Resum
Definim l’afectivitat com els estats que ens afecten de manera agradable o desagradable. Hi ha una especificitat infantil de maneres de sentir, pensar i actuar que cal respectar i que és a la vegada intensa i dominant.
En els dos primers anys de vida predominen els estats emocionals. Les etapes posteriors es caracteritzen pel desenvolupament del sentiment.
L’expressió emotiva és la primera forma de socialització, de comunicació i en funció de la resposta de l’entorn el nen va desenvolupant el seu sistema intencional de comunicació.
Erikson en la seva teoria emfatitza en els aspectes psicosocials del desenvolupament. Presenta vuit etapes o crisis com a tasques que l’individu ha de complir en cadascuna de les etapes de la vida i les alternatives d’èxit o fracàs amb les quals haurà d’enfrontar-se per arribar de la infància a la maduresa. Les quatre crisis que estudiem són: confiança bàsica enfront de desconfiança; autonomia enfront de vergonya i dubte; iniciativa enfront de culpa, i laboriositat enfront d’inferioritat.
L’evolució de l’infant, segons Wallon, prové d’una socialització primerenca, sincrètica amb l’ambient que l’envolta i de la qual es desprèn gradualment per conquerir la individualitat.
Wallon descriu per primer cop un estadi emocional i mostra fins a quin punt moltes vegades apareix el desenvolupament afectiu abans que l’intel·lectual, ja que és gràcies a les interaccions de l’infant amb el medi i mitjançant les reaccions emocionals i afectives que es constitueixen les primeres estructures de la vida mental.
Wallon explica el desenvolupament tenint en compte les interaccions entre la dotació motriu i l’afectivitat del nadó, així com la de l’infant amb el seu entorn.
El nadó en l’estadi impulsiu viu en un estat d’indiferenciació, té una relació amb l’entorn de naturalesa simbiòtica. Aquesta simbiosi que és fisiològica es transforma en l’estadi emocional en simbiosi afectiva gràcies als signes d’expressió, a l’expressió emotiva del llenguatge no verbal.
En l’estadi sensoriomotor i projectiu l’infant actua amb els objectes i amb el domini de la paraula, s’inicia el simbolisme i la capacitat de representació que el portarà en l’estadi del personalisme a adquirir la capacitat de situar-se en relació amb els altres i prendre consciència de la seva pròpia personalitat.
En l’evolució de les emocions infantils de 0 a 3 anys predominen al principi les emocions negatives, la còlera, l’ansietat i la por, el disgust i la tristor. En relació amb les emocions positives podem descriure el plaer i l’alegria, l’afecte, l’arrogància. Les emocions es van deslligant del moment immediat quan l’infant és capaç de recordar i d’anticipar satisfaccions i frustracions viscudes o probables. Tanmateix, l’infant podrà transferir les seves emocions a un nivell simbòlic mitjançant el joc i la paraula.
En l’etapa de 3 a 6 anys es produeixen canvis sensibles en l’afectivitat de l’infant que ha realitzat la primera conquesta del món immediat que l’envolta i ja és capaç d’anticipar satisfaccions o frustracions viscudes o probables.
Wallon en l’estadi del personalisme explica que després de prendre consciència de si mateix i de diferenciar-se del món exterior, comença un nivell de personalització que culminarà als sis anys. En aquest estadi es posa èmfasi en la construcció de la pròpia identitat, per a l’infant és important afermar-se com a individu autònom.
Les relacions afectives evolucionen, l’infant centra la seva atenció en les diferències anatòmiques d’ambdós sexes, la pertinença a un d’ells, el paper que cada sexe desenvolupa en la nostra societat i de la seva activitat específica.
Amb la interiorització de les imatges parentals que donarà fi al complex d’Èdip, sembla que l’infant fa seu el control del comportament, adaptant-se a les restriccions, exigències i prohibicions dels pares.
Les relacions entre germans en aquesta etapa poden ser complexes en el camp dels afectes, perquè es pot sentir amenaçat per l’altre quan percep que li pot usurpar allò que posseeix.
El desenvolupament del concepte de si mateix no podem deslligar-lo de l’evolució de l’adquisició de l’esquema corporal perquè repercuteix en la formació de la personalitat en un procés que s’inicia, segons Allport, en una simple síntesi de les dades relatives al propi cos i finalitza amb la formació d’una estructura del jo i amb la presa de consciència de si mateix.
Allport pensa que l’autoestima, l’avaluació que fa l’infant de la seva pròpia competència, influeix en les seves experiències emocionals i en la personalitat global. Entre els quatre i sis anys l’infant segueix elaborant el concepte de si mateix a partir de “l’extensió de si mateix”, que es manifesta a través de conductes possessives. També es desenvolupa en aquesta edat “la imatge d’un mateix o autoimatge”, el coneixement de l’expectativa dels altres i la comparació amb la pròpia conducta. Aquesta imatge inicial de si mateix posa els fonaments per al desenvolupament de la consciència, i més tard d’intencions i objectius.
Totes les teories psicològiques coincideixen a destacar la repercussió que en el desenvolupament emocional té la modalitat qualitativa del vincle mare-fill. Les formes d’afecció que es poden manifestar són: l’afecció segura, la insegura o d’evitació i l’afecció insegura o ambivalent.
Segons Spitz, el nen aniran construint l’objecte afectiu a través d’una sèrie de relacions complexes. Assenyala tres fases: En l’estadi preobjectal apareix el primer organitzador de les relacions objectals, que és el somriure social promogut pel rostre humà com a tal i no diferenciat. En l’estadi de l’objecte precursor apareix el segon organitzador de les relacions objectals que és l’ansietat o por a l’estrany i serà en l’estadi objectal quan l’objecte afectiu queda constituït. La mare llavors es converteix en el centre de l’univers al voltant del qual graviten els altres.
El tercer organitzador de les relacions objectals és l’adquisició de l’ús del “no” com a negació, que primer tindrà el valor del gest matern i després adquirirà el significat d’oposició al món exterior, de gran valor afectiu i social.
La separació o pèrdua de les figures d’afecció en edats primerenques comporta una sèrie de conseqüències fisiològiques i psicològiques tant a curt com a llarg termini. Spitz diferencia dues modalitats, el cas de privació i el de separació. Contempla alhora dues variables decisives en els efectes com són l’edat i la durada de la privació, parcial o total.
Quan el desenvolupament afectiu trontolla i les seguretats afectives que es tenen en etapes anteriors es veuen amenaçades per noves situacions que no són compreses o són mal interpretades per l’infant, llavors sorgeix el conflicte. Si no existís el conflicte, el desenvolupament no seria possible.
Els educadors han de fer el possible que aquest conflicte i la seva solució promoguin el desenvolupament d’una personalitat madura.
Aquesta és la pregunta rellevant que cal respondre:quin model d’escola volem? Que busqui el rendiment acadèmic o que aposti per la pluralitat, la convivència, fomentar l’autonomia i el diàleg? Perquè el que és cert és que durant molts anys la pràctica educativa ha estat centrada en el desenvolupament cognitiu , amb un oblit quasi general dels altres aspectes. Aquesta actitud sembla que, poc a poc, va canviant. I no és gens estrany que cada cop més professors es fan conscients de la importància de la formació de persones integres, una formació que necessàriament passa pel desenvolupament emocional.
La incorporació del nen a l’escola infantil suposa un canvi en la seva vida, passa d’un entorn conegut i reduït a un altre entorn social més ampli, on l’espai, el ritme de vida, les normes, fins i tot el llenguatge i la forma de comunicar-se poden ser diferents. Les seves necessitats físiques i afectives no varien, el que sí que és modifica és la forma d’expressar-les. El període d’adaptació inclou els infants, però també els pares i els educadors.
Les dimensions emocionals són educables, no tenen el caràcter d’inamovibles que sovint els atribuïm. Podem regular les nostres emocions i intervenir en el seu impacte. De tal manera que en el cas del comportament emocional dels alumnes no podem concloure que «són així» perquè es manifesten de tal manera o tal altra; la influència educativa pot ajudar-los a conduir les seves emocions.
L’educació emocional requereix un canvi de mirada del professorat i això requereix plans de formació inicials i permanents. El professional ha d’implicar-se en aquesta formació. Si acceptem que l’educació es dóna per contagi, per models, què succeeix si existeix un col·lectiu d’ensenyants que mantenen entre les seves vivències pors, frustració, insatisfacció, disgustos… sense ni tan sols reconeixe’ls? Més enllà de la necessitat de crear materials didàctics calen professionals disposats a seguir un camí d’autoconeixement.