Emmagatzematge d'estocs

La localització geogràfica dels magatzems és una decisió estratègica que ha de prendre l’empresa per optimitzar els seus recursos.

Els factors que cal tenir en compte a l’hora d’ubicar un magatzem són:

• Distància entre el magatzem i els clients o punts de venda.
• Distància entre el magatzem i els proveïdors.
• Tipus de transport que s’utilitzarà amb més freqüència.
• Accessibilitat del magatzem, és a dir, que estigui en un lloc ben comunicat.
• Disponibilitat dels treballadors.
• Cost del terreny.
• Altres factors: fiscalitat (propietat, lloguer…), permisos, llicències…

Una de les tècniques utilitzades a l’hora de decidir la ubicació idònia d’un magatzem és la tècnica de ponderació de factors. Aquesta tècnica ajuda a decidir entre una o més ubicacions en funció de la ponderació i la puntuació que s’assigna a la ubicació a cada un dels factors necessaris.

S’utilitza la fórmula següent:

On “P1” és la puntuació de cada ubicació respecte al factor escollit i “W1” és la ponderació de cada un dels factors en funció de la seva importància.

D’altra banda, i tenint en compte la seva localització geogràfica, els magatzems de la xarxa logística es classifiquen en diferents tipus o classes:

• Plataformes logístiques o magatzems centrals. Estan a prop dels centres de producció i tenen una gran capacitat, ja que han de subministrar a tots els altres magatzems regionals. Es caracteritzen per manipular unitats de càrrega completa. Els avantatges d’aquest tipus de magatzem són:
  • Són tan grans que poden fer comandes molt grans i això abarateix costos.
  • S’acostumen a localitzar en llocs on el sòl és més assequible.
  • Ajuden a reduir el nombre de transports necessaris.
• Magatzems de trànsit. Els magatzems de trànsit s’acostumen a localitzar en un punt intermedi entre el magatzem regional i el lloc de consum quan la distància és grossa i es triga un temps superior a un dia. Són recintes que estan totalment condicionats per a la recepció i expedició ràpida de productes. En aquests magatzems s’acostumen a aplicar equips i sistemes d’emmagatzematge senzills.
• Magatzems regionals o locals. Es caracteritzen per tenir un disseny especial, adequat per rebre gran quantitat de vehicles per a la descàrrega de mercaderies. Tenen una zona d’expedició menor. La ruta de distribució dels productes del magatzem als centres de consum no pot ser superior a un dia, per la qual cosa aquests magatzems es localitzen a prop dels llocs on es consumeix el producte.

Quan es parla de fluxos logístics, es reflecteix el moviment de mercaderies amb una fletxa i d’aquesta forma indiquem d’on surt una mercaderia i a on va (proveïdor, client…); vegeu el següent exemple per aclarir aquest concepte.

Segons el règim de propietat dels diferents magatzems, hi ha diferents tipus:

• Magatzems propis: són els primers tipus de magatzems en el territori tenint en compte la història. Malgrat això, durant aquests darrers 10-15 anys han disminuït, no tant en empreses familiars. Actualment les empreses estrangeres busquen major rendibilitat i per això no acostumen a comprar magatzems propis.
• Magatzems aliens: actualment són l’opció més utilitzada. No exigeixen inversió, els seus costos passen de fixos a variables segons el seu grau d’utilització.
• Magatzems de rènting: és una altra modalitat de lloguer a llarg termini, però que no contempla a priori l’opció de compra al final del període contractat. Inclou els serveis de manteniment. En aquests casos el client busca la funcionalitat.
• Magatzems de lísing: el lísing és un contracte d’arrendament financer que inclou una opció de compra per a l’arrendatari sobre el magatzem, que es podrà dur a terme al final del contracte per un preu que es denomina valor residual i que obligatòriament cal que figuri en el contracte de l’arrendament financer.

La primera gran decisió que cada companyia ha de prendre és l’autogestió o subcontractació de l’emmagatzematge de les seves existències. Pot tenir un magatzem propi però subcontractar-ne la gestió, i viceversa.

Observeu, en el següent vídeo, com funciona una plataforma logística; en aquest cas, Plaza Zaragoza:

Una zona d’activitats logístiques (ZAL) és una infraestructura que millora l’eficiència logística d’empreses dedicades al transport de mercaderies, així com empreses amb grans volums de producció o comercialització.

Per a l’activitat logística és molt important la creació de xarxes de transport que facilitin l’enviament de la mercaderia des d’un punt a un altre. La millora de carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports és fonamental per al sector i, al seu torn, un impuls per a l’economia d’un país.

La creació d’espais en els quals es concentra una major activitat logística amb facilitats per a l’activitat, també influeix positivament en la reducció de costos logístics. A l’hora de realitzar una inversió en una infraestructura d’emmagatzematge o de decidir la localització d’una delegació o nova empresa logística, és interessant estudiar amb deteniment les facilitats que reuneixen les ZAL.

Les tres zones més rellevants a Espanya són:

1. ZAL de Barcelona, la pionera a Espanya.
2. ZAL Badia d’Algesires, per la seva ubicació estratègica i modernitat.
3. La ZALIA, projecte de futur d’integració amb l’Arc Atlàntic.

El transport de mercaderies per carretera a Espanya i, en major o menor mesura, al conjunt d’Europa, implica que un notable nombre de ciutats hagi d’afrontar els creixents i apressants problemes ocasionats pel tràfic i estacionament de pesants, així com per les operacions associades al transport de mercaderies que es fa en empreses situades a l’interior de les ciutats.

Per resoldre, en part, aquesta situació i com a resposta natural al procés d’optimització de la producció del transport, sorgeixen en diferents països europeus infraestructures de suport al transport de mercaderies: els CIM.

El concepte de central integrada de mercaderies (CIM) no és nou, però sí que ho és la seva perspectiva com a equipament metropolità, com a instrument estratègic per garantir la competitivitat de l’economia local i global d’un país i com a baula clau en la cadena europea de la distribució física. S’han encunyat diversos noms per definir el mateix concepte infraestructural: centres de transport, centrals integrades de mercaderies, centres de distribució, ciutats del transport.

A la CIM es desenvolupa el transbordament, agrupatge i/o intercanvi modal de mercaderies, i les mercaderies poden emmagatzemar-s’hi o bé sotmetre’s a processos de transformació i acabat. Cada CIM contempla generalment diverses funcions, algunes d’elles amb caràcter preponderant i unes altres amb caràcter complementari, segons el seu posicionament estratègic.

Poden citar-se, entre d’altres, com a exemples de funció de les CIM, les següents: coordinació intermodal, consolidació i fraccionament de càrregues, magatzematge i distribució, contractació de càrregues, transport internacional, acolliment de vehicles (estacionament, tallers) i de tripulacions (hotel, restaurant, bar, sales de descans, dutxes, etc.) i altres funcions específiques, com per exemple, inspecció tècnica de vehicles, duanes, dipòsits francs, etc.

La creació de les CIM respon a l’assoliment de determinats objectius de caràcter general i d’altres relacionats amb els usuaris:

• Entre els objectius de caràcter general, alguns fan referència a aspectes urbanístics, com per exemple el trasllat d’empreses de transport fora de les ciutats amb la finalitat d’evitar part del tràfic de pesants i recuperar zones on se situaven les empreses, i d’altres estan relacionats amb el transport facilitant la transparència del mercat i coordinant l’oferta i la demanda, així com la utilització més eficaç de les diferents maneres de transport.
• Entre els objectius directament relacionats amb els usuaris poden citar-se la millora de l’organització, gestió i coordinació de les empreses de transport per carretera, la millora de l’oferta de serveis d’emmagatzematge, la consolidació i fraccionament de càrregues i distribució de les empreses situades en la CIM i la millora de les condicions de treball de les tripulacions i resolució de determinats problemes específics. Un primer impacte d’una CIM es dona sobre l’operativitat i l’estructura de costos de les empreses de transport i distribució que ho utilitzen. Segons la seva ubicació, el centre tindrà un impacte diferent si respon a una estratègia de distribució nacional o internacional.

Una CIM es troba en una zona ben comunicada i preparada per acollir fluxos de transport de mercaderies. Aquesta es concentra en zones perifèriques per a la distribució nacional, pot ser competitiva des d’una perspectiva de distribució europea. La suma de distàncies mitjana en la distribució d’àmbit nacional més la distància de la capital de província al centre de gravetat de la distribució europea a través de la xarxa de carreteres pot marcar la diferència competitiva. Més encara, la possible vocació marítima d’una CIM pot conferir-li encara majors possibilitats.

Cimalsa és una empresa pública de la Generalitat de Catalunya encarregada de la promoció, el desenvolupament i la gestió d’infraestructures i centrals per al transport de mercaderies i la logística. La seva missió és oferir al sector logístic els millors emplaçaments i se suma a la d’altres infraestructures de caràcter públic, com la xarxa de carreteres, els ports, les zones d’activitats logístiques, els aeroports o els ferrocarrils, incorporant la intermodalitat com a eix dels seus projectes.

La Central Integrada de Mercaderies del Vallès, amb una superfície de 44,2 ha, és una plataforma logística d’alta rotació de la regió metropolitana de Barcelona que des de 1997 dona servei a empreses de transport de mercaderies per carretera. Està situada al terme municipal de Santa Perpètua de Mogoda, entre dues grans vies de comunicació: l’AP-7 i la C-33, i és un punt clau de distribució de mercaderies, principalment d’àmbit espanyol, però amb un clar component exportador.

La CIM Vallès disposa de 209.000 m² de naus i patis de maniobra, a més de zones d’aparcaments i de serveis. Acull més de 80 empreses i la seva activitat genera un moviment de més de 242.000 vehicles mensuals, el 47 % dels quals, aproximadament, són camions i la resta, furgonetes i turismes.

Està situada a la zona industrial de Lleida i té una superfície de 42 ha, que inclou el Mercat Central de Lleida. La CIM Lleida és la plataforma logística més important de les Terres de Ponent i està connectada a l’autopista AP-2, a l’autovia A-2 i a la carretera nacional N-240. D’altra banda, disposa de 244.587 m² de parcel·les logístiques, 11.262 m² destinats a equipaments i serveis i acull més de trenta empreses, entre companyies logístiques i de serveis.

La plataforma està ubicada entre els municipis de Vilobí d’Onyar i Riudellots de la Selva, al punt on s’encreuen el corredor del Mediterrani (AP-7 i A-7) amb l’eix transversal (C-25), i al costat de l’aeroport de Girona-Costa Brava. Disposa de 22,5 ha, que acullen més d’una vintena d’empreses logístiques i de serveis.

La CIM La Selva té dos àmbits diferenciats: l’àrea logística, dissenyada especialment per a l’activitat logística d’alta i mitjana rotació, amb una superfície de 92.115 m², i el parc aeroportuari i logístic, amb una superfície de 47.309 m², proper a l’aeroport, amb serveis i equipaments que aportaran valor afegit a aquesta infraestructura.

La CIM El Camp està situada entre els termes municipals de Reus, Tarragona i la Canonja, just a la sortida de l’AP-7 i amb accés directe a l’A-7 i la T-11, a 3 km de l’aeroport de Reus i a 5 km del port de Tarragona.

La primera fase, el sector oest de 42,2 ha, disposa de 159.238 m² de parcel·les logístiques i 90.207 m² d’equipaments i serveis.

La CIM El Camp s’ampliarà amb una segona fase, el sector est, de 39 ha, que farà que esdevingui un dels majors centres logístics de Catalunya.

L’emmagatzematge és una de les activitats principals de la funció logística. S’emmagatzema per cobrir la demanda de productes fins que el proveïdor en subministra.

Les empreses industrials tenen dos tipus de magatzems:

• De matèries primeres i altres aprovisionaments: aquest magatzem té l’objectiu d’evitar la parada procés productiu.
• De productes acabats: aquest magatzem té l’objectiu de tenir sempre un plus de producte per fer front a imprevistos.

Les empreses comercials tenen un tipus de magatzem:

• Magatzem de mercaderies: per fer front a retards de lliurament i per evitar ruptures a conseqüència d’un increment de demanda.

Altres raons a favor de l’emmagatzematge són l’estalvi de costos d’aprovisionament a conseqüència de fer grans comandes (ràpels), i l’aprofitament dels moments de preu baix.

Les activitats d’emmagatzematge i transport no afegeixen cap característica al producte i encareixen el cost final. Però ambdós factors són essencials, ja que mentre el magatzem afegeix “valor temps”, el transport afegeix “valor situació”, és a dir, des que es fabrica el producte fins que es consumeix roman emmagatzemat o està en camí.

Els magatzems són centres reguladors de la distribució de mercaderies, que per motiu estacional (productes agrícoles), de producció (fabricació en grans sèries) o de transport (càrregues completes en vaixells o trens) es converteixen en disponibles en volum, però sense continuïtat; és a dir, existeixen en grans quantitats però per a un temps limitat.

Dins de l’empresa, els magatzems actuen a favor del procés productiu (magatzem d’aprovisionament) o de l’organització comercial (magatzem de productes fabricats):

• El magatzem d’aprovisionament és necessari per mantenir el ritme de producció, quan els proveïdors estan allunyats de la fàbrica.
• El magatzem de productes acabats és necessari per regular el mercat de consum, quan existeixen diferències de temps entre la fabricació i el consum, quan les zones de producció estan molt allunyades del mercat, o quan el termini d’aprovisionament és superior al que exigeixen els clients. Altres vegades l’empresa ha de tenir mercaderies emmagatzemades perquè en el moment de la demanda la resposta sigui immediata. D’aquesta forma, el magatzem compleix l’objectiu d’aproximar el producte als punts de consum.

Normalment, l’empresa fa activitats d’emmagatzematge en les situacions següents:

• Quan la producció es realitza en cadena i els subministradors són lluny. Necessita emmagatzemar per disposar d’existències enfront de successos com vagues de transport o inclemències del temps.
• Quan la producció és estacional i la demanda constant. Per exemple, els fabricants de préssec en conserva disposen d’un període molt curt de producció (temporada de recollida de la matèria primera) mentre que el consum és regular durant tot l’any, per això cal emmagatzemar producte fabricat.
• Quan la producció es realitza en cadena, però la demanda és irregular o estacional. És el cas dels fabricants de torrons o equips de neu: el ritme de producció és constant, però el consum només es produeix a l’hivern.
• Quan els centres de producció es troben molt allunyats dels punts de consum s’emmagatzema per abaratir les despeses de transport. S’aconsegueixen tarifes reduïdes per a càrregues completes o grans volums de mercaderia.
• Quan cal anticipació als productes dels clients. S’ha de proveir i emmagatzemar per tenir els productes disponibles en el moment que es necessiten. Així, la resposta a la demanda del client és immediata.

Però també hi ha moltes raons en contra de l’emmagatzematge. L’empresa ha de realitzar grans inversions en edificis o instal·lacions; la mercaderia emmagatzemada genera costos de manteniment, manipulació, gestió administrativa; la mercaderia pateix obsolescència quan està emmagatzemada molt de temps, etc. Per això, quan l’empresa no pot evitar emmagatzemar els seus productes tractarà de minimitzar els costos, sense que això suposi baixar el nivell de servei exigit pels clients.

Si els proveïdors i els clients connectessin directament el magatzem no seria necessari. Els comerços que menys utilitzen magatzem són les botigues de mobles, ja que quan reben una comanda ordenen al fabricant que faci el lliurament directament al domicili del client.

Els productes d’un magatzem són molts i variats. El producte és un conjunt de materials que ha patit un procés d’elaboració o transformació i que té com a finalitat la venda. Els materials són els components del producte, són béns tangibles (són aquells que es poden veure i tocar, són productes o béns materials).

Els béns intangibles són aquells que no es poden veure ni tocar, es consideren serveis o béns immaterials. Els serveis són béns intangibles que poden presentar-se per si mateixos: servei pur o acompanyant els béns de consum (com el servei postvenda) que es poden trobar tal qual, en la natura, o ser el resultat d’un procés de transformació.

Tant els materials que utilitza l’empresa industrial en l’elaboració dels productes, com els articles que comercialitza el punt de venda (empresa comercial) són objecte d’emmagatzematge, i es denominen amb el nom d’estocs o existències. Els estocs o existències són el conjunt de materials, mercaderies, articles i productes que té l’empresa emmagatzemats en espera de la seva utilització o venda posterior.

L’estoc emmagatzemat, per a un major control, es divideix en elements diversos i a cada un se li assigna el nom que millor s’adapta al seu concepte, segons el destí o la funció que acompleix dins del procés de transformació o comercialització.

Els materials i els productes es classifiquen de la següent forma:

Segons l’activitat de l’empresa:

1. Empreses comercials:
   • Mercaderies
   • Articles complementaris: no essencials, sí necessaris.
   • Articles obsolets, defectuosos, deteriorats: procedeixen de períodes de venda anteriors i que han patit trencaments.
2. Empreses industrials:
   • Matèries primeres i altres aprovisionaments
   • Productes semiacabats
   • Productes acabats
   • Materials incorporables: pneumàtics, eixugaparabrises
   • Subproductes: restes de pell per fabricar cinturons (en una fàbrica de bossa)
   • Residus: restes de matèria primera que no té aplicació a la fàbrica. Exemple: serradures.
   • Materials de condicionament: envasos i embalatges
   • Materials diversos: material d’oficina, combustible …

Segons la vida útil del producte:

• Articles peribles: es deterioren amb el pas del temps.
• Articles no peribles: productes en què el temps no és una variable principal.
• Articles amb data de caducitat: no es poden vendre després d’una data (normativa).

Segons les característiques d’emmagatzematge:

1. Articles que requereixen temperatures determinades:
   • Congelats: -18°C
   • Refrigerats: entre 1°C i 8°C
   • Frescos: llocs frescos (no cambres frigorífiques)
2. A temperatura normal:
   • Mercaderies perilloses: mercaderies que poden ocasionar cert risc per a la salut i per al medi ambient

Segons l’estat físic:

1. Sòlids:
   • Sòlids a granel: s’emmagatzemen i comercialitzen en brut, minerals (carbó, pedra), productes agrícoles (blat, arròs), productes químics (sals, carbonats), terres (grava, graveta).
   • Sòlids compactes: productes amb matèria primera sòlida i una vegada elaborats també són sòlids (claus, torns, reixes, mobles, etc.)
   • Animals vius: emmagatzematge fins a sacrifici i transformació en aliment.
2. Líquids:
   • Líquids: quan no estan envasats es consideren a granel
   • Líquids estables: no canvien el seu estat físic ni composició química encara que estiguin exposats a l’aire, com ara aliments (llet, sucs) productes de la indústria (gasolina, gasoil) productes químics (lleixius, laques vernissos)
   • Líquids inestables: aquells que per la seva composició s’alteren pel sol fet d’entrar en contacte amb un altre producte o amb l’aire. (Nitroglicerina, alcohol, salfumants)
3. Gasosos:
   • Envasats a alta pressió: neveres, extintors
   • Envasats a baixa pressió: bombones de butà
   • Canalitzat: gas natural, gas ciutat

Els comerciants detallistes no acostumen a tenir mercaderies emmagatzemades, ja que les botigues de roba, sabateries, perfumeries i altres disposen de poc espai i s’utilitza per a exposició i venda. Altres empreses de venda al consumidor (com supermercats, hipermercats i grans establiments com Leroy Merlin, El Corte Inglés, Zara…) acostumen a tenir un petit magatzem al mateix edifici de la botiga. Aquests “magatzems a la botiga” tenen petites quantitats de cada model o referència que s’utilitzen per a reposició de prestatgeries, expositors, góndoles, lineals, etc.

La concentració més gran de mercaderies en número de referència i quantitat d’estoc es troba en els magatzems de distribució. Els comerciants majoristes que gestionen aquests magatzems són en polígons o punts estratègics per realitzar entregues just in time als seus clients. Les cadenes comercials com Mercadona, Alcampo, Carrefour, Hipercor, Leroy Merlin, etc. també tenen grans magatzems per subministrar els articles que necessiten les botigues d’una zona determinada.

El cicle d’aprovisionament d’una empresa comercial es redueix a dos moviments: entrades per a compres i sortides per a vendes.

També cal destacar els majoristes que realitzen activitats de condicionament, perquè disposen d’instal·lacions adequades i maquinària per envasar o condicionar el producte. Aquestes empreses compren a granel productes com cervesa, oli, arròs, etc. i l’envasen generalment amb marca blanca, segons les condicions del client, i preparen els enviaments en caixes o palets per a l’expedició i transport.

El cicle d’aprovisionament de les empreses que realitzen activitats de condicionament també té dos moviments, però en aquest cas l’emmagatzematge es realitza abans i després del procés d’envasat dels productes.

Els articles i materials que emmagatzemen els majoristes són:

• Mercaderies: articles, gèneres, mercaderies o productes que adquireix l’empresa comercial i els té emmagatzemats fins a la seva venda i entrega al client, sense que durant aquest temps hagin patit cap transformació.
• Materials de condicionament: envasos, embalatges i altres materials destinats a l’empaquetament i condicionament del producte. Aquests materials poden ser recuperables o no per a usos posteriors; en funció d’aquesta característica s’anomenaran envasos o embalatges:
  • Els envasos són els recipients que contenen el producte i en alguns casos són imprescindibles fins que se n’utilitza o se’n consumeix el contingut. Per exemple: pots, llaunes, brics, ampolles, etc.
  • Els embalatges són embolcalls, com caixes, gabions o contenidors de plàstic, revestiments de plàstic, etc. Els embalatges a vegades s’utilitzen per empaquetar diverses unitats d’un mateix article i altres només són necessaris per a protegir el producte i l’envàs, durant l’emmagatzematge o el transport.
• Productes condicionats: articles que s’emmagatzemen en unitats de càrrega completa (caixes, contenidors, palets…), d’aquesta manera el temps de preparació de comandes es limita a la seva extracció de les prestatgeries i a realitzar la càrrega en el mitjà de transport extern.
• Materials recuperats: per tenir valor i utilitat per a l’empresa tornen novament al magatzem després d’haver estat utilitzats en el procés comercial, per exemple, paletes, gabions, sacs, etc.
• Materials diversos: materials de consum que s’utilitzen per als equips de manutenció, com combustible (dièsel o benzina), recanvis i peces de recanvi (bateries, pneumàtics…, per a les màquines); material d’oficina per a les gestions administratives de magatzem i expedició (etiquetes, impresos, documents…).

Els magatzems, en general, són centres reguladors de la distribució de mercaderies que, per motius estacionals, de producció o de transport, es converteixen en disponibles en volum però sense continuïtat. N’hi ha en grans quantitats, però per a un temps limitat. Els magatzems, dins de l’empresa, actuen a favor del procés productiu o de l’organització comercial. Podem classificar els magatzems:

• Segons la seva posició en la xarxa logística:
  • Magatzem central
  • Magatzem de consolidació o trànsit
  • Magatzem regional
• Segons els mitjans emprats en la manipulació de mercaderies::
  • Magatzem robotitzat o automatitzat (autoportant)
• Magatzem convencional
• Segons el règim de propietat:
  • Magatzem de propietat
  • Magatzem de lloguer
• Segons l’estructura:
  • A cel obert
  • Cobert

Les operacions depenen del tipus de mercaderia, els materials, les instal·lacions…:

1. Descàrrega: del mitjà de transport, embalats i en palets (unitat de càrrega)
2. Recepció: verificació (albarà), mostres, etc.
3. Trasllat a la zona d’emmagatzematge
4. Picking: trencament de la unitat de càrrega, preparació de comandes més petites per a clients.
   • En una zona picking externa
   • En els buits inferiors
   • En tots els buits de les prestatgeries
5. Consolidació i expedició: agrupació per destinacions, embalatge, preparació d’unitats de càrrega, etiquetatge, adjunció de documentació
6. Càrrega: mercaderia en el mitjà de transport

La capacitat requerida per al magatzem es mesura en unitats d’emmagatzematge, palets, caixes. Un error en el disseny pot portar a:

• Excés de capacitat
• Insuficiència de capacitat
• Nombre de referències
• Nombre d’unitats de càrrega de cada referència

La localització del magatzem demana tenir en compte factors a l’hora d’ubicar-lo:

• Distància entre el magatzem i els clients o punts de venda
• Distància entre el magatzem i els proveïdors
• Tipus de transport que s’emprarà amb més freqüència
• Accessibilitat: llocs ben comunicats
• Disponibilitat de treballadors
• Cost del terreny
• Altres condicions: fiscalitat, permisos, llicències, subministraments

Generalment, les zones del magatzem són construccions grans i planes en les zones industrials, equipades amb molls de càrrega per carregar i descarregar camions. I algunes vegades són carregats directament de les vies ferroviàries de tren, aeroports o ports marítims, així com amb material d’emmagatzematge, adaptat al producte i la seva rotació d’inventari, com prestatgeries, ponts grua, plataformes rotatòries, etc.

Pel que fa al Lay-out o distribució interna del magatzem, en distingim les següents zones:

1. Zona de recepció:
   • Àrea de control de qualitat
   • Àrea de classificació i/o codificació
   • Àrea d’adaptació
2. Zona d’emmagatzematge:
   • Zona de baixa rotació
   • Zona d’alta rotació
   • Zona de productes especials
3. Zona de preparació de comandes:
   • Zona de selecció i recollida de mercaderies
   • Zones integrades: picking en prestatges
   • Zones separades: picking manual
4. Zona d’expedició:
   • Àrea de consolidació
   • Àrea d’embalatges
   • Àrea de control de sortides
5. Zones auxiliars:
   • Àrea de devolucions
   • Àrea d’envasos o embalatges
   • Àrea de materials obsolets
   • Àrea d’oficines o administració
   • Àrea de serveis
6. Zona de càrrega i descàrrega (molls); per a accés dels vehicles:
   • Zona integrada: descàrrega directament al magatzem. Necessita espai a l’interior en el cas de descàrregues massives.
   • Zona independent: el mitjà de transport descarrega fora del magatzem però dins del recinte, a l’esplanada.
7. Zona de recepció:
   • Control de qualitat
   • Classificació de la mercaderia
   • Situació en els molls de descàrrega i amb prou espai
8. Zona d’emmagatzematge, destinada únicament a aquest fi.
9. Zona de preparació de comandes (picking):
   • No sempre és imprescindible, només quan és necessari trencar la unitat de càrrega.
   • Picking exterior (fora de la zona d’emmagatzematge). Subministrar gènere perquè sempre n’hi hagi de disponible.
10. Zona d’expedició, destinada a l’embalatge i a l’agrupació de comandes que es van enviar a clients. Si és possible disseny en el pol oposat a la zona de descàrrega.
11. Zona d’oficina i serveis, destinada a allotjar el material necessari per a la gestió administrativa del magatzem, a més de serveis auxiliars que necessiten tant personal administratiu com del magatzem.

Altres zones especialitzades són:

• Cambres frigorífiques
• Devolucions
• Palets buits

Un cop definides les zones, cal distribuir l’espai intern del magatzem.

Els objectius del lay-out són:

• Aprofitament eficient de l’espai
• Màxim índex de rotació possible de la mercaderia.

Per altra banda, hi ha dos tipus de disseny de magatzem:

• Disseny en U: és apropiat quan la nau es troba situada entre els vials, ja que permet utilitzar molls comuns; vegeu la figura

• Disseny en línia recta: és apropiat quan en un extrem del magatzem ens trobem la zona de recepció i en l’altre hi ha la d’expedició; vegeu la figura

La gestió de la càrrega és un aspecte molt important a l’hora de triar qualsevol sistema d’emmagatzematge. Aquest depèn de les característiques de les unitats i de les necessitats de flux del procés; aquests factors redunden en un grau d’afinitat envers un sistema d’emmagatzematge.

Per altra banda, un magatzem i un centre de distribució eficaç tenen un impacte fonamental en l’èxit global de la cadena logística. Per això, aquest centre ha d’estar ubicat en el lloc òptim, dissenyat d’acord amb la naturalesa i les operacions a realitzar, utilitzar l’equipament necessari i tenir el suport d’una organització i sistema d’informació adient.

Els sistemes d’emmagatzematge més recurrents són:

1. Emmagatzematge en bloc
2. Prestatgeries convencionals fixes
3. Sistema drive-in
4. Sistema dinàmic
5. Prestatgeries mòbils
6. Sistemes robotitzats
7. Equips de manipulació i manutenció
8. Sistema de transport per corró i banda
9. Transportadors aeris
10. Equips amb moviment i trasllat

L’emmagatzematge en bloc és una instal·lació constituïda per un conjunt de prestatgeries que formen carrers interiors de càrrega, amb carrils de suport per a les paletes.

Facilita la màxima utilització de l’espai disponible, tant en superfície com en altura. Aquest sistema està desenvolupat per a l’emmagatzematge de palets que continguin unitats homogènies, amb gran quantitat de palets per referència.

En el cas del sistema d’emmagatzematge en bloc és possible beneficiar els fluxos FIFO (First In First Out, primera entrada primera sortida), mitjançant la implementació de la gestió de càrrega Drive In i Drive Through, respectivament. No obstant això, la majoria dels casos en què s’implementa l’emmagatzematge en bloc, aquest implementa una gestió de càrrega Drive In, ja que permet optimitzar en una major proporció l’espai, optimització que caracteritza el sistema.

Avantatge:

• No necessita infraestructura.

Inconvenients:

• Deteriorament si l’embalatge no és consistent.
• Limitació d’apilament en alçada (en f. càrrega).
• Criteri de moviment de mercaderia LIFO.

Les prestatgeries convencionals fixes són el sistema més universal per a l’accés directe i unitari a cada paleta. Per això, és la solució òptima per a magatzems en els quals és necessari emmagatzemar productes paletitzats amb gran varietat de referències.

És el sistema d’emmagatzematge industrial per excel·lència i consisteix a emmagatzemar les unitats combinant mercaderies paletitzades amb articles individuals. Els nivells alts es poden destinar a l’emmagatzematge de palets complets i els més baixos per a la preparació manual d’expedicions o picking.

La capacitat d’emmagatzematge del sistema en bloc és superior a la del sistema convencional. Hi ha la possibilitat de combinar en un mateix magatzem un sistema d’emmagatzematge convencional fix i un en bloc, dedicant el sistema en bloc a les unitats de major rotació.

Avantatges:

• Possibilitat de mercaderia heterogènia.
• Fàcil localització de productes i fàcil accés.
• Possibilitat de varietat de tipus d’unitat de càrrega.
• Facilitat d’ampliació/reducció.

Inconvenients:

• Desaprofitament d’espai.

El sistema drive-in és la forma més habitual de gestionar la càrrega en el sistema en bloc. Les prestatgeries funcionen com a magatzem de dipòsit. Disposen d’un únic passadís d’accés, on la càrrega i la descàrrega es fan en ordre invers. El sistema de paletització drive in està desenvolupat per emmagatzemar productes homogenis amb gran quantitat de palets per referència.

Avantatges:

• Només requereix un passadís per accedir a la mercaderia.
• És més econòmic que les seves alternatives.
• Permet altures considerables.

Inconvenients:

• Funcionament lent i poc selectiu (accés limitat).
• Sistema LIFO a excepció de drive through (doble entrada).
• Paletització homogènia i molt resistent.
• Necessitat de molta mercaderia i homogènia.

En el sistema dinàmic, les prestatgeries incorporen camins de rodets amb un lleuger pendent que permet el lliscament dels palets per gravetat i a velocitat controlada, fins a l’extrem contrari.

Avantatges:

• Sistema ràpid.
• Aprofitament de l’espai perquè no es necessiten passadissos.
• Criteri FIFO (el producte es renova).

Inconvenients:

• Inversió elevada de la instal·lació.
• Necessitat de mercaderia homogènia.

Les prestatgeries es col·loquen sobre bases mòbils guiades que es desplacen lateralment: així se suprimeixen els passadissos i en el moment necessari s’obre només el de treball. L’operari dona l’ordre d’obertura automàtica mitjançant un comandament a distància o, de forma manual, prement un interruptor.

Avantatges:

• Alta ràtio d’ocupació (no passadissos).
• Per emmagatzemar mercaderia heterogènia de forma idònia, perquè és l’única alternativa després de les convencionals.

Inconvenients:

• Inversió elevada.
• Funcionament lent (s’utilitzen per a mercaderia de poca rotació).

Esl sistemes robotitzats són sistemes pensats per aprofitar al màxim la capacitat del magatzem. S’utilitza el transelevador per manipular la mercaderia.

Avantatges:

• Gestió automàtica: no hi ha errades ni accidents
• Rapidesa de moviments
• Possibilitat d’altura a emmagatzematge
• Reducció de cost de mà d’obra

Inconvenients:

• Estandardització de palets
• Requereix molta inversió
• Sistemes d’emmagatzematge amb gran elevació, velocitat, passadissos estrets

A l’hora d’escollir l’equip de manipulació i manutenció idoni per al magatzem, hi ha moltes variables que influeixen en l’elecció. Aquests mitjans de manipulació han d’aconseguir l’eficiència en el moviment de la mercaderia al magatzem i evitar zones de congestió.

Hi ha una gran varietat de mitjans de manipulació, de sistemes d’emmagatzematge, de mercaderies i de diverses característiques; com la rotació de productes, grandària, grau de caducitat…, que fan que l’elecció d’aquests mitjans i mètodes per a un magatzem sigui una tasca molt personal i que estigui molt condicionada per les característiques que acabem d’exposar.

El sistema de transport per corró i banda consisteix en mitjans mòbils no traslladables fixats a terra o al sostre. Permeten el moviment de mercaderia de manera contínua o alternativa (cintes de rodets o cintes de banda):

• Cinta transportadora de rodets conveyors (camí de rodets): camí preestablert de rodets d’acer o plàstic en funció del treball i tipus de producte. Les seves característiques fonamentals són:
  • Moviment per gravetat o motoritzat
  • Apropiat: per a transport i subministrament continu de càrregues
  • Inconvenient: obstaculització de l’espai del magatzem
  • Tipus i amplada de corró: en funció de la mercaderia
• Cinta transportadora per bandes: està formada per bandes de goma, plàstic, neoprè o un altre material flexible. Hi ha cintes amb superfícies llises o rugoses. L’avantatge és que és molt adaptable a camins amb corbes, apropiat per a càrregues amb base tova o irregular. Usos: transport a granel (agroalimentària, mineria…)

La principal característica dels transportadors aeris és que mantenen el sòl buidat i això facilita el pas d’altres equips mòbils. S’usen en empreses càrnies, tèxtils, d’automoció…

• Raïls aeris: són camins preestablerts pel sostre del magatzem pel qual discorren les mercaderies.
• Grues aèries o pont grua: consta d’una biga que es recolza sobre dos carrils que discorren al llarg del perímetre del magatzem. La grua es va movent a l’ample de la biga i al llarg dels carrils.

Els equips amb moviment i trasllat són molt variats:

• Transpalets: estan dissenyats per al transport de palets, no elevació. Té un sistema de tracció manual, autopropulsat o elèctric. És ideal per carregar i descarregar camions, també per al trasllat a curta distància, auxili en picking, en carretons i transelevadors. De 1.000 a 4.000 kg, tara de 250 a 300 kg ample passadís 1,5-2 m.
• Transpalets autopropulsats: són transpalets que porten incorporat un motor elèctric i elevació per bomba hidràulica accionada pel mateix motor. N’hi ha de dos tipus: amb el conductor assegut i sense seient.
• Apiladors: similars als transpalets però porten incorporat un pal elevador telescòpic pel qual discorren les forquilles que subjecten els palets. Se’ls permet apilar una càrrega que no superi els 1.000 kg i una altura de 2 a 3,5 metres.
• Carretons elevadors: vehicles autopropulsats, formats per xassís o bastidor amb motor de tracció de dièsel, elèctric o de gas. Porten una antena telescòpica amb dues o tres posicions, amb dos o tres eixos, quatre o sis rodes i equipades amb forquilles d’acer forjat subjectes al carro portador. A més, el pes que poden pujar va d’entre 1.000 i 4.000 kg, de 6 a 9 m d’altura i amplada del passadís de 3 a 4 metres. N’hi ha alguns tipus que són contrapesats, ja que porten un contrapès en la seva part posterior i pertanyen al grup de carregadors en voladís.
• Carretons retràctils: carretó del xassís que s’estén en horitzontal. Tenen braços autoportants i a l’extrem es troben les rodes. Tenen rodes petites i massisses per circular pels passadissos estrets. Les seves característiques són: capacitat d’elevació de 1.000 a 3.000 kg, altura d’entre 3 i 12 m (si el pal és triple), amplada del passadís de 2,5 m (forquilla fixa), a 1,5, 1,7, 1,9 (bilaterals i trilaterals). N’hi ha de dos tipus:
  • Carretó amb pal retràctil: el pal discorre a través de les potes davanteres o potes de càrrega
  • Carretó trilateral: capaços de prendre i dipositar càrregues en tres posicions. Corredors d’1,7 a 1,9.
• Carretó recull-comandes: la cabina del conductor s’eleva juntament amb les forquilles per així possibilitar recollir comandes a diferents altures. Recull part de la unitat de càrrega, amplada del passadís 1,5 m (el mínim).
• Transelevadors: equips de gran elevació, velocitat, per a passadissos estrets. Aplicables en magatzems automatitzats i en totes les funcions: trasllat, càrrega, descàrrega, picking… N’hi ha de tipus manual, semiautomàtic i automàtic, amb conductor a bord o sense conductor.

Una vegada que els materials i les mercaderies han arribat a l’empresa, els fluxos de documents reflecteixen les entrades i sortides que tenen lloc en les diferents seccions o magatzems en realitzar les activitats de fabricació o venda. Els materials segueixen aquest ordre:

1. Documents d’origen de productes al magatzem (entrada-recepció):
   • Externs (proveïdors): comanda.
   • Pròpia empresa (magatzem central, fàbrica): full de sol·licitud.
2. Documents d’ubicació al magatzem.
3. Documents de sortida de productes del magatzem (expedició):
   • Externs (clients): albarà, factura.
   • Pròpia empresa o altres delegacions o botigues.

Paral·lelament al flux de mercaderies s’origina un flux de documents. Les operacions i el flux administratiu a la recepció del magatzem són les següents:

1. Consulta de la relació de les compres esperades en funció dels terminis de lliurament.
2. Recepció dels productes que arriben dels proveïdors amb l’albarà de lliurament del transportista.
3. Comprovació administrativa de la coincidència entre les dades de l’albarà i les de l’ordre de compra (comanda): número de comanda, referències dels articles, quantitats, etc.
   • Si alguna dada no coincideix: es notificarà al departament de compres perquè gestioni les incidències. El procés de recepció continuarà si el departament de compres ho autoritza.

• Si les dades són coincidents: s’assignarà un número d’entrada i continuarà el procés.

1. Ordre de descàrrega de la mercaderia.
2. Comprovació física del nombre d’embalums i referències dels articles descarregats (ha de coincidir amb les dades que consten en l’albarà) i verificació del seu estat físic.
   • Si hi ha desperfectes o diferències sobre els productes demanats, la persona encarregada de la recepció ho comunicarà al departament de compres per fer la reclamació oportuna al proveïdor. El procés de recepció continuarà si el departament de compres ho autoritza.
   • Si tot és correcte, continua el procés.
3. Autorització de l’entrada definitiva de les mercaderies en el magatzem i indicació als col·locadors de mercaderia de la seva ubicació concreta dins de la zona d’emmagatzematge.
4. Registre d’entrada de la mercaderia rebuda en el sistema de control d’estocs. Si s’utilitza una aplicació informàtica de gestió de magatzem, en registrar l’albarà rebut es registrarà automàticament l’entrada dels articles.

Un cop els productes entren al magatzem, l’empresa ha d’iniciar la gestió dels estocs que queden dipositats en el seu magatzem. Les operacions principals que ha de fer són:

1. Codificar i etiquetar els articles per facilitar la seva localització posterior, que després es col·loquen en el lloc assignat.
2. Col·locar i guardar en el lloc adient del magatzem en espera de l’ordre de preparació de comandes. L’emmagatzematge de la mercaderia s’ha de dur a terme de manera segura, tenint en compte les característiques del producte i amb l’objectiu d’utilitzar l’espai disponible de manera eficaç.
3. Comprovar i verificar periòdicament l’estat dels articles, per mitjà de l’inventari, i actualitzar els documents administratius i comptables en cas de detectar-hi diferències.
4. Controlar i gestionar les existències per garantir la seva disposició per satisfer les necessitats de la demanda o del procés de producció, en les millors condicions econòmiques.

Aquesta fase s’inicia amb l’ordre d’expedició del departament de vendes. En aquest moment s’ha de preparar la mercaderia i la documentació per al lliurament al client. L’expedició acaba quan es lliura al transportista.

La informació estructurada en un suport material (paper) o mitjans electrònics són els documents de la fase d’expedició. L’objectiu és deixar constància de les operacions realitzades i les persones que hi intervenen.

Els documents poden ser interns o externs:

• Documentació externa: per poder justificar l’operació o servei
  • Comanda
  • Albarà
  • Nota d’entrega
  • Factura de ports
  • Nota de despeses per envasos i embalatges
• Documentació interna: informació per a l’empresa
  • Registre (comandes emeses, albarans, rebuts…)
  • Full de sol·licitud
  • Ordre d’enviament

L’intercanvi electrònic de dades (Electronic Data Interchange o EDI) és el sistema estàndard i universal per a la transmissió electrònica de documents. Els avantatges d’aquest sistema són:

• El client rep informació més ràpida i completa.
• S’eviten errors i pèrdues en l’enviament de documents.
• Comporta una reducció de costos administratius.
• Millora el tractament de la informació (llenguatge estandarditzat).

La comanda és el document que s’utilitza per sol·licitar mercaderies al proveïdor. És un document que expedeix el comprador quan sol·licita mercaderies en ferm al seu proveïdor. Hi ha múltiples formes d’enviament: correu, fax, telèfon… És molt important conservar-ne una còpia per poder contrastar amb la mercaderia rebuda. La preparació de comandes té una gran transcendència pel que fa al nivell i a la qualitat de servei que cal donar als clients de l’empresa.

Tenir estoc disponible i optimitzar els temps de preparació dels productes que s’han de servir són elements clau en la competitivitat de les empreses en l’actualitat. A partir del moment en què es realitza la comanda, s’organitza la preparació física.

El procés habitual és el següent:

1. Elaboració del programa de preparació (també s’anomena ordre o llista de preparació): és una successió d’ordres disposades en seqüència per assignar a un preparador o grup de preparadors, o a un mitjà mecànic o sistema automàtic. Pot ser en suport paper o en suport informàtic.
2. Emissió de l’albarà, on s’especifica el contingut i les dades d’enviament.
3. Registre de sortida de la mercaderia de l’albarà en el sistema de control d’estocs. Si s’utilitza una aplicació informàtica de gestió de magatzem, en crear l’albarà es registrarà automàticament la sortida dels articles.
4. Preparació dels articles de la comanda, anomenat picking, per part dels preparadors a partir de la llista de preparació.
5. Embalatge dels articles, formant paquets i embalums aptes per al transport. Paral·lelament, s’identifica cada paquet i s’hi enganxen les etiquetes corresponents.
6. Impressió de les etiquetes dels embalatges, que s’enganxen a mesura que es va empaquetant la mercaderia. D’aquesta manera, la mercaderia viatja degudament identificada.
7. Trasllat de la mercaderia a la zona d’expedicions del magatzem, per ser carregada al mitjà de transport previst.

Bàsicament, hi ha dos tipus de comanda:

• Comanda en ferm: el comprador coneix les condicions del venedor i les accepta.
• Comanda condicional: queda pendent d’una confirmació.

Segons la forma o el procediment de sol·licitud:

• Comanda normal: per a períodes reduïts i s’ajusta a consums previstos.
• Comanda programada: segons unes dades històriques es programen unes comandes que obeeixen a una previsió de consum
• Comanda oberta: pot ser modificada la quantitat sol·licitada en funció del comportament del mercat o consum
  • Terminis de lliurament molt curts (24/48 hores)
  • El comprador redueix el seu immobilitzat en estoc.
  • Preu fix o es poden pactar pujades.

Segons el material o el servei sol·licitat:

• Comanda extraordinària: per abastir necessitats extraordinàries.
• Comanda de reposició: per arribar a un estoc mínim.
• Comanda de servei o obra: per sol·licitar alguna prestació o algun treball determinat.
• Comanda habitual de materials o mercaderies: per sol·licitar els articles necessaris en el punt de venda.

Per altra banda, hi ha certa informació necessària que ha de constar a la comanda:

• Dades del comprador: nom, raó social, NIF, CIF, domicili.
• Número d’ordre del document.
• Data d’expedició i referències: data emissió i referència si la comanda fa esment d’un contracte o un venedor.
• Dades del venedor: igual que comprador més data i lloc d’enviament Relació d’articles sol·licitats.
• Condicions comercials: descomptes, despeses d’embalatge, ports, assegurança (responsable de l’abonament).
• Signatura del comprador: com a senyal d’acceptació.

Posteriorment, l’empresa ha de fer un seguiment i control de les comandes enviades; d’ençà que la comanda ha estat enviada, fins que es reben les mercaderies. Això es reflecteix en el llibre de registre de comandes emeses, on hi ha de constar la següent informació:

• Núm. de comanda
• Import de la comanda
• Proveïdor
• Codi o CIF
• Data de lliurament
• Magatzem
• Lloc de recepció
• Núm. d’albarà
• Observacions

L’albarà és el document que confecciona el proveïdor (venedor) i l’envia juntament amb la mercaderia al client (comprador) com a justificant de lliurament.

L’empresa expedidora (proveïdor) n’emet diverses còpies perquè arribin a diferents agents:

1. Original i primera còpia: es remet al client perquè aquest comprovi la mercaderia i el torni signat (a facturació).
2. Segona còpia: es remet al magatzem per justificar la sortida.
3. Tercera còpia: es queda al departament de vendes.

Quan se substitueix l’albarà per la nota de lliurament al transportista, canvia una mica el format i la informació detallada en el document: no hi ha preus i es detalla la mercaderia amb embalums, pes, etc. Per a l’exportació es realitza una packing list o relació de contingut per facilitar el despatx duaner.

La packing list ha de contenir dades referents a la factura de compravenda (data d’emissió, nom i raó social del comprador i venedor, nom del consignatari o destinatari, nombre de paquets amb pes, volum, descripció de la mercaderia). Han de constar-hi els apartats següents:

• Carregador, expedidor, remitent o consignant: és el que per compte propi o d’altri encarrega la conducció de persones o mercaderia al transportista.
• Consignatari o destinatari: és la persona a qui s’envien les mercaderies.
• Format i contingut de l’albarà
• Dades client i proveïdor
• Núm. de document i dades
• Relació d’articles, descripció de la mercaderia
• Referències a la comanda que correspon, a les condicions d’enviament

Si hi ha alguna anomalia en l’enviament es pot no signar, rectificar o fer les observacions oportunes.

L’albarà valorat és un format d’albarà que s’expedeix quan el comprador no exigeix factura i l’import es paga al comptat en recollir la mercaderia. En l’imprès han de figurar tots els requisits legals que s’exigeixen per a la factura: dades, emissor, receptor, número del document, data d’emissió del document, descomptes, càrrecs, impostos i total. Quan els preus són amb l’impost (IVA) inclòs hi ha de figurar el total (IVA inclòs).

Aquest document s’utilitza per demanar mercaderies o materials, però en aquest cas es fa internament, a la mateixa empresa.

Aquest flux intern pot ser el següent:

• D’una secció a una altra.
• D’un magatzem a un altre.
• De magatzem a fàbrica.
• De magatzem central a regional.

El full de recepció és un document de caràcter intern. Es confecciona per demostrar que s’han rebut els materials sol·licitats i per controlar el compliment dels terminis de lliurament, trencaments, etc., que pot presentar la mercaderia.

El document ha de reflectir:

• Ordre de compra o número de comanda.
• Albarà o nota de lliurament.
• Resultat del control de qualitat i quantitat.
• Magatzem o secció de destinació.
• Descripció i codi de la mercaderia.
• Quantitats rebudes, sol·licitades i pendents de servir…

Les necessitats de recursos humans al magatzem, depenen molt de les dimensions del magatzem i de les operacions que es realitzin.

Els llocs de feina que habitualment hi ha en qualsevol mena de magatzem són:

1. Cap de magatzem: s’encarrega d’assignar les tasques dels treballadors i de la gestió d’estocs. És el màxim responsable del centre de treball.
2. Verificadors d’entrada i sortida de mercaderies: s’encarreguen de verificar l’entrada de mercaderies. Han de comprovar que l’albarà quadra amb la mercaderia que es rep. També han de verificar que la mercaderia que s’envia quadra amb l’albarà de sortida.
3. Preparadors de comanda: s’encarreguen de seleccionar, preparar i transportar les comandes. El picking pot ser a les mateixes prestatgeries o en una zona independent. El preparador de comandes té una llista de picking i la seva funció és recollir amb un transpalet les caixes o unitats que han estat sol·licitades.
4. Carreter: són els encarregats de col·locar la mercaderia (després de ser prèviament verificada) en la zona d’emmagatzematge. També traslladen palets entre les distintes zones i fan funcions de càrrega i descàrrega.
5. Personal administratiu: s’encarrega d’enregistrar informàticament l’entrada i sortida de la mercaderia, d’arxivar la documentació, fer els albarans i de solucionar les incidències.

A partir de les tasques que es requereixen al magatzem, i dels mitjans de manipulació que disposa el magatzem, es poden definir els recursos humans necessaris. És a dir, es podrà decidir el nombre de treballadors que requereix cada lloc de treball.

La traçabilitat és el conjunt de procediments preestablerts que permeten conèixer la ubicació i la trajectòria d’un producte o lot de productes al llarg de la cadena de subministrament, des del seu origen fins al seu destí final com a article de consum. Hi ha dos tipus de traçabilitat:

• Traçabilitat ascendent o interna: associar l’origen de les matèries primeres.
• Traçabilitat descendent: saber el destí del producte fabricat.

Per aconseguir aquest objectiu és necessari rebre informació de proveïdors i transmetre-la als clients al llarg de la cadena. Per aconseguir l’èxit cal la col·laboració i la intervenció de tots els agents de la cadena i tenir un sistema estàndard i comprensible que faciliti els processos de captura, registre i transmissió de la informació, de manera que pugui recuperar-se quan es necessiti per a un determinat producte, lot o grup de productes.

El sistema de traçabilitat es basa en un registre d’informació a tres nivells:

1. La informació de l’etiqueta que acompanya la mercaderia i que incorpora les dades del producte:
   • EAN13 unitats de consum.
   • EAN14 agrupacions no consumibles.
   • EAN128 o SSCC (codi seriat de la unitat d’enviament o Serial Shipment Container Code): unitats d’expedició o càrrega.
2. El registre de la informació a les bases de dades per poder ser rescatada en cas de necessitat.
3. La transmissió de la informació via electrònica entre els diferents agents (número de lot, data de fabricació, consum preferent).

La codificació consisteix a assignar uns codis alfanumèrics (números o lletres) a un producte per a la seva identificació. És un instrument que facilita informació general o directa a l’empresa sobre l’assortiment i les seves característiques. La codificació pot ser:

• Significativa: guarda relació amb el producte que codifica i proporciona informació (les antigues matrícules de cotxe).
• No significativa: no guarda relació, no dona informació de la mercaderia o producte (el DNI o les matrícules actuals).
• Automàtica: codi de barres normalitzat per EAN que correspon a un codi únic per a cada producte, unitat de venda, embalum o unitat de càrrega.

Les etiquetes, segons la informació que contenen i proporcionen, poden ser de tres tipus:

• Etiquetes de contingut: identificació de l’embalum sense obrir-lo. Codi de barres, vista general, característiques de la mercaderia.
• Etiquetes de manipulació o ús: perillositat, consum o ús, com manipular, transport.
• Etiquetes de procedència i destí: informació per al mitjà de transport com l’origen del fabricant, el nombre de paquets, la companyia de transport.

Un magatzem ben organitzat ha de facilitar la localització de la mercaderia a l’hora de preparar una expedició. A la recepció s’assigna una etiqueta a cada producte o unitat de càrrega o lot amb un codi d’identificació: dades d’article, lloc d’ubicació, etc. La finalitat és la facilitat de localització.

Les etiquetes es col·loquen de manera visible per facilitar la lectura òptica o automàtica per part del personal o pels mitjans. Els suports de lectura més utilitzats són tres:

• Suports òptics: paper.
• Suports magnètics: banda magnètica.
• Suports inductius: xip.

L’ús del codi de barres té el seu origen als Estats Units l’any 1974, a l’Universal Product Code Council (UPCC). A Europa arriba a través de l’Associació Europea de Numeració d’Articles (EAN).

El sistema internacional de numeració es va crear el 3 de febrer de 1977 en 12 països i amb la finalitat de:

• Establir un sistema normalitzador per a la codificació de productes.
• Definir un llenguatge comú per facilitar l’intercanvi entre empreses.

Les funcions de l’EAN són:

• Establir normes sobre codificació d’articles.
• Establir un llenguatge comú per millorar la gestió de tots els productes.

L’EAN compta amb més de 70 països associats, Espanya en forma part des de 1979. A casa nostra el membre que garanteix el funcionament a més de controlar la codificació és l’AECOC (Associació Espanyola de Codificació Comercial).

El codi de barres EAN-13 és un nombre únic de 13 dígits d’identificació de producte.

La visió més utilitzada a Espanya del codi EAN té 13 posicions, agrupades en quatre blocs:

1. El codi de país són les 2 o 3 primeres xifres o caràcters inicials, és la posició per a cada país i l’assigna l’EAN.
2. El codi de creador de producte (CCP) recull cinc dígits que van del tercer al setè i l’assigna l’EAN.
3. El codi d’identificació del producte (CIP) identifica el producte. La posició per a cada producte l’assigna l’industrial o distribuïdor.
4. El dígit de control és l’últim dígit. La seva missió és evitar errors quan s’introdueix de forma equivocada una referència en un teclat.

El codi de barres teòricament pot codificar 1.000 països, 10.000 empreses de cada país i 100.000 productes de cada empresa.

El codi EAN-13 identifica les unitats de consum en la forma i grandària que l’article arriba a l’últim consumidor. En alguns casos, el codi d’empresa no identifica el fabricant sinó el propietari de la marca o distribuïdor. Cada varietat de producte (talla, color, pes, aroma) ha de tenir un codi CIP diferent.

El codi de barres EAN/UCC 14 és el codi de barres que identifica les unitats de càrrega (palets, contenidors). Es limita als codis de barres dels números d’identificació dels articles comercials que no passen a través de les caixes registradores detallistes (unitats logístiques).

El codi de barres EAN 128 és el codi utilitzat per a la transmissió d’informació entre els agents de la cadena de subministrament sota les especificacions. És una eina creada per connectar el flux físic de mercaderies amb el flux d’informació. Aquest codi completa els estàndards EAN creats per identificar els productes i les seves agrupacions amb informació logística addicional per mitjà d’identificadors d’aplicació (IA):

• Nombre de lot.
• Unitats que la componen.
• Quantitat d’unitats de venda.
• Números de sèrie.
• Dates (fabricació, envasat, caducitat, consum preferent).
• Mesures comercials i logístiques.
• Unitats d’enviament.
• Localitzadors i punts d’entrega…

La unitat de càrrega és el conjunt de productes que s’agrupen en un mateix embalatge, perquè sigui més fàcil la seva manipulació i transport. Les característiques de la unitat de càrrega són:

• Resistència i estabilitat.
• Fleixat: consisteix a tenir la càrrega subjecta (amb cintes adhesives o de niló).
• Retràctil, perquè la càrrega estigui envoltada per una capa fina de plàstic perfectament subjecta.

El nombre d’articles agrupables en una càrrega va en funció de la natura i de la mida. Així, hi ha diversos tipus de càrrega:

• Càrregues petites: es poden agafar amb una sola mà i estan unides per un embalatge. Exemple: paquet de 6 brics de llet.
• Càrregues paletitzades: es preparen sobre palets o cistelles o contenidors. La seva manipulació es fa per mitjans mecànics.
• Càrregues molt voluminoses: són de grans dimensions i per manipular-la necessitem mitjans mecànics especials com grues elevadores o grues pont.
• Plataformes de càrrega: per poder facilitar la manipulació i el moviment de les mercaderies es van dissenyar unes plataformes de càrrega amb unes mides estandarditzades a escala mundial: els palets i els contenidors.

Un palet és una plataforma horitzontal emprada per apilar, transportar o manipular diferents mercaderies gràcies a la utilització de grues. Està internacionalment reconegut com a suport de la unitat de càrrega. Les normes de l’UNE estableixen les dimensions de l’europalet: 1.200×800 mm. És molt pràctic per a càrregues que no excedeixen les 2 tones i un volum de 2,5 m³.

Un contenidor és un recipient de càrrega per al transport marítim o fluvial, transport terrestre i transport multimodal. Hi ha de dos tipus:

• Contenidors ISO: s’utilitzen en el transport multimodal de base marítima. Són rectangulars i apilables.
• Contenidors IATA: s’utilitzen en el transport multimodal de base aèria. Les seves formes s’adapten al buc (fuselatge) de l’avió.