Gestió de la unitat de convivència

Quan els usuaris arriben a la unitat de convivència s’incorporen al funcionament de la llar i automàticament adquireixen una sèrie de responsabilitats que potser abans no tenien. Per tal d’afavorir la integració dels membres cal dissenyar el procés d’acolliment. Generalment, tant si són joves com persones grans o bé persones amb alguna diversitat funcional, cadascú tindrà uns hàbits adquirits de funcionament dins de casa seva, i en aquest moment és quan es contrastarà el que ja saben, el que esperen i el que és realment la unitat de convivència.

Per tant, s’establiran uns objectius per a aquesta acollida adreçats a:

• Familiaritzar l’usuari amb el funcionament de la llar.
• Recollir expectatives sobre la llar i resoldre dubtes.
• Reduir l’impacte del canvi de llar, si escau.
• Iniciar el vincle de confiança entre els tècnics i l’usuari.
• Conèixer els nous companys/es.

Les accions per assolir aquests objectius poden ser, d’una banda, entrevistes inicials amb l’usuari i, de l’altra, reunions d’equip inicials sobre els diferents casos.

Cal aconseguir que el personal conegui les circumstàncies de la derivació de l’usuari a la unitat de convivència, però també és necessari que ell conegui com és el dia a dia de la llar i que es vagi incorporant progressivament a la seva dinàmica.

A més, és necessari conèixer la persona: qui és i quines expectatives té sobre la unitat de convivència. Concretament, cal tenir una primera informació sobre preferències, interessos, història de vida i costums a la llar, ja que ara s’incorporarà a una nova llar.

Paral·lelament, s’ha de presentar el centre a l’usuari i el seu espai privat (habitació individual o compartida, en funció del que s’hagi valorat). L’usuari ha de tenir el seu tècnic de referència per tal de poder consultar-li dubtes i establir un primer vincle.

Per tant, els continguts d’aquestes primeres reunions i acompanyaments amb l’usuari són els següents:

• Coneixement de qui és i d’on ve.
• Presentació de les persones que viuen a la llar i dels tècnics que hi treballen.
• Dur-lo a la seva habitació per tal que pugui deixar les seves coses i familiaritzar-se amb l’entorn.
• Donar-li la informació de qui serà el seu referent i com es gestionen les comunicacions.
• Comunicar-li l’horari dels àpats, les tasques de la llar i el temps lliure.
• Donar a conèixer les normes de convivència: usos dels espais comuns, sorolls, organització interna, etc.
• Explicar com es fa la formulació de queixes i suggeriments a l’equip tècnic.
• Explicar l’organització social de la llar: presa de decisions i assemblees.

Cal tenir en compte que hi haurà una primera fase d’adaptació en què l’usuari anirà incorporant-se a la vida de la unitat de convivència. En aquest moment, els tècnics han de fer un seguiment del cas i traslladar-lo a l’equip, tant si es tracta d’una adaptació favorable com si no. En aquesta segona situació caldrà revisar objectius i estratègies per avaluar si cal fer canvis o buscar alternatives.

En les unitats de convivència, una de les àrees més importants que s’han de valorar i atendre és l’àmbit domèstic. Aquest àmbit abasta els següents blocs:

• Gestió de l’economia domèstica
• Alimentació
• Neteja i ordre de la llar
• Cura de la roba

Cal que hi hagi una organització per tal que el dia a dia estigui sistematitzat i afavoreixi la bona convivència. És necessària aquesta organització, també, per tal de donar resposta a totes les necessitats de les persones que formen la llar. Cal que els usuaris s’impliquin, en la mesura de les seves possibilitats, en la gestió i l’organització de la llar. Cada usuari, en aquest sentit, té unes destreses i unes mancances que cal analitzar i reconduir amb la seva participació.

Com a tècnics d’intervenció social serà necessari que feu una anàlisi del funcionament de la llar i dels aspectes que cal reorganitzar. D’aquesta manera, en funció de les habilitats dels usuaris, podreu definir i concretar quines activitats poden o no poden fer per si mateixos i en quines necessiten ajuda.

Generalment no hi haurà una única àrea on calgui fer la intervenció, sinó que això estarà definit per una sèrie d’aspectes diversos.

El dia a dia d’una unitat de convivència comporta una sèrie de despeses econòmiques: fer la compra, pagar rebuts, etc. La manera com es gestionen els diners per afrontar aquestes despeses pot ser clau tant per a la supervivència del grup i l’individu com per a l’harmonia interna. L’orientació que el tècnic en integració social ha de donar en aquest àmbit s’adreça a facilitar eines per a una bona gestió i, d’altra banda, a evitar una inapropiada priorització de necessitats i/o pautes de consum desestructurades per tal d’evitar un endeutament econòmic derivat d’una gestió poc pràctica dels recursos dels quals disposen.

Així, en funció de la detecció de necessitats, el tècnic assumirà tasques de col·laboració i assessorament, com també altres tasques de caràcter educatiu, envers la unitat de convivència. Amb l’assessorament busca assegurar-se que els usuaris disposin de les habilitats necessàries per dur a terme aquesta gestió de manera efectiva. La tasca del tècnic consistirà a ajudar a desenvolupar aquestes habilitats i conductes per tal de facilitar la gestió econòmica de la llar. Concretament, ajudant a portar els comptes, a prioritzar despeses i a afavorir l’estalvi.

El tècnic ha de tenir present el valor que té la qüestió econòmica en la nostra societat. La petició d’informació sobre el nivell d’ingressos, estalvis i despeses pot ser viscuda com una intromissió del professional. Un apropament respectuós i acurat a aquest tema, explicar la funció del tècnic en aquest sentit i tenir una actitud oberta al diàleg faciliten el relaxament i la cooperació dels usuaris.

Cal que el TIS tingui en compte que cada unitat convivencial té característiques diferents. Per tant, no tots els pressupostos es poden fer de la mateixa manera: cal que responguin a les necessitats dels individus i a les seves característiques diferencials.

Per tal que la intervenció sigui útil a llarg termini és necessari que les orientacions i la informació que proporcioni el tècnic als membres de la unitat convivencial sigui incorporada pels usuaris, que es converteixi en un hàbit, no que es quedi només en una intervenció puntual. Si no és així, no es generalitzaran. Cal que l’usuari sigui capaç de posar en pràctica les competències treballades sense cap suport i que adquireixi un major grau d’autonomia.

La gestió de la llar requereix la planificació i la presa de decisions sobre com distribuir els recursos disponibles i el control del pressupost. Es fa necessari, doncs, emprar una eina que permeti aquesta planificació. Aquest instrument s’anomena pressupost.

És la forma més útil i pràctica de començar a organitzar la situació financera. L’objectiu de l’eina és identificar el que es preveu gastar (pressupost com a tal) i després comparar-ho amb els ingressos i les despeses reals. El pressupost permet que s’organitzin aquestes despeses i ingressos.

La planificació del pressupost té dues finalitats clares:

• Satisfer les necessitats de la llar i els seus membres.
• Generar estalvi per a despeses futures.

El pressupost fa aquesta planificació, basada en el càlcul anticipat dels ingressos i les despeses de la unitat de convivència, tenint en compte un període de temps concret. El criteri temporal més habitual en l’economia moderna és el mes, ja que els ingressos de les persones que treballen per compte d’altri, les pensions i els subsidis es reben un cop al mes. Per altra banda, els principals pagaments als quals cal fer front també acostumen a ser mensuals. Tot i això, en l’elaboració d’aquest pressupost caldrà no perdre la visió general dels següents mesos per tal de controlar la despesa i prendre decisions reflexives i raonades.

Cada pressupost ha de ser personalitzat, és a dir, adaptat a la situació real dels membres de la unitat de convivència. A més, en el pressupost familiar cal la participació de tots els membres de la unitat. Cal que sigui una anàlisi planificada i clara, i s’ha d’afavorir que s’entengui cada moment de l’elaboració, atès que això en facilitarà la gestió posterior. També cal tenir en compte que el fet que s’impliquin en l’elaboració farà que siguin més realistes amb el que tenen i que es responsabilitzin d’allò que hagin de fer.

Primer de tot, es fa necessària una visió global que ajudi a agafar perspectiva. Així, el primer pas és avaluar, d’una banda, quines són les necessitats de la unitat de convivència i, de l’altra, explicitar amb quins recursos es compta per tal de donar-hi resposta. D’aquesta manera es detectarà quin tipus de gestió s’està duent a terme i què cal millorar o modificar.

Les principals dificultats econòmiques que poden aparèixer en una llar, a banda de la falta d’ingressos, provenen d’una falta de planificació entre el que s’ingressa i el que es pot assumir pel que fa a la despesa.

És necessari que els usuaris entenguin els conceptes bàsics que cal conèixer i tenir en compte per dur a terme una bona administració en l’àmbit domèstic. Aquests conceptes són els següents:

• Feina: és el primer element de l’economia domèstica. Totes les persones ens formem o busquem un ofici que ens permeti portar a terme una feina a través de la qual aconseguirem un benefici en forma de sou que farem servir per cobrir les nostres necessitats. Aquest benefici, en l’àmbit laboral, es considera salari, mentre que en l’àmbit domèstic es denomina ingressos.
• Ingressos: és el segon component de l’economia domèstica. Són els guanys que obté un membre o els membres de la unitat de convivència. Aquests ingressos poden ser ingressos actius o guanyats (és a dir, els que s’obtenen fruit d’una feina) o bé ingressos passius o rendes de béns immobles, beneficis d’un negoci, etc.
• Despeses: és la part dels ingressos destinada al consum per cobrir les nostres necessitats. Les despeses poden ser fixes, variables i imprevistes. Les fixes són les regulars en un període de temps concret (setmanals, mensuals, etc.) o que tenen poca variació (llum, aigua, telèfon…). Les variables no es poden definir prèviament i canvien mes a mes (sortides d’oci, compra de roba, etc.). Les imprevistes són les destinades a una emergència, per exemple les avaries a la llar. Les despeses mai han de superar els ingressos.
• Saldo: són els diners disponibles un cop cobertes les despeses.
• Estalvi: és la part dels ingressos que no es gasta i que la família pot destinar a altres partides, com despeses d’imprevistos, o simplement quedar com a romanent.
• Dades previstes: són els ingressos i les despeses que es preveu que es produiran durant un període de temps concret.
• Dades reals: són els ingressos i les despeses que finalment es donen en el període de temps previst.
• Economia: és la ciència que s’encarrega d’administrar adequadament tots els béns amb els quals compta un individu per tal de satisfer les seves necessitats. Així, podem dir que l’objectiu de l’economia domèstica és atendre la qualitat de vida dels membres de la unitat de convivència satisfent les necessitats bàsiques i les secundàries fins on sigui possible.
• Necessitats: la supervivència, l’estabilitat emocional i la salut de les persones requereixen la satisfacció de les seves necessitats. Les necessitats dels individus abasten diversos àmbits, els quals van lligats a criteris socioculturals del seu entorn, els quals defineixen de manera general el que es considera necessari.

Un d’aquests nivells és l’àmbit econòmic. Des d’aquest àmbit considerem que les necessitats són allò que l’ésser humà requereix per mantenir la seva vida, la seva salut i el seu benestar. Una de les classificacions de les necessitats dels individus les divideix en universals o bàsiques, d’una banda, i en secundàries o condicionades, de l’altra. Les universals o bàsiques són les necessitats essencials per poder viure, iguals per a totes les cultures, moments històrics i persones. Són aquelles relacionades amb les necessitats d’alimentació, dormir, etc. En canvi, les secundàries o condicionades són les necessitats de les quals podem prescindir, ja que no són vitals i s’han creat com a conseqüència de viure en una societat determinada. Aquestes són molt variades, i a la nostra societat podrien ser posseir un cotxe o tenir un mòbil, per exemple.

Actualment, i fruit de la globalització, les necessitats condicionades progressivament s’estan convertint en universals, la qual cosa afecta les despeses generals de les persones des del moment que en alguns casos es converteixen en despeses imprescindibles.

• Consum: el consum és l’ús que l’ésser humà fa dels béns o serveis dels quals disposa per tal de satisfer les seves necessitats. Aquest consum està condicionat per:
  1. Les necessitats dels individus i la unitat de convivència.
  2. L’economia de la unitat de convivència.
  3. La facilitat d’accés als diferents productes o béns.

De fet, el consum és una de les bases sobre les quals se sustenta l’economia a la nostra societat i, per tant, està fortament potenciat al nostre entorn. Alguns dels recursos que la nostra societat fa servir per incentivar el consum són la publicitat, les targetes de crèdit i dèbit, els préstecs personals i el pagament ajornat.

Per tal que el consum s’ajusti a les nostres possibilitats econòmiques reals, cal que a l’entorn domèstic i individualment es faci una correcta previsió de les despeses generals i individuals. Amb tot allò explicat, i per tal d’evitar situacions no desitjades, s’evidencia la necessitat d’una correcta previsió de les despeses de les unitats de convivència i es fa imprescindible introduir el concepte de consum responsable a la tasca d’orientació als usuaris de les unitats convivencials de qualsevol tipus.

El consum responsable és el que es fa considerant totes repercussions de caràcter econòmic, social i ambiental que aquest acte de consum comporta. El consum excessiu es pot definir com una distribució descontrolada de la despesa que no respon a criteris racionals, sinó a impulsos de l’individu. A més, es considera que el consum excessiu i innecessari és nociu per a la vida al nostre planeta. En aquest sentit, cal fer una reflexió sobre el perfil del nostre consum, analitzar fins a quin punt el que es consumeix aporta satisfacció duradora o és més aviat de caràcter impulsiu, i si el nostre perfil de consum pot comprometre necessitats més importants o necessitats bàsiques futures.

En aquest sentit, l’elaboració del pressupost és una bona eina per comprovar l’equilibri de les despeses, establir quines són les prioritats i veure amb facilitat com es poden reduir les despeses. Quan els desitjos consumistes són superiors als nostres recursos per satisfer-los es produeix un desequilibri que, mal gestionat, pot desembocar en problemes de tipus econòmic, psicològics o, fins i tot, delictius.

Per crear un pressupost, d’entrada s’ha d’analitzar quina és la capacitat monetària real de la unitat de convivència a partir de l’anàlisi de les diferents partides. Per poder identificar quines són les necessitats de la unitat de convivència i com donar-los resposta cal que s’organitzin les despeses i els ingressos.

En el pressupost cal preveure, en primer lloc, els ingressos. En aquest concepte s’inclouen tant els ingressos ordinaris com els extraordinaris. En segon lloc, cal conèixer les despeses generades a la llar i per cada membre. D’aquesta manera aconseguirem evitar que els usuaris no arribin a final de mes i/o es generin deutes.

Per començar un pressupost el millor és fer-ho pels ingressos, ja que són més fàcilment identificables. Es classifiquen en:

• Ingressos regulars, com podrien ser la nòmina de la feina o les prestacions d’atur. També cal preveure’n d’altres, com ara pensions, ajudes socials mensuals, etc.
• Ingressos extraordinaris, com poden ser ajudes socials puntuals (tipus beca, per exemple), pagues extraordinàries, la devolució de la declaració d’Hisenda (si és el cas), etc.

És necessari tenir identificats cadascun d’aquests ingressos i el moment en què es reben per tal de poder saber de quant es disposa en cada moment i poder elaborar un fons de reserva que permeti cobrir despeses imprevistes.

Pel que fa als ingressos extraordinaris, cal tenir en compte que no es pot comptar amb aquests ingressos fins que es reben, atès que són imprevistos i/o puntuals.

Les despeses són les sortides de diners que es produeixen durant el període que abasta el pressupost. Com podem deduir, hi ha despeses de molts tipus, i poden correspondre a quantitats i orígens molt diversos. A més a més, la despesa tampoc és igual durant tot l’any, ja que per exemple a l’hivern la despesa en calefacció és superior a la de la tardor o primavera, i el consum fora de casa també pot ser menor; en canvi, a l’estiu i durant les vacances és fàcil que passem més temps fora de casa i que pugi la despesa en oci i restauració.

Les despeses de la unitat de convivència es destinen a cobrir les necessitats i els desitjos dels seus components. La priorització de despeses ha de permetre no tan sols la supervivència dels seus membres, sinó també poder mantenir una vida digna d’acord amb els seus valors i els de la societat de la qual formen part. Així doncs, l’hora de prioritzar les despeses de la unitat de convivència cal tenir en compte:

• Les necessitats comunes de la unitat de convivència.
• Les necessitats de cadascun dels seus membres.
• Els recursos econòmics dels quals es disposa.

Un dels punts més importants és clarificar aquestes despeses i organitzar-les en diferents categories per identificar-les i racionalitzar-les. A l’hora de fer-ho és important tenir en compte quines són les despeses previsibles (tant ordinàries com extraordinàries), quina és la modalitat de pagament (domiciliació bancària, efectiu, targeta de crèdit, dèbit, altres), quina és la periodicitat de la despesa (setmanal, mensual, trimestral, anual o esporàdica) i quin és el tipus de producte (habitatge, alimentació, transport, oci, salut, vestit i d’altres).

Entre els tipus de despesa distingim despeses fixes, despeses variables necessàries, despeses variables prescindibles i despeses extraordinàries. A més, cal tenir en compte les petites despeses supèrflues.

Les despeses fixes són aquelles imprescindibles per mantenir la seguretat i el benestar de la unitat de convivència. És imprescindible pagar-les i són difícilment negociables i, per això, si cal reduir despeses, aquestes no es poden modificar. En aquest apartat s’hi inclouen rebuts de la comunitat on es viu, hipoteca o lloguer de l’habitatge, assegurança de la llar o crèdits diversos demanats al banc. Cal tenir en compte que l’endeutament de la unitat en despeses fixes no pot superar el 40% dels ingressos nets per poder donar resposta a situacions imprevisibles amb els estalvis.

Les despeses variables necessàries són aquelles que la unitat familiar necessita per desenvolupar la seva vida diària amb normalitat. Encara que atenen necessitats familiars bàsiques, són susceptibles d’ajustaments modificant hàbits de consum. Aquí hi trobarem despeses com l’electricitat, l’alimentació, el transport, el telèfon, internet, els productes de neteja, aigua o transport. Alguns imports són estimats perquè depenen de l’ús que es faci dels diferents serveis (llum, telèfon, gas…).

Les despeses variables prescindibles les podem definir com aquelles despeses que fa la persona i que aporten un major benestar, però sense els quals es pot portar una vida totalment satisfactòria prescindint-ne. De vegades pot ser complicat establir una línia divisòria entre les despeses necessàries i les prescindibles. S’hi inclouen oci, vacances, aficions, esports i cura personal (perruqueria, estètica), per exemple. Si tenim un pressupost sanejat no caldrà fer gaires reduccions en aquest sentit, ja que aporten un valor afegit a la nostra vida, però si la situació financera no ens ho permet caldrà valorar la idoneïtat de cadascuna.

Com ja s’ha dit, la diferenciació entre despeses necessàries i prescindibles és molt personal. En cas d’haver de fer ajustaments en el pressupost caldrà classificar-les correctament i jerarquitzar les prescindibles per poder decidir quines tenen un menor impacte en la nostra vida i, per tant, n’hem de prescindir. També cal tenir en compte que s’hi pot actuar sense necessitat de prescindir-ne completament: es poden buscar alternatives més econòmiques. Per exemple, si ens agrada anar al cinema i no podem renunciar a veure una pel·lícula a la setmana podem aprofitar el dia de l’espectador, quan és més econòmic.

Les despeses extraordinàries són aquelles no previstes inicialment en el pressupost i que es fan de manera puntual. La situació ideal és preveure que n’hi haurà i, per tant, destinar-hi part de l’estalvi. En aquesta categoria de despeses podem trobar el canvi d’electrodomèstics, les reformes a la llar, les avaries a la llar o al vehicle, etc. A vegades, les famílies no fan aquest estalvi i assumeixen préstecs per poder-hi donar resposta. Aquests préstecs es convertiran en despeses mensuals i perjudicaran l’economia familiar. És important, doncs, estalviar sempre que sigui possible, en lloc de cercar altres estratègies que, a mitjà termini, produiran un augment de costos i més dificultats econòmiques.

Cal estar atent a les despeses que es fan durant la setmana i que no s’inclouen en les categories anteriors perquè són petites i es considera que no són rellevants. Es tendeix a no incloure-les com a despesa, però són un focus de despesa no controlada que pot perjudicar seriosament el pressupost familiar o provocar desajustos en l’economia familiar. Cal tenir-les en compte especialment si es disposa d’uns ingressos reduïts. En aquest cas no tan sols caldrà tenir-les en compte, sinó identificar-les com les que caldrà reduir o eliminar en cas que siguin supèrflues.

Cal recollir els rebuts i extractes bancaris per poder-los organitzar i que serveixin per elaborar la graella de despeses. Per establir els imports estimats caldrà fer mitjanes per poder tenir-ne una orientació. Els rebuts bimensuals o trimestrals cal establir-los en el mes corresponent, però tenint en compte quan arribaran. Per exemple, el pagament de la contribució o de les assegurances ha d’estar previst prèviament. També cal guardar i ordenar per temàtiques els rebuts de les compres que es facin: això permetrà analitzar-los posteriorment i emprendre accions per aconseguir reduir la despesa.

Tot i que els agrupaments de despeses es fan en funció de l’estil de vida dels usuaris i dels hàbits de cada unitat de convivència, hi ha una sèrie de despeses comunes que solen agrupar-se:

• Habitatge
• Contractes de subministrament
• Impostos i taxes
• Alimentació
• Vestit i calçat
• Transport
• Oci
• Altres

Un cop s’han agrupat les partides de despesa pot calcular-se el percentatge que representa cadascuna de les partides respecte al pressupost total. El càlcul dels percentatges permet observar fàcilment en quina proporció es distribueixen les despeses de la unitat de convivència i ofereix un suport extra a l’hora de gestionar el pressupost.

La partida d’habitatge, sigui en forma d’hipoteca o lloguer, és molt freqüent que existeixi a la majoria de pressupostos. És important tenir-ho en compte, perquè en qualsevol dels dos casos sol ser la partida més elevada. Es recomana no superar el 30% dels ingressos de la unitat familiar per a aquesta despesa. En cas que se superi aquesta xifra caldrà prendre decisions per tal d’alleugerir aquesta càrrega.

Un pis de lloguer genera una sèrie d’obligacions que s’han de reflectir en el contracte de lloguer signat per l’inquilí i el propietari. El contracte es negocia entre les parts, que acorden el preu de renda, la durada del lloguer, la forma de pagament, etc. A més a més, hi ha una sèrie de conceptes que cal tenir en compte, com pot ser el pagament d’una fiança inicial.

En cas de no disposar de tots els diners per comprar un habitatge es pot fer mitjançant un préstec hipotecari, la qual cosa significa que en cas d’impagament al banc aquest té dret a subhastar l’habitatge per cobrar el deute pendent. Cal destacar que en el nostre sistema legal, a diferència del que passa en altres països, el deute l’adquireix la persona que signa el contracte i es fa responsable de retornar-lo amb tots els seus béns. Per tant, el deute no s’extingeix amb la pèrdua de l’habitatge, sinó que les entitats bancàries poden sol·licitar la subhasta d’altres tipus de béns dels quals el titular del préstec sigui propietari legal. De vegades es pot negociar amb el titular del préstec que es quedi l’habitatge sense necessitat de subhasta ni procés judicial, i donar així donar el deute per saldat. Es coneix com a dació en pagament.

Els tributs són una càrrega econòmica i d’obligat compliment que imposa un ens públic a través d’una llei per l’ús o la tinença d’alguna cosa. Hi ha tres tipus de tributs:

1. Taxes: són impostos que es paguen per la contraprestació i l’ús d’un servei públic. Per exemple, la taxa d’un gual és la quantitat que es paga a un ajuntament per l’ús i la reserva de la vorera.
2. Impostos: no hi ha cap contraprestació directa per part de l’Administració. Els estableix la llei en funció de la capacitat econòmica de la persona. Per exemple, l’impost sobre les persones físiques (IRPF). Els impostos es poden classificar segons qui paga l’impost i qui el recapta:
   • Impostos directes: els recapta qui els paga. Per exemple l’IRPF el paga i l’ingressa a Hisenda la mateixa persona. Aquests impostos afecten de manera especial en l’elaboració del pressupost, perquè si no es tenen en compte poden provocar un desajustament important.
   • Impostos indirectes: els recapta una persona diferent de la que els paga. Per exemple, l’IVA el paga el consumidor final, però l’ingressa a Hisenda el comerciant. En principi afecten menys l’economia familiar, perquè es paguen a l’hora de fer les compres o de liquidar els serveis.
3. Contribucions especials: s’apliquen quan s’ha obtingut un benefici a causa d’una millora pública. Un dels casos més habituals és el pagament d’un impost a l’ajuntament quan arregla les voreres i els carrers.

El pressupost, com a instrument d’organització i administració de l’economia que és, ha d’organitzar la distribució racional de la despesa per tal que les necessitats dels components de la unitat de convivència quedin cobertes, així com les despeses derivades del bon funcionament de la llar. La planificació del pressupost implica:

1. Identificar les necessitats de la unitat de convivència i de cadascun dels seus membres.
2. Identificar les fonts d’ingrés: salaris, rendes, ajudes, etc.
3. Planificar el pressupost:
   • Prioritzar les despeses: s’ha de confeccionar una relació de tot allò que es preveu que es gastarà. Implica també reflexionar sobre en què gastem els diners i, posteriorment, que els membres de la unitat de convivència adquireixin uns hàbits de consum correctes.
   • Organitzar per partides les diferents despeses: despeses fixes, variables, etc.
   • Analitzar i comparar els ingressos i les despeses per tal de determinar si hi ha desequilibris. El resultat pot ser un saldo positiu o un saldo negatiu.
   • Reajustament en funció del tipus de saldo: si els ingressos de la unitat familiar cobreixen la despesa, el resultat serà un saldo positiu. En aquest cas es disposarà d’una major quantitat de diners i caldrà decidir si s’augmenta alguna partida de despeses o bé es destina a l’estalvi. En el cas que els ingressos no arribin a cobrir la despesa es produirà un saldo negatiu i llavors s’hauran de reduir despeses.
4. Analitzar el resultat del pressupost comparat amb la despesa real: cal veure quines són les necessitats de la unitat de convivència i si aquestes queden cobertes amb el pressupost elaborat. S’ha de comparar el que es planifica i el que és real. Per fer-ho es pot analitzar:
   • si els ingressos que arriben a la unitat són suficients per cobrir les despeses i/o necessitats;
   • si s’han previst les despeses que no són mensuals sinó semestrals o anuals;
   • si després de cobrir les despeses es pot estalviar amb el romanent per a futures despeses imprevistes;
   • si hi ha despeses supèrflues o que es puguin reduir o eliminar.
5. Plantejar objectius d’estalvi: si la situació ho permet cal establir uns objectius d’estalvi. És important destinar al pressupost mensual una partida a l’estalvi, per petita que sigui, que servirà de matalàs davant de qualsevol imprevist. Aquesta partida se sol fixar entre un 5% i un 10% dels ingressos. Els experts recomanen estratègies senzilles com determinar quina quantitat es pot reservar i fer-ho automàticament de forma mensual. D’aquesta manera, els estalvis es van generant progressivament. Encara que siguin pocs diners al mes, aquest hàbit farà que a poc a poc es vagi construint un romanent força profitós per a situacions no esperades. Existeixen diferents modalitats per gestionar l’estalvi:
   • Informals: una part dels diners en metàl·lic es reserven en algun lloc del domicili. És útil en casos de poques quantitats o aquelles destinades a la compra d’algun article de poca quantia o que es farà en poc temps. Presenta l’inconvenient d’estar exposada a possibles robatoris.
   • Formals: les entitats financeres ofereixen múltiples productes adreçats a aquesta finalitat. És important llegir a consciència tots els detalls del contracte abans de signar. És recomanable per a l’estalvi a llarg termini.

Un cop elaborat el pressupost és important:

• Revisar els comptes de forma periòdica: cal que es converteixi en un hàbit.
• Evitar excedir la despesa planificada per tal de no fer créixer l’endeutament.
• Si els ingressos es modifiquen cal tornar a revisar el pressupost, atès que qualsevol canvi pot originar o bé un excés de confiança (si els ingressos augmenten) o bé perjudicar encara més el pressupost (en cas que els ingressos es redueixin).

Durant l’any es donen certes despeses i/o ingressos que cal preveure per l’impacte positiu o negatiu que poden tenir en el pressupost. Els més habituals són:

• Als mesos de juny i desembre sol haver-hi un ingrés extra: les pagues extraordinàries de Nadal i de vacances d’estiu. Sempre que sigui possible, són bons moments per destinar una major quantitat de diners a l’estalvi i reservar-ne per als esdeveniments especials d’aquests dies: regals de Nadal, viatges o sortides de vacances, etc.
• Al mes de gener es produeixen dos esdeveniments importants: la pujada de preus i les rebaixes d’hivern.
• Els impostos, les taxes i els tributs solen tenir un període de cobrament fix durant l’any. En la majoria de municipis aquests impostos poden pagar-se de manera prorratejada mensualment, la qual cosa pot ser una bona opció per mantenir un millor control de la despesa.

Per tal que aquests elements distorsionadors no desequilibrin el pressupost, un cop enregistrats els ingressos i les despeses en el pressupost mensual cal que les dades es traslladin al pressupost anual. Per fer això, el més senzill és afegir una columna a la dreta en què s’indicaran els imports anuals i fer una previsió de diners mensual per cobrir això.

Quan les necessitats o les despeses estan per sobre dels recursos econòmics es produeix un desequilibri entre els guanys i les despeses que és important resoldre al més aviat possible, ja que pot comportar problemes econòmics i, en alguns casos, pot conduir l’individu a desenvolupar problemes psicològics fruit de l’estrès, i fins i tot derivar en conductes delictives. Per això, davant d’un saldo negatiu, s’ha de retallar el nivell de despesa per tal de no tenir endeutament.

És imprescindible la responsabilitat de l’usuari en aquesta presa de decisions per afavorir que integri aquesta filosofia de gestió i reduir així el control extern.

Davant d’un pressupost deficitari, és a dir, quan la quantitat de despeses és superior a la d’ingressos en la unitat de convivència, o es fa un mal ús dels recursos, possiblement no es podran cobrir diferents necessitats que són bàsiques en la nostra societat. En situacions extremes pot donar pas a:

• Talls en els sumistraments: les empreses d’aigua, llum o telèfon deixen de subministrar el seu producte després d’un nombre determinat de factures sense pagar.
• Problemes d’alimentació: l’alimentació és una de les necessitats més bàsiques dels individus. Quan no hi ha recursos econòmics suficients, l’alimentació pot veure’s afectada i perjudicar especialment nens i persones malaltes.
• Desnonaments: no pagar el lloguer o la hipoteca de l’habitatge pot derivar en la pèrdua de l’habitatge, un dels drets fonamentals dels individus.

En cas que el saldo sigui negatiu o que l’endeutament sigui elevat cal una presa de decisions que permeti alleugerir aquesta pressió financera sobre l’economia familiar i resoldre situacions de risc. Per organitzar l’estalvi a la unitat de convivència hi ha una sèrie d’estratègies que cal tenir en compte:

• Prioritzar necessitats bàsiques: cal reunir-se amb la unitat de convivència per tal d’analitzar quines són les irrenunciables (alimentació i llar) i quines altres són despeses secundàries (per exemple, roba).
• Eliminar o reduir despesa supèrflua: amb l’anàlisi que s’ha dut a terme s’han pogut identificar aquells elements que no aporten a l’economia de la llar i que, en canvi, la perjudiquen seriosament. Cal establir compromisos en aquest sentit i que siguin els mateixos usuaris els que verbalitzin quins són i s’adonin de les conseqüències negatives per a la gestió econòmica.
• Incorporar hàbits per a un consum correcte.

De vegades, reduir les despeses és més senzill del que sembla. Una bona planificació, conèixer les ofertes del mercat i els petits gestos quotidians poden fer disminuir notablement les despeses fixes d’una unitat de convivència. Hi ha tot un seguit de recomanacions que permeten millorar l’estalvi a través d’un ús més raonable dels serveis i consumibles en la llar.

Aquests pràctics consells són un gest senzill per part de tots els membres de la llar que suposa un consum responsable i afavoreix el confort amb un menor consum energètic.

En la nostra societat hi ha una estreta relació entre l’economia familiar i el sistema financer. Una de les principals funcions dels bancs i caixes d’estalvi és guardar els diners de les persones. El sistema financer ofereix productes orientats i creats per respondre a les necessitats dels individus i, per tant, de les llars. Els membres d’una unitat de convivència han de conèixer les característiques d’aquests productes i serveis i tenir la informació suficient per fer-ne un bon ús.

Els serveis que ofereixen bancs i caixes són:

• Guardar els diners a través dels dipòsits.
• Sistema de préstecs de diners amb un interès pactat.
• Gestions de pagament i cobrament a través de les domiciliacions bancàries.

A continuació es descriuen alguns dels productes que es fan servir amb més freqüència per a la gestió econòmica:

• Compte corrent: contracte entre una entitat financera i una persona física o jurídica a través del qual el client diposita uns diners en un banc a canvi de tenir-ne plena disponibilitat. Permet l’emissió de xecs.
• Llibreta d’estalvis: llibreta en la qual es registren totes les operacions bancàries i que permet veure de manera ràpida i senzilla tots els moviments en un únic document. No permet l’emissió de xecs.
• Targeta de dèbit: la targeta de dèbit és una targeta bancària de plàstic amb una banda magnètica que es fa servir per extreure diners d’un caixer automàtic i també per pagar compres en comerços que tinguin un terminal. L’import es carrega automàticament en el compte o llibreta associats a la targeta. Si no hi ha saldo en el compte, el pagament no es pot efectuar.
• Targeta de crèdit: la targeta de crèdit és una targeta plàstica amb una banda magnètica, un microxip i un número en relleu. L’emet un banc o entitat financera que autoritza la persona que la fa servir. Els usuaris tenen la possibilitat de limitar la quantitat de diners que poden carregar a la targeta per fer un pagament.

En la taula es pot veure una comparació entre les característiques de la targeta de crèdit i la de dèbit.

Alguns avantatges d’aquests recursos financers són:

• Facilitats per fer compres sense necessitat de portar diners en efectiu.
• Possibilitat de fer gestions a través d’internet.
• Caixers adaptats amb menús fàcils de manipular (botons grans) i dissenyats per a persones amb dificultats visuals.

Tant les llibretes d’estalvi com els comptes corrents, a més de la funció d’estalvi, en tenen una altra de molt important: la gestió dels pagaments i cobraments habituals. Això s’efectua per mitjà de les domiciliacions bancàries. La domiciliació bancària consisteix a centralitzar en un compte corrent els ingressos i els pagaments que el titular ha de fer a la seva llar.

Els pagaments i cobraments que habitualment es domicilien són:

• El cobrament de la nòmina o pensió, de manera periòdica, del titular del compte.
• Pagament dels submistraments de la llar i diferents despeses personals: targetes de crèdit, rebuts de la llum, telèfon, etc.

Els bancs i les caixes poden cobrar per una gran quantitat de conceptes les anomenades comissions bancàries. Les comissions bancàries són quantitats arbitràries, negociades, fixes o percentuals que cobren les entitats per la realització de transaccions; per exemple, per emetre documents, contractes i saldos negatius, així com el manteniment, entre d’altres. Cal que la persona estigui atenta per tal que el cobrament d’aquestes comissions es faci d’acord amb allò acordat.

La taula recull els avantatges i inconvenients de diferents sistemes de pagament.

Es denomina compravenda a terminis la modalitat utilitzada normalment per adquirir béns duradors de cost elevat. El pagament del preu total no es fa en el moment de l’adquisició del bé, sinó que s’endarrereix en el temps a través d’una sèrie de pagaments denominats terminis o quotes. En alguns casos el preu final s’incrementa, ja que s’hi apliquen uns interessos. És important que en la unitat de convivència no s’acumulin un gran nombre de compres a terminis, atès que incrementen les despeses fixes.

És imprescindible familiaritzar-se amb la lectura i interpretació dels diversos documents de gestió domèstica i de les factures dels diferents subministraments de la llar. No entendre aquests documents pot portar a una mala gestió, perquè no es detecten errors o contractacions inadequades o no es coneixen els procediments per reclamar-los.

L’orientació i l’assessorament del TIS amb aquesta documentació s’ha de fer en dos sentits:

• Interpretar la documentació.
• Organitzar la documentació.

En aquest sentit, cal establir quina és la documentació que han de conèixer i quins serveis tenen contractats, i quins conceptes es facturen i cobren. També s’ha de buscar la manera adequada d’arxivar els documents.

A l’hora de gestionar l’economia de la unitat de convivència es recomana disposar dels documents que reflecteixen la realització del pagament. A més de servir per acreditar que s’ha fet una determinada transacció econòmica davant una possible reclamació d’impagament, facilita el seguiment detallat de les compres que s’han fet a l’hora de calcular la despesa.

El rebut és el document que acredita el pagament d’una determinada quantitat de diners. L’emet la persona que rep els diners i va adreçat a la persona que paga.

Un dels rebuts habituals és el de la comunitat de propietaris: els propietaris han de pagar de forma comuna alguns rebuts, com poden ser l’electricitat de les zones comunes, el manteniment de l’ascensor, etc. També cal esmentar el rebut de l’impost sobre béns immobles (IBI), que es paga un cop l’any, calculat sobre el valor cadastral de l’immoble, que es determina en funció del valor del sòl i l’edificació.

Les factures són documents de caràcter mercantil que indiquen una compravenda d’un bé o servei i, a més a més, inclouen tota la informació de l’operació i el consum fet. El subministrador els emet en un període de temps concret. Les factures més habituals són les del consum elèctric, de l’aigua i de telefonia fixa i mòbil.

En el moment d’interpretar una factura és imprescindible parar atenció als següents elements:

• Dades del titular de la factura per tal d’assegurar-nos que el rebut és nostre. En el cas d’alguns serveis, en el rebut hi surt el número de comptador, la referència cadastral en el contracte de lloguer, el número de comptador d’aigua, llum o gas, etc.
• Dades sobre la facturació emesa: primer de tot cal verificar si tenim contractada la companyia o la persona que reclama la factura, i comprovar-ne la data d’emissió i el període de facturació.
• L’import de la factura: el total se sol desglossar en l’import consumit, el pagament de quotes fixes per lloguer de comptadors o mínims, i els impostos aplicables.
• Dades de pagament: quan i com s’efectuarà el pagament. Cal verificar si el termini i la forma de cobrament són els acordats.
• Dades de consum: lectura actual i anteriors, i si és una lectura real o estimada.
• Historial de consum: recull dels consums dels 12 mesos anteriors.
• Telèfon d’atenció al client: la trucada és gratuïta per a la persona usuària i generalment és un servei limitat a un horari concret.
• Altres dades comercials d’interès.
• Dades del client: són les dades bàsiques del contracte de subministrament. Si es produeix algun canvi o hi ha algun error cal contactar amb el servei d’atenció al client.
• Facturació, que en el cas de la llum indica la potència calculada per dies (és el resultat de multiplicar la potència contractada en KW pel nombre de dies de la factura i el preu del KW per dia) i la facturació de consum (s’obté en multiplicar el consum del període pel preu del Kwh).

També cal tenir en compte les assegurances, que tenen la finalitat de preveure situacions de desprotecció. La més freqüent és l’assegurança de la llar.

Pel que fa als comptes corrents, normalment es fan servir per domiciliar gestions de la llar. Quan un usuari obre un compte, firma un contracte en què han de figurar les comissions de les operacions i el manteniment.

A més, hi ha la declaració de la renda (IRPF): els ingressos i les despeses en diversos conceptes que s’han fet durant l’any anterior al vigent cal declarar-los davant la hisenda pública. Aquesta declaració serveix per regularitzar els pagaments. Si el contribuent ha pagat menys del que devia cal regularitzar la situació amb un únic pagament. En canvi, si el contribuent ha pagat de més (per exemple, si la seva empresa o els pagadors li han retingut més IRPF del que els pertocava), se li retornen aquests diners.

Finalment hi ha la nòmina, un document que ha de confeccionar l’empresari pels serveis prestats de cada treballador que està donat d’alta a l’empresa en què consten els ingressos i les deduccions realitzats. La factura conté totes les dades identificatives de l’empresa i del treballador. En la nòmina també hi trobem una sèrie de descomptes. Tot i que els percentatges van variant, els més habituals són els següents:

1. Descomptes de la Seguretat Social:
   • Contingències comunes: aquests diners es destinen a les prestacions socials que es puguin necessitar en cas de no poder treballar per algun motiu que no sigui una malaltia laboral o accident de feina, els quals tenen el seu propi concepte. Poden ser: jubilació, incapacitat laboral, gran invalidesa, mort i supervivència, etc.
     • Atur: aquesta aportació és per tal de poder cobrar l’atur en cas de quedar-nos sense feina.
     • Formació professional: amb aquest import es financen els programes públics d’educació per a la feina.
2. IRPF: als ingressos se’ls descompta un percentatge d’impost sobre la renda de les persones físiques que varia en funció de la situació personal i professional de cada persona.

La major part dels ingressos d’una unitat de convivència són derivats de nòmines laborals, pensions o altres prestacions. La forma més habitual de recepció dels diners sol ser per domiciliació bancària, tot i que de vegades també es fan a través de xecs. En la taula es poden veure les possibles modalitats d’ingrés.

Cada entitat té els seus protocols per dur a terme el seguiment de la vida a la llar i, en cas que no n’hi hagi encara, l’equip de tècnics els ha de desenvolupar a mesura que els vagi necessitant. Així doncs, les propostes consignades a continuació s’han d’anar adequant a cadascuna de les llars concretes on es treballi.

Pel que fa al control de les despeses de la llar, com més gran sigui la freqüència de seguiment del pressupost, més informació s’obtindrà sobre la situació econòmica de la unitat de convivència. En la següent proposta oferim uns models de seguiment de la gestió del domicili.

En primer lloc, per al seguiment del pressupost de la llar facilitem una graella (vegeu la taula) que pot servir d’ajuda en cas que en la unitat de convivència es pugui fer aquest registre o algun de semblant.

Com podeu observar, la graella està dividida en diferents columnes. En la primera s’hi distingeixen els diferents conceptes econòmics que podríem trobar, independentment de si són ingressos (entesos com a ingressos comunitaris de tots els membres de la llar i ajudes) o bé despeses. Les quantitats corresponents s’han de posar en la fila que les identifica i sota la seva columna, en el concepte corresponent. En el bloc d’altres despeses comunitàries s’hi poden afegir conceptes com sortides al cinema, per exemple.

Com es pot comprovar, aquesta graella està feta com si en la unitat familiar els diferents usuaris fessin aportacions per al manteniment de la casa. També s’hi incorpora el concepte de rebuda de subvencions o semblants per a la convivència a la llar.

En segon lloc, pel que fa a les despeses individuals setmanals, la taula presenta un format setmanal per facilitar que els usuaris es puguin organitzar cada setmana sense haver d’esperar a fer-ho cada mes. D’aquesta manera es pot tenir en compte fer una assignació setmanal que l’usuari no ha de sobrepassar, aconseguint estalviar una mica cada setmana. En cas que es rebi un sou mensual caldria distribuir-lo en quatre setmanes. D’aquesta manera es fa una distribució proporcional dels ingressos i se’l consciencia que cal racionalitzar allò que es rep.

D’altra banda, aquest tipus de registres o altres de semblants faciliten que l’usuari sigui conscient de les despeses no rellevants, que són les més perilloses pel que fa a despesa si es tenen uns ingressos molt ajustats. En lloc d’ingrés X o despesa X caldria concretar el concepte.

És possible que, per facilitar l’aprenentatge d’aquestes eines, el tècnic hagi de fer alguna sessió formativa i fer el seguiment de com l’usuari les està utilitzant o si en fa servir unes de semblants.

Cal tenir en compte que, per organitzar una d’aquestes sessions formatives, s’han de tenir clars els usuaris a qui es dirigeix, prioritzar quins objectius es pretenen aconseguir i amb quines activitats s’assoliran aquests objectius. No es tracta, doncs, simplement de transmetre informació, sinó que caldrà ajustar-se al perfil de l’usuari i comprovar, mitjançant el seguiment i l’avaluació, que s’han assolit els coneixements, o bé en quin moment d’aprenentatge es troba l’usuari.

Per tal de fer un seguiment, en el seu expedient individual, de la consecució d’ús d’aquesta eina, si està plantejat com a objectiu del seu pla d’atenció individualitzada (PAI), es pot emprar una graella semblant a la de la taula.

En funció de l’objectiu establert en el PAI, els indicadors escollits ajudaran a concretar el que cal observar per saber si s’ha assolit l’objectiu o bé si està en procés. Així, els indicadors plantejats són orientatius. Si l’usuari està en el grau de consecució 3 o 4 caldria revisar quina és la dificultat i parlar-ne amb ell per valorar si cal revisar o reelaborar l’objectiu.

De vegades hi ha usuaris que no poden fer el pressupost, però sí emprar o manejar diners per fer petites compres. En aquest cas, el tipus de seguiment podria assemblar-se a la proposta de la taula.

En aquesta graella s’hi poden afegir observacions, atès que alguns usuaris gestionen bé els comptes si els euros són exactes però tenen dificultats amb el càlcul de cèntims, per exemple. Si és el cas, podreu afegir les vostres observacions en la quarta columna.

Pel que fa al control de la despesa i selecció d’estratègies que faciliten l’estalvi, l’equip de la llar ha d’escollir la manera de facilitar la reflexió i el desenvolupament de criteris en l’usuari que fomentin aquest estalvi. Sistematitzar la realització de les compres, seguint passos com preparar la llista de la compra o revisar les factures dels subministraments, contribueix al fet que s’assoleixin aquestes destreses.