Els processos de mediació

Parlar del procés de mediació en moltes ocasions implica parlar d’una extensió del procés de negociació (Moore, 1995). En aquest sentit, l’eina de la mediació serveix per assolir objectius semblants, si no iguals, a aquells que es pretenen satisfer a partir de la negociació. Cal, per tant, arribar a un acord entre aquelles parts que es troben immerses en una disputa tenint en compte que aquells que desenvolupen el paper de mediador no tenen cap poder autoritzat de decisió que pugui decidir o impulsar una solució al conflicte que s’ha plantejat.

Aquesta característica de la mediació, la de no disposar de la capacitat d’imposar una solució a les parts enfrontades, és precisament la que la converteix en un recurs molt poderós a l’hora de resoldre conflictes, però, alhora, és la que ens indica que la trobada de la resolució al conflicte haurà de prendre la forma d’un procés de recerca d’alternatives i de mobilització de recursos que no pot circumscriure’s a un únic moment. La mediació, així, és un procés d’intervenció que té la seva pròpia metodologia (una metodologia que beu de les ciències socials, de les quals és una disciplina aplicada) i que ha de complir amb una determinada litúrgia formal i informal que s’ordena en el temps seguint una lògica orientada a la consecució d’uns objectius.

Acaba d’assenyalar-se que la mediació ha de prendre forma d’intervenció. En el nostre cas, això és especialment significatiu; des del punt de vista de la integració social, una intervenció implica que hi ha un element extern que s’incorpora a un sistema ja existent amb la intenció de causar-hi alguna modificació. Cal tenir en compte que el sistema en el qual vol realitzar-se la intervenció existeix de manera independent respecte a qui decideix aquesta intervenció: el context de la intervenció continuaria existint tot i que aquells que volen intervenir-hi no el coneguessin o no hi haguessin planejat la intervenció. La intervenció, per tant, és proposada per millorar les condicions de vida d’aquelles parts o agents que formen part del context d’intervenció i, per tant, en un context de conflicte una intervenció basada en la mediació tracta de modificar les dinàmiques de poder de la relació conflictiva a partir de diverses tècniques o recursos que passen, en moltes ocasions, per fer més competents les parts que estan enfrontades (Moore, 1995). Aquesta major competència requereix en algunes ocasions sessions informatives o formatives, però en altres ocasions la mera posada en contacte dels individus o col·lectivitats enfrontades té un efecte positiu i és, per si mateixa, una important justificació de la utilització de la mediació.

Ja hem dit que no tots els processos de mediació prenen la mateixa forma final. Hi ha diversos condicionants que faran que el procés sigui més llarg o que hagi d’incloure fases o subfases diferents. Els diversos àmbits de la mediació marquen també formes de treballar la mediació que poden tenir especificitats concretes que cal conèixer i tenir en compte. En tot cas, és necessari apuntar que l’existència d’aquests àmbits no elimina la necessitat d’una manera global d’actuar que cal respectar en qualsevol procés de mediació, respectant els principis generals de mediació i conduint la intervenció cap a la resolució pacífica del conflicte.

Una definició de mediació familiar explica que aquesta és la intervenció en un conflicte d’una tercera persona que és acceptada per les dues parts enfrontades i que, tot i que no té cap poder de decisió respecte als acords que finalment s’assoleixen, suposadament té la capacitat d’ajudar aquestes parts a arribar a un acord satisfactori (Romero, 2002). Per “satisfactori” s’entén que aquest acord ha de ser acceptable per les dues parts en conflicte i ha de representar alguna mena de benefici o avantatge per a la família en conjunt, i per a les parts enfrontades en particular, que no és possible assolir sense ell. Com en qualsevol altre procés de mediació, la part que s’encarrega de la mediació ha de funcionar de manera imparcial i neutral.

Hi ha, en tot cas, algunes situacions en les quals no es recomana la mediació familiar (Brullet et al, 2003); per exemple, si hi ha abús infantil, si hi ha violència domèstica, si un membre de la família intimida l’altre, si estem en una situació on existeix consum de drogues o quan hi ha algun problema psíquic, amb independència de la seva natura, que pugui comprometre la comprensió del procés o recurs de mediació, aquesta mediació familiar es desaconsella. En general, si hi ha un desequilibri de poder entre els membres de la família és complicat fer servir la mediació, tot i que poden aplicar-se mecanismes d’anivellament que acabin facilitant-la. En casos de violència de gènere, només hi pot haver mediació familiar si s’han establert els mecanismes que evitin l’aparició de noves violències i/o de violència a partir del procés de mediació.

En general, una mediació familiar s’entén com un procediment o un procés en el qual hi ha un trànsit des d’una situació que sembla irresoluble fins a una altra on sí que és possible arribar a acords. D’acord amb Romero (2002), l’avaluació del procés de mediació familiar no s’ha de dur a terme únicament des del punt de vista dels acords i les decisions que s’han pogut prendre, sinó també des del punt de vista de l’aprenentatge vivencial que les parts en conflicte han assolit. La mediació familiar, per tant, ofereix als participants en el procés tota una sèrie de noves competències que els ajuden a resituar-se en el context de relacions que inclouen les familiars, i que poden suposar, per exemple, la separació dels cònjuges o l’aparició de nous actors rellevants en la família o en els espais propers a aquesta, amb la necessitat d’acceptació de la nova realitat que aquests processos impliquen.

Es considera la mediació com un procés, en el sentit que s’ha assenyalat més amunt, ja que es desenvolupa al llarg d’un espai de temps. En el cas de la mediació familiar, és necessari fer la distinció entre el temps real al llarg del qual esdevé la mediació i el temps psicològic, que té a veure amb les experiències que els agents en conflicte puguin afegir i amb les vivències pròpies i alienes que construeixen el context en el qual es resol el conflicte. Entenem per temps psicològic no el temps real −que és quantificable i objectiu−, sinó el temps viscut i subjectiu; així, per exemple, davant d’un mateix període d’espera, una persona pot percebre que aquest període és curt, mentre que una altra pot percebre el mateix temps d’espera com insuportablement llarg.

Hi ha dues situacions en les quals aquesta mediació familiar sembla especialment necessària (Romero, 2002):

• La mediació familiar com a ritual de separació: cal entendre que existeix tota una sèrie de rituals formals que donen la benvinguda a noves situacions familiars. Aquests rituals són sociològicament i antropològicament rellevants i de vegades actuen com a ritus de pas que situen les persones que hi participen en un altre estatus i amb assignacions diferenciades de rols, almenys en comparació amb els que desenvolupaven prèviament. Tanmateix, la separació no compta amb cap d’aquests rituals i el procés de mediació podria funcionar en aquest sentit.
• La mediació familiar en el context d’una reorganització familiar: la institució familiar és present a la pràctica totalitat de les cultures humanes, tot i que pot prendre molt diverses formes. La família, per tant, presenta una organització tipus que es repeteix dins d’un context social determinat, i que fixa les funcions que compleixen els seus membres. Generalment, això succeeix de manera informal, tot i que en determinades societats, i per a casos molt concrets, pot existir una regulació formal que ordeni i estructuri les funcions familiars i/o les jerarquies de les quals aquestes funcions depenen. Les famílies, així, tenen una coherència interna que troba la seva raó de ser en el context cultural i ideològic dominant. El trencament d’una parella o una situació de conflicte familiar qüestiona d’alguna manera aquesta estructura, ja que modifica els agents que realitzen les distintes funcions familiars, que poden passar a estar absents, a desaparèixer, a perdre o guanyar pes relatiu per a determinats casos i, en general, a qüestionar l’ordre establert. La mediació familiar ajuda a situar de nou les funcions familiars en el terreny de la negociació entre els membres de la parella o entre els membres de la família que han entrat en conflicte. Es tracta, en aquest cas, de restablir les relacions familiars, tot i que els significats d’aquestes relacions hagin pogut patir una alteració.

Cal tenir en compte que quan es parla de la mediació familiar es diu que aquesta pot ser una mediació privada, tot i que liderada des del sector públic (Brullet et al., 2003). Això dificulta la seva concepció dins del terreny tradicional de la mediació, on la presència dels poders públics es més acusada.

Des d’aquest punt de vista, els poders públics poden crear serveis de mediació familiar, poden també generar regulacions que descriguin com són els processos de mediació dins l’àmbit familiar i poden també facilitar l’accés als serveis de mediació a través del finançament total o parcial dels serveis de mediació.

Hi ha, no obstant això, un perill. S’ha esmentat més amunt l’existència dins de la mediació familiar d’un temps psicològic que pren una importància cabdal. L’existència de serveis públics de mediació familiar, amb els estàndards i els protocols que han de marcar-se per a les accions de mediació que depenen dels mecanismes de benestar de les societats en les quals es dona, pot obviar la necessitat d’altres models temporals per a la resolució del conflicte, així com pot condicionar l’elecció del mediador, que, així, pot perdre la independència i/o la neutralitat als ulls d’alguna de les parts.

Les transformacions en la família, almenys en el nostre context social, provoquen l’aparició de noves realitats en les quals poden aparèixer conflictes. Així, es detecta una disminució en l’estabilitat de les unions convencionals (amb o sense matrimoni) que, a més, ve acompanyada per l’aparició de noves formes de família i/o convivència (Brullet et al., 2003). En aquest context també es detecta la presència de formes de solidaritat intergeneracional que poden estar substituint el paper de l’estat del benestar, dels seus dispositius a l’hora d’assegurar el que s’anomena cohesió social. Seria el cas d’avis que acullen els seus fills amb les seves famílies a casa seva, o fins i tot que aporten la seva pensió de jubilació per sufragar les despeses dels fills.

Les separacions de parelles amb fills han comportat l’aparició del concepte de coparentalitat, en el qual es deslliga la figura del cònjuge de la del progenitor i s’elimina la concepció de la separació en termes d’un relat de fracàs que impregna també el significat de les responsabilitats parentals. Pel contrari, la coparentalitat és la voluntat de conduir la separació d’una manera responsable en la qual ni es perd ni es devalua el vincle de filiació. La realitat, tanmateix, és que la parella que es trenca difícilment pot mantenir la il·lusió de continuar sent una parella en termes de parentalitat i, de fet, tractar de mantenir la parella en termes de parentalitat quan els membres d’aquesta tenen vides independents suposa una font de conflictes.

L’acolliment i l’adopció, així com la cura de gent gran i de persones dependents, són una altra font de conflictes familiars, on la mediació familiar és susceptible de representar un paper rellevant. Els aspectes de gènere són molt importants en aquests conflictes que tenen a veure amb la cura de gent gran, ja que generalment són les dones les que tenen un pes més gran en aquestes activitats de cura. Així (Brullet et al., 2003), les dones poden tenir la sensació que són elles les que s’encarreguen en major part de la cura; també poden aparèixer discursos que van en la direcció d’afirmar que aquella persona que cura ho fa, en realitat, per quedar-se amb els béns de la persona dependent una vegada es consumi el seu decés, i, finalment, poden produir-se situacions de desprotecció de les persones dependents que acaben estant desateses, abandonades o maltractades per aquells que suposadament se’n feien càrrec.

En general, són susceptibles de mediació els següents problemes (Ferrari, Panchón, 2006):

• Conflictes entre mares i pares i fills adolescents, que poden incloure conflictes d’identitat i acceptació de l’adolescència. Cal tenir en compte que és un moment vital certament complex en el qual pot iniciar-se el consum de tòxics o pot haver-hi conductes disruptives. Són freqüents els conflictes que tenen un origen escolar perquè l’adolescent no té interès per l’estudi, o on els referents adults exigeixen d’aquest un comportament molt definit que, en no poder ser assolit, genera frustracions en tots els membres de la família. En tot cas, els conflictes també poden estar provocats per la manca d’acceptació de l’adolescent respecte a noves parelles dels seus pares o per la denúncia de maltractaments o abandonament. En les famílies que acullen o adopten un adolescent, aquest fet és també susceptible de generar conflictes.
• Conflictes entre una parella que conviu, que inclouen, si hi ha fills, les diferències respecte a la manera d’educar o de gestionar la relació amb el centre escolar. Altres fonts de conflictes són el consum de tòxics i/o les addiccions dels membres de la parella i, en general, qualsevol dificultat que tingui a veure amb la comunicació.
• Conflictes entre membres d’una parella separada, en els quals poden tractar-se episodis de no-acceptació de les noves parelles dels antics cònjuges, tant per part dels adults com per part dels fills. També poden ser conflictes que tenen a veure amb l’incompliment de les mesures posteriors a la separació, així com amb denúncies o sospita d’addiccions, negligències envers els fills, maltractaments, etc.
• Altres situacions, com per exemple conflictes entre germans, la mort de persones significatives i els nous equilibris dins de la unitat familiar que en resulten, malalties o accidents i el fet d’haver de cuidar les persones dependents si és el cas, etc.
• Conflictes en persones migrades: a tots els casos anteriors cal afegir-hi que l’especial situació de les famílies que han emprès un procés migratori pot provocar conflictes derivats del dol migratori, de la frustració que generen les expectatives que no s’han acomplert, de les dificultats del reagrupament familiar, dels resultats de la separació dels familiars i els problemes de comunicació que això comporta, del nou context sociocultural, etc.

Un dels aspectes que cal tenir en compte en els processos de mediació familiar és que aquesta, escudant-se en el principi de neutralitat, no hauria d’acabar enfortint la part més forta i/o afeblint la part més feble (Brullet et al., 2003).

Una vegada que això ha estat comprovat pot començar-se el procés de mediació (Vall, 2010), en el qual distingim les fases de premediació, mediació i postmediació.

En primer lloc, en l’etapa o fase de premediació, sigui quina sigui la via d’accés de les parts en conflicte al servei de mediació, s’ha d’acabar resolent que aquestes parts accedeixen a participar en les activitats de mediació. Recordem que la mediació és una tècnica valuosa de resolució de conflictes si la participació és voluntària. Hem de tenir en compte que l’accés als serveis de mediació pot ser accés directe, en què les parts immerses en el conflicte (o algú que els pugui assessorar) busquen pel seu compte un recurs que els pugui resultar d’utilitat, o pot ser derivat des de l’àmbit judicial. Tant en un cas com en l’altre, l’acceptació de la mediació ha de ser lliure i voluntària.

En segon lloc, la fase de mediació pròpiament dita té l’objectiu de construir uns acords que haurien de poder ser signats per les parts en conflicte. Hi ha diverses subfases o passes que cal completar:

1. El restabliment de la comunicació implica el treball en el qual les dues parts en conflicte es reconeixen com a legítimes negociadores. Cal tenir en compte que la situació de conflicte pot haver deteriorat molt les vies de comunicació; aquesta fase pot allargar-se més o menys en el temps, ja que depèn de diversos factors, però és una fase vital, ja que sense aquest restabliment de la comunicació la mediació és impossible. És també el moment d’establir quines seran les regles i normes que guiaran el procés de negociació.
2. A la subfase d’estudi del conflicte cal determinar quines han estat les causes del conflicte, així com analitzar les posicions i els interessos dels agents enfrontats. És la fase en què s’obtenen els relats de les dues parts. Obtenir un relat és molt important, perquè ens permet copsar quines han estat les vivències de les parts en conflicte. El relat sembla una producció tancada, però en realitat és dinàmic i canviant. De fet, en el procés de mediació el relat inicial hauria de transformar-se en un de nou que sigui capaç d’incloure els acords als quals presumiblement s’arribaran quan la mediació hagi finalitzat.
3. Treball col·laboratiu: els agents enfrontats, amb l’ajuda del mediador, treballaran en comú amb l’objectiu de proposar solucions viables i realistes. És una subfase que pot desenvolupar-se alhora que la subfase de recerca d’opcions. Es generaran alternatives al conflicte en les quals ningú surti perdent. Aquesta subfase és complicada i cal tenir en compte que les primeres propostes poden no ser justes per a alguna de les dues parts. És el moment en el qual es poden en joc les habilitats de negociació.
4. Construcció d’acords: és el moment en el qual es proposen els acords als quals han arribat les parts en conflicte. Hi cap la possibilitat que no hi hagi cap acord o que aquest sigui parcial. L’acord de mediació és signat per les dues parts; és un document no jurídic que està formulat amb les paraules de les parts (normalment sense formalismes o sense llenguatge tècnic) perquè ha de quedar clar que les dues parts comprenen perfectament les implicacions de l’acord i les conseqüències que se’n deriven.

La darrera fase del procés és la fase de postmediació. En aquesta fase es considera si els acords són totals o no. Si no són totals, les parts han de continuar negociant la part que no s’ha acordat i, si continuen sense existir acords respecte a aquesta part, poden sol·licitar-se altres mesures de mediació o de negociació, amb el recurs a una autoritat judicial en darrer terme. Si els acords són totals, es redacta el conveni i s’inicia el procediment de mutu acord que asseguri el compliment d’allò que s’ha signat. Cal fer un seguiment dels termes del conveni signat per revisar el compliment de les clàusules redactades en aquest.

Una altra forma d’articular el procés de mediació pot incloure quatre fases (Ferrari, Panchón, 2006:72). En primer lloc, hi ha una entrevista d’orientació a cadascuna de les parts. En aquesta fase es poden incloure trobades individuals (anomenades caucus) i/o alguna de conjunta. La segona de les fases és el procés pròpiament dit, ja que en aquesta fase s’identifica el problema al voltant del qual cal articular la mediació i s’obtenen els consentiments de les dues parts enfrontades. Al llarg d’aquesta fase es recull la informació (per exemple, a partir d’entrevistes) i s’analitza. Es marquen els punts de conflicte i s’estableixen prioritats d’actuació que guiaran la intervenció. La tercera fase és la de tancament, on es redacta i se signa el contracte que ha de complir-se. En la fase de seguiment es constata que els acords presos s’han respectat i, en cas contrari, pot obrir-se de nou el procés de mediació o poden buscar-se altres recursos de resolució de conflictes i/o negociació.

Una definició de mediació laboral assenyala que és un mecanisme extrajudicial de resolució de conflictes laborals (Luque i Ginés, 2010). Es parteix de la idea que hi ha uns interessos i unes posicions entre les parts en conflicte, que poden ser apropades. Com en qualsevol altre àmbit de mediació, se suposa que el procés de mediació donarà un espai i un temps adequats que, per si mateixos i amb l’aplicació dels procediments correctes, afavoriran la resolució del conflicte en termes avantatjosos per a les dues parts.

En mediació laboral, però també en altres àmbits, podem distingir entre la mediació passiva si la persona mediadora deixa que siguin les parts les que s’encarreguen de l’estructuració del procés de mediació, i la mediació activa si la persona mediadora formula propostes, modela les posicions de les parts per tal que sigui més evident la possibilitat d’un acord i, en general, expressa les pròpies opinions i fa judicis de valor.

Els conflictes laborals són un tipus de conflicte molt concret que normalment es dona entre treballadors i empresaris. Els conflictes laborals poden ser individuals, plurals o col·lectius. Estem davant d’un conflicte individual si el conflicte afecta un treballador amb un empresari; certament és un conflicte laboral, però normalment pot resoldre’s sense l’ajuda de la mediació. Estem davant d’un conflicte plural quan diversos treballadors tenen un conflicte amb diversos empresaris, però no estem parlant d’un conflicte col·lectiu; en el conflicte plural hi ha una reclamació conjunta de demandes que són en realitat individuals. Finalment, i aquests són els que més ens interessen, podem parlar de conflictes col·lectius quan el conflicte transcendeix aspectes individuals i les negociacions es duen a terme en nom dels col·lectius; les demandes afecten el grup en la seva totalitat i no és possible dividir la decisió presa de manera que només afecti alguns i deixi sense efecte els altres.

Els conflictes col·lectius normalment es duen a terme entre un actor que és col·lectiu (els sindicats, que ostenten la representació dels treballadors) i els empresaris i/o els seus representants; és necessari assenyalar que la patronal pot actuar des d’un punt de vista individual, si el conflicte és amb un únic empresari, o col·lectiu, si es negocia en nom de tots els empresaris d’un sector productiu o d’un territori).

Els processos de mediació laboral poden atendre una gran multiplicitat de conflictes, de diversos orígens i que es resolen generalment amb èxit, almenys a Catalunya (Luque i Ginés, 2010). Tot i així, les característiques de les parts i les dels conflictes són també un bon indicador a l’hora de preveure l’èxit del procés de mediació. El cost econòmic de la mediació és molt baix i, amb algunes excepcions, se sol assolir un acord en un nombre de sessions molt reduït.

Es pressuposa que no cal disposar d’un límit màxim de sessions en la mediació. Tot i que, com s’acaba d’assenyalar, els resultats poden aparèixer en un breu període de temps, els processos de mediació poden ser complexos i, per tant, limitar el temps i/o les sessions pot anar en contra de l’assoliment d’una solució adient. Molt rellevant és la recomanació que el procés de mediació laboral pugui suspendre els procediments judicials, si és que aquests estan oberts (Luque, Ginés, 2010). En aquest sentit, no es recomana que els advocats de les parts estiguin presents en el procés de mediació, tot i que existeix aquesta opció. Cap també la possibilitat d’engegar accions de mediació després d’una sentència judicial, precisament per no tornar a judicialitzar el conflicte o el seguiment dels acords que han posat fi a aquest.

Els principis de la mediació també han d’acomplir-se en els processos de mediació laboral. Són especialment necessaris aquells que tenen a veure amb la transparència, la neutralitat i la flexibilitat, però el principi de la bona fe és igualment rellevant, en tant que la mediació es produeix amb l’objectiu de trobar una solució a un conflicte que acaba perjudicant treballadors i empresaris. Però si hi ha una de les dues parts que, en realitat, vol perpetuar el procés de mediació per tal de desvirtuar o fer impossible la possibilitat d’arribar a un acord, aleshores els danys causats poden ser molt elevats.

Finalment, cal analitzar el principi de voluntarietat. La voluntarietat en el procés de mediació laboral implica que qualsevol de les dues parts ha de poder desistir del procés de mediació i, per tant, acudir a una via judicial. Aquest principi també pot entendre’s des del punt de vista del mediador: si no es donen les característiques que fan del procés de mediació una eina amb potencial d’èxit, el mediador pot donar per acabada aquesta mediació.

La mediació laboral també pot estructurar-se a partir de les tres fases clàssiques (Luque, Ginés, 2010): premediació, la mediació pròpiament dita i la postmediació.

En la premediació, les dues parts sol·liciten el recurs de la mediació; és el moment en el qual es presenta la primera documentació, que ha de quedar custodiada pels agents de mediació. És també el moment en el qual es designa l’òrgan mediador i en què aquest emplaça les parts a participar. Les parts poden comparèixer (i, per tant, s’inicia el treball de mediació) o no comparèixer, o desistir del procés de mediació. La incompareixença o el desistiment implica la finalització del procediment de mediació sense acord i és, per tant, la porta a altres actuacions dins de l’àmbit judicial.

En aquesta fase de premediació cal deixar clar si s’està recorrent a mecanismes de mediació de caràcter autònom o de caràcter heterònom.

Són mecanismes autònoms si tenen a veure amb els mecanismes de mediació previstos per la negociació col·lectiva. En aquest sentit, parlem d’autonomia perquè són les mateixes parts en conflicte les que han previst l’existència d’eines que els ajuden a arribar a acords. Aquesta possibilitat és prevista per la legislació i és, de fet, un element importantíssim en allò que coneixem com a democràcia econòmica, ja que habilita treballadors i empresaris a protagonitzar vies pròpies de resolució de conflictes.

Són mecanismes heterònoms quan estan creats, regulats i dirigits pel legislador i són certament necessaris en casos de la declaració de vaga, així com en els moments previs a un conflicte col·lectiu que pot resoldre’s de manera judicial: en aquest darrer cas, el més raonable és tractar primer d’arribar a una solució extrajudicial. Altres mecanismes heterònoms de mediació laboral poden dur-se a terme des de la inspecció de treball i, de nou, suposen un pas previ a una hipotètica intervenció judicial.

S’inicia l’acte de mediació amb la presentació de la persona mediadora. En aquest sentit, hi ha una aposta clara per la presència en totes les sessions de les dues parts en conflicte (Luque, Ginés, 2010). Hi ha la possibilitat, com en qualsevol altre procés de mediació, que existeixin sessions individuals, però allò recomanable és que, sent aquests conflictes eminentment col·lectius, els representants de les dues parts puguin ser-hi presents en tot moment per tal d’assegurar la transparència del procés.

Cal tenir en compte que la natura d’aquests conflictes és en moltes ocasions de caire tècnic (les motivacions emocionals poden no existir o, almenys, no ser les més rellevants), de tal manera que les propostes que faran les dues parts poden tenir també aquesta dimensió tècnica i/o quantitativa.

A partir d’aquesta comunicació haurien d’aparèixer idees que conduïssin a la resolució del conflicte. S’elaboren i es formalitzen propostes que han d’avaluar-se i negociar-se. És possible que siguin necessàries diverses sessions de mediació, especialment perquè les parts en negociació, en tant que representants d’actors col·lectius, poden tenir legitimitat per negociar sols fins a determinats límits. Alguns acords hauran de ser sotmesos a la revisió o a l’aprovació dels representats. Si aquest cicle de presentació de propostes i negociació d’aquestes acaba sense acord, el procés de mediació finalitza i, per tant, allò normal és que s’hagi de recórrer a instàncies judicials. Si finalment s’arriba a un acord, aquest ha de quedar enregistrat per escrit i ha de ser notificat a les dues parts.

En la fase de postmediació s’executa l’acord i es revisa que aquest sigui acomplert de manera satisfactòria. Les comissions paritàries de seguiment dels convenis col·lectius tenen aquesta funció, ja que, almenys en el cas de la negociació dels convenis col·lectius, les comissions de negociació es dissolen una vegada es compta amb un acord (Cavas, 2007).

Aquestes comissions paritàries (són paritàries perquè hi ha representants de les dues parts en conflicte) s’encarreguen de vetllar per la correcta aplicació dels acords, així com de resoldre problemes d’interpretació d’aquests mateixos acords. S’encarreguen també de proposar actualitzacions a algun dels acords si el marc contextual es modifica, sempre que aquestes actualitzacions no violin la natura dels acords assolits en el procés de mediació.

No es pot parlar de mediació penal sense fer referència als conceptes de justícia retributiva i de justícia reparadora (Barallat, 2013). La justícia retributiva és aquella que posa l’èmfasi en la pena que ha de rebre aquella persona que causa algun mal; és, per tant, un tipus de justícia que es basa en la sanció. Per altra banda, la justícia reparadora basa la seva eficàcia en dos principis fonamentals: la reparació que ha de rebre la víctima d’un delicte i la reconciliació a la qual s’aspira que les dues parts enfrontades (aquella que causa el mal i aquella que el pateix) puguin arribar. Quan parlem de mediació penal estem fent èmfasi en aquesta segona concepció de la justícia, que ha tingut en els últims anys un especial desenvolupament ateses les dificultats que la justícia retributiva ha tingut a l’hora de generar una correcta satisfacció de la víctima, així com a l’hora d’assegurar la rehabilitació, la reinserció i la resocialització del delinqüent.

Es creu que aquests mecanismes i serveis de mediació penal ofereixen tres avantatges importants:

• Es dona un paper important a la víctima, que en altres processos penals queda desdibuixada. La víctima no és revictimitzada durant el procés de mediació i té la possibilitat d’assolir algun grau de satisfacció moral.
• Implica el delinqüent en la reparació dels danys causats, de tal manera que facilita l’assumpció de l’empatia entre les dues parts i, especialment, facilita que el delinqüent es posi en el lloc de la víctima. Des d’un punt de vista estrictament comunitari, aquests processos de mediació penal tenen la virtut de resultar preventius respecte a la possibilitat que el victimari engegui noves conductes d’agressió.
• Agilitza la posada en pràctica de solucions i afavoreix que el sistema judicial estigui menys col·lapsat.

És molt important deixar clar que no tots els delictes són susceptibles de recórrer a aquesta mena de mediació. En delictes molt greus es desaconsella, especialment en aquells casos en què hi ha una evident diferència de poder entre ambdues parts. En casos de violència de gènere, precisament pel desequilibri de poder entre ambdues parts o per les tensions emocionals que poden existir, no se sol recórrer a aquesta mena de mediació.

La mediació penal té una sèrie de principis que, ateses les especials característiques d’aquesta mena de mediació, han de ser respectats pels serveis de mediació.

Aquests principis assenyalen la necessitat que la mediació penal sigui voluntària i les parts en conflicte han d’accedir-hi de manera lliure; el servei ha de resultar gratuït, i seria l’Administració de Justícia qui hauria de córrer amb les despeses d’aquest procés (o almenys hauria de ser capaç de garantir-ne l’existència); com en qualsevol altre procés de mediació, el principi de confidencialitat és certament important i els detalls d’allò que es discuteixi dins l’àmbit de la mediació penal han de quedar consignats en el mateix procés, i aquest fet implica que el mediador no serà cridat a participar com a testimoni en un judici que dirimeixi aspectes que han estat tractats abans en un procés de mediació. El principi d’oficialitat assegura que serà el jutge qui derivi al servei de mediació aquells casos susceptibles de ser resolts seguint aquesta via i, finalment, el principi de flexibilitat implica que les dues parts que participen en el procés de mediació tenen àmplies capacitats de decisió respecte a com s’arriba a l’acord, així com respecte a aspectes formals del mateix procés.

La mediació penal segueix també una sèrie de postulats (Rios, Olalde, 2011) que tenen com a objectiu reforçar l’Administració de Justícia reparadora tal com ha estat definida:

• L’objectiu principal de la mediació penal és crear un espai comunicatiu no antagònic ni amenaçant i on puguin assolir-se els interessos de la víctima i del victimari, així com de la comunitat en la qual es troben inclosos. Es tracta de protegir la víctima, però també d’assegurar la pau social, arribant a acords que incloguin elements reals i simbòlics que assegurin la reparació del mal causat.
• La mediació penal reformula el concepte de justícia i humanitza el dret penal. Des d’aquest punt de vista, els serveis de mediació penal s’encarreguen de superar la relació automàtica entre crim i càstig, en què els recursos policials i/o de control tenen una importància fonamental. Els serveis de mediació penal s’encarreguen de donar una alternativa a l’automatisme d’aquesta relació sense negar la necessitat de castigar el culpable però posant l’èmfasi en l’atenció afectiva de les persones implicades en el conflicte i fent èmfasi en processos de prevenció i atenció.
• La justícia restaurativa suposa una opció pel diàleg més que per la confrontació, de manera que els serveis de mediació penal apel·len a la capacitat discursiva dels individus i a la possibilitat que aquests tenen d’arribar a acords de manera autònoma.
• Els processos i els serveis de mediació penal són una aposta pel coneixement de la veritat i pel reconeixement de la responsabilitat. Es parteix del reconeixement voluntari de l’autoria del delicte i s’explora el cas fins a arribar a la veritat d’aquest, ja que es parteix de la premissa que la veritat és també un dret al qual no ha de renunciar-se.
• Els serveis de mediació penal converteixen la víctima en protagonista. Li donen la possibilitat d’acceptar o no les reparacions que se li ofereixen i, alhora, prenen les necessitats de la víctima com a centre de tota intervenció, tractant de fer que aquestes coincideixin amb les del victimari i, sobretot, amb la resta del cos social. Convertint la víctima en protagonista del procés de mediació s’ajuda al procés de reinserció i rehabilitació de l’infractor.
• Molt relacionat amb l’anterior postulat, els serveis de mediació penal, en general, i la justícia reparadora, en particular, tenen vocació de reinserció. Ja no es tracta de castigar l’infractor (almenys no es tracta únicament d’això), sinó d’aconseguir que aquest tingui la possibilitat de reparar el dany causat. Quan parlem de reinserció, parlem de la possibilitat que el delinqüent o infractor, després de les penes o de les reparacions que hagi d’enfrontar, pugui assolir una conducta respectuosa no únicament cap a la víctima sinó també cap a la resta del cos social; és per això que quan parlem de reinserció parlem també de millora en el teixit comunitari.
• La mediació penal no és un procediment alternatiu al clàssic procés penal ni suposa una forma d’escapar d’aquest. No és una via que deslegitimi els mecanismes de l’estat de dret ni les garanties processals que estan establertes en aquest. Des d’aquest punt de vista, la mediació penal és respectuosa amb tots els principis del dret penal sense oblidar la presumpció d’innocència, el dret a la defensa o el dret a la tutela efectiva dels tribunals.
• Tal com s’ha estat comentat, la mediació penal i els serveis de mediació penal i les actuacions que tenen lloc dins d’aquests hauran de respectar els principis de voluntarietat, gratuïtat, confidencialitat, oficialitat i flexibilitat. En un procés de mediació penal, ambdues parts tenen la possibilitat d’expressar els seus punts de vista, així com de ser escoltats i reconeguts.
• En cap cas la mediació penal o els serveis de mediació penal suposen la privatització del procés penal. Són les administracions i els poders públics els que delimiten el marc de la mediació penal. El ministeri fiscal continua exercint l’acció pública, i és el jutge qui acaba determinant el fi del procediment amb la conseqüència jurídica que correspongui.

La mediació penal també segueix unes determinades fases o passos que han de ser respectats. Podem establir una divisió en quatre fases (Márquez, 2012):

• Etapa d’admissió: és el moment en què s’identifiquen els casos susceptibles de ser tractats a partir de la mediació penal.
• Etapa preparatòria: en què hi ha diverses sessions prèvies a la mediació pròpiament dita i on es marcaran els principals argumentaris de les dues parts.
• Etapa de mediació: les dues parts estaran juntes, cara a cara, en un lloc neutral que asseguri la comoditat d’ambdues parts. Aquesta és l’etapa en la qual s’arriba als acords, que han de ser realistes i ajustats a la gravetat dels fets i a les possibilitats i necessitats de víctima i victimari.
• Etapa de seguiment: es controla el compliment dels acords.

Pel que fa a la divisió canònica en tres fases (Martín et al, 2010), els processos de mediació comptarien amb les següents passes que agruparien els diversos procediments.

En aquesta fase es determina, en primer lloc, si el cas és susceptible de mediació penal. El jutjat, d’ofici, fa la proposta d’aquesta via de resolució i s’assigna el mediador.

Una vegada aquest pas està realitzat, és necessari demanar a les parts el seu consentiment. En primer lloc, es manté una reunió informativa amb l’imputat, que pot acceptar el procés o no fer-ho. En aquest moment, el mediador també pot decidir que el procés de mediació penal no és viable. Si no hi ha acceptació o el mediador considera la no-viabilitat, no s’iniciarà la mediació penal i s’haurà d’emetre un informe de no-viabilitat; en aquest cas, el procediment seguirà la via judicial clàssica.

Després de la reunió amb l’imputat cal mantenir una reunió informativa amb la víctima en què aquesta també haurà de manifestar el seu consentiment per tal d’iniciar el procés. Aquesta fase, si s’engega el procés de mediació penal, ha d’acabar amb l’elaboració d’una nota informativa al jutjat on es notifica l’inici del procés de mediació; el procés judicial no s’atura en cap cas.

En la fase de mediació també pot donar-se, en qualsevol moment, l’abandonament del procés de mediació penal. Això és rellevant recordar-ho, ja que ambdues parts tenen la capacitat d’aturar el procés de mediació i continuar per la via judicial tradicional. En primer lloc, hi ha una reunió amb la persona imputada per tal de preparar el procés, i si el mediador considera que es continuen donant les condicions per a la mediació penal, es fa una reunió del mateix tipus amb la víctima.

Una vegada acomplertes aquestes reunions, comença la mediació real, en la qual les dues parts hauran de trobar-se cara a cara, sempre amb la presència del mediador. Hi ha la possibilitat que existeixin sessions individuals, però, si les característiques del delicte i la situació emocional de les parts ho permeten, allò desitjable és que víctima i victimari puguin trobar-se i encetar un diàleg. En aquestes sessions conjuntes s’aborda el conflicte i es busca una definició conjunta d’aquest, un relat que inclogui els punts de vista de les dues parts i que sigui fidel a la veritat. Aquest relat no pot utilitzar-se per apaivagar la responsabilitat de la part imputada, especialment si aquest apaivagament es dona en relació amb un desequilibri de poders.

Una vegada definit el conflicte es busquen opcions de resolució, que han de ser avaluades i valorades per les dues parts. D’entre les opcions que s’han plantejat cal seleccionar-ne una o unes que constituiran el cos de l’acord al qual han d’arribar les parts. Hi ha la possibilitat que cap de les opcions presentades sigui satisfactòria per a alguna de les dues parts o per a cap; si és el cas, el procés de mediació acabarà sense acord i aleshores el mediador redactarà un informe de la mediació que serà traslladat al jutge.

Si hi ha acord entre les dues parts es redactarà en primer lloc un preacord, que després serà traslladat, en forma d’acord definitiu, a l’informe final del procés de mediació, que també serà traslladat al jutge.

En la fase de postmediació, que és una fase opcional, es produeix el seguiment dels acords. Cal veure si s’estan acomplint les activitats de reparació pactades o si es compleixen els terminis de pagament que s’hagin acordat.

En aquesta fase de postmediació també pot elaborar-se una nota informativa que anirà al jutjat per tal de deixar constància de si els acords es compleixen o no es compleixen.

Un altre element important que cal tenir en compte és que cal elaborar notes informatives si qualsevol de les fases excedeix el termini de tres mesos, amb l’objectiu que el jutge se’n doni per assabentat i pugui prendre les decisions pertinents.

Una definició breu de mediació comunitària (Piedra, 2017) considera que aquesta és capaç de tornar als individus la capacitat per resoldre un gran ventall de conflictes, capacitat que se’ls havia arrabassat per part de les institucions i/o del funcionament de les administracions en les societats complexes.

La mediació comunitària sempre suposa un procediment democràtic i participa d’elements d’horitzontalitat més que verticalitat; això és: dota les persones implicades en el conflicte de la possibilitat de prendre decisions significatives per a les seves vides sense que hagi de ser un tercer qui les imposi.

Per tant, els objectius de la mediació comunitària van en la direcció de generar una societat (una comunitat) més justa i on els agents comunitaris tinguin la possibilitat d’apoderar-se i de reconèixer-se entre si. Cal tenir en compte les possibles diferències de perspectiva entre la mediació comunitària i la mediació ciutadana (Munné et al., 2010); aquesta darrera es pot centrar més en els drets de ciutadania dels individus, mentre que la mediació comunitària pròpiament dita té com a element central la comunitat i l’afavoriment de la convivència.

Els processos i serveis de mediació comunitària inclouen els serveis de mediació que també s’utilitzen en la mediació familiar, laboral o penal, en tant que coincideixen en els seus objectius i en la metodologia que utilitzen. La mediació comunitària i les seves formes i àmbits, incloent-hi els serveis en els quals aquests es desenvoluparan, asseguren, entre altres aspectes (Munné et al., 2010):

• Que els participants en el procés de mediació es responsabilitzen de la resolució del conflicte.
• Que els participants han de ser conscients de la realitat que habiten i només poden proposar solucions realistes i raonables. En aquest sentit, la mediació treballa amb criteris que han de ser objectivables i els desitjos dels individus o grups que hi participen queden mediatitzats pel context en el qual es desenvolupen.
• Que els participants en el procés de mediació han de manifestar la seva voluntarietat i, en aquest sentit, només hi pot haver mediació comunitària si es compta amb la suficient participació.
• En el cas de mediacions en les quals hi ha implicat un o diversos col·lectius, s’ha d’assegurar una suficient representativitat, fet que va en relació amb la possibilitat que les parts negociadores assoleixin la legitimitat suficient per negociar i arribar a acords.
• Finalment, el mediador ha de ser neutral i imparcial i ha de facilitar les estratègies de cooperació entre els participants, sempre respectant el principi de confidencialitat.

Si parlem de processos de mediació hem d’acceptar la natura diacrònica de la mediació: la mediació s’allarga en el temps i té diferents moments que cal considerar. No únicament això, sinó que a cada moment s’espera que succeeixin coses diferents o que els diversos agents de la mediació hagin assolit diferents fites en el procés.

Els serveis de mediació penal, laboral i familiar segueixen diferents etapes. En general, s’estableix una divisió canònica que divideix el procés de mediació en les etapes de premediació, la mediació pròpiament dita i la postmediació. Cadascuna d’aquestes etapes es pot estudiar de manera exhaustiva, i se’n poden definir les regularitats i explicar les excepcions que puguin donar-se en la realitat dinàmica de la mediació.

La caracterització de les etapes en el procés de mediació pot prendre diferents formes segons si ens interessa destacar l’especificitat de cadascuna de les fases o si, al contrari, ens interessa una valoració sintètica amb les principals característiques de cada moment del procés.

La classificació de les etapes del procés de mediació que es pot considerar canònica estableix una divisió en tres fases: la premediació, la mediació i la postmediació. És una proposta interessant perquè permet clarificar de manera senzilla els tres grans moments del procés de mediació i, especialment, aquells instants on s’ha de produir l’acceptació de la mediació com a forma adequada de resolució de conflictes, la negociació entre les dues parts i l’aplicació dels acords als quals s’ha arribat.

Des d’aquest punt de vista, la premediació és la fase prèvia a la mediació pròpiament dita (Generalitat Valenciana, 2019). L’objectiu de la premediació és esbrinar si el conflicte és susceptible o no de ser resolt a partir dels recursos de la mediació. És també el moment en el qual el mediador (o els agents del servei de mediació) tracten de crear les condicions adequades per tal que els processos de mediació siguin acceptats per les dues parts.

Parlem de premediació perquè en realitat encara no està produint-se una negociació respecte al conflicte que s’ha generat. En la premediació el que es negocia és si s’accepta o no participar en la mediació, fet que és molt rellevant, ja que, com ja sabem, la mediació és un recurs de resolució de conflictes que requereix la voluntarietat de les parts. En tot cas, és també la fase en què ens farem una idea general del conflicte i, tot i que no fixarem els relats (això succeirà més tard, en la fase de mediació), el mediador hauria d’acabar aquesta fase amb informació valuosa.

La fase de mediació és aquella en què s’acaben proposant les solucions al conflicte i, en darrera instància, es defineixen els acords. Les solucions han de ser viables i realistes; han d’abordar el problema, i les dues parts han d’haver participat en la seva elaboració. És un exercici important de creativitat, ja que se suposa que les propostes que es faran són noves o, almenys, són inèdites en el context en el qual es plantegen.

L’inici de la fase de mediació ha de servir per presentar el procés i definir les regles que el regiran. Si la fase de premediació accepta que les reunions siguin individuals (el mediador amb cadascuna de les parts), en la fase de mediació les reunions ja haurien de ser conjuntes. Després d’aquest primer pas és el moment en el qual les dues parts han d’exposar els seus relats dels fets. Allò normal és que els relats tinguin elements contradictoris o controvertits; és part de la natura del procés de mediació trobar els punts de contacte entre aquests relats per tal d’acabar construint-ne un de nou que inclogui elements de les dues parts i que sigui respectuós amb tothom. El mediador ha d’assegurar-se que en la construcció del relat comú s’escolta a tothom i que l’escolta és atenta i respectuosa.

Finalment, la fase de postmediació és aquella en què s’executen els acords que s’han pres. És una etapa rellevant si les solucions acordades impliquen una nova correlació de forces entre els actors participants o una forma especial de distribució de recursos que no ha estat encara provada. Els acords als quals s’arriba en el procés de mediació són bons només si realment es duen a terme, i és per això que la fase de postmediació té una importància cabdal: un correcte seguiment dels acords serveix per prevenir nous conflictes, així com per exemplificar, de cara a altres membres de la comunitat, que hi ha formes alternatives de resolució de conflictes en les quals tothom pot resultar beneficiat.

Davant de la proposta de dividir el procés de mediació en tres etapes (premediació, mediació i postmediació), hi ha també la divisió que planteja Christopher Moore (1995), el qual desenvolupa les les diferents etapes fins a un alt nivell de concreció. En cadascuna de les etapes se suposa que s’acompliran diferents fites que ajudaran a fer que el procés assoleixi els objectius.

Les etapes descrites per Moore són:

1. Contacte inicial amb les parts en disputa
2. Elecció d’estratègia
3. Recopilació i anàlisi de la informació dels antecedents
4. Idear un pla detallat de mediació
5. Creació de confiança i cooperació
6. Començament de la sessió de mediació
7. Definició de les qüestions i elaboració d’una agenda
8. Revelació dels interessos ocults de les parts en disputa
9. Crear alternatives d’acord
10. Avaluació de les alternatives de l’acord
11. Negociació definitiva
12. Obtenció de l’acord formal

Moore considera que hi ha diverses formes d’arribada al procés de mediació. Poden ser les parts mateixes (alguna d’elles o les dues) les que prenguin la determinació que és necessari encetar un procés de mediació; pot donar-se el cas que siguin altres agents implicats, tot i que no protagonistes, els qui demanin l’inici d’aquest procés; en aquells contextos en què hi ha un servei de mediació consolidat pot ser el mateix mediador qui prengui la decisió de reclamar la necessitat del procés de mediació; i, en darrer terme, podria ser una autoritat reconeguda qui decidís l’inici d’aquest procés.

Si la mediació és demanada únicament per una de les parts cal estar atents al significat d’aquesta demanda. En general, es considera positiu que una de les parts hagi pres la determinació de sol·licitar la mediació, ja que això implica que es prefereix el diàleg a la confrontació o a l’evitació del conflicte. Tanmateix, quan la iniciativa és d’una part, això pot arribar a generar rebuig en l’altra, que pot veure’s allunyada o alienada respecte al procés de mediació, almenys en el punt inicial. El mediador no pot convocar les dues parts per iniciar el procés sense haver-ne obtingut el vistiplau, així que haurà de mantenir un primer contacte amb la part que no ha promogut el procés de mediació per tal d’informar-la de tal possibilitat.

Les raons per les quals una part pot rebutjar la mediació tenen a veure amb aquests fets:

• No està familiaritzada amb el procés de mediació, en desconeix el significat.
• No coneix la cultura de la negociació i, per tant, només és capaç d’explicar el conflicte en termes de victòria/derrota.
• Existeixen emocions intenses que bloquegen la comunicació.
• Es prefereix la via judicial de resolució de conflictes.

Les demandes de parts implicades però no protagonistes del conflicte tenen la virtut de ser freqüentment escoltades (i ben valorades) per les parts que realment estan en conflicte, ja que, en molts casos, aquestes parts implicades que demanen la mediació tenen algun tipus d’autoritat sobre elles.

El mediador, en aquesta primera etapa, ha d’aconseguir resultar creïble a les parts en conflicte. Cal resultar creïble des del punt de vista personal, fet que implica que hi ha característiques del mediador, des del punt de vista humà, que són molt apreciades pels participants en la mediació. La neutralitat és, sense dubte, la més important. Les parts en conflicte han de percebre d’aquest que no té preferència per cap de les dues parts; en tot cas, aquesta no és l’única de les característiques desitjables.

Entre les característiques del mediador cal destacar:

• Capacitat d’escolta activa i d’empatia.
• Capacitat d’anàlisi dels problemes i, alhora, capacitat de prendre decisions respecte als diversos temes que es plantegen. El mediador ha de ser percebut com una persona que, tot i dubtar, no té por d’actuar una vegada ha decidit que ho ha de fer.
• Capacitat de fer servir un llenguatge verbal i escrit clar i neutral.
• Capacitat per treballar amb informacions que poden ser contradictòries, complexes o insuficients; això inclou la capacitat d’anàlisi del discurs de les parts en conflicte, que permetrà al mediador obtenir una visió acurada de la realitat.
• Sensibilitat cap als valors que les parts defensen, fet que inclou aspectes d’ètnia, cultura, procedència, religió, etc.
• Honestedat, presència i tenacitat. El mediador hauria de ser percebut com una persona que és capaç de mantenir el control fins i tot en aquells moments en què les tensions de la reunió ho fan complicat.

Altres elements de la credibilitat tenen a veure amb la credibilitat institucional i amb la credibilitat en els procediments. A banda de tot això, el mediador també ha de ser capaç d’establir rapport amb les parts enfrontades, fet que significa que ha de poder entendre què és el que volen i donar el feedback adequat. És molt important que les parts en conflicte se sentin ben compreses.

En definitiva, en aquesta primera etapa el mediador ha de ser capaç de donar la informació sobre el procés de negociació i sobre el paper del mediador. Els participants han de saber què és la mediació, ja que han de ser capaços de decidir de manera autònoma si volen o no volen participar-hi. Si, després de tot això, les parts enfrontades prenen la decisió de participar en el procés de mediació, aquesta decisió ha de formular-se amb un compromís d’iniciació de l’activitat de mediació.

En la fase de selecció d’una estratègia, el mediador col·labora de manera activa amb les parts amb l’objectiu que aquestes avaluïn diferents enfocaments que els ajudin a resoldre el conflicte i que triïn el mètode adient per fer-ho (Moore, 1995); com que les parts poden triar mètodes o fer avaluacions diferents, la funció de la mediació és que aquestes es coordinin entre si.

És el moment en què s’identifiquen els interessos o les metes a les quals es vol arribar. Cal considerar la possibilitat que, una vegada es valorin els diferents escenaris que poden resultar de la mediació, n’hi hagi alguns que no siguin acceptables per les dues parts. És per això que és molt important triar molt bé la manera d’enfocar el conflicte, ja que depenent de com es faci aquest enfocament la gamma de resultats possibles pot ser més o menys àmplia. La identificació dels interessos de les parts en disputa és també molt rellevant i ha de fer-se en aquesta fase. El mediador ha de ser capaç de veure si existeixen diferències de poder entre les parts que poden produir que uns interessos siguin més fàcilment assolibles que d’altres.

En general, cal insistir que el procés de mediació és un procés en què es busca el guany de les dues parts, cosa que succeeix amb més freqüència en els casos següents:

• Quan les dues parts no competeixen per ostentar el poder.
• Quan les dues parts perceben que mantenir bones relacions en el futur és important.
• Quan hi ha una actitud positiva de les dues parts.
• Quan la solució pactada atorga grans beneficis a les parts enfrontades.
• Quan els interessos de les dues parts són interdependents (és a dir, quan els interessos d’una de les parts afavoreixen els interessos de l’altra).
• Quan les dues parts en conflicte perceben que són lliures de cooperar i de mantenir el compromís assolit.

Hi ha diverses estratègies a l’hora d’enfrontar-se al conflicte (Munduate, et al, 1993) i només algunes ens donaran resultats útils en el procés de mediació:

• Estratègia competitiva: és una estratègia assertiva però no cooperativa que té com a conseqüència solucions del tipus victòria/derrota, en les quals una de les parts pot assolir els seus interessos, mentre que l’altra no. No és una estratègia útil des de la mediació.
• Estratègia d’evitació: és una estratègia que no és ni assertiva ni cooperativa, de tal manera que tampoc és recomanable, tot i que sí que pot resultar d’utilitat en algunes ocasions. Evitar el conflicte pot complir alguna funció quan no es vol entrar en una disputa que no és central en el procés de mediació, i pot servir també per generar espais o esferes d’interès en les quals cada part té un comportament autònom. Sigui com sigui, l’evitació pot resultar d’utilitat en algun moment −o per a qüestions que no són fonamentals−, però no pot ser l’estratègia central en la resolució del conflicte perquè, per definició, l’evitació del conflicte no el resol.
• Estratègia de compromís: és una estratègia mitjanament assertiva i mitjanament cooperativa, i sí que és una estratègia rellevant per als nostres interessos com a mediadors. És una estratègia que pot ser funcional quan els interessos de les dues parts són molt difícilment compatibles i, per tant, les dues parts entenen que han de cedir en algun aspecte substancial. Pot donar-se el cas que aquesta estratègia de compromís aparegui perquè cap de les dues parts té la suficient confiança en l’altra per considerar que la negociació es durà a terme de manera transparent i, per tant, no es vol participar en una solució conjunta dels problemes. En aquest cas, el mediador hauria d’avaluar si és convenient triar una altra estratègia.
• Estratègia d’acomodació: és una estratègia que no és assertiva però que sí que és col·laboradora. En mediació no podem recomanar aquesta estratègia, ja que implica que una de les parts fa cessions importants aparentment a canvi de pocs beneficis. Pot ser acceptable si la part que cedeix espera obtenir futures prerrogatives en altres qüestions, però en aquest cas el mediador hauria d’avaluar si aquests futurs beneficis són o no reals abans d’aconsellar o no l’estratègia.
• Estratègia de col·laboració: és la més recomanable i suposa altes dosis d’assertivitat i de cooperació. Es tracta d’assolir els interessos de totes les parts i es dona quan les parts enfrontades tenen un nivell mínim de confiança mútua, quan alguns (o tots) els interessos són interdependents, quan la capacitat de les dues parts d’exercir el poder és similar o hi ha condicionants que limiten el poder de la part més poderosa, i quan les parts que participen en la mediació tenen una gran expectativa respecte del resultat del procés.

Tot i que es duu a terme una vegada ha començat el procés de mediació, aquesta pot ser considerada una fase de diagnòstic i, de fet, de vegades es considera necessari fer aquesta recopilació com a pas previ a qualsevol pas en la negociació.

En tot cas, és interessant que la recopilació de la informació es faci amb ambdues parts presents, ja que així la informació que pugui reunir-se comptarà amb el vistiplau de tothom. El mediador ha de vetllar perquè la informació s’ajusti a la realitat, que no sigui redundant i que sigui rellevant per al cas estudiat, eliminant el soroll.

La recollida d’aquestes dades permet que el mediador i les parts en conflicte puguin entendre molt millor quin és el punt de partida, quines són les identitats de les parts enfrontades, si hi ha elements reals o simbòlics que han participat en el conflicte, quines són les dinàmiques actuals i passades que han contribuït a l’existència del problema o del desacord i, en definitiva, quines són les qüestions importants per a cada part (Moore, 1995). Hem de tenir en compte que la forma de recollida de les dades no és innocent i que si hem de fer entrevistes o hem de fer servir una altra tècnica que impliqui treball de camp, la selecció dels entrevistats o dels observats té un pes en la informació que recollirem. El mateix succeeix si fem servir dades secundàries: aquestes poden haver estat elaborades amb finalitats espúries i els seus resultats poden ser esbiaixats.

El pla de mediació és la sistematització del procés de mediació. Aquest procés de mediació no pot ser improvisat, sinó que ha d’estar dissenyat pel mediador acceptat per les parts en conflicte. Cal insistir en la idea que la mediació ha de ser (i semblar) neutral als ulls dels participants. El pla de mediació, doncs, ha d’incloure els elements mínims que el converteixin un full de ruta que asseguri la igualtat entre les parts.

Un procés de mediació neix de l’existència d’un conflicte, i els conflictes, de manera general, són un escenari en el qual hi ha en joc emocions molt intenses. Negar la natura emocional dels conflictes és negar una de les seves dimensions bàsiques. Això implica que en moltes ocasions les parts que estan enfrontades i que accepten participar en el procés de mediació ho fan a pesar que hi ha sentiments que poden arribar a ser molt intensos de desconfiança; i aquests sentiments o emocions poden dificultar –i de fet ho fan– les conductes de cooperació.

El mediador ha de ser capaç d’assegurar entre els litigants una actitud de reconeixement d’escolta activa amb l’objectiu final de mitigar les emocions negatives i promoure les positives. L’escolta activa (Gallardo, 2012) implica escoltar amb atenció la persona o persones amb les quals s’està dialogant, mostrar un llenguatge no verbal adequat a la interacció social (assentint, no perdent el contacte visual…), cuidar l’espai en què es desenvolupa la conversa i centrar-se realment en allò que la persona amb qui es dialoga està explicant. Cal mostrar interès fent les preguntes i interpel·lacions adequades, parafrasejar aquell amb qui es dialoga, clarificar i cercar la clarificació dels arguments amb preguntes més concretes que ajuden la persona o persones amb qui es dialoga a centrar el seu discurs, tractar d’entendre i sintetitzar els arguments i, en definitiva, donar a entendre que s’ha comprès allò que s’està escoltant. Les dues parts han de respectar i practicar aquesta escolta activa i han de ser conscients que l’expressió de sentiments i emocions és un aspecte legítim en el procés de mediació.

Aquest és el moment de fer servir tècniques que ajuden a expressar les emocions d’una manera més sana i d’analitzar si les emocions responen d’una manera adequada a aspectes objectius, o són en realitat manifestacions d’una distorsió cognitiva que cal resoldre abans de començar amb la mediació pròpiament dita. Cal tenir en compte que un individu que té la certesa que està sent ignorat o enganyat per algú, pel mediador o per ambdós actors, difícilment podrà enfrontar el procés de mediació amb garanties d’èxit.

En aquesta fase, el mediador ajuda els negociadors a iniciar un intercanvi útil d’informació respecte als temes que estan en disputa (Moore, 1995). El mediador ha de:

• Començar creant un to positiu de confiança i de preocupació comuna.
• Generar un espai en el qual es puguin expressar les emocions, però ha de vetllar per tal que no apareguin o no prenguin protagonisme aquelles que són destructives.
• Proporcionar els mitjans perquè es discuteixin només els temes que es volen discutir.
• Proporcionar una estructura que possibiliti la comunicació de la manera més exacta possible.

En aquesta sessió inicial, tot i els esforços realitzats en recopilar informació i clarificar-la, els relats de les parts enfrontades encara poden presentar contradiccions molt evidents, i les seves posicions a l’hora d’iniciar la negociació ser molt distants i amb poques possibilitats aparents de conciliació. La principal preocupació del mediador té a veure amb el fet de facilitar la comunicació entre les dues parts i afavorir una correcta expressió de les emocions pròpies i una adequada comprensió de les alienes. En aquest sentit, els esforços del mediador han d’anar en la direcció d’impedir els atacs verbals i les faltes de respecte, així com les interrupcions. És necessari que hi hagi un enfocament, per part de tots, en la resolució del problema més que en valorar l’actuació de l’altre.

Pot donar-se el cas que el llenguatge de les parts enfrontades sigui un llenguatge molt poc neutral i que es facin servir termes o conceptes carregats emocionalment. En aquest cas, és molt útil que el mediador faci una tasca de traducció des del llenguatge de les parts enfrontades fins a un altre llenguatge (altres conceptes, altres termes) que no estigui carregat emocionalment. El mediador no ha de prendre partit mai, però pot mostrar-se d’acord amb els actes de bona fe dels participants, agrair suggeriments respecte al procediment que puguin ser útils o que estiguin fets des de la benevolència, o acceptar l’expressió de sentiments; en tot cas, això no implica que el mediador hagi de prendre part. Tenint en compte que les pautes de comportament han d’estar negociades amb les parts enfrontades, és funció del mediador recordar-les quan aquestes no estiguin sent acomplertes i, per tant, el mediador ha d’intervenir quan percebi que es pot estar donant una escalada en el conflicte.

En aquesta etapa, el mediador ha de ser capaç d’identificar, tot i que sigui de manera àmplia, les principals àrees temàtiques que siguin d’interès per a les parts (Moore, 1995). També hauria de concertar quina és la naturalesa dels subtemes que cal discutir i en darrera instància ha de determinar la seqüència dels temes o qüestions que han de tractar-se. És evident que aquesta agenda pot patir transformacions al llarg del procés de mediació, però les transformacions haurien de ser fruit de l’avanç en la negociació més que de la redefinició del problema, que a aquestes alçades hauria d’haver estat consensuada per les dues parts.

L’elaboració d’una agenda inclou la determinació del nombre de sessions de mediació que es faran i el reconeixement per part del mediador dels avanços que es produiran, començant pel primer i més rellevant: la necessitat de ser mitjançades implica que les parts ja han entès els beneficis de resoldre el conflicte sense recórrer a la força o a l’exercici del poder (Ortega i Del Rey, 2006).

Hi ha diferents tipus d’organització de l’agenda segons les necessitats de les parts en conflicte i la percepció del mediador respecte a l’estat de la qüestió. Pot optar-se per una agenda on els temes se solucionen d’un en un o per una altra on hi ha diversos temes que poden tractar-se i eventualment solucionar-se de manera conjunta.

De la mateixa manera, l’ordre dels temes a tractar pot ser definit pel mediador o per alguna de les parts. Si s’opta per una agenda on els temes s’ordenen de manera jeràrquica (dels més importants als menys importants), els litigants hauran d’estar d’acord en aquest ordre. Una altra manera d’organitzar l’agenda pot implicar que els temes més senzills es tracten abans per tal de facilitar el procés de negociació, ja que es pressuposa que la mediació, com a relació social, necessita un període d’aprenentatge abans de mostrar tota la seva eficiència.

Hi ha diferents raons per les quals les parts enfrontades poden mantenir interessos ocults (Moore, 1995). La més òbvia és assenyalar que alguna de les parts, o les dues, poden no conèixer els seus interessos reals, ja que tenen una visió distorsionada de la realitat.

Les parts en conflicte també poden ocultar de manera intencional els seus interessos, ja que, d’aquesta manera, poden percebre que tenen algun avantatge; també poden sentir vergonya d’aquests interessos i prefereixen no expressar-los per por que no siguin compresos o acceptats. Una altra de les raons per les quals els interessos poden estar ocults és perquè s’equiparen amb les posicions de negociació i, a més, aquests interessos poden no saber-se explorar.

La distinció entre interessos i posicions és fonamental a l’hora d’abordar qualsevol conflicte. D’una manera molt resumida (Pérez-Ugena, 2018), podríem dir que les posicions són allò que cada part vol; les posicions són percebudes de forma rígida i són difícilment negociables sense tenir la sensació de perdre un aspecte valuós. Els interessos responen a la pregunta de “per què vull el que vull?”. En comparació amb les posicions (“què vull”), els interessos (“per què ho vull”) són més subjectius i flexibles, i sí que accepten la negociació.

És una tasca important del mediador desentranyar els interessos reals de cada part o ajudar que aquestes ho facin, per exemple a partir del recurs a la racionalització: exposar arguments racionals que demostren l’existència d’un interès que, fins al moment, havia quedat ocult. Podria ser que els interessos fossin mútuament excloents, mixtos (alguns sí que són compatibles i d’altres no) o compatibles entre si. Evidentment, les perspectives de la mediació són molt més optimistes si els interessos són compatibles completament o en part, però, en tot cas, cal no obviar el paper terapèutic d’aquesta recerca i clarificació dels interessos, ja que, en general, conèixer-los implica estar disposat a reconèixer que l’altra part en conflicte també té els seus interessos i que aquests són tan legítims com els propis. Així, la revelació dels interessos no és garantia d’èxit, però, tanmateix, sí que és la mostra que el treball de mediació està avançant i, per si sol, té un important efecte pedagògic en les dues parts enfrontades.

En aquest moment del procés de mediació les parts en conflicte (Moore, 1995) ja han establert quins són els temes en els quals s’ha produït el conflicte, s’han definit les qüestions principals i les secundàries, s’ha pogut determinar una agenda i s’han aclarit els interessos de les dues parts. Ara el mediador ha d’actuar com a facilitador de la generació d’alternatives, la qual cosa vol dir que les parts en conflicte han de ser capaces d’idear determinades solucions que respectin els interessos d’ambdues parts o que, almenys, siguin el resultat d’un intercanvi que sigui percebut com a just.

La forma d’explorar aquestes alternatives pot ser generant propostes i contrapropostes o treballant conjuntament en l’elaboració de les alternatives. La primera de les opcions és el que s’anomena negociació posicional, i té a veure amb l’intercanvi. Presenta alguns problemes que tenen a veure amb el fet que aquesta estratègia d’intercanvi d’alternatives no assegura que el conflicte no es repeteixi en el futur, fins i tot en els mateixos termes que s’han donat en el moment inicial (Saieh, 2002). A més, cal tenir en compte que aquesta negociació posicional només és capaç d’estudiar dues alternatives a la vegada que, a més, normalment són autoexcloents o estan condicionades.

En una negociació basada en els interessos i que requereix el treball conjunt en l’elaboració de les alternatives es creu que és possible transcendir aquestes limitacions. Tot i això, perquè aquest tipus de negociació funcioni calen algunes condicions específiques.

Una vegada que s’han generat algunes alternatives d’acord, aquestes hauran de ser avaluades, ja que només és possible adoptar, de manera general, un dels acords. Una gamma d’acords serien tots aquells acords que són susceptibles de ser acceptats per les parts en conflicte, però no tots presenten els mateixos avantatges i desavantatges per a cadascuna de les parts.

En general, el mediador ha de tractar de convèncer alguna de les parts que té previsions massa optimistes. Pot tractar de fer veure a aquesta part que les seves expectatives no són realistes o, en el mateix sentit, pot tractar de demostrar que la part contrària ja ha arribat al límit en les seves possibilitats de cessió. Des d’aquest punt de vista (Bolaños, 2007), el mediador és qui s’encarrega de rastrejar els obstacles que dificulten la resolució del conflicte, però sempre deixa a les parts la decisió final respecte a si adoptar les solucions proposades o no. Si les alternatives són proposades de manera compartida és més senzill que la selecció final de l’alternativa o alternatives triades siguin acceptades per tothom.

La darrera negociació és el penúltim esglaó en el procés de mediació. Un dels elements més importants és el temps. En algunes ocasions els condicionants per limitar el temps de les negociacions no tenen a veure amb la voluntat del mediador o de les parts, sinó amb altres aspectes contextuals.

Sigui com sigui, en la darrera negociació es proposen i es tanquen els acords definitius i, per tant, les parts poden percebre determinats perills que el mediador ha de tractar d’atenuar. Un dels perills és que una de les parts tingui por d’estar cedint massa en el procés de negociació; hi ha també la por de ser percebut com a feble. Podria donar-se el cas que les ofertes realitzades, tot i no ser negatives, poden ser rebutjades perquè no es confiï en la persona que les ha proposat. I cap també la possibilitat que alguna de les parts tingui por del rebuig de les seves propostes o del fet que alguna de les propostes generi una situació de paràlisi.

Una altra de les qüestions té a veure amb el temor que hi hagi pressions externes sobre els negociadors. Això pot succeir especialment quan els negociadors representen grups més amplis que tenen una difícil governabilitat. En relació amb l’anterior, les parts negociadores també poden sentir por de resultar humiliats si accepten algun acord que no sembli positiu. La tasca del mediador en aquests casos és importantíssima, ja que s’encarrega de proveir les parts temorenques d’argumentacions racionals que puguin suportar la confrontació amb les seves bases de representació.

L’etapa de l’acord formal és la darrera del procés de mediació. Hi ha diversos elements que cal tenir en compte en el compliment de l’acord i que hauran de ser revisats tant pel mediador com per les parts (Moore, 1995:396):

• El consens respecte als criteris utilitzats per definir una acceptació eficaç.
• Les passes generals i específiques requerides per aplicar la decisió.
• La identificació de les persones que tenen poder per influir sobre els canvis necessaris.
• Una estructura d’organització (si és necessària) per executar les alternatives.
• Les clàusules que contemplaran els canvis futurs en els termes de l’acord o els canvis en les parts litigants.
• Els procediments per contemplar problemes involuntaris o inesperats, o les violacions de l’acord que puguin originar-se durant l’aplicació.
• Els mètodes per supervisar l’acceptació i la identitat dels supervisors.
• La determinació del paper del supervisor (per exemple, actua com a testimoni o imposa la norma).

En definitiva, en aquesta darrera fase s’ha de determinar com se supervisarà l’execució dels acords i com es formalitzen aquests. Els acords, i la manera com es redacten i es formalitzen, han de ser compresos per les parts en conflicte i aquestes han de col·laborar de forma activa en la seva redacció final. Un dels papers del mediador és, així, clarificar els dubtes que puguin existir i assegurar-se que les parts enfrontades entenen allò que estan acordant i les seves conseqüències. En general, l’etapa de l’acord final suposa la creació d’una agenda de treball que desenvolupa les qüestions tractades durant la negociació (Ayala, 2013).

L’existència d’un equip de supervisió implica que hi ha la necessitat de revisar el compliment dels acords. Certament, el valor d’aquests només és efectiu si es compleixen i, per tant, l’acció terapèutica de la mediació sols és efectiva si aquesta serveix efectivament per resoldre el conflicte de base i oferir avantatges als participants. En cas contrari, la mediació és tan sols el preàmbul d’un nou conflicte de pitjor pronòstic que el primer.

La formalització de l’acord inclou les accions que han de realitzar-se per tal de resoldre el conflicte: de manera verbal poden recordar-se els acords assolits, o la conveniència d’expressar gestos de col·laboració i/o d’intercanviar documentació i evidències d’aquests acords. En definitiva, l’obtenció dels acords finals suposa el tancament del procés de mediació, però implica l’inici d’una nova etapa en la qual el compliment dels acords funciona com a eina preventiva de l’aparició de nous conflictes.