Anatomia, fisiologia i patologia de l’aparell reproductor

La reproducció és el procés mitjançant el qual els éssers vius asseguren l’aparició d’elements o individus nous, fonamentalment idèntics als seus progenitors. Els éssers humans es reprodueixen mitjançant la reproducció sexual, per això necessiten un conjunt d’òrgans destinats a la reproducció, que seran diferents depenent del sexe.

Tant l’aparell reproductor masculí com el femení estan constituïts pels òrgans següents:

  • Les gònades, on té lloc la formació de les cèl·lules sexuals o gàmetes i la fabricació de les hormones sexuals.
  • Els conductes genitals i les glàndules accessòries.
  • Els òrgans copuladors, que tenen la funció de posar en contacte els gàmetes.

També caldrà conèixer les diferents malalties que poden afectar l’aparell reproductor masculí i femení, així com l’etiologia, la simptomatologia, el diagnòstic, el tractament i la prevenció.

Aparell reproductor masculí

L’aparell reproductor masculí té com a funcions produir els gàmetes masculins o espermatozoides, facilitar la seva arribada fins a l’òvul i fabricar les hormones sexuals masculines (vegeu la figura).

Figura Aparell reproductor masculí
© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

Les seves parts més importants són els testicles o gònades, els conductes genitals, l’escrot, les glàndules annexes, el penis i els espermatozoides; vegem-les detingudament.

Els testicles o gònades masculines són dues glàndules que es troben dins d’una estructura en forma de sac anomenada escrot, una a cada costat del penis, a l’exterior de la cavitat abdominal. Internament es divideixen en una sèrie de lòbuls envoltats per una capa de teixit muscular llis i de teixit fibrós anomenada túnica albugínia. Cada lòbul conté dos o tres túbuls seminífers molt fins i replegats.

Els espermatozoides es formen a partir de les cèl·lules seminals que entapissen les parets dels túbuls seminífers, entre les quals s’intercalen les anomenades cèl·lules de Leydig, que produeixen les hormones sexuals masculines o andrògens, que són les responsables dels caràcters sexuals masculins (veu greu, barba, espatlles amples…).

El testicle contínuament produeix espermatozoides, aquests acaben de madurar i s’acumulen fins al moment del coit en l’epidídim, un conducte tubular que es disposa sobre el testicle i que és on desemboquen tots els túbuls seminífers; són els conductes genitals. Cada epidídim comunica amb un conducte deferent que conduirà els espermatozoides fins al canal ejaculador. En el seu extrem final desemboca una vesícula seminal responsable de la secreció del líquid espermàtic. El canal ejaculador desemboca finalment en la uretra, que comunica amb l’exterior.

Lescrot és una estructura en forma de sac que conté els testicles. Té una localització exterior i està situat més avall del pubis, atès que la producció d’espermatozoides requereix una temperatura inferior a la corporal. Està compost per pell i múscul.

A més, en l’interior trobem tres glàndules annexes que elaboren secrecions que permeten la maduració dels espermatozoides i que possibiliten la circulació dels espermatozoides, ja que són secrecions líquides. El conjunt dels espermatozoides i les secrecions d’aquestes glàndules formen el líquid seminal o semen, que és expulsat enèrgicament en el moment de l’ejaculació recorrent el conducte deferent i la uretra. Les glàndules annexes són:

  • Les vesícules seminals: són dos tubs enrotllats en forma de bossa que segreguen un líquid ric en fructosa que nodreix els espermatozoides i aporten la major part del contingut del semen. De les vesícules seminals surten els conductes ejaculadors, que desemboquen en el primer tram de la uretra, a nivell de la pròstata.
  • La pròstata: és una glàndula de la mida d’una castanya que se situa sota la bufeta. Aboca a la uretra un líquid d’aspecte lletós que protegeix i nodreix els espermatozoides. La seva mida roman estable fins als 45 anys aproximadament. A partir d’aquesta edat pot créixer i provocar molèsties.
  • Les glàndules de Cowper: aboquen a la uretra un líquid viscós que protegeix el seu interior dels residus de l’orina i lubrifica la uretra abans de la sortida del semen (ejaculació). Estan situades sota la pròstata i tenen la mida d’un pèsol.

El penis és l’òrgan copulador masculí. Perquè tingui lloc l’ejaculació ha d’estar en erecció. En estat normal, el penis és flexible i flàccid, però es posa erèctil quan l’home s’excita sexualment. L’erecció es produeix gràcies al fet que en el seu interior presenta tres cilindres de teixit erèctil (teixit mesenquimàtic amb espais irregulars que s’omplen i es buiden de sang) anomenats cossos cavernosos (dos cossos cavernosos a dalt) i cos esponjós (un a sota), que en el moment de l’excitació s’omplen de sang. Això provoca la seva erecció i el seu augment de mida.

Les cèl·lules sexuals masculines són els espermatozoides. Durant tota la vida sexual activa de l’home, en els túbuls seminífers dels testicles es produeix l’espermatogènesi o formació d’espermatozoides. Aquest procés comença aproximadament als dotze anys i s’estén durant tota la vida.

Diàriament s’emmagatzemen en l’epidídim uns 500 milions d’espermatozoides madurs provinents d’ambdós testicles, els quals són fèrtils durant algunes setmanes. Aquest procés de maduració triga 72 dies i està controlat per una complexa interacció d’hormones.

En un espermatozoide distingim les següents parts (vegeu la figura):

Figura Espermatozous i les seves parts
© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

  • Un cap, que conté el paquet de cromosomes i una regió on es concentren els enzims necessaris per degradar les parets de l’òvul, anomenada acrosoma.
  • En la seva part intermèdia o coll es troben els mitocondris, encarregats de produir l’energia necessària perquè aquest pugui arribar fins a l’òvul.
  • La seva cua o flagel, que té com a objectiu impulsar l’espermatozoide cap a l’òvul femení.

Podeu consultar el següent vídeo, on es tracta l’anatomia i la fisiologia de l’aparell reproductor masculí:

Aparell reproductor femení

L’aparell reproductor femení té com a funcions produir els gàmetes femenins o òvuls i fabricar les hormones sexuals femenines (els estrògens i la progesterona), i és on té lloc la fecundació i la gestació (desenvolupament del fetus fins al seu naixement).

És a dir, és el cos de la dona el que rep els espermatozoides, i una vegada que l’òvul ha estat fertilitzat, alimenta l’embrió i després el fetus durant les 40 setmanes que triga a desenvolupar-se fins a néixer completament format. És per això que gairebé la totalitat de l’aparell reproductor femení és intern i s’allotja dins la cavitat abdominal.

Les parts més importants de l’aparell reproductor femení són (vegeu la figura): les gònades femenines o ovaris, els oviductes o les trompes de Fal·lopi, l’úter o matriu, la vagina, la vulva i els òvuls. Vegem-les detingudament.

Figura Aparell reproductor femení
© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

Les gònades femenines o ovaris són un parell de glàndules que alberguen els òvuls i produeixen les hormones sexuals. De forma ovalada, mesuren aproximadament quatre centímetres, se situen a l’interior de l’abdomen i estan units a l’úter mitjançant uns lligaments. En cada ovari s’hi pot distingir l’escorça, a la part externa, i la medul·la, a la part interior, formada per teixit conjuntiu i molt irrigada. L’escorça presenta una sèrie de cavitats anomenades fol·licles que contenen les cèl·lules sexuals en desenvolupament. Cada 28 dies els ovaris alliberen un òvul madur, que és recollit per la trompa de Fal·lopi.

Els conductes com els oviductes o trompes de Fal·lopi són dos canals d’uns 10 centímetres de longitud que s’estenen des dels ovaris fins a l’úter. Són els encarregats de recollir els òvuls que vénen des dels ovaris i de dur-los a l’úter. En el seu interior tenen unes pestanyes microscòpiques que en vibrar ajuden a impulsar l’òvul en el seu camí cap a la cavitat uterina. És en aquest recorregut on l’òvul és fecundat per l’espermatozoide.

L’úter, també conegut com matriu, està situat darrere de la bufeta i davant del recte. És un òrgan muscular buit en forma de pera, de paret muscular gruixuda i elàstica. Les seves parets estan entapissades de teixit epitelial, una mucosa uterina anomenada endometri, molt irrigada. La seva funció és allotjar l’embrió en desenvolupament fins al seu naixement. Des de la part superior regió coneguda com a cos de l’úter sorgeixen, a cada costat, les trompes de Fal·lopi, i pel seu extrem inferior, regió coneguda com coll o cèrvix, s’uneix amb la vagina.

L’òrgan copulador femení és la vagina. Es tracta d’un conducte musculós i elàstic d’uns 8 a 15 cm de longitud, situat entre l’úter i els genitals externs. Serveix de receptacle del penis de l’home durant la relació sexual i és el canal de sortida del nadó quan el part és normal. L’himen és una membrana que tapa l’entrada amb un orifici petit per permetre l’expulsió de la sang menstrual.

El conjunt de genitals externs de la dona s’anomena vulva. Estan situats en la base de la pelvis. En els éssers humans consta dels llavis majors i menors, amb glàndules lubricants. La vulva presenta, a la part anterior, un òrgan erèctil de gran sensibilitat, el clítoris, que té un origen embrionari idèntic al del penis i que s’estimula també durant el coit.

Les cèl·lules sexuals femenines o gàmetes femenins són els òvuls (vegeu la figura).

Figura Òvul vist per un microscopi
enciclopedia.cat

El òvuls són cèl·lules grans que es mouen amb molta dificultat. Mantenen la capacitat reproductora durant 24 hores després de ser alliberades de l’ovari. Quan l’òvul surt de l’ovari passa a la trompa de Fal·lopi, on es pot quedar un període curt de temps. En aquest interval serà fecundat o morirà.

El cicle menstrual

A diferència de l’home, la dona no fabrica contínuament les seves cèl·lules sexuals; en néixer, una nena ja té al voltant de 400.000 ovòcits. Al voltant de 400 maduraran durant la vida fèrtil de la dona, que s’inicia durant la pubertat (procés conegut com menarquia) i conclou en la menopausa.

El procés de formació i maduració dels òvuls s’anomena ovogènesi, i és un procés que comença en l’etapa embrionària. El procés de maduració dels òvuls es reprendrà a la pubertat. De manera cíclica, cada mes, un dels ovaris madurarà un fol·licle que alliberarà un òvul. Aquest procés, controlat per hormones segregades en la hipòfisi i en el mateix ovari, es coneix com cicle menstrual.

La durada del cicle menstrual sol ser de 24 a 35 dies, amb una mitjana de 28 dies. Però la regularitat del cicle és variable, fins i tot en una mateixa dona. El cicle menstrual consta de les fases següents (vegeu la figura):

  1. Creixement del fol·licle i secreció d’estrògens: el cicle comença amb el creixement d’un o diversos fol·licles ovàrics, dels quals normalment només arriba a madurar-ne un. A mesura que creix el fol·licle, les cèl·lules que l’envolten segreguen una quantitat progressivament més gran d’estrògens, els quals intervenen augmentant el gruix de la mucosa uterina. La maduració dels fol·licles i la secreció d’estrògens són estimulats per l’hormona hipofisiària FSH.
  2. Ovulació i secreció de progesterona: cap al catorzè dia, després d’haver-se iniciat el creixement fol·licular, l’hormona LH provoca l’ovulació, que consisteix en la ruptura del fol·licle madur, el qual allibera un ovòcit. Aquest ovòcit és recollit per la trompa de Fal·lopi, on es transforma en òvul madur. La resta de fol·licles es transformen en una glàndula endocrina temporal anomenada cos luti o cos groc, que segrega l’hormona anomenada progesterona. Si l’òvul és fecundat, el cos luti perdura tota la gestació, ja que és estimulat per l’hormona gonadotropina coriònica que segrega l’embrió. La progesterona inhibeix el creixement de nous fol·licles, per la qual cosa el cicle menstrual s’atura. Si no es produeix la fecundació, el cos luti degenera a partir del vint-i-sisè dia de l’inici del cicle, i la secreció de progesterona disminueix progressivament.
  3. Menstruació: cap al dia vint-i-vuit de l’inici del cicle, si no hi ha hagut fecundació, comença la desintegració de la mucosa uterina, en la qual es produeix la ruptura de vasos sanguinis. La sang amb restes de mucosa s’expulsa a l’exterior a través de la vagina. El procés de sagnat o menstruació pot durar quatre o cinc dies, durant els quals s’inicia un nou cicle. La primera menstruació es produeix entre els 12 i els 14 anys, i finalitza amb la menopausa, entre els 45 i els 50 anys.
Figura Cicle ovàric
© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

La fecundació, la gestació i el part

La formació d’un nou ésser s’inicia amb la fecundació (vegeu la figura). La fecundació és la unió dels gàmetes per donar lloc a un zigot. En els humans la fecundació és interna, té lloc dins el cos femení, concretament a l’interior de les trompes de Fal·lopi. Per això, prèviament a la fecundació és necessari el coit, que consisteix en la introducció del penis dins la vagina i la posterior ejaculació del semen.

La gestació és el període que va des de la fecundació fins al moment del naixement o part. També s’anomena embaràs. Consisteix en el desenvolupament embrionari que donarà lloc a un nou organisme. En els humans la gestació dura unes 40 setmanes o 9 mesos. En aquest període, un òrgan anomenat placenta agafa protagonisme.

El part es pot definir com el període caracteritzat per la presència de contraccions uterines regulars i doloroses, acompanyades d’un aplanament i una dilatació cervical evident i progressiva i que acaba amb la sortida del fetus a l’exterior del cos matern.

Figura Fecundació
© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

Podeu consultar el següent vídeo, on es tracta l’anatomia i fisiologia de l’aparell reproductor femení:

Patologia de l’aparell reproductor

Les principals malalties que afecten l’aparell reproductor masculí són, per exemple, inflamacions locals com la balanitis (inflamació del gland i del prepuci), l’orquitis (inflamació del testicle), l’epididimitis (inflamació de l’epidídim), la prostatitis (inflamació de la pròstata) i les patologies tumorals de penis, testicles o pròstata.

En l’aparell reproductor femení també poden ocórrer inflamacions locals, com la vaginitis (inflamació de la vagina), cervicitis (inflamació del coll de l’úter), inflamacions dels ovaris, malalties com l’endometriosi i patologies tumorals com el carcinoma endometrial o el carcinoma de coll d’úter.

A banda, hi ha un altre grup de malalties lligades a l’aparell reproductor, són les malalties de transmissió sexual. Aquestes poden afectar els dos sexes i es transmeten a través de les relacions sexuals.

Endometriosi

L’endometriosi és una malaltia crònica en la qual l’endometri, que és el teixit que recobreix l’úter, creix i s’implanta fora de la cavitat original. Acostuma a afectar el peritoneu pelvià (membrana que cobreix la cavitat abdominal), els ovaris, les trompes de Fal·lopi i la resta de la regió pelviana, incloent-hi l’intestí, la bufeta i el recte.

Aquest teixit desplaçat respon, com el de l’úter, a les hormones que produeixen els ovaris durant el cicle menstrual, és a dir, prolifera, es desprèn i es descama durant la menstruació. Aquesta descamació, que no pot ser exterioritzada del cos, produeix quists ovàrics, nòduls i adherències.

S’estima que l’endometriosi afecta, en major o menor grau, una de cada deu dones en edat fèrtil. És la malaltia ginecològica més freqüent. Sovint se’n retarda el diagnòstic, perquè pot ser asimptomàtica o associar-se a dolors menstruals.

Es tracta d’una malaltia benigna, no cancerígena, que pot tenir un impacte important en la qualitat de vida de les dones que la pateixen. Pot causar dolor i sagnat menstrual abundant, i dificultar les relacions sexuals. A més, entre el 30% i el 50% de les dones que la pateixen són estèrils.

Hi ha tres tipus d’endometriosi, és a dir, que la malaltia es pot presentar de tres formes bàsiques:

  • Endometriosi del peritoneu pelvià superficial. El teixit de l’endometri es localitza a la superfície del peritoneu, sense infiltrar-lo.
  • Endometriosi ovàrica. Apareixen quists a l’ovari, recoberts per teixit de l’endometri i plens de contingut hemàtic a causa del sagnat periòdic que es produeix en cada cicle menstrual.
  • Endometriosi profunda. Sol produir símptomes més greus i pot arribar a causar problemes de salut rellevants i irreversibles en les dones que la pateixen. El teixit de l’endometri s’infiltra en el peritoneu o bé en la capa muscular dels òrgans afectats (intestí, bufeta…).

L’endometriosi presenta les característiques següents:

  • Etiologia. Una de les possibles causes és la menstruació retrògrada. En aquest procés, l’endometri flueix cap enrere a través de les trompes de Fal·lopi, en lloc de fer-ho cap endavant per ser expulsat en forma de sang menstrual. S’han identificat alguns factors de risc relacionats amb la genètica, la reproducció i la menstruació:
    • Edat d’entre 25 i 35 anys.
    • Antecedents familiars.
    • Menstruació d’aparició precoç o de desaparició tardana.
    • Cicles menstruals curts (de menys de 27 dies).
    • Menstruació de llarga durada (7 dies o més).
    • Absència de fills.
    • Qualsevol malformació que dificulti la sortida de la sang menstrual fora del cos.
  • Simptomatologia. En alguns casos la malaltia cursa de manera asimptomàtica. La manifestació principal de l’endometriosi és el dolor pelvià i abdominal, ja sigui:
    • Durant la menstruació (dismenorrea).
    • En les relacions sexuals (disparèunia).
    • En qualsevol moment durant el cicle menstrual (dolor pelvià crònic).
    • Coincidint amb les deposicions i la micció (més comú durant la menstruació).
    • Altres símptomes de la malaltia poden ser:
      • L’esterilitat: entre el 30% i el 50% de les dones amb endometriosi són estèrils, i entre el 50% i 60% de les dones estèrils tenen endometriosi.
      • Sortida de sang entre períodes menstruals.
      • Sang menstrual excessiva (hipermenorrea).
      • Problemes intestinals (còlics, diarrea, restrenyiment…).
  • Diagnòstic. L’endometriosi és difícil de diagnosticar. Algunes vegades la malaltia es detecta de manera casual en el curs d’un estudi diagnòstic d’una altra malaltia, o quan la dona recorre a tractaments de fertilitat davant la dificultat per quedar-se embarassada. El diagnòstic de l’endometriosi pot incloure la realització de diverses proves que permeten detectar la presència de lesions derivades de la malaltia:
    • Exploració física.
    • Ecografia transvaginal.
    • Ressonància magnètica.
    • Si el metge o metgessa sospita que l’endometriosi s’ha estès a altres òrgans o a localitzacions especials o bé necessita més informació, pot demanar altre proves, com ara la laparoscòpia, l’ecoendoscòpia o la colonoscòpia.
  • Tractament. El tractament s’ha d’individualitzar en funció dels símptomes, el desig gestacional i les necessitats de la dona. Tot i que es disposa de diverses opcions terapèutiques, actualment totes estan encaminades a alleugerir els símptomes de la malaltia i, en conseqüència, millorar la qualitat de vida de les persones afectades. El tractament pot ser mèdic o quirúrgic; depèn d’alguns factors, com la gravetat dels símptomes i el desig de tenir fills o no en el futur. Els objectius del tractament per a l’endometriosi són:
    • Suprimir-ne els símptomes (en especial, el dolor pelvià i la dismenorrea).
    • Millorar la fertilitat.
    • Evitar la progressió de la malaltia.
    • Eliminar les recaigudes.

Exemples de tractament mèdic i quirúrgic per a endometriosi

El tractament mèdic és el tractament d’elecció per a l’endometriosi amb dolor lleu-moderat. Les opcions principals són:

  • Analgèsics. Els medicaments més utilitzats per alleujar el dolor produït per l’endometriosi són els antiinflamatoris no esteroïdals (AINE). En cas que aquests no siguin suficients per controlar-ne els símptomes, i sota l’adequada supervisió mèdica, es poden utilitzar altres fàrmacs amb més potència analgèsica, com els opioides.
  • Teràpia hormonal. L’objectiu del tractament hormonal és limitar o aturar la producció d’estrogen, que fomenta el creixement de l’endometri. Redueix el dolor que provoca la malaltia i està indicat per a les dones que no intenten quedar-se embarassades. Els progestàgens i els anticonceptius hormonals combinats (anticonceptius postcoitals, pegats i diafragmes anticonceptius i el DIU hormonal) són alguns dels medicaments que s’utilitzen com a teràpia hormonal.


Pel que fa al tractament quirúrgic, la cirurgia només està indicada quan el tractament farmacològic no funciona o en ocasions concretes, en funció de les característiques de la dona. Té la finalitat d’eliminar les lesions produïdes per l’endometriosi i millorar els símptomes i la fertilitat.


La forma d’abordatge quirúrgic més utilitzada és la laparoscòpia. És la tècnica menys invasiva i la que permet una recuperació més ràpida, ja que només requereix una petita incisió a l’abdomen. Consisteix a eliminar els nòduls i les adherències mitjançant l’extirpació o l’aplicació de calor sobre la lesió.


Es tracta d’un procediment quirúrgic amb anestèsia general. El cirurgià fa una petita incisió prop del melic i hi introdueix un petit tub (laparoscopi) amb una font de llum i una càmera, que transmet imatges de l’interior de l’abdomen o la pelvis a un monitor de televisió. Mitjançant aquest aparell pot trobar teixit endomètric fora de l’úter. Aquesta prova permet conèixer la ubicació, l’extensió i la grandària d’aquest teixit i, per tant, ajuda a determinar el tractament més adequat.


Una altra forma d’abordatge és la laparotomia, reservada per a casos molt concrets. És una intervenció més invasiva que l’anterior i requereix un temps de recuperació més llarg, atès que suposa fer una incisió per accedir a la cavitat abdominal.

  • Prevenció. Hi ha alguns consells que poden ajudar a alleujar el dolor que caracteritza la malaltia i a millorar la sensació de benestar:
    • Aplicar calor a la part inferior de l’estómac amb un coixí elèctric o una bossa d’aigua calenta. Els banys d’aigua calenta també serveixen per alleujar el dolor.
    • Utilitzar tècniques de relaxació que ajudin a disminuir l’estrès que provoca l’endometriosi, com ara el ioga.
    • Practicar activitat física regular, adaptada a les possibilitats de cada pacient. L’activitat física ajuda a millorar la circulació i activa les endorfines, que són els analgèsics naturals del cos.

Malalties de transmissió sexual

Les malalties de transmissió sexual o malalties venèries són infeccions que es poden transmetre d’una persona a una altra per contacte físic durant les relacions sexuals. Poden ser causades per virus, bacteris o paràsits:

  • Virus: hepatitis B, hepatitis C, sida, herpes genital, condilomes acuminats.
  • Bacteris: gonocòccia, sífilis, infecció genital per clamídia.
  • Paràsits: tricomonosi.

Afecten sobretot els òrgans genitals, però també es localitzen en altres llocs, en particular a l’anus i a la boca. En alguns casos la infecció es generalitza quan envaeix el sistema sanguini i el limfàtic i, per tant, pot afectar diferents òrgans. Presenten les característiques següents:

  • Etiologia. Les infeccions de transmissió sexual es transmeten principalment durant les relacions sexuals amb penetració (vaginals, anals o orogenitals), i també a vegades per contacte sexual sense penetració:
    • Intercanvi de fluids corporals com semen, secrecions uretrals, secrecions vaginals, sang de la persona infectada: sida, Hepatitis B, la gonocòccia i la infecció genital per clamídies.
    • Contacte directe amb les àrees de la pell o les mucoses afectades per la infecció: herpes genital, berrugues genitals i sífilis.
    • Es transmeten molt fàcilment si no s’utilitza barrera protectora: preservatiu (masculí o femení) o protector bucal (banda de làtex).
    • També pot haver-hi transmissió no sexual, com per exemple a través de la sang d’una persona infectada, per contacte corporal íntim o roba infectada, durant l’embaràs, en el moment del part o durant la lactància. Qualsevol persona sexualment activa pot trobar-se en algun moment en risc de contraure una infecció de transmissió sexual. En general, una persona pot infectar-se si té relacions sexuals amb una altra persona que en pateix una.
  • Simptomatologia. Hi ha infeccions de transmissió sexual que es curen fàcilment i d’altres són incurables. Algunes poden originar malalties cròniques i fins i tot poden comportar la mort; d’altres poden ser causa d’esterilitat (tant en l’home com en la dona), de complicacions en l’embaràs (avortament, embaràs ectòpic, part prematur) o d’algunes formes de càncer genital o anal. També hi ha infeccions que poden ser transmeses de mare a fill durant l’embaràs o el part i provocar malformacions o, fins i tot, la mort del nadó. En general, les infeccions de transmissió sexual són molt àmplies i les seves manifestacions clíniques són variades:
    • Lesions o úlceres a la pell o a les mucoses.
    • Secrecions (del penis, la uretra, la vagina o el recte).
    • Algunes poden afectar l’estat general de la persona.
    • En molts casos no donen cap tipus de manifestació clínica i són asimptomàtiques, amb la qual cosa passen desapercebudes per a la persona que les pateix.
  • Diagnòstic. Generalment, per obtenir un diagnòstic cal fer una exploració física i unes proves específiques. Són senzilles i ràpides. Només cal fer una extracció de sang i/o una presa de mostra de secrecions genitals (d’uretra, vagina, coll uterí…) o d’orina.
  • Tractament. Avui dia, la majoria de les infeccions de transmissió sexual poden ser diagnosticades i tractades fàcilment, tot i que algunes no tenen un tractament curatiu definitiu. El tractament precoç i correcte és fonamental per evitar problemes de salut a mitjà i llarg termini, ja que les infeccions de transmissió sexual no tractades poden deixar seqüeles o complicacions importants, com ara prostatitis crònica, esterilitat, artritis, alteracions neurològiques (demència) i fins i tot càncer. En general:
    • Les malalties venèries causades per bacteris poden ser tractades i curades amb antibiòtics.
    • Les malalties venèries causades per virus poden tenir un tractament únicament per alleujar els símptomes i els signes de la infecció i per frenar-ne l’evolució.
  • Prevenció. L’única manera de prevenir les infeccions de transmissió sexual és evitant les situacions i els comportaments de risc:
    • La utilització correcta del preservatiu (masculí o femení) és el mètode preventiu més eficaç, ja que actua com a barrera.
    • Hi ha una sèrie de situacions de risc que cal tenir en compte:
      • Si es tenen relacions sexuals orals, anals o genitals sense protecció (sense utilitzar preservatiu) amb una persona infectada, encara que aquesta no presenti cap lesió aparent.
      • Si la parella sexual té o ha tingut una infecció de transmissió sexual.
      • Si es té una parella sexual nova o més de dues parelles sexuals en el darrer any.
      • Si es tenen o la parella té relacions sexuals amb altres persones.
      • Si es tenen relacions sexuals sota els efectes de les drogues o de l’alcohol.
      • Si s’han compartit (o la parella sexual) xeringues, agulles o altres estris que serveixen per injectar-se droga, estris per fer-se tatuatges o pírcings, o bé joguines sexuals.

Evitar la reinfecció

Si teniu una infecció de transmissió sexual és molt important fer-ho saber a la persona o a les persones amb qui heu tingut relacions sexuals recentment, per evitar que la infecció passi a altres persones i també per evitar la reinfecció. Encara que no tinguin cap molèstia o símptoma, convé que la vostra parella o parelles sexuals es facin visitar pels professionals sanitaris perquè puguin valorar si necessiten o no tractament.

Prostatitis

La prostatitis és la inflamació de la pròstata. Afecta homes de totes les edats, però és més freqüent en homes de 50 anys o menys. Hi ha diferents tipus de prostatitis:

  • Prostatitis bacteriana aguda. Sol començar de manera sobtada i té signes i símptomes similars al de la grip, com febre, esgarrifances, nàusees i vòmits.
  • Prostatitis bacteriana crònica. Quan els antibiòtics no eliminen els bacteris poden aparèixer infeccions recurrents.
  • Prostatitis crònica/síndrome de dolor pelvià crònic. És el més freqüent.
  • Prostatitis inflamatòria asimptomàtica. Aquest tipus de prostatitis no ocasiona símptomes.

La prostatitis presenta les característiques següents:

  • Simptomatologia. Els signes i símptomes depenen del tipus de prostatitis:
    • Dolor o sensació de cremor en orinar (disúria)
    • Dificultat per orinar.
    • Necessitat d’orinar sovint, en especial de nit (nictúria)
    • Orina tèrbola
    • Sang a l’orina
    • Pot aparèixer dolor a l’abdomen, l’engonal, la zona lumbar, perineu, penis o testicles
    • Ejaculació dolorosa
    • Signes i símptomes similars als de la grip (prostatitis bacteriana)
  • Etiologia. Moltes vegades, la prostatitis és de causa desconeguda, i pot aparèixer de manera gradual o sobtada, pot millorar ràpidament o esdevenir una prostatitis crònica. La prostatitis bacteriana aguda és provocada per bacteris presents a l’orina que es filtren a la pròstata. Si no es tracta o el tractament no és efectiu pot esdevenir una prostatitis bacteriana crònica. A banda, cal tenir en compte:
    • Factors de risc:
      • Ser jove o de mitjana edat
      • Haver tingut prostatitis
      • Tenir una infecció en la bufeta o en la uretra
      • Tenir un traumatisme pelvià
      • Sonda urinària
      • Tenir VIH/sida
      • Haver-se fet una biòpsia de pròstata
    • Algunes de les complicacions de la prostatitis poden ser:
      • Infecció bacteriana de la sang (bacterièmia)
      • Inflamació de l’epidídim (epididimitis)
      • Cavitat amb pus en la pròstata (abscés prostàtic)
      • Anomalies del semen i esterilitat.
  • Diagnòstic. El diagnòstic de la prostatitis es basa en la història clínica i la simptomatologia. Sovint va acompanyat d’un examen físic i un examen rectal digital. Les proves inicials poden ser les següents:
    • Anàlisi d’orina
    • Anàlisi de sang
    • TAC o ecografia de la pròstata
  • Tractament. Depenent de la causa, els tractaments de la prostatitis són:
    • Antibiòtics
    • Medicaments per alleujar els símptomes (alfabloquejants)
    • Antiinflamatoris
  • Prevenció. És recomanable visitar un uròleg per fer-se una exploració i una anàlisi de sang a partir dels 50 anys. A banda, les pautes generals per prevenir els problemes de pròstata són els següents:
    • No beure massa aigua al vespre.
    • No estar molt de temps sense orinar.
    • Evitar l’obesitat.
    • Disminuir el consum d’alcohol.
    • Evitar el consum de tabac.

Càncer de coll d'úter

L’úter o matriu és un òrgan de l’aparell reproductor femení constituït per dues parts totalment diferenciades: la primera és el cos uterí, en el qual es produeix la gestació, i la segona el coll uterí o cèrvix, que ocupa la part més inferior i contacta amb la vagina. El càncer de cèrvix constitueix el 6 per cent dels tumors malignes en dones, el segon més freqüent entre totes les dones i el més freqüent entre les dones més joves. En general afecta dones d’entre 35 i 55 anys.

Els estadis del càncer de coll d’úter són els següents:

  1. Estadi I. El càncer només es localitza al coll de l’úter.
  2. Estadi II. El càncer s’ha estès a la part superior de la vagina.
  3. Estadi III. El càncer s’ha disseminat a la part inferior de la vagina o a la paret lateral interna de la pelvis.
  4. Estadi IV. El càncer s’ha estès als òrgans propers, com ara la bufeta o el recte, o a altres parts del cos, com els pulmons, el fetge o els ossos.

El càncer de coll d’úter presenta les següents característiques:

  • Etiologia. La causa principal és el virus del papil·loma humà (VPH). Normalment, les dones amb una infecció persistent pel VPH tenen més probabilitat de desenvolupar-lo. El període de temps entre la infecció i l’aparició del càncer és superior als vint anys. Altres factors són:
    • El consum de tabac
    • La promiscuïtat sexual
    • Edat precoç d’inici de relacions sexuals
    • Nombre de fills elevat
    • Menopausa després dels 52 anys
    • Diabetis
    • Elevada pressió arterial
    • Exposició a elevats nivells d’estrògens.
  • Simptomatologia. La majoria d’ocasions, el càncer de coll uterí és asimptomàtic fins que no està en un període avançat. Els principals símptomes són:
    • Sagnat vaginal anormal
    • Dolor a la part inferior de l’abdomen, la pelvis, l’esquena i les cames
    • Pèrdua de pes
    • Dolor durant la relació sexual
  • Diagnòstic. Hi ha dues proves que poden ajudar a prevenir o a detectar el càncer de coll d’úter en les fases inicials:
    • Citologia cervicovaginal o prova de Papanicolau. Consisteix a recollir una mostra de les cèl·lules de la cèrvix per analitzar-les al microscopi per detectar-hi anomalies.
    • Prova del virus del papil·loma humà (VPH). La prova té les mateixes característiques que la presa d’una citologia. És senzilla, indolora i ràpida, i indica la presència del virus (prova positiva) o la seva absència (prova negativa).
    • Si es detecta la presència d’anomalies s’acostumen a fer altres proves per estudiar-ne la importància i confirmar el diagnòstic, com ara:
    • Colposcòpia. És un examen ginecològic no dolorós. Es realitza mitjançant un microscopi especial que permet observar els canvis cel·lulars.
    • Biòpsia. Consisteix a extreure una mostra de teixit del coll uterí per examinar-lo sota el microscopi. Permet confirmar l’existència o no de cèl·lules anormals. És la prova més segura per confirmar el diagnòstic d’una citologia anormal.
    • Després del diagnòstic cal fer altres proves per determinar si el càncer s’ha disseminat a altres parts del cos. Aquestes proves són de diagnòstic per la imatge i poden incloure:
      • Radiografia
      • Tomografia computada (TC)
      • Tomografia per emissió de positrons (PET)
      • Ressonància magnètica (RM)
      • Ecografia
  • Tractament; pot ser:
    • Cirurgia: és l’opció de tractament recomanada quan el càncer es troba en fases inicials. La intervenció consisteix a extirpar el càncer i l’úter, i s’anomena histerectomia.
    • Radioteràpia: és un tractament que empra raigs d’alta energia per eliminar les cèl·lules canceroses. En cas que el càncer de coll d’úter es trobi en fases inicials es pot administrar sola o combinada amb la cirurgia. Per al càncer avançat es pot combinar amb quimioteràpia per controlar el sagnat i el dolor.
    • Quimioteràpia: el tractament amb quimioteràpia es refereix a l’ús de medicaments específics que tenen com a objectiu destruir les cèl·lules canceroses. Es pot combinar amb radioteràpia per tractar el càncer de coll uterí o administrar-se com a cura pal·liativa en els casos més avançats. Habitualment s’utilitza un fàrmac únic o una combinació de diversos medicaments.
  • Prevenció. El càncer de cèrvix es pot prevenir fent les proves de detecció precoç. També convé controlar els factors de risc adoptant les següents mesures:
    • Retardar l’inici de l’activitat sexual fins després de l’adolescència.
    • Limitar el nombre de parelles sexuals.
    • Evitar les relacions sexuals amb persones que presenten berrugues genitals.
    • Deixar de fumar.
Anar a la pàgina anterior:
Exercicis d'autoavaluació
Anar a la pàgina següent:
Activitats