Els serveis bancaris

En els últims anys, les targetes de pagament s’han situat com un dels mitjans de pagament més usats per tothom, amb un grau d’utilització que es pot considerar actualment massiu per la majoria dels pagaments petits i mitjans en els comerços, turisme, oci…

Darrerament, el sistema bancari, veient que la seva utilització ha estat progressiva i fins i tot en alguns països exponencial, ha optat per apostar fortament per aquest tipus de pagament, amb el convenciment que és una alternativa certa per prescindir en un futur molt proper de la manipulació de l’efectiu per les necessitats dels clients. Aquesta solució podria abaratir substancialment el cost que tenen els bancs i les caixes pel moviment d’efectiu que actualment es veuen obligats a fer.

Les targetes de pagament són mitjans de pagament que permeten als titulars adquirir béns o serveis als establiments adherits al sistema de pagament mitjançant targeta, i fer determinades operacions en caixers automàtics, a les oficines bancàries o per internet. Aquest instrument té una sèrie de característiques que el distingeixen de la resta d’instruments de pagament:

• És un instrument amb una gran fiabilitat quant a la identificació i control administratiu.
• No és necessari en el pagament que hi hagi diner subjacent i, per tant, es prescindeix de la seva manipulació.
• És un dels instruments més segurs en el mercat, tant per a l’entitat financera com per al client.
• La càrrega administrativa de l’entitat financera és inferior a la de la manipulació d’efectiu.

Actualment, hi ha una petita quantitat de marques o de companyies emissores de les targetes i, a Espanya, les més important són Visa, Master Card, American Express i Diners.

Les característiques més representatives són:

• Estan expedides en forma nominativa, i el titular pot ser tant una persona física com una persona jurídica. Són personals e intransferibles.
• Estan fetes amb un suport plastificat i estan dotades d’una banda magnètica en la qual estan incorporades les dades identificatives del banc o entitat emissora.
• Externament, la targeta incorpora el logotip de l’entitat financera, les dades bàsiques d’identificació del titular, el número de la targeta, la caducitat que té i en el revers el codi CCV per poder fer compres per internet.
• Poden tenir comissions coincidint amb les emissions i les renovacions. En el cas d’operar en els caixers del mateix banc on s’és client o en la mateixa xarxa de caixers automàtics, generalment el banc o l’entitat bancària cobra comissions. Si l’operació es fa per mitjà de caixers automàtics d’altres entitats financeres alienes al banc d’on s’és client, es paga comissió per cada operació realitzada.
• Si la targeta s’usa per fer un pagament directament als establiments comercials, aquests no cobren cap comissió per l’operació.
• Habitualment, les entitats financeres i les companyies emissores de les targetes de pagament incorporen una assegurança que cobreix l’atracament o l’espoli en els caixers automàtics.

Així, doncs, els clients de les entitats financeres disposen de dos tipus de targetes de pagament que tenen funcions molt similars però amb diferències en el funcionament:

• Targetes de dèbit. És una targeta que serveix com a mitjà de pagament en les petites i mitjanes transaccions del comerç i també per disposar de diners dels comptes en les entitats bancàries, especialment per mitjà dels caixers automàtics. Les característiques d’aquest tipus de targetes és que els càrrecs ocasionats per la seva utilització es fan automàticament en el moment que es produeix la compra o transacció. Sobretot s’utilitza per fer pagaments en l’àmbit nacional i que aquests només es poden fer si es té saldo disponible en el compte vinculat a la targeta.
• Targeta de crèdit. És una targeta que, igual que la de dèbit, serveix com a mitjà de pagament en les petites i mitjanes transaccions del comerç i també per disposar de diners dels comptes de disponible en les entitats bancàries, especialment per mitjà dels caixers automàtics. Les característiques d’aquest tipus de targetes, a diferència de les altres, el càrrec no depèn del fet que es tingui saldo disponible en el compte vinculat, sinó que van contra una línia de crèdit aprovada pel banc i la seva uttilització és tant en àmbit nacional com internacional.

A mitjan anys noranta del segle passat van aparèixer les targetes moneder. El seu propòsit inicial era fer pagaments, generalment de petites quantitats, sense haver de portar moneda en metàl·lic, pesant i molesta de vegades per a ambdues parts d’una transacció comercial. No van reeixir i van ser superades per les targetes de crèdit o dèbit. L’evolució dels temps i la irrupció de les noves tecnologies (la por d’utilitzar la targeta de crèdit habitual en compres online, la necessitat de controlar les despeses, la reducció de les oficines bancàries amb la consegüent disminució de caixers…) els ha donat una segona i definitiva oportunitat.

A diferència de les targetes de crèdit, que estan connectades a una línia de crèdit, i les de dèbit, lligades a un compte corrent, les targetes moneder, ara molt més conegudes com targetes de prepagament, no tenen per què estar vinculades a cap compte ni, per tant, a una entitat financera tradicional, podent ser, fins i tot, emeses al portador. El funcionament de les diverses targetes de prepagament és idèntic en totes elles i la diversitat rau en l’ús que li preveu l’entitat emissora (targetes per als fills, targetes regal, targetes per a viatges…).

El límit de la targeta es pacta amb l’entitat emissora abans de celebrar el contracte d’ús, i l’únic que cal tenir en compte a l’hora d’utilitzar-les és que hi hagi saldo suficient per a l’operació que volem fer, ja sigui en un comerç físic o digital. Mitjançant la mateixa app de l’entitat emissora de la targeta podem carregar-la o descarregar-la de fons.

Les targetes en si mateixes poden ser físiques o digitals. Aquestes últimes, en cas de ser utilitzades en comerços físics, caldrà vincular-les a un wallet d’un telèfon intel·ligent.

Generalment estan sotmeses a diferents comissions (d’emissió, de renovació, per recàrrega…), tot dependrà de la política que hagi adoptat l’entitat emissora en aquest sentit.

Són les targetes que emeten les empreses financeres de les grans distribuïdores comercials, com ara El Corte Inglés, Eroski, Carrefour i tants d’altres. De vegades, aquestes empreses arriben a acords amb entitats bancàries i llavors les targetes tenen les funcions d’una comercial i una de crèdit al mateix temps i segon l’ús que se’n faci.

El seu objectiu inicial era fidelitzar el client amb aquella cadena de distribució comercial, oferint-li l’ajornament dels pagaments a finals del mes i alguns descomptes. En l’actualitat, el major guany que obtenen les entitats emissores ve donat per la informació gratuïta –big data- que cada usuari transmet a mesura que la utilitza en les seves transaccions.

L’origen d’aquestes targetes segueix sent la falta de confiança d’una gran part d’usuaris a l’hora de fer compres online i haver de facilitar una excessiva informació bancària a tercers. Desagregant-la de la targeta de crèdit física i tradicional guanyem en seguretat, i això la converteix en una targeta de prepagament sense corpus físic. Fins i tot poden ser targetes físiques que tan sols poden usar-se online pel fet de no tenir xip incorporat ni banda magnètica. Per tant, les targetes digitals són majoritàriament de prepagament.

La domiciliació bancària neix per substituir els inconvenients que es produeixen en la domiciliació dels cobraments o pagaments en el domicili particular de les persones físiques o jurídiques (deslocalització geogràfica, absència dels destinataris, urgència de la recepció, seguretat…).

És evident que, a partir del moment en què aquest servei bancari es popularitza, la domiciliació dels pagaments i cobraments permet desenvolupar un sistema molt més eficient per donar compliment a les noves necessitats de pagaments i cobraments de l’empresa i de les persones físiques.

Es tracta d’un dels serveis més utilitzats en les entitats financeres i permet als usuaris autoritzar el pagament a determinades empreses per determinats serveis mitjançant el càrrec directe en el seu compte bancari o targeta de crèdit i rep el nom tècnic de rebut bancari.

Els diferents intervinents en una operació de domiciliació bancària d’acord amb la normativa vigent (Reial Decret-Llei 19/2018, de 23 de novembre, de serveis de pagament i altres mesures urgents en matèria financera) són:

• Ordenant: és la persona física o jurídica titular del compte des del qual autoritza realitzar pagaments.
• Beneficiari: és la persona física o jurídica receptora dels fons que han estat objecte de l’ordre de pagament.
• Presentador: és l’entitat financera en la que el beneficiari té el seu compte i la que presenta els rebuts pel seu cobrament.
• Domiciliat: és l’entitat financera on l’ordenant té el seu compte i des d’on surten els fons.

Les domiciliacions bancàries es poden dividir en dos grups:

• Domiciliacions de cobraments. Són les ordres per rebre els ingressos dels clients en els seus comptes bancaris, que han donat els seus titulars a terceres persones físiques o jurídiques perquè se’ls abonin ingressos per diferents conceptes com, per exemple, nòmines, pensions, lloguers…
• Domiciliacions de pagaments. En aquest cas, són ordres donades i autoritzades pel client a l’entitat bancària perquè atengui amb càrrec als seus comptes el pagament de rebuts o deutes com, per exemple, els de l’aigua, llum, comunitats, impostos, arbitris, assegurances… En una primera etapa, és a dir, en aquests últims anys en els quals la massificació de les domiciliacions ha reconduït els canals de cobrament i pagament de les empreses i dels clients, els bancs no han cobrat comissions, ha estat un servei en la majoria dels casos gratuït, especialment pels avantatges que han reportat per a la captació de saldos de passiu retribuïts amb tipus d’interès baixos pels bancs, però darrerament, atesa la reducció de marge, gairebé totes les entitats bancàries intenten cobrar comissions tant a les empreses que generen els rebuts com als clients que els domicilien per pagar-los.

En relació amb la devolució de rebuts, Espanya, com a país membre de la zona euro, està adherida al procediment SEPA, que estandarditza els mètodes de pagament entre els països de l’Eurozona. Així, estableix els següents terminis de devolució de rebuts quan els clients són persones físiques:

• Si el client havia signat el mandat SEPA: 8 setmanes des del càrrec.
• Si el client no havia autoritzat el mandat SEPA o aquest hagués estat declarat invàlid: 13 mesos des del càrrec.

Pel que fa a la fiscalitat, les comissions, si n’hi ha, són despeses deduïbles i no exemptes d’IVA.

Respecte als cobraments podríem dir que els avantatges per a les dues parts superen amb escreix els inconvenients, ja que s’eviten els moviments de fons importants, especialment per a les retribucions salarials, i es guanya en seguretat, eficàcia i comoditat.

Quant a la domiciliació dels rebuts, cal dir que per a les empreses és un sistema simple i que estalvia costos administratius. Però en certa manera hi ha l’inconvenient que a l’empresa li és difícil repartir els cobraments dels rebuts entre totes les entitats bancàries amb les quals treballa.

Igual que li passa amb un altre tipus de cobrament per mitjà de les entitats bancàries, les retrocessions dels rebuts impagats poden arribar a l’empresa una o dues setmanes després de la data valor del venciment del rebut. L’empresa ha de tenir en compte això i ha de deixar una provisió de fons suficient en els seus comptes per no tenir descobert o saldos imprevistos.

D’altra banda, el client que ha de realitzar el pagament, es troba en una situació similar, ja que en tenir tots el seus rebuts domiciliats, perd tota possibilitat de gestionar els pagaments de la manera i en el moment que més li convingui dintre del termini establert. A més, el client del banc ha de preveure que sempre ha de tenir saldo suficient en els comptes per atendre el pagament domiciliat. En contrapartida, cal ser conscient que el rebut bancari no és un document executiu per si mateix i, per tant, podem demanar que se’ns anul·li el càrrec en el nostre compte en un termini establert pels bancs, que és públic i que es pot conèixer en cada moment. Els pagaments es poden retrocedir en tot moment pero hi ha uns terminis.

En els mercats financeres hi ha la necessitat de situar constantment fons d’un banc a altre per suplir necessitats pròpies, pagaments/cobraments per operacions per compte propi i operacions per compte de tercers. Aquesta necessitat es resol amb transferències de fons segons diferents modalitats.

Bàsicament, la transferència bancària per ordre d’un client s’origina reintegrant un import d’un compte amb l’ordre que sigui ingressat en un altre d’una altra entitat, per regla general, a nom d’un altre beneficiari. S’anomena traspàs quan els diners es transfereixen dintre de la mateixa entitat, independentment de si és o no el mateix titular.

Així, doncs, de manera general es pot dir que un banc instrumenta una ordre de transferència en una determinada plataforma de pagament en què està donat d’alta amb la resta d’entitats financeres. Aquestes plataformes són diverses i el seu ús depèn de l’àmbit en què es vol fer la transferència de fons.

Així, cada país té un sistema intern en què es poden fer les transferències de fons en un mercat domèstic i solament en la moneda local. Generalment, aquest mercat s’usa per realitzar les ordres dels clients i la valoració no es fa mai el mateix dia, és a dir, el banc carrega l’import de la transferència en valor el mateix dia de l’operació, però, tot i que es tracta de plataformes informàtiques, el beneficiari no la rep fins un o dos dies després.

En el cas de les operacions interbancàries, generalment si les transferències de fons són d’imports elevats, per evitar diferències en la data valor entre el dia de transmissió i el dia de recepció, aquestes es fan mitjançant la plataforma interbancària del Banc Central; en el nostre cas, el Banc d’Espanya i l’operació es fa en valor el mateix dia, però és obligatori que les dues entitats tinguin compte aquesta entitat i que l’ordre s’origini per la plataforma interbancària que solament esta disponible per a aquest tipus d’entitats bancàries.

Existeixen altres plataformes internacionals per realitzar transferències interbancàries a nom dels bancs i dels seus tercers, com poden ser la plataforma Target (plataforma de mitjans de pagament Europeu), Swift (plataforma d’abast mundial en què es pot transferir qualsevol tipus de divisa des de qualsevol país)…

El sistema operatiu en què s’ordena una transferència es fa de diferents maneres: es pot tramitar a l’oficina on tenim dipositat el nostre compte, però també es pot fer personalment, per ordre telefònica o per via informàtica mitjançant el nostre ordinador. Els dos últims requereixen generalment claus d’identificació del client.

De qualsevol manera, sigui quin sigui el sistema emprat per ordenar la transferència, s’han de proporcionar al banc totes les dades del destinatari:

• Numeració del compte (IBAN)
• Nom del client
• Import
• Concepte pel qual s’ordena la transferència

És cert que el descompte sobre efectes comercials és un dels serveis bancaris més utilitzats per les empreses, especialment perquè es fa servir per les dues parts com un vehicle de crèdit. En els casos que no és possible instrumentar aquest servei, bé sigui perquè la situació de l’empresa com a client no és prou bona, bé perquè el paper comercial tampoc no ofereix prou confiança per al banc, no és possible fer una operació de descompte comercial.

L’alternativa per l’empresa que disposa d’efectes que no pot o no li interessa de descomptar és sens dubte la gestió de cobrament d’aquests efectes. Aquests serveis també els ofereixen els bancs i és una font important de comissions. Així, doncs, les empreses amb lletres, rebuts…, generalment pendents de cobrar a curt o mitjà termini, tenen l’opció de convertir-los en diners mitjançant la gestió del seu cobrament que els ofereixen les entitats bancàries, servei, com s’ha dit, alternatiu al descompte comercial.

La gestió de cobrament està suportada per un contracte que obliga les dues parts en el sentit que l’entitat bancària cobra els efectes que han estat prèviament lliurats per l’empresa i aquesta rep l’import del cobrament pagant al banc una comissió per aquesta gestió de cobrament en el moment del venciment.

Les principals despeses de la gestió de cobrament i que generalment l’entitat bancària carrega al client per la gestió de cobrament són:

• Comissió per la gestió de cobrament.
• Despeses de correus i comunicacions amb el client.
• Import de l’IVA aplicat sobre l’import de la comissió.

En resum, els diferents moments que identifiquen aquesta operatòria són els següents:

• En la majoria dels casos el client és una empresa, i lliura les lletres o els rebuts a l’entitat bancària uns quants dies abans del venciment perquè hi hagi temps suficient per a la seva compensació.
• L’entitat bancària situa en el seu venciment els efectes lliurats a la cambra de compensació per cobrar-ne els imports.
• L’entitat bancària, una vegada ha cobrat els imports dels efectes en gestió de cobrament, els abona al client i carrega, a la vegada, les comissions i les despeses de la gestió, com també els impostos de l’operació corresponents.

Tot producte financer disposa d’un mercat en què es poden fer tot tipus de transaccions financeres i, òbviament, la moneda estrangera també té el seu. Així, doncs, la moneda estrangera o divisa, com habitualment es coneix, es pot comprar i vendre en el mercat de divisa, el mercat financer més important i més gran del món en què l’activitat no para durant les vint-i-quatre hores del dia.

La divisa es contracta en cada país dins d’un únic mercat global en el qual es cotitzen totes les divises del món. És un mercat complex en què les compres i les vendes de divisa es realitzen contínuament. Hi ha entitats financeres que tenen intenció de comprar una divisa determinada i altres que estan disposades a vendre. El bescanvi solament es realitza si s’arriba a un acord o punt d’equilibri en què la compravenda d’una divisa contra una altra queda fixada a un tipus de canvi; hi ha de dos tipus:

• El tipus de canvi directe: és el número de monedes nacionals que s’intercanvien per una unitat d’una determinada moneda estrangera. Per exemple, el número d’euros (0,09561 €) que ens donaran a canvi d’una corona sueca (1 SEK). S’escriu 0,09561 €/SEK.
• El tipus de canvi indirecte: és el número de monedes de la divisa estrangera que es pot intercanviar per una unitat de la nacional. En l’exemple anterior, 10,459 SEK per 1 €. S’escriu 10,459 SEK/€.

Hi ha un mercat de divises que té la funció de posar en contacte compradors i venedors de divises, entitats financeres que estan disposades a comprar i vendre generalment amb l’objectiu de donar una contrapartida a les necessitats dels seus clients, especialment a importadors i exportadors per poder canalitzar els fluxos de divises que es produeixen per la seva activitat.

És a dir, un importador que disposa d’euros que ha cobrat per la venda de mercaderies en el seu país comprarà divisa per pagar els proveïdors al seu país d’origen. En el cas d’un exportador, aquest rebrà les divises pel cobrament de les mercaderies que havia exportat a altres països, les qual vendrà per rebre a canvi euros que han de servir per atendre pagaments interns relatius a la seva activitat.

És evident que, a més d’aquestes raons, ni ha d’altres que impliquen una necessitat de compravenda de divises o moneda estrangera, per exemple, el turisme, les remeses d’emigrants/immigrants…, que fan que la contractació no es realitzi tan sols amb operacions en efectiu. Realment, i tal com s’ha dit, el mercat de divises és un mercat interbancari d’àmbit mundial i només els bancs grans o intermediaris especialitzats (brokers) estan admesos i autoritzats per operar directament en els mercats de divises.

En aquests mercats, les compres i les vendes de divises es contracten per telèfon i per les pantalles d’ordinador, de manera que es pot accedir a qualsevol mercat a qualsevol hora del dia. És un mercat lliure i el tipus bancari en cada entitat el fixa ella mateixa, prenent com a referència els tipus oficials publicats pel Banc Central Europeu.

Les característiques que defineixen la compravenda de la moneda estrangera són: operacions en efectiu, operacions al comptat, operacions a termini, fixació de preus, operacions encreuades i risc de canvi. Vegem-les detingudament:

• Operacions en efectiu. Les compres i les vendes de divises en efectiu és una part d’aquesta operativa en la qual les entitats financeres posen a l’abast del públic la possibilitat de comprar o de vendre moneda estrangera amb suport físic de bitllets (usualment no és possible comprar o vendre les monedes amb suport metàl·lic). Aquest tipus de transacció es fa per finestreta i es rep o es lliura la moneda estrangera en el mateix moment de fer-ne la contractació. Aquesta activitat implica que les entitats financeres han de manipular físicament la moneda estrangera, amb un cost important per aquest concepte i que repercuteix en el preu de l’operació. Generalment, aquestes transaccions se centren en el sector turístic i per fer petits pagaments en concepte de viatges per raons empresarials.
• Operacions al comptat. En el mercat de divises les operacions al comptat es fan dos dies abans del valor de l’operació (sempre que aquest sigui hàbil per a les dues divises de l’operació). Arribat aquest moment, per regla general la divisa es rep o es lliura amb pagament o cobrament de la divisa local del país on es fa l’operació. Aquest tipus de compra o venda de la divisa es realitza mitjançant comptes en multidivisa que les entitats financeres tenen obertes a nom dels seus clients, des de les quals poden instrumentar-ne transaccions, ordenant transferències, dipòsits…, en qualsevol de les divises que tinguin cotització acceptada en el mercat de divises.

* Assegurances de canvi. Operacions a termini. Degut a les necessitats empresarials, especialment pel que fa a pagaments i cobraments en divises per part de l’importador i els exportadors, s’originen les operacions de compra i venda de les divises a termini, també anomenades assegurances de canvi. Aquestes operacions, igual que en el cas anterior, es contracten dos dies hàbils abans del valor de l’operació en què es calcula el preu inicial de l’operació, i la diferencia principal que les distingeix de les compres i vendes a comptat és que aquestes tenen un preu i una data final en la qual es materialitza l’operació de compra o venda. L’avantatge d’aquesta operació és que en data de comptat pot fixar el preu d’una compra o venda de qualsevol divisa que es farà a futur (dos mesos, un any…), i s’elimina totalment el risc de canvi en què podria incórrer l’importador o l’exportador si la divisa que vol comprar o vendre s’enforteix o deprecia respecte de la del país.

• Fixació de preus. Cal distingir entre els preus d’oferta i de demanda de les operacions de compra i venda en efectiu, en què generalment es proporcionen els preus en unes llistes amb dues columnes que són els preus que estan disposades a pagar les entitats de crèdit per vendre i comprar en efectiu diferents monedes estrangeres. Generalment, aquests preus són més estàtics i es canvien setmanalment, segons referència del Banc d’Espanya, però amb marges o comissions distintes que aplica cada entitat financera i que afecten, òbviament, el preu final de l’operació. Cal tenir presente que:
  • Pel que fa a la fixació de preus per la divisa, també s’acostumen a publicar en temps real els preus mitjançant taules de doble cotització. En la columna de l’esquerra de la taula s’indiquen els preus als quals les entitats financeres estan disposades a comprar les diferents divises (bid price), i en la columna de la dreta de la taula apareixen uns preus més alts que els de l’esquerra, que signifiquen el preu al qual esperen vendre la mateixa divisa (ask price).
  • Tècnicament, aquest funcionament en el mercat de divises es descriuria de la manera següent: mitjançant la mitjana aritmètica dels dos preus, s’aconseguiria el preu de mercat i, atès que la persona que cotitza (dealer) coneix aquest preu, li resta o li suma la mateixa quantitat el seu marge (spread) i obté d’aquesta manera els preus a què esta disposat a comprar o vendre (bid i ask) la divisa.
• Operacions encreuades. Especialment amb divises que no són habituals de contractar en països que no estan relacionats amb la divisa que es vol comprar o vendre, pel fet de no tenir un preu directe amb la divisa del país, s’usa la fixació de preus encreuats amb altres divises que sí que tenen cotització amb la divisa referenciada.

• Risc de canvi. Els tipus de canvi evolucionen guanyant i perdent valor respecte a altres divises en el transcurs del temps i, per tant, en cas que el valors assolits per un tipus de canvi determinat resultin perjudicials per a alguns agents econòmics que operen en el mercat de divises, i aquest perjudici arribi a ser considerable, és possible que aquest es plantegi a priori buscar una cobertura. Cal tenir present que:
  • En el cas concret dels importadors i exportadors és evident que necessiten assegurar-se que la seva activitat comercial no està exposada a fluctuacions no desitjades dels preus de la divisa respecte de la moneda local.
  • Des que es formalitza l’operació de compra o venda de les mercaderies i, per tant, es fixa l’import a pagar o a cobrar en la divisa, si no es pacta un preu tancat de compra o de venda de la divisa per atendre el flux futur per al pagament o cobrament de les mercaderies, és possible que amb el període de temps el valor de la divisa no sigui el mateix que quan s’ha pactat la venda de les mercaderies i pot ocasionar pèrdues no esperades que són alienes a l’activitat típica de l’empresa. Una operació comercial, si no es fa la corresponent cobertura (compra o venda de la divisa a terminis), pot derivar en una operació especulativa.
  • Les comissions per canvi de divises estan subjectes a l’IVA, però exemptes d’acord amb l’article 20.1.18 de la llei de l’IVA.

Exemple de càlcul d'una compra amb divisa

Una empresa catalana compra maquinària als EUA per un import de 200.000 dòlars.
Calculeu l’import de la compra per a l’empresa si el pagament es fa per una transferència instrumentada en un compte bancari en euros, en què la comissió és d’1,5 sobre l’import d’adquisició, tenint en compte que la compra es fa el dia 9 de febrer amb un canvi segons la figura on l’empresa ha de comprar els dòlars i el banc li ven.

Solució:

La banca telefònica s’ha d’entendre com la prèvia a la banca electrònica. És a dir, el servei que oferia la banca tradicional abans de la irrupció de les noves tecnologies. I era tan senzill com atorgar-li al client de l’entitat financera un número de telèfon i una clau secreta que li permetia identificar-se i mitjançant una trucada telefònica poder fer tots els serveis que aquesta oferís, ja fossin transferències, consulta del saldo o pagaments de rebuts. Tot molt més limitat i primitiu a ulls d’ara, quan fins i tot es poden celebrar contractes perfectament vàlids mitjançant el mòbil.

La majoria de les entitats financeres segueixen oferint aquest servei complementàriament a la banca electrònica per a aquells clients que tinguin menys destresa en l’ús de les noves tecnologies.

Per la seva banda, el concepte “banca electrònica” és tan ample i en constant i ràpida evolució que pot portar a la confusió. Conceptualment consisteix en l’accés mitjançant algun aparell electrònic (telèfon mòbil, ordinador, tauleta…) als serveis que ofereixen online les entitats bancàries.

Amb l’aparició i el desenvolupament de les noves tecnologies, especialment Internet, la banca electrònica s’ha convertit en un desafiament per a la banca tradicional, tant per l’aparició de nous competidors amb una visió plenament digital del negoci com pel repte de consolidació d’un nou canal d’actuació, al qual s’han hagut d’adaptar per sobreviure però que també els ha significat una oportunitat d’expansió del negoci i una millora en la seva estructura de costos amb la forta reducció del nombre d’oficines bancàries.

La utilització de serveis bancaris en línia (banca electrònica) permet a l’usuari realitzar diverses operacions (sol·licitar crèdits, bloquejar targetes de crèdit, obtenir extractes bancaris, transferir fons…) sense necessitat d’acudir a l’entitat física. Els productes financers en línia són còmodes (serveis totes les hores de tots els dies), ràpids, d’accés global i rendibles (estalvi de temps i sense comissions).

Gairebé l’única excepció seria l’obtenció de diners físics, tot i que s’estan articulant noves possibilitats que van més enllà de les oficines bancàries i els caixers automàtics. Cal tenir en compte, a més, la tendència a la desaparició del diner físic.

Les passarel·les de pagament estan relacionades amb el comerç electrònic i són el sistema que permet al venedor acceptar targetes de crèdit i altres sistemes de pagament electrònic com ara Paypal, Apple Pay, Square o d’altres semblants. S’anomenen també TPV virtuals perquè són l’equivalent a les terminals en punts de venda (TPV) físiques dels comerços al detall, i com aquestes, són un servei que automatitza mitjançant una sèrie de processos informàtics segurs l’operació de pagament entre el client i el venedor.

En les nostres relacions financeres, l’ús dels telèfons intel·ligents és cada cop més usual, freqüent i divers. La innovació és constant i podem fer servir aplicacions en què el mòbil substitueix la targeta de crèdit física com ara Google Pay o Apple Pay, o bé aplicacions com Bizum, que permeten transferències immediates entre els seus usuaris utilitzant solament els números de telèfon.

Aquesta revolta dels serveis financers es resumeix en el concepte Fintech, resultat de la unió de les noves tecnologies i el negoci bancari, el qual està significant un canvi disruptiu en el negoci financer tradicional. Els avenços tecnològics estan permetent la irrupció de nous actors en el sector, oferint serveis de banca de forma molt accessible i amb una cultura radicalment diferent que l’estan canviant per sempre més. El ràpid creixement, tant en gamma de productes com en volum d’usuaris, així ho demostra. Aquest sector s’ha vist reforçat per l’interès de la UE a regular-lo i dotar-lo d’una màxima seguretat mitjançant l’aprovació, el 2015, de la Directiva Payments Services Directive 2, amb efectes des del gener del 2018, per aconseguir uns pagaments electrònics més segurs i innovats.

És un fet que en els darrers anys totes les entitats financeres han augmentat els serveis a més de centrar la seva activitat en els productes o serveis genèrics, que des de la seva fundació sempre havien comercialitzat en el sector financer.

Les entitats financeres van passar de contractar llibretes d’estalvi, comptes corrents, comptes a termini amb diverses modalitats, préstecs, crèdits, pòlisses de crèdit, targetes, pagament i cobrament de xecs…, a, progressivament, oferir altres tipus de productes que fins aquell moment no havien comercialitzat.

Altres productes complementaris i evolutius més destacats de l’activitat bancària són:

• Intermediació de valors mobiliaris: les entitats bancàries ofereixen serveis relacionats amb la titularitat dels valors mobiliaris com la compravenda de valors en el mercat secundari (accions, lletres del tresor…), tràmits de cobraments de dividends, drets de subscripció o dipòsits de valors…
• Assegurances: des de les oficines bancàries s’ofereixen productes d’assegurança per a la cobertura de diferents riscos. Les assegurances de la llar i vida estan molt lligades a la concessió d’hipoteques d’immobles per part de les entitats financeres però també s’ofereixen altres tipus d’assegurances com les d’automòbil o de protecció de la llar contra robatoris.
• Avals i garanties: servei que ofereixen les entitats bancàries i també són una forma indirecta de finançament ja que és un producte d’actiu.
• Caixes de seguretat: servei que ofereixen les entitats financeres als seus clients, donant opció a un lloguer d’una caixa forta custodiada dins de les instal·lacions de la mateixa entitat financera.
• Dipòsits lligats a serveis d’ajut social (persones grans, malalts, invàlids…): l’objectiu de les entitats financeres és, en lloc d’interessos pels estalvis dipositats, afavorir els clients amb la cobertura d’algunes de les necessitats potenciant la prestació de serveis per a la vida quotidiana.
• Venda d’entrades per a espectacles: algunes entitats bancàries han creat, mitjançant la xarxa d’oficines i de caixers automàtics, la venda d’entrades en qualsevol acte lúdic o d’oci de la seva zona (cines, teatres i espectacles en general).
• Venda de viatges: des de la xarxa d’oficines es negocien viatges en grup, i en algunes entitats es regalen viatges per la contractació de determinats productes financers, de manera directa o per sorteig entre els clients que els han contractat.