Situacions de violència i conductes abusives

Hi ha una sèrie de conceptes necessaris per comprendre què són les violències: violència familiar, violència domèstica, violència contra les dones, violència de gènere i violència masclista. El terme violència masclista és el més adient per fer evident que allò que passa en l’àmbit privat, domèstic i familiar té a veure amb una estructura social on existeixen clares relacions de desigualtat entre homes i dones.

També cal diferenciar què és la violència masclista en el si de la parella i què són els maltractaments a la infància, a l’adolescència i a la gent gran. Tot plegat ofereix el marc per tractar situacions abusives i de violència en el si de la família i de la llar.

La violència familiar és una violència física, sexual, psicològica o econòmica, normalment perpetrada per membres de la mateixa família, exercida en el marc de les relacions afectives i dels lligams familiars.

Normalment els grups que reben més maltractaments en el si familiar són els infants i els adolescents, les dones, les persones grans i les persones que pateixen alguna discapacitat. Per tant, la violència en els contextos familiars s’explica per les relacions de poder basades en el gènere, però també basades en l’edat i la generació.

El subjecte de violència domèstica no sempre és la dona, sinó que pot ser qualsevol membre de la família o de la unitat convivencial. Per tant, el maltractament infantil o a la gent gran és també violència domèstica.

Aquesta definició presenta algunes limitacions:

• En el cas de les dones, per exemple, es poden produir situacions de violència en l’àmbit de la parella sense l’existència d’una família o una llar. En el cas de la infància i l’adolescència i de la gent gran es poden donar situacions de violència provocades per persones que no formen part de la família o que no viuen a la llar. Per tant, deixa fora violències que afecten la llar però que provenen de membres que no viuen a la llar amb les quals es poden mantenir relacions afectives i familiars.
• La definició de violència domèstica contempla la violència com un fenomen que es dona en el si de la llar deslligat de l’estructura de la nostra societat. És precisament la definició de violència de gènere o de violència masclista la que permet comprendre que la violència en l’àmbit familiar i privat en la majoria d’ocasions està lligada a situacions de poder, domini i opressió de la nostra societat.

La definició de violència de gènere permet fer paleses les relacions asimètriques entre homes i dones. Parlar de violència contra les dones permet fer referència a les relacions desiguals que històricament han sustentat les nostres societats i que han permès la relació de domini dels homes respecte a les dones.

Aquesta definició també permet avançar cap a noves concepcions sobre quines són les característiques de la violència que es produeix en el si de les famílies i a les llars. En aquest sentit, la definició permet entendre que la violència té unes causes estructurals. Per tant, la definició permet introduir la idea que són les relacions asimètriques entre homes i dones les que estan darrere de la violència en el si família i en les llars, en especial si aquesta és contra les dones.

El concepte de violència de gènere és el que permet visibilitzar més clarament que la causa de la violència contra les dones té veure amb la desigualtat entre homes i dones que existeix en les nostres societats. Parlar de gènere permet fer referència a les conductes d’homes i dones fruit d’una construcció social que indica com hem de sentir-nos i comportar-nos. És precisament la incorporació naturalitzada d’aquests comportaments i sentiments, a través del procés de socialització, el que permet una reproducció de la distribució de poder desigual entre homes i dones.

La introducció del concepte de violència masclista suposa un important pas qualitatiu a l’hora d’entendre la violència contra les dones i a l’hora d’entendre la violència familiar i la violència domèstica. La violència en l’àmbit domèstic i contra les dones s’havia llegit tradicionalment com a fenomen privat. Aquesta violència quedava invisibilitzada socialment o inclús legitimada, perquè es considerava que els homes havien de tenir el domini i l’absoluta autoritat en l’àmbit domèstic. Més tard, la violència en l’àmbit domèstic va passar a ser considerada inadequada o inconvenient, però es va considerar que formava part de la vida íntima de la parella. Aquestes concepcions han donat lloc al fet que les dones no hagin denunciat situacions de violència i que aquest problema hagi quedat ocult en les nostres societats.

Aquesta nova conceptualització de la violència masclista permet:

• Deixar d’entendre la violència domèstica i familiar com un problema individual o privat, conseqüència d’alguna situació o circumstància particular, per passar a entendre-la com un problema social que té com a origen unes relacions basades en la desigualtat entre el gènere femení i el masculí. Aquesta definició permet entendre que la violència que es produeix en l’àmbit privat i familiar, en especial la que viuen les dones, no es pot deslligar de la violència i dominació que viuen les dones en l’espai públic, laboral, escolar, etc.
• Referir-se als casos individuals, però també tractar la qüestió com un fenomen global que afecta totes les dones.
• Reconèixer que les dones han de ser subjectes de ple de dret a les nostres societats i que la violència masclista, en l’àmbit públic i també en l’àmbit privat, ha de ser absolutament erradicada. Per tant, el que succeeix en l’àmbit privat no són problemes de les llars, íntims i individuals, sinó que tenen a veure amb problemes socials estructurals que mereixen resposta des de la política pública.
• Reconèixer les dones com a subjectes actius que tenen el poder per posar mecanismes en marxa per alliberar-se de la violència masclista en el si de la parella i en el si de la família. Reconèixer que són agents actives no es contradiu amb la importància que les administracions públiques posin en marxa tots els mecanismes i polítiques per poder posar fi a la violència masclista i donar suport a les dones que ho necessiten.
• Reconèixer que la violència masclista es pot produir en el si familiar o en l’àmbit privat, en el si de la comunitat, o pot ser tolerada i perpetrada per l’Estat. Per tant, els àmbits on es produeix violència masclista són diversos. En els diferents espais i institucions socials, amb més o menys profunditat, apareix la violència masclista: en el món del treball, en l’àmbit de la família, en l’àmbit escolar i universitari, en l’àmbit de la parella, en els espais d’oci, en els mitjans de comunicació, etc. En aquest sentit, es pot afirmar que en graus d’intensitat molt diferents totes les dones han estat o seran víctimes de la violència masclista.

Les accions subtils que coaccionin, limitin o restringeixin la llibertat i dignitat de les dones també es consideren violència masclista. La violència masclista serveix per mantenir el sistema de dominació patriarcal basat en una estructura de relacions de poder asimètriques i jeràrquiques. En aquesta estructura de dominació patriarcal, els valors associats a la masculinitat hegemònica (competència, valentia, fortalesa, etc.) i els homes que representen l’arquetip de masculinitat se situen en una posició de privilegi respecte a les dones i respecte als homes que no responen a aquesta masculinitat o altres identitats de gènere (transsexual, transgènere o queer). Per tant, el patriarcat suposa relacions de domini i de violència, simbòlica i real, contra les dones, però també suposa relacions de domini respecte a altres models de gènere o d’orientació sexual que no responen al model dominant.

La violència masclista en el si de la parella consisteix en una constel·lació de fets abusius i violents que els homes infligeixen a les dones que en són les actuals parelles sentimentals o que ho hagin estat. Inclou diferents comportaments violents que produeixen danys, malestar i pèrdues personals greus a la dona i als seus fills, filles i/o persones dependents, si escau. Aquesta violència pot ser física, sexual, psicològica i econòmica i s’exerceix contra les dones per la seva parella o la seva exparella sentimental, convisquin o no convisquin i tinguin una relació puntual o de continuïtat.

L’objectiu final d’aquesta violència és exercir un control i aconseguir el poder sobre la relació i sobre la companya sentimental a través de la por, la inseguretat, el patiment, el dolor i el dany físic o psicològic. La violència és sempre intencionada, independentment que la persona sigui o no sigui conscient que l’està exercint, i busca la submissió de l’altra persona i el domini de la relació.

La violència masclista en el si de la parella té les seves característiques pròpies:

• Recurrent i repetitiva. Per tant, és una violència que es reitera perquè es dona entre dues persones que han tingut una relació íntima i estreta al llarg del temps i perquè entre aquestes persones s’ha establert una relació de desigualtat que els valors d’una societat patriarcal, la idea de parella, la idea de família i els mites de l’amor romàntic sustenten.
• En un entorn privat (dins la llar en la majoria d’ocasions). Per això és menys visible, pot quedar més amagada i pot passar més desapercebuda amb molta facilitat.
• Es pot combinar i estendre en el temps de manera crònica.
• Difícil d’erradicar perquè implica sentiments i experiències molt íntimes i perquè pot arribar-se a instal·lar com a element constitutiu de les relacions de parella.
• Segueix un procés d’escalada en la freqüència i la gravetat dels incidents violents. Per tant, no es tracta d’un fet accidental, sinó que acostuma a seguir un patró de maltractament continuat.
• Inclou diferents tipus de violència que es poden anar presentant successivament.
• Els sentiments de la dona envers l’agressor canvien al llarg del temps, però solen ser contradictoris perquè es mouen entre l’estimació, el dolor i la necessitat d’alliberament de la situació de violència.

En l’espai domèstic i de la llar també es produeixen situacions de violència cap a infants i adolescents i cap a la gent gran. Pel que fa a la infància i l’adolescència, cal diferenciar entre el concepte de desemparament i el concepte de maltractament. Es considera que els infants i adolescents pateixen una situació de desemparament quan no reben l’atenció necessària, sigui afectiva, material o educativa, perquè els seus responsables incompleixen o no poden exercir els seus deures protecció. El maltractament implica que qualsevol persona, per acció, omissió o tracte de negligència no accidental, priva l’infant o l’adolescent dels seus drets o del seu benestar o interfereix o amenaça en el seu desenvolupament físic, psíquic i social. En l’àmbit domèstic i de la llar, el maltractament es pot produir en l’àmbit intrafamiliar (de progenitors a fills) o de membres adults de la família extensa a menors d’aquesta mateixa família.

El maltractament a la gent gran és qualsevol acció o omissió que produeix dany i vulnera el respecte a la dignitat i a l’exercici dels drets de la persona gran. Aquest es produeix de manera intencionada per algun membre de la família. Igual que el patriarcat és l’element de l’estructura social que explica la violència masclista, l’edatisme és un element explicatiu de per què les persones grans pateixen maltractaments.

Tal com manifesta la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, existeixen quatre tipus de violència: la violència física, la violència psíquica, la violència sexual i la violència econòmica. En aquesta classificació cal afegir els micromasclismes com un tipus de violència subtil que mereix un apartat propi.

Si la violència masclista és aquella acció que coacciona, limita o restringeix la llibertat i dignitat de les dones, hi ha múltiples pràctiques de violència i dominació masculina que queden ignorades. El psicòleg Luis Bonino es refereix amb el concepte micromasclisme a aquelles microviolències que poden existir en les relacions de parella.

Hi ha micromasclismes en tots els àmbits socials. Segons Bonino (2005), els micromasclismes es produeixen en el si d’una relació íntima, i pren com a base descriptiva la parella heterosexual que conviu amb fills/es, encara que apunta que aquestes pràctiques també es poden donar en el si d’altres formes de parella.

Els micromasclismes utilitaris són estratègies que sobrecarreguen les dones en aspectes domèstics i de cures en el si de les llars. Amb aquestes estratègies els homes eviten les responsabilitats i es deleguen totes les responsabilitats a la dona. Això té com a conseqüència que les dones perdin energia vital per a si mateixes. Alguns exemples d’aquests micromasclismes són:

• No responsabilització sobre allò domèstic: l’home no ajuda i nega la reciprocitat de tasques domèstiques.
• Aprofitament i abús de les capacitats femenines de servei: l’home naturalitza el rol de cuidadora de la dona que permet la delegació del treball de cures.

Els micromasclismes coercitius o directes són estratègies que mitjançant l’ús de la força moral, psíquica, econòmica o de personalitat de l’home pretenen destruir la raó de la dona i aconseguir que la raó estigui de part d’ell. L’objectiu d’aquests micromasclismes és limitar la llibertat de la dona, restringir la seva capacitat de decisió i no permetre que pugui fer ús del seu temps i del seu espai en plena llibertat. Alguns exemples d’aquests micromasclismes són:

• Coacció en la comunicació: la comunicació verbal i no verbal atemoreix (mirada, to de veu…) i dona indicis que, si no s’obeeix, passarà alguna cosa.
• Ús expansiu i abusiu de l’espai i el temps: un exemple és l’ocupació dels espais comuns (la sala, l’ús de la televisió, etc.), impedint que l’altra persona els faci servir, o l’ús abusiu del temps que suposa que l’home disposa d’un temps de descans i diversió a costa que la dona no pugui conciliar els seus temps i es trobi en una situació de sobrecàrrega de treball.
• Insistència abusiva per aconseguir els fins propis: l’home obté el que vol per esgotament de l’altra persona.
• Apel·lació a la superioritat de la lògica masculina: imposar idees, eleccions o conductes, recorrent a l’existència d’una lògica masculina que es defensa com la vàlida.

Els micromasclismes encoberts són estratègies de domini de la dona que es presenten de forma encoberta i subtil perquè l’home oculta el seu objectiu de domini. Alguns exemples d’aquests micromasclismes són:

• Creació de falta d’intimitat: es produeix pel no reconeixement de les necessitats d’afecte de l’altra persona, per la resistència a parlar d’un mateix, per envair espais d’intimitat de l’altra persona, per imposar el silenci, etc.
• Pseudointimitat i pseudocomunicació: un exemple és la comunicació defensiva-ofensiva, els enganys i les mentides.
• Paternalisme: fer sentir la dona com si fos una nena i inferioritzar les seves idees i opinions.

Els micromasclismes de crisi són aquells que s’utilitzen per mantenir la desigualtat de poder en moments en què es produeix l’augment del poder personal de la dona per canvis en la seva vida o per la pèrdua de poder de l’home per raons físiques (malaltia) i laborals (pèrdua de feina). Alguns exemples d’aquests micromasclismes són:

• Resistència passiva: falta de suport o de col·laboració, no prendre la iniciativa i després criticar, amenaçar d’abandonar o abandonar realment la relació.
• Prometre i fer mèrits: maniobres consistents a fer regals, prometre comportar-se bé o fer canvis superficials, sobretot enfront de les amenaces de separació, sense qüestionar-se les situacions de malestar i les seves causes.
• Victimitzar-se: comportaments autolesius (accidents, augment d’addiccions, malalties, amenaces de suïcidi…) que indueixen l’altra persona a pensar que sense ella podria acabar molt malament.

La violència psicològica és una violència emocional i verbal en què l’agressor té com a objectiu sotmetre la dona. Les paraules, les actituds, els gestos i el to de veu són els principals elements que fa servir l’agressor per denigrar, negar la forma de ser, humiliar i ferir la dona. Per tant, la violència psicològica implica unes actituds determinades i l’ús violent del llenguatge (en forma de crits, amenaces i insults). La repetició, l’asimetria i la durada són les que converteixen aquestes actituds de l’agressor en maltractament. El resultat d’aquest tipus de violència és la reducció de l’autoestima, la falta de desenvolupament personal, la desvalorització personal i la pèrdua d’autonomia en la vida social i personal (Plaza, 2013).

La violència psicològica s’articula al voltant de diferents actituds i comportaments:

• Aïllament: l’agressor treballa perquè la vida de la dona giri entorn d’ell i així va limitant la seva autonomia i les seves xarxes de relació.
• Gelosia patològica: l’agressor requereix la presència constant de la dona i li nega la seva identitat i la seva alteritat. La gelosia se sustenta, normalment, en una infidelitat irreal i en la idea de possessió de la dona.
• Assetjament: consisteix a repetir un mateix missatge per arribar a saturar la capacitat de raonament de la dona i també implica la vigilància constant. Tot això permet que la dona acabi cedint als desitjos de l’agressor.
• Indiferència: suposa que l’agressor mostra desatenció i insensibilitat davant de les necessitats, problemes o demandes afectives que pugui tenir la dona.
• Denigració i ridiculització: l’agressor menysprea la dona i ataca la seva imatge per convèncer-la que no serveix de res. Se la denigra criticant-ne el físic, les capacitats intel·lectuals, la manera de cuidar els fills i filles o la seva vida social i laboral.
• Humiliacions: rebaixar i ridiculitzar la dona.
• Intimidació: és una violència indirecta que transmet el missatge de la por i que mostra la capacitat de dany que té l’agressor.
• Amenaces: anticipacions del que podria ser una agressió física o una situació futura, cosa que genera una situació d’incertesa i de por. Per exemple, es pot amenaçar amb l’agressió física, l’abandonament, la separació, etc.

La violència física és qualsevol acte o omissió de força contra el cos de la dona amb el resultat o el risc de produir-li una lesió física o un dany. Comprèn des d’empentes, bufetades, puntades de peu, estrangulacions, etc., fins a actes amb objectes contundents, amb arma blanca o, inclús, l’assassinat.

També es parla de violència física per omissió quan l’agressor priva la dona d’aliments, de begudes, de medecines o li impedeix sortir de casa. Per tant, la negligència davant problemes o dificultats per valdre’s per una mateixa també es pot considerar que és violència física. Aquesta violència és la que deixa més seqüeles físiques i és la que incrementa més d’intensitat al llarg del temps.

La violència sexual és qualsevol acte de naturalesa sexual que s’exerceix en contra del cos de les dones i que suposa la seva submissió a conductes i pràctiques sexuals que van en contra de la seva voluntat. Poden ser imposades mitjançant la força, la intimidació i la coacció. És independent del fet que la persona agressora pugui tenir amb la dona una relació de parella o afectiva o no tenir-la.

Existeixen diferents formes de violència sexual:

• Violació: agressió sexual que consisteix en l’accés carnal per via vaginal, anal o bucal, o introducció de membres corporals o objectes per alguna de les dues primeres vies.
• Agressió sexual: actes que atempten contra la llibertat sexual utilitzant violència o intimidació. Exemples d’aquests actes són: obligar-la a determinades formes de coit, obligar-la a veure pornografia, prendre represàlies per insatisfacció, obligar-la a tenir relacions davant dels fills i filles o d’altres persones, o utilitzar el sexe per denigrar-la o per iniciar discussions.
• Assetjament sexual: els comportaments verbals i no verbals de caràcter sexual no desitjats amb el propòsit o efecte d’atemptar contra la dignitat de les persones, en particular quan es crea un entorn hostil, degradant, humiliant o ofensiu. Exemples d’aquests actes serien bromes, comentaris desagradables, trucades telefòniques obscenes, etc. També s’expressa quan una dona és castigada, mal considerada, estigmatitzada o humiliada per haver estat infidel o haver tingut relacions sexuals lèsbiques, per posar-ne els principals exemples.

La violència econòmica es produeix quan hi ha una privació intencionada i no justificada dels recursos que comparteixen o que són de la dona. Es produeix una situació de dependència econòmica forçada. Alguns exemples d’aquest control econòmic són: negar a la dona el dret d’administrar els seus diners o els de la llar, controlar tots els moviments econòmics de la dona, prohibir la recerca o l’acceptació de feines, prohibir i controlar l’accés a productes i serveis que necessita, etc.

Les situacions de violència masclista són diverses i no segueixen un sol patró. Tot depèn de les combinacions de circumstàncies personals i familiars. Leonor Walker (2012), psicòloga nord-americana, explica la teoria del cicle de violència masclista. Segons aquesta psicòloga, en les situacions de violència masclista es repeteix un patró cíclic de relació que fa difícil que es doni la separació. Aquesta teoria ajuda a comprendre per què les situacions de violència masclista són, en ocasions, suportades i no denunciades.

Aquest cicle es desenvolupa en tres fases:

1. Acumulació de tensió: es caracteritza per agressions de baixa intensitat en què la persona agressora genera una situació de tensió. Per fer-ho, insulta, amenaça, humilia, ridiculitza, manipula, crea situacions desagradables i hostils, etc. Tot això fa que la persona agredida se senti culpable, dubti, senti una baixa autoestima. La violència no és d’alta intensitat, però sí que es transmet la possibilitat que les accions vagin en augment.
2. Esclat de la violència: és el moment en què esclata la violència. Es produeix una descàrrega incontrolada d’atacs i amenaces, que poden ser físics, psicològics, ambientals i/o sexuals.
3. Lluna de mel, reconciliació o fase de manipulació afectiva: després de l’esclat de violència, la persona agressora es mostra penedida. Demana disculpes, diu que canviarà, es mostra penedida, afectuosa i atenta, i assegura que no ho tornarà a fer. La dona agredida, desconcertada davant el canvi, pot creure que ha fet un canvi d’actitud i pot voler donar-li una nova oportunitat. Així, pot actuar com un element de reforç en el manteniment de la situació.

Cal tenir en compte que aquest cicle no s’atura per si sol i que es pot accelerar, cronificar i mostrar en una intensitat creixent.

Hi ha diferents factors socials, institucionals i personals que potencien l’aparició de violència masclista a les llars, en el si de la família i en el si de la parella.

Els factors socials són aquells que estan relacionats amb els processos i les estructures de la nostra societat. Per tant, són molts factors que tenen a veure amb una cultura masclista i androcèntrica els que augmenten la presència de la violència masclista en l’àmbit públic i en l’àmbit privat.

• Pervivència del patriarcat. El patriarcat és la forma d’organització social en la qual els valors socials associats al gènere masculí tenen el poder i mantenen sotmesos els valors associats al gènere femení. El patriarcat és la manifestació i institucionalització del domini masculí sobre les dones en el si de la família, de les institucions i també en la societat en general. Per tant, és aquell sistema en què els interessos de les dones estan subordinats als interessos del homes. Aquestes relacions de domini són possibles gràcies a una divisió sexual del treball en què les tasques reproductives i de cures queden en mans de les dones, sense que hi hagi cap tipus de reconeixement social i econòmic d’aquesta tasca, i en què les tasques productives i que succeeixen en l’àmbit públic queden en mans dels homes i són reconegudes i remunerades.
• Predominança del sistema sexe-gènere. Aquest sistema marca les normes de comportament i les atribucions que tenen homes i dones. Defineix el que és normal i el que és patològic, i també marca els càstigs socials per a qui surt de la norma. La socialització primària té un paper fonamental a l’hora de transmetre els valors i les normes que permeten la predominança d’aquest sistema. De fet, des del naixement ja es posa en marxa el dispositiu cultural del gènere per part de la família i altres agents socials. A través de les joguines, la roba, com ens tracten o les reaccions davant el nostre comportament es van configurant les suposades característiques essencials del que significa ser home i dona. Per tant, a través del procés de socialització s’adquireix la identitat de gènere, que és el que ens fa autopercebre com a homes o com a dones i ens influeix i determina enormement la manera de pensar, de sentir, de relacionar-nos i d’actuar.

El sistema sexe-gènere que domina en les nostres societats considera els homes com a éssers molt racionals que han de mostrar un elevat control de les seves emocions, que tenen el poder, el domini i la força, que han de tenir independència, iniciativa, que són valents i han de prendre les decisions, que poden ser competitius, que poden ser impulsius, que poden gaudir i donar importància a la seva sexualitat i que no han d’intimar amb altres homes. Als homes se’ls permet activar la conducta agressiva. A les dones, en canvi, se’ls atribueix que es mouen per emocions i que els falta racionalitat, se les defineix com a passives i que s’han d’adaptar al desig de l’altre, a la vegada que es considera que com que no són agressives necessiten la protecció del mascle. Així, s’acostuma a associar les dones amb la dependència, la sensibilitat, la debilitat, la fragilitat, la cura, la tendresa, els sentiments, la importància de la imatge, les tasques de la llar, la comprensió, la intuïció, la xafarderia i la no expressió de desitjos sexuals (Coll-Planas i Vidal, 2013; Fernández i Roig, 2013). Aquest sistema sexe-gènere inclou que la plenitud sexual només s’aconsegueix entre l’home i la dona. Així, els homes s’han de sentir atrets només per les dones i les dones s’han de sentir només atretes pels homes. Les atribucions que s’han donat a l’home i a la dona són i han estat justificadores de la violència que han exercit els homes sobre les dones, com si es tractés d’una cosa natural.

• Construcció de la masculinitat i la violència. La identitat masculina és una construcció psicosocial que fan els homes en la seva socialització primària mitjançant la socialització diferencial. La construcció de la masculinitat es fa confrontant-la a la feminitat, i això comporta que els homes es construeixin demostrant que no són dones i que no són homosexuals, a la vegada que la construcció de la masculinitat es fa mitjançant una relació de subordinació amb les dones i mitjançant una relació de subordinació amb aquells homes que no responen a una masculinitat hegemònica. La masculinitat hegemònica la representen aquell grup d’homes que tenen el poder i el lideratge social. Aquesta masculinitat està legitimada pels valors del patriarcat, que garanteix el poder masculí i una posició dominant dels homes que subordina les dones. Però en les nostres societats no tots els homes responen a aquesta masculinitat hegemònica. Un clar exemple en són els homes homosexuals que viuen situacions d’exclusió davant de la masculinitat hegemònica, que és heterosexual. Les masculinitats també queden travessades per altres variables que jerarquitzen la nostra societat, com és la variable de classe o la de la nacionalitat. La masculinitat hegemònica és blanca i rica i, per tant, deixa en posició de subordinació aquells homes racialitzats o de classe baixa. Això no significa que aquests homes no hegemònics no continuïn establint relacions de domini amb les dones (Fernández i Roig, 2013). Per tant, es parla de l’existència de masculinitats dominants i masculinitats subordinades (Connell, 1995) en les nostres societats.

També és important apuntar que la construcció de la masculinitat i la seva reafirmació té com a element fonamental i central la violència. La socialització diferencial permet que la violència sigui una conducta que poden activar els homes i que aprenen des que són petits. Aquesta conducta els permet reafirmar el seu poder i la relació de subordinació que mantenen amb altres persones, com són les dones. Així, la violència apareix com a element imprescindible per reafirmar i demostrar la seva masculinitat. De fet, l’obligació de distanciar-se del model femení o d’un model de masculinitat no hegemònica es tradueix en conductes violentes que permeten marcar la diferència i remarcar la seva identitat masculina. La lluita constant dels homes per assolir i mantenir la masculinitat hegemònica també pot generar certes sensacions de fracàs i frustració que generin violència cap als altres i cap a un mateix. El limitat repertori emocional que s’ha permès als homes utilitzar també fa que no tinguin suficients recursos per a la gestió, la canalització i l’expressió dels seus sentiments.

Diferents col·lectius i experiències des de la societat civil, a poc a poc i tímidament, han començat a treballar per la definició i la pràctica de noves masculinitats, unes masculinitats igualitàries que rebutgin la jerarquització i la subordinació de les dones, que es desvinculin dels privilegis patriarcals, que s’obrin a les noves característiques femenines, que es posicionin i treballin per relacions no homofòbiques i que treballin per un canvi subjectiu profund.

• Presència de la cultura de la violació. És important ressaltar aquest factor perquè està directament relacionat amb la violència sexual, també amb la violència sexual que es produeix en l’àmbit de la parella i la llar. La cultura de la violació és l’amenaça simbòlica de la violació com a forma de sotmetiment de les dones. La violació funciona, a l’àmbit cultural, com una amenaça potencial i permanent a totes les dones per tal de mantenir-les en una situació de por permanent que no fa sinó reforçar les relacions patriarcals. Aquesta por és la que pateixen la majoria de dones quan han d’anar soles pel carrer a la nit o quan es troben en espais tancats amb homes desconeguts. El foment d’aquesta por permet que alguns homes puguin aprofitar-la com a mecanisme de control i domini. La cultura de la violació també s’alimenta quan es responsabilitza i es culpabilitza les dones de l’agressió patida, assenyalant que han anat amb roba inadequada, o a llocs o en horaris no adequats. Cal destacar que les mesures penals que es preveuen en relació amb les agressions sexuals a les dones també estan impregnades de masclisme, ja que la gravetat del delicte i de l’abús o de l’agressió sexual es mesura per factors com l’existència o no de penetració.

• Presència de mites de l’amor romàntic. Els mites de l’amor romàntic són les creences compartides que apareixen com a veritat absoluta i es transmeten de generació en generació sobre què és l’amor. Aquests mites han permès mantenir i naturalitzar les relacions violentes en el si de la parella. Els mites, perquè siguin integrats, impliquen processos de socialització que es produeixen des de la infància. El concepte d’amor no és universal ni neutre, sinó que depèn de cada moment històric, de cada societat i de cada cultura. L’amor és una construcció social. Els mitjans de comunicació, les pel·lícules i les sèries de televisió són les que actualment alimenten una idea d’amor determinada.

• Moviment feminista com a factor determinant. La força i la presència del moviment feminista en una societat és clau per comprendre la presència de la violència masclista. El moviment feminista és fonamental per denunciar i identificar les situacions de desigualtat entre homes i dones en tots els àmbits; per identificar les situacions d’abús de poder dels homes sobre les dones; per denunciar les polítiques públiques que fomenten la desigualtat i per promoure, així, una nova política pública. A la vegada, el moviment feminista, juntament amb el moviment LGTBQI, és bàsic per promoure pràctiques transgressores i trencadores amb el constructe de gènere. També cal destacar que la teoria feminista dona eines i elements per repensar qüestions tan centrals com les cures o com la interdependència de qualsevol humà i, per tant, introdueix un profund debat sobre l’organització i el funcionament de les nostres societats. Però més enllà de tot això, el moviment feminista és clau i ha estat clau per denunciar la violència masclista en diferents àmbits i per fer notar que no es tracta d’un problema de l’àmbit privat, sinó que és un problema que té a veure, precisament, amb una estructura social de caràcter patriarcal. Alhora, no podem deixar de remarcar que ha estat el moviment LGTBIQ el que ha fet i està fent una gran tasca per combatre qualsevol tipus de LGTBIQfòbia tant en l’espai públic com en l’espai privat. A més a més, ha estat capaç d’explicar que aquesta violència fòbica està completament relacionada amb una estructura social heteropatriarcal.

• Existència de mites sobre la violència masclista. Hi ha diferents mites que justifiquen, oculten o minimitzen la violència masclista. Això provoca que aquest tipus de violència es pugui reproduir i pugui actuar amb total impunitat. Els professionals han de conèixer bé aquests mites i tenir elements per trencar-los. Vegeu alguns dels mites sobre la violència masclista i també alguns elements per a la seva desconstrucció (Fernández i Roig, 2013, pàg. 27-32):
  1. Es dona entre gent de baix nivell cultural i econòmic: en totes les classes socials es pateix violència masclista. La diferència és que les classes baixes i mitjanes acudeixen més als serveis públics i això possibilita que aquestes situacions hi siguin més identificables i detectades que en les classes altes.
  2. És més freqüent entre aquelles dones que tenen un baix nivell formatiu: el nivell formatiu no és una variable explicativa de les situacions de violència masclista. L’any 2011, el 40,41% de les dones ateses per violència masclista a l’Equip d’Atenció a les Dones de l’Ajuntament de Barcelona tenien batxillerat, cicles formatius o estudis universitaris, i un 26,40% l’ESO acabada.
  3. L’arribada d’immigrants estrangers amb costums i valors masclistes que aquí ja estan superats fa augmentar els casos de violència masclista i dona lloc a fer-la més present: l’any 2011, les dones ateses per violència masclista tenien majoritàriament nacionalitat espanyola (60,2%) davant d’un 39,80% de dones immigrades estrangeres.
  4. Es produeix més quan hi ha conflictes de parella o la parella se separa: la violència masclista no està lligada a un conflicte, a una discussió o a una desavinença, sinó que està lligada a relacions en què l’home vol tenir un paper dominant.
  5. És més greu la violència física que la psicològica: totes dues violències provoquen un dany important i sovint conviuen.
  6. S’exagera massa i s’ha posat de moda el tema, quan només afecta una minoria: a Catalunya un 26,6% de dones, l’any 2010, havia sofert alguna agressió masclista d’especial gravetat al llarg de la seva vida (Enquesta de violència masclista a Catalunya duta a terme l’any 2010 pel Departament d’Interior) i des de l’any 2002 fins al 2011, ambdós inclosos, el masclisme ha assassinat a l’Estat espanyol 638 dones en l’àmbit de la relació de parella.
  7. La violència masclista de debò es dona quan hi ha agressions físiques: hi ha situacions de violència masclista que han donat com a resultat suïcidis induïts o destrucció de la personalitat i mai s’hi han manifestat agressions físiques.
  8. Existeixen moltes denúncies falses de les dones en litigis de separació: se sap que les denúncies falses representen només el 0,1% del total de denúncies que es fan per violència masclista.

També hi ha tota una sèrie de mites que alimenten explicacions sobre com són o no són les dones que pateixen violència masclista. Alguns d’aquests mites sobre les dones són que una dona normal no es deixa maltractar, que avui dia si les dones ho suporten és perquè volen, que si una dona no deixa un home per alguna cosa deu ser, que hi ha dones que s’ho busquen, que la violència masclista es dona en un determinat de perfil de dones més passives i insegures, i que hi ha dones que se senten atretes per homes violents. Aquests mites l’únic que fan és permetre que es reprodueixi la violència masclista en la nostra societat. Són creences que culpabilitzen les dones de la seva situació i suposen que els avenços socials en contra del masclisme ja són suficients.

També existeixen una sèrie de mites sobre els homes que agredeixen. Aquests mites són que els homes que maltracten ho fan perquè tenen problemes de toxicomania, perquè són impulsius o perquè tenen problemes econòmics i laborals. Aquests mites alimenten la idea que les causes de l’agressió no són estructurals, sinó que tenen a veure amb factors personals.

Els factors institucionals són aquells que tenen a veure amb les actuacions, polítiques i mesures legislatives que es duen a terme des de l’administració pública per incidir en les causes de la violència masclista o per atendre aquestes situacions.

• Presència de l’androcentrisme en la política pública: l’androcentrisme és la visió del món que situa l’home com a centre de totes les coses. Aquesta concepció de la realitat converteix la mirada masculina com l’única possible i universal. L’androcentrisme comporta la invisibilitat de les dones i de les seves necessitats, la negació d’una mirada femenina i l’ocultació de les aportacions realitzades per les dones. Les polítiques públiques androcèntriques són aquelles que no tenen en compte les necessitats de les dones ni tampoc tenen en compte les seves aportacions a l’hora de dissenyar-les i de desplegar-les. Per combatre l’androcentrisme és necessari que la política pública tingui una perspectiva de gènere. Serien un exemple de polítiques públiques no androcèntriques les polítiques de conciliació del temps.
• Model de seguretat enfront del model feminista: el model d’intervenció pel que fa a la violència masclista determinarà la legislació que pretén combatre la violència contra les dones. Seguint Bodelón (2012), existeix un model feminista i un model de seguretat. El model feminista entén la violència masclista com una qüestió estructural i posa l’accent en una intervenció que sigui apoderadora amb aquelles dones que han patit situacions de violència. Aquest model planteja que les intervencions no poden ser assistencialistes i paternalistes. El model de seguretat entén que la violència masclista és un problema de seguretat individual. Per tant, la violència masclista és una violència més de les nostres societats que no té a veure amb cap qüestió de l’estructura social. En aquest últim model, l’atenció i l’assistència a les dones que han patit violència masclista queda centrada en mesures de seguretat per evitar el delicte i en mesures penals un cop s’ha produït. Els models que aquí hem explicat signifiquen el desplegament d’una política pública i de serveis molt diferent per atendre les dones que pateixen o han patit una situació de violència masclista.
• Legislació com a factor determinant: el fet que existeixi una legislació específica per a la violència masclista és fonamental per evitar aquestes situacions en l’espai domèstic i públic. La legislació és la que determinarà l’enfocament a l’hora de tractar aquesta qüestió. Cal que garanteixi la prevenció i l’atenció de les situacions de violència masclista i que siguin possibles els processos de recuperació. També ha de garantir la prevenció i erradicació de la violència masclista en tots els àmbits. La llei determina els recursos i serveis dedicats a la violència masclista i determina l’actuació d’altres polítiques públiques.
• Interacció entre les diferents polítiques públiques: el fet de disposar d’una legislació que entengui la violència masclista com una qüestió estructural i que garanteixi recursos i serveis per als processos de prevenció, detecció, atenció i recuperació no és suficient per erradicar la violència masclista. La resta de polítiques públiques, com per exemple la política laboral i familiar, seran claus per garantir l’autonomia de les dones i també la seva capacitat de poder-se separar de relacions en què es poden produir situacions de violència masclista. Les dones poden tenir drets garantits, com són el dret a separar-se o divorciar-se de les seves parelles, però, en canvi, es poden veure impedides a poder-ho fer per la necessitat de supervivència econòmica pròpia i dels seus fills. Això és només un exemple de com hi ha moltes polítiques que estan determinant que les dones es puguin o no protegir de la violència masclista.

Buscar dades sobre els perfils de dones que pateixen més violència masclista no dona resultats exactes. La investigació sobre aquesta qüestió indica que ni la classe social, ni el nivell econòmic, ni la nacionalitat o el nivell d’estudis són elements explicatius. Només el fet de ser dona és l’indicador de risc per viure aquest tipus de violència. Les dades, en canvi, sí que assenyalen que el 70% de les dones assassinades al món ho són en mans de les seves parelles, exparelles o familiars directes. En canvi, els homes morts han estat assassinats per persones estranyes o conegudes.

Sí que hi ha una sèrie de factors de caràcter individual i biogràfic que poden tenir un pes explicatiu de per què hi ha homes que agredeixen i d’altres que no, i de per què hi ha dones que són agredides i d’altres que no. Entre els més importants destaquen la història biogràfica i personal en relació amb les relacions afectives i la violència. En aquest sentit, diferents teories en psicologia han considerat que les persones que han presenciat la violència a la seva família i als entorns més pròxims la poden acabar reproduint, sigui com a persones agressores o persones agredides.

La prevenció és molt important a l’hora d’intervenir en qualsevol problema o conflicte social. La prevenció permet intervenir per tal que les situacions problemàtiques no apareguin o no s’incrementin. En aquest sentit, amb intervencions preventives es poden atacar les causes dels problemes i evitar que apareguin o disminuir-ne la virulència.

S’entén per sensibilització el conjunt d’accions pedagògiques i comunicatives dirigides a generar canvis i modificacions en l’imaginari social respecte a les relacions de desigualtat de gènere que permetin tenir efectes directes sobre la disminució de la violència masclista.

Les actuacions preventives han de considerar tant les situacions en què encara no s’ha donat l’abús, per permetre identificar-les, com els casos en què ja s’han donat situacions de violència, per evitar-ne la cronicitat. Per això és important referir-se a tres tipus de prevenció:

1. Prevenció primària. Aquella que pretén evitar l’aparició del problema i que intenta tenir efectes sobre les situacions causants del risc. Per tant, aquest tipus de prevenció pretén incidir en les causes d’un problema abans que aquest s’arribi a produir. Es tracta de disminuir la probabilitat d’aparició del problema i, per tant, l’objectiu és transformar l’entorn de risc i reforçar les capacitats de la persona per afrontar o evitar el possible problema. Perquè no es produeixin situacions de violència masclista, la prevenció anirà orientada a incidir en un canvi de valors i de cultura. Per tant, la prevenció primària necessitarà diferents actors i institucions socials, com són l’escola, els espais comunitaris i de barri, etc., és a dir, aquells espais socials que s’encarreguen dels processos de socialització. La incidència de tots aquests actors i institucions és la que pot fer possible trencar les idees sobre què és ser home i ser dona en les nostres societats per tal que es deixi de legitimar un sistema de drets desigual que legitima, inclús, la violència dins i fora de les llars. En aquest sentit, també serà clau tenir en compte tota la política pública que es desenvolupa en un territori per potenciar que la igualtat entre homes i dones es faci realitat o perquè altres fenòmens socials que poden generar situacions d’estrès a la llar no existeixin. Exemple d’això últim seria, per exemple, evitar situacions de precarietat laboral o d’atur.
2. Prevenció secundària. Aquella que permet diagnosticar les persones que es troben en situacions d’alt risc i intervenir per evitar que les problemàtiques creixin, es repeteixin, es consolidin o es cronifiquin. Per tant, aquest tipus de prevenció, a diferència de la prevenció primària, requereix la intervenció en persones o grups socials concrets. Aquest tipus de prevenció ha d’assegurar una identificació precoç del problema i generar una intervenció ràpida i eficaç. Així, doncs, en aquest tipus de prevenció prenen un paper cabdal tots aquells actors i institucions socials que poden tenir un paper actiu a l’hora de diagnosticar situacions de violència masclista. En aquest sentit, tenen molta importància els serveis sanitaris, l’escola i els serveis socials d’atenció primària. La intervenció d’aquests serveis serà clau per a la detecció de casos i situacions de violència masclista.
3. Prevenció terciària. Aquella que permet intervenir quan les situacions i contextos problemàtics ja estan consolidats o establerts. Per tant, es tracta d’aquell tipus d’intervenció que es produeix per pal·liar les conseqüències negatives d’una situació i tracta d’evitar les recaigudes de les persones en una determinada situació. Igual que la prevenció secundària, intervé sobre persones o grups socials molt concrets que ja viuen situacions de violència masclista. L’objectiu d’aquesta intervenció és, doncs, posar remei a una situació avançada o consolidada. Per tant, integra totes les accions de protecció de la víctima. En aquest cas, ja prenen importància serveis especialitzats com, per exemple, les cases d’acollida per a dones.

Per erradicar les situacions de violència masclista en una societat és fonamental la intervenció de l’Estat i de l’Administració pública. Per tant, només es redueixen i/o s’erradiquen les situacions de violència masclista (dins i fora de les llars, en l’àmbit de la parella o en altres àmbits) quan es desplega una política pública en contra. Aquesta política ha de tenir en compte els tres nivells de prevenció.

Una política pública efectiva en contra de la violència masclista implica:

• Informació i sensibilització, que equival a la prevenció primària.
• Detecció i atenció, que equival a la prevenció secundària.
• Reparació i recuperació, que equival a la prevenció terciària.

Hi ha diferents principis fonamentals perquè la prevenció primària de la violència masclista pugui tenir resultats:

• La consideració que la violència masclista és una vulneració dels drets humans i que, per tant, cal erradicar-la.
• La consideració que la violència masclista és una qüestió estructural que es produeix i es manifesta en diferents àmbits de la societat.
• La consideració que la violència masclista és multidimensional i que, per tant, es manifesta de diverses maneres en la vida de les dones.
• La consideració que la política pública en contra de la violència masclista ha de desenvolupar i preveure intervencions per a altres persones, més enllà de les mateixes dones afectades.
• La consideració que s’ha d’intervenir des de diferents àmbits de la política pública (política laboral, educativa, universitària, etc.) i que aquestes intervencions han de respondre a un model global i han d’estar interconnectades.
• La consideració que s’han de tenir en compte les necessitats expressades per les dones que han viscut les violències masclistes, els professionals i les entitats que hi treballen a l’hora de dissenyar i desplegar programes de sensibilització i prevenció de la violència masclista.
• La formació permanent dels professionals que intervenen en la prevenció primària de violència masclista (tal com preveu la llei catalana), sobretot en àmbits com la sanitat o l’educació.
• La consideració que els homes també han de ser objecte d’intervenció si volem posar fi a situacions de violència masclista.
• La identificació dels factors de risc en un entorn determinat i la identificació dels factors de protecció existents. La identificació d’aquests dos tipus de factors ha de permetre definir quins objectius haurà de tenir l’acció preventiva, a la vegada que aquesta acció ha de ser capaç de reforçar aquelles creences i pràctiques socials que ja són reductores de la violència masclista.
• La identificació d’una població diana sobre la qual s’intervindrà mitjançant l’acció preventiva perquè considerem que té un potencial de canvi social i que la intervenció en aquest col·lectiu o grup pot tenir un efecte multiplicador.
• El coneixement a fons de la població destinatària per adaptar l’acció a cada realitat concreta (sexe de les persones participants, edat, procedència…).
• La recerca de complicitats i de nodes de col·laboració entre diferents serveis i entitats que donin major consistència i continuïtat a les accions preventives.
• L’elecció de l’estratègia a utilitzar en funció de les característiques del grup de població al qual vagi destinada l’actuació preventiva i del context des del qual s’intervé.

Una política pública que treballi per l’erradicació de la violència masclista necessita una xarxa de recursos i serveis de qualitat capaços d’atendre les dones i totes aquelles persones afectades per situacions de violència masclista. Aquests recursos i serveis han de ser capaços de detectar situacions de violència masclista i atendre, assistir, protegir i acompanyar en els processos de recuperació i reparació de les dones que han patit o pateixen violència masclista. És necessari que siguin recursos de caràcter públic i gratuït. Aquesta xarxa ha de procurar per la prevenció primària, secundària i terciària. Vegem diverses accions i estratègies que garanteixen la prevenció primària.

Les administracions públiques tenen l’obligació d’impulsar i desenvolupar de forma periòdica accions informatives i de desenvolupar estratègies de sensibilització social amb l’objectiu de prevenir i erradicar la violència masclista. Les campanyes de sensibilització poden prendre diferents formes, però el seu objectiu ha de ser prevenir, combatre i erradicar la violència masclista. Les accions i campanyes de sensibilització tenen com a funció la prevenció primària.

Darrere de cada campanya i d’accions de sensibilització hi ha una manera de comprendre què és la violència masclista. En les recomanacions i reflexions següents es defensa la idea que cal dissenyar i desplegar accions de sensibilització que parteixin d’una perspectiva de gènere.

Mitjançant el desplegament d’aquestes accions s’ha d’aconseguir:

• Donar a conèixer els drets de les dones que es troben en situacions de violència masclista o que es troben en risc de patir-la.
• Donar a conèixer els serveis destinats a les dones que han patit o pateixen violència masclista.
• Donar a conèixer els deures que tenen la ciutadania i els professionals dels diferents serveis a l’hora de donar a conèixer i actuar quan es detectin i es coneguin situacions de violència masclista.
• Sensibilitzar sobre la importància que la violència masclista és un problema col·lectiu en què cal que s’hi impliqui tothom.
• Conscienciar sobre la importància de transformar les nostres pràctiques i comportaments socials, en especial els dels homes, per erradicar la violència masclista. Per tant, les campanyes de sensibilització han de ser capaces d’explicar que alguns dels comportaments quotidians són micromasclismes que estan a la base de conductes que són ja violència masclista explícita.

Per tal que les campanyes siguin efectives i tinguin una perspectiva de gènere, les campanyes de sensibilització han de tenir les característiques següents:

• Presentar les dones que pateixen o han patit violència masclista com a persones autònomes, capaces de desplegar recursos propis i de superar situacions de violència. Per tant, no s’ha de construir únicament la figura d’una dona víctima (mostrant o no les conseqüències físiques de la violència) i amb l’única responsabilitat de denunciar perquè la institució les assisteixi. Cal deixar de posar el focus sobre la dona com a víctima, sobre el drama de la violència i la denúncia com a única acció que pot fer la dona. Presentar la dona desapoderada, victimitzada i incapacitada només fomenta la idea que la seva vida queda en mans del saber i el control judicial.
• Presentar la violència masclista com un fenomen lligat a la distribució desigual de poder entre dones i homes. Per tant, cal superar la idea que la violència masclista és un problema íntim d’una parella o d’una llar concreta i s’ha de fugir de presentar l’home com una persona que té problemes personals que el porten a maltractar. És necessari situar aquest home en una estructura social més àmplia.
• Superar la idea de centrar-se únicament en el maltractament físic i superar la idea d’emfasitzar l’aspecte tràgic de la situació. És necessari fer referència a tots els tipus de violència masclista existents i fer especial incís en el fet que aquestes situacions s’expliquen per una violència masclista estructural i cultural.
• Fer referència al fet que la violència masclista té conseqüències sobre la dona, però també sobre l’entorn social i els fills i filles (si n’hi ha). Així, les campanyes han d’interpel·lar la societat en general, fent explícit que es tracta d’un problema col·lectiu en què tots i totes hem de prendre partit.
• Desmuntar els mites sobre l’amor romàntic, molt instal·lats socialment, que justifiquen situacions de violència masclista.
• Desmuntar els mites sobre la violència masclista i demostrar que aquest és un problema social que cal erradicar.
• Fer visibles i desmuntar els models agressius vinculats a la masculinitat tradicional i els models passius i subordinats que han estat vinculats tradicionalment a les dones. Per tant, les campanyes i accions de sensibilització han de ser capaces d’oferir alternatives a aquests models.
• Garantir que totes les persones tinguin accés al contingut de la campanya. Per tant, s’han d’oferir en un format accessible i comprensible i fent ús, si és necessari, de diferents modalitats i opcions de comunicació.

Tot i que han estat les campanyes televisives i publicitàries (cartells en espais públics i fullets) les accions de sensibilització que més s’han fet servir per combatre la violència masclista, és necessari preveure altres accions que poden ser eficaces per col·laborar a erradicar la violència masclista:

• Xerrades, jornades i tallers: les administracions també ofereixen xerrades, jornades, espais de debat i tallers per treballar diferents aspectes que es considera que poden ajudar a prevenir la violència masclista. Aquestes activitats es poden fer en institucions que depenen de la mateixa administració local, com poden ser biblioteques o escoles, o es poden oferir al món associatiu d’una població. Temes susceptibles de poder-se tractar o treballar són: mites de l’amor romàntic, els rols de gènere i les seves repercussions, la conceptualització i els àmbits de la violència masclista, els recursos i els serveis per atendre situacions de violència masclista, etc.
• Protocols de dol enfront del feminicidi: alguns municipis han desenvolupat protocols sobre com ha d’actuar l’administració local quan es produeixen morts per violència masclista. Aquests protocols defineixen les actuacions que el poder local portarà a terme per mostrar, al conjunt de la ciutadania i a les persones properes a la víctima, el rebuig institucional contra la violència masclista. Els protocols preveuen accions com una carta de condol directa a la família o a les persones pròximes; una nota informativa a la premsa que ressalti sempre que la violència masclista té unes causes estructurals i no doni gaire informació sobre la víctima; un missatge de rebuig mitjançant els canals d’informació que tingui cada ajuntament; una convocatòria pública de rebuig i un minut de silenci; posar símbols en contra de la violència masclista a la façana de l’ajuntament i a les xarxes socials; minuts de silenci en el ple municipal i altres accions que pugui incorporar cada poder municipal. Alguns protocols també defineixen quines actuacions i coordinacions es duran a terme just les 24 hores i els dies després dels fets, per tal de donar resposta a l’entorn social que ha quedat afectat per la situació de feminicidi i per tal d’avaluar quines accions prèvies s’havien dut a terme amb la víctima i millorar el circuit d’intervencions, si és el cas.

• Protocols en espais d’oci nocturn: en els espais d’oci nocturn, sigui en locals o en l’espai públic quan se celebren festes majors, es produeixen situacions de violència de gènere. A la nit apareixen, malauradament, moltes situacions de violència sexual. Si l’oci nocturn ha estat un recurs per a les relacions socials, la diversió, l’expressió lliure de desitjos i, fins i tot, per a la transgressió, també ha estat un espai d’exclusió per a les dones durant molts anys. La idea patriarcal que l’home decideix i domina en la seducció i en la sexualitat i que la nit és un espai prohibit per a les dones ha donat lloc al fet que la presència de les dones durant la nit s’hagi interpretat, per la cultura patriarcal que perviu a la nostra societat, com una transgressió del seu rol de gènere i una provocació. Això ha alimentat la idea que són les dones les que s’exposen a ser agredides, de la mateixa manera que ha alimentat la idea que l’amenaça i l’agressió sexual a les dones podia ser possible. Així s’explica, doncs, el lema proclamat pel moviment feminista que reivindica que “La nit és nostra”. Una nit, però, que malauradament encara no és de les dones. Els espais d’oci nocturn continuen sent espais on es produeixen agressions sexuals i espais de captació i apropament per acabar agredint posteriorment en altres espais, com són l’espai públic, el transport públic o els domicilis privats. Davant d’aquestes situacions, la societat civil, mitjançant col·lectius i associacions, ha desenvolupat aquests últims anys protocols d’actuació perquè les dones que en el si de les festes populars se sentissin agredides sexualment ho poguessin denunciar. Alguns ajuntaments, seguint-ne l’exemple, també han desenvolupat aquests protocols per a les festes majors locals o per a espais d’oci nocturn en col·laboració amb associacions o establiments d’oci nocturn. Aquests protocols tenen la particularitat de donar resposta a la violència sexual i els actes que s’hi associen que no sempre estan tipificats jurídicament. Així, gràcies a aquests protocols és possible actuar contra agressions sexuals que poden o poden no ser constitutives de delicte. Els protocols estableixen accions de prevenció que anuncien que aquell espai està lliure de violència masclista, que anuncien que en aquell espai s’aplica un protocol i que posen damunt de la taula que les relacions sexoafectives han de ser pactades o consentides. Les accions de prevenció també preveuen la vigilància en espais foscos o la gravació de l’espai del local. Aquests protocols també inclouen informacions sobre com detectar situacions d’agressió o abús sexual en l’espai d’oci nocturn i donen instruccions sobre com ha de ser l’atenció i la derivació quan es produeix una situació d’assetjament, agressió o abús sexual. Els materials i l’estratègia de comunicació que genera el protocol han de propiciar que les persones usuàries s’hi adhereixin i integrin un missatge alternatiu pel que fa a la llibertat sexual i de gènere.
• Punt lila: són oficines d’informació i assessorament mòbils que s’han utilitzat en festivals i espais de festa major. Aquests punts liles han estat promoguts per col·lectius feministes i també per ajuntaments de diferents poblacions catalanes. Aquests punts possibiliten l’atenció a persones que han rebut agressions de caràcter sexista, assetjaments, tocaments sense permís o comentaris ofensius i també atenen qualsevol agressió o discriminació als col·lectius LGTBI. A més, aquests punts tenen una funció pedagògica. Fomenten la prevenció de la violència masclista i s’hi ofereixen diversos materials de sensibilització.
• Campanyes específiques de sensibilització per als homes: és d’una importància cabdal que les intervencions i les campanyes de sensibilització també s’adrecin als homes. Calen campanyes que vetllin perquè els homes es comprometin de manera activa a fer passos endavant en contra de la desigualtat de gènere. Per tant, són necessàries accions de sensibilització que fomentin valors, actituds, comportaments i relacions que permetin que els homes trenquin amb un model de masculinitat hegemònica que reprodueix les relacions de desigualtat de gènere.

Una mesura de prevenció primària fonamental per als joves de les nostres societats és l’educació sexual i afectiva. El sistema educatiu i les institucions d’educació no formal tenen responsabilitat en aquest tipus d’educació. Els centres de planificació familiar tenen també un paper fonamental pel que fa a l’educació sexual i afectiva dels adolescents i joves. L’educació sexual i afectiva és un element fonamental per a la prevenció de la violència masclista i, específicament, de la violència sexual.

Aquesta educació es caracteritza pels aspectes següents:

• La seva intenció va més enllà de prevenir les malalties infeccioses de transmissió sexual o l’embaràs no planificat. Per tant, fuig d’explicacions centrades únicament en la biologia o l’aparell reproductiu.
• Entén la sexualitat com una dimensió àmplia per a la vida per la persona i que li pot aportar aspectes molt positius. Intenta trencar amb aquells prejudicis, estereotips i tabús que han tractat la sexualitat amb connotacions negatives i com a perill, i tracta la sexualitat des del punt de vista del plaer.
• Posa en el centre l’educació de les emocions i de les relacions amb els altres. Per tant, posa en el centre la importància de la cura, el respecte i l’estima cap a les altres persones com a element fonamental. Aquest tipus d’educació és fonamental per treballar per a l’erradicació de la violència masclista i la violència sexual. Té la intenció d’educar perquè les relacions sexuals i afectives sempre siguin pactades i acordades i s’evitin totes les relacions abusives i no consentides. Per això, esdevé fonamental ensenyar a reconèixer, identificar i respectar els límits personals i de les altres persones. La idea és que es puguin assolir totes les habilitats i capacitats per poder decidir si es vol participar o es vol rebutjar una relació sexual. Per tant, es tracta d’educació perquè les persones se sentin lliures a l’hora de decidir sobre la seva vida sexual i afectiva.
• Trenca amb els estereotips sobre com s’han de comportar un home o una dona en les relacions sexuals. Es tracta de trencar amb els mites i idees sobre com ha de ser i amb qui la sexualitat femenina i masculina. Així, es comprèn i es respecta la diversitat sexual i la identitat de gènere. Per tant, té una important funció preventiva respecte a les violències i fòbies cap als col·lectius de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGBTIQ). A més, trenca amb les idees i mites de com ha de ser la sexualitat i permet fer referència a pràctiques sexuals més àmplies que fugen de la idea fal·locèntrica de la sexualitat.
• Assegura l’accés universal als serveis de salut sexual i reproductiva, incloses la planificació familiar, la informació i l’educació.
• Treballa per l’apoderament de les persones i perquè puguin prendre decisions, amb coneixement de causa, sobre la seva sexualitat, sobre les relacions sexoafectives i sobre la seva salut sexual.
• Col·labora per educar en molts altres temes que afecten els joves pel que fa a la gestió de les emocions i de l’autoestima.

A més del fet que l’educació sexual i afectiva sigui fonamental per a adolescents i més joves, també és important que els adults puguin seguir pensant i reflexionant sobre la sexualitat i les seves relacions sexoafectives. Per tant, cal buscar fórmules perquè aquesta educació es faci present en diferents moments de la vida d’una persona.

La coeducació és un element fonamental per a la prevenció de la violència masclista en els centres escolars i en altres centres d’educació no formal. La coeducació implica integrar la perspectiva de gènere, eliminar qualsevol mena de discriminació per raó de sexe i/o gènere, assumir que cal combatre la desigualtat entre homes i dones i treballar per erradicar la violència masclista i LGTBIfòbica.

La coeducació implica canvis en l’estructura, l’organització i el funcionament dels centres, però també planteja una transformació important dels valors, les actituds i la pràctica educativa. Un model coeducatiu ha de ser capaç d’identificar idees, creences, valors i construccions mentals que configuren i modelen la vida d’un centre educatiu, les intervencions educatives i el funcionament i l’organització del centre educatiu. En l’àmbit educatiu s’anomena currículum ocult.

Aquest model educatiu permet que tant les persones que assisteixen al centre, com el professorat, com altres professionals, com la comunitat educativa en general, puguin modificar les relacions de poder entre sexes i puguin superar les limitacions estereotipades per a cada gènere.

Per tal que un espai educatiu respecti un model coeducatiu s’ha de donar les següents condicions:

• Assegurar l’existència d’espais mixtos en què eduquen i s’eduquen persones de diferents sexes.
• Establir els mecanismes per identificar quines desigualtats i discriminacions es donen per raó de sexe i de gènere i plantejar i programar de quina manera s’han de pal·liar.
• Establir indistintament l’experiència, les aptituds i l’aportació social i cultural de les dones i dels homes, fugint de visions androcèntriques.
• Usar un llenguatge no sexista.
• Fer activitats i usar materials que valorin i permetin el desenvolupament i aprenentatge de sabers i pràctiques tradicionalment femenins.
• Reconèixer i visibilitzar les contribucions de les dones en la ciència, en les diferents disiciplines i en els diferents processos col·lectius.
• Eliminar tots els prejudicis i rols estereotipats que s’han associat als homes i a les dones. També és necessari que s’eliminin totes les idees sobre la família tradicional i la parella heterosexual. Als centres educatius, mitjançant les activitats i el material educatiu, és necessari que es reconeguin les persones transsexuals, transgènere, les diferents opcions sexuals, les famílies monomarentals, les famílies homoparentals, etc.
• Desenvolupar activitats i una metodologia que prevegi una educació de l’afectivitat i de les emocions. Una educació que permeti treballar noves formes de resoldre conflictes, l’expressió de sentiments, l’empatia amb els altres, l’autoestima i la seguretat amb un mateix. En aquest sentit, procurar que es facin relacions de cura i curoses en el centre.
• Combatre qualsevol forma d’assetjament escolar i tenir en compte com les relacions desiguals de gènere i els estereotips sobre la idea de masculinitat i feminitat poden ser elements explicatius de l’assetjament.
• Garantir la paritat en els diferents espais i en els diferents òrgans del centre educatiu.
• Identificar de quina manera la desigualtat de gènere i la discriminació de les dones es veu reflectida en diferents aspectes fonamentals per al procés educatiu: currículum, programació d’activitats, el material de text, didàctic o de joc, l’avaluació, els càrrecs, la repartició de l’alumnat i les intervencions educatives en si.

Més enllà de l’estricta necessitat d’aplicar un mètode coeducatiu per erradicar la desigualtat de gènere i la violència masclista, és necessari que els centres educatius tinguin programes específics i facin activitats que tractin la violència masclista.

Els mitjans de comunicació, i més en concret la publicitat, han estat i són difusors de creences i valors que generen violència masclista, a la vegada que el tractament de la informació relacionada amb casos de violència masclista s’ha tractat amb poca sensibilitat i sense una perspectiva de gènere. El sensacionalisme ha determinat el tractament de molts casos de violència masclista. Un sensacionalisme que, en moltes ocasions, no ha fet sinó alimentar una “cultura del terror” que ha implicat la coerció de la llibertat de les dones (missatges implícits com que és millor no sortir a les nits o millor no anar a alguns llocs sola, entre d’altres, s’han fet presents).

Si bé els mitjans de comunicació han tingut aquest rol, també és clar que poden tenir un paper fonamental a l’hora de prevenir i sensibilitzar la població sobre què fer per erradicar a la violència masclista. El tractament ètic de la informació pot ser fonamental per assegurar un tractament de les dones de conformitat amb principis i valors que tinguin en compte una perspectiva de gènere.