Expressió, comunicació i llenguatge a l'etapa infantil

Tot i que hi ha autors que afirmen que expressió i comunicació són sinònims, sembla que hi ha un acord general a considerar-los no ben bé el mateix.

A través del llenguatge podem informar, preguntar, acceptar, negar, demanar, descriure situacions… i crear. A través del llenguatge, expressem i comuniquem sentiments i emocions. El llenguatge més emprat, per la claredat i la rapidesa en la transmissió dels missatges, és el llenguatge verbal. En el llenguatge verbal, cada paraula representa una idea, un fet o un concepte, aproximadament igual per cada membre de cada grup social.

A la infància, algunes manifestacions expressives, com ara el somriure, el plor, el balbuceig i d’altres, no tenen inicialment intencionalitat comunicativa; és la resposta de l’adult el que dóna significativitat a les “produccions” de l’infant. A partir de les seves pròpies necessitats i de l’efecte que provoca en les altres persones, l’infant comença a establir relació entre ell i els altres, entre el seu món i el món dels altres. Comença així la comunicació.

La comunicació ens dóna, per tant, accés a conèixer, interpretar i comprendre la realitat sobretot gràcies a la interacció que s’estableix amb l’entorn.

Així doncs, podem dir també que la comunicació permet a l’ésser humà viure en societat ja que li dóna la possibilitat d’establir contacte els uns amb els altres. Des de sempre, des de l’home primitiu, els humans ens hem agrupat per sobreviure. Els humans ens agrupem perquè la nostra força ve del grup, ens agrupem per mantenir un territori on viure amb seguretat, per aconseguir el menjar, per defensar les nostres cries i, per damunt de tot, perquè el nostre motor de vida és l’afecte que es deriva de les relacions amb els altres. Per aconseguir i mantenir les relacions afectives, per marcar les normes de convivència, per intercanviar informacions, per demanar ajut,per entendre’ns i entendre necessitem comunicar-nos els uns amb els altres.

La comunicació és, per tant, el fonament de tota vida social, eina de relació, desenvolupament i de convivència.

La manera més comuna que tenim els humans per comunicar-nos és a través del llenguatge oral, però no és l’única, i menys en els primers anys de vida, quan el llenguatge del nen està més lligat al cos: el llenguatge del tacte, de les mirades, de la música, de la veu… A través d’aquest llenguatge més corporal, l’infant dóna sortida als seus pensaments i emocions.

També des de ben petit, l’infant desxifra les intencions i les actituds de l’adult, i li dóna pistes perquè pugui interpretar el que necessita.

A mesura que l’infant creix, els intercanvis comunicatius amb els progenitors i la família, els companys i els adults educadors i la societat en general amplien i diversifiquen el seu bagatge d’experiències, de manera que va adquirint actituds, destreses i conceptes que afavoriran expressions cada cop més riques i elaborades sobre si mateix, sobre què li agrada, què necessita, què sap, què vol saber… fins a arribar a ser una persona autònoma, amb criteri i integrada en la societat.

Per tant, per tal que hi hagi comunicació hi ha d’haver interrelació entre els elements següents:

• Un emissor, que envia la informació.
• Un receptor, que rep la informació.
• Un missatge, que són els continguts que s’envien (idees, pensaments, informacions, etc.).
• Un canal, que és el mitjà pel qual es transmet el missatge.
• Un codi, que és el conjunt de senyals i signes que configuren el missatge, el conjunt de regles pròpies per a cada grup social necessàries per a l’elaboració del missatge (l’idioma, els gestos, la proximitat entre interlocutors, etc.).

En el procés de la comunicació, aquests elements s’interaccionen de manera que l’emissor construeix un missatge, el codifica i l’emet per mitjà del canal que li sembla més adequat. El receptor rep el missatge mitjançant els seus sentits i el descodifica i l’interpreta per donar-li sentit (vegeu la figura). A partir d’aquí, si cal, el procés es torna a iniciar. El receptor emet una resposta.

La relació comunicativa entre la persona adulta i l’infant en els seus primers mesos de vida no segueix exactament aquest procés, ja que no hi ha un sistema estructurat de codis que els permeti codificar i descodificar la idea.

L’infant en els primers mesos de vida, com a receptor de missatges, rep estímuls (intencionats o no) i sensacions molt diversos de l’entorn que el sorprenen, li criden l’atenció i li provoquen una reacció. Amb aquesta reacció l’infant actua com a emissor i s’expressa per mitjà de llenguatges no verbals (el plor, el gest, el contacte corporal, etc.).

L’adult, com a receptor, ha d’interpretar aquests missatges, cosa que sovint no és fàcil, i donar una resposta física i afectiva a la necessitat que l’infant expressa. Els missatges que l’adult envia són per a l’infant una font d’estimulació que el fa despertar a la realitat i descobrir el món que l’envolta.

En els primers mesos de vida aquesta comunicació és la que permet crear el vincle entre l’infant i l’adult.

En tot procés de comunicació, a més dels elements que hi intervenen, hi ha molts altres factors a tenir en compte.

Per exemple, és important que emissor i receptor comparteixin les mateixes regles de codificació i descodificació per poder entendre el missatge de manera adequada.

Així doncs, hem de tenir en compte que la comunicació està condicionada per factors com els següents:

• Les actituds de l’emissor i el receptor. La voluntat o no de comunicar-se hi incideix directament. Si un no vol participar de l’acte comunicatiu, els sentiments, les emocions, l’expressió de la cara, els gestos, el contingut del missatge i el mateix objectiu en quedaran afectats.
• Les condicions físiques i emocionals dels interlocutors. L’estat d’ànim, el dolor o l’alegria incideixen en la manera de comunicar-se, tant a l’hora d’emetre com a l’hora de rebre.
• Els prejudicis entre emissor i receptor. Els rols atribuïts a cadascú fan que un mateix missatge es capti diferent segons qui l’emeti.
• El grau de coneixement del codi per les dues parts. Fixeu-vos, per exemple, que quan no coneixem gaire l’idioma del nostre interlocutor, acompanyem de gran gestualització les nostres paraules.
• L’estructuració del missatge: tant si és gràfic, gestual o verbal, l’estructuració, el volum i la velocitat són importants perquè s’entengui bé.
• El lloc i l’ambient: la dispersió de sons, el clima, les persones que es belluguen… dificulten clarament la comunicació.

En la comunicació entre l’infant i l’adult es poden subratllar tres factors que cal tenir especialment en compte:

• L’ambient: entenem per ambient l’entorn afectiu en què viu l’infant, és a dir, les persones amb qui conviu i l’espai físic en què es desenvolupa. Un ambient estimulant i ric en experiències afavorirà que l’infant s’expressi i es comuniqui, que tingui ganes d’interactuar amb l’entorn. Aquesta interacció amb l’entorn és la que li facilitarà l’adquisició d’aprenentatges. A vegades, aquest ambient afavoridor i estimulant s’haurà de crear de manera intencionada. Segons l’ambient que creem afavorirem un tipus d’experiències o unes altres i, per tant, uns aprenentatges o uns altres. En l’àmbit afectiu, dels sentiments i les emocions, l’infant s’ha de trobar en un entorn que aculli les seves manifestacions i hi respongui. L’infant ha de rebre un ventall ampli de respostes per tal que pugui anar comprenent que l’expressió dels sentiments i les emocions es pot manifestar de manera tant verbal com física.
• La qualitat: un vocabulari ampli i adequat i un to de veu que s’adeqüés a la situació serien, entre altres, elements que marcarien una comunicació de qualitat. La comunicació amb l’infant s’ha d’adequar al seu nivell, però sense perdre riquesa i qualitat.
• El context cultural: l’infant incorpora molts aprenentatges a partir de la imitació. En aquest sentit, els models que se li mostrin influiran en la seva interpretació i en la seva manera de comunicar-se.

Tots els éssers vivents tenen els seus mitjans per comunicar-se, uns més elaborats que altres, normalment d’acord amb l’escala evolutiva. Etòlegs i estudiosos en el tema han descrit quins són els principals mitjans de comunicació dels animals, de manera general són els següents: els olors, els gestos i els sons.

Els homes i les dones, com a animals que som, també ens comuniquem a través de les olors, dels gestos i dels sons. I el nostre llenguatge instintiu també expressa fam, incomoditat, por o alegria i entusiasme, o qualsevol altre estat lligat a la supervivència i a la convivència, com qualsevol altre animal; però som capaços també de comunicar idees o coneixements no necessàriament referits a necessitats ni a fets presents ni necessàriament reals. Podem referir-nos al passat, al present o al futur, podem referir-nos a coses concretes o a fets abstractes, podem expressar-nos de manera immediata davant un esdeveniment o un sentiment, o podem fer-ho més tard, podem basar-nos en la realitat o podem emprar la imaginació.

Molts trets de la comunicació humana es troben de manera aïllada en certes espècies d’animals; val a dir, però, que cap d’elles posseeix el conjunt d’habilitats que té l’ésser humà. Cal afegir aquí que, a més, els humans rebem l’experiència de totes les generacions anteriors a través del llenguatge i no només a través del codi genètic, com sí que fan els animals. El llenguatge humà es diferencia de l’animal perquè consta del següent:

• Intencionalitat: és a dir, la persona té voluntat que el seu missatge arribi al seu entorn i sigui interpretat de manera adequada. L’expressió en ella mateixa pot ser casual i sense l’objectiu de fer saber res a l’entorn, però quan el que interessa és comunicar-nos, la intencionalitat és clara.
• Reciprocitat: és a dir, la persona que s’expressa espera una resposta al seu missatge.
• Innovació: l’emissor escull segons el moment la manera d’indicar el que vol expressar de forma creativa i no copiada. Hi ha un ventall inacabable de missatges possibles, només cal que aprengui un cert nombre de signes i la lògica de combinar-los per poder comunicar allò que desitja; i pot fer-ho amb codis i canals diferents en cada moment.
• Creativitat: no està sotmès al control de cap estímul extern i té capacitat per donar sentit als símbols en cada context.
• Abstracció: allò que s’expressa no està lligat necessàriament a la circumstància present ni a res concret, sinó que pot fer referència a esdeveniments, idees o sentiments passats, presents i futurs, reals o irreals, lògics i il·lògics.
• Evolució: la criatura humana no neix sabent tots els codis, el seu llenguatge és fruit d’un procés d’aprenentatge a partir dels estímuls que rep del seu entorn; de manera progressiva adquireix el codi per comunicar-se amb els seus i el va variant segons l’edat i les circumstàncies. Podem considerar fruit d’aquesta adaptació la gran quantitat de formes d’expressió que hi ha arreu del món.

Atesa la complexitat dels éssers humans, el nostre llenguatge també és força complex; emprem tot tipus de recursos per expressar-nos i comunicar-nos, com el llenguatge oral, el gestual, el plàstic, el musical…

Els llenguatges, en general, són els que faciliten el desenvolupament humà. En la mesura que l’infant desenvolupa i perfecciona la capacitat d’entendre i d’expressar-se, desenvolupa també la seva personalitat. La personalitat la construeix a través de la creativitat, la comunicació interpersonal i la representació del món.

Vegem quines són les tres funcions del llenguatge que faciliten aquesta desenvolupament de la personalitat, que també apareixen detallades a la taula:

• Funció ludicocreativa: el llenguatge és un joc de relació, d’una banda, i de gaudi per l’altra, per l’alegria que suposa a l’infant exercitar les seves capacitats comunicatives. De la mateixa manera que els infants juguen amb les seves mans, els seus peus… quan els descobreixen, també juguen amb la veu per imitar els sons propis del seu entorn i imitar gestualitzacions “socials”. El seu cos, la capacitat d’expressió de tot el seu cos, és una eina d’entreteniment i de descobriment per l’infant. S’entrenen estones força llargues a emetre sons, tot provocant la complicitat dels qui l’envolten. Són les respostes dels adults del seu entorn les que van configurant el valor comunicatiu d’aquestes produccions. Aquest valor lúdic va adoptant diferents formes al llarg del desenvolupament de l’infant, a través de la interacció amb les formes socials fins a arribar a manifestacions creatives, tant de tipus verbal com del tipus gestual i corporal, plàstica, musical… La funció ludicocreativa es dóna sobretot en la primera infància, bàsicament abans del llenguatge oral, però també al llarg de la vida.
• Funció comunicativa: el llenguatge permet recollir i emetre informació, idees, coneixements, valors… Un cop l’individu reconeix i s’ha exercitat en tot el sistema de signes propis del seu entorn per rebre i enviar missatges, li és molt més fàcil expressar-se, intercanviar impressions. La comunicació amb l’entorn és clau per a la interrelació de l’infant amb el medi social i cultural, i per al seu desenvolupament personal. Amb la comunicació els infants, i les persones en general, estableixen nexes afectius amb les persones que els envolten, intercanvien sentiments, vivències, parers i recullen sentiment de pertinença i altres maneres de veure les coses; tot plegat necessari per trobar l’equilibri personal i la felicitat. La necessitat de comunicació i l’èxit en el seu exercici estimulen l’infant a ampliar, a enriquir i a millorar els seus propis recursos expressius.
• Funció simbòlica o representativa: un gest, una paraula, una imatge, poden fer referència a coses presents, a coses passades o a coses que encara han de venir. En diem funció simbòlica o representativa pensant que el llenguatge ens permet “representar” la realitat que tenim al nostre pensament. El llenguatge permet a l’infant, i a l’adult, representar-se a si mateix, tenir presents els sentiments, les emocions i els parers que dèiem en la funció comunicativa, i incorporar també tots els coneixements del seu entorn, accedint al coneixement del món i de la realitat en què vivim i que compartim amb altres persones que ens acompanyen en el procés de vida. La funció simbòlica ens facilita l’aprenentatge, la construcció del coneixement i l’autoregulació del pensament.

En la producció del llenguatge hi intervenen tres grans processos:

• El de descodificació o procés receptiu que suposa el reconeixement dels estímuls visuals, auditius, tàctils i/o olfactius.
• El d’associació dels símbols de manera lògica per tal de donar-los sentit.
• El de codificació o procés expressiu, que és la capacitat d’emprar símbols verbals, escrits i gestuals per transmetre una idea, un sentiment, un fet.

És el cervell qui fa possible que es produeixin aquests processos. Conté milions de neurones repartides entre dos hemisferis: l’hemisferi dret i l’hemisferi esquerre. Encara que els dos hemisferis semblen idèntics, no ho són, cadascun desenvolupa funcions diferenciades, cadascun percep i sent de manera independent. En general, l’hemisferi dret està relacionat amb la part esquerra del nostre cos i a l’inrevés, l’hemisferi esquerre amb la part dreta.

L’hemisferi esquerre és el més complex, per dir-ho d’alguna manera, “el que pensa”; s’hi porten a terme els processos mentals necessaris per la lògica, el raonament general i l’anàlisi. És, doncs, racional i simbòlic; s’encarrega del llenguatge i de l’activitat cognoscitiva. Vegeu algunes de les funcions que té:

• Verbals: percepció de la parla i la lectura, i posterior anàlisi lògica i gramatical del llenguatge.
• Ideacionals: relaciona les diferents experiències prèvies emmagatzemades per resoldre els problemes.
• Conceptuals: a partir de la informació que rep treu conclusions, fa abstraccions.
• Analítiques: aplica la deducció sobre les coses.
• Aritmètiques: fa servir conceptes matemàtics i lògics, així com altres tipus de llenguatge (informàtic, codi abstracte…).

L’hemisferi dret és intuïtiu, il·lògic, espontani, “artístic” i “pràctic”. Però és “mut”, no intervé ni en la parla ni en l’escriptura. Empra recursos alternatius de tipus “silenciós” per comunicar-se –la mímica, la mirada, els somriures…–, vàlids també perquè a través d’ells entenem moltes vegades el sentit d’una conversa. L’hemisferi dret sap si el que ens està parlant diu la veritat, el seu estat d’ànim, l’actitud… En aquest hemisferi es localitzen les funcions relacionades amb l’espai i el moviment, o amb l’expressió no verbal. Vegeu algunes de les funcions que té:

• Suport a la funció verbal: és qui organitza els elements prosòdics de la parla, per exemple, el to de veu, la gestualització facial i corporal, és a dir, l’execució del llenguatge, però no la ideació.
• Musical: capacitat de crear i de gaudir dels ritmes i les melodies; elabora i executa les melodies.
• Pictòric: representa gràficament i capta la perspectiva.
• Visuoespacial: discrimina els estímuls visuals i els interpreta. Guia les tasques grafomotores i les manualitats. Domina la creació d’imatges en l’interior de la ment, puntal bàsic de la imaginació.
• Geomètric: reconeix i valora la forma dels objectes.

La informació rebuda per ambdós hemisferis passa ràpidament de l’un a l’altre, i en molts casos són interdependents. També el cervell té un alt grau de plasticitat, sobretot com més jove és.

A cada hemisferi el cervell té unes zones definides que s’anomenen lòbuls cerebrals. Cada lòbul cerebral està especialitzat en funcions diferents:

• El frontal és bàsic per al pensament i la vida emocional; també porta el control del moviment dels ulls. En aquest lòbul, a l’hemisferi esquerre, hi ha l’àrea de Broca, relacionada amb el llenguatge. Està situada prop de la zona de l’escorça motora que controla el moviment dels músculs del llavis, la llengua, el paladar i les cordes vocals.
• Al parietal s’enregistren bàsicament les sensacions del gust, l’olor, el tacte, la pressió i la temperatura, així com també els senyals sensorials procedents de la pell, els ossos, les articulacions i els músculs.
• A l’occipital s’enregistra i es processa la informació visual.
• El temporal es responsabilitza bàsicament de les qüestions relacionades amb l’audició, però també té un paper important en el processament de la memòria i de l’emoció. En aquest lòbul, a l’hemisferi esquerre, hi ha l’àrea de Wernicke, on es produeix la comprensió i la producció de significats. Està situada prop de l’escorça cerebral auditiva i visual.

Les àrees de Wernicke i de Broca són les àrees més importants pel que fa al llenguatge oral (vegeu la figura).

L’àrea de Wernicke està relacionada amb la comprensió dels missatges i la de Broca, amb l’expressió. La primera està relacionada amb la codificació i descodificació, i l’altra, la de Broca, amb la part motora de la parla, amb l’execució dels sons propis de cada llengua. Ambdues àrees estan connectades pel que s’anomena feix longitudinal superior.

Quan hi ha una lesió a l’àrea de Wernicke la persona té serioses dificultats per poder entendre el que se li diu. Pot parlar perquè l’àrea de Broca –és a dir, l’àrea motora– no es veu afectada. Així doncs, la persona no té dificultat per a parlar però sí per articular un missatge coherent. En aquest cas parlarem d’una afàsia de recepció.

Quan hi ha una lesió a l’àrea de Broca, la persona no té problemes per desxifrar un missatge, però, en canvi, té dificultats per comunicar-se perquè l’articulació de paraules és desorganitzada. La comprensió està intacta, però la parla és lenta i laboriosa. En aquest cas parlarem d’una afàsia d’expressió.

El cervell està format per dos hemisferis, cadascun dels quals conté àrees especialitzades en funcions diferents, emmarcades dins del que s’anomenen lòbuls cerebrals. La part dretana del cos està relacionada amb l’hemisferi esquerre, i la part esquerra del cos amb el dret. L’hemisferi dret i l’hemisferi esquerre estan interconnectats pel cos callós, cadascun d’ells tenen funcions diferents: l’hemisferi esquerre és l’hemisferi “conceptual” i l’hemisferi dret, el “pràctic”; ambdós, però, es complementen.

Quan parlem de comunicar-nos, és molt fàcil pensar només en el llenguatge verbal. Vivim envoltats de paraules, però també de músiques, de gestos, de símbols visuals i plàstics, i sobretot d’actituds; de tots ells ens arriba informació, molta informació.

Per l’infant és absolutament necessari que pugui expressar-se i ser acceptat per poder-se desenvolupar amb seguretat, establir relacions afectives sanes i creure en ell. Com a adults i segons siguin les nostres respostes rebrà informació sobre qui és ell i com és com a persona. El que rebrà de l’adult no seran només les paraules, sinó també el temps que li dedica, les actituds, les cures, el to… Tots aquests aspectes seran fonamentals per la imatge que l’infant es construeixi de si mateix.

L’adult ha de veure l’infant com una persona en procés de desenvolupament, per tant la interacció amb ell partirà del respecte i tindrà en consideració la seva fragilitat física, psicològica i emocional.

Els llenguatges, més enllà del que treballem específicament a l’escola per facilitar-ne l’adquisició, són eina base, el suport, de tota vida de relació i de l’educació.

L’educador, l’adult, en el procés de comunicació amb l’infant, quan “parla”, més enllà dels temes “instructius” parla sobre els següents aspectes:

• Obertura/tancament: amb les seves actituds els educadors i educadores transmeten als infants ganes de fer coses noves, de tirar endavant malgrat els dubtes o la por a les crítiques per la seva feina o es poden mostrar inflexibles en les seves activitats per por de no esgarriar-la, de mostrar inseguretat o per por de perdre autoritat.
• Esperança/obligació: a través de les mirades, dels gestos o de les paraules podem transmetre a l’infant que l’escoltem, que creiem que és capaç de resoldre allò que se li presenta, que pot comptar amb nosaltres pel que sigui, o bé podem transmetre que ha de fer el que li toca i que el jutjarem segons faci.
• Empatia/distància: actuant partint del que ens arriba que sent l’infant, essent ferms però respectuosos, fent-nos càrrec del que li passa però mantenint la distància suficient per no ser envaïts, o preocupar-nos prioritàriament pels temes “acadèmics” oblidant la importància de l’afecte com a valor prevalent en l’educació.
• Flexibilitat/rigidesa: intervenint de manera adaptativa a les circumstàncies, valorant els esdeveniments que puguin succeir des de diversos punts de vista, cercant la perspectiva adequada, o tenint una idea prefixada de quina ha de ser l’actuació i el camí que s’ha de seguir independentment de les característiques individuals dels infants.
• Quietud/activitat: indicar els límits i deixar espai suficient perquè l’infant trobi el seu propi camí, o mostrar la conducta desitjada perquè l’infant no admeti altres possibilitats.
• Responsabilitat/culpa: assumir reptes i ser actius davant la nostra pròpia vida, admetent el perill que les coses no surtin bé i no acceptant responsabilitats que no siguin pròpies, o no innovar per por a fer-ho malament, assumint com a culpa els errors, desenvolupant valors acusatoris.

Expressar-nos i comunicar-nos ens permet l’intercanvi de sentiments i de vivències necessari per poder identificar-nos nosaltres mateixos a través de la resposta de l’entorn, i així adaptar-nos al món, sentir-nos-hi integrats i aconseguir l’equilibri. És justament per això que l’expressió i la comunicació pren tanta importància a l’educació infantil.

Els infants i també els adults necessitem comunicar-nos perquè en la mesura en què ho fem ens reconeixem nosaltres mateixos. Per tendència natural l’infant exterioritza allò que és dins seu si l’entorn, amb el seu estil educatiu, així li ho facilita; expressa els seus estats físics i anímics amb molta facilitat, i també capta amb molta facilitat què és el que passa al seu voltant, i expressa, en la mesura que li és possible, com es troba en un context determinat. La seva manera de ser es va construint basant-se en allò que rep del seu entorn, en les respostes que la seva conducta i la seva expressió generen en les persones que l’envolten. Per això és tan i tan important l’actitud de l’adult tant en l’àmbit familiar, com en l’escolar i el lleure.

Els infants, en l’etapa de 0 a 6 anys estan encara en vies de desenvolupament i aniran desenvolupant tot el seu potencial i les seves capacitats en la mesura que l’entorn així els ho faciliti. Aquesta no és, per tant, una etapa d’espera, és una etapa clau on els pares i els educadors han de propiciar els estímuls necessaris perquè aquest desenvolupament es produeixi de forma harmònica i equilibrada.

A més dels estímuls de l’entorn, perquè aquest procés expressiu i comunicatiu es produeixi calen unes condicions que ho permetin:

• Un desenvolupament adequat del sistema nerviós, sensorial i motor que faciliti el domini del propi cos i la coordinació necessària per produir les diferents formes d’expressió. Volem dir amb això que l’estil comunicatiu dels infants depèn també de les possibilitats d’expressió pròpies. La majoria dels infants segueixen pautes comunes per a cada edat i per a cada cultura, però hi ha infants que, per les seves condicions personals, necessiten sistemes alternatius per comunicar-se.
• Una voluntat comunicativa per part de l’infant i de l’adult; és a dir, cal que l’infant tingui necessitat d’expressar-se, bé sigui oralment o plàsticament, amb gestualització o bé cantant, escrivint… I que l’adult sàpiga respondre acceptant, comprenent, fent el que cal, satisfent la necessitat. La resposta que obté de l’entorn ajuda al desenvolupament harmònic de l’infant.
• Una actitud receptiva i amatent a les necessitats de l’infant, per part de l’adult, que estimuli l’expressió dels petits i petites, però que no la forci. És clara també la importància de l’adult a l’hora de preparar un medi ric en estímuls que desperti la curiositat de l’infant i les ganes de compartir els seus descobriments.
• Un ambient tranquil, sense tensions, que ofereixi prou seguretat als infants per investigar, per moure’s, per mostrar-se.

La necessitat d’expressió de l’ésser humà es manifesta de diverses formes segons el seu moment evolutiu. El llenguatge, entès en tota la seva amplitud, apareix ben aviat. La comunicació s’inicia en el mateix moment del naixement. Els plors, les ganyotes, les rialles i gestualitzacions són les primeres manifestacions dels infants, són respostes a estats fisiològics de tensió o de satisfacció; no tenen voluntat conscient de transmetre cap missatge, però ho fan. Són els reclams que provoquen l’atenció de l’adult. Durant aquest temps s’estableix una entesa gairebé perfecta entre mare o pare i fill.

En aquest moment hi ha un desequilibri en el procés de comunicació: l’adult ha de fer un gran esforç per poder interpretar els senyals del nadó. Aquest desequilibri es va compensant a mesura que l’infant desenvolupa les seves capacitats expressives. Com a resultat de la interacció mare/ pare amb l’infant, tots dos van aprenent: els pares a interpretar més encertadament els reclams del nadó i el nadó a emetre missatges més clars. D’aquesta manera els missatges cada vegada són més clars.

La primera relació entre l’adult i l’infant s’estableix a partir del contacte físic. Es crea un medi de comunicació a través del to muscular: tensió quan hi ha necessitat i distensió quan la necessitat ja s’ha satisfet.

En aquest intercanvi es transmet informació sobre els estats emocionals, és molt important tenir-ho en compte perquè la qualitat d’aquesta primera relació marca positivament o negativament la necessitat de l’infant de comunicar-se amb els altres.

El tacte i el contacte són molt importants en el desenvolupament de l’infant. En les primeres edats el tacte és un sentit molt rellevant i significatiu a l’hora de transmetre-li afectivitat. A través del tacte se sent segur, cuidat i protegit.

En tot aquest procés, la gestualització té molta importància, és la clau per interpretar situacions i estats anímics. El somriure, per exemple, indica plaer i satisfacció.

Si els infants neixen amb la capacitat de transmetre el seu benestar o el seu desplaer, els humans adults també estan dotats per respondre aquestes crides. Com a resposta a un somriure reflex del bebè, la mare o l’adult contesta amb un ampli ventall de respostes: un altre somriure, acaronaments, carícies, paraules, cantarelles… de manera que l’infant s’adona que és capaç de provocar l’actuació dels altres cap a ell.

D’aquesta manera i de forma gradual l’infant es va fent càrrec de la seva conducta en la mesura que el seu desenvolupament motor, cognitiu i emocional li permet. Aleshores dirigeix la seva expressió a provocar la resposta de l’adult. I aquí és quan el gest adquireix un significat social de comunicació.

Quant l’infant ja té més domini del seu propi cos, més autonomia, se sent més capaç i explora l’entorn. És el moment en que també comença a imitar els adults. Va desenvolupament així el seu ventall expressiu i l’adult, segons el context de les manifestacions de l’infant, interpreta el que l’infant vol expressar i dóna resposta a aquesta expressió (amb la mirada, amb el contacte corporal, amb el to de veu…).

Dels 0 als 3 anys es produeix una evolució comunicativa que va des del gairebé exclusivament llenguatge del cos a l’inici de la vida fins a la incorporació de l’ús del llenguatge verbal en arribar al final del primer cicle, tot i que aquest no serà dominant fins al final de l’etapa següent, dels 3 als 6 anys, quan l’infant es va incorporant de forma progressiva a d’altres llenguatges. És quan el llenguatge verbal, per rapidesa que aporta a la comunicació, agafa un paper principal.

Afavorir el desenvolupament del llenguatge és un dels objectius primordials de l’etapa de l’educació infantil.

En el currículum d’educació infantil és on queda definit en què s’han de centrar els continguts educatius, quina és la finalitat de l’etapa i quines són les capacitats a afavorir i desenvolupar en aquesta etapa de desenvolupament dels infants. Defineix la intervenció educativa i dóna orientacions respecte als recursos, l’avaluació de les capacitats i el paper de l’educador i l’educadora en aquest desenvolupament.

Per tant, en el currículum d’educació infantil trobarem les bases sobre la intervenció educativa per al desenvolupament dels llenguatges en els infants.

El currículum d’educació infantil defineix tres àrees curriculars: l’àrea de descoberta d’un mateix, l’àrea de descoberta de l’entorn i l’àrea de comunicació i llenguatges. També diu que la construcció dels aprenentatges es fa mitjançant les informacions rebudes i les experiències viscudes gràcies a una interacció adequada amb l’entorn.

En l’àrea de comunicació i llenguatges, el currículum ens parla del llenguatge verbal, corporal, musical, plàstic i matemàtic. Tots proporcionen mitjans de comunicació, expressió, representació, interpretació i modificació de la realitat que l’envolta.

Quan un infant s’expressa, a més de comunicar, si és el cas, integra coneixements nous referits tant al retorn que li arriba del que ha expressat com al coneixement sobre ell mateix. Per això diem que les àrees en què el currículum estructura els processos d’ensenyament-aprenentatge s’han d’entendre amb criteris de globalitat i d’interrelació, perquè no hi ha continguts aïllats, sinó que tots formen part d’una realitat que és global.

Respecte a les tecnologies de la informació i la comunicació, el currículum ens orienta cap a la integració en les diverses àrees i la iniciació de l’alumnat, en el segon cicle de l’educació infantil, per aprendre a llegir i a escriure de manera individual i col·lectiva, per comunicar-se i per publicar les informacions i les creacions.

Dins del llenguatge verbal (oral i escrit) no hi ha currículum específic de llengua estrangera, però sí que es donen orientacions per iniciar els infants en una llengua nova. També es donen pautes per a la intervenció educativa i la integració de la llengua estrangera. Aquestes indicacions ens diuen, bàsicament, que els continguts de llengua estrangera a treballar no han de ser externs a les programacions de les unitats didàctiques o els projectes de treball de l’aula, sinó que s’han de planificar activitats en situacions contextualitzades dins d’aquestes unitats o projectes de treball.

En el currículum d’educació infantil també s’estableix quines són les capacitats que cal desenvolupar i interrelacionar. Aquestes capacitats les podem trobar precisades en forma d’objectius que els infants han d’haver desenvolupat en cada cicle de l’etapa d’educació infantil i en relació amb els continguts de les àrees.

Entorn de l’eix Aprendre a pensar i comunicar, el currículum estableix les capacitats següents:

• Pensar, crear, elaborar explicacions i iniciar-se en les habilitats matemàtiques bàsiques.
• Progressar en la comunicació i l’expressió ajustada als diferents contextos i situacions de comunicació habituals per mitjà dels diversos llenguatges.

Aquestes capacitats es precisen en forma d’objectius i segons el cicle. En són exemple, per al primer cicle d’educació infantil (0 a 3 anys), els següents:

• Esforçar-se per manifestar i expressar les pròpies emocions i sentiments.
• Comprendre el llenguatge adult i el dels altres infants, comunicar-se i expressar-se per mitjà del moviment, el gest, el joc i la paraula, amb una millora progressiva del llenguatge oral.
• Iniciar-se en la descoberta i l’ús del llenguatge corporal, verbal, matemàtic, musical i plàstic.

I per al segon cicle d’educació infantil (3 a 6 anys), els objectius són els següents:

• Representar i evocar aspectes de la realitat viscuda, coneguda o imaginada i expressar-los mitjançant les possibilitats simbòliques que els ofereix el joc i altres formes de representació.
• Comprendre les intencions comunicatives d’altres infants i persones adultes i expressar-se mitjançant la paraula, el gest i el joc.
• Desenvolupar habilitats de comunicació, expressió, comprensió i representació per mitjà dels llenguatges corporal, verbal, gràfic, musical, audiovisual i plàstic; iniciar el procés d’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura, de les habilitats matemàtiques bàsiques i de l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Els continguts i les activitats que els infants han de dur a terme per assolir els objectius s’identifiquen i s’agrupen en el currículum per a cadascuna de les àrees en què s’estructura. Tot i així, les activitats i els projectes de treball s’hauran de tractar de manera globalitzada.

Quan l’infant arriba a l’escola bressol porta ja un bagatge previ d’origen familiar i social que va ampliant i diversificant a través de l’experimentació. Adquireix nous coneixements i s’obre a un nou món de relacions. La concreció en activitats dels diferents llenguatges que descriu el currículum i els intercanvis comunicatius amb els companys i els educadors és el que permetrà afavorir aquestes noves adquisicions. Les experiències que viu en els centres educatius li permeten comunicar continguts cada cop més elaborats i adquirir destreses, actituds i conceptes que el porten a identificar millor les seves necessitats, sentiments i coneixements.

L’escola ha de potenciar les capacitats de l’infant en tots els seus aspectes. En l’àmbit de la comunicació ha de possibilitar la millora tant pel que fa a la recepció i la interpretació dels missatges com pel que fa a crear-ne i emetre’n; això afavoreix sens dubte el creixement personal, però també la incorporació dels continguts anomenats conceptuals.

Acompanyant les possibilitats que li atorga el seu desenvolupament, l’infant adquireix altres formes d’expressió: el dibuix, l’escriptura, la pintura, la música… Són noves maneres d’expressar-se que li permet la seva pròpia evolució. L’expressió es diversifica i dóna pas a diferents tipus d’expressió, incloses en el currículum d’educació infantil:

• Expressió verbal (oral i escrita)
• Expressió plàstica (dibuix, pintura, modelatge, amb tot tipus de material)
• Expressió gestual i corporal
• Expressió ritmicomusical
• Expressió logicomatemàtica

L’infant no empra aquests llenguatges de manera aïllada, sinó que sovint els combina: mentre pinta, parla sobre el que està fent; mentre balla, canta; mentre canta, gesticula… Així interioritza millor tot el que està fent, i així, d’aquesta manera global, és com hem de tractar les tècniques d’expressió i comunicació a l’educació infantil.

Així doncs, les activitats i els projectes de treball que es duran a terme a l’aula s’hauran de tractar de manera globalitzada entre àrees i llenguatges.

Trobarem agrupats en l’àrea de coneixements i llenguatges del currículum els continguts i les activitats relatives a l’expressió, la comunicació i els llenguatges. D’aquesta manera, als educadors i les educadores els serà més fàcil identificar-los. Tanmateix, això no ha de fer que la realitat es presenti de manera parcel·lada. Cal crear espais d’aprenentatge i propostes de treball globalitzades, de manera que s’estableixin relacions entre continguts de les diferents àrees.

A l’hora d’organitzar les activitats s’han de tenir igualment en compte els ritmes de joc, de treball i de descans dels infants, i també les necessitats socioafectives que tenen.

La integració de les tecnologies de la informació i la comunicació en les activitats i els projectes de treball pot servir al professorat per organitzar, aplicar, recollir i presentar la informació en diversos formats.

Respecte a la tipologia d’activitats, el currículum ens dóna les pautes següents:

L’aprenentatge depèn en gran mesura de la quantitat i la qualitat d’ocasions que els infants hagin tingut per dur-lo a la pràctica. Les situacions de la vida diària en proporcionen moltes, però cal que l’escola asseguri experiències prou riques a tots els infants. Convé que els acompanyi en els aprenentatges, de manera que impulsi el plantejament d’interrogants, encamini la resposta a les preguntes i ofereixi materials, recursos i estratègies que ajudin, per mitjà dels llenguatges, a connectar les experiències viscudes i prendre’n consciència.

Els mestres i les mestres actuaran com a facilitadors d’un entorn en què es creïn expectatives per a l’alumnat, a partir d’activitats que tinguin interès i significat i els proporcionin les mateixes oportunitats d’aprendre independentment del gènere, l’habilitat, l’edat, l’origen sociocultural i els coneixements previs.

A partir de la lliure expressió l’infant pot explorar les seves pròpies habilitats i relacionar-se de manera més autèntica amb el seu entorn, i l’educador, a través de l’observació, pot conèixer millor el seu desenvolupament i la seva integració en el grup d’iguals, donar-los suport i afavorir-los.

Durant els primers anys de vida l’infant necessita l’adult per satisfer les seves necessitats bàsiques. Els moments en què l’adult atén l’infant són moments idonis per establir lligams d’afecte, d’experimentació i d’assentament de les relacions mútues. Són situacions importants per afavorir el creixement emocional harmònic en l’infant. Si l’adult entén que el bebè neix amb capacitat per ser subjecte actiu del seu propi desenvolupament, quan l’agafi, quan en tingui cura, quan s’hi relacioni, el sabrà escoltar amb les “orelles de dins” i l’atendrà amb respecte i d’acord amb el que necessita. Cada vegada més, pares i educadors s’adonen que els contactes cos a cos, ànima a ànima, l’escoltar i reconèixer les emocions és l’esquelet sobre el qual es vertebra l’educació i el desenvolupament cognitiu, motor i socioafectiu de l’infant.

Expressar, comunicar, és descobrir-se a un mateix, fer sortir a fora sentiments, pensaments, judicis i sensacions. Per l’infant, fer-se entendre és un repte, repte que esdevé gaudi quan s’aconsegueix.

Malgrat tots els recursos que tenim a les escoles per treballar l’expressió i la comunicació, els llenguatges no són una tècnica per adquirir, sinó una capacitat inherent en l’infant que s’ha de desenvolupar. De vegades, el mateix interès a treballar la comunicació a l’aula fa que els educadors i educadores es posin per damunt del mateix acte comunicatiu, en planificar i manipular l’espai, el context i la motivació per arribar a l’objectiu pretès. L’educador i l’educadora han de vetllar perquè més enllà de l’estona programada per treballar l’expressió i la comunicació, a l’aula hi hagi un clima i unes circumstàncies idònies que permetin als infants interactuar amb els seus companys i companyes, crear lligams afectius, possibilitar l’observació de les diferències com a factor de creixement, relativitzar-les, observar les complementarietats que enriqueixen els uns i els altres i permeten fer front al grup. Fer possible que això sigui així és important, perquè l’escola, l’aula, no deixa de ser una “minisocietat”; si l’infant aprèn el valor de l’acceptació i de la convivència, si aprèn a respectar-se a ell mateix i a respectar els altres, si és capaç de copsar el valor de la diferència, llavors tindrà molt de guanyat i ho generalitzarà així en altres contextos en què visqui.

Per tant, en l’etapa de 0 a 6 anys hem de potenciar el desenvolupament de l’expressió a través dels diferents llenguatges amb l’objectiu que l’infant aprengui a fer-se entendre, a deixar-se veure, a emetre missatges comprensibles per als altres i a comprendre els dels altres. La nostra fita com a educadors i educadores no és especialment el domini de les diferents tècniques expressives per part de l’infant, sinó la mateixa comunicació. No cal que l’infant domini l’art del dibuix, o conegui les diverses figures musicals, per exemple. El que importa és que empri la plàstica i la música com a manera d’expressar-se i de relacionar-se.

En el currículum del primer cicle d’educació infantil també hi ha reflexions sobre la comunicació entre l’educador o l’educadora i els infants:

Vegem-ne també alguna de relativa al segon cicle:

Sovint a les aules es produeixen situacions com la següent:

Aquesta situació es dóna molt sovint a les escoles d’infantil, sobretot a les escoles bressol quan els infants estant en procés de reconeixement i assumpció del gènere al qual pertanyen a través del procés de socialització.

El procés de socialització és el procés mitjançant el qual els nens i les nenes aprenen a diferenciar què és acceptable i que no és acceptable per tal de tenir un comportament social idoni.

A través del vincle afectiu que l’infant estableix amb el pare, la mare i aquells adults que en tenen cura en néixer, l’infant es desenvolupa i construeix el seu “jo”.

De la transmissió de valors culturals predominants que fa la família se’n diu socialització primària; el que fa l’escola, socialització secundària, i el que fa l’entorn i els mitjans de comunicació, socialització terciària.

a) La socialització primària

La família és el primer agent de socialització. La manera com els pares guien i modelen el comportament dels seus fills i filles, quines coses reforcen o quines en rebutgen en el seu desenvolupament, quina dedicació tenen cap als seus fills, de quina manera s’hi relacionen… depèn de les pròpies possibilitats i de les creences, valors i normes de la comunitat sociocultural a la qual pertanyen.

Des de ben menuts, els pares, a partir de les atencions que exerceixen sobre els seus infants, transmeten valors propis de la vida quotidiana: què pot tocar i què no, quan és l’hora d’engrescar-se i quan d’estar en repòs, com s’ha de menjar, com s’ha de vestir, com s’han d’adreçar els uns als altres, les normes de tracte per a coneguts i estranys, les salutacions… i mentre, els menuts i les menudes exploren els límits d’allò que és permès i també el límit de les febleses dels adults, que van modificant també les seves estratègies en funció de la seva pròpia percepció dels fets i dels resultats de les conductes, en definitiva, vigilen i esmenen la conducta dels petits i la seva pròpia.

S’identifiquen amb els pares, atrets i captius pels sentiments i pel to emocional que impregnen les seves actuacions. L’estima que reben i l’estima que senten obre el camí cap a la comprensió i la motivació per adaptar-se a allò que s’espera d’ells. Els pares són el primer punt de referència per a l’infant que adopta com a veritat universal les normes, creences i valors dels pares com si fossin les úniques. Més endavant, quan es vegin més capaços de valdre’s per ells mateixos i per la llei de vida, que permet canviar i evolucionar, s’adonaran que hi ha altres maneres de viure, aprendre, guanyar-se la vida… Aquest període, durant el qual per al nen tot és com se li mostra en l’àmbit familiar, rep el nom de socialització primària.

La socialització primària és el punt de partida del seu mode d’actuar i de relacionar-se; després reconeix en el seu entorn les propostes nascudes que li resulten familiars i les assumeix com a seguretats que li permeten integrar-se; les coses són com les ha viscut. Entén que la conducta adequada a cada circumstància no és cosa que surti del pare o de la mare, sinó que s’ha d’obrar així perquè tothom hi està d’acord.

Els valor són essencials perquè orienten les activitats dels membres d’una societat. Així com moltes normes són inculcades explícitament pels pares i educadors, els valors són un producte del procés d’assimilació d’aquestes normes. La insistència o la duresa amb què els progenitors les inculquen fa que els infants captin el valor que porten implícites. En la majoria dels casos els valors són implícits, els infants els dedueixen a partir de la manera de comportar-se de les persones amb qui interaccionen.

b) La socialització secundària

L’escola és també transmissora de valors culturals tant explícitament, programant continguts referits a valors, actituds i normes i reforçant les conductes desitjables, com implícitament, a través del que s’anomena currículum ocult. El currículum ocult està configurat per tot allò que es transmet en l’educació de manera transversal en tots els continguts, sense verbalitzar-ho, sense incloure-ho. Seria el “llegir entre línies” de l’educació.

La mateixa organització dels continguts curriculars, de l’espai i el temps destinat per a cada cosa transmet a l’infant què és important i què no ho és.

Des d’aquesta perspectiva l’escola socialitza però també sovint uniforma.

El conte parla justament d’expressió i creativitat. Fixeu-vos com n’és de subtil la transmissió del que és correcte i el que no ho és, del que està bé i el que no, del que toca i no toca fer, i com n’és d’important la figura del mestre en el procés educatiu per fomentar el coneixement d’un mateix, la seguretat en les seves pròpies capacitats i la creativitat de l’infant. És claríssim que més enllà de les paraules, aprenem del que rebem i que si no tenim eines per trencar la cadena nosaltres ho reproduirem així com ho hem rebut.

En aquest paper socialitzador de l’escola, actualment cada vagada més el camí és d’adoptar una visió global de l’infant i de treballar per una escola inclusiva.

c) La socialització terciària

La socialització terciària fa referència a l’entorn social de l’infant. Actualment els mitjans de comunicació tenen un pes important. A partir d’aquests mitjans l’infant té accés a altres maneres de viure i comportar-se.

Mentre que en la socialització primària i la secundària la paraula i les actituds són l’eina principal de transmissió de coneixements, valors i normes, en la socialització terciària, centrada actualment en els mitjans de comunicació, la imatge agafa el protagonisme en la transmissió de conductes.

Actualment la programació televisiva està força impregnada de sèries on el llenguatge verbal i el llenguatge visual freqüentment són agressius i violents. Hem de tenir en compte que el tipus de llenguatge influeix en el missatge i en la recepció d’aquest missatge. El llenguatge visual arriba abans als infants perquè és més fàcil de percebre que no pas el verbal, que suposa interpretar-ne cada una de les parts i representar-ne mentalment el significat.

L’infant pot veure de tot per la televisió i a les edats que estem referint-nos, no tenen criteri per discernir si un programa és constructiu per a ell o deforma la realitat. És important que els pares entenguin que la televisió és un agent socialitzador i que, com a tal, l’infant pot prendre com a referència vàlida les conductes que li mostren. És funció dels pares estar al cas del que veuen els seus fills i filles, mantenir un horari adequat a l’edat, i ajudar-los a mantenir una actitud reflexiva i crítica davant les imatges que se succeeixen en els programes televisius.

No hi ha una simple relació causa-efecte entre veure models de comportament violents a la televisió i l’augment de l’agressivitat infantil, perquè sempre depèn de la capacitat d’anàlisi de la realitat que aquest infant tingui i de l’acompanyament que els adults en facin. Però sí que és cert que el mode de resoldre els conflictes a través de l’activitat violenta és fàcilment aprehensible per la ment infantil que queda impactada per la vivesa dels colors, els moviments ràpids i audaços dels protagonistes i el llenguatge onomatopeic que reforça els efectes immediats de l’acció.

Els rols de gènere i els estereotips que la cultura adjudica a cada sexe es transmeten a través dels mitjans de comunicació també de manera constant i subtil.

L’infant en néixer inicia un procés de coneixement d’ell mateix; a mesura que la seva evolució motora i cognitiva li ho permeti anirà coneixent-se i diferenciant-se dels altres com a persona amb entitat pròpia. És un camí que el portarà a identificar-se com a nen o com a nena. A través dels germans, dels progenitors o dels companys i companyes d’aula observarà que hi ha diferències en els genitals, i descobrirà, d’aquesta manera, la identitat sexual. Aquest procés està acompanyat de les expectatives que els pares dipositen a saber el sexe dels seus fills, el mateix nom que els posen respon a unes característiques desitjables per a aquests; es plantegen com decoraran l’habitació en funció del sexe, el color i l’estil de la roba que li compraran, com el faran anar… d’aquesta manera van introduint l’infant en el rol de gènere, rol que reforçaran amb la manera com s’hi adrecin, amb les paraules, les actituds i les normes i valors que determinin.

Quina influència té en aquest procés l’expressió i la comunicació? El procés de socialització modela l’individu per fer-lo membre apte per conviure en una determinada societat, de manera que adquireix paulatinament els valors i les normes que li són pròpies. La família, l’escola i els mitjans de comunicació són els principals agents de socialització. Sabem també que la transmissió de missatges pot fer-se per diferents canals i amb diferents codis. No cal que la comunicació es refereixi a la paraula. Hi ha moltes maneres de dir les coses. En el procés d’adquisició de la identitat sexual, però sobretot en la de rol de gènere, que és un concepte més cultural, hi juguen tant allò que es diu com allò que no es diu.

De manera intencionada o de manera inconscient, tots els adults que ens relacionem amb infants estem educant la seva afectivitat i la seva sexualitat. Els gestos, les paraules, les mostres afectuoses, les manyagueries que fem o que no fem són elements que tenen un paper important en les relacions que establim amb els infants des del moment en què neixen.

Si tenim present que la majoria dels aprenentatges es produeixen per imitació, també per imitació es reprodueixen els models pel que fa a la concepció de la sexualitat.

Quan parlem de llenguatge englobem tots els llenguatges, sigui quin sigui el canal pel qual s’expressen –visual, sonor, olfactiu, tàctil-, tots els són l’eina per la qual som capaços de representar el món que ens envolta. És a través de tots ells que copsem el món, és a través de tots ells que ens arriba i transmetem informació; però és a través del llenguatge verbal que posem nom a tot allò que sentim i pensem i que emmagatzemem en el nostre cervell la realitat arxivant-la en categories.

Quan ens comuniquem, enviem un missatge que serà interpretat per la persona que el rep en funció dels seus pensaments, de les seves creences, en definitiva, de com té categoritzada la realitat.

El llenguatge organitza i estructura el pensament a escala individual, però també a escala col·lectiva, influint en la cultura. Llenguatge, pensament i cultura s’influencien mútuament.

El llenguatge és una eina socialitzadora quant a portadora de significats; crea valors, idees, pautes de comportament que són assumides per les persones del grup social en qüestió –pels homes i les dones, pels nens i les nenes– als quals la societat adreça missatges diferents.

El llenguatge, eina bàsica en el procés de socialització, és el mitjà per on es transmeten els models de conducta per a les generacions que estan creixent; així, quan l’ús del llenguatge és sexista es perpetuen models estereotipats sobre ambdós sexes de generació en generació.

El rol de gènere és un rol bàsicament après. És cert que els homes i les dones som diferents, la nostra biologia així ho determina. L’error rau quan en aquesta diferència no hi ha igualtat, quan els estereotips atribuïts a un i altre sexe mostren una relació de desigualtat de l’un envers l’altre, de poder d’un i de submissió de l’altre, de presència d’uns i d’absència dels altres. Les formes sexistes dels missatges estan tant en el missatge com en el context on es produeix aquest missatge. Es pot fer un ús sexista del llenguatge de forma directa o bé de forma indirecta ometen sistemàticament a un dels sexes.

Les paraules existeixen per elles mateixes, és el pensament de la persona qui les tria i les organitza de manera que expressa allò que el seu pensament creu. Per tant, no és el llenguatge en si mateix el que és sexista, sinó que és l’ús que en fem que el fa sexista; és la intencionalitat que s’hi dóna i la interpretació que se’n fa el que converteix un missatge en un missatge sexista.

Hi ha un altre tipus de llenguatge que dificulta la igualtat entre homes i dones, nens i nenes, tot i que no hi ha intencionalitat aparent de menysprear: és el llenguatge androcèntric.

El llenguatge androcèntric es centra en la persona de l’home, és a dir, és aquell que esmenta homes i dones sota paraules de gènere masculí, que classifica conceptes, normes i actituds sota nomenclatures masculines. Confon la part amb el tot, donant a entendre que el que fan i diuen els homes és representatiu de l’experiència humana i inclou les dones.

Usualment emprem sense adonar-nos-en moltes paraules masculines per referir-nos a home i dona. Més enllà de si fer-ho així ens permet fer més àgil el missatge, és recomanable cercar formes que permetin englobar els dos sexes. Les recomanacions suggereixen usar paraules genèriques que englobin els dos gèneres (per exemple, substituir persona o ésser humà enlloc d’home); en el cas d’adoptar la fórmula d’esmentar els dos gèneres es suggereix anar variant per tal que ambdós gèneres tinguin l’oportunitat de ser els primers; etc.

Gairebé tota l’escola actual és escola mixta, tret d’algunes privades molt minoritàries. Si mireu el currículum no hi ha diferències pel que fa a l’educació dels nens i de les nenes; no hi ha diferències de manera explícita però prevalen els valors masculins que de manera inconscient, a través del que hem anomenat currículum ocult, transmet la mateixa organització de l’escola, les expectatives dels educadors i el llenguatge que ho vehicula.

No es tracta que uniformem els nens i les nenes perquè dintre d’uns límits presenten característiques diferents que cal que expressin i es mostrin lliurament. El que es tracta és que cadascun dels gèneres, amb les seves diferències, convisquin en condicions d’igualtat, amb les mateixes alternatives i cercant el millor d’uns i altres. No és suficient que les nenes i els nens convisquin junts dins d’una aula, el que cal és fer-los iguals en la diferència. Saber-se iguals és fomentar que uns i altres s’expressin lliurament i es mostrin tal com son, sense estereotips. expressar-se, poder ser com un és, poder prendre contacte amb el seu ésser més íntim és el que porta les persones a ser més autèntiques, i per tant, més felices.

En el cas de l’educació infantil, i sobretot en el primer cicle, normalment no acostuma a haver-hi diferències de tracte entre els nens i les nenes. Probablement la pressió que reben els infants no és la mateixa que més endavant, perquè el seu àmbit de participació social no va gaire més enllà que el de la família i l’escola bressol. De tota manera, ja des del moment del naixement l’infant rep molts estímuls en funció del seu sexe, i els adults inconscientment transmetem les nostres expectatives sobre la conducta que ha de desenvolupar segons el gènere al qual pertany. Així doncs, segons la nostra concepció dels rols socials, aplicarem unes o altres conductes de reforç o rebuig, ens n’adonem o no.

Si el llenguatge és el suport del pensament, el que l’infant sent i escolta afecta el seu món afectiu i la seva categorització del món. El llenguatge que rep l’infant afecta la imatge de si mateix, la imatge dels altres i la imatge de la realitat que l’envolta i el seu funcionament. Ara bé, quan parlem de llenguatge ens referim a allò que diem directament als infants? No, quan parlem de llenguatge també ens referim a tot el que és el suport documental i organitzatiu del centre educatiu, que ha de “parlar” dels nens i de les nens i no sobreentendre que uns estan inclosos en els altres. Un no és si no s’anomena a si mateix i no l’anomenen.

L’activitat per excel·lència dels infants és el joc. En la franja d’edat que ens ocupa el joc es caracteritza per ser simbòlic, és a dir, a partir del joc els infants reprodueixen la manera de relacionar-se i de comunicar-se imitant els rols socials que desenvolupen els adults del seu entorn. D’aquesta manera, igual que ho fan tots els animals, les cries humanes es preparen per a la vida adulta.

En el primer cicle no se sol donar la situació que els nens s’agrupin amb els nens i les nenes amb les nenes, però sí en el segon cicle. El joc espontani de l’infant és un bon punt d’observació per als educadors i les educadores, els quals poden després emprar allò que han captat i parlar-ho entre tots i analitzar-ho, amb l’objectiu que l’infant raoni sobre la seva pròpia conducta i actuï a partir de la seva reflexió i la dels altres i no pel que toca i s’espera d’ell com a futura dona o com a futur home. La intervenció educativa des de l’òptica de la coeducació ha de vetllar per trencar els estereotips, afavorir els jocs compartits i evitar la formació de grups tancats que rebutgin ningú per raó de sexe.

Si el joc és l’activitat per excel·lència de l’infant a través del qual s’exercita, entre d’altres coses, en la seva funció en la societat, el conte és l’eina transmissora de valors socials per excel·lència. El conte tradicional porta implícita de manera molt subtil la jerarquia dels valors prevalents en la societat; l’escola infantil ha de treballar la fantasia, la imaginació, les relacions i els afectes, i ha d’oferir a l’infant altres alternatives que les que reflecteixen els papers tradicionalment atribuïts als homes i a les dones.

En la mesura que l’edat ho possibilita, cal introduir l’espai de conversa perquè els infants puguin expressar els seus sentiments, pensaments i vivències. En aquest espai de conversa és important tenir present la igualtat d’oportunitats per als nens i per a les nenes, diem això perquè les nenes solen desenvolupar abans que els infants les habilitats verbals i són més expertes en l’ús de les paraules. En no tenir tan desenvolupat el llenguatge verbal com les nenes, els nens tenen més dificultat a conèixer la seva situació emocional i la dels altres. Cal tenir-ho present i estimular els nens a expressar-se.

Els adults són models per als infants; les educadores i educadors com a adults que són, també ho són a través de les seves actituds i les seves paraules. Poder parlar sempre de les coses que ens passen és una bona manera de portar a la consciència i entendre perquè vivim les coses com les vivim. Si això ho transportem a la infància també és així. Cal parlar per entendre’ns, cal parlar per provocar el diàleg, cal parlar per raonar fins on arriba el que és adequat i el que no ho és. Parlant verbalment, amb l’actitud i l’activitat ajudem els infants a adonar-se de la gran quantitat de coses que poden fer i que la seva identitat sexual no ha de privar.

L’infant ha de concloure que no hi ha sentiments bons i dolents com a tals, el que pot no ser adequat és el que es fa amb aquests sentiments: es poden canalitzar cap a l’aprenentatge o cap al domini dels altres, per posar dos extrems. D’entre els nens i nenes que tenen dificultats de vida, n’hi ha que les desvien cap a temes creatius que els facin sentir més segurs, i n’hi ha que els mostren fent notar el seu descontent fent soroll, molestant o agredint. Per això diem que el que sentim no és bo ni dolent, sinó que és la manera com reaccionem als sentiments la que és positiva o negativa.

Els educadors han d’evitar els rumors, prejudicis, desvaloritzacions, abusos, estereotips, safarejos… que no ajuden en res a construir-nos com a persones, al contrari, ens fan mal i bloquegen el creixement lliure i sa, i han d’afavorir l’expressió verbal, el diàleg, la cooperació, l’empatia i l’expressió lliure dels sentiments dels nens i les nenes.

La consideració de l’etapa d’Educació infantil com a primera del sistema educatiu reconeix que durant els primers sis anys de vida es produeixen aprenentatges molt importants entre els quals el llenguatge verbal constitueix una àrea d’intervenció educativa per ella mateix, alhora que suposa una eina de suport per a altres tipus d’aprenentatge.

Quan l’infant ingressa en l’escola infantil es troba en un període clau en el procés d’adquisició del llenguatge. A partir d’aquest moment, l’entorn escolar s’incorpora a la tasca de desenvolupament del llenguatge iniciada en la família.

La funció del centre d’educació infantil respecte al llenguatge oral és crear una gran quantitat i varietat de contextos i situacions en els quals es diversifiquin els usos del llenguatge, els termes i les expressions lingüístiques.

En el primer cicle les prioritats es concreten bàsicament en la comprensió i utilització progressiva que l’infant ha de fer del llenguatge oral, cosa que suposa assolir els objectius següents:

• Descobrir i experimentar l’emissió de sons elementals i la imitació dels primers sons elaborats.
• Utilitzar progressivament un vocabulari ajustat a les situacions quotidianes.
• Utilitzar les regles morfosintàctiques fonamentals que li permetin elaborar frases senzilles.
• Utilitzar algunes formes socials de comunicació oral com les de salutació i acomiadament.
• Realitzar activitats en què siguin presents l’expressió i comprensió de fets, contes, sensacions, esdeveniments, emocions… de la vida quotidiana o de contextos propers a l’infant.
• Participar en les primeres converses de grup en contextos motivadors.
• Valorar la importància del llenguatge oral per a la comunicació.
• Manifestar interès per expressar desitjos i sensacions propis a través del llenguatge.
• Gust per participar en diferents situacions de comunicació oral.

La intervenció educativa consisteix a facilitar aquestes fites, però hem de tenir en compte que en els primers moments del desenvolupament de l’infant els seus instruments de comunicació estan molt interrelacionats i és difícil separar els que són orals (balboteig, sons, plors, etc.) dels que són corporals (expressió i gestos). A poc a poc el domini progressiu del llenguatge oral fa que aquest llenguatge esdevingui un instrument privilegiat de comunicació.

Després de veure els objectius que s’han d’assolir podem establir quines són les orientacions didàctiques que afavoreixen el desenvolupament del llenguatge:

• Envoltar de manera natural amb comunicació i llenguatge totes les situacions de la vida diària (rutines, joc, activitat).
• Promoure intencionadament situacions i experiències en què el llenguatge verbal sigui un vehicle important d’expressió i comunicació.
• Manifestar actituds d’atenció i escolta davant les iniciatives comunicatives de l’infant.
• Desenvolupar la capacitat d’atenció i escolta dels infants en les situacions comunicatives.
• Afavorir i promoure la iniciativa i l’interès per utilitzar el llenguatge verbal com a mitjà de comunicació eficaç amb els altres.
• Oferir un model lingüístic correcte, ric i adaptat a les possibilitats dels infants.

Durant el cicle de parvulari l’infant perfecciona el seu llenguatge en tots els seus components, la influència de l’entorn escolar esdevé clau en aquest desenvolupament i s’ha d’aconseguir que es converteixi en el vehicle privilegiat de comunicació. En aquest sentit, les finalitats i prioritats que s’han d’establir són:

• Millorar l’ús del vocabulari i ampliar-lo progressivament.
• Fer que les regles morfosintàctiques que l’infant utilitza siguin progressivament més complexes.
• Aconseguir que l’ús de formes socials de comunicació sigui cada vegada més ajustat a contextos motivadors cada cop més diversos.
• Obtenir major capacitat d’expressió i comunicació.
• Participar en converses col·lectives en situacions diverses.
• Evocar situacions, fets, desitjos i sentiments més complexos, en un primer moment referits a la vida quotidiana i més endavant referits a altres àmbits.
• Prendre consciència dels diferents usos socials del llenguatge oral i del seu potencial com a instrument de comunicació.

En aquest cicle es produeix una fita important: la iniciació al llenguatge escrit. Al principi, l’infant haurà d’assolir la interpretació, comprensió i producció expressiva d’imatges i símbols senzills, amb una seqüència progressivament més complexa, per tal d’arribar, més endavant, a la identificació d’algunes paraules dels seu entorn i a la utilització d’alguns convencionalismes de l’escriptura. D’altra banda, ha de descobrir la llengua escrita com a instrument de comunicació, informació i gaudi, així com conèixer els diferents suports en els quals pot aparèixer. Tot això ha de portar l’infant a valorar-la i situar-la com a font de gaudi. Durant el segon cicle d’educació infantil s’ha d’intentar que els infants valorin la importància del llenguatge per expressar-se i comprendre, que desperti el seu interès i que tinguin iniciativa en la recerca de nous elements de desenvolupament del llenguatge.

El llenguatge ha de seguir envoltant les diferents situacions de la vida diària, però a més s’han de promoure situacions de comunicació i llenguatge més estructurades, de manera que progressivament augmenti la complexitat del llenguatge utilitzat. Així doncs, la intervenció educativa ha d’estar dirigida a assolir els objectius següents:

• Plantejar més adequació en la utilització del llenguatge tant en l’àmbit expressiu com comprensiu.
• Enriquir i adaptar l’ús del llenguatge als requisits de les diferents situacions comunicatives (conversa, narració, preguntes i respostes…).
• Utilitzar el llenguatge com a mitjà de relació, comunicació, intercanvi i construcció compartida amb els infants.
• Organitzar diferents activitats amb el llenguatge oral (contes, cançons, converses, etc.) i d’iniciació al llenguatge escrit.