Els agents de socialització

La família és una institució social, que s’ha anat adaptant a les diferents transformacions que ha tingut la societat. El món familiar té actualment un aspecte molt diferent del que tenia fa uns cinquanta anys. Les funcions familiars, la manera d’educar dels pares i la relació entre els germans, malgrat que en totes les èpoques han tingut una importància primordial per a l’educació social de l’infant, també s’han adaptat al context social (normes, valors, costums socials). Veurem de manera detallada tots aquests aspectes al llarg del desenvolupament d’aquest punt.

Abans de començar a veure la importància que té la institució familiar com a agent socialitzador de l’infant, és important que comencem veient alguns conceptes bàsics sobre la família.

• Família: grup de persones directament lligades per nexes de parentiu en què les persones adultes que la componen assumeixen la responsabilitat de cuidar-se dels fills.
• Lligams de parentiu: s’estableixen mitjançant el matrimoni o per línies genealògiques que vinculen els familiars consanguinis (pares, mares, germans, germanes, fills, etc.).
• Matrimoni: unió entre dues persones adultes socialment reconeguda i aprovada.

En la societat actual podem identificar diferents relacions familiars, que sempre es reconeixen dins del grup de parentiu:

• La família nuclear és un grup de persones adultes que viuen en una casa amb fills propis o adoptats. Cada membre del grup té un rol i una funció diferent. La parella sense fills també és considerada família nuclear.
• La família extensa és aquella que estén la xarxa per a abastar els avis, els oncles, els cosins, etc.
• La família reconstruïda és aquella en què almenys un membre adult té fills d’un matrimoni o una relació anterior.

En les societats occidentals la família s’associa a la monogàmia i és il·legal que una parella estigui casada amb més d’una persona a la vegada. Però aquesta forma d’estructura familiar no és igual a tot el món. El sociòleg George Murdock va dur a terme un estudi en què va comparar més de cent societats i va descobrir que la poligàmia, en la qual un home o una dona poden tenir més d’una parella, era permesa en més del 80% de les societats que havia estudiat.

Hi ha dos tipus de poligàmia:

• La poligínia, en la qual un home pot estar casat amb més d’una dona alhora.
• La poliàndria, en la qual una dona pot estar casada amb més d’un home alhora. Aquest cas és menys freqüent.

Per tant, no podem parlar de família sense tenir en compte que hi ha més d’un model familiar, que varia significativament d’una cultura a una altra.

Ja s’ha dit que la institució familiar ha canviat, sobretot en les societats occidentals. El matrimoni, que abans era considerat la base que definia la unió entre dues persones, ara es veu de manera diferent: avui es pot parlar de parelles o emparellament. Cada cop hi ha més parelles que tenen una relació responsable i de llarga durada i que prenen l’opció de no casar-se, malgrat que visquin junts i eduquin i criïn conjuntament els fills. També, actualment, hi ha molts homes i dones homosexuals que viuen junts de manera estable amb les seves parelles i avui en dia hi ha alguns països, entre els quals el nostre, que en permeten el matrimoni.

Sigui com sigui la relació familiar, podem dir que la família és el primer agent de socialització. Dins del seu context l’infant s’anirà formant com a persona, anirà establint les primeres relacions i desenvoluparà la seva pròpia imatge i la del món que l’envolta. La seva funció és insubstituïble en el desenvolupament afectiu i emocional.

Les famílies serveixen la societat de moltes maneres: en l’àmbit econòmic, produeixen i consumeixen béns i serveis; en l’àmbit sexual, alliberen impulsos i augmenten la població mitjançant la reproducció, fan costat als seus membres quan hi ha crisis emocionals o estan malalts. Però la funció primordial que té, o potser la més reconeguda, és la de transmetre i ensenyar als seus fills els valors i les normes que hi ha dins del seu sistema social.

Els pares són els encarregats de crear el context més adient per als fills perquè es desenvolupin físicament i socialment, és a dir, els han d’ajudar en les seves necessitats. Vegem quines són aquestes necessitats dels infants:

1) Necessitats físiques

• Una alimentació adequada.
• Una higiene corporal acurada.
• Una activitat corporal variada per a afavorir el seu desenvolupament motor.
• La protecció dels perills reals, cosa que implica viure en un ambient segur.

2) Necessitats cognitives

• Estimulació sensorial: l’infant necessita estimular les capacitats sensorials i, per tant, aquesta estimulació ha de ser variada i ha d’estar relacionada amb la capacitat del nen. La carència d’aquesta estimulació significarà un retard en la seva evolució.
• Oferir-li un ambient adient per a explorar i conèixer el seu entorn físic i social.
• Ajudar-lo a comprendre el significat de les coses, la realitat que l’envolta. Els pares són qui transmeten aquests significats i això influirà en la idea que després en tindran.

3) Necessitats emocionals i socials

• Seguretat emocional, que implica la necessitat que té l’infant de sentir-se acceptat i volgut. En aquest aspecte els vincles que estableixi actuaran com una plataforma per a construir la seva autoestima i les competències socials. Aquestes vivències afectives també li facilitaran tenir conductes d’exploració i d’intercanvi.
• Relacionar-se amb altres nens i nenes com ell, els seus iguals i amb altres persones que hi ha al seu voltant.
• Participar dins de l’àmbit familiar i social en les diferents situacions que hi hagi, i essent cada cop més autònom. Dins d’aquest procés d’autonomia, els pares han de tenir clar l’establiment de límits quant a la conducta dels fills i que sempre han de ser coherents i definits mitjançant normes de disciplina inductives.
• Ser protegit del riscos imaginaris: l’infant, a mesura que creix i progressa en el seu pensament i la seva imaginació, desenvolupa pors d’abandonament, de rivalitat, de malaltia, etc. Hi ha situacions de convivència familiar que afavoreixen aquestes pors i les fan augmentar.
• Jugar: el joc afavoreix l’oportunitat de passar-ho bé, d’aprendre i de relacionar-se.

Podem afirmar, doncs, que els nens i les nenes necessiten mantindre amb els pares unes relacions de qualitat.

D’aquestes necessitats que hem vist en podem extreure les funcions que ha de tenir la família, que classifiquem en externes i internes:

a) Funcions externes. S’identifiquen amb la funció socioeducativa que ha d’exercir la família i que tenen com a finalitat transmetre a l’individu una sèrie de valors i coneixements culturals amb el propòsit que s’incorpori a aquesta cultura i sigui acceptat socialment. La importància que es dóna a la família en la seva funció socioeducativa queda palesa en la gràfica de la figura, un estudi sociològic de la família fet pel Departament de Benestar i Família.

Font: Estudi sociològic de la família. Departament de Benestar i Família (2002, pàg. 26).

Podeu observar a la figura els resultats d’una enquesta que es va passar als ciutadans de Barcelona; davant de la pregunta “Quin punt és més important: la família, els amics, la feina, el temps lliure, el país, la religió o la política?”, la majoria de ciutadans, el 87,6% l’any 1997 i el 82,8% l’any 2001, van respondre que la família era el punt més important en la seva vida.

La manera en què exerceix aquesta funció la família ha anat canviat a causa, segons alguns sociòlegs, de diversos factors:

• La crisi d’autoritat en les famílies. Savater, en el seu llibre El valor d’educar, afirma que molts pares i mares, massa identificats amb models de comportament juvenil que tendeixen a idealitzar, han desenvolupat tant rebuig al concepte d’autoritat que han renunciat a exercir-la sobre els seus fills i filles. Aquest fet produeix una redefinició de les relacions pares-fills i una democratització de la vida familiar.
• La importància creixent de la televisió i de la xarxa Internet com a agents socialitzadors. La televisió és un poderós mitjà de difusió cultural, però també pot ser un instrument banalitzador i de degradació de la ment i de la sensibilitat de l’infant si els pares no tenen un control sobre els continguts als quals accedeixen els fills.
• La participació progressiva d’altres institucions en l’atenció i educació dels infants. L’escola i l’assistència dels infants que ofereix l’educació no formal (activitats extraescolars, colònies, etc.) redueix el temps de convivència familiar i fa que siguin altres institucions les que fan la funció educativa dels nens i nenes. Els infants viuen en més d’un ambient i això comporta canvis en la socialització.
• L’augment de la dificultat de la tasca educativa envers els fills i les filles. El món d’avui és més complicat, la societat ha canviat molt ràpidament. Abans semblava que tot era previst. Se sabia, o es pensava que se sabia, el que estava bé o malament, el que era veritat o no, el que es podia fer o no es podia fer. Les normes eren molt clares. Actualment, amb el ritme de vida que porten els pares, amb les hores que treballen, tenen poc temps per dedicar-se a la transmissió de normes, valors, i posar límits, i tot queda més diluït per a l’infant.

Una part molt important d’aquestes funcions externes de la família té a veure amb el procés de transmissió de valors socials, familiars i individuals.

• Valors socials: són una síntesi de les tradicions i concepcions ètiques, morals i jurídiques de la societat a què es pertany.
• Valors familiars: són un reflex dels anteriors, ja que són interpretats de manera particular per cada família, que els atorga sentits psicològics nous. Constitueixen normes comunes i metes compartides que han establert els membres de la família. Condueixen els individus que les comparteixen a actuar d’una manera determinada, seguint les pautes instituïdes pel grup.
• Valors individuals: regulen el comportament individual i són assumits per l’individu de manera voluntària. Fan coherent la seva conducta davant d’ell mateix, al marge de les reaccions que susciti al seu voltant.

Tots aquests valors es transmeten tant mitjançant llenguatge verbal com no verbal (actituds, comportaments, etc.); així, sia per l’aprenentatge per observació o modelització, l’infant va incorporant tots aquests valors.

b) Funcions internes. Tenen a veure amb les tasques que té assignada la família referides a la protecció biològica, psicològica i social de l’individu.En la figura observem que la família és una important font de seguretat per als seus membres.

Font: Estudi sociològic de la família. Departament de Benestar i Família (2002, pàg. 30).

A la figura podeu observar la resposta que va tenir la població davant la pregunta “Ens dóna seguretat la família?” A l’any 1997, el 37,9% de la població deia que hi estava d’acord, però a l’any 2001, aquest percentatge va augmentar a un 46,1%

En el camí de la realització personal, el progrés no és possible sense el coixí de la seguretat afectiva que pot donar la família. Si l’infant no té aquest suport afectiu, percebrà el món per mitjà de la por, fet que li generarà ansietat, angoixa i desconfiança en els recursos propis i comunitaris.

Per a fer que l’infant assoleixi aquesta seguretat afectiva, encara cal tenir en compte una altra cosa: l’autoritat dels pares. L’autoritat no és un bastó que pega sense tenir en compte res, sinó una força necessària que marca els límits i diu el que l’infant pot fer o no. Avui en dia més que de l’autoritat es parla de la funció de contenció. Tots els agents implicats en l’educació de l’infant, començant pels pares, han de saber contenir els impulsos dels infants, han de saber marcar els límits de la seva llibertat i mantenir-los.

És evident que la manera en què actuïn els pares envers els fills influirà d’una manera essencial en el seu procés de desenvolupament social, emocional i intel·lectual. Els pares que siguin afectuosos i sensibles a les seves necessitats, els parlin i els estimulin la curiositat, els ajudaran a fer que puguin establir vincles emocionals segurs, que, alhora, els despertaran la curiositat i el desenvolupament intel·lectual.

A banda, els pares també tenen la funció d’ensenyar a les seves criatures com s’han de comportar o com no s’han de comportar en les diferents situacions en què es trobin. Però per damunt de tot, cal remarcar que és important que els progenitors estiguin d’acord amb la manera de criar i educar el fill o la filla.

Erikson afirma que pel que fa a la tasca educativa, els pares la poden fer de diferents maneres:

1) Acceptant les necessitats dels infants i essent-hi sensibles. Quan els pares juguen amb els fills, els donen mostres d’afecte i tenen una posició crítica quan han de reprovar una conducta que han tingut, l’infant estableix un bon vincle i mostra un bon desenvolupament intel·lectual, motriu i social, té una autoestima alta i seguretat.

Per contra, hi ha pares que accepten menys els fills, que són relativament insensibles a les seves demandes, que són ràpids a l’hora de criticar-los, castigar-los i menysprear-los i amb prou feines tenen actituds afectuoses o els valoren el que fan. Els infants que reben aquestes actituds dels pares no estableixen un bon vincle afectiu, no tenen un bon desenvolupament intel·lectual, motriu i social i mostren ansietat, irritabilitat i es troben emocionalment frustrats.

2) Exigint als fills i controlant-los. Els pares que mostren aquesta actitud posen límits a la llibertat dels infants, no els deixen provar coses, evolucionar. També hi ha, però, pares que controlen els fills sense tanta exigència; els demanen menys i els donen llibertat perquè segueixin els seus propis interessos i prenguin decisions sobre el que han de fer.

Diana Baumrind (1967, 1971) es va dedicar a estudiar diferents estils d’educació amb l’objectiu de veure les conseqüències conductuals sobre l’àmbit social, l’autocontrol i les expectatives d’aconseguir unes fites. Va classificar l’actitud dels pares en tres categories:

a) Els pares autoritaris: són molt estrictes, imposen les seves regles i esperen que siguin obeïdes. Normalment no expliquen res als fills perquè creuen que no és necessari, creuen que han d’obeir perquè ells són la norma. Per a aconseguir-ho, molts cops fan servir tècniques punitives com reafirmar-se en el poder o no fer demostracions afectives. Generalment no escolten el punt de vista del fill, sinó que esperen ser obeïts i que es respecti la seva autoritat.

Aquests infants són desconfiats, tenen mal humor, quasi sempre es mostren enfadats, sorruts, els molesta la gent i tenen baixa competència social.

b) Els pares amb autoritat: són autoritaris però flexibles, fan demandes raonables als fills. Els argumenten els límits que posen i després fan un seguiment per a veure si es compleixen. Accepten que la nena doni el seu punt de vista, hi són sensibles i intenten que pugui participar en les decisions familiars. Fan la seva tasca de pares de manera racional i democràtica.

Els fills mostren un bon desenvolupament social, una gran responsabilitat des dels primers anys, són cooperatius amb els companys i amb els adults, mostren una gran habilitat per a aconseguir l’ajuda dels altres.

c) Els pares permissius: tenen un control baix sobre els fills. Permeten que expressin els sentiments i els impulsos de manera clara i no tenen un control sobre el seu comportament.

Els infants són més dependents, mostren poca capacitat.

Pel que veiem, els pares amb autoritat són els més eficaços. Si intentem donar raons a aquesta afirmació, podem afirmar el següent:

• Transmeten un sentit de preocupació protectora que fa que els fills els facin cas.
• Els controlen d’una manera racional, explicant el seu punt de vista i considerant el punt de vista de l’altre.
• Estableixen normes realistes, que els infants poden complir. Tenen en compte l’altre; en aquest cas, els fills.

El treball de Baumrind aporta moltes informacions molt importants sobre els efectes que creen les diferents actituds que adopten els pares, però encara queden alguns aspectes que hem de tenir en compte i als quals no dóna resposta el treball de Baumrind, com la resposta que tenen els pares davant de l’actitud dels fills, és a dir, com influeixen en els pares els infants. Un dels plantejaments ens proposa preguntar-nos si els nens molt obedients i dòcils faciliten que els pares tinguin una actitud amb autoritat i si els nens més difícils provoquen en els pares actituds més autoritàries. D’altra banda, els pares generalment no actuen sempre igual amb els fills. Els pares són persones humanes i, per tant, també estan sotmesos a diferents estats d’ànim i reaccionen de manera diferent davant de diferents tipus de comportament.

Els valors i les actituds que va desenvolupant l’infant també depenen de la classe social a què pertanyin els pares. Recordeu que la família és el primer agent socialitzador i, per tant, el nen o la nena anirà aprenent els valors, les normes i les actituds, d’acord amb la seva manera de viure, estretament relacionada amb la realitat social, econòmica i històrica de la societat on viu. Hi ha diferències significatives entre els nens de classe alta, mitjana i baixa.

Quasi tots els pares, en un moment o altre, per a aconseguir que els fills facin allò que ells volen, fan servir recompenses i càstigs. Hi ha molts pares que pensen que recompensar els fills és com un suborn, quan s’ha demostrat que els nens responen millor quan es recompensa un bon comportament que quan es castiga un mal comportament.

Recompensar un comportament és una pràctica educativa que s’ha fet servir sempre. Actualment s’anomena modificació del comportament i és una forma d’aprenentatge operacional o instrumental. Es poden donar recompenses externes socials com pot ser una abraçada, un petó, un somriure o un privilegi; però també poden ser recompenses més tangibles, com un caramel o una joguina. Sigui quina sigui la recompensa, és important que l’infant la desitgi i donar-li després de mostrar el comportament adient. El comportament també ha de proporcionar la seva recompensa interna, una sensació de plaer de fer allò que està bé.

Tot i que sabem que a la llarga, la recompensa i el reforçament són millors, hi ha vegades en què es vol un efecte immediat: volem suprimir la conducta en aquest mateix moment. En aquests casos se sol fer servir el càstig. Aquesta pràctica és poc efectiva a llarg termini i és millor no emprar-la gaire, ja que pot tenir conseqüències en l’infant, com ara frustració, agressivitat o impotència. El nen pensa que el càstig és inevitable, que faci el que faci serà castigat, i mostra una actitud de submissió davant de l’adult, la qual cosa pot tenir efectes negatius en l’aprenentatge.

Si apliquem el càstig hem de tenir en compte el següent:

• Com menys temps passi entre la conducta i el càstig, més efecte tindrà en el canvi de conducta.
• Com més intens sigui el càstig, més intensa serà la supressió de la conducta.
• Castigar una conducta una vegada i una altra no produeix l’efecte contrari.
• Sempre ha d’anar acompanyat d’una explicació.
• Si hi ha una bona relació entre l’adult que castiga i l’infant, serà més efectiu.

És fàcil que en famílies es doni que, quan els fills es porten bé, tendeixin a ignorar-los i que, quan es porten malament, els prestin atenció. Aquesta actitud dels pares envers els fills i les filles pot fer que els infants es portin malament de manera deliberada per cridar l’atenció, i, en aquest cas, tant ells com els pares poden quedar tancats dins d’un cercle destructiu: els pares castiguen per controlar el comportament dels fills i aquests poden incrementar el mal comportament per obtenir més atenció dels pares.

Com a conclusió podem dir que el desenvolupament sempre es fa dins d’un context cultural i, per tant, no hi ha un model únic per a criar i educar els fills. Hem de tenir cura de no pensar que un patró determinat d’educació de la classe mitjana de pares amb autoritat, que sembla que té bons resultats en moltes cultures, sigui millor que un altre patró més autoritari, que es desenvolupa dins d’una altra cultura, però que transmet i estimula la curiositat, la independència i els objectius individuals. La influència més important és que els infants se sentin estimats pels pares i que hagin tingut demostracions d’afecte dels seus adults.

Si tenint en compte que l’infant estableix els primers vincles, les primeres relacions afectives i emocionals, dins de la família i que és en la família on s’estableixen les normes de comportament, podem comprendre fins a quin punt s’ha de reestructurar la família davant de l’arriba d’un fill nou; sobretot pel que fa a les relacions que hi ha entre ells.

Per al fill gran, l’arribada del germà comporta un canvi en les relacions que tenia amb els adults de casa, sobretot amb la mare. Quan neix un altre membre de la família, la mare està més per ell i li dedica més temps. El fill gran, que fins aleshores havia tingut tota la seva atenció, pot viure aquest comportament de la mare com un abandonament i sentir que no li fa cas. Aquest sentiment molts cops porta a un canvi de comportament: mostra pors, té regressions en el llenguatge, en el control d’esfínters, manies, capricis, moments en què està trist i malhumorat, vol ser independent o, per contra, molt dependent. És en aquest moment en què el pare es pot implicar més en la relació amb el fill gran, tenir-hi més contacte. Es presenta el que s’anomena rivalitat entre germans, que comença quan apareix el germà petit a casa. Aquest procés se supera més fàcilment si el nen o la nena gran ha tingut un bon vincle amb els pares i el continua tenint després de néixer el germà. De mica en mica s’habitua a la presència del germà i això redueix els seus nivells d’ansietat i comença a inhibir els comportaments negatius que mostrava.

A mesura que el germà gran es fa més gran, augmenta la seva autoritat i agressivitat i, al mateix temps, també juga més amb el petit. És més servicial, mostra conductes més socials i el petit es torna més obedient.

Ens podem preguntar el següent: afecta el bon desenvolupament social tenir germans? Els fills únics, com que no tenen germans, estan mal acostumats i són poc socials?

Respecte a la primera qüestió, una de les funcions més importants que fan els germans és la de suport emocional. Confien l’un en l’altre, es protegeixen i es consolen quan tenen problemes. Els germans grans, si han tingut un bon desenvolupament social i un bon vincle amb els pares, consolen el petit o l’ajuden.

Els germans grans també es cuiden dels petits i els ensenyen habilitats noves. Els petits fan cas dels més grans i molt cops els imiten en el seu comportament o els agafen joguines amb les quals ja no juguen, els admiren i els serveixen de model.

Els germans grans que ensenyen als petits també se’n beneficien: són més responsables i rendeixen millor en els seus estudis. És el que anomenem procés d’interacció.

En aquest procés d’interacció els nens i les nenes van adquirint una sèrie de característiques en la seva personalitat que són condicionades per una sèrie de variables com poden ser el sexe, la posició que ocupen (si són els grans, els mitjans o els petits) o l’interval d’edat que hi ha entre un germà i l’altre.

Qualsevol posició ordinal en la família té les seves coses positives i les seves coses negatives. Els nens més grans tendeixen a identificar-se més amb els seus pares, adopten els seus valors i tenen un nivell alt d’exigència respecte a ells mateixos, són més conformistes a l’autoritat i a la pressió social, són més dependents i tendeixen a tenir sentiments de culpa, són més responsables i escullen rols substituts del pare.

Els nens que se situen en l’últim lloc, els més petits, no s’acaben d’ubicar respecte als seus germans, es veuen menys competents i potser per aquest motiu són més realistes en les seves autovaloracions, corren més riscos, a casa s’adapten a les necessitats dels altres i tenen habilitats socials importants que es manifesten en les relacions amb els amics, sovint amb una capacitat de lideratge important.

Quant a la variable del sexe, les parelles de germans del mateix sexe tenen més interaccions positives, ja que els germans es veuen més iguals i tenen més complicitat.

Contestant a la segona pregunta, sobre els fills únics, moltes vegades caiem en el tòpic de creure que són egoistes i aviciats. Sempre depèn de si són sobreatesos o no. No es pot asseverar ni en un sentit ni en l’altre, perquè no hi ha estudis concloents sobre el tema. En canvi sí que sembla demostrat el següent:

• Tenen una autoestima molt alta i molta motivació per a aconseguir les seves fites.
• Són més obedients i més competents intel·lectualment i instrumentalment.
• Probablement estableixen una bona relació amb els pares.
• Són amigables.
• No tenen germans més petits als quals puguin manar i, per tant, molt aviat aprenen a negociar i adequar-se si volen ser acceptats pels companys i així poder-hi jugar.

S’ha vist que els fills únics no estan en una situació inferior que els que tenen germans, i que poden obtenir per mitjà dels amics qualsevol cosa que podrien haver perdut pel fet de no tenir germans.

Les característiques de la personalitat social són el resultat d’un conjunt d’experiències a les quals les persones es van enfrontant durant tota la seva vida, i les relacions entre germans, l’ordre o el fet de no tenir germans hi pot tenir influència, però no és el factor determinant.

L’escola és una institució que, després de la família, proporciona als nens i a les nenes una sèrie d’experiències educatives i d’interacció social. Totes les cultures tenen algunes maneres o sistemes en els quals els adults preparen els infants per a incorporar-se a la societat.

Les relacions que manté l’infant amb els adults i amb els companys dins de l’escola són diferents de les relacions que manté amb els pares i germans dins del context familiar. En l’àmbit familiar, les activitats que fa estan immerses en la vida de cada dia, mentre que a l’escola aquestes activitats estan fora de context, estan planificades i dissenyades d’acord amb uns objectius educatius concrets. El contingut d’aquestes activitats, dins de l’àmbit familiar, és molt significatiu per a l’infant i les conseqüències que hi veu són immediates; en canvi, a l’escola no és així, sinó que el preparen per a un futur i, per tant, les conseqüències de les seves activitats són a llarg termini. L’aprenentatge que fa dins de la família és amb les persones que són més a prop seu, que són dins del seu cercle, mentre que a l’escola les possibilitats de tenir una relació tan intensa amb els educadors o els mestres són més petites.

Quan l’infant s’incorpora a l’escola comença a tenir interaccions socials noves: d’una banda, es fa amb els educadors, que d’alguna manera són la continuació de la figura adulta que tenien a casa (els pares), i, de l’altra, es fa amb els companys.

La preocupació que han tingut diferents estudiosos sobre el tema (Belsky, 1983; Bronfenbrenner, 1979) és l’impacte emocional que pot tenir l’infant quan s’incorpora a l’escola. En els dos primers anys de vida, en un principi, es pensava que potser en el moment en què l’infant se separava dels pares durant algunes hores es produïa una interrupció del vincle amb la mare. S’ha demostrat que no és així, que el nen es pot desenvolupar dins d’una gran varietat de situacions.

A les escoles els infants són ben atesos i en un entorn alegre que els estimula i que els dóna seguretat. El que s’ha observat en infants que viuen en un entorn que els dóna poques estimulacions o que viuen en ambients deprimits és que l’escola compensa aquests aspectes, els dóna un entorn en què ha més estímuls i s’observa un canvi significatiu en el seu desenvolupament.

D’altra banda, el fet que l’infant s’incorpori aviat a l’escola l’ajudarà a desenvolupar millor una sèrie d’habilitats socials que li permetran integrar-se millor. El fet de conèixer les rutines diàries de l’escola, d’integrar-se en el grup classe, amb altres nens i nenes, de conèixer el rol de l’educador i també, és clar, de separar-se dels pares, l’ajudarà a adaptar-se posteriorment a unes altres situacions.

La figura de l’educadora o educador és d’alguna manera la continuació de la figura adulta que té a casa l’infant; per tant, el seu paper és molt important quant a la seva socialització.

Aquesta figura ha d’exercir el seu paper en tres àmbits: estimular l’infant, reforçar-ne la personalitat i promoure la interacció amb els companys.

1) Estimular l’infant en els seus processos cognitius: per a especificar la tasca que heu de fer en aquest àmbit, hem de tenir en compte les teories de Piaget i de Vigotski.

Per a Piaget, l’infant assimila el món actuant sobre el món i, al mateix temps, es va acomodant a la realitat produint, multiplicant i diversificant els seus esquemes. D’aquesta manera, de mica en mica es desenvolupa.

La funció dels educadors i les educadores és plantejar problemes i situacions per tal que l’infant vagi modificant els esquemes d’actuació habituals. És per això que han de procurar crear un ambient que ajudi el nen a interessar-se per explorar-lo.

En la teoria de Piaget, els mecanismes de funcionament intel·lectual són iguals a totes les edats (assimilació, acomodació, equilibri, desequilibri), però no són iguals les estructures mentals que posen en joc aquests mecanismes. Per tant, l’educadora o educador ha de conèixer aquestes estructures, ja que l’infant en cada estadi de desenvolupament interactua amb la realitat de manera diferent.

Podem dir que la manera més senzilla que té l’infant per a relacionar-se amb el seu entorn és mitjançant la percepció i la motricitat (arriba a conèixer les coses perquè les tira, les llepa, les toca, etc.), però aquesta activitat no és suficient per a arribar a conèixer les coses, sinó que necessita simbolitzar. És a dir, no solament ha d’adquirir una experiència del món exterior, sinó que també ha d’adquirir una consciència del que pot fer i del que no pot fer. Aquí el paper dels educadors també és important perquè el pot ajudar a reflexionar i fer-lo conscient del que està bé o no ho està.

Malgrat que Piaget no va elaborar una teoria de l’aprenentatge, podem dir que per a ell tot aprenentatge parteix d’esquemes previs. Només quan hi ha les estructures necessàries de desenvolupament és possible l’aprenentatge de respostes noves. Des d’aquesta perspectiva la tasca dels educadors és la de plantejar situacions didàctiques, tenint en compte el nivell evolutiu de l’infant.

Per acabar aquest punt podem dir que els educadors han d’estimular l’infant de manera adequada; i això implica dissenyar tasques que no siguin ni massa fàcils ni massa difícils per al nen o la nena, sinó que li resultin interessants, que li facin plantejar-se coses i modificar els seus esquemes partint dels que ja té.

Encara queda més demostrada la importància de la tasca dels educadors en la teoria de Vigotski. Per a aquest autor, els processos psicològics del nen no s’estudien de manera aïllada, sinó que s’estudien com un conjunt. És per aquesta raó que les relacions entre desenvolupament i aprenentatge ocupen un lloc destacat en tota la seva teoria. Els educadors, en les tesis de Vigotski, no són solament els encarregats d’optimitzar el desenvolupament de l’infant oferint-li situacions didàctiques que l’estimulen, sinó que són un factor imprescindible que l’ajudarà en la seva capacitat de comprensió, i el que aquest infant faci amb els seus educadors l’ajudarà demà a fer-ho ell sol.

2) Reforçar la seva personalitat, el seu jo: la personalitat de l’infant és tot un procés que es forma de mica en mica mitjançant les interaccions socials que té.

Els pares són les primeres figures que li serveixen de models d’identificació, però també els educadors són models amb els quals s’identificarà. Ensenyen, vulguin o no, normes, creences, idees, actituds sobre el que ha de fer o no ha de fer, com s’ha de comportar o com no s’ha de comportar.

Mitjançant aquestes interaccions que té anirà construint la seva imatge. Els educadors poden reforçar aquesta personalitat donant-li estabilitat afectiva; han d’atendre determinats comportaments de l’infant amb l’objectiu d’ajudar-lo a comprendre la seva pròpia identitat.

3) Promoure la interacció amb els companys: la relació amb els companys té una gran importància; i és per això que els educadors han de promoure l’intercanvi qualitatiu que afavoreixi una bona interacció amb els iguals. Poden organitzar les activitats de grup de diferents maneres:

• De manera cooperativa: en l’objectiu de l’activitat hi ha tots els nens del grup. Les fites i els resultats que s’han d’aconseguir beneficien tots els nens del grup classe.
• De manera competitiva: l’objectiu de l’activitat només el pot aconseguir una part dels infants del grup i en queden exclosos la resta. Els resultats que s’obtenen només beneficien una part i són desfavorables a la resta.
• De manera individualista: aquí l’objectiu és individual. No es té en compte ni el grup ni part del grup.

Atès que pares, mares i docents són les figures adultes més significatives per a un infant, especialment a les primeres edats, resulta evident la necessitat que hi hagi entre ells certa coherència i coordinació respecte al rol que té cadascú en el procés de formació dels infants.

Si considerem la vida d’un nen o una nena com un conjunt de realitats interconnectades, com més gran és la intersecció entre l’esfera familiar i l’escolar, més gran és la coherència en els missatges que rep i, per tant, es produeix un clima que afavoreix l’aprenentatge en el sentit més ampli del terme.

Segons algunes investigacions, el fet que els pares i les mares s’involucrin en el procés educatiu dels seus fills i filles, i no parlem solament de l’educació infantil, influeix positivament en el seu rendiment escolar. Aquests beneficis es tradueixen en el fet que l’alumne millora les seves actituds i conductes a l’escola, s’hi adapta amb més facilitat, millora la seva disposició vers l’aprenentatge i obté millors resultats acadèmics.

Si partim de la base que la família i les educadores i els educadors són conscients de la seva funció educativa, tenim un punt de partida que ens permet trobar raons que justifiquen aquesta col·laboració:

• Atès que pares i mares són els agents socialitzadors principals, els educadors necessiten conèixer com és l’ambient on es desenvolupa l’infant. Aquesta informació la pot obtenir mitjançant entrevistes, contactes informals, etc. I amb aquestes dades els educadors poden ajustar la seva intervenció educativa a les necessitats individuals dels infants.
• Els educadors han de fer arribar a les mares i els pares els coneixements que van obtenint dels seus fills per mitjà de l’observació, les produccions, etc. Això permet a la família conèixer la seva filla o fill en un ambient diferent del de casa seva i completar la idea que en tenen.
• L’equip educatiu ha de fer partícip els pares de les seves propostes i projectes educatius. Hem de tenir en compte que per a assolir alguns objectius és necessària la col·laboració de la família (adaptació al centre, control d’esfínters, etc.).

Hi ha, però, aspectes que dificulten la relació entre la família i els educadors. Tot i la importància que té que hi hagi una relació fluida entre pares i educadors i es desenvolupin en un clima cordial i d’entesa mútua, això no passa sempre. A vegades aquesta relació, malgrat que és molt necessària, és difícil. Analitzem a continuació quines poden ser les causes d’aquestes dificultats i, tenint-les presents, potser aconseguirem que passin menys cops. Analitzarem, en primer lloc, les dificultats que tenen les famílies i, en segon lloc, veurem les dificultats que tenen els professionals de l’educació.

a) Dificultats de les famílies

• Tenir una ideologia diferent de com s’ha d’educar: la perspectiva educadora d’una família i una escola es poden trobar més o menys properes, i això depèn, en part, del grau en què els progenitors hagin pogut buscar i triar el lloc que els sembla més adient per a l’educació dels fills; però també del grau en què s’obre enfora una escola o un centre educatiu no formal i és capaç d’explicar la seva línia educativa.

Així, hi ha pares que no entenen aspectes del procés educatiu de la infància, com per exemple que la vida quotidiana pot ser realment educativa per als fills i poden sentir tensió amb els educadors i les educadores si veuen els seus fills sortir del centre amb la roba tacada, amb la cara pintada o no troben bé que estiguin al pati a l’hivern.

• Poc interès pel que succeeix a l’escola: no sempre els pares i les mares que només apareixen pel centre per a deixar i recollir el fill o la filla no estan interessats en el seu funcionament i es mostren indiferents envers les orientacions que reben de l’equip educatiu, dificulten la comunicació imprescindible que ha d’existir entre família i centre. Hi ha vegades que l’actitud distant d’alguns pares i mares és per simple timidesa, les educadores i els educadors han d’entendre aquest fet i trobar canals de comunicació per a motivar els pares i les mares a participar més activament en els assumptes de l’escola.
• Sentiment de culpa pel fet de desprendre’s del fill: avui en dia és molt freqüent que els pares portin els fills a una escola bressol més per necessitat o exigències de la feina que per convenciment del benefici educatiu que se’n pot derivar. Aquesta situació la poden viure amb inseguretat, ja que no saben si fan el que és correcte, i culpabilitat (encara que sigui de manera inconscient), pel fet de no complir el paper tradicional de “mare” que es queda a casa ocupant-se del fill; i si aquest fill presenta alguna dificultat, diuen o pensen: “Això no passaria si hi pogués estar més temps.”

Aquests sentiments poden fer viure l’escola amb angoixa. A vegades els pares poden sentir por de perdre l’afecte del fill. Temen que l’infant s’ho passi millor al centre educatiu que a casa, però alhora necessiten que el nen estigui bé perquè se l’estimen. Aquesta actitud ambivalent dificulta la relació amb l’educadora i els fa viure penosament el moment en què han de deixar el fill o la filla al centre, tal com es pot observar en aquelles mares i pares que allarguen el comiat fins que el fill no comença a plorar, o d’altres que, si l’educador no està atent, se’n van sense acomiadar-se quan la filla no els veu.

• Desconfiança en la professionalitat de les educadores: és normal que els pares sentin angoixa quan han de deixar els fills a càrrec d’altres persones, que tinguin por que no estiguin prou ben atesos o que dubtin de la competència dels educadors. Aquests sentiments poden provocar hostilitat i reaccions molestes. Hem de comprendre que és l’angoixa la que els mou a tenir aquest comportament i, en conseqüència, hem de procurar mantenir una actitud relaxada i tranquil·la que ajudarà molt a resoldre els conflictes quotidians.

b) Dificultats de les educadores

• Dificultat per a acceptar i valorar la funció educativa dels pares: aquest és potser l’entrebanc més gran que pot interferir en una bona relació família-centre, és a dir, considerar que els pares no eduquen correctament el fill. Més d’una vegada s’ha sentit algun educador, un dilluns o després d’unes vacances, que diu: “No sé què li han fet, a aquest nen, que me l’han tornat espatllat.” En el fons diu: “Jo ho faig bé i els pares, malament.”

A més, els infants probablement es beneficien de cert grau de discrepància entre els pares i els educadors, però la diferència no ha de ser tan gran que produeixi desajustos en l’evolució de l’infant, malgrat que ha de ser suficientment diferent perquè l’infant aprengui a adaptar-se a diferents contextos socials: no n’hi ha d’haver tanta perquè produeixi desajustos o incompatibilitats en l’infant, però sí la suficient per a estimular-lo a adaptar-se a les característiques i exigències de cada context.

Els pares i les mares tenen dret a tanta autonomia com a pares com la que reclamen per a si mateixos els educadors. Això significa que la col·laboració amb ells no s’ha d’identificar amb el desig de canviar el seu comportament o el seu estil de relació amb el fill o la filla. Aquest ha de ser l’objectiu si detectem aspectes que poden perjudicar els infants, la seva educació o el seu desenvolupament, com poden ser manca d’higiene, problemes de nutrició o sobreprotecció excessiva. Però en principi, els educadors poden aprendre tant dels pares, com els pares dels educadors.

Hi ha vegades en què les educadores poden veure la necessitat de cridar l’atenció sobre algun aspecte puntual o una pràctica educativa que consideren poc adequada. En aquest cas, han d’adoptar una actitud empàtica, posant-se al lloc dels pares, partir de la seva realitat i esbrinar els seus sentiments a fi de comprendre’ls i orientar-los (potser no han portat bolquers o no han marcat la roba per circumstàncies justificades). S’ha d’intentar plantejar la situació als pares de manera que el seu sentiment de competència no es vegi amenaçat.

Hem de tenir en compte que la conducta de les persones és difícil de canviar; es necessiten bones raons, tenir alternatives en què es pugui confiar i sentir-se segures que es poden fer els canvis. No es pot esperar, doncs, que els pares canviïn un comportament d’un dia per l’altre. Es necessita temps, persistència, persuasió i confiança que hi pot haver aquest canvi i que val la pena.

L’educador ha d’evitar la competició amb els pares, com passa quan se’ls recorda constantment que hi ha coses que s’han aconseguit a l’escola (que mengi sol, per exemple) i a casa no. Aquest tipus de comportament pot derivar fàcilment en una escalada de retrets i desqualificacions per ambdues parts.

• Falta de confiança en la capacitat pròpia: pot ser que alguns educadors, per la seva joventut o per altres raons, no se sentin preparats per relacionar-se adequadament amb els pares o pensin que no són capaços de mantenir-hi una relació positiva. És possible que es trobin insegurs o examinats pel que diuen i que evitin tractar segons quins temes. La professionalitat comença realment quan acaba la formació teòrica, i serà per mitjà de l’experiència que l’educador adquirirà la seguretat necessària per a desenvolupar les seves funcions.
• Falta de motivació per a col·laborar amb les famílies: també es pot pensar que la feina de l’educador és treballar amb infants i, per tant, no dóna gaire importància a la relació amb els pares, que es limita a intercanvis d’informació poc significatius. S’ha de recordar que una de les funcions de l’educadora és, precisament, implicar la família i fer-la participar en el procés educatiu dels fills. La qualitat de la relació família-centre influirà positivament en el fet que l’infant es trobi a gust a l’escola. Per tant, el coneixement mutu i el diàleg ha de ser constant; és necessari que tant pares com educadors expliquin els progressos, les dificultats, etc., del fill/alumne, tant a casa com a l’escola. Cadascú des del seu rol, i en un clima càlid de comprensió, respecte i confiança.
• Esperar la mateixa col·laboració de totes les famílies: no es pot esperar que tots els pares i mares participin de manera igual i amb la mateixa intensitat. La falta de col·laboració d’aquests pares i mares pot desanimar l’equip educatiu i bloquejar la coordinació necessària amb les famílies. A vegades, els pares no s’impliquen a causa de la manca de canals adequats d’informació, participació i comunicació. Per aquesta raó, l’equip educatiu ha de prendre la iniciativa i crear diferents camins d’informació i comunicació, amb l’objectiu d’integrar la família en el procés educatiu i assolir una relació harmoniosa i cooperativa.

També hem de pensar en les diferències que hi ha entre les persones. Mentre que per a alguns pares és còmode i agradable mantenir contactes freqüents amb l’escola, implicar-se en activitats, organitzar festes, etc., per a d’altres és preferible una conversa tranquil·la, o una reunió en un grup petit.

Hi ha moltes maneres d’organitzar la participació dels pares i es poden utilitzar moltes estratègies, com reunions, respectant el nivell en què es vulguin implicar. El que és important és que hi hagi participació i que aquesta participació respongui a una planificació que la garanteixi i desenvolupi.

Quan l’infant s’incorpora a l’escola passa molt de temps amb altres nens i nenes de la seva mateixa edat o similar; són els companys i les companyes.

Per a parlar de les relacions entre iguals, en aquesta etapa d’educació infantil, és important tenir en compte les relacions que ha tingut l’infant dins de l’àmbit familiar. Els nens que han tingut una bona relació amb la mare i el pare, i que han desenvolupat un bon vincle afectiu, desenvolupen també unes bones relacions amb els companys.

Els nens i nenes que han tinguts bons vincles afectius han après a desenvolupar eines interpersonals, són més hàbils per a iniciar i mantenir bones relacions amb els altres infants de la mateixa edat i també, per altra banda, són més amistosos i tenen més ganes i entusiasme i, per tant, són companys de joc més atractius.

Les relacions que manté el nen o la nena dins del marc familiar són diferents que les que manté amb els companys. La relació que té amb els pares i germans són relacions establertes des d’una posició de subordinació: li diuen com ha de fer les coses o el vigilen com les fa. En canvi, amb els companys de la mateixa edat és més lliure de provar maneres noves de comportament, rols nous. Per consegüent, l’ajuden a entendre i a apreciar el punt de vista de l’altre, que és igual que el seu, i l’ajuden a desenvolupar habilitats socials que dins del marc familiar li serien més difícils.

També és important, per al seu desenvolupament social, tenir contacte amb nens i nenes d’edats diferents. Malgrat que, en aquest cas, les relacions no són simètriques, els ajuda a adquirir competències socials noves.

Quan hi ha companys i companyes més petits, els grans desenvolupen conductes de comprensió, es cuiden dels menors, i també mostren inclinacions prosocials d’assertivitat i habilitats de lideratge, adapten el seu comportament a les competències dels més petits. Però no solament observem un canvi de conducta amb els més grans, sinó que els infants més petits també es beneficien d’aquesta relació perquè adquireixen les habilitats dels més grans.

Pel que veiem, aquest tipus de relació s’assembla a la que tenen amb els germans, però hi ha una diferència: la posició que ocupa com a germà és fixa, mentre que la relació que estableix amb els companys i les companyes és més flexible perquè depèn dels que esculli.

Les relacions que estableix amb els seus iguals li aporten aprenentatges socials nous, com per exemple:

• Que un germà gran, acostumat moltes vegades a dominar, aprengui a acomodar-se a altres maneres de fer quan interactua amb companys més grans que ell.
• Que un germà més petit, moltes vegades dominat pel germà gran, aprengui a dirigir i a mostrar comprensió quan es relaciona amb infants més petits.
• Que el fill únic, que no té germans, aprengui aquestes competències socials anteriors.

Vegem, d’una manera més detallada, com es va desenvolupant aquesta relació amb els iguals. Ho farem tenint en compte les mateixes etapes de les quals hem parlat quan hem vist el desenvolupament social, és a dir, primera infància i etapa d’educació infantil.

1) En la primera infància (de zero a dos anys)

Els nadons, des dels primers mesos, mostren interès per altres nadons, però realment no hi interactuen fins ben entrats els sis mesos. En aquest moment somriuen, balbucegen, vocalitzen i, a vegades, els ofereixen alguna joguina, malgrat que aquesta conducta molts cops no és apreciada per l’altre infant.

Entre els dotze i els divuit mesos l’infant comença a adonar-se de la conducta dels companys, i a vegades els correspon. Aquesta conducta encara no es pot classificar com una conducta social, perquè el nen tracta l’altre com si fos una joguina més. Als divuit mesos comença a interactuar d’una manera coordinada amb els companys. Aquestes conductes ja tenen un caràcter social. Els agrada imitar-se, se somriuen.

Entre els vint i els vint-i-quatre mesos el llenguatge ja és present i el seu joc té un component verbal molt fort. Descriuen el resultat d’aquestes activitats (“T’has equivocat! No he encertat a posar la pilota a la cistella”). En el joc simbòlic, intenten influir en el rol que ha de fer el company o la companya.

Tot aquest comportament, aquesta manera de relacionar-se, facilita que vagin assumint rols complementaris.

2) En l’etapa d’educació infantil (de tres a cinc anys)

A partir dels dos anys els infants incrementen el nivell de sociabilitat i, a més a més, amplien el cercle social.

Entre els dos i els tres anys encara necessiten tenir el contacte amb l’adult o bé buscar l’afecte físic.

Entre els quatre i els cinc anys els seus comportaments socials estan encaminats a buscar l’atenció i l’aprovació dels companys i no tant dels adults. A mesura que tenen més relacions amb els companys també canvien les seves interaccions.

Un dels instruments bàsics de socialització en aquestes edats és el joc. La relació amb els companys per mitjà del joc els ajuda en el seu desenvolupament social. Jugant, els nens i les nenes aprenen habilitats socials; també, a vegades, aprenen conductes no correctes del tot, agressives, d’autoafirmació, però que els ajuden a créixer i a formar la seva personalitat social.

Mildred Partem (1932) va descobrir que les activitats de joc en aquesta edat es podien dividir en:

• Activitat no social: els infants observen com juguen altres nens o bé juguen sols sense tenir en compte el que fan els altres.
• Joc en paral·lel: els nens i les nenes juguen l’un al costat de l’altre però no interactuen o ho fan molt poc.
• Joc associatiu: comparteixen les joguines però segueixen les seves normes o el que ells volen fer sense tenir en compte el que pensa l’altre. No cooperen per arribar a un objectiu comú.
• Joc cooperatiu: els infants ja actuen conjuntament, assumeixen rols que es complementen i col·laboren per aconseguir un objectiu comú.

El joc en l’infant té un gran component social. En la taula veiem, d’una manera resumida, com va canviant la manera de jugar des de la primera infància fins a l’educació infantil.

En aquesta etapa, els grups que formen els infants amb els companys i les companyes s’estructuren per diferents motius:

• Presència o absència: com, per exemple, els nens que sempre juguen a futbol a l’hora del pati. Els uneix l’activitat o el tipus de joc i, per tant, formen un grup; quan surten al pati es busquen.
• Temperament: els nens que són més tranquils s’agrupen, juguen junts, intenten seure junts, etc.
• Semblances personals: els nens juguen amb els nens, i les nenes, amb les nenes.

Aquest concepte que tenen els nens i les nenes pel que fa a la manera d’agrupar-se també es correspon amb la manera d’entendre l’amistat. Per a ells, un amic és un company o una companya de joc, és amic en aquest moment en què juguen al mateix (és el meu amic perquè juga a pilota amb mi); és amiga una nena que tingui les mateixes característiques físiques (és rossa i du cua com jo) o bé algun nen que fa les mateixes activitats que ell (fan música i toquen el mateix instrument).

Dins del grup, a banda de les relacions d’amistat que tingui, també és important la percepció que tingui sobre els seus iguals, com el veuen i com els veu ell. Aquesta percepció el portarà a diferenciar entre diferents tipus de nens:

• Els nens populars són els que agraden a la majoria dels companys.
• Els nens rebutjats, al contrari que els anteriors, no són acceptats per la majoria dels companys.
• Els nens ignorats no són acceptats ni rebutjats pels companys, sembla com si no hi fossin, en el grup.
• Els nens controvertits són acceptats per molts companys, però també rebutjats per molts d’altres.
• Els nens que tenen una posició al mig són els que no són acceptats ni rebutjats.

Veiem que els que nens que tenen una acceptació més baixa són els rebutjats i els ignorats, però hi ha una diferència entre ells: els ignorats no se senten tan sols com els rebutjats i tenen la probabilitat d’arribar a ser acceptats amb el temps o en un altre context, mentre que els rebutjats ho tenen més difícil.

Arribats a aquest punt, la pregunta que ens podem fer a continuació és la següent: com és que un nen o una nena tan petit pot arribar a ser acceptat, ignorat o rebutjat pels companys o companyes? Intentarem donar resposta a aquesta pregunta explicant algunes raons que poden donar lloc a diferents conductes:

1. Diferents estils parenterals: els fills de pares amb autoritat, que raonen amb els infants, que són afectuosos, són nens populars, acceptats pels companys. En canvi, els fills de pares autoritaris i no compromesos que basen l’educació dels infants en l’afirmació de poder són nens més agressius, malhumorats, no cooperatius i, per tant, no acceptats pels companys.
2. Les habilitats cognoscitives: els nens que mostren habilitats ben desenvolupades, que tenen en compte el punt de vista de l’altre, són nens acceptats dins del grup.
3. El fet de ser atractiu: fins i tot els nadons de sis mesos poden discriminar fàcilment les cares atractives de les que no ho són, i als dotze mesos prefereixen interactuar amb les persones atractives. En l’etapa infantil, els nens atractius són descrits pels companys de manera favorable (intel·ligents, simpàtics, etc.). Això s’explica perquè els pares, els educadors i els companys contribueixen a aquestes expectatives, quan de manera subtil o no tan subtil comuniquen el que pensen dels nens més atractius, fent-los saber que són intel·ligents, simpàtics, etc., o tot el contrari. Aquesta informació influeix en els infants: els atractius poden adquirir més seguretat, empatia i sociabilitat, mentre que els poc atractius es poden rebel·lar davant de la informació que reben augmentant el nivell d’agressivitat i mal comportament.
4. La conducta: malgrat que un nen sigui atractiu, brillant a l’escola, també pot ser impopular en el seu grup si aquest grup considera que el seu comportament és antisocial.

A una aula sempre hi ha diferents tipologies de nens i nenes, així que hi aprofundirem una mica més i veurem quines característiques tenen cadascun dels tipus de nen:

Els nens populars són tranquils, sociables, solidaris i amigables i poden iniciar i mantenir bones relacions socials amb èxit. Per contra, els nens ignorats són tímids, no parlen gaire i no mostren interès per apropar-se a un grup de joc, i poques vegades criden l’atenció sobre ells mateixos. Hem d’apuntar que aquests infants no és que tinguin menys habilitats socials que els altres, sinó que es comporten d’aquesta manera per les seves pròpies ansietats socials i pel fet de creure que no són hàbils socialment i que no seran acceptats pels companys.

Respecte als infants rebutjats, ens podem trobar amb dues maneres de comportament diferent:

• Comportament agressius. Com que fan servir l’agressivitat per a relacionar-se, allunyen els companys. Aquests nens són poc cooperatius i critiquen les activitats que fan els altres nens i nenes. Solen interpretar el comportament dels companys i les companyes com a hostil, malgrat que no sigui d’aquesta manera, i d’altra banda sobreestimen la seva posició social, ja que molts cops diuen que són acceptats pels altres, fins i tot més que els populars.
• Comportament retret. Aquests infants són socialment poc comunicatius, tenen comportaments immadurs i es mostren insensibles a les expectatives dels companys i les companyes. La percepció que tenen, a diferència dels anteriors, és que no són acceptats per altres nens i nenes i, a mesura que passa el temps, mostren una conducta retreta i al mateix temps els companys no compten amb ells per a fer activitats.

Com veiem, el fet de ser acceptats entre els iguals està relacionat amb molts factors. Hi ajuda el fet de ser atractiu, brillant en els coneixements escolars, però el que té més importància és tenir unes bones habilitats socials i comportar-se d’una manera social correcta. Aquest concepte de comportament social correcte pot variar d’una cultura a una altra i també canviar amb el temps.

En la nostra societat occidental estem envoltats d’ordinadors, televisors, telèfons mòbils, videojocs, accés a Internet, etc. És el que s’anomena noves tecnologies.

Els infants, des de que neixen, estan en contacte amb tots aquests aparells, formen part de la seva vida, i des de ben petits mostren habilitats per a fer-los funcionar: saben com van, com es connecten, i molts cops són ells els encarregats d’ensenyar als pares com funcionen. És una escena habitual que, en comprar un aparell nou, per a saber com funciona, els adults ens hem de llegir les instruccions a poc a poc i entendre-les, mentre que els nostres fills i filles, sense llegir-se res, posen en marxa l’aparell i saben com funcionen tots els botons. Aquest canvi generacional a vegades pot comportar alguns problemes com ara que els pares es fan preguntes d’aquest tipus: “Deixo veure la televisió al nen o no?”, “El deixo jugar amb l’ordinador?” o “Què li passarà si juga amb videojocs massa estona?” I sovint traslladen aquests dubtes al professional que comparteix l’educació del fill o la filla.

La resposta a aquestes qüestions no és ni sí ni no. El televisor, els videojocs, l’ordinador o l’accés a Internet no són eines ni bones ni dolentes en si, però el que sí que és bo o dolent és com es fan servir.

L’hàbit de veure la televisió comença en la infància i va augmentant fins a l’adolescència. Passada l’adolescència normalment comença a baixar. Aquest aspecte preocupa molt el món educatiu i s’han fet diferents estudis sobre les conseqüències que té.

En l’avaluació sobre els efectes de la televisió s’ha vist el següent:

• els nens veuen més televisió que les nenes;
• els nens que veuen molta televisió redueixen les habilitats socials, de creativitat i de lectura;
• hi ha molts nens que substitueixen activitats de joc, de lectura de contes o de sortir per veure la televisió;
• els nens que no la veuen gaire temps no mostren deficiències cognoscitives i no estan menys temps jugant amb els companys, i
• els nens i les nenes poden aprendre moltes coses útils a la televisió, sobretot en una programació educativa.

Segons aquests resultats, podem concloure que, si es veu la televisió de manera moderada, no influeix en el pensament de l’infant i no deteriora el seu desenvolupament social. Aquest mitjà pot influir positivament o negativament en els infants i això depèn del que vegin i de la capacitat del nen o de la nena per a entendre i interpretar el que veu i observa.

François Mariet, en el seu llibre Déjenlos ver la televisión (1994), parla dels cinc “mai” per a mirar la televisió, que no s’han de seguir fil per randa:

1. No mirar mai la televisió als matins.
2. No mirar mai la televisió després de l’hora d’anar a dormir.
3. No mirar mai la televisió mentre es menja.
4. No mirar mai la televisió a l’habitació.
5. No prohibir mai la televisió com a càstig. Si prohibim al nostre fill o filla mirar la televisió com a càstig, el que aconseguirem és augmentar el desig de veure-la. Es poden invertir els termes i sotmetre el fet de veure la televisió a fer alguna tasca, com per exemple recollir les joguines.

Actualment és molt difícil reconèixer les característiques que tenen els jocs; n’hi ha tants… Grosso modo podem fer una llista curta dels diferents tipus de jocs que ens podem trobar en el mercat:

1. D’acció: són els més arcaics, però també son els més sol·licitats pels nens i les nenes. El nom del joc defineix el contingut que té.
2. D’esports: actualment estan molt sol·licitats; n’hi ha de basquet, futbol, golf, etc.
3. De rol: a diferència d’altres jocs que tenen un principi i un final i en què un guanya i l’altre perd, els jocs de rol poden durar molt de temps i no hi ha vertaderament guanyadors o perdedors.
4. De simulació: tenen l’objectiu d’ensenyar a fer servir alguns aparells, com un cotxe o un avió. Són jocs que reconstrueixen situacions de la vida real.
5. Que ensenyen i diverteixen: l’objectiu que tenen és clarament educatiu (contes interactius, programes gràfics per a fer dibuixos, pintar, etc.).
6. De nines electròniques: com, per exemple, el Tamagotchi.

Hi ha molts videojocs que tan sols són una versió en un altre format de jocs clàssics, amb què han jugat moltes generacions anteriors. Aleshores, ens hem de preocupar perquè el nen o la nena juga amb els videojocs? Els videojocs tenen aspectes positius i aspectes negatius, de manera que allò realment important és ser presents en les activitats que fan els infants i estar-hi atents.

Aspectes positius dels videojocs:

• Estimulen el processos mentals: els canvis d’imatges, de colors, d’escenes, de música obliguen l’infant a estar atent i el mantenen en estat d’alerta.
• Inciten al pensament associatiu: aprèn el llenguatge icònic (icona significa ‘imatge’). En lloc d’una lectura lineal com es fa quan es llegeix un llibre, en els videojocs es fa una lectura per associacions. Podem entrar directament a altres pàgines, és a dir, podem moure’ns en profunditat.
• Afavoreixen la intuïció i el pensament hipotètic: no es diuen directament les regles de comportament de cada personatge, sinó que s’han de deduir mitjançant l’observació.
• Ajuden a la concentració.
• Són “mestres”imparcials que estan dotats de molta paciència, no mostren mal humor si s’equivoquen. Si es fa bé la tasca donen premi al guanyador sigui qui sigui, i hi pot tornar a jugar tantes vegades com vulgui. Ni els pares, ni els educadors, etc., estarien disposats a començar un joc tants cops com vulgui l’infant sense mostrar cansament; en aquest aspecte el videojoc és “mestre”.
  • Alliberen emocions.
  • Poden ser útils per a l’estudi.
  • Ofereixen una gratificació immediata.

Els videojocs, però, també comporten alguns riscos com la violència, els ídols que presenta o els comportaments que a vegades tenen els personatges. Per tant, la nostra tasca com a educadors i educadores és saber com s’han d’utilitzar i com hi hem d’interactuar.

A continuació us presentem una sèrie de consells per tal que els pugueu tenir en compte quan parleu amb les vostres alumnes a l’aula, o bé quan tingueu entrevistes amb els pares i mares del vostres alumnes, i us preguntin o us plantegin les seves inquietuds al respecte.

1. S’ha de controlar l’elecció del joc: hem de llegir-ne les característiques i mirar-ne el contingut. Hem de donar preferència a jocs d’habilitat enfront de jocs de simulació o d’esports.
2. Hi ha d’haver diferents tipus de jocs, que no sempre es jugui al mateix.
3. És bo que intercanviï jocs amb altres nens i nenes.
4. S’ha de limitar el temps que hi juga.
5. S’ha de jugar, alguns cops, amb ells.
6. No ha de tenir l’aparell de videojoc a la seva habitació.
7. No ha de jugar mentre menja.
8. Hem d’observar com s’asseu davant de l’ordinador o de la pantalla del televisor mentre juga.

A mesura que s’ha avançat en l’ús de l’ordinador i s’ha transformat en un aparell més de casa, cada cop s’ha avançat més l’edat en què l’infant s’hi asseu a davant i comença a teclejar i posteriorment a fer servir Internet.

Internet ens ofereix una sèrie d’eines, com rebre o enviar correus, navegar-hi o xatejar amb els companys i les companyes. Quan comença a buscar informació per Intenet, el nen o la nena aprèn de mica en mica a posar en ordre els seus pensaments.

Hem d’ensenyar als infants a:

• Formular preguntes a l’ordinador tenint present la lògica de l’ordinador.
• Navegar per Internet, asseure’ns amb ells i buscar informació, descobrir coses i comentar-les-hi.