L'atenció en la reproducció

En l’home, l’aparell reproductor està íntimament connectat amb l’aparell urinari. Està format per un conjunt d’òrgans que comprenen (vegeu la figura):

• Òrgans genitals externs: penis, escrot, testicle i epidídim.
• Òrgans genitals interns: conductes deferents, vesícules seminals i conducte ejaculador.
• Glàndules genitals auxiliars: pròstata i glàndules bulbouretrals.

El penis és l’òrgan de la copulació en l’home. Es localitza davant la símfisi púbica i serveix de sortida comuna per a l’orina i el semen. Consisteix en un cos i una arrel (vegeu la figura):

• Cos del penis: és la part pendular lliure, coberta per pell molt fina, de color fosc i poc adherida. En el seu extrem distal es troba el gland. A prop de l’extrem final del gland es troba l’orifici de la uretra esponjosa o orifici extern de la uretra. La pell del penis es perllonga com una doble capa de pell donant lloc al prepuci, que cobreix el gland en una extensió variable.
  El penis està compost per la uretra en el pla mitjà i per tres cossos cilíndrics de teixit erèctil, tancats en una càpsula fibrosa. Dos dels cossos erèctils són els cossos cavernosos i estan situats a banda i banda del penis, a la part posterior de l’òrgan. L’altre cos erèctil és el cos esponjós, que es troba en la part anterior del penis. El teixit erèctil dels cossos cavernosos i del cos esponjós consisteix en uns espais venosos entrellaçats i intercomunicats entre si.
  El pes del cos del penis està sostingut per dos lligaments que el subjecten a la superfície anterior de la símfisi del pubis. El penis en estat normal es troba en flaccidesa. En aquest estat normal, el dors del penis es troba en posició anterior i la seva superfície anterior mira cap enrere.
• Arrel del penis: és la part superior de subjecció del penis i d’unió amb el cos. Conté els dos pilars que s’insereixen a cada costat de l’arc púbic, i cada pilar del penis està envoltat pel múscul. La contracció de tots els músculs esquelètics permet l’ejaculació.

L’escrot és un sac cutani exterior que conté els testicles i es localitza a nivell inferior i posterior del penis. Externament té una pell fosca i rugosa, i a sota teixit muscular llis i esquelètic. L’escrot està dividit en una meitat dreta i una esquerra, i cadascuna conté un testicle.

La localització exterior de l’escrot i la contracció de les seves fibres musculars regulen la temperatura dels testicles. Aquest fet és important, perquè la producció normal d’espermatozoides requereix una temperatura inferior en uns 2-3 graus a la temperatura corporal. Per regular la temperatura, les fibres musculars de l’escrot es contrauen, amb la qual cosa la pell de l’escrot s’arruga i alhora acosta els testicles al cos, fet que redueix la pèrdua de calor (vegeu la figura).

Els testicles són dues glàndules ovoides que es troben suspeses dins de l’escrot pel cordó espermàtic, un a cada costat del penis (vegeu la figura). Tenen uns 5 cm de llarg i 2,5 cm de diàmetre i un pes de 10-15 grams. Constitueixen les gònades masculines i tenen el mateix origen embriològic que els ovaris o gònades femenines. Produeixen les cèl·lules germinals masculines anomenades espermatozoides i les hormones sexuals masculines anomenades andrògens.

Cada testicle està envoltat per una capa de teixit conjuntiu anomenada túnica albugínia. Aquesta capa penetra a l’interior del testicle formant petits envans que divideixen el testicle en lobulets intercomunicats, i cadascun conté un tub seminífer. A l’interior de cada testicle hi ha diversos centenars de túbuls seminífers que s’uneixen per formar una xarxa de canals que rep el nom de rete testis. La rete testis està connectada amb l’epidídim mitjançant petits conductes. Alhora, els túbuls seminífers contenen dos tipus de cèl·lules:

• Les cèl·lules espermatogèniques, que donaran lloc als espermatozoides.
• Les cèl·lules de Sertoli, encarregades del manteniment del procés de formació d’espermatozoides o espermatogènesi.

Per la seva banda, les epidídims són dues estructures en forma de coma d’uns 4 cm de longitud, cada una de les quals es troba adossada a les superfícies superior i posterior-lateral de cada testicle (vegeu la figura). Cada epidídim consta d’un cos i una cua:

• El cos és un conducte molt contornejat i és on els espermatozoides són emmagatzemats per passar les etapes finals de la seva maduració. Els espermatozoides poden romandre emmagatzemats i viables a l’epidídim durant mesos.
• La cua de l’epidídim es continua amb el conducte deferent.

Els conductes deferents són dos, cada un comença a la cua de l’epidídim i acaba en el conducte ejaculador del seu costat, penetra en la cavitat abdominal i s’uneix al conducte de la vesícula seminal per formar el conducte ejaculador. Igual que l’epidídim, pot emmagatzemar espermatozoides durant mesos. En l’excitació sexual transporta l’esperma cap al conducte ejaculador per mitjà de contraccions peristàltiques del múscul llis de la seva paret (vegeu la figura).

Les vesícules seminals, també anomenades glàndules seminals, són dos tubs d’uns 15 cm molt enrotllats formant una estructura oval i situats a la part posterior de la bufeta. El conducte de cada vesícula seminal s’uneix al conducte deferent del seu costat per formar el conducte ejaculador. En el seu interior es produeix una secreció alcalina i espessa, rica en fructosa, proteïnes i prostaglandines que es barreja amb l’esperma al llarg del conducte ejaculador (vegeu la figura).

Finalment, trobem el conducte ejaculador; n’hi ha dos, un a cada costat, i es formen per la unió del conducte deferent i el conducte seminal. Tenen uns 2 cm de longitud. Travessen la pròstata i desemboquen en la uretra prostàtica, on expulsen el semen abans que aquest expulsat a l’exterior des de la uretra.

La pròstata és la glàndula accessòria més gran del sistema reproductor masculí, i té una mida similar a la d’una pilota de golf. Està situada a la pelvis, per sota de la bufeta urinària i darrere de la símfisi del pubis.

La pròstata envolta la primera part de la uretra, que s’anomena uretra prostàtica. També passen per la pròstata els conductes ejaculadors. La pròstata creix lentament des del naixement fins a la pubertat, després s’expandeix fins als 30 anys i roman estable fins als 45 anys. A partir d’aquesta edat pot engrandir-se i ocasionar molèsties.

El teixit glandular es localitza en la part posterior i lateral a la uretra prostàtica i produeix líquid prostàtic que és lletós i lleument àcid; conté àcid cítric, enzims proteolítics i substàncies antibiòtiques que contribueixen a disminuir el creixement de bacteris en el semen i en l’aparell reproductor femení.

La secreció prostàtica, a través de petits conductes que desemboquen a la paret posterior de la uretra, es descarrega en aquesta i s’afegeix al líquid seminal (vegeu la figura).

Les glàndules bulbouretrals, també anomenades glàndules de Cowper, són dues estructures petites, de la mida d’un pèsol, situades per sota de la pròstata. Aquestes glàndules produeixen un líquid alcalí. Durant l’excitació sexual, secreten aquest líquid a l’interior de la uretra de manera que es neutralitza l’acidesa de la uretra i del moc que lubrifica les parets de la uretra i l’extrem del penis, protegint així els espermatozoides. D’aquesta manera disminueix el nombre d’espermatozoides danyats durant l’ejaculació (vegeu la figura).

La uretra masculina és un tub muscular que transporta l’orina i el semen fins a l’orifici extern de la uretra o meat uretral, localitzat a l’extrem del gland (vegeu la figura). Es divideix en tres parts:

• Uretra prostàtica: té uns 3 cm de longitud i comença a la bufeta. Descendeix a través de la glàndula prostàtica i en la seva paret posterior desemboquen els conductes de la glàndula prostàtica i els conductes ejaculadors.
• Uretra membranosa: és la porció més curta de la uretra, i a cada costat es troba una glàndula bulbouretral.
• Uretra esponjosa: és la porció més llarga de la uretra, amb uns 15 cm de longitud, i travessa tota la longitud del penis. Acaba en l’orifici extern de la uretra, que comunica amb l’exterior, i també és la porció més estreta, amb un diàmetre aproximat d’uns 5 mm (cal anar amb compte a l’hora de sondar!). A la part superior d’aquesta uretra desemboquen els conductes de les glàndules bulbouretrals.

La reproducció sexual suposa l’intercanvi de material genètic. Els organismes originen descendents a través de la combinació de cèl·lules especialitzades anomenades gàmetes. Els gàmetes masculines són els espermatozoides. En els homes, el procés de producció dels espermatozoides es coneix com a espermatogènesi.

L’espermatogènesi té lloc només després de la pubertat en els túbuls seminífers dels testicles o gònades masculines, on les cèl·lules germinals, que són cèl·lules indiferenciades anomenades espermatogonis, es multipliquen per mitosi i contenen 46 cromosomes. Cada espermatogoni augmenta de mida i es converteix en un espermatòcit primari que continua tenint 46 cromosomes.

En dividir-se, l’espermatòcit primari dona lloc a dos espermatòcits secundaris, cadascun dels quals té ja 23 cromosomes, és a dir, la meitat de la dotació genètica d’una cèl·lula normal. Aquest procés de gametogènesi en el sexe masculí és l’espermatogènesi, i l’espermatòcit primari pateix meiosi per dividir el nombre diploide normal de cromosomes i formar cèl·lules haploides que contenen només 23 cromosomes que seran els espermatòcits secundaris.

Després de cada espermatòcit secundari s’originen dues cèl·lules filles anomenades espermàtides, que també contenen 23 cromosomes, i finalment es produeix la transformació de cadascuna de les espermàtides en un espermatozoide.

Es necessiten uns dos mesos per formar un espermatozoide a partir d’un espermatòcit primari, i aquest procés només passa a temperatures inferiors a la del cos humà. Per aquesta raó, els testicles estan allotjats a l’escrot, fora de la cavitat abdominal.

Cada dia, al voltant de 300 milions d’espermatozoides completen el procés d’espermatogènesi. Finalment, els espermatozoides immadurs o esperma s’envien a l’epidídim, on els creix la cua i guanyen mobilitat.

Per la seva banda, l’espermatozoide humà madur és una cèl·lula allargada d’unes 60 micres de llarg i prima. Té cap, cos i cua (vegeu la figura):

• En el cap es troba el nucli, que conté 23 cromosomes, és a dir, la meitat de la dotació cromosòmica completa d’una cèl·lula normal. Sobre l’exterior dels 2/3 anteriors del cap es troba un caputxó gruixut, l’acrosoma, que conté nombrosos enzims que ajuden l’espermatozoide a penetrar en l’oòcit durant la fecundació.
• El cos és la part intermèdia.
• La cua és mòbil. En realitat, és un llarg flagel que conté microtúbuls amb una estructura similar a la dels cilis que serveixen perquè l’espermatozoide pugui avançar. La cua fa un moviment flagel·lar a una velocitat d’1-4 mm/min que permet la mobilitat de l’espermatozoide.

Un cop produïda l’ejaculació, la majoria d’espermatozoides no sobreviuen més de 48 hores dins el sistema reproductor femení.

En el sistema reproductor masculí intervenen hormones secretades per l’hipotàlem i per la hipòfisi. La hipòfisi anterior o adenohipòfisi secreta les gonadotropines, que són d’importància fonamental per a la funció reproductora i actuen sobre les gònades o glàndules sexuals. En l’home actuen sobre els testicles. Aquestes hormones són:

• l’hormona fol·liculoestimulant (FSH)
• l’hormona luteïnitzant (LH)

La secreció de les gonadotropines depèn, al seu torn, de l’hipotàlem, que és una estructura que es troba en el sistema nerviós central i és responsable de la secreció de l’hormona alliberadora de gonadotropines (GnRH), que és transportada per la sang fins a l’adenohipòfisi i estimula l’alliberament de les gonadotropines.

L’LH actua sobre les cèl·lules de Leydig provocant l’alliberament de testosterona. Al seu torn, la testosterona, quan arriba a un determinat nivell, inhibeix la secreció d’LH en exercir un efecte de control negatiu, tant sobre l’adenohipòfisi com sobre l’hipotàlem.

L’FSH actua de manera sinèrgica amb la testosterona sobre les cèl·lules de Sertoli estimulant la secreció de la proteïna lligadora d’andrògens (ABP) cap a la llum dels tubs seminífers, al voltant de les cèl·lules germinals.

La funció principal dels testicles és l’espermatogènesi, però també és un òrgan endocrí. Les cèl·lules de Leydig produeixen i secreten l’hormona testosterona, que és un androgen i la principal hormona masculina. També se secreten altres andrògens com la dihidroepiandrosterona (DHA) i l’androstenediona, i es fabriquen petites quantitats d’estrògens.

Les funcions de la testosterona són:

• Intervé en el desenvolupament embrionari de l’aparell genital extern masculí. En l’embrió, un cop formats els testicles, aquests comencen a produir testosterona. Perquè es desenvolupi l’aparell genital extern de l’home només es requereix testosterona. En absència de testosterona es desenvolupa l’aparell genital extern de la dona.
• Controla la velocitat i el manteniment de l’espermatogènesi actuant sobre les cèl·lules de Sertoli, però només quan sobre aquestes ja ha tingut lloc l’acció de l’hormona fol·liculoestimulant (FSH) de l’adenohipòfisi.
• És responsable de diverses característiques del sexe masculí, com alguns aspectes del comportament, major massa muscular i modificacions de la laringe. També del desenvolupament de les glàndules accessòries de l’aparell reproductor masculí. Així mateix, contribueix a la libido o impuls sexual.

Els andrògens són inactivats en el fetge, i els productes resultants de la seva degradació són eliminats per l’orina.

L’aparell reproductor femení és molt diferent del masculí. El motiu és que la funció que realitza la dona en la reproducció és també diferent. La dona, a més de produir els òvuls, acull en el seu cos la fecundació i el desenvolupament de l’embrió i, un cop ha nascut, l’alimenta amb la llet que produeix. L’aparell reproductor femení està situat en la base de la cavitat pelviana i està format per (vegeu la figura):

• Òrgans genitals externs (comunament, vulva):
  • muntanya de Venus
  • llavis majors
  • llavis menors
  • vestíbul de la vagina
  • clítoris
  • bulbs del vestíbul
• Òrgans genitals interns:
  • vagina
  • úter
  • trompes de Fal·lopi
  • ovaris
• Glàndules genitals auxiliars:
  • glàndules vestibulars
  • glàndules parauretrals

Els òrgans genitals externs femenins es componen de (vegeu la figura):

1. Prepuci del clítoris
2. Clítoris
3. Llavi major
4. Llavi menor
5. Orifici uretral
6. Orifici vaginal

En la imatge també s’observa (7) el perineu i (8) l’anus.

La muntanya de venus, també anomenada muntanya del pubis, és una eminència arrodonida que es troba per davant de la símfisi del pubis. Està formada per teixit adipós recobert de pell amb pèl púbic.

Els llavis majors són dos grans plecs de pell que contenen en el seu interior teixit adipós subcutani i que es dirigeixen cap avall i cap enrere des de la muntanya del pubis. Després de la pubertat, les seves superfícies externes queden revestides de pell pigmentada que conté glàndules sebàcies i sudorípares i recoberta per pèl.

Els llavis menors es troben entre els llavis majors i envolten el vestíbul de la vagina. Són dos delicats plecs de pell que no contenen teixit adipós subcutani ni estan coberts per borrissol però que posseeixen glàndules sebàcies i sudorípares. La porció que envolta el clítoris s’anomena prepuci del clítoris.

El vestíbul de la vagina és l’espai situat entre els llavis menors. En aquest espai es localitzen: un parell de centímetres per darrere del clítoris l’orifici de la uretra, i més enrere el de la vagina, de mida més gran, que està envoltat per una membrana mucosa anomenada himen. També en aquest espai se situen els conductes de sortida de les glàndules vestibulars majors (de Bartolino), que secreten moc durant l’excitació sexual, el qual s’afegeix al moc cervical i proporciona lubrificació, i els de les glàndules parauretrals (d’Skenne), que estan situades a les parets de la uretra i que també secreten moc.

El clítoris és un òrgan petit, situat entre els extrems anteriors dels llavis menors. És cilíndric i està format per dos cossos cavernosos i un gland, que és la part exposada, molt sensitiva.

Els bulbs del vestíbul es troben a banda i banda de l’orifici vaginal, formats per teixit erèctil que està connectat amb el clítoris i s’omple de sang durant l’excitació sexual, engrandint-se i estrenyent l’orifici vaginal.

La vagina està situada per davant del recte i per darrere de la bufeta urinària. És l’òrgan femení de la copulació. És una cavitat allargada d’uns 8 a 15 cm de longitud, de parets musculoses i elàstiques (vegeu la figura).

Per la part superior comunica amb l’úter, ja que el coll de l’úter queda envoltat per un fons de sac vaginal, i per la part inferior desemboca en el vestíbul de la vagina, entre els llavis menors, i comunica amb l’exterior per l’orifici de la vagina. La mucosa de la paret interna de la vagina té grans reserves de glucogen que donen lloc a àcids orgànics que proporcionen un ambient àcid que dificulta el creixement bacterià.

L’úter, també anomenat matriu, és on s’allotjarà l’embrió i es desenvoluparà fins al seu naixement. Està situat darrere de la bufeta i davant del recte. És un òrgan muscular buit amb forma de pera d’uns 7 a 8 centímetres de longitud i uns 5-7 cm d’ample, amb les parets molt gruixudes i elàstiques.

En l’úter es distingeixen dues parts: el cos, en la part superior, on es troba el fons de l’úter, i el coll o cèrvix, en la part inferior. Per la seva part superior s’uneix per cada costat a les trompes de Fal·lopi, i pel coll o cèrvix s’uneix amb la vagina.

La paret del cos de l’úter té tres capes: la més externa s’anomena perimetri i és serosa; la intermèdia s’anomena miometri i està constituïda per múscul llis, i la capa més interna és mucosa i s’anomena endometri. L’endometri és on s’implanta l’òvul fecundat i la capa que s’expulsa pràcticament tota durant la menstruació.

Al coll de l’úter hi ha cèl·lules secretores que produeixen moc cervical, que és més alcalí durant el període d’ovulació, afavorint el pas dels espermatozoides, i més viscós la resta del temps, formant un tap cervical.

Les trompes de Fal·lopi són dos canals d’uns 10 centímetres de longitud que s’estenen des dels ovaris fins a l’úter. Són les encarregades de recollir els òvuls que venen des dels ovaris i dur-los a l’úter. En el seu interior, cadascuna posseeix unes pestanyes microscòpiques que, en vibrar, ajuden a impulsar l’òvul en el seu camí cap a la cavitat uterina. És en aquest recorregut quan l’òvul és fecundat per l’espermatozoide.

Els ovaris són dos òrgans en forma d’ametlla d’uns 4 cm, situats a dreta i esquerra de l’úter. Estan units a l’úter mitjançant uns lligaments. Els ovaris són les gònades femenines, i en ells es formen els gàmetes femenins, anomenats òvuls.

En els ovaris es troben els fol·licles ovàrics, que contenen els ovòcits en els diferents estats de maduració i cèl·lules que secreten estrògens. En el procés de l’ovulació, que es produeix cada 28 dies, el fol·licle ovàric madur allibera l’ovòcit, que és recollit per la trompa de Fal·lopi.

Els cossos lutis o cossos grocs es formen a partir dels fol·licles que ja han expulsat els òvuls. Són estructures endocrines que alliberen hormones com la progesterona, estrògens i relaxina que si l’òvul no és fecundat degeneren i són reemplaçats per una cicatriu fibrosa.

Abans de la pubertat, la superfície de l’ovari és llisa, i a mesura que passa el temps es va cobrint de cicatrius a mesura que van degenerant els cossos lutis.

Entre les glàndules genitals auxiliars tenim:

• Les glàndules vestibulars majors, que també s’anomenen glàndules de Bartoli i secreten moc durant l’excitació sexual, que lubrica el vestíbul de la vagina.
• Les glàndules vestibulars menors, que són més petites i es troben a banda i banda del vestíbul de la vagina, i també secreten moc que lubrica llavis i vestíbul.
• Les glàndules parauretrals, que desemboquen a cada costat de l’orifici extern de la uretra i també secreten moc amb funció lubricant.

A banda, també tenim les glàndules mamàries. Les mames són els òrgans que produeixen llet per a l’alimentació dels fills durant els primers mesos o setmanes de vida. Són glàndules exocrines que es troben una a cada costat de la línia mitjana per damunt del múscul pectoral. El teixit glandular està format per lòbuls. Cada lòbul posseeix un conducte lactífer que drena cap al mugró. Els elements que componen les glàndules mamàries són (vegeu la figura):

1. Teixit glandular, greix
2. Conducte lactífer
3. Lòbul
4. Teixit conjuntiu
5. Sinus del conducte lactífer
6. Mugró

L’element principal del teixit glandular són els alvèols, estructures tubulars buides d’uns quants mil·límetres de longitud, recoberts per cèl·lules epitelials i envoltats per cèl·lules mioepitelials. Aquests alvèols es reuneixen formant grups anomenats lòbuls, i cadascun d’aquests lòbuls posseeix un conducte lactífer que drena en els orificis del mugró. Les dones tenen normalment dues glàndules mamàries, una a cada mama, i cadascuna consta d’entre 10 i 12 lòbuls. La zona que envolta el mugró s’anomena arèola (vegeu la figura).

Per les cèl·lules mioepitelials, que poden contreure’s de manera similar a les musculars, la llet és impel·lida des dels alvèols, a través dels conductes lactífers, cap al mugró, on s’emmagatzema. A mesura que el nadó comença a succionar s’inicia el “reflex hormonal de relaxació” i la llet se segrega cap a la boca del nadó.

En general, el desenvolupament sexual i el creixement comença una mica abans en les noies que en els nois. Els canvis físics que experimenten les noies durant la seva maduració sexual són els següents (vegeu la figura; igual que en el cas de l’home, aquestes edats són aproximades):

• Entre els 10 i els 12 anys s’accelera el creixement i l’augment del pes. Es comencen a desenvolupar les glàndules mamàries i es produeix la primera menstruació. També es comença a formar el pèl púbic.
• Cap als 13-14 anys, la majoria de noies ja tenen la menstruació. La menarquia és la primera aparició. També es comença a formar pèl a les aixelles i les glàndules mamàries comencen a ser actives.
• Cap als 16-17 anys la menstruació ja és regular. S’eixamplen els malucs i les cuixes. Els pits estan completament desenvolupats. També s’ha format del tot el pèl púbic i el pèl de les aixelles.

Tot i que la cèl·lula germinal femenina (gàmeta femenina) és coneguda popularment com a òvul, després de l’ovulació realment és un ovòcit i conté 23 cromosomes, és a dir, la meitat de la dotació genètica d’una cèl·lula humana.

L’ovòcit només es convertirà en òvul madur en el moment de la fecundació, quan es produeixi la penetració de l’espermatozoide dins de l’oòcit o ovòcit.

En l’ovogènesi es formen els ovòcits, que són cèl·lules sexuals especialitzades produïdes pels ovaris; són les cèl·lules que transmeten la informació genètica entre generacions (vegeu la figura).

A diferència de l’espermatogènesi, que s’inicia en la pubertat en els homes, en les dones l’ovogènesi s’inicia molt abans del naixement. L’ovari del fetus conté moltes cèl·lules germinals que es divideixen i donen lloc als ovòcits primaris.

Els ovòcits primaris romanen en un estat de desenvolupament estacionari des de la seva formació, abans del naixement, fins immediatament abans de la pubertat, i estan envoltats per una senzilla capa de cèl·lules. En conjunt, l’ovòcit primari i la capa de cèl·lules que l’acompanyen constitueixen el fol·licle primordial.

En cada cicle sexual, les hormones gonadotropines, secretades pel lòbul anterior de la hipòfisi, estimulen diversos fol·licles ovàrics a continuar el seu desenvolupament, encara que només un sol arriba al grau de maduració necessari per ser ovulat.

Els fol·licles primordials maduren a fol·licles primaris que, al seu torn, donen lloc als fol·licles secundaris.

Finalment, el desenvolupament del fol·licle secundari dona lloc al fol·licle madur o de Graaf, a l’interior del qual l’ovòcit primari es converteix en ovòcit secundari, que és el que serà expulsat durant l’ovulació al llarg de la vida reproductora de la dona d’una manera cíclica i intermitent.

La fertilitat de la dona comença a disminuir cap als trenta anys. Aquesta disminució es fa més evident a partir dels quaranta anys fins a arribar a una edat en la qual és pràcticament nul·la i s’atura definitivament. El cos redueix la producció d’òvuls i s’inicia un període anomenat perimenopausa, en què els ovaris poden no ovular regularment i també hi ha una alteració en l’alliberament d’hormones. En aquest període la menstruació es pot presentar de manera irregular i poden aparèixer les primeres manifestacions característiques de la menopausa. Alguns trastorns del cicle que es poden produir són l’oligomenorrea (menstruacions poc freqüents), la polimenorrea (sagnat irregular amb períodes inferiors als 21 dies) i la hipermenorrea (menstruacions molt abundants).

El climateri és el pas de l’etapa fèrtil a la situació de repòs ovàric i comprèn els períodes de premenopausa i menopausa, i té una durada d’entre 5 i 15 anys.

En l’espècie humana, l’alliberament d’ovòcits pels ovaris és cíclica i intermitent, i ocasiona canvis cíclics que es produeixen en l’estructura i la funció de tot el sistema reproductor de la dona. Aquests canvis es coneixen com a cicle sexual femení i depenen de dos cicles interrelacionats: el cicle ovàric i el cicle uterí o menstrual, els quals, en conjunt, duren aproximadament 28 dies, encara que es produeixen variacions (vegeu la figura).

Els ovaris tenen la doble funció de produir ovòcits i de secretar hormones sexuals femenines. L’ovari produeix dos tipus principals d’hormones esteroides: els estrògens i la progesterona.

Al començament de cada cicle ovàric, que es considera coincident amb el primer dia de la menstruació, comencen a augmentar de mida diversos fol·licles primordials per la influència d’una hormona secretada per l’adenohipòfisi, l’hormona fol·liculoestimulant (FSH).

Els fol·licles primordials maduren a fol·licles primaris i després a fol·licles secundaris. Normalment, un d’aquests continua desenvolupant-se mentre els altres pateixen regressió. El nombre de fol·licles que es desenvolupen està determinat pels nivells de FSH de la sang circulant.

Es distingeixen tres fases en el cicle ovàric:

1. Fase fol·licular: va del dia 1 al dia 14 del cicle. Durant el desenvolupament fol·licular, el fol·licle secundari augmenta de mida i arriba a ser el fol·licle de Graaf o fol·licle madur a punt per descarregar l’òvul. Durant aquesta primera fase del cicle ovàric, el fol·licle en desenvolupament sintetitza i secreta estrògens i els nivells plasmàtics d’aquesta hormona augmenten progressivament fins a arribar a un valor màxim 2 dies abans de l’ovulació. Els estrògens són responsables del desenvolupament de l’endometri en la fase proliferativa del cicle uterí. Tot el procés fins aquí dura uns 14-16 dies comptats a partir del primer dia de la menstruació.
2. Fase d’ovulació: el fol·licle descarrega l’ovòcit, que s’allibera i és atret per les prolongacions o fímbries de la trompa de Fal·lopi per ser introduït a l’interior de la trompa i ser transportat cap a l’úter. Els nivells alts d’estrògens fan que les cèl·lules de l’adenohipòfisi es tornin més sensibles i, estimulades per hormones de l’hipotàlem prop del dia 14 del cicle, les cèl·lules de l’adenohipòfisi alliberen les hormones fol·liculoestimulant (FSH) i luteïnitzant (LH). L’LH causa la ruptura del fol·licle madur i per tant l’ovulació. Com que l’ovulació es produeix unes 9 hores després del pic plasmàtic d’LH, si es detecta l’elevació d’LH en plasma per una anàlisi de laboratori es pot predir l’ovulació amb un dia d’antelació. Després de l’ovulació, la temperatura corporal augmenta de mig grau a un grau centígrad i es manté així fins al final del cicle; això es deu a la progesterona, que és secretada pel cos luti.
3. Fase luteica: va del dia 15 al dia 28 del cicle. Després de l’ovulació, les cèl·lules restants del fol·licle formen una estructura que s’anomena cos luti o cos groc, sota la influència de l’LH. El cos luti sintetitza i secreta estrògens i progesterona, que indueixen la fase secretora del cicle uterí, és a dir, preparen l’endometri per a la implantació de l’òvul fecundat. En cas d’embaràs, el cos luti es transforma en cos luti gestacional i persisteix fins al tercer mes d’embaràs conservant la seva funció secretora d’hormones. Si no hi ha fecundació, el cos luti degenera cap al final del cicle uterí i s’atrofia, quedant una cicatriu, i deixa de secretar estrògens i progesterona, de manera que baixen molt els nivells d’aquestes hormones en sang i, com a conseqüència, les capes superficials de l’endometri de l’úter es desprenen i són expulsades a l’exterior per la vagina durant la menstruació.

Durant el cicle uterí, les capes superficials de l’endometri experimenten canvis que poden dividir-se (com passa amb el cicle ovàric) en tres fases:

1. Fase menstrual: va del dia 1 al dia 4 del cicle. Durant aquesta fase s’expulsen a l’exterior per la vagina les capes superficials de l’endometri de l’úter. És el que s’anomena menstruació. És provocada per la disminució dels nivells plasmàtics d’estrògens i progesterona causada per l’atròfia del cos luti que deixa de secretar aquestes hormones. El flux menstrual està compost per uns 50-150 ml de sang, líquid intersticial, moc i cèl·lules epitelials despreses de l’endometri, i passa de la cavitat uterina a l’exterior a través de la vagina.
2. Fase proliferativa: va del dia 5 al dia 14 del cicle. Coincideix amb la fase fol·licular del cicle ovàric. Es caracteritza perquè les cèl·lules endometrials es multipliquen i reparen la destrucció que va tenir lloc a la menstruació anterior. L’hormona responsable d’aquesta fase és l’estrogen que secreten les cèl·lules del fol·licle ovàric en desenvolupament.
3. Fase secretora: va del dia 15 al dia 28 del cicle. Coincideix amb la fase luteínica del cicle ovàric. Les glàndules de l’endometri es fan més complexes en la seva estructura i comencen a secretar un líquid espès ric en sucres, aminoàcids i glicoproteïnes. En aquesta fase, l’endometri es prepara per a la implantació de l’òvul fecundat. Les hormones responsables d’aquesta fase són la progesterona i l’estrogen secretades pel cos luti.

En el cicle sexual femení intervenen hormones secretades per l’hipotàlem, per la hipòfisi i pels ovaris.

La hipòfisi anterior o adenohipòfisi secreta gonadotropines, que són d’importància fonamental per a la funció reproductora i, com indica el seu nom, actuen sobre les glàndules sexuals: testicles en l’home i ovaris en la dona. Són l’hormona fol·liculoestimulant (FSH) i l’hormona luteïnitzant (LH):

• L’FSH arriba per la sang fins als ovaris i provoca el creixement dels fol·licles ovàrics abans de l’ovulació mensual i la secreció d’estrògens pel fol·licle que s’està desenvolupant.
• L’LH provoca la ruptura del fol·licle de Graaf i l’ovulació, així com la secreció d’estrògens i progesterona pel cos luti o estructura en què s’ha transformat el fol·licle després que ha expulsat l’ovòcit en l’ovulació.

L’hipotàlem és una estructura que es troba en el sistema nerviós central; sintetitza i secreta l’hormona alliberadora de gonadotropines (GnRH) que actua sobre l’adenohipòfisi i influeix en la secreció de l’FSH i l’LH per l’adenohipòfisi. Això explica el fet que els cicles i la fertilitat de la dona poden ser profundament afectats per les emocions.

Els ovaris produeixen dos tipus d’hormones, els estrògens i la progesterona. Ambdós es metabolitzen en el fetge i els productes resultants de la seva degradació són expulsats per l’orina. Vegem-ne les funcions respectives:

• Els efectes dels estrògens són:
  • Modulen la descàrrega de GnRH per l’hipotàlem i varien la sensibilitat de les cèl·lules de la adenohipòfisi a aquesta hormona hipotalàmica.
  • Desenvolupen els òrgans genitals femenins.
  • Són els responsables de la morfologia femenina.
  • Desenvolupen les glàndules mamàries.
  • Redueixen els nivells de colesterol en plasma, fet que explica els menors riscos d’infart de miocardi en la dona premenopàusica respecte a l’home de la mateixa edat i la dona menopàusica.
  • Redueixen la fragilitat capil·lar.
  • Tenen efectes estimulants sobre l’estat d’ànim.
  • Tenen efectes protectors sobre el teixit ossi.
  • Produeixen retenció d’aigua i sodi per a l’organisme.
• Els efectes de la progesterona són:
  • Estimula el creixement de les glàndules mamàries.
  • Estimula les secrecions de l’endometri.
  • Té efecte calmant sobre l’estat d’ànim.
  • Puja la temperatura corporal.
  • Facilita el metabolisme dels estrògens.

Com tots els sistemes d’òrgans complexos, el sistema reproductor humà es veu afectat per moltes malalties de diferent tipus; les podem agrupar en:

• Alteracions genètiques o congènites
• Càncer
• Infeccions
• Problemes funcionals

Els problemes funcionals poden tenir causes molt variades, com poden ser factors ambientals, danys físics, problemes psicològics, trastorns autoimmunes o d’altres. Els tipus més coneguts dels problemes funcionals són la disfunció sexual i la infertilitat, que poden estar relacionats amb molts trastorns amb moltes causes.

Les malalties que afecten el penis són problemes que poden causar dolor i afectar la funció sexual i la fertilitat en els homes:

• Disfunció erèctil: incapacitat per aconseguir o mantenir una erecció.
• Priapisme: erecció dolorosa que no desapareix.
• Balanitis: inflamació de la pell que recobreix el cap del penis, amb major freqüència en homes i nens que no han estat circumcidats. Gairebé sempre és causada per la higiene deficient en els homes que no s’han fet la circumcisió, però pot tenir altres causes com artritis reactiva, infecció, ús de sabons forts i no esbandir-se adequadament o la diabetis mal controlada.
• Càncer de penis: una forma rara de càncer, amb moltes possibilitats de curació quan es detecta en fases inicials.
• Fimosi: el prepuci presenta una obertura estreta i no permet la sortida del gland. Es corregeix amb cirurgia.

Les malalties que afecten els testicles són:

• Inflamacions, com l’hidrocele, que és un tipus d’inflamació de l’escrot que ocorre quan s’acumula líquid en el recobriment prim que envolta el testicle. L’hidrocele és freqüent en els nadons i acostuma a desaparèixer sense tractament a l’any de vida. En homes adults apareix a causa d’inflamació o lesió dins de l’escrot. La inflamació pot ser a causa d’una infecció en el testicle o a l’epidídim. La inflamació dels testicles s’anomena orquitis i acostuma a produir-se per una infecció vírica o bacteriana, com les MTS. També el virus de les galteres pot produir orquitis i arribar a causar infertilitat.
  També l’epididimitis, que és la inflamació de l’epidídim, el conducte que connecte els testicles amb els vasos deferents. Normalment la causa és una infecció bacteriana que comença a la uretra, pròstata o bufeta en homes joves, però també pot tenir altres causes, com l’ús de sonda vesical o intervenció quirúrgica recent.
• Criptorquídia: un o els dos testicles no descendeix a l’escrot i es queda a l’abdomen. Si no es corregeix amb la cirurgia abans de la pubertat es poden atrofiar i produir esterilitat (vegeu la figura).
• Càncer testicular: ocorre en els testicles. En comparació amb altres tipus de càncer és poc freqüent, però és el càncer més freqüent en els homes de 15 a 35 anys. Segons el tipus i estadi, es pot abordar amb diversos tipus de tractaments.
• Torsió testicular: és la torsió del cordó espermàtic que sosté els testicles a l’escrot (vegeu la figura). Quan això passa s’interromp el reg sanguini al testicle i al teixit proper a l’escrot. Pot ocórrer després d’un exercici pesat, d’una lesió a l’escrot que provoqui molta inflor o per altres causes. És més comú durant el primer any de vida i al començament de l’adolescència. També pot succeir en homes grans. Provoca un dolor intens i sobtat en un testicle. Si l’afecció es detecta a temps i es tracta immediatament, el testicle pot seguir funcionant adequadament, però les probabilitats que sigui necessari extirpar el testicle s’incrementen si el flux de sang es redueix durant més de 6 hores.

Les malalties que afecten la pròstata són:

• Prostatitis: inflamació generalment causada per infeccions bacterianes.
• Adenoma de pròstata, també s’anomena hiperplàsia prostàtica benigna (HBP): augment anormal de la mida de la pròstata (hipertròfia prostàtica) que dificulta la micció en oprimir la uretra (vegeu la figura). A partir dels 50 anys, les revisions urològiques (de l’aparell reproductor masculí) són imprescindibles, i si hi ha antecedents familiars de càncer de pròstata és necessari visitar l’uròleg un cop complerts els 40-45 anys. La hiperplàsia benigna de pròstata pot evolucionar a carcinoma de pròstata.
• Carcinoma de pròstata: és un tumor maligne força freqüent en l’home adult. La simptomatologia de l’adenoma i del carcinoma són similars i és característic en aquests pacients la dificultat per orinar, el degoteig en finalitzar la micció, i també la debilitat del doll d’orina. D’altra banda, augmenta la freqüència d’orinar tant de dia com de nit, i el pacient sol tenir la sensació que el buidatge de la bufeta no ha estat complet.

Les exploracions urològiques permeten detectar-lo precoçment. A Espanya cada any es detecten 8.000 nous casos de tumors prostàtics, per això és aconsellable que a partir dels 50 anys tots els homes sans se sotmetin a una revisió mèdica periòdica per determinar l’estat de la seva pròstata.

Les malalties de la vulva i la vagina:

• Vulvovaginitis: és una inflamació de la vulva i la vagina. Moltes vegades es produeix a causa de la irritació que provoquen els sabons per a la roba o els banys d’escuma, o també per una mala higiene personal, com netejar-se de darrere cap endavant després de defecar. Els símptomes inclouen enrogiment i picor a la zona vaginal i vulvar, i de vegades flux vaginal. La vulvovaginitis també pot ser provocada per una superpoblació de càndida, fong que normalment està present a la vagina.
• Sagnat vaginal no menstrual: es deu, en general, a la presència d’un cos estrany a la vagina, també per un prolapse uretral en el qual les membranes mucoses de la uretra sobresurten per la vagina com una petita massa de teixit que sagna amb facilitat o bé a una lesió o a un traumatisme vaginal provocat per un abús sexual.
• En les nenes acabades de néixer poden aparèixer adherències labials que no acostumen a produir cap símptoma però poden incrementar el risc d’infeccions del tracte urinari.

Les malalties que afecten l’úter són:

• Cervicitis: és la inflamació aguda o crònica del coll de l’úter causada freqüentment per una infecció adquirida per transmissió sexual, i s’acompanya de secreció vaginal mucopurulenta. Altres factors, com dispositius inserits a l’àrea pelviana (DIU, diafragma) o al·lèrgies a productes químics com el làtex també la poden causar.
• Pòlips cervicals: són neoplàsies en forma de dit a la part inferior de l’úter. Són molt comuns en les dones majors de 40 anys que han tingut molts fills, però no se’n coneix la causa exacta; poden presentar-se com a resposta anormal a l’augment dels nivells de l’hormona femenina estrogen o per una inflamació crònica. Els símptomes poden ser períodes menstruals molt abundants, sagnat vaginal després de tenir relacions sexuals o després de la menopausa o entre els períodes menstruals, i també moc groc o blanc (leucorrea).
• Endometriosi: ocorre quan el teixit que normalment cobreix l’interior de l’úter comença a créixer fora d’ell, en els ovaris, les trompes de Fal·lopi o altres parts de la cavitat pelviana. Pot provocar sagnat anormal, períodes dolorosos i dolor pelvià generalitzat, i pot ocasionar infertilitat. No es cura, però la simptomatologia es redueix amb tractament. La píndola anticonceptiva redueix el risc d’endometriosi.
• Miomes: són tumors benignes.
• Càncer uterí: inclou diferents tipus de càncer que poden desenvolupar-se a l’úter. El sarcoma uterí o sarcoma del miometri té lloc a la capa muscular de l’úter, el carcinoma endometrial s’origina a partir de cèl·lules de les glàndules de l’endometri i inclou les varietats comunes i tractables d’adenocarcinoma, i el de coll uterí es desenvolupa a la zona inferior de l’úter. L’edat és un factor de risc important, ja que apareixen amb major freqüència en dones d’entre els 55 i els 65 anys.

La prova de Papanicolau és un examen que pot ajudar a detectar i prevenir el càncer de coll uterí. En la prova es prenen cèl·lules del coll uterí, la porció final, inferior i estreta de l’úter que es connecta amb la vagina. Les cèl·lules s’analitzen per veure si són canceroses o si presenten signes que podrien convertir-se en canceroses (vegeu la figura, on es mostren els materials necessaris per recollir la mostra per fer la prova).

Les malalties dels ovaris i les trompes de Fal·lopi són:

• Tumors d’ovari: si bé no són comuns, poden aparèixer. Les dones amb tumors als ovaris poden tenir dolor abdominal i embalums palpables a l’abdomen. Probablement sigui necessària una cirurgia per extirpar el tumor.
• Quists d’ovari: són sacs no cancerosos plens de material semisòlid o líquid. Tot i que són comuns i no solen ser nocius, poden transformar-se en un problema si adquireixen una mida molt gran. Els quists grans poden empènyer els òrgans propers i provocar dolor abdominal. En la majoria dels casos desapareixen sols i no cal cap tractament. Si els quists provoquen dolor, el metge pot receptar píndoles anticonceptives per alterar el seu creixement, o bé es poden extirpar.
• Síndrome d’ovari poliquístic: és un trastorn hormonal en el qual els ovaris produeixen massa hormones masculines (andrògens). Aquesta afecció fa que els ovaris s’engrandeixin i desenvolupin moltes bosses plenes de líquid o quists. Sovint apareix per primera vegada en l’adolescència. Segons el tipus i la gravetat de la malaltia es pot tractar amb medicaments per regular l’equilibri hormonal i la menstruació.
• Torsió dels ovaris: pot ocórrer quan un ovari es retorça a causa d’una malaltia o una anomalia del desenvolupament. La torsió bloqueja el flux sanguini. El símptoma més comú és el dolor a la part baixa de l’abdomen. En general és necessària una cirurgia per resoldre el problema.

Les malalties que afecten les mames són:

• Mastitis: és una inflamació de la glàndula mamaria, que pot ser per infecció o inflamació. Depenent del moment en què ocorre la mastitis, es pot classificar en mastitis puerperal, usualment pocs dies o setmanes després del part, i en mastitis no puerperal, en aquest cas passa sense estar associada a la lactància, per obstrucció dels conductes de la llet.
• Mastopatia fibroquística: és una afecció benigna de les mames. Es desenvolupa per l’augment de teixit mamari i la seva principal característica és l’aparició de bonys dolorosos a les zones superiors i externes de les mames cap a les aixelles. També s’anomena mastitis quística crònica, hiperplàsia quística o displàsia mamària. És causada per un canvi en la resposta dels teixits de les mames a les hormones naturals que produeixen els ovaris, que provoca l’aparició de bonys inflamats i sensibles o dolorosos. Els símptomes són més freqüents durant el període menstrual o just abans.
• Càncer de mama: són els tumors originats en les cèl·lules i estructures de les glàndules mamàries, són adenocarcinoma. Poden ser:
  • Carcinomes ductals: s’originen en les cèl·lules que revesteixen els conductes galactòfors (conductes per on circula la llet cap al mugró). És el tipus més freqüent.
  • Carcinomes lobel·lars: s’originen en les cèl·lules dels lobels mamaris, on es produeix la llet. La seva incidència és molt menor, del 10%. Un carcinoma invasiu o infiltrant és el que envaeix els teixits que envolten el ducte o el lòbul.

La mamografia és un tipus especial de radiografia de les mames que es fa servir per detectar el càncer de mama en dones que no presenten indicis o símptomes de la malaltia (vegeu la figura).

Les malalties de transmissió sexual (MTS) són infeccions que es transmeten d’una persona a una altra a través del contacte sexual. També reben el nom d’infeccions de transmissió sexual (ITS) o malalties venèries.

Els agents causals de les ITS són els bacteris, virus, fongs i altres paràsits. Existeixen més de 20 tipus d’ITS, i entre les més conegudes cal destacar les causades per:

• Bacteris (gonorrea, sífilis, clamidiosi).
• Paràsits (tricomoniasi).
• Virus (papil·loma humà, herpes genital, VIH).

Les malalties de transmissió sexual han patit un increment considerable en els darrers cinc anys. Concretament, segons dades del CDC (Centre for Disease Control and Prevention), els casos de clamídia, gonorrea i sífilis han augmentat als EUA un 19, un 63 i un 71%, respectivament, des de 2014.

En general, l’activitat sexual compleix una funció important en la propagació de molts agents infecciosos. Els organismes que causen les malalties de transmissió sexual poden passar d’una persona a una altra per la sang, el semen, el fluid vaginal o altres fluids corporals, però de vegades aquestes infeccions es transmeten per vies que no són sexuals, com de mare a fill durant l’embaràs o el part, o bé per compartir agulles o en transfusions de sang.

S’ha de tenir present que és possible el contagi de malalties de transmissió sexual amb persones que aparentment estan sanes i que, fins i tot, poden no saber que tenen la infecció, ja que les MTS no sempre presenten símptomes. És per aquesta raó que els experts prefereixen l’expressió infeccions de transmissió sexual en lloc de malalties de transmissió sexual.

Els factors de risc que poden augmentar el perill d’infecció inclouen:

• Tenir relacions sexuals sense protecció. La penetració vaginal o anal per una parella infectada que no fa servir un preservatiu de làtex o que en fa un ús incorrecte o irregular augmenta significativament el risc d’adquirir una ITS.
• També és convenient l’ús de protectors que evitin el contacte pell a pell en el sexe oral.
• El risc és més gran quan es tenen relacions sexuals amb més quantitat de persones, tant si són parelles simultànies o relacions monogàmiques consecutives.
• Si ja s’ha tingut una ITS és molt més fàcil tenir-ne una altra.
• La injecció de drogues i el fet de compartir les agulles propaga moltes infeccions greus com el VIH, l’hepatitis B i l’hepatitis C.

La majoria de les MTS afecten tant homes com dones, però en molts casos els problemes de salut que provoquen poden ser més greus en les dones. Si una dona embarassada pateix MTS pot causar greus problemes de salut al nadó.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) poden presentar una diversitat de signes i símptomes, o no manifestar-ne. Per aquest motiu poden passar desapercebudes fins que apareix una complicació o se li diagnostica la infecció a la parella. Els signes i símptomes poden aparèixer al cap de pocs dies després d’haver estat exposat, o poden passar anys fins que es manifestin, depèn de cada organisme. Entre els signes i símptomes que podrien indicar la presència d’una ITS es troben:

• Nafres o protuberàncies en els genitals o a la zona bucal o rectal.
• Dolor o cremor en orinar.
• Secreció del penis.
• Pruïja al voltant de la vagina i flux vaginal amb mala olor o olor inusual.
• Sagnat vaginal fora del normal.
• Dolor durant les relacions sexuals.
• Ganglis limfàtics inflamats i adolorits, particularment en l’engonal, però altres vegades més generalitzat.
• Dolor a la part baixa de l’abdomen.
• Febre.
• Erupció cutània en el tronc, mans o peus.

Les ITS es diagnostiquen mitjançant un examen realitzat pel metge, un cultiu de les secrecions de vagina o penis, i/o una anàlisi de sang.

La prevenció més efectiva de les ITS és l’ús del preservatiu masculí de làtex; si s’usa correctament cada vegada que es tingui relacions sexuals es redueix el risc de contraure una ITS, tot i que no elimina totalment el risc d’adquisició i contagi. Els condons femenins no són tan efectius com els condons masculins. Per altra banda, els antibiòtics poden tractar les ITS causades per bacteris o paràsits, però no són útils per les causades per un virus.

Altres mesures de prevenció consisteixen a limitar el nombre de parelles sexuals que es tenen i preguntar a la parella si ha tingut una ITS. Mai s’ha de mantenir relacions sexuals si s’està en tractament per una ITS. També són una bona mesura de prevenció les mesures d’higiene, com ara rentar els genitals amb aigua i sabó i orinar després de tenir relacions sexuals. Aquestes mesures higièniques poden ajudar a eliminar alguns gèrmens abans que puguin infectar.

La infecció per clamídia és una infecció bacteriana de l’aparell genital que pot ser difícil de detectar, perquè en els primers estadis acostuma a causar pocs signes i símptomes o no en presenta cap. Quan apareixen, en general, són moderats i desapareixen. Comencen d’una a tres setmanes després d’haver estat exposat a la clamídia, la qual cosa fa més fàcil que passin desapercebuts. Alguns dels signes i símptomes són:

• Micció dolorosa.
• Dolor a la part baixa de l’abdomen.
• Flux vaginal en dones.
• Secreció del penis en homes.
• Dolor durant les relacions sexuals en les dones.
• Sagnat entre períodes menstruals.
• Dolor testicular en homes.

La gonorrea és una infecció bacteriana de l’aparell genital. També pot afectar la boca, la gola, els ulls i l’anus. En general, els primers símptomes de la gonorrea apareixen en un termini de 10 dies després de l’exposició. No obstant això, algunes persones poden haver estat infectades durant mesos abans de presentar signes o símptomes. Els signes i símptomes són:

• Secreció espessa, tèrbola o amb sang del penis o de la vagina.
• Dolor o sensació de cremor en orinar.
• Sagnat menstrual intens o sagnat entre períodes menstruals.
• Dolor o inflor dels testicles.
• Evacuacions intestinals doloroses.
• Picor anal.

La infecció per Trichomonas vaginalis, també anomenada tricomoniasi, és causada per un paràsit unicel·lular microscòpic que es propaga durant l’acte sexual amb una persona que ja té la infecció. En els homes, el microorganisme generalment infecta les vies urinàries, però sovint no causa símptomes. En les dones, la tricomoniasi generalment infecta la vagina. Quan causa símptomes, aquests poden aparèixer en el termini de 5 a 28 dies després de l’exposició, i comprenen des d’irritació lleu fins a inflamació intensa. Aquests són alguns dels signes i símptomes:

• Secreció vaginal transparent, blanca, verdosa o groguenca.
• Secreció del penis.
• Forta olor vaginal.
• Picor o irritació vaginal.

L’herpes genital és produït per un tipus de virus de l’herpes simple (Herpes simplex virus, HSV) que ingressa en el cos a través de petites lesions a la pell o les membranes mucoses. La majoria de les persones amb HSV mai saben que tenen el virus, atès que no hi ha signes ni símptomes, o bé aquests són tan lleus que passen desapercebuts, però és molt contagiós. Quan sí s’observen signes i símptomes, el primer episodi en general és el pitjor. Algunes persones mai tenen un segon episodi. No obstant això, d’altres poden tenir episodis recurrents durant dècades. Els signes i els símptomes són:

• A l’inici normalment hi ha dolor o picor, que comença algunes setmanes després d’haver mantingut relacions sexuals amb una parella infectada. Després de diversos dies poden aparèixer petites protuberàncies vermelles, que després es trenquen i es transformen en úlceres que supuren o sagnen. Eventualment, es formen crostes i les úlceres curen.
• En les dones, les nafres poden aparèixer en l’àrea vaginal, els genitals externs, les natges, l’anus o el coll de l’úter. En els homes, les nafres poden aparèixer en el penis, l’escrot, les natges, l’anus o les cuixes, o dins el conducte que s’estén des de la bufeta fins al penis (uretra).
• Les úlceres poden causar dolor en orinar. També és possible que es tingui dolor i sensibilitat a l’àrea genital fins que desaparegui la infecció. A l’inici és possible que aparegui simptomatologia similar a l’Haemophylus influença, com ara mal de cap, dolors musculars i febre, i també ganglis limfàtics inflamats a l’engonal.
• En alguns casos, la infecció pot ser activa i contagiosa, fins i tot quan no hi hagi nafres.

La infecció per virus del papil·loma humà (VPH) és un dels tipus més freqüents d’infeccions de transmissió sexual en els homes. Algunes formes augmenten el risc que les dones pateixin càncer de cèrvix (cervical o de coll d’úter)”. Altres formes causen berrugues genitals que poden tenir fins a 1 mil·límetre de diàmetre o poden multiplicar-se i formar grans raïms. En general, el VPH no presenta signes ni símptomes, però si en presenta són:

• Inflamacions petites, de color carn o gris a la zona genital.
• Diverses berrugues juntes que prenen la forma d’una coliflor.
• Picor o incomoditat a la zona genital.
• Sagnat durant el coit.

En les dones, les berrugues genitals poden créixer a la vulva, a les parets de la vagina, a la zona situada entre els genitals externs i l’anus, i al coll uterí. En els homes poden aparèixer a la punta o en el cos del penis, a l’escrot o a l’anus. Les berrugues genitals també poden presentar-se a la boca o a la gola d’una persona que va mantenir sexe oral amb una persona infectada.

La infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) interfereix en l’habilitat del cos de combatre virus, bacteris i fongs que provoquen infeccions i la sida, una malaltia crònica que posa en risc la vida. Inicialment és possible que no es presenti cap símptoma o que es presenti una malaltia similar a la grip, generalment de dues a sis setmanes després del contagi. Alguns dels signes i símptomes inicials són:

• Febre
• Mal de cap
• Mal de coll
• Ganglis limfàtics inflamats
• Erupció cutània
• Fatiga

Aquests signes i símptomes primerencs solen desaparèixer, i sovint se’ls confon amb els d’una altra infecció vírica. Durant aquest període, el nivell de contagi és molt alt. Els símptomes més persistents o més greus de la infecció pel VIH potser no es manifestin durant 10 anys o més, després de la infecció inicial.

A mesura que el virus continua multiplicant-se i destruint cèl·lules del sistema immunològic van apareixent infeccions lleus o signes i símptomes crònics, com:

• Ganglis limfàtics inflamats
• Diarrea
• Pèrdua de pes
• Febre
• Tos i falta d’aire

Els signes i símptomes en un estadi avançat de la infecció per VIH són:

• Fatiga persistent inexplicable.
• Sudoracions nocturnes.
• Calfreds amb tremolor o febre superior 38 °C durant setmanes.
• Inflor dels ganglis limfàtics durant més de tres mesos.
• Diarrea crònica.

L’hepatitis A, B i C són infeccions virals contagioses que afecten el fetge. De les tres, les hepatitis B i C són les més greus, però totes poden fer que el fetge s’inflami. Algunes persones mai manifesten signes ni símptomes. Però en aquelles que sí els manifesten, els signes i símptomes poden aparèixer diverses setmanes després de l’exposició, i poden incloure:

• Fatiga.
• Nàusees i vòmits.
• Dolor o molèsties a l’abdomen, especialment a la zona del fetge o al costat dret del cos, a sota de les costelles inferiors.
• Pèrdua de gana.
• Febre.
• Orina de color fosc.
• Dolor muscular o articular.
• Picor.
• Color groguenc a la pell o a la part blanca dels ulls (icterícia).

La sífilis és una infecció bacteriana. La malaltia afecta els genitals, la pell i les membranes mucoses, però també pot actuar en moltes altres parts del cos, fins i tot al cervell i al cor. Els signes i símptomes de la sífilis poden ocórrer en quatre etapes: primària, secundària, latent i terciària. També hi ha una afecció anomenada “sífilis congènita”, que ocorre quan una dona embarassada amb sífilis li transmet la malaltia al nadó no nascut encara. La sífilis congènita pot ser incapacitant, i fins i tot pot posar en risc la vida; per tant, és important que les dones embarassades amb sífilis rebin tractament:

• Sífilis primària: el primer signe de sífilis, que pot presentar-se entre 10 dies i 3 mesos després de l’exposició. Pot ser una úlcera petita i indolora (xancre) a la part del cos on es va transmetre la infecció. Normalment es presenta un sol xancre, però també es poden tenir diverses úlceres. L’úlcera se sol curar sense tractament, però la malaltia de fons roman i pot tornar a aparèixer en la segona (secundària) o tercera (terciària) etapa.
• Sífilis secundària: els signes i símptomes de la sífilis secundària poden començar de 3 a 6 setmanes després de l’aparició del xancre i poden desaparèixer sense tractament en unes poques setmanes, o poden aparèixer i desaparèixer de manera repetida durant fins a un any. Es caracteritzen per:
  • Granellada caracteritzada per úlceres de la mida d’una moneda d’un cèntim de dòlar i de color marró vermellós en qualsevol zona del cos, fins i tot als palmells de les mans i a les plantes dels peus.
  • Febre.
  • Engrandiment dels ganglis limfàtics.
  • Fatiga i una lleu sensació de malestar.
  • Inflamació i dolor.
• Sífilis latent: algunes persones poden tenir un període que s’anomena “sífilis latent”, en el qual no es presenten símptomes, després de l’etapa secundària. És possible que els signes i símptomes no tornin a presentar-se mai, o bé la malaltia pot avançar a l’etapa terciària.
• Sífilis terciària: sense tractament, els bacteris de la sífilis poden propagar-se i provocar danys greus als òrgans interns, i fins i tot la mort, anys després de la infecció original. Entre els signes i símptomes de la sífilis terciària:
  • Falta de coordinació.
  • Entumiment.
  • Paràlisi.
  • Pèrdua de la visió.
  • Demència.
• Neurosífilis: en totes les etapes pot afectar el sistema nerviós i no provocar símptomes, o provocar els següents:
  • Mal de cap.
  • Canvis en el comportament.
  • Problemes de moviment.

La relació sexual entre un home i una dona és l’única forma natural de reproducció de l’esser humà que permet la continuïtat de l’espècie. Però el sistema reproductor també es pot veure alterat de forma voluntària.

Els mètodes anticonceptius s’utilitzen amb la finalitat d’evitar que es produeixi un embaràs. Es poden classificar segons la durada en temporals i definitius.

També hi ha mètodes per facilitar la fecunditat o de reproducció assistida per a aquells que no poden o tenen dificultats per engendrar un fill.

Els mètodes anticonceptius temporals són aquells que no produeixen una esterilitat permanent, i per tant la situació és reversible.

Els mètodes físics o de barrera consisteixen a posar un impediment físic al moviment de l’esperma a l’aparell reproductor femení:

• El mètode de barrera més comú és el condó o preservatiu masculí, que consisteix en una funda de làtex o poliuretà que es col·loca sobre el penis erecte (vegeu la figura).
• El preservatiu femení, també de làtex, és una bossa que es col·loca dins de la vagina abans del coit.
• El diafragma, que es col·loca dins la vagina
• DIU, dispositiu intrauterí. És un aparell en forma de “T” que un ginecòleg col·loca dins de l’úter. La presència d’un aparell dins de l’úter indueix la producció de leucòcits i prostaglandines per l’endometri i té un efecte espermaticida. També es creu que el DIU impedeix el desenvolupament d’embrions preimplantats o l’adhesió dels òvuls ja fecundats a la paret de l’úter.

Els mètodes químics o hormonals habitualment utilitzen una combinació d’un estrogen sintètic i un progestagen (formes sintètiques de la progesterona). Aquests mètodes prevenen l’ovulació, i si ja ha ocorregut impedeixen l’adhesió del zigot a l’úter o la continuació de l’embaràs:

• Hi ha diferents tipus de mètodes de contracepció hormonal: les píndoles anticonceptives (vegeu la figura), els pegats, els anells vaginals, els implants subcutanis o les injeccions intramusculars.
• La píndola del dia després: és el mètode hormonal d’emergència més conegut. És pot usar fins a tres dies després del coit. Utilitza altes dosis hormonals per prevenir la fecundació o per impedir l’adhesió del zigot a l’úter després d’una relació sexual sense cap mena de protecció anticonceptiva o amb fallida d’aquesta.
• També hi ha mètodes hormonals per als homes, amb píndoles o injeccions progestatives o implants hormonals, que produeixen l’absència d’espermatozoides en l’esperma. Es requereixen aproximadament tres mesos des de la primera ingestió regular del medicament per a la seva eficàcia, i tres mesos després de la interrupció del medicament perquè els testicles produeixin espermatozoides amb la capacitat de fecundar.

Finalment, tenim els mètodes de comportament. Són mètodes basats en la pràctica de relacions sexuals en moments o de manera que no puguin conduir a un embaràs. Entre els més coneguts:

• Abstinència periòdica: es basa a determinar les fases fèrtils i infèrtils del cicle de la dona. Durant la fase infèrtil, la dona pot tenir relacions sexuals sense cap mètode de barrera o restricció. Les fases fèrtils es poden reconèixer amb l’observació i el registre detallat de senyals de fertilitat de la dona, com la temperatura basal, del cos, les variacions de la temperatura i altres senyals que es poden reconèixer, com el moc cervical.
• Altres mètodes molt menys precisos i que actualment han quedat obsolets són mètodes com el mètode Ogino-Knaus, de ritme o de calendari, que es basen en l’estadística per determinar la probabilitat de la fertilitat segons la durada dels cicles menstruals anteriors.
• Coit interromput, és la pràctica d’interrompre el coit abans de l’ejaculació. L’home retira el penis de la vagina just abans de l’ejaculació i/o ejacula fora de la vagina. L’eficàcia del mètode consisteix en el control de l’ejaculació per part de l’home.
• Altres pràctiques sexuals, com el sexe anal, oral o sense penetració o l’abstinència sexual són formes d’evitar l’embaràs.

Els mètodes definitius són quirúrgics, i després de ser aplicats produeixen una situació d’esterilitat permanent:

• En les dones es fa la lligadura de trompes: consisteix en la lligadura i secció de les trompes de Fal·lopi, de manera que no poden posar-se en contacte els espermatozoides amb l’òvul i la dona perd la capacitat reproductiva. És una intervenció quirúrgica més complicada que en el cas de la vasectomia. Es practica mitjançant laparoscòpia amb anestèsia general o anestèsia epidural. No altera el procés hormonal i no interfereix en les relacions sexuals. Un altre mètode definitiu en les dones és l’obstrucció tubàrica definitiva.
• En els homes es fa la vasectomia: consisteix en la lligadura i secció dels conductes deferents. Com a conseqüència, normalment en el període d’un trimestre, el semen ejaculat ja no conté espermatozoides i per tant l’home no té capacitat reproductiva.

Quan les parelles mantenen relacions durant un any i no conceben un fill es pot recórrer a diferents mètodes, que inclouen pràctiques clíniques i biològiques on la medicina intervé més o menys directament en el procés de procreació. Entre els mètodes més coneguts hi ha la fecundació in vitro i la inseminació artificial.

La fecundació in vitro consisteix en l’extracció de l’ovòcit femení per fecundar-lo fora de l’organisme de la dona amb espermatozoides obtinguts prèviament de l’home. Després de la fecundació, l’embrió serà implantat en el cos de la dona. Aquest procediment requereix diverses fases:

1. En la primera s’estimula l’ovari amb hormones, en una segona fase s’extreuen els oòcits, en la tercera es realitza la inseminació d’aquests oòcits posant junts els oòcits i els espermatozoides prèviament seleccionats i tractats, i en la quarta fase es fa el cultiu in vitro de l’embrió durant uns tres dies. En la següent fase es fa la transferència embrionària, que es pot realitzar bé a l’úter o bé a les trompes, i té lloc per via transcervical, sense anestèsia.
2. Després de la transferència d’embrions, els sobrants se sotmeten a un procés de congelació, fet que permet conservar-los durant un temps. D’aquesta manera, aquests embrions estan disponibles en el moment en què siguin requerits per la parella. Això, juntament amb el fet que permet el diagnòstic genètic abans d’implantar l’embrió, suposa un avantatge d’aquesta tècnica.

L’inconvenient de la fecundació in vitro és que requereix una hiperestimulació hormonal ovàrica i, a més, l’extracció dels oòcits es porta a terme amb una intervenció quirúrgica.

Per altra banda, la inseminació artificial és la introducció mitjançant tècniques mèdiques del semen a la vagina de la dona amb la finalitat d’aconseguir una gestació. El semen pot procedir de la parella o ser d’un donant anònim. La inseminació artificial es recomana en dones de menys de 37 anys i és un mètode utilitzat per dones sense parella. Consta de tres fases:

1. La primera consisteix en l’estimulació hormonal de l’ovari per augmentar el nombre d’oòcits madurs.
2. La segona és la preparació del semen, concentrant els espermatozoides mòbils.
3. En la tercera fase s’insemina la dona.