L'avaluació de l'estat de la víctima

L’aparell locomotor està compost pel conjunt d’ossos i músculs del nostre cos; per tant, és el que ens proporciona suport i moviment. L’esquelet, format pels ossos, és la part passiva d’aquest conjunt, mentre que la musculatura n’és la part activa.

Alguns ossos contenen i protegeixen òrgans importants com l’encèfal, els pulmons i el cor. D’altra banda, els lligaments uneixen els ossos entre si, a nivell de les articulacions, mentre que els tendons uneixen els ossos amb el múscul.

L’esquelet està format per més de dos-cents ossos; tots plegats desenvolupen una sèrie de funcions, com ara:

1. Donen suport al cos.
2. Participen en el moviment gràcies a la inserció dels músculs amb els ossos a través dels tendons, que actuen com a palanca permetent el moviment del cos.
3. Protegeixen els òrgans vitals (encèfal, medul·la espinal, cor…).
4. Intervenen en el metabolisme del calci regulant-ne la concentració en sang (calcèmia), ja que en les seves estructures s’hi emmagatzema calci i altres minerals com el fòsfor, el magnesi i el fluor.
5. Les cèl·lules de l’interior dels ossos participen en la formació de cèl·lules sanguínies.

Podem distingir les següents parts de l’esquelet:

• Crani: protegeix l’encèfal i la part superior de la columna vertebral, així com totes les estructures facials (ulls, nas, boca…). Està format per diversos ossos. En alguns d’ells hi ha unes cavitats buides, les sins (sins paranasals), que el fan més lleuger. Els ossos de la part superior constitueixen una estructura semblant a una capsa (volta cranial). D’altres formen cavitats arrodonides (òrbites oculars). L’únic os mòbil és la mandíbula.
• Columna vertebral: sosté el crani, protegeix la medul·la espinal, ajudant a suportar el pes del cos i donant flexibilitat al tronc. Està formada per 33 ossos irregulars, les vèrtebres. Entre les vèrtebres hi ha un disc de cartílag que afavoreix la flexibilitat i atenua els cops (vegeu la figura).

Font: Viquipèdia

• Extremitats: són els ossos dels braços i de les cames; en trobem de dos tipus:
  • Els ossos curts, com els que formen les falanges dels dits o el carp i metacarp (canell i palmell de la mà) i tars i metatars (del peu). En els ossos curts no predomina cap dimensió, són més esfèrics. Els ossos del carp (canell) i metacarp ens permeten comprovar-ho.
  • Els ossos llargs (cúbit, radi i húmer per al braç i tíbia, peroné i fèmur per a la cama). La longitud és superior a l’amplada i al gruix (vegeu la :figura). Estan constituïts per tres parts:
    • Diàfisi: cos o part central de l’os tubular, amb una cavitat central o medul·lar també anomenada medul·la òssia.
    • Epífisi: cada un dels extrems, proximal o distal (més proper o més allunyat al tronc, respectivament), generalment ample i voluminós, que facilita l’articulació amb altres ossos.
    • Metàfisi: entre la epífisi i la diàfisi, zona de creixement durant el desenvolupament de l’os.

Font: www.edu365.cat

Els músculs estan formats per teixit muscular que s’insereix en els ossos, i és gràcies a la seva contracció que els poden moure. Hi ha tres tipus de teixit muscular: un llis (propi dels òrgans viscerals buits, com l’estómac, i dos estriats, el cardíac i l’esquelètic. Els estriats esquelètics són els que s’insereixen en els ossos a través dels tendons.

Les funcions del sistema muscular són tres: proporcionar moviment, mantenir la postura del cos i produir calor. Alhora, hi ha diferents grups musculars (vegeu la figura):

• Músculs del cap i del coll, com l’esternoclidomastoidal.
• Músculs que mouen les extremitats superiors, com el tríceps braquial.
• Músculs del tronc, que són aquells que estan situats a l’abdomen, com els músculs respiratoris intercostals.
• Músculs que mouen les extremitats inferiors, com el gluti.

Font: Viquipèdia

Les articulacions són els punts on els ossos s’uneixen. En podem trobar de dos tipus:

• Articulacions immòbils, on els extrems dels ossos estan soldats i no presenten moviment entre si. Reben el nom de sutures, com per exemple les del crani i la pelvis.
• Articulacions mòbils, on els extrems dels ossos s’uneixen a lligaments que formen una càpsula que envolta l’articulació, anomenada càpsula articular. La coberta de la càpsula, anomenada membrana sinovial, segrega un líquid, líquid sinovial, que lubrica l’articulació (vegeu la figura).

Font: Viquipèdia

El sistema nerviós està constituït per una complexa xarxa d’estructures interrelacionades i és responsable d’afavorir i controlar totes les funcions i accions corporals destinades a mantenir l’equilibri intern del propi organisme i la seva adaptació al medi ambient.

Els òrgans del sistema nerviós són l’encèfal i la medul·la espinal, i els nombrosos nervis que estan distribuïts per tot el cos. Diferenciarem entre dos sistemes nerviosos:

• El central: s’encarrega d’elaborar les directrius de les funcions corporals.
• El perifèric : recull la informació necessària sobre el medi extern i intern, i també duu a terme les accions indispensables per efectuar les modificacions necessàries. Es divideix en:
  • Sistema nerviós autònom o SNA, format per les estructures que regulen les funcions automàtiques o involuntàries.
  • Sistema nerviós somàtic, format per les estructures que regulen les funcions voluntàries.

El sistema nerviós central està protegit i aïllat per unes capes de teixit no nerviós, anomenades meninges, entre les quals passa un fluid que esmorteeix els moviments sobtats del cos, anomenat líquid cefaloraquidi. Les meninges es componen de tres capes diferents que són anomenades, de dins a fora, piamàter, aracnoide i duramàter (vegeu la figura).

Font: Viquipèdia

Dins del crani es troba l’encèfal (la part del sistema nerviós central pròpia dels vertebrats), i a l’interior d’aquest hi ha unes cavitats, anomenades ventricles, on s’elabora la major part del líquid cefaloraquidi, i que n’estan plenes.

El sistema nerviós central (SNC) està constituït per l’encèfal i la medul·la espinal, i és la part del sistema nerviós que controla l’activitat general del cos. El SNC regula el funcionament dels diversos òrgans i aparells del cos, i s’hi localitzen les funcions psíquiques superiors pròpies de l’ésser humà.

L’encèfal està compost pel cervell, el cerebel i la tija encefàlica. Rep informació de totes les parts del cos, després la processa i envia missatges als músculs, indicant com han d’actuar.

Cada àrea de l’encèfal té una funció concreta; ara bé, totes elles estan connectades per mitjà d’un sistema de comunicacions força complicat i actuen juntes per controlar el comportament.

El sistema nerviós continua cap avall amb la medul·la espinal (la part inferior del sistema nerviós central), continguda en el conducte format per la columna vertebral, d’on surten els nervis que recullen la sensibilitat i regulen la contracció muscular.

El sistema nerviós perifèric (SNP) és la part del sistema nerviós formada pels nervis i ganglis nerviosos que es troben fora de l’encèfal i la medul·la espinal.

Només hi ha una dotzena de nervis a cada costat del cos que emergeixen directament del cervell o del tronc encefàlic; s’anomenen els parells cranials. I són molt més nombrosos els nervis raquidis, és a dir, els que surten de la medul·la espinal.

A mesura que s’allunyen de la medul·la espinal, els nervis es van ramificant i donen lloc a nervis de diàmetre menor, que innerven els òrgans, la pell i els músculs, i esdevenen dos tipus de terminacions:

1. Sensitives: en la pell, els nervis acaben amb unes ramificacions fines d’estructura especial que se situen en diversos nivells del la pell i constitueixen els receptors que detecten el tacte, el dolor, la pressió, el fred i l’escalfor. També hi ha terminacions sensitives als músculs i òrgans interns que en detecten l’estat.
2. Motores: que transmeten els impulsos que provoquen la contracció muscular.

La part del sistema nerviós que innerva els òrgans interns és anomenada sistema nerviós autònom, o vegetatiu, i està parcialment separada de la resta del sistema nerviós.

El sistema nerviós autònom, també anomenat vegetatiu, regula el funcionament dels òrgans interns, de manera involuntària i inconscient. Fisiològicament, podem classificar el sistema nerviós autònom en:

• Sistema simpàtic: prepara el cos per a una situació d’alerta o estrès.
• Sistema parasimpàtic: prepara el cos per a una situació tranquil·la o de relax.

En la taula podeu veure els efectes que els sistemes simpàtic i parasimpàtic tenen sobre diferents òrgans:

La respiració és el procés d’intercanvi d’oxigen i diòxid de carboni entre l’organisme i el medi ambient. L’oxigen és imprescindible perquè les cèl·lules del cos humà puguin obtenir energia: en inspirar aire, omplim els pulmons d’oxigen, i en expirar expulsem el diòxid de carboni residual.

L’aparell respiratori està compost per diversos òrgans, on els més important són els pulmons. Per exemple, els pulmons d’un home poden arribar a contenir uns sis litres d’oxigen, i els d’una dona, al voltant de quatre. Per entendre el funcionament de l’aparell respiratori cal conèixer la relació entre la seva anatomia i la seva fisiologia.

L’aparell respiratori està compost per diversos òrgans; la seva anatomia està composta per (vegeu la figura):

• Les vies respiratòries superiors:
  • Fosses nasals
  • Faringe
  • Laringe
• Les vies respiratòries inferiors:
  • Tràquea
  • Bronquis
  • Pulmons

Font: Viquipèdia

La faringe és un òrgan comú als aparells respiratori i digestiu. Connecta la cavitat nasal i la boca amb la laringe per la part anterior i amb l’esòfag per la part posterior. Permet el pas de l’aire i dels aliments.

La laringe és un tub de cinc centímetres de llargària que comunica la faringe amb la tràquea. Compleix tres funcions importants:

• Permet el pas de l’aire.
• Dirigeix els aliments cap a l’esòfag durant la deglució (l’epiglotis cobreix l’obertura laríngia).
• Permet la fonació.

La tràquea és un conducte format per anells cartilaginosos que la mantenen oberta i li confereixen fortalesa. La seva funció és transportar l’aire des de la laringe fins als pulmons durant la respiració.

Els pulmons són dos òrgans esponjosos connectats amb la tràquea a través de dos conductes anomenats bronquis. A l’interior dels pulmons, els bronquis es ramifiquen fins a formar l’arbre bronquial, que consisteix en una xarxa de conductes cada cop més estrets. Finalment, aquests conductes desemboquen en els alvèols.

Els alvèols són dilatacions esfèriques que es troben al final dels bronquíols i que tenen la funció vital de subministrar oxigen a la sang i d’eliminar-ne el diòxid de carboni residual. Els alvèols s’agrupen en forma de raïm, formant el que s’anomena sac alveolar.

El procés que permet mobilitzar l’aire des de l’exterior fins a l’interior dels alvèols s’anomena ventilació pulmonar, i consta de dos moviments: la inspiració i l’expiració.

El procés és el següent: l’aire entra i surt a causa de les diferències de pressió entre els pulmons i l’aire ambiental. Quan la pressió als pulmons és menor que a l’ambient, l’aire entra; quan és major, l’aire surt. La pressió interior es modifica gràcies a l’acció dels músculs respiratoris, el diafragma i els músculs intercostals.

En el cas de la inspiració, la contracció del diafragma i els músculs intercostals permet l’eixamplament de la caixa toràcica. Això produeix una disminució de la pressió a l’interior dels pulmons i, per tant, l’aire entra (vegeu la figura).

Font: www.edu365.cat

En canvi, per poder expirar l’aire, la relaxació del diafragma i dels músculs intercostals disminueix el volum de la caixa toràcica, augmenta la pressió a l’interior dels pulmons i, per tant, l’aire surt (vegeu la figura).

Font: www.edu365.cat

Les costelles permeten que l’organisme inspiri grans quantitats d’aire. Els músculs intercostals externs poden elevar les costelles cap amunt i cap enfora, augmentant la capacitat pulmonar i moure les costelles cap avall i cap endins, fent expulsar l’aire (vegeu la figura).

Font: www.edu365.cat

Quan respirem, primerament es produeix un intercanvi de gasos entre els alvèols i la sang dels capil·lars pulmonars a través d’un procés de difusió simple que no requereix despesa energètica. Després, els gasos són transportats mitjançant els conductes sanguinis. El procés és el següent:

1. Intercanvi de gasos:
   • El diòxid de carboni de la sang capil·lar passa als alvèols pulmonars.
   • L’oxigen dels alvèols passa a la sang capil·lar.
2. Transport dels gasos:
   • La sang oxigenada dels pulmons es dirigeix al cor i s’impulsa per arribar a totes les cèl·lules de l’organisme.
   • La sang rica en diòxid de carboni procedent de la respiració cel·lular retorna al cor i s’impulsa als pulmons, on s’oxigenarà de nou.

La respiració es produeix de forma automàtica i rítmica. És controlada per un grup de cèl·lules nervioses del cervell, anomenat centre respiratori, situat a la tija encefàlica. Aquest respon als canvis del nivell sanguini de diòxid de carboni, estimulant els músculs intercostals i el diafragma.

L’aparell cardiovascular és l’encarregat de transportar, a través de la sang, les substàncies nutritives i l’oxigen a totes les cèl·lules, així com les substàncies de rebuig, per ser expulsades de l’organisme posteriorment.

Comprèn la sang i els òrgans encarregats de la circulació de la sang, on cal destacar el cor i els vasos sanguinis; normalment també s’hi inclou el sistema limfàtic. Per entendre el funcionament de l’aparell cardiovascular cal conèixer la relació entre la seva anatomia i la seva fisiologia.

L’òrgan més important de l’anatomia de l’aparell cardiovascular és el cor, que és un òrgan buit, de parets musculars gruixudes, i que es troba a l’interior de la cavitat toràcica, situat en el centre del pit, entre els pulmons i sobre el diafragma (vegeu la figura).

Font: www.edu365.cat

Internament, tot i que es tracta d’un òrgan buit, el cor és travessat per dos envans de teixit muscular i membranós, perpendiculars entre si, que formen quatre compartiments o cavitats cardíaques: dos superiors o aurícules i dos inferiors o ventricles. Dins del cor podem distingir dues zones implicades en el procés de bategar, amb les seves funcions corresponents (vegeu la figura):

Font: www.edu365.cat

• El cor dret: l’aurícula dreta rep la sang que prové de tot el cos. Aquesta sang és baixa en oxigen. Des de l’aurícula dreta passa al ventricle dret, i des de aquí és enviada als pulmons. En el cor dret hi ha sang desoxigenada.
• El cor esquerre: l’aurícula esquerra rep sang oxigenada procedent dels pulmons. El ventricle esquerre envia la sang oxigenada per l’artèria aorta per distribuir-la per tot el cos. En el cor esquerre hi ha sang oxigenada.

Alhora, el cor està format per tres capes de teixits; són les següents, de dins cap enfora (vegeu la figura):

• Endocardi: és una capa prima de teixit epitelial que cobreix l’interior de les cavitats cardíaques, incloent-hi totes les vàlvules.
• Miocardi: constitueix la capa intermèdia del cor, formada bàsicament per fibres musculars. Constitueix la major part de les parets del cor i es distribueix àmpliament per les quatre cavitats. El gruix d’aquesta capa és superior a les parets dels ventricles, especialment a les de l’esquerre.
• Pericardi: constitueix la capa més externa del cor. És com un sac doble, de teixit fibrós i serós, que envolta el miocardi i el trajecte inicial de l’aorta i les artèries pulmonars.

Font: www.edu365.cat

Els vasos sanguinis són conductes tubulars, d’un diàmetre variable que oscil·la entre algunes mil·lèsimes de mil·límetre i alguns centímetres, i la seva funció és transportar i distribuir la sang des del cor cap als teixits i des dels teixits cap al cor. Segons la funció i les característiques morfològiques, es diferencien tres tipus de vasos sanguinis (vegeu la figura):

• Artèries: s’encarreguen de dur la sang des del cor fins als teixits de tot l’organisme.
• Capil·lars: són els vasos sanguinis més petits. Els capil·lars constitueixen el punt d’unió entre els vasos arterials i els venosos. La funció dels capil·lars és fer possible l’ intercanvi metabòlic entre la sang i els teixits.
• Venes: duen la sang des dels capil·lars fins al cor. Moltes venes tenen a l’interior un nombre variable de vàlvules, les vàlvules venoses, la funció de les quals és assegurar que la sang circuli en el mateix sentit del cor i impedir-ne el reflux en sentit contrari.

Font: www.edu365.cat

Els grans vasos tenen en comú que els seus punts d’origen (en el cas de les artèries) i els seus punts finals (en el cas de les venes) se situen en les cavitats cardíaques; n’hi ha quatre (vegeu la figura):

Font: www.edu365.cat

• Artèria aorta: és l’artèria més voluminosa de l’organisme. Fa circular la sang oxigenada que surt del ventricle esquerre i es dirigeix cap als teixits.
• Vena cava inferior: porta al cor la sang (sense oxigen) procedent de la meitat inferior de l’organisme. A continuació penetra en la cavitat toràcica i acaba en l’aurícula dreta.
• Vena cava superior: porta al cor la sang (sense oxigen) procedent de la meitat superior de l’organisme i acaba en l’aurícula dreta.
• Tronc arterial pulmonar: surt del ventricle dret en direcció als pulmons portant sang sense oxigen. Es bifurca en dues branques: l’artèria pulmonar dreta i l’artèria pulmonar esquerra.
• Venes pulmonars: duen la sang oxigenada des dels pulmons fins a l’aurícula esquerra.

El múscul cardíac té capacitat de contraure’s de forma automàtica. Les contraccions rítmiques i contínues del cor fan que funcioni com una bomba que impulsa la sang cap a tot l’organisme. L’automatisme cardíac és degut a la propietat d’aquest òrgan de produir un impuls elèctric propi, d’una manera automàtica i rítmica, gràcies a un sistema de conducció elèctrica localitzat al miocardi.

Cada batec del cor comporta una seqüència d’esdeveniments que en conjunt formen el cicle cardíac, el qual consta principalment de tres etapes (vegeu la figura):

Font: www.edu365.cat

1. Diàstole: les parets de les aurícules i els ventricles es relaxen i s’omplen de sang procedent de les venes. La sang que es troba a les artèries no retrocedeix gràcies al fet que les vàlvules semilunars (vàlvula aòrtica i vàlvula pulmonar) estan tancades. Aquesta fase dura aproximadament 0,35 segons.
2. Sístole auricular: les parets de les aurícules es contrauen i la sang passa als ventricles. Aquesta fase dura aproximadament 0,15 segons.
3. Sístole ventricular: les parets dels ventricles es contrauen. Aquesta fase dura aproximadament 0,3 segons.:
   • La sang del ventricle esquerre passa a l’artèria aorta cap a la resta del cos.
   • La sang del ventricle dret passa a l’artèria pulmonar cap als pulmons.

Dins del cos humà, la sang es mou per un circuit tancat que recorre contínuament. Aquest circuit es pot dividir en dues parts:

• Circuit sistèmic o major: és la part del sistema circulatori que transporta sang oxigenada del cor cap a la resta del cos i retorna sang pobra en oxigen al cor. La circulació sistèmica és, en termes de distància, molt més llarga que la pulmonar, ja que transporta sang a totes les parts del cos llevat dels pulmons.
• Circuit pulmonar o menor: la circulació pulmonar és la part del sistema circulatori que transporta sang desoxigenada des del cor fins als pulmons, per després tornar-la oxigenada al cor.

Les constants vitals són aquells signes mesurables i quantificables que indiquen l’estat d’òrgans i funcions vitals. Els tres signes vitals que cal mesurar són la temperatura, la pressió arterial i la respiració. A banda, també caldrà portar a terme una valoració neurològica per mesurar la possible alteració de la consciència de la víctima.

Es defineix la temperatura corporal com la quantitat de calor mesurada en graus centígrads, que dóna informació sobre l’equilibri entre la calor produïda pel cos i la calor perduda. L’hipotàlem és el centre regulador de la temperatura corporal. Hi ha una sèrie de factors que modifiquen la temperatura, com ara l’edat, el sexe, l’exercici físic, l’hora del dia i els estats emocionals.

Es considera que hi ha una temperatura normal quan oscil·la entre els 36 i els 37 °C si fem la mesura a l’aixella o als engonals, mentre que la temperatura rectal, oral i timpànica és 0,5 °C més elevada. I es considera que hi ha una alteració en els seus valors quan:

• Hi ha una disminució de la temperatura corporal a 35 °C; és el cas d’una hipotèrmia.
• Un augment de la temperatura per sobre dels valors considerats com a normals; és el cas d’una hipertèrmia. En distingim tres tipus:
  • Febrícula, si l’augment està entre 37,1 i 38 °C.
  • Febre o pirèxia, si l’augment està entre 38 i 40 °C.
  • Hiperpirèxia, si l’augment és superior a 40 °C.

Per mesurar la temperatura abans s’utilitzava el termòmetre de mercuri, ja que era considerat com un dels instruments més fiables. Però l’any 2004 va ser retirat del mercat pels riscos que comporta la seva fragilitat a causa del perill de contaminació si es trenca. Actualment s’utilitzen els termòmetres electrònics digitals i els d’infrarojos, que poden ser òtics o cutanis.

La tensió o pressió arterial es defineix com la pressió que produeix la sang contra les parets de les artèries. Per mesurar aquesta constant vital s’empra un aparell anomenat esfigmomanòmetre. Si és digital no serà necessari, però si és aneroide caldrà a més un fonendoscopi.

Quan mesurem la pressió arterial amb l’esfigmomanòmetre, el que fem és enregistrar dues xifres:

1. Pressió arterial sistòlica: el seu valor dóna informació sobre la força que fa el ventricle esquerre quan envia la sang cap a l’aorta (sístole). Aquest valor rep el nom de pressió màxima; el seu valor normal oscil·la entre 120 i 140 mm Hg.
2. Pressió arterial mínima: el seu valor dóna informació sobre el grau de relaxació dels ventricles i per tant del grau de pressió que s’exerceix sobre les artèries (diàstole). Aquest valor rep el nom de pressió mínima; el seu valor normal oscil·la entre 70 i 90 mm Hg.

Els factors que modifiquen la pressió arterial són l’edat, l’esforç físic, l’estrès, les emocions, els canvis de postura, el sexe i, a més a més:

• La hipertensió: és molt freqüent a la nostra societat i és un factor de risc de malalties cardíaques, cerebrals i renals. Es considera que l’usuari té hipertensió arterial quan, en diferents mesures fetes en repòs, la pressió sistòlica (màxima) està per sobre de 140 mmHg i la pressió diastòlica (mínima) és superior a 90 mmHg.
• La hipotensió: es considera que l’usuari presenta una hipotensió quan el valor obtingut en la pressió arterial sistòlica (màxima) està per sota de 80 mmHg i la pressió diastòlica (mínima) de 40 mmHg a 20 mmHg.

En estats febrils, de desnutrició, de xoc, amb hemorràgies massives, deshidratació o cremades extenses es pot donar alteració de la pressió arterial.

La respiració s’observa per l’elevació i el descens de la caixa toràcica. Per valorar aquest signe vital s’ha d’observar la freqüència, la intensitat i, si s’escau, el dolor que comporta.

La freqüència és el nombre de vegades que una persona inspira cada minut. El nombre normal de respiracions en l’adult oscil·la entre 12 i 16 inspiracions per minut. Amb l’exercici augmenta en proporció a l’esforç. En els nounats i nens, aquesta augmenta (als 12 anys ja és molt similar a la de l’adult), mentre que en la gent gran disminueix a causa dels canvis fisiològics. La intensitat fa referència a la quantitat d’aire mobilitzada en cada inspiració i expiració. Mentrestant, el dolor pot indicar una lesió en l’aparell respiratori a causa, per exemple, de fractures internes o ferides.

Hi ha diferents alteracions de la respiració; són les següent:

1. Taquipnea: és una alteració de la freqüència respiratòria, i presenta més de 24 respiracions per minut. Apareix amb la febre, l’exercici, l’ansietat, la por, les anèmies, els xocs, les pneumònies, la insuficiència respiratòria…
2. Bradipnea: és una alteració de la freqüència respiratòria, i presenta menys de 10 respiracions per minut. Apareix amb els tumors cerebrals o per la depressió del centre respiratori per consum de narcòtics (morfina), entre altres factors.
3. Apnea: és una alteració de la freqüència respiratòria en la qual hi ha una absència transitòria de respiració.
4. Dispnea: és una respiració forçada i dificultosa. Sensació de manca d’aire.
5. Singlot: és una alteració del so dels moviments respiratoris.

La valoració neurològica té a veure amb tot el que es refereix a l’alteració de la consciència. La consciència és l’estat en què l’individu s’adona de si mateix i de l’entorn que l’envolta, fent-lo estar en ple ús dels seus sentits i de les seves facultats.

El nivell de consciència es pot veure alterat per diverses causes. En funció de l’origen, de la durada del quadre i dels símptomes, l’actuació que cal portar a terme serà una o una altra. En general, les principals alteracions de la consciència van des de la lipotímia fins al coma.

Per tal de valorar el nivell de consciència que presenta una persona s’utilitza el codi AVDN; les sigles responen a les següents descripcions de la víctima:

• Està alerta, té els ulls oberts de forma espontània i contesta a les preguntes, malgrat que pot estar desorientada.
• Conserva la capacitat verbal; és a dir, contesta en parlar-li i sacsejar-li lleugerament les espatlles. Si la persona no està del tot desperta comprovarem si és capaç de respondre la nostra veu. Si respon obrint els ulls, parlant o amb moviments es classificarà com ‘V’.
• Només respon al dolor; és a dir, només respon davant d’un estímul dolorós, com pot ser una pessigada.
• Directament no respon a cap estímul; per tant, té un nivell de consciencia alterat i pot estar en aturada cardiorespiratòria.

En el següent vídeo trobareu un exemple il·lustratiu d’aplicació de l’escala AVDN:

Quan es porta a terme un mesurament de l’estat neurològic també s’han de valorar les pupil·les, perquè donen informació de l’estat cerebral de la víctima. Les pupil·les canvien de grandària tot depenent de la quantitat d’oxigen que arriba al cervell, en funció de l’existència de traumatismes cranials, ingestió de fàrmacs, drogues…

Per tant, quan examinem les pupil·les s’ha de valorar:

• La mida: si són contretes o petites (miosi), o bé grans o dilatades (midriasi).
• La reactivitat: si reaccionen a una font de llum sobtada (reactives) o no reaccionen (areactives).
• La simetria: si són iguals de mida (isocòria) o de diferent mida (anisocòria).

Finalment, també cal explorar la sensibilitat i la motricitat de les extremitats. Això proporcionarà informació sobre si hi ha alteracions del sistema nerviós perifèric (medul·la espinal).