La malaltia

El terme malaltia ve del llatí infirmitas, que significa literalment ‘mancat de fermesa’. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la malaltia com l’“alteració i desviació de l’estat fisiològic en una o diverses parts del cos, per causes en general conegudes, manifestada per símptomes i signes característics, i l’evolució dels quals és més o menys previsible”.

El concepte de malaltia és una aproximació que orienta sobre el tipus de problema de salut en qüestió, i ajuda a la seva entesa. Tota malaltia té unes característiques concretes que la categoritza i proporciona un punt de referència per identificar què pot tenir en comú o diferenciar-se una entitat nosològica de l’altra.

En les Ciències de la Salut, la malaltia s’utilitza sovint de manera més àmplia per referir-se a qualsevol condició que provoqui dolor, disfunció, angoixa, problemes socials o la mort a la persona afectada, o problemes similars per a les persones en contacte amb la persona.

En aquest sentit més ampli, a vegades inclou lesions, discapacitats, trastorns, síndromes, infeccions, símptomes aïllats, comportaments desviats i variacions atípiques d’estructura i funció, mentre que en altres contextos i per a altres finalitats es poden considerar categories distingibles. Les malalties poden afectar les persones no només físicament, sinó també mentalment, ja que contraure i viure amb una malaltia pot alterar la perspectiva de la vida de la persona afectada.

Altres termes relacionats amb la malaltia són els següents:

• Malaltia iatrogènica. Una malaltia o afecció iatrogènica és aquella que és causada per una intervenció mèdica, ja sigui com a efecte secundari d’un tractament o com a resultat inadvertit.
• Malaltia idiopàtica. Una malaltia idiopàtica té una causa o font desconeguda. A mesura que la ciència mèdica ha avançat, moltes malalties amb causes totalment desconegudes s’han explicat alguns aspectes de les seves fonts i, per tant, han perdut el seu estat idiopàtic.
  Per exemple, quan es van descobrir gèrmens, es va saber que eren una causa d’infecció, però no s’havien relacionat gèrmens i malalties particulars. O també se sap que l’autoimmunitat és la causa d’algunes formes de diabetis mellitus tipus 1, tot i que encara no s’entenen les vies moleculars particulars per les quals funciona. Així també, és habitual saber que determinats factors estan associats a determinades malalties; no obstant això, l’associació i la causalitat són dos fenòmens molt diferents, ja que una tercera causa podria estar produint la malaltia, així com un fenomen associat.
• Malaltia incurable. Una malaltia que no es pot curar. Les malalties incurables no són necessàriament malalties terminals i, de vegades, els símptomes d’una malaltia es poden tractar prou perquè la malaltia tingui poc o cap impacte en la qualitat de vida.
• Malaltia primària. Una malaltia primària és una malaltia que es deu a una causa, arrel de la malaltia; a diferència de la malaltia secundària, que és una seqüela o complicació que és causada per la malaltia primària. Per exemple, un refredat comú és una malaltia primària, on la rinitis és una possible malaltia secundària, o seqüela. Un metge ha de determinar quina malaltia primària, un refredat o una infecció bacteriana, està causant la rinitis secundària d’un pacient a l’hora de decidir si prescriu o no antibiòtics.
• Malaltia secundària. Una malaltia secundària és una malaltia que és una seqüela o complicació d’una malaltia causal prèvia, que es coneix com a malaltia primària o simplement la causa subjacent (causa arrel).
  Per exemple, una infecció bacteriana pot ser primària, en què una persona sana està exposada a bacteris i s’infecta, o pot ser secundària a una causa primària que predisposa el cos a la infecció. Així mateix, una infecció viral primària que debilita el sistema immunitari podria provocar una infecció bacteriana secundària. Igualment, una cremada primària que crea una ferida oberta podria proporcionar un punt d’entrada per als bacteris i conduir a una infecció bacteriana secundària.
• Malaltia terminal. Una malaltia terminal és aquella que s’espera que tingui el resultat inevitable de la mort. Anteriorment, la sida era una malaltia terminal; ara és incurable, però es pot gestionar indefinidament amb medicaments.
• Síndrome. Una síndrome és l’associació de diversos signes i símptomes, o altres característiques que sovint es donen conjuntament, independentment de si se’n coneix la causa. Se sap que algunes síndromes com la síndrome de Down només tenen una causa (un cromosoma addicional en néixer). Se sap que altres com la síndrome de Parkinson tenen múltiples possibles causes. La síndrome coronària aguda, per exemple, no és una malaltia en si mateixa, sinó que és la manifestació de qualsevol de diverses malalties, inclòs l’infart de miocardi secundari a la malaltia de l’artèria coronària.
  En altres síndromes, tanmateix, es desconeix la causa. Un nom de síndrome familiar sovint es manté en ús fins i tot després que s’hagi trobat una causa subjacent o quan hi ha diverses causes primàries possibles. Alguns exemples, del tipus esmentat en primer lloc, són que la síndrome de Turner i la síndrome de DiGeorge encara s’anomenen sovint amb el nom de “síndrome”, tot i que també es poden veure com a entitats de malaltia i no només com a conjunts de signes i símptomes.

La patologia és l’estudi de les causes i els efectes de les malalties o lesions. La paraula patologia també fa referència a l’estudi de la malaltia en general, incorporant un ampli ventall de camps de recerca en biologia i pràctiques mèdiques. Tanmateix, quan s’utilitza en el context del tractament mèdic modern, el terme s’utilitza sovint d’una manera més limitada per referir-se a processos i proves que es troben dins del camp mèdic contemporani de la “patologia general”, una àrea que inclou una sèrie d’especialitats mèdiques relacionades que diagnostiquen malalties, principalment mitjançant l’anàlisi de mostres de teixits, cèl·lules i fluids corporals.

Idiomàticament, una “patologia” també pot referir-se a la progressió prevista o real de malalties particulars (com en l’afirmació “les moltes formes diferents de càncer tenen patologies diverses”, en aquest cas una elecció més adequada de la paraula seria “patofisiologies”) i, de vegades, s’utilitza l’afix “pathy-” per indicar un estat de malaltia; tant en casos de malaltia física (com en la miocardiopatia) com de condicions psicològiques (com la psicopatia). Un metge que practica patologia s’anomena patòleg.

Com a camp d’investigació i investigació general, la patologia aborda components de la malaltia: causa, mecanismes de desenvolupament (patogènesi), alteracions estructurals de les cèl·lules (canvis morfològics) i les conseqüències dels canvis (manifestacions clíniques).

En la pràctica mèdica habitual, la patologia general s’ocupa principalment d’analitzar anomalies clíniques conegudes que són marcadors o precursors de malalties tant infeccioses com no infeccioses, i està realitzada per experts en una de les dues especialitats principals, patologia anatòmica i patologia clínica.

Hi ha més divisions d’especialitat en funció dels tipus de mostres implicats (comparant, per exemple, citopatologia, hemotopatologia i histopatologia), òrgans (com en patologia renal) i sistemes fisiològics (patologia oral), així com sobre la base del focus de l’examen (com amb la patologia forense).

La patologia és un camp important en el diagnòstic mèdic modern i la investigació mèdica.

De les malalties que afecten els éssers humans se n’ocupen la medicina, la infermeria, la fisioteràpia… I s’estudien a les Ciències de la salut. Aquestes ciències investiguen i aporten els seus coneixements en la prevenció, el diagnòstic i el tractament de les malalties en els seus respectius camps d’actuació.

Estrictament (dins el camp mèdic), les malalties són objecte d’estudi de la patologia (del grec παθος: ‘afecció’, ‘patiment’), branca de la medicina que investiga les característiques pròpies de cada entitat, els seus components i el procés que desenvolupen, en relació amb l’evidència morfofisiològica que s’imprimeix a la biologia de l’organisme malalt.

No obstant això, és la nosologia la disciplina encarregada de governar la definició i classificació de les diverses malalties segons una normativa basada en la caracterització i identificació dels components i funcions que defineixen cada entitat nosològica com una cosa única i discernible de la resta. Així, són estudiades en un context més ampli, comparatiu i sistemàtic, dins un esquema global de la patologia.

Per anomenar una malaltia, com a regla general, s’especifica la part del cos afectada, seguit d’un sufix que indica l’etiopatogènia del problema de salut.

Algunes malalties porten el nom de qui la va descobrir o descriure per primera vegada; són els anomenats epònims. Seria el cas de la malaltia d’Alzheimer o la malaltia de Parkinson.

També és important distingir entre malaltia i patologia. Encara que col·loquialment s’utilitzen molt en aquest sentit, les paraules patologia i patologies no són sinònims de malaltia i malalties, ja que fan referència a una disciplina, i no al nom de les malalties. Així, es prefereix malalties inflamatòries en comptes de patologies inflamatòries; com també es prefereix malaltia neuronal en lloc de patologia neuronal.

La branca de la medicina que estudia la classificació de les malalties s’anomena nosologia. Hi ha diverses maneres de classificar-les, a més, les classificacions no són estàtiques, sinó que van canviant al llarg del temps.

1. Segons la durada de la malaltia:

• Agudes: de fins a 40 dies.
  • Hiperagudes: si cursen en menys de set dies.
  • Subagudes: si el seu curs és de més de set i menys de 40 dies.
• Cròniques: si superen els 40 dies.

A Catalunya, les cinc malalties agudes més freqüents que s’atenen a atenció primària són, de major a menor: els refredats, la bronquitis, les infeccions urinàries, les gastroenteritis i les amigdalitis agudes. Acumulen més d’un milió de casos detectats en un any. Als països desenvolupats s’ha observat un increment en la prevalença de les malalties cròniques de la població a causa del seu envelliment i de la millor atenció sanitària. Això ha fet que hi hagi una major esperança de vida de la població, amb pacients/usuaris amb pluripatologies. Els principals trastorns crònics a Catalunya són: malalties cròniques lligades a l’aparell locomotor (artrosi, artritis, reumatisme o mal d’esquena), malalties cardíaques, migranyes, depressió, al·lèrgies i anèmia.

2. Segons el component de l’ésser humà afectat:

• Somàtiques: afecten algun òrgan; es poden anomenar també malalties mèdiques.
• Mentals: afecten la part del component psíquic de l’ésser humà.
• Socials: qualsevol de les anteriors, sempre que les seves conseqüències siguin greus per a la societat.

A vegades es troba una malaltia que és psicosomàtica, i això vol dir que un procés psíquic té influència en el sistema somàtic. Algunes malalties en què hi ha un factor psicosomàtic poden ser: la hipertensió arterial (HTA), l’úlcera pèptica, la síndrome de còlon irritable o l’asma bronquial. També pot passar a la inversa: que un procés somàtic tingui influència en la psique. Per exemple, en la menopausa a la dona sovint es produeix una descomposició hormonal que ve acompanyada de canvis emocionals i psíquics. El mateix passa amb les anomenades malalties psicosocials, tan estudiades a riscos laborals. Per tant, en realitat tota malaltia està influenciada per factors somàtics, mentals i socials que es retroalimenten. Moltes vegades no se sap on comença la causa i on l’efecte, per la qual cosa aquest tipus de classificació té molts detractors, ja que no té en compte l’aspecte holístic de l’ésser humà i, per tant, de la malaltia.

3. Altres formes de classificar les malalties de forma general, atenint-nos a la causa o la funció afectada:

• Infeccioses: causades per agents infecciosos com bacteris, virus o prions. Un exemple és la tuberculosi (TB o Tbc), causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosis, d’afecció majoritàriament pulmonar, encara que també pot afectar de forma sistèmica (a la resta del cos).
• Inflamatòries: presenten una reacció inflamatòria deguda a agents biològics (processos infecciosos), agents físics (radiacions, calor, fred) o químics (àcids i bases fortes). Hi ha envermelliment, inflor, dolor i calor a la part afectada. En el mecanisme de la inflamació hi ha alliberació d’histamina, que transmet sensació de dolor, tot atraient leucòcits (glòbuls blancs) i dilatant els vasos sanguinis, ja que hi ha una major aportació de sang (amb edema). S’anomenen segons l’òrgan afectat i el sufix “-itis” (apendicitis, bronquitis, sinusitis…)
• Neoplàsiques: es donen per la proliferació incontrolada de cèl·lules anòmales, sense cap funció biològica, que generalment formen tumors. Es divideixen en neoplàsies malignes o càncer, que solen cursar amb metàstasi i creixement ràpid (acaben en “-carcinoma” o “-sarcoma”, encara que hi ha excepcions) i neoplàsies benignes. Aquesta darrera en principi és més fàcilment curable, ja que no sol haver-hi metàstasi i el creixement és més lent (sufix “-oma”). En principi, la remissió (disminució de la intensitat de signes i símptomes o curació) en les neoplàsies benignes és superior a les neoplàsies malignes (vegeu la figura).

Font: Wikimedia

• Degeneratives: són conseqüència de la degeneració per alteració cel·lular (per exemple, l’Alzheimer).
• Immunitàries: poden ser al·lèrgiques, on hi ha una reacció exagerada del sistema immune, que és un mecanisme de defensa de l’organisme contra els agents externs que considera una amenaça que en realitat són poc perillosos, o fins i tot innocus. Són exemple d’aquest tipus l’asma bronquial, la rinitis al·lèrgica o la conjuntivitis al·lèrgica. Dins de les malalties immunitàries també hi ha les malalties autoimmunes, l’origen de les quals és en les mateixes cèl·lules del cos, que són considerades pel sistema immunitari com a agents externs i com una amenaça. Per tant, el sistema immune acaba atacant les cèl·lules del propi cos (per exemple, artritis reumatoide, diabetis mellitus tipus 1 o psoriasi).
• Carencials: es produeixen per dèficit de nutrients essencials a la dieta, per manca d’absorció del nutrient o per la incapacitat de produir alguna substància essencial. Si hi ha un dèficit o una manca de vitamines se’n diu avitaminosi, com per exemple l’escorbut, que és una malaltia deguda a la manca de vitamina C a la dieta manifestada per inflamació i sagnat de genives, alteracions òssies amb caiguda de dents, hipersensibilitat a infeccions i hemorràgies a la boca que poden arribar a ser sistèmiques.
• Congènites: es manifesten des del naixement, degudes a trastorns esdevinguts durant el desenvolupament embrionari, durant el part o per herència genètica. Aquest tipus de malalties afecten el funcionament del cos humà i poden afectar l’estructura de l’organisme, provocant malformacions. La malformació congènita es produeix perquè un agent actua sobre el desenvolupament de l’embrió al ventre matern, menys o més important segons s’hagi desenvolupat més o menys l’embrió. Malgrat que la majoria de les malformacions congènites són d’origen desconegut, hi ha vora d’un 40% que s’associen a determinats factors de risc: factors hereditaris del pare, la mare o tots dos; l’edat materna de l’embaràs de la mare, les radiacions ionitzants, les infeccions, l’alimentació durant l’embaràs per part de la mare o l’administració de fàrmacs teratògens. Una gran quantitat de defectes congènits poden ser diagnosticats durant l’embaràs mitjançant la detecció precoç de problemes embrionaris amb tècniques com les ecografies, l’analítica de sang, el cribratge bioquímic o tècniques més invasives com l’amniocentesi o la biòpsia de còrion.
• Endocrines: hi ha una alteració de les funcions de les glàndules productores d’hormones, que són missatgers químics al cos que viatgen a través de la sang cap a teixits i òrgans. Exemple: diabetis tipus 2, hipotiroïdisme.
• Psiquiàtriques: afecten la psique. També s’anomenen malalties mentals, encara que aquesta definició té connotacions negatives i una estigmatització social, raó per la qual cada cop més es parla de psicopatologies. Aquest tipus de malalties es manifesten com a alteracions en el procés del comportament, emocions, relacions socials o la facultat de reconèixer la realitat. No tenen una causa única, sinó que solen ser multifactorials (hi ha factors biològics, psíquics i socials). Exemples: esquizofrènia, hiperactivitat.
• Professionals: són conseqüència directa del treball. Exemples: la silicosi en miners, de desenvolupament lent i que inclou els següents signes i símptomes: dispnea (dificultat respiratòria), tos, fatiga, dolor, taquipnea (respiració ràpida) i fatiga crònica.
• Població a què afecta:
  • Esporàdica: afecta molt poques persones i apareixen de forma ocasional
  • Endèmia: afecta freqüentment una regió concreta de forma habitual i mantinguda en el temps
  • Epidèmia: és un increment significativament elevat en el nombre de casos d’una malaltia respecte al nombre de casos esperats, dins una àrea geogràfica delimitada.
  • Pandèmia: és una epidèmia que afecta zones geogràfiques extenses (fins a arribar a la distribució mundial) generalment, durant un temps concret.

Una altra manera d’abordar i classificar les malalties pot ser ubicant-les per l’aparell i/o sistema afectat. Aquesta forma de classificació és interessant si es relaciona l’anatomia de la zona afectada amb la malaltia associada, encara que moltes vegades les malalties són de natura més holística i no només afecten un únic aparell i/o sistema.

Hi ha nombroses malalties que afecten les vies respiratòries altes (fosses nasals, faringe, laringe) o baixes (tràquea, bronquis fins a pulmons), de caràcter lleu i de durada curta. Cursen en forma de brots aguts que tot i les molèsties que poden provocar responen bé als tractaments i les cures habituals. Habitualment es resolen de manera benigna. En altres casos de processos més greus, de mal pronòstic, poden ser cròniques i fins i tot produir la mort de l’individu.

Les manifestacions clíniques més corrents inclouen l’aparició de dispnea (espontània o associada a l’esforç), roncs i/o sibilàncies, augment de les secrecions, hemoptisi (presència de sang provinent de l’aparell respiratori) i tos productiva. Pot aparèixer febre (si s’associa a infecció) i cianosi (en casos més greus). Alguns exemples són: asma, emfisema, tuberculosi i malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC).

Quant a la malaltia tumoral maligna existeixen dues zones corporals on la freqüència és major: tumors laringis i tumors pulmonars. Els tumors pulmonars són la primera causa de mort d’origen tumoral en els homes i la tercera de causa global, per darrere dels accidents de trànsit i les malalties cardiovasculars. Se sap que hi ha una relació directa amb el consum de tabac.

Les malalties que afecten el cor (cardio) i els vasos sanguinis (vascular) són les anomenades malalties cardiovasculars. Els trastorns cardiovasculars són una de les principals causes de mortalitat als països occidentals. Els problemes poden afectar el cor i/o els vasos sanguinis. Alguns factors de risc associats són l’edat, l’obesitat, el sedentarisme, el tabaquisme, la dieta rica en greixos saturats i colesterol, la hipertensió arterial (HTA), el consum d’anticonceptius orals…

Les malalties cardíaques de caràcter més freqüent són les següents: cardiopatia isquèmica (com angina de pit i infart de miocardi), hipertensió arterial (HTA) i arrítmies. Solen cursar amb dolor localitzat en el tòrax (dolor precordial), que es pot irradiar a altres zones i es poden acompanyar de sudoració, nàusees, vòmits, dispnea i edemes.

Les malalties vasculars més freqüents són: arterioesclerosi, accident vascular cerebral (AVC) o ictus, arteritis, flebitis, varius i la malaltia tromboembòlica venosa (MTEV), que inclou la trombosi venosa profunda (TVP) i el tromboembolisme pulmonar (TEP).

Per prevenir aquest tipus de malalties, de manera molt general, s’aconsella:

• Dieta sana, equilibrada i amb productes de temporada: baixa en greixos saturats, amb cinc racions de fruites i verdures fresques si és possible. Utilització d’oli d’oliva verge, cereals integrals, llegums i peix gras, ous i carn blanca dins els paràmetres. Limitar els dolços i els productes processats, així com les begudes alcohòliques. Beure aigua per a una bona hidratació.
• Deixar de fumar i els hàbits tòxics.
• Fer activitat física (caminar uns 30 minuts al dia, encara que depèn de la situació personal).
• Controlar el pes corporal, la glucosa (diabetis), el greix en sang (lipidèmia) i la tensió sanguínia.
• Disminuir l’estrès psicosocial. La pràctica de relaxació, taitxí o ioga és molt recomanable.

La malaltia associada al sistema digestiu pot estar associada a processos inicials, com la disfàgia, els vòmits, la pirosi, les diarrees o el restrenyiment. Sovint hi ha inflamacions de les mucoses: aquest és el cas de l’esofagitis, la gastritis o l’hepatitis, que poden ser de naturalesa aguda (sovint més transitòria) o bé crònica.

Alguns casos són candidats a cirurgia, com l’apendicitis, la litiasi biliar, les varius esofàgiques o el carcinoma gàstric o de còlon.

Entre les malalties metabòliques destaca la diabetis. Constitueix un grup de malalties caracteritzades per alts nivells de glucosa a la sang (glicèmia elevada) causats per defecte en la producció d’insulina, en la seva acció o en ambdues. La simptomatologia habitual inclou polidípsia, poliúria i polifàgia.

Existeixen diversos tipus de diabetis:

• Diabetis tipus 1. Inici brusc i sol començar abans dels trenta anys. Insulinodependents.
• Diabetis tipus 2. Generalment, comença en edat adulta, amb resistència a la insulina. En un començament es pot controlar amb la dieta, encara que més endavant siguin necessaris antidiabètics orals i, finalment, la injecció d’insulina.
• Diabetis gestacional. És una intolerància a la glucosa que es produeix en algunes dones durant l’embaràs i que, generalment, desapareix en finalitzar aquest.

L’origen de les malalties i els trastorns osteomusculars pot ser traumàtic (fractura, esquinç, luxació), degeneratiu (osteoporosi) o genètic (distròfia muscular). Els casos més lleus poden causar molèsties, però els més greus poden causar grans incapacitats. Inclouen dolor, calor local, inflamació, limitació o impotència funcional del membre afectat.

El tractament dels processos inflamatoris aguts acostuma a ser l’administració de fàrmacs antiinflamatoris i miorelaxants, analgèsia, termoteràpia o crioteràpia, repòs i fisioteràpia.

L’aparell urinari, entre altres funcions, és l’encarregat d’alliberar l’organisme de les substàncies tòxiques i de residu que s’acumulen en el torrent circulatori, eliminant-les a l’exterior a través de l’orina. Les malalties i les alteracions renals porten associades alteracions de l’orina.

Les malalties més destacables de l’aparell urinari són la insuficiència renal (IR), el còlic nefrític, la cistitis, les infeccions urinàries i els tumors.

Quant a les alteracions de la funció urinària, les més significatives són:

1. En la diüresi (quantitat d’orina produïda en un temps determinat, considerant fisiològic les diüresis de 1.500 mL):
   • Poliúria: micció de volums d’orina superiors als que són fisiològics (superiors a 2,5 L/dia). Apareix sovint relacionada amb la polidípsia (augment de la set) o la diabetis.
   • Oligúria: micció de volums d’orina inferiors als que són fisiològics (inferiors a 500 mL/dia). Pot ser deguda a una baixa ingestió de líquids o insuficiència renal (IR).
   • Anúria: falta total d’orina o diüresi nul·la. La causa sol ser un problema de la funció renal o, en el cas dels homes, una inflamació de la pròstata.
2. En la micció:
   • Incontinència urinària o micció involuntària. La persona afectada té una necessitat sobtada i urgent d’orinar, però és incapaç de retenir l’orina. Les pèrdues poden produir-se en riure, tossir o bé en fer exercici físic. Suposa un problema higiènic, però també psíquic i social, ja que influeix en la qualitat de vida. Pot ser causa de problemes neurològics o alteracions dels esfínters i dels músculs del sòl pelvià.
   • Disúria: dificultat per orinar o dolor durant la micció. Les causes més usuals són les infeccions, com la cistitis, que és la inflamació de la bufeta urinària, o les litiasis biliars, que són els càlculs a la bufeta urinària.
   • Pol·laciúria: augment en la freqüència de les miccions durant el dia, que solen ser de baixa quantitat. És un signe freqüent en embarassades, encara que també pot ser indicatiu d’una infecció urinària.
   • Nictúria: augment de la freqüència en la micció d’orina a la nit; qui la pateix, orina més freqüentment durant la nit que durant el dia.
   • Tenesme vesical: sensació contínua d’orinar que no desapareix després de la micció.
   • Enuresi: emissió involuntària d’orina durant el son (es considera després dels quatre anys, quan ja hi ha control vesical). L’enuresi pot ser diürna i nocturna, encara que aquesta darrera, l’enuresi nocturna, és la més freqüent. És diferent de la nictúria, ja que en la nictúria hi ha un augment de freqüència de la micció, però sense la incontinència que hi ha a l’enuresi nocturna.
3. En la composició de l’orina:
   • Hematúria: presència d’hematies o glòbuls vermells a l’orina. És un signe de malaltia urinària, com infeccions o càlculs renals.
   • Leucocitúria: presència de més de cinc leucòcits per camp a l’orina. Quan té valors elevats de leucòcits es denomina piúria (presència de pus). És indici d’infecció o inflamació del tracte urinari.
   • Glucosúria: presència de glucosa a l’orina. Sol ser indicatiu de diabetis mellitus no tractada, encara que pot ser per altres factors, com la glucosúria renal.

Per detectar les possibles alteracions s’utilitzen les tires reactives (vegeu la figura).

Font: Wikimedia

La nosologia és la branca de la medicina que té com a objectiu descriure, explicar, diferenciar i classificar l’àmplia varietat de malalties i processos patològics existents, entenent aquests com a entitats clínico-semiològiques, generalment independents i identificables segons criteris idonis.

Implica una sistematització de les entitats pels coneixements que se’n té, basats en supòsits teòrics sobre la naturalesa dels processos patològics. D’una manera general, la nosologia és un camp de coneixements de la medicina, però també forma part d’altres ciències de la salut; abastant diversos camps i subdisciplines. Així, la nosologia comporta diverses àrees internes i interrelacionades, amb diferents competències cadascuna; parlem de: nosonomia, nosotàxia, nosografia i nosognòstica. Vegem-ne cada cas, esquemàticament:

La nosologia s’identifica com a ciència taxonòmica de les malalties. Comporta una organització coherent dels fenòmens patològics, segons un context més o menys establert on emmarcar-los:

• Descripció: intenta conèixer les característiques
• Diferenciació: identificació
• Classificació: relacions amb altres processos

Subdisciplines i camps de la nosologia:

1. Nosonomia. S’encarrega de l’estudi del concepte i definició de la malaltia; això inclou:
   • Concepte de vida i ésser viu.
   • Evolució històrica del concepte de malaltia.
   • Salut i malaltia.
   • Individu sa i individu malalt.
   • Nominació de malalties, sinonímia i prefixos i sufixos més utilitzats a patologia.
2. Nosotàxia. S’ocupa de mostrar com estan classificats i com s’ubiquen sistemàticament les malalties, qualsevol desordre o trastorn en la salut. D’aquesta manera, la nosologia, com hem comentat abans, s’identifica com a ciència taxonòmica de les malalties (descripció, diferenciació i classificació de les patologies).
3. Nosografia. Descriu la malaltia atenent l’espai i el temps; aquest apartat engloba:
   • La nosogènesi, que estudia el perquè de la malaltia (etiologia) i com s’origina (patogènia)
   • La nosobiòtica, que estudia les alteracions morfofuncionals de la malaltia.
   • La semiòtica, que s’encarrega de valorar les diferents manifestacions de la malaltia
   • La patocrònia, que s’encarrega de definir el començament, el curs i el final del procés morbós (descripció de la malaltia: etiologia, patogènia, nosobiòtica, semiòtica i patocrònia).
4. Etiologia general. Estudia les causes de la malaltia) el concepte de causa de malatia, i la classificació de les causes de malaltia.
5. Patogènia o nosogènia. Estudia la gènesi i desenvolupament de la malaltia; això inclou:
   • Doctrines patogèniques.
   • La reacció viva local i general.
   • La síndrome general d’adaptació.
   • Patologia de l’adaptació.
6. Nosobiòtica. Estudia les alteracions que comporta la malaltia; això inclou:
   • Alteracions morfològiques.
   • Alteracions o pertorbacions funcionals.
   • Insuficiència funcional.
   • El dolor, a patologia.
7. Semiòtica. Estudia símptomes i signes clínics; això inclou:
   • Concepte de símptoma i de signe clínic.
   • Concepte de síndrome i quadre simptomàtic.
   • Semiotècnia i semiologia.
8. Patocrònia o nosocrònia. Estudia evolució de la malaltia; això inclou:
   • Període Prepatogènic.
   • Període Patogènic: etapa preclínica i de malaltia manifesta.
   • Període de terminació: per curació clínica i biològica (recaigudes, recidives, seqüeles, cronificació) o per mort (agonia, mort i metagonia).
9. Nosognòstica. S’encarrega de qualificar la malaltia a partir del coneixement dels símptomes recollits i la interpretació d’aquests per convertir-los en signes d’utilitat clínica, per poder establir els diferents judicis clínics (qualificació de la malaltia). Els judicis clínics (diagnòstic, pronòstic i terapèutic) i les seves fonts, tipus i procediments.

Gràcies als seus camps, la nosologia constitueix un discurs complet sobre la malaltia que té en compte la semiologia (els signes, símptomes), l’etiologia (l’origen de la malaltia) i la patogènia (o patogènesi: mecanisme segons el qual un agent causa una malaltia).

Mentre que la nosografia defineix, amb ajuda d’informació precisa, una classificació sovint posada en dubte a causa dels nombrosos descobriments que fan referència a un virus, un bacteri o una malaltia mental, per exemple.

Les malalties es poden classificar per causa, patogènesi (mecanisme pel qual es produeix la malaltia) o per símptoma(s). Alternativament, les malalties es poden classificar segons el sistema d’òrgans implicat, encara que això sovint és complicat, ja que moltes malalties afecten més d’un òrgan.

Una de les principals dificultats de la nosologia és que les malalties sovint no es poden definir i classificar clarament, especialment quan es desconeix la causa o la patogènesi. Així, els termes diagnòstics sovint només reflecteixen un símptoma o conjunt de símptomes (síndrome).

La classificació clàssica de la malaltia humana deriva de la correlació observacional entre l’anàlisi patològica i les síndromes clíniques. Avui es prefereix classificar-los per la seva causa, si es coneix.

La classificació de malalties més coneguda i utilitzada és l’ICD de l’Organització Mundial de la Salut. Però s’actualitza periòdicament; actualment, la darrera publicació és la CIE-11.

Les classificacions internacionals que ens permeten agrupar les diferents etiquetes diagnòstiques són:

• La Classificació de Derivacions Fàrmac-terapèutiques (CDF)
• La Classificació Internacional d’Atenció Primària (CIAP-2)
• La Classificació Internacional de Malalties (CIE-10)
• El Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-IV)

Las classificacions normalitzades són acords, als quals han arribat els metges i infermers per organitzar les malalties segons determinats criteris professionals i científics.

Classificació internacional d’atenció primària CIAP-2. La Classificació Internacional d’Atenció Primària és una taxonomia dels termes i les expressions utilitzades habitualment en medicina general. Recull els motius (o raons) de consulta, els problemes de salut i el procés d’atenció. És un tipus de classificació de terminologia mèdica d’àmbit internacional, també anomenada CIAP-2 (en espanyol) o ICPC-2 (per les sigles en anglès de: International Classification of Primary Care) i en forma estesa com a ICPC-2 PLUS.

L’Organització Mundial dels Metges Generals/Família (WONCA) va publicar el 1999 la versió espanyola de la Classificació Internacional de l’Atenció Primària edició segona (CIAP - 2); a partir de l’edició original en anglès, de 1998, anomenada International Classification of Primary Care (ICPC).
L’encarregat de la traducció a l’espanyol va ser el Dr. Juan Gérvas, membre del Comitè Internacional de Classificació de la WONCA. Actualment, la ICPC-2 està disponible en 20 idiomes.

Classificació Internacional de Malalties CIE-10. La Classificació Internacional i Estadística de Malalties i Problemes Relacionats amb la Salut (CIE) és una llista de codis publicada per l’Organització Mundial de la Salut. La CIE és una classificació central a la Família de Classificacions Internacionals de l’OMS (en anglès, WHO-FIC). Sota revisió permanent, la CIE actualment en ús és la desena edició (CIE-10), desenvolupada el 1992 per a seguiment estadístic de la mortalitat.

La CIE proveeix els codis per classificar les malalties i una àmplia varietat de signes, símptomes, troballes anormals, denúncies, circumstàncies socials i causes externes de danys o malaltia. Cada condició de salut pot ser assignada a una categoria i donar-li un codi de fins a cinc caràcters de longitud (en format de X00.00). Aquestes categories inclouen grups de malalties similars.

Va ser dissenyada inicialment com a eina per descriure malalties des d’una perspectiva de salut pública. És usada mundialment per a les estadístiques sobre morbiditat i mortalitat, els sistemes de reintegrament i suports de decisió automàtica en medicina. Aquest sistema està dissenyat per promoure la comparació internacional de la recol·lecció, el processament, la classificació i la presentació d’aquestes estadístiques.

Classificació de Trastorns Mentals DSM-IV. Una alternativa important a la codificació de la CIE és el Manual estadístic i diagnòstic dels trastorns mentals (DSM). El DSM és el principal sistema diagnòstic per a trastorns psiquiàtrics i psicològics dins dels Estats Units, i és fet servir com a adjunt a altres sistemes de diagnòstic a molts països. Des del 1990, l’APA i l’OMS han treballat conjuntament per unir criteris i fer concordar el DSM amb certes seccions de la CIE; tanmateix, encara hi ha algunes diferències.