La socialització i el desenvolupament social de l’infant de zero a sis anys

L’ésser humà és un ésser social des del mateix moment del naixement. Des de ben petit comença a mantenir relacions socials. La primera relació és el vincle afectiu que estableix amb la mare; després, al llarg de la seva vida, formarà part de diferents grups socials i es relacionarà de manera constant amb altres éssers humans perquè necessita, per a viure, la presència i la companyia de les altres persones. Aquesta interacció de l’infant amb les altres persones és fonamental per al seu desenvolupament social, que es fa mitjançant el procés de socialització.

Els antropòlegs i els sociòlegs defineixen la socialització com un procés pel qual l’individu adquireix la cultura de la societat a què pertany mitjançant l’aprenentatge i l’acceptació interna de les normes i els valors fonamentals, i estructura la seva personalitat per mitjà de la seva pròpia evolució i maduració en el seu procés d’adaptació, a la vegada que va adquirint els diferents rols que li exigeix la seva pròpia evolució social.

Si analitzem aquesta definició veiem el següent:

Gràcies a l’aprenentatge de la socialització, el nen i la nena poden arribar a ser membres d’una societat. Parlem d’aprenentatge perquè, malgrat que els éssers humans tenen una predisposició a ser sociables, aquesta funció social s’ha d’anar desenvolupant i això és gràcies a les interrelacions d’experiències amb els altres.

En la definició també parlem de procés en el sentit que hi ha una seqüenciació progressiva de l’adquisició i de la dependència d’unes normes que el regulen; dit d’una altra manera, l’infant necessita tenir adquirida una etapa per a passar a la següent. Com a resultat d’aquest procés aprèn a comportar-se socialment seguint els valors, les conductes i les normes del grup on viu.

Aquest procés comporta en l’individu tres aspectes fonamentals:

• L’adquisició d’una cultura determinada.
• La identificació de la cultura i l’acceptació d’aquesta cultura en el desenvolupament de la personalitat pròpia.
• L’adaptació a l’entorn social com a objectiu final del procés de socialització.

Per a acabar de comprendre aquest concepte, podem dir que l’infant no solament va adquirint els comportaments bàsics d’interrelació amb els altres, sinó que el seu psiquisme i l’estructura de la seva personalitat resulten implicats en aquesta interrelació. Aquesta adaptació social es produeix en tres àmbits:

• Àmbit biològic: va desenvolupant necessitats fisiològiques, gestos, preferències segons l’entorn.
• Àmbit afectiu: cada cultura afavoreix o rebutja l’expressió de certs sentiments o conductes.
• Àmbit mental, va incorporant coneixements, imatges, prejudicis o estereotips característics d’una cultura determinada.

Per tant, l’infant que arribarà a ser adult i a formar part d’una societat determinada ha de compartir amb els altres els valors, les normes, els models i els símbols establerts.

Des d’un punt de vista sistèmic la socialització té un paper molt important en la reproducció del sistema social, ja què per mitjà d’aquest procés es van transmetent els valors culturals, les normes i els costums d’una generació a l’altra. D’aquesta manera el sistema es va reproduint per mitjà dels seus propis mecanismes.

La socialització s’ha de veure com un procés multidireccional i interactiu. Els pares i els altres grups socials amb els quals té contacte la mainada l’ajuden a formar part de la societat, li transmeteren normes, valors culturals, però a la vegada, l’infant, mitjançant les seves respostes emocionals, afectives i conductuals, envia missatges socials als pares i als altres grups socials, i fa que aquests modifiquin o adaptin la seva conducta al context.

Ens pot ajudar a adonar-nos de la importància que té la socialització de l’infant el fet de veure què passa quan un ésser humà no pot tenir contacte amb altres persones i, per tant, no es pot socialitzar.

El cas que ha tingut més ressò és el d’en Victor, el nen salvatge d’Avairon (França). Quan el van trobar -tenia uns dotze anys-, no havia tingut mai contacte amb humans i, per tant, no sabia parlar; únicament emetia crits i caminava en posició erecta. A partir del contacte que va tenir amb el seu tutor, l’Itard, va començar a comunicar-se mitjançant gestos (per exemple, posar el plat a taula quan vol menjar); més tard va començar a associar formes, colors, a copiar paraules el significat de les quals coneixia, i les podia repetir de memòria. Però no va arribar a desenvolupar un llenguatge verbal. Com podeu veure, Itard va ser el primer educador d’infants amb problemes. François Trouffeau, director de cinema francès, va fer una pel·lícula el 1960 sobre el cas d’en Victor, titulada L’enfant sauvage (El petit salvatge).

Un altre exemple, potser no tan conegut perquè no se n’ha fet cap pel·lícula però que té un gran interès, és el de les germanes Kamala i Amala, de Midnapur. Les va trobar al segle XX un sacerdot de Midnapur (Bengala Occidental, Índia), quan l’Amala tenia cap a tres anys i la Kamala, set. L’Amala va morir al cap d’un any de ser trobada (tenia aproximadament 4 anys) i la Kamala en va trigar uns sis a començar a caminar correctament i disposar d’una cinquantena de paraules. Va arribar a demostrar petites manifestacions afectives com plorar, mostrar algun vincle amb les persones que se’n cuidaven i més tard va poder traslladar aquestes petites manifestacions afectives a altres nens i nenes amb els quals convivia. Quan va tenir 16 anys, la Kamala va poder arribar a mostrar petites conductes socials que es corresponien amb un infant d’uns dos anys.

Aquests exemples ens mostren que els nens i les nenes depenen del seu grup social i de les seves pautes i costums, que s’inculquen des del seu naixement, per a anar adquirint unes habilitats socials adients que els permetin inserir-se en la societat.

El desenvolupament social infantil es pot estudiar des de diferents models teòrics. Això fa que les implicacions educatives siguin diferents i variïn la nostra manera d’actuar depenent del model teòric que tinguem en compte a l’hora d’explicar el desenvolupament.

Hi ha diferents corrents i autors que expliquen el que és el desenvolupament social infantil i com es produeix. Destaquem els que ens semblen més importants per l’aportació que han fet en l’àmbit educatiu.

L’autor, en la seva teoria, considera que els processos psicològics de l’ésser humà tenen un origen social; és a dir, l’infant i el seu entorn social col·laboren per elaborar un model cognitiu adequat a l’entorn.

Del seu treball podem destacar la llei de doble formació dels processos psicològics, en què ens explica que tots els processos psicològics superiors (pensament, raonament, llenguatge, estratègies d’aprenentatge, etc.) apareixen dos cops en el desenvolupament de l’ésser humà: un en l’àmbit interpersonal i un altre de manera més interna i individual.

Entre aquests dos processos té lloc la interiorització, que és una reconstrucció interna d’una operació feta de manera externa.

Vigotski explica el procés d’interiorització mitjançant un exemple en què ens mostra un infant que fa un gest i assenyala alguna cosa. Al principi aquest gest que fa és un intent fallit i prou de l’infant per a aconseguir alguna cosa. Quan acudeix la mare per ajudar-lo i l’infant s’adona que el seu moviment indica alguna cosa, la situació canvia de manera radical. El fet d’assenyalar es converteix en un gest per als altres. L’intent fracassat del nen engendra una reacció, no pas de l’objecte que desitja, sinó d’una altra persona. Únicament quan l’infant pot relacionar aquest proces (fer el gest resposta de la mare) comença a interpretar que el que fa té un significat per l’altre.

L’autor explica la llei de doble formació dels processos psicològics a partir del llenguatge i considera diferents moments en la adquisició d’aquest llenguatge:

• Entre un any i tres anys en un principi la comunicació la fa amb la mare i les persones més properes. Parla per comunicar-s’hi. La funció del llenguatge, en aquesta primera etapa, és interpersonal.
• Entre els tres i els cinc anys acompanya cada acció amb la verbalització corresponent. És una parla egocèntrica. Es tracta d’un llenguatge que ajuda l’infant a pensar i organitzar el que fa.
• A partir dels cinc o set anys ja no té un llenguatge egocèntric, no necessita acompanyar els seus gestos amb la paraula. Per mitjà d’un procés d’interiorització del llenguatge egocèntric, l’autoconversa es converteix primer en un murmuri, per a desprès aparèixer un llenguatge interioritzat, que li serveix per a organitzar el pensament. Aquest llenguatge és intrapersonal, és a dir, individual.

Els processos psicològics superiors no es poden assolir sense els aspectes mediadors (els pares, els germans, l’escola…) i tampoc sense una autèntica interiorització d’aquest procés, que pressuposa una activitat en el l’infant.

En la seva teoria l’autor també ens parla que hi ha una relació estreta entre desenvolupament i aprenentatge. Diferencia entre allò que una pot fer sola una persona i allò que pot fer amb l’ajuda d’una altra persona més capaç que ella. Per a explicar-ho utilitza els conceptes següents:

• Nivell de desenvolupament real (NDR): el formen totes les activitats que pot fer de manera independent una persona, sense que l’ajudi ningú.
• Nivell de desenvolupament potencial (NDP): el formen totes les coses que pot fer una persona amb ajuda d’una altra i que, potencialment, les podrà fer, més endavant, tota sola.

Enmig del nivell de desenvolupament real (NDR), que podríem dir que és el real, el que sap fer, i el nivell de desenvolupament potencial (NDP), que és el nivell futur, el que pot arribar a fer, hi ha una zona d’interacció social que anomenem zona de desenvolupament pròxim (ZDP), en què s’estableixen les relacions amb les altres persones. És on pot intervenir l’adult o la persona més capaç i ajudar a facilitar el pas d’un nivell de desenvolupament potencial a un nivell de desenvolupament real.

Per a l’autor, la finalitat de l’educació és promoure el desenvolupament de l’ésser humà i ha d’anar per davant del desenvolupament, i d’aquesta manera estimular-lo. Amb aquest plantejament i amb l’ajuda de les persones més significatives per a l’infant, sempre es pot intentar anar més enllà, i buscar que l’NDP passi a ser NDR. Això és molt important en les fases del desenvolupament infantil i sobretot a l’hora de treballar amb infants amb necessitats educatives especials.

Un altre aspecte molt important que apunta la teoria sociocultural de Vigotski és l’aprenentatge entre iguals. L’ajuda en la ZDP l’ha de proporcionar alguna persona més capaç, de manera que les diferències de rendiment i de capacitat entre els alumnes és poden veure com a facilitadores de l’aprenentatge. Per tant, des d’aquesta teoria hi ha una valoració positiva de les diferències individuals.

Uri Bronfenbrenner és el màxim representant d’un nou model psicològic d’entendre el desenvolupament. La seva teoria ecològica se centra a analitzar els diferents entorns en què es produeix el desenvolupament i en les relacions que s’estableixen entre aquests entorns.

Bronfenbrenner divideix l’entorn en quatre contextos o sistemes per a analitzar de quina manera poden influir en la persona. Concep els contextos com a estructures concèntriques, incloses una dins de l’altra, com mostra la figura.

1) El microsistema és l’entorn més immediat de la persona. Es caracteritza perquè s’hi produeixen relacions cara a cara, és a dir, directes.Una persona assumeix un rol determinat i a l’últim hi ha patrons d’activitats, és a dir, que hi ha activitats que s’espera que farà una persona i d’altres no.

2) El mesosistema comprèn les interrelacions que hi ha entre el conjunt de microsistemes. Està format per l’entramat de relacions que s’estableixen, en el cas d’un infant, entre la família i l’escola.

3) L’exosistema són els entorns en què la persona no es desenvolupa activament, però en els quals es produeixen fets que la poden afectar indirectament.

4) El macrosistema és la influència de la cultura i la societat. És el context més global i el que es troba a la capa més externa. Exerceix la influència sobre tots els altres sistemes o contextos.

Per tant, l’individu s’anirà desenvolupant a mesura que adquireixi un coneixement més gran de l’entorn que té.

El psicòleg canadenc Albert Bandura diu que els nens i les nenes aprenen la majoria de conductes imitant les conductes dels altres, especialment les que els són més representatives.

Des de ben petit i gràcies a la interacció amb els altres, l’infant aprèn a valorar i demanar que el canviïn, que li donin menjar, la presència de la mare; i veu que obté una resposta de l’adult. Després comença amb la imitació de les conductes dels altres i s’adona que aquestes conductes són recompensades amb atenció i carícies dels adults. En aquest procés s’estableix un cercle que actua com a reforçador de conductes.

En observar les conductes d’altres persones i les conseqüències d’aquestes conductes, s’aprenen respostes noves sense haver-les d’executar de manera immediata. En aquest procés entren en joc tot un seguit de funcions cognitives: atenció (es fixa en la conducta), memòria (recorda la conducta i després la reprodueix).

El procés de socialització dura tota la vida, però les etapes més importants són en la infantesa i l’adolescència, ja que és quan s’aprenen les diferents habilitats físiques, cognitives i psicològiques que de mica en mica formaran la personalitat de l’infant.

Ja sabem que la socialització és un procés interactiu que l’infant, per mitjà de la seva socialització, perpetua, desenvolupa en el grup. Però ara la qüestió és la següent: com va adquirint aquest comportament social l’infant?

En un principi es pensava que aquests aprenentatges socials és feien per mitjà del condicionament clàssic (“estímul condicionat + estímuls incondicionats” ens dóna una resposta condicionada) o de l’operant (quan es reforça una conducta, tendeix a repetir-se).

Piaget fa una altra aportació i elabora un paral·lelisme entre el desenvolupament de la capacitat per a imitar i el desenvolupament sensoriomotor. Però qui ha parlat de l’aprenentatge social ha estat Bandura (1982), que, com sabeu, parla de l’aprenentatge per model i diu que els nens i les nenes aprenen observant conductes dels altres. Hi ha, però, altres procediments d’aprenentatge com poden ser l’experiència pròpia, sia positiva o negativa, la transmissió de la informació o la persuasió verbal.

Abans de començar a explicar com és aquest procés de desenvolupament social, hem de dir que l’objectiu final, en la socialització de l’infant, és que aprengui les normes de comportament, i que, un cop apreses, sigui capaç d’interioritzar-les, de posar-les en pràctica quan calgui. És a dir, que faci seves aquestes pautes de comportament que ha après per mitjà del seu procés socialitzador.

Per tal de fer més aclaridor l’estudi del procés de socialització de l’infant, dividirem el període de zero a sis anys en dues parts i parlarem de com és el desenvolupament en cadascuna.

Marchesi (1985), en el seu llibre Desenvolupament psicològic i educació diu que hi ha tres processos de socialització que estan relacionats i no poden existir de manera separada: els processos afectius, els mentals i els conductuals. Segons el tipus d’activitat a què fem referència, predominaran els uns o els altres.

Un cop s’han establert els vincles afectius, uneixen el nen amb els altres i el fet de poder mantenir-los implica una bona conducta social.

Els processos mentals són molt amplis i poden incloure el coneixement de persones, els valors, les normes, els costums, les institucions, els símbols socials, i també s’hi poden afegir conceptes com l’aprenentatge del llenguatge, els coneixements que transmet l’escola, o els mitjans de comunicació. Aquests processos mentals no són independents, ja que a mesura que l’infant adquireix aquests coneixements també adquireix coneixements afectius i conductes socials.

Vegem d’una manera més detallada com va adquirint aquests coneixements socials l’infant:

• Des del naixement l’infant és capaç de percebre algunes expressions emocionals que mostren les altres persones i tenir una experiència vicària d’aquestes expressions. Dit d’una altra manera, el nen i la nena de pocs dies es contagia de les expressions emocionals dels altres mitjançant els sentits de l’audició i la visió. Per exemple, es posa a plorar quan veu que un altre nen plora, o quan veu una expressió de la cara, la imita.
• Des dels primers dies de vida aprèn senyals socials, i ho demostra reconeixen la veu de les persones que li són familiars i actuant de manera diferent segons qui sigui aquesta persona. Això no vol dir que conegui la persona globalment, sinó que reconeix determinats estímuls. Té una sèrie de senyals amb els quals busca la relació amb els altres. Plorar, per exemple, és una conducta dirigida a fer que li facin cas, a ser atès; somriure, que en un principi és una conducta associada a estats biològics, de mica en mica es converteix en un estímul social i acaba essent una resposta selectiva.
• Cap als tres o quatre mesos ja reconeix les persones significatives o amb qui té un vincle emocional i és a partir d’aquest moment en què comença a manifestar diferents conductes segons la persona que té al davant (es posa a plorar, riu, la mira, la toca, etc.). Diferencia perfectament el pare i la mare i els associa als seus trets físics.
• Als sis mesos reconeix perfectament les persones més properes. Pel que fa a la conducta, diferencia de manera clara cada persona i manifesta preferència per alguna d’elles i hi vol interactuar. Quan vol interactuar i no hi són, es mostra neguitós, plora, està trist. Aquest fet s’anomena angoixa de separació.
• Cap als vuit mesos es produeix un gran canvi qualitatiu. No solament discrimina les persones, sinó que davant de les persones que no són familiars es mostra cautelós i té por, cosa que expressa mitjançant diferents conductes:
  • Visuals: mira de reüll.
  • Sonores: plora, vocalitza.
  • Motores: s’abraça a la mare, rebutja el contacte, s’amaga.

Amb aquestes conductes fa una valoració de les persones i en aquest aspecte té una importància vital el coneixement social.S’ha vist en diferents observacions que la manera que té d’apropar-se la persona desconeguda influeix en la valoració que en fa.

• Després dels vuit mesos té esquemes de les persones més conegudes, i si no pot assimilar cares noves en el seu esquema de pensament, es posa nerviós
• Als dotze mesos es reconeix i es diferencia dels altres, sempre que la imatge sigui la seva actualment, com per exemple davant del mirall.

El seu caràcter comença a associar-se a fets socials externs: manifesta curiositats pel món que l’envolta, si està bé somriu, de la mateixa manera mostra conductes socials negatives i plora si està malament.

És més independent i necessita anar separant-se de la figura de la mare. Aquesta necessitat li comportarà un conflicte: per una banda, pensa que ha d’explorar l’entorn i, per l’altra, té por de perdre els lligams afectius. Aquest conflicte encara es fa més agut quan apareix un germà o una germana més petits i ha de compartir la mare. A partir d’aquest període, Felix López a la seva obra Desarrollo psicológico y educación ens diu que l’infant ha adquirit una nova forma de relacionar-se i apareixen quatre sistemes que interactuen entre ells:

• La necessitat d’exploració de l’entorn
• El vincle específic amb determinades persones
• La necessitat d’establir relacions amb les altres persones
• La por del que no coneix.

Les persones més properes, amb qui estableix el vincle afectiu, li hauran de proporcionar la seguretat que necessita per a explorar l’entorn.

• Entre els divuit i els vint-i-quatre mesos reconeixen la seva imatge de manera clara malgrat que no sigui l’actual. És en aquest moment en què, pel que fa al llenguatge, comença a fer servir els pronoms (jo, tu, etc.).

Comença a diferenciar de manera clara qui és ell i qui són els altres; és l’autoreconeixement, un requisit previ a tenir una consciència de si mateix. Aquest autoconeixement és un requisit previ a la consciència de si mateix i a qualsevol tipus d’autoavaluació. Els nens, en aquesta edat, saben quan aconsegueixen el que volen i ho demostren amb un somriure i donen mostres d’alegria però també detecten el fracàs i el demostren. Amb aquestes manifestacions comença a sortir un jo que s’anirà mesurant en contraposició amb la realitat.

La utilització dels pronoms en el llenguatge i la funció simbòlica aniran desenvolupant un jo categòric que està relacionat amb la consciència que tenen de si mateixos, que els permeten, quan parlen d’ells mateixos, referir-se a característiques com l’edat, el sexe o els trets físics.

La socialització implica adquirir conductes que en l’àmbit social són acceptables i evitar aquelles que es consideren inacceptables.

Per a arribar a aquest coneixement, és necessari que els infants aprenguin a controlar la conducta i tinguin ganes d’actuar de manera adient. Les conductes socials, com poden ser menjar, vestir-se, demanar disculpes o escoltar, estan establertes socialment. És el grup social qui considera si unes conductes són adients o no.

De mica en mica l’infant adquireix el coneixement dels valors, les normes, els hàbits socials i d’autonomia i el control de la conducta per a fer-los servir en el moment que calgui.

Aquests aprenentatges s’adquireixen des del moment del naixement i es desenvolupen de mica en mica a mesura que el nen creix com a persona i mitjançant els principis que regulen la teoria de l’aprenentatge: instrucció, reforçament positiu, modelització, informació, etc.

Hem de tenir present que la nena o el nen de dos anys no entén la norma social, en desconeix el sentit. És per aquesta raó que es tracta d’una etapa en què es poden donar conflictes amb l’adult. Davant de les normes o els valors que han de regular la seva conducta, com que no acaba de comprendre’ls, protesta, s’enfada, plora i fa rebequeries.

Com a educadors, tenim una part de responsabilitat en l’educació d’aquests hàbits i de la transmissió de valors i és responsabilitat nostra saber com s’ha de dur a terme aquesta tasca.

En aquesta etapa ens centrarem en el coneixement social, que és la forma en què el nen i la nena van comprenent el seu món social sense conèixer-ne el sentit. Com que l’entorn social esta format per moltes realitats diferents, és important, perquè l’infant tingui un bon coneixement social, tenir un entorn amb moltes situacions socials diferents. És per aquesta raó que l’estudi del coneixement social ha de tenir en compte:

• el concepte de si mateix i dels altres com a ésser diferent amb capacitat pròpia de sentir, pensar i actuar,
• comprendre la relació que el vincula a les altres persones, i
• conèixer els sistemes i les institucions socials de la cultura on viu.

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar com ho fa? Bé, doncs ho fa mitjançant una sèrie de processos: els esquemes de coneixement.

Hi ha diferents tipus d’esquemes que articulen gran part del coneixement infantil:

• D’escenes: aquests esquemes s’adquireixen molt aviat i s’amplien a mesura que augmenta el coneixement del seu entorn. Integra diferents tipus d’esquemes, com poden ser les relacions físiques amb els objectes (és gran o petit, alt o baix), els tipus d’objecte que hi ha en un lloc (a l’armari hi ha roba, a la cuina olles), relacions dels objectes (el plat s’ha de posar a la taula, la tovallola s’ha de portar al bany).
• De persona: les característiques personals dels altres i d’ell mateix.
• De rols socials: el que fan les altres persones o grups o institucions.
• De successos: des de ben petit es pot representar seqüències temporals. Té expectatives sobre el que passarà a partir del que ha passat (quan plora sap que la mare vindrà).

Els infants de dos a cinc anys no solament capten les relacions espacials, sinó que poden representar seqüències temporals de successos anomenats guions.

Els guions són estructures conceptuals que poden incloure altres seqüències com ara objectes (menjar, taula), rols (cuiners, educadors) i resultats (estar cansat, no tenir més ganes de menjar) i sobretot inclouen un conjunt d’accions ordenades seqüencialment (vegeu la figura).

La nena seu a la taula (objecte) i l’educador li explica que és el que ha de fer (per exemple, “pinta aquesta pilota”); com a resultat de la tasca que fa, la nena està cansada.

El pensament d’empatia o capacitat de posar-se en el lloc de l’altre implica que l’infant surt del seu egocentrisme. Durant molt de temps s’ha pensat que l’infant de dos anys estava immers en el seu egocentrisme, però les persones que s’han dedicat a estudiar el coneixement interpersonal han observat que als dos anys els infants donen mostres d’aquesta empatia, malgrat que d’una manera rudimentària: segueixen la mirada de la seva mare i endevinen allò que li atrau l’atenció, giren un conte que estan mirant perquè el pugui veure també la persona que té al costat.

L’habilitat de posar-se en el lloc de l’altre no és estàtica sinó que evoluciona al llarg de la infància.

Els esquemes de coneixement i la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre no actuen de manera aïllada, sinó que tots dos actuen en el moment en què l’infant ha de comprendre una determinada realitat social. Tots dos processos es complementen.

El quadre de la figura ens mostra un exemple de la combinació dels dos processos: els esquemes de coneixement i la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre alhora.

El context social és la festa d’aniversari d’un company de classe. El nen o la nena convidat reconeix la situació, és a dir, que és la festa d’aniversari (esquemes de coneixement); després pensa en el nen o la nena que fa anys, en què li pot agradar, per comprar-li un regal (posar-se en el lloc de l’altre).

A mesura que l’infant creix i es desenvolupa és més autònom i el seu món social s’amplia. Comença a tenir contacte amb altres realitats socials. De mica en mica comprèn les normes i els valors socials i, per tant, el món que l’envolta. Això ho fa mitjançant la seva experiència en les relacions amb els altres, amb les interaccions que va mantenint.

En l’etapa d’educació infantil, el nen ja té en compte la perspectiva de l’altre, però encara li costa descriure el seu coneixement sobre els pensaments, els sentiments, les intencions i les característiques personals que tenen les altres persones. També comença a comprendre la relació que té amb els altres: si són amics o no, l’autoritat, la submissió, etc. Per a definir aquestes relacions, es recolza en característiques concretes o externes (és gran, és ros o rossa, porta pantalons o faldilla), en el seu propi interès, sense tenir en compte el punt de vista de l’altre ni de l’interès que tingui l’altra persona (pot dir que un nen o una nena és el seu amic perquè juguen a l’hora del patí). No té en compte, però, la relació d’ajuda mútua.

De manera progressiva incorpora característiques psicològiques en les definicions de les persones, però, en un principi, aquestes característiques estan relacionades amb una conducta (és un bon company i fa els treballs bé) i les viu com a permanents en la persona. A mesura que coneix els altres també aprèn a interpretar les seves conductes i les seves intencions.

El coneixement dels sistemes i les institucions socials implica com es va formant les idees sobre el que és la família, l’escola, el país, etc. La interiorització d’aquests coneixements és molt important; no tan sols en el desenvolupament psicològic, sinó també en el desenvolupament de la seva conducta social, ja que estarà determinada per tot el que ha anat aprenent i construint respecte a la societat on viu. Aquest coneixement el va fent a partir del que li és més pròxim (barri, ciutat) i fixant-se en les característiques més perceptibles (el senyor que ven el pa o les pastes té aquest rol, no comprèn que també pot ser pare o fill). Tampoc no es planteja, en aquesta edat, quin és l’origen d’aquestes institucions o com van evolucionant; en té una visió estàtica (són així i no es poden canviar).

Per acabar, podem dir que un dels objectius més importants d’aquest procés de socialització és que els infants aprenguin a diferenciar el que és correcte del que no ho és; és a dir, que vagin interioritzant els valors morals que hi ha a la societat on viuen i que així es puguin comportar d’acord amb aquests valors.

La majoria d’autors utilitzen referències socials per classificar els trastorns de conducta en la infància. Tot i això, podem diferenciar dos tipus de trastorn del desenvolupament: els que tenen un origen orgànic, que es caracteritzen per un deteriorament de la interacció social, de les habilitats comunicatives (verbals i no verbals) i de l’activitat imaginativa, i els que tenen un origen social.

El trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) i l’autisme són trastorns de base orgànica amb una simptomatologia complexa i és, com a conseqüència d’aquesta simptomatologia, que els nens i nenes que els pateixen presenten moltes dificultat en la relació social.

El nom amb què es coneix popularment el TDAH, hiperactivitat, ens pot portar a pensar que es tracta bàsicament d’un trastorn motriu, perquè certament els infants que en pateixen tenen serioses dificultats per a estar-se quiets. La impulsivitat i sobreactivitat del TDAH porten associades també dificultats d’atenció i de relació amb els altres.

Els infants amb TDAH tenen dificultats com seguir les explicacions dels educadors o concentrar-se en la feina, i en molts casos són maldestres, dificultats que sovint els porten a ser rebutjats pels companys, que els menystenen. Els factors ambientals i psicològics interactuen, d’aquest manera, i engrandeixen més les diferències amb els altres nens i nenes i els aboquen cap a la inadaptació social.

Es tracta d’un trastorn neuropsicològic i el tractament varia segons l’enfocament. Hi ha dues escoles: la primera recomana tractament mèdic i farmacològic; la segona recomana tractament psicopedagògic. Probablement, i com amb gairebé totes les coses, l’equilibri és al mig: segons el grau d’afectació de cada infant caldrà cercar la solució més apropiada per a treballar les habilitats socials i educatives que li permetran atendre de manera adequada el seu entorn i conviure-hi.

Cal tenir en compte que els fàrmacs utilitzats per reduir els efectes de la hiperactivitat tenen efectes secundaris importants (insomni, desgana, mal de cap) i que no hi ha cap trastorn que s’acabi administrant un fàrmac i prou: cal que pares, mares i mestres es formin, i que els permetin reforçar de manera positiva la conducta dels infants. Cal, també, una intervenció directa sobre l’infant per a treballar la relaxació, les habilitats personals i socials, i el nivell educatiu, en què s’ha de preveure, no cal dir-ho, la possibilitat d’una adaptació curricular.

Intervenció educativa

a) En l’àmbit familiar

S’ha d’intervenir al més aviat possible, a fi que els nens i les nenes adquireixin sentiments positius de si mateixos. L’actitud que mostrin els pares envers el fill és de summa importància perquè aquest fill arribi a tenir una bona imatge de si mateix. Molts cops, la baixa autoestima que mostren els infants és deguda a la manca d’acceptació dels pares; per tant, és molt important no destacar sempre les conductes errònies que pot tenir l’infant amb hiperactivitat, sinó tot al contrari, és molt important destacar els aspectes positius que mostri en la conducta.

b) En l’àmbit escolar

Una condició important i necessària és que l’educador o educadora conegui les característiques del trastorn, ja que únicament així podrà donar una resposta adient a les necessitats de l’infant.

Respecte a l’actitud educativa, ha de ser la mateixa que en l’àmbit familiar, però a causa de les característiques del nen amb hiperactivitat és fàcil que a l’aula es donin situacions difícils que ocasionin frustració tant a l’infant com a l’educador o educadora; i pot arribar a succeir que no vulgui anar a l’escola. És important que, com a professionals de l’educació, sapiguem dur a terme correctament la nostra tasca amb aquests nens i nenes, i per això hem de tenir en compte algunes estratègies que ens ajudin tant a nosaltres com a l’infant.

Estratègies de l’educador o educadora a l’aula:

El professional de l’educació, quan a l’aula té un infant amb hiperactivitat, ha de tenir en compte que ha d’utilitzar unes estratègies perquè el nen o la nena pugui tenir un comportament a l’aula idoni.

• Coordinació amb altres professionals que intervenen amb l’alumne: psicopedagog de l’escola, psicòleg extern, família, etc., per a marcar objectius comuns.
• Programes d’atenció individualitzada d’entrenament d’autocontrol. Es tracta que l’infant aprengui a regular la seva conducta de manera efectiva davant de cada tasca, per mitjà d’instruccions. En un principi les instruccions adequades les ha de donar l’adult. Però de mica en mica aquesta ajuda externa s’ha d’atenuar per a deixar més iniciativa al nen o la nena. Els principis bàsics d’aquesta tècnica són els principis de la modificació de conducta.
• Seleccionar adequadament els estímuls més rellevants per a fer una tasca, amb l’objectiu d’evitar l’excés d’informació. Ho hem de fer mitjançant l’observació de la seva conducta tenint en compte quan la fa, com i per què.
• Clarificar l’estructuració de la tasca. No és convenient donar-li una tasca que duri gaire temps; val més parcel·lar-la. Recordeu que li costa molt mantenir l’atenció durant gaire temps. Convé marcar-li el temps, no deixar-lo treballar al seu ritme.
• Rebre ajuda de l’adult per mitjà d’intrusions. Donar-li poques consignes de cop i assegurar-nos que, abans de fer-les, les ha entès.
• Tenir una cura especial en la seqüenciació de la dificultat de les activitats.
• Motivar-lo a l’aprenentatge.
• Fomentar el dinamisme i la creativitat, perquè no tingui sensació d’avorriment.
• Afavorir que tingui tan pocs estímuls com sigui possible al seu voltant.
• Ubicar-lo a prop de l’educador o educadors.
• Pactar un senyal amb el nen per tal d’evitar dir el seu nom en públic, i així, quan estigui dispers, ressituar-lo.
• Fer-li fer càrrecs perquè pugui desconnectar.

És un trastorn greu del desenvolupament, que persisteix tota la vida i que es caracteritza per diferents graus d’alteració del llenguatge i la comunicació, de les competències socials i de la imaginació. Els símptomes apareixen normalment abans dels tres anys, i afecta tota mena de persones, classes socials i ètnies. Es calcula una freqüència aproximada de quinze trastorns cada deu mil naixements i és quatre vegades més freqüent en nens que en nenes.

Amb aquesta denominació genèrica es defineixen variabilitats de trastorns, com són la síndrome nuclear d’autisme -la d’entitat clínica més greu-, la síndrome d’Asperger -que presenta aparició del llenguatge parlat i una capacitat intel·lectual dins la normalitat-, l’autisme atípic -que es diferencia del nuclear pel fet de no complir tots els criteris diagnòstics del nuclear- i els trastorns generalitzats del desenvolupament, que poden presentar una severitat més petita o una atipicitat més gran.

L’origen d’aquest trastorn és neurològic i no té traducció en l’aspecte físic de l’infant, que no presenta cap anomalia; malgrat que els seus signes es manifesten ben aviat, sovint són diagnosticats com a infants amb endarreriments del desenvolupament o com a deficients. Aquesta dificultat per a reconèixer el trastorn és un handicap important per al desenvolupament futur de l’infant, perquè el tractament primerenc és decisiu perquè l’infant afectat desenvolupi al màxim les seves capacitats i presenti una millora significativa en l’evolució del llenguatge, de la simptomatologia autista i, fins i tot, de la capacitat intel·lectual.

Els indicadors que ens poden fer pensar en aquest tipus de trastorns són diversos i cal que en coincideixin ítems. Entre d’altres, i a tall d’exemple i de manera genèrica, en podem destacar els següents:

• Quan, en agafar-lo a coll, el nadó refusa habitualment el contacte físic, es posa rígid i no està còmode amb les abraçades.
• Quan cap a l’any l’infant encara no emet vocalitzacions ni fa gestos comunicatius com saludar o assenyalar.
• Quan als setze mesos no ha produït cap paraula espontània.
• Quan als dos anys no combina dues paraules per indicar algun fet, alguna acció o algun desig.
• Quan a partir dels dos anys no ha generat joc simbòlic (d’evocació de coses vistes, d’experiències viscudes, d’imitació).
• Quan hi ha absència d’interès per les joguines.
• Quan de manera persistent no respon al seu nom quan el criden.
• Quan evita el contacte ocular amb els altres.
• Quan hi ha persistència i reiteració d’activitats i moviments sobre si mateix.
• Quan hi ha de manera repetitiva balancejos, moviments de mans estereotipats; per exemple, pot estar molta estona picant de mans, movent-les en cercle….
• Quan reacciona desmesuradament davant de canvis de rutines.

Hem definit l’autisme com un trastorn del desenvolupament caracteritzat per diferents graus d’alteració del llenguatge i de la comunicació, de les competències socials i de la imaginació. Aquestes tres característiques estan interrelacionades: la participació conjunta d’una mateixa experiència entre pares i fills o filles, per mitjà del procés de socialització, atorga als infants les habilitats pròpies per a viure la comunitat; els jocs comunicatius i les verbalitzacions que fa l’adult en les rutines diàries són la base sobre la qual es desenvolupa el llenguatge. De fet, l’infant sense trastorns d’aquest tipus té unes primeres conductes comunicatives amb la intencionalitat de cridar l’atenció de la gent que l’envolta i d’interactuar-hi.

Tanmateix, en els nens autistes hi ha incapacitat d’iniciar aquest joc comunicatiu i, per tant, d’interactuar amb les persones que l’envolten: no saben llegir els canvis subtils en les expressions facials i són incapaços d’inferir què s’espera d’ells en situacions socials, ja que tenen grans dificultats per a generalitzar i transferir el que es viu en una situació a una altra de similar. De fet, es poden fixar en detalls, però són incapaços d’unificar-los per a donar-los sentit i d’integrar la informació d’una sèrie de fonts; no es relacionen amb l’entorn o ho fan inadequadament i, com que no senten la necessitat d’adreçar-se als qui els envolten, el seu llenguatge és pobre o nul.

Com més aviat es detecti el trastorn, més possibilitats hi ha de tractar-lo amb èxit i d’aconseguir una integració a la societat, tot i que es tracta d’un trastorn que no es cura mai.

En els estudis recents sobre l’autisme s’ha detectat que els nens i nenes milloren considerablement quan estan en contacte amb animals (cavalls, gossos..) i que una intervenció educativa adequada els ajuda a integrar algunes pautes socials.

Intervenció educativa

Un cop avaluada la simptomatologia i les capacitats cognitives de l’infant i valorats tant els dèficits com les habilitats positives i les possibilitats d’acceptació del problema i del grau d’implicació de l’entorn familiar i social, cal planificar la intervenció.

a) Amb la família

El suport als pares i altres familiars propers als infants amb autisme forma part del procés d’intervenció educativa. En primer lloc, perquè cada infant té les seves particularitats, que els pares coneixen molt bé, i són el punt de partida per a estructurar la intervenció. I en segon lloc, perquè atesa la dificultat que manifesten els infants amb trastorn autista per a generalitzar aprenentatges i situacions, els pares han d’estar assabentats de les activitats que desenvolupen a l’escola i fer-ne la continuació, i viceversa. A més, tenir un fill autista és una situació dura i esgotadora per als pares, els quals necessiten suport emocional i professional, rebre ajut amb els entrebancs amb què s’enfronten en la convivència i educació dels seus fills o filles i suport mitjançant programes alternatius que van més enllà de l’escola, com ara programes d’activitats extraescolars, colònies i, fins i tot, d’espais residencials durant els períodes de vacances per als qui pateixen de retard mental greu.

b) A l’escola

Depenent del grau d’afectació i de les possibilitats adaptatives funcionals, l’infant ha d’anar a un centre d’educació especial o a un centre normalitzat amb ajut de professionals de suport. Hi ha infants autistes que tenen una dificultat especial a mantenir l’atenció enmig de molts companys i necessiten llocs petits i molt estructurats; d’altres no tenen aquest problema i s’adapten bé a escoles tradicionals, amb l’ajut del suport pertinent. En qualsevol cas, l’espai educatiu ha de ser adequat a les característiques individuals de cada infant i els entesos en el tema estan d’acord que cal tenir en compte les pautes següents:

• Les activitats han de ser dirigides i no pas lliures, perquè l’infant autista no aprèn espontàniament; necessita directrius clares i senzilles.
• Cal l’ús de reforços materials i socials per a suplir la manca d’interès per l’entorn i els seus dèficits cognitius.
• Cal reforçar les seves bones habilitats per a potenciar respostes adaptatives, però retirar els reforços gradualment a mesura que l’infant assoleix el que se n’espera, per a no desviar l’objectiu que s’ha d’aconseguir i crear dependències.
• Cal aprofitar les seves habilitats visuoespacials emprant suports visuals en l’aprenentatge, amb pistes visuals al seu voltant, que li facin estructurar i prevenir els successos al seu entorn.

Els infants de vegades pateixen situacions personals i socials que tenen conseqüències en el seu desenvolupament social; són conflictes que tenen la base en l’entorn social.

En primer lloc, la manca o mala atenció de la família, l’escola o la societat pot ocasionar problemes importants en els infants. Tots els infants tenen les seves necessitats i l’adult les ha de satisfer. Quan a un infant li manquen aquestes necessitats bàsiques, parlem de maltractament.

Hi ha molts tipus de maltractament (físic, sexual, emocional, abandonament, etc.) i sembla que quan un infant és maltractat en l’àmbit familiar pateix més d’un tipus de maltractament. Per exemple, un nen que és maltractat físicament, també ho és emocionalment.

El maltractament en l’infant té repercussions en les seves relacions socials i en pot tenir en la construcció de les habilitats de cadascuna de les etapes del desenvolupament, cosa que li comportarà problemes en totes les etapes posteriors.

En segon lloc, la marginació social és una altra de les causes que poden provocar conflicte en la infància..

La socialització és primordial per a un bon desenvolupament social, ja que el sentiment de pertinença al grup ensenya a l’infant a ser membre de la societat i a estar-hi integrat. De vegades,malgrat que una persona estigui aparentment socialitzada,no està integrada; és a dir, està marginada i, per tant, no participarà del que la societat li ofereix o li demana.

Les situacions de marginació afecten de manera especials els infants, ja que els pot portar a una situació d’exclusió social en la vida adulta.

La situació de marginació infantil sempre és involuntària i prové d’algun element o situació aliena a l’infant (malaltia o mort dels pares, manca de recursos, etc.) que el fa viure sense allò que, per dret, li correspon. Aquesta circumstància influirà inevitablement en el seu procés de socialització.

En resposta a les circumstàncies que l’envolten, l’infant mostrarà:

• Una expressió emocional forta.
• Un caràcter dur.
• Baixa resistència a la frustració
• Dificultats per a canalitzar l’agressivitat i les reaccions primàries impulsives.
• Poca capacitat d’autocrítica.
• Una personalitat fàcilment influenciable per les circumstàncies i l’entorn.

Com a educadors i educadores, tenim un paper molt important a detectar aquestes situacions al més aviat possible i comprendre la situació per què passa l’infant. Ens hem de posar en contacte amb els serveis socials de la zona per tal d’informar del cas i a l’aula hem de treballar i potenciar les habilitats socials de l’infant.