de manera que tapi completament la volta anterior. S’utilitza per fixar els extrems d’altres tipus d’embenat, per fixar apòsits i per controlar hemorràgies.
• L’embenat en espiral, que es fa donant voltes amb el rotllo de bena, de manera que la bena cobreixi entre la meitat i dues terceres parts de la volta anterior. S’utilitza per embenar extremitats.
• L’embenat de vuit, que es fa dirigint de manera alternativa la bena cap amunt i cap avall, de manera que en la part posterior sempre es creui. S’utilitza en les articulacions (turmell, genoll, colze, canell…).

S’ha de tenir en compte que no hi ha una única manera correcta de posar una bena.

La manera d’embenar dependrà bàsicament del lloc on es fa. Els embenats de braços i cames, per exemple, són diferents dels de colzes, genolls, mans, peus, dits, cap…

L’embenat de braços i cames es pot fer amb una bena en rotllo i consisteix bàsicament en un embenat en espiral. Podeu veure els passos que s’han de seguir a la taula.

Procediment per realitzar un embenat a un braç o una cama

Passos a seguir	Exemple
1. Posar el principi de la bena per sota de la part lesionada i fixar-la fent dues voltes rectes (embenat circular). El rotllo de la bena s’ha de mantenir cap amunt.
2. Embenar el membre lesionat, fent diverses voltes en espiral amb la bena, des d’avall fins amunt, i de dins cap enfora (embenat en espiral).
3. Acabar l’embenat amb una volta recta (embenat circular).
4. Fixar l’extrem de la bena amb imperdibles, grapes, esparadrap o amb un nus.
5. Comprovar la circulació immediatament després d’acabar (pressionar una ungla i observar si es recupera el color). Si la bena està massa tensa, pot impedir la circulació de la sang al voltant i s’haurà d’afluixar.

L’embenat de colze i genoll es pot fer amb una bena en rotllo i consisteix bàsicament en un embenat de vuit. Els passos que s’han de seguir són els següents (vegeu la taula):

1. Doblegar lleugerament l’articulació.
2. Donar dues voltes rectes al centre de l’articulació, començant per la part interior, per tal de fixar el principi de la bena.
3. Continuar donant voltes alternant per sobre i per sota de l’articulació, en encreuaments de vuit.
4. Acabar l’embenat amb una volta recta.
5. Fixar l’extrem de la bena.
6. Comprovar la circulació distal immediatament després d’acabar.

Embenats de colze i genoll

Embenat de colze	Embenat de genoll

L’embenat dels dits es pot fer fàcilment utilitzant una bena tubular de gasa. Per col·locar una bena tubular de gasa en un dit, s’han de seguir els passos següents (figura):

1. Tallar un tros de bena aproximadament dos cops i mig més llarg que el dit.
2. Introduir l’aplicador dins de la bena i introduir el dit a l’aplicador.
3. Estirar l’aplicador amb suavitat fins a sobrepassar el dit, mentre amb l’altra mà se subjecta l’extrem de la gasa.
4. Girar l’aplicador un parell de voltes.
5. Empènyer l’aplicador per col·locar una segona capa de gasa, mentre amb l’altra mà es continua subjectant l’extrem de la gasa.
6. Treure l’aplicador i subjectar la bena amb un esparadrap.

Finalment, el cabestrell s’utilitza per recolzar la mà, el braç o avantbraç en cas de ferides, cremades, fractures, esquinços i luxacions. Es pot utilitzar una bena triangular. Els passos principals recomanats per col·locar un cabestrell són els següents (vegeu la figura):

1. Col·locar l’avantbraç de la víctima amb la mà lleugerament més alta que el colze.
2. Passar la bena triangular per sota del braç lesionat i dur l’extrem superior fins a l’espatlla corresponent al braç no lesionat. Envoltar amb l’extrem superior la nuca fins a l’altra espatlla.
3. Portar l’extrem inferior de la bena fins a l’espatlla lesionada i ajuntar-la amb l’altre extrem per darrere de l’espatlla.
4. Lligar tots dos extrems amb un nus creuat per sobre de la clavícula.
5. Deixar els dits descoberts per controlar el color i la temperatura.

Si no es disposa d’una bena triangular, es pot improvisar un cabestrell utilitzant qualsevol tela resistent o amb alguna peça de roba de la víctima (jaqueta, camisa, cinturó…).

Per norma general, s’ha d’ajudar les víctimes perquè elles mateixes s’administrin exclusivament els medicaments que porten (per l’asma, insulina, cardiopaties…). I es desaconsella administrar cap medicament, encara que es pugui adquirir sense prescripció mèdica; en cas contrari, es podria posar la víctima en perill.

Si per consell facultatiu d’urgències, fem prendre a la víctima un medicament, és important:

• Comprovar que és adequada per al problema.
• Comprovar que no està caducada.
• Assegurar-se que es tenen en compte les recomanacions d’ús i que es respecta la dosi recomanada.

Un dels principis bàsics en l’aplicació dels primers auxilis és no empitjorar l’estat de la víctima. Per això, en primer lloc, hem de tenir en compte que si la víctima està en un lloc segur, no l’hem de moure fins que arribi l’ajuda. En molts casos la víctima pot ser atesa en el mateix lloc de l’accident.

La norma general és que no s’han de moure els accidentats, però en situacions d’emergència les víctimes es poden moure i s’imposa l’evacuació urgent, malgrat els riscos que comporta.

Les situacions que es consideren d’emergència i en què s’ha de posar la víctima fora de perill són les següents:

• Si la víctima s’està ofegant a l’aigua.
• En cas d’incendi, si la víctima està en una zona amb fum o foc.
• En cas de perill per explosius o armes de foc.
• En cas d’ensorrament d’un edifici o estructura.

En aquests casos, que a més poden constituir un risc per al socorrista, els accidentats s’han de transportar en pocs segons a un lloc segur. No obstant això, fins i tot en aquestes circumstàncies, s’ha de moure la víctima només si no es posa en perill la pròpia vida i si es disposa de l’equipament i dels coneixements necessaris per fer-ho.

S’ha de tenir en compte que, si la víctima respira i té el pols estable, però està inconscient, l’hem de col·locar en la posició lateral de seguretati canviar-la de costat cada mitja hora aproximadament, si no té cap traumatisme.

El transport dels accidentats s’ha d’evitar sempre que sigui possible. Si fos necessari traslladar la persona accidentada, podem fer servir mantes o lones. En alguns casos s’ha de protegir la columna vertebral. És preferible que el transport es faci entre diverses persones, però de vegades això no és possible. Hi ha diverses tècniques de transport:

• Transporta amb manta o lona
• Tècnica del tronc rodant
• Trasllat per un socorrista

Quan s’ha de moure una víctima, per aixecar-la es pot utilitzar una manta o lona de transport, i per arrossegar-la per terra una lona lliscant. Per a això cal agrupar unes quantes persones. Per posar la víctima sobre una manta o lona, s’han de seguir els passos següents:

1. Enrotllar la meitat de la manta o lona.
2. Repartir tots els participants als dos costats de la víctima.
3. Posar la víctima de costat.
4. Posar la part enrotllada de la manta contra l’esquena de la víctima.
5. Passar l’esquena de la víctima per sobre del rotllo, de manera que se situï sobre la part estirada.
6. Desenrotllar totalment la manta.
7. Col·locar la víctima en posició adequada.
8. Agafar la manta o lona tots alhora per traslladar la víctima.

En cas de sospitar que hi ha una lesió de columna, per moure la víctima s’ha d’utilitzar la tècnica del tronc rodant (figura). Per utilitzar de manera òptima aquesta tècnica es recomana fer-ho entre cinc persones, però amb tres persones ja es pot aplicar. És molt important mantenir en tot moment el cap, el tronc i els peus de la víctima alineats. El procediment que s’ha de seguir és el següent:

1. Distribuir-se de manera uniforme als dos costats de la víctima i mantenir una persona al mig.
2. Alinear amb cura els membres de la víctima, mentre la persona del mig subjecta el cap i el coll.
3. Fer rodar la víctima tots alhora, sense deixar de subjectar-la.

Finalment, el desplaçament d’urgència sobre el terra amb un sol socorrista es fa pels turmells, i mantenint l’eix cap-coll-tronc per evitar qualsevol flexió que posi en perill la medul·la espinal si hi ha lesions a la columna. Així, es pot desplaçar la víctima alguns metres, transportant-la recte com un pal per posar-la fora de perill.

Si la distància és llarga, el socorrista pot transportar el ferit portant-lo a coll, carregant-lo sobre una de les espatlles amb el cap enrere i cap avall i passant els braços per l’altra espatlla, subjectant amb una mà les cames i, amb l’altra, els braços. També el pot agafar pels braços i arrossegar-lo amb els peus tocant a terra.

En molts casos, les víctimes s’han de col·locar en posició lateral de seguretat i traslladar en aquesta posició. Aquesta posició té diverses variacions. En tot cas, cal que aquesta posició sigui estable, amb el cap recolzat i sense pressió al tòrax que pugui dificultar la respiració.

El Consell Europeu de Reanimació recomana seguir els passos següents per col·locar la víctima en posició lateral de seguretat (vegeu la figura i la figura):

1. Retirar les ulleres i objectes voluminosos de les butxaques de la víctima.
2. Agenollar-se al costat de la víctima i assegurar-se que té les cames ben estirades.
3. Obrir la via aèria.
4. Agafar el braç més proper i col·locar-lo en angle recte respecte al cos, amb el colze doblegat i amb el palmell de la mà mirant cap amunt.
5. Posar l’altre braç sobre el tòrax, i el dors de la mà a la galta contrària de la víctima.
6. Agafar la cama més allunyada per darrere del genoll, doblegar-la i aixecar-la, mantenint el peu en contacte amb el terra.
7. Girar la víctima fent força sobre el genoll i l’espatlla, fins que reposi sobre el genoll doblegat.
8. Rectificar la posició del cap per mantenir la via aèria oberta i obrir la boca per facilitar els vòmits i poder escoltar la respiració.

La vessant psicològica dels accidents laborals

L’organització dels primers auxilis en l’empresa no és més que una manera de preparar-se per actuar davant de determinades situacions. Això requereix estudiar a fons la sinistralitat i les característiques de cada empresa (activitat, nombre de treballadors, tasques que s’hi fan, riscos…). Aquesta informació és imprescindible per establir els recursos humans i materials necessaris en matèria de primers auxilis.

La normativa espanyola que preveu l’organització dels primers auxilis en l’empresa és la Llei de prevenció de riscos laborals (LPRL), el Reglament dels serveis de prevenció (RSP), l’RD 486/97 sobre disposicions mínimes de seguretat i salut en el treball, i l’RD 485/97 sobre disposicions mínimes en matèria de senyalització i seguretat en el treball.

L’article 20 de l’LPRL estableix que l’empresari té l’obligació d’analitzar les possibles situacions d’emergència i adoptar les mesures que consideri convenients en matèria de primers auxilis, lluita contra incendis i evacuació dels treballadors.

A banda d’això, l’LPRL estableix l’obligatorietat, per part de l’empresari, de:

• Designar el personal encarregat de posar en pràctica les mesures establertes en matèria de primers auxilis, lluita contra incendis i evacuació.
• Comprovar periòdicament el funcionament correcte d’aquestes mesures.
• Assegurar-se que el personal té la formació necessària, és suficient en nombre i disposa del material adequat.
• Organitzar les relacions que siguin necessàries amb serveis externs a l’empresa per aplicar les mesures adoptades, de manera que es garanteixi la rapidesa i eficàcia.

El Reglament dels serveis de prevenció estableix les funcions en primers auxilis que corresponen als tècnics de prevenció de les empreses, segons el nivell de formació del prevencionista:

• Nivell bàsic. Actuar en casos d’emergència i primers auxilis gestionant les primeres intervencions a aquest efecte.
• Nivell intermedi (CFGS). Dirigir les actuacions que s’han de dur a terme en casos d’emergència i primers auxilis.
• Nivell superior (Màster universitari). Dirigir les actuacions que s’han de dur a terme en casos d’emergència i primers auxilis. A més, els metges del servei de prevenció ha de proporcionar els primers auxilis.

Les empreses han de disposar de personal format en l’aplicació dels primers auxilis. Aquesta formació ha de ser voluntària, adequada, suficient i periòdica. El nombre mínim de persones que s’han de formar com a socorristes laborals depèn de factors com:

• El nombre de treballadors.
• L’estructura de l’empresa (superfície, naus, plantes …).
• La distribució dels treballadors dins de l’espai físic de l’empresa.
• El tipus de treball: el / els riscos existents; situacions d’aïllament; treballs fora de l’empresa…
• La quantitat de torns de treball.
• La distància (en temps real) dels serveis mèdics externs.

En tot cas, s’hauria de disposar en qualsevol moment a l’empresa d’una persona encarregada de l’actuació en situacions d’emergència.

L’NTP 458: Primers auxilis en l’empresa: organització indica, com a orientació de càlcul que una xifra adequada per a situacions de risc molt baix de lesions greus (per exemple, oficines) seria d’un socorrista per cada 50 treballadors per torn (considerant sempre la necessitat de disposar de socorristes suplents per assegurar que sempre hi ha un que hi treballi). Prenent aquesta referència, aquesta proporció hauria de considerar-se com a mínim en la resta de situacions.

Hem de recordar que els equips de primers auxilis (EPA), com la resta d’equips d’emergència, sempre que sigui possible han d’estar compostos per dues persones. Així mateix, disposar un equip de dos socorristes per torn de treball és una conveniència tècnica, quan, per exemple, es treballen amb riscos que poden comportar ferides greus, com seria el risc de patir amputacions.

La formació de l’EPA de l’empresa pot ser de tres nivells:

• Formació bàsica, que capacita per prestar els primers auxilis en situacions d’emergència mèdica, com ara pèrdues de coneixement, aturades cardiorespiratòries, obstruccions de les vies respiratòries, hemorràgies i xocs.
• Formació complementària, que capacita per atendre qualsevol altra situació d’urgència, que pot esperar l’arribada dels serveis mèdics: cremades, fractures, ferides…
• Formació específica, que capacita per atendre determinats riscos específics de l’empresa, en el cas que hi hagi.

La formació no serà única, sinó continuada, fent reciclatge i actualitzant continguts en la mesura necessària.

A més dels coneixements bàsics i, si s’escau, complementaris, tots els membres de l’EPA han de comptar sempre amb la formació específica adequada als riscos de l’empresa.

En cas de la formació específica, moltes vegades comporta l’ús de material també específic i que ha d’estar a disposició dels membres de l’EPA en el local de primers auxilis o en les localitzacions on es trobi el risc, amb tot el necessari per poder actuar i no haver de desplaçar-se innecessàriament. Aquest material ha de ser mantingut i renovat de la mateixa manera que hem vist per la farmaciola i el material de primers auxilis.

A banda d’aquesta formació en socorrisme, que es pot impartir a més o menys treballadors, atès que qualsevol treballador pot ser testimoni d’un accident:

• S’ha d’informar a tots els treballadors mitjançant cartells, fullets, e-mails…, sobre la seqüència bàsica d’actuació en primers auxilis: primer protegir, després avisar i per últim socórrer (PAS).
• S’ha d’informar tots els nous treballadors sobre l’organització dels primers auxilis en l’empresa i sobre la seqüència bàsica d’actuació en primers auxilis (PAS).

Organització dels casos d'accidentats múltiples