Primers auxilis en emergències mèdiques

A l’hora d’actuar davant d’una emergència mèdica, s’han de tenir presents els principis bàsics següents:

• No s’ha d’agreujar l’estat de la persona lesionada.
• Cal utilitzar el sentit comú.
• S’ha de facilitar l’accés de la persona lesionada, en les millors condicions possibles, a l’atenció especialitzada.

En la majoria dels accidents produïts en l’àmbit laboral no hi ha personal mèdic present i són els companys de treball, pròxims a la persona accidentada, els que han d’actuar en un primer moment. Per tant, és important que els treballadors coneguin les actuacions bàsiques inicials que s’han de dur a terme.

Abans d’actuar hem d’estar segurs que tant la persona accidentada com nosaltres mateixos estem fora de tot perill. Per això és important observar i avaluar atentament la situació.

L’objectiu ha de ser protegir i assegurar el lloc de l’accident per evitar que s’agreugi la situació de les persones lesionades i que es produeixin nous accidents. Per això s’ha de senyalitzar la zona, eliminar els riscos que encara hi hagi (incendi, electrocució, caiguda, asfixia, intoxicació, despreniment…) i apartar la persona accidentada de les zones de risc.

El segon pas en la cadena d’actuació és avisar, segons el tipus d’accident, la persona encarregada dels primers auxilis en l’empresa, els serveis d’emergència (serveis d’atenció sanitària urgent, policia, bombers), les companyies de gas, aigua o electricitat… Cal disposar d’una llista de telèfons d’urgència en un lloc accessible i conegut per tots els treballadors.

En avisar s’ha de donar la següent informació mínima:

• Nom i telèfon de contacte de la persona que truca.
• Localització exacta dels fets.
• Tipus i gravetat de l’emergència.
• Nombre aproximat de ferits.
• Estat dels ferits (si se sap).
• Circumstàncies o perills que podrien agreujar la situació.

Excepcionalment, quan les causes de l’emergència mèdica són respiratòries (ofegament, asfíxia…), quan es tracta de traumatismes i quan l’emergència afecta nens, es recomana anteposar el tercer pas (socórrer) i fer un minut de reanimació cardiopulmonar abans de demanar ajut.

El tercer pas en la cadena d’actuació és socórrer la persona accidentada o malalt sobtat in situ, proporcionant-li una primera assistència fins a l’arribada del personal especialitzat. D’aquesta manera es procura que el seu estat no s’agreugi. A l’hora de socórrer algú, s’han de seguir unes pautes generals:

• Actuar ràpidament, però amb calma i serenitat.
• Tranquil·litzar i confortar la persona accidentada.
• Fer un recompte de les víctimes.
• En cas que hi hagi múltiples ferits, establir quins requereixen atenció prioritària.
• No moure la persona accidentada innecessàriament.
• Evitar el refredament.
• No administrar begudes ni aliments a la persona accidentada.
• Efectuar in situ l’avaluació primària dels ferits, és a dir, reconèixer-ne els signes vitals (valorar l’estat de consciència, la respiració i el pols).
• Un cop s’hagi comprovat la presència de consciència, respiració i pols s’ha d’iniciar l’avaluació secundària, és a dir, el reconeixement dels signes no vitals (control de les hemorràgies, tractament de les ferides, immobilització de les fractures…).

És molt important saber què s’ha de fer, però també què no s’ha de fer; per tant, s’ha de fer només allò del que s’estigui segur que s’ha de fer.

S’ha de fer de manera ràpida i sistemàtica seguint els passos següents: avaluació de la consciència, avaluació de la respiració i avaluació del pols.

Per fer la valoració primària, es recomana apropar-se al pacient i tractar-lo sempre des d’un costat, agenollat. Així s’està en la posició adequada per fer l’avaluació i les actuacions conseqüents.

Per saber si una persona accidentada està conscient, en primer lloc li hem de preguntar si ens sent, com es troba, què li ha passat… Si no respon, li hem de provocar un estímul (sacsejant-li lleugerament les espatlles, pessigant-lo) i observar les seves reaccions: obertura o tancament dels ulls, moviments de cap, gemecs… (figura).

Si la persona accidentada respon, passem a fer l’avaluació secundària, atès que segur que respira i té pols. Si no hi ha cap tipus de reacció, significa que el ferit està inconscient, per la qual cosa n’hem de comprovar la respiració immediatament.

Quan una persona accidentada està inconscient hi ha dues possibilitats: que respiri o que no respiri. Per avaluar la respiració apropem la galta o el dors de la mà a la boca i nas de l’accidentat, mentre observem la zona toràcica i abdominal (figura). En lactants o nens petits pot ser més fàcil col·locar la mà sobre el pit i sentir com respira.

Si hi ha respiració, percebrem un efecte o més dels següents:

• Notarem a la galta o a la mà l’escalfor de l’aire exhalat.
• Sentirem l’entrada i sortida de l’aire.
• Veurem el moviment respiratori del tòrax i de l’abdomen.

Quan s’avalua la respiració és convenient comprovar-ne la freqüència. En adults la freqüència habitual és de 12 a 16 respiracions per minut, mentre que en lactants i nens petits oscil·la entre 20 i 30 respiracions per minut.

També és important fixar-se en si hi ha dificultats per respirar o se sent algun soroll anormal.

En cas que la persona accidentada respiri, podem iniciar l’avaluació secundària. Abans, però, si no hi ha cap traumatisme, l’hem de col·locar en posició lateral de seguretat (de costat, amb el cap girat i la boca oberta). Si hi ha algun traumatisme, no l’hem de moure. En tots dos casos, hem de continuar al seu costat vigilant els signes vitals, després de l’avaluació secundària i fins que arribi l’ajut.

Si la persona accidentada no respira, l’hem de col·locar en posició de decúbit supí i (estirada mirant cap amunt) respectant l’alineació de l’eix cervical, i hem de comprovar que la boca i la faringe estan lliures d’objectes que puguin obstruir les vies aèries.

En una víctima inconscient les vies aèries es poden obstruir, ja que es perd el control dels músculs i la llengua cau i bloqueja la via aèria. Per això, davant una víctima que no respira, hem d’obrir les vies aèries mitjançant la maniobra “front-barbeta” (figura), per evitar que la llengua obstrueixi l’entrada d’aire. Per fer això, hem de posar una mà al front per tirar el cap enrere, hiperextensionant el coll, i col·locar el dit índex i el del mig, de l’altra mà, a la barbeta per elevar-la. Així aconseguim elevar la mandíbula i, amb ella, la base de la llengua.

Si hi ha respiració, procedirem a fer l’avaluació secundària, tot col·locant la persona accidentada en posició lateral de seguretat, si no hi ha cap traumatisme.

Si la persona accidentada continua sense respirar, aplicarem la reanimació cardiopulmonar (massatge cardíac) immediatament. Només en el cas que el socorrista sigui expert deu avaluar el pols abans de procedir al massatge cardíac.

Si hi ha una segona persona que pot socòrrer, aquesta deu anar en busca d’un desfibrilador, seguint en tot cas les indicacions que li hagin indicat en el servei d’emergències (telèfon 112).

El sistema nerviós és el que regeix i coordina totes les funcions del cos, i el cervell és l’òrgan clau en tot aquest procés, ja que és el que rep la informació i la desxifra. Els nervis són els encarregats de transmetre aquesta informació.

No hi ha una frontera clara entre la consciència i la inconsciència. Una persona pot estar plenament conscient, totalment inconscient o en qualsevol punt entre tots dos extrems. El terme utilitzat quan una persona no està plenament conscient és el de consciència alterada.

Les causes principals de l’alteració de la consciència són les següents:

• Lesions al cervell, que es poden produir per ferides al cap o per tumors.
• Manca d’oxigen (hipòxia) o de glucosa (hipoglucèmia), que pot tenir les causes següents:
  • Disminució del flux sanguini que arriba al cervell per accidents cerebrovasculars, atacs de cor, desmais…
  • Nivell baix d’oxigen o glucosa a la sang: per enverinaments, diabetis…
• Activitat elèctrica anormal a l’encèfal.

Es poden distingir diferents tipus d’alteracions de l’estat de consciència, entre els quals destaquem la lipotímia, el coma i l’epilèpsia.

En cas de lipotímia, la víctima perdrà la consciència caient a terra, presentarà una pell pàl·lida i freda per la falta d’hidratació, sobretot a l’estiu, o per la falta d’aire per aglomeracions de gent. Les baixades del nivell de sucre en la sang també propicien els desmais. En la majoria dels casos, la persona recupera la consciència en menys de cinc minuts.

L’actuació que cal portar a terme és:

1. Comprovar si la víctima està conscient, preguntant-li com es troba i amb petites sacsejades a les espatlles. Si no torna en si:
   1. Procedirem a comprovar que, efectivament, respira.
   2. Trucar als serveis d’emergències mèdiques.
   3. Col·locarem a la persona en posició lateral de seguretat (PLS).
2. Si la víctima s’adona que està a punt de desmaiar-se cal demanar-li que s’estiri a terra.
3. Cal agenollar-se al seu costat i aixecar les cames de la víctima (es poden recolzar els seus turmells sobre una de les nostres espatlles) o posar coixins o algun objecte sota les cames de la víctima.
4. Cal assegurar-se que la víctima rep aire fresc.
5. Demanar a les persones que l’envolten que mantinguin una distància prudencial per tal que la víctima rebi aire fresc.
6. Mentre es recupera cal tranquil·litzar-la i ajudar-la a asseure’s a poc a poc.
7. Si la víctima nota que torna a estar a punt de desmaiar-se cal demanar-li que torni a estirar-se a terra.
8. Si se sap que és diabètic i se sospita que ha tingut una baixada de sucre (pal·lidesa amb suor freda i alteració de la consciència), facilitar-li sucre o una beguda dolça sempre que estigui conscient i pugui empassar. En el cas que es disposi de l’aparell i de l’experiència per utilitzar-lo, mesurar el nivell de glucosa a la sang; pot ser útil per assegurar que és una baixada de sucre (hipoglucèmia).

Quan la víctima es troba en estat de coma, està inconscient, però respira i té pols.

En cas que la víctima estigui en estat de coma se li ha d’afluixar la roba, controlar les constants vitals de manera periòdica, i, si no hi ha traumatismes, se l’ha de col·locar en posició lateral de seguretat (PLS), tapar i traslladar urgentment a un centre sanitari. No se li ha de donar beguda ni menjar.

L’epilèpsia és una de les malalties neurològiques més freqüents i es tracta d’un trastorn del cervell en el qual, segons la zona cerebral afectada es produeixen moviments (convulsions), sensacions, emocions o pèrdues de coneixement, que són les diferents manifestacions que presenta la malaltia. La simptomatologia és diversa segons l’àrea cerebral afectada:

• Espasmes o convulsions.
• Experimentació de fenòmens sensorials.
• Pèrdues de coneixement.
• Períodes de confusió.
• Fixació de la mirada.

Generalment, en l’epilèpsia es produeixen de manera seqüencial els fets següents:

1. Hi ha una pèrdua sobtada del coneixement.
2. La víctima es posa rígida amb l’esquena arquejada.
3. La víctima pot deixar de respirar.
4. Es produeixen les convulsions.
5. Els músculs es relaxen i la respiració es normalitza.
6. Es recupera l’estat de consciència.

En cas que presenciem una crisi epilèptica, hem de seguir els següents passos:

1. Autoprotegir-nos.
2. Mantenir la calma.
3. Treure-li les ulleres, si en porta.
4. Ajudar a respirar: afluixar el coll de la camisa, la corbata, fulards o altres peces que quedin massa fixes al coll. Quan li passi la crisi tornarà a respirar amb normalitat.
5. Apartar-li qualsevol cosa amb què es pugui ferir.
6. Recolzar-lo sobre un dels costats perquè no se li bloquegin les vies respiratòries una vegada hagi deixat de tenir convulsions.
7. Posar coixins o alguna cosa que esmorteeixi els cops que pugui donar-se.
8. Esperar pacientment: no és necessari portar la víctima als serveis mèdics excepte si la crisi dura més de quinze minuts o si es repeteixen les crisis sense recuperar la consciència. És freqüent que després de la crisi el pacient caigui en un son profund i es trobi cansat i desorientat. S’ha de deixar que la víctima descansi.
9. Esperar que la crisi finalitzi. Recordar que en la majoria de casos les crisis cedeixen en pocs minuts.
10. Assegurar-se que la persona està totalment conscient un cop superada la crisi. Preguntar-li el nom, la data, on és i cap a on anirà a continuació.
11. Un cop recuperat el nivell de consciència és aconsellable que se li retirin les pròtesis dentals, si és que en porta.

En cap cas hem de (evitar):

• Lligar o subjectar amb força la persona que pateix la crisi.
• Introduir a la boca, mocadors, llapis o bolígrafs per intentar que no es mossegui la llengua. Al fer això s’impedeix la respiració i pot ser perillós.

Caldrà trucar als serveis d’emergències (112) si…:

• la crisi dura més de cinc minuts.
• la persona (o els familiars) no sap que pateix epilèpsia, no fa tractament específic o és el primer cop que li passa.
• la recuperació és molt lenta, si la persona sofreix un segon atac o si té dificultats per respirar durant o després de la crisi.
• la víctima està embarassada, té signes de patir alguna altra malaltia o s’ha ferit durant les convulsions.

Si el cor s’atura, la vida de la persona s’extingirà en breus minuts, per la qual cosa s’ha de fer la reanimació cardiopulmonar al més aviat possible.

Amb la tècnica de la reanimació cardiopulmonar, se substitueix la funció respiratòria (amb la respiració artificial) i la funció cardíaca (amb el massatge cardíac extern).

Quan es produeix una aturada cardiorespiratòria, usar un desfibril·lador al més aviat possible augmenta les possibilitats de supervivència.

La respiració artificial consisteix a introduir en els pulmons de la víctima l’aire contingut en la nostra boca, faringe, laringe, tràquea i bronquis.

L’aire que expirem conté aproximadament un 16% d’oxigen. Aquesta concentració d’oxigen és suficient per mantenir amb vida una persona quan l’hi introduïm amb la respiració artificial.

Els passos que s’han de seguir són els següents (vegeu la figura):

1. Assegurar-se que les vies aèries estan obertes.
2. Pinçant amb els dits índex i polze, tancar les fosses nasals.
3. Omplir els pulmons d’aire i posar els llavis hermèticament al voltant de la boca de la víctima.
4. Insuflar l’aire a la boca de la víctima de manera contínua i amb força moderada durant no més de dos segons, i comprovar al mateix temps que el tòrax s’eleva.
5. Mantenint el cap inclinat i la barbeta elevada, retirar la boca de la víctima i deixar que l’aire surti, observant com el tòrax descendeix.
6. Si la primera insuflació no és efectiva, comprovar que no hi ha cap cos estrany a la boca i faringe de la víctima.

Els passos que s’han de seguir per fer el massatge cardíac són els següents (vegeu la figura):

1. Col·locar el pacient sobre una superfície dura i agenollar-s’hi al costat, a l’alçada del tòrax.
2. Situar una mà sobre l’altra, amb els palmells cap avall i els dits entrellaçats (figura), i col·locar-les sobre la meitat de l’estèrnum, tenint cura de no recolzar els dits sobre les costelles per no pressionar-les, trencar-les o causar nous danys.
3. Com es mostra en la figura i la figura, exercir una pressió ferma, amb tot el pes del nostre cos, mantenint els braços estesos, perpendiculars al punt de contacte, per aconseguir desplaçar l’estèrnum uns centímetres (4 cm - 5 cm) cap a la columna vertebral.
4. Interrompre la pressió, sense aixecar les mans de l’accidentat perquè el tòrax es recuperi per si mateix.

El massatge cardíac sempre ha d’anar acompanyat de la respiració artificial; és el que es coneix com a reanimació cardiopulmonar (RCP).

El ritme de la reanimació cardiopulmonar recomanat és fer cicles de 30 compressions (massatges cardíacs) cada 2 insuflacions. És a dir, s’han de fer 30 massatges cardíacs, 2 insuflacions, 30 massatges, 2 insuflacions…

Segons les recomanacions de l’European Resuscitation Council 2010 (ERC 2010) si el socorrista no és expert, és millor procedir directament a les compressions sense fer insuflacions (boca a boca), a un ritme de 100 compressions/minut. Aquesta recomanació és vàlida també, en cas que es vulgui evitar qualsevol contagi per part del reanimador.

En el cas d’infants no hi ha canvis i la seqüència recomanada continua essent, insuflació de rescat, 30 compressions i 2 insuflacions, 30 compressions i 2 insuflacions…

Cada quatre cicles, s’ha de tornar a valorar si hi ha respiració. No aturarem la reanimació fins que la víctima recuperi les constants vitals o arribi personal sanitari i es faci càrrec de la situació, o fins que estem tan cansats que no puguem continuar.

En el cas de lactants i infants, les tècniques utilitzades varien segons l’edat i constitució física de l’infant.

En el cas de lactants, s’han d’utilitzar dos dits per a les compressions (figura). Les insuflacions s’han de fer a la boca i el nas del lactant, tenint en compte que s’ha d’insuflar l’aire que cap a la boca del socorrista, no als pulmons.

En el cas dels infants, tret que l’infant sigui molt gran, s’ha d’utilitzar només la base d’una mà per pressionar i aixecar els dits per no oprimir les costelles (figura).

La causa més comuna d’aturada cardíaca és la fibril·lació ventricular, que consisteix en un ritme anormal del cor que es pot produir quan no arriba oxigen suficient o quan el cor resulta malmès a causa d’un infart.

Tots hem vist algun cop, en alguna pel·lícula, un metge intentant reanimar una persona inconscient col·locant-li sobre el pit dues plaques metàl·liques unides amb cables a un aparell, i que transmeten una descàrrega o xoc elèctric. El que es vol és desfibril·lar el cor del pacient.

No sempre que es produeix una aturada cardíaca és útil fer servir un desfibril·lador. Només és útil en dos tipus de trastorns del ritme cardíac: en la fibril·lació ventricular i en la taquicàrdia ventricular.

Per tal que tothom els pugui utilitzar, i no solament el personal capaç de diagnosticar una fibril·lació, han sorgit els desfibril·ladors externs automàtics (DEA).

Segons el grau d’autonomia que tenen, els desfibril·ladors externs automàtics poden ser dels tipus següents:

• DEA completament automàtic, pensat per a personal no sanitari. Dona instruccions per col·locar els elèctrodes al pacient, determina si la desfibril·lació és adequada i aconsella als assistents que se separin per emetre una descàrrega elèctrica o bé fer el massatge cardíac.
• DEA semiautomàtic, pensat per a socorristes, personal sanitari no mèdic. Dona les instruccions, però és l’usuari qui activa cada pas.

No s’han de confondre els DEA amb els desfibril·ladors manuals que utilitza el personal mèdic, en què es visualitza el ritme cardíac i el professional decideix el tipus de descàrrega que s’ha d’aplicar.

Els DEA es poden utilitzar en infants a partir dels vuit anys. Per a infants d’un a vuit anys cal utilitzar, si és possible, elèctrodes adaptats. No se’n recomana la utilització per a infants menors d’un any.

Quan es produeix una aturada cardiorespiratòria, sempre cal començar la seqüència de reanimació cardiopulmonar (RCP) mentre algú va a buscar el desfibril·lador. L’RCP ha de continuar fins que la màquina estigui preparada i els elèctrodes col·locats. Els passos que s’han de seguir són els següents:

1. Treure o tallar la roba de cintura cap amunt.
2. Encendre el desfibril·lador i fixar els elèctrodes. Si el pacient està mullat, s’ha d’eixugar. Si hi ha molt borrissol, s’ha d’afaitar perquè no disminueixi l’adherència dels elèctrodes.
3. Seguir les directrius visuals o de veu de l’aparell. El desfibril·lador comença a analitzar el ritme del cor de la víctima. En els desfibril·ladors semiautomàtics, per iniciar aquesta fase, s’ha de prémer el botó corresponent. És important que ningú no toqui la víctima durant l’anàlisi.
4. El desfibril·lador indica si considera necessària la descàrrega:
   • Si la descàrrega està indicada, tothom s’ha d’allunyar de la víctima i s’ha d’aplicar el xoc. En els desfibril·ladors automàtics, la descàrrega és immediata, en els semiautomàtics, s’ha d’activar.
   • Si la descàrrega no està indicada, el desfibril·lador indica que s’ha de continuar amb l’RCP abans de tornar a analitzar el ritme del cor.
5. S’ha de continuar seguint els missatges del DEA fins que arribi ajuda especialitzada o la víctima respiri espontàniament o en cas d’esgotament dels reanimadors.

L’avaluació del pols és una tècnica en desús. S’ha comprovat que la localització del pols per personal no entrenat no és un mètode fiable.

Antigament, després de comprovar que no hi havia respiració, es prenia el pols. Ara és recomanable que es passi directament a la reanimació cardiopulmonar per no perdre temps vital, en moltes ocasions, per a la persona accidentada.

En la figura podeu veure un esquema de l’actuació bàsica descrita. Les línies discontínues recorden que l’avaluació del pols només es recomana fer-la si és té experiència.

L’obstrucció de la via aèria per un cos estrany (OVACE) impedeix que l’aire, i per tant l’oxigen, arribi als pulmons i al cervell. Es poden presentar dos casos: que es tracti d’una obstrucció lleu o que es tracti d’una obstrucció greu.

Quan l’obstrucció és lleu, la presència d’un cos estrany en la via aèria dificulta l’entrada d’aire a les vies respiratòries. La víctima se sol mostrar agitada, pot parlar, tus de manera enèrgica i continuada, i respira.

L’obstrucció greu es produeix quan les vies respiratòries estan completament obstruïdes per un cos estrany i l’aire no pot entrar ni sortir normalment dels pulmons. La víctima no pot respirar o ho fa de manera sibilant, no pot parlar i generalment es posa les mans al coll o al tòrax de manera convulsiva. Inicialment la víctima està conscient, però, si no respira, perdrà la consciència.

Les actuacions que s’han de seguir per tractar una OVACE són les següents:

• Si l’obstrucció és lleu, s’ha de deixar que la víctima continuï tossint; encara més, animar-la a tossir i no fer res, ja que generalment la tos provoca l’expulsió del cos estrany.
• Si la víctima mostra símptomes d’obstrucció greu i està conscient, se li han de donar fins a cinc cops interescapulars a l’esquena. Per a això ens hem de col·locar al costat i lleugerament al darrere de la víctima, l’hem d’inclinar cap endavant, subjectant-li el tòrax amb un braç perquè no caigui cap endavant, i li hem de donar fins a cinc cops secs entre els omòplats. Després de cada cop hem de comprovar si l’obstrucció ha desaparegut (figura).

Si els cops no resolen el problema, s’han de fer fins a cinc compressions abdominals. És el que es coneix com a maniobra de desobstrucció o maniobra de Heimlich(figura). La seqüència d’actuació és la següent:

1. Situar-se darrere la víctima, inclinar-la cap endavant i envoltar-la amb tots dos braços.
2. Col·locar el puny entre el melic i la part inferior de l’estèrnum de l’individu, amb el costat del polze cap a dintre, i cobrir-lo amb l’altra mà.
3. Pressionar cap a dins i cap amunt amb força suficient per fer que s’aixequin els peus de la víctima.
4. Afluixar la pressió, repetir la maniobra fins a cinc vegades i comprovar si la víctima ha expulsat el cos estrany.
5. Si l’obstrucció continua, s’ha de continuar alternant cinc cops a l’esquena amb cinc compressions abdominals.
6. Si l’obstrucció continua després de repetir tres cops el cicle de cinc cops a l’esquena i cinc compressions abdominals, s’ha de trucar al 112 i continuar fins que arribi l’ajuda, es resolgui el problema o la víctima perdi el coneixement.
7. Si la víctima es queda inconscient en algun moment, s’ha d’estirar a terra, avisar el 112 i iniciar la reanimació cardiopulmonar (RCP). Durant l’RCP, cada cop que s’obri la via aèria s’ha de revisar la boca a la recerca d’algun cos estrany i, si cal, introduir el dit índex a la boca per arrossegar cap a fora el cos estrany.

Qualsevol víctima d’una OVACE que hagi rebut compressions abdominals hauria de ser examinada per un metge, ja que les compressions poden provocar danys interns.

En la figura es pot veure un esquema-resum de l’actuació descrita.

Hi ha casos especials en què s’ha d’actuar d’una manera una mica diferent:

• En el cas de dones embarassades a partir del segon semestre, la maniobra d’Heimlich s’ha de fer igual, però el punt de compressió s’ha de desplaçar dos dits per sobre del final de l’estèrnum.
• En el cas de pacients obesos, com que no podrem agafar la víctima per la cintura, l’estirarem a terra boca per amunt i desplaçarem també el punt de compressió dos dits per sobre del final de l’estèrnum.
• Si la víctima és un nadó, s’ha de col·locar cap per avall per donar-li els cinc cops interescapulars (figura). Si els cops no funcionen, s’ha de posar el nadó sobre l’esquena i s’han de fer cinc compressions al pit, utilitzant dos dits.

L’ictus és la conseqüència de les malalties que causen l’alteració de la circulació de la sang al cervell. Aquesta alteració consisteix en el taponament o el trencament d’una artèria, que fa que no arribi sang a una part del cervell i que, per tant, les cèl·lules cerebrals morin. Ictus és el nom científic, i potser no gaire conegut, però popularment les seves causes tenen noms més coneguts com ara feridura, apoplexia, vessament cerebral, embòlia cerebral o trombosi.

La característica principal de l’ictus és que qualsevol dels seus símptomes es manifesta de manera brusca; els més comuns són:

• Debilitat que afecta un costat del cos.
• Pèrdua de visió en un ull o pèrdua parcial en tots dos.
• Pèrdua o dificultat de la parla.
• Pèrdua de força o paràlisi en un costat del cos o de la cara.
• Pèrdua de sensibilitat en un costat del cos o de la cara.
• Inestabilitat, desequilibri i incapacitat per caminar.
• Mal de cap molt fort o sobtat, no habitual.

En la gravetat de les conseqüències de l’ictus és determinant la durada de l’afectació. Per això, com sovint la persona que pateix un ictus no pot donar l’alerta, és molt important que tothom sigui capaç de reconèixer quan una persona n’ha patit un. Qualsevol persona pot reconèixer o sospitar un ictus fàcilment, aplicant la maniobra RAPID:

1. R: digues a la víctima que rigui; veuràs que torça la boca.
2. A: digues a la víctima que aixequi un braç; veuràs que un braç no el podrà aixecar o li costarà molt.
3. P: digues a la víctima que parli; veuràs que li costarà i potser no l’entendràs.
4. I: es tracta d’un ictus, que es presenta de manera molt brusca.
5. D: actua de pressa; si té algun dels símptomes anteriors, truca ràpidament al 112.

Mireu aquest vídeo del Departament de salut, on professionals del SEM expliquen quines accions cal realitzar en cas de sospitar que algú pateix un ictus.

El part és l’última etapa de l’embaràs, on el fetus surt pel canal vaginal i neix. Normalment, totes les dones embarassades saben quan serà la data i si tenen un part de risc, obtenen la baixa mèdica; per tant, no és freqüent que les dones embarassades donin a llum en un centre de treball.

Malgrat això, és una circumstància que pot sobrevenir-se, ja que la baixa mèdica obligatòria no es produeix fins al dia de naixement del nadó i de vegades el part s’avança, el nadó arriba inesperadament. Sempre que es pugui cal acudir al centre sanitari més proper. Només quan això no sigui possible, aplicarem els primers auxilis i s’intervindrà en el part. I en aquest el moment convé saber com s’ha d’actuar per ajudar en el part d’urgències fins que arribin els professionals sanitaris.

En un part d’urgència, els perills més importants que podem trobar són:

• L’asfíxia del nadó.
• L’hemorràgia postpart de la mare.

En primer lloc cal identificar els símptomes del començament del part, tot i que cada dona i cada part són diferents i no tots tenen lloc de la mateixa manera. Per tant, prenem com a model un part general en què es donen aquests signes i símptomes que apareixen seqüencialment:

1. Percepció de ganes d’orinar a causa de la pressió exercida en la bufeta i el recte.
2. Disminució dels moviments fetals habituals.
3. Comencen unes contraccions febles, generalment no molt doloroses i sense ritme.
4. Després d’un temps comencen a aparèixer les veritables contraccions, més doloroses, amb una freqüència de tres a sis en una hora.
5. El tap mucós que segella el coll de l’úter es desprèn i la dona notarà com expulsa un flux espès i una mica sanguinolent.
6. Es trenquen aigües i el sac amniòtic on ha crescut el bebè es trenca. En aquest moment les contraccions seran més freqüents i comença la fase d’expulsió del nadó.

El primer que farem és alertar al servei d’emergències. Mentre que arriba l’assistència sanitària, l’embarassada requerirà ajuda. L’ordre d’actuació serà el següent:

1. Tranquil·litzar l’embarassada: la dona ha de respirar tranquil·lament i amb la boca oberta.
2. Portar-la a un lloc al més còmode i net possible, en un llit o a terra, cobert amb llençols, mantes o roba. La zona genital ha de tenir un llençol al més net possible. En cas que no es disposi de llençol, s’utilitzaran tovalloles, paper net o roba neta. Si pensem que haurem d’aplicar els primers auxilis, si és possible, es rentaran els genitals de la mare amb aigua temperada i sabó.
3. Cal acomodar la gestant el més segura i confortable possible salvaguardant-ne la intimitat; es pot tombar o asseure la gestant per donar a llum al llit, llitera o cadira si en disposem, cosa que facilitarà la feina a la persona que l’assisteix, encara que també es recomana que durant el part les dones adoptin la posició que els sigui més còmoda; el suport psicològic ha de ser continu i es recomana facilitar l’acompanyament de la dona durant el part per la persona de la seva elecció. Si l’embarassada està inclinada o estirada d’esquena amb els genolls flexionats o semiflexionats i les cames prou separades es podrà veure bé la dilatació dels genitals i saber quan ha començat el període d’expulsió.

Normalment, fins aquí arribarà l’actuació d’ajuda. Habitualment, la dona pot estar en aquesta fase molts minuts o inclús unes hores i els serveis d’emergència mèdiques arriben. Però, en cas contrari, quan l’úter es dilata uns deu centimetres, o si se li pot veure el cap al nadó, és el moment d’aplicar els primers auxilis i intervenir en el part. L’actuació en aquest cas serà la següent:

1. Tranquil·litzar i aportar seguretat a la partera.
2. Durant les contraccions cal animar la mare a empènyer. Se li ha de dir que intenti no cridar ni parlar perquè l’empenta sigui més forta i efectiva. Entre contraccions ha de descansar i recuperar-se.
3. Convé centrar l’atenció en estímuls diferents a la sensació dolorosa. Amb la distracció augmenta la tolerància al dolor i la sensació dolorosa es fa més suportable. És convenient utilitzar tècniques de relaxació, el massatge i les tècniques respiratòries.
4. El primer a sortir hauria de ser el cap del nadó. Quan comenci a sortir se li col·loca una mà al cap i s’exerceix una pressió molt suau. L’objectiu d’això és que el part no es produeixi molt de pressa, sinó que el cap ha de sortir durant una contracció i gràcies a l’empenta de la mare.
5. Una vegada que el cap és fora es comprova que no té el cordó umbilical enrotllat al coll. En el cas que això passés cal no alarmar-se, i amb un dit estirar suaument i desenrotllar el cordó, passant-lo pel cap del nadó.
6. Arribat aquest punt, la resta es produeix molt ràpidament i gairebé sense intervenció. El cap del nadó se sosté mentre la mare segueix empenyent fins a aconseguir treure les espatlles. S’ha de tenir en compte que el nadó està cobert de fluids, i per tant s’ha de subjectar suau però fermament. Es pot donar el cas que el nen vingui de natges. En aquest cas cal no alarmar-se, simplement subjectar i deixar que surti la resta del cos sense estirar-lo.
7. Un cop fora, es posarà el nadó damunt la mare. Això és important perquè els nounats perden molta calor, i la mare és capaç de regular la seva temperatura corporal amb la finalitat de protegir el nen.
8. Netejar la boca i el nas del nadó, ja que ha d’expulsar tot el líquid dels pulmons. No donar-li cops a l’esquena, només cal sostenir-lo cap per avall i fer-li massatges suaument a l’esquena. Si el nadó comença a tossir, esternudar o plorar és bon senyal.
9. No cal lligar ni tallar el cordó umbilical en un primer moment. Si no obtenim assistencia mèdica, passat uns minuts, observarem que el cordó deixa de bategar i agafa un color blanquinòs. Llavors, farem servir uns fils amples per lligar els extrems del cordó. El primer nus es farà a uns 5-10 cm del melic del nadó, i el segon a 5 cm del primer. El tram de cordó entre els dos nusos ha d’estar net. Un cop comprovat això podem deixar passar uns minuts abans de tallar amb unes tisores, les més netes possibles. Un cop tallat cal comprovar que no hi ha pèrdua de sang pels extrems.
10. Al cap de trenta minuts aproximadament la mare sentirà unes contraccions per expulsar la placenta. No s’ha d’estirar el cordó, la dona sola és capaç d’expulsar-la. Es conservarà la placenta per a l’observació professional obstretista.

Després caldrà fer les cures posteriors al part. S’ha de comprovar que tant el nadó com la mare es troben en bones condicions. Per a això, es valoren una sèrie de signes:

• Color del nadó: és normal que durant els primers minuts les mans i els peus es vegin d’un to blavós, una vegada que comenci a respirar més profundament anirà prenent un color més rosat. Si el nadó no respira, se li ha de netejar la boca i començar a fer respiracions artificials, insuflant suaument sobre la boca i nas.
• Temperatura: el millor per al nadó és estar en els braços de la seva mare, en contacte pell amb pell i, si és possible, estimulant-lo perquè prengui el pit al més aviat possible. Es cobriran la mare i el nadó amb un llençol o roba per evitar que agafin fred.
• Hemorràgia postpart: controlar els genitals de la mare per si hi ha sagnat. Una hemorràgia abundant és perillosa i motiu de màxima urgència mèdica.

Un cop revisats, s’ha d’intentar portar la mare i el nadó a l’hospital més proper al més aviat possible. Portar també la placenta, ja que pot facilitar dades als metges sobre el part. I un cop a l’hospital, cal intentar descriure com s’ha donat el part als professionals: quant ha durat i si la mare o el nadó han patit algun tipus de problema.

Un cop fora, el nadó està recobert de líquid i sang que s’han de netejar. Després s’observa en la pell una capa de greix blanquinosa. És la “vèrmix caseosa”, és bona per als nadons i els protegeix de les infeccions i del fred, de manera que és millor no netejar gaire el nadó.

En un part d’urgència mai:

• Pressionarem l’abdomen de la mare durant el part. Podria causar danys en el fetus.
• Estirarem el nadó. Tant si ve de cap com si ve de natges, se’l subjecta fermament, però en cap moment se l’ha d’estirar.
• Estirarem el cordó umbilical per afavorir l’expulsió de la placenta.
• Colpejarem a l’esquena del nadó un cop fora. Un massatge suau és suficient per estimular-lo.