L’afectivitat infantil

Abans de descriure l’evolució de l’afectivitat convé tenir en compte i comprendre tots els elements que entren en joc en la noció d’afectivitat: els conceptes clau, les característiques bàsiques i els fenòmens que formen part de la vida afectiva com ara les emocions i els sentiments.

La manera que tenim de percebre el món i la nostra personalitat, són producte de la nostra naturalesa, dels nostres trets heretats, o depenen de la criança i de les nostres experiències?

Actualment la polèmica sobre el paper que tenen l’herència i el medi ambient en la determinació del desenvolupament ha deixat de ser plantejat en termes exclusius.

Sembla que l’herència ens predisposa i ens limita vers certs comportaments, però que l’ambient en determina l’expressió.

Per exemple, la nostra intel·ligència la poden determinar en part els gens que heretem dels pares, però la llar on naixem, el grau en què ens van estimular per assolir un determinat nivell intel·lectual, el tipus d’educació rebuda i les decisions pròpies tenen un efecte en la manera en què es manifesta la nostra intel·ligència.

Podem afirmar que els processos psicològics són possibles gràcies als gens que ens defineixen; i que aquests processos psicològics estan limitats per un calendari maduratiu que determina el moment en què són possibles certes adquisicions. Els processos psicològics estan finalment determinats en la seva concreció per les interaccions de la persona amb l’entorn.

Les relacions entre l’herència i el medi no són mai d’exclusió ni tampoc una qüestió de percentatges. Són relacions marcades per la complementarietat i per un pes diferencial segons l’aspecte que es tracti i el moment evolutiu que es consideri.

L’afectivitat és un aspecte important en la conducta de l’ésser humà. Piaget, al principi de la seva obra, va reconèixer que l’afectivitat podia tenir el paper d’una font energètica de la qual dependria el funcionament de la intel·ligència, però exclou donar prioritat a l’aspecte afectiu per sobre de l’aspecte cognitiu.

Tots els fenòmens que fan referència a la noció d’afectivitat com ara emocions, sentiments, interessos o actituds són sempre en relació amb l’altre, en relació amb l’objecte; això significa que el desenvolupament afectiu és indissoluble del desenvolupament de la socialització (relacions interpersonals, amb els pares, etc.) i inseparable del desenvolupament de la personalitat.

La comprensió de l’afectivitat infantil és més difícil que la de qualsevol altre sector del psiquisme infantil.

La vida afectiva del nen és la base de la vida afectiva de l’adult, ja que n’estructura el caràcter i la personalitat.

No existeix una teoria única o dominant des de la qual es pugui abordar l’afectivitat dels infants. Ens trobem conductes (de dependència, hostilitat, por, agressió, etc.) que són motivades per emocions o sentiments.

L’afectivitat infantil és qualitativament diferent de la de l’adult, té unes característiques especials: és a la vegada intensa i dominant.

Intensa: els seus sentiments són simples i primaris, i per això tenen una força que els dóna un caràcter absolut i ocupen per aquest motiu tot el seu ésser. El nen és incapaç de posar distància entre ell i els seus sentiments, de jutjar-los, criticar-los o corregir-los, i per això hi està totalment entregat.

Els seus desitjos són més impulsius i urgents. L’afecten esdeveniments, que interpretats des de l’òptica de l’adult són menors, que produeixen canvis d’estat d’ànim sobtats; per exemple, passar ràpidament de riure a plorar.

Dominant: exerceix influència sobre totes les seves altres capacitats.

Les fonts primàries de la conceptualització són fonts afectives. Els objectes tenen un símbol, un significat segons les seves afinitats afectives. Projecta sobre les coses els seus propis sentiments. Per exemple: l’infant que, quan veu dues cases, una de gran i una altra de petita, diu que la casa gran és la mare i la casa petita és el seu fill, projecta sobre el món la categoria afectiva de les seves relacions amb la seva mare.

Els factors afectius, en especial la relació amb la mare, són primordials en l’aprenentatge i condicionen tot el desenvolupament intel·lectual posterior.

Els afectes o estats afectius són respostes emocionals o sentimentals d’una persona a un estímul o una situació. Les emocions i els sentiments constitueixen vivències afectives fonamentals.

1) Les emocions són vivències afectives que apareixen de manera sobtada, en forma de crisi més o menys passatgera i més o menys violenta. Generalment es posen en marxa per un estímul extern i estan unides a manifestacions de caràcter orgànic com ara el rubor, la suor o el plor.

Les reaccions emocionals ocupen al principi el primer pla de la vida afectiva del nen; la seva presència ja és palesa en el nadó i en el lactant. Inicialment estan lligades a la interacció amb les persones properes de l’entorn i amb els fets biològics; de mica en mica s’amplia el seu marc d’actuació i també la diversificació de les respostes.

La vida emocional del nadó és indiferenciada i generalitzada. És a dir, el nen dóna un mateix tipus de resposta emocional a situacions vitals molt diverses. Per exemple: si té gana plora, si té son plora, si està incòmode plora; més endavant, però, i de manera progressiva, marcarà la diferenciació i aviat la mare diferenciarà el tipus de plor del nen i si manifesta gana, son o incomoditat, perquè les emocions es poden detectar mitjançant sistemes de conducta, per l’expressió corporal, la veu, el gest, etc.

Hem definit l’afectivitat o la vida afectiva com els estats que ens afecten agradablement o desagradablement; per tant, podem dir que tant les emocions agradables com les desagradables són necessàries per a desenvolupar la personalitat.

Wallon, que aprofundeix en el paper de l’emoció en l’origen del desenvolupament humà, considera la fase inicial de tot el desenvolupament psicològic com un estat emocional. Però no es pot caracteritzar la infància com a capaç d’emocions i no de sentiments. No hi ha un límit estricte entre els uns i els altres i els sentiments s’esbossen ja en el període emotiu (2 o 3 primers anys de vida), encara que aquest període es caracteritza per la primacia de l’emotivitat sobre el sentiment.

En el desenvolupament es passa sempre d’un estat general i indiferenciat a un altre de summa especialització. Al principi les emocions són globals; per exemple, en un nadó plorar representa una activitat corporal total, amb sacsejades de braços i cames. Posteriorment les emocions es fan més diferenciades, s’impliquen menys parts del cos per a expressar una emoció particular. L’emoció es converteix en especialitzada i passa a ser cada vegada més controlada pel subjecte. Amb l’aparició del llenguatge i la maduració apareix la capacitat per a controlar i comprendre les emocions. Quan l’infant és capaç de distingir les seves emocions pot comparar els seus sentiments amb els dels altres.

2) Els sentiments són vivències afectives més estables i de més durada que les emocions i més complexes. Evolutivament apareixen més tard, pel fet que requereixen la intervenció de la representació mental (el record, la reflexió, etc.). El sentiment és diferenciat i intencional.

Podem diferenciar sentiments lligats al jo (autoestima, vanitat, egoisme, etc.) i sentiments dirigits a l’objecte (altruistes, amistat, cooperació, morals, estètics, religiosos, etc.).

L’expressió emotiva és, segons Wallon, la primera forma de socialització, de manera que les primeres relacions de l’infant amb l’adult corresponen al nivell de l’emoció. Ara bé, aquests comportaments innats de comunicació només tenen sentit si l’entorn els sap donar una resposta adequada i, segons les respostes aportades, el nen va desenvolupant el seu sistema intencional de comunicació.

Segons indiquen Gratiot-Alphandéry i Zazzo (1979) en l’obra Tratado de psicología del niño, les funcions que exerceixen les emocions són les següents:

1. La manifestació de la vitalitat de l’infant. El seu comportament emocional constitueix la forma en què reacciona davant els estímuls de l’entorn:

• Determina i sistematitza les seves reaccions positives davant estímuls agradables.
• Determina i sistematitza les seves reaccions d’evitació davant estímuls generadors de temors i còlera.

La funció de l’emoció és fer renéixer les situacions en què l’infant ha experimentat plaer i alegria; també té la funció d’ajudar a fugir de les situacions de caràcter negatiu i prevenir-ne la repetició.

2. Una manera d’afirmar la seva personalitat, el naixement del que arribarà a ser voluntat pròpia.

3. Un recurs per a imposar el seu poder sobre els adults i, per mitjà d’ells, sobre les coses. Segons Wallon, els efectes de l’emoció es converteixen ràpidament en un mitjà d’acció sobre l’ambient.

4. Tot això li dóna un valor d’utilitat i eficàcia que, segons Wallon, “convé en les etapes d’evolució psíquica i en les circumstàncies de la vida en què la deliberació està prohibida”.

5. També se’ls atribueix un doble paper:

• Ser, en el seu punt de partida, la motivació que serveix de motor per a l’aparició de l’acció.
• Ser la sanció que té el subjecte en el seu fracàs; l’emoció té la funció de consolidar les conductes d’èxit i desviar les conductes que l’han dut al fracàs.

Els autors Erikson i Wallon descriuen l’evolució de la personalitat. Mentre que Erikson elabora la seva teoria psicosocial com a complement de la teoria psicosexual de Freud i hi afegeix l’aspecte relacional i social, Wallon és l’autor que descriu per primera vegada un estadi emocional i que aprofundeix en el paper de l’emoció en l’origen del desenvolupament humà.

Erik Erikson, psicoanalista alemany, va formular un model psicoanalític per descriure el desenvolupament de la personalitat del nen i de l’edat adulta; la seva perspectiva incorpora els aspectes psicològics i socials.

Erikson incorpora l’element social a la teoria psicosexual de Freud. Per a aquest autor, en el desenvolupament el que interessa més són les diferents etapes per les quals passa el jo, en relació amb el desenvolupament psicosexual i l’entorn psicosocial. Quan tots aquests elements són integrats, el desenvolupament de la personalitat és normal. La personalitat, segons Erikson, es desenvolupa constantment i passa al llarg de la vida per vuit nivells, tal com es mostra en la taula.

Les tres grans directrius que hem esmentat (etapes del jo, desenvolupament psicosexual i desenvolupament psicosocial) són sempre presents en el desenvolupament del nen: la personalitat es desenvolupa travessant successivament vuit crisis psicosocials. Erikson entén les crisis com a vuit tasques que l’home ha de complir en cadascuna de les etapes de la vida i les alternatives d’èxit o fracàs amb les quals s’haurà d’enfrontar. Cadascuna d’aquestes crisis marca una etapa del desenvolupament del jo amb relació a un entorn social que s’eixampla progressivament. La solució positiva de cada crisi depèn sempre de la relació de mutualitat que haurà d’establir la persona entre el jo i l’entorn.

Així, per a arribar de la infància a la maduresa, hem de recórrer una sèrie d’etapes, hem de superar un conjunt de proves. Cada etapa prepara per a la següent, i en certa manera ja la conté. Així mateix, cada etapa comporta un risc; i per això es parla de crisi. En cada etapa hi ha alguna cosa positiva i alguna cosa negativa.

L’equilibri consisteix a mantenir-se al llarg del desenvolupament de cada etapa tan a prop com es pugui del costat positiu. Les vuit crisis de què parla Erikson són les següents:

• Confiança bàsica enfront de desconfiança.
• Autonomia enfront de vergonya i dubte.
• Iniciativa enfront de culpa.
• Laboriositat enfront d’inferioritat.
• Identitat enfront de confusió.
• Intimitat enfront d’aïllament.
• Generativitat enfront d’estancament.
• Integritat del jo enfront de desesperació.

Comentarem a continuació les quatre crisis primeres, que corresponen a les edats en què se centra la nostra matèria d’estudi:

1) Confiança bàsica enfront de desconfiança

La primera tasca de desenvolupament que hem d’aconseguir en néixer és assolir un sentit de confiança bàsica, que es basa en el sentiment de familiaritat provinent de la qualitat de la relació amb la mare, en l’estabilitat de l’entorn i en un sentiment de benestar interior, en la continuïtat d’experiències satisfactòries i també de confiança en si mateix i en els òrgans per a la satisfacció de les necessitats pròpies.

Posteriorment, el deslletament fisiològic i, consegüentment, també psicològic, comportarà una primera crisi. El primer guany social de l’infant és permetre que la mare s’allunyi del seu costat, perquè ella s’ha convertit en una seguretat interior i en una confiança exterior.

2) Autonomia enfront de vergonya i dubte

La confiança és el requisit perquè els infants assoleixin l’autonomia. La marxa, el control d’esfínters i el llenguatge constitueixen les tres formes d’autonomia d’aquesta etapa.

Tots els infants comprenen el valor que té fer-se gran i per tant, quan poden expressar-se, volen que se’ls permeti fer les coses per si mateixos.

El paper dels pares és deixar-los provar, permetre que aprenguin a dominar hàbits bàsics, com ara rentar-se o menjar, ajudant-los el menys que es pugui, però assegurant l’èxit de les accions que es proposen.

L’infant es va fent autònom, però també es pot tornar capriciós. Això comporta, per part de l’adult, una regulació del seu comportament a còpia de fermesa i tolerància.

El nen serà ferm i tolerant si els adults han estat ferms i tolerants amb ell.

L’autonomia no és una autoafirmació per oposició a l’altre, sinó una estimació, respecte mutu i reciprocitat.

Si la crisi no porta a una regulació, sia per excés de fermesa o per excés de tolerància, es produeix el sentiment de vergonya i dubte.

3) Iniciativa enfront de culpa

El desenvolupament extraordinari que ha fet l’infant fins ara planteja reptes nous i possibilitats noves. El domini del llenguatge permet al nen fer plans, actuar amb intencionalitat, prendre decisions.

La incorporació a l’escola infantil comporta el seu ingrés a la vida comunitària, el fet de deixar enrere el vincle exclusiu amb els pares. Aquesta fase de preparació per a la vida serà superada amb èxit si ha tingut l’oportunitat de fer les coses per si mateix i s’ha comptat amb ell en tasques com ara ajudar a parar la taula o fer galetes; així podrà descobrir el seu valor, se sentirà segur i estarà preparat per a anar a escola. En aquesta etapa el pare del mateix sexe assumeix un paper molt important com a factor fonamental d’identificació, segons el qual l’infant s’haurà de definir a si mateix. És justament en aquesta fase quan l’interès per les diferències sexuals desperta inquietuds i curiositats.

L’acceptació dels pares d’aquesta curiositat natural assegurarà una vida sexual satisfactòria i evitarà el sentiment de culpa.

4) Laboriositat enfront d’inferioritat

Erikson diu que, precisament per a superar els desitjos passats, el nen als sis anys es dedica a adquirir habilitats amb un ordre i una organització vers la vida futura.

Els infants mereixen l’oportunitat de treballar, d’assolir petites responsabilitats i de contribuir, encara que sigui mínimament, al benestar familiar, mitjançant l’esforç personal. En parlar de treball ens referim a coses que els infants puguin fer i que encara que impliquen esforç i dedicació no es converteixin en rutines o en obligacions feixugues.

És el període en què treballen millor a l’escola, en què van adquirint tota una sèrie de tècniques. En aquest període, si els motiven, funcionen molt bé a l’escola i també en esplais i colònies.

Senten un gran plaer en totes aquestes situacions: el plaer de la laboriositat o indústria, sobretot quan els altres reconeixen les seves habilitats.

És, per tant, molt important que en aquest període els pares estiguin amb ells i per a ells: que hi juguin, que els apreciïn el treball i els progressos que fan en qualsevol àrea: dansa, música, esport, etc.

El sentiment d’inferioritat sorgeix quan el nen se sent incapaç d’encarar-se amb tasques que li pertoquen o guanyar-se cap mena de reconeixement dels companys o dels adults. Li passa el mateix si no percep el valor del seu treball. D’aquí ve la necessitat de sentir-se valorat. L’èxit o el fracàs d’aquesta etapa marca en la persona del nen un sentiment de valor o desvalor que afavoreix o impedeix l’adquisició d’un sentiment d’identitat en l’etapa següent.

Psicòleg francès, doctor en lletres i metge. Va estudiar el comportament global del nen i el desenvolupament de la seva personalitat. Segons Wallon, l’evolució del nen prové d’una socialització primerenca, sincrètica, amb l’ambient que l’envolta, de la qual es desprèn gradualment per a conquerir la individualitat.

Per a aquest autor, la sociabilitat no ve després de la individualitat, sinó que la individualitat prové de la sociabilitat. Wallon dóna més importància a la sociabilitat que a la individualitat.

Piaget posa en relleu l’existència d’una correspondència estreta entre les transformacions de l’afectivitat i de les funcions cognitives, és a dir, una complementarietat entre aquests dos aspectes inseparables de tota conducta. Però exclou tota idea de prioritat d’allò que és afectiu sobre allò que és cognitiu. Wallon, en canvi, defensa la tesi contrària, i mostra fins a quin punt moltes vegades apareix el desenvolupament afectiu abans que el desenvolupament intel·lectual.

En explicar, doncs, el desenvolupament del nen com una totalitat, sense aïllar prèviament l’aspecte cognitiu i l’afectiu, Wallon dóna més importància a altres processos. Insisteix en el primer desenvolupament neuromotor i especialment en la funció de la postura, que, després de les respostes purament reflexes del nadó, oferirà la possibilitat de reaccions emocionals expressives.

Segons Wallon, el primer món exterior és el món humà i d’aquest món el nen ho rep tot: la seva sacietat, la satisfacció de les seves necessitats fonamentals, etc. El nen pot donar mostres de benestar o de malestar; ambdues emocions, purament primitives, van encaminades a discriminar el món exterior, atès que aquestes emocions estan unides a l’acció del món humà amb el nen.

Cada període es caracteritza per l’aparició d’un tret dominant, pel predomini d’una funció sobre la resta.

Wallon descriu el desenvolupament tenint en compte les interaccions entre la dotació motriu i l’afectivitat del nadó, i també la de l’infant amb l’entorn.

1) Estadi impulsiu (des del naixement fins als sis mesos)

En aquest període dominen les funcions fisiològiques, i es produeix l’alternança entre els moments de tranquil·litat quan l’infant està còmode i satisfet i la crispació agitada quan es troba incòmode per la gana o la tensió orgànica. És un estadi centrípet, d’indiferenciació.

La característica principal del nadó és l’activitat motora reflexa. La resposta motora als diferents estímuls interoceptius, propioceptius i exteroceptius és una resposta reflexa.

A vegades l’infant sembla adaptar-se al seu objectiu (succió, reflex de prensió, etc.); altres vegades actua en forma de grans descàrregues impulsives, sense exercir cap mena de control en la resposta, atès que els centres corticals superiors encara no són capaços d’exercir el seu control.

El nadó, que viu en un estat d’indiferenciació entre el jo i el no-jo, té unes relacions amb l’entorn, en particular amb la seva mare, de naturalesa simbiòtica. Durant els tres primers mesos aquesta simbiosi és fisiològica.

2) Estadi emocional (de tres o sis mesos a dotze mesos)

És un estadi d’orientació centrípeta, representa el pas d’allò fisiològic a allò psíquic. Es caracteritza per reaccions emocionals expressives com gestos, actituds, postures o mímica que constitueixen un llenguatge no verbal entre el nen i l’entorn. Apareix a partir del tercer mes.

Aquesta transformació de les reaccions impulsives a un mitjà d’intercanvi afectiu es porta a terme durant aquest estadi de la manera següent: amb el naixement, el nen abandona la possibilitat de satisfacció immediata de les seves necessitats. Llavors s’enfronta a l’espera i la frustració, que provocarà tensió, que és una acumulació d’energia dolorosa als músculs. El nen, incapaç d’abastar-se a si mateix, ha d’actuar sobre l’entorn per a indicar les seves necessitats i obtenir satisfacció. Utilitza com a mitjans d’expressió els crits i els gestos, que es converteixen en vertaders signes d’expressió.

Es pot apreciar la diferenciació de tota una sèrie de manifestacions de tipus expressiu o emotiu. És fàcil reconèixer els crits de còlera, de manament, de tristesa o de patiment. La varietat de matisos emocionals és molt àmplia i diferenciada.

Segons Wallon, l’expressió emotiva és el llenguatge primitiu, la primera forma de socialització. Els comportaments innats de comunicació social, però, només tenen sentit per a l’infant si l’entorn sap descodificar-los i donar-hi una resposta adaptada. Segons el nombre i la naturalesa de les respostes que rep, el nen va desenvolupant el sistema intencional de comunicació.

A l’inici de l’estadi emocional el nen tan sols necessita la mare per defugir la tensió fisiològica. De mica en mica la va necessitant per ella mateixa, i passa de la necessitat biològica a la necessitat psicològica de la mare. El grau d’aquesta situació i el seu to constitueixen l’estadi emocional. És un pas important en la vida del nen, que passa d’una vida fisiològica a una emoció psicològica.

3) Estadi sensoriomotor i projectiu (d’un a tres anys)

El nen interactua amb els objectes i el comportament d’aquests objectes modifica el comportament del nen; són les reaccions circulars. El domini de la paraula al final del segon any implica un canvi radical: s’inicia el simbolisme i la capacitat de representació. Entre el segon i el tercer any apareix la imitació en absència del model i aportacions inventades pels nens. Tot això es dóna entre l’estadi sensomotriu i el projectiu.

a) Estadi sensoriomotor (d’un a dos anys)

Wallon i Piaget coincideixen en el període sensoriomotor, però segons la teoria de Wallon aquest estadi apareix al final del primer any o inicis del segon.

Durant aquest estadi, el coneixement de l’objecte passa per l’acte motor. L’activitat sensoriomotriu és inicialment instintiva i espontània i després evoluciona vers la invenció de conductes noves que obren el camp al descobriment d’experiències noves. El nen s’orientarà vers interessos objectius i descobrirà el món dels objectes.

La marxa i el llenguatge són dues activitats sensoriomotrius que exerceixen un paper important en l’evolució del nen:

• L’adquisició de la marxa permet l’accés a un espai nou que li ofereix múltiples possibilitats noves d’investigació.
• El llenguatge es converteix en una activitat simbòlica, en la capacitat d’atribuir a un objecte la seva representació –imaginada–, i a la seva representació, un signe –verbal–; cosa que ja és definitiva a partir d’un any i mig o dos anys.

Aquestes adquisicions, en augmentar les possibilitats de comunicació, contribueixen a la presa de consciència de si mateix.

L’any 1925 Wallon va parlar d’una fase projectiva que en un principi va designar com a estadi propi, però a partir de l’any 1956 la considera un període de l’estadi sensoriomotor.

b) Període projectiu (de dos a tres anys)

L’activitat motriu estimula l’activitat mental, la consciència. La intel·ligència és essencialment sensoriomotriu. El nen coneix l’objecte per mitjà de la seva acció sobre ell mateix. Aquí torna a coincidir amb Piaget, en el concepte d’egocentrisme d’aquest darrer. Wallon insisteix en l’acció com a postura que durant un temps obscureix la resta.

En aquest estadi el nen sent la necessitat de projectar-se en les coses per a percebre’s a si mateix i ho farà per mitjà de la funció motora. Sense moviment, sense expressió motora, no sap captar el món exterior. La funció motora és l’instrument de la consciència, sense la qual no hi ha res. En començar la seva vida pròpiament mental, el nen ha de tenir el sistema motor a disposició seva.

Després de la fase de simbiosi dels dos primers anys, el nen de dos a tres anys comença a diferenciar-se i a prendre posició en relació amb els altres. En aquest període està marcat per les relacions alternants i recíproques: en la seva relació amb l’altre el nen és a vegades autor, a vegades espectador, li agrada jugar a donar i rebre, amagar-se i buscar, imitar l’altre, etc.

Per mitjà de la seva relació amb els altres i dels seus jocs, s’impregna del medi, es “nodreix” del medi; però la diferenciació entre el jo i el no-jo no s’ha fet encara. La sociabilitat encara és sincrètica. Recordeu que, tal com hem dit abans, el sincretisme es manifesta per la subjectivitat i l’egocentrisme de les actituds: el nen s’assimila a l’altre i no se’n diferencia.

Per mitjà de la seva relació amb els altres i dels seus jocs, s’impregna del medi, es “nodreix” del seu medi; però la diferenciació entre el jo i el no-jo no s’ha fet encara. La sociabilitat encara és sincrètica, egocèntrica. Recordeu que, tal com hem dit abans, el sincretisme es manifesta per la subjectivitat i l’egocentrisme de les actituds: el nen s’assimila a l’altre i no es diferencia d’ell.

4) Estadi del personalisme (de tres a sis anys)

Després d’uns progressos clars marcats pel sincretisme, durant aquest estadi, el nen adquireix la capacitat de situar-se en relació amb els altres. Adquireix consciencia de si mateix i es construeix el jo autònom; és capaç de tenir formada una imatge de si mateix, una representació que s’afirmarà amb el negativisme i la crisi d’oposició (de dos anys i mig a tres anys): el nen s’oposa constantment a l’altre, diu que “no”, s’obstina, desobeeix; rebutja l’ajuda, vol fer-ho tot sol. Afirma d’aquesta manera la seva personalitat incipient, la distinció entre el jo i l’altre, l’accés al seu jo.

Aquesta forma de consciència de si mateix el fa sensible a la mirada de l’altre, pot veure’s com el veuen els altres, representar-se a si mateix tal com el veuen els altres. Això comporta el fet d’estar a desgrat o sentir-se avergonyit pel que fa.

Aquest desdoblament li permet adquirir consciència de la seva pròpia personalitat i fer-la reconèixer davant els altres. Per a ell, el més important és afermar-se com a individu autònom, per a la qual cosa són vàlids tots els mitjans al seu abast. Primer ho farà tractant de cridar l’atenció amb la seva oposició o “fent bestieses”; després, en un període “graciós”, intentarà ser seductor: vol fer-se estimar i admirar.