Resum

L’expressió i la comunicació fan referència a l’exteriorització de les sensacions, les idees o sentiments. Mentre que en l’expressió la manifestació és espontània, sense cap intenció, en la comunicació hi ha una clara intenció de comunicar: el que s’expressa es vol dirigir a algú i se n’espera resposta.

La comunicació ens dóna accés a conèixer, interpretar i comprendre la realitat sobretot gràcies a la interacció que s’estableix amb l’entorn. La manera més comuna que tenim els humans per comunicar-nos és a través del llenguatge oral, però no és l’única, i menys en els primers anys de vida, quan el llenguatge del nen està més lligat al cos: el llenguatge del tacte, de les mirades, de la música, de la veu… A través d’aquest llenguatge més corporal, l’infant dóna sortida als seus pensaments i emocions.

Els elements bàsics que permeten que hi hagi comunicació són:

Un emissor, que envia la informació.
Un receptor, que rep la informació.
Un missatge, que són els continguts que s’envien (idees, pensaments, informacions, etc.).
Un canal, que és el mitjà pel qual es transmet el missatge.
Un codi, que és el conjunt de senyals i signes que configuren el missatge, el conjunt de regles pròpies per a cada grup social necessàries per a l’elaboració del missatge (l’idioma, els gestos, la proximitat entre interlocutors, etc.).

En el procés de la comunicació, aquests elements s’interaccionen de manera que l’emissor construeix un missatge, el codifica i l’emet per mitjà del canal que li sembla més adequat. El receptor rep el missatge mitjançant els seus sentits i el descodifica i l’interpreta per donar-li sentit. A partir d’aquí, si cal, el procés es torna a iniciar. El receptor emet una resposta.

La relació comunicativa entre la persona adulta i l’infant en els seus primers mesos de vida no segueix exactament aquest procés, ja que no hi ha un sistema estructurat de codis que els permeti codificar i descodificar la idea.

En tot procés de comunicació, a més dels elements que hi intervenen, hi ha molts altres factors a tenir en compte. En la comunicació entre l’infant i l’adult es poden subratllar tres factors que cal tenir especialment en compte: l’ambient, la qualitat i el context cultural.

El vehicle que fem servir per relacionar-nos, expressar-nos i comunicar-nos és el llenguatge en tota la seva amplitud. Ens expressem i comuniquem a través del llenguatge verbal, del llenguatge ritmicomusical, del llenguatge logicomatemàtic, del llenguatge gestual, del llenguatge plàstic i a través de les noves tecnologies de la comunicació.

Els llenguatges, en general, són els que faciliten el desenvolupament humà. Les funcions del llenguatge que faciliten el desenvolupament de la personalitat són: la funció ludicocreativa, la funció comunicativa i la funció simbòlica o representativa.

En la producció del llenguatge hi intervenen tres grans processos: el de descodificació o procés receptiu, el d’associació dels símbols de manera lògica i el de codificació o procés expressiu. És el cervell el qui fa possible que es produeixin aquests processos.

L’hemisferi esquerre és el responsable de les funcions verbals, ideacionals, conceptuals, analítiques i aritmètiques. En canvi, a l’hemisferi dret les funcions que té són: de suport a la funció verbal, musical, pictòric, visuoespacials i geomètric.

A cada hemisferi del cervell es troben unes zones definides que s’anomenen lòbuls cerebrals. Cada lòbul cerebral està especialitzat en diferents funcions. En el lòbul frontal, que és bàsic per al pensament i la vida emocional, hi trobem l’àrea de Broca directament relacionada amb el llenguatge. En el lòbul temporal de l’hemisferi esquerre, hi ha l’àrea de Wernicke on es produeix la comprensió i la producció de significats.

Els llenguatges, més enllà del que treballem específicament a l’escola per facilitar-ne l’adquisició, són eina base, el suport, de tota vida de relació i de l’educació. L’educador, l’adult, en el procés de comunicació amb l’infant, quan “parla”, més enllà dels temes “instructius” parla sobre els següents aspectes: obertura/tancament, esperança/obligació, empatia/distància, flexibilitat/rigidesa, quietud/activitat i responsabilitat/culpa.

Pel desenvolupament de l’expressió i comunicació de l’ésser humà, a més dels estímuls de l’entorn, calen també les condicions següents: un desenvolupament adequat del sistema nerviós, sensorial i motor, una voluntat comunicativa per part de l’infant i de l’adult, una actitud receptiva i ametent a les necessitats de l’infant per part de l’adult i un ambient tranquil que motivi a l’infant a expressar-se.

El llenguatge i la comunicació en el currículum d’educació infantil té un paper central ja que el desenvolupament del llenguatge és un dels objectius primordials de l’etapa de 0 a 6 anys. En el currículum d’educació infantil és on queda definit en què s’han de centrar els continguts educatius, quina és la finalitat de l’etapa i quines són les capacitats a afavorir i desenvolupar en aquesta etapa de desenvolupament dels infants. Defineix la intervenció educativa i dóna orientacions respecte als recursos, l’avaluació de les capacitats i el paper de l’educador i l’educadora en aquest desenvolupament. Per tant, en el currículum d’educació infantil trobarem les bases sobre la intervenció educativa per al desenvolupament dels llenguatges en els infants.

En l’àrea de comunicació i llenguatges, el currículum ens parla del llenguatge verbal, corporal, musical, plàstic i matemàtic. Tots proporcionen mitjans de comunicació, expressió, representació, interpretació i modificació de la realitat que l’envolta.

Respecte a les tecnologies de la informació i la comunicació, el currículum ens orienta cap a la integració en les diverses àrees i la iniciació de l’alumnat, en el segon cicle de l’educació infantil, per aprendre a llegir i a escriure de manera individual i col·lectiva, per comunicar-se i per publicar les informacions i les creacions.

Dins del llenguatge verbal (oral i escrit) no hi ha currículum específic de llengua estrangera, però sí que es donen orientacions per iniciar els infants en una llengua nova i es donen pautes per a la intervenció educativa i la integració de la llengua estrangera: s’han de planificar activitats en situacions contextualitzades dins de les unitats o projectes de treball programats.

En el currículum de l’etapa d’educació infantil es troben els objectius i les orientacions específiques estructurades per a cada un dels cicles: primer cicle (0 a 3 anys) i segon cicle (3 a 6 anys).

L’educador i l’educadora tenen un paper bàsic en el desenvolupament de l’expressió i la comunicació més enllà de les activitats i propostes educatives específiques per al desenvolupament del llenguatge. La comunicació que estableixi l’educador amb l’infant i com la dugui a terme ajudaran al procés de socialització de l’infant. En aquest paper que agafa l’educador en el procés de socialització cal tenir especial cura en l’ús sexista del llenguatge.

El llenguatge verbal és la principal eina de comunicació entre els éssers humans. Té dos vessants, l’oral i l’escrit, dels quals el llenguatge oral és el mitjà més utilitzat i consisteix en una cadena de sons articulats en paraules i frases que expressen el significat del que es vol transmetre.

Els factors que intervenen en el desenvolupament del llenguatge són:

Els factors fisiològics: fan referència als elements orgànics implicats en el desenvolupament del llenguatge, el cervell i l’aparell de fonació.
Els factors cognitius: la percepció, l’atenció, la memòria i la imitació.
Els factors ambientals: l’afectivitat, el procés d’ensenyament-aprenentatge i el context sociofamiliar.

El llenguatge es pot estudiar des de diferents perspectives; així, es parla dels diferents components del llenguatge:

Component fonològic: estudia els sons del llenguatge, anomenats fonemes.
Component semàntic: els fonemes s’uneixen per formar les paraules, que són l’objecte de la semàntica.
Component sintàctic: es refereix a com es combinen les paraules per formar frases.
Component pragmàtic: estudia la pràctica, l’ús que es fa del llenguatge en les diferents situacions comunicatives.

A partir del segle XX diferents autors i teories han intentat explicar com s’adquireix el llenguatge. Els principals corrents teòrics són els següents:

El conductista, que postula la influència de l’ambient i del condicionament operant en l’adquisició.
L’innatista, que defensa l’existència d’un dispositiu innat de caire biològic per aprendre a parlar.
El cognitiu, en què la funció simbòlica és la condició necessària per adquirir el llenguatge.
El sociocultural, que posa l’èmfasi en la interacció social.

L’infant neix amb una capacitat innata per adquirir el llenguatge basada en elements fisiològics i cognitius, però per desenvolupar-lo són necessaris diversos factors que es troben en l’entorn social en què creix.

Per arribar a dominar el llenguatge, l’infant ha d’avançar per diferents etapes de desenvolupament. Durant el primer any de vida passa per una fase prelingüística en què la relació comunicativa amb l’adult, basada en les mirades, els sons i els gestos, posa els fonaments d’un procés d’aprenentatge que s’allargarà durant tota la infància. Al voltant del primer aniversari l’infant pronuncia la primera paraula, iniciant així l’etapa lingüística durant la qual va adquirint, mitjançant un procés genuí d’aprenentatge, els diferents components del llenguatge: articular fonemes, pronunciar paraules, construir frases i saber utilitzar el llenguatge. Arriba així, cap als sis anys, a convertir-se en un petit “expert” en la comunicació verbal que utilitzarà durant tota la seva vida.

Hi ha infants però que presenten necessitats d’atenció específica ja que per diferents motius o causes, algunes d’individuals i altres d’ambientals, tenen dificultats d’aprenentatge. L’expressió i la comunicació en aquests infants es pot veure afectada de tal manera que aquesta comunicació es desenvolupi de manera diferent.

Les dificultats de l’aprenentatge es poden centrar específicament en el llenguatge oral, el llenguatge logicoheurístic, el llenguatge ritmicomusical, el llenguatge visual i plàstic, o el llenguatge gestual i corporal. Altres vegades afecten d’una manera global tots els llenguatges expressius i comunicatius o la majoria d’aquests llenguatges.

Cal per tant, fer una ullada a com es desenvolupa l’expressió i la comunicació en els infants que surten dels llindars estandarditzats i com hem d’actuar-hi els professionals.

Quan parlem d’infants amb necessitats d’atenció a la diversitat, hem d’incloure els infants que necessiten atenció específica perquè tenen necessitats específiques especials, infants que necessiten atenció específica perquè són nouvinguts al nostre territori i infants que necessiten atenció específica perquè pateixen malalties prolongades.

Un infant que presenta necessitats educatives especials és aquell individu que té unes característiques individuals que li dificulten l’aprenentatge i que perquè puguin ser pal·liades necessiten una atenció específica i especial.

Es considera que un infant és nouvingut quan fa menys de vint-i-quatre mesos que és al nostre territori.

Es considera que un infant necessita atenció educativa específica quan pateix una adversitat familiar, un accident o una malaltia prolongada que no li permet assistir al centre educatiu durant un període superior a trenta dies.

Per poder establir si un infant necessita una atenció a la diversitat, el món educatiu agafa prestades les pautes que dóna l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que defineix els conceptes següents:

Deficiència: dins de l’experiència de la salut, és tota pèrdua o anormalitat d’una estructura o funció psicològica, fisiològica o anatòmica. Representa l’exteriorització d’un estat patològic i reflecteix pertorbacions a escala orgànica.
Discapacitat: dins de l’experiència de la salut, és tota restricció o absència, deguda a una deficiència, de la capacitat de realitzar una activitat en la forma o dins del marge que es considera normal per a un ésser humà.
Minusvalidesa: en l’àmbit de la salut, és una situació desavantatjosa per a un individu determinat, conseqüència d’una deficiència o d’una discapacitat, que limita o impedeix el desenvolupament d’un rol que és normal en el seu cas (en funció de l’edat, el sexe i factors socials i culturals).

Les principals causes que provoquen trastorns o dificultats en el desenvolupament expressiu i comunicatiu es poden agrupar de la manera següent: deprivació sociocultural, trastorns de la parla, deficiències sensorials, deficiències cognitives, deficiències musculoesquelètiques i alteracions per contacte lingüístic.

La deprivació sociocultural fa referència a la relació directa que hi ha entre classe social de l’individu, desenvolupament del llenguatge i èxit o fracàs escolar.

Els trastorns de la parla, que poden ser temporals o permanents en l’individu, es classifiquen en alteracions de la veu, alteracions de l’articulació, alteracions de la fluïdesa verbal i alteracions del desenvolupament del llenguatge oral:

Parlem de dos tipus d’alteracions de la veu en funció de la quantitat de veu afectada: l’afonia i la disfonia (segons la seva localització, poden ser laringofonies i rinofonies)

Parlem de tres tipus d’alteracions de l’articulació: la dislàlia, la disglòssia i la disàrtria.

Parlem de dos tipus d’alteracions de la fluïdesa verbal en funció de l’exteriorització: la taquilàlia i la disfèmia.

Parlem de quatre tipus d’alteracions del desenvolupament del llenguatge oral, el retard simple o retard lleu del llenguatge, les disfàsies o retard moderat del llenguatge, les afàsies o retard greu del llenguatge i el mutisme o absència de llenguatge.

Les deficiències sensorials que s’aborden, per la seva influència en el desenvolupament expressiu i comunicatiu, són les que afecten l’òrgan de l’audició i les que afecten l’òrgan de la visió. Aquestes deficiències es consideren permanents, tot i que en alguns casos, els avanços mèdics les poden fer retrocedir.
Les deficiències cognitives inclouen les deficiències intel·lectuals, referides a la intel·ligència, la memòria i el pensament, i les altres deficiències intel·lectuals, referides a la consciència i la vigília, la percepció i atenció, i els comportaments conductuals. Davant aquest amplíssim ventall de possibles deficiències cognitives, es desenvolupen les referides a la intel·ligència i als comportaments conductuals, ja que aquestes deficiències incideixen d’una manera molt accentuada en el procés expressiu i comunicatiu de l’individu: El retard mental, el nen superdotat i l’autisme.
Les deficiències musculoesquelètiques són les que afecten l’aparell de locomoció i provoquen una alteració greu en la disposició del cos, el moviment de les diferents parts i el desplaçament.
Les alteracions per contacte lingüístic són les que poden patir els infants que conviuen amb un grup social que té una llengua diferent de la seva pròpia llengua materna.

Un cop reconegudes les alteracions i trastorns del llenguatge es pot entrar a veure algunes orientacions per a la intervenció educativa.

L’estimulació precoç o atenció primerenca és una acció dirigida a l’infant que li proporciona experiències per desenvolupar al màxim el potencial dels diferents aspectes de l’individu.

El protocol d’actuació que garanteixi una intervenció educativa adient i satisfactòria a aquests infants ha d’incloure les fases següents: detecció i prevenció, comprensió, coneixement, implicació, adaptació i observació, i avaluació.

El tècnic superior en Educació infantil ha de conèixer els aspectes que fan referència als conceptes clau relacionats amb l’atenció a la diversitat i les diferents causes que provoquen trastorns o dificultats en el desenvolupament expressiu i comunicatiu, i ha de saber com ha d’actuar i treballar a l’aula, però no ha de tractar directament els possibles signes d’alerta, sinó derivar-los als professionals i especialistes corresponents.

En els infants amb dificultats o trastorns per expressar-se i comunicar-se cal buscar altres maneres de facilitar-los l’expressió i la comunicació. La comunicació augmentativa i alternativa és qualsevol forma de comunicació diferent de la parla, quan les persones no tenen possibilitats de parlar per diferents motius. Concretem aquesta definició:

Comunicació augmentativa és la que necessita un suport o ajuda externs per potenciar la parla, amb l’objectiu de promoure-la, potenciar-la, donar-hi suport i garantir una forma de comunicació.
Comunicació alternativa és la que es fa mitjançant sistemes de símbols, que poden ser manuals o gràfics, amb l’objectiu de garantir una manera de comunicar-se.

Com a sistemes augmentatius i alternatius de comunicació trobem:

Els sistemes amb ajuda tècnica són els que necessiten una eina o instrument exterior a l’individu per ser utilitzats per l’usuari. Es classifiquen en tres grans grups: els signes tangibles, els signes gràfics (imatges, pictogràfics i logogràfics) i els signes ortogràfics.

Els sistemes sense ajuda tècnica són els que no necessiten ajudes tècniques, ja que es basen en la parla fonada, la mímica i/o els gestos i signes manuals. Per tant, l’usuari es val per ell mateix. S’agrupen en els gestos (els gestos idiosincràtics i els codis gestuals), els signes signats (sistemes signats de paraules clau, dactilologia i llenguatge de signes manuals) i la paraula complementada.

L’escola infantil i els centres d’atenció a la infància són un medi privilegiat per potenciar la competència verbal. Els educadors infantils han de ser conscients d’aquest fet i propiciar situacions d’intercanvi oral, proposant als infants un ampli ventall d’activitats per tal d’afavorir-ne el desenvolupament lingüístic. En un primer moment, quan l’infant és molt petit, l’educador ha d’envoltar la seva relació quotidiana amb el bebè d’un “mantell sonor” ple d’afectivitat, i més endavant, quan l’infant accedeix a la paraula, l’ha d’animar, sempre amb un caire lúdic, a perfeccionar les seves produccions orals, i quan les condicions maduratives ho permetin, l’ha d’iniciar en l’aprenentatge del llenguatge escrit.

Les activitats per al desenvolupament del llenguatge les podem agrupar en:

Activitats dirigides com ho són: les activitats d’atenció i discriminació auditives, els jocs de motricitat bucofacial, les activitats d’articulació, les activitats amb paraules, les activitats amb frases i la lectura d’imatges.
Activitats funcionals que comporta tenir en compte i aprofitar: les entrades i sortides, els hàbits i rutines referides a l’alimentació-la higiene-el descans, les accions sobre els objectes, la conversa col·lectiva a l’aula, la disposició espacial dels infants, el temps de durada, la motivació, la participació i la intervenció de l’educador.

La interacció oral entre l’educador i l’infant és fonamental i s’han de tenir en compte estratègies com ara: ajustar el lèxic a les possibilitats dels infants, utilitzar enunciats breus i d’estructura senzilla, parlar clar i a poc a poc, introduir pauses i esperes estructurades, emprar una entonació càlida i acollidora i utilitzar recursos paralingüístics.

A més del llenguatge oral, en aquesta etapa també hi ha una iniciació del llenguatge escrit. Per al desenvolupament i aprenentatge dels llenguatge escrit i ha activitats i recursos específics com ara: lectura d’imatges, símbols i icones; identificació i associació de síl·labes i fonemes; cartells amb paraules; exercicis amb traços i sanefes; còpia de lletres i paraules. Específicament per a l’ensenyament de la lectura podem identificar dos mètodes: el mètode sintètic i el mètode analític.

També, la literatura infantil és una de les principals eines que els infants tenen al seu abast per gaudir i per comprendre’s ells mateixos i la realitat, a més de tenir altres virtuts educatives més específiques, com ara afavorir el desenvolupament del llenguatge verbal.

Els contes ajuden els infants a desenvolupar la seva fantasia i afavoreixen el seu procés de maduració. L’educador infantil ha de dominar la tècnica de la narració, ja que l’explicació d’un conte per part de l’adult estreny la relació entre l’adult i els infants; d’altra banda, han esdevingut un recurs didàctic imprescindible per assolir objectius educatius en totes les àrees d’aprenentatge. La literatura infantil impresa, en forma de llibres de contes i d’imatges, ha de tenir un lloc a les aules destinades als infants, el racó del conte, que és un espai tranquil on els infants gaudeixin del plaer de mirar els contes i començar a llegir-los.

Existeixen també altres serveis i recursos per al foment de la lectura com ho són les biblioteques. A les biblioteques es poden oferir diferents activitats per potenciar el desenvolupament de la lectura. Destaquen els serveis de petits lectors, les bebeteques i el projecte Nascuts per llegir.

Finalment l’avaluació del llenguatge verbal en l’educació infantil és l’eina que ens permet comprovar els progressos a partir de la mesura i l’anàlisi de les evidències que obtenim en aplicar-la, recollir-la i analitzar-la. Però l’avaluació ha de ser una eina per a la reflexió que cal compartir amb la resta d’educadors i la família per tal d’oferir a l’infant l’ajut pedagògic més adequat. Del llenguatge verbal avaluarem: l’alumne/a, la programació i els material, els resultats i les activitats. Caldrà definir a més del què avaluarem, el com ho avaluarem i el quan. Finalment caldrà definir activitats, recursos i mitjans per comunicar el procés i els resultats de l’aprenentatge i el desenvolupament de l’infant amb la família.