Valoració secundària. Tècniques de socorrisme

Abans de començar la valoració secundària, s’ha de mirar si hi ha alguna hemorràgia greu. Si és el cas, s’ha d’actuar per aturar-la.

Si és possible, és important començar l’exploració de la víctima parlant amb ella per obtenir la màxima informació sobre molèsties, dolors, malalties que pateix… D’altra banda, la conversa també ens pot servir per detectar qualsevol problema d’orientació o memòria, i per informar la víctima del que farem.

L’examen del pacient s’ha de començar pel cap fins a arribar als peus. Per a l’exploració es recomana fer servir totes dues mans simultàniament, a tots dos costats del cos. Això facilita la detecció d’irregularitats per comparació. Sempre que sigui possible cal utilitzar guants per fer l’exploració.

Els passos que s’haurien de seguir per fer la valoració secundària són els següents:

1. Palpar i observar el cap amb cura. L’objectiu és trobar les possibles hemorràgies, inflors, enfonsaments…
2. Parlar a la víctima a cada orella i observar si respon. Mirar també si hi ha sang o fluid transparent a les orelles, ja que poden indicar una lesió interna.
3. Observar els ulls: si són oberts o tancats, les pupil·les (l’obertura, si reaccionen a la llum i si són iguals), si hi ha objectes estranys, sang…
4. Observar el nas: si hi ha sang o fluid transparent pot indicar una lesió interna.
5. Observar la boca: si hi ha ferides, cremades als llavis…
6. Observar la respiració: el ritme, la profunditat…
7. Observar la pell: el color, la temperatura i l’estat.
8. Examinar la columna, tocant-la suaument amb els dits des de la base del crani fins on es pugui, sense moure la víctima. L’objectiu és trobar les possibles zones adolorides, inflors, irregularitats…
9. Palpar amb suavitat les clavícules, les espatlles i el tòrax en cerca d’irregularitats, dolor o deformitats.
10. Palpar amb suavitat l’abdomen. Un abdomen rígid pot indicar una lesió interna.
11. Palpar els malucs i moure suaument la pelvis per detectar possibles fractures. Observar la presència de femta, orina o sang a la roba.
12. Examinar les extremitats superiors, comprovant que els moviments de colzes, canells i dits són normals, i que la víctima no té sensacions estranyes. Observar també el color dels dits, ja que ens pot indicar la presència d’un problema de circulació (quan sigui blavós o pàl·lid).
13. Examinar les extremitats inferiors. Palpar i observar les cuixes, genolls, cames, turmells i peus buscant hemorràgies, inflors, deformitats o dolor.

Un cop feta la valoració primària amb les actuacions corresponents, i controlades les hemorràgies, l’ordre de prioritats en l’actuació és el següent:

1. Tractar les ferides i cremades greus.
2. Immobilitzar les lesions dels ossos i articulacions.
3. Tractar qualsevol altra lesió.
4. Tornar a observar els signes vitals.

Les cremades són les lesions que es produeixen per una exposició excessiva a la calor. Com es mostra en la taula, poden tenir com a causa el foc, l’electricitat, agents químics, vapors o líquids a altes temperatures o radiacions.

Generalment, les cremades es produeixen a la pell, però a vegades poden afectar altres parts del cos.

La pell és l’òrgan que ocupa la superfície més gran del cos (entre 1,6 m2 i 1,8 m2 en general). Representa prop del 10% del pes corporal total. Les tres capes principals de la pell són (vegeu la figura):

• L’epidermis. És la capa més exterior de la pell i en constitueix la barrera. Està formada per diversos estrats, des de la zona interior, més activa, fins a l’estrat més exterior, format per cèl·lules mortes.
• La dermis. És la capa més activa de la pell. S’hi troben els capil·lars sanguinis i limfàtics, les terminacions nervioses, les arrels dels pèls, les glàndules sudorípares i les glàndules sebàcies. Les terminacions nervioses de la dermis registren les sensacions, com calor, fred i dolor.
• L’hipoderma, hipodermis o teixit adipós. És la capa interna de la pell. Actua d’aïllant tèrmic, com a amortidor mecànic i per acumular aigua i substàncies nutritives.

Aquestes tres capes de la pell contribueixen al desenvolupament de les funcions que té assignades: protegir l’organisme de les infeccions, regular la temperatura corporal, intercanviar substàncies amb l’exterior i rebre sensacions externes.

L’extensió i profunditat de les cremades incideix directament en la possibilitat de supervivència. La localització incideix bàsicament en les seqüeles de les cremades.

L’extensió fa referència al percentatge de superfície cremada. Una cremada és més greu com més superfície de pell hi ha afectada.

En cremades molt extenses es produeix una pèrdua important de líquids, cosa que pot causar un xoc al pacient. Els xocs poden produir la mort de la persona.

Per determinar l’extensió d’una cremada extensa o mitjanament extensa s’utilitza la regla dels 9 o regla de Wallace. Segons aquesta regla, la superfície corporal de l’adult es divideix en onze àrees, i a cada àrea s’assigna un percentatge del 9% o un múltiple del 9%, amb excepció de l’àrea genital.

Les àrees assignades són les següents:

• 9% cap i coll
• 9% cada extremitat superior (7% braç i 2% mà)
• 18% cada extremitat inferior (9% cuixa, 7% panxell i 2% peu)
• 18% tronc anterior (cara anterior del tòrax i abdomen)
• 18% tronc posterior (esquena i natges)
• 1% genitals

Aplicació de la "regla dels 9" o regla de Wallace

Si una persona accidentada es crema completament les dues extremitats esquerres, l’extensió de la cremada és de 9% (extremitat superior) + 18% (extremitat inferior) = 27%.

La regla dels 9 no s’aplica a infants. Si un infant es crema tot el cap, la superfície cremada és superior al 9%; atès que el cap dels infants és proporcionalment més gran que el dels adults. En aquest cas cal aplicar la regla de l’1%.

En cremades petites i disperses o quan les cremades afecten infants, la regla de Wallace no es pot aplicar i hem de recórrer a la regla de l’1% o regla de Kirchbaum. Aquesta regla considera que la superfície de la mà de l’accidentat correspon a un 1% de la superfície corporal total, i aquesta dimensió es pren com a referència per calcular l’extensió de la cremada.

Respecte a la localització, hi ha certes zones considerades especials per la seva perillositat: cara, mans, peus, genitals, orificis naturals, articulacions i zones de flexió…

La profunditat està directament relacionada amb la temperatura i el temps d’exposició de l’agent agressor. Com més profunda sigui la cremada, el risc que es produeixi una infecció serà més gran.

Segons la profunditat de la pell afectada, les cremades es classifiquen en tres graus:

• Grau 1. Destrueix només la capa superficial de la pell, l’epidermis, i produeix un envermelliment intens de la zona lesionada. Hi ha dolor. Aquestes cremades es guareixen bé si s’actua ràpidament i no es formen butllofes.
• Grau 2. Destrueix l’epidermis i part de la dermis. La pell es posa vermella i en carn viva i es produeixen butllofes. La lesió és dolorosa, però se sol guarir bé.
• Grau 3. La pell està destruïda: afecta totes les capes de la pell i el teixit cel·lular. No hi ha dolor, atesa la destrucció de les terminacions nervioses.

Tenint en compte l’extensió, la localització i la profunditat de les cremades, es considera que aquestes són greus, com a mínim, en els casos següents:

• Si es tracta de cremades de tercer grau.
• Si es tracta de cremades de segon grau que afecten la cara, les mans, els peus o la zona genital.
• Si s’estenen per complet pels braços o cames.
• Si la seva extensió és superior al 5% de la superfície del cos.
• Si la seva extensió és superior a l’1% de la superfície del cos i són de segon grau.
• Si es tracta de cremades de segon i tercer grau en infants, persones grans i persones accidentades amb malalties prèvies significatives.

L’actuació inicial en cas de cremades pot condicionar el pronòstic i el resultat final de la persona accidentada. Els passos que s’han de seguir són els següents:

1. Eliminar la causa de la cremada, i per a això s’ha d’evacuar l’individu de la font de calor, apagar les flames, retirar el producte químic del contacte amb la pell…
2. Fer una avaluació inicial i mantenir les constants biològiques.
3. Cercar altres possibles lesions, com hemorràgies, xoc, fractures. Sempre s’ha de tractar primer la lesió més greu.
4. Refrescar la zona cremada amb aigua freda abundant, almenys durant 10 minuts.
5. Treure amb cura la roba, sempre que no estigui adherida a la pell, i les joies.
6. Tapar les cremades amb apòsits estèrils per evitar infeccions. Si no n’hi ha, es pot fer servir un tros de llençol o un mocador.
7. Si apareixen tremolors o la zona cremada és superior al 20%, tapar la persona cremada amb una manta tèrmica.
8. Evacuar urgentment el ferit a l’hospital, si escau.

L’evacuació a l’hospital és necessària sempre que la persona accidentada sigui un infant, sempre que les cremades siguin greus i sempre que es tinguin dubtes sobre la gravetat.

Com totes les actuacions en primers auxilis, és important saber què s’ha de fer, però també què no s’ha de fer. Així, doncs, en cas de cremades:

• No s’han d’aplicar pomades, cremes o pasta de dents sobre la cremada.
• No s’ha de refredar gaire el pacient, només s’ha de refredar la zona cremada.
• No s’ha de donar aigua, alcohol o analgèsics per via oral.
• No s’han de rebentar les butllofes, ja que es poden produir infeccions.
• No s’ha de desenganxar la roba o qualsevol altre element adherit a la pell.
• No s’ha de deixar sola la víctima.
• No s’ha de retardar el trasllat a la unitat de cremats de l’hospital.

El pas del corrent elèctric a través del cos pot provocar diferents efectes: atordiment, aturada cardiorespiratòria, contraccions musculars… Localment, el corrent pot causar cremades tant en els punts d’entrada al cos com en els punts de sortida. Els passos que s’han de seguir són els següents:

1. Tallar el corrent elèctric.
2. Si no és possible tallar el corrent, moure la persona accidentada amb algun objecte que no condueixi l’electricitat (un pal de fusta, una corda…). És important no tocar la persona accidentada fins a no estar segurs que ja no està en contacte amb el corrent.
3. Fer la valoració primària i dur a terme les actuacions consegüents.
4. Realitzar la valoració secundària i determinar totes les lesions, per tractar-les en ordre de gravetat.
5. Refrescar les cremades de les zones d’entrada i sortida de l’electricitat amb aigua fresca abundant.
6. Posar sobre les cremades un apòsit net i estèril per evitar que s’infecti.
7. Evacuar urgentment la persona accidentada, encara que no presenti cap trastorn visible.

Els productes químics corrosius poden produir cremades a la pell i causar lesions més o menys extenses, que en alguns casos arriben a ser mortals.

L’actuació ha de començar per la protecció pròpia i de la persona accidentada: ventilar l’àrea per dispersar els gasos, segellar l’envàs del producte, canviar la persona accidentada de lloc, si cal… Després, el tractament és similar al de les cremades per flames: rentar amb aigua abundant, per arrossegar i diluir el producte, i aturar la cremada (almenys 20 minuts); retirar la roba contaminada mentre es va mullant la ferida; tapar la cremada; traslladar la persona accidentada a l’hospital…

Les cremades químiques sempre són greus i és urgent anar a l’hospital.

La sang circula pels vasos sanguinis (artèries, venes i capil·lars), que la transporten per tot el cos. Quan es malmet un vas sanguini, es pot produir una pèrdua incontrolada de sang.

Les hemorràgies es poden classificar segons la procedència (segons el vas trencat), segons a on va parar la sang i segons la gravetat.

Segons el vas trencat les hemorràgies poden ser arterials, venoses i capil·lars.

En les hemorràgies arterials se secciona una artèria. En aquest cas la sang surt a borbolls, amb pressió, coincidint amb el batec del cor, i és de color vermell viu. És un tipus d’hemorràgia greu.

En les hemorràgies venoses se secciona una vena, la sang surt de manera contínua, sense força i és de color vermell fosc.

Les hemorràgies capil·lars són hemorràgies que afecten només els vasos sanguinis superficials que irriguen la pell. En aquest cas, la sang surt de molts punts i sense pressió. L’hemorràgia és escassa i es pot controlar fàcilment.

Segons on vagi a parar la sang, les hemorràgies es classifiquen en externes, internes i exterioritzades.

Si la sang surt a l’exterior a través d’una ferida de la pell, l’hemorràgia ésexterna. Si la sang s’aboca cap a l’interior, per exemple es queda emmagatzemada a la cavitat abdominal, l’hemorràgia és interna. Quan la sang flueix a l’exterior a través d’un orifici natural, com el nas, l’oïda o la boca, es tracta d’una hemorràgia exterioritzada.

Respecte a la gravetat, les hemorràgies estan classificades en quatre grups, segons el volum de sang perdut: classe I (lleus), classe II (greus), classe III (més greus), classe IV (molt greus) (taula).

S’ha de tenir en compte que aquesta classificació és aproximada, ja que la gravetat també depèn d’altres factors, com la velocitat a què es perd la sang, l’edat, l’estat físic…

En cas d’hemorràgies externes, els passos que s’han de seguir són els següents:

1. Tranquil·litzar la víctima.
2. Posar-se guants d’un sol ús.
3. Estirar la persona accidentada a terra per prevenir caigudes.
4. Assegurar la permeabilitat de les vies aèries.
5. Controlar les constants biològiques.
6. Controlar i aturar l’hemorràgia aplicant, per ordre, els sistemes següents: compressió directa, compressió arterial i, com a últim recurs, aplicació d’un torniquet.
7. Prevenir el xoc hemorràgic o hipovolèmic, que és l’estat clínic en el qual la quantitat de sang que arriba a les cèl·lules és insuficient perquè puguin fer la seva funció normal. Per això, s’ha d’afluixar la roba o objectes que oprimeixin la víctima, s’ha de col·locar en posició antixocs (tombat sobre l’esquena amb les cames elevades menys de 45°), s’han d’evitar les pèrdues de calor i s’ha d’insistir en el control de l’hemorràgia.

La compressió s`aplica juntament amb l’elevació de la part afectada. L’elevació disminueix la pressió de la sang en el lloc de la ferida i redueix l’hemorràgia.

Si l’hemorràgia es produeix en alguna de les extremitats, s’ha d’elevar l’extremitat per sobre de l’alçada del cor (si l’extremitat no té cap fractura).

En la taula es pot veure com es fa la compressió directa i l’elevació del membre afectat.

Compressió directa i l’elevació del membre afectat

Compressió directa	Elevació

Si l’hemorràgia s’atura, s’ha de tapar la ferida i s’ha de traslladar el ferit a un centre sanitari. Si l’hemorràgia no cessa, s’ha d’aplicar la compressió arterial.

S’utilitza compressió arterial, també anomenada compressió en punts de control, quan no s’ha pogut controlar l’hemorràgia per pressió directa i elevació de l’extremitat o quan aquests mètodes no es poden utilitzar (per exemple, quan hi ha fractures obertes).

La tècnica consisteix en la compressió proximal sobre l’artèria, que perfon la zona que sagna, amb la intenció de disminuir la irrigació sanguínia a la ferida oberta. El resultat d’aquesta operació és una disminució de l’hemorràgia, però no s’atura completament. Aquesta disminució és conseqüència de la reducció de la irrigació de tot el membre, no tan sols de la part lesionada.

Alguns dels punts de compressió que poden ser útils per controlar una hemorràgia són els següents (vegeu la taula):

• Artèria caròtida, al coll. És a tots dos costats de la tràquea. La compressió contra la tràquea pot dificultar la respiració.
• Artèria humeral, al braç. S’ha de comprimir contra l’húmer, a la part interna del braç.
• Artèria femoral, a l’engonal. L’artèria es comprimeix amb el puny de la mà col·locat al centre de l’engonal i amb el braç estès.

Punts de compressió arterial

Compressió arterial a l’artèria caròtida	Compressió arterial a l’artèria humeral	Compressió arterial a l’artèria femoral

Si l’hemorràgia no està controlada, s’ha d’augmentar el taponament de la zona sagnant.

El torniquet és una maniobra encaminada a pal·liar una hemorràgia aguda que no pot ser continguda pel sistema convencional, mitjançant la compressió de tots els vasos sanguinis en una zona circular propera. S’aplica en casos molt greus (amputacions de les extremitats, aixafaments prolongats i quan han fallat les altres mesures).

L’aplicació del torniquet actualment es fa servir en àmbit militar, per les dificultats d’atenció hospitalària que sovintegen en les campanyes internacionals.

El torniquet s’aplica entre la ferida i el cor, utilitzant una cinta ampla, un drap, un mocador o similar. No s’ha d’emprar, si és possible, una bena estreta, corda, filferro, o altres objectes que puguin tallar en comprimir. Mai no s’ha d’aplicar un torniquet al tronc, el cap o el coll. Els passos que s’han de seguir per col·locar un torniquet són els següents (vegeu la taula):

1. Col·locar el mocador o similar una mica per sobre de la ferida (entre 3 cm i 5 cm).
2. Donar un parell de voltes al voltant de la cama o braç amb el mocador collat i fer un nus simple als extrems.
3. Posar al mig un pal o similar i fer dos nusos més sobre el pal.
4. Girar el pal lentament fins que l’hemorràgia s’aturi i subjectar-lo de manera que no se solti o perdi la força.
5. Anotar l’hora exacta de la col·locació, en un paper gran, enganxat a la víctima, o escrit directament sobre la pell.
6. Traslladar la víctima en posició de Trendelemburg (inclinació del cos alineat, amb el cap més baix que el cos).

Aplicació del torniquet

Aplicació del torniquet	Posició de Trendelemburg

Si el trasllat ha de ser llarg, es valorarà la possibilitat d’afluixar el torniquet cada cert temps, per evitar danys al teixit per manca d’oxigen.

Les hemorràgies internes es produeixen a l’interior del nostre organisme i no tenen sortida a l’exterior, per tant no es veuen i aquest és el perill.

Quan es produeix una hemorràgia interna, el risc principal és que es produeixi un xoc. A més, pot haver-hi una pressió interna en algunes zones, a causa de l’acumulació de sang, que pot ser perjudicial.

Els símptomes que poden indicar una hemorràgia interna són els següents: pell pàl·lida i suada, pols feble i ràpid, respiració ràpida i superficial, set, dolor, sagnia per orificis naturals i, en alguns casos, pèrdua de consciència.

Si la sagnia continua, hi pot haver coloració blavosa de la pell i de les mucoses a causa de la insuficiència d’oxigen a la sang, és el que es coneix com a cianosi.

Els passos que s’han de dur a terme en cas d’hemorràgia interna són les següents:

1. Tranquil·litzar la víctima.
2. Estirar la persona accidentada a terra.
3. Assegurar la permeabilitat de les vies.
4. Controlar les constants biològiques. En cas d’aturada cardiorespiratòria iniciar la reanimació pulmonar.
5. Prevenir el xoc hemorràgic o hipovolèmic: afluixar la roba o objectes que oprimeixin la víctima, col·locar-la en posició antixocs i evitar les pèrdues de calor.
6. Traslladar urgentment la víctima a un centre sanitari, en posició antixocs i vigilant les constants biològiques.

En les hemorràgies exterioritzades, la sang flueix a l’exterior a través d’un orifici natural, com pot ser el nas (epistaxi), l’oïda (otorràgia) o la boca.

L’epistaxi consisteix en la sortida de sang pel nas. L’origen d’aquestes hemorràgies és divers. Poden aparèixer espontàniament per un cop, o per esternudar, gratar-se o mocar-se el nas.

En general, l’hemorràgia és petita i es resol espontàniament. A vegades, però, poden ser més greus i requerir tractaments més o menys agressius per aturar-les. Els passos que s’han de seguir en cas d’epistaxi són les següents:

1. Fer seure la víctima i inclinar-li el cap endavant per evitar l’aspiració de coàguls.
2. Efectuar una pressió directa sobre les aletes del nas contra el septe nasal. Aquesta pressió s’ha de mantenir prop de 10 minuts.
3. Aplicar fred local sobre la nuca, ja que això provoca vasoconstricció.
4. Passats 10 minuts, afluixar la pressió sobre el septe nasal per comprovar si l’hemorràgia s’ha aturat. Si l’hemorràgia no s’ha aturat, repetir uns altres 10 minuts. Si és necessari, es pot repetir fins a tres cops en total.
5. És recomanable aplicar un cotó fluix mullat amb aigua freda o aigua oxigenada a la fossa nasal que està sagnant.
6. Si l’hemorràgia no s’atura, traslladar la víctima a un centre hospitalari.

Després d’un episodi d’epistaxi, la víctima hauria de romandre quieta un parell d’hores, sense fer esforços i especialment evitar de mocar-se.

L’otorràgia consisteix en la sortida de sang per l’orella. Generalment es deu a una perforació de la membrana timpànica, produïda per exemple per un cos estrany, una explosió o un cop. Sol ser lleu i pot anar acompanyada de dolor agut, sordària i mareig. No obstant això, quan la pèrdua de sang és constant, i especialment si la víctima ha rebut un cop al cap, es pot sospitar de la presència d’una fractura cranial.

Les actuacions o passos que s’han de dur a terme són les següents:

1. No taponar mai l’oïda. S’ha de facilitar la sortida de la sang, ja que, si no, l’excessiva pressió intracranial per la invasió de sang podria causar danys irreversibles a l’encèfal. Només convé protegir-la amb una gasa per disminuir el risc d’infecció.
2. Col·locar la persona en posició lateral de seguretat sobre l’oïda que sagna i amb un coixí sota el cap.
3. Moure la víctima el mínim possible.
4. Controlar els signes vitals.
5. Traslladar immediatament la víctima a un centre sanitari.

Les hemorràgies a la boca generalment corresponen a lesions a la llengua, als llavis, a les parets de la boca o a les genives. Es produeixen moltes vegades per les mateixes dents de la víctima o per la caiguda accidental d’alguna peça dental.

Les hemorràgies a la boca poden ser molt alarmants, però en molts casos no passen d’una petita ferida lleu. Les actuacions que s’han de dur a terme en cas d’hemorràgies a la boca són les següents:

1. Fer seure la víctima amb el cap inclinat lleugerament pel costat de la lesió i cap endavant.
2. Posar una gasa neta o similar sobre la ferida i pressionar, almenys durant 10 minuts. Canviar de gasa si l’hemorràgia continua.
3. Si la ferida és gran o l’hemorràgia continua, s’ha de buscar assistència sanitària.

L’hemorràgia per la boca, que no prové de cap lesió visible, especialment després d’un cop fort, pot indicar una hemorràgia interna i s’ha de tractar en conseqüència.

L’organisme està recobert per teixits tous: epidermis, dermis, teixit cel·lular subcutani, músculs i vísceres. Les lesions a les parts toves del nostre organisme poden anar acompanyades de pèrdua de continuïtat a la pell o no. Així doncs, es parla de ferides quan hi ha aquesta pèrdua de continuïtat, o de contusions quan no es veu alterada la continuïtat de la pell.

Les ferides es poden produir per agents externs, com un ganivet, o interns, com un os trencat. Segons l’element que les produeix, es pot parlar de diferents tipus de ferides, entre les quals es destaquen les següents:

• Ferida tallant o incisa. Produïda per un objecte afilat, com llaunes, vidres o ganivets. El contorn de la ferida és net. L’hemorràgia pot ser escassa, moderada o abundant, segons els vasos sanguinis que se seccionin. També poden resultar danyats músculs, tendons i nervis.
• Ferida punxant. Produïda per punció amb un clau, agulla, ham, mossegada de serp… El forat d’entrada és petit i l’hemorràgia generalment, escassa, però la ferida pot ser profunda. El perill d’infecció és elevat, atès que es poden haver arrossegat gèrmens cap a l’interior.
• Ferida contusa o laceració. Produïda per objectes de contorns dentats (llaunes, serres). Hi ha esquinçament dels teixits i els contorns de les ferides són irregulars. Generalment la sagnia és menys abundant que en les ferides tallants.
• Abrasió o rascada. Produïda per fricció o fregament de la pell amb superfícies dures (com per exemple el terra). Hi ha pèrdua de la capa més superficial de la pell, cosa que deixa la zona en carn viva. En aquest tipus de ferida, l’hemorràgia és minsa.
• Ferida per arma de foc. Produïda per projectils. Generalment l’orifici d’entrada és petit i net, i el de sortida, si n’hi ha, és de dimensions més grans. La gravetat d’aquesta ferida depèn del vas sanguini lesionat, la localització de la lesió…

Hi ha diferents factors que determinen la gravetat de les ferides: la profunditat, extensió o localització, la presència de brutícia, cossos estranys o signes d’infecció, el temps transcorregut des que s’ha produït, les hemorràgies, l’estat de salut previ de la persona accidentada…

• Ferides lleus. Són ferides superficials i netes, en les quals no hi ha factors de gravetat. Les actuacions que s’han de dur a terme en cas de ferides lleus són les següents:
  • Tranquil·litzar la víctima i explicar-li què farem.
  • Aturar l’hemorràgia, si és el cas.
  • Desinfectar el material de cures.
  • Desinfectar les mans del socorrista.
  • Posar-se guants per autoprotegir-se de les infeccions (SIDA, hepatitis, SARS-Cov-2…).
  • Netejar la ferida amb aigua i sabó, des del centre fins a la perifèria, per eliminar els cossos estranys.
  • Utilitzar gases estèrils i d’un sol ús.
  • La ferida pot necessitar la sutura d’un especialista. Si no és així, s’ha d’aplicar un antisèptic i deixar-la a l’aire. Si sagna, s’ha de tapar amb gases estèrils i subjectar-la amb un embenat o esparadrap.
  • Recomanar la vacuna antitetànica.
  • No utilitzar directament sobre la ferida alcohol, cotó, pols o pomades amb antibiòtics.

  Les abrasions o rascades, especialment als genolls, són les ferides típiques en les caigudes dels infants.

• Ferides greus. Són ferides que poden afectar els teixits o òrgans interns, que són extenses o profundes, que tenen separació de vores, que estan localitzades en ulls, tòrax, abdomen, que presenten hemorràgia, o que inclouen factors de gravetat. Les actuacions que s’han de seguir en cas de ferides greus són les següents:
  • Efectuar l’avaluació inicial de la víctima.
  • Controlar l’hemorràgia i prevenir l’aparició del xoc.
  • No extreure cossos estranys enclavats. Fixar-los per evitar que es moguin durant el trasllat i causin nous danys.
  • Tapar la ferida amb un apòsit estèril.
  • Traslladar urgentment la víctima a un centre sanitari.

En les contusions no estan lesionats els ossos ni les articulacions. L’energia del traumatisme és absorbida per les parts toves (epidermis, dermis, teixit cel·lular subcutani, músculs i vísceres), i afecten més profundament com més gran és l’energia. Les contusions es poden classificar en els tipus següents:

• Contusió simple. És un envermelliment transitori de la pell. Per exemple, per una bufetada.
• Primer grau o equimosi. És el trencament de petits vasos sanguinis el que produeix petits cúmuls de sang (morats) que se situen a la dermis.
• Segon grau o hematoma. És una acumulació de sang en el teixit cel·lular subcutani, causada pel trencament de vasos capil·lars. És el que anomenem un bony.
• Tercer grau. És la mort dels teixits profunds per la manca d’aportació de nutrients.

Les actuacions que s’han de seguir en cas de contusions són les següents:

1. Immobilitzar la zona afectada i elevar-la, en una postura còmoda.
2. Aplicar fred local amb compreses d’aigua freda o gel per aconseguir la vasoconstricció dels vasos sanguinis i congelació de les terminacions nervioses del dolor. Mantenir el fred almenys durant cinc minuts.
3. No punxar els hematomes.

Aquestes lesions, només representen un perill per a la vida en alguns casos: quan van acompanyades d’hemorràgies arterials, quan afecten el sistema nerviós, com en el cas de les fractures de la columna vertebral… Les fractures es poden classificar en tancades i obertes.

• Les fractures són tancades quan la pell està intacta i no hi ha ferida (figura, a). L’extrem de l’os trencat, si es mou, pot malmetre altres teixits de la zona i, fins i tot, perforar algun òrgan o vas sanguini important.
• Les fractures obertes són les que originen el trencament de la pell, és a dir, hi ha una ferida propera a la fractura (figura, b). En aquest cas, el risc d’infecció és alt.

Els símptomes que ens fan sospitar la presència d’una fractura són els següents: un dolor intens que augmenta amb el moviment, la deformitat de l’extremitat i l’aparició de blaus, l’escurçament o torsió del membre, el cruixit dels extrems de l’os, la inflamació que augmenta amb el temps i la impossibilitat de fer moviments.

Les actuacions o passos que s’han de dur a terme, si és possible que l’accidentat tingui una fractura, són les següents:

1. Tranquil·litzar la víctima, explicant què farem.
2. Evitar moure el ferit, ja que podem provocar dolor intens i agreujar la lesió.
3. Treure tot allò que pugui molestar quan es produeixi la inflamació: anells, braçalets…
4. Curar la ferida si la fractura és oberta, aplicant apòsits estèrils.
5. Immobilitzar el membre, és a dir, proporcionar a l’os fracturat un sistema que li impedeixi moure’s, perquè els fragments de l’os trencat no originin noves lesions mentre l’accidentat és traslladat a un centre sanitari.
6. Tapar l’accidentat perquè no es refredi.
7. Evacuar l’accidentat a un centre sanitari controlant les constants biològiques i els elements que immobilitzen la fractura.

El dolor de les fractures es deu al moviment de la zona fracturada, per la qual cosa la immobilització del membre fracturat és l’actuació bàsica. Amb aquesta immobilització, el dolor desapareix en gran manera.

Quan s’immobilitza una fractura, a part d’impedir el moviment, es proporciona a la part del cos lesionada el suport rígid que constituïa l’os. Aquest suport rígid s’anomena fèrula, però si no se’n té cap, es poden utilitzar revistes o diaris enrotllats o cartons, i es col·loquen de dos en dos, si és possible, al costat del membre fracturat. La fèrula, o l’element que en faci la funció, ha de ser prou llarga per sobrepassar les articulacions situades immediatament per sobre i per sota del focus de la fractura.

Quan es col·loca una fèrula s’ha de tenir la precaució d’encoixinar el material rígid, fent servir per exemple tovalloles, per evitar lesionar les articulacions. Les fèrules s’han de subjectar amb fermesa utilitzant mocadors, benes, esparadrap… Mai no s’han de lligar a sobre de la fractura.

La manera de fer les immobilitzacions depèn d’on s’ha produït la fractura.

Les extremitats superiors es poden immobilitzar amb el braç en cabestrell, utilitzant benes, mocadors triangulars o la roba de la mateixa víctima.

La tíbia i el peroné s’immobilitzen amb fèrules rígides a tots dos costats, des de la part superior de la cuixa fins al turmell, i laterals encoixinats (figura). Si no es disposa de fèrules, també es pot fer servir l’altra cama amb encoixinat entremig (figura).

El fèmur es pot immobilitzar amb fèrules rígides a tots dos costats i encoixinat als laterals. La fèrula externa ha d’anar des del turmell fins a més amunt de la cintura, de manera que es pugui lligar a la pelvis i a l’abdomen. La fèrula interna ha d’anar des de la cuixa fins al turmell (figura). Si no es disposa de fèrules, també es pot fer servir l’altra cama amb encoixinat entremig.

Els dits i mans es poden immobilitzar amb una fèrula des del colze fins a la punta dels dits i encoixinat al palmell de la mà i al canell.

Principals tipus d’immobilitzacions

Immobilització de la tíbia o el peroné amb fèrules
Immobilització de la tíbia o el peroné amb l’altra cama
Immobilització del fèmur amb fèrules
Immobilització de dits i mans

Els traumatismes de crani i cara són especialment greus, ja que poden ocasionar danys cerebrals.

Alguns dels símptomes que es poden presentar quan hi ha un traumatisme d’aquest tipus són mal de cap intens, alteració de l’estat de consciència, hemorràgia o secrecions pel nas o per l’oïda, vòmits, convulsions i alteracions de la respiració. Aquests símptomes poden aparèixer immediatament després del traumatisme o al cap d’algunes hores.

La conducta que s’ha de seguir consisteix a no moure el pacient si no és necessari, vigilar les constants biològiques amb freqüència i traslladar-lo urgentment a un centre hospitalari, en posició lateral de seguretat si la víctima està inconscient.

Els traumatismes de la columna vertebral són lesions traumàtiques que afecten un o diversos ossos o articulacions que componen la columna vertebral.

Les fractures de columna són delicades, i s’ha d’actuar extremant les precaucions per tal de no lesionar o de no agreujar les lesions de la medul·la espinal.

Les causes més freqüents d’aquest tipus de lesions són les caigudes sobre els peus des de gran altura, les caigudes sobre els glutis, els cops directes sobre la columna vertebral i els moviments violents o forçats.

Alguns dels símptomes que es poden presentar quan hi ha un traumatisme d’aquest tipus són un dolor localitzat en el punt de fractura, rigidesa muscular, pèrdua de mobilitat o sensibilitat a les extremitats, incontinència, formigueig o picors als dits… La conducta o actuació que s’ha de seguir és la següent:

1. No moure el pacient. En cas que calgui moure’l, mantenir en bloc l’eix cap-coll-tronc (aquesta maniobra requereix molta experiència i s’ha de fer entre diverses persones).
2. Immobilitzar la víctima abans de traslladar-la.
3. Vigilar les constants biològiques amb freqüència.
4. Traslladar la víctima sobre una superfície rígida i plana urgentment en una ambulància a un centre hospitalari.

Un tòxic és una substància capaç de provocar una resposta perjudicial, danys o fins i tot la mort, en entrar en contacte amb l’organisme.

Els tòxics poden entrar a l’organisme per diferents vies: la via respiratòria, la via digestiva, la via dèrmica i la via parenteral. Un cop al cos, el tòxic pot passar a la sang i ser transportat ràpidament als diferents òrgans i teixits.

Les intoxicacions solen ser el resultat d’ingestió o exposició a productes tòxics: alcohol, drogues, certs medicaments, menjar en mal estat, diferents productes químics… Les actuacions que s’han de seguir en cas d’intoxicació són les següents:

1. Separar la víctima de la font tòxica.
2. Identificar el tòxic.
3. Trucar als serveis d’emergència i donar tota la informació possible.
4. Controlar les constants biològiques.

No es recomana provocar el vòmit de la víctima.