Avantatges i inconvenients dels diferents modes i mitjans de transport terrestres

El transport per carretera és aquell desplaçament realitzat en una carretera oberta al públic amb un vehicle, ja sigui amb motor (combustió o elèctric) o sense, on s’inclouen les bicicletes o ciclomotors, camions, furgonetes, remolcs o semiremolcs, o bé vehicles agrícoles com els tractors. El transport per carretera, de mercaderies o persones, conviu amb els altres usuaris de la via. Per poder circular, aquests vehicles han de complir una sèrie de limitacions en relació amb les dimensions i les càrregues.

Les dimensions màximes dels vehicles, incloent-hi la seva càrrega, així com el pes màxim que poden tenir, estan limitades per les normatives legals que cada país estableix dins del marc que prèviament ha fitxat la UE mitjançant les seves directives. Si un vehicle excedeix aquests límits, haurà de circular emparat amb una autorització especial i específica.

En funció de la seva massa màxima autoritzada i de la càrrega útil, es pot realitzar una primera classificació dels vehicles. Aquesta classificació és important principalment pel que respecta a les autoritzacions de transport, tant nacionals com internacionals, ja que els requisits i dificultats per aconseguir-les varien en funció del tipus de vehicle.

• Vehicle lleuger: és el vehicle que té una massa màxima autoritzada igual o inferior a 6 tones, o bé que la seva càrrega útil és igual o inferior a 3.500 kg, al marge de la seva MMA.
• Vehicle pesat: és el vehicle que té una MMA superior a 6 tones i que, a més, la seva càrrega útil és superior a 3.500 kg. És a dir, s’han de complir ambdues condicions simultàniament. Quan es tracta de caps tractors, es consideren pesats si tenen una capacitat d’arrossegament que supera els 3.500 kg, fet que fa que a la pràctica ho siguin tots.

Una altra classificació fa referència a la varietat de vehicles segons l’ús o segons la mercaderia que han de transportar. En funció de les diverses necessitats, els fabricants desenvolupen diferents tipus de vehicles. Els més comuns són els següents:

• Cap tractor: es tracta d’un vehicle construït per arrossegar un semiremolc.
• Semiremolc: vehicle de càrrega destinat a ser remolcat per un cap tractor, el qual aguanta una part important del seu pes, ja que no disposa d’eix davanter.

• Remolc: disposa de dos o més eixos, i no es considera un automòbil, ja que ha de ser remolcat per un altre vehicle de motor. A diferència del semiremolc, no necessita descansar sobre el tractor o vehicle principal.

• Vehicle articulat: el conjunt del cap tractor i un semiremolc constitueix un vehicle articulat. La plataforma situada sobre l’eix motor i sobre la qual el semiremolc recolza part del seu pes s’anomena cinquena roda. Com que les mesures i els sistemes estan estandarditzats, qualsevol tractor pot remolcar qualsevol semiremolc. Això fa que aquest vehicle, anomenat també tràiler, sigui un dels més versàtils i pràctics.
• Camió: automòbil de quatre rodes o més concebut i construït per al transport de mercaderies. Disposa d’una cabina no integrada en la resta de la carrosseria i un nombre màxim de 9 places, inclosa la del conductor.
• Camió rígid: tant la cabina i el motor com la caixa on es disposa la càrrega formen un tot rígid, tot i que hi ha separació física entre la cabina i la zona de càrrega.
• Plataforma: tant si és un camió rígid com si es tracta d’un semiremolc, una plataforma és una superfície plana sense proteccions laterals on es poden transportar determinats materials com tubs, bobines, troncs, etc.

• Furgoneta o furgó: és el vehicle en què la cabina i la caixa per a les mercaderies formen un sol cos, sense separació física (pot haver-hi una tela o una reixa).
• Vehicle de temperatura dirigida: és el vehicle utilitzat per al transport de productes peribles, d’acord amb el conveni ATP. Pot ser isotèrmic, refrigerant, frigorífic o calorífic.

• Cisterna: el seu recinte de càrrega no és una caixa, sinó un dipòsit que va unit al xassís i que generalment s’utilitza per al transport de líquids o gasos liquats.
• Góndola: es coneix amb aquest nom perquè té la plataforma de càrrega a una altura reduïda i, així, guanya espai per a la càrrega. Com que té aquesta forma, té el centre de gravetat molt més baix, fet que disminueix la possibilitat de bolcar. Sol ser utilitzada per al transport de maquinària pesant.
• Formigonera: són els vehicles que transporten formigó fins a les obres. Al mateix temps que transporten el material, el dipòsit on hi ha el formigó va girant per impedir que el formigó se solidifiqui.
• Banyera: aquest tipus de vehicle s’utilitza per al transport de pedres, terra i grava, generalment per a obra pública.
• Tren de carretera: és el conjunt de vehicles constituït per un vehicle de motor enganxat a un remolc.

La LOTT (Llei d’ordenació dels transports terrestres) classifica el transport per carretera atenent la naturalesa del mitjà, l’objecte a transportar, l’àmbit geogràfic o al règim jurídic aplicable.

Una primera classificació és segons la naturalesa pública o privada del mitjà de transport. Els transports públics són aquells que es porten a terme per compte aliè mitjançant retribució econòmica, mentre que són transports privats aquells que es realitzen per compte propi, bé sigui per satisfer necessitats particulars o bé com a complement d’altres activitats principals realitzades per empreses o establiments del mateix subjecte i directament vinculats al desenvolupament d’aquestes activitats principals.

El transport privat pot tenir dues modalitats, la particular o la complementària. Es consideren particulars els tipus de transport dedicats a satisfer les necessitats de desplaçament de caràcter particular o domèstic del propietari del vehicle. En cap cas el transport particular pot donar lloc a remuneracions monetàries directes o indirectes, excepte en el supòsit de percepció de dietes o despeses de desplaçament del seu titular. Ha de realitzar-se respectant que no s’excedeixi ni el seu nombre de places ni la capacitat de càrrega dels límits que reglamentàriament s’estableixin. Els transports privats particulars no estan subjectes a autorització administrativa.

Els transports privats complementaris són els que es duen a terme en el marc de la seva actuació general per a empreses o establiments la finalitat principal dels quals no és la de transport sinó que ho fan com a complement necessari per al correcte desenvolupament de les activitats principals que realitzen. És a dir, es considera transport complementari quan una empresa dedicada a comercialitzar vi a granel utilitza un camió cisterna per transportar-lo.

En funció de la raó del seu objecte es pot classificar com a transport de viatgers, mercaderies o mixt. Es considera transport de viatgers quan estan dedicats a realitzar els desplaçaments de les persones i els seus equipatges amb vehicles construïts i condicionats per a tal fi. De la mateixa manera, el transport de mercaderies és el que està dedicat a desplaçaments de mercaderies amb vehicles condicionats per a aquest ús. El transport mixt és el que permet el transport combinat tant de mercaderies com de persones.

Respecte al transport públic de viatgers per carretera, la llei diferencia entre regulars i discrecionals. Els primers són aquells que s’efectuen dins d’un itinerari preestablert i amb subjecció a horaris i calendaris prefixats. En canvi, el discrecional és el transport de passatgers que no té prefixat un itinerari subjecte a calendaris ni horaris preestablerts. Els transports públics de mercaderies per carretera tenen la consideració de discrecionals encara que en aquest transport es pugui produir una reiteració d’itineraris, calendari i horari.

Pel que fa a la utilització, el transport regular de viatgers es diferencia entre ús general i especial. Es considera d’ús general quan l’utilitza qualsevol interessat. Per a la realització de diferents tipus de transport regular de viatgers és necessari que els vehicles estiguin emparats amb la concessió o autorització especial per al transport regular que correspongui en cada cas. El cas d’ús especial és el destinat a servir exclusivament un grup específic d’usuaris, com per exemple escoles, militars, treballadors…

Els transports públics regulars de viatgers es consideren temporals o permanents segons la relació de continuïtat o no en el temps. Es consideren temporals els destinats a atendre el trànsit de caràcter excepcional o conjuntural i de durada limitada, tot i que en aquest tipus de transport es pot donar una repetició periòdica (fires, vacances…). Els transports públics permanents es duen a terme de forma continuada per atendre necessitats de caràcter estable.

Dintre del transport de viatgers també hi ha el transport turístic, que és aquell que a efectes de la llei (LOTT), tingui o no caràcter periòdic, es presta per mitjà de les agències de viatges, conjuntament amb altres serveis complementaris tals com allotjament, manutenció, guia turística, etc. i per satisfer d’una manera general les necessitats de les persones que fan desplaçaments relacionats amb activitats recreatives o d’oci. Aquests transports turístics poden fer-se amb reiteració d’itinerari, calendari i horari o sense. La contractació a l’agència de viatges pot fer-se de forma individual, per seient, o per la capacitat total del vehicle. Aquests transports únicament poden contractar-se per mitjà d’agències de viatges degudament autoritzades.

En funció de l’àmbit geogràfic el transport de mercaderies es pot considerar interior o internacional. Es consideren interiors els que tenen origen i destí d’ús en el territori espanyol. Per regla general passen íntegrament dins d’aquest territori, si bé per raons de les rutes i en règim de transport multimodal poden creuar aigües o espais aeris que no pertanyen a l’Estat espanyol (exemple de transport a les Canàries). Aquells que el tenen un itinerari que passa parcialment per territoris d’estats estrangers es consideren internacionals.

En funció del règim jurídic al qual pot estar sotmès el transport per carretera es pot classificar en transport ordinari o especial. Es consideren transports especials aquells que per raó de la seva perillositat, urgència, incompatibilitat amb repercussió social i d’altres causes similars estan sotmesos a normes administratives especials. En tot cas, es consideren transports especials els de mercaderies perilloses, productes periples, funeraris…, així com els transports públics regulars de viatgers (transport escolar, militar…).

Una última classificació del transport en funció del tipus de càrrega és el transport de càrrega completa: la mercaderia es recull en un punt per ser transportada a un altre punt o lloc d’entrega i el client només sol·licita al transportista el servei de transport i cap altra gestió prèvia o complementària. Per una altra banda, hi ha el transport de càrrega fraccionada, en què a més del transport són necessàries altres operacions complementàries com la classificació de mercaderies o l’etiquetatge.

Dins de l’àmbit de la Unió Europea, a través la Directiva 2007/46/CE, de 5 de setembre, modificada lleugerament l’any 2011, es classifiquen els vehicles en diverses categories segons el tipus de transport, el nombre de rodes i de places.

Categoria M: corresponen a aquesta categoria els vehicles de motor destinats al transport de persones i almenys amb quatre rodes. Si a part del seient del conductor tenen vuit places com a màxim, formen part de la categoria M1. Si les superen però la massa màxima autoritzada no és superior a 5 tones, es tracta de la categoria M2; i si és de més de vuit places i la massa màxima autoritzada és superior a 5 tones la categoria és M3.

Categoria N: està formada pels vehicles de motor destinats al transport de mercaderies i amb quatre rodes com a mínim. Si l’MMA és inferior o igual a 3,5 tones, es tracta de la categoria N1; si és superior a 3,5 tones però inferior a les 12 tones, categoria N2, i finalment si l’MMA del vehicle és superior a 12 tones, la categoria és N3.

Categoria O: inclou els remolcs i semiremolcs que, en funció de la seva MMA, es divideixen en categoria O1 (MMA inferior o igual a 0,75 tones -750 quilograms-); categoria O2 (MMA superior a 0,75 tones però inferior o igual a 3,5 tones); categoria O3 (superior a 3,5 tones però no superior a 10 tones), i finalment els de categoria O4 (superiors a 10 tones).

Els diferents vehicles han de complir una sèrie de limitacions quant a la seva massa, longitud, amplada i alçada. Aquesta matèria està regulada en l’annex IX del Reial decret 2822/98, de 23 de desembre de 1998. En relació amb les masses màximes, es tenen en compte per eix o per massa total del vehicle.

• Eix simple. S’anomena eix simple l’element constituït per un sol eix no articulat amb cap altre. Pot ser motriu o no motriu, direccional o no direccional i, en funció de la posició, anterior, central o posterior. A la figura es poden veure diversos eixos simples: eix direccional a la posició anterior sota la cabina, central (eix motor) i eix simple no motor a la part posterior.

En el cas que sigui un eix motor, la massa màxima és d’11,5 tones, tot i que en el cas dels vehicles de la classe I (autobusos urbans), segons la classificació de la Directiva 2001/85/CE, de 20 de novembre, la massa s’incrementa a 13 tones, i en els vehicles de les classes II i III (autobusos interurbans), a 12,6 tones. Si es tracta d’un eix no motor, la massa màxima és de 10 tones.

• Eix doble o tàndem. Un eix doble és una combinació de dos eixos separats per una distància més gran de 2,4 metres i a efectes de massa autoritzada es consideren dos eixos simples. En canvi, un eix tàndem és l’element constituït per dos eixos articulats al vehicle per dispositius comuns, separats per una distància menor a 2,4 metres. Aquests últims reparteixen la càrrega en parts iguals sobre els dos eixos (vegeu figura).
  • Eix tàndem dels vehicles de motor. Si D (distància) és inferior a 1 m, 11,5 tones; igual o superior a 1 m i inferior a 1,30 m, 16 tones, i igual o superior a 1,30 m i inferior a 1,80 m, 18 tones.
  • Eix tàndem dels remolcs o semiremolcs. Si D és inferior a 1 m, 11 tones; igual o superior a 1 m i inferior a 1,30 m, 16 tones, i igual o superior a 1,80 m, 20 tones.
• Eix tàndem triaxial dels remolcs o semiremolcs. En el cas de tres eixos, es té en compte D com a la distància entre el centre dels eixos contigus. Quan D és igual o inferior a 1,30 m la massa màxima és de 21 tones, i quan D és superior a 1,30 m i inferior o igual a 1,40 m, de 24 tones.

En el conjunt del vehicle la massa màxima autoritzada va en funció del nombre d’eixos que té el vehicle com es pot veure resumit a la taula.

• Amb dos eixos (A). Els vehicles amb dos eixos, a excepció dels autobusos, A.1, tenen una limitació de 18 tones. El subgrup A.2 dels autobusos de dos eixos de la classe I (urbà), segons la classificació de la Directiva 2001/85/CE, de 20 de novembre, un màxim de 20 tones; mentre que el subgrup A.3 d’autobusos de dos eixos de les classes II i III (interurbà i llarg recorregut), de 19 tones. Pel que fa als remolcs de dos eixos, la massa màxima és de 18 tones.
• Amb tres eixos (B). Els vehicles amb tres eixos es divideixen en els subgrups B.1, vehicles de motor en general, amb limitació de 25 tones; B.2, remolcs d’un màxim de 24 tones, i B.3, autobusos articulats fins a 28 tones.
• Amb quatre eixos (C). El primer subgrup, C.1, el componen els vehicles rígids de fins a 31 tones i el tercer subgrup, C.3, els trens de carretera (vehicle de motor amb remolc), amb límit de 36 tones. En relació amb el subgrup C.2, vehicles articulats (vehicle de motor amb semiremolc), es divideix en:
  • Quan el conjunt està format per un vehicle de motor de dos eixos i un semiremolc en el qual la distància entre eixos és major d’1,3 m i menor d’1,8 m, un màxim de 36 tones.
  • Quan el conjunt està format per un vehicle de motor de dos eixos i un semiremolc en el qual la distància entre eixos és major d’1,8 m, 36 tones. En el cas de que el semiremolc estigui equipat amb caixa basculant reforçada per la utilització específica en construcció, obres o mineria augmentarà fins les 38 tones.
  • Quan el conjunt està format per un vehicle de motor de dos eixos, amb pneumàtics dobles en l’eix motor i suspensió pneumàtica o d’efecte equivalent, i un semiremolc en què la distància entre els dos eixos és superior a 1,80 m, per respectar la massa màxima autoritzada del vehicle de motor (18 tones) i la massa màxima autoritzada d’un eix tàndem del semiremolc (20 tones), la massa màxima del conjunt pot arribar a 38 tones.
• Amb cinc eixos o més (D). En aquest cas hi ha els vehicles articulats, D.1, amb un màxim de 40 tones, i els trens de carretera, D.2, fins a 40 tones.

Les longituds màximes autoritzades per als vehicles, inclosa la càrrega, són les següents:

• Vehicles rígids de motor (A), excepte autobusos (independentment del nombre d’eixos), 12 metres. En el cas del grup A.1, remolcs, 12 metres. I pel que al grup A.2, autobusos rígids, 13,50 m si són de dos eixos i 15 metres si els superen.
• Vehicles articulats (excepte autobusos) fins a 16,50 metres (B). En el cas dels autobusos articulats, B.1, un màxim de 18,75 metres, i els autobusos amb remolc, B.2, 18,75 metres.
• Els trens de carretera no poden superar els 18,75 metres. I en cas de l’especialitat de transport de vehicles, C.1, quan circulin amb càrrega, 20,55 metres.

Les amplades màximes autoritzades per als vehicles, inclosa la càrrega, tenen una limitació general de 2,55 metres (grup A).

En el cas de superestructures de vehicles condicionats (és a dir, les que formen part de vehicles especialment equipats per transportar mercaderies a temperatures dirigides, com ara els vehicles frigorífics) en què el gruix de les parets de la superestructura, inclòs l’aïllament, és de 45 mil·límetres (grup B), l’amplada màxima és de 2,60 metres.

Finalment, en el grup C s’integren els autobusos especialment condicionats per al transport de presos, amb una amplada màxima de 2,60 metres.

L’alçada màxima dels vehicles, inclosa la càrrega, com a norma general no pot superar els 4 metres.

En el cas dels autobusos de la classe I (urbà) pot arribar fins a 4,20 metres.

El transport ferroviari forma part del transport terrestre, ja que les vies que permeten realitzar el transport de persones i mercaderies guiat sobre una via fèrria es situen sobre aquesta superfície. A diferència del transport per carretera, el transport ferroviari no ha de conviure amb altres usuaris de la via, ja que està reservat a les empreses operadores d’aquests serveis.

El mitjà ferroviari aporta, a la cadena de transport, una gran capacitat de càrrega, més bon rendiment energètic que altres mitjans de transport terrestre, menys impacte mediambiental, un nivell de seguretat elevat i una capacitat d’adaptació a diferents maneres de càrrega mitjançant l’adopció de material específic.

A Europa existeix una àmplia xarxa ferroviària que facilita el transport de mercaderies. No obstant això, hem de tenir en compte la diferència de l’amplada de via que hi ha hagut històricament entre Espanya (1,668 m) i la resta de països de la UE (1,445 m), fet que no facilita el trànsit normal de les mercaderies que tenen l’origen a Espanya.

Aquesta diferència d’amplada de via entre Espanya i Europa fa que s’hagin d’utilitzar uns vagons especials amb eixos intercanviables que, mitjançant un procediment mecànic simple, s’adapten a l’ample de via europeu. Per tant, en els transports internacionals que surten d’Espanya s’utilitzen aquest tipus de vagons: així no s’han de canviar de vagó a la frontera, s’eviten les despeses de manipulació de les mercaderies i els riscos de pèrdua i danys, així com els retards en l’entrega.

En les darreres dècades se n’ha intentat millorar l’operabilitat projectant el corredor mediterrani, un dels principals eixos de transport de la península Ibèrica. Es tracta d’un corredor de transport de gairebé 1.300 quilòmetres, entre la frontera francesa i Algesires, sobre el qual s’articula un sistema ferroviari en plena transformació. La intenció final del projecte és transformar el corredor en una línia d’alta velocitat en ample internacional per a viatgers al llarg de tot el corredor, i una línia per a mercaderies amb trams mixtos (ample internacional i ibèric) entre la frontera francesa i Almeria.

Perquè es pugui portar a terme, el transport ferroviari necessita una sèrie d’elements com la infraestructura, les terminals i el material rodant.

La infraestructura està formada pel terreny base, també anomenada explanació o plataforma, sobre el qual s’assenta l’altre element principal, la via. Les línies de ferrocarril condicionen el transport, ja que hi ha determinats aspectes limitadors com el desnivell de les rampes, la longitud de les vies, el pes màxim per eix, el gàlib, etc.

Per solucionar algunes d’aquestes limitacions, la infraestructura també està formada per nombroses obres de defensa (murs de contenció i sosteniment, drenatges, sanejament…) realitzades per salvar els obstacles naturals. Entre aquestes obres hi ha els viaductes -utilitzats quan la distància que s’ha de cobrir és gran a conseqüència de depressions del terreny-, els ponts per salvar la dificultat de l’orografia, els passos a nivell davant d’encreuaments de vials en el mateix nivell i els túnels, per travessar muntanyes o zones urbanes.

Les terminals de mercaderies són les estacions que, a part de regular el trànsit, tenen com a funció principal la prestació de serveis de mercaderies. Disposen de totes les instal·lacions necessàries per a la recepció, classificació, formació i expedició dels trens de mercaderies convencionals, que circulen entre elles o que es dirigeixen a altres destinacions nacionals o internacionals.

Les terminals són l’element clau en l’activitat del transport ferroviari i en el combinat, en què el seu disseny i productivitat determinen la viabilitat econòmica i funcional del transport. Els principals requisits que han de complir les terminals ferroviàries -especialment les destinades al transport intermodal- és que tinguin una accessibilitat fàcil, una bona capacitat de recepció, un disseny que minimitzi els moviments interiors, que estiguin preparades per a totes les tècniques de càrrega/descàrrega, que tinguin la longitud adequada de vies de tractament i els molls de dimensió adequats als diferents tipus de mercaderies que atenen, i que tinguin els mitjans de manutenció adequats i els de telecomunicacions al màxim nivell.

El material rodant és el nom tècnic que reben els trens i està format per les locomotores, automotors, material remolcat (cotxes, vagons…) i maquinària de via per a treballs i manteniment. Les locomotores són les encarregades de remolcar els cotxes i vagons que conformen els trens, tant de viatgers com de mercaderies, i poden ser de tracció dièsel o elèctrica. En canvi, els automotors són els trens autopropulsats, que s’integren en composicions indeformables, tant de la locomotora com dels cotxes (vagons) remolcats per als viatgers.

Els cotxes són vehicles ferroviaris destinats al transport de viatgers i es poden distingir, en alguns casos, entre diferents classes segons les diferents comoditats i serveis (segona classe, preferent, turista, cotxes llitera, cotxes cafeteria, restaurant…), mentre que els vagons són els vehicles destinats al transport de qualsevol tipus de mercaderies. Amb relació al transport de les mercaderies, es realitzen als diferents tipus de vagó especialitzats segons la mercaderia que hagin de transportar (tremuja, cisterna, tancat, tancat telescòpic…) o plataformes i góndoles per al transport d’automòbils, camions, bobines, contenidors isotèrmics, frigorífics, per a bestiar, etc.

En la gestió del transport ferroviari intervenen diversos agents que vetllen perquè es pugui realitzar en les millors condicions, desenvolupant normatives, infraestructures i diversos serveis que puguin beneficiar els usuaris i clients tant del transport de viatgers com de mercaderies.

• Ministeri de Foment: departament del Govern encarregat de l’administració del conjunt del sector ferroviari. Les seves principals competències són:
  • Planificació estratègica del sector, tant en infraestructures com en oferta de serveis
  • Ordenació general i regulació del sistema ferroviari
  • Definició dels objectius i supervisió de l’activitat de les entitats públiques empresarials ferroviàries ADIF I RENFE, així com del seu sistema de finançament
• Administrador d’Infraestructures Ferroviàries (ADIF): entitat pública empresarial amb personalitat jurídica pròpia i adscrita al Ministeri de Foment que té autonomia de gestió dins dels límits establerts en la normativa per administrar i construir infraestructures ferroviàries. ADIF administra quasi tota la xarxa ferroviària d’interès general (RFIG).
• RENFE: entitat pública empresarial, també adscrita al Ministeri de Foment, que té autonomia per prestar serveis ferroviaris de viatgers i mercaderies, així com altres serveis i activitats complementàries vinculades al transport ferroviari, com el manteniment del material mòbil ferroviari.
• Comitè de Regulació Ferroviària: organisme regulador del sector ferroviari, adscrit a la Secretaria de l’Estat d’Infraestructures i Planificació del Ministeri de Foment. El seu organigrama està format per un president i quatre vocals, nomenats pel Ministeri, i un secretari, designat pel mateix comitè. Entre els seus principals objectius i competències hi ha salvaguardar la pluralitat de l’oferta ferroviària, garantir la igualtat de tots els operadors en les condicions d’accés al mercat i resoldre els conflictes entre ADIF i les empreses ferroviàries.
• Associació d’Acció Ferroviària (ADAF): es va crear l’any 1980 com una entitat sense ànim de lucre amb l’objectiu de defensar els interessos de les trenta empreses del sector ferroviari que la van fundar. Actualment són membres d’ADAF més de cinquanta empreses, i el seu principal objectiu és la normalització tècnica i la interoperabilitat en el sector ferroviari.
• Altres operadors ferroviaris: la xarxa gestionada per l’Administrador d’Infraestructures Ferroviàries (ADIF) permet el lliure accés a les empreses ferroviàries en possessió de llicència/habilitació per realitzar transport ferroviari de mercaderies internacional o nacional. El 2014 el Ministeri de Foment havia atorgat catorze llicències nacionals d’empresa ferroviària i sis habilitacions, així com els certificats de seguretat necessaris per circular per a diferents línies i trams de la xarxa ferroviària d’interès general (RFIG).

En funció del tipus de recorregut del transport de viatgers ferroviari, aquests recorreguts es classifiquen en serveis de rodalia, mitja distància i llarga distància.

El servei de rodalia es considera de curta distància i té una funció integradora, ja que uneix els nuclis urbans de les grans ciutats amb les poblacions limítrofes.

El transport de passatgers es considera de mitjana distància quan comunica les capitals de províncies i ciutats mitjanes situades en regions properes.

Quan el servei consisteix a unir zones geogràfiques més allunyades i principalment els nuclis urbans de major densitat de població es cataloga com a servei de viatgers de llarga distància.

El transport de mercaderies es pot classificar en:

• Serveis de vagó complet, quan la unitat de càrrega és un vagó, encara que no se n’utilitzi tota la capacitat. És una opció particularment adequada per implicar mercaderies de gran pes o volum en llargues distàncies.
• Transport intermodal, considerat un sistema integral de transport de mercaderies agrupades en la unitat de càrrega del contenidor. En aquest servei s’utilitza més d’un mode de transport (marítim, ferroviari, carretera o aeri) entre el punt d’origen i el de destinació, a l’empara d’un únic document de transport.

El transport per canonada és una forma de transport de gas, líquid o sòlid, i petroli dirigit en general a través de les canonades, que constitueixen una infraestructura en xarxa o sistema de transport, col·locades a la superfície o enterrades.

Fins al 1859 el transport per canonada només s’utilitzava per transportar aigua. Amb propòsits comercials i amb la finalitat de crear la indústria dels hidrocarburs, va néixer l’oleoducte, ja que era necessari transportar el cru del pou al magatzem. Actualment es transporta qualsevol tipus de líquid fluid o cru pesat ininterrompudament les 24 hores del dia i un a preu que altres mitjans no poden oferir. És la forma de transport més econòmica, tot i que s’han de complir uns certs requisits de construcció per garantir la seguretat del transport.

Els oleoductes són construccions metàl·liques de gran diàmetre revestides amb aïllant i utilitzades per al transport de petroli i els seus derivats a grans distàncies. El transport per oleoducte ha donat la solució a la gran quantitat diària de petroli que es necessita. El petroli es mou mitjançant estacions de bombeig, normalment una cada 50 km. A més a més, hi ha una estació mestra que permet obrir i tancar vàlvules, detectar problemes, etc.

El gasoducte és una canonada metàl·lica de gran diàmetre utilitzada per al transport a grans distàncies, des dels jaciments de gas natural als centres de consum o fins als ports o centres de càrrega, on es liqua per facilitar-ne transport per via marítima o terrestre. El gas es mou mitjançant unes turbines que funcionen gràcies a estacions elèctriques que s’instal·len a la xarxa de canonades.

A Catalunya els dos organismes públics més importants relacionats amb el transport són la Secretaria General de Transport del Govern espanyol i la Direcció General de Transports i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya.

Correspon a la Secretaria General de Transport, amb rang de subsecretaria, sota la superior direcció del Secretari d’Estat, l’ordenació general del transport terrestre, marítim i aeri de competència estatal, així com de les infraestructures de transports portuari i aeroportuari de competència estatal, a través dels òrgans i entitats públiques que en depenen.

De la Secretaria General de Transport depenen els òrgans directius de la Direcció General d’Aviació Civil, la Direcció General de la Marina Mercant i la Direcció General de Transport Terrestre.

Els principals organismes públics que regulen el transport terrestre a través de la seva normativa són el Ministeri de Foment, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea.

Ministeri de Foment

Correspon al Ministeri de Foment la proposta i execució de la política del Govern en els àmbits de les infraestructures de transport terrestre, aeri i marítim de competència estatal. En l’àmbit de control, li correspon l’ordenació i regulació administrativa dels serveis de transport corresponents, i la planificació i programació de les inversions relatives a les infraestructures d’aquests serveis. El Ministeri de Foment s’estructura en els següents òrgans directament dependents del titular del departament: la Secretaria d’Estat d’Infraestructures, Transport i Habitatge i la Subsecretaria de Foment.

Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya

Aquest és el departament de la Generalitat de Catalunya dedicat a la política i planificació territorial, i urbanisme, polítiques de sòl, obres públiques i infraestructures. I també es dedica al vessant relacionat més directament amb el transport: les gestions sobre carreteres, els ferrocarrils, els ports i aeroports i els transports.

Unió Europea

La política de transport de la Unió Europea té com a finalitat garantir la circulació uniforme, eficaç, segura i lliure de persones i béns a la UE a través de xarxes integrades amb tots els mitjans de transport (carretera, ferrocarril, aigua i aire). A més, la política de la UE fa front a problemes tan variats com el canvi climàtic, els drets dels passatgers, els combustibles nets i la reducció de la burocràcia relacionada amb les duanes als ports.

El 28 de març de 2015, la Comissió Europea va presentar el seu Llibre Blanc del Transport, sota el títol Llibre Blanc del Transport. Full de Ruta vers un espai únic europeu de transport: per una política de transports competitiva i sostenible. Mitjançant aquestes eines, la Comissió Europea pretén divulgar i establir un sistema competitiu de transport que augmenti la mobilitat i potenciï el creixement i l’ocupació. Així mateix, les propostes enunciades en l’esmentat llibre blanc busquen reduir tant les emissions de carboni en el transport en un 60% d’aquí a l’any 2050 com la dependència energètica exterior.

Per tal d’assolir els objectius marcats en aquest full de ruta, la Comissió Europea planteja 40 iniciatives concretes en àmbits com la millora de les infraestructures de transport, la seguretat en el transport, la reducció d’emissions, la qualitat del transport i la innovació.

A més dels organismes públics, interactuen diverses agrupacions d’agents vinculats amb el transport amb la finalitat de millorar i facilitar la seva activitat. Entre les principals entitats privades hi ha la Federació Internacional d’Associacions de Transitaris i Assimilats (FIATA) i la Federació de Transitaris i Expedidors Internacionals i Assimilats (FETEIA).

La FIATA és una organització no governamental fundada a Viena el 31 de maig de 1926 amb influència a escala mundial. Està representada per unes 40.000 empreses de transport i logística, i dóna feina a 8-10 milions de persones de 150 països. Té estatut consultiu davant el Consell Econòmic i Social (ECOSOC) de les Nacions Unides, la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD) i la Comissió de les Nacions Unides per al Dret Mercantil Internacional (CNUDMI).

Es reconeix com a representant de la indústria del transport davant d’organitzacions com la Cambra Internacional de Comerç Internacional (CCI), l’Associació Internacional de Transport Aeri (IATA), la Unió Internacional de Ferrocarrils (UIC), la Unió Internacional de Transport per Carretera (IRU), l’Organització Mundial de Duanes (OMA) o l’Organització Mundial del Comerç (OMC).

Els seus objectius principals són:

• Unir a tot el món la indústria de transport de càrrega
• Representar, promoure i protegir els interessos de la indústria amb la participació d’assessors o experts en reunions d’organismes internacionals relacionats amb el transport
• Familiaritzar el comerç, la indústria i el públic en general amb els serveis prestats pels transportistes a través de la difusió d’informació, distribució de publicacions, etc.
• Millorar la qualitat dels serveis prestats pels transportistes per al desenvolupament i promoció dels documents d’expedició uniforme, les condicions normals de comerç, etc.
• Ajudar en la formació professional dels transportistes, els problemes d’assegurança de responsabilitat civil i les eines de comerç electrònic, inclòs l’intercanvi de dades electròniques (EDI) i codis de barres.
• Ser una font d’assessorament i informació a través de revistes i llibres.

Els documents FIATA s’utilitzen en el transport internacional multimodal i els encarregats d’expedir-los són els transitaris, que han d’estar associats a la FIATA i habilitats per expedir-los. Els principals documents expedits són el FBL, l’FCR, l’FCT i l’FWR.

FBL (Fiata Bill of Lading)

S’utilitza per regular el transport internacional en règim multimodal, organitzat sota la responsabilitat de transitaris que pertanyin a la FIATA (Federació Internacional de Transitaris). El membre espanyol és l’associació FETEIA.

El document l’emet un transitari membre de FIATA. Amb això, l’enviament queda cobert amb una assegurança solidària de responsabilitat civil. Consta de tres originals i diverses còpies no negociables.

Les funcions bàsiques de l’FBL són la prova de contracte de transport, que conté en el revers les seves clàusules, el justificant de rebut de l’estat de la mercaderia, la declaració de despatx duaner i el certificat d’assegurança, si l’exportador ho sol·licita.

FCR (Forwarding Agent Certificate Receipt)

És el certificat que justifica que el transitari ha rebut al seu magatzem les mercaderies del carregador per tal de procedir a transportar-les. El transitari és qui realitza el certificat i l’expedeix al carregador. El carregador es queda el certificat o l’envia al destinatari.

El certificat FCR no pot ser mai objecte de negociació ni per part del carregador ni per part del destinatari.

FCT (Forwarding Agent Certificate Transport)

És el contracte de transport internacional multimodal que s’estableix entre transitari i carregador. Els certificats FCT determinen les parts contractants, la mercaderia que s’ha de transportar, i l’itinerari i el preu del transport. El transitari realitza el certificat i l’entrega al carregador. El carregador, finalment, l’envia al destinatari.

L’FCT pot emetre’s amb clàusula “a l’ordre” (destinatari) o sense clàusula “a l’ordre” (al portador o nominatiu), però hi ha de constar el nom del destinatari. Emès amb clàusula a l’ordre, l’FCT representa un títol autèntic de propietat de la mercaderia i pot ser objecte de negociació per part de qui el posseeixi.

FWR (Forwarding Agent Warrant Receipt)

El carregador entrega la seva mercaderia al transitari i aquest al mateix moment fa arribar al carregador un rebut conforme ha rebut les mercaderies per tal de custodiar-les.

El posseïdor de l’FWR emès a l’ordre pot negociar-lo.

Les persones que posseeixen els documents FIATA negociables (FCT, FBL i FWR emesos a l’ordre) poden endossar-los a tercers o utilitzar-los com a garantia per tal d’obtenir préstecs, crèdits o bestretes. Els documents FIATA negociables són títols de propietat de la mercaderia. Per tant, qui els posseeix, se’n fa càrrec.

Dins de la FIATA hi ha l’empresa federada FETEIA, que després de diferents fusions va rebre el nom actual. Representa la Federació Espanyola d’Empreses Transitàries. S’encarrega principalment d’organitzar el transport internacional de mercaderies.

FETEIA és la Federació Espanyola de Transitaris en la qual estan integrades les 20 ATEIA’S : Associacions de Transitaris provincials establertes en tot el territori espanyol.

La FETEIA ofereix a les aproximadament 700 empreses afiliades els serveis següents:

• Representació del sector davant administracions i institucions
• Informació
• Registre de morosos
• Assessoria jurídica
• Promoció de l’activitat i imatge
• Estudis i informes sobre el sector
• Observatori permanent de l’activitat
• Jornades tècniques, congrés FETEIA, presència en fires i salons

Per fer arribar les mercaderies des del magatzem de l’exportador al destí final on el necessita l’importador, és necessària la participació de diferents agents o operadors de transport i la documentació necessària.

Pel que fa a la documentació, el contracte de transport es fa constar per mitjà de la carta de port, que és el document formal en el qual s’incorporen les clàusules del transport per carretera. Ha de recollir, entre altres dades, el lloc i la data de formalització, les dades personals tant de l’expedidor com del transportista, el destinatari, el lloc, la data de càrrega i descàrrega, la descripció de les mercaderies, el nombre d’embalums, la matrícula tractora i la matrícula remolc.

En relació amb els diferents agents, l’operador de transport es tracta d’una persona física o jurídica que mitjança en la contractació de transports de mercaderies i s’interposa entre carregadors i portadors, contractant en nom propi tant amb uns com amb els altres. Per poder realitzar les seves funcions, primer ha d’obtenir una autorització d’operador de transport (OT).

Amb una mateixa autorització OT, l’operador de transport pot actuar sota les modalitats d’agència, transitari, operador logístic o magatzemista distribuïdor, qualsevol d’elles indistintament. Enfront de l’usuari, actua com a portador i enfront del transportista efectiu actua com a carregador.

Per obtenir l’autorització s’ha de tenir personalitat, nacionalitat, capacitació professional, honorabilitat i capacitat econòmica, que consisteix a tenir un capital i reserves d’almenys 60.000 euros. Ha de complir, a més, amb les seves obligacions fiscals, laborals i socials i disposar d’un local obert al públic, diferent del domicili privat del titular, dedicat en exclusiva a activitats de transport.

a) Agència de transport

Les agències de transport són empreses especialitzades a mitjançar en la contractació de transports de mercaderies. En l’exercici de la seva activitat les agències poden desenvolupar totes les actuacions prèvies de gestió, informació, oferta i organització de càrregues i serveis necessàries per dur a terme la contractació dels transports. Poden contractar tota classe de transports, per carretera i altres mitjans, tant nacionals com internacionals.

Així mateix, actuen com a remitents o destinataris (consolidacions) de les mercaderies i han de contractar en nom propi, assumint el doble paper indicat anteriorment. Les agències de càrrega fraccionada han d’efectuar les operacions de manipulació, agrupatge, emmagatzematge, embalatge, etc. amb treballadors de la seva plantilla.

b) Transitaris (forwarder)

Els transitaris són empreses especialitzades a organitzar, per compte d’altri, transports internacionals de mercaderies, rebent mercaderies com a consignataris o lliurant-les als qui hagin de transportar-les i, si escau, realitzant les gestions administratives, fiscals, duaneres i logístiques inherents a aquesta classe de transports o mitjançant contractació d’aquestes gestions.

La seva activitat és organitzar els transports internacionals i els que s’efectuïn en règim de trànsit duaner. Realitzen les següents activitats:

• Contracten en nom propi amb els transportistes, i són alhora portadors i carregadors.
• Consoliden i desconsoliden mercaderies o enviaments.
• Coordinen les diverses fases del transport amb destinació o procedència internacionals.
• Poden actuar també com a consignataris del carregador. En aquest cas, es limiten a rebre la mercaderia i posar-la a la disposició del transportista designat pel carregador. El contracte de transport el signen el carregador i el transportista, i el transitari es limita al lliurament de les mercaderies.

c) Operadors logístics

La Llei 9/2013 crea la nova figura dels operadors logístics. Es tracta d’empreses especialitzades a organitzar, gestionar i controlar, per compte d’altri, les operacions d’aprovisionament, transport, emmagatzematge o distribució de mercaderies que precisen els clients en el desenvolupament de la seva activitat empresarial. En l’exercici de la seva funció, l’operador logístic pot utilitzar infraestructures, tecnologia i mitjans propis o aliens.

d) Magatzemistes distribuïdors

Els magatzemistes distribuïdors són empreses especialitzades a actuar com a dipositàries de mercaderies alienes que, a més, s’encarreguen de distribuir o de gestionar-ne la distribució, d’acord amb les instruccions rebudes del dipositant. En l’exercici de la seva funció, el magatzemista distribuïdor pot desenvolupar altres tasques com la consolidació o ruptura de càrregues, la gestió d’existències o d’altres que resultin preparatòries o complementàries del transport i distribució de les mercaderies emmagatzemades. Els magatzemistes distribuïdors reben mercaderies alienes en dipòsit, que pertanyen als seus clients, no a ells. Aquestes empreses han d’informar periòdicament als dipositants (els seus clients) sobre l’estat de les existències i la distribució realitzada.

La regulació dels transports per carretera, tant de mercaderies com de viatgers, es conté fonamentalment en la Llei d’ordenació dels transports terrestres (LOTT) (Llei 16/1987, de 30 de juliol), en el reglament de desenvolupament d’aquesta llei (Reglament d’ordenació del transport terrestre (ROTT), aprovat pel Reial decret 1211/1990, de 28 de setembre), i en la Llei 15/2009, de l’11 de novembre, del contracte de transport terrestre de mercaderies.

La LOTT ha estat modificada recentment per la Lei 9/2013, de 4 de juliol.

L’article 1 de la LOTT, estableix els següents àmbits d’aplicació:

1. Els transports per carretera
2. Els transports per ferrocarril
3. Les activitats auxiliars i complementàries del transport

En relació amb el tercer punt, es consideren com a tals, als efectes de la LOTT, les activitats desenvolupades per les agències de transports, els transitaris, els operadors logístics, els magatzemistes-distribuïdors i les estacions de transport de viatgers, i centres de transport i logística de mercaderies per carretera o multimodals. També tindrà aquesta consideració l’arrendament de vehicles de carretera sense conductor.

Aquesta exigència va ser introduïda per la Llei d’ordenació dels transports terrestres (LOTT, 1986) i pel seu reglament (ROTT), i es va desenvolupar en normes posteriors, com per exemple el Reglament (CE) núm. 1071/2009 del Parlament Europeu i del Consell, de 21 d’octubre de 2009, pel qual s’estableixen les normes comunes relatives a les condicions que s’han de complir per a l’exercici de la professió de transportista per carretera.

Els principals aspectes que s’han de complir per obtenir la competència professional són:

• Disposar de la nacionalitat espanyola, o bé la d’un estat de la Unió Europea o d’un altre país estranger amb el qual es disposin acords, tractats o convenis internacionals subscrits per Espanya.
• Acreditar les condicions necessàries de capacitació professional
• Honorabilitat
• Capacitat econòmica

El Govern pot exonerar de complir les condicions de l’accés a la professió en els casos següents:

• Transports de viatgers realitzats per persones o empreses l’activitat principal de les quals no sigui la de transportistes.
• Transports nacionals de mercaderies que per raó de la càrrega o del seu àmbit territorial tinguin una feble incidència en el mercat dels transports.
• Transports de viatgers realitzats en vehicles amb una capacitat inferior a deu places, inclosa la del conductor, així com transports de mercaderies realitzats en vehicles amb una capacitat de càrrega útil autoritzada que no sobrepassi les 3,5 tones o que el pes màxim autoritzat no sobrepassi les 6 tones.
• Activitats d’arrendament de vehicles, agències de viatges, estacions de viatgers i de mercaderies, i centres d’informació i distribució de càrregues.

El compliment del requisit de capacitació professional es reconeix a les persones que obtinguin el corresponent certificat expedit per l’Administració després de realitzar les corresponents proves o a través de titulacions o experiència equiparable:

• És necessari superar les proves d’un examen tipus test (100 preguntes i 6 casos pràctics).
• Poden quedar així mateix exemptes de la realització d’aquestes proves les persones que es trobin en possessió dels títols acadèmics o professions que justifiquin la possessió d’un coneixement suficient de les matèries. Per exemple, el cicle formatiu de grau superior de Transport i Logística.
• Per antiguitat o per convalidació de l’experiència; quan va entrar en vigor la LOTT es va reconèixer automàticament la capacitació d’una sèrie de titulars.

Per al compliment del requisit de capacitació professional és necessari que, a les empreses que realitzen les activitats de transport, la persona física titular de les corresponents autoritzacions o concessions administratives tingui reconeguda la capacitació professional per a l’exercici de l’activitat de què es tracta.

En el cas de societats, cooperatives o empreses individuals el titular de les quals no compleix el requisit de capacitació professional, almenys una de les persones que realitzen la direcció efectiva de l’empresa titular de les corresponents autoritzacions o concessions administratives, ha de tenir reconeguda la capacitació professional per a l’exercici de l’activitat de què es tracta.

En el cas de transportistes autònoms, el titular de l’autorització no ha de tenir obligatòriament reconeguda la capacitació professional. Un autònom pot cedir l’adreça efectiva a una altra persona, contractada per ell, que disposi de la capacitació professional.

Mentre que en el cas de les empreses, ha de ser algun dels seus directius qui acrediti aquest requisit. Es considera directiu qui té conferits poders generals, pot disposar de fons de l’empresa o figura en plantilla com a personal directiu (grup de cotització 01), o és titular d’un 15% del capital.

Una mateixa persona pot capacitar més d’una empresa quan és titular d’un 15% del capital d’una empresa. Pot capacitar tantes altres empreses com vulgui, sempre que posseeixi més del 50% del capital de cadascuna d’elles. En el cas d’un contractat per una empresa, pot capacitar aquesta empresa i, al mateix temps, totes les altres empreses del grup que estiguin participades en un 100% del seu capital per la primera, l’empresa “matriu”.

En relació amb el requisit d’honorabilitat s’entén que el posseeixen les persones en les quals no concorre cap de les circumstàncies següents:

• Haver estat condemnades, per sentència ferma, per delictes dolosos amb pena igual o superior a presó menor, mentre no hagin obtingut la cancel·lació de la pena.
• Haver estat condemnades, per sentència ferma, a penes d’inhabilitació o suspensió, llevat que s’hagin imposat com a accessòries i la professió de transportista no tingui relació directa amb el delicte comès.
• Haver estat sancionades de forma reiterada, per resolució ferma, per infraccions molt greus en matèria de transports en els termes que reglamentàriament es determinin.

La capacitat econòmica consisteix en la disposició dels recursos financers i dels mitjans materials necessaris per a la posada en marxa i l’adequada gestió de l’activitat de què es tracti en els termes que reglamentàriament es determinin. Les empreses que realitzen transport de mercaderies o de viatgers han de disposar d’un capital desemborsat i de reserves d’almenys 9.000 euros quan utilitzen un sol vehicle, als quals s’afegiran 5.000 euros més per cada vehicle addicional. Les empreses que realitzen les activitats d’agència de transport de mercaderies, de transitari i de magatzemista-distribuïdor han de disposar d’un capital desemborsat i de reserves d’almenys 60.000 euros.

L’obtenció del títol habilitant (targeta de transport) faculta per al desenvolupament del transport públic de la classe que correspongui. Abans que s’atorgui aquest títol administratiu, s’exigeix que la persona física o jurídica compleixi els requisits per a l’accés a la professió.

Les autoritzacions s’han de documentar mitjançant l’expedició de les corresponents targetes de transport, en què s’especifica el número de l’autorització, la seva titularitat, el domicili i altres circumstàncies.

S’expedeix una còpia certificada de l’autorització de transport referida a cada un dels vehicles de què disposa l’empresa autoritzada. En aquesta còpia s’especifiquen, a més de les dades que consten en l’autorització, la matrícula del vehicle al qual es refereix concretament.

La còpia de l’autorització referida a cada vehicle s’ha de portar a bord sempre que s’està realitzant transport.

Les autoritzacions de transport públic que habilitin exclusivament per a la realització de transport en vehicles lleugers, així com les seves còpies certificades, s’han de documentar en targetes identificades per la clau MDL, i les que no presentin aquesta limitació, en targetes identificades per la clau MDP. Les autoritzacions de transport privat complementari i les seves còpies s’han de documentar en targetes identificades per la clau MPC.

Es pot fer una primera classificació de les autoritzacions en funció de si són de caràcter general o de caràcter específic. Les autoritzacions de caràcter general habiliten per a la realització de transport discrecional de caràcter ordinari i especial per als quals no s’exigeix una autorització específica, i les autoritzacions de caràcter específic, per a la realització d’aquells transports de caràcter especial als quals es refereixin expressament.

Una segona classificació és en funció de la naturalesa del transport. Les autoritzacions poden ser:

• Transports de mercaderies
  • MDP -transport públic de mercaderies per a vehicles pesats
  • MDL -transport públic de mercaderies per a vehicles lleugers
  • MPC -transport privat complementari de mercaderies
• Transports de viatgers
  • VR -servei públic regular
  • VD -servei públic discrecional
  • XD -servei públic en vehicles mixtos
  • VPC -servei privat complementari
  • XPC -servei privat complementari en vehicles mixtos
• Vehicles de lloguer
  • ASCM -sense conductor (mercaderies)
  • ASCV -sense conductor (viatgers)
  • ASCX -sense conductor (vehicles mixtos)
• Vehicles funeraris VF
• Ambulàncies VS
• Servei públic de viatgers en vehicles lleugers
  • VT-llicència A (autotaxis amb taxímetre)
  • VTC-llicència C

Quan es compleixin els requisits previstos (art. 48 de la LOTT), així com els exigits per les normes específiques reguladores de cada servei o activitat, s’haurà de realitzar l’atorgament dels títols administratius habilitants (targetes).

Les persones que obtenen qualsevol dels títols habilitant necessaris per a la realització dels serveis de transport per carretera o activitats auxiliars o complementàries del mateix que regula aquesta Llei, han de ser inscrites en el Registre General de Transportistes i d’Empreses d’Activitats Auxiliars i Complementàries del Transport (RETIM) del Ministeri de Transports, Turisme i Comunicacions. La inscripció d’aquests títols és requisit indispensable per a l’exercici de l’activitat.

Hi ha, però, una sèrie d’excepcions de l’obligatorietat d’aquestes autoritzacions:

• Transports públics o privats complementaris realitzats en vehicles de fins a dues tones de pes màxim autoritzat
• Transports públics o privats complementaris realitzats amb caràcter discontinu en vehicles lleugers arrendats per un termini no superior a un mes
• Transports públics o privats complementaris realitzats íntegrament en recintes tancats dedicats a activitats no relacionades amb el transport terrestre
• Transports oficials
• Vehicles amb la unió de forma permanent de grues d’elevació, grups electrògens, equips de sondeig…
• Transports privats de viatgers de més de nou places.

En tot cas, els vehicles adscrits a autoritzacions de transport de mercaderies han d’estar matriculats i habilitats per a circular, tenir capacitat de tracció pròpia i haver passat l’última Inspecció Tècnica de Vehicles corresponent.

Aquestes autoritzacions de transport de mercaderies s’atorguen sense termini de durada prefixat (caràcter indefinit), si bé la seva validesa queda condicionada a la comprovació visada cada dos anys (quatre anys, en el cas dels taxis), del compliment dels requisits que van justificar el seu atorgament i de tots aquells que en cada moment siguin d’obligat compliment. A la figura es relaciona el termini per sol·licitar el visat amb el NIF de l’empresa.

L’atorgament de l’autorització de transport públic està condicionada pel fet que l’empresa sol·licitant acrediti, d’acord amb el que es determini, el compliment dels següents requisits:

• Tenir nacionalitat espanyola o d’algun altre estat membre de la Unió Europea o, en cas contrari, comptar amb les autoritzacions exigides per la legislació reguladora del règim general d’estrangeria per a la realització de l’activitat professional de transportista en nom propi.
• Quan no es tracti d’una persona física, tenir personalitat jurídica pròpia i independent de la d’aquelles persones que, si escau, la integren. En cap supòsit es poden atorgar autoritzacions de forma conjunta a més d’una persona ni a comunitats de béns. Tampoc s’atorgaran autoritzacions a persones jurídiques sense ànim de lucre.
• Disposar d’un domicili situat a Espanya en què es conservin, a disposició dels serveis d’Inspecció del Transport Terrestre, els documents relatius a la gestió i al funcionament que es determinin.
• Disposar d’un o més vehicles matriculats a Espanya d’acord amb el que en cada cas resulti exigible segons el que es determini per reglament. Així, per exemple, per a vehicles pesats, per aconseguir autoritzacions noves cal disposar de tres vehicles amb antiguitat no superior a 5 mesos i 60 tones de càrrega útil. En canvi, per aconseguir l’autorització d’un vehicle lleuger s’exigeix l’antiguitat no superior a 6 anys.
• Disposar de direcció i signatura electrònica, així com de l’equip informàtic necessari per documentar a distància el contracte i altres formalitats mercantils amb els seus clients.
• Complir les obligacions de caràcter fiscal vigents:
  • Alta en l’impost sobre activitats econòmiques
  • Presentació de les declaracions de l’IRPF o de l’IS i de l’IVA, així com els comprovants per a pagaments fraccionats, a compte i retencions, i el resum anual de l’IVA
  • No existència de deutes amb l’Administració
• Complir les obligacions de caràcter laboral i social:
  • Inscripció i alta a la seguretat social de la societat i de tots els treballadors (empreses)
  • Afiliació i alta a la seguretat social (autònoms)
  • Presentació de tots els documents de cotització i d’estar al corrent en el pagament de les quotes corresponents
• Complir, si escau, aquelles altres condicions específiques necessàries per a l’adequada prestació dels serveis que s’estableixin per reglament, atenent a principis de proporcionalitat i no-discriminació, en relació amb la classe de transport de què es tracti en cada cas.

A més de les condicions assenyalades en el punt anterior, quan l’autorització habilita per a la realització de transport públic de viatgers en autobús o de mercaderies en vehicles o conjunts de vehicles amb capacitat de tracció pròpia la massa màxima autoritzada dels quals és superior a 3,5 tones, han de complir els requisits d’establiment, honorabilitat, capacitat financera i competència professional.

Si es volen transportar mercaderies per compte propi com a complement d’ activitats econòmiques principals que realitzen empreses o autònoms que no es dediquen al transport de mercaderies per compte d’altri, cal sol·licitar una autorització.

• Les empreses interessades a obtenir noves autoritzacions han de justificar la necessitat de realitzar el transport, d’acord amb la naturalesa i volum de l’empresa.
• Les autoritzacions d’aquest tipus no distingeixen entre vehicles lleugers i pesants.
• L’empresa ha de disposar d’un nombre de conductors previstos amb el permís de conduir de la categoria adequada.
• L’administració pot limitar el pes o la capacitat del vehicle en funció del volum de mercaderies.

La inspecció en el transport controla i vetlla pel compliment de les normes reguladores del transport per carretera i de les seves activitats complementàries i auxiliars.

Les actuacions de control dels serveis d’inspecció van dirigits a les empreses públiques/privades de transport o que realitzen activitats auxiliars i complementàries del transport, amb carregadors, usuaris i qualsevol persona o entitat que estigui afectada per les normes d’ordenació dels transports terrestres.

Els titulars de les empreses de transport i auxiliars de transport estan obligats a facilitar al personal de la Inspecció del Transport Terrestre: la inspecció dels seus vehicles, les instal·lacions i l’examen dels documents, els llibres de comptabilitat, les factures, els títols de transport i les dades estadístiques a què estiguin obligats.

La funció inspectora pot ser exercida d’ofici ( per exemple la DGT vol fer controls dels tacografs durant el mes de febrer perque detecten un increment en la manipulació d’aquests aparells ) o com a conseqüència de petició fundada dels usuaris ( denúncia ) o de les seves associacions, així com de les empreses o associacions del sector del transport.

Per augmentar l’eficàcia en la funció inspectora, s’elaboren periòdicament plans d’inspecció que donen un caràcter sistemàtic a les actuacions inspectores i determinen les línies generals directrius de les operacions de control dels serveis o activitats que puguin requerir actuacions especials.

Aquests plans controlen el transport terrestre: excés de pes, funcionament inadequat del tacògraf o altres instruments de control instal·lats en els vehicles imputables al transportista, etc. Per tant, poden ordenar el trasllat del vehicle fins a la bàscula de pes o al taller autoritzat.

El personal inspector està obligat a portar el document acreditatiu i a guardar secret professional. Els fets constatats pel personal inspector tenen caràcter probatori.

Les juntes arbitrals del transport s’han creat amb l’objecte principal de resoldre reclamacions de caràcter mercantil relacionades amb el compliment dels contractes de transport terrestre i d’activitats auxiliars i complementàries del transport. Si la controvèrsia no excedeix els 15.000 euros i cap de les parts que intervenen en el contracte ha manifestat expressament a l’altra la seva voluntat d’excloure la competència de les juntes arbitrals abans que s’iniciï, les juntes arbitrals són les úniques competents per resoldre aquestes reclamacions. En canvi, si l’import excedeix els 15.000 euros, perquè aquestes siguin competents cal que les parts intervinents, de comú acord, sotmetin al seu coneixement la controvèrsia.

Les juntes arbitrals del transport tenen les funcions següents:

1. Resoldre les controvèrsies de caràcter mercantil sorgides en relació amb el compliment dels contractes de transport terrestre i de les activitats auxiliars i complementàries del transport per carretera entre les parts intervinents o que hi tinguin un interès legítim. Estaran excloses de la competència de les juntes les controvèrsies de caràcter laboral o penal.
2. Informar i dictaminar, a petició de l’Administració o de les persones que justifiquin un interès legítim, sobre les condicions de compliment dels contractes de transport terrestre i d’activitats auxiliars i complementàries de transport per carretera, les clàusules generals i particulars de la seva execució, les incidències derivades de l’execució, les tarifes aplicables i els usos de comerç d’observança general.
3. Actuar com a dipositàries i realitzar, si escau, l’alienació de les mercaderies no retirades que correguessin risc de perdre o els ports no hagin estat pagats, per tal que el transportista en garanteixi la percepció.
4. Realitzar a instància de qualsevol dels interessats, si existissin dubtes o discussions entre aquests sobre l’estat dels efectes transportats, prèviament a l’eventual plantejament de les controvèrsies a què es refereix el primer apartat, les funcions de peritatge sobre l’estat d’aquests efectes, procedint en el seu cas al dipòsit d’aquests.
5. Les altres que, per facilitar el compliment del contracte de transports i per protegir els interessos dels transportistes i dels usuaris o carregadors, li siguin expressament atribuïdes.

La localització geogràfica i l’àmbit territorial de les juntes arbitrals del transport són determinats per les comunitats autònomes corresponents. La competència de les juntes per realitzar les actuacions previstes ve determinada pel lloc d’origen o destinació del transport o el de signatura del corresponent contracte, a elecció del peticionari o demandant, llevat que expressament i per escrit s’hagi pactat en el contracte la submissió a una junta concreta. En el cas que la controvèrsia es plantegi davant més d’una junta, és competent aquella davant la qual s’ha suscitat amb anterioritat, i la resta s’han d’abstenir a favor seu.

Les juntes arbitrals del transport estan formades pel president i per un mínim de dos i un màxim de quatre vocals, designats tots ells per les comunitats autònomes o bé, si escau, per la Direcció General de Transport Terrestre. Han de formar part de les juntes els dos vocals representants dels carregadors o usuaris i de les empreses del sector del transport.

Procediment davant les juntes d’arbitratge

La possibilitat d’acció davant les juntes per promoure l’arbitratge prescriu en els mateixos terminis en què es produiria si es tractés d’una acció judicial que es plantegés davant els tribunals de justícia. Les actuacions arbitrals de les juntes són instades per escrit, signades per l’actor o els seus representants, en el qual s’expressa el nom i domicili del reclamant i de la persona contra la qual es reclama i es fa l’exposició dels fonaments de fet i de dret en què es justifica la reclamació, especificant-ne el contingut i proposant les proves que s’estimin pertinents. La secretaria de les juntes és qui remet còpia de la reclamació a la part contra la qual es reclama, i en aquest mateix escrit hi ha la data per a la vista, que és comunicada també al demandant.

A la vista, que és oral, és on les parts poden al·legar el que convingui al seu dret i aportar o proposar les proves que estimin pertinents. En el cas que el reclamant o el seu representant no assisteixin a la vista es considera que han desatès la seva reclamació i la no-presentació de la part reclamada no impedeix la celebració de la vista i el dictat del laude. Per a la compareixença davant la junta d’arbitratge no és necessària l’assistència d’advocat ni procurador, i les parts poden conferir la seva representació mitjançant un escrit dirigit a la junta que correspongui.

La junta ha de dictar el seu laude en aquesta mateixa sessió, un cop escoltades les parts i practicades o rebudes les proves que siguin pertinents, llevat que la naturalesa de les proves impedeixi la seva realització en aquest mateix acte. En aquest cas el laude es dicta després que s’hagin practicat les proves. El laude s’ha d’acordar per majoria simple dels membres de la junta, dirimint els empats el vot de qualitat del president. La inassistència de qualsevol dels membres de la junta, a excepció del president, no impedeix que es dicti el laude. Els laudes tenen els efectes que preveu la legislació general d’arbitratge, i contra ells només caben el recurs d’anul·lació i de revisió per les causes específiques previstes. Transcorreguts deu dies des que es dicta el laude, pot obtenir la seva execució forçosa davant el jutge de primera instància del lloc on s’hagi dictat. En aquest cas són aplicables, així mateix, les previsions de la legislació general d’arbitratge.

La majoria dels arbitratges són gratuïts, sense perjudici de l’obligatorietat de satisfer les despeses generades per la pràctica de proves. El pagament de les costes es regeix pel que disposa la legislació general d’arbitratge.