Resum

En l’entorn sanitari els instruments, materials o aparells que s’han utilitzat poden contenir restes de sang, teixits, pols i altres elements, i poden estar contaminats per microorganismes. Per aquest motiu és important aplicar mesures de prevenció de malalties infeccioses com la neteja, la desinfecció i l’esterilització de l’instrumental i material. La reutilització segura del material només es pot dur a terme després d’un correcte procés de descontaminació que, a més, ha d’assegurar la conservació de la seva funcionalitat.

La neteja és el procés mecànic que consisteix en l’eliminació per arrossegament de la brutícia visible, la matèria orgànica o inorgànica dipositada en les superfícies inertes. L’eficàcia del procediment de rentat depèn de factors com la qualitat i la puresa de l’aigua, el tipus de detergents i les condicions de concentració, temperatura i temps de contacte en què s’utilitzen. També depèn de l’acció mecànica en la neteja. El cercle Sinner explica que aquests factors estan interrelacionats: si un d’aquests factors disminueix, s’ha de compensar amb l’augment dels altres, per obtenir una neteja amb els mateixos resultats d’eficàcia.

La qualitat de l’aigua pot afectar els processos de rentat. Per això es poden aplicar sistemes de millora de la qualitat de l’aigua. També hi ha un gran ventall de productes per a la neteja, que en qualsevol cas han de ser segurs i respectuosos amb el medi ambient. Els productes de neteja s’han de triar segons el tipus de brutícia i la superfície.

Hi ha diferents tipus de neteja: manual, amb o sense immersió, neteja amb ultrasons i rentat automàtic. Cal optar per un tipus o altre en funció dels mitjans disponibles, el tipus de material i la seva morfologia, la càrrega microbiològica i els residus orgànics.

La desinfecció és el procediment que destrueix, en major o menor grau, els microorganismes, però no les espores bacterianes. L’antisèpsia destrueix els microorganismes de la pell o de les membranes mucoses. Es pot fer per mètodes químics o físics. Entre els mètodes físics hi ha la pasteurització i les radiacions ultraviolades. Els mètodes químics són els que fan servir substàncies químiques, desinfectants o antisèptics amb diferents característiques per eliminar els microorganismes.

Hi ha una gran varietat de desinfectants emprats en l’àmbit clínic, cada un amb característiques pròpies. Els productes més acceptats en l’actualitat segons l’evidència científica són els derivats clorats, alcohols, compostos d’amoni quaternari, oxidants, aldehids, i també fenols i derivats, biguanides, derivats del iode i derivats de plata i mercuri.

Segons el desinfectant escollit, es poden aconseguir diferents nivells de desinfecció: de nivell baix, quan es poden destruir la major part de formes vegetatives bacterianes i alguns virus i fongs, però no el complex Mycobacterium tuberculosis ni les espores bacterianes; de nivell intermedi, quan s’aconsegueixen inactivar les formes vegetatives bacterianes i la major part de virus i fongs, i d’alt nivell, quan s’aconsegueix l’eliminació de qualsevol forma de vida microbiana, llevat d’algunes espores bacterianes.

L’elecció del desinfectant depèn del nivell de desinfecció que es desitja aconseguir i de les característiques del material.

Els desinfectants químics poden ser aplicats per mitjà de diferents procediments: per fricció, per immersió i per vaporització.

El rentat i la desinfecció s’han de fer en àrees destinades a aquest fi, separades de les zones assistencials i d’emmagatzematge de material net i/o estèril, i seguint unes normes bàsiques durant els procediments de neteja relacionades amb aspectes com els equips de protecció individual, els preparatius per a la neteja, l’esbandida, l’assecat i el control i la conservació posterior del material. És important comprovar amb certa periodicitat si els desinfectants mantenen la seva efectivitat. Per això s’utilitzen diferents mètodes de control de qualitat. És responsabilitat del personal encarregat del processament del material conèixer i aplicar perfectament les tècniques de descontaminació.

L’últim graó del procés és l’esterilització, que és el procediment amb el qual s’aconsegueix la destrucció de tots els microorganismes viables presents en un objecte, incloses les espores bacterianes. L’esterilitat s’ha de mantenir en el material fins al moment d’usar-lo. Per això el material s’ha d’embolcallar prèviament a l’esterilització.

Es poden fer servir diferents mètodes d’esterilització: radiació amb raigs-γ i raigs-β, que s’utilitza per esterilitzar material termosensible; agents químics, que poden actuar mitjançant l’oxidació química o l’alquilació com l’òxid d’etilè, o el gas plasma de peròxid d’hidrogen i agents letals físics, com la calor seca o el vapor saturat. Aquest últim és el mètode d’elecció per excel·lència en l’àmbit sanitari per a materials termorresistents. Es fa en un recipient metàl·lic anomenat autoclau de vapor. Cada mètode té els seus avantatges i inconvenients.

Als centres hospitalaris l’esterilització es du a terme de manera centralitzada a la central d’esterilització, que s’organitza en dues àrees o zones de treball clarament diferenciades: l’àrea bruta i l’àrea neta o estèril. Tots els processos que es realitzen a la unitat d’esterilització estan estandarditzats i, per tant, es realitzen d’una manera segura i eficaç i estan sotmesos a controls de qualitat. Hi ha controls físics, químics i biològics que permeten controlar les diferents etapes del procés i tenir-ne una traçabilitat.

En l’assistència sanitària es genera una gran quantitat de residus, que són els productes, les matèries o les substàncies que es rebutgen perquè ja no es consideren útils. Els residus són un problema mediambiental i un risc per a la salut de la població en general i, per tant, és necessari gestionar-los correctament.

El cost social i ambiental derivat dels residus n’ha fet necessària la regulació. Cada vegada la legislació és més restrictiva i obliga les empreses a gestionar adequadament els residus que es generen. La normativa espanyola sobre residus es compon de la legislació bàsica de l’Estat i les normes de desenvolupament aprovades per les comunitats autònomes. A Catalunya la normativa vigent que regula els residus sanitaris i la seva gestió és el Decret 152/2017, de 17 d’octubre. En aquest decret es revisen la codificació, la classificació i les vies de gestió dels residus a Catalunya, determina quins residus han de considerar-se com a perillosos i incorpora la llista europea de residus.

A Catalunya els residus es classifiquen en funció de la seva perillositat biològica i els residus sanitaris s’inclouen en aquesta classificació. Així hi ha residus sense risc o inespecífics: en aquest primer grup hi ha els residus del grup I i del grup II i residus de risc o específics.

Als efectes de la gestió, la normativa sobre residus sanitaris distingeix i regula dos àmbits d’actuació diferenciats: operacions intracentre i operacions extracentre. Seguir les mesures de prevenció en el maneig de residus per part de totes les persones implicades en la gestió dels residus sanitaris és imprescindible per evitar possibles riscos.