Gestió i valoració de les existències

Els principals processos administratius que es duen a terme per al control i gestió de les existències són:

• Determinar el nivell de control que cal establir per a cada tipus d’article, mitjançant el sistema de classificació ABC.
• Calcular els costos del magatzem i d’elaboració de comandes produïts per la gestió de les existències.
• Observar la rotació de l’estoc i prendre les mesures necessàries per evitar pèrdues o trencament d’estoc.
• Preveure la reposició dels estocs en el moment i la quantitat adequats. Es poden aplicar diferents sistemes:
  • Punt de comanda i lot econòmic.
  • Aprovisionament periòdic.
  • Compra amb descomptes.
  • Sistema JIT (just-in-time).
• Controlar les entrades i sortides dels articles del magatzem, i saber en tot moment quantes unitats hi ha.
• Valorar les existències del magatzem, aplicant els mètodes acceptats pel Pla General Comptable (PGC). Per exemple, els mètodes PMP o FIFO en les sortides.

Hi ha empreses que, sigui perquè produeixen els seus propis articles i tenen una gran quantitat d’existències per emmagatzemar o perquè es tracti d’empreses comercials que també han de tenir al magatzem una quantitat important d’articles per afrontar la demanda dels clients, tenen la necessitat de donar la importància adient a cada tipus d’existència.

Quan al magatzem hi ha molta varietat d’articles i no es pot destinar el mateix temps ni els mateixos recursos a tots per la importància que poden tenir uns i altres, es fa necessari classificar-los realitzant una vigilància i control de tipus més minuciós per als productes més importants i una vigilància menys rigorosa als que tinguin menys rellevància.

La classificació de les existències en aquest mètode és la següent:

• Existències A. Són els articles emmagatzemats més importants. Suposen el valor més gran de les existències, poden arribar a un 75% del total de la inversió i representen el 20% dels productes emmagatzemats.
• Existències B. Són articles menys rellevants per a l’empresa que els anteriors, però també s’han de controlar i mantenir aquest control, tot i que ha de ser menys estricte que el que es porta a terme a les existències A. Poden suposar el 20% del capital invertit i representen el 30% dels productes emmagatzemats.
• Existències C. Són existències que tenen poca rellevància i que no necessiten un control específic, es poden portar a terme mitjans més simples per al seu control. Poden suposar el 5% del capital invertit i representen el 50% dels articles emmagatzemats.

Els resultats de l’anàlisi ABC es representa en el gràfic denominat corba de Pareto-Lorenz que teniu en la figura.

Com es pot observar en aquesta representació gràfica, per la gestió del magatzem l’empresari s’haurà de:

1. centrar en els articles del grup A, ja que representen el 75% del valor de la inversió (de 0 fins 75% a l’eix que representa aquesta dada),
2. centrar menys en els productes del grup B, que representen un 20% de la inversió (des de 75% fins 95%)
3. centrar encara menys en els articles del grup C, que representen un 5% de la inversió (des de 95% fins a 100%).

Els productes A i B suposen en conjunt el 95% del valor de les existències emmagatzemades, per la qual cosa seran els que hauran d’absorbir els recursos principals que s’utilitzin en operacions de gestió i control de magatzems. En la pràctica això es tradueix en el següent:

• En la gestió dels productes A i B s’utilitzarà un sistema de seguiment permanent de quantitats i valor.
• En la gestió dels productes C el control es farà en dates prefixades, aplicant el sistema d’aprovisionament periòdic.

A continuació s’aplica el mètode ABC de gestió d’existències per classificar 10 productes d’una empresa, segons el valor econòmic de la demanda anual de cada un d’ells.

El primer pas per a la classificació és col·locar-los un a un, d’acord amb l’import de la demanda, de manera decreixent i amb el percentatge individual corresponent sobre el total, com es pot veure en la taula.

Per calcular el % representatiu s’han de realitzar les operacions següents:

• % representatiu del producte A1: (26.000/59.270)x100 = 43,86 %
• % representatiu del producte A2: (18.000/59.270)x100 = 30,37 %
• I així successivament…

A continuació, en la taula s’han calculat els imports acumulats i el percentatge acumulat.

Per calcular els imports acumulats s’han realitzat les operacions següents:

• L’import acumulat en el producte A1 és 26.000.
• L’import acumulat en el producte A2 és 44.000 (26.000 + 18.000).
• L’import acumulat en el producte A3 és 49.400 (44.000 + 5.400).
• I així successivament…

Per calcular els percentatges acumulats s’ha realitzat el mateix procediment que als càlculs dels imports acumulats, però amb les dades dels percentatges.

A continuació, en la taula es classifiquen els productes depenent del percentatge en inversió que representen.

S’observa que els articles A1 i A2 són del tipus A, ja que representen el 74,24% del valor del magatzem; s’ha de portar un control estricte d’aquests productes.

Els articles A3, A4 i A5 són del tipus B, ja que suposen aproximadament el 20% del valor del magatzem, exactament suposen un 20,24% (94,48% menys 74,24%); s’ha de realitzar un control menys rigorós d’aquests productes.

La resta de productes són del tipus C, en conjunt representen el 5,52% (100% menys 94,48%) del valor del magatzem; ja que la importància d’aquests és mínima, els sistemes de control i gestió seran més simples.

Si l’empresa conegués amb antelació la demanda dels seus productes i aquesta no fluctués, no caldria l’existència de magatzems. Pensem, per exemple, en una empresa de distribució; si sabés exactament el que els seus clients compraran durant un any i en quin moment, només caldria que uns dies abans demanés la mercaderia corresponent al seu proveïdor i tal com li arribés la lliurés al seu client.

Si el sistema d’organització de la producció o de la comercialització del producte es basa, com és habitual, en previsions o estimacions, més o menys ajustades de la demanda, serà necessària l’existència d’estocs per garantir l’aprovisionament.

No n’hi ha prou que hi hagi un estoc, el que realment és important és saber gestionar-lo correctament.

No és recomanable mantenir un estoc elevat, com tampoc no ho és mantenir un estoc reduït:

• Un estoc elevat permet una més elevada qualitat de servei, atès que tenim reserva suficient de producte per fer front a la demanda variable. Aquesta seguretat, però, comporta uns costos elevats per a l’empresa.
• Un estoc reduït ens permet estalviar, però amb el risc que es produeixi un trencament d’estoc.

La gestió de les existències ha d’intentar complir els requisits següents:

• Cobrir les vendes per a un període de temps determinat.
• Respondre als possibles canvis del ritme de vendes.
• Tenir el mínim de costos possibles.

Com a conseqüència l’empresa haurà d’intentar trobar una harmonia o un equilibri entre el risc inherent al manteniment d’un determinat nivell d’estoc i el seu cost.

Per arribar a aquesta situació d’equilibri és necessari conèixer quins són els costos associats al manteniment de l’estoc i establir un mètode per aprovisionar el magatzem de manera òptima.

Una bona gestió d’existències ha de respondre tres preguntes claus:

1. Quan s’ha d’emetre una ordre de comanda?
2. Quina quantitat de producte s’ha de demanar?
3. Amb quina freqüència ha de ser revisat i comptat l’estoc de productes (cada quant de temps hem de fer inventari)?

Els models de gestió d’existències ens ajuden a determinar el moment en què s’han de fer les comandes, la quantitat que s’ha de demanar i la freqüència de l’inventari per tal de dur a terme una gestió òptima del nivell d’existències.

Hi ha diferents mètodes de gestió que, malgrat ser models teòrics, es poden adaptar a les necessitats i requisits de l’empresa.

Abans de passar a analitzar aquests models és convenient parlar dels costos que comporta la gestió de les existències, ja que condicionen els resultats d’aquests models i les decisions que es prendran.

L’empresa ha de destinar una part dels seus recursos a mantenir un nivell d’existències per tal que la gestió del magatzem tingui més flexibilitat operativa.

Les decisions que s’han de prendre en moments determinats sobre la gestió d’existències generen uns costos rellevants que poden condicionar les funcions del proveïment.

Els costos de la gestió de les existències es poden classificar en diversos grups:

• Costos d’adquisició. Són els costos de les adquisicions dels articles que han entrat al magatzem.
• Costos d’emissió de comandes. S’originen cada vegada que es realitza una comanda. Són els costos administratius del departament de compres.
• Costos d’emmagatzematge. Són aquells que deriven del manteniment de les existències al magatzem. Poden ser:
  • Administratius: personal administratiu del magatzem.
  • Operatius: personal del magatzem, equips de manipulació i assegurances de les existències.
  • D’espai físic: lloguers de locals, amortitzacions, impostos, altres aprovisionaments i assegurances de l’edifici.
  • Econòmics: existències que passen de moda, depreciació de les existències, etc.
  • Financers: interessos pagats per al finançament de capital que s’ha invertit per mantenir les existències.
• Costos de trencament d’estocs. Són aquells que es generen quan l’empresa es queda sense existències, sense poder fer front a una comanda d’un client o quan no pot produir per manca de primeres matèries o d’altres existències necessàries per a la producció. Aquestes circumstàncies provoquen una disminució del grau de satisfacció dels clients i fa que l’empresa pugui perdre vendes. Així mateix, en el cas d’una empresa de fabricació, si s’ha d’aturar el sistema de producció, es generen uns costos d’inactivitat productiva i de modificació dels programes de producció.

La rotació d’existències és una ràtio de control i coneixement del comportament de cada una de les referències del magatzem que informa sobre la dinàmica del producte, però no és un element suficient per efectuar la gestió integral dels estocs.

Les existències es van renovant amb el ritme previst depenent de la gestió del magatzem, però per saber quantes vegades s’ha renovat l’estoc al llarg de l’any, es pot calcular l’índex de rotació d’existències, que és el resultat que s’obté de dividir l’import de les sortides anuals entre el valor mitjà dels estocs.

L’índex de rotació es pot calcular per a cada article o per al conjunt d’articles i indica quantes vegades s’han renovat les existències durant un període de temps.

Quan l’índex de rotació és baix vol dir que la inversió que s’ha realitzat no és productiva i que les existències es mouen poc.

Índex de rotació baix = poc moviment d’existències

Si l’índex de rotació és alt vol dir que hi ha molt moviment d’existències, i s’ha de tenir cura amb l’estoc de seguretat per evitar el trencament d’estocs.

Índex de rotació alt = existències en continu moviment

La comparació d’índex de rotació d’un any amb un altre permet observar el moviment d’un article o del conjunt d’articles, i dóna la informació de progrés, estacionament o empitjorament.

A mesura que els articles van sortint del magatzem, cal anar-los reposant. Però per fer-ho, cal tenir en compte que un dels objectius de la gestió d’estocs és optimitzar tot el conjunt d’elements emmagatzemats, intentant coordinar les necessitats físiques de disposar de les mercaderies i les necessitats financeres.

Prenent com a base el comportament dels estocs i els seus punts crítics, es poden considerar diferents sistemes de reposició d’existències:

• Punt de comanda i comanda òptima.
• Aprovisionament periòdic.
• Compra amb descomptes.
• Sistema JIT (just-in-time).

Aquests mètodes, que són complementaris, estan basats en els nivells d’existències i permeten calcular dues dades diferents: quan cal fer la comanda i quantes unitats cal demanar.

• El punt de comanda indica quan s’ha de fer una comanda, calculant les unitats necessàries per cobrir les vendes o consums durant el període de lliurament del proveïdor. Per tant, si coneixem el termini de lliurament del proveïdor, sabrem les unitats mínimes que hi ha d’haver al magatzem i que indicaran que és el moment de fer la comanda.
• La comanda òptima (o lot econòmic) permet saber quina quantitat cal demanar minimitzant els costos de manteniment i els d’adquisició, a partir d’una fórmula que calcula la quantitat òptima que s’ha de demanar en cada comanda.

Més endavant, veurem amb detall com es calculen cada un d’ells.

Aquest mètode representa una alternativa als models de punt de comanda i comanda òptima (o lot econòmic).

La principal necessitat que planteja el mètode de punt de comanda és que obliga a mantenir un constant i detallat control dels estocs per conèixer, en tot moment, la quantitat total que hi ha en el magatzem i la que hi ha disponible.

Amb aquest mètode el que cal determinar és el període econòmic de compra, és a dir, cada quant temps es revisaran les existències i es farà una comanda.

El model de comanda òptima o lot econòmic és un model teòric que no preveu una variable important com és el preu. En la gestió d’aprovisionament el preu negociat entre proveïdor i client pot variar en funció del volum de compra.

El sistema JIT (just-in-time o just a temps) és un sistema integrat de gestió de proveïment que va sorgir al Japó aproximadament als anys vuitanta i posteriorment es va aplicar als EUA. En l’actualitat s’aplica a les principals grans empreses industrials a escala mundial, sobretot en el sector de l’automobilisme i l’electrònica.

En el sistema d’organització just a temps o just in time (JIT) la fàbrica produeix en el moment en què té una venda assegurada i, per tant, demana als seus proveïdors els materials necessaris quan es posa a produir l’article prèviament venut. D’aquesta manera, el proveïdor serveix els materials directament a la línia de producció, sense passar pràcticament pel magatzem.

Perquè el sistema JIT tingui èxit l’empresa ha de comptar amb uns requeriments específics:

• Tenir personal qualificat i participatiu per identificar problemes de producció i proveïment i així poder proposar solucions ràpides i dinàmiques.
• Disposar de la tecnologia adequada per adaptar els sistemes de producció i proveïment.
• Aplicar un sistema de control de qualitat per millorar els processos de producció i proveïment.

Un aspecte important en el dia a dia del magatzem és mantenir una bona gestió de les existències per garantir que l’empresa tingui la seguretat de poder disposar d’existències suficients per fer front a les comandes dels clients, o en el cas de producció a les demandes del procés de producció, i també s’ha de tenir en compte que la quantitat d’articles emmagatzemats no sigui excessiva, ja que suposaria un increment dels costos d’emmagatzematge.

D’altra banda, també s’ha de saber respondre davant comandes imprevistes dels clients, ja que el grau de servei al client no seria satisfactori si no es pot subministrar la comanda.

És important trobar l’equilibri i és una tasca a vegades complexa per la qual s’han de tenir en compte la previsió de les vendes, els costos generats i els terminis de lliurament del proveïdor.

Per tant, cal preveure un sistema de gestió d’existències amb dos objectius:

• Determinar l’estoc mínim que hi ha d’haver al magatzem per poder determinar en quin moment s’han de fer les comandes: es calcularà el punt de comanda.
• Determinar la quantitat òptima d’articles que s’han de demanar per minimitzar els costos de gestió d’existències: es calcularà la comanda òptima.

Aquests dos objectius són necessaris per mantenir un nivell d’estocs òptim que representi els costos mínims i asseguri tant l’aprovisionament en els terminis de temps més curts segons les necessitats de l’empresa com la possibilitat de fer front a les demandes de les vendes.

En el moment de gestionar i controlar les existències l’empresa ha de tenir en compte dues variables: el termini de lliurament i el punt de comanda.

• El termini de lliurament és el període de temps que els proveïdors triguen a subministrar les mercaderies o productes que l’empresa ha demanat. Quan els articles que l’empresa necessita els subministra un proveïdor extern es poden donar diverses circumstàncies:
  • Que estigui acordat en un contracte de subministrament.
  • Que les comandes es facin amb regularitat, es facin per escrit i quedi reflectit el termini de lliurament pactat.
  • Que les comandes siguin esporàdiques i no siguin per escrit. En aquest cas, s’ha de realitzar un seguiment en el temps del proveïdor per evitar que l’empresa es quedi sense poder atendre les comandes dels clients.
• El punt de comanda és el nivell d’existències necessàries per cobrir les comandes dels clients durant el termini de lliurament del proveïdor més l’estoc de seguretat establert pel producte.

En la figura es pot observar quin seria el punt de comanda.

El model de comanda òptima també s’anomena lot econòmic o model de Wilson, i és aquell que minimitza els costos de la gestió d’existències.

Quan el nivell d’existències baixa fins al punt de comanda s’ha de gestionar una comanda al proveïdor, de manera que durant el temps que passa fins que es reben els productes el nivell d’existències baixi, però no per sota de l’estoc de seguretat.

Per efectuar els càlculs i obtenir la comanda òptima es realitza una anàlisi dels costos variables o indirectes associats a una comanda; aquests costos són els següents:

• Cost d’adquisició: és el cost de compra del producte al proveïdor més altres despeses de compra relacionades (transportita, assegurances, …) pagades a altres empresses.
• Cost d’emmagatzematge: són els costos ocasionats pel magatzem.

Tot i que actualment l’ordinador ens pot realitzar els càlculs, és convenient saber que les comandes poden determinar-se matemàticament; així doncs, és interessant i aconsellable conèixer el grau d’importància que té el fet de realitzar comandes fixes en moments variables i comandes variables en moments determinats.

La quantitat de comanda òptima (Q*), s’obté aplicant la fórmula següent:

Q*: quantitat de comanda òptima

s: cost unitari de gestió de la comanda

D: demanda mitjana anual en unitats

e: cost unitari d’emmagatzematge de l’article

Un cop determinada la quantitat òptima de comanda, es poden calcular el nombre de comandes anuals i cada quant de temps es farà una comanda.

Les existències al magatzem representen una part del patrimoni de l’empresa i és per això que s’ha de tenir present la importància de l’emmagatzematge dels productes i de la seva gestió.

És important conèixer com es valoren les existències quan entren al magatzem i quan surten del magatzem, especialment quan tenen preus diferents.

Una empresa ha de saber tothora de quantes unitats disposa i quin és el seu valor econòmic. Això implica tenir un sistema d’organització i control dels articles emmagatzemats mitjançant uns documents anomenats fitxes de magatzem, que han de reflectir una valoració econòmica de les existències: és l’anomenat sistema de seguiment permanent de quantitats i valor.

Quan les diferents entrades al magatzem d’un article es produeixen a preus diferents és difícil donar un valor a les unitats que surten i a les que es queden al magatzem. Quan aquestes unitats són homogènies i intercanviables, es fa necessari un mètode de valoració que sigui acceptat per la normativa, com per exemple el PMP i el FIFO.

El magatzem és un continu d’entrades i sortides de mercaderies i l’empresa ha de poder saber quin és el valor de les mercaderies emmagatzemades en un moment determinat, tenint en compte que el preu d’adquisició durant l’exercici econòmic pot variar.

En els comptes anuals de l’empresa es reflecteix en valor de les existències en el moment del tancament de l’exercici comptable i el benefici brut obtingut durant tot l’exercici per les operacions de compravenda:

• El valor de les existències apareix en l’actiu circulant del balanç de situació.
• El benefici brut de les operacions de compravenda queda calculat en el compte de resultats o compte de pèrdues i guanys, amb els comptes i fórmula següents:

El compte de variació d’existències reflecteix la diferència del valor del magatzem entre el dia d’obertura i el dia de tancament de l’exercici comptable, que es produeix en donar d’alta les existències finals i tancar les inicials.

També definim el benefici brut com la diferència entre les vendes i el cost dels productes venuts.

El cost de productes venuts o el cost de venda es determina per la suma de les existències inicials més les compres, menys les existències finals:

Això vol dir que les existències exerceixen un paper important a l’hora de calcular el benefici o marge brut d’una empresa per a un període de temps determinat.

El problema de la valoració és que el preu de compra varia (inflació o descomptes) i, per tant, el valor de les existències inicials no serà igual que el de les finals.

No és qüestió només de tenir moltes o poques existències per obtenir un benefici més gran, sinó que es tracta també de saber-ne el valor. Si el valor final de l’estoc és alt, el benefici serà alt, i si la valoració és baixa, el benefici serà baix.

Això no suposaria cap problema si el preu de les mercaderies fos constant en cada compra, però si el preu varia caldrà decidir quin serà el valor de les sortides i quin serà valor de les existències que ens queden.

Per tant, és important que l’empresa determini un sistema de registre i control de les entrades i sortides de mercaderia, i que defineixi els criteris i mètodes de valoració del seu estoc.

Les existències emmagatzemades formen part del patrimoni de l’empresa; per aquesta raó han de tenir un valor econòmic quantificable.

El PGC de 2008 estableix que les existències s’han de valorar al preu d’adquisició o cost de producció segons la seva naturalesa.

• Una empresa comercial valora les existències emmagatzemades al preu d’adquisició.
• Una empresa que produeix els seus propis articles valora les existències pel preu d’adquisició de les primeres matèries que utilitza per a la fabricació més el cost d’aquesta fabricació: és el cost de producció.

Quan al magatzem hi ha diferents entrades d’un mateix article a preus diferents a vegades es fa difícil identificar el valor de les unitats de sortida i de les unitats que queden al magatzem.

En el PGC de 2008, respecte als mètodes de valoració d’existències s’estableix el següent:

1. Si es tracta de béns no intercanviables entre ells, o béns produïts o segregats per a un projecte específic, s’utilitzarà el sistema d’identificació de partides, i s’assignarà a cada bé el preu o els costos que li siguin específicament imputables. Un exemple pràctic d’aquest sistema es pot trobar en les existències d’empreses immobiliàries.
2. Quan es tracti de béns intercanviables entre ells, s’utilitzarà amb caràcter general el mètode del preu mitjà o cost mitjà.

Alternativament, es podrà aplicar el mètode FIFO (primera entrada, primera sortida) si l’empresa ho considera més convenient per a la seva gestió.

Triat un dels mètodes anteriors, d’acord amb el principi d’uniformitat, l’entitat utilitzarà el mateix mètode per a totes les existències que tinguin una naturalesa i ús similars dins d’aquesta. Per a les existències amb una naturalesa o un ús diferents, pot estar justificada la utilització d’un mètode diferent.

Per tant, l’empresa ha de tenir un criteri en la valoració de les sortides dels articles del magatzem i de les existències que hi queden. Aquesta valoració es realitza amb el suport de les fitxes de magatzem.

El mètode del preu mitjà ponderat (PMP) per a la valoració d’existències determina un preu mitjà després de cada compra, el qual s’aplica a les sortides i a l’estoc restant.

Aquest mètode es calcula sumant els productes de multiplicar els preus per les quantitats respectives i dividint la quantitat resultant per la suma de quantitats.

El mètode FIFO calcula la valoració de les sortides del magatzem considerant que la primera unitat que surt és la primera que va entrar.

D’aquesta manera les existències queden valorades a preus actuals i els consums, a preus antics.

El mètode FIFO és aconsellable en períodes d’estabilitat monetària, en canvi en èpoques inflacionistes l’augment de preus produeix una sobrevaloració de les existències en el magatzem.

A la fitxa de magatzem s’anoten les entrades i les sortides del magatzem d’un article amb el seu valor econòmic. També hi ha de quedar reflectida la quantitat d’articles que queden al magatzem valorades econòmicament.

L’empresa tindrà una fitxa de magatzem per cada article, i el disseny d’aquest document ha de ser el que millor s’adapti a les necessitats del magatzem i de l’empresa.

En la figura es mostra un model de fitxa de magatzem, que s’analitza a continuació.

Relació dels números de la figura amb el seu significat:

1. Encapçalament. En aquest espai s’indicarà el nom i la referència (codi) de l’article, el proveïdor que subministra l’article, l’estoc màxim, l’estoc mínim, l’estoc de seguretat, el mètode o criteri de valoració utilitzat per al control de l’article, el punt de comanda i el termini de lliurament establert pel proveïdor, entre d’altres.
2. Data en què es produeix l’entrada o la sortida dels articles.
3. Concepte del moviment: la procedència de la mercaderia en el cas que sigui una entrada (nom del proveïdor) o destinació d’aquesta en el cas d’una venda (nom client). En tots dos casos és aconsellable fer referència al document que justifica l’operació.
4. Entrades/compres. S’anotarà la quantitat de mercaderia que entra al magatzem valorada al preu d’adquisició o al cost de producció.
5. Sortides/vendes. S’anotarà la quantitat de mercaderia que surt del magatzem valorada al preu d’adquisició o al cost de producció que consta a la fitxa segons el mètode utilitzat. En cap cas es valoren les sortides al preu de venda en la fitxa de magatzem.
6. Existències. En aquest apartat figura la quantitat emmagatzemada en cada moment i la seva valoració, que serà diferent segons el mètode de valoració triat per a l’article.

En els articles homogenis, quan les diverses entrades es produeixen a preus diferents, es fa difícil poder identificar el valor unitari dels que surten del magatzem. Per valorar aquestes sortides i les existències que queden al magatzem s’utilitzen mètodes o criteris de valoració, i els acceptats pel Pla General Comptable són el PMP i el FIFO.

El procediment de registre en el mètode de valoració PMP és el següent:

1. Entrada. El valor de les unitats que s’han adquirit és el preu d’adquisició o cost de producció unitari.
2. Sortida. El valor de les unitats que surten del magatzem amb aquest mètode és el que consta com a preu unitari en les existències en el moment de la sortida.
3. Existències. Quan hi ha una entrada s’ha de calcular el nou preu mitjà ponderat. Quan hi ha una sortida les unitats que queden emmagatzemades es valoren al mateix preu unitari.

Mitjançant aquest cas pràctic s’analitza el mètode del preu mitjà ponderat pas a pas (vegeu la figura).

Els passos que s’han realitzat en les anotacions de la fitxa de magatzem de la figura són:

• Existències inicials. La fitxa s’obre el dia 2 de gener amb unes existències de 20 unitats a un preu unitari de 240 €; l’import total és de 4.800 €.
• Compra del dia 7 de gener. S’adquireixen 20 unitats a un preu unitari de 300 € i l’import total és de 6.000 €. S’anota a la columna Entrades/ compres. És una entrada i, per tant, modificarà el preu mitjà ponderat de les existències al magatzem, tal com figura en la taula.
• Venda del dia 12 de gener. Les vendes no produeixen cap tipus de modificació en el preu mitjà ponderat: s’anoten a la columna de Sortides/ vendes al preu unitari de les últimes existències. El resultat a existències queda com veieu en la taula.
• Venda del dia 18 de gener. Anotació a la columna de Sortides/vendes al preu unitari de les últimes existències. El resultat a existències queda reflectit en la taula.
  El punt de comanda ens indica que quan s’arriba a 20 unitats al magatzem s’ha de realitzar una compra de mercaderies al proveïdor; per tant, després de la venda del dia 18 de gener les unitats al magatzem són 15, nombre d’unitats inferior al punt de comanda. S’han de demanar més unitats.
• Comanda del dia 18 de gener. Es realitza una comanda fins a l’estoc màxim: 50 u. - 15 u. = 35 u. No es registra en la fitxa de magatzem perquè no suposa cap entrada ni sortida de l’article.
• Compra del dia 23 de gener. Després de 5 dies de l’emissió de la comanda anterior, arriben les unitats demanades per un import total de 9.800,00 € i s’anoten a la columna Entrades/compres. Es modifica el preu mitjà ponderat de les existències per la compra realitzada a un preu d’adquisició d’import diferent. El resultat a existències queda reflectit en la taula.
• Venda del dia 28 de gener. No es produeix cap tipus de modificació en el preu mitjà ponderat i es realitzen les anotacions a la columna Sortides/vendes al preu unitari de les últimes existències. El resultat a existències és el que teniu en la taula.

Les existències finals a dia 28 de gener són de 30 unitats a valorades a 277 €/unitat i un valor total de 8.310 € pel mètode de valoració del PMP.

El procediment de registre en mètode de valoració FIFO és el següent:

1. Entrada. Les unitats es valoren al preu d’adquisició o al cost de producció.
2. Sortida. Surten en primer lloc les primeres unitats que han entrat al magatzem i ho fan pel seu valor d’entrada; en el cas que no siguin suficients per servir la comanda al client, es dóna sortida a les unitats que han entrat després al seu preu d’entrada corresponent.
3. Existències. Cada entrada o compra figura independentment de la resta, i s’anoten per ordre cronològic de la més antiga a la més recent i amb el seu preu corresponent d’adquisició o cost de producció unitari.

Mitjançant aquest cas pràctic s’analitza el mètode FIFO pas a pas (vegeu la figura).

Passos que s’han realitzat en les anotacions de la fitxa de magatzem de la figura:

• Existències inicials. La fitxa s’ha obert el dia 2 de gener amb unes existències de 20 unitats a un preu unitari de 240 €; l’import total és de 4.800 €. Si hi hagués existències a preus diferents i amb data d’entrada diferents haurien de col·locar-se per ordre cronològic situant primer les més antigues.
• Compra del dia 7 de gener. S’adquireixen 20 unitats a 300 € la unitat amb un import total de 6.000 €. L’anotació es realitza a la columna d’Entrades/compres. Les existències s’han d’anotar una darrere de l’altra; per tant, s’anotaran després de les que ja hi havia, tal com figura en la taula.
• Venda del dia 12 de gener. Es venen 15 unitats i les primeres unitats que surten són les primeres que van entrar; per tant, es venen 15 unitats al preu unitari de 240 € que fan un import total de 3.600 €. Les existències que queden al magatzem són les que figuren en la taula.
• Venda del dia 18 de gener. Es venen 10 unitats i les primeres unitats que surten són les més antigues; per tant, surten 5 unitats al preu unitari de 240 € amb un import de 1.200 € i, com que no són suficients per servir la comanda al client, s’agafen 5 unitats més de les següents en ordre d’entrada; en aquest cas, aquestes 5 unitats tenen un preu unitari de 300 € i un import total de 1.500 € i es realitza l’anotació a la columna de Sortides/vendes. Les existències que queden al magatzem són les de la taula.
  El punt de comanda indica que s’ha de realitzar el proveïment de les mercaderies, ja que no arriben a 20 unitats, que és l’indicatiu de la necessitat de demanar més unitats.
• Comanda del dia 18 de gener. Es realitza una comanda fins a l’estoc màxim: 50 u. - 15 u. = 35 u. No es registra en la fitxa de magatzem perquè no suposa cap entrada ni sortida de l’article.
• Compra del dia 23 de gener. Després de 5 dies de l’emissió de la comanda anterior, arriben les unitats demanades i s’anoten a la columna d’Entrades/compres pel seu preu d’adquisició; en aquest cas, és de 280 € amb un import total de 9.800 €. A la columna d’Existències s’anoten per separat per ordre cronològic (primer les entrades més antigues) i cada entrada amb el seu preu d’adquisició. Les existències amb aquesta compra queden reflectides en la taula.
• Venda del dia 28 de gener. Es venen 20 unitats i les primeres unitats que surten són les més antigues; per tant, surten 15 unitats al preu unitari de 300 € amb un import de 4.500 € i, ja que no són suficients per servir la comanda al client, s’agafen 5 unitats més de les següents en ordre d’entrada, en aquest cas aquestes 5 unitats tenen un preu unitari de 280 € i un import total de 1.400 € i es realitza l’anotació a la columna de Sortides/vendes. Les existències que queden al magatzem són les de la taula.

Les existències finals a 28 de gener pel mètode FIFO són 30 unitats a un preu d’adquisició unitari de 280 €, que donen un valor total de 8.400 €.

Si en els casos pràctics anteriors s’extreu la informació que donen les fitxes de magatzem amb els mateixos moviments però amb diferents mètodes de valoració de les existències, s’obté una informació interessant a l’hora de decidir quin mètode de valoració és convenient utilitzar.

Analitzem els dos mètodes en la taula suposant que el producte té un preu de venda de 525 €/u. Aquests són els resultats del mateix producte trets amb els dos mètodes de valoració d’existències:

Els càlculs realitzats han estat els següents:

• Unitats venudes: En total s’han venut 45 unitats en el mes de gener (consulteu la figura i la figura).
  • 12 de gener: 15 unitats
  • 18 de gener: 10 unitats
  • 28 de gener: 20 unitats
• Vendes. Si les unitats venudes s’han facturat a un preu de venda de 525 € la unitat, l’import total de les vendes serà: 45 unitats x 525 €/u. = 23.625 €, i és el mateix per als dos mètodes.
• Cost de les vendes. S’extreu de la suma dels imports de la columna Sortides/vendes de cada fitxa de magatzem:
  • PMP = 4.050 + 2.700 + 5.540 = 12.290 €
  • FIFO = 3.600 + 1.200 + 1.500 + 4.500 + 1.400 = 12.200 €
• Benefici. És la diferència entre les vendes i el seu cost.
• Existències finals 28 gener. És l’import de les últimes existències anotades a les fitxes de magatzem. En el cas del FIFO, si després de l’últim moviment haguessin quedat diferents partides, caldria sumar els seus imports.

Com podeu comprovar, els valors del cost de les vendes, del benefici i de les existències finals són diferents segons el mètode aplicat a causa de la diferent valoració de cada mètode en les sortides de les mercaderies del magatzem.

Cada empresa pot triar quin mètode utilitza si els articles són homogenis; els resultats variaran segons sigui la tendència general dels preus:

• El mètode FIFO és més recomanable quan els preus de compra tendeixen a baixar.
• Davant una inestabilitat dels preus, el PMP és més neutre que el mètode FIFO.

El mètode de valoració d’existències que es decideixi aplicar ha de ser fix, ja que així ho diu la normativa. Un canvi de criteri ha d’aplicar-se de forma retroactiva, que significa que s’haurà de calcular el seu efecte des de l’exercici més antic en què es va aplicar del qual se’n tingui informació, realitzant els corresponents ajustos en la comptabilitat de l’exercici del canvi.