Transmissió de la informació i prioritats d’actuació en múltiples víctimes

Davant de qualsevol situació d’emergència cal seguir un protocol de transmissió d’informació que va des de l’activació del servei d’emergències mèdiques (SEM), 112, fins a la recepció de la víctima a l’hospital de referència.

Quan el 112 rep la trucada d’un ciutadà posa en marxa tot un procés per poder atendre-la amb la major eficàcia i velocitat possibles (vegeu la figura):

1. Localitzen la incidència en un mapa gràcies a una aplicació informàtica.
2. Classifiquen la trucada segons el tipus d’incident.
3. Avisen el servei o serveis més adequats: ambulància per a emergències mèdiques, mossos d’esquadra per a seguretat, bombers per a extinció d’incendis i altres incidències de salvament, com els agents rurals (vegeu la figura).

112.gencat.cat

El 112 vol que el seu servei sigui accessible a tothom que el necessiti, per això els operadors atenen les trucades en català, castellà, anglès, francès i alemany. I, a més, disposen d’un servei especial per a persones sordes: una aplicació per a dispositius mòbils i un servei per SMS i per fax. Aquests mitjans alternatius també estan pensats per als turistes estrangers que necessitin fer ús d’un servei d’emergències durant la seva estada a Catalunya.

Disposen d’una innovadora plataforma tecnològica que connecta els taxis amb el 112. Aquest sistema permet fer el seguiment de la posició dels taxis i conèixer si hi ha una situació d’emergència, millorant la seguretat del treballador i els seus clients. El Seqtaxi està gestionat per Localret i l’Institut Metropolità del Taxi.

El protocol de transmissió d’informació és un procés dinàmic en el qual intervenen quatre factors; en aquest ordre:

1. Notificació de la trucada sanitària al 112
2. Recepció de la trucada al centre coordinador
3. Recollida de la víctima
4. Recepció de la víctima a l’hospital de referència

El número d’emergència 112 és fàcil de recordar i, a més a més, és l’únic que cal recordar per a tot Europa. El Consell de la Unió Europea va prendre la decisió d’introduir el número d’emergències 112 com a número únic perquè totes les persones que es desplacin per Europa no necessitin conèixer tots els números d’emergència locals.

Abans de trucar al 112 és important tenir en compte aquestes recomanacions:

1. És millor que truqui un mateix i no un intermediari perquè la informació sigui més completa. Intenteu trucar des d’un lloc segur i mantingueu la calma.
2. Marqueu directament el 112, no cal cap prefix.
3. Espereu que l’operador respongui la trucada. Tingueu paciència, no pengeu ni torneu a trucar, ja que això podria endarrerir molt el servei.
4. Digueu el vostre nom i telèfon de contacte, i expliqueu breument què ha passat.
5. Responeu les preguntes que us faci l’operador i seguiu els consells que us doni.
6. No pengeu fins que no us ho indiquin.
7. Si la situació empitjora o canvia, torneu a trucar al 112.

Quan diverses persones ja han telefonat al 112 per notificar un mateix accident o emergència és possible que els operadors només preguntin si teniu informació addicional útil. El 112 actua d’aquesta manera per alliberar la línia telefònica més ràpidament i garantir una resposta ràpida a la propera trucada d’emergència.

Actualment hi ha aplicacions per a telèfons intel·ligents per fer més fàcil el contacte amb el centre coordinador. El 112 ha creat l’app My112; amb aquest sistema es garanteix l’accés universal de totes les persones, sigui quina sigui la seva condició, a serveis fonamentals com les emergències.

L’operador del CAT112 que atén la trucada rep la informació sobre el lloc des d’on es truca automàticament. D’aquesta manera, es pot situar la persona que truca sobre el mapa i es pot atendre la incidència amb més rapidesa. Amb tot, la trucada no sempre es pot geolocalitzar automàticament i amb exactitud, és per això que l’operador del 112 us demana des d’on truqueu (vegeu la figura)

112.gencat.cat

L’aplicació funciona a partir de tres pictogrames que corresponen als tres motius més comuns de trucades al 112:

• les emergències mèdiques,
• les policials i
• les relacionades amb els bombers i l’extinció d’incendis.

Quan l’usuari ha seleccionat l’opció convenient pot escollir diverses situacions; per exemple, maltractaments, agressions, suïcidis, accidents, incendis o malalties… Amb aquesta aplicació també es millora l’autonomia de les persones sordes.

Es pot trucar al telèfon d’emergències 112 des de qualsevol lloc de Catalunya, tant des d’un telèfon fix com d’un telèfon mòbil. Per poder trucar des d’un mòbil cal que hi hagi cobertura d’algun operador telefònic, encara que no sigui el que teniu contractat. Per tant, si voleu contactar amb el 112 des d’un telèfon mòbil i us trobeu en una zona on no hi ha cobertura de cap mena no podreu fer-ho, ja que no hi ha senyal de cap tipus. La manca total de cobertura es produeix, principalment, en parcs naturals, en regions muntanyoses de difícil accés o en zones despoblades.

En el següent vídeo trobareu més informació sobre l’app My112:

Un cop s’ha detectat la situació d’emergència, es posarà en marxa tot un dispositiu per atendre les víctimes. Aquest dispositiu consta de diversos passos:

1. La recepció de la trucada: el teleoperador, com a primer interventor del sistema sanitari, tractarà d’identificar la necessitat real del demandant. El Telèfon d’Emergències 112 de Catalunya CAT112 atendrà les trucades en 50 idiomes, ja que ha incorporat al catàleg de serveis l’atenció telefònica mitjançant un intèrpret en 45 idiomes més, a banda del català, castellà, anglès, francès i alemany, en els quals ja atenia fins ara les peticions dels ciutadans.
2. El tractament de la informació i el seguiment: les trucades s’atenen des d’una de les tres sales operatives de la Central de Coordinació Sanitària (CECOS) del SEM. Els operadors de demanda reben i gestionen la trucada amb l’assistència del personal mèdic, determinant una prioritat segons la patologia; en aquest cas:
   1. o bé s’assigna el recurs més adient per fer l’assistència.
   2. o bé es resol l’assistència mitjançant un consell sanitari telefònic.
3. La mobilització dels recursos necessaris: quan la trucada requereix la mobilització d’un recurs, un equip assistencial es desplaça fins al lloc de l’incident per fer l’assistència i estabilització del pacient i, si cal, traslladar-lo a un centre sanitari. Sempre s’assignarà el recurs més adient, atenent als criteris de rapidesa i eficiència, ja que en el cas de les emergències les distàncies es mesuren en temps i no pas en quilòmetres. Aquesta assistència es pot donar en diferents escenaris:
   • Domicilis.
   • Recintes tancats (laborals, esportius).
   • Via pública (carrers, carreteres, autovies, autopistes).
   • Centres de salut i atenció primària.
   • Espais oberts (àmbit rural, muntanya).
4. La coordinació de l’assistència mèdica urgent: un cop ja s’ha comunicat a l’equip d’assistència concret que vagi al lloc del succés, aquest equip haurà informar el centre coordinador del temps previsible d’arribada, de la situació del trànsit o d’altres dades d’interès. En arribar-hi, l’equip que hi intervé ha de tenir tota la informació sobre el cas que està a punt d’atendre. Els equips d’assistència estan formats per un metge, un infermer, un tècnic i el conductor. Un membre de l’equip informarà el centre coordinador sobre el lloc exacte del succés, el nombre de víctimes, si cal sol·licitar o no ajuda als bombers o a la policia…

La distribució de les víctimes entre els diversos centres hospitalaris es farà en funció del nombre de víctimes i del tipus de lesions que presentin. El SEM coordina els trasllats de pacients crítics (adults i pediàtrics), procedents d’un hospital que no disposa dels mitjans diagnòstics o terapèutics adequats a la patologia del malalt, a un altre centre amb els mitjans tècnics i humans necessaris.

El SEM determina el tipus d’hospital segons patologia, mobilitza el recurs i fa el trasllat assistit per un equip SEM per tal de garantir l’estabilitat del malalt en tot moment.

En el procediment operatiu del Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya (SEM) es considera incident de múltiples víctimes (IMV) un accident amb 6 víctimes greus o 10 víctimes de qualsevol categoria. Aquestes emergències requereixen una ràpida intervenció que garanteixi l’atenció a totes les persones afectades, per garantir una bona assistència sanitària serà necessari saber com organitzar-se en aquestes situacions per poder donar la millor atenció possible a les víctimes.

Existeixen diferents classificacions de les emergències col·lectives, un exemple és la classificació en funció de les causes que les provoquen:

• Naturals: terratrèmols, inundacions, riuades, incendis…
• Antròpiques: desencadenades per accions humanes com ara centrals nuclears, autopistes, aeroports, xarxa ferroviària…
• Socials: situades en zones de concentracions de població, com ara concerts, aglomeracions, estadis esportius…

Quan es produeix una catàstrofe o una emergència col·lectiva, la seguretat dels que hi participen és fonamental per prevenir nous accidents; per això, s’han d’acotar les diferents zones en funció de la situació i del risc existent. La delimitació es fa en tres zones concèntriques: rescat, auxili i suport (vegeu la figura):

• Zona de rescat, salvament o zona calenta: és el lloc on s’ha produït el succés, la zona zero. En ella es fa el primer triatge o triatge bàsic. Hi ha risc per als intervinents en funció del tipus de sinistre. En aquesta zona només hi haurien d’accedir els equips de salvament:representants del SEM (Servei d’emergències mèdiques), extinció d’incendis (bombers), Mossos d’esquadra i de protecció civil de la generalitat. Els serveis mèdics només entraran en escena en aquesta àrea quan la seva assistència i el seu suport siguin necessaris en els rescats complicats.
• Zona d’auxili, socors o zona tèbia: és l’ espai destinat al triatge avançat (més precís que el bàsic, propi del servei mèdic), on es realitza l’atenció sanitària i evacuació de ferits. Dins d’aquesta zona hi trobem:
  1. L’àrea de classificació, on es fa el triatge avançat de les víctimes.
  2. El lloc on es porten els ferits il·lesos, un cop classificats.
  3. El lloc de càrrega d’ambulàncies.
  4. El punt mèdic avançat (PMA) o hospital de campanya, que permet donar un suport mèdic avançat imprescindible a múltiples víctimes, estabilitzant-les perquè puguin suportar el transport.
  5. També es pot ubicar un niu de ferits (zona de reagrupament de ferits abans de passar pel triatge). És un espai segur i ampli amb un accés ràpid que faciliti el transport.
• Zona base de suport o zona freda: on se situen els comandaments dels serveis intervinents i elements de suport, establint un centre de comandament avançat (CCA). És la zona destinada, per exemple, a l’aparcament d’ambulàncies en espera, de manera que es permeti la circulació de la resta de vehicles.

El triatge es defineix com el procediment destinat a obtenir una classificació de les víctimes en unes determinades categories en funció del pronòstic vital per, d’aquesta manera, poder prioritzar-ne l’atenció i el tractament mitjançant els recursos disponibles.

Totes les víctimes, abans de ser evacuades, han de ser classificades, exceptuant les situacions en què el triatge sigui dificultós per foscor, meteorologia adversa o pel risc per al reanimador o la víctima.

El triatge, com a mètode de classificació de víctimes, ha de seguir un protocol compartit per tothom, tot i que hi hagi maneres diferents de dur a terme aquesta classificació. Així, perquè el triatge sigui eficaç ha de ser:

• Ràpid: per regla general s’estima que per classificar les víctimes cal dedicar un temps de:
  • 30 segons per a una víctima morta.
  • 1 minut per a una víctima lleu.
  • 3 minuts per a una víctima greu.
• Complet: per dur a terme la correcta valoració de la víctima cal retirar els apòsits, els embenats i les peces de roba.
• Precís i segur: els errors poden ser fatals. En cas de dubte és millor classificar la víctima amb més gravetat de la que ens pensem (mai passar de targeta vermella a negra en cas de dubte).
• Individual: cada víctima ha de ser avaluada de manera individual. No es fan avaluacions en grup.
• I a més, cal avaluar tothom a la primera ronda: no es podrà reavaluar una víctima fins que s’hagin valorat totes les altres.

En aquest triatge s’han de detectar les principals amenaces per a la vida, com ara l’asfíxia, l’hemorràgia o el xoc. Una classificació correcta diferenciarà aquells pacients que requereixen reanimació immediata d’aquells que presenten lesions mortals o lesions lleus que no necessitin assistència immediata.

Els tipus de triatge bàsic poden ser molts i diferents; els més comuns són el mètode SHORT i el mètode START.

Davant un incident de múltiples víctimes (IMV), qui realitza el triatge bàsic o primer triatge a la zona de rescat és el personal no mèdic responsable de la seguretat a la zona: agents de seguretat, bombers, policies…

Per al personal no mèdic resulta difícil la priorització en l’evacuació de les víctimes, per això s’ha simplificat molt el triatge bàsic instaurant el mètode SHORT, un acrònim en què cada inicial fa referència als passos a seguir (en castellà; vegeu la figura):

Font: www.reeme.arizona.edu

1. Pot sortir caminant per si mateixa? Quan el rescatador accedeix al lloc de l’accident ordena en veu alta “que surtin caminant tots els que puguin”. Posteriorment se’ls envia al lloc preacordat amb qui està al comandament. A qui surt caminant se’l classifica amb el color verd.
2. Parla (Habla) sense dificultat? Si no camina però parla amb normalitat se li donen ordres senzilles.
3. Obeeix ordres senzilles? Per exemple, li preguntem el seu nom o li demanem que es toqui una part del cos. Així:
   • Si parla i obeeix ordres senzilles es classifica amb el color groc.
   • Si no camina i no parla amb normalitat o no obeeix ordres senzilles es passa a valorar si respira.
4. Respira? Després d’obrir vies aèries s’observa si respira:
   • Si respira, se’l classifica amb el color vermell.
   • Si no respira després d’obrir vies ni presenta cap moviment, se’l classifica amb el color negre, és a dir, com una víctima amb mínima prioritat per lesions incompatibles amb la vida.
5. Taponar hemorràgies: es taponaran totes les hemorràgies que semblin importants en totes les víctimes classificades tant amb verd, amb groc i amb vermell. Es reavaluarà periòdicament l’eficàcia del taponament (tot i ser un procés en quatre etapes, taponar hemorràgies sempre s’ha de fer simultani amb les altres).

Consisteix en una valoració ràpida que avalua la deambulació, la respiració, la circulació i l’estat mental, per després aplicar les maniobres rescatadores. És semblant al mètode SHORT, però una mica més específic. L’acrònim START correspon a les sigles, en anglès, Simple Triage and Rapid Treatment, és a dir, ‘triage senzill i tractament ràpid’. El procediment és el següent (vegeu la figura):

1. La víctima pot caminar? Es demana a la víctima que s’aixequi i camini. Si pot caminar se li assigna targeta verda. Si no camina, es valora la respiració.
2. Respira? Si no respira, s’obre la via aèria. Després d’aquesta comprovació pot passar que:
   • NO respira: targeta negra.
   • Sí respira: targeta vermella; si la freqüència respiratòria és major de 30. En cas que la freqüència sigui menor de 30, es passa al següent punt.
3. Avaluem la circulació, el pols radial:
   • Si no en té, targeta vermella.
   • Si en té, seguim al següent punt.
4. Avaluem l’estat mental i el sistema nerviós central (SNC); fem dues preguntes senzilles, com ara preguntar el nom o demanar que es toqui el nas o una part del cos:
   • Si no respon, targeta vermella.
   • Si respon, targeta groga.

Font: Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ispc.gencat.cat)

Vegeu el vídeo del SEM que explica molt clarament el triatge i el mètode START:

En obtenir la classificació de cada pacient se li posa la targeta del color corresponent i se segueix avançant per efectuar les maniobres salvadores. En el següent vídeo podeu veure un exemple pràctic d’aplicació del mètode START:

Després d’aplicar el mètode SHORT o el mètode START en una víctima se li assigna una targeta del color corresponent. Cada color és una referència simbòlica d’un quadre de lesions o diagnòstic ràpid.

La targeta vermella fa referència a la categoria a la qual pertanyen les víctimes que presenten lesions que han de ser ateses ràpidament per poder resoldre les situacions que posen en perill la vida de la víctima, com ara:

• Aturada cardiorespiratòria (ACR) presenciada i reversible.
• Obstrucció mecànica de la via aèria.
• Lesions penetrants al tòrax.
• Pneumotòrax a tensió.
• Xoc hipovolèmic molt sever.
• Cremades en una superfície superior al 20%.
• Enverinament per productes químics.
• Complicacions obstètriques actives.

La targeta groga serveix per indicar les víctimes que presenten lesions que poden trigar a ser ateses, en principi, un màxim de sis hores; lesions com ara:

• Ferides viscerals.
• Ferides toràciques sense afectació a la ventilació.
• Fractures obertes.
• Abdomen agut.
• Víctimes en coma amb traumatisme cranioencefàlic (TCE) amb focalitat.
• Politraumatismes.
• Cremades amb lesions d’un 20%.

La targeta verda fa referència a les víctimes que poden trigar a ser ateses en terminis superiors a sis hores, sense presentar risc de mort. Les lesions més representatives d’aquest tipus són:

• Lesions cerebrals que necessiten descompressió.
• Ferides musculars i fractures d’ossos llargs.
• Contusions toràciques.
• Polifractures i fractures d’ossos curts.
• Luxacions.

Finalment, la targeta negra indica les víctimes mortes o amb lesions incompatibles amb la vida; és a dir, són víctimes que presenten lesions com ara: aturada cardiorespiratòria (ACR) no presenciada, traumatisme cranioencefàlic (TCE) amb sortida de massa encefàlica i destrucció multiorgànica. En aquesta categoria de triatge ja no es pot fer res per salvar la vida de la víctima; per tant, serà el grup amb menys prioritat d’atenció.