Recerca i selecció de la informació

Cada dia es rep gran quantitat d’informació, de dades, a través de molts canals diferents. Dades que cal processar per a què posteriorment puguin ser d’utilitat.

En general podríem dir que informació és tot allò que es dóna i/o es rep sobre un fet, tema o situació.

La informació es pot classificar de diverses maneres:

• Segons el tipus de font
• Segons la procedència de la informació
• Segons la freqüència de la recerca
• Segons el registre físic de la informació

La classificació segons el tipus de font divideix la informació en dos tipus, primària i secundària, tal com es veu a la figura.

Les fonts primàries proporcionen informació de primera mà, és a dir, dades que encara no han estat preparades per ningú. A grans trets, es pot dir que l’observació, l’entrevista i l’enquesta són els instruments que permeten recollir aquest tipus d’informació.

La informació primària és la que es crea expressament per a un estudi concret. Aquesta informació no existeix en el moment que es planteja la necessitat d’utilitzar-la.

Per exemple, una empresa podria optar per realitzar una enquesta (informació primària) per saber si el producte que té pensat llençar al mercat es vendria o no. Aquesta enquesta seria una font primària, ja que no n’hi ha cap altra d’anterior. Les informacions secundàries es generaran a partir del que s’hagi obtingut amb aquesta recerca.

De totes maneres, és poc probable que les necessitats d’informació siguin tan especials o úniques que no existeixi, prèviament, cap tipus de dada o estudi relacionats amb la investigació que es desitja realitzar.

La informació secundària és la informació que ja existeix, que es troba disponible en el moment que sorgeix la necessitat d’utilitzar-la. Per exemple, una base de dades de clients de qualsevol empresa.

La importància de la informació secundària, al marge del seu suport, és evident per les raons següents:

• Un treballador no hauria de buscar informació que d’altres ja han trobat.
• La informació secundària estalvia molt de temps i esforços.
• El cost de la informació secundària és inferior al cost de la informació primària.
• De vegades, és l’única informació que es pot tenir.

Ara bé, moltes informacions importants per a les empreses no apareixen en cap font secundària. D’altra banda, les fonts secundàries són rígides, en el sentit que no estan dissenyades a mida de les necessitats de les empreses; i són estàtiques, ja que proporcionen dades referides a un moment concret, com ara les estadístiques.

Des del punt de vista de la procedència de la informació, les fonts poden ser:

• Internes: són les que elaboren els usuaris mateixos. Són les fonts que es troben dins de l’empresa. Per exemple: bases de dades de clients, estats financers que permeten obtenir informació de la situació financera de l’empresa, registres d’inventaris, registres de vendes…
• Externes: són les que es troben fora de l’empresa. Per exemple: Internet, pàgines d’organismes oficials, pàgines de la competència… Són publicacions on s’hi poden trobar informacions com ara estadístiques, tendències, preferències…

Atenent al criteri de la freqüència, podem classificar els tipus de recerques en:

• Cerques d’informacions repetitives
• Cerques d’informacions puntuals

Les cerques d’informacions repetitives són les que es repeteixen en el si d’una empresa de forma continuada, durant períodes relativament curts en el temps (a diari, setmanalment, etc.).

Si les cerques repetitives són les més rellevants per a l’organització, perquè són a les que dediquem més temps i més valor ens aporten, caldrà crear els sistemes i els procediments adients per tenir aquest procés perfectament integrat dins l’empresa considerant les fonts i les recerques a programar.

Per exemple, si la nostra empresa és una ETT (Empresa de Treball Temporal) seria interessant que disposés d’algun sistema (base de dades) que contingués els diferents perfils professionals ordenats degudament, per tal de facilitar una cerca ràpida tenint en compte les característiques de funcionament del negoci en concret.

Les cerques d’informacions puntuals són les requerides de manera molt esporàdica.

Si aquests tipus de cerca són les més importants per a l’organització empresarial, caldrà considerar que les realitzin els especialistes i els tècnics de l’empresa, intentant no malbaratar molts recursos. El primer a tenir en consideració serà localitzar les fonts a través de les quals podem obtenir la informació adequada per a després poder analitzar les dades.

Per exemple, si la nostra empresa no disposa d’un gabinet jurídic propi i necessitem cercar informació de tots els recursos dels quals podem disposar per tal d’afrontar un litigi amb un client que ens vol denunciar, el millor és consultar un assessor extern i especialitzat.

En el cas dels registres físics de la informació, podem parlar de:

• Fonts d’informació textuals: són les obres de consulta o de referència, revistes especialitzades, publicacions periòdiques…
• Fonts d’informació gràfiques: són les imatges, fotografies, audiovisuals… (serveixen de complement de la informació escrita).
• Fonts d’informació electròniques: són les pàgines web i les bases de dades.

Des del punt de vista del suport per a la seva utilització, les bases de dades poden ser:

• Bibliogràfiques: les bases de dades bibliogràfiques, o en paper, són publicacions convencionals en forma de llibre.
• Electròniques: les bases de dades electròniques poden tenir suport magnètic, com els disquets o les cintes magnètiques d’ordinadors, o digital, com els discs CD-ROM. Aquest conjunt de suports rep el nom de bases de dades electròniques off-line, és a dir, sense connexió directa amb el proveïdor. També hi ha bases de dades amb connexió directa que reben el nom de bases de dades on-line. La xarxa d’Internet permet obtenir informació amb unes característiques d’ús molt còmodes per als investigadors.

La informació que proporcionen les bases de dades a Espanya és prou abundant. Institucions públiques i privades ofereixen un conjunt ampli, útil i fiable de dades molt interessants per a desenvolupar investigacions. Actualment, la utilització dels motors de recerca d’Internet ha augmentat considerablement les possibilitats de trobar pràcticament qualsevol informació. Per exemple, l’Institut de Comerç Exterior ofereix informació geoeconòmica a la seva web (www.icex.es).

Un diari oficial és un mitjà de comunicació escrit que utilitzen els diferents organismes públics per comunicar i publicitar normatives, avisos o comunicats.

Les empreses, per consultar la legislació vigent referida a les seves activitats, poden accedir als diferents diaris oficials publicats a nivell autonòmic, estatal i internacional.

El DOGC es publica diàriament, de dilluns a divendres no festius, en dues edicions, una en català i l’altra en castellà. El contingut en línia del dia està disponible a partir de mitjanit.

En l’àmbit jurídic, l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions (EADOP) té la missió de la publicació oficial, mitjançant el DOGC, de les lleis de la Generalitat de Catalunya, les disposicions generals dictades pel Govern i l’Administració de la Generalitat, i també els actes, els anuncis i els documents de la Generalitat i/o d’altres entitats o persones, quan correspongui d’acord amb l’ordenament jurídic. D’altra banda, és missió de la EADOP contribuir al coneixement i la difusió del dret vigent aplicable a Catalunya.

A la Base de dades del DOGC, es poden efectuar recerques sobre els textos publicats des de l’any 1977.

L’última edició en paper del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) va ser el 29 de juny de 2007. Des d’aquesta data, el Diari Oficial únicament és accessible per Internet de forma gratuïta, segons la Llei del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya que el Parlament de Catalunya va aprovar, unànimement, el 30 de maig de 2007. La primera edició del DOGC en format digital va ser dilluns 2 de juny d’aquell mateix any.

Les recerques poden efectuar-se a partir de dotze camps d’informació:

• Paraules del títol del document
• Paraules del text del document
• Nombre del DOGC
• Data del DOGC
• Organisme emissor
• Tipus de document
• Data del document
• Nombre de disposició
• Nombre de control
• Descriptors temàtics
• Descriptors geogràfics
• Secció del DOGC

La Base de dades inclou altres camps d’informació com, per exemple, la taula de vigències dels documents de caràcter general o normatiu, que permet saber si un document està vigent o ha estat derogat i si afecta a un altre document o és afectat per un altre. Els textos es poden consultar en format HTML i PDF

Si voleu accedir al contingut del DOGC, a la seva base de dades o als diferents butlletins oficials de les quatre províncies catalanes, seguiu l’enllaç següent: [[http://dogc.gencat.cat/ca/pdogc_base_de_dades_del_dogc/]]

Quins anuncis es poden publicar al DOGC?

A més d’anuncis, edictes i actes administratius que hi publiquen les administracions públiques (licitacions, informació pública sobre una autorització administrativa…), es poden contractar totes les insercions que determina la normativa vigent, per exemple: anuncis de dissolució de cooperatives, convocatòria d’assemblees d’empreses, subhastes notarials…

Com publicar un anunci al DOGC?

1. A través de la plataforma eaCat, pel que fa a les administracions públiques.
2. Per correu electrònic amb l’anunci adjunt signat electrònicament (certificats digitals de CATCert i la ‘Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre’).
3. Per correu electrònic i, simultàniament, tramesa en paper degudament signat, en cas que no es disposi de signatura electrònica.
   
   

El BOE (Butlletí Oficial de l´Estat) és el diari oficial de l’Estat espanyol, és a dir, l’òrgan de publicació de les lleis, disposicions i actes d’inserció obligatòria.

El BOE s’estructura en seccions, que s’han de saber per optimitzar la cerca:

1. Secció I : Hi trobem les Disposicions Generals, és a dir, les lleis orgàniques, les lleis, els reials decrets legislatius i els reials decrets-llei, els tractats i convenis internacionals.
   • Les lleis de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.
   • Els reglaments i altres disposicions de caràcter general.
   • Els reglaments normatius emanats dels consells de govern de les Comunitats Autònomes.
2. Secció II : Autoritats i personal. Aquesta secció està Integrada per dues subseccions:
   • Nomenaments, situacions i incidències.
   • Oposicions i concursos.
3. Secció III : Altres disposicions, que són aquelles d’obligada publicació que no tinguin caràcter general ni corresponguin a les altres seccions: ajudes i subvencions, beques, cartes de servei, convenis col·lectius d’àmbit general, plans d’estudi, etc.
4. Secció IV : Administració de Justícia: edictes, notificacions, requisitòries i anuncis de jutjats i tribunals.
5. Secció V : Anuncis diversos agrupats de la forma següent:
   • Anuncis de licitacions públiques i adjudicacions.
   • Altres anuncis oficials.
   • Anuncis particulars.

Hi ha, a més, un suplement independent en el qual es publiquen sentències, declaracions i actuacions del Tribunal Constitucional.

L’organització de la informació s’estableix d’acord amb els criteris següents: en cada secció, la inserció dels textos es realitza agrupant-los per l’òrgan del qual procedeixen, segons l’ordenació general de precedències de l’Estat. Les disposicions emanades de les Comunitats autònomes s’insereixen segons l’ordre de publicació oficial dels Estatuts d’Autonomia. En cada epígraf, els textos s’ordenen segons la jerarquia de les normes.

En cada número del diari oficial s’inclou un sumari del contingut, ordenat conforme s’ha indicat anteriorment.

El text de les lleis, disposicions i actes publicats al BOE té la consideració d’oficial i autèntic; per la seva banda, el text de les normes emanades de les comunitats autònomes, publicat en el BOE, té el caràcter que li atribueixen els respectius Estatuts d’Autonomia.

Finalment, les lleis, els reials decrets-lleis i els reials decrets legislatius, una vegada sancionats pel Rei i publicats en castellà en el Butlletí Oficial de l’Estat, també es podran publicar en la llengua oficial de cada comunitat autònoma. Per fer efectiu aquest precepte, hi ha subscrits convenis de col·laboració entre el Govern de la Nació i els Òrgans de Govern Autonòmics de la Generalitat de Catalunya, la Xunta de Galícia i la Comunitat Valenciana.

A més del BOE, hi ha altres butlletins oficials: els de la resta d’administracions territorials (de cada Comunitat autònoma i Província), els de les Comunitats Europees i els de les Assemblees Legislatives de les Comunitats autònomes, com ara el BOP (Butlletí Oficial de la Província) i el Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE).

El BOPB és el diari oficial on es publiquen les disposicions de caràcter general, ordenances, actes, edictes, acords, notificacions, anuncis i resolucions de les administracions públiques i de l’Administració de Justícia d’àmbit territorial provincial de Barcelona, quan així estigui previst en una disposició legal o reglamentària. Podran publicar-s’hi, també, altres actes o anuncis que aquestes administracions o anunciants particulars ordenin inserir.

Tarragona, Lleida i Girona també tenen els seus butlletins respectius. Podem realitzar-ne la consulta a la pàgina web de cada Diputació Provincial.

El Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE, abans DOCE) es compon de les sèries L i C, el suplement S, i un annex amb Debats del Parlament Europeu:

• La sèrie L (Legislació) conté tots els actes legislatius i regulacions (Directives, Decisions, Reglaments, etc.). La publicació és obligada per part dels Tractats que estableixen les Comunitats Europees, així com altres actes.
• La sèrie C (Comunicacions i Informació) recull gran quantitat d’informació de la Unió Europea, com ara les propostes de la Comissió, jurisprudència del Tribunal de Justícia, preguntes escrites del Parlament Europeu (juntament amb les respostes), la cotització actual de la unitat de compte europea, licitacions per a productes agrícoles i animals, l’informe anual del Tribunal de Comptes, informació d’oposicions per a les Institucions de la Comunitat, dictàmens del Comitè Econòmic i Social, posicions comunes…
• La Serie S és un suplement que conté licitacions públiques: construcció de projectes superiors a 5.000.000 euros, contractes de subministrament superiors a 200.000 euros i contractes inclosos en les normes del GATT amb un valor de més de 125.000 euros.

Podeu accedir al contingut d’aquestes publicacions en suport imprès, i sol·licitar aquests i/o d’altres documents de caràcter comunitari als Centres de Documentació Europea.

Per subscriure’s al Diari Oficial us podeu dirigir a algun dels punts de venda de l’Oficina de Publicacions Oficials de la CE.

Són moltes les empreses que actualment utilitzen els recursos que ofereixen els mitjans audiovisuals per cercar informacions especialitzades que els puguin servir en les seves activitats diàries.

En els últims anys, el sector de la premsa digital del nostre país ha experimentat un fort creixement, i cada cop són més les empreses que subscriuen aquest tipus de servei per cercar informació.

A Catalunya, Catmèdia és una companyia gestora d’una dotzena de diaris digitals de referència en l’àmbit temàtic o territorial. Per exemple, gestiona el diari digital Directe!cat, destinat a persones de 25 a 55 anys, professionals amb estudis, prescriptors i generadors d’opinió, o el diari www.jornal.cat destinat a professionals de més de 30 anys, sensibilitzats amb l’economia sostenible.

A Internet podem trobar pàgines que informen de les publicacions de premsa digital i informació en general que també poden ser molt útils per a les empreses. Un exemple és www.ciutatoci.com. En aquesta pàgina, hi trobem un inventari d’enllaços que porten als llocs web següents:

• Vilaweb: diari d’informació general en català i amb notícies de les Balears, el País Valencià i Catalunya.
• Diari Ara: diari d’informació general en català i amb notícies de les Balears, el País Valencià i Catalunya.
• Nació Digital: diari en català de notícies generals, Internet i noves tecnologies.

La majoria de diaris, revistes i premsa especialitzades del nostre país ofereixen, a hores d’ara, un format en paper juntament amb un format digital al qual hi pot accedir tota la població a través de la xarxa.

La comunicació és un procés vital per al desenvolupament individual i de la societat. Actualment, les possibilitats de comunicació a distància s’han multiplicat, i un dels mitjans més populars i amb més difusió en el món és el telèfon mòbil o cel·lular. Encara que fa uns anys, era un mitjà poc accessible a causa de l’alt cost, ara gairebé tothom té la possibilitat de tenir-ne un, ja que el preu ha anat disminuint gradualment. N’hi ha de moltes formes i grandàries, de diferents colors i estils, amb molts accessoris o pocs.

No només es tracta de comunicació oral, sinó també de comunicació escrita, encara que es tracti d’expressions noves, que estant diversificant el llenguatge ja existent, fins i tot simplificant-lo per usar-lo fàcilment i ràpida en aquest mitjà. Tot això ha estat inspirat per un aparell tan petit, però alhora tan versàtil.

A pesar de no ser l’eina “més econòmica” per mantenir contacte, el telèfon mòbil o cel·lular, s’ha convertit en part fonamental del dia a dia d’estudiants i professionals.

Bàsicament, existeixen dos tipus de telefonia: la telefonia fixa o convencional i la telefonia mòbil.

La telefonia fixa o convencional és la que utilitza terminals telefònics enllaçats entre si mitjançant centraletes telefòniques a través d’un cablejat (cable de coure).

Tipus de telèfons fixos:

• Pel tipus de marcació: terminals fixes de marcació per polsos (disc de marcar) i de marcació per tons (multifreqüència).
• Pel tipus de senyal: telèfons analògics, digitals, RDSI i telèfons VoIP.

La telefonia mòbil s’està tornant molt important en les tasques quotidianes, tant a nivell professional com a nivell personal.

Primer de tot, cal saber que la telefonia mòbil està formada, bàsicament, per dos elements:

• Una xarxa de comunicacions (o xarxa de telefonia mòbil).
• Els terminals (o telèfons mòbils) que permeten l’accés a aquesta xarxa.

Incloure la sintaxis de contingut nou

L’anomenada “tecnologia mòbil de quarta generació” (4G, transmissió de dades a alta velocitat) ofereix la possibilitat de descarregar programes, intercanviar correus electrònics i realitzar missatgeria instantània. En breu s’implementarà la tecnologia mòbil 5G.

Si bé podem considerar el telèfon mòbil com una eina, hem de tenir present que hi ha pros i contres relacionats amb el seu ús.

Tot instrument valuós pot perdre la seva raó de ser si se’n fa un mal ús, de manera que començarem analitzant els aspectes positius de la telefonia mòbil (que en són molts), per després contrastar-los amb els aspectes negatius. Així podrem tenir una opinió equilibrada pel que fa a aquest assumpte.

El més important de tenir un telèfon mòbil és que ajuda a escurçar distàncies. Si tenim un telèfon mòbil, podrem contactar més fàcilment amb la persona o institució que necessitem, sense importar la llunyania, i gairebé des de qualsevol lloc.Això és possible gràcies a que aquest dispositiu és totalment portàtil.

Una altra característica positiva és que no només és possible la comunicació oral, sinó també l’escrita, mitjançant els missatges de text. Enviar missatges és molt més econòmic que telefonar, i expandeix les possibilitats de disponibilitat, ja que gairebé sempre arriben al destí, a pesar de la mala cobertura o d’altres limitacions.

En l’àmbit de les comunicacions empresarials, el telèfon mòbil i els serveis que ofereix poden ser molt útils, ja que podem utilitzar els servei de missatges curts (SMS),

WhatsApp, Telegram

per enviar avisos, missatges curts que requereixin una resposta ràpida, confirmar pagaments o cobraments (bancaris, compres amb targeta,etc.).

Amb l’avanç de la tecnologia, també s’ofereix la possibilitat de connectar-se a Internet, fer fotos i vídeos i enviar-los a d’altres usuaris, jugar en xarxa amb altres persones, veure televisió, i accedir a qualsevol tipus d’informació d’interès empresarial o personal a l’instant.

La complexitat de les funcions dels mòbils ha fet que els sistemes operatius d’aquests evolucionin per tornar-se més potents i versàtils. Actualment existeixen diversos sistemes operatius al mercat:

1. Windows Mobile evolucionat cap a Windows Phone: És un sistema operatiu mòbil desenvolupat per Microsoft i dissenyat per funcionar en telèfons intel·ligents “Smartphone”i altres dispositius mòbils.

Compta amb uns conjunts d’aplicacions bàsiques utilitzant les API de Windows. Està dissenyat per ser similar estèticament a les versions d’escriptori de Windows. A part, hi ha una gran oferta de programari de tercers disponible per a Windows Mobile, que es pot adquirir a través de Windows Marketplace for Mobile.

Windows Mobile disposa d’aplicacions conegudes de Microsoft com Pocket Outlook, Windows Media, Pocket Internet Explorer ActiveSync i MSN Messenger.

Característiques:

• A la pantalla “Avui” (figura) mostra la data actual, les tasques, les cites properes, els missatges i el correu electrònic. També inclou una barra amb icones per notificar l’estat del Bluetooth, bateria, cobertura, etc.
• A la barra de tasques s’hi mostra: el volum, l’hora actual i l’estat de la connectivitat. La característica principal d’aquesta barra és el botó de d’inici, semblant al de l’escriptori de l’ordinador.
• Outlook Mobile és un programa que també compta amb Windows Mobile. Això inclou tasques, calendari, contactes i safata d’entrada.
• Windows Media Player per a Windows Mobile s’afegeix amb el programari. Windows Media Player reprodueix WMA, WMV, MP3 I AVI.

2. Android: És la unió de programes per a telèfons mòbils que inclou un sistema operatiu i diverses aplicacions. Google Inc. va comprar l’iniciador programari Android Inc. el 2005. Aquest sistema operatiu és la versió modificada del nucli. És el sistema operatiu amb més vendes amb la plataforma de Smartphones. \Actualment hi ha 300.000 aplicacions disponibles per a l’Android. Android Market és el dipòsit d’aplicacions en línia oficial de Google, tot i que també es poden descarregar per a llocs webs de tercers.

3. IOS: És el sistema operatiu de l’iPhone, iPod touch i iPad de la marca Apple. Permet tenir la informació desada en un servidor extern i agafar-la quan és necessari o bé traslladar-la a altres dispositius enllaçats al mateix servidor.

La tecnologia dels mons virtuals es pot utilitzar en multitud de camps com ara l’educació, la gestió d’empreses, les telecomunicacions, els processos industrials, la medicina, el treball a distància, el màrqueting o el turisme, entre d’altres.

Dels entorns virtuals, parlarem dels més importants per al món empresarial:

1. Els entorns virtuals: Second Life
2. L’e-learning: el Moodle
3. El teletreball

Els mons virtuals són un mitjà que permeten moltes possibilitats d’aplicació a l’àmbit dels negocis.

El món paral·lel de Second Life (figura) possibilita que clients i empreses de diferents nacionalitats es puguin posar en contacte i interactuar des de punts geogràfics molt allunyats.

Tot i que actualment la utilització de les aplicacions dels espais virtuals no estigui àmpliament generalitzada en el sector empresarial i que les potencialitats d’aquests serveis no s’aprofitin al màxim, la tendència és que els mons virtuals siguin essencials en la constitució de marca de les grans empreses. Actualment, a l’espai virtual Second Life, podem trobar-hi un seguit d’exemples d’empreses i persones reals que estan funcionant dins de l’àmbit dels negocis.

El món virtual Second Life disposa d’una illa de l’empresa IBM (International Business Machines), una botiga d’Adidas i una altra de Reebok, on es comercialitzen sabates esportives que només es poden adquirir a Second Life i ser utilitzades pels avatars.

No només empreses comercials volen entrar a Second Life, les empreses de serveis o del sector d’oci també han començat a endinsar-s’hi. L’agència de notícies Reuters ha obert una seu a Second Life i té un reporter virtual dedicat a comentar les notícies que sorgeixen dins del món virtual. CNET (web destinada a la revisió i comparació de productes tecnològics) també té una delegació a Second Life i la BBC va retransmetre via àudio i vídeo, un concert real. La ONU, al 2011, dins la campanya Stand Up (campanya contra la pobresa), va instal·lar panells informatius amb la possibilitat de comprar una samarreta per recolzar la iniciativa. A Catalunya, candidats d’Esquerra Republicana de Lleida van utilitzar Second Life per fer campanya i respondre preguntes de la ciutadania.

Algunes empreses no només utilitzen l’espai virtual amb una finalitat comercial, sinó que també l’aprofiten per reduir costos. Per exemple, una empresa especialitzada a detectar fugues en tancs de gasolina ha recreat una simulació de gasolineres perquè els treballadors puguin veure l’estructura de les canonades que les forma i aprenguin a detectar la fuga, per així poder-ho fer a la realitat.

Un dels àmbits d’aplicació dels mons virtuals amb més futur, i que presenta avantatges que cal destacar, és el de la formació. Les empreses, en els últims anys, s’estan beneficiant molt d’aquest recurs, ja que els surt molt rentable utilitzar-lo per oferir formació als seus treballadors. Els suposa una disminució dels costos de formació important: estalvi en professorat, els treballadors guanyen el temps dels desplaçaments, que el poden reinvertir en més formació…

L’e-learning, o formació en línia, és un sistema d’educació electrònic a distància en el qual s’integra l’ús de les tecnologies de la informació i altres elements pedagògics per a la formació, capacitació i ensenyament dels usuaris o estudiants en línia.

El sistema de l’e-learning consisteix en cursos complets impartits a través d’Internet, amb un tutor en línia per a la resolució de dubtes i aclariments. A més, se solen crear campus virtuals mitjançant xats, fòrums… Així, es poden comunicar i intercanviar experiències amb altres persones que també estiguin realitzant el curs en el mateix moment.

L’e-learning és un concepte d’educació a distància en el qual s’integra l’ús de les tecnologies de la informació per formar en línia i a distància treballadors/estudiants.

Aquest plantejament didàctic alternatiu permet que els alumnes s’impliquin en el seu propi aprenentatge i, d’aquesta manera, liderin les seves pròpies activitats.

A més, els recursos es poden compartir en línia. Un concepte clau de l’ensenyament en els mons virtuals és la interacció entre estudiants mitjançant sistemes de comunicació com ara els xats, els SMS, els correus electrònics o les vídeo-conferències.

Existeixen diferents tipus d’e-learning, com el complet i el semipresencial.

L’e-learning complet a distància és principalment un mitjà electrònic per a l’aprenentatge a distància. L’usuari pot gestionar els horaris i, per tant, és un mitjà que permet ser completament autònom, amb l’ús dels serveis i les eines que aquesta tecnologia proveeix.

En la modalitat d’ensenyament a distància, l’e-learning és una de les opcions actualment més utilitzades per atendre la necessitat d’educació contínua o permanent. Es constitueix en una alternativa per a qui vulgui combinar treball i actualització, ja que no cal l’assistència presencial a una aula.

Si l’educació a distància és, des dels seus orígens, una opció per atendre la formació de persones adultes, l’aprenentatge virtual hi afegeix l’avantatge que els usuaris trien els seus propis horaris.

L’e-learning és una excel·lent eina que pot ajudar, no només a aprendre nous conceptes, sinó també a consolidar coneixements i habilitats, augmentant així l’autonomia i la motivació dels estudiants en diferents temes.

L’e-learning semipresencial o b-learning és un recurs que permet reduir el grau de presencialitat en el curs, ja que combinen les dues modalitats (presencial + virtual) d’ensenyament aprenentatge.

Els cursos bimodals poden ser de tres tipus:

• Ascendent Virtual (superior al 50%): un conjunt de mitjans comunicatius (xats, debats virtuals, vídeo conferències, etc.) i una varietat d’activitats complementàries, amb les classes presencials.
• Ascendent presencial (50%): selecciona un mitjà tecnològic paral·lel o complementari a les classes presencials.
• Equilibrat (inferior al 50%): ofereix activitats presencials i virtuals, però la incorporació del medis informàtics inclou dos o tres medis complementaris.

Plataformes d’e-learning: es tracta d’una plataforma tecnològica o LMS de Learning Management System connectada a una aplicació informàtica que s’usa per crear, gestionar i distribuir continguts formatius a través de la Web. Permeten fer un millor seguiment dels processos d’aprenentatge dels estudiants.

L’alumnat hi accedeix mitjançant una clau privada. Es tracta d’un espai privat on cadascú disposa de les eines necessàries per a aprendre.

Aportacions i avantatges de l’e-learning:

• Elimina les barreres físiques.
• Alterna els diversos mètodes d’ensenyament.
• Flexibilitat horària.
• Gestió real del coneixement.
• Enriquiment col·lectiu del procés d’aprenentatge.
• Actualització constant de continguts
• Reducció de costos.

El teletreball s’aplica en tasques que no requereixen una presència física en un espai determinat per contactar amb altres persones, ja que la comunicació o l’intercanvi d’informació es realitza a través de mitjans informàtics. Actualment, el teletreball ha trobat en els mons virtuals socials una nova manera de comunicar que combina formes de comunicació preexistents i permet una interacció més eficient.

El teletreball consisteix a desenvolupar una feina de manera regular sense haver de traslladar-se al centre de treball.

Els telecentres són instal·lacions amb recursos informàtics i tècnics compartits que ofereixen tot un ventall de serveis destinats al públic en general, a persones teletreballadores o professionals autònoms o a les persones teletreballadores que treballen per compte de diferents empreses. Una de les funcions bàsiques dels telecentres és la captació del seu entorn en les tecnologies de la societat de la informació i el coneixement.

Al web www.punttic.cat hi trobareu informació sobre els diferents telecentres de Catalunya i els recursos que ofereixen.

Un dels exemples, del qual parlem tot seguit, és Teleplace, una capa d’aplicacions empresarials de valor afegit basades en la plataforma de codi obert Open Croquet, que ocuparà un lloc d’importància creixent en el mercat emergent dels espais de treball virtual.

Teleplace: Permet utilitzar diverses aplicacions per treballar en xarxa, una de les quals és la importació drag-and-drop de documents MS Office I Open Office des de l’escriptori i l’edició dels documents en col·laboració. També té una eina integrada de xat de text i veu. Aquesta plataforma proporciona entorns altament immersius que permeten explorar idees, identificar temes crítics i problemes, experimentar solucions possibles, i crear i utilitzar continguts.

El treball fet a Teleplace es conserva de manera que tots els usuaris poden veure els canvis i modificacions que s’hi han fet, per la qual cosa els integrants d’un equip poden capturar l’evolució del treball de manera ràpida i visual i reassignar noves tasques.

Els empleats de qualsevol empresa, per operar amb efectivitat a la seva feina, han de saber:

• Buscar informació a Internet de forma eficaç i eficient.
• Utilitzar correctament les eines de recerca com ara directoris, cercadors, agents, metabuscadors, cercadors i directoris especialitzats.

Abans de començar el procés de cerca, cal planificar la recerca. És fonamental fer una bona planificació; encara que en algunes ocasions n’hi haurà prou de parar-se a pensar durant uns segons. Tractem de buscar la resposta més acurada en el menor temps possible. Cada recerca té característiques pròpies i necessita estratègies diferents.

Fases de la planificació d’una recerca:

1. Definir l’objectiu de recerca. No és el mateix buscar l’adreça de l’Associació Espanyola de Professors Universitaris de Comptabilitat que documents sobre l’impacte del comerç electrònic en la comptabilitat. En el primer cas, hi ha una única resposta i es tracta de trobar-la en el menor temps possible. En el segon, es tracta de trobar els documents clau sobre un tema en concret, sense sofrir l’efecte d’excés d’informació.
2. Plantejar les estratègies i les tàctiques possibles. Reflexionar-hi i tractar d’ordenar-les segons l’eficàcia i l’eficiència previstes. Cal valorar el temps que volem dedicar a la recerca. Un exemple d’eficiència pot ser aquest: si volem saber quan va ser descobert l’estel Hali-Bopp, perdrem el temps si ens limitem a posar la paraula Hali-Bopp en qualsevol cercador tipus Google (www.google.com). La recerca serà molt més eficient i ràpida si hi posem “Hali-Bopp va ser descobert el”.
3. Combinar diverses estratègies. Utilitzar diversos cercadors i estratègies de recerca (directoris, agents intel·ligents, multibuscadors, cercadors especialitzats…) amb criteris d’eficiència i eficàcia.
4. Anotar els resultats de les recerques per no entrar dues vegades al mateix lloc. Els resultats de les cerques es poden guardar en un processador de textos o també en els marcadors del programa navegador que utilitzem. Aquests marcadors, que també s’anomenen bookmarks, es poden guardar en línia.
   Per exemple, MisFavoritos.com (www.misfavoritos.com) és un servei gratuït que permet a qualsevol usuari registrat exportar i importar els bookmarks del seu ordinador a una adreça a Internet a la qual, posteriorment, es pot accedir mitjançant una clau. D’aquesta forma encara que s’accedeixi a Internet des de diversos ordinadors, sempre es tenen disponibles els bookmarks accedint a l’adreça www.misfavoritos.com.
5. Finalment, hem d’escollir el resultat més convenient.

Actualment, es calcula que hi ha milions de llocs web a Internet i que van augmentant cada vegada més. Per això, trobar el que necessitem en cada moment entre tota aquesta quantitat d’informació seria gairebé impossible si no disposéssim de les eines adequades.

Per fortuna, la xarxa ens ofereix aquestes eines: els portals i els cercadors.

Conèixer-los a fons és tan important per navegar per la xarxa com conèixer el funcionament del navegador.

Fent un símil senzill, el navegador seria com un cotxe que permet el desplaçament per carrers i carreteres, però sense unes bones indicacions o uns bons mapes de carreteres seríem incapaços de desplaçar-nos fins al lloc on volem anar.

Un portal és un lloc web que ofereix a l’internauta una gran quantitat d’informació i serveis d’una manera clara i senzilla.

Informació d’actualitat, informació especialitzada de diferents temes, correu electrònic, xats, blocs, fòrums, cercadors, botigues en línia… són alguns dels serveis que es troben en un portal.

La mateixa paraula portal ja suggereix la idea d’una gran porta que facilita l’accés a Internet. De fet, un portal és un lloc de pas amb gran trànsit d’internautes i, per tant, no és estrany que hi hagi una gran quantitat de publicitat, la qual és una font d’ingressos que ajuden a mantenir i finançar els portals.

Com més informació i més serveis ofereix a l’internauta, major és el trànsit d’internautes que suporta.

A la xarxa, n’hi ha de dos tipus, els portals generals i els portals temàtics.

1. Els portals generals s’adrecen a un ampli sector d’internautes i, per tant, els serveis i continguts que hi trobem són molt variats.
2. Els portals temàtics s’adrecen a un públic més concret i estan especialitzats en un tema, si fa no fa, delimitat. Podem trobar-ne de música, gastronomia, esports…

Els cercadors o motors de recerca són programes informàtics que permeten localitzar una determinada informació en un sistema informàtic. Mitjançant aquests programes podem localitzar fitxers que continguin determinades paraules.

Així, si mitjançant un cercador o motor de cerca busquem a Internet una determinada paraula, el programa mostra un llistat de pàgines web que la contenen. Per exemple, si amb un cercador busquem la paraula “Catalunya” obtindrem un llistat de totes les pàgines web on hi apareix.

Els cercadors més importants realitzen la cerca de la paraula o les paraules que els indiquem entre milions de pàgines web de tot el món. És per això que, quan volem trobar alguna informació concreta a la xarxa, hem d’escollir molt bé quines paraules utilitzarem, ja que hem de descriure què busquem usant-ne les menys possibles.

Les que utilitzem per trobar una determinada informació són el que anomenem paraules clau. La forma més habitual de fer aquesta consulta és amb el llenguatge natural o mitjançant combinacions de paraules clau. El resultat de la recerca és un llistat.

Una qüestió molt important és l’ordre en què apareixen les consultes, ja que els usuaris, normalment només en llegeixen les primeres. Pot haver-hi algorismes que situïn les pàgines web que millor s’adaptin a les paraules introduïdes en primer lloc, però en altres casos es paga per aparèixer en primera posició.

A continuació es presenta un llistat amb els cercadors més importants:

• www.google.es
• es.msn.com
• ct.search.yahoo.com
• www.hispavista.com
• www.terra.es
• www.searchtheweb.com
• www.wanadoo.es
• www.altavista.com

Segons els experts i les revistes especialitzades, en aquests moments hi ha més de seixanta milions de pàgines web, i encara aquesta quantitat augmenta dia a dia.

Les empreses a Internet poden disposar de molta informació gràcies a la World Wide Web (www). Només necessitem les adreces URL d’accés. L’únic inconvenient és que no es pot accedir a una pàgina sense conèixer-ne l’adreça.

Per solucionar aquest problema disposem d’uns cercadors, motors de cerca o robots de cerca que permeten, precisament, buscar les pàgines que interessin i accedir-hi sense saber-ne l’adreça.

Hi ha dos tipus de cercadors:

• Recerques per índex
• Recerques mitjançant un motor de recerca

Recerques per índex: S’accedeix a la pàgina principal del cercador indexat, per exemple www.yahoo.es (figura). En aquesta pàgina hi apareix un llistat de temes (índex temàtic)

Fent un clic al ratolí es pot accedir a l’enllaç d’un tema concret. Tot seguit apareix un nou índex amb diferents seccions del tema seleccionat. I així successivament, l’usuari va arribant a un seguit de llistats amb títols, adreces i enllaços de pàgines web concretes sobre la informació que busca.

Recerques mitjançant un motor de recerca: Quan entrem en un cercador d’aquest tipus, per exemple www.google.com (figura), trobem un requadre que invita a introduir la paraula clau o el tema del qual volem realitzar una cerca d’informació.

L’usuari en tindrà prou si escriu una paraula clau, o unes quantes, del tema que estigui buscant i premi sobre la lupa o el botó per transmetre la informació. En qüestió de segons s’obtindran els resultats a la pantalla de l’ordinador.

El robot cercador oferirà un llistat de llocs web relacionats amb la paraula clau. Només caldrà que llegim la informació descriptiva de cada pàgina i escollim l’opció que més ens interessi. De manera que és important escollir bé les paraules clau per obtenir èxit en la cerca.

Estratègies per a la cerca d’informació

El que més interessa als treballadors de qualsevol empresa és restringir al màxim la cerca per tal de no perdre temps. Sempre que es pugui és important accedir a l’arbre temàtic del cercador, escollirem un tema i successius temes derivats fins que ja no es pugui descompondre més o no hi hagi temes derivats. En aquest moment introduirem la paraula clau, i el robot buscarà la informació en un àmbit més restringit.

Una de les opcions que ofereixen cercadors com el Google per afinar les cerques, són les cerques avançades. Utilitzem d’aquesta manera una sèrie d’operadors que permeten acotar la nostra. Són els següents:

• OR: si inserim aquest operador entre les paraules clau, indicarem que volem informació de pàgines que, com a mínim, estiguin relacionades amb alguna de les paraules. Per exemple: “cor” OR “circulació sanguínia”.

• AND: Si inserim aquest operador entre les paraules clau, indicarem que volem informació de pàgines que estan relacionades amb totes les paraules. Per exemple: “cor” AND “medicina”.

Alguns signes que convé saber:

• + És l’equivalent de l’expressió AND.
• - Serveix per restringir paraules durant la cerca. Trobareu paraules que continguin la paraula clau, però no les que precedeixin el signe -. Equival a l’expressió AND NOT. Per exemple: “cor”- “amor”.
• * S’utilitza per buscar paraules de la mateixa arrel. Per exemple, si introduïm *anti, buscarà totes les paraules que continguin anti a l’inici.
• ”“ Al principi i al final d’una frase o conjunt de paraules, per tal que la recerca sigui acotada al text. Per exemple, si introduïm “circulació sanguínia” evitarem les pàgines sobre el trànsit que la paraula circulació faria referenciar.

Vegeu a la taula, com podem definir, de manera més acurada, els criteris de cerca sense la necessitat de recordar els operadors que hem vist.

Un cercador normal recopila la informació de les pàgines mitjançant una indexació com ara Google, o bé manté un ampli directori temàtic com ara Yahoo. La definició simplista seria que un metacercador és un cercador en cercadors.

Alguns dels metacercadors més utilitzats:

1. MyWay: myway.com
2. Dogpile: www.dogpile.com
3. Kartoo: www.kartoo.com

Altres aplicacions interessants per a la cerca són:

• La barra de Google. Si habitualment ens dediquem a buscar informació per Internet, una opció molt interessant és afegir al navegador “la barra de Google”, ja que evita haver d’entrar al cercador. Es troba a toolbar.google.com.
  Entre les utilitats d’aquesta barra, hi ha la de buscar només en un determinat servidor, obtenir el page rank de la pàgina, o bé ressaltar en cada pàgina les paraules buscades, i clicant sobre Google s’obté accés directe a les opcions de recerca avançada.
• Majúscules i minúscules. Alguns cercadors com Google simplement no distingeixen entre majúscules o minúscules i és indiferent introduir la paraula de la cerca d’una forma o altra. Però en cercadors com Altavista, si la paraula s’escriu en minúscules, les busca totes, tant en majúscules com en minúscules; en canvi, si s’escriu en majúscules (o només la primera lletra), buscarà únicament les que estiguin escrites en majúscules. Per tant, és recomanable utilitzar les minúscules.

Els gestors o sindicadors de continguts són serveis que permeten posar a disposició d’altres webs o de subscriptors individuals un tipus d’informació en concret, escollida prèviament per l’usuari.

Existeixen diverses maneres de difondre una informació; és ideal que la informació arribi a aquella persona que està interessada o que la necessita i que no arribi a tothom, ja que de vegades tenim excés d’informació i no podem parar prou atenció al que és important.

Decidir aprofitar els avantatges que ofereix Internet indica que l’empresa està capacitada per dotar de coherència, qualitat i estalvi de temps i recursos l’organització.

Noves possibilitats com televenda, teletreball, publicació de catàlegs, comandes, serveis de valor afegit a clients, comunicacions amb delegacions, transmissió de documents a clients i proveïdors, són possibles amb el desenvolupament de les eines informàtiques, necessàries a qualsevol empresa.

Actualment existeixen diversos productes i serveis que les empreses poden contractar per tal d’aprofitar els beneficis de la xarxa.

Alguns exemples són:

• La intranet: una xarxa intranet és idèntica a Internet, però per a ús intern de l’empresa o institució que la instal·la. Pot ser interessant disposar d’un mitjà intern de comunicació, publicació, correu electrònic, tractament de documents i bases de dades, etc. Per exemple, el departament de televenda pot accedir al catàleg de productes en format multimèdia i prendre nota de les comandes amb pàgines tipus formulari. O bé, el programa comptable pot publicar els resultats i dipositar-los als comptes privats de la direcció, on els podran consultar persones autoritzades, amb format d’hipertext i sense necessitat de tenir coneixements especials sobre l’ús del programa comptable.
• Programari per a xarxes telemàtiques: és una eina que permet que les empreses puguin oferir serveis de valor afegit als seus clients o possibilitar el teletreball. Es tracta d’un tipus de programari que no s’ha d’instal·lar a l’equip de qui els fa servir. Es troben als centres servidors i s’executen en connectar-s’hi. Per exemple, si una empresa distribueix productes o matèries primeres, pot situar el servidor software perquè ajudi els seus clients a fer càlculs o pressupostos en base als seus productes i, en cas d’acceptació, pot generar automàticament una comanda o reserva de materials.

Els canals RSS són webs que posen a disposició de l’usuari el servei de sindicació de continguts. Mitjançant aquest servei, l’entitat emissora de la informació publica i actualitza continguts i a l’usuari li arriba estrictament la informació dels continguts als quals està subscrit. Moltes webs utilitzen aquest servei, sobretot llocs de notícies o weblogs.

Els canals RSS són un format molt senzill. El diari El País (figura) l’utilitza per oferir les notícies organitzades per titulars, tipus de continguts, tema o secció. Les empreses que volen accedir a aquesta informació només han de seleccionar allò que més els interessi. És un format que permet subscriure’s de manera senzilla i gratuïta als continguts d’un lloc web.

Les xarxes socials són comunitats virtuals en què persones amb inquietuds, aficions o preocupacions similars tenen la possibilitat d’interactuar amb d’altres.

Les xarxes socials són un mètode molt efectiu a l’hora de posar-se en contacte amb més gent, i també per a les empreses, ja que l’ús de les xarxes socials els pot obrir les portes a tot el teixit empresarial.

Per entendre’n el funcionament, la idea és que un nombre inicial de participants enviï missatges a possibles nous participants per invitar-los a unir-se a la xarxa social.

Als directius de les empresa els interessa la possibilitat de fidelitzar els clients i de captar-ne de nous, gràcies a les valoracions que deixen els usuaris a les diferents xarxes socials.

Hi ha diversos tipus de xarxes socials, que es poden classificar segons el públic al qual es dirigeixen i l’ús que se’n fa. Destaquem principalment:

• Les Xarxes d’amistat
• Les Xarxes de negocis o professionals
• Xarxes d’interessos concrets
• Altres xarxes socials

Les Xarxes d’amistat estan formades per usuaris que busquen ampliar el seu cercle d’amistats o bé volen trobar parella. Centren la seva atenció a fomentar relacions entre persones, i uneixen individus segons el perfil social, en funció de gustos, aficions, inquietuds… Probablement, són les més utilitzades.

Un exemple clar és Facebook, la xarxa social creada al 4 de febrer de 2004 i que al febrer del 2007 va arribar a ser el web d’aquestes característiques amb més usuaris registrats a tot el món, i en va superar la xifra de 30 milions. Actualment, es comptabilitzen uns 500 milions d’usuaris.

El que es pot fer bàsicament a Facebook és el següent:

• Llista d’Amics: L’usuari hi pot agregar qualsevol persona que conegui i estigui registrada, sempre que n’accepti la invitació. A Facebook es poden localitzar amics de qui es va perdre el contacte, o agregar-ne de nous per intercanviar fotos o missatges. Per fer tot això, el servidor de Facebook posseeix eines de recerca i de suggeriment d’amics.
• Grups i Pàgines: És una de les utilitats de major desenvolupament recent. Es tracta de reunir persones amb interessos comuns. En els grups es poden afegir fotos, vídeos, missatges, etc. Les pàgines es creen amb finalitats específiques i, a diferència dels grups, no tenen fòrums de discussió, ja que estan encaminades a marques o personatges específics i no a tipus de convocatòria.

Hi ha d’altres xarxes d’amistat, com ara Myspace, que és un lloc web d’interacció social constituït per perfils personals d’usuaris, i inclou xarxes d’amics, grups, blocs, fotos, vídeos i música, a més d’una xarxa interna de missatgeria que permet la comunicació entre usuaris, i compta amb un cercador intern.

A banda de les xarxes socials encarades al foment de les relacions socials, a Internet també en podem trobar per a professionals de diversos àmbits. Linkedin, amb 120 milions d’usuaris, i Xing, amb 11, en són un parell d’exemples que permeten crear un perfil professional, penjar el currículum, així com relacionar-se amb persones del mateix àmbit professional o, en cas de multinacionals, que treballin a la mateixa empresa però a l’altre extrem del món. La finalitat és compartir i intercanviar informació, idees i oportunitats. Aquestes xarxes han facilitat la feina dels caçatalents, que poden estudiar els perfils més adequats al lloc de treball que cal cobrir.

Són portals on els usuaris insereixen els seus currículums i, a més a més, defineixen tot allò que poden aportar laboralment, els punts forts, les competències i els coneixements…

A aquestes xarxes, hi accedeixen les persones que volen trobar feina o canviar d’ocupació i els empresaris que desitgen incorporar algun treballador o cercar clients i aliats.

A l’hora de trobar una feina, aquestes xarxes socials poden tenir els seus pros i els seus contres:

• Avantatges: Mantenir el contacte amb companys d’institut i/o universitat pot ser de gran utilitat, ja que és possible que, si saben de l’existència d’alguna vacant, pensin en vosaltres i us ho comentin. Les empreses també recorren a aquestes xarxes a la recerca de futurs professionals, per la qual cosa és probable que els responsables de recursos humans es fixin en aquelles persones que mantenen el perfil actiu i amb informació interessant.
• Desavantatges: Les empreses també entren en aquestes xarxes socials, per la qual cosa, des del primer moment, cal determinar la privacitat de certes informacions i controlar amb atenció el que sigui públic.

Segons un estudi de la Universitat d’Alacant, Espanya se situa entre els cinc primers països del món en l’ús de xarxes socials, per sota de russos, holandesos, canadencs i brasilers.

Aquesta dada resulta curiosa tenint en compte que a Espanya amb prou feines el 50% de la població és usuària d’Internet.

Existeixen diverses xarxes socials professionals, algunes de les més importants són:

• LinkedIn, 120 milions d’usuaris.
• Xing, 11 milions d’usuaris.
• Viadeo, 35 milions d’usuaris.

LinkedIn: és una plataforma orientada a connectar professionals de tot el món. La website de LinkedIn va ser llançada al 2003, i és la xarxa de professionals més gran del món amb més de 120 milions de membres.

En aquesta plataforma s’hi pot publicar informació personal i professional (perfil/URL personal) a través del qual es poden generar contactes i trobar feina.

Les empreses i professionals l’utilitzen principalment per a:

• Fer networking.
• Per recomanar i ser recomanat.
• Per publicar el perfil professional.
• Per trobar i pertànyer a grups d’interès.
• Per buscar empreses i feines.
• Per publicar continguts d’interès.

LinkedIn és una companyia privada, i té models de negoci diversificats amb ingressos provinents de subscripcions d’usuaris, vendes en publicitat i solucions de contractació.

Actualment, la pàgina web de LinkedIn (figura) està disponible en sis idiomes i més de la meitat dels usuaris procedeixen de fora dels EUA.

Xing: és una plataforma de networking a Internet, on també es poden gestionar i establir contactes professionals, igual que a LikedIn. Una de les funcions principals d’aquesta xarxa professional és l’opció de visualitzar la xarxa de contactes existent (figura).

Amb Xing, podeu integrar el vostre perfil en un entorn professional i donar un nou impuls a la vostra carrera. Actualment utilitzen aquesta xarxa professional més d’11 milions d’usuaris.

Per registrar-se, els usuaris omplen el perfil amb les seves dades, tant professionals com personals (opcional), i també poden donar informació sobre camps i especialitzacions de treball, la seva formació, l’empresa actual i les anteriors. També és recomanable afegir una foto, que es mostra en miniatura en els resultats de recerques i les visualitzacions de la xarxa de contactes. Les categories “busco” i “ofereixo” poden encaminar el contacte amb altres usuaris.

Viadeo: és una xarxa social professional que a Espanya compta amb 800.000 usuaris, encara que a nivell mundial són 35 milions els professionals inscrits, encara que França i l’Índia són els països on s’evidencia l’èxit de la xarxa (figura).

A Viadeo entenen que negocis i professionals són diferents en cada mercat i, per tant, tenen necessitats diferents, raó per la qual han decidit oferir plataformes diferents en cada país. Per això, Viadeo aporta característiques específiques als usuaris de cada país i els permet interactuar d’una manera diferent.

Té com a objectiu ajudar a desenvolupar el negoci dels membres. Per això, impulsa la interactivitat amb el desenvolupament de noves funcionalitats que fomenten la participació de la gent.

L’objectiu final de Viadeo per introduir aquesta diferència, és la de facilitar el contacte als professionals, permetent-los connectar en un entorn geogràfic que pugui donar valor afegit al seu networking. A Espanya, els canvis es fan notar en la interfície de l’usuari, més simple i oberta, que permet una utilització visual més còmoda i en la pantalla de la qual es nota la presència d’una nova pestanya: Participar. Aquí els usuaris trobaran grups, fòrums i blocs on podran participar amb continguts i comentaris, i millorar l’experiència d’ús, networking professional, etc. Així mateix, Viadeo donarà a cada usuari un Mur en el qual, al més pur estil Facebook, podran veure un flux de notícies i informacions dels seus contactes que estaran categoritzades segons un algorisme de Viadeo.

Hi ha moltes xarxes socials que es dediquen a aficions concretes: cinema, esports, música… com a exemples: el Last.fm (música), Travellerspoint (viatges), Flickr (imatges).

• Last.fm és una xarxa social, una ràdio via Internet i a més un sistema de recomanació de música que construeix perfils i estadístiques sobre gustos musicals, basant-se en les dades enviades pels usuaris registrats. Alguns d’aquests serveis són de pagament, però en alguns països segueix sent gratuït. A la ràdio, es poden seleccionar les cançons segons les preferències personals o les d’altres usuaris.
• Travellerspoint és una xarxa social per a les persones que volen aprendre o compartir experiències amb altres viatgers. Els membres del lloc participen a través de fòrums, blocs, galeries de fotos i una guia de viatge.
• Flickr: és un lloc web per organitzar fotografies digitals. El sistema de Flickr permet fer cerques d’imatges per etiquetes (tags), per data i per llicència del tipus Creative Commons. Una de les característiques de Flickr és que permet, als usuaris registrats, triar qui vol que accedeixi a les seves fotos. Per això, només cal marcar-les com a públiques, només per als amics o la família, encara que siguin usuaris de franc.

La utilització d’Internet és avantatjosa per a les empreses, perquè així tenen més possibilitats a l’hora de trobar el candidat ideal, reduint el temps invertit en el procés de recerca i disminuint els costos del procés de selecció i contractació, i d’altra banda, permet oferir al candidat una major informació de l’oferta de treball.

El candidat també hi té avantatges, com per exemple l’accés a un volum important d’informació, immediatesa garantida a l’hora de buscar empreses, i comprovació de l’ajust al perfil personal i professional de forma immediata.

No és qüestió de posar-se a navegar sense rumb, sinó que és indispensable definir una estratègia d’actuació. Cal seguir els tres passos següents:

1. Recollir informació: Internet ofereix una quantitat d’informació que hem d’ordenar i identificar per facilitar el procés de recerca de feina. Podeu trobar portals d’ocupació general i ocupació pública, espais professionals o corporatius, llocs de treball especialitzats… L‘elecció de l’un o de l’altre dependrà de la formació personal i el tipus d’ocupació al qual es vulgui accedir.
2. Identificar indicadors: És important de reflexionar sobre cada una d’aquestes pàgines, les analitzeu i les diferencieu en funció de la qualitat, la seguretat que ofereixen i el prestigi que tinguin. Vegeu a la taula els indicadors més importants.
3. Selecció: És important fer una selecció de tota la informació obtinguda per tal de decidir quina utilitzarem i quina no. Entre els portals d’ocupació més destacats hi trobem: Infojobs, Laboris, Monster, Trabajos i Infoempleo.
   • Infojobs.net: Creada al 1998, és una borsa privada d’ocupació que se situa com a líder en el mercat espanyol a conseqüència de l’elevat trànsit a la web i el volum d’empreses i candidats inscrits.
     

     • 
     • Pàgina d'inici d' Infojobs
   • Laboris.net: És una bona web d’ocupació pertanyent al grup Anuntis Segundamano, creada al 1999. Presenta un aspecte clar i amè que facilita la navegació, i a més d’ofertes de treball, conté informació variada sobre temàtica laboral: salaris, orientació, llibreria on line, etc.
     

     • 
     • Pàgina d'inici de Laboris
   • Monster: Web de recerca de feina a nivell internacional. Té moltes utilitats, com la d’introducció de currículums i un molt bon motor de recerca.
   • Trabajos: Creada el 1996, és una web propietat d’hispavista centrada en la recerca de feina a nivell nacional i també en Mèxic i Xile.
   • Infoempleo: En funcionament des del 1995 dóna servei tant de recerca de feina com de formació, també té un apartat dedicat als emprenedors.

Sentim a parlar molt de les xarxes socials i de la seva importància, anem a veure alguns exemples d’aquestes xarxes.

• Xarxes socials mòbils (Twitter)
• Xarxes socials 3D (Second Live)
• Xarxes socials elitistes (A Small World)

1. Twitter: és un servei de xarxes socials i microblogging que només permet enviar missatges de text, amb una longitud màxima de 140 caràcters mitjançant SMS, missatgeria instantània o bé directament des del lloc web de Twitter o aplicacions ad hoc com TweetDeck, Twitterrific o Twitux i GTwitter. Aquestes actualitzacions es mostren a la pàgina de perfil de l’usuari, i també s’envien de forma immediata a usuaris que hagin triat l’opció de rebre-les. L’usuari original pot restringir el seguiment d’aquests missatges a part dels membres del seu cercle d’amics, o permetre’n l’accés a tots els usuaris, que és l’opció per defecte.
   

   • 
   • Twitter, xarxa social
2. Second Life: és un món virtual en 3D que permet a l’usuari viure una mena de vida paral·lela o de “segona vida”. La major part d’aquest món virtual és creat pels mateixos residents. No es tracta d’un joc, sinó d’un espai d’intercanvis (eventualment de joc si els usuaris ho desitgen) que pretén ser tan veritable com la vida real.
3. A Small World: diuen que qualsevol persona està, com a màxim, a set persones de distància de, per exemple, David Beckham, Beyoncé o Nelson Mandela. Tots som coneguts de tots a través de set persones com a màxim. Jo conec una persona que, al seu torn, en coneix una altra, i així successivament. Sembla una teoria absurda, però il·lustra una idea: vivim en un món petit. Aquesta és la filosofia d’A Small World (aSW), una selecta i exclusiva comunitat virtual on els manaments oficials són privadesa i confiança.

Els manaments oficiosos es redueixen a ser famós, ric o, com a mínim, de l’alta societat. A Small World és un cercle tancat on l’elit comparteix informació i es relaciona sota la calor d’una bombolla d’aïllada seguretat virtual. És la nova xarxa de relacions socials al més alt nivell a través d’Internet, i només s’hi pot entrar a través d’invitació personal. Només ens hi pot convidar algú que ja sigui dins i que ens conegui.

A A Small World es respira elitisme per tot arreu. És la finalitat. “Vivim en un món petit i volem mantenir-lo com a tal”. Així resa el missatge de benvinguda que envia Eric Wachtmeister, home de negocis en tota regla i creador de l’invent, un cop s’adment un nou membre.

La comunitat compta amb uns 150.000 participants i no superarà el milió d’integrants en tot el món, perquè sinó, ja no seria selecte. A més, està prohibit dirigir-se a membres que no es coneixen. Qui ho fa tres vegades, és expulsat. Només es pot relacionar amb amics o amb amics d’amics dintre de la comunitat.

Els principals avantatges de les xarxes socials són:

• L’intercanvi. Gràcies a la seva existència, es poden fer negocis, amistats, compartir aficions, etc. I tot això des del lloc on nosaltres vulguem.
• Afavoreixen la participació i el treball col·laboratiu entre persones, tan a nivell personal com professional.
• Fomenten les relacions entre persones, eliminant tot tipus de barreres, sobretot físiques i culturals.
• Podem accedir a infinitat de recursos i informacions de manera molt ràpida i barata.

Però, com tot a la vida, les xarxes socials també mostren la cara menys amable d’una realitat perillosa, que es planteja quan les utilitzem i cal tenir en compte.

Com a gran inconvenient tenim la invasió de la privacitat que és el gran problema que es presenta a les xarxes socials. Companyies especialistes en seguretat afirmen que, per als hackers, és molt senzill obtenir informació confidencial dels seus usuaris.

Actualment, són moltes les empreses que descobreixen que les converses socials en línia són cada vegada més rellevants i abundants per a les seves activitats diàries, i que per tant, necessiten algun expert en comunicació en línia que faci ús d’aquests canals de comunicació a través de les eines socials. És a dir, un professional que aprofiti tots els recursos de l’entorn en benefici de l’empresa. Aquest professional és el community manager.

Un bon community manager és la persona encarregada de crear, gestionar i dinamitzar una comunitat d’usuaris d’Internet, amb independència de la plataforma que emprin.

El community manager és qui articula la marca en l’ecosistema social d’una manera complexa, té el seu origen en l’administrador de webs (en anglès, webmaster) i el moderador de fòrums. Mitjançant el profund coneixement de les necessitats, els plantejaments estratègics de l’organització i els interessos dels clients, condueix l’estratègia, que construeix, gestiona i modera en funció de la marca i contribueix a fomentar el canvi a l’interior de l’organització. En aquest sentit, aquesta figura adquireix una rellevància extrema al perfilar-se com un articulador de la marca.

La persona que desenvolupi les tasques d’aquest perfil professional ha de posseir les capacitats i habilitats següents:

• Capacitat d’escolta i recerca d’informació: aquesta persona ha de monitorizar constantment la xarxa a la recerca de converses sobre l’empresa, els competidors i la indústria en general. S’ha de tenir present que qualsevol informació pot ser de vital importància per a la nostra organització.
  Ha de saber gestionar la informació interna de manera eficaç: aquest professional ha de ser capaç d’extreure de les converses el que sigui rellevant, crear un discurs comprensible i fer-lo arribar a les persones corresponents dintre de l’organització.
• Ha de saber explicar la posició de l’empresa a la comunitat: el community manager assumeix la posició de portaveu a l’ecosistema digital, perfilant-se com la persona més apropiada per a plantejar la posició de l’empresa respecte a temes específics davant de la comunitat online, d’una manera positiva, oberta i clara.
• Ha de trobar vies de col·laboració entre la comunitat i l’empresa. Fer entendre als executius clau, els avantatges estratègics de formar part de la conversa online, per tal d’impulsar el desenvolupament d’estratègies de col·laboració coherents i rendibles.

Entre les habilitats més importants amb les que ha de comptar un bon responsable de comunicació es troben:

• Facilitat i correcció en la redacció de textos, amb especial interès alhora de titular, seguint pautes per a l’edició d’articles que hi ha.
• Habilitat per fomentar l’intercanvi de coneixements i opinions entre els usuaris.
• Coneixements de programació de pàgines web, temes de disseny, i molt important, tenir molta habilitat amb els programes de gestió de continguts.