Resum

Educar els infants significa una determinada manera d’entendre la infància, el desenvolupament infantil, d’interpretar el món, la vida, etc. El concepte d’infant actual no ha existit des de sempre: caldrà esperar al segle XVII perquè hi hagi una distinció entre l’infant i l’adult, quan les transformacions de la cultura urbana moderna fan sorgir la infància. L’antropologia i la sociologia demostren que la infància és una construcció determinada sociohistòricament, i la psicologia evolutiva contribuirà a entendre el desenvolupament de les persones i a considerar els diferents estadis o etapes de la vida. Així, és imprescindible el coneixement dels infants per poder intervenir educativament d’una manera adequada. A partir del segle XVIII, es desenvolupen les grans teories educatives centrades en l’infant, des de Rousseau fins al moviment de l’escola nova. En la darreria del segle XX, els infants són considerats com a subjectes de drets, competents, amb moltes potencialitats. Uns éssers en desenvolupament, el qual es fa possible mitjançant l’activitat que els infants despleguen en els contextos en els quals creixen, als quals cal donar respostes educatives adequades a les seves necessitats i als seus drets.

L’educació és un procés complex i dinàmic, característic de l’espècie humana, present en totes les societats. Quan pensem en l’educació dels més petits cal considerar també les demandes de les famílies i les necessitats socials a les quals hem de donar resposta, és a dir, quins objectius educatius i socials ens proposem. Ajudar a compatibilitzar la vida familiar i laboral, donar suport a les famílies, afavorir el desenvolupament integral dels infants en uns moments de la vida determinants per al desplegament de les seves capacitats, oferir contextos rics en estímuls de tota mena (objectes, relacions amb altres infants i altres adults, etc.), afavorir el procés de socialització, compensar les desigualtats socioeconòmiques, culturals, etc. són algunes de les funcions més importants de l’educació infantil.

Els àmbits d’intervenció poden ser formals (dins el sistema educatiu) i no formals (els que tenen lloc fora del marc del sistema educatiu, en diverses institucions i espais). Els serveis d’atenció a la infància presenten una tipologia variada, i formen part d’un sistema de serveis adreçats també a les famílies, que cal completar amb polítiques d’infància que promoguin l’atenció educativa de qualitat; cal que siguin flexibles, assequibles, multifuncionals i de qualitat. Els serveis formals més estesos són les escoles bressol o llars d’infants i els parvularis. Altres serveis no formals són, per exemple, les ludoteques, els centres d’acolliment o residencials, les granges escola, les bebeteques de les biblioteques infantils, els serveis específics per als infants dels museus, els casals infantils i les estades de colònies, les aules hospitalàries o altres serveis educatius i d’animació en l’àmbit hospitalari.

L’educació dels infants fins als sis o set anys ha estat familiar fins a arribar al segle XIX i, encara que abans d’aquesta època hi havia algunes institucions com els asils benèfics. No serà fins llavors quan sorgiran les primeres institucions educatives adreçades als infants més petits a Anglaterra i França, molt vinculades a la industrialització i, cap al 1840, ja trobem els primers parvularis en molts països europeus (Alemanya, Espanya, Itàlia).

Pel que fa a les idees pedagògiques sobre l’educació dels més menuts, des dels inicis de la filosofia, amb Plató i Aristòtil, fins als filòsofs del segle XVII, es fa palesa la preocupació envers l’educació dels infants i trobem idees encara avui vigents, com la importància d’educar els sentits, o el valor educatiu del joc. Al segle XVIII apareixen els grans renovadors de l’educació, com Rousseau. L’educació natural, la pedagogia centrada en l’infant, la importància de l’activitat, el principi de llibertat, etc. són algunes de les premisses que faran possibles noves maneres d’educar i de pensar l’educació als segles XIX i XX.

Les pràctiques educatives de Fröbel -creador del kindergarten- i, més tard, dels pedagogs de l’escola nova com Montessori, Decroly o les germanes Agazzi, tenen en comú el fet de centrar-se en l’infant, en les seves necessitats i els seus interessos, d’afavorir l’activitat dels nens, desenvolupant metodologies i materials específics per a l’educació dels sentits, de la percepció, etc., el principi de la globalització, la funcionalitat dels aprenentatges, l’educació integral, o la importància del desenvolupament de la individualització i la socialització dels menuts. La renovació pedagògica es produirà amb molta empenta a Catalunya en el període 1914-1939, i s’atorgarà gran importància a l’educació infantil.

Al llarg del segle XX, diferents tendències pedagògiques traçaran els principis de l’educació infantil. Els corrents antiautoritaris afermen el principi de llibertat i autogestió; els models educatius de base conductista posen l’accent en els processos d’aprenentatge; els inspirats en el constructivisme afavoriran el desplegament d’una pedagogia centrada en l’activitat dels infants i en la seva interacció en contextos favorables. Altres experiències contemporànies d’interès són l’escola de Lóczy i les escoles infantils de Reggio de l’Emília, que posen l’accent, respectivament, en l’autonomia de l’infant i la qualitat de les relacions afectives, i en la competència dels infants, les seves potencialitats expressives i la necessitat de posar al centre de la intervenció educativa el respecte envers els seus drets.

Pel que fa a les aportacions de la psicologia amb relació a explicar els processos d’aprenentatge, podem distingir com a principals aportacions les següents:

Aprenentatge per reforç del conductisme segons el qual la conducta d’una persona és determinada per l’acumulació d’experiències, positives o negatives, que la segueixen.
Aprenentatge per assaig-error de Thordike: les seves principals aportacions van ser l’aprenentatge per assaig-error i la llei de l’efecte.
Aprenentatge per observació de Bandura, segons el qual les persones fem allò que veiem més que no pas el que ens diuen.
Aprenentatge per suport de Vigotksi: d’acord amb aquest autor hem de potenciar els aprenentatges que són dins la zona de desenvolupament potencial.
Aprenentatge verbal significatiu d’Ausubel, que diferencia quatre tipus d’aprenentatge agrupats en dues dimensions: recepció enfront de descobriment i aprenentatge significatiu enfront d’aprenentatge mecànic.
Aprenentatge per descobriment de Bruner: se centra en com les persones construïm els significats.
Aprenentatge per construcció de Piaget: destaca el paper actiu de les persones en la construcció del propi coneixement.