La intel·ligència emocional

Les emocions i els sentiments estan molt lligats a la nostra vida. No obstant, històricament han tingut poc reconeixement en els diferents àmbits de les ciències. Ha estat a partir que la neurobiologia s’ha plantejat l’estudi científic de les emocions, i s’han qüestionant les teories racionals, que les emocions s’han considerat elements beneficiosos en els processos racionals i, per tant, matèria interessant d’estudi.

Salovey, psicòleg de Yale, i Mayer, de la Universitat de Yale de New Hampshire, (1990) van definir la intel·ligència emocional com l’habilitat per manejar sentiments i emocions, discriminar-los i utilitzar aquests coneixements per dirigir els propis pensaments i accions. Parlaven d’un “pensador amb cor” (a thinker with a heart) que percep, comprèn i maneja relacions socials.

Sentir és indispensable per desenvolupar conductes personalment i socialment integradores, transformadores i solidàries.

L’objectiu de les persones a la vida és assolir el major nivell de benestar físic i psicològic. L’espècie humana ha evolucionat i ha superat les condicions primitives de la vida gràcies a la funció d’adaptació i de supervivència que han exercit les emocions.

D’aquesta manera, quan les persones consideren satisfetes les seves necessitats bàsiques o primàries (afecte, alimentació, higiene, descans…) s’adonen que, malgrat les condicions acceptables de supervivència, no assoleixen el plaer que pretenien i que, per tant, està més vinculat a la satisfacció de la necessitat essencial de les persones de sentir-se estimades, és a dir, acollides, respectades i valorades. L’afectivitat és bàsica per a una vivència emocional fecunda i constructiva.

La capacitat humana per sentir determinades emocions forma part del bagatge biològic necessari per a la supervivència de l’espècie. Així, la capacitat de sentir, d’emocionar-se, la sensibilitat humana a les emocions, té funcions importants i necessàries per a la vida.

Una altra funció de les emocions és que ens impulsen a actuar, ja sigui per acabar amb el perill o el malestar o per acostar-nos i mantenir la font del benestar. L’orexis, o predisposició a l’acció, assegura la supervivència a través de dos comportaments bàsics: lluitar o fugir (fight or fly). Davant una situació per afrontar es dona el comportament de lluita; en canvi, davant una situació perillosa es produeix el comportament de fugida. Les emocions que hi sol haver al darrere són la ira i la por, respectivament.

Les emocions són segurament la font d’informació que més influeix a l’hora de prendre decisions.

Les emocions són experiències molt complexes de l’organisme, amb una doble dimensió: interna i l’externa. L’organisme reacciona davant d’un canvi en l’entorn, i es produeixen canvis tant físics com psicològics, que es manifesten externament.

Hi ha un gran consens a considerar que les emocions tenen un paper essencial en l’adaptació de les persones a l’entorn. Cada emoció té unes funcions específiques:

• Por: fugir davant un perill real i imminent per assegurar la supervivència.
• Ira: impulsar a enfrontar-se a una situació conflictiva o injusta.
• Tristesa: desactivar l’organisme per reflexionar i poder-se recuperar.
• Alegria: repetir situacions que fan sentir-se bé.
• Fàstic: evitar situacions desagradables o perjudicials per a la salut.
• Sorpresa: focalitzar l’atenció i preparar-se per a una nova situació.

Una emoció ens posa en moviment, ens impulsa a actuar. El procés de vivència emocional es podria esquematitzar com es mostra en la figura:

Les emocions són les responsables de la manera especial i única que cadascú té de veure les coses, de viure allò que ens passa a cadascú de nosaltres.

Els tipus d’emocions es classifiquen des de dos nivells: segons la complexitat o segons la tipologia.

Segons la complexitat de l’emoció, es parla d’emocions primàries i secundàries. Quan naixem sembla que només podem manifestar les anomenades emocions bàsiques o primàries: alegria, sorpresa, por, tristesa, ira i aversió. Aquestes emocions estan molt vinculades a la supervivència, són universals i es poden considerar estats corporals i mentals intensos. Paral·lelament al procés evolutiu de la persona es produeix un procés de desenvolupament emocional, al llarg del qual cada persona va construint el seu estil afectiu i va adquirint tot un seguit de competències emocionals. En aquest procés s’incorporen les emocions secundàries, associades a les primàries, que les matisen i amplien. Aquestes emocions secundàries fan referència a estats emocionals més persistents que les emocions primàries.

Segons la tipologia de l’emoció, es poden distingir emocions positives i emocions negatives en funció de la valoració dels esdeveniments. Si valorem un esdeveniment com un pas endavant envers el nostre benestar experimentem una emoció positiva. En canvi, si l’esdeveniment el valorem com una barrera, un retrocés, una dificultat o un impediment amb vista al nostre benestar, aleshores experimentem una emoció negativa. La taula i taula classifiquen les emocions positives i negatives.

S’han identificat més de 500 paraules que descriuen emocions. Però la majoria es poden agrupar en famílies d’emocions, que són conjunts d’emocions de la mateixa especificitat. Seguint Goleman i Ekman, preveiem les emocions com a dimensions, i les principals o bàsiques (alegria, tristesa, ira, por, sorpresa, amor) com les més rellevants dintre els “matisos infinits de la nostra vida emocional” (Goleman, 1996).

Segons Maturana, l’amor és l’emoció que ens distingeix com a éssers humans i ha estat l’amor el que ha permès als humans desenvolupar condicions millors per a la supervivència.

Mitjançant les relacions amb els pares, des de petits gaudim d’aquest amor inicial sobre el qual es basteix el desenvolupament emocional que s’inicia en el mateix moment que s’inicia la vida i va més enllà de la pubertat. Ben aviat, però, necessitem ampliar aquest context relacional inicial, centrat en les figures paternes, amb altres adults i altres infants. Les experiències vitals de cada subjecte van ampliant el ventall d’emocions, unes viscudes com a satisfactòries i d’altres no. Totes les emocions, tant si les considerem positives com negatives, són necessàries per al desenvolupament harmònic del subjecte.

En la tasca professional cal tenir en compte aquesta relació emocional implícita en tota interacció. Els professionals han de tenir una actitud emocionalment sana, creant contextos càlids, que transmetin l’afecte i la seguretat que les persones amb dependència necessiten per viure harmònicament.

En les competències emocionals destaquen aspectes essencials com l’autoestima i l’autoconcepte, l’autoconfiança, l’automotivació, l’autoeficàcia o les habilitats socials bàsiques, com la capacitat d’escolta, l’empatia i l’assertivitat.

Col·loquialment, emoció i sentiment són dos termes que, tot sovint, s’utilitzen com a sinònims. Malgrat això, hi ha una subtil diferència entre els dos termes que és important aclarir.

El sentiment, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és una actitud mental, coneixença, desvetllada per la sensació. El sentiment és quelcom interior i viscut amb un mateix. Són emocions fetes conscients, que la persona és capaç d’identificar, classificar i valorar per mitjà del domini del llenguatge. Són vivències subjectives i voluntàries.

L’emoció és l’element que ens vincula a la vida. Les emocions apareixen com a reaccions a fets interns o externs significatius que d’alguna manera alteren el ritme de la vida.

Les persones es desenvolupen emocionalment i cognitiva per mitjà de les vivències pròpies, d’experimentar la realitat per descobrir-la. En aquest camí es viuen situacions positives i negatives. Tant unes com altres són necessàries i permeten als individus buscar estratègies per afrontar-les.

El model d’actuació de les persones està compost per tres elements:

• Emoció
• Pensament
• Acció

Les emocions i els sentiments interactuen amb el pensament i amb la conducta. El que pensem i interpretem sobre els esdeveniments que succeeixen al nostre entorn i en nosaltres mateixos ens produeix unes emocions, unes reaccions físiques, i ens fa comportar-nos d’una manera determinada que ocasiona diferents conseqüències.

Aquesta seqüència “penso-sento-actuo” la fem davant de qualsevol situació, la majoria de vegades de manera tan immediata que no som conscients dels nostres pensaments. Experiència rere experiència anem modelant els pensaments i reafirmant els nostres comportaments. La figura mostra l’iceberg emoció-pensament-conducta.

Tot el que una persona fa al llarg del dia està marcat per l’emoció, la qual cosa no vol dir que hagi de ser l’emoció la que marqui tot allò que fa la persona. Les persones han de prendre consciència de les emocions, i això ajuda a aprendre a regular-les. Regular les emocions vol dir aprendre a introduir una pausa per pensar la resposta oportuna a cada situació i evitar les reaccions impulsives.

Aquest procediment de regulació emocional es va assolint a mesura que avança el desenvolupament emocional, i forma part del que s’anomena educació emocional.

Les emocions són presents al llarg de la vida, per això és necessari aprendre a gestionar-les adequadament. L’educació emocional és imprescindible per aconseguir-ho. Es tracta d’un procés que ens acompanya al llarg de tota la vida i es pot aplicar tant als adults com als infants.

L’educació emocional té per objectiu desenvolupar les competències emocionals, que són bàsiques en el dia a dia. Permet potenciar el desenvolupament integral de la persona (físic, intel·lectual, moral, social, emocional, etc.). Per tant, és una educació per a la vida. Un altre objectiu és prevenir les persones de patir desajustos com ara l’ansietat, l’estrès, la violència, la depressió, les conductes de risc, etc.

La seva metodologia és eminentment pràctica per tal de poder automatitzar les respostes emocionals apropiades a cada circumstància vital. Per fer-ho s’utilitzen tècniques com la regulació d’emocions, la regulació de pensaments, el control de l’estrès (relaxació, respiració), la motivació, l’empatia, l’assertivitat, etc.

Bisquerra i Pérez (2007) defineixen les competències emocionals com el “conjunt de coneixements, capacitats, habilitats i actituds necessàries per prendre consciència, comprendre, expressar i regular de forma apropiada els fenòmens emocionals”. El seu desenvolupament afavoreix una millor adaptació social i un millor afrontament dels reptes que planteja la vida.

Els mateixos autors presenten un model de cinc competències emocionals:

• Consciència emocional: és la capacitat de prendre consciència de les pròpies emocions i les dels altres, és a dir, percebre, posar nom i comprendre emocions i sentiments.
• Regulació emocional: és la capacitat per manejar les emocions de manera adequada. Suposa ser conscient de la relació existent entre emoció, cognició i comportament. Està formada per diferents micrompetències: expressió emocional adequada, regulació de les emocions i sentiments, habilitats d’afrontament i competències per autogenerar emocions positives.
• Autonomia emocional: és el conjunt de característiques i elements relacionats amb l’autogestió emocional entre els quals trobem l’autoestima, l’actitud positiva davant la vida, la responsabilitat, la capacitat per analitzar críticament les normes socials, la cerca d’ajuda i recursos, i l’autoeficàcia personal.
• Competència social: és la capacitat de mantenir bones relacions amb altres persones. Implica dominar les habilitats socials bàsiques, compartir emocions, practicar la comunicació eficaç, respectar els altres, practicar l’assertivitat i la resolució de conflictes, etc.
• Habilitats per a la vida i el benestar: és la capacitat per adoptar comportaments apropiats i responsables per afrontar satisfactòriament els desafiaments diaris de la vida. Permeten viure de manera sana i equilibrada, facilitant experiències de benestar.

Els tècnics en atenció a persones amb dependència han de disposar d’una bona autoestima, un bon autocontrol tant de les conductes com de les emocions, un pensament positiu i unes relacions interpersonals adequades.

El model d’acció de les persones està vertebrat a partir de tres eixos: les emocions, els pensaments i les accions. Les emocions hi són presents en tot moment, i es tradueixen en un estat corporal determinat, que també hauria d’anar acompanyat d’un procés de reflexió personal que ha de permetre a les persones tenir conductes òptimes i afavoridores del benestar propi, tant individual com social.

Cal recordar que tot el que sentim depèn d’alguna cosa, depèn del que pensem. Al llarg del dia tenim un munt de pensaments: uns són raonables i beneficiosos, que ens fan sentir bé i ajuden a aconseguir els nostres objectius, mentre que d’altres pensaments són no raonables i perjudicials, ens produeixen emocions desagradables i ens impedeixen trobar solucions. Moltes vegades només cal fer una pausa i adonar-se del que estem pensant, per fer una valoració més encertada, més ajustada a la realitat. Controlar-los és difícil, però no impossible. Es pot aprendre a pensar, i com tot aprenentatge requereix pràctica.

Les interpretacions de tipus irracional provoquen conductes agressives o passives, mal humor, etc., i emocions negatives, com irritació, ràbia o vergonya. En canvi, les interpretacions racionals porten conseqüències positives, tant en la conducta com en les emocions. Patim emocionalment en excés quan no som capaços de percebre els fets normals com a coses naturals de la vida, i els atribuïm raons i causes generades pels nostres pensaments.

Les idees inexactes de la realitat poden ser fruit de:

• Creences irracionals: és el ferm assentiment i conformitat amb alguna cosa que no se sustenta en cap fet racional. Són determinades conviccions irracionals, profundes i arrelades i tot sovint inqüestionades.
• Pensaments distorsionats: són errors cognitius que fan percebre la realitat de manera equivocada, tant per exageració com per magnificació.

Alguns dels principals errors cognitius o distorsions cognitives que produeixen pensaments deformats són:

• Pensament del tot o res: ser extremista, veure les coses en blanc o negre, sense apreciar l’existència de categories entremig. Si quelcom no és perfecte, està malament. Per exemple: parlant en públic davant d’uns usuaris, faig una petita errada en el discurs i penso “estic parlant fatal”.
• Sobregeneralització: per un sol fet negatiu que hagi succeït, considerar que sempre sortirà tot igual de malament. S’utilitzen paraules com sempre, mai, ningú… Per exemple: m’acomiaden de la feina i penso “no trobaré mai una altra feina”.
• Filtre mental: un detall negatiu enfosqueix tots els altres aspectes de la realitat. Per exemple: arribo tard a la reunió de l’equip de treball i penso: “ja ho he espatllat tot”.
• Desqualificació del positiu: veure els comportaments positius com “la normalitat”, pensar que les coses agradables no s’han de tenir en compte. Mantenir una creença negativa que es contradiu amb les experiències diàries. Per exemple: la directora em felicita per la feina feta i penso “ho ha fet per animar-me, no perquè estigui bé”.
• Salt a conclusions: assumir alguna cosa negativa quan no hi ha dades empíriques. N’hi ha de dos tipus:
  • Lectura del pensament: pressuposar els pensaments dels altres. Per exemple: “Ha passat pel meu costat i no m’ha saludat. Em vol ignorar”.
  • Anticipació negativa: predir el resultat d’esdeveniments abans que succeeixin i actuar en conseqüència. Per exemple: “No organitzo la festa perquè tots s’avorriran”.
• Magnificació (catàstrofe) o minimització: sobreestimar i subestimar la manera de ser d’esdeveniments o persones. Imaginar-se i rumiar sobre el pitjor resultat possible, sense importar com és d’improbable, o pensar que la situació és insuportable o impossible, quan en realitat és incòmoda o inconvenient. Per exemple: minimitzar les qualitats i exagerar els defectes. “Això és terrible. Soc un desastre i això acabarà molt malament”.
• Raonament emocional: formular arguments basats en els sentiments en lloc de la realitat objectiva. Per exemple: “Sento por en viatjar en avió. Per tant, viatjar en avió és perillós” o “Em sento incompetent, ja que soc una inútil”.
• Els “hauries”: utilitzar exigències rígides que un creu que s’haurien d’aplicar sense importar el context situacional. Concentrar-se en el que un pensa que hauria de ser en lloc de veure les coses com són. Per exemple: “Haig d’aprovar aquest examen com sigui” o “La meva parella m’ha de donar suport en tot el que faig si m’estima”.
• Etiquetatge: fer sobregeneralitzacions aplicades al comportament humà. Consisteix a assignar un nom a alguna cosa en comptes de descriure la conducta observada objectivament. L’etiqueta és en termes absoluts, inalterables o bé amb fortes connotacions perjudicials. Per exemple: “Ets un desastre” o “Soc una inútil”.
• Personalització: assumir que un mateix o uns altres han causat coses directament amb una intencionalitat valorada des del punt de vista propi. Per exemple: “Ho has fet per perjudicar-me”. També és atribuir-se tota la responsabilitat dels fets que tenen conseqüències negatives per als altres. Per exemple: “Si la Neus té problemes és perquè jo no l’he ajudada prou bé”.

És recomanable prendre consciència dels pensaments irracionals propis per aprendre a modificar-los i substituir-los per pensaments racionals i lògics. La taula presenta alternatives als pensaments irracionals més habituals.

Algunes estratègies per aprendre, practicar i ensenyar el pensament positiu són:

• Potenciar els pensaments positius o agradables i allunyar del cap els negatius, tant pel que fa a un mateix o a les altres persones com als esdeveniments. Aquest procés de control dels pensaments es pot aprendre amb voluntat i pràctica diària. Cal dedicar una part del dia a pensar en els aspectes positius, d’un mateix, dels altres i de la vida. Com més es pràctica, més s’aprèn.
• Canviar els pensaments negatius per altres de més positius. Quan un se sent bé és un bon moment per valorar els sentiments i les emocions, valorar si els pensaments són proporcionals i adequats o exagerats i imprecisos. Un cop identificat l’error o la distorsió cognitius, cal substituir-los, cal tornar-los a reformular de manera més equilibrada, proporcional i precisa.
• Aprendre a relativitzar, no acumulant esdeveniments que potser no tenen cap relació entre ells, marcar la distància en l’espai intentant analitzar el problema des d’una posició diferent (poder situar-se en l’espai i observar la Terra i tots els seus habitants), marcar la distància en el temps (recordar un esdeveniment similar en un altre moment de la nostra vida…).
• Relaxació, per tal d’aturar el pensament i reduir el grau de tensió corporal, millorant l’estabilitat i la llibertat emocional. L’entrenament en tècniques de relaxació afavoreix el desenvolupament d’estratègies d’autocontrol i afrontament de l’estrès en infants, adolescents i adults.

Ser conscients del què ens passa i aprendre a controlar els nostres sentiments i emocions contribueix al nostre benestar més íntim.

Les tècniques de relaxació inclouen una àmplia varietat de procediments per controlar l’activitat fisiològica pròpia. Aquest control facilita l’enfrontament a situacions estressants i, per tant, ajuda a combatre l’ansietat.

Les tècniques de relaxació ajuden a disminuir els pensaments que provoquen ansietat i porten a un estat de tranquil·litat que afavoreix l’enfrontament de les diverses situacions de la vida quotidiana.

Hi ha diferents tipus de tècniques de relaxació, com ara la respiració abdominal o la relaxació progressiva de Jacobson.

Les emocions afecten la manera de respirar. Quan les persones ens alterem (activació fisiològica), comencem a respirar més ràpid i de manera superficial (augment de la freqüència respiratòria), prenent menys aire del que és habitual. Aquest tipus de respiració afecta altres sistemes biològics i augmenta la despesa d’energia, ja que els músculs respiratoris estan en tensió. La sang esdevé insuficientment oxigenada, i això fa que es reforcin els estats d’ansietat i cansament. Pot provocar sensació de tensió i mal de cap, entre altres símptomes. Per poder disminuir tota aquesta activació és molt eficaç respirar profundament i al més pausadament possible practicant l’anomenada respiració abdominal.

La respiració ha de ser suau. S’ha d’inspirar i espirar pel nas, però sense forçar-la.

Un exercici de respiració abdominal pot ser el següent:

Per prendre consciència de la respiració abdominal, en un principi col·loqueu les mans sobre l’abdomen, per verificar que en inspirar s’infla i en expirar es desinfla. Quan feu la respiració el punt de concentració sempre ha de ser l’abdomen.

Aquest exercici de respiració es pot practicar tant estirats com asseguts o drets. Qualsevol d’aquestes tres posicions permeten fer-vos vostra la respiració i, el més important, concentrar-vos en l’abdomen.

• Estirats sobre un llit, sofà o qualsevol altre lloc que sigui còmode. Tanqueu els ulls (per concentrar-vos millor) i tracteu de respirar molt a poc a poc, utilitzant el diafragma, inflant i desinflant la zona de l’abdomen. És important tractar de concentrar-vos en les sensacions i moviments que el cos genera en respirar suau i profundament, per poder reproduir-les en altres posicions.
• Asseguts, sempre amb la concentració posada a l’abdomen, inspirant (inflant l’abdomen) i expirant (desinflant l’abdomen). Per fer la respiració en aquesta posició simplement col·loqueu amb la columna vertebral recta, pensant que hi ha un fil que us estira cap amunt, sense aixecar la barbeta.
• Drets, és molt possible que l’entrada d’aire arribi fins al pit o bé que arribi molt poc aire a l’abdomen. En aquest cas penseu que esteu asseguts en un banc molt alt (aquesta posició avança lleugerament la pelvis) i que un fil us estira el cap amunt. La concentració, com sempre, poseu-la a l’abdomen. Aquesta posició és la més dificultosa per fer la respiració abdominal.

En fer l’exercici de respiració suau i abdominal, els òrgans interns es relaxen i la ment, que està concentrada, també oxigena. S’obtenen efectes calmants. Es important la pràctica d’aquest tipus de respiració per aconseguir que sigui la respiració natural del nostre cos. Cal poder utilitzar-la conscientment per desactivar les alteracions emocionals i aconseguir la relaxació i el benestar.

El gran avantatge d’aquesta tècnica és que es pot utilitzar en qualsevol moment i davant de qualsevol situació.

Una altra tècnica de relaxació és la relaxació progressiva de Jacobson, que consisteix a aprendre a tensar i relaxar seqüencialment diversos grups musculars al llarg de tot el cos.

Cada grup de músculs es tensa durant uns 10 segons i es torna a destensar, i d’aquesta manera s’aprèn a reconèixer i discriminar els processos de tensió i relaxació i a comprovar els beneficis i el plaer que proporciona la relaxació. La relaxació progressiva comença amb els músculs de les mans, els músculs dels braços, els músculs de les espatlles, els músculs del cap; després, els músculs del pit i els músculs de l’abdomen, el glutis, les cames i els peus.

Els beneficis de la relaxació progressiva són (vegeu la figura):

• Increment de la capacitat de relaxació i augment de l’autocontrol en qualsevol moment o situació.
• Possibilitat de superar l’ansietat i l’estrès, i els seus efectes psicosomàtics (palpitacions, mareig, suors…).
• Identificació i control de les alteracions emocionals negatives o les derivades de situacions de tensió (bloqueig, crisis de pànic, inhibició, fòbies, pors…).
• Ajuda per enfrontar amb més normalitat situacions estressants.

La paraula motivació prové del llatí motus, que vol dir que mou o té la virtut de moure. A partir d’aquí, la motivació, el desig, és allò que ens mou a fer alguna cosa, a posar en joc tota l’energia i la intel·ligència per plantejar-nos objectius, dissenyar els passos per aconseguir-los, mantenint l’esforç fins al final, quan tornem a plantejar noves fites i nous desitjos.

Les persones estem preparades per viure, per anar cap endavant. Des de l’inici de la vida estem motivades per aprendre, per evolucionar, per superar les dificultats que formen part de la vida mateixa.

Tota emoció porta implícita una tendència a l’acció. Per exemple, la felicitat inhibeix els sentiments negatius, esmorteeix els estats que generen preocupació i alhora augmenta el cabal d’energia disponible en la persona per fer. La consecució del benestar, la felicitat, és el que la mou a fer, a actuar per cercar aquesta emoció i aquest benestar. També és la felicitat la que li facilita el camí i l’ajuda a esforçar-se per assolir les fites.

Hi ha tres grans desitjos que impulsen els éssers humans a l’acció diària:

1. Desig de benestar, de passar-ho bé, de comoditat.
2. Desig de tenir vinculació social.
3. Desig d’ampliar les possibilitats.

La felicitat es deriva de l’harmoniosa satisfacció dels tres grans desitjos, en funció de la proporció que cada persona atribueixi a cadascun.

Hi ha tot un seguit d’elements que formen part de la intel·ligència emocional que intervenen en el nivell de motivació de les persones per assolir unes fites determinades:

• Nivell d’expectatives. Condiciona el nivell de motivació per assolir unes fites concretes. Les persones amb un alt nivell d’expectatives se senten suficientment hàbils per trobar la manera d’assolir els seus objectius, són més flexibles i optimistes i saben descompondre una tasca complexa en d’altres més senzilles.
• Control dels impulsos i capacitat de demorar la gratificació que té la persona per tal de poder assolir un objectiu determina en gran mesura.
• Optimisme, en el sentit de tenir una gran expectativa sobre el bon desenvolupament dels esdeveniments. Les persones optimistes consideren que els fracassos són deguts a aspectes que es poden modificar, la qual cosa porta a respondre-hi de manera activa.

L’optimisme, l’esperança i el control dels impulsos formen part del que s’anomena autoeficàcia, és a dir, la creença que cada persona té sobre el control dels esdeveniments de la seva vida i la capacitat de fer front als problemes a mesura que apareixen.

Les emocions estan presents en tota la vida, i per tal de poder viure millor és important aprendre a expressar-les, regular-les i integrar-les en el funcionament diari. L’educació emocional ha de permetre aquest maneig de les emocions, però també ha d’implicar alguna cosa més: uns valors o principis ètics que ajudin a no caure en l’egocentrisme, entenent que el benestar propi està lligat al benestar dels altres. Els valors ètics permeten a les persones, en última instància, regular les emocions i acceptar-se, tant un mateix com els altres, malgrat les emocions.

L’empatia, la capacitat que tenim les persones de saber què senten els altres, de posar-nos en les circumstàncies d’una altra persona, depèn tant de la intel·ligència emocional com dels valors ètics que regeixen la vida mateixa.

L’empatia implica obrir bé les orelles i la resta de sentits, de manera que es puguin captar aquells missatges no verbals per mitjà dels quals les persones expressen les seves emocions (més del 90% dels missatges emocionals són de natura no verbal –inflexió de la veu). És un procés relacional, fonamentat en la comunicació entre les persones.

Els components essencials de l’empatia són:

• L’escolta activa amb la intenció d’entendre algú, de gaudir amb algú, d’aprendre alguna cosa o ajudar o consolar un altre.
• La comprensió del món vivencial de l’altre, de manera que es pot donar un significat al missatge que s’escolta, alliberant-nos de prejudicis, amb disposició a canviar de parer.
• L’ús dels missatges “jo” per demanar aclariments, reaccionar davant de discrepàncies produïdes per la comparació del que sent l’altre amb allò que un mateix sent o coneix.

Ja que l’empatia forma part del repertori de competències apreses que permeten obrir-se al món i a les persones, hi ha tot un seguit de tàctiques que la conformen i la faciliten.

Les principals tàctiques empàtiques són:

• Fer preguntes obertes, que demostren l’interès de l’interlocutor per la persona a la qual pregunta i animen a a la conversa.

• Ser positiu, esperant el millor dels altres. Quan es deixa a l’altre que prengui iniciatives i es marqui els seus objectius, fomentem les expectatives positives.
• Evitar l’emissió de judicis utilitzant expressions del tipus “ja t’ho deia jo…”, “no n’hi ha per tant…” que provoquen allunyament dels sentiments de l’altre.
• Aprendre del passat.

En l’àmbit de l’atenció a les persones amb dependència els professionals han de mantenir una actitud vital empàtica en la seva relació amb usuaris, companys i famílies. Ningú no s’ha de sentir jutjat, ningú no s’ha d’intentar justificar. El clima professional ha de ser tranquil, acollidor, respectuós, entenent que cada persona és diferent en si mateixa i que aquesta diferència no la fa ni millor ni pitjor, sinó algú altre amb qui relacionar-se i interactuar sense condicions.

L’empatia és una qualitat consubstancial a l’ésser humà, està implicada en un ampli espectre d’activitats i constitueix una qualitat bàsica per ser feliç, ja que obre les portes dels altres, de la sintonització emocional. I això és essencial per al desenvolupament de la tasca professional amb infants i altres col·lectius.

L’assertivitat és la capacitat de fer valer l’opinió pròpia davant els altres sense ferir sensibilitats.

Ser una persona assertiva implica:

• Establir relacions positives, de respecte i tolerància.
• Reaccionar davant els esforços que de l’altre.
• Ser capaç de fer crítiques constructives, “aprofitables”, i no destructives.
• Temptejar l’altre quan està irritat o abatut.
• Escoltar l’altre perquè expressi les seves idees i sentiments.
• Expressar pensaments i emocions de manera directa però respectuosa.
• Viure amb optimisme.
• Ser honest i congruent amb un mateix i amb els altres.

En les relacions més personals l’assertivitat és una conducta que dona excel·lents resultats i, alhora, és difícil de posar en pràctica per la gran quantitat d’elements emocionals i afectius que estan implicats en les relacions personals. Dir que no a la parella, els pares o els fills és més difícil que dir “no” al dependent d’una botiga. Si un és assertiu en les relacions personals, li és molt més fàcil ser assertiu a la feina, amb els infants, els pares, els companys i amb tota la comunitat educativa.

Amb els usuaris d’un servei, ser assertiu és un model de conducta ràpidament imitat, ja que les persones aprenem també per imitació i modelatge. Tractar l’usuari de manera assertiva implica, en primer lloc, un respecte. Ser assertiu no es contradiu amb definir i marcar normes i límits, ni amb ser inflexible davant de determinades conductes. La diferència és que la inflexibilitat no es manifesta de manera agressiva. El desenvolupament de l’assertivitat és un recurs del tècnic en la relació d’ajuda, ja que suposa generar una actitud que afavoreix una relació amb els altres basada en l’equilibri dels propis drets i dels drets dels altres.

Dir “no” és una habilitat educativa, pròpia de l’assertivitat, com ho és saber expressar sentiments, fer elogis, o reconèixer els errors propis. Aquesta actitud assertiva afavoreix l’autoestima dels usuaris, ja que sempre són tractats amb respecte i se’ls reconeix el dret a equivocar-se sense infravalorar-los.

Amb les famílies, el professional assertiu assumeix amb claredat les seves responsabilitats, accepta els diferents punts de vista, hi negocia les qüestions relacionades amb l’atenció a l’usuari, reconeix els seus errors i sobretot respecta. Totes aquestes conductes faciliten una bona comunicació i relació, alhora que creen un ambient agradable.

Amb els companys, les aportacions clares i específiques, la manifestació d’opinions i crítiques i l’acceptació, són habilitats molt útils en les reunions i en la resolució de problemes. L’ús de l’assertivitat permet uns resultats i unes vivències emocionalment saludables i satisfactòries. En l’àmbit de la relació professional amb companys de feina l’ús de la conducta assertiva permet establir un model de relació pràctic i efectiu.

Un bon ús de les conductes assertives es pot entrenar. Cal pràctica i creure’s de debò aquest comportament.

Hi ha moments en els quals ser assertiu pot resultar difícil, sobretot si l’interlocutor utilitza un estil agressiu. Mantenir la postura, sense enfadar-nos, ni irritar-nos, sense cridar davant d’insults i provocacions, no és fàcil. Però hi ha un seguit de tècniques assertives que permeten evitar ser “manipulats”, i mantenir-nos en la nostra postura d’una manera ferma.

El disc ratllat. Com el seu nom indica, consisteix a parlar com un disc ratllat, repetint una i altra vegada allò que volem dir. Amb tranquil·litat, sense entrar en discussions ni provocacions, sense donar raons. La frase assertiva consisteix a dir: “Ho comprenc, però no m’interessa” o “Entenc el que em dius, però…”.

L’objectiu final és que la persona manipuladora es convenci que no aconseguirà el seu propòsit. És una tècnica bàsica de comunicació assertiva fonamentada en la tenacitat. Pot semblar una manera molt mecànica de comunicar-se, però és efectiva en situacions en què hi ha tensió i quan un vol mantenir-se ferm.

L’asserció negativa. Té com a objectiu afrontar els errors propis quan s’han comès i les crítiques que generen quan són reals, sense donar excessives excuses o justificacions. Es tracta d’acceptar els errors com el que són, errors i res més, sense sentir-nos culpables. Es tracta d’anar més enllà de la fórmula o l’hàbit de dir “em sap greu” o “perdona” i emprar frases del tipus: “No hauria d’haver fet això, ha estat una falta de consideració per part meva”, “Em sap greu haver…”, “Té tota la raó”.

El banc de boira. És una tècnica que s’utilitza quan algú fa una crítica que intenta manipular o fa xantatge emocional. El banc de boira consisteix a no negar les crítiques ni a contraatacar amb altres crítiques, sinó a donar la raó a la persona en allò que hi pot haver de cert en la crítica que fa però negant-li, alhora, entrar en més discussions.

Aquesta tècnica obliga a escoltar exactament el que diu el que critica. S’aprèn a respondre únicament el que diu l’altre, sense tenir en compte el que porta implícit. Ensenya a ser un bon oient. Funciona bé perquè permet rebre crítiques sense sentir-se angoixat o violent, s’escolta el que diuen d’un mateix i es concedeix el benefici del dubte. Col·loca l’oient en el “pot ser que tinguin raó, però serè jo qui decideixi”.

Aquesta tècnica empra els arguments de la persona que critica i s’utilitzen frases del tipus: “És possible”, “Potser tens raó”, “Segur que a tu t’ho sembla”, “Ho tindré en compte”, “Quan comprengui que això em convé ho faré”.

Compromís viable o autorevelació. Pretén aconseguir que les dues persones obtinguin part del que volen i arribin a un compromís viable partint de l’autorevelació, és a dir, de proporcionar informació del que un sent i pensa amb la fita de facilitar el diàleg.

L’única limitació pràctica per arribar a un compromís és el respecte als valors propis. Quan un creu que la seva opinió o actitud és correcta, cedir i arribar a un compromís viable no és un acte d’assertivitat sinó d’abandonament del objectius propis. L’assertivitat no és una vareta màgica que resol tots els problemes, però si s’aplica amb constància ens podem sentir satisfets amb nosaltres mateixos per com afrontem les situacions i defensem els nostres drets.

Tota persona té una sèrie de drets fonamentals assertius que moltes vegades la força de l’entorn cultural fa que s’oblidin.

Els drets assertius són:

1. Dret a ser els primers.
2. Dret a cometre errors.
3. Dret a tenir opinions i creences pròpies.
4. Dret a canviar d’idea, opinió, actuació.
5. Dret a expressar una crítica i a protestar per un tracte injust.
6. Dret a demanar un aclariment.
7. Dret a intentar canviar el que no ens satisfà.
8. Dret a demanar ajuda o suport emocional.
9. Dret a sentir i expressar el dolor.
10. Dret a ignorar els consells dels altres.
11. Dret a rebre el reconeixement per un treball ben fet.
12. Dret a negar-nos a una petició, a dir “no”.
13. Dret a estar sols, encara que els altres vulguin la nostra companyia.
14. Dret a no justificar-nos davant els altres.
15. Dret a no responsabilitzar-nos dels problemes dels altres.
16. Dret a no anticipar-nos als desitjos i necessitats dels altres i a no haver d’intuir-los.
17. Dret a no estar pendents de la bona voluntat dels altres.
18. Dret a respondre, o a no fer-ho.
19. Dret a ser tractats amb dignitat.
20. Dret a tenir necessitats pròpies, i que siguin concebudes tan importants com les dels altres.
21. Dret a experimentar i expressar els sentiments, i a ser únics.
22. Dret a detenir-nos i pensar abans d’actuar.
23. Dret a demanar el que volem.
24. Dret a fer menys del que som capaços de fer.
25. Dret a decidir què fer amb el cos, el temps i la propietat.
26. Dret a rebutjar peticions sense sentir-nos culpable o egoistes.
27. Dret a fer qualsevol cosa, mentre no vulnerem els drets dels altres.
28. Dret a parlar sobre el problema amb la persona involucrada i aclarir-lo, en casos que els drets de cadascun no estan del tot clars.