Sistemes de signes sense ajut

Els SAAC anomenats “sense ajuda” impliquen l’ús de sistemes de signes executats únicament mitjançant el cos (signes manuals de la llengua de signes, l’ús de les mans o de la mirada per assenyalar, gestos culturals…) i no requereixen fer ús de cap suport material extern.

La doctora Carme Basil descriu els sistemes de signes sense ajut com aquells sistemes de signes que no requereixen fer ús de cap instrument ni de cap ajuda, material o tècnica, a part del cos de la persona que es comunica, que normalment ho fa per mitjà de les mans i/o la mirada.

Sistemes de signes sense ajut

Mitjançant el moviment de les mans podem executar els signes manuals de la llengua de signes i altres gestos naturals que actuen com a sistema de suport o com a alternativa a la llengua oral, és a dir, com a SAAC sense ajut.

La mirada també és un recurs molt important que freqüentment s’utilitza com a SAAC sense ajut. Mitjançant la mirada un usuari pot assenyalar i/o escollir allò que vol del seu context immediat.

Es tracta de SAAC que molt freqüentment utilitzen persones en situació de dependència, persones sordes, amb discapacitat intel·lectual o trastorn de l’espectre autista (TEA), les quals comporten dificultats expressives i comprensives del llenguatge oral. En alguns casos l’objectiu és disposar d’un sistema de comunicació alternatiu a la parla, ja que aquesta és incomprensible, o bé l’objectiu és complementar i fer més entenedora la comunicació oral sense requerir l’ús de suports materials o tècnics externs (imatges, pictogrames, comunicadors, tabletes…). No obstant això, és un SAAC que requereix de disposar d’habilitats motrius suficients, fet pel qual moltes persones amb discapacitat motriu no són usuràries òptimes per fer ús de SAAC sense ajuda.

El sistema de comunicació bimodal o comunicació simultània

El sistema de comunicació bimodal, també anomenat comunicació simultània (CS), és un sistema de comunicació augmentatiu que requereix l’ús de signes manuals que acompanyen el discurs oral.

El sistema de comunicació simultània, tal com el seu nom indica, possibilita comunicar-se mitjançant dues modalitats simultànies: la modalitat parlada (via canal oral-auditiu) i la modalitat signada (via canal visogestual).

La modalitat parlada s’utilitza per mitjà del canal oral-auditiu, és a dir, s’utilitzen els òrgans bucofonadors i l’oïda per fer-ne ús. D’altra banda, la modalitat signada s’utilitza per mitjà del canal visogestual, és a dir, s’utilitzen les mans i la vista per fer-ne ús (vegeu la figura).

Figura Modalitats de la comunicació simultània
Font: Torres i Santana (2003)

La Societat Espanyola pel Desenvolupament dels Sistemes de Comunicació Augmentatius i Alternatius (ESSAC) defineix la comunicació bimodal o simultània com l’ús simultani de la parla juntament amb els signes manuals; així doncs, es tractaria d’una modalitat oral-auditiva juntament amb una modalitat visual-gestual. Els missatges s’expressen en les dues modalitats a la vegada, però la llengua de base, la que marca l’ordre de la frase i determina la sintaxi de les produccions, és la llengua oral. No es pretén que l’usuari amb dificultats en la comunicació utilitzi simultàniament dues llengües, sinó que es pretén que aquest es comuniqui fent ús de la llengua catalana però mitjançant dues modalitats, la modalitat oral i la modalitat signada.

El terme comunicació bimodal o simultània va ser introduït per Hilde Schlesinger el 1978 i fa referència a un sistema de comunicació que utilitza els signes propis de la llengua de signes d’una comunitat però sempre mantenint l’estructura lingüística de la llengua oral, de manera que a gairebé cada partícula citada oralment li correspon un signe manual determinat. En les terres de parla catalana, quan es fa ús de la comunicació bimodal o simultània, s’empren els signes manuals de la llengua de signes catalana (LSC).

Alguns dels aspectes més rellevants de la comunicació bimodal o simultània són els següents:

Comunicació simultània i llengua de signes

No hem de confondre l’ús de la comunicació simultània amb l’ús de la llengua de signes. En la comunicació simultània, els signes manuals s’utilitzen seguint la sintaxi de la llengua oral, mentre que l’LSC compta amb una sintaxi pròpia, diferent de la sintaxi que s’utilitza en llengua oral.

  • La comunicació simultània adopta l’estructura sintàctica de l’enunciat oral.
  • Els signes manuals de la llengua de signes s’utilitzen de manera paral·lela a l’enunciat oral amb l’objectiu de fer més visual la llengua parlada.
  • La comunicació bimodal o simultània rep diferents noms i compta amb objectius diferents en funció de la quantitat d’elements de l’enunciat que se signen.
  • La velocitat d’ús de la comunicació simultània s’adapta a les característiques de l’usuari amb qui es comunica.

Diverses formes de la comunicació bimodal o simultània

Tradicionalment, el sistema de comunicació bimodal o simultània s’ha utilitzat preferentment amb persones amb problemes d’audició com a facilitador de l’aprenentatge de la llengua oral i per facilitar els intercanvis comunicatius entre persones sordes i els interlocutors oients. No obstant això, també s’ha utilitzat durant molts anys amb col·lectius amb discapacitat o diversitat funcional (discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, trastorn de l’espectre autista, paràlisi cerebral, problemes comunicatius…) com a recurs per facilitar l’adquisició d’un sistema de comunicació alternatiu a la llengua oral o per millorar o compensar les dificultats en l’emissió dels missatges orals.

Actualment, el sistema de comunicació bimodal o simultània és molt utilitzat en serveis educatius per a alumnat sord o amb dificultats auditives o per estimular el treball de la lectoescriptura, ja que permet que l’alumne associï cada paraula (oral o escrita) amb el seu signe LSC corresponent.

El psicòleg Antonio Gutiérrez explica que des d’un punt de vista teòric i pràctic partim de la premissa que cap tipus de SAAC (amb o sense ajuda) no s’ajusta al 100 per cent a la llengua oral, ni en el seu lèxic ni en la seva morfologia. Així doncs, tenint en compte el grau d’ajust entre la comunicació simultània i la llengua oral, podem diferenciar diversos tipus de sistemes de comunicació bimodal o simultània:

  • Sistema bimodal o comunicació simultània no estricta.
  • Sistema bimodal o comunicació simultània exacta/estricta: el llenguatge signat.

Sistema bimodal o comunicació simultània no estricta

Es tracta d’una aplicació del sistema de comunicació bimodal en què no hi ha una estricta correspondència, un a un, entre les paraules expressades oralment i els signes manuals que les acompanyen, sinó que tan sols se signen les paraules més importants del discurs (verbs, substantius, adjectius….) i no se signen els articles, els determinants, els possessius…

En aquest cas, observem com l’emissió oral és superior a l’emissió signada, de manera que els usuaris expressen més continguts mitjançant la parla que a través dels signes manuals.

Normalment, mitjançant aquesta comunicació simultània no estricta, i amb l’objectiu de fer ús d’un sistema àgil i funcional que s’executi a una velocitat lleugera, tan sols se signen les paraules clau (o amb contingut lèxic) del discurs (vegeu la taula), fet pel qual aquest sistema també rep el nom de bimodal fluid o signat de paraules clau (Key Word Signing).

Figura Sistema bimodal no estricte o signat de paraules clau

És un sistema força utilitzat amb col·lectius amb discapacitat intel·lectual, en què les demandes d’objectes, d’activitats, d’ajuda, etc., es fan mitjançant un signe manual executat com a paraula clau (per exemple: MENJAR, AJUDA, PATI…).

Sistema bimodal o comunicació simultània exacta/estricta: el llenguatge signat

Es tracta d’una aplicació del sistema de comunicació bimodal en què hi ha una estricta correspondència un a un entre les paraules expressades oralment i els signes manuals que les acompanyen.

L’usuari signa manualment totes les paraules orals del discurs i té lloc l’anomenat llenguatge signat o oral exacte (OSE), de manera que hi ha una correspondència un a un entre cada paraula de l’oració i el seu signe corresponent, i a la inversa.

Els doctors Santiago Torres Monreal i Rafael Santana Hernández van esbrinar que fent ús d’aquest sistema l’emissió oral era exacta a l’emissió signada, de manera que cap emissió no se superposava a l’altra a nivell de riquesa lèxica, sintàctica ni gramatical. Això és així perquè quan s’utilitza un bimodal exacte se signen totes les paraules del discurs per mitjà de signes manuals creats artificialment per expressar les paraules que no tenen un signe LSC determinat (articles, preposicions, verbs d’acció…) (vegeu la figura).

Figura Bimodal estricte/exacte: el llenguatge signat

Paral·lelament, els usuaris fan ús de la dactilologia per signar noms propis sense signe estandarditzat.

Usos educatius del bimodal exacte educatiu

Existeix una variant del sistema de comunicació bimodal exacte que s’utilitza únicament en el context escolar per reforçar el treball de la lectoescriptura. L’usuari fa ús de la dactilologia i d’altres signes manuals per designar les normes ortogràfiques i les terminacions verbals que indiquen el mode, el temps, l’aspecte o la persona. Per exemple, eleva la posició de la mà del signe manual corresponent en dactilologia per designar una majúscula o per indicar que una vocal va accentuada, que aquesta porta dièresi… Aquest sistema bimodal exacte educatiu té un ús poc generalitzat i normalment l’utilitzen usuaris experts en comunicació bimodal o simultània per tal d’estimular el desenvolupament de la llengua oral, tant en la via oral com en la via escrita, amb alumnes sords i/o amb alumnat amb dificultats auditives.

Aportem una segona variant del bimodal estricte o signat exacte fent ús de la dactilologia per als articles o per a les preposicions, en comptes de fer ús del signe LSC creat per a ús pedagògic per denominar certs termes no usuals per a usuaris sords (articles, preposicions, adverbis…). A la figura, l’article “el” se signa per mitjà dels signes manuals de l’alfabet dactilològic “E” + “L”. El mateix succeeix amb la preposició “de”, que se signa per mitjà dels signes manuals de l’alfabet dactilològic “D” + “E”.

Figura Bimodal estricte/exacte: el llenguatge signat amb ús de dactilologia

La llengua de signes catalana com a sistema lingüístic alternatiu a la llengua oral

Les llengües de signes utilitzada per a les persones no oients, com la llengua de signes catalana (LSC) en territori català, no es consideren un SAAC, ja que es tracta d’una llengua que les persones sordes adquireixen de manera natural, tal com succeeix amb la llengua oral en el cas de persones oïdores. Tot i que no es faci ús de l’LSC com a SAAC, res impedeix que la llengua de signes es pugui utilitzar com a sistema lingüístic alternatiu a la llengua oral amb usuaris amb dificultats en la comunicació oral. De fet, es coneixen alguns casos no gaire generalitzats en què la llengua de signes és utilitzada com un sistema lingüístic alternatiu de comunicació. Estem pensant en el cas d’usuaris oïdors amb dificultats comunicatives i/o amb discapacitat intel·lectual que estan escolaritzats en escoles bilingües preferents de nens sords i que es comuniquen preferentment per mitjà de l’LSC a causa de les dificultats expressives i comprensives mitjançant la llengua oral.

Programes educatius a partir del bimodal: vocabulari Makaton i el programa de comunicació total

Es coneixen programes educatius molt estesos que utilitzen la lògica de base del sistema bimodal o la comunicació simultània però amb algunes variants i adaptacions metodològiques. Dos dels programes més coneguts en aquest àmbit són el vocabulari Makaton (Walker, 1990) i el programa de comunicació total (Schaeffer, Musil i Kolinzas, 1980). En ambdós casos es promou l’ensenyament/aprenentatge d’un sistema de comunicació bimodal o simultània no estricte, però cadascun disposa d’uns processos, unes etapes i uns passos concrets a seguir.

  • El Vocabulari Makaton va ser creat al Regne Unit amb l'objectiu inicial de crear un programa d'estimulació de la comunicació per adults sords que presentaven discapacitat intel·lectual, tot que ràpidament es va començar a utilitzar també amb nens.
  • El Vocabulari Makaton va ser creat al Regne Unit amb l'objectiu inicial de crear un programa d'estimulació de la comunicació per adults sords que presentaven discapacitat intel·lectual, tot que ràpidament es va començar a utilitzar també amb nens.

El programa Makaton va ser creat per Margaret Walker a Anglaterra a principis dels anys setanta, i actualment continua utilitzant-se en països anglosaxons. En aquest programa es demana que l’ensenyament del sistema de comunicació simultània no es faci de manera natural, és a dir, mitjançant l’ús habitual de l’usuari i el model del terapeuta, sinó que especifica que s’ha de passar obligatòriament per nou etapes d’aprenentatge. Aquestes etapes comprenen l’ús i l’ensenyament de 35-40 paraules noves per cada etapa, amb un vocabulari preestablert per a cada una a través de diferents mòduls d’ensenyament/aprenentatge que intenten adequar-se a les necessitats i característiques personals de cada usuari. No qualsevol persona pot utilitzar el Vocabulari Makaton, sinó que cal haver rebut una formació específica a càrrec d’un professional capacitat (veure figura).

Figura Xarxa de Formadors de Makaton signs
La britànica "The Makaton Charity" TMC és l'organització que supervisa la formació de professionals i pares, així com una xarxa internacional de formadors homologats de Makaton.

El Programa de comunicació simultània i parla signada per a nens no verbals: la comunicació total, dissenyat per Benson Schaeffer, Arlene Raphael i George Kollinzas el 1974, també especifica una sèrie d’etapes d’ensenyament/aprenentatge per aprendre a utilitzar aquest sistema de comunicació. El vocabulari a aprendre va del més proper i quotidià al més quotidià i abstracte. Concretament, el programa comença per ensenyar a fer demandes, prossegueix amb l’ús dels noms propis i les frases fetes, i acaba amb l’ús del discurs signat o la parla signada. El programa té estructurades tres fases diferenciades (la fase signada, la fase de comunicació simultània i la fase oral), per les quals obligatòriament ha de passar cada usuari que està aprenent a utilitzar aquest SAAC. Un aspecte interessant a tenir en compte és que es tracta d’un programa pensat per ser après amb el suport d’un professional en situació d’entrenament (descontextualitzat del context natura) però permet dissenyar algunes activitats específiques per treballar el llenguatge signat dins l’aula. Aquest programa va marcar el punt d’inici de la comunicació simultània utilitzada en col·lectius amb discapacitat o diversitat funcional.

La publicació del programa va sorgir posteriorment a la posada en marxa de diverses investigacions als Estats Units en què es va comparar l’efectivitat de procediments d’instrucció mitjançant comunicació simultània, instrucció oral o instrucció signada sola, que van obtenir dades que confirmaven que els procediments d’instrucció basats en la comunicació simultània eren més adequats que les instruccions orals i/o signades aïllades.

  • Portada del llibre 'Habla signada para alumnos no verbales', de Benson Schaeffer, Arlene Raphael i George Kollinzas
  • Portada del llibre 'Habla signada para alumnos no verbales', de Benson Schaeffer, Arlene Raphael i George Kollinzas

Una d’aquestes investigacions, que portava el nom de “parla signada”, va ser desenvolupada per Benson Schaeffer, Arlene Raphael i George Kollinzas el 1974, i va demostrar que els nens que participaven en el programa de comunicació total arribaven a signar espontàniament paraules i frases que no se’ls havien ensenyat prèviament, i que el 70 per cent dels usuaris del programa iniciaven la parla amb el pas del temps, reduint l’ús dels signes manuals, i que el 25 per cent d’ells assolia un llenguatge oral espontani. Al nostre país, el “Programa de comunicació total per a persones amb discapacitat” s’ha publicat en format llibre amb el nom Habla signada para alumnos no verbales.

Vocabulari bàsic en Bimodal o Comunicació Simultània (CS)

Quan pensem en el vocabulari bàsic per ser utilitzat per usuaris de la comunicació bimodal o simultània hem de pensar en el perfil d’aquests. Concretament, i de manera generalitzada, pensem en usuaris que fan ús d’un sistema de comunicació simultània no estricte, que compten amb un llenguatge oral poc intel·ligible, que fan ús de l’expressió facial i que comuniquen les seves necessitats portant a l’adult davant d’allò que volen i/o assenyalant directament l’objecte.

L’objectiu que pretén assolir aquest sistema de comunicació simultània és, inicialment, millorar la intencionalitat comunicativa de l’usuari, fomentant que aquest reafirmi el seu autoconcepte com a “comunicador” i, en segon lloc, reforçar els missatges orals emesos, fent-los més comprensibles quan aquests van acompanyats del signe manual.

Tenint en compte que sempre partirem dels interessos i de les motivacions de l’usuari en situació de dependència que tindrem al davant, hem de procurar que aquest pugui comunicar en cada moment allò que vol. Per això haurem de partir d’un vocabulari funcional per a l’usuari, no predeterminat sinó adaptat al seu context natural i al seu dia a dia, que li permeti fer demandes que cobreixin les seves necessitats bàsiques (alimentació, afecte, cura personal…). Així doncs, les funcions comunicatives que hem de prioritzar en els usuaris de la comunicació bimodal o simultània se centraran a:

  • Expressar demandes o desitjos: d’objectes, de contacte físic, d’atenció, etc., per satisfer necessitats bàsiques.
  • Anomenar objectes i/o persones.
  • Informar sobre experiències presents i/o narrar fets del passat.
  • Demanar informació (fer preguntes).
  • Expressar sentiments.
  • Expressar formes de cortesia (gràcies, si us plau, de res…) i/o salutacions (hola, adéu, bon dia, bona tarda…).

Programes o webs on aprendre vocabulari bàsic en Bimodal o Comunicació Simultània (CS)

  • Diccionari multimèdia de signes de Catalunya ‘Mira què dic’. Mira què dic és un diccionari multimèdia de signes de la llengua de signes catalana (LSC) disponible a la xarxa i de consulta on line. La presentació del diccionari permet accedir a tots els signes per ordre alfabètic, per temàtiques (aliments, animals, botiga, casa…) o per categories gramaticals (noms, pronoms, verbs, adjectius…). També disposa d’un cercador per buscar amb agilitat el signe corresponent a la paraula que se cerca. És un diccionari que a la vegada serveix de recurs de formació per als aprenents de la LSC o de la comunicació bimodal, ja que permet canviar la modalitat “Diccionari” per la modalitat “Recordem”, en què només es mostra el signe LSC de la paraula escollida sense l’àudio corresponent i es pretén que l’alumne esbrini de quin signe es tracta. Podeu veure una captura de pantalla del programa en figura) i entrar al diccionari mitjançant l’enllaç següent: edu365.cat/signes/index.html.
Figura ‘Mira què dic’ és un diccionari multimèdia de signes de la llengua de signes catalana (LSC)
mira_que_dic.jpg
  • El Programa Multimedia Bimodal-2000. El Programa Multimedia Bimodal-2000 (vegeu la figura), creat per José Sánchez i Santiago Torres, és un curs multimèdia per aprendre de manera autònoma els signes manuals de la llengua de signes espanyola (LSE) destinat a persones interessades a utilitzar la comunicació simultània (usuaris amb discapacitat o diversitat funcional, familiars i cuidadors, mestres i educadors, logopedes…). Podeu obtenir més informació d’aquest programa accedint al següent enllaç: bit.ly/2ov54Bw.
    Es troba dividit en 3 parts diferenciades:
    1. Introducció: fa referència a aspectes teòrics compartits entre el bimodal i la llengua de signes (com la dactilologia, el nombre, el gènere, el temps verbal…).
    2. Vocabulari: presenta el lèxic o vocabulari de l’LSE organitzat en camps semàntics.
    3. Oracions: es presenten unes 200 oracions, en què es compara l’estructura sintàctica de l’LSE i l’estructura sintàctica amb bimodal.
Figura El Programa Multimedia Bimodal-2000
bimodal_2000.jpg

  • El programa Introducción a la Comunicación Bimodal. El programa Introducción a la Comunicación Bimodal, elaborat per José Luis Amat, és un programa JClic desenvolupat en la plataforma Java de codi obert que engloba un conjunt d’aplicacions informàtiques elaborades per la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (XTEC). Aquest JCLIC, titulat Introducción a la Comunicación Bimodal, està destinat a nens de primer cicle d’educació primària i té l’objectiu d’iniciar-los en la comunicació bimodal també per mitjà de l’aprenentatge de vocabulari en llengua de signes espanyola (vegeu la figura). El programa compta amb tres camps semàntics (animals, menjar i colors) que són presentats per mitjà d’estímuls visuals (imatges, signes de l’LSE i paraula escrita) i auditius (àudio de la paraula). Us podeu descarregar el programa des d’aquest enllaç: bit.ly/2j4Jqg4.
Figura JCLic comunicació bimodal
comunicacion_bimodal.jpg

Què és un programa JClic?

JClic està format per un conjunt d’aplicacions informàtiques que serveixen per realitzar diversos tipus d’activitats educatives: trencaclosques, associacions, exercicis de text, mots encreuats … Les activitats no s’acostumen a presentar soles, sinó empaquetades en projectes i el projecte “Introducción a la Comunicación Bimodal” n’és un exemple. Els projectes estan formats per un conjunt d’activitats i una o més seqüències, que indiquen l’ordre en què s’han de mostrar. L’antecessor del JClic és el Clic, una aplicació que des de 1992 ha estat utilitzada per educadors i educadores de diversos països com a eina de creació d’activitats didàctiques per als seus alumnes. JClic està desenvolupat en la plataforma Java, és un projecte de codi obert i funciona en diversos entorns i sistemes operatius.

Altres sistemes de comunicació sense ajuda

Existeixen altres SAAC que no utilitzen els signes manuals de l’LSC i que també són considerats SAAC sense ajuda, ja que tan sols requereixen l’ús del cos de la persona. Alguns d’aquests altres sistemes de comunicació són els següents:

  • Gestos naturals i/o culturals
  • Gestos idiosincràtics
  • La paraula complementada (Cued Speech)
  • Dactilologia

Gestos naturals i/o culturals

L’ésser humà, independentment del fet que compti amb una discapacitat i es trobi en situació de dependència, habitualment es comunica fent ús dels recursos que li proporciona el cos. Així doncs, per mitjà de moviments del cap podem afirmar o negar que una cosa ens agrada, i per mitjà de la mirada o assenyalant amb els dits podem indicar els objectes o les persones de l’entorn amb finalitat comunicativa. Aquest gestos són apresos amb força facilitat per usuaris en situació de dependència i s’han de mantenir i potenciar.

Per una banda, trobem els gestos naturals utilitzats com a SAAC, que és principalment la comunicació fent ús dels díctics, és a dir, assenyalar objectes reals i/o persones de l’entorn, ja sigui per mitjà de qualsevol part del cos (dit, mà, braç, cama, llengua…) o amb la mirada, amb finalitats comunicatives (veure figura).

Figura Infant fent ús del gest natural d’assenyalar

Per una altra, trobem els gestos culturals, considerats d’aquesta manera perquè varien en funció de la comunitat o el context en què ens trobem. Aquests gestos engloben:

  • Gestos d’afirmació o negació realitzant moviments amb el cap per expressar acord o desacord.
  • Gestos d’apujar o abaixar el dit polze de la mà per expressar acord o desacord (veure figura).
  • Altres gestos comunicatius convencionals arrelats a la cultura pròpia (dir hola o adéu amb la mà, aplaudir per expressar satisfacció, fer el gest de no ho sé aixecant les espatlles…).
Figura Exemple d’adult usant el gest cultural propi per dir “OK”
ok.jpg

Els signes naturals i/o culturals d’ús comú han de potenciar-se en persones amb dificultats en la parla, ja que són formes de comunicació que tenen un gran valor en les etapes inicials del desenvolupament i per al desenvolupament de la intencionalitat comunicativa. Cal recordar que, en la majoria dels casos, aquests gestos es continuaran utilitzant durant tota l’etapa adulta dels usuaris en situació de dependència, combinats amb altres sistemes de comunicació més complexos.

Gestos idiosincràtics

Els gestos idiosincràtics s’utilitzen com a sistema comunicatiu amb menor freqüència que els anteriors. Es tracta de gestos que es creen en el clima proper o familiar de l’usuari en situació de dependència, que serveixen per comunicar-se amb els seus familiars i interlocutors habituals, però que no tenen un significat comunicatiu per a les persones fora d’aquest entorn. Es tracta d’una sèrie de signes acordats par tal que tinguin un significat per les persones de l’entorn proper; per exemple, una persona pot tocar-se el nas per indicar que té fred i pot tocar-se l’orella per indicar que té calor; o una persona pot fer un so determinat per dir i un altre de diferent per dir no. Els usuaris amb plurideficiència o amb afectacions motrius greus solen fer ús de gestos idiosincràtics en el context familiar que ,en alguns casos, es produeixen mitjançant el moviment ocular per afirmar o negar, moviments de llengua per designar que té set, sons… (veure la figura).

Figura Els usuaris amb plurideficiència o amb afectacions motrius greus solen fer ús de gestos idiosincràtics que són entesos únicament en el context familiar
idiosincratic2.jpg

Sempre que els usuaris comptin amb aquests signes idiosincràtics es recomana mantenir-los i potenciar-los a l’inici de la intervenció comunicativa i anar-los completant per d’altres de més elaborats al llarg del temps sense substituir-los d’entrada per d’altres de convencionals. Hem de tenir en compte que aquests signes tenen el mateix valor comunicatiu que un signe convencional i que moltes de les persones en situació de dependència els utilitzaran durant tota la seva vida a causa de la facilitat i l’agilitat del seu ús comunicatiu.

La paraula complementada ('Cued Speech')

El Cued Speech és un SAAC creat el 1967 pel Dr. Orin Cornett, professor de la Universitat per a persones sordes Gallaudet de Washington, que combina la lectura labial i la representació manual dels sons (fonemes) de la llengua parlada, possibilitant fer més perceptible la parla a la vista. És un sistema de signes molt elementals i limitats que s’ha creat específicament amb finalitat educativa o terapèutica per a usuaris sords o amb dificultats auditives, però que també s’ha utilitzat en poblacions amb discapacitat intel·lectual (amb diversitat funcional), sempre com a sistema complementari a la lectura labial.

La paraula complementada és un sistema de comunicació que pretén fer més visual un conjunt de sons del llenguatge oral que són difícilment perceptibles únicament mitjançant la lectura labial i que permet reduir els errors i/o les ambigüitats del discurs oral mitjançant codis manuals al voltant del rostre.

El suport de la paraula complementada

L’ús de la lectura labial (per si sola) no permet desxifrar més del 30 per cent del missatge (per exemple, la percepció visual de la paraula oral mama és molt similar al de la paraula papa), motiu pel qual els educadors de sords van desenvolupar la paraula complementada com a mitjà de suport a la lectura labial.

La paraula complementada (PC) consisteix a acompanyar cada síl·laba expressada oralment per una sèrie de signes manuals. Per fer el signe manual corresponent a una síl·laba de la llengua parlada es combinen, simultàniament a la producció oral, vuit configuracions de la mà (complements manuals o kinemes) que s’executen en tres (en castellà) o quatre (en català) posicions diferents respecte del rostre.

Complements manuals o kinemes

Els signes manuals utilitzats en la paraula complementada no tenen significat per si mateixos i per això se’ls anomena complements manuals o kinemes, per diferenciar-los dels signes manuals amb significat propi. La seva funció és únicament complementar la paraula oral que s’està emetent.

La PC en català

La proposta de la PC per a la fonètica catalana és compatible amb les propostes de PC que s’han desenvolupat per la llengua castellana i anglesa. Es tracta de facilitar l’ús d’aquest sistema augmentatiu i permetre que tot el que s’aprengui en llengua catalana, es pugui utilitzar per a qualsevol de les altres dues llengües.

Les vuit configuracions manuals de la PC permeten identificar els sons consonàntics, mentre que els sons vocàlics de la fonètica catalana ([a], [ə], [e], [o], [ε], [], [i], [u]) es corresponen amb quatre possibles llocs on s’articulen les configuracions.Així doncs, tal com il·lustren la figura i figura, en el sistema de la PC en català es posen en joc de manera simultània els següents paràmetres:

  • Quatre posicions de la mà en relació amb el rostre per expressar els sons vocàlics (taula).
Taula: Posicions de la mà en relació amb el rostre per expressar els sons vocàlics
PosicióSons vocàlicsLocalització
Lateral de la cara[a], [ə]A l’alçada de la boca i a una distància màxima de 10 cm respecte el rostre
Boca[e], [o]Comissura dels llavis
Barbeta[ε], [] Barbeta, sota la boca
Coll[i], [u]]De 3 a 5 cm per sota la barbeta, a l’alçada de la laringe
Figura Les vocals fent us de la paraula complementada en català
  • Vuit configuracions de la mà per expressar els sons consonàntics (taula).
Taula: Posicions per expressar els sons consonàntics
Sons consonànticsDit que assenyala el punt de posició
[p], [d], []índex
[k], [], [z], [v]mitjà
[], [s], [] mitjà
[b], [n]mitjà
[m], [f], [t]mitjà
[l], [w], []índex
[g], [r], []índex
[j], []índex
Figura Les consonants fent us de la paraula complementada en català

La PC en castellà

L’ús de la PC per a la fonètica castellana és molt similar a l’ús que se’n fa per a la fonètica catalana. La PC castellana compta amb les mateixes vuit configuracions manuals per a identificar els sons consonàntics, mentre que els sons vocàlics (a, e, i, o, u) es corresponen amb únicament 3 possibles llocs on s’articulen les configuracions (s’elimina la posició de la boca de la PC en català, tenint en compte que a la fonètica castellana no existeixen les vocals neutres).

Així doncs, tal com il·lustren la figura i la figura, en la PC en castellà es posen en joc de manera simultània alguns dels següents paràmetres:

  • Tres posicions de la ma en relació amb el rostre, per expressar els sons vocàlics: lateral de la cara, /a/; barbeta, /e/ i /o/, i coll, /u/ i /i/.
  • Vuit configuracions de la mà, per expressar els sons consonàntics.
Figura Les vocals fent us de la paraula complementada en castellà
Figura Les consonants fent us de la paraula complementada en castellà

La paraula complementada o Cued Speech tan sols es pot utilitzar com a sistema augmentatiu de comunicació per complementar el canal audiooral, i mai es pot fer servir com a sistema alternatiu de comunicació.

Dactilologia

La dactilologia, també denominada mètode Rochester, té el seu origen a Espanya al segle XVI. Es tracta d’un sistema de comunicació que utilitza diferents posicions de la mà i dels dits per representar les lletres de l’abecedari mitjançant signes manuals amb la finalitat de representar manualment cada una de les lletres de les paraules escrites i/o expressades oralment (figura).

Figura Alfabet dactilològic en català
m08apd_u2_04.jpg

Es tracta d’un sistema de comunicació lent i feixuc, ja que s’han de produir les paraules lletra per lletra, motiu pel qual el seu ús no és gaire generalitzat. A més a més, l’adquisició d’aquest sistema és tardana, ja que s’ha d’ensenyar de manera paral·lela a l’aprenentatge de l’abecedari escrit.

A cada lletra de l’alfabet li correspon un signe concret en dactilologia, també anomenat kinema, representat a l’espai. Cada llengua de signes compta amb el seu propi alfabet dactilològic, i tal com il·lustra la figura a l’alfabet dactilològic de la llengua de signes catalana existeixen més de 27 configuracions manuals diferents, més dues representacions manuals dels dígrafs ll i rr, que es representen mitjançant la repetició continuada del kinema de la lletra l o r. Aquest sistema es pot utilitzar com a sistema augmentatiu de comunicació per complementar el canal audiooral o també com a sistema alternatiu de comunicació sense necessitat de realitzar-se acompanyat de la llengua parlada.

Els kinemes de la paraula complementada representen les síl·labes de les paraules, mentre que els kinemes de la dactilologia representen lletres aïllades.

Fonts per reproduir en kinemes dactilològics els caràcters del teclat QWERTY de l'ordinador

Existeix una adaptació de la dactilologia per al seu ús en context escolar. Aquesta adaptació permet treballar les normes ortogràfiques i l’entonació de les paraules accentuades. Així doncs, el kinema de la lletra de l’alfabet a representar es mou cap al costat dret (quan porta un accent tancat) o cap al costat esquerre (quan porta un accent obert). És una manera d’ajudar l’alumnat sord o amb discapacitat auditiva a treballar la consciència fonològica i les normes ortogràfiques i a identificar les paraules que van accentuades. Per aquest motiu, recentment, Avanti Avanti i ÀGILS Comunicació han desenvolupat la font Dactil, que permet convertir en kinemes dactilològics tots els caràcters del teclat QWERTY de l’ordinador com l’@, les “ ”, l’, els accents, els signes de puntuació, els signes matemàtics i els números. Els beneficiaris principals d’aquest innovador alfabet dactilològic són professors d’alumnat amb discapacitat auditiva, mestres d’audició i llenguatge (MALL), usuaris de la llengua de signes i alumnes de cursos de llengua de signes. La font Dactil es distribueix gratuïtament sota llicència Creative Commons des de l’adreça dactilfont.org. Aquesta font Dactil ha estat una novetat important per treballar amb alumnat sord en el context escolar, ja que fins al moment tan sols existien dues fonts TTF (Segimon.ttf i Dedos.ttf) per a processadors de textos, les quals tan sols convertien les lletres de l’alfabet en kinemes. Les fonts Segimon.ttf i Dedos.ttf es poden descarregar a l’adreça bit.ly/2q4wefF.

Diferències entre alfabet dactilològic i el de l'LSE

Cal matisar que les diferències entre l’alfabet dactilològic de la llengua de signes catalana (LSC) i el de la llengua de signes espanyola (LSE) són molt poques. Tan sols cal tenir en compte que en l’alfabet dactilològic en LSE no existeix el kinema ç, i que en l’alfabet dactilològic en LSC no existeix el kinema ñ.

La dactilologia: l'escriptura "a l'aire"

La dactilologia es podria descriure com una forma d’escriptura a l’aire que les persones amb discapacitat auditiva utilitzen amb freqüència per lletrejar noms propis o termes orals que no tenen un signe en concret. També s’utilitza amb gran freqüència en el context escolar per a l’establiment de la consciència fonològica i com a facilitador de l’aprenentatge de la llengua oral i de la lectoescriptura. Consulteu el vídeo que mostra l’alfabet dactilològic en LSC: bit.ly/2xe3WUi.

Actualment es coneix l’ús d’un recent sistema de comunicació augmentatiu que és una barreja entre la paraula complementada i la dactilologia, i que s’utilitza exclusivament en el context escolar. Es tracta d’utilitzar la filosofia de la paraula complementada, és a dir, combinar la lectura labiofacial i la representació manual dels sons de la llengua parlada, però en comptes d’emprar els vuit kinemes propis de la paraula complementada s’usen els 27 propis de la dactilologia. Així doncs, per diferenciar visualment els sons més ambigus de la llengua oral (difícilment perceptibles únicament mitjançant la lectura labial) s’executen simultàniament a la producció oral els kinemes representatius de l’alfabet dactilològic, sempre a la zona propera a la cara de l’emissor.

L’equip del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius CREDA Jordi Perelló, amb la professora Marta Vinardell al capdavant, ha elaborat una adaptació de la dactilologia per treballar l’entonació de les paraules accentuades. Es tracta de moure la configuració de la lletra cap amunt i cap a l’esquerra, o bé cap a la dreta, segons la posició oberta o tancada de l’accent. D’aquesta manera, ajuda l’alumnat sord a representar el so de la vocal accentuada dins la paraula i també a reconèixer la paraula que porta accent o no (veure figura). Es pot utilitzar el mateix recurs dactilològic per donar suport a l’alumnat sord o amb deficiència auditiva per reconèixer els signes de puntuació, les vocals neutres, les majúscules…

Figura Adaptació de la dactilologia per a l’entonació de paraules accentuades
m08apd_u2_05.jpg
Font: CREDA Jordi Perelló

La Dactilologia al palmell de la mà

Algunes persones amb sordceguesa utilitzen un sistema de comunicació alfabètic que s’anomena dactilologia al palmell de la mà, que consisteix en lletrejar el missatge, lletra per lletra, recolzant cada una de les lletres de l’alfabet dactilològic sobre el palmell de la mà de la persona sordcega. Vegeu la figura on apareix una captura de pantalla i l’adreça web d’un programa d’aprenentatge de la dactilologia al palmell desenvolupat per l’ASOCIDE (Associació de persones Sordcegues d’Espanya).

Figura Pàgina web d’ASOCIDE
Anar a la pàgina anterior:
Referències
Anar a la pàgina següent:
Activitats