Resum
La socialització és un procés interactiu on el comportament d’una persona es modifica en funció de les expectatives dels membres del grup al qual pertany. Mitjançant aquest procés l’infant va aprenent i interioritzant les normes i els valors de la seva cultura. Malgrat que aquest aprenentatge dura tota la vida, és en la primera infància i en l’adolescència quan és més intens, quan s’aprenen més coses de forma fàcil i ràpida. Aquest procés aporta a la persona a adquirir una cultura, a identificar-se amb ella, a adaptar-se al seu entorn, que és l’objectiu del procés de socialització
El coneixement social abraça dos àmbits importants:
- El coneixement interpersonal, on el nen ja té en compte l’altre i comença a tenir contacte amb altres realitats socials.
- El coneixement dels sistemes i institucions en el qual l’infant es va formant una idea del que és la família, l’escola…
El procés de socialització no és unidireccional, sinó ben al contrari, és multidireccional i interactiu. Els pares i altres agents socials transmeten normes i valors culturals a l’infant, però l’infant a través de les seves respostes a nivell emocional, afectiu i conductual, també envia missatges socials als seus pares i a altres grups socials.
Les teories explicatives del desenvolupament social són les següents:
- Vigotski considera que els processos psicològics de l’ésser humà tenen un origen social, és a dir, l’infant i el seu entorn social col·laboren per elaborar un model cognitiu adequat a aquest entorn.
- Bronfenbrenner entén el desenvolupament com una funció conjunta entre la persona i el medi, i divideix l’entorn en quatre sistemes que influeixen en la persona: microsistema, mesosistema, exosistema i macrosistema.
- Bandura ens diu que els infants aprenen a partir de l’observació de les conductes dels altres.
Hi ha tres processos de socialització en l’etapa de desenvolupament social en infants de 0 a 2 anys: els processos afectius, mentals i conductuals. Tots estan relacionats i no poden existir de forma separada. A partir dels 2 anys, en l’etapa d’educació infantil, l’infant es centra en el coneixement social. Va prenent consciencia d’ell mateix i dels altres.
Els agents de socialització generen estímuls educatius, donen possibilitat de posar-los en acció, ofereixen normes per regular la conducta socials, ofereixen models perquè siguin copiats i ofereixen valors de forma jeràrquica.
La família, és el primer agent de socialització. Dins del nucli familiar l’infant s’anirà formant com a persona i establirà les primeres relacions afectives i socials.
La família té unes funcions importants: satisfer les necessitats del nen, donar-li afecte i fomentar la socialització, transmetre valors, oferir-li models d’actuació i espais perquè pugui participar dins d’ella i facilitar-li el pas de casa a l’escola.
Aquesta tasca la poden fer, segons Erikson, de dues maneres: acceptant i sent sensibles a les necessitats que tenen els seus fills o bé exigint i controlant-los.
Baumrind, es va dedicar a estudiar diferents estils d’educació amb l’objectiu de veure les conseqüències conductuals sobre l’àmbit socials, l’autocontrol i les expectatives d’aconseguir unes fites. Va classificar l’actitud dels pares en tres categories: pares autoritaris, pares amb autoritat, pares permissius.
Les relacions entre germans aporten suport emocional, els germans grans tenen cura dels petits, els petits imiten les conductes dels grans, hi ha interacció entre ells.
L’escola proporciona a l’infant, després de la família, una sèrie d’experiències educatives i d’interacció social. És l’encarregada de transmetre els coneixements, els valors i la cultura i, per tant, de preparar als infants per desenvolupar un rol de persona adulta dins de les diferents estructures socials.
L’educador és d’alguna forma la continuació de la figura adulta que té a casa l’infant. La seva funció és la d’educar en el sentit més ampli de la paraula i la seva tasca inclou diferents àmbits: estimular l’infant en els seus progressos cognitius, reforçar la seva personalitat i promoure la interacció amb els companys.
És necessari que hi hagi certa coherència i coordinació en les tasques i comportaments en vers a l’infant entre la família i l’escola, per tant ha d’haver-hi col•laboració entre ells.
Les relacions que manté el infant amb els seus iguals són més lliures que les que té a casa, i això els ajuda a entendre i apreciar els punts de vista de l’altre. Quan es relacionen amb infants d’edat diferent, els grans tenen cura dels més petits i desenvolupen habilitats de lideratge i adapten el seu comportament als més petits.
Dins del grup podem trobar diferents tipologies de nens: els més populars, els ignorats i els rebutjats.
L’infant des de que neix té al seu abans diferents mitjans de comunicació: la televisió, mòbil, videojocs, ordinador… Aquestes eines no són, per elles mateixes ni bones ni dolentes, el què és important és com es fan servir.
Les habilitats socials són uns patrons o normes d’actuació que serveixen per tenir comportaments adequats en diferents contextos o situacions.
La manca d’habilitats socials està relacionada amb molts problemes en el funcionament adaptatiu del nen.
Per poder determinar quins són els components que integren la competència social en els infants, s’ha de tenir en compte l’edat dels nens i l’etapa de socialització en què es troben.
Es poden avaluar tenint en compte el context de cada persona, recollint informació sobre la situació de cada nen i el seu comportament.
Es poden entrenar per tal de modificar alguns comportaments.