Suport vital bàsic (SVB) en adults

Les Guies de l’ERC 2015 remarquen la importància de la interacció entre l’operador del telèfon d’emergències, el ciutadà que realitza l’RCP i la utilització a temps d’un DEA. Una resposta de la comunitat coordinada i efectiva que uneixi aquests elements és clau en la millora de la supervivència de les aturades fora de l’hospital.

Les guies de l’ERC 2021 remarquen que sempre que hi hagi només un intervinent sempre s’ha de posar el mòbil en mans lliures per poder parlar amb 112 i començar SVB. Si hi ha dos intervinents un truca i l’altre comença SVB. Es recomana també l’us de videotrucada. Sempre es trucarà o es farà videotrucada quan ja s’ha verificat que l’entorn és segur, s’ha comprovat si la víctima respon, s’han obert vies aèries i s’ha comprovat la respiració (aquestes dades s’hauran de donar al 112)

En aquesta etapa s’han de considerar diferents passos (vegeu la figura):

1. Verificar la seguretat de l’entorn/aproximació segura.
2. Comprovar si la víctima respon/comprovar el nivell de consciència.
3. Obrir les vies aèries.
4. Comprovar la respiració.
5. Actuacions en cas que no respiri.
6. Demanar el DEA.

Verificar la seguretat de l’entorn o fer una aproximació segura significa que davant d’una situació d’emergència s’ha de valorar ràpidament, però de manera serena i controlada, la seguretat del lloc on s’ha produït el succés: cal protegir-se un mateix, protegir la víctima i protegir terceres persones (qualsevol espectador dels fets). Quan oferim l’ajuda, hem d’indicar que tenim coneixements de primers auxilis.

A banda, s’han d’analitzar:

• El tipus de ferits que s’hi trobaran (per exemple, en una piscina s’ha pogut produir un ofegament; en un incendi és possible que hi hagi hagut algun cremat…).
• Els possibles riscos existents tant per a la víctima com per al socorrista; per exemple, si la víctima està estirada al voral de la carretera, pot ser atropellada tant ella com la persona que l’auxiliï, si hi ha perill per l’electricitat, materials d’enderroc…

És molt important assegurar la zona, atès que les condicions que han provocat l’accident encara poden suposar un perill. Una mesura tan senzilla com apagar un interruptor pot ser suficient perquè la zona sigui segura. Si no es pot eliminar un perill, s’ha d’intentar distanciar la víctima i reduir el perill al màxim. Com a últim recurs, cal allunyar la víctima del perill.

El nivell de consciència és el primer que es valora, perquè determinarà la gravetat de la víctima. És molt important apropar-se i tractar la víctima sempre des d’un costat, agenollat a prop del pit o del cap. Aquesta posició serà la més adequada per realitzar totes les etapes de la reanimació: verificar la consciència, respiració i fer compressions.

Per saber si la víctima està conscient o no, cal preguntar-li amb veu alta i clara si es troba bé, què ha passat o demanar-li que obri els ulls. També es pot sacsejar suaument per les espatlles. Poden passar les següents coses:

• La víctima contesta, per tant, està conscient i respira; per la qual cosa s’ha de:
  1. Deixar la víctima en la mateixa posició en què s’ha trobat comprovant que no hi ha cap perill.
  2. Esbrinar què li passa i demanar ajuda si és necessària.
  3. Mentre el socorrista està amb la víctima ha de valorar regularment el nivell de consciència i respiració fins que arribi l’ajuda o es recuperi.
  4. Esbrinar qualsevol lesió que es detecti.
• La víctima no contesta, per tant, està inconscient (encara no sabem si respira o no); per la qual cosa s’ha de:
  1. Cridar demanant ajuda per si algú que està a prop pot ajudar.
  2. Si és possible, deixar la víctima en la posició en què s’ha trobat. Si cal canviar-la de posició es col·locarà sobre l’esquena/decúbit supí/panxa enlaire, sobre una superfície llisa i dura.
  3. Obrir les vies aèries (següent etapa).

Quan la víctima està inconscient i en posició de decúbit supí / panxa enlaire, hi ha risc que la llengua es relaxi, caigui enrere i obstrueixi el pas de l’aire. Per això, el primer que s’ha de fer és afluixar-li la roba si dificulta la respiració i obrir la via aèria per permetre el pas d’aire als pulmons mitjançant la maniobra front-mentó, tret de si se sospita que hi pot haver una lesió cervical. En aquest cas s’ha de fer servir la maniobra d’elevació mandibular. Així s’aconseguirà una tracció de la llengua i s’alliberarà el pas de l’aire (vegeu la taula).

Maniobra front-mentó

Passos	Descripció gràfica
Per fer la maniobra front-mentó, cal agenollar-se al costat de la víctima, que està en posició decúbit supí / panxa enlaire. Es col·loca una mà al front de la víctima i es fa bascular amb suavitat el cap cap enrere.
L’altra mà, amb el tou dels dits, cal col·locar-la sota el mentó de la víctima elevant el mentó per obrir la via aèria

En cas que se sospiti d’algun traumatisme cervical, no s’ha de fer la maniobra front-mentó, sinó la maniobra d’elevació de la mandíbula.

Consisteix a fixar el cap en una posició estable, però sense fer hiperextensió, evitant que es desplaci en qualsevol direcció, i elevar la mandíbula fent tracció cap amunt, sense estirar el coll.

Una vegada oberta la via aèria, caldrà observar que no hi ha res que l’obstrueixi. Per fer-ho, s’ha d’observar si té objectes estranys dins la boca (restes de menjar, dentadura postissa…). Si fos així, el socorrista haurà de fer servir la maniobra de ganxo que consisteix en introduir un dit pel lateral de la boca i després utilitzar el dit com un ganxo per extreure el cos estrany.

Si se sospita que l’obstrucció es troba més avall, s’han de posar en pràctica les tècniques de desobstrucció de les vies aèries.

Amb les vies aèries obertes el socorrista ha de col·locar l’orella a prop de la boca i del nas de la víctima. S’ha d’observar si el tòrax es mou; intentar sentir el so de l’entrada i la sortida de l’aire, i notar l’aire expirat a la galta. No s’ha de dedicar més de 10 segons a fer tot això. Si hi ha respiració agònica (respiració lenta i forçada), es considera que la víctima no respira normalment, que està en aturada cardiorespiratòria i requereix reanimació cardiopulmonar (figura).

Font: SEM

Si la víctima respira:

1. Cal buscar qualsevol lesió potencialment mortal, com per exemple una hemorràgia greu, i tractar-la si és necessari.
2. Col·locar-la en posició lateral de seguretat (PLS).
3. Observar les constants vitals.
4. Trucar al 112.

Si la víctima no respira:

1. Cal trucar immediatament al 112. Si el socorrista no està sol, cal que truqui al 112 una altra persona que estigui ajudant (figura).
2. Iniciar la reanimació cardiopulmonar o RCP (següent etapa).

Font: SEM

La posició lateral de seguretat (PLS) és la posició d’espera indicada per a persones inconscients no traumàtiques que respirin. Té la finalitat de controlar el vòmit i l’ofegament evitant la caiguda de la llengua cap enrere. La posició ha de ser estable, propera a una posició lateral, amb el cap inclinat cap avall i evitant la pressió sobre el tòrax que dificultaria la respiració. Aquesta posició garanteix que la víctima respiri amb normalitat. Els passos per fer la tècnica de la PLS són els següents; al final, hi trobareu un vídeo il·lustratiu:

1. Alinear la víctima, panxa enlaire, sobre una superfície dura i llisa.
2. Agenollar-se al costat de la víctima.
3. Assegurar-se que la persona respira encara que estigui inconscient.
4. Retirar tots els objectes que puguin produir-li algun dany (ulleres, corbata…) i qualsevol objecte voluminós que tingui a les butxaques (mòbil, clauers).
5. Assegurar-se que les dues cames de la víctima estan estirades.
6. Col·locar el braç de la víctima més proper al socorrista en angle recte amb el cos, el colze doblegat i el palmell de la mà cap amunt (figura).
7. Posar l’altre braç de la víctima creuat per damunt del seu tòrax fins que el dors de la mà toqui la seva galta. Com que la víctima està inconscient, aquesta mà l’haurà de subjectar el socorrista.
8. Agafar pel genoll la cama de la víctima més allunyada del socorrista i creuar-la amb l’altra cama mantenint el peu a terra. Subjectar la víctima per la part de darrere del genoll d’aquesta cama i per l’espatlla. També es considera adequat subjectar la víctima pel maluc en comptes de creuar les cames i agafar el genoll.
9. Girar la víctima 90° cap a la banda del socorrista, de manera que un dels seus genolls (de la víctima) toqui el terra fent de suport per evitar que la víctima giri sobre ella mateixa i el palmell de la mà del braç que estava més allunyat del socorrista quedi a sota de la galta de l’accidentat per mantenir-li el cap estable i evitar lesions a la cara. És una maniobra fàcil que no requereix gaire força perquè el socorrista fa servir el seu propi pes per fer-la (figura). En cas que les cames no quedin en la posició correcta, el socorrista les ha d’acabar de posar bé per garantir l’estabilitat de la víctima (figura).
10. Inclinar el cap cap enrere per mantenir la via aèria oberta.
11. Trucar al 112 i informar que hi ha una persona inconscient que respira i que s’ha posat en PLS.
12. Si la víctima roman en PLS més de 30 minuts, s’ha de canviar la posició i girar-li el cap cap a l’altre costat.

Font: SEM

Font: SEM

Font: SEM

En cas que la víctima no respiri, caldrà trucar al 112, tot indicant:

• La identificació de qui truca.
• El motiu de la trucada.
• La localització del lloc del succés.
• El nombre de víctimes i el seu estat.
• Els possibles riscos afegits.
• Les mesures que s’estan adoptant, és a dir, si s’estan fent maniobres de reanimació cardiopulmonar o no.

L’operador del telèfon d’emergències mèdiques té un paper important en el diagnòstic precoç de l’aturada cardíaca, la realització d’RCP assistida per l’operador (també anomenada RCP telefònica), la localització i enviament d’un DEA.

És molt important deixar el mòbil en mans lliures per anar seguint les instruccions del teleoperador. Potser el rescatador sap què ha de fer, però, si no ho sap, seguint les indicacions del teleoperador pot arribar a fer el suport vital bàsic de manera adequada.

Quan el rescatador verifica que la víctima està inconscient ha de demanar ajuda de manera alta i clara perquè algú que estigui a prop vingui a ajudar. Es demanarà a aquesta persona que vagi a buscar un DEA sempre que es consideri viable que n’hi hagi algun, per exemple en algun centre cívic, gimnàs, ajuntament, CAP, metro… Actualment hi ha moltes aplicacions de mòbil que indiquen on és el DEA més a prop. Per exemple l’aplicació per a telèfons intel·ligents Cardiocity 112.

Per tenir aquesta app, s’ha de descarregar al mòbil i us heu de registrar com a experts en DEA. Us demanarà dues adreces; es recomana donar l’adreça personal i la de la feina.

A continuació, podeu veure dos vídeos. En el primer s’expliquen detalladament els passos d’aquesta etapa de l’algoritme de l’RCP. Al segon, coneixereu l’exemple d’una app (n’hi ha altres) on a més a més de trucar al 112 davant de qualsevol emergència i que el 112 us localitzi immediatament, indica on hi ha els DEA més propers del lloc on som, sempre que tinguem el GPS actiu. Tothom que tingui activada aquesta app, rebrà el missatge que hi ha una víctima i si estem a prop hi podrà anar a ajudar.

La reanimació cardiopulmonar (RCP) consisteix a fer compressions al tòrax de la persona afectada i, si és possible, administrar aire mitjançant el boca a boca per intentar mantenir el flux sanguini al cervell, al cor i als altres òrgans vitals fins que arribin els equips mèdics (vegeu la figura).

Font: Guia ERC

El motiu per començar amb les compressions és perquè, durant els primers minuts d’una aturada cardiorespiratòria, el cor disminueix la seva feina, però l’oxigen en sang continua sent alt, motiu pel qual caldrà ajudar el cor a fer la seva feina d’impulsar la sang principalment cap al cor (miocardi) i el cervell. S’ha demostrat que quan es fan compressions toràciques hi entren petits volums d’aire que permeten elevar la probabilitat de supervivència.

Si al lloc de l’accident o del succés hi ha més d’una persona, és convenient dividir la feina: un s’encarregarà de demanar ajuda i l’altre comprovarà si la víctima té objectes estranys a la boca, obrirà vies i començarà les compressions toràciques. Perquè les compressions siguin efectives és molt important que la víctima estigui recolzada en una superfície dura i que el rescatador tingui una posició correcta.

Actualment, a les Guies ERC 2021 s’indica que si el socorrista està format i és capaç de fer-ho ha de fer compressions toràciques + insuflacions. Si el socorrista no està preparat o no es veu capaç de fer insuflacions pel risc de contagi, por o aprensió, és vàlid igualment fer només compressions toràciques, atès que el més important en el suport vital bàsic són les compressions toràciques per restablir la circulació i aplicar el DEA per revertir la fibril·lació.

A continuació, explicarem com fer la tècnica de la reanimació cardiopulmonar: primer us mostren gràficament com fer les compressions (taula) i després exposem, un per un, els passos que cal fer per a fer les insuflacions.

Com fer les compressions dintre d’un procés d’RCP

Descripció dels passos	Exemple gràfic
1. Verificar que les vies aèries estan obertes.
2. Agenollar-se al costat de la víctima a l’altura del pit.
3. Posar el palmell de la mà recolzant el taló de la mà al centre del pit de la víctima (en el punt mitjà dels dos mugrons).
4. Enllaçar les dues mans.
5. Sempre que sigui possible, cal fer les compressions directament a la pell de la víctima. Si la víctima va molt abrigada, si és possible, se li tallarà la roba, abric, jersei… Si no és possible s’ha de tenir present que quan es facin les compressions toràciques el tòrax ha de baixar 5 cm perquè les compressions siguin efectives.
6. Cal posar els braços rectes i col·locar les mans enllaçades a la part central del pit per començar a fer les compressions. És molt important tenir els braços rectes i fer el moviment amb tot el cos, en bloc, i no només amb els braços.
7. Cal fer 30 compressions toràciques fent força amb el cos sense doblegar els braços, amb una freqüència d’unes 100-120 compressions per minut.
8. Les compressions han de ser d’una profunditat d’aproximadament 5-6 cm.
9. Cada 30 compressions, s’ha d’obrir la via aèria amb la tècnica front-mentó, tapar el nas i fer dues insuflacions mitjançant el boca a boca, comprovant de reüll que el pit de la víctima s’eleva.

La segona part de la tècnica per fer l’RCP són les insuflacions; els passos són els següents (vegeu la figura):

1. Tornar a obrir les vies aèries amb la maniobra front-mentó.
2. Pinçar les aletes nasals de la víctima amb els dits índex i polze.
3. Obrir la boca de la víctima mantenint la mandíbula elevada.
4. Realitzar uns inspiració normal i posar els llavis al voltant de la boca de la víctima fent que la unió sigui hermètica.
5. Si es té protector facial o màscara, cal col·locar-la sobre la cara de la víctima. En l’embolcall de les mascaretes indica com s’ha de fer servir. Si no se’n té, s’han de fer les insuflacions directament. Insuflar de forma constant durant 1 segon aproximadament dins de la boca de la víctima al mateix temps que s’observa de reüll que el tòrax s’eleva, per assegurar-nos que les insuflacions s’han fet correctament.
6. Mantenir el cap de la víctima inclinat i la barbeta aixecada i comprovar que el tòrax descendeix en sortir l’aire insuflat prèviament.
7. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior, per efectuar en total dues insuflacions efectives.
8. En el cas que durant aquestes maniobres no s’observi elevació del tòrax abans del proper intent, caldrà:
   • Revisar la posició del cap i de la barbeta.
   • Revisar la boca de la víctima i eliminar elements estranys, per exemple pròtesis, pírcings…
   • No fer més de dos intents per aconseguir insuflacions efectives, se seguirà amb les compressions toràciques.

Captura de YouTube

Després d’haver fet les compressions i les insuflacions, també serà important tenir en compte aquestes recomanacions finals:

• No estar més de 10 segons obrint les vies aèries i fent les dues ventilacions.
• Seguir fent cicle 30 compressions - 2 ventilacions fins que arribi l’ajuda amb el DEA, s’apliqui el DEA i s’indiqui que s’ha de parar de fer l’RCP.
• En cas que no es disposi de DEA cal seguir fent RCP amb cicle 30 compressions - 2 ventilacions fins que arribi l’ajuda especialitzada, la víctima comenci a respirar o el rescatador estigui extenuat.
• En cas que hi hagi dos socorristes o més, haurien de fer torns de dos minuts cadascú. Això evitarà el cansament i permetrà mantenir la bona qualitat de les compressions toràciques. Dos minuts representen 5 cicles de 30 compressions toràciques / 2 ventilacions o insuflacions.

La reanimació cardiopulmonar (RCP) no s’ha d’iniciar en els casos següents:

1. La víctima presenta lesions mortals (per exemple, una decapitació, un traumatisme cranioencefàlic amb sortida de massa encefàlica…).
2. La víctima mostra signes evidents de mort biològica (hi ha rigor mortis: porta temps mort i les articulacions estan rígides, amb livideses…).
3. L’ACR es produeix com a conseqüència d’una malaltia terminal.
4. Quan han transcorregut més de deu minuts sense aplicació de les tècniques d’SVB. En cas de dubte sobre el temps que ha transcorregut, cal començar amb l’RCP. Si l’ACR s’ha produït per una hipotèrmia o una intoxicació (drogues o fàrmacs), cal reanimar la víctima durant més de deu minuts. És recomanable, però, iniciar-la tot i que no es recuperi la vida de la persona, per la possibilitat de donació dels òrgans.
5. Si s’endarrereix l’aplicació de les tècniques d’SVB per atendre altres víctimes amb més probabilitats de supervivència.
6. Si hi ha risc greu per al rescatador o altres víctimes.
7. Quan existeix el desig exprés i per escrit de la víctima que no vol ser reanimada (testament vital).

Totes aquestes accions estan resumides en l’algoritme mostrat a la figura. I en el vídeo final queda resumida aquesta segona etapa de l’SVB: l’RCP sense DEA i amb DEA.

La causa més comuna d’aturada cardíaca és un ritme anormal del cor, que es coneix com fibril·lació ventricular. Aquest ritme anormal pot donar-se quan no arriba prou oxigen al cor o quan el cor resulta malmès com a conseqüència d’un infart de miocardi, i només pot revertir-se mitjançant la desfibril·lació cardíaca (vegeu la figura).

Font: Guia ERC

La majoria de casos d’aturada cardiorespiratòria (ACR) tenen lloc fora d’un centre sanitari, motiu pel qual el Consell Europeu de Ressuscitació (ERC) està recomanant que la desfibril·lació automàtica la facin les primeres persones que hi intervinguin.

El desfibril·lador extern automàtic (DEA) és un equip tècnic homologat segons la legislació vigent, capaç d’analitzar el ritme cardíac, identificar les arrítmies candidates de desfibril·lació i administrar una descàrrega elèctrica amb la finalitat de restablir el ritme cardíac viable, amb alts nivells de seguretat. Quan aquest aparell requereix una acció humana de prémer el botó de connexió, s’anomena desfibril·lador extern semiautomàtic (DESA).

Actualment hi ha DEA/DESA a la majoria de llocs públics: aeroports, metro, estacions de tren, centres cívics, alguns instituts, centres esportius, camps de futbol, centres comercials, cinemes…, atès que està regulat per la normativa de Catalunya. La ubicació del DEA ha d’estar indicada amb un senyal clar.

Els DEA han de reunir les característiques següents:

• Ser fiables, específics i fàcils d’usar. Han de pesar poc i ser portàtils.
• Tenir un baix cost i requerir el mínim manteniment.
• Han de donar ordres orals i en pantalla, i disposar d’un sistema d’anàlisi de l’electrocardiograma (ECG) estandarditzat.
• Han de tenir nivells d’energia de descàrrega d’ona monofàsica de desfibril·lació de 200-200-360, tot i que s’admeten altres alternatives. Disposaran de botó d’encesa, anàlisi i descàrrega.
• Després d’un intent de desfibril·lació, s’inicia l’RCP de manera immediata, començant per les compressions. Al cap de dos minuts (cinc cicles 30:2) es reavalua el ritme cardíac i s’administra una altra descàrrega si està indicat així.
• Han de disposar de dispositius de gravació per facilitar el control mèdic dins del SEM.

Les Guies 2021 de l’ERC sobre teràpies elèctriques inclouen les següents indicacions:

• Es fa molt més èmfasi en minimitzar la durada de les pauses predescàrrega i postdescàrrega; es recomana continuar les compressions mentre es carrega el desfibril·lador.
• També es destaca la importància de reprendre immediatament les compressions toràciques després de la desfibril·lació i continuar les compressions mentre es carrega el desfibril·lador. No s’haurien d’interrompre durant més de 5 segons per realitzar la desfibril·lació.
• La seguretat del socorrista continua essent essencial, però en aquestes guies es reconeix que el perill que el socorrista prengui mal en utilitzar un desfibril·lador és molt petit, sobretot si duu guants. Es destaca la importància d’una comprovació de seguretat ràpida per minimitzar la pausa predescàrrega.
• Es recomana un major desenvolupament dels programes DEA. Això és necessari per a la implantació dels DEA tant en les àrees públiques com en les residencials.

La seqüència que cal seguir per a l’ús dels DEA, partint del pas en què el rescatador està fent l’RCP i està esperant que algú porti el DEA, és la següent:

1. Un cop tenim el DEA, cal encendre’l i connectar els elèctrodes. Cal tenir en compte que en la utilització dels DEA, alguns d’ells es posen en marxa de forma automàtica quan s’obre la tapa. En altres aparells cal que es premi el botó.
2. Si hi ha més d’un rescatador present, cal continuar amb la reanimació cardiopulmonar (RCP) mentre es porta a terme l’encesa i la connexió dels elèctrodes.
3. Seguir les directrius/instruccions de veu/visuals.
4. Perquè els elèctrodes facin la seva funció correctament, abans de posar-los a la víctima hem de tenir en compte:
   • Treure o tallar la roba que cobreix el pit de la víctima.
   • Assecar la suor si n’hi ha.
   • Si hi ha molt pèl al pit s’ha d’afaitar. La majoria de DEA porten un kit per al rasurat.
   • Si la víctima porta cadenes, NO les traurem però sí que les retirarem cap endarrere.
   • Si porta pírcings als mugrons, com que els pegats han d’estar lliures de metalls, s’ha de tenir en compte que els pegats no hi estiguin en contacte.
   • Si la víctima porta marcapassos o port-a-cath, detectarem un prominència en la zona subclavicular. En aquest cas hem de tenir cura que el pegat superior no toqui aquesta zona.
   • Si la víctima porta un embenat toràcic s’haurà de tallar per assegurar el contacte dels pegats amb la pell.
5. Retirar la coberta de paper dels elèctrodes, enganxar-los al pit de la víctima com s’indica en els mateixos elèctrodes. Normalment un dels elèctrodes es col·loca sota l’aixella esquerra i l’altre elèctrode per sota de la clavícula dreta i a prop de l’estèrnum.
6. El desfibril·lador començarà a analitzar la víctima.
7. Cal assegurar-se que ningú toqui la víctima mentre el DEA indica que no es toqui, perquè està analitzant el ritme cardíac. Si es toca la víctima durant l’anàlisi es poden provocar moviments que interfereixin en el reconeixement del ritme cardíac i per tant es pot retardar l’administració d’una descàrrega.
8. Si indica que està preparat per fer una descàrrega:
   • Cal assegurar-se que ningú toca la víctima. Cal cridar “Aparteu-vos” i comprovar visualment que ningú està en contacte amb la víctima.
   • Prémer el botó de xoc/descàrrega tal com indica l’aparell (en els DEA completament automàtics es descarrega el xoc/descàrrega automàticament).
   • Continuar segons les directrius de la veu del DEA.
9. Si no està indicat la seva utilització:
   • Reiniciar l’RCP immediatament, utilitzant una relació de 30 compressions i 2 insuflacions.
   • Continuar segons les directrius de la veu del DEA.
10. Continuar seguint els missatges del DEA fins que:
    • Arribi l’ajuda qualificada i se’n faci càrrec.
    • La víctima comenci a respirar normalment tot deixant els elèctrodes enganxats al pit: si la víctima no és traumàtica i segueix estant inconscient cal girar-la a la posició de recuperació / posició lateral de seguretat.
    • S’estigui esgotat.

Les següents són algunes consideracions que cal tenir en compte en la utilització del DEA:

• Humitat al pit: algunes víctimes poden tenir el pit humit. Cal eixugar ràpidament el pit abans d’enganxar-hi els elèctrodes del DEA.
• Pèl al pit: en poques ocasions el pèl al pit provocarà problemes d’adherència dels elèctrodes del DEA. En aquests casos pot ser necessari afaitar o tallar el pèl per aconseguir un contacte adequat. No s’ha d’afaitar de forma rutinària, perquè es malgasta un temps que pot ser valuós. Molts DEA/DESA porten un kit d’afaitar a una butxaca de la funda.
• “Pegats” de medicació: algunes víctimes poden dur pegats de medicació enganxats al pit. S’han de retirar, perquè podrien provocar cremades durant la desfibril·lació.
• Marcapassos: algunes víctimes porten implantat un marcapassos. Habitualment és visible sota la pell del pit, per sota la clavícula. Cal assegurar-se que els elèctrodes del DEA no quedin col·locats damunt del marcapassos, sinó al costat o per sota.

A la figura podeu veure resumit l’algoritme del DEA. I al vídeo següent, podreu veure resumida aquesta etapa, tot indicant les diferències entre DEA i DESA:

La legislació és diferent segons de quina comunitat autònoma es tracti. A Catalunya es regeix segons el Decret 151/2012, de 20 de novembre, en què s’estableixen els requisits per a la instal·lació i l’ús de desfibril·ladors externs fora de l’àmbit sanitari i per a l’autorització d’entitats formadores.

En aquest decret en l’article 6 és on s’especifica qui està autoritzat per fer servir el DEA. En aquest decret s’explica que sempre que hi hagi personal sanitari o persones acreditades en ús del DEA han de ser elles qui el manipulin (si hi ha personal sanitari, metges, infermers, tècnics en emergències, són les persones indicades per fer-ne ús, després personal no sanitari acreditat); però en cas que no hi hagi ni personal sanitari ni personal acreditat en ús del DEA, en aquell moment qualsevol ciutadà el pot utilitzar amb finalitat terapèutica (és a dir, en cas d’aturada cardiorespiratòria). Aquest fet és lògic, si pensem que cada vegada hi ha més DEA a l’abast de la ciutadania i està comprovat a més a més que l’ús del DEA és realment el que salva les vides en aturades cardíaques. A continuació, s’exposen en castellà, tal com apareixen al decret, els punts que descriuen qui pot manipular el DEA; pareu especial atenció al punt 6.3: